ANTÍGONA

●
Fet habitual que els escriptors retornin als mites grecs → òptica actual.
●
La tragèdia clàssica de Sòfocles Antígona és el mite més revisat de
tots.
●
Ja el Mallorquí Guillem Colom va fer una versió el 1935, que no
estrenà fins el 51.
●
1939: Espriu escriu l’obra encara afectat per l’impacte de la desfilada
de les tropes.
●
Sap que ni s’editarà ni es representarà «la vaig haver de tancar en un
calaix»
●
Com s’ha comentat abans, l’estrena d’Antígona d’Espriu fou el 1958
dirigit per Roda al teatre Candilejas de BCN.
●
Clar paral·lelisme entre la situació bèl·lica (tragèdia grega basada en
l’aniquilació de la dinastia del rei Èdip, mort els seus dos fills) i
enfrontament entre les dues espanyes (Guerra Civil)
●
1963-64: Capmany i Salvat li demanen que revisi el text per fer-ne una
representació en els alumnes. El 64 Espriu la va donar per finalitzada,
renovació feta.
●
1967: Tot i així, petita modificació. La que llegim és aquesta edició
quan el seu autor la considerà definitiva
 ORIGINALITAT I INFLUÈNCIES DEL TEXT D’ESPRIU
●
La versió francesa s’estrena el 1944. No és probable que influís a
Espriu, ell mateix confessa al pròleg que no l’ha llegida.
●
Jean Anouilh encara no l’havia escrit quan Espriu va escriure la
primera edició, per tant, tampoc pot haver influït.

●
I així tampoc la de Brecht, que es publica el 1947 i s’estrena a Zuric el
1948. Hi influeix en el text revisat i estrenat el 1963 segons alguns
crítics, ja que posseeix certa modernitat que el text anterior no tenia.
●
Amb tot, el segell original d’Espriu s’hi percep amb la visió pessimista
que aquest té del món (horror de destrucció, dolor i panorama
desolador de després d’una guerra).
●
El que pretén Espriu amb la seva versió és acostar un tema clàssic i universal
a una realitat propera.
●
La guerra entre germans és el pecat més gran que hi ha, no put dur mai a res
bo.
●
La sang vesada per Polinices i Etèocles és fruit de la maledicció.
●
Ha considerat sempre una lluita fratricida entre les dues espanyes.
●
Segons Espriu, la guerra no va dur res bo, sinó a la fam, la destrucció, l’odi i el
dolor.
●
Espriu barreja les dues obres i es queda o afegeix allò que li interessa pel seu
objectiu.
●
La de 1955 té dos actes i la del 67 en té tres.
●
Hi ha també canvi de personatges, en desapareixen alguns i n’apareixen
d’altres.
●
Es fusionen en veus corals
●
Apareix el lúcid conseller, que serveix a l’autor per adreçar-se directament al
públic.
●
El que diu el lúcid conseller és una reflexior personal d’Espriu «us ho podeu
estalviar si ho desitgeu i quedar-vos només amb els fets, el que diuen i fan els
personatges.»
●
Modèstia espriuana que mostra cap als seus lectors.
●
Malgrat els canvis, l’esperit inicial de l’autor es manté.
 L’estructura

●
L’obra consta de tres parts (o actes), precedits d’un pròleg una mica
especial → Espriu converteix «El pròleg» en un personatge (surt en
escena només al principi)

●
Objectiu del pròleg: refrescar el coneixement del mite clàssic al públic
 Argument i personatges
•
L’acció es desenvolupa al llarg de tres actes → nus inicial, el
desenvolupament dels fets i desenllaç.

•
Primer acte: És el més llarg. Transcorre dins el palau. El que ocorre és
explicat pels personatges des de l’interior.
•
Presenta els fets i motius de cadascun dels personatges.
•
La guerra està a punt de desencadenar-se
•
Les dones de Tebes es lamenten → esdevé dolor de tot un poble.
•
«Insensata guerra que ens portes tanta destrucció, insensata baralla entre
germans» (Astimedusa).
•
Antígona intenta, sense èxit, aturar la guerra, però al final exclama:
«És inútil de suplicar a favor de la pau. La ciutat ha de seguir el seu
destí».
•
Creont, en canvi, atia la batalla: «L’enemic ja ha començat a atacar els
murs. I ens estarem aquí com a dones?» li diu a Etèocles.
També li diu al seu germà Polinices que el titllaran de covard si no fa la
guerra.
•
La batalla es tanca amb la mort dels dos germans, presenciada per
Ismene, la qual porta la notícia a la resta de dones.

•
Antígona: «Has vist com morien els nostres germans»
●
Eumolp (personatge que no surt a la tragèdia grega) dona la notícia
que Creont és el nou rei: «La seva paraula, que era consell, en
endavant serà llei.»
●
Per finalitzar aquest primer acte Espriu crea una escena a manera de
cor (com les tragèdies gregues, cal que adopti un to solemne)
●
Creont → dona més força al paral·lelisme mite grec / guerra civil
espanyola:

«Convé al poder sorgit d’una contesa

vetllar que no es revifin vestigis de caliu
sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis
per mantenir en silenci els llavis del vençut.»
 El segon acte: s’obre amb un canvi d’escenari.
●
Acció als afores del palau, voltants ciutat de Tebes.
●
Lloc on està el cos de Polinices. (Nit de tempesta)
●
Eumolp fa anar a Tirèsies (cec endeví) fins al lloc on es troba el jove príncep per tal
que faci canviar d’opinió a Antogona (que vol enterrar al seu germà).
●
Surten a escena: Antígona, Ismene i Euriganeia.
●
Tirèsies ho intenta, però no la convens.
●
Eumolp decideix fer-li costat.
●
Euriganeia i Ismene tornen cap al Palau (acompanyades de Tirèsies → vol que Creont
canviï la llei).
●
Antígona és descoberta pels guàrdies.
●
Renuncia a fugir (tot i els precs de Eumolp)
●
Aquest acte fa avançar l’acció cap al desenllaç final
●
Desvetlla noves motivacions dels personatges
●
Eumolp (alter ego de l’autor) esdevé clau en el mite espriuà, contrapunt de
tots els altres. És el que no amaguen les seves intencions i lúnic que
acompanya Antígona fins a la mort.
●
La seva germana Ismene també l’abandona: «No puc ni violar la llei ni vèncer
la meva por».
●
Curiós que Eumolp sigui precisament un bufó geperut, irònic i mordaç.
 Tercer acte:
●
Acció: torna a l’interior del palau de Tebes
●
Creont està despatxant afers de govern amb els seus consellers.
●
Lúcid conseller → apareix en aquest acte. Tampoc sortia a la tragèdia grega.
(paper similar a Eumolp – contrapunt dels altres personatges) → s’encarrega
de desvetllar la part més fosca de les intensions humanes.
●
Primers problemes de Creont: solitud del poder, pronòstics futurs mals a
Tebes, dubtes sobre l’enterrament de Polinices, ...
●
Li anuncien que el poble s’ha posicionat a favor del que defensava Antígona
(que enterressin el príncep)
●
Diàleg entre Creont i Antígona.
●
Exculpa Eumolp.
●
Ismene, Eurídice (dona de Creont) i Tirèsies → a favor Antígona.
●
Creont demana ajuda als seus consellers, els quals creuen que
Antígona ha de complir la pena màxima.
●
Finalment: ella és condemnada, marxa cap al seu destí amb Eumolp.

●
Espriu suprimeix la mort de la princesa que sí sortia a la tragèdia
grega.
●
L’obra, per tant, acaba amb el monòleg del lúcid conseller.
 LÚCID CONSELLER
●
El distanciament i la ironia d’aquest personatge abasten el seu punt àlgid en
el monòleg final.
●
Es quan es fa evident la lucidesa.
●
Acaba fent aflorar les veritats.
●
Espriu acaba recordant a través d’aquest personatge que tot i que s’arrisca
amb la seva actitud de denúncia continuada, més ho fan els que l’escolten.
●
En definitiva: el teatre li serveix per transmetre les idees (censurable en aquell
moment), per això utilitza el mite d’Antígona.