Percepció auditiva, de la parla i integració multisensorial

Nocions d’acústica:
So: Resultat d’una vibració/oscil·lació (massa i elasticitat dels cossos) que es transmet a través d’un mitjà
(aire, aigua...) i que causa pertorbació a les molècules d’aquest medi (compressió -> rarefacció) En la
transmissió el que es desplaça és la pertorbació (ona), no les molècules

Transmissió del so:

Velocitat: Depèn de les propietats del medi (densitat, elasiticitat...)
Aire= 340m/s; acer= 4700m/s
- L’ona sonora perd amplitud en el despplaçament
Si troba un obstacle: es reflecteix (reverberació o eco) o s’absorveix.
PROPIETATS DEL SO:
Freqüencia: Nombre d’oscil·lacions de l’ona per segon.
Amplitud: Correspon a la intensitat (volum).
Timbre: Molts sons que escoltem són complexos, és a dir, estan formats per diverses ones simultànies. El
timbre depèn de la quantitat d’harmonics que tingui un so de la intensitat de cada un d’ells.
Paràmetres acústics bàsics:
Freqüència (f): nº de vibracions/cicles per
unitat de temps (segon). – Rang audible
humà: 20-20000Hz.

Amplitud: Mesura del desplaçament o

extensió del moviment oscil·latori (grandària
de l’ona). Pressió de referència 20 µPa
(mínima per percebre un to de 1000Hz). Es
relaciona amb intensitat i sonoritat (dB).

La freqüència és una propietat de la font

sonora(no varia), perì l’amplitud dependrà
de la força aplicada sbre l’objecte. SÓN
FISICAMENT INDEPENDENTS (Encara
que en el seu proc cerebral no es tant així).
Fase: Progresió de l’ona al llarg d’un cicle. Valor angular (0º a 360º) corresponent a l’amplitud de l’ona en un
punt determinat del cicle.
Suma d’ones: Dues ones de la mateixa freqüència i amplitud es presenten a) de maner simultània b) amb una
breu separació temporal.
Tons complexes:
Els estímuls sonors que ens evolten solen ser complexos -> dues o més ones simples de diferent freqüència,
amplitud i fase.
a) Ones periòdiques
b) Ones aperiòdiques (sorolls)
Els tons purs serien per exemple les alares de rellotge digitals.
ONES PERIÒDIQUES:
- El cicle es repeteix de forma regular.
- Les freqüències integrants (parcials o harmònics) són múltiples enters de la freqüència més baixa o
fonamental (f0).
- El període d’una ona complexa té la mateixa durada que la fonamental.
ONES APERIÒDIQUES
- Les freqúències integrants no sónmúltiples
- Estructura irregular
- Amplada de badad e soroll
-> Soroll blans: totess les freqüències de la gamma audible a igual amplitud

FALTA DIAPO 19-31

Regularitats
La relació temporal
Asincronia-> Permet separar esdeveniments/objectes sonors -> Esutdi de DARWIN amb sons vocàlics
VOCALS:
1. Sincronia entre tots els formats de la vocal /i/.
2. El to f3 (500Hz) comença a sonar 32 ms abans-> Percepció: un to de 500 Hz i la vocal /ɛ/
L’harmonic no sincronitzat es percep com una freqüència aíllada, independent del so vocàlic. Hi ha
segregació.
Regularitat seqüencial
Els sons en successió s’agrupen millor que sons amb canvis sobtats.
La similitud o proximitat entre sons produeix la seva agrupació. Sol basar-se en atributs acústics com l’altura
tonal, la localització espacial, el contingut espectral en tor.
Harmonicitat
Agrupació d’harmonics: Els harmònics de dos o més freqüències s’utilitzen per agrupar entorn aquestes
freqüències i separar-les en diferents estimuls auditius. És posible fins i tot en total sincronia.
Caràcter unitari dels canvis
Agrupem tots els components de l’espectre amb el mateix patró de variació.
Exemple: El patró de canvis en intensitat té lloc en tot l’espectre de freqüències implicats en l’estímul auditiu.
CMR -Comodulation masking release - (Moore, 1990)
Un to contiinu queda totalment emmascarat per una banda de soroll amb intensitat fluctuant. S’afegeix un
soroll amb la mateixa fluctuació en intensitat -> els dos sorolls comodulats es fusionen i el to resulta audible.
Localització del so:
Utilitzem pistes físiques del so per a localitzar-ne l’origen, i som capaços d’ubicar-lo en un putn concret de
l’espai.
L’existència de dos receptors afavoreix la correcta localització, amb plecscartilaginosos a la cara interna.
-> El cap determina diferències temporals i d’intensitat en el senyal que arriba a cada oïda.
3 tipus de diferències interaurals
A) Diferències temporals interaurals: Resulten de la separació fisica entre orelles.
El só arribarà abans a l’oïda més propera. La diferència temporal serà màxima per la localització a 90º des de
la posició frontal (Desfasament temporal de 0.65ms)
La diferència serà nul·la per a fints sonores situades davant o darrera del cap.
Diferències temporals interaurals mínimes (10 microsegons, que representen un canvi en la localització d’un
so frontal cap a dreta o esquerra, equivalent a un angle d’1º) poden ser detectades i utilitzades com a pistes per
a localitzar objectes sonors.

B) Diferències d’intensitat interaurals: Resulten de l’ombra acústica del cap i de les reflexions que
provoquen els pavellons auditius.
SÓn consequüència de la reflexió que provoca el cap i l’ombra acústica que es crea en el costat opost a la font
sonora, per a estímuls amb longituds s’ona inferiors a la mida del diàmetre del cap (freqüències agudes).
C) Diferències de fase interaurals: Resulten de l’ombra acústica del cap i de les reflexions que provoquen
els pavellons auditius.
Per a longitud d’ona més grans que el cap: La diferència de fase ens ajuda a localitzar.

Teoria DÚPLEX
Representa el punt de vista clàssic sobre la localització del so:
Freqüències greus -> Sobretot pistes de temps.
Freqüències agudes -> Pistes d’intensitat.

Localització vertical:
Pistes basades en les reflexions del so en els plecs cartilaginosos del pavelló auditiu: Es produeixen unes
series d’ones reflfectides que entren en el canal auditiu extern i arriben fins al timpà amv diferències de
temos.
Aquests plecs també actuen com a ressonador i amplifiquen determinades freqüències (agudes).
Podem utilitzar aquestes variacions espectrals (diferències en les freqüències i la seva intensitat)per a
determinar l’elevació d’un so (Localització en el pla vertical).
Diferències en l’espectre de freqüències d’un soroll enregistrat amb un micròfon a l’interior de l’oïda en
funció de la posició de la font sonora.

Percepció de la parla:
El repte de percebre la parla:

Excesiva variablitat
-> Interindividual: Les persones no articulen els fonemes d’una llengua de la matèixa manera.
-> Intraindividual: Una persona no articula els fonemes de la mateixa manera sempre.
- Variabilitat del context:
L’articulació d’un fonema es diferent segons el context, és a dir, segons els sons que e voltegen ->
FENOMEN DE LA COARTICULACIÓ.
Raó: Aixo ocorre perquè la parla és molt ràpida i acostuem a prearar el següent só mentre articulem.
Encara que sigui continua, la parla es pot sonsiderar com una succeció encadenada de fonemes*.
* Unitat mínima de só que permet distingir significats. CaSa, caLa, caJa.
Un mateix fonema pot sonar de formes molt diferents -> Alòfon (candado vs dado)
CONSTÀNCIA PERCEPTIVA
El oient ha d’obtenir un missatge inteligibke a partir de la info continguda en aquesta senyal acústica
altament variable. Una forma de aconseguir-ho pot consistir en activar representacions invariants.
Evidències:
-> Percepció categòrica: Quan una amplia gamma de senyals acústiques dona com a
resultat la percepció d’un nombre limitat de categories.
Un oient percibiria “van” i “pan”, al sentir membres d’aquest continuum, però mai
“algo entre les dues categoríes”

-> Processos TOP-DOWN: Processos guiats per el fet de que els sons es produeixen
dins d’un misstge amb unsignificat. Això fa que els oiens no s’enfrontin a la
percepció dels sons senes ninguna predicció.
Observacions:
- Els sons es detecten abans en paraule sque no paraule
- Fenòmen de restauració fonèmica en el qual els oients reporten sentir un fonema dins d’una paraula que no
s’ha presentat realment.

Propostes teoriques
Auditiva General
-> La percepció de la parla d’explica mitjançant mecanismes que són comuns a la audició en general i no
específics per la percepció de la parla. Es basa en la senyal acústica. Mittjançant l’aprenentatge i la
experiència amb els sons de la parla, el sistema pot fer un us de múltiples senyals acústiques o fonts
d’informació en la senyal que, encara que no donin una pista confiable al 100% solen esta associats, en major
o meor mesura a una categoria perceptiva concreta.

Teoria Motora (Liberman)

-> El reconeixement dels sons de la parla es fundamental un procés de reconeixement dels programes motors
que el parlant utilitza per generar els sons de la parla. La percepció de la para dels humans es basa en gests
articulatoris que comparteixen el parlant i l’oient i que el oient perceb la parla quan les seves represnetacions
articulatories reals son activades per el parlant enunciats.
1. EL processament de lla parla és exclusiu dels humans
2. Percebre la parla é percebre els gests vocals del parlant, davant la info acústica.
3. El sistema motor és necessari per percebre la parla.
Evidencia empirica:
- Estimulació amb TMS del àrea de l’escorça motora que fa moure la llengua.
- Combinada amb la presentació auditiva d’una paraula ambun fonema que implica un moviment de la
llengua en la seva articualció.
Resultat: S’augmenta la resposta dels músculs de la llengua (però no del llabis)
Pullevrmüller i Cols (2006)
Sentir els sons correspondents a /p/ o /t/ activen de forma selectiva arees motores involucrades en moure els
llavis i la llengua respectivament.
PERÒ, aquestes dades mostren una relació entre percepció i acció en la parla. Falta per saber si aquesta
relació es de tipus causali per tant, aquesta activitat motora és imrescindible per la percepció dels sons de la
parla o no.
D’Ausilio- També amb TMS
- La percepció d’un so de la parla es facilita estimulant magnèticament la representació motora que controla
l’articulador que produeix el so (llavi).
- Efectes inhibidors dels sons de la parla discordants (só dental).
Caracterització acústica de les consonants:
Sons casi periòdics: Consonants oclusives sonores, nasals, laterals I vibrants
Sons aperiòdics (soroll): Consonants fricatives /f/, /s/…
Caracterització acústica de les vocals:
- Vibració de les cordes vocals: Freq fundamental I armonics correspodents
- Posició I movimets dels components del conducte vocal: Es modifiquen les freqüències formants
(augmeten/disminueixen en freq, amplitud…)
• F1 correspon a la obertura vocal. Les vocals obertes tenen F1 agudes (frec. altes), mentre que les vocals
tancades es corresponen amb F1 de baixa freqüència. (Veure espectrograma)
• El segon formant, F2, correspon a la 'frontalització' vocàlica. Les vocals del darrere (a posició de la llengua)
tenen baixes freqüències F2, mentre que les vocals davanteres tenen altes freqüències F2.
És el fonema la unitat mínima per segmentar la parla?
Donat que els fonemes semblen insegmentables (existeix solapament I els fonemes no són acústicament
constants) Diferents autors es plantegen que potser primer s’identifiquen les sílabes I despres els fonemes.
LIBERMAN I COLS: estudien la capacitat dels nens de diferents edats per a manipular unitats sil·làbiques
fonètiques
- Taques de segmentació de sil·labes i fonemes, inicials o finals de paraula-> [ventana] – [ven] = [tana] [sopa]
– [s] = [opa]
Resultats: Segmentació sil·làbica sense dificultats -> Segmentació de fonemes a partir dels 6 anys.
Morals i cols demostren amb tasques similars que les persones analfabetes també poden segmentar en
síl·labes però NO EN FONEMES.

Els recent nascuts són capaços de discriminar entre ‘parells mínims’ com /pa/, /ba/, /la/ i /ra/.
• Diferenciació seqüència d’elements sil·làbics [pat-tap] als 2 mesos d’edat (Bertoncini i Mehler, 1981).
• No diferenciació en el cas de pst - tsp, però si quan els segments formen síl·labes: upstu –
utspu.-> El mateix contrast és discriminable si es pot dividir en dues síl·labes.
Savin i Bever (1970)
Estudien la hipotresi de la sil·laba com a unitat de segmentació.
Comparem el temps de reacció en detextar /ba/ o /b/ dins dels mateixos estimuls de parla.
-> Els participants detecten més ràpidament la síl·lava que el fonema (encara que és el so té major durada)
ESTUDIS SOBRE LA DETACCIÓ DE
FRAGMENTS
Mehler i cols van analitxar el temps de reacció en la
detecció de fragments en funció de si constituien o no
la síl·laba inicial d’una paraula. Comparen els temps
de reacció en detectar PA o PAL a l’inici d’una
paraula com PALAIS (palau) i a l’inici d’una paraula
com PALMIER (palmera).
ESTUDIS EN LA LLENGUA ANGLESA:
Cutler i cols. (1983, 1986), amb material en anglès,
no van poder replicar els resultats anteriors.
• [BA / BAL a BALANCE / BALCONY ]
• L’anglès, a diferència del francès, és una llengua
sense límits sil·làbics clars ambisil·labicitat lemon
lem·on? le·mon?
Les estratègies de segmentació de la parla depenen de les característiques fonològiques de cada llengua
INICIS DEL LLENGUATGE:
1- Reconeixement i preferència per la veu de la mare al neixer
2- Preferència pel maternés i pels estimuls de parla vs sorolls o silencia als 4 mesos
3- Discriminació de llenües i preferència per la llengua materna als dos mesos.
Percepció categorica de EIMAS van estudiar el comportament de nadons d’1 i 4 mesos utilitzant 6 estímuls
que formen un continuum entre /ba/ i /pa/. La diferencia física entre cadascun dels estímuls era de 20ms en el
TIV, La tècnica utilitzada per mesurar la percepció dels nadons va ser la succió d’alta amplitud

Hipòtesis i prediccions
• A) Si els nadons poden percebre diferències en el TIV de 20 ms
i no perceben la parla de forma categòrica: ->discriminaran en
totes les condicions.
• B) Si els nadons no poden encara percebre diferències del TIV
de 20 ms: -> no discriminaran els estímuls en cap de les
condicions.
• C) Si poden percebre diferències en el TIV de 20ms i perceben
categorialment: -> es comportaran com els adults, només
discriminaran els estímuls D (situats en categories diferents)
La re-organització perceptiva dels sons de la parla
(perceptual narrowing)
• Els recent nascuts japonesos poden distingir /r/ de /l/, però els adults japonesos no.
• Els estudis de Werker i Tees (1984) van mostrar que és un fenomen que té lloc cap al final del primer any de
vida (10-12 mesos) Reorganització perceptiva
• Aquesta pèrdua no és sensorial, perquè només passa en contextos lingüístics (“sordesa fonològica”).
La integració d’informació visual i auditiva als 4-5
mesos (Kuhl i Meltzoff, 1982)
Vocals /i/ - /a/: Temps superior de fixació de la mirada a
la cara que articula la vocal presentada auditivament.