Jordi Pera i Ferreruela

Lingüística diacrònica
Sobre l’evolució fonològica de la llengua catalana a l’època dels orígens

Rasico comença discutint els conceptes ‘naixement’ i ‘mort’ d’una llengua. Diu que el primer
concepte és útil per referir-se a aquell període durant el qual apareixen els primers documents
amb trets de la llengua en qüestió. En el cas del català, a partir del segle IX hom ja en pot veure
manifestacions. Al començament, aquestes manifestacions són topònims, antropònims i lèxic
popular. Durant el segle X s’estenen, i als segles XI i XII es consoliden. No només això, sinó que
les mostres contenen unes característiques pròpies que les diferencien d’altres llengües. L’autor
ens recorda les paraules de Joan Bastardas que deia que pot haver-hi uns segles entre el
naixement d’una llengua i el seu primer document escrit. En el cas de les llengües romàniques,
la cronologia acostuma a anar lligada a la presa de consciència dels parlants que allò que
parlaven no era llatí.

En el cas català, l’existència de la llengua es testimonia per documents arcaics de la Catalunya

Vella. Els textos que típicament transmeten la llengua acostumen a ser textos que no pretenen
ser literaris, com per exemple: donacions, vendes, actes de consagració, juraments feudals, etc.
O també hom pot testimoniar-ho a través de textos en llatí, però on es veu que la intenció és
romànica.

Rasico es proposa d’examinar uns quants canvis fonològics del català primitiu. El primer que
tracta són les vocals tòniques medials obertes quan van davant d’una iod llatina o romànica. El
que va passar és que es van tancar. La /è/ es va tancar en /í/, i la /ò/ en /ú/. Així doncs, tenim
‘llit’ de ‘lectu’, ‘pit’ de ‘pectus’, ‘ull’ de ‘oculu’ i ‘fulla’ de ‘folia’. Els primers testimonis són dels
segles X i XI. Explica que l’origen del tancament podria ser una diftongació de la /è/ i /ò/ motivada
per la iod. També esmenta que Badia i Margarit creia en una inflexió directa. Però sembla que es
decanti per la teoria de Corominas, en la qual justificava la diftongació perquè algunes paraules
actuals tenen un rastre d’un antic triftong. Aquestes paraules són ‘buit’ de ‘vocitu’, ‘vui’ de
‘hodie’, ‘vuit’ de ‘octu’, i algunes variants antigues com ‘vulls’ de ‘oculos’.

Després tracta l’apòcope de les /e/ i /o/ àtones en posició final. Així doncs, el català, igual que el
francès o l’occità, elimina aquestes vocals a posició final de mot, llevat que calgui una vocal de
suport per sil·labificar. Per tant, tenim ‘dolç’ de ‘dulce’, ‘carn’ de ‘carne’ i ‘cavall’ de ‘caballu’. Com
hem dit, en alguns casos no hi ha caiguda de la vocal, però hi tenim una vocal de suport. Així és
quan tenim un grup consonàntic acabat en lateral o vibrant: ‘lladre’ de ‘latro’ o ‘pare’ de ‘patre’.
També en alguns mots paraoxítons: ‘delme’ de ‘decimu’ i ‘onze’ de ‘undece’. En alguns casos, la
‘e’ de suport ha esdevingut ‘o’ per assimilació: ‘toro’ de ‘taure’. L’apòcope ja es constata en
documents de la segona meitat del segle IX. Bourciez i Lausberg associen aquest procés a un
enfortiment de la síl·laba tònica. Lausberg fins i tot hi contempla una influència germànica.

El següent fenomen és el canvi de la /a/ posttònica interna en /e/. Aquest canvi va relacionat
amb l’anterior que hem parlat. L’única raó per la qual va sobreviure va ser perquè la vocal ‘a’ és
la més forta i resistent, i simplement va veure’s reduïda a /e/. Aquesta ‘e’ és ben visible en els
plurals femenins catalans (e.g. cases de casas) i en els verbs (e.g. cantàvem de cantabamus).
Posteriorment, en català oriental, aquesta /e/ s’ha confós amb la vocal neutra. Com abans, a
partir del segle IX comencen a aparèixer aquestes -es en els textos. Rasico fa notar que una /-a/
final també es tanca en [-e] o [-ɛ] en alguns parlars nord-occidentals.

La resta del text és dedicat al consonantisme. Primer parla de l’evolució dels fonemes /dz/ i /δ/.
Ens diu que en català el so /dz/ derivat de -TY- i -Ce,i- va confluir pels volts del segle IX en /δ/.
Posteriorment, aquesta /δ/ va desaparèixer si era pre-tònica; en posició post-tònica o entre
vocals es va mantenir tot confonent-se amb la /z/; i a posició final de mot va vocalitzar-se en /w/.
Jordi Pera i Ferreruela
Lingüística diacrònica
Així doncs, tenim ‘raó’ de ‘ratione’, ‘alosa’ de ‘alauda’ i ‘palau’ de ‘palatiu’. Com a mostra d’un
d’aquests canvis, tenim la ultra-correcció en el mot ‘Palaldano’ de l’any 1017 que hauria de ser
‘Palaudano’. Sembla que hi ha una acceptació generalitzada que en les dues primeres situacions,
els fonemes /dz/ i /δ/ van confluir en /z/. Ara bé, la natura de la vocalització a fi de mot ha estat
més controvertida. Es creu que va experimentar un desplaçament cap a la zona velar.

El següent fenomen consonàntic que tracta és l’elisió de la /n/ final, la qual desapareix en moltes
paraules tant agudes com planes. La /n/ solament s’ha mantingut en els plurals, tot i que no en
tots els dialectes. Per tant, el català té ‘bo’ de ‘bonu’ i ‘home’ de ‘homine’. Ara bé, alguns mots
conserven la /n/ per fonètica sintàctica: ‘ben fet’ de ‘bene factu’. En el cas dels verbs, algunes
formes conserven la /n/ per pressió paradigmàtica, com en ‘roman’ de ‘remanet’. Aquest tret no
és exclusiu del català, també es troba en occità i en les llengües del nord d’Itàlia. El fenomen ja
és normal, pel que fa a l’aparició en textos, en els segles XI i XII. Es tracta d’un procés d’afebliment
progressiu en el qual la vocal, típicament tònica, absorbeix la sonoritat de la /n/, però sense
esdevenir nasal.

Finalment, tracta la confusió dels sons palatals /jʎ/ i /ʎ/. Ens diu que el català antic tenia dos
fonemes laterals palatals diferents. /jʎ/ derivat dels grups -LY-, -C’L- i -G’L-; i /ʎ/ derivat de -LL- i
L-. En gran part del territori, avui dia s’han confós en /ʎ/; però a les Balears i en part del català
central s’ha mantingut l’oposició mitjançat la iodització de /jʎ/ en /j/. Això fa que el català
modern, en alguns dialectes, faci servir la grafia ‘ll’ tant per la lateral palatal /ʎ/ com per la
fricativa palatal /j/. Hi ha, doncs, paraules com ‘pell’ que sempre es pronuncia [péʎ], però
paraules com ‘ull’ que pot pronunciar-se o bé [úʎ] o bé [új]. En textos medievals, el so /jʎ/
acostuma a escriure’s amb les grafies ‘ill’, ‘yl’ o ‘lg’ (conseil, fillg, ayl...), en canvi, el so /ʎ/ s’escriu
amb ‘ll’ o ‘l’ (cavaler, capella, loch...). Hi ha indicis de confusió dels dos fonemes en textos nord-
occidentals ja al segle X, i totalment confosos des del segle XII. Els indicis de iodització són del
segle XI. La confluència dels dos fonemes en /ʎ/ sembla que s’ha desplaçat progressivament cap
a l’est, fins a arribar als límits actuals on hi ha la isoglossa que oposa /ʎ/ i /j/.

A les conclusions, esmenta uns quants altres fenòmens que també podria haver tractat:
l’evolució de les vocals /è/ i /é/ que en català han donat solucions diferents en funció del dialecte;
la confusió de les vocals /a/ i /e/ àtones en català oriental; igualment per les vocals àtones /o/ i
/u/ en /u/; la simplificació dels grups consonàntics -MB- en /m/, -ND- en /n/ i -LD- en /l/; la
confusió de [b] i [β] en /b/; i la simplificació de /ts/ en /s/.