Jordi Pera i Ferreruela

Lingüística diacrònica
L’evolució de les ĕ i ŏ + iod en català dins la romània

L’evolució de les vocals medials obertes tòniques en català ha estat peculiar. Mentre que la sèrie
velar va mantenir els timbres vocàlics, la sèrie palatal els va invertir. Ara bé, quan aquestes vocals
es trobaven en contacte amb una iod, la sèrie palatal es tancava en [i] i la velar en [u]. Hom
proposa dues hipòtesis per explicar aquest canvi. La primera assumeix un tancament vocàlic
causat per una assimilació del punt d’articulació a la iod. La segona pressuposa que la iod va
motivar una diftongació de la vocal medial i que posteriorment es va monoftongar. Aquesta
segona hipòtesi és la més acceptada ja que en occità hi ha hagut tal diftongació. Però Badia i
Margarit, per exemple, no ho veia clar.

Primer de tot, Batlle parla de la influència de la iod sobre el seu entorn en general. Diu que es
palatalitza en inici de mot i entre vocals. També que va provocar la palatalització i assibilació de
les oclusives dentals i velars. De la mateixa manera, si al seu voltant hi havia una nasal o lateral
alveolar, aquesta també es palatalitzava. Aquesta iod, però, no només podia afectar a les
consonants immediates, sinó que també podia afectar les vocals, com per exemple el cas que
descriu de les vocals medials obertes.

Seguidament, presenta les diferents solucions que les llengües romàniques han donat pel que fa
a les vocals en qüestió. El galaicoportuguès les ha tancades en [ej] i [oj], i igualment el castellà.
En canvi, tant lleonès com aragonès devien mantenir-les ja que van seguir la diftongació normal
d’aquestes llengües. L’occità solament diftonga si hi ha la iod i manté el timbre en la resta de
situacions. I tant francès com català tenen el tancament en [i] i [u]. Cal saber si aquestes dues
últimes llengües tanquen per inflexió o per monoftongació d’un triftong.

La primera hipòtesi té dos problemes. És normal pensar que, per passar de [ɛ] a [i], primer cal
passar per [e]. Però llavors per què els grups [ej] antics no s’han tancat també? El català diu ‘dret’,
no pas ‘drit’. I després, encara que assumíssim un canvi directe de [ɛ] a [i], ¿per quina raó la iod
va afectar solament a la [ɛ] i no a la [e]?, la qual és més propera a la iod.

Una manera d’esquivar aquests problemes és assumir que la iod no va provocar un tancament
ni de la [e] ni de la [ɛ], però que en canvi va provocar una dissimilació en forma de diftongació. I
així es va obtenir els triftongs [jɛj] i [wɔj]. Posteriorment, es van monoftongar en [i] i [u]/[uj]/[wi].
Així hom pot explicar la situació del català, del francès i de l’occità antic. Ara bé, aquesta hipòtesi,
tot i rebre molta acceptació, deixava el dubte del perquè.

Un altre lingüista que també va defensar la hipòtesi de la diftongació va ser Joan Corominas. Ho
creia perquè considerava que el triftong [wɔj] havia seguit dues evolucions. A mig de mot, s’havia
simplificat a [uj], però a començament de mot havia donat [vuj], i d’aquí justificava les formes
‘vui' i ‘vuit’. Explicació que es veia reforçada perquè en occità hi ha les formes ‘bei’ i ‘beit’. Ara
bé, aquesta explicació no permetia entendre una paraula com ‘ull’, que no té pas la forma ‘vull’.
I Josep Moran argüia que la ‘v’ inicial podia igualment aparèixer per facilitar la pronúncia del
diftong.

Pompeu Fabra va considerar una barreja de les dues hipòtesis. Per la vocal velar, considerava que
la vocal hauria inflexionat sense que hi hagués hagut cap diftong. En canvi, com que en català hi
ha hagut un intercanvi de timbre en les vocals [ɛ] i [e], l’única manera d’entendre-ho és acceptant
la diftongació. Val a dir, però, que Pompeu Fabra no considerava la diftongació com a una
conseqüència de la iod, sinó com a una tendència natural de la llengua.
Jordi Pera i Ferreruela
Lingüística diacrònica
Després d’aquest repàs, Batlle torna a dir-nos que Badia i Margarit no veia clara la segona
hipòtesi perquè no és gens fàcil d’explicar com un so tan tancat com la iod pot causar una
diftongació. Per contra, la primera hipòtesi té el problema que la iod no va afectar a les vocals
tancades. Ara bé, aquest punt podria ser esquivat si veiem que en castellà i galaicoportuguès la
iod tampoc va afectar a les vocals tancades.

Batlle després fa constar la cronologia. Ens diu que la diftongació en occità és tardana, a partir
del segle XIII i consolidat al XIV. Mentre que en català i francès, el tancament en [i] i [u] és d’etapa
preliterària, per tant, en principi, són dos fets diferents. I en segon lloc, ens diu que no hi ha cap
rastre en la documentació de triftongs. Tot són diftongs [ei] i [oi], o directament [i] i [u]. En tercer
lloc, ens diu que l’occità diftonga tant quan hi ha una iod com quan hi ha una uau, mentre que
en català solament diftongaria amb la iod.

Batlle, a part de dir-nos que l’acceptació de la diftongació havia estat per comparació amb
l’occità, també ens diu que hi havia una teoria més fonamental que suposava una diftongació
panromànica. Segons la qual, totes les llengües romàniques haurien diftongat en presència d’una
iod, però que el galaicoportuguès, el castellà, el francès i el català haurien monoftongat en època
preliterària. Ara bé, Batlle es pregunta si és possible que en el període preliterari hi hagi hagut
prou temps com perquè es produeixin ambdós fenòmens: primer la diftongació i després la
monoftongació.

Així doncs, sembla que Batlle descarta la teoria de la diftongació i s’inclina per la inflexió vocàlica.
Per resoldre el problema que tal procés hauria d’haver passat per [ej], però sense tancament de
vocals tancades, Batlle s’agafa a una teoria de Gulsoy, la qual diu que les consonants palatals van
provocar el tancament de [ɛ] a [e] durant els segles X-XI. I llavors fa la suposició que la iod hauria
pogut provocar el tancament de [ɛj] a [i] i [ɔj] a [u] directament sense cap pas intermedi per mitjà
de la inflexió. També ens diu que aquest tancament hauria d’haver succeït abans del segle X-XI,
ja que, si no, hauria passat pel pas intermedi [ej]. La raó per la qual hauria succeït abans és
perquè, com que la iod és molt tancada, la llengua tendeix a reduir més ràpidament les
diferències més importants.