1 NARRATIVA CINEMATOGRÀFICA

1 EL CINEMA COM A LLENGUATGE

L' Enquadrament és la part de la realitat que veiem a través del visor de la càmera i que
determina allò que l'espectador veurà. Una càmera té uns límits físics horitzontals i
verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. Per tant, cal escollir quina part de la realitat
ens mostrarà, és a dir, quin tipus de plans, i des d'on ens la mostrarà, amb quins angles
d'enquadrament. Dit d'una altra manera, en la realitat nosaltres podem triar cap on
mirem. En canvi, quan visionem una pel·lícula, el director decideix per nosaltres i la
nostra visió queda supeditada a les seves decisions.

1.1 Tipologies de plans cinematogràfics:

plans absoluts

plans relatius
plans adjectius
1.2 L’angulació del pla

1.3 Les funcions narratives del pla

El llenguatge cinematogràfic, així com el verbal es pot descompondre en elements

formants que funcionen com a unitats de significat. Aquestes unitats tenen una certa
equivalència amb els elements verbals. Naturalment, el paral·lelisme no es pot aplicar
linealment, però salvant totes les distàncies pot ser útil per situar-se.
fonema PIXEL Punts físics que formen la imatge, depenen del sistema de
reproducció de la imatge (en diem gra en el cinema;píxels
en vídeo).

paraula FOTOGRAMA Unitat mínima de significació però sola no té sentit. No és

una unitat fonamental del cinema, té menys significat que
la paraula.

oració PLA Unitat mínima de significació completa i autònoma. És

l’element fonamental en cinema.
paràgraf ESCENA Unitat narrativa que es basa, com en el teatre, en una
unitat de diàleg, i de personatges, és a dir, en una unitat
de guió. No és pròpiament cinematogràfica.

capítol SEQÜÈNCIA Conjunt de plans que transcorren en una mateixa

localització i en un temps continu. És una unitat narrativa
que es basa, doncs, en un canvi d’espai o de temps. Tota
la pel·lícula s’estructura en seqüències. Es fonamental en
el cinema, tant des del punt de vista de l’espectador com
del realitzador.

3
El cinema s’estructura només en plans i seqüències, que són les unitats

essencials.

PLA

Dins del terme “pla” hi conviuen dues realitats diferents que cal distingir. El pla és la
unitat mínima de significació completa i autònoma. És l’element fonamental en cinema.
En el llenguatge escrit correspondria a la paraula. Des del punt de vista de l’espectador
un pla és tot allò que hi ha entre dos talls d’imatge. És per tant, cadascun dels canvis de
punt de vista amb què podem il·lustrar una acció.

Des del punt de vista del realitzador el pla defineix l’escala (la mida relativa respecte la
pantalla) amb què és enquadrat el subjecte de l’acció, escala que depèn de la distància
entre aquest i la càmera. Aquesta definició es veu clarament quan tractem la “Tipologia
del pla”.

La primera definició té un sinònim des del punt de vista del realitzador que és la
PRESA.
Podem definir la presa com tot allò que es grava des que el motor arrenca fins que
s’atura. Sovint els crítics parlen indistintament d’un o de l’altre per analitzar un film, però
estrictament la presa fa referència al rodatge mentre que pla fa referència a la projecció.
Físicament la diferència rau en les cues de la presa que no s’aprofitaran en el muntatge
final.

ESCENA

L'escena és la unitat narrativa que es basa, com en el teatre, en una unitat de diàleg i
de personatge, és a dir, en una unitat de guió. No és pròpiament cinematogràfica. En el
llenguatge escrit correspondria al paràgraf.

SEQÜÈNCIA
La seqüència és un conjunt de plans que transcorren en una mateixa localització i en un
temps continu. es pot definir com una unitat narrativa que es basa en un canvi d’espai o
de temps.Totes les pel·lícules s’estructuren en seqüències. És fonamental en el cinema,
tant des del punt de vista de l’espectador com del realitzador.
En el llenguatge escrit correspondria al capítol.

Seqüència de l'escala d'Odessa. Cuirassat Potemkin. Eisenstein, 1925

1.1 Tipologies de plans cinematogràfics

Podem distingir diverses categories de plans:

a) Els plans absoluts o naturals, els quals estan referenciats al cos

humà. b) Els plans relatius, referits a objectes i paisatges.

c) Hi hauria un tercer tipus de pla, que no ho són, de fet, són els que podríem anomenar
"plans adjectius”, que complementen els altres dos.

a. Plans absoluts

Són els plans que tenen com a referència el cos humà. Utilitzen l'abreviatura del cos
humà per donar nom al pla:
P.P. [1/4 Primer Pla Talla ¼ del personatge, el que es coneix com
] a “bust”( cap i coll)

P.M. [1/2 Pla Mig Talla el personatge per la cintura o meitat

]
 P.A. [3/4 Pla Americà Talla el personatge pels genolls.
] També s’anomena “tres quarts”

5
P.C. [4/4] Pla Conjunt No talla el personatge, l’agafa sencer, en el seu conjunt.
També anomenat pla sencer. *

*nota: El pla de Conjunt no és el pla d’un conjunt de persones, per al cinema

aquest tipus de pla és un Pla General Curt.

A més d’aquests quatre plans naturals, n’hi ha dos més que no són sinó exageracions
del primer pla:
P.P.P. [ulls] Primeríssim Se centra exclusivament en els ulls del
Primer Pla personatge o una part del rostre.

G.P.P. [1/8] Primer Pla Talla 1/8 del personatge, exactament el rostre.

b. plans relatius

No són plans pròpiament dits, sinó que prenen aquest nom per influència dels altres.
Són plans que no prenen com a referència el cos humà sinó depenen de l’objecte que
fimem i són bàsicament dos: el Pla General i el Pla de Detall.
P.D. [1/4 Pla Detall Equivalent al Primeríssim Primer Pla però
] d’un objecte o d’una situació.

P.G. [1/2 Pla General Mostra una visió de conjunt d’un ambient. La
] figura humana ocupa un terç del quadre. La
 resta correspon a l’escenari.

G.P.G. [3/4 Gran Pla General Presenta l’escenari on té lloc l’acció. No

] permet distingir les persones, les quals
resten
absorbides pel paisatge.

6
c. Altres Plans cinematogràfics

c.1 Pla aberrant , o rus, o alemany

Angulació de càmera lateral, de tal manera que la línia de l’horitzó no és paral·lela a la

línia de l’enquadrament. S’obté quan la posició de la càmera no és vertical. Comunica
inestabilitat, caos, desorientament, contrarietats, van mal dades...
 7
c.2 Pla subjectiu

La càmera substitueix la mirada d’un personatge, és a dir, l’espectador penetra dins

de la pel·lícula i empatitza amb el que està passant. Simula el punt de vista d’un
personatge en concret de la pel·lícula.
 • Càmera Objectiva
• Càmera Subjectiva
• Càmera Alterna

Quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptava un espectador
extern que simplement mira des de fora el que està passant s’anomena càmera
objectiva.

Si la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d’un personatge per
col·locar l’espectador en el lloc d’aquest personatge, tenim el que s’anomena càmera
subjective o pla subjectiu. obviament, la càmera subjectiva acostuma a tenir una
càrrega emocional més forta.

En els primers segons d’aquest fragment, el principi de Trainspotting (D. Boyle, 1996),
hi veiem com el punt de vista de la càmera alterna entre mostrar-nos el personatge
corrent (objectiva) i el que veu el personatge conforme va avançant (subjectiva).
https://www.youtube.com/watch?v=jn88Hj9iBJ4

La Senda Tenebrosa( Dark pasaje, Delmer Davis, 1947). En aquesta producció,

Humphrey Bogart és un presidiari que s’escapa i fins que un cirugià plàstic no li canvia
la cara, l’espectador mira amb els ulls del protagonista.
https://www.youtube.com/watch?v=lZMbcEcZx8Y

Aquest és un fragment de La dama del llac( Lady in the lake, Robert Montgomery, 1947)
un experiment interessant: tota la pel·lícula està rodada en càmera subjectiva
https://www.youtube.com/watch?v=Zzdl-js_mQ4

En aquesta escena de Tesis( A. Amenabar, 1995) Amenabar juga amb el so i la càmera

subjectiva (4’ 08) i ens mostra no només què veu sinó també què sent cadascun dels
dos personatges quan s’apropen entre ells. El conjunt de la seqüència és càmera
alterna.
https://www.youtube.com/watch?v=sHLeoM6UUAc

c.3 Pla seqüència

S'anomena pla sequència a aquella sequècia audiovisual filmada en continuïtat en una

sola presa, sense talls ni interrupcions. La càmera es desplaça seguint una meticulosa
planificació que pot incloure diversos tipus d'enquadraments, i per tant de plans.

Un exemple clàssic és la pel·lícula d'Alfred Hitchcock "The Rope", 1948, (La soga)
rodada tota ella en un únic pla seqüència, només interromput per la necessitat de
canviar el rotllo de pel·lícula durant el rodatge, dificultat que el director va solucionar
amb aproximacions a objectes foscos que permetien encadenar les imatges i continuar
el pla seqüència.

Pla seqüència de “Hugo” Martin Scorsese(2012)

https://www.youtube.com/watch?v=gCukLPs-oOY

Pla seqüència de "El secreto de tus ojos" (2009)

https://youtu.be/OBeYm2aPKCw

c.4 Pla contraplà / shot-counter shot

És una construcció fílmica que permet a l’espectador convertir-se en una espècie de

mediador invisible entre mirades, un participant fictici en la fantasia de la pel·lícula.

Per exemple percebre en una posició privilegiada l’intercanvi d’afectes a “Casablanca”

(Michael Curtiz, 1942), i l’ intercanvi de trets en "El hombre que mató a Liberty
Vallance" de John Ford, 1962.

https://www.youtube.com/watch?v=FpoyshqB8-o

https://youtu.be/cZobFZoHkM4

https://youtu.be/UV4yGFR8sgM

https://youtu.be/o1Ey0a6LJRA

Què és, en el llenguatge cinematogràfic, la tècnica pla-contraplà?

"Pla-contraplà és una tècnica de rodatge (“Shot-Countershot” o “Shot-Reverse-Shot”) on
s’enregistren els actors o actrius per separat i posteriorment en el muntatge es van

10
alternant els plans per mostrar de forma consecutiva el rostre de cada personatge en
funció de si es vol presentar el moment en què parlen o la seva reacció a les paraules
de l’altre interlocutor. Es pot fer amb una sola càmera i anar rodant a cada actor o actriu
en el rol del seu paper o amb dues càmeres i rodar l’escena una única vegada." (Examen
Cultura Audiovisual PAU setembre 2013, sèrie 1, exercici 1)

En una conversa cara a cara entre dues persones, per exemple, si en som espectadors
directes allò més lògic serà que ens situem centrats i que, per tant, anem girant la
mirada cap a un i cap a l’altre quan parlen( com faríem en un partit de tenis). Si
volguéssim imitar aquesta mirada “natural” en una filmació posaríem una càmera en un
punt centrat on veiéssim als dos personatges. Però en realitat el que es fa és anar
alternant plans curts i quasi frontals de cadascun dels dos personatges quan parlen i,
de tant en tant, també plans generals. Fixem-nos en l’exemple de Matrix:
https://www.youtube.com/watch?v=C-9-BH5mFDY

Estem tan acostumats a aquest tipus de muntatge en el llenguatge audiovisual, que si

intentem imitar la mirada natural d’una persona amb una càmera, a l’espectador se li
farà del tot estrany i fins i tot incòmode. És la típica sensació que experimentem quan
veiem la filmació casolana d’algú gens expert: la càmera es mou constantment d’un lloc
a l’altre per seguir tots els assistents i fa plans llarguíssims. L’exemple següent de
Marits i mullers és un bon exemple d’aquest efecte, però en aquest cas buscat
conscientment pel director.

Aquest és l’inici de Marits i mullers (Husbands and wives, W. Allen, 1992) en què Allen
va fer un llarguíssim pla seqüència amb una càmera lliure sense grua que va “intentant”
seguir el moviment dels quatre personatges movent- se amunt i avall del pis. Aquest
moviment provoca en l’espectador una certa sensació d’incomoditat que frega el
mareig.
https://www.youtube.com/watch?v=nP8WhtzWkE8

1.2. Les funcions narratives dels plans

Les funcions narratives dels diferents plans són:
Primerisim primer pla (PPP): serveix per emfasitzar un sentiment expressat pel
personatge.

En informatius televisius, per exemple, rarament es fa servir.

11

Primer pla (PP): serveix per donar proximitat del personatge amb l'espectador sense
aïllar-lo del seu context.
 Pla detall: serveix per destacar la importància narrativa d'un objecte.

Pla general: serveix per contextualitzar el personatges en el seu entorn i mostrar a

l'espectador tot l'escenari en el qual es desenvolupa l'acció.
Pla zenital: serveix com el general per contextualitzar els personatges i el seu entorn,
però amb la particularitat que al ser un pla fet des de l'aire ens mostra la seva disposició

1.3 L'angulació del pla

L’angulació és un recurs expressiu de la narració audiovisual que es refereix a la
posició de la càmera respecte als objectes i figures que capta. Tots els plans anteriors
són susceptibles de ser angulats des de diferents alçades. Aquestes angulacions reben
un nom concret per cada punt de vista i tenen un poderós efecte 4
artístic.
L'Angulació de l'enquadrament és el punt i la direcció en què col·loquem la càmera
respecte l'objecte filmat o fotografiat. Segons l'alçada des de la qual enquadrem
l'objecte o el personatge, distingim diverses angulacions: zenital, picat, normal,
contrapicat, nadir.

Considerarem una angulació normal o neutre quan la càmera se situa a l'alçada dels
ulls del personatge.

(Això no és així en totes les cultures audiovisuals, de vegades l'angle normal se situa a
pocs pams de terra, com en el cas del cinema japonés clàssic.

Quan l'angle és picat, la càmera se situa per sobre de l'objecte. Generalment això
provoca que el personatge es mostri empetit o indefens. Però també pot servir per
mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d'un decorat que no podríem veure
amb un angle normal.

En aquesta escena final del Ciutadà Kane(O.Welles, 1941) hi veiem una llarga escena
amb angle picat amb grua, que ens mostra la magnitud de l’escenari
https://www.youtube.com/watch?v=eP0O1BKu3zk

L'angle en contrapicat és aquell en què la càmera se situa per sota de l'objecte. Això fa
guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d'efectes:realçar o magnificar el
personatge, mostrant-lo en tota la seva grandesa o bé fer-lo semblar maligne i
amenaçador.

En el gag del Polònia es juga amb el contrapicat per acentuar l’efecte que es busca. En
aquesta filmació l'angulació va reforçada amb un canvi d'escala, que seria l'efecte
sicològic que produiria el recurs.

https://www.youtube.com/watch?v=YzC0dpItGbA&ebc=ANyPxKq7FrKJXL- Wk9sc8eIL
oqZNUaqtbGFrZn6wlgNY1Nd

L'angle zenital és aquell en el qual la càmera se situa totalment perpendicular al terra i

, per tant, ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges. Aquesta és la
famosa escena de Psicosis (A. Hitchcock, 1960) en què el detectiu Arbogast entra a la
casa de Norman Bates. Cap al punt 1’30’’ veiem com Hitchcock va triar un pla zenital
per ensenyar-nos el moment de l’apunyalament (entre altres raons per continuar
amagant la identitat de l’assassí)

https://www.youtube.com/watch?v=5bieIiX5KLQ

2 EL CAMP

1.1 Fora de Camp

1.2 Profunditat de Camp
1.3 L’aire

Anomenem camp a tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament

determinat, és a dir tot allò que veiem en pantalla i perquè la càmera ens ho vol
mostrar.

En canvi, el fora de camp és tot allò que no veiem en l’enquadrament però que, d’una
manera o una altra , forma part de l’escena, ja sigui perquè l’enquadrament ens ho
suggereix o perquè ens ho imaginem.

Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per crear expectatives,

interrogants... De vegades pot donar-se el cas que el director ens mostri en el camp allò
que es troba fora de camp, per exemple a través d’un mirall. Una altra manera de jugar
amb el fora de camp és quan l’objecte està en el camp, però o bé nosaltres, o bé els
personatges, o bé tots dos no el veiem ( un símil d’aquest efecte seria quan en un
espectable infantil un personatge pregunta al públic si han vist “el dolent” i mentre
aquest arriba pel darrere, el públic el veu , encara que el personatge no)
https://www.youtube.com/watch?v=eo45diXs-NI
Durant tota l’acció La Soga(the Rope A. Hitchcock, 1948 ) hi ha un mort a dins del bagul
que hi ha al centre de la sala i que fa de taula, però no ho sap cap dels personatges
(excepte aquells que l’han assassinat) que beuen i xerren tranquil·lament.
https://www.youtube.com/watch?v=aJo5ih2HkxE

Lubitsch, més val suggerir, que mostrar

https://www.youtube.com/watch?v=ahPKtojpvag

Un altre concepte relacionat amb el camp és la profunditat de camp que es defineix

com la distància enfocada que hi ha entre l’objecte més proper i el més allunyat i que es
veuen amb la nitidesa a la pantalla. Es pot utilitzar per mostrar en un mateix
enquadrament objectes o personatges diferents que tenen interès per l’espectador i que
estan a diferents distàncies de la càmera.
Els duels dels westerns clàssics són un típic exemple de l’ús de la profunditat de camp
amb efecte dramàtic. En aquesta escena del duel a tres bandes de El bo, el lleig i el
dolent, The good, the bad, and the ugly, S. Leone, 1966) hi veiem plans amb molta
profunditat de camp per descriure l’escena del duel, amb un protagonista d’esquenes en
primer pla i l’altre en la llunyania.
https://www.youtube.com/watch?v=8TlIXNkuFjY

L'aire

L'aire és l'espai buit que amb una funció narrativa o estètica determinada es deixa al
voltant dels objectes/personatges que surten en l’enquadrament d’un pla. Per exemple,
quan un personatge camina cap a la dreta és habitual que l'aire estigui en aquesta
mateixa direcció, significant l'espai que encara li queda per recórrer.