ASSAIG SOBRE EL MERCAT

DE BÉNS SIMBÒLICS
DE BOURDIEU

Marc Rufas Prat

Sociologia de la Cultura
Josep Verdaguer
06/05/2023
Bourdieu, en el capítol El marcat dels béns simbòlics, de Las reglas del arte, vol donar resposta a un
dels temes tractats a classe: com es produeix l’art i, més en concret, quines lògiques
socioeconòmiques hi ha darrere del seu camp. De forma correlacionada amb el temari de
l’assignatura, l’autor vol explicar el caràcter restringit de la cultura a través de les produccions del
camp literari i del camp artístic.

Al principi del text, Bourdieu, vol donar resposta dos modes de producció dels béns simbòlics. En un
extrem, la lògica de l’economia anti-“econòmica” de l’art pur i, en l’altre, la lògica econòmica de les
indústries literàries i artístiques que converteixen el seus béns culturals en un comerç com els altres.
Això, anomena l’autor, són les dues lògiques del mode de producció i circulació dels béns simbòlics;
amb cicles de producció curts i llargs.

També ens explica, segons la seva anàlisi, i relacionat amb el punt anterior, la vida temporal dels
béns simbòlics en el mercat i determinats efectes relacionals dels mateixos. Ens diu, “Mientras la
acogida de los productos llamados comerciales es más o menos independiente del nivel de
instrucción de sus receptores, las obras de arte puras sólo son accesibles a consumidores dotados de
la disposición y de la competencia que son la condición necesaria para su valoración” (Bourdieu,
1995: 222).

De la qual cosa en podem extreure que si un bé simbòlic és del gust de la massa el seu art no és gaire
pur. Em fa l’efecte que al Bruce no li agradaria gaire llegir això… Sigui com sigui, no poden a haver-hi
obres d’art pures que els hi agradi a molta gent? Estic pensant en algunes peces històriques de la
música clàssica o en algunes de les cançons més famoses del rock. Pot ser que molta gent no
s’extasiï amb aquestes obres ni les abordin amb gaire profunditat però, si menys no, no les
gaudeixen; pot ser que tals obres, a l’estar incrustades en la cultura, les faci més accessibles. Per
altra banda, cal que una obra per tal de ser pura sigui d’una complexitat desorbitada? No és de geni
convertir allò pesat en lleuger, fer fàcil allò difícil? En aquest sentit, la complexitat no fa a l’obra, sinó
que l’obra fa, si es vol, la complexitat.

En el mateix apartat de dos formes d’envelliment, Bourdieu explica, “La institución escolar, que
aspira al monopolio de la consagración de las obras del pasado y de la producción y la consagración
(a través de la titulación académica) de los consumidores conformes, sólo concede post mortem, y
tras un largo proceso, ese distintivo infalible de consagración que constituye la canonización de las
obras como clásicas a través de la inclusión en los programas” (Bourdieu, 1995: 223). Això em porta
a preguntar què passaria amb les obres que tenim com a clàssics, com per exemple camps com la
filosofia o la literatura, si no hi hagués aquesta fabricació a l’escola i als mitjans de comunicació. El
què expressa una obra i la seva validesa va irreductiblement lligada a la seva reproducció social.
Aquesta idea em transmet un doble vertigen: no saps en essència si tu com a artista ets bo i, si et
consagres, probablement ho faràs que estiguis mort. No només estàs individualment cec al teu art
sinó que tampoc ho sabràs per la teva condició de finitud.

En el text ens ensenya a comprendre les relacions entre tot l’embolic de subjectes que actuen com a
coproductors en un determinat camp cultural: editors, artistes, descobridors, crítics, prologuistes,
comerciants d’art, distribuïdors, consumidors, etc. Tal com ens mostra aquest paratge sobre fer
època, “Se engendra en el combate entre aquellos que hicieron época y que luchan por seguir
durando, y aquellos que a su vez no pueden hacer época sin remitir al pasado a aquellos a quienes
interesa detener el tiempo, eternizar el estado presente: entre los dominantes conformes con la
continuidad, la identidad, la reproducción, y los dominados, los nuevos que están entrando y que
tienen todas las de ganar con la discontinuidad, la ruptura, la diferencia, la revolución” (Bourdieu,
1995: 237).

Bourdieu, continuant amb la comprensió de producció de l’art, ens fa entendre la importància de

què l’obra es refar cada cop que algú la consumeix i que qualsevol producte artístic no val res sense
la producció del valor de l’objecte fabricat. Hi ha una lluita del reconeixement així com signes de
reconeixement. Has d’estar en el lloc al qual et correspon, si no estaràs “desplaçat” i més o menys
condemnat al fracàs. Això ens pot portar a una dicotomia, segurament falsa, entre l’èxit extern i
l’èxit intern. En una anàlisi crítica en les corrents de la desconfiança i el pensament de la tensió,
entre el si i el no, entre el que es bo perquè ho publiciten i el que és bo perquè ho és de forma
inherent. Fas època per la puresa del teu art o és la producció social del camp el que fa d’allò que en
part fas, art?

Per acabar, podem criticar Bourdieu en la seva anàlisi del marcat els béns simbòlics, utilitza un
enfocament elitista que no parla de les produccions artístiques de les comunitats marginades que
estan subrepresentades i que ens ajudarien a completar la comprensió de les dinàmiques culturals.
Tampoc parla de factors com el gènere, la raça i la ubicació geogràfica que també influeixen en la
capacitat de les persones per accedir i participar en el mercat dels béns simbòlics. Com que no
considera aquestes dimensions, la teoria de Bourdieu pot subestimar les formes d'opressió i
desigualtat que existeixen en la societat.

________________________________________________________________________________
Bourdieu, Pierre (1995). El Mercado de los bienes simbólicos en Las reglas del arte. Barcelona:
Anagrama. Pàgs: 213-261.