Treball Diàleg Interreligiós

Ressenya de «LA IGLESIA, ISRAEL Y LAS DEMÁS RELIGIONES ,

Joseph Ratzinger»

Professor: Francesc Xavier Marin

Curs 2022-23
Alumne: Santi Claret Vidal

1. UNA BREU PRESENTACIÓ DE L’AUTOR

Joseph Ratzinger va néixer el 1927 a Marktl am Inn, Baviera; ha sigut professor
de teologia catòlica i catedràtic, arquebisbe de Munich y Freising. El 1982 va ser
escollit prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe. L’any 2005 va ser escollit
Papa. El 2013 va renunciar al papat, i traspassà el 31 de desembre del 2022.

2. IDENTIFICAR LA IDEA GLOBAL DEL LLIBRE I CENTRAR-SE EN ELS SEUS

ASPECTES MÉS IMPORTANTS.

El llibre agrupa quatre escrits del llavors cardenal Ratzinger, que procura
principalment el diàleg amb el judaisme, reconeixent el paper eminent de la nissaga
Abrahàmica, i el paper, encara vàlid de la seva aliança (queda enrere la teologia de la
substitució respecte a les aliances). Crist no és una dificultat pel diàleg amb el món jueu,
sinó més aviat una via d’accés per a molts que d’altra manera mai l’haguessin tinguda.

L’idea d’Aliança és principal en la seva reflexió, així com la relació entre els dos
Testaments. Certament, Ratzinger iguala ambdós termes, Testament i Aliança, ja que
testamentum és equivalent, en la seva original etimologia, a pacte o disposició. Ell es
decanta per afirmar que l’Aliança és una lliure disposició de Déu i que és un do, com
una relació íntima de parentesc (fins i tot en la sang), i com historia d’amor. L’Aliança
és irrevocable, i totes elles, les de l’Antic Testament i les del Nou, tenen continuïtat i
unitat dins la historia de salvació, i les unes fan referència a les altres i les completen.

Des de la primera Aliança amb Abraham, Déu es compromet amb els homes,
pacte que el compromet fins a la creu. En aquest camí d’Aliances, veiem com Déu
revela el seu rostre: és un Déu que vol la relació amb la humanitat. Hi ha compenetració
recíproca en la pluralitat d’aliances i unitat en l’Aliança.
 Alhora no es limita al judaisme, ja que aquelles aliances tenen un caràcter unitari
i direccional cap una plenitud, i la sang de la nova aliança es besada per molts, apuntant
així a una universalitat de destinataris.

Trobem incorporada al final, una reflexió tractant el diàleg amb altres religions.
Afirma que el diàleg és necessari per assolir la pau, i que aquest ha de ser en la recerca
de la veritat, l’autocrítica i com a escolta de l’altre i de Déu mateix, que ens crida a la
unitat.

3. EXPLICITAR L’ARGUMENT DE L’AUTOR I L’ORGANITZACIÓ DE LES IDEES

PER TAL DE PRESENTAR UNA TESI

L’argument que l’autor vol defensar és que Israel i l’Església estan cridades a la
reconciliació i a ser fonament d’unió i de pau en mig del món. Això ho fa abordant el
tema de l’Aliança, la seva significació des del terme Testament, la relació,
complementarietat i unió entre l’Antic i el Nou, entre Israel i l’Església.

Primer afirma la missió de Jesús representada en els mags d’orient: reunir en la

unitat a jueus i gentils. De manera que la historia, l’aliança d’Abraham tindria una
destinació universal vers la unitat. D’aquest plantejament es deriva que Jesús no es un
trencament amb Israel, ni, per tant, tenim contradicció o oposició entre l’Antic i el Nou
Testament. En tot cas relació, enriquiment, unitat, plenificació mútua. Per això afirma la
unitat entre el missatge del Sinaí i el de Jesús. Ell no ve a abolir la llei, sinó a donar-li
un vertader sentit, extirpant les interpretacions i afegits inconvenients.

També hem d’incloure exculpació dels jueus de la mort de Jesús, ja que

Ratzinger li dedica unes bones pàgines. La seva mort no és només un fet històric, és tot
un esdeveniment teològic, dins el drama de la relació Déu-humanitat, que exposa la
profunda decisió de Déu de ser fidel en l’amor a la humanitat sencera. La sang de Jesús
no “clama venjança com la d’Abel”, sinó que és reconciliació amb Déu i la humanitat.
De fet, afirma que no es poden considerar religions contraposades, ja que totes dues són
expressió d’una mateixa realitat, i estan cridades a la reconciliació. Aquesta
reconciliació ha de ser viscuda també entre l’Església i Israel en clau d’acollida mútua, i
han de ser un fogar de pau en mig del món. (En la part final del llibre, on parla del
diàleg entre les religions, afirma que amb Jesús, el Déu d’Israel es converteix en el Déu
de tots els pobles).
 Després s’endinsa en la idea principal de la unitat de les Aliances i Testaments,
per finalment parlar de l’ecumenisme i el diàleg amb altres religions.

Afirma la continuïtat i unitat entre un Testament i l’altre, entre unes i altres

aliances, que ho aprofundeix des del catecisme, també a nivell etimològic, bíblic
(desgranant les diferents aliances i el seu caràcter irrevocable), considerant la unitat de
la història de salvació, com a do, relació, compromís.

Del diàleg amb Israel, passa al necessari diàleg ecumènic, iniciat en les missions
protestants i el consegüent moviment ecumènic del XIX, incorporant-se l’Església
catòlica amb el Concili Vaticà II. D’aquí es passà a comprendre als membres d’altres
religions, no com a pagans, sinó com algú amb qui tenir un necessari diàleg, arribant a
un entesa mútua, profundització i purificació religiosa. No es podrà assolir la pau
humana sense pau entre les religions. Davant les diferents propostes de diàleg, les més
interioristes, teistes o místiques o fins i tot “pràctiques”. Ratzinger rebutja un
sincretisme sense contingut, un new age. S’ha de reconèixer la relativitat de les formes
externes, i subratllar la unitat en la cerca de la profunditat de l’ésser vers l’inefable.

No obstant això, afirma que no podem renunciar a definir les veritats de Déu,
que ens porten a la conversió concreta i al compromís amb Déu. Profunditzar en la
veritat possibilitarà el diàleg. L’obertura a la veritat és obertura a l’altre, el tancament en
els propis posicionaments enquisten el diàleg. Això inclou la crítica a un mateix, a la
pròpia religió. Sense aquest element no podem arribar ni a la veritat ni al diàleg sincer.
Sense això la religió pot convertir-se en quelcom destructiu. El diàleg entre les
religions, conclou, ha de ser una veritable escolta del Logos, qui ens mostra la unitat en
mig de les nostres divisions i contradiccions.

4. SITUAR EL TEXT EN EL DEBAT SOBRE ELS PARADIGMES INCLUSIVISTA-

PLURALISTA

Aquest llibre el podem classificar en el paradigma inclusivista. No menys té les

altres religions, sinó que valora positivament el diàleg. En el llibre principalment tracta
la necessària relació amb Israel. Afirma que l'Església catòlica ha de mantenir una
actitud de respecte i diàleg cap a les altres religions del món, reconeixent els valors i les
veritats que puguin contenir, però sense renunciar a la seva pròpia identitat i a la seva
missió evangelitzadora. Això implica un diàleg sincer i fructífer, en el qual cada religió
pugui exposar les seves pròpies conviccions i escoltar les de les altres, sense imposar-se
ni negar la possibilitat d'una trobada fecunda i enriquidora.

És, doncs, inclusivista. No renuncia a afirmar com a revelades les veritats

cristianes, però reconeix allò que hi ha de bo i vertader en les altres realitats, però
evitant el relativisme pràctic. Llegeix en clau d’unitat els Testaments, units i dirigits a
l’Aliança, totes elles tenen validesa i continuïtat. I reconeix com interlocutors vàlids les
altres religions, amb qui escoltar Déu per trobar la veritat, unitat i la pau per la
humanitat.