UNITAT 4.

EL TEXT: PROPIETATS I TIPUS

1. Les propietats del text o discurs

● text o discurs → unitat comunicativa bàsica: sentit únic
● propietat → Acte comunicatiu
● adequació → Context (registre), Tema, canal: missatge mòbil, escrit, oral… Relació
entre interlocutors, propòsit, institucions
● Coherència → Tema principal (significat reflectir en el global), Títol, quantitat
d’informació (la justa), entendre el missatge, fil lògic, estructura: paràgrafs
● Cohesió
● Estilística
● Correcció normativa
● Presentació formal
Si el text conté tots aquests adjectius, si és així, diem que el text és pertinent: rellevant o
aplicable a una qüestió concreta; corresponent al text.

Quan ens comuniquem en la nostra vida diària ho fem agrupant els enunciats en estructures
complexes que tenen un sentit global i un propòsit efectiu: transmetre un informació, establir
una relació, aconseguir algun servei, convèncer l’altre, etc. Aquestes construccions que
emprem per comunicar-nos són els textos o discursos.

El text o discurs és la unitat comunicativa bàsica, de caràcter unitari i complet, que

consisteix en una forma d’actuació social i es caracteritza per l’adequació al context, la
coherència informativa i la cohesió entre els elements gramaticals.

Les propietats del text són les condicions o requisits que ha de complir un text o discurs
per ser eficaç com a acte comunicatiu, de manera que el propòsit de l’emissor i el contingut
del missatge arribin al receptor amb la màxima claredat i comprensibilitat possibles.

1.1 L’adequació a la situació comunicativa

L’adequació textual és la propietat dels textos d’adaptar-se al context de la comunicació
per augmentar l’efectivitat i aconseguir el propòsit del parlant.

En la mesura que parlar i escriure són fets socials, qualsevol text se situa en un context o
circumstància que determina la tria d’una varietat lingüística apropiada, que anomenem
registre.

L’adequació d’un text consisteix en la selecció del registre apropiat per a cada situació. És
un concepte similar al codi exigit en la manera de vestir per a una cerimònia pública (el
vestit que ens posem per anar a un casament és ben diferent del d’anar al gimnàs, per
exemple), o als protocols en l’ús dels coberts en un àpat de certa etiqueta. Les expressions
bones maneres o bones formes tenen a veure, igualment, amb la formalitat que convé per a
cada situació.

El registre lingüístic permet al parlant adaptar-se a cada situació comunicativa segons

quatre factors del context: el tema, el canal, la relació entre els interlocutors i el propòsit o
intencionalitat.
El context comunicatiu inclou, a més, elements de caràcter social com les institucions on té
lloc la comunicació (l’escola, l’ajuntament, l’empresa..), cadascuna amb les seves lleis de
funcionament. Els discursos també es veuen condicionats per aquestes regles.

COHESIÓ TEXTUAL:
Les oracions del text o del discurs s’enllacen per mitjà de relacions semàntiques (significat)
i unitats gramaticals
Utilitzem connectors textuals (pàg. 32)
● Continuïtat: i a més, a continuació, així mateix, llavors, tot seguit…
● Ordre: en principi, per començar, d’una banda / de l’altra, en resum,en conclusió, en
relació amb …
● Exemplificació:
● Contrast: en canvi, sinó
● Condició: Si no. Ex. Si no t’expliques ningú entendrà res.
● Consecutives; Doncs, en conseqüència, llavors, per tant

RESUM PÀG. 34, 35, 36, 37

1.6 La presentació formal

Vista a aconseguir que el missatge resulti entenedor i amè pel receptor.
● exposició: cenyir-se al temps establert i ajustar-se a les condicions de la sala, al
públic i als recursos tècnics.
● en un text escrit a mà:
- la lletra ha de ser perfectament llegible
- Marges similars, lectura sigui fàcil i còmoda.
- Text estructurat en paràgrafs
● En qualsevol treball escrit a l’ordinador: Tenir en compte totes les condicions del
format exigit per tal d’aconseguir-ne la màxima llegibilitat possible

2. Els tipus de text

Els tipus de text o seqüències textuals són formes de construir el discurs per a necessitats
comunicatives tipificades. Es classifiquen segons quin sigui el propòsit predominant

- Descripció: Informa de trets físics o de les característiques internes d’algun element

de la realitat.
- Narració: Conta fets reals o bé inventats, protagonitzats per personatges en un
temps determinat.
- Instrucció: Els textos de tipus instructiu indiquen mitjançant ordres o consells el
procediment per fer una cosa
- L'explicació: L’explicació és un tipus de text que vol fer entendre un concepte, una
teoria, etc., amb esperit didàctic.
- L’argumentació: El text de tipus argumentatiu manifesta una opinió amb la intenció
de convèncer el receptor
- La conversa: En el text convencional es produeix un intercanvi d’informacions i
opinions a través de torns de parla successius entre dos o més interlocutors.
 3. La descripció
3.1 Definició i característiques generals

Descriure és informar sobre estats i característiques: com és una persona, animal, objecte,
etc., real o de ficció.
Són propis dels catàlegs turístics, de la presentació d’espais, i de la comunicació comercial,
entre d’altres. També en les narracions literàries.

La descripció focalitzada d’un personatge ha pres tant de relleu en periodisme i en

literatura que ha acabat creant un gènere, el retrat, fonamental en la narrativa realista, etc.

● Observació atenta
● Enumeració ordenada dels aspectes o detalls que caracteritzen allò que es vol
descriure. Selectiva o completa i precisa.

3.2 Estructura
Començar per una visió general de caire introductori i anar introduint pas a pas diferents
aspectes particulars, o, tot al contrari, elaborar un inventari de detalls menors que es clou en
una síntesi de caire general.
Ordre estricte de com situar els elements en l’espai.

TEORIA DE CLASSE:
Descripció
● Definició → Informa dels trets físics o de les característiques internes d’algun
element de la realitat: objecte, animal, persona, edifici, etc.
● Estructura →
● Gèneres → Retrat: fonamental en la narrativa del segle XIX, novel·la realista (ex.
Narcís Oller L’escanyapobres → avar, rata, interessada)
reportatge i entrevistes
Tdr
● Trets lingüístics → verbs copulatius (verb + adjectiu)

Narració
● Definició → Narrar o explicar fets reals o de ficció (Versemblança, imito la realitat
però no és real)
● Universals →
● Espai → Únic i múltiple; molts llocs, espai simbòlic (sinera)
● Temps → Temps lineal (les coses van passant una darrere de l’altre), temps
psicològic; selecció dels moments que impacten en el personatge (flaixbac)
● Personatges
● Punt de vista
● Narratiu
● Estructura
● Gramàtica
GÈNERE
Pot ser inherent i pot ser marcat per l’article
- masculí:
Amb terminació
Sense terminació
-e, -o, -en
-or, -òleg
-a
- femení
-a
-òloga
-riu
- invariable
No canvien la seva terminació
Ciclista
estilista
motorista
cantaire
cantant
-aire
-nt
-ista

NOMBRE
singular
plural→ morfema (-s), mots masculins (-s, -c, -x, -ix). Quan acaba en x, es forma afegint -os

L’ADJECTIU
L’adjectiu és una categoria gramatical que complementa el nom i n’indica alguna
característica o qualitat.
● Característiques dels adjectius
Morfològicament, l’adjectiu està format pel radical, que conté el significat, i pels
morfemes flexius de gènere i nombre, que s’uneixen al radical i que permeten la
concordança amb el nom
Sintàcticament, l’adjectiu és el nucli del sintagma adjectival (SAdj) i pot dur adverbis a
l’esquerra com a especificadors: molt, prou, bastant, etc. També pot portar complements a la
dreta.
L’adjectiu (o SAdj) pot formar un complement del nom: Cabells molt llargs.També pot ser un
atribut: La casa és gran; o un complement predicatiu: L'eulàlia caminava cansada.
Verbs copulatius (que van amb l’atribut): ésser o ser, semblar o pareixer, estar, continuar,
fer-se, quedar(-se).

● Classificació dels adjectius

Segons el significat i la relació que mantenen amb el nom que complementen,
podem distingir entre adjectius qualificatius, relacionals o adverbials:
➔ Els adjectius qualificatius expressen una qualitat o característica del nom: castell
enrunat, porta verda.
 Aquesta qualitat pot ser objectiva o subjectiva. En el primer cas, l’adjectiu ha de
situar-se obligatòriament darrere del nom (nit freda), mentre que en el segon cas pot
gaudir de més mobilitat (fantàstica nit o nit fantàstica).
➔ Els adjectius relacionals classifiquen un nom en un grup. No afegeixen una qualitat
al nom, sinó que restringeixen el nom a un subgrup dins del concepte designat:
catedral gòtica (en contrast amb catedral romànica, per exemple), llibre escolar, llibre
electrònic. Aquests adjectius no poden anar mai davant del nom (*gòtica catedral);
no permeten la gradació en comparatius o superlatius (*un llibre més electrònic); així
com tampo admeten, en general, la presència d’especificadors (*un llibre molt
electrònic).
➔ També es poden diferenciar els adjectius adverbials, que expressen un valor
característic de certs adverbis, però, a diferència d’aquests, complementen el nom.
Indiquen valors com ara freqüència (trobada ocasional), una possibilitat o necessitat
(presumpte culpable), manera (cursa ràpida) o l’espai-temps (poble llunyà; proper
any). Segons el cas, poden anar davant o darrere del nom o bé tenir totes dues
posicions.

EL VERB
Categoria gramatical que es caracteritza per tenir flexió de temps i concordar amb el
subjecte de l’oració.
Radical + morfemes

Radical: informació lèxica

Classificació:
1. Morfologia
- Regulars: s'ajusten als paradigmes verbals en tots els temps
- Irregulars: presenten diferències en alguns temps o persones amb el
paradigma regular.

2. Estructura sintàctica
→ Predicatius: el verb és l’eix de la prediació, indica una acció, un procés o un estat i té
contingut semàntic ple.
Transitius → poden portar CD que concreta el significat del verb
Intransitius → no porten CD però si un CRV.
CRV: No confia en el seu amic.
→ Copulatius o quasicopulatius: el verb té un contingut poc precís, caràcter existencial (ser),
modal (semblar)

3. Construcció
- Verbs impersonals: no admeten la presència d’un SN que faci la funció de subjecte
(verbs referits a fenòmens meteorològics).
- Verbs pronominals: van acompanyats d’un pronom que no fa cap funció de
substitució

4. Valor semàntic o morfològic

- Verbs principals o lèxics: són formes verbals que contenen informació semàntica:
saltar, mirar
 - Verbs auxiliars: són formes verbals que aporten informació relacionada amb la
morfologia gramatical. Els verbs auxiliars, juntament amb les formes no personals,
formen els temps compostos, perifràstics i les perífrasis verbals

morfemes verbals
● Persona
● Nombre
● Temps: simples, compostos
● Mode:
- Indicatiu: Realitat ho faré
- Subjuntiu: Realitat hipotètica Si ho fes
- Imperatiu: Ordre Fes-ho

● Aspecte
- Imperfectiu: Acció té una durada La Marta dormia
- Perfectiu: Acció acabada La Marta ha dormit

Les conjugacions verbals

La conjugació o flexió verbal és el conjunt de formes que adopta un verb a partir de la
combinació entre el radical i els morfemes que en constitueixen la desinència

● 1ª conjugació: Tots són regulars excepte

- estar: presenta formes típiques de la segona conjugació estigui, estigués
- anar: té doble radical i presenta una gran irregularitat vaig, va, anem, aneu…

● 2ª conjugació: La majoria són irregulars

- dir: malgrat que acabi en -ir, té les formes com els verbs de la segona
conjugació dic, digués…
- dur: que per la terminació no correspon a cap de les tres conjugacions,
també té les formes com els de la segona duc, dugués…

● 3ª conjugació: Presenta dos models diferents:

- La forma pura: segueix el model del verb dormir, sense l’increment -eix-:
dormo, dormin…
- La forma incoativa: es conjuga amb l’increment -eix- en algunes formes del
present d’indicatiu, present de subjuntiu i imperatiu: serveixo, serveixi,
servex…
Dins d’aquesta conjugació hi ha excepcions
● Els verbs bullir, collir, cosir, fugir, escopir, munyir, grunyir, tossir segueixen el model
de dormir, és a dir, la forma pura i, per tant, no es conjuguen amb l’increment -eix:
Ex. Els diputats s’escullen ( *s’escullen); Les vaques es munyen ( *es munyeixen).

● El verb lluir té dos sentits segons si es conjuga amb la forma pura o no:
Ex. Llueix un vestit escotat (el mostra a la vista); Les estrelles lluen (són lluents,
brillants). L’estel lluu.
*Consentir, pressentir, ressentir s’han de conjugar com sentir: consento, pressento,
ressento. Però assentir i dissentir són incoatius: assenteixes, dissenteixo
Radical velaritzat (c/g)
a) 1ª persona del present d’indicatiu
1ª persona del passat simple
1ª persona del present de subjuntiu
1ª persona del imperfet de subjuntiu

b) 3ª persona del singular

c) La 1ª persona del plural
d) 3ª persona del plural d’imperatiu

e) Alguns participis

(1ª persona del singular d’indicatiu)

Ex. aparèixer
Jo aparec → aparegué, aparegui, aparegués, apareguem
moure → Jo moc, mogui, mogués
Jo entenc → entengué, entengui

3ª conjugació

1) Irregularitats en el radical
fonètiques→ o-u tòniques
ex. cosir, tossir, sortir, escopir, collir.

Jo surto
Tu surts
Ell surt
Nosaltres sortim
Vosaltres sortim
Ells surten

Jo cullo
Tu culls
Ell cull
Nos collim
Vos colliu
Ells cullen

2) Irregularitats en la formació del radical

Verbs tenir i venir es conjuguen com si fossin de la 2ª conjugació amb la vocal temàtica e i
per això incorporen algunes de les irregularitats d’aquesta conjugació:
● Radical velaritzat: tinc, tingui; vinc, vingués
● Radical eufòric: tindré, tindria; vindràs, vindries.

4.4 Formació de l’imperatiu.

5. Perífrasis verbals
Verb auxiliar + forma no personal (infinitiu, gerundi i participi). Sumem dues estructures.
Aquesta estructura expressa un significat unitari.
Ex. S’ha de tenir més responsabilitat → Haver + inf. Perífrasi d’obligació.

No feu cas es per disimular jajajaja

TROBADOR: Poeta de la cort que componia i cantava aquesta poesia culta i en provençal
per al públic refinat i culte de la cort.
JOGLAR: Cantava o recitava poesia popular en la seva pròpia llengua al carrer o
interpretava composicions d’un trobador.
POETA: Escriu poesia culta en llat
Característiques de la poesia trobadoresca:
Lírica: cantada i acompanyada de música
Profana: No religiosa
Culta: Molt elaborada i treballada, alta exigència formal mètrica i estilística
Provençal: dialecte de l’occità, llengua a la meitat sud de França, l’actual aranès
S’identifica el gènere per la seva llengua, el provençal, ja que els catalans escrivien (o
intentaven) en aquesta llengua. El provençal va convertir-se en una llengua de gran
prestigi en aquest registre, acceptada i utilitzada per tots els autors trobadorescos de
diferents procedències (catalana, francesa o italiana)
2N TRIMESTRE

Tema 1. L’enunciat (pàg. 80 llibre text + Apunts)

ENUNCIAT
1)
● Unitat mínima de comunicació
a) estructura lingüística amb significat complet

b) Dues pauses fortes.

Ex: Sempre venim a casa teva durant la primavera

c) Independència sintàctica (entendre l’enunciat)

2)
● Paraules agrupades en ordre (lleis sintàctiques + gramaticals)

3)
● Enunciat oracional: SN + SV
concordança: nombre + persona
● Enunciat no oracional: estructura sense verb en forma personal constituïda per una o
diverses paraules. Ex. Prou! Hola! Vinga, ara.

En un enunciat sempre hi ha d’haver estructura lingüística, hi ha d’haver paraules.

Modalitat
Classes d’enunciats

1. Enunciativa o asseventativa: Informes sobre un fet (negatiu // afirmatiu)

2. Interrogativa: Directa (entonació) Ex. Ens veurem demà?. Necessiten per resposta
un sí o un no. // Indirecta (no hi ha entonació) Ex. No sé quan vindràs.
- Total: desconeixement global
- Parcial: preguntes per una part de la informació.

LES ORACIONS
L’oració és una estructura sintàctica constituida per un sintagma verbal (SV) acompanyat
per un sintagma nominal (SN) que fa de subjecte (pot ser elidit) i manté una relació de
concordança (nombre i persona).

1. Els Constituents De L’oració

El SN i SV es fan servir com a constituents bàsics de l’oració i fan de subjecte i predicat.
L’oració sempre s’organitza al voltant d’un verb que necessita uns constituents per
aconseguir completar el significat

→ Constituents que complementen el verb

Complement directe Complement indirecte
Complement de règim verbal Complement circumstancial
Elements No Verbals: El predicat (Atribut o predicatiu)
Estructura Subjecte-Predicat → No té sentit complet ni automania sintàctica

2. TIPUS D’ORACIONS
2.1 Oracions Simples i Oracions Compostes

- Oracions simples: Tenen un verb forma personal

- Oracions Compostes: Tenen més d’un verb. Segons la relació amb les predicacions
es diferencien les oracions coordinades amb les subordinades.
- Coordinades: Mantenen una relació d’independencia jerarquica
- Subordinades: Depèn d’un constituent de l’oració igual com ho fa un
sintagma

2.2 Oracions Atributives i Oracions Predicatives

- Oracions atributives (copulatives): Estan construïdes amb un verb copulatiu o

semicopulatiu (Ser, estar,semblar, fer-se,tornar-se,continuar)
Els verbs copulatius tenen un contingut gramatical semàntic de caràcter
gramatical (existencial,modal o aspectual), no són el centre de l’oració, contenen
morfemes de concordança amb el subjecte.
- Oracions predicatives: Tenen com a nucli un verb predicatiu. Són aquells verbs que
indiquen esdeveniments, accions, processos o estats i poden tenir complements.

2.2.1 Oracions Transitives i Intransitives

- Transitiva: Té un verb que exigeix un complement directe

- Intransitiva: Té un verb que no exigeix un complement directe, també poden tenir
altres complements exigits com per exemple un complement de règim verbal.

2.3 Oracions Impersonals

Les oracions impersonals són aquelles oracions que no tenen subjecte.

- Oracions amb verbs de fenòmens atmosfèrics
- Oracions amb el verb fer i ser en expressions meteorològiques o temporals
- Oracions impersonals pronominals (Oracions intransitives que que es poden fer
impersonals en suprimir el subjecte i utilitzar el verb en tercera persona del singular
amb el pronom es)
- Verb haver-hi (verb defectiu que només es conjuga en 3a persona del singular i
sense subjecte, el SN que acompanya fa de complement directe)
- Verb semblar (És fa servir sense subjecte quan va seguit d’una subordinada en
l’estructura semblar + que)

2.4 Oracions Actives i Oracions Passives

- Oracions actives: Verbs transitius que expressen acció feta per un agent que és el
subjecte, el pacient fa d’acció i és el complement directe.
- Oracions passives: Són les que inverteixen els papers i el pacient passa a ser el
subjecte i l’agent es converteix en el complement agent.
 Serveixen per deixar en segon pla l’agent de l’acció i destacar el pacient.
- Passives perifràstiques el verb aparèixer en participi passat amb el verb ser
- Passives pronominals es formen amb el verb transitiu i el pronom es.

3. MODALITATS DE L’ENUNCIAT

- Modalitat enunciativa o asseverativa: Informa sobre un fet, afirmar o negar

- Modalitat interrogativa: Es formula una pregunta, directe o indirecte
Directa → Té entonació interrogativa
Indirecta → No té entonació interrogativa
Totals → Desconeixement global del que es pregunta, no contenen elements
interrogatius
Parcials → Només pregunten per a una part de la informació, si utilitzen
elements interrogatius

4. DIFERÈNCIES ENTRE L’ENUNCIAT I LA ORACIÓ

L'oració és una unitat lingüística que te com a mínim un subjecte i un verb que transmet un
missatge complet i autònom, en canvi l’enunciat és qualsevol emissió verbal o escrita que
comuniqui informació.
En conclusió una oració es una estructura linguistica amb subjecte i verb que transmet un
missatge complet i l’enunciat és qualsevol emissió verbal o escrita que comunica informació.

CD
Entitat que és objecte de l’acció
*SN exigit pel verb transitiu
Ex. Nosaltres hem comprat els llibres

3 estructures
1. Pronom → Ex. Va veure això
2. SN sense preposició → Ex. Saludava la Maria / Estimo la meva mare
3. Oració subordinada → Ex. Diu que no és cert

De vegades el CD porta preposicions

a) Davant pronom personal Ex. T’estimo a tu.
b) construccions recíproques Ex. S’enganyen un a l’altre.
c) CD introduïts per relatius Ex. La dona a qui he vist.
d) indefinit → Vaig veure a tothom.

PRONOMINALITZACIÓ
1. CD definit → quan porta un article (la, el, els, aquests, el meu, el teu,...)
Exemples.
Portem el llibre → el portem
Portes la carta → la portes
Portem els llibres → els portem
Portem les cartes → les portem

2. CD indefinit → no porta article En

Exemples.
Portem un llibre → en portem un
Portem alguna llibreta → en portem alguna
Portem llibres → en portem
Portem llibretes → en portem

3. CD neutre → això, allò, i subordinades Ho

Exemples.
He vist això → Ho he vist
M’han dit que vingués → M’ho han dit

CI
Destinatari o experimentador de l’acció del verb
● S. Preposicional → per a, a
a) preposició + SN → Porto la llibreta a la Carme
b) preposició + oració subordinada → Explico la lliçó a qui l’escolti

PRONOMINALITZACIÓ
1ra persona: em, ens
2na persona: et, us
3ra persona: li, els, es

ELS PREDICATS NO-VERBALS (PÀG. 92)

Atribut
Característiques
- Obligatori en verbs copulatius i quasicopulatius
ESTRUCTURA
S. Adj → ex. El Joan és francès
S. N → ex. El Messi és un jugador argentí
S. Prep → ex. El meu germà continua sense feina
S. Adv → ex. La novel·la no està ben escrita / gens bé

Serveix d’enllaç que té un significat gramatical (no lèxic)

Pronominalització
ho, el, la, els , les → atribut ser
ho → semblar i parèixer
en

ex. El rellotge és bonic → El rellotge n’és

L’atleta és el campió → L’atleta l’és.
C. Predicatiu
Complementa simultàniament verb i CD o subjecte
ex. La Júlia es veia capficada
Concorda amb un SN (sub o CD) → gènere i nombre

ESTRUCTURES
 - S. Adj
- SN
- S. Prep
A diferència del Complement del Nom → qualitat sobrevinguda

Pronominalització
hi → més habitual
en → dir-se, nomenar, elegir

ex. El Joan es diu Martí → se’n diu

ex. Treballa malament → hi treballa
ex. Es van quedar de pedra → S’hi van quedar

EXERCICIS FITXA PRONOMS

Ex. 5
1. Cada dia els els porta
2. Li m’ha fet un
3. Sempre li n’explica
4. Explicar-li-ho
5. Les hi has regalat totes
6. Aquesta tarda els n’he de preparar un
7. Sempre els en posa
8. Els ho portaré
9. Porta’ls-hi → Porta-li’ls
10. Porta’ls-els

ex.6
1. me’ls
2. l’hi
3. No ho necessito
4. No en vull més
5. Els la hi dono jo? la propina (la) als cambrers (els)
6. Les hi vas regalar

ex.7
1. No se n’adona
2. No te’n fiïs
3. En ve
4. Hi va
5. S’hi implica
6. assegura-te’n
7. Hi penso
8. S’hi nega
9. Hi ha escrit
10. En parla
11. Se n’ha enamorat

ex.8
 1. n’hi porto
en → mocadors CD indeterminat
hi → bossa CC lloc introduït per la preposició de.

2. li → al psicòleg C.I singular

ho → allò CD neutre

3. S’hi refereix
hi → al seu gos CRV introduït per una preposició diferent de de.

4. Hi anirem
CC de lloc

5. Els → a les secretàries CI plural

6. en → de trucar-te CRV introduït per de.

7. en → cartes CD indeterminat
hi → bolígraf CC d’instrument

8. li’n → al meu xicot

li → CI singular
en → cartes CD indeterminat

EXERCICIS ACTIVITAT LLIBRETS

exercici 24 pàg. 79
CRV → exigit pel verb
És un complement i té un pronom que el substitueix.
CC → opcional
→ La absència no afecta el significat de l’oració

exercici 25. pàg. 79

No → només en contextos informals
La frase correcta seria: Els el portaerm demà
CD substituït per el → el llibre
CI substituït per els → ells

exercicis 26. pàg. 79

No tots els pronominalitzen
→ HI
ex. Hi passo(a la platja) les vacances
Excepció:
CC de lloc introduït per de es pronominalitza per en
ex. Torno de les vacances → En torno

ex. 27
Predicatius → informació del subjecte
Copulatius → significat
quasicopulatius a) gramatical, no lèxic
b) Enllaç entre subjecte + predicat
Atribut: 1. SAdj ex. Jo estic cansada
2. SN ex. Jo sóc una gran traductora
3. SPrep ex. Jo sóc de Vic
4. SAdv ex. Jo sóc així.

EXERCICI PÀG. 80 I 85 SENCERA

TEMA 8 (pàgina 96).

Significat: Suma de trets (→ qualitat característica ←) significatius (semes)
S’agrupen en camps semàntics.
Els camps semàntics no son estables. En un camp semàntic té com a característica que
totes les paraules que formen part d’aquest tenen alguna cosa en comú.
ex. arbre, planta, aigua, animals, etc. → tenen en comú la natura.
- → Tipus de significat (poden sobreposar-s’hi)

● Denotació: significat principal o neutre (allò que vol dir aquella paraula en qüestió)
ex. Colom → ocell
● Connotació: significat emotiu
ex. Ocell de la pau (pau)
Depèn de la història de la paraula, de la literatura, de la cultura i de les comunitats,
etc.
ex. seny (estabilitat emocional) → per definir els hàbits i la manera de ser d'algunes
persones.

Etimologia: estudia d’on venen les paraules, la història. Va més enllà dels significat.
Els que tenen més estabilitat són els símbols com ara la creu.

EXERCICI.
Vell / vella → denotació: persona d’una edat avançada
connotació: experiència, degradació física, fragilitat, dificultats, adaptar social
eufemisme: persones de la 3a edat
Eufemisme: paraula o expressió que s’utilitza en comptes d’una altra considerada tabú,
malsonant o amb una connotació no adequada en un determinat context

CANVI DE SIGNIFICAT
Procediments:
● Variació del referent: mot designa un objecte nou que en reemplaça un d’antic.
ex. ploma (d’ocell) → ploma (d’escriure)
● Habilitació o canvi categoria. ex. menjar (verb) El menjar (nom)
● Ampliació → Restricció de significat ex. artista → cantant
→ arts plàstiques
● Metàfora o analogia ex. la neu dels teus ocells → cabells blancs.
● Tabú (religiosos, politics, morals…)
● Humans (fets per l’home): ús d’una paraula en sentit humorístic que es generalitza
Podem trobar-ho al diccionari com a significat denotatiu

Relacions semàntiques

SINONIMIA
1) Sinònims: mots amb significat equivalent aplicables a un mateix context.
ex. T’espero a casa/pis.
2) No del tot exactes
3) Per motius dialectals ex. espill / mirall granera/escombra
4) Per motius de registres registres (connotacions) ex. diners/pasta → registre vulgar
Hipònim → cirerer. Paraula d’abast menor incl`s en un altre mot de significat més ampli.
Hiperònim → arbre

ANTONÍMIA
1) Antònims: mots que tenen significats contraris
a) complementaris o inversos
excloent: un concepte exclou l’altre ex. cert i fals, obert tancat, vida o mort
inversos: associacions de significats que exigeixen l’oposat. ex. metge i malalt, comprador i
venedor.
b) graduals: gradació d’una qualitat.
ex. fred i glaçat, calent i tebi, blanc i gris.

c) amb lexemes diferents:

ex. cavall/ euga, bo /dolent,
d) amb prefixos diferents: moral/immoral/amoral.

SEMÀNTICA DE L’ORACIÓ I DEL TEXT (PÀG 99)

1. Oració → resultat d’una estructura significativa nova.
→ oracions polisèmiques (ambigüitat constitutiva)
ex. L’he vist passejant per la Rambla.
primer significat (possible referent): Jo (la Sabina) estic assegut i veig a algú(la Marta)
que passeja per la Rambla.
segon significat (possible referent): Algú (la Marta) està assegut → Jo (Sabina) passejo
tercer significat (possible referent): La Marta i la Sabina estan passejant (gerundi
simultaneïtat).

2. Significat d’una paraula

→ Concreta amb la proximitat de paraules properes. Es projecten damunt del
significat
ex. Anàlisi
He recollit l’anàlisi a l’hospital → Analítica mèdica. La paraula recollit i hospital es
projecten al damunt del significat de l’anàlisi.
L’anàlisi revela que és un Picasso. → Anàlisi d’autoria. La paraula Picasso es
projecte sobre revela, i revela es projecte sobre anàlisi.

Cadenes nominatives → univers de significats → sentit, fixa el sentit

El context és el que ens dona el significat de tot.

PARAULES PATRIMONIALS I CULTISMES

- base lèxica: llatí
- paraules patrimonials: tenen una evolució i transformació ex. gat
- cultismes: que provenen directament del llatí ex. oftalmòleg

El Pompeu Fabra és qui va establir les normes de la llengua catalana.

PÀGINA 98 DEL LLIBRE LLEGIR, METONÍMIA, MONOSÈMIA, POLISÈMIA,

HOMONÍMIA,

MIRAR PÀGINA 89 del llibre

LITERATURA
EDAT MITJANA
Feudalisme pàg. 108

- Castell i camp
- nobles: cavallers → els joglars sabien llegir i escriure (Occità)
- església
- poble → no saber llegir ni escriure
- La gent no saben llegir ni escriure es transmet tot de manera oral
- Monestir eren els únics que sabien transcriure diferents textos i per tant sabien llegir.
Escrivien poesia i sobretot textos de cavallers
- Rotlles de paper que s’estiraven i es deixaven penjats als monestirs
- Els llibres surten als monestirs, on es copien textos clàssics fer comentaris als
textos clàssics. No hi ha una cultura d'escriure i de crear.
En els monestirs s'escriuen els primers Còdexs/rotlles de paper -relligats- (text i dibuix). Un
full de pergamí tallats i cosits fet amb pell d’animal. Text en llatí, copiaven el text a mà i hi
feien comentaris.
- Els nobles no tenien cultura i no sabia de llegir i d’escriure, però hi ha excepcions.
- La Literatura catalana neix al segle XII escrit amb occità. Neix al sud de França, a
Occitània, en la figura dels trobadors.
Els trobadors eren artistes professionals, creaven els textos i la majoria són cançons
d’amor.
- Teocèntrica → Déu és el centre
Idealitza la imatge del cavaller.
Occità: la llengua del si. occ→ si
També hi havia trobairitz dones nobles que escrivien poesía com si fossin trovadores,
escrivien als seus amants.

DIUEN QUE NOMÉS ELS NOBLES SABEN ESTIMAR, no com els d’una classe inferior
com la burgesia que deien que eren uns animals estimant, i no podien estimar.
L’origen dels trobadors eren fills de famílies nobles, que se'ls hi havia donat una formació.
DIvertien al rei/reina.

Lírica dels trobadors

● Cançó d’amor: Amor cortès (de la cort, només es donava a la noblesa, un amor
refinat). Una sèrie de premisses. Es basava en un triangle amorós. El trobador
dedicava la cançó a la dama. I la dama era casada. Era un amor adulta. Seduïr la
dama a través de les paraules, a través del joc lingüístic.
Dones rosses, gairebé angelical, correspon a l’amor del trobador. És una dona que
es manté allunyada de tot. Es tracta al trobador com a vassall. Midons (paraula en
occità que significa “la meva senyora”) i trobadors mantenen un amor secret.
- Cortesia: paraula i refinament.

● Sirventès: text on podem veure que sl trobadors tenien les seves desavinences,
“baralles, Poesía política. temes vinculats amb la guerra,
Odi, malvolença del trobador amb els seus enemics. L’agredit ha de respondre amb
la mateixa rima, mètrica i melodia musical. Així es desenvolupa el debat o tençó.

● Plany: dolor, plor per la mort d’un noble, generalment protector del trobador.

Els principals trobadors catalans són:

GUILLEM DE CABESTANY: Llegenda del cor menjat.

- Per què és un text trobadoresc?
- Quins són els personatges?
Nobles: són gentils, braus
Existeix un amor adulter, una venjança
- Característiques de l’amor cortès

GUILLEM DE BERGUEDÀ

Matèria de Bretanya
Llegendes que venen del nord. Isolda, rei artús. Tot oral. Amor. Joc amorós.

● ORÍGENS DE LA LITERATURA CATALANA (pàg. 109)

Llengües romàniques: Romània → tots els territoris que pertanyien a l’imperi romà.
218 a.C arriben els romans a la península → 200 anys → desplacen les llengües parlades a
la península, i imposen el llatí com a una única llengua.
I llavors hi va haver una evolució del llatí (perquè l’imperi romà cau i no té tanta força) cap a
moltes llengües i es van estendre.
Abans de que vingués l’imperi es parlaven les llengües ibèriques.

*tàntrics → litúrgics
(català) jurídics
Homilies d’Organyà → sermó (s. XIII).