Wuolah Free Tema 2 Modernitat I Estetica

TEMA 2 - LA MODERNITAT I
No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
EL SORGIMENT DE L’ESTÈTICA
La sensibilitat s’entén com a la cura, però filosòficament es pot establir una relació amb l’intel·lecte.
Al segle XVIII es diu que es va produir un augment de la sensibilitat i l’estètica ja que, segons Remo
Bodei, és el segle de les llums, un període on la noció de sensibilitat i raó, no s’entenen com la captació
de l’harmonia, la teoria clàssica de l’estètica. Aquest canvi progressiu fou important, ja que abans, la
importància de les obres eren els aspectes teòrics i religiosos, que tenia relació amb la política i la
moral.
Havien antecedents al canvi, com Baumgarten amb Estètica, la Història de l’art en l’Antiguitat de
Winckelmann i els Salons de Diderot. Al segle XVIII naix l’estètica com a disciplina autònoma, però va
anar progressivament construint-se al llarg del temps amb obres com les mencionades anteriorment.
Reservados todos los derechos.

Per a que hi haja un canvi en la concepció autònoma de l’estètica tingueren que modificar-se diferents
trets. Arran de la Il·lustració francesa, amb figures com Rousseau o Voltaire i l’elaboració de
l’Enciclopèdia, apropen les arts a la població, fet que va marcar el concepte de l’estètica. Els
intel·lectuals alemanys i britànic, relacionats amb el poder de les monarquies absolutes, també ajuden
a propiciar el canvi, ja que els monarques defenen la cultura, moltes vegades en forma de mecenatge.
Aquesta idea de l’educació s’ajuntarà posteriorment amb les idees revolucionàries franceses, d’on
s’avançà cap a les societats democràtiques. La il·lustració, mitjançant l’educació i apropament de l’art,
es vol avançar. Juntament amb la idea de la creació autònoma, l’art s’independitza del poder polític i
la religió.
Allò sensible va esdevindre més important que la raó i el gust fou un concepte clau, ja que és un judici
personal, però a diferència d’aspectes subjectius, es pot educar, fer més acurat i refinar. No és una
qüestió d’il·luminació divina, però no és un concepte totalment subjectiu. Aquesta concepció diferia
del significat de l’estètica previ.
És sensible el que té a veure amb els sentits i els sentiments, i la raó és el contrari. Autonomia de
pensar per u mateix, noció d’independència respecte d’altres camps.
Segons Lessing no són expressions completament artístiques o lo pròpiament estètic allò que intenta
tindre una relació amb la religió. Dins de l’art dels segle XVIII.
«La relació intrínseca de la bellesa amb la sensibilitat, amb allò sensible i amb el gust es
radicalitza al llarg del segle XVIII.
L’estètica com a disciplina moderna assoleix una independència en el seu objecte d’estudi
anteriorment desconeguda; independència de l’experiència estètica respecte de la lògica, la
praxi o la moral.
La referència a la sensació (sensibilitat) abans que a la intel·ligència implica l’admissió

generalitzada del fet que el bell sensible no és ja un mer vehicle per a ascendir cap a una
veritat última o un bé suprem.
L’estètica moderna ens remet aclaparadorament a la sensibilitat.» (Remo Bodei, La forma de

lo bello, p. 17)
pàg. 1
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631172
Encara que hi ha hagut antecedents, com hem vist, no és fins al segle XVIII que els escrits estètics
adquireixen una forma sistemàtica i conscient de la seua entitat. No hi ha una configuració inicial,
única i precisa, de la disciplina, sinó una configuració progressiva des de contribucions diverses.
L’estètica no naix d’un conjunt de textos hi han condicions que fa que sorgisca.
Hi ha un canvi que és global i que va formant la concepció de l’art des d’un pla pràctic i teòric. Altre
sentit que se’ns parla de l’autonomia del camp estètic, disciplina que ja no és depenent de la ciència,
la política o la religió. La noció d’autonomia pot ser entesa com l’autonomia del subjecte o com la
independència del espectador, el gust del qual determinarà la bellesa de les obres. Amés a més ja no
fan falta les justificacions metafísiques, per tant podem dir que l’estètica té una identitat pròpia.
Respecte a l’autonomia, la de la disciplina estètica ja no es depenent de la ètica, política o ciència, com
passava al Renaixement. Ja no feien falta les justificacions metafísiques i això dona peu a una
independència de la disciplina.
Hi ha un canvi, però que hi haja un canvi en al concepció de que és l’estètica com a disciplina autònoma
fa falta que canvien altres coses. El rerefons d’aquest canvi fou la il·lustració, moviment que pretén
donar formació a la gent, que comença a pensar a si mateix i trie el seu propi destí. També canvia la
importància de l’artista, que abans no importava, sols es tenia en conter el resultat.
El sorgiment cal situar-lo en tot el segle XVIII en un diàleg continuat sobre temes estètics.

- En debat amb els textos del passat i amb les incipients història i crítica de l’art.
- La configuració de la disciplina comporta la determinació progressiva d’una sèrie de

problemes característics.
L’estètica teoritza la sensibilitat, que es resisteix al control de la raó, i es produeix una tensió, ja que
el camp de l’estètica és allò sensible i relacionat amb la imaginació i fantasiós, oposades a la teoria.
Per tant, la disciplina tindria dos cares, però serien claus en la seua formació com a disciplina.
Serà mes important allò sensible que allò intel·lectual. I també altra cosa la qüestió del gust, concepte
clau per poder entendre l’estètica contemporània. El gust a diferència de les coses de tipus subjectiu,
és pot educar, és pot fer un gust més sensible i delicat, és pot refinar. És adir, no és un dogma de fe
però tampoc no és una cosa merament subjectiva. Açò és així perquè abans no era una cosa important
això de la importància la subjectivitat.
Altre canvi important és el sorgiment i importància del públic observador. I l’art com a camp individual
que no depèn de la religió o la política. En la independència del creador, la noció de geni, crea una
discrepància, ja que abans l’artista era un artesà que pertanyia a un gremi, per tant, no era
independent. Però ara l’artista destacava per la seua singularitat i és mostrat com a una persona a la
qual es pot admirar. L’ambigüitat ve donada pel possible rebuig del públic, que tornaria el geni en un
artista fracassat.
Tots aquestes coses van donant-li cos al sorgiment de la disciplina estètica.
Textos fundacionals:
- Estètica (1750) de Baumgarten.

- Història de l’art en l’Antiguitat (1764) de Winckelmann.
- Salons (1759...) de D. Diderot.Estètica: neologisme (introduït per Baumgarten) derivat del grec
aisthetike –que remet a l’esfera de les sensacions, la imaginació, la sensibilitat, etc.
pàg. 2
¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

• Un filòsof previ a aquest canvi fou Du Bos.
En el text hi ha dos explicacions, un interna i altra externa: La interna és la conseqüència del

antecedents teòrics que expliquen el que hi havia abans. Mentre que la externa consisteix en per la
influencia decisiva de l’evolució mateixa de l’art i de la recepció i el gust. Hi ha un canvi en la manera
de percebre l’obra i en la critica a l’art. El sorgiment de una conciencia històrica
L’explicació interna fa referència als antecedents, és a dir, aquest sorgiment és conseqüència dels
antecedents teòrics (pre-estètics o filosòfics, en general) del segle XVII, com el Barroc i Rococó i altres
teories del segle XVII, com la teoria del gust, la idea del trencament de les normes, etc. L’explicació
externa es refereix al canvi en la recepció i concepció de l’art, ja que en èpoques anteriors l’espectador
era una figura passiva fins al XVIII, mentre que a partir d’aquest període, l‘espectador s’apropa i
s’interesa per l’obra. També canvia la crítica, que abans no existia. Hui da estem acostumats a llegir-
les i es pensa que sempre ha estat tot d’aquesta manera. Es pot parlar d’un conjunt que fou rellevant
per al sorgiment de l’estètica : el debat entre sentiment i judici, la consolidació de les Belles Arts,
l’establiment de la figura de l’artista com a geni.
Les qüestions que es plantegen ara venen del segle anterior, sense grans ruptures; desenvolupament
natural.

Explicació externa: per la influència decisiva de l’evolució mateixa de l’art i de la recepció i el gust. La
concepció de l’art en el món previ de l’estètica és una concepció passiva, l’espectador a l’antiguitat
(fins segle XVIII) ha de rebre l’harmonia, la bellesa, de manera passiva. L’espectador del s. XVIII ha
d’apropar-se a l’art. Naturalitzem les coses, però no sempre ha sigut així. El tipus de recepció les
condicions de recepció, la critica d’art, la concepció de la historia de l’art. Democratitzar l’art i la
diversitat d’opinions. La cloenda es que s’obri un espai per a l’economia de l’art i l’espectador.
Estètica, crítica i història s’influeixen mútuament. L’estètica es configura en un conjunt d’activitats i

reflexions que obrin un espai cultural precís que aspira a ser autònom.
I. Debat important que esta al rerefons del canvi: Que va abans el sentiment o la raó?
II. Sorgiment del geni, del creador, de l’artista que és únic.
1. El segle XVIII francés
Continuïtat amb el segle XVII classicista. L’avanç serà lent. Els teòrics es veuen obligats a reconèixer
l’evidència del gust, però tracten de neutralitzar-lo. La captació de gust es podia fer mitjançant la
teoria i la raó, les regles establertes segons les noves corrents del XVIII. El geni creador no tenia cabuda
en aquesta interpretació, ja que l’originalitat no coincidia amb aquesta manera de pensar.
Tractats sobre la bellesa que continuen la línia ortodoxa de l’estètica classicista, racionalista,
objectivista, universalista.
- Jean Pierre Crousaz: Traité du Beau (1714/15).

- El P. André: Essai sur le Beau (1741).
Front a aquesta perspectiva va sorgir un corrent de pensament que s’oposava a aquesta. El concepte
d’allò “sublim”, sorgida al mon clàssic amb Seudo Longinus, s’enfrontà a la hiperracionalitat. No parla
del cos perquè l’art ha d’anar més enllà, les aparences són secundaries. Seudo Longuinos va escriure
pàg. 3
¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

un tracta al voltant del sublim, entès d’una manera molt menys racionalista i donant-li importància a
allò que és inexpressable, que la raó no acaba de captar adequadament.
- André: belleses essencial, natural i sensible.
La bellesa cartesiana: s’oposen al relativisme del sentiment, reafirmant les regles i els principis de
bellesa. Metodologia basada en definicions, classificacions i distincions, que aspira a recloure el gust
en una simple categoria, la més ínfima.
Manlebranche, un filòsof i teòleg racionalista del segle XVIII, pupil de Descartes; defensa que els judicis
tenen a veure amb la raó. Maleblanch diu que es poden combinar, hi ha una harmonia entre allò que
sentim i el que hi ha al món.
- Réflexions critiques sur la poésie et sur la peinture (1719).
S’enquadra dins del classicisme però les seues propostes trencaren amb aquest de manera
progressiva, ja que, basant-se en idees d’altres tèorics i pensadors com Malebranch, el deixeble de
Descartes, que heretà l’idea cartesiana de debat entre la ment i el cos, l’ànima i el cos. Aquesta relació
fou plantejada per Descartes i fou nomenat dualisme epistemològic. Malebranch porta el debat a
l’estètica i planteja si el sentiment i la raó tenen que estar sempre oposats o poden unir-se d’alguna
manera. El judici té a vore amb la ment, per tant, podria estar oposat amb el sentiment? Malebranch

respon que es podien combinar gràcies al sentiment natural, l’harmonia entre allò que sentim i allò
que hi ha al món, l’ordre diví per mig dels sentiments. Aquests dos són complementaris.
No centra la seua reflexió en la idea de bellesa (ni la natural ni l’artística), sinó en el món de la pintura
i la poesia, i en la comparació entre les arts. Sosté que el millor jutge no és la raó, sinó el sentiment, a
través d’una mena de sisè sentit.
Segons Du Bos el sentiment està per davant de la raó, perquè l’art ens commou, ens dona plaer, i ens
afecta. I en qüestió del que ens afecta podem dir si és bona o mala, la raó ja ve després. Du Bos parla
de la noció de furor, defensa que l’artista té un furor que aconsegueix emocionar-nos. Du Bos diu que
el sentiment està per damunt de la raó en els judicis estètics. Parla d’un sisé sentit o intuïció sensible
sobre el valor de l’obra. El judici de gust és una qüestió emocional i en la mesura que ens afecta pot
ser bona o dolenta. L’obra ens dona plaer i per això els sentiments anirien per davant de la raó.
Sensualitat, posa el contrapunt a la posició racionalista.
D’altra banda, la creació depèn del geni de l’artista, en la formació del qual influeixen causes físiques
i ambientals (el clima, la terra i la societat). Respecte a l’idea del geni, explica que és aquell que fa
obres que ens poden commoure i, arran de la idea de Descartes, explica que és una idea fisiològica,
és a dir, que depén de les característiques i disposicions orgàniques individuals. A partir d’aquests
punt, tot i les causes físiques, ambiental si biològiques, l’artista té un furor que fa que ens puguen
emocionar les seues obres.
Les obres d’art que afecten als nostres sentiments és perquè l’artista està posseït. Seguint la idea del
geni, que és un geni ideal, tenim Batteux. Per a ell el geni és aquell que per defecte imita (però és una
imitació diferent de la mimesi), d’una manera que és innovador, troba noves reaccions que sorprenen,
que és inesperat el que l’artista fa i ens commou i dona plaer. Imita la naturalesa de manera
innovadora, sorprenent i commovedora, front el que seria la imitació sense gracia, la rutina. L’artista
genial trenca amb l’hàbit, té una capacitat de sorprendre i commoure. L’artista és aquell que s’oposa
a les regles i té un talent natural per a rebel·lar-se contra les acadèmies. Front a la seua educció
pàg. 4
¿No te llega para pagar Wuolah Pro? ¿Un año sin anuncios gratis? ¡Clic aquí!
tradicional, l’artista cerca aspectes que no són perfectes i per això fa coses que sorprenen. La fi de l’art
és delectar, necessària per escapar de les preocupacions (funció catàrtica).
Aquesta idea la reprèn Diderot que diu que el geni és aquell que trenca amb les regles, amb
l’acadèmia, i per això ens commou. És el que s’oposa i trenca les regles, que inclús és un talent natural
que es revela contra l’ensenyança acadèmica tradicional, aquell que no busca la perfecció acadèmica.
El geni segons Diderot no sols trenca les regles sinó que també naix amb un don natural , que
l’acadèmia intenta ofegar. Diderot agafa aquestes idees i es recolza en la unificació de les arts, que
fins a aquesta època no havia arribat. Comença a fer comparacions entre les diferents arts, qe fan que
es veja que tot i que són diferents, totes parteixen de la imitació de la naturalesa bella, imitada per
‘artista segons uns criteris que commouen de manera artística. El plaer i el gust proporcionat per les
obres són els seus trets característics.
El que ve després és la unificació de les arts, idea que fins a aquesta època encara no havia arribat.
Comencen a fer-se comparacions entre pintura i musica, arquitectura i pintura, etc. Batteux dirà que

totes les arts tenen el mateix principi, el de la imitació de la natura, però la naturalesa bella, la bellesa
inventada, una naturalesa que l’artista reinterpreta i innova. I totes les arts éss poden unir en el
concepte de les belles arts.
D’altre costat, Lessing planteja que les arts són molt diferents entre elles però hi ha un concepte que
les uneix, la disruptiva té algun tipus de connexió o concepte unificat. La unitat entre les arts és arran
de la imitació de la naturalesa de manera creativa.
En aquesta època hi ha un debat molt important, el debat del put pictura poesis. La sentencia d’Horaci
deia que la poesia era igual que la pintura. Horaci, el poeta llatí, diu que són iguals perquè la poesia té
la mateixa capacitat expressiva i representativa que la pintura, l’art literari és tan subjectiu i atractiu
com l’art pictòric. Segons Horaci, la poesia es pareix e al a pintura en la capacitat expressiva i en la
capacitat de suggeriment. Al renaixement s’agafa aquesta idea però al reves, la pintura té la mateixa
qualitat que la poesia. Deien açò perquè en principi l’art literari eren les arts principals d’aquell
moment, l’art capdavanter era el del llenguatge. Per tant, la pintura és com la poesia, ja que en principi
l’art literari eren les arts principals de moment i les que major reputació tenien. Els pintors de l’època
que estaven deixant de ser artesans, donaven importància a aquestes arts escrites, per a que la pintura
tinguera la mateixa importància d’aquesta.
Bautteux vol referir-se a la imitació natural amb criteris estètics, per tant, les arts conjuntes seran la
base de la crítica de Diderot, en les quals comenta el que hi ha als salons d’art i critica les obres, i dona
pas a que la gent conteste.
És el primer que fa una proposta de connexions entre les arts i crítica periodística de l’art. Els salons,
iniciats de manera reduïda a l’Acadèmia de Belles Arts, eren fets per al rei de França. Ací es mostraven
les últimes pintures i el rei observava el que feien els seus artistes. Al llarg del temps, comencen a
tindre un aspecte diferent, de tal manera que anaven democratitzant-se de manera progressiva.
Gràcies a les crítiques de Diderot la gent podrà entendre i decidir sobre les obres que observaven.
D’aquesta manera comença a ser possible el mercat artístic, tot i el seu elevat preu, i el sorgiment de
la crítica artística.
Aquestes arts conjuntes son el rerefons del sorgiment de la critica de l’art de Diderot, primer autor
que fa una proposta de conducció de les arts, critica periodística de l’art. Al llarg de 9 salons escriu una
critica periodística, ell comenta i descriu el que hi als salons i compara obres, al publicar-lo als periòdics
obri pas a que la gent conteste i opine.
pàg. 5
- Els salons
S’han organitzat des del s. XVI, però a partir de 1725 se celebren al Salon Carré del Louvre. Són
inicialment una institució real, amb canvis progressius. Guanyen un impuls definitiu a partir de 1751:
creixement en nombre de visitants i artistes que exposen.
El saló crea un públic receptor de les obres d’art, més ampli que el públic cortesà anterior.
El saló defineix les tendències i proposa gustos, provoca el judici i promou la informació i la crítica.
D. Diderot difon els salons i funda la crítica amb els Salons (apareguts en la pub. periòdica
Correspondance littéraire) a partir del de 1759; destaquen els de 1763 i 1767. Diderot escriu al 1759
el salons comencen a obrir-se a més públic fins democratitzar-se. Gracies a les critiques de Diderot no
sols s’obrin els salons al públic que va allí per veure les obres, sinó també a la gent que llig els seus
textos. El gènere de la critica de l’art és diu que el creà Diderot, qui donà pas a la critica literària de
l’art. La seua critica no és sols una crítica de l’art, el que va fer es ampliar l’audiència, i donarà a
conèixer les últimes corrents i suscitar l’opinió del públic. Diderot fa de jutge però l’important en la
seu critica es que obri pas a la forma d’educar el gust de la població, ja no es tracta d’un debat entre
sentiments i raó, sinó entre l’artista i el crític d’art que es un paga, crític aspira a educar el criteri del
públic.
La raó és universal, el judici del gust és pot educar perquè tot hom té un gust i encara que siga
particulars aquest gust té trets comuns , perquè tots tenim una base antropològica comú que fa tots

tingam alguns principis comuns del gust. Tots compartim raons i sentiments o la sensibilitat, i per tant
tots poden ser jutges i millorar el seu gust.
La idea de Diderot és que es pot millora l’art mitjançar la critica i la democratització de l’art. Assolir
una societat mes democràtica cada u puga tindre una opinió fundada en uns fonaments tant teòrics
com personals. Diderot pensa que es podia cultivar el gust. La raó té una vessat universal. El gust i el
judici es pot educar ja que, tot i els trets generals de tothom, cadascú pot modificar el seu gust de
manera progressiva. Amb la pràctica aquest es pot educar, ja que tots partim de la mateixa base de
gust. Mitjançant la crítica aquest es pot millorar, segons Diderot, i la seua democratització implicava
els judicis individuals fundades en els principis de gust de cada persona, sense dependre de cap
autoritat.
Diderot va ampliar l’audiència i suscitar la seua opinió sobre les obres que abans no podie observar. A
més de jutjar-les, obre el pas a la formació del cultiu del gust. El debat establert es va fer entre l’artista
i el crític. El crític, a més del públic podia establir un judici sobre les obres entorn al seu gust, el qual
s’aspira a ampliar i està subjecte a la critica. L’ampliació del públic fa que hajen museus i salons i
esdevenen l’origen dels crítics, que consoliden un nou gènere literari.
En la veu “Beau” de l’Enciclopédie (1751), ofereix un resum històrico-crític de les posicions coetànies.
- Primera crítica lúcida de les teories sistemàtiques de principis de segle (incloses les
britàniques).
- Influït molt més per l’empirisme de Locke que pel racionalisme cartesià.
Considera que les idees d’ordre, connexió, simetria, proporció o unitat deriven dels sentits. Defensa
una continuïtat entre sensible i racional, que condueix a una idea complexa de bellesa.
- La critica d’art
Un nou gènere literari de redacció breu i vivaç, sense pretensions d’exhaustivitat, molt diferent dels
tractats. El gènere literari de la critica d’art obri la possibilitat no sols el crític eduque a la població,
pàg. 6
sinó que la població també puga criticar al crític. Està oberta la critica del públic que llig. La idea és
comentar la discussió i fomentar-la.
La crítica es presenta com una consideració personal que valora les obres i les compara. Anima al
comentari i a l’intercanvi d’opinions. És fonamental per a difondre el coneixement d’obres o artistes
concrets. També la interpretació i valoració, i els pressupòsits teòrics, explícits o implícits, en què es
basa la interpretació i valoració. Necessitat social d’orientar críticament el gust artístic.
El gènere literari de la critica obre la possibilitats que tant el crític com més persones, poden fer judicis
entorn a les obres i als propis crítics. Diderot obre la crítica al públic i fomenta el comentari i la
discussió. La crítica de Diderot fou molt important per al Romanticisme, quan les obres de Diderot
foren traduïdes i influenciaren l’art de l’època. Les crítiques de Diderot seran molt importants per al
romanticisme i l’idealisme o la il·lustració alemanya.
2. L’estètica empirista
Fer distincions entre racionalisme i empirisme no té molt de sentit, ja que en filosofia no és una divisió
totalment pura, però resulta útil. L’estètica empirista d’Anglaterra sorgeix al segle XVII i XVIII i entre
els pensadors més destacats es troba Bacon, conegut per ser un dels primers que reflexiona sobre la
necessitats dels estudis inductius en les ciències. Sempre es diu que explica l’estètica empirista, que
donava importància a les obres particulars, l’estudi dels processos psicològics pels quals es crea i es
percep una obra d’art. L’estètica empirista es va centrar en la psicologia empírica, l’estudi de la ment

per a entendre el motiu de l’experiència estètica i què pasa en la ment quan es produeix aquesta.
Bacon fou el major empirista. Aquest lliga la imaginació amb la poesia. Es planteja com funciona la
imaginació per a produir obres d’art, una pregunta molt important per a l’estètica empirista. A més a
més, li dona importància a les facultats, que el racionalisme no dona. U pot aprendre gaudint.
Aquestes qüestions es lligaren a les obres d’art particulars. Es va interessar per com funciona la ment
front a les obres i per les qualitats sensibles de les obres. Aquests a atenció d’allò particular i la seua
aparença donarà peu a que s’obriguen més categories estètiques, com l’idea del sublim, el geni, allò
pintoresc, tràgic, còmic, la bellesa des del punt de vista de les obres concretes, etc. S’interessen pel
funcionament de la ment amb els judicis crítics i les categories estètiques de les obres concretes, que
es van ampliant progressivament. Com funciona la percepció d’obres d’art en la nostra ment per que
una obra d’art ens funicone. Els mecanismes psicològics que fan que ens agrade una obra.
Front a l’estudi metafísic sorgí un interés per qüestions que no s’havien treballat. Bacon és un dels
primers que va investigar la imaginació o fantasia, una de les facultats que dona compte de l’interés
per la psicologia. La imaginació plasma imatges en forma d’idees en la nostra ment i generalment són
imatges de coses que no existeixen en la realitat, com un centaure. Originalment el concepte no tenia
que vore amb coses irreals com en l’actualitat, però hui dia es relaciona amb les imatges mentals
irreals.
En principi, aquesta idea és important per a l’empirisme, però també ho fou per als racionalistes com
Descartes, ja que és una facultat de la ment que d’allò que captem amb els sentits, la imaginació
creava imatges mentals. Descartes no li dona tanta importància com als conceptes abstractes, tot i ser
una part del coneixement. Contràriament, Bacon si la va estudiar i va lligar-la amb la poesia, mentre
que la raó va amb la filosofia i la memòria amb la història. Va remarcar el seu paper principal en la
producció artística i es va preguntar pel seu funcionament respecte a aquest procés. Els pensadors
posteriors tractarien d’entendre-ho i esdevindria una pregunta clau en l’empirisme.
pàg. 7
Des d’ací es planteja, arran dels neoclàssics, la idea de que l’art, pot ensenyar mentre es goja d’aquest.
Bacon es va preguntar pel funcionament del gust per l’art i els mecanismes psicològics involucrats. En
realitat, si la imaginació funciona per a la poesia, probablement no siga molt útil per a la ciència. Hi ha
un debat entre aprendre o gaudir (separació entre les ciències i l’art).
En l’època de Descartes, Hobbes amb el Leviathan, una obra de filosofia política, àrea ser els
mecanismes de percepció i els d’associació. Remarca la seua importància en relació amb la imaginació
i planteja que hi ha conjuncions i relacions entre idees que es produeixen i altres que no. Sempre
imaginem algunes idees de manera concreta ja que s’han consolidat com a costum, tradicions i es
produeix una unió o associació entre diverses idees.
Hobbes va ser el primer que parlà dels mecanismes d’associació, psicologia empírica, estudi
naturalista i empíric de com funciona la ment. Diu que els mecanismes d’associació són importants
per a conèixer com funciona la ment tant en qüestions d’imaginació com d’altres. Diu que hi ha
conjuncions de la imaginació que moltes vegades ocorren com a costum. Hi ha persones que tenen
més facilitat per trobar similituds, que té a veure amb la imaginació fàcil; i altres diferències, te a veure
amb les facultats intel·lectuals i judici.
Locke és el més important dels filòsofs de l’empirisme angles. Locke reconeix que l’esser humà fa
associacions d’idees de manera natural, però per a ell, són normalment negatives perquè duien a
l’error, l’equivoc, la imprecisió, relacionar coses que no relacionem racionalment. És inevitable però
quan es tracta del coneixement no s’han de fer vinculacions d’eixe tipus. Però li reconeix un paper. El

llenguatge científic ha de ser el menys imaginatiu possible.
- Characteristics of Men, Manners, Opinions, Times (1711).

Concepció neoplatònica de la bellesa.
Fou un dels primers que va estudiar com s’apropa l’ésser humà a les obres artístiques de manera
específica. En principi no estudia el tema des de l’asscociació d’idees, però si als trets de la ment que
expliquen la recepció de les obres d’art, les qualitats artístiques concretes. En la seua obra de 1711
parla de la recepció i com es gaudeix de les obres, a més dels trets estètics de les obres.
Respecte la recepció d’idees, planteja el sentit moral intern humà que fa que captem allò que és bell
i virtuós. Combina la moral i l’estètica i combina el classicisme amb noves idees. Explica que captem
les coses lletges, belles, bones i roïnes de manera immediata. (Aquí se va Marta) La imaginació en
Hobbes és una resta que queda després de les impressions però també té un sentit actiu a causa de
l’associació d’idees, present també en Shaftesbury i els seus coetanis. A banda de l’estudi de la
psicologia de la apercepció estètica, estudia les qualitats de les obres d’arts, destacant la idea de qe
l’actitud moral és desinteressada. Hobbes deia que tota actitud humana és egoista i Dawkins explicava
que ho feia d’aquesta manera per instint. Tota activitat humana satisfà el desig i per això es diu que
és egoista i Hobbes ho planteja en el Leviathan.
Shaftesbury planteja una crítica sobre el goig de les obres que no posseïm, ja que es pot gaudir
d’aquesta sense l’interés del subjecte enfront del pensament de Hobbes. No és cert això peruè l’art
no està lligat amb el benefici del subjecte. L’idea és que la diferència entre l’art i altres coses és el
desinterés. La percepció estètica segons ell té a vore amb el goig. Altre aspecte plantejat està
relacionat amb allò sublim, ja que explica que hi ha una bellesa natural que té a vore amb coses
salvatges, desmesurades. Aquestes estan vinculades a una experiència que ens supera, i aquest exés
ens porta a pensar en el creador, relacionat amb allò sublim. Hi ha determinades experiències de
percepcions naturals que superen la ment humana, no hi ha mida entre el serà finits i l’espai
interestel·lar infinit.
pàg. 8
Longinus va escriure un tractar sobre allò sublim, que no va tindre importància fins al segle XVIII amb
l’anàlisi de l’experiència estètica fou introduït per Shaftesbury.
Tenim un “sentit intern” destinat a l’aprehensió estètica. Aquest sentit ens permet la captació
immediata de la bellesa segons un principi metafísic d’harmonia (d’ordre i proporció) connatural a
l’ànima. “Sentit moral”: la bellesa és alhora percebuda com a virtut; bellesa i virtut són
fonamentalment la mateixa cosa.
L’actitud estètico-moral es caracteritza pel desinterès: contemplació involuntària, independent

d’interessos pràctics. El que es harmoniós, moral o estètic ho captem immediatament e intuïtivament.
- An Inquiry Into the Ideas of Beauty and Virtue (1725).

Continuador de Shaftesbury, però influït per Locke. Parla de la immediatesa sensorial. Diu que es
poden fer estudis inductius que mostraren que els éssers humans tindrien la mateixa experiència
davant una cosa bella. Planteja que són variades però són uniformes en la veritat. No nega que hi ha
variacions en els gustos però tot i que no ho negue, hi ha una universalitat i les obres belles sempre
tenen una uniformitat dins d’aquesta.
Sentit intern: facultat mental (que no depèn del judici reflexiu) de copsar la bellesa en presència
d’objectes amb qualitats que la susciten. La bellesa és copsada pel sentiment, però és universal: és
subjectiva en tant que fruit d’una sensació psicològica (no s’aprehèn per mitjà de la intel·ligència),
però té un fonament objectiu basat en la percepció d’una uniformitat en la varietat (tret comú a tots
els éssers humans).
Així, la varietat de gustos és compatible amb la percepció d’una uniformitat en la varietat. El sentit
interior coincideix amb el sentit moral en tant que desinteressat, innat i universal.
El debat sorgit entorn al gust, plantejava que ja que aquest era subjectiu o personal, era aquest
vertaderament subjectiu? A açò es respongué que tot i ser subjectiu, la resposta és universal, de tal
manera que tots tenim respostes semblants, tot i existir petites variacions entre les persones. Aquesta
idea té pes en la reflexió que no havia tingut fins ara. Shaftesbury planteja coses importants per als
autors posteriors respecte al gust.
Tota activitat humana és egoista. Gaudim de les sobres d’art encara que no siguen nostres o sense
que ens afavorisquen en un valor pràctic, l’experiència estètica no esta vinculada al benefici pràctic.
Enfront el que deia Hobbes de que tota activitat humana és egoista, l’actitud estètica moral d’alguns
empiristes, com Hume o Shaftesbury van veure clarament que el fet que una persona realment
obtinga plaer d'una acció en particular no implica que l'acció siga egoista. En certes satisfaccions de
la ment, no hi ha cap auto-referència en absolut. El gaudi de la bellesa, especialment, està
completament separat del desig de possessió. Aquí la contemplació estètica desinteressada contrasta
clarament amb l'interès pràctic. Així doncs, l'actitud estètica moral per als empiristes seria
desinteressada.
pàg. 9
- Articulista fundador de The Spectator (1711-12).
Era un periodista que a fundar la revista The Spectator i va escriure uns textos al voltant de la questió
estètica. Alter autor important, més escriptor que teòric. Recull de textos al voltant de l’estètica, en
els que defèn que en la producció del plaer estètic, els sentits juguen un paper decisiu, però no es
limita a ells; la imaginació és fonamental. El sentit és central però el més important és la imaginació,
dispara l’excel·lència estètica. El que dispara o fa que tingam emocions estètiques, sublims,
simètriques i singulars és la imaginació.
Explica que allò que produeix les reaccions estètiques són la simetria, harmonia i grandiositat de les
obres. En un dels seus textos, estudia la noció de geni i diu que és aquell que trenca les normes, fa
coses novedosses. Front a la raó del classicisme, es contraposa la idea amb la singularitat i la bellesa
natural, que pot esdevindre més important que l’artista. També amplia les categories estètiques del
classicisme amb els estudis més complets de les obres per descobrir les seues qualitats.
Aportació principal: plantejament de molts dels temes seran fonamentals: la imaginació, el geni,
l’humor, allò còmic, sublim, tràgic...
El gust o emoció estètica és la capacitat de percebre tres qualitats que originen els “plaers de la
imaginació”: la grandesa (sublimitat), la singularitat (novetat) i la bellesa (perfecció de proporció i
simetria). Prefereix la bellesa natural (que causa plaers “primaris”) a l’artística (plaers “secundaris”,

perquè cal la confrontació amb la realitat).
Addison és l’últim autor que es considera empirista i que planteja que fa falta estudiar que no hi ha
tal cosa com una línia de la bellesa, sinó que associem determinades idees a línies, colors o volums
que fan que ens semblen belles, renuncia a la idea de que hi ha un sentit intern però si que es cer5
que hi han associacions.
El que interessa de l’estètica empirista és que és una estètica psicologista, amplis el caràcter de
l’estètica, estudi mes detallat de les obres d’art, atenint més les sobres d’art es descobreixen altes
coses que no estaven presents. Estudis que fan tots els autors, discussió Hume i Kant, debat com
funciona la nostra ment per fer judicis crítics.
- A Philosophical Inquiry into the Origin of Our Ideas of the Sublime and the Beautiful (1756).
Psicologia estètica basada en l’observació directa dels fets en condicions naturals; distingeix entre el
sublim i el bell. El sublim té a vore amb la por, però amb una por controlada, s’associa amb l’emoció
del plaer estètic que ell anomena com a sublim. El sublim és una emoció barrejada amb un delightful
horror; element de desplaer. Un sentit subjectiu referit a l’instint de conservació i el temor a la mort.
De la bellesa hi té una concepció decididament sensualista: pura emoció. Rebutja les idees de
proporció, perfecció i virtut moral. Qualitats dels objectes bells: petits, suaus al tacte, variats, formes
romes, delicats, colors no enlluernadors. Les experiències estètiques que donen por de manera
controlada esdevenen una experiència estètica sublim. La bellesa té a vore amb l’experiència amorosa
i l’atracció femenina, la percepció sensual però no sexual de la dona, purament emocional. Totes dos
depenen de la psicologia de l’espectador i és comuna en tots els éssers humans.
Hogarth diu que en realitat hi ha una qualitat en les coses que explica perquè ens pareixen belles, te
a veure en la lineal de la bellesa, tot el pictòric es caracteritza per complir un criteris, plasmats en una
pàg. 10
línia que és com si fos ondulada, totes les obres belles tenen una mena de línia serpentina. Un aspecte
ondulatori (volums, línies, etc.) en totes les superfícies arquitectòniques, pictòriques o escultòriques.
- The Standard of Taste (1757).
És l’hereu dels anteriors i va estudiar l’aspecte de la qüestió el gust. Desenvolupa les idees anteriors
en diferents tractats, com funciona la ment en l’experiència estètica i amb l’associació d’idees. Diu
que l’ésser humà té impressions (captades pels sentits, més vives) i idees (romanen despés de les
impressions). Les impressions s’imposen però amb les idees es poden modificar els fets de la realitat.
Hume diu que les idees s’associen segons diversos mecanismes, com la continuïtat espacial, vinculació
causal, proximitat espacial. La ment funciona amb aquests mecanismes d’associació d’idees i en la
norma del gust Hume explica que la manera de jutjar està relacionada amb el sentit intern que
estableix les obres com a lletges o belles, que fa que les valorem de manera immediata. La valoració
estètica és universal i immediata.
Mecanismes d’associació:
- Per continuïtat espacial
- Per vinculació causal
- Continuïtat
Estètica empirista, psicologista. Analitza principalment la facultat que ens fa sentir i jutjar com a bells

certs objectes, impressions, obres d’art. Preocupació per la norma del gust: per la naturalesa i la
justificació del judici crític.
La particularitat de Hume és la varietat d’idees i de judicis, que no nega que antropològica ment hi ha
una tendència a fer uns judicis o altres. Hi ha experts que poden diferenciar obres més belles o menys
i el seu criteri és universal, seguint associacions d’idees correctes. El gust es pot modificar i discutir
entorn a aquest respecte al judici establert. Hume diu que hi ha un trets en les obres que poden ser
discernits pels experts per a establir el seu judici.
Per a Hogarth, en realitat hi ha una qualitat en les coses que explica per què ens pareixen belles. Totes
les obres segueixen uns criteris que es plasmen en una línia serpentina. Qualsevol conjunt pictòric es
pot reduir a una línia ondulada, d’estils diferents segons les obres.
Alison rebutja al sentit intern però continua les associacions d’idees, i que en realitat front al que diu
Hogarth, no hi ha una línia de la bellesa, sinó que associem idees amb la bellesa i els trets atractius.
És una estètica que s’interessa per la ment i analitza qualitats de le sobres d’art i amplia els seus
ambients amb aquest estudi, atenint més a les característiques de le sobres. L’estudi dels autors des
de l’empirisme i el racionalisme sobre com fer judicis crítics s’establirà amb l’estètica i els seus judicis
universals. Els autors tracten d’estudiar els detalls que agraden a l’espectador i qué veritat hi ha a es
obres, de tipus empíric, relacionada amb la ment humana, igual en tots els humans. És una experiència
basada en estudis inductius.
pàg. 11
3. La il·lustració alemanya
Arran d’aquesta sorgeix la ciència estètica en la modernitat. On apareix el terme per primera vegada
i on comença a fer-se una ciència estètica en la modernitat. Abans de que es parlara de l’estètica ja hi
havien reflexions i discussions sobre l’estètica, com per exemple a l’època dels grecs, amb Plató i
Aristòtil. Però el terme com a tal, qui el bateja és Baumgarten en 1735. Primera vegada que s’utilitza
el terme estètica coma disciplina, amb dos volums amb aquest terme com a títol.
Aquest terme apareixerà en un llibre de 2 volums amb el nom Estètica, fet que ningú havia fet mai.
Com a disciplina, per tant, l’estètica naix amb Baumgarten i la il·lustració alemanya, amb persones
com Wolff, Leibniz i Kant.
El primer filòsof destaca seria Wolff, i l’últim Kant. Des de Wolff fins Kant és on apareix el terme
d’estètica com a disciplina. Va a adquirir una reflexió major, hi haurà una influencia del racionalisme
francès (Diderot o Du Bos) i l’empirisme angles (Hume o Burke).
Plató i Aristòtil ja parlaven sobre els arcs i el seu valor estètic a més del valor poesia per la transmissió
de factors universals i la veritat. El valor educatiu de l’art també era discutit per Plató. Al segles 18 i
dins de l’il·lustratiu alemanya comencen a aparèixer idees noves, com per exemple, basant-se en idees
anteriors com la catarsi, l’impacte emocional de l’experiència estètica, aspecte que serà molt més
desenvolupat en aquest moment. I la idea del lliure joc de les capacitats o facultats mentals serà una
novetat de la idea alemanya com a tal, que defensa que per a gaudir de l’experiència estètica cal deixar

lliures les facultats mentals (la imaginació, etc.), que permetrà que l’estètica tinga un plaer intrínsec,
plaer antes com una cosa eu esta en el subjecte, no en el objecte.
L’art abans era concebut de manera cognitiva i ara els sentits esdevindran importants. La il·lustració
alemanya desenvolupà la idea de la llibertat de les capacitats mentals, segons aquesta per a gaudir de
l’experiència estètica cal deixar lliures les facultats mentals (imaginació, intuïció). Aquesta llibertat
donarà un valor intrínsec a l’experiència estètica i amb això es produirà un gir d’importància cap al
subjecte, amb l’apartament de les propietats de l’obra. Hi ha una influència de les il·lustracions
franceses i alemanyes, de l’empirisme anglés i desenvoluparan les seues idees súper a formar una
estètica més teòrica i abstracta.
Wolff va ser una matemàtic, metafísic, teòric del dret, de la psicologia. En alemany les sues obres estan
reunides en 30 volums. Era un matemàtica que treballava en la universitat prussiana de Halle,
important per a l desenvolupament de l’estètica, universitat de Halle, va estar impartint classe ací fins
que va ser expulsat i la seua obra prohibida per diferències polítiques amb la institució.
Va establir el marc de la il·lustració alemanya i les seus idees influenciaren als pensadors del període.
Ell intenta sistematitzar i organitzar el pensament i les idees de Leibniz. Wolff no va escriure una
estètica, el més apropat és un tracta sobre arquitectura, amb un pensament inicialment tradicional
tot i les seues aportacions: l’art com qualsevol altra ciència ha de seguir unes certes regles i mètodes,
ha de ser una ciència més i no ho veu com algo distint com qualsevol altra tècnica o ciència. L’art té
que transmetre una habilitat i el seu tractat té a veure amb aquesta concepció, ja que aquest està
lligat amb l’artesania i la ciència aplicada, el coneixement de regles i mètodes per a produir objectes.
El seu pensament inicial estableix l’art com una ciència que s’ha d’ordenar per a establir veritats i no
capta les Belles Arts.
Seguint les idees de Leibniz, Wolff, en dos textos introdueix dos idees que seran molt importants i
claus per a l’estètica.
pàg. 12
La primera que articula és que la percepció estètica és un tipus de percepció sensorial
entesa com una cognició (o coneixement) de nivell inferior on es capten les coses clara i
confusament. El que vol dir, segons Leibniz, que hi han coses que podem distingir amb
claredat dues objectes diferents, però les qualitats que diferencien aquests objectes no
es distingeixen amb tanta facilitat.
El segon element, també extreta de les teories de Leibniz, és que la percepció sensorial
dona plaer perquè quan percebem sensorialment percebem perfeccions. La idea de
Leibniz diu que el món en el que vivim és el millor possible, i que quan percebem
sensorialment percebem aquesta perfecció. Wolff defèn la idea que la percepció
sensorial de les perfeccions ens dona plaer. Aquest seria el segon punt important en la
influencia de l’estètica.
També va ser un professor universitari, que va estudiar a Hallen, on va donar classe Wolff. Els seus
primer llibres son llibres de tot tipus, sobretot escriu manuals. En 1735 va escriure un text on menciona

el terme d’estètica, però no és fins 1750 on decideix escriure un llibre com a tal de l’estètica.
Agafa el pensament inicial de que el coneixement estètic és clar i confús. En un tractat sobre poesia,
titulat Meditacions sobre poesia, Baumgarten diu que l’estètica és una ciència pròpia diferent a
l’estudi de l’intel·lecte. Defensa que hi ha un altra ciència que no té a veure amb la psicologia, és la
ciència de la percepció estètica, sensible, sensorial. És el primer que empra aquesta ciència de la
percepció i la separa d’altres ciències, empra el terme estètica per distingir-la de qualsevol
coneixement no estètic. Aquesta serà una de les principals idees de Baumgarten.
A més a més, en aquest text Baumgarten, diu que quan llegim poesia sorgeixen imatges i quan més
imatges sorgeixen més gaudim de l’experiència estètica de la lectura, propi i particular de la percepció
estètica. És a dir, el coneixement estètic se centra en els objectes de la percepció de tipus artístic. Per
a Baumgarten ha de trencar amb les regles i expressar la subjectivitat.
El diferència de les idees que tenia Wolff, a més a més, la idea de Baumgarten és menys tradicionalista
que la de Wolff, per a ell l’artista ha d’expressar la pròpia subjectivitat i trenca en les regles.
És prou novedós en la seua distinció entre l’ètica i l’estètica, que apareix en la seua obra. Una cosa és
el plaer estètic i una altra cosa és la condició ètica. La condició ètica de l’artista està separada de l’obra
d’art. L’artista és una cosa i l’obra artística altra. L’obra pot contindre qüestions ètiques o morals, però
les externes a l’artista no seran interessants a nosaltres com a espectadors o com a crítics.
També fa una distinció entre distints nivells de perfecció, però no és tan important. Parla de tres eixos
de perfecció, la perfecció dels mitjà d’expressió, del que s’expressa i la perfecció del que l’espectador
interpreta.
Alguns autors seguiren les idees de Wolff i introduïren el concepte de la llibertat dels estats mentals,
que ajuda a gaudir de l’obra. Baumgarten va tindre molts seguidors com Sulzer i Moses de
Mendelsshonn:
- Johann Georg Sulzer, Teoria general de les belles arts (1771-4).
Segueix Baumgarten: la idea estètica és menys distinta que la intel·lectiva, pel diferent acte de
contemplació (ex., joia). Introdueix la idea del lliure joc de les potencies mentals. El lliure us de la
imaginació ajuden a gaudir de l’obra d’una manera que no està preestablerta.
pàg. 13
A diferència de l’acte intel·lectual, l’experiència estètica ens fa conscients tant de l’objecte com del
nostre estat mental i del joc de les nostres energies psíquiques.
- Moses de Mendelsshonn, (se separa del racionalisme)
Pel que fa a Mendelssohnn va ser un jueu teòric de l’art. La seua reflexió estètica és molt important
perquè arreplega tot el que s’ha dit en el món anglés i francés. Primer intent de conciliació de les
idees franceses i angleses. Mendelsshonn és el primer que nomena o parla d’una diferencia entre l’art
visual i l’art seqüencial o literari, es dona conter que no es el mateix el tipus de coses que es poden fer
en l’art visual o l’art seqüencial. Destaca que és important el mitja d’expressió artística, i que no és el
mateix un art visual que representa un moment concret front a l’art que és efímer.
També destaca perquè és un dels primers que parla de la importància del cos. Parla que l’estat del cos
influeixen en la ment, que l’estat del cos. Primer que parla de la barreja de cos i ment. També hi ha
una novetat respecte Wolff i Baumgarten el plaer que tenim al tindre una experiència estètica no és
confusa, no és cosa de la confusió que tinga un plaer estètic, sinó que és una cosa positiva. Front la
lectura experiència estètica com a cognició inferior, per a Mendelshonn té un valor propi i positiu.
A més a més divideix la perfecció en quatre tipus diferents que afigen plaer al que ja hi ha, la perfecció
de l’obra d’art. La primera és l’obra d’art. La segona te a veure amb l’estat físic i anímic del subjecte
perceptor. Un tercer element és la complexitat i el treball inclós dins de l’obra, perfecció que no te a
veure tant en el objecte ni el subjecte sinó en la tècnica i la complexitat de l’obra. El quart i últim és el

mitjà d’expressió. Per tant, segons Mendelsshonn una obra pot ser lletja i que ens produïsca una
experiència estètica plaent i agradable, per tindre algun d’aquests quatre punts.
Va fer una ressenya d’allò sublim inspirant-se en Burcke. Introdueix dos idees en la reflexió d’allò
sublim. El primer tret el sublim és l’experiència que té a veure en allò immens que podem mesurar o
no. Altres aspecte es l’admiració o la sorpresa, la percepció que mostren que el creador de l’obra esta
molt per damunt de l’esser humà.
Hi ha una idea que Baumgarten comença a insinuar es que veu al mateix nivell la percepció sensorial
i la cognició intel·lectual, aquesta diferència es alternativa.
- La història de l’art en l’Antiguitat (1764).
Va començar sent sabater i després mestre d’escola però en un moment de la seua carrera va entra
en contacte en un noble de Dresde i es va convertir en bibliotecari d’ell. Com a bibliotecari va fer més
relacions i contactes amb l’alta societat, sobretot quan en 1755 escriu assaig sobre la imitació dels
obres gregues en pintura i escultura.
Viatja a roma i fa contacte amb un devot que es nebot d’un papa. En 1764 a l‘efecte de tindre contacte
amb l’escultura grega i romana, la seua famosa obra L’art de L’Antichitat. És novedós per introduir un
estudi sistemàtic de la història de l’art, fou primer en implementar un esquema. Novetat en el punt
de vista i la metodologia, que responen a l’ambició d’historiar científicament el passat. Se centra en
les obres i el períodes, en les causes històriques i geogràfiques: El clima, que influeix en els caràcters;
i l’ambient sociopolític, que determina el grau de llibertat. Empra una metodologia tant descriptiva
com interpretativa. Aplica el següent esquema a l’explicació de l’art grec: Naixement /origen >
desenvolupament > transformació/ maduresa > decadència. Seqüència que la historiografia de l’art
posterior convertirà en canònica i aplicarà a l’evolució dels estils.
pàg. 14
El més interessant el seu pensament es la seua manera d’entendre l’art, inicialment el grec, una sèrie
de idees, prou suggeridores, perquè són noves en cert sentit. Inicialment una de les seus grans idees
es que la bellesa no es una qüestió merament externa de les superfícies, per a ell el que és bell és una
expressió de la serenitat de la noblesa, de la neciesa de la ment grega, una ment que no es deixava
portar per les passions, i aquesta és el que es deixa veure en les seus escultures. La bellesa es una
expressió d’un estat mental, i els grecs eren els que estaven en el cim d’aquest estat mental.
L’ideal de l’art és l’art grec, i l’única forma que tenim d’apropar-nos a eixa grandesa és imitant aquest
art. Winckelmann diu que el clima grec és una explicació de la grandesa de l’art grec, aquesta idea de
que el clima influeix en la mentalitat va ser un aspecte molt important i una idea molt repetida al llarg
del segle 18 i inclús del 19. El clima explica la superioritat de l’art grec. Un segon aspecte és el mode
de vida, la democràcia d’Atenes, l’ideal de la democràcia, la manera de vida també influeix en que es
produïsca un art més gran. L’altre punt que explica perquè l’art grec és el superior és la mentalitat dels
grecs, ja nomenada abans, la seua ment serena i noble.
Però l’art és sols expressió de la bellesa; la bellesa pura només existeix en la idea. Concepció platònica
de la bellesa: la bellesa és una, immutable i eterna. L’estètica de Winckelmann reacciona contra el
subjectivisme del moment, retornant a la serenor i equilibri clàssics. Les millors estàtues gregues són
les que expressen només el silenci: absència de passió, equilibri entre alegria i dolor...
Sobre el Laoocont Winckelmann diu que hi ha un cert equilibri i una serenitat en el pitjor moment,
davant el seu dolor, enmig dels sofriments més violents la seua cara representa certa dignitat i

serenitat. Hi ha un equilibri, una certa serenitat i control de les emocions, que contrasta amb la força
i la violència dels músculs però que no acaba de convertir-se en una cosa descontrolada. Aquest
equilibri per a Winckelmann demostra la grandesa dels grecs.
Fill de bona família, va estudiar en la universitat, però la va abandonar per a dedicar-se completament
a ser novel·lista.
Al llegir el que va escriure Winckelmann sobre el Laoocont va escriure : Laoocont o sobre els límits de
la pintura i la poesia (1766).
Una idea que defèn Lessing és la idea que la pintura no imita a la poesia, ni al revés. La qüestió
important per a Lessing que la pintura no pot ser com la poesia, perquè la poesia detecta accions,
seguir o representar-les, mentre que la pintura no pot més que representar un únic moment, que ha
de ser seleccionat pel propi artista. En el Laoocont l’artista no tria el moment de màxima explendor o
culminant de l’emoció, ha seleccionat el moment previ per deixar que l’espectador siga qui al veure
l’obra s’imagine el que segueix per a que complete amb el lliure joc de la seua imaginació, el que
ocorrerà al moment culminant. Idea clau de Lessing per a l’escultura, per això és un critica al que diu
Winckelmann que la ment dels grecs es mes serena.
Seguint en aquesta idea Lessing fa una distinció entre l’art temporal que és la poesia i l’art visual que
és al pintura.
A més a més és interessant que Lessing arriba un poc més lluny quan fa un apunt dient que Homer i
Milton en el paradís perdut, el poeta real era cego, i Homer és famós que també era cego. Diu que la
visió limita la imaginació, que la imaginació requereix d’una certa surgència, que l’obra d’art permet
que desenvolupem la nostra imaginació. La visió limita la imaginació, que aquesta necessita d’una
mínima suggerència i que la poesia és més poderosa perquè desenvolupa més la imaginació. Destaca
la tasca de l’observador, que també és important en l’experiència estètica front a la importància de la
concepció passiva de les etapes anteriors. Influeix en la formació del judici i la opinió pública
pàg. 15
d’Alemanya, restringida per la figura del rei. Comenta que el dolor anímic i físic està present en l’art,
contràriament al pensament de Winckelmann.
Desenvolupa l’aspecte posterior que es l’estètica. Lliure joc de les facultats que aprofitarà després
Kant i tindrà importància en idees romàntiques posteriors. Lessing prepara el camí per mig de les
discussions que fa amb Winckelmann
També destaca l’activitat del crític espectador que és més important que l’obra i la concepció passiva
dels trets i regles que compleix l’obra tècnica i metòdicament.
És molt influït per Diderot, en l’estètica i en l’àmbit polític.
- Contrast Winckelmann i Lessing
Winckelmann: expressió modèlica de “la noble senzillesa i serena grandesa” de l’ànima grega.
Lessing: també el dolor anímic i físic (com en la tragèdia) pot dominar l’ànima dotada de grandesa.
D’aquest tipus de reflexions derivarà l’estètica romàntica, i finalment derivarà Kant, qui parla de temes
com el joc lliure de la imaginació, etc. El que plantejant aquests autors tindrà una forta conseqüència
en el pensament kantià que serà el primer en plantejar-se el tema del gust.

Després de la discussió es va anar recolzant la vesant subjectiva, que avui en dia continua. I la reflexió
de Hegel que diu que la reflexió de l’art a arribat amb els romàntics.
pàg. 16
tema-2-modernitat-i-estetica.pdf
annamf
Historia del Pensamiento
1º Grado en Historia del Arte
Facultad de Geografía e Historia

Universitat de València


Wuolah Free Tema 2 Modernitat I Estetica

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Tema 2 Modernitat I Estetica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TEMA 2 - LA MODERNITAT I

Reservados todos los derechos.

La referència a la sensació (sensibilitat) abans que a la intel·ligència implica l’admissió

L’estètica moderna ens remet aclaparadorament a la sensibilitat.» (Remo Bodei, La forma de

Reservados todos los derechos.

- La configuració de la disciplina comporta la determinació progressiva d’una sèrie de

Tots aquestes coses van donant-li cos al sorgiment de la disciplina estètica.

- Estètica (1750) de Baumgarten.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

En el text hi ha dos explicacions, un interna i altra externa: La interna és la conseqüència del

Reservados todos los derechos.

Estètica, crítica i història s’influeixen mútuament. L’estètica es configura en un conjunt d’activitats i

1. El segle XVIII francés

- Jean Pierre Crousaz: Traité du Beau (1714/15).

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

- André: belleses essencial, natural i sensible.

- Réflexions critiques sur la poésie et sur la peinture (1719).

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

- Characteristics of Men, Manners, Opinions, Times (1711).

L’actitud estètico-moral es caracteritza pel desinterès: contemplació involuntària, independent

- An Inquiry Into the Ideas of Beauty and Virtue (1725).

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

- The Standard of Taste (1757).

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

- Johann Georg Sulzer, Teoria general de les belles arts (1771-4).

- Moses de Mendelsshonn, (se separa del racionalisme)

Reservados todos los derechos.

- La història de l’art en l’Antiguitat (1764).

Reservados todos los derechos.

- Contrast Winckelmann i Lessing

Reservados todos los derechos.

Historia del Pensamiento

1º Grado en Historia del Arte

Facultad de Geografía e Historia

Reservados todos los derechos.

You might also like