Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

TEMA 2: CONCEPTES, TERMINOLOGIA I ICONOLOGIA.

Podem estudiar del llibre; Garcia Mahiques, R. introducción, en Iconografia e Iconologia (vol. 1). La Historia
del arte como Historia cultural, Madrid, Ed. Encuentro, 2006.

1. ELS CONCEPTES D’ICONOGRAFIA I ICONOLOGIA

->Sarcòfag de Castilliscar
Es un sarcòfag de fris continu, el truc per veure que hi ha representat es
mirar a les persones que estan representades i cap on miren.
Comencem per la Resurrecció de Lázaro, Jesucrist està amb una
vara despertant a Lázaro, que es troba soterrat. Després trobem a
Jesucrist en la Resurrecció de la Hemorroisa, la qual està agenollada davant d’ell. Dona plegant/orant
al centre amb les mans alçades, es molt típic en l’art paleocristià. Un altra escena, trobem a Jesucrist
realitzant la multiplicació de pans i peixos.

->Adoració dels Mags. (Sar)

Es parla d’uns mags que pleguen d’orient per conèixer al fill de Déu. L'art
paleocristià es pregunta com representen aquesta escena, aquestos son com uns
sacerdots orientals que venen a reconèixer al infant com a deu dels jueus. Els
sacerdots orientals porten un distintiu, van d’una forma estereotipada; amb el
barret frígid, amb uns pantalons anomenats saragüells, una túnica i les ofrenes,
una manera de fer ofrena amb les mans velades. Veiem els cabells, es dirigixen
cap al xiquet, que es troba damunt de la mare de deu, asseguda en una cadira (de
normal, no en aquest cas, estaria asseguda en la caira Curul) i amb els peus damunt d’un escambell.
L’home que trobem, es un profeta, el profeta Balaam. La font literària es esquita i el context històric
seguix unes tradicions.

1.1. ICONOGRAFIA
 Etimologia
Ἐτυμολοɣία (imagen, figura, representació).
λόɣος (escriure, composar, designar, registrar).
 Definició
Descripció i classificació d'imatges.
Disciplina que ens permet conèixer el contingut d’una figuració en virtut dels seus carcaters especifics
i la seua relació amb determinades dots literàries.

Es la disciplina que permet averiguar a través de fonts quina investigació. Es el tema o el significat de
les figuracions,

La iconografia és la disciplina que ens permet conéixer el contingut d'una figuració en virtut dels seus
caràcters específics i la seua relació amb determinades fonts literàries. La que permet entendre la
figura d'una dona que amb tempera el seu rostre en un espill mentre exhibeix una serp.
Plantejada en el seu sentit modern, com aquella disciplina de la descripció i la classificació de les
imatges, es manifesta per primera vegada en l'àmbit de la investigació arqueològica, i particularmente
en funció de les investigacions sobre retratística antiga.

És especialment en l'àmbit d'estudis de l'Antiguitat clàssica grega i romana on la iconografia

desempenya un important paper en l'ordenament del conjunt d'obres per temes o tipus iconogràfics o
per diferents aspectes en relación amb el significat de la figuració. Aquesta disposició de la disciplina
iconogràfica responia també a les necessitats conjuntura- els d'aquesta classe d'estudis
historicoartístics, davant l'elemental exigència d'una lectura de les obres d'art que fora més enllà d'una
1
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

descripció física en absència de fotografies i en complementarietat amb aquesta.

La iconografia, a partir de Loewy, exerceix un paper en el desenvolupament modern de l'Arqueologia

o la Història de l'art de l'Antiguitat, permetent deixar arrere la tradicional escola filològica, la qual
havia reduït la Història de l'art a una simple classificació mecànica en estils, concebuts sota el signe
d'un evolucionisme semblant al biològic. Encara que, necessari és també advertir-ho, el progrés de
l'Arqueologia com a Història de l'art clàssic, no es deu solament al relleu posat sobre el estuc, va
donar de la iconografía.
Sens dubte el desenvolupament de la iconografia i on aquesta va fructificar de manera més destacada
correspon a l'àmbit de la tradició cristiana, en la qual cal situar la tracta- dística sobre les imatges i la
definició dels tipus iconogràfics d'una banda, i per un altre el conjunt d'estudis vinculats a la
anomenada Arqueologia cristiana.

-> Prudència
Veiem un personatge femení, que reflexiona amb el coneixement passat, per poder previndre el futur.
Du un espill, es una reflexió sobre un mateix. Al altre costat també du una rèmora, un animal
fantàstic. Intenta que mire les accions abans d’actuar. Es una personificació alegorica, que funciona
aristotrelicament del genere humà.

-> Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, València.

Es un emblema, el que veiem al centre es la historia d’Abigail. Als costats trobem dos representacions
al·legòriques, la de l’esquerre es la prudència i a la dreta, la justícia amb la bascula i l’espasa.

-> Adrià
S’han sabut captar les diverses etapes del seu rostre. La iconografia s’origina en larqueologia,
antuguament era l’anticuaria, el coleccionisme.. Es on te lloc la iconografia. Era la dsiciplina que
permetia la retratistica.

Ambit de la investigació arqueològica:

 Identificació de la iconologua amb la retratistica antiga.
 Primera sistematització moderna: (antiquaria)
 Altra sistematització (Visconti)
 L’etapa de l'arqueologia filosòfica significa l’estudi crític dels texts antics,, obtenint noticies
sobre els artistes així com també sobre els mites. Començà a posar-se en relació la figuració
amb les fonts literàries. Es significatiu l’alemany Johanes Adolf Overback. Així com també
Adolf Funtwangler.
 Avanç més significatiu; Emmanuel Loewy
Parla de << Persistència iconogràfica>> i les <<immigracions tipològiques>> sobretot d’orient
cap a occident. L’esquema iconogràfic implica la no confusió entre iconografia i afinitat
estilística.
Bandineli va defensar el mateix que Loewy, defèn que hi ha que diferenciar forma de
contingut. Defèn un dels hàbits mes importants; implica diferenciar forma de contingut

Altres àmbits importants al llarg del segle XIX:

 El moviment romàntic: interès pel miote i el símbol. Johan Gotifried Herder, Friedrich
Schilegel i Geor Friedich Greuzer. El nou vehicle de comunicació es la comunicació de
masses, va directament al espectador. La transmissió de la cultura ha estat diferent abans de la
R.F i després, amb un nou concepte de símbols. El símbol també repercuteix a la iconografia

2
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

 La tradició de la iconografia cristiana en el si de l'Arqueologia Cristiana. Es quan es

descobreixen les catacumbes, en el moment de la contrareforma. Es un element central en el
desenvolupament de la iconografia com a disciplina.

1.2. ICONOLOGIA
 Etimologia
Eikon (imagen, figura, representació)
Λογία (paraula, revelació, discussió, raonament, judici)
(reflexionar, concloure, inferir, jutjar, creure, opinar)
 Definició
Interpretació de les imatges
Disciplina de la interpretació de les imatges: açò es, comprensió d’aquestes com a fet que es relaciona
amb situacions i ambients històrics, on dites imatges van a complir una funció cultural concreta. Les
imatges serien, doncs, documents que permeten aproximar una Historia cultural.

Diferencia amb la iconografia:

 La diferenciació que es pot establir entre descriure i interpretar històricament una imatge.
 A propòsits G:H: Hoogewerf, en el Congrés d'Oslo de 1926 ja deia que la iconologia s’havia
de aprofundir i no servia sols amb la iconografia. També deia que la iconologia ben
concebuda agafava referencia la iconografia ben realitzada. La universalitat del missatge de
crist.

Per que l’Adoració dels Mags esta en un sarcòfag? Es degut a que l'adoració es celebra en un moment
de les festes litúrgiques que s’anomena l’epifania. Els mags que son sacerdots orientals, venen seguint
una estrela i reconeixen com a deu únic al fill de deu, la idea era proclamar.

El terme deriva cap al conceptual i especulatiu, encara que sense abandonar el carácter descriptiu. En
suma, equival a interpretar, convertint-se en la disciplina la comesa pròpia de la qual és la
interpretació històrica de les imatges, és a dir la comprensió d'aquestes com alguna cosa que es
relaciona amb situacions i ambients històrics on tals imatges van complir una funció cultural concreta;
com documents que permeten aproximar-nos a una Història cultural.

La iconologia ben concebuda presa com a referència la icona- representa gràficament ben exercitada.
la iconologia, havent afrontat l'examen sistemàtic del desenvolupament dels temes, planteja el
problema de la seua interpretació. Ocupant-se més del contingut que de la matèria de les obres d'art, té
per objetiu abordar també la irrealitat, comprendre el sentit simbólic, dogmàtic o místic, expressat (o
potser amagat) en les formes figuratives

podríem, mitjançant un procés hermenéutic, interpretar aquesta imatge com un document visual que,
en relació amb altres aspectes històrics, ens aproximaria a comprendre-la dins d'un context cultural i,
a més, contribuiria a enriquir els nostres coneixements sobre l'entorn cultural.

la iconologia, que és, d'una banda, un enfocament metodològic de la Història de l'art, alternatiu a uns
altres, com el formalisme o la sociologia de l'art; per un altre, una manera de construir o de fer
aportacions a la Història de la cultura, prenent aquesta com un àmbit on les diferents disciplines
humanístiques es poden relacionar entre si.

Fins al segle XIX, la iconologia ha estat entesa com una disciplina de les imatges posada al servei de
l’artista, i no un mètode historiogràfic orientat a la interpretació de les obres d’art a partir del seu
significat.
3
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

2. LA TERMINOLOGIA EN LA ICONOGRAFIA I LA
ICONOLOGIA.
25-52 i per al de simbol 354-347
PRECISIÓ DE TERMES
Fites o referents terminologics per a la reflexió:
 Imatge i visualitat
 Motiu
 Tipus iconogràfic
 Esquema compositiu
 Tema d'enquadrament
 Estereotip icnogràfic
 Símbol

2.1. LA IMATGE
La vertadera naturalesa del concepte imatge és una cosa complexa i un problema que ha de ser
abordat des de la filosofia. La qüestió de la naturalesa de les imatges és hui semblant al de la
naturalesa del llenguatge, i encara que en cada cas hàgem tingut grans aportacions sintètiques, la
qüestió dista encara molt de ser resolta. Ens conformarem de moment, amb advertir que la imatge és
una cosa que comprén una gran varietat de coses i que totes aquestes coses no necessàriament tenen
alguna cosa en comú. Les imatges poden registrar-se com una cosa pertanyent a una gran família de la
qual formen part diverses agrupacions o tipologies, en cadascuna de les quals operen una o més
disciplines.
 Imatge gràfica (Arts plàstiques/historia de l’art)
 Imatge òptica provinent d’una projecció (fotografia, cine, televisió.../Física o Historia de l’art)
 Imatge mental (àmbit de la consciència/Psicologia o Epistemologia). Tota classe d’imatges
entren en el nostre enteniment i son processades per els nostres coneixements.
 Imatge verbal (àmbit de llenguatge/Critica literària)
 Imatge perceptiva (àmbit fronterer/Fisiologia, Psicologia, òptica, Història de l'art... i altres)
Son els missatges que un percep per via intelectiva o mística

2.2. VISIÓ I VISUALITAT

En la historia de l’art i en especial per a la iconologia, es essenciañl la doferenciacio entre;
 Visió; proces fisic/fisiologic per mitja del quall la lllum impressiona els ulls i crea sensacions
visives.
 Visualitat; proces mental per mitja del qual es preocessen conceptes o significaats a partir
d’allò que es percebut a traves del sentit de la vista.
No es la mateixa cosa el fenomen visiu que el visual, i tota imatge que es objecte de sonsideracio per
la historia de l’art pertany a l’ambit de la visualitat, no aixi de la visió.

LA VISUALITAT CPM A INTERPRETACIÓ DE LA VISIÓ

Alguns teorics del corrent denominat Estudis Visuals, entenen la visualitat com ¨la visió socialitzada¨.
La creació de significats es un proces realitzat per la consciencia, on intervenen elements a priori de la
mateixa consciencia, configurats com un codi cultural socialment convencional, dit també imaginari
social.
Un text de Norman Bryson, ilustra perfectament aqiest plantejament.

LA IMATGE CO. A FENOMEN MEDIALITZAT

4
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

Una cosa es perceb imatges directament del mon i altra a traves de medis o artefactes que han estat
realitzats per a ser mirats, Per a la iconologia, com a meteodologia de la Hitsoria de l’Art, aquest fet te
importanciaa, ja que parteix de la visualitat mediatizada a traves de les obres artistiques, L’obhecte
artistic es el medi de dia visualitt.
La definicio de imatge de la RAE com a <<figura, representacio, semejanza y apareincia de algo>>,
implica entendre-la com una cosa mimetizada. Implica també aqiesta definicio la imitacio o mimesi.
La imatge, per tant, es considerada a l’interior de les arts imitatives.
Aquest plantejament es diferent en altres meteodologies que estudien la visualitat, com ara
Estudis visuals, on l’estudi de la imatge es sol deslligar del seu medi. Aqiest corrent, també, amplia la
visualitat a denomens mes enllà del domini artistic: arts esceniques, rdprctcales...

La imatge no conforma el conjunt sencer de la visualitat artistica

L’arquitectura per exemple, es també un fenom,en visual que no forma part de ña categoria de les
imatges. Per tant, podriem encara establir una diferenciacio entre allo que es iconic i alllo que es
visual. Però en la mesura que aprofundim, la diferenciacio entre iconic i visual pot aplegar a ser
ambigua, com la pintura abstracta.
Tambe es visual un fenomen com l’escriptura. Almenys aixi ho era a l’antiga Grecia, on l’escriptura
s’oposava a l’oralitat de la cultura. Pero avui ho enten l’escriptura com a quelcom eposat a la
visualitat com a forma de transmissió cultural.
Per tant, si afinemm ttant, potser perdem el sentit corrent de la visualitat. Es per aixo que convinga
entehndre com a arts visuals, propiament dites, les tradicionals arts figuratives o arts plastiques,
denominacions aquestes ja bastant atiquades.

La imatge segons la entén la iconologia

Acota encara mes el sentit que li doma la RAE; i podria ser: ¨representacio figurada de tremes o
assumptes i conceptes¨¨. Correspodira al contingut secundrari convencional Panofsky.
Podria fins i tot incloure altra de les decionicios de la RAE; ¨representacio viva i eficaç d’una intuicio
o visio peotica per mitja del llenguatge¨. Implica anar mes enlla de la visualitat, pero cau dintre dels
interessos del historidador de l’art comma iconoleg.
Aço implica dues conclusioms:
a. La imatge literaria es troba en el mateix context cultural que la oimatge grafica., particioant
de les dues del mateix batec cultural. Ambudes han de ser considerades en la Hitsoria cultural
plantejada a partir de k’estudi de les imatges.
b. La imatge es tambe mental. No està deslligada del fenomen elaborat en la consciencia, cosa
que pot tindre interes tambe per a la iconologis.

2.3. MOTIU
Definicio general del concepte.
Segons la RAE; en arte, rasgo caracteristico que se repite en una obra o en un conjunto de ellas¨.
És el motiu una imatge en el seu sentit general, però no així per a la iconologia.
Incorreccions en l'ús habitual del terme, on es confon motiu amb imatge o tipus iconogràfic segons
entén la iconologia:
«el motiu d'aquesta obra és la Visitació»
«el motius iconogràfics d'aquest fris corresponen als dotze treballs d'Hèrcules»
El motiu és una cosa que trobem en l'ornamentació, encara que la funció ornamental no siga alguna
cosa substancial en la definició del motiu.
La iconologia és més precisa encara a l'hora definir el motiu. Erwin Panofsky entén per motiu tot
element figuratiu que l'observador —l'historiador— delimita dins del contingut temàtic natural o
primari, és a dir dins del nivell pre-iconagràfica de l'anàlisi icònica. És la categoria més baixa del
significat, entenent per tal tot allò que les formes imitatives comuniquen i/o signifiquen, i per al

5
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

coneixement de les quals —interpretació o hermenèutica— no es precisa més que l'experiència

quotidiana. En la percepció del contingut temàtic natural o primari, el bagatge interpretatiu necessari
és la familiaritat amb els objectes i accions, i el seu principi controlador és la història de l'estil, és a dir
la percatació de com baix diferents condicions històriques, objectes i accions o esdeveniments han
sigut expressats per formes. En definitiva, hem d'admetre que el motiu és una autèntica imatge d'acord
amb la definició primera, o general, ja que sol ser també una representació imitativa d'alguna cosa,
però no és estrictamente una imatge segons el que ajusta més la iconologia.

2.4. TIPUS ICONOGRAFIC

Definició del concepte.
La manera concreta com s'ha configurat en imatge un tema o un
assumpte. Etimològicament deriva de l'expressió παραδεισος, (figura, imatge, petjada, encuny d'una
moneda, escultura, estàtua, manera de ser), que ací cabria entendre com: 'plasmació sensible de la
idea.
El concepte va ser definit per E. Panofsky ja en 1932 en un assaig publicat a la revista Logos. El
concepte remet directament al nivell iconogràfic.
Els tipus iconogràfics es codifiquen en la tradició cultural, açò és adquireixen un caràcter
convencional, observant una continuïtat al llarg de la història, així com variacions en funció de la seua
mobilitat cultural.
És refereix al principi controlador que regeix l'«anàlisi del contingut secundava riure o convencional,
és a dir l'anàlisi iconogràfica pròpiament dita, remet a la història dels tipus. Ací hem de prendre-ho
com la plasmació o concreció sensible de la idea.

Diferenciació entre tema i tipus.

El tema és quelcom conceptual, extra-artístic, mentre que el tipus és allò concret en què es tradueix o
es fa sensible el tema en el pla artístic.
El tema és una noció pertanyent a l'àmbit ideal de la consciència, que pot ser objecte de figuració
visual, i la plasmació concreta d'açò condueix al
tipus.
El tipus correspon al pla sensible i concret de la imatge, acomplint una funció comunicativa i també
poètica. Però és important entendre que dit pla sensible no correspon a la concreció formal de la
composició sinó a la manera com és establert el contingut.

Continuïtat i variació del tipus iconogràfic.

El tipus iconogràfic te continuïtat en el temps i varia en funció d'àmbits i situacions culturals.

Subject = tipus iconogràfic

El concepte de tipus iconogràfic coincideix amb allò que en moltes llengues occidentals traduiriem
com a subjecte (subject, sujet, soggetto), I que no té traducció com cal en català o en castellà.
Exemple:
«Art historians, researchers and curators use it to describe, classify and examine the subject of images
represented in various media such as paintings, drawings and photographs. (de la web d'lconclass)»
Quan es tradueix l'expressió subjecte, com recorre a motiu, És evident que aquest recurs és
absolutament inacceptable. Encara que es dificil traduir subject en el sentit de «contingut
iconográfic», l'expressió tipus iconográfic és un recurs molt adient.

2.5. EXQUEMA COMPOSITIU

Confusió inadmissible: esquema compositiu = tipus iconogràfic.
Definició del concepte

6
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

Organització formal o manera amb la qual una figuració es disposa gráfica o plasticament. És un
terme que pot funcionar com a sinónim de motiu, però existeix una diferência de matís. Mentre
l'esquema compositiu es refereix especificament a l'organització formal, el motiu te en compte també
les qualitats expressives.
Els esquemes compositius poden codificar-se també en models, de manera que els tipus iconográfics
solen anar associats a models compositius, podent aixi evolucionar en llur organització formal. També
poden ser observades dissociacions d'esquema compositiu i tipus iconográfic, aplicant-se un mateix
esquema compositiu, associat tradicionalment a un concret tipus, a altre tipus distint.

3. ABY WARBURG
Va naixer a Hamburg, fill major d’una familia acomodada de banquers d’origen jueu. Es va dedicar a
la Història de l'Art amb la oposició de la seua familia.
Una conferencia oferida en Roma en el Congres d’Historia de l’Art de 1912, interpretant el Saló dels
messos del Palazzo Schifanoia de Ferrara és considerada com la presentació publica de la iconologia.
La seua personalitat és molt complexa i sobrepassa el limits de la mateixa iconologia, presentant altres
aspectes d’interes.
La història de l'art sempre ha fer congressos per tot el món. En el congrés de 1912 van tots els
historiadors
de l'art italians, acostumats a fer estudis per als museus i allf irromp Warburg explicant el Saló dels
mesos.
(Pàgines 89-101. El seu libre)

Els centres d'interès per a Warburg

 La relació variable entre expressió figurativa i llenguatge parlat: la relació entre arts visuals i
poesia en la línia de l'estètica de Lessing. Posava en relació la image i el Ilenguatge.
 La funció de la creació figurativa en la vida de la civilització. Com funciona en la civilització
la imatge.
Aquestes dues coses són centrals per a la iconologia, i ja estànipresents en la primera investigació
notable
de Warburg, la tesi doctoral: «El Naixement de Venus i la Primavera de Sandro Botticelli» (1893).

Lessing te una obra que es titula Laocoonte, a ell l'interessava que en l'art visual és possible
experimentar allò que s'experimenta en la poesia. Si la poesia és una forma de llenguatge que toca les
emocions, això també és expressat per les arts visuals. Warburg s'influencià pel pensament estètic de
Lessing.
Aquest estudi conté in nuce, totes les aportacions de Warburg a la Història de l'Art. L'eix de la
reflexió
és la perspectiva d'una antiguitat clàssica com referent d'inspiració de fórmules expressives. Una
preocupació molt important dels moments de Warburg era perqué es canviava d'estils i que és l'estil.
Aleshores Warburg va entrar dins d'aquesta dinámica, en la qüestió de que el moviment és la via per a
fórmules expressives.

Tesi doctoral
Amb la falta d'enteniment amb Carl Justi, trobà acollida en Estrasburg amb Hubert Janitschek i
arqueòleg Adolf Michaelis.

Warburg va haver d'enfrontar-se als töpics del naturalisme i de l'encant primaveral, i prengué el
mètode de Burckhardt: recollir tota mena d'informació tractant de donar una visió unitària, és a dir,
una aproximació directa a la vida dels homes del Renaixement, a partir dels restes subsistents. Els
objectius son plantejats així:
7
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

 El que els interessava als artistes del Renaixement era expressar moviment: vestits, cabells.
 Ell el que vol és explicar el perqué i com canvien els estils

Els objectius i problemes que interessaven

Segons comenta Gombrich, en l'esforç de resoldre el problema estilístic, sobrepassà les convencions
del moment (els estils eren formes, i les formes eren maneres de representar les coses), passant a
interessar-se per les raons que mogueren Botticelli a representar els temes mitologics d'aquella
manera.
Des del punt de vista de la metodologia tradicional era un camí defectuós, però es va revelar com un
error fecund.
Amb una continua confrontació entre imatge i text, posava de relleu el valor expressiu i la semántica
de les obres. Procurava descobrir com artista i mecenes entenien l'Antiguitat i quines idees eren
evocades amb la lectura d'Ovidi i els clássics. També amb la confrontació de Alberti i Poliziano,
tractarà de comprendre les obres en el seu context histôric.

Resum dels arguments

Finalment intentà reconstruir la frase en què aquestes dues obres foren concebudes, posant-les en
relació amb un esdeveniment real. Relacionà els quadres amb el mateix esdeveniment que motivà el
poema Giostra de Poliziano: la justa organizada per Giuliano de Medici en honor de Simonetta
Cataneo, recentment finada.
Warburg proposa que la deessa de la primavera podria haver adquirit els trets de Simonetta Vespucci.

El que és essencial de la iconologia i ha quedat definit

 La relació establera entre imatges i texts poètics, entre creació figurativa i llenguatge parlat.
 Volent investigar la funció de la creació figurativa en la vida de la civilització, es situà en una
esfera de interès lluny de la simple consideració filològica de les fonts de les imatges, o la
simple dilucidació dels continguts (iconografia).

8
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

TEMA 3: LA IMATGE COM A DOCUMENT DE LA

HISTÒRIA CULTURAL.
1. LES REPRESENTACIONS CONCEPTUAL I NARRATIVA
El grau de iconicitat mimètica d'obres contemporanies
La mimesi es la imitació de la realitat, una cosa que no és, però que es crea en forma de imatge.
 Joan Miró. Dones i ocell al clar de la lluna, 1949.
 F. Léher. Composició amb tres figures, 1932.
 Kandisky. Composició VII.
En tots aquest casos predominen les qualitats expressives i compositives com categories que durant el
segle XX han adquirit preponderancia en les arts visuals. No tant aixi, les qualitats significants. No
se’ns oculta la dificultat de la iconologia per a una comprensió de molestes de les peces artistiques (no
sols l’art contemporani), l’interrogant principal és: quin és l'àmbit propi de la iconologia?

Raonament. En que es diferencia la visualitat artística del mon contemporani respecte de la

visualitat artística de les èpoques anteriors entre la revolució grega i la revolució francesa. En tota
obra visual hi ha qualitats expressives i significants, en equilibri i desequilibri. En la visualitat
artística del barroc, predominen qualitats significants sobre les expressives. Tota obra te qualitats
significants, però sobre tot el que te valor en l’art anterior a la revolució francesa es que predominen
les qualitats significants sobre les expressives, però en le mon contemporani és completament al
revés. En el mon contemporani estem en una societat de classes, democràtica, és una societat de
classes i democràtica. Aleshores, els mitjans de comunicació que es produeixen en la revolució
tecnològica, considera a tots els individus per igual, prepara les mentalitats per a que les persones
s’enfronten directament amb l’obra artística: això no passava abans perquè algú explicava les obres.
La primera obra moderna és la Mort de Marat que tenia una finalitat política i és una obra per a que
l’espectador ho puga interpretar directament.

LA REPRESENTACIÓ ICÒNICA CONCEPTUAL I NARRATIVA

La representació icònica és qualsevol cosa que és present tant en l'art conceptual com en el clàssic. La
revolució grega radicarà justament en un major desenvolupament d'aquesta representació,
concentrant-se en la narració, la qual es desplega amb el recurs en la *mímesis, o simplement la
imatge.
Aquesta imatge procedent d'una tomba no narra, sinó que compleix una funció conceptual i simbòlica
acompanyant al difunt en el més enllà.
La representació tant conceptual com narrativa estableix una relació estreta entre l'art i l'observació
física, *mímesis (més clara en la narrativa).
*Mímesis significa en el món grec il·lusió o aparença de la mateixa naturalesa o el món, anomenada
per ells com a producció d'imatges. En la *mímesis un recurs indissociable a la narració en tota la
producció occidental durant segles, solament impugnada per alguna avantguarda del S.XX.
El clàssic és sempre racional (la narració es fonamenta en la facultat de raonar; *logismós) i es
materialitza visualment recurrent a la imitació de la naturalesa.
*Kandinsky és anticlàssic no sols pel fet que nega tot fonament naturalista de l'art, sinó també perquè
concep la necessària renovació de l'art com la victòria de l'irracionalisme oriental enfront del
racionalisme artístic occidenta

L’ÀMBIT PROPI DE LA ICONOLOGIA

La resposta no és gens fàcil, però si que podríem començar proposant un àmbit definit, l’art
conceptual , també dit art simbòlic en un sentit general, del qual participen totes els primeres
civilitzacions de l’Orient Pròxim i de la Mediterrània, en el sí del qual es produeix la revolució de l’art
clàssic entre els segles VII-IV a.C, les repercussions del qual encara perduren.

9
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

En totes aquestes civilitzacions, l’art es defineix a partir del concepte de representació icònica:
formació de imatges que intenten traduir enunciats de la consciència que prenen com a model formal
allò que és observat en el món: mimesi. En Grècia, en concret, dita representació vol ser narració de
fenòmens recolzada també en la mimesi.
En la revolució grega, els grecs volen utilitzar la imatge per a narrar.
La representació icònica és la que està present tant en l’art conceptual com en l’art clàssic. La
revolució grega radicarà justament en un major desenvolupament de dita representació, concretant-se
en la narració, la qual és desplegada amb el recurs a la mimesi, o simplement la imatge.
Una imatge provinent d’una tomba no narra, sinó que compleix una funció conceptual i simbòlica
acompanyant al difunt més enll
 Estela d’Hammurabi. Apareix Hammurabi està replegant les lleis que Shamash, el deu de la
justícia, li dona. Aquesta imatge no narra, sinó que conceptualitza i simbolitza l’origen diví de
la llei.
 Ulisses i les sirenes. Traducció en imatges d’un succés narrat en l’Odissea

2. INVENCIÓ CULTURAL DE L'ART A L'ANTIGA GRECIA: LA

NARRACIÓ ICÒNICA
FUNCIÓ CULTURAL DE LA IMATGE: L’EMANCIPACIÓ DE L’ART
Els conceptes d’art i art imitatiu es fiancen en el segle IV a.C. en epoca de Pistrat, coincident amb la
definitiva fixació per escrit dels poemes homèrics coincidents amb la formació d'un cos articulat
d'imatges.
Ambdues manifestacions son poétiques: discorren per un canal que oerner mes intensamenr fixar en la
memoria els continguts.
És durant el segle V a.C. quann auqesta fixaci´pmadura definitivament donant lloc al que es diu
invenció cultural de l'art. És tracta de l'emancipació de l’art (de la imatge) respecte de l’anterior tutela
mitica, vinculada al ritualisme per a incorporar-se a la vida secular de la civilitxació.

FUNCIÓ CULTURAL DE LA IMATGE: L'AUTONOMIA DE LA REPRESENTACIÓ

Es tracta també de l'autonomia de la representació verbal, musical i visual: presa de consciència del
caràcter específicament humà de la poesia i de les arts.
Entre els S.V i IV a. C. dos esdeveniments consoliden l'autonomia de la representació: els sofistes,
especialitzats en la formació dels individus i la filosofia amb Sòcrates, Plató i Aristòtil. Coincideixen
amb la presa de consciència específicament humana de les arts.
El canvi cultural és important, ja que l'ideal social d'època arcaica es transforma amb el
desenvolupament de la formació de l'individu i dona lloc a la democràcia.

FUNCIÓ CULTURAL DE LA IMATGE: LA TEORIA DE LA *MÍMESIS

Tot això culmina amb la primera teoria general de la *mímesis, elaborada per Plató: imitació o
visualitat inspirada en la realitat exterior.
En virtut de la *mímesis, el ciutadà és conscient d'una renúncia voluntària a la credibilitat disposant-
se com una narració d'esdeveniments pertanyents a la història o a la il·lusió poètica.
Això és el que permet a la imatge complir una funció cultural, i això és realment l'autonomia de la
imatge

LA NARRACIÓ ICÒNICA I EL SEU DESENVOLUPAMENT

Va ser realment el descobriment del regne crepuscular o dels "somnis per als quals estan desperts". El
seu impacte es deixa sentir allí on el regne de la poesia coincideix amb el de l'art, és a dir en el de la
narració poètica per mitjà de la imatge.
Tot això estarà regit per la raó crítica i per la llibertat de l'artista, que indubtablement va ser

10
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

propiciada per la democràcia.

Això no va ser present en les civilitzacions anteriors.
Va ser un procés lent que va començar ja en el S.VII a. C. i culmina en el S.III a. C. amb la
introducció dels cicles d'imatges.
Simultàniament s'aconsegueix també el mètode convincent per a representar el cos humà. *Gombrich
formula una hipòtesi invertint el que majoritàriament s'havia cregut des d'unes perspectives
formalistes: "Quan els escultors i pintors clàssics van descobrir el caràcter de la narració grega, van
posar en marxa una reacció en cadena que va transformar els mètodes de representació del cos humà; i
bastant més que això."
El miracle va ser possible en el context de la confluència de la fixació de la poesia èpica i el desig de
representació del contingut d'aquesta.
També hi ha narracions fora de l'àmbit grec (*Gilgamesh, la Bíblia), però el que caracteritza al poeta
grec és la llibertat per a afegir el necessari per a construir el com narratiu, el que facilita traduir en
imatges el que poètic.
A la fi del període geomètric (S.VIII a. C.), s'introdueix per primera vegada la figura humana i
aquesta és fins i tot conceptual, no narrativa. Els mites no tenien tradició icònica.
La culminació del procés es produeix quan en el rotllo de papirs il·lustrats entren en harmonia
complementària text i imatge. No sabem quan els rotllos de *pairos van començar a ser il·lustrats per
no conservar exemples. Suposant que les pintures ceràmiques deriven de les il·lustracions de rotllos,
podrien haver-se il·lustrat aquestes ja en el període arcaic.
*Carl Robert va ser el primer a distingir tres estats o fases en el desenvolupament de la narració
icònica. que després va reprendre K. *Weitzmann, qui parla de tres moments o mètodes:
1. Simultanege 2. *Monoescénico 3. Cíclic

CONCLUSIÓ: LA NARRACIÓ VISUAL COM A CAUSA DE LA REVOLUCIÓ GREGA

La narració icònica o visual és la causa objectiva més important del desencadenament de la revolució
grega, sent el contingut d'aquesta narració l'essència mateixa de la representació. La *mímesis, entesa
com a il·lusió, seria la conseqüència mateixa de la representació.
No és, llavors, la *mímesis la substància de l'art clàssic sinó solament l'efecte o manifestació d'aquest.
Encaixa ací l'afirmació de Lisip, segons la qual els antics representaven als homes com ells eren, però
ell com aparentaven ser.
La narració visual apel·lava a la imaginació de l'espectador per a reconstruir els continguts en el seu
desenvolupament *espaciotemporal.

CONCLUSIONS: VULNERABILITAT DE LA CONQUESTA GREGA

En el món romà, cada vegada són més influents les religions orientals: *mitraísmo, cristianisme, etc.
L'ideal de la narració i de l'il·lusionisme visuals entra en conflicte amb les noves funcions que ha
d'adquirir l'art: noves exigències.
Amb el triomf del cristianisme, les fórmules de la representació han d'adaptar-se a les noves
exigències, tant en el cerimonial imperial com en la relació divina. En conseqüència es corregeix
l'esquema: la reducció de la *mímesis cap a l'estereotip mínim.
Les processons de sants de San *Apolinar *Nuovo precedits per l'Adoració dels mags suposen la
proclamació d'una veritat revelada, d'un concepte doctrinal.
Els cicles narratius bizantins, fins i tot que es basen en font evangèlica, no són una expressió
imaginativa d'esdeveniments passats, sinó la reactualització de la vida
de Crist en la litúrgia.
L'art canvia de forma en canviar de funció.

3. DESENVOLUPAMENT POSTERIOR DE LES IMATGES

CONCEPTUAL I NARRATIVA
11
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

Renovat impuls de la funció conceptual

Amb posterioritat al món antic, la imatge conceptual no desapareix, agafa impuls quan el poder va
necessitar recórrer al suggestiu món de la imatge per a manifestar permanents complexos imaginaris.
L'ascens de les religions orientals en el món romà a partir del S.III, requerirà novament de la funció
conceptual i aquest arribarà a ser novament completa quan es requereix l'adaptació de la imatge a les
exigències del cerimonial imperi i la revelació divina.
Deixa llavors d'interessar l'il·lusionisme mimètic: "a la imatge no se li pregunta ja per com i quan:
quedava reduïda al quin del recital impersonal. I en parar el *contemplador d'interrogar la imatge,
pararà l'artista d'interrogar la naturalesa." (*Gombrich).
L'Absis de Santa María de *Taüll és un autèntic diagrama conceptual.
Però la visió de la majestat divina en la falda de María té lloc en el
context de l'Adoració dels mags, un episodi narratiu.
En el fons, imatge conceptual i imatge narrativa es combinen i adapten
a la funció.

LA IMATGE CONCEPTUAL EN EL CULTE CRISTIÀ

La imatge destinada al culte és la imatge conceptual per excel·lència en el si del cristianisme.
La caracterització mitjançant atributs ha sigut la tònica que ha definit aquesta *conceptualidad que, a
més, ha tingut tendència a una codificació.
És interessant (a tall d'exemple), la creació de la imatge de sant Bru.

EL CONCEPTUAL I EL NARRATIU EN FUNCIÓ DEL DISCURS VISUAL

En l'Edat Moderna, el conceptual i el narratiu es poden arribar a combinar per a l'organització de
discursos *verbovisuales al servei dels quals posseeixen els recursos de la cultura (Església catòlica i
els poders de la societat estamental).
No fa falta parlar de simbolisme, atés que l'etapa en què la imatge va servir per a comunicar aquelles
veritats essencials que no era possible comunicar d'una altra forma, no és ara el cas (tractant-se fins i
tot de contextos religiosos).
Els poders que detenen el domini cultural recorren a la retòrica, l'antiga disciplina de l'eloqüència i de
la comunicació persuasiva, la qual proporciona els recursos del *ornatus (la metàfora i l'al·legoria).
El símbol quedarà reservat a la significació de valors suprems, de misteris, o al servei dels rituals com
a manera pròpia d'expressió i al mateix temps d'eficàcia religiosa, màgica o arcana (com podrien ser
els casos de la litúrgia catòlica, o els misteris de l'alquímia).
És justament en a l'àmbit de la retòrica *verbovisual on principalment encaixa el fenomen de
l'emblemàtica.
L'emblemàtica ha estat fonamentalment concebuda com una poètica al servei de la transmissió del
coneixement; exercint, així, una funció cultural vehiculada mitjançant els recursos de la retòrica
*verbovisual.

CONTINUÏTAT I VARIACIÓ DE LA IMAGINACIÓ CONCEPTUAL MODERNA

És també el moment per excel·lència de la combinació de la imatge conceptual amb la narrativa.
Seguint amb l'exemple de sant Bruno, la seua imatge conceptual orientada al culte, es va crear i va
començar a codificar-se a inicis del S.XVI. Van ser importants els *tituli fúnebres, donant ja la idea
de la imatge que d'ell anava projectada en el futur
Creació de la imatge conceptual codificada de Sant Bruno: hàbit *cartoxiano, i com a atributs: un
llibre, branca de *olivera, mitra i bàcul als peus.
Altres atributs: font i la divisa de la ciutat de Colònia, així com l'escut de quatre familiars: de les quals
es va creure que Bruno descendia.
La imatge de sant Bruno té 2 gèneres: la imatge emblemàtica i la imatge de culte, i 2 tipus
iconogràfics: estricta imatge conceptual (pròpiament dita) i sant Bruno com a contemplatiu.

12
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

Per exemple en aquesta altra els seus atributs són *olivera (amb el crucifix), 7 estreles, llibre,
calavera, mitra i bàcul.
Les representacions van canviant i també els seus símbols.
És una imatge conceptual, perquè el que importa és el discurs visual.

4. LA IMATGE I LA PARAULA: LA RETÒRICA VISUAL I LA

SEUA FUNCIÓ CULTURAL
LA RELACIÓ ENTRE LITERATURA I ARTS VISUALS
La revolució d'art clàssic implica una relació entre la paraula i la imatge: literatura i arts visuals van
estar sempre relacionades.
Al llarg dels segles, 2 sentències han tingut autoritat:
1. Horaci: Com la pintura, així ha de ser la poesia.
2. Simònides de *Ceos: la pintura és com la poesia muda i la poesia com una imatge que
parla.
Aquest principi ha perviscut en les pràctiques de pintors i de poetes: els pintors s'inspiren en temes
literaris i els poetes tracten de construir imatges que únicament les arts visuals tenien capacitat de
transmetre.
Des del costat de les arts, això ja ha sigut tractat (narració visual). Des del costat de la literatura, un
*primerizo exponent és la descripció que fa Homer de l'escut d'Aquil·les (*Iliada XXVII). Culminarà
en el Renaixement, quan els poetes volen competir amb els pintors copiant les seues imatges.
Assistim a una convenció icònica, de la qual és bon exponent l'emblemàtica.
La fórmula *ut *pictura *poesis va ser "un avís per als poetes, perquè l'exemple de la pintura
mostrava que l'art només podia resultar eficaç en la mesura en la qual es mantinguera un estret
contacte amb la realitat visual" (M. *Praz).
Cadascun d'ells de manera diferent: la literatura és un fenomen analític i remet a la imatge mental:
l'art visual és sintètic i té dificultat per a expressar la transitorietat: són mitjans "defectuosos" aliats
per a complir la funció cultural que se'ls demana.
Els actuals mitjans audiovisuals culminen aquesta aspiració.
L'art visual clàssic necessita al discurs analític per a arribar a ser efectiu, i viceversa; com a artefacte
al servei de la cultura, és qualsevol cosa sense total autonomia.

LA FIGURA DE L'INTERMEDIARI
Arribats a un punt com el Barroc, època en la qual culmina el procés cultural de la imatge, s'imposa
l'activitat interpretativa de l'espectador, la qual dependrà de la capacitat d'aquest, o bé l'exercirà per
mitjà d'un intermediari.
Aquesta intermediació caracteritza tota la visualitat anterior al món
contemporani, sent una de les seues claus més importants. És essencial, per exemple, en tot art visual
cristià.
Un exemple seria la portada de Santo Domingo de Sòria.

QUÈ ÉS LA RETÒRICA?
És la disciplina del discurs, de l'eloqüència comunicativa. La retòrica és una disciplina del llenguatge,
no vaig agafar de l'art visual ja que el seu concepte respon estrictament al caràcter analític del
llenguatge. El discurs de la imatge és sintètic. En conseqüència no podem establir un estricte
paral·lelisme de les parts pròpies del discurs verbal. Però els artistes han entés sempre que la visualitat
és un discurs. Així mateix la imatge i la paraula han anat sempre juntes en la comunicació del
coneixement. L'art s'ha concebut com una manera de comunicar coneixement. Per tant, la retòrica ha
proporcionat també els seus recursos per tal de fer que les arts visuals es configuren també com un
discurs.
La pintura acompanya al llenguatge, ja siga la imatge acompanyada de paraula o bé un quadre situat
13
Ana Marcos Cardona Anàlisi i Interpretació de la imatge Història de l'Art, A.

en un monestir sobre la vida de Sant Pere i el monjo et va contant la vida d'aquest secundant-se en el
quadre. La imatge és un discurs.

14