Teatre del segle XIX: Teatre Realista i Naturalista.

La segona meitat del segle XIX està dominada per dues tendències literàries que tenen el seu reflex també en
la literatura dramàtica i en la forma de representació teatral: el Realisme i el Naturalisme.
El Realisme en teatre presenta un llenguatge quotidià i familiar i els seus personatges no sols parlen en forma
natural, sinó que posseeixen una psicologia d'éssers comuns; les seues accions s'assemblen tot quant es
puga a les accions de la gent real. Representades sobre l'escenari han de convéncer al públic que l'acció que
desenvolupen podria donar-se en la vida. Teatralment, aquestes obres tenen dos importants reptes; una és
aconseguir l'elevació d'esperit i expressió, i una altra aconseguir l'efecte dramàtic sense perdre la sensació de
naturalitat. Els vestuaris i escenografies, rigorosos i fidels a la realitat, i l'escenari de “mig calaix” tendirien
precisament a proporcionar aquesta sensació il·lusòria d'estar contemplant alguna cosa que succeeix
realment.
El Naturalisme, com a tendència literària, implica altres principis més complicats, basats en teories
científiques que apareixen en aquella època, i afecta més als temes i al tractament de personatges i accions.
Considera el Naturalisme que els éssers humans estan governats per lleis de l'herència i per influència del
mitjà; d'una manera inexorable estan condicionats sense remissió; cada home o dona és el que és degut a la
seua herència biològica i al mitjà en què es desenvolupa. Sense llibertat i sotmesos a lleis naturals, cap ésser
humà pot aconseguir la felicitat. Tant en narrativa com en teatre, l'obra naturalista no és sinó l'intent de
presentar una part de la realitat, observada amb fredor i distància i transmesa fidelment.
L'autor precursor del naturalisme, i fins i tot de l'Expressionisme del segle XX, va ser l'alemany *Georg
*Büchner, que en 1836 escriu una obra, “*Woyzeck”, sobre la vida d'un miserable soldat que acaba
assassinant la seua dona. Per la mateixa època, a Noruega, naix un dels més grans dramaturgs d'aquesta
segona meitat del segle XIX, *Henrik *Ibsen el gran innovador i el creador del teatre realista modern. L'obra d'
Ibsen s'ajusta el concepte de “l'obra ben feta”, aquella en la qual l'estructura interna i externa encaixen
perfectament, amb una gradació ascendent de la tensió dramàtica i una distribució sempre equilibrada de
forces psicològiques. L'obra mestra d'Ibsen és “Casa de nines”, que és un al·legat a favor de l'alliberament de
la dona, la qual cosa va crear un gran escàndol i renou social. Sense l'obra dramàtica d'Ibsen seria
inconcebible el desenvolupament posterior del teatre en el segle XX. 
A França, elTeatre Lliure d'Antoine era el vertader aparador del Realisme i va fundar el model de teatre
experimental que després se seguiria en la resta d'Europa i als Estats Units. Va suposar una renovació en la
manera d'interpretar, perquè va fer que els actors parlaren i es mogueren com a éssers humans reals,
eliminant algunes convencions estereotipades, com la norma de no donar l'esquena al públic. Utilitzava
decorats realistes, amb mobles reals de l'època, sense usar bambolines ni telons. Per desgràcia el seu treball
va resultar un fracàs econòmic, encara que un gran triomf del teatre, perquè el seu projecte va aconseguir
trobar una forma realista de representar, va humanitzar l'actuació, va estimular la creació de nous dramaturgs
i va crear la idea dels conjunts actorals, en contra de la figura individual del gran actor envoltat de mediocritats
sense coordinació.
A Rússia, el Realisme es va convertir en teatre psicològic amb l'obra d'Antón TXèjov, l'èxit de la qual és
inseparable de la fundació del Teatre de l'Art de Moscou per Stanislawsky. Altres realistes l'obra dels quals
també està lligada a aquest extraordinari estudi de teatre són Tolstoi i Gorki. El fundador, Constantin
Stanislawsky, va nàixer en una família acomodada i en la seua joventut primera va ser fundador de la Societat
de Literatura i Art. De la seua trobada amb Datxenko naix la idea de la fundació del Teatre de l'Art de Moscou,
que format en principi per estudiants de teatre i aficionats, va arribar a constituir-se com un dels grans
conjunts d'actors del món. El seu propòsit no era captar els aspectes superficials del realisme, sinó
representar el que Stanislawsky deia la “veritat interior, la veritat del sentiment i de l'experiència”. El Teatre de
l'Art de Moscou, aconsegueix que Antón Txèjov, que havia fracassat anteriorment amb la seua obra “La
gavina”, es convencera de continuar escrivint per al teatre, i així van sorgir obres mestres del drama com
“L'oncle Vania”, “Les tres germanes” o “El jardí dels cirerers”. En les seues obres no es produeix el conflicte
d'herois o heroïnes, sinó que la història parteix ja d'un conflicte en el qual aqueixos herois i heroïnes han sigut
ja derrotats; no lluiten, sinó que s'abandonen a un destí ja complit; l'obra desenvolupa aqueixa derrota vital
dels personatges. Autor molt diferent és Gorki, que representa el teatre per al poble, enfront d'un teatre dirigit
a la noblesa primer i a la burgesia després. La seua obra més cèlebre és “Els baixos fons”, tracta sobre
personatges presos de la realitat observada en els camins i posades miserables de Rússia.

A Anglaterra, en la dècada dels anys 1890, apareixen dos dramaturgs realistes : Oscar Wilde que va captivar
al públic londinenc amb les seues comèdies d'alta societat, plenes d'ironia, en les quals manejava com ningú
un llenguatge cínic i elegant; va escriure quatre comèdies la culminació de les quals va ser “La importància de
dir-se Ernesto”. Una mica després, uns anys abans de la Primera Guerra Mundial, apareix Bernard Shaw, un
autor que aconsegueix grans èxits amb comèdies de fi humor, com a “Casa de Vidus” o “El soldat de
xocolate”. La seua obra culminant va ser “Càndida”. La continuada qualitat de les seues obres li van
consagrar com el més gran dels dramaturgs anglesos moderns.
El Realisme espanyol està representat per les obres teatrals de Benito Pérez Galdós, que a vegades són
adaptacions de les seues novel·les, i per Echegaray, que va obtindre el Premi Nobel , i que va ser un autor
d'èxit en el seu moment, però hui poc considerat.