ORIGENS D’EUROPA: EDAT MITJANA

Introducció: el profe no para de dir tonteries sobre l’importància d’Europa.

Tema 1: Per què Europa?

Segle X: Europa està dividida en castellanies que s’ataquen les unes a les altres
després de la desintegració de l’imperi Carolingi. Pel nord, per l’est i pel sud
invasions de vikingos, magiars i musulmans. La divisió administrativa més gran
arribava a ésser els ducats o comtats. En eixa època, la “bona” alimentació es bassava
en espècies, ja que no existia forma de refrigerar la carn. Ja que no hi havia comerç a
Europa, per aconseguir productes específics la població (adinerada) havia d’anar a
Orient (ex: La ruta de la seda). Els orientals volien pells d’Europa i esclaus, ambdues
coses abundaven a Europa. A la peninsula, Barcelona va ser la ciutat més important
degut al tràfic d’esclaus, per la seua funció redistribuïdora. El mon asiàtic tenia: joies,
riquesa, riquesa cultural i erudits, i l’islàmic a més tenia la potència econòmica al mon.
L’escola de Toledo és molt important ja que en el contexte de repressió a la cultura
àrab per part de l’esgléssia cristiana van traduir els textos àrabs al llatí. L’est d’Europa
va estar més prosper que l’occident degut al contacte constant en el comerç amb
orient. A l’occident europeu només hi havien invasions per tot arreu.

Teories historiogràfiques:

Segons Jared Diamonds cal remuntar-nos a l’edat de gel per apareixer en orient els
animals i plantes que més consumim els éssers humans hui en dia. Totes les societats
actuals d’occident deriven d’eixe nucli d’Orient mitjà. Això és degut que a Orient
mitjà és on més varietat d’animals i plantes hi havia. El clima de l’orient mitjà
ajudava molt, amb temperatures moderades, ni fred ni calor. Aquesta geografia va
donar als humans que habitaven aquesta zona una resitència a les malalties molt forta.
L’altre nucli és a Orient llunyà a la Xina. D’eixe surgeixen les societats d’Àsia i les
tribus americanes. Aquest autor defen que el factor fonamental per l’èxit d’Europa
és degut a la geografia i les malalties. Les guerres que es desenvoluparen a Europa
per motius geogràfics o estratègics van generar competitivitat que era bona segons
l’autor.

La geografia d’Europa oberta que precipita les invasions, guerres, etc, van accelerar
l’història a Europa, mentres que l’aïllament de Xina va fer a esta quedar estancada.

David Landes deia que la geografia i les malaties també van ser un factor favorable
per al triomf d’Europa. Bassant-se en eixa idea intenta explicar que els països rics es
troben a zones temperades, i que els països molts pobres es troben els tròpics. El
clima, segons ell, condiciona la vida dels animals i dels humans, amb freds o calors
extrems que impedixen la productivitat de l’home i la terra. La calor també fa
apareixer agents biològics hostils per a l’home com insectes transmissors de malalties.

Ian Morris en la seua opinió la geografia condiciona moltíssim les societats però
sobretot creu que les societats són les que s’han d’adaptar als climes i aprofitar a
aquestos i plantar-lis cara. (Tòpic Nord-Sud).

Niall Ferguson exposa que la superioritat Europea es va afirmar en el S.XV tant per
les seues institucions com cultura. Lo que va fer triomfar això va ser: la competència,
la ciencia, la propietat privada, i la ètica del treball.

Max Weber va fer una relació entre protestantisme i capitalisme, és a dir, religió i
economia. La religió ha donat el capitalisme. Els països del Nord que eren
protestantistes eren països avançats, fins i tot liberals, mentres que els catòlics éren
encara països tancats en el feudalisme i desenvolupats.
Marx diria que el protestantisme (la religió) és filla del capitalisme.

El confucianisme (orient) propugnava una adaptació i resignació al món (com el

catolicisme)

Michael Mann, autor de “La fuente del poder social”, destacava la importància de la
cristianitat com element cohesionador entre zones ètnicament molt diferents. (Europa
es cohesionava mitjançant el cristianisme). La religió era un element pacificador
entre els regnes europeus que afavorien l’intercanvi i etc. Tot açò origina la moneda i
l’alfabetització després de la caiguda de l’imperi romà, ja que l’esglèssia romana va
fer perdurar ambdues coses. (CORCANT: CARCOMIENDO). (La moneda no era
només les peces com nosaltres les coneixem: per ex. Vaques, animals, productes). (En
el medieu els mercaders no miraven el que deien les monedes que éren, sinó quant
pesaven). La cristianitat va fomentar la solidaritat i cohessió amb les parroquies.

Altres autors (com Philip Hoffman) diuen que la superioritat d’Europa es deuen a
la hegemonia científica-militar. Ex: Espases, llances, canons, etc. La societat feudal
europea era una societat preparada per a la guerra en front de les societats com la
musulmana que no tenien una classe guerrera (com en Europa la cavalleria), que
havien de recorrer a militars profesionals (mercenaris, per ex. El Cid). La cavalleria
cristiana estava molt ben armada i protegida, mentre que la musulmana era una
cavalleria lleugera, més abatible. L’aristocràcia medieval europea era principalment
guerrera (Bellatores). Europa es va convertir en un gran camp de joc militar, i en una
gran expansió militar. Això va fer que l’industria militar es desenvolupara molt i
aparegueren els impostos, amb el seu orige evidentment destinat a la guerra. Philip
Hoffman diu que les divisions dels indigenes van afavorir molt la conquesta Europea.
L’expansió Europea va ser molt exitosa gràcies a coses com la polvora, armes de foc,
armes de ferro ben afilades durant tota l’edat mitjana, etc, així com les tècniques
militars (de combat i administratives-estratègiques). Gràcies a aquestos avantatges, el
portuguesos per ex, van utilitzar la violència per extorsionar als mercants asiàtics, fer
aliats, etc. Els espanyols amb Pizarro van utilitzar això per vencer ràpidament als
indigenes. Els portuguesos van derrotar a un exèrcit indonès amb elefants de guerra i
tot, només amb un grapat de soldats amb piques. Els espanyols amb Cortés tenien
dificultats per conquerir Tenochtitlan, ciutat aquàtica, i per poder fer cara a això va
construir en un no res 4 bergantins amb canons. També eren prou importants les
fortificacions al mar, per magatzenar armes, suministres, o per controlar el tràfic
marítim a la zona.

Alguns historiadors atribueixen l’accelerat avantatge europeu tecnològic a la

competència i a la continua successió de conflictes armats entre els estats
europeus. (Apunt: Els francesos i anglesos han estat reialment 500 anys seguits en
guerra, del 1300 al 1800, fins a Waterloo, i aquesta competència seguida non stop va
accelerar molt el desenvolupament de la tecnologia militar). Si haguera persistit
l’imperi Carlemany i els xinesos no hagueren estat sotmesos pels mongols, potser
Xina haguera conquerit el mon.

Tema 2: Què és Europa?

L’orige d’Europa està sobretot al Mediterrani, als regnes talasocràtics (Cartago,

Egipte, Grècia, Palestina...). (Apunt: Mauritània era Marroc en època romana. Els
seus habitants eren els Mauri = Maurus = Moro. Els graners de Roma era
principalment el nord d’Àfrica). L’imperi romà va subsistir tota l’edat mitjana a orient,
a Bisància.

Henri Pirenne sostenia que en realitat les invasions germàniques havien sustituït al
poder polítics de Roma però la cultura romana seguia present en forma de religió,
economia, agricultura, infraestructures, etc, i també la població continuava éssent
romana. Per a Pirenne, la ruptura definitiva amb això és l’invasió musulmana.
Comencen a conquerir i desarticular tots els grans regnes i imperis que tenen herència
dels romans, arribant casi al nord de França, frenats per l’avi de Carlemany. Els
musulmans es van fer amb tot el mediterrani, i aleshores el comerç a estar controlat
totalment. La capital del continent europeu passa de ser Roma a ser la capital de
Carlemany. És una continentalització del poder a Europa, és a dir, lo que abans era el
centre (Roma) passa a ser la periferia. Fins al segle 8, Europa continua éssent un món
romà.

A l’any 500, Europa estava controlada per molts diferents tribus i pobles, i el que més
èxit va tindre a Europa van ser els francs, que van conquerir tot el territori que es dirà
Francia. Els francs èren el poble germànic més important, poble que descenia de les
dinasties merovingis i carolingis. Un dels factors de l’èxit dels francs i els germànics
és la conversió al cristianisme arrianista. Els merovingis tenien supremacia sobre els
altres pobles per convertir-se al crisitanisme. Arriba un moment en els que els
merovingis són els reis però no tenen el poder, perquè el poder estava en mans dels
“majordoms de palau”, que tenien la seua pròpia dinastia, els Carolingis. Carlemany,
al 800, va ser coronat emperador d’occident romà pel papa. L’inici d’Europa i l’edat
mitjana.

L’imperi carolingi
La dinastia carolingia durà entre el 751 i el 887. És originària dels francs, poble
germànic que ve de la Renània, i que s’assenten a la Gàlia al segle 4. Els francs no
van desaparèixer com altres pobles germans perquè duien a terme una política molt
agressiva d’expansió. El rei dels francs Clovis va decidir a la seua mort dividir el
regne franc en quatre grans blocs, cadascú donat a un dels seus fills: regne de Neustria,
Austràsia, Borgonya i Aquitània. Per aquesta decisió, els regnes podrien haver
desaparegut, però la bona relació entre els quatre regnes va ser una bona protecció
front als enemics comuns. En la pràctica un dels quatre blocs va ser el que manava en
els altres: Austràsia. És ahi on trobem una dinastia que tindria un paper molt
important: els merovingis. Aquestos van mantindre una coherència entre els 4 regnes,
i van desenvolupar una política pareguda a la de Clovis, d’expansió dels francs.

Poc a poc, els merovingis van esdevenir reis inoperants, amb molta impopularitat amb
el poble. Van començar a ser anomenats “reis mandrossos”. Van necessitar dels
anomenats majordoms de palau, una mena de consellers, que es van fer finalment en
el poder. Éren membres de l’aristocràcia. Aquestos tractaren de dur a terme una
política expansionista. El més important va ser Carles Martel (716-741). Ell va dur a
terme una política expansionista a Frisia (734) i altres. (Carles Martel va ser contactat
pel Papa per frenar l’avançamet musulmà, i ho va fer a la batalla de Poitiers)

El fill de Carles Martel va ser connegut com Pipí el Breu, i es va autoproclamar

majordom ja que ja era hereditari, i es va veure amb la legitimitat de anomenar-se rei,
i va esdevenir rei dels francs. Va tindre el suport del Papa, Zacaries, i més tard
d’Esteve II. A la cort de París, Esteve II el va ungir, que justificava el poder diví dels
governadors. Era un acte estratègic, ja que el Papa necessitava un recolçament militar
en contra dels lombards. A més, Pipí necessitava al Papa per tindre la legitimitat
després de destronar una dinastia legitima.

Pipí va morir el 768, i el seu hereu i predecesor va heredar ja tot aquest imperi
preparat per expandir i conquerir tot al seu pas: Carlemany. Carlemany va conquerir
el territori dels lombards (773). Des del moment de la conquesta, Carlemany va
nomenar-se rei dels francs i dels lombards, assimilant i incloint la ètnia lombarda dins
de l’imperi. Un dels seus següents objectius va ser els saxons, a la Sajonia. Però com
éren molt conflictius, només va intentar mantenir-los sota control. Els eslaus van ser
també difícils, ja que éren íntegrament pagans, tribals i belicosos. Els àvars va ser
altra conquesta, també molt difícil. Va crear un estat semi-independent de l’imperi
però amb alta presència militar per a frenar als musulmans: la Marca Hispànica, una
zona plena de castells per a defendre l’imperi pel sud. Els Missi Dominci van ser una
mena de consellers de la Marca. Encara que havia format per primera volta un territori
unificat en tot el centre d’Europa per primera volta, encara no era imperi. El
25/12/800, el Papa Gio III, va anomenar a Carlemany emperador de l’imperi Romà
d’occident (cosa que políticament no existia). Tot i això, el títol otorgava una
legitimitat simbòlica molt gran, ja que era un títol que antigament donava tot el poder.
La resta d’imperis el van reconèixer.
L’imperi va durar molt poc, ja que el fill, Lluis el Pietós, va continuar la seua política,
però els fills de Lluis van dividir el territori en 3 blocs, en tres Franciae (franges):
Francia oriental (Lluis el Germànic), Francia occidental (Carles el calb) i Lotaringia
(Lotari). Lotaringia no va durar molt ja que poc després va ser absorvida entre les
altres dos. Tot això va ser recollit al tractat de Verdun (843).

Renaixement carolingi

L’imperi necessitava instruir a gent, gent intel·lectual, ja que la educació havia

desaparegut amb la caiguda de Roma. Es du a terme durant el govern de Carlemany i
el seu fill. Es diu així per un resorgiment de la cultura clàssica. Durant esta època hi
hagué un aument dels escrits jurídics, educatius, artístics, etc. A més, hi va aparèixer
una nova llengua que no era el llatí (llatí vulgar), i el llatí que es conservava era el
llatí medieval. S’inventa la minúscula carolina, per tal d’escriure més ràpidament i no
en majúscula. El protagonisme de tots aquestos avanços van ser els monastirs, però
sobre tot a l’Escola palatina d’Aquisgrà, per Alcuí de York, britànic. Dirigeix el
programa Admonitio generali. Dins d’aquest programa:

- Reforma monetària: Creà un sistema monetari bassat en tres monedes, la més baixa
el Diner (Denarius), el Sou (Solidus), i la Lliura.

- Organització territorial: els comtats (comarca), el ducat (província) i marquessos

(els que governaven a les marques, fronteres)

- Reforma eclessiàstica: Recuperació de les províncies, i dels títols territorials de

bisbes. Es crearà la figura del bisbe metropolità: l’arquebisbe, que és el bisbe
provincial.

Carlemany s’identificava com un defensor de la fe. Ell mateix va intentar, sense

aconseguir-ho, aprendre a llegir i escriure. El seu biograf diu que plorava perquè no
ho aconseguia mai. Una diferència entre el renaixement carolingi i el del final de
l’EM, és que el carolingi era teocèntric. Altra figura important van ser els monjos,
que van eixir principalment de la rural Irlanda. Beda el venerable va escriure una
història dels anglosaxons, on és Sant Columbà, que crea dos dels monestirs més
grans i importants de l’EM (Luxeuil i Bobbia). Junt a Alcuí de York i els monjos
irlandesos l’imperi carolingi va crear/recuperar l’intel·lectualitat.

(((L’edat mitjana es divideix en tres periodes: Alta (des de la caiguda de l’imperi

romà fins al segle IX-X), plena i baixa (segle XIV i XV).)))

Europa, durant la mancança del sistema educatiu romà, fins a la meïtat del segle VIII,
va tindre una cultura anèmica, és a dir, era una zona inculta. La biblioteca més gran
d’Europa tenia 36 llibres al segle VIII. En canvi, en el 9, després del renaixement
carolingi, la biblioteca més gran (Sant Galo) en tenia un miler, i la segona més
gran 500. La de Sant Galo tenia dos plantes, l’inferior era l’escriptorum, on
s’escrivien els llibres, i la segona la biblioteca com a tal. Aquestos escriptorum van
tindre moltíssima importància en la expansió de la cultura durant el segle VIII i IX. A
partir de 782, Alcuí de York va començar a propagar l’educació mitjançant les
escoles episcopals, organitzades per cada diocesi. Esta educació estava organitzada en
trivium, tres competències, tres vies bàsiques, i les tres estaven relacionades en la
eloqüència, en saber parlar: la retòrica, la gramàtica, la dialèctica. Els camperols,
evidentment, no entraven en els plans educatius. També entrava la aritmètica, la
geometria, la astronomia i la música. Que els capellans saberen tot això era una
revolució. Els papirs que es conserven hui en dia de calitat, éren cultivats a Egipte
(plantes). Més endavant els papirs i llibres es van començar a fer de pells d’animals
(sobre tot vedella, vaca jove). L’art romànic te la seua màxima expressió en el palau
d’Aquisgrà, així com en tots els palaus de l’imperi. El monestir de Cluny també. Els
nous dialectes éren parlats pels nobles i la població, però el llatí era encara utilitzat
per capellans, eclessiàstics, etc. El periode de Carlemany va ser d’efervescència
cultural total, des de l’escriptura fins a la música: en aquesta època se comença a
copiar la música amb la notació musical (que no pentagrama). Als seus monastirs
es troben els origens del cant gregorià, és a dir, l’orige de la música occidental.
Altre aconteiximent que marcà el destí d’Europa i el món va ser el conflicte entre
l’imperi i el papat, per el Dominius mundi. Les diocesis més importants a Roma
éren Antioquia, Alexandria, Jerusalem, Constantinoble i Roma. La màxima figura en
l’esglèssia era l’emperador (cesaropapisme) (part oriental). En la part occidental
només hi ha un Bisbe, el de Roma, que al no hi haver emperador mana en l’esglèssia.
La coronació de Carlemany va ser quan es trencava això i l’emperador era coronat pel
papa, és a dir, que el papa estava per damunt de l’emperador. En occident teocràcia i
en orient cesaropapisme. La coronació de Carlemany es va considerar una humiliació
a Constantinoble, ja que es consideraven els únics successors de l’imperi romà.
Finalment, van considerar als carolingis com emperadors legítims, però no de Roma,
sinó dels territoris carolingis, dels francs. A les creuades, els àrabs anomenaven als
biçantins romans, i als occidentals, francs.

L’imperi carolingi no va durar molt, i al tractat de Verdún, es va dividir en tres

regnes. Tot i això, un dels germans, Lautario, va heredar el títol d’emperador. Totes
les invasions i guerres, van acabar per debilitar l’imperi. Al 911, mor Lluis el Nen, i
els nobles germans, es van reunir per elegir al nou governador: Comrad de
Francònia. L’any 919, finalment, Enric de Saxònia es farà amb el tron reial que
acabarà sent la seu de l’imperi, que heredarà el seu fill Otó I, nomenat pel papa
Joan XII al 962, amb el documet Translatio imperi, i la dinastia otonida establirà
l’impreri sacro-romà germanic, que durarà 9 segles. El bisbat de Roma es quedà
relegat a un bisbat més, i el Papa quedà vasall del emperador. Per tant, amb els
otonides, el Papa passa a ésser un bisbe més, perd el seu poder, i el poder el té
l’emperador. L’imperi va ser entés com una monarquia universal, i els emperadors
de l’imperi sacro-romà el “rei de reis”. L’imperi tindrà tres grans divisions
polítiques: Germània, Itàlia i regions lotaríngies.

Els motius principals del conflicte entre monarquia i papat va ser que l’emperador
triava i nomenava als càrrecs eclessiàstics. El papat ho considerava una ingerència
secular imperdonable. Arribat l’any 1075, amb el papa Gregori VII, es fa el
Dictatus papae, amb el que el Papa fa una profunda reforma de l’esglèssia, per a
acabar amb el poder de decissió de l’emperador sobre l’esglèssia. La situació
empitjora amb Enric IV, que desterra a Gregori VII, i després Enric V que planeja
deposar al papa i posar un altre. Aquest conflicte es coneix com “la querella de les
investidures”.

El primer conflicte va ser el ja anomenat abans, entre 1024 i 1122. L’emperador es

denominà August, emperador dels romans, fill adoptiu de Déu, blablabla. El
cesaropapisme va tindre la seua màxima expressió amb Enric III. Durant la
querella, el Papa va fer un Concilia pavia, en el que es duia a terme una reforma de
les costums de l’esglèssia, com que els sacerdots no es podien casar. Tractaràn de
dignificar la moral de l’esglèssia aplicant la celivatia. La reforma també tractarà de
reforçar la figura del papa. Aplicaràn una fussió de la litúrgia i els rites de
l’esglèssia, per tal d’unificar a tots els llocs un mateix rite. Poc a poc, la reforma
gregoriana anirà substituïnt els antics rites. Ara el Papa, per primera volta, estava
per damunt de tots els bisbes i arquebisbes. La reforma irrità a l’emperador i
substituirà al Papa per altre nou (Nicolau II), que tot i així continuaria la reforma.
Gregori VII excomunicarà a l’emperador com resposta, i aleshores els nobles
tombaràn a l’emperador.

Querella de les investidures, primer conflicte imperipapal

- 1024-1122: QUERELLA

- 1075: DICTATUS PAPAE

- 1076: Sínode de Worms: deposició de Gregori VII

- 1077: DERROTA ENRIC IV

- 1080: Nou emperador: RODOLF DE SUÀBIA

- 1085: Mort de Gregori VII

- 1095: Urbà II proclama la Primera Croada

- 1122: Concordat de Worms: FINAL QUERELLA

- Lotari, duc de Saxònia (güelfs)/ Frederic de Suàbia (gibelins)

L’assumpte entre la supremacia del Papa i de l’emperador estava igualat, però
sobretot al Nord d’Itàlia. Les ciutats del Nord estaven subordinades a l’imperi,
pero les governàven dos partits cada legislatura, un papista (güelfs) i altre
imperial (gibelins). Quan Enric V va morir no deixà descendents, per tant hi va haver
un problema amb quin emperador triar. El Papa recolçà a Lotari, junt a la casa de
Baviera, iniciant una lluita entre els nobles alemanys que recolçaven a Frederic de
Suàbia que era qui l’emperador difunt havia denominat com successor, qui era de la
casa Hohenstaufen. Això donaria lloc a una “anarquia” que duraria fins que
pugès al tro Frederic I Barbarroja, que en l’any 1153 és coronat a Roma gràcies a
les concesions que va donar al Papat i al Nord d’Itàlia. Pretengué coronar-se rei
d’Itàlia. Seguia anomenant bisbes i papes com els otonides, i al 1159 es produeix un
sigma entre el Papa de l’esglèssia Alexandre III, i el ficat per l’emperador Victor
V, i lliuràren al Nord d’Itàlia una guerra que va guanyar el Papa i Frederic va
ser derrotat el 1176, obligat així a nomenar al Papa de l’esglèssia, Alexandre.
Frederic pretendia reimposar el dret romà, que estava resorgint en eixa època a la
Uni. de Bolonya (Justinià va compilar el dret romà al S. VII). L’imperi tenia poder
sobre tot l’antic imperi romà, els reis cristians debien obediència al emperador
actual. L’imperi occidental el que va fer va ser xuplar tota la influència de Biçància.
Dret civil - Dret canònic. Després de totes les disputes, ambdues parts es veuen
debilitades.

Al 1190, pujà al tro Enric VI, en unes condicions favorables per a reclamar de nou
el Dominius mundi. (Pàries, tributs dels regnes musulmans als cristians per evitar
que els atacaren). A la seua mort, hi va haver un conflicte que no va acabar fins la
coronació de Frederic II, al 1212, coïncidint amb la nomenació com a Papa
d’Inocenci III. Inocenci era un ferm partidari de la teocràcia i de lo sacerdotal,
eclessiàstic sobre l’emperador. Per a ell, l’imperi no era més que una institució a les
ordres de Déu, lo que dona per tant el poder al Papa com a vicari de Déu en la
terra. Amplià els seus dominis territorials més enllà de Roma i manipulà les lluites
dinastiques de l’imperi. La seua política anava destinada a construïr una monarquia
pontificia. En front es trobava Frederic II, que entenia l’imperi des d’una
perspectiva cesaropapista, i definia el poder imperial com a romà, universal i
absolut. L’any 1229 Frederic es proclamà rei de Jerusalem, ja que hi va anar com
croat. Com a rei de Sicilia a 1231 també va promulgar una llei (Constitucions de
Melfis) per establir-la com un estat independent, és a dir, el primer estat modern.
Després, tractarà de conquerir els estats pontificis i les ciutats llombardes. El
Papa l’excomunica i recolça l’independència de les ciutats italianes i l’idea de la
monarquia universal de Frederic es desmorona. L’imperi perd casi tota la seua
hegemonia, conserva Sicilia però poc després la perdrà també, i poc a poc, es
consolidaràn les monarquies nacionals amb això. En Alemanya, en la mort de
Frederic, es dispiutaràn el tro dos candidats al 1250, que en la guerra moren. En
1257 els princeps elegiran amb l’ausència d’emperador, a dos emperadors, cap
germànic: Alfons X de Castella i Ricard de Cornualla. A l’any 1279 mor Ricard
de Cornualla, i poc després Alfons abdicà. Finalment els princeps elegiren en 1279,
un germànic d’una casa poc coneguda: Rodolf I de Habsburg. Es guanyà ràpidament
el favor del Papa perquè concebia la superioritat papal. Els Habsburg
aconseguiren imposar un caràcter hereditari, i es consolidaràn fins a la fi de
l’imperi segles després.

Les monarquies territorials

Un dels elements que caracteritzarà Europa a partir de l’any 1000 seràn les
monarquies. A partir del S. XII, les monarquies van marcar un punt de començament
de lo que hui coneguem com Europa. França, Anglaterra, Sicilia, Castella, Aragó,
etc. El Papa se serví de les monarquies per erosionar l’imperi. El debilitament de
l’imperi coincidí en les incursions vikingues, magiars, etc. Els vikings,
s’establissen en Normandia, els magiars en Hongria i els musulmans a la
península ibèrica. Per a trobar l’orige de les monarquies feudals, s’ha de vore la
evolució de l’imperi carolingi. En França occidental, amb Carles el Calb, s’imposaria
la monarquia capeta, de Hugo Capet. Entre les dos Francies, estava Lotaringia, la
zona més poblada, que va anar perdent el poder en favor de les dos Frances, amb la
repartició de territoris per a aquestos dos. Entre els bisbes i emperadors, aparegué
el títol de monarca, dels reis.
L’any 1066, Guillem de Normandia, duc, travessa el canal de la Mancha i conquista
Anglaterra. Anglaterra passa de ser una colla de regnes, a ser una unitat, però
governada per Dinamarca. Enric II de Plantagenet, fill de Guillem, es casa en
Leonor d’Aquitània, després de separar-se del rei de França, i Enric es converteix
també en el duc d’Aquitània. Tot això ve a ésser l’orige de la guerra dels 100 anys.
Van formar una mena de “imperi anglonormand”. El feudalisme anglès era una
barreja entre la tradició anglosaxona i la normanda. Sicília també era dels
normands, ja que des del segle XI es van establir alli mercenaris normands, i el Papa
al 1059 concedí el títol de rei de Sicília a un d’aquestos, i coronà a Guiscard
Analt, per a guanyar-se el seu favor com ajuda front a Frederic Barbarroja. Al
segle XIII Frederic II expulsà als normands i promulgà les constitucions de
Melfis, donant a Sicília el títol d’estat independent.

A partir de la mort d’Al-Mansor i la descomposició del califat de Còrdoba, el duc

d’Astúries i rei, començà a baixar cap a al Duero i passà a ser el regne de Lleó. A
l’est, estaven el regne de Navarra i els Comtats de Barcelona. A començaments
del S XI, Sancho el Mayor, rei de Navarra, aconsegueix unificar els regnes del
centre peninsular, incloïnt Castella, Navarra i Aragó. A la seua mort, 1034,
dividí els territoris per als seus tres fills, donat el títol de reis: Regne de Castella,
Navarra, Aragó i Lleó. A la llarga Castella i Lleó s’uneixen, i Alfons VI conquista
Toledo. Castilla i Lleó, al conquistar Toledo antiga capital dels visigods, es
creuràn en el dret de ser els reis de la península. Poc després, Portugal
s’autoproclamarà regne de Portugal. Tidrem a la península Portugal, Castella i
Lleó, Navarra i Aragó.

Alfons I d’Aragó, al morir sense descendència, dona els territoris a l’esglèssia,

però els nobles no estàn d’acord. Agarren al seu germà, Ramiro II, que estava
retirat a un temple per fabricar una xiqueta, Petronila, la fabrica, i als 4 anys la
casen amb el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV. El besnet d’Alfons II
serà Jaume I, conqueridor de les Balears i València, que les crearà com a regnes
independents d’Aragó. A més, renuncià als territoris al nord dels Pirineus, per tal de
no haver de prestar més vassallatge a França.

Davant de les grans catastrofes de l’EM, el rei adquireix una figura més
poderosa, poder d’àrbitre, de jutge. Açò va ser aprofitat pels monarques per
agrandir el seu poder, mitjançant la centralització, la guerra, impostos, etc, és a
dir, a l’administració. A partir del XIV, la guerra es profesionalitza i apareixen
els soldats. La guerra li dona un poder al rei inmesurable. La justícia també va
passar a les mans dels reis (batlles), apartant-la dels senyors. El rei passa de ser
el primus interpares per a ser l’únic amb el poder. La figura del rei a més, era
legitimada pel clergue. Passa a ser el representat de la comunitat religiosa. El
poder sagrat del rei es duia a terme amb la consagració, ceremonial que
s’inspirava en la misa, una mena de coronació. Al món del dret, els juristes van
elaborar tota una teoria del poder reial, inspirada en el dret romà. En aquest
enfortiment de la figura reial, van tindre una bona funció les ciutats; el rei es fa
servir de les ciutats per combatre a la noblesa. A canvi, les ciutats obtenien
beneficis respecte al camp i etc. Per aquestes funcions van aparèixer les Corts.

El poder reial era inicialment molt dèbil en el context de la feudalització de la

societat. Hug Capet, per exemple, no tenia casi poder en París, però durant el
segle XIII, amb Lluis VI i VII, el poder es va centralitzant, amb la succesió i
herència de títols comtals. En eixa època, França comença a crear el concepte de
nació francesa (monjos de Saint-Denis). Segons aquestos, són descendents de
Eneas (segons la mitologia, pare de Romulo i Remo i per tant de Roma i la
civilització). El monarca s’estableix com símbol d’unitat nacional front a
l’enemic.

Entre els segles XII i XIII, el creixement econòmic europeu va ser gran ja que els
monarques van donar privilegis a les ciutats, formaren fires i mercats, etc... Hi ha
una institucionalització de l’economia que estimula molt als mercants.
Va ser decisiu també el favor de l’esglèsia. La filla adoptiva d’aquesta va ser
sempre França. Als ulls dels eclesiàstics, el rei era un símbol de control, tranquilitat,
ordre.

Dates importants: 1212, 1213, 1214

1212: Batalla de las navas de Tolosa: els reis cristians, coaligats, derroten als
almohades, i com a conseqüència tot l’Al-Andalus s’afebleix, i és més tard
reconquerit, tot llevat Granada.

1213: Batalla de Muret, el rei d’Aragó, pare de Jaume I, havia guanyat tanta
fama amb la batalla de las Navas, que va rebre el títol de Pere el Catòlic. Amb un
exèrcit d’aragonesos, catalans i occitans, va perdre la batalla i va parar
l’expansió. Com a conseqüència, el nord dels Pirineus quedà a mans de França, i
la corona d’Aragó es dedicà a Vlc i Mallorca.

1214: Batalla de Bouvines, enfrontament entre l’emperador germànic, el comte

de Flandes i el rei d’Anglaterra, contra França. Va guanyar França, i va
demostrar i enfortir l’independència francesa respecte a l’imperi.

En Anglaterra es mantenien els costums anglosaxons, i els earls normands. Se

superposà l’estructura del ducat de Normandia sobre les institucions locals
anglosaxones, després de la victòria de Guillem el Conquistador. Aconseguí
també una augment substancial dels recursos econòmics. També disposava dels
ingresos de la justícia, i dels tributs que pagaven els eclesiàstics. Al final del seu
regnat, Guillem ordenà la confiscació del llibre Domesday book, una mena de
catastre que contenia tots els molins, bens mobles i inmobles, cases, ponts, etc.
Era un registre que el volia amb una finalitat fiscal. Guillem en este segle XI, asenta
les bases d’aquesta monarquia anglesa, més tard Enric II, gràcies al matrimoni amb
Leonor d’Aquitània. Reb també la gràcia dels reis d’Escòcia, i impulsa la conquista
d’Irlanda. Una figura important va ser Thomas Becket, arquebisbe, que creà
junt al rei una reforma judicial amb un major control dels tribunals locals, i una
estructura política. (Spoiler: el rey le cortó el cabeso)

CROADES

La cristianitat havia quedat tancada a les seues fronteres, pels vikings, magiars,
etc. Per l’enfrontament entre el papat i l’imperi, creixement demogràfic,
econòmic, etc, Europa se veu prou forta per expandir-se, i per deixar d’estar a la
defensiva. Feia ja temps que Palestina, terra santa, estava en mans d’infidels, i les
croades es presenten com una reconquesta, com recuperació dels llocs sagrats.
Dimensió espiritual: els soldats aconseguiren elevar-se al sentiment evangèlic dels
eclesiàstics. La militia adquereix un esperit sant, la milicia de Crist. Els
monarques i el papa volien exportar la violència concentrada en tant de cavaller a
Europa. Matar als infidels no era pecat per a l’esglèsia. Tots els que havien pecat
i violat la moral cristiana, trobarien l’absolució anant a les croades. Urbà II,
l’any 1095, a Clermont. La causa de la croada va estar una petició d’Alexis I de
Bisancia per combatre als turcs selucides, que havien creat un imperi des del mar
hegeu fins a l’actual Afganistan. El papa ho va vore en bons ulls, perquè podia posar
fi a la tensió entre regnes i Cristians i augmentar l’autoritat i prestigi del papa
cap a l’imperi. La croada anava pensada per als cavallers, als quals se’ls oferia uns
objectius, i una justificació del seu estil de vida. Les croades tingueren una
repercusió inesperada, perquè l’impacte psicològic que tinguè en la moral cristiana
pel Deus vult i la voluntat de conquistar Jerusalem, no es quedà en la noblesa i
cavallers, i es difongué per tota Europa occidental un entusiasme indescriptible.
La croada va ser predicada també entre les masses populars, pels profetae,
predicadors populars, que encenien les masses, el més celebre Pere l’ermità. Les
masses populars, al contrari dels cavallers, no volien la protecció dels cristians
d’orient, sinó que volien la presa total de Jerusalem. Als ulls dels croats pauperes,
la croada era un peregrinatge armat i una causa de Crist. Els elements populars
de la croada, estaven envoltats de la idea de que si guanyaven tenien promès el
paradís, i que al fi tindrien el regne de Déu. A més, les masses estaven convençuts
de que Déu els havia encarregat esta missió i que devien netejar el món de pecats
(massacre de jueus).

Després d’una primera marxa que conclogué a Constantinople, una segona marxa
acabà derrotada pels turcs al 1096. L’any 1145, va haver altra croada, i al 1189, la
tercera. La quarta croada, 1212, era la que marcava que l’objectiu religiós ja era
secundari, i es quedà en Constantinoble, destruiren Bisanci, i marcà la pujada de
Venècia com a potència mediterrània. També posà en desacord a les anteriors
potències croades, i canvià el seu objectiu a la repartició de territoris. Això sí, els
pobres coservaren el pensament de conquistar terra santa, Jerusalem. Els
pauperes començaren a pensar que ells éren els veritables soldats de Déu i que
només ells podien recuperar terra santa. Al 1189 aparegué altre profeta que posà
en moviment als pobres: Fulk de Neuilly. Poc després vingué la croada dels infants:
l’any 1212, partien exèrcits de xiquets, per reconquerir ciutat santa. Un
moviment eixia de França, altre d’Alemanya, amb 7000 xiquets. La majoria
moriren ofegats al mar, de fam o esclavitzats. Un pastor de 12 anys, Stephan de
Cloyes, afirmà haver tingut una visió de Crist, que li donava una carta per al rei de
França possiblement per demanar-li que dirigira la conquesta de terra santa. 30000
persones seguiren al xiquet a París, on segon alguns testics va fer miracles. El rei
es va desfer ràpidament del visionari, i quan arribaren a Marsella, per agafar els
barcos, la majoria van abandonar i tornar a casa per la desmoralització.

L’any 1251, es reuniren pastors sota estandarts amb l’imatge de la mare de Deu,
i es formà un exèrcit amb lladres, putes, monjos criminals, apostates, etc. A
diversos llocs éren adorats, però a molts temuts. L’esglèsia també, perquè els
encapçalava era un lluitador contra la religió, per el que foren exterminats. La
segona croada dels pastorets, 1315, sorgit al nord de França, a la gran fam, amb
un pastor de 17 anys, que assegurava haver viscut la visita de l’esperit sant, que
li havia demanat lluitar contra els infidels. Ràpidament va reunir a 40000
persones, i van anar a París, i el rei també es va desfer d’ells. Van anar a Dinyó i
el papa també es va assustar al vore a aquestos pastorells. Allà van atacar una
població, on obligaren a batejar-se als jueus, i els que es negaven degollats.
En principi les croades afavoriren un apropament entre occident i orient.
L’establiment de colònies en Palestina (Jerusalem, Tripoli, etc) van ser
monarquies hereditàries, que impulsaren la construcció de castells i forts. La
creació d’ordres religioses, com els hospitalaris, els templaris, o la teutònica, i
quan els cristians van ser expulsats de terra santa, estes ordres es traslladaren a
Europa, amb molt de poder. Al perdre la seua finalitat es convertiren en elits,
convertint-se com en petits estats dins dels propis regnes. Els musulmans continuarien
a Palestina fins al segle XX.