Història dels orígens d’Europa

La història ha estat explicada i escrita dintre d’una societat. La zona occidental ha sigut escrita
dintre d’una societat eurocéntrica.

La modernitat, la racionalitat, la economia de mercat, el liberalisme polític, son importants dintre de

la societat occidental. La civilització, més ampli del terme, s’identifica avui a Europa i Occident, i
el model en el qual aspiren les altres societats.

Al s.X, Europa era una zona pobra, sense comerci, i l’economia casi completament basada a
l’agricultura; plena de conflicts bélics (vikings, magyars, musulmans), políticament caòtic sense
estats centralitzats (+1000 castellanies i comtats per tota l’Europa). Els caps no tenen encara el
suficientment poder per a poder controlar-ho. En definitiva, una societat atrasada. Els productes de
luxe (seda xina, perfums, espècies…) i el seu comerç era escàs, per nombre i valor d’aquestos; per
obtenir-los calia comerciar amb els d’Orient (Síria, Palestina…) a canvi de pells d’animal i esclaus,
i es corria el risc de ser capturat i venés com a esclau.

A la Península Íberica, Tàrraco cau pels saquetjos i comença a concentrar-se el comerci d’esclaus,
centre redistribuidor d’esclaus a la zona musulmana a Barcelona.

L’any 900 apart de ser més ric i més avanzat, era més atractiu la zona islàmica, tenia ciutats, tenia
mercats de productes de tot el mon (des de l’India fins la porcelana xinesa), i savis que ampliaven
les obres de la cultura grega i romana que eren desconeguts a l’Europa cristiana. El centre del mon
en aquell moment a l’any 900 era el mon islàmic: potent económica, militar i culturalment.

El sud d’Asia, els regims polítics s’estabiltzaven i va prosperar l’agricultura i el comerç de la seda,
el te i la porcelana. En canvi, al interior d’Europa només existien invasions de diversos pobles.

A 1914, els europeus s’havien apoderat del mon, la seua influència es sentia a tot el planeta. Allà on
anarem estariem en Europa o en una zona dominada pels europeus, havien controlat el 84% del
planeta, i governaven colònies en tots els continents habitats, encara que alguns ja havien
aconseguit la seua independèncie, difongueren les seues llengües i idees, i dominaven militarment a
tot el mon. Només existia una potencia no europea que s’atrevia a lluitar amb les seus forces, Japó.
(Japó, Xina, Imperi Otomà, Indonèsia eren zones que no eren controlades del tot pels europeus)
Però és un Japó que després de la revolució Meiji, s’ha adaptat als medis europeus.

¿Com és que Europa, tan atrasada mil anys avans es convertix en l’ama del mon, i no els que
pareixien millor candidats potencials a eixe títol?

Les dos grans revolucions que ha conegut la humanitat (neolítica amb la sedentació, el
reconeixement de plantes i animals i les bases de les creacions d’imperis) i la revolució industrial
(base de mon modern).
Segons Jared Diamond, cal remuntar.nos a la edad del gel quan només unes poques del mon tenien
condicions idónees per a que es produiria la domesticació de plantes i animals, i la matjor
concentració d’animals potenciables és a la part més occidental de l’Eurasia (l’Orient Mitjà). Les
vaques i després els porcs son els més fàcils de domesticar a la història perque son produïts pels
propis humans. Va ser aquesta zona és on es va començar l’agricultura 1900 a.C, i quan parlem
d’Occident es refereixem a totes les civilitzacions que descendeixen d’aquest nucli; mentre que el
terme l’Orient, descendeixen dels nuclis més orientals des de Xina fins a Méxic; i a l’Orient
començà més tard sobre el 1500 a.C.
Fins a la Revolució Industrial la evolució d’aquestes zones seria paralela, i només a partir del s.
XIX Japó, Xina i Asia en general adaptariem el mode de vida europeu amb la democràcia i el
capitalisme.

Arguments geogràfics i climàtics, hi han historiados que han subratllat aquest factor, (armes,
germes i acer; Jared Diamod) no sols critica el discurs racial que savia argumentat el colonialisme i
l’imperialisme, sino per a ell l’exit d’Europa s’explica sobretot en base geogràfics i biològics. Al
Neolític, explica que una societat es van desenvolupar avans perque van iniciar més prompte la
domesticació d’animal i plantes, i l’Orient Mitjà era la zona amb major quantitat d’animals i plantes
domesticables; a banda de la qualitat i diversitat d’aquestos; el clima va jugar un papaer important
en afavorir l’expansió de la agricultura (ni massa fred ni massa calor), les gran planures de l’Eurasia
els avanços de tecnologies s’expandiren al igual que els germens que pasaven dels animals als
humans per tot el continent, fent posible que desenvolupaven una defensa contra certes malalties, i
aquesta resistencia a aquestes malalitees seria decisiva per al domini d’Occidente avans de les altres
mortandats que seguiren despres del colonialisme a America. La gran majoria d’indigens van morir
per malalties perque no estaven preparats per a malalties com el constipat comú o la grip.
El relleu escarpat d’Europa amb les costes irregulars i el nom tan gran d’illes i peninsules, fomentà
l’origen de diverses civilitzacions molt diferents i sovint enfrontades, i seria esencial per a la
innovació i la competivitat, cosa que no estava present per exemple a l’Imperi Xinés.
Feia més fàcil la resistencia als atacs exterior aixina com la revelió davant els governs despotics i
extrangers, en contra a Xina, hi existia una base compacta i seria esencial per a entendre el seu
inmobilisme a tota la història. L’obra de Diamod va tindre un impacte al 2000. deternimisme
goegràfic critica.

Diamod responia que no es tratava només d’això sino com les societats responien en front en
auqestos problems. Ell no és l’únic que pensa aixina sino també la riquesa y la pobreza de les
nacions de David Landes, renovà la idea de que les amlaties i la demografia va ser el facotr que
impulsa europa cpa al domuni mundial, la hegemonia euroepea seria part de les condiciones
favorables davant els altres ocntineents, lo primer que troba es que els paisos rics es trobem en
zones templades i els paisos pobres es trobem en els tropics, el clima condiciona les activitats no
sols dels humans sino de tots els humans, aiixna el ser huma tendix a evitar calor i fred extrem que
impideixen tinder una alta productivitat ja siga del humà o de la terra cultivada. Lacalor fomenta
formes de vida ohstil al home com alhuns insectes, trasnsmisor de malalties infeccioses o germens,
per a Landes, el clima temeprat i les plutges frequents van ser que Europa puguera recuperar se i
creixer després de la pesta negra o les fams, Europa es converti en una societat millor perarada,
Kindergard
Per que mana occident per ara Ian Morris, l’autor dona una importancia clau a la geovrafia,
sociologia i biologia en les societats, la geografia condiciona molt pero el que realment eles fa
avansar es com les societats s’afronten als problemes. El prblema del enfasi en els factor geogrifcs
ideologics es que sovint recorden molt els estereotips racistes segons el clau es millor el nord fornt
al nord. Quan més s’acostem al Ecuador i més calor fà, menys la gent vol trreballar pel clima.

Culturals i religiosos, Niall Fergusson civilizaciñon occidente y el resto, exposa que la superiortat
euroepa es va firmar al s. XV tant com les seus sintitucions com les seues idees, la compeyencia, la
ciencia, els drets de propietatm, la meidcina, la soicetat de consum, i la etica del treball. Però en
bona mesura es basa en la de max weber la etica protestante y el espiritu del capitalismo va
relacionar el proyestantisme i cpaitalisme, entre religio i economia, la diferencia seria la religio , per
a ell el catlocisme hacondenat al enderreriment, al fracas; en canvi el protestantisme crea ments
racionals. El capitalisme es filla del protestantisme, pel que atribuia molta importància al treballa al
acumulació de riquesa i a l’individualisme
En Asia i la resta del mon, la societat i eocnomia dominaba la religió, mentre que la europea
s’acababa de secularitzar. Maw Weber, oposa l’Europa del Nord (modern, capitalista), i l?Europa
del Sud (atrasat, i dominat per l’esglesia)

Michael Mann (Las fuentes del poder social v.III), destacava la importancia del cristiandat com a
element unitari en territoris tant distints. Allò que unix grups humans tant distints és el cristianime.
Encara que amb molts estats, era una civilització homogènia amb una llengua culta, com fora en el
sue moment el llatí. La religiópropocionava una pacificció normativa dels estats, que afavoria la
cooperació i el intercanvi comercial, el papat arbitrava la política estatal, i sobretoto guiava la acció
exterior d’Europa (Creuades). La cristaindat va portar part de les suees ténicques de poder extensiu
(en territoris molt amplis) tal com la moneda i la alfabetització, del Imperi Romà, com també el civ.
Germànic com la solidaritat entre pobles (monastirs).

Arguments tecnològics i militars (amb la invenció de llances i espases de ferro, canyons de foc, i
d’una societat organitzada a la guerra), molts estudis penses que la societat feudal europea, estava
preparada per la guerra, amb una classe dominant (noblessa), militar i profesional a la guerra,
enfront a societat com la musulmana que no contaven amb auqetsa capacitat militar, ni una classe
guerera, i nevcesitaven mercenaris o tropes aasalariades. La caballeria pesada cristiana, era el més
semblant a un tanc actual, el caballer era un guerrer de cap a pues, però el cavall també estava armat
tant ofensives (espasa i llança) com defensives, mentre que la musulmana era mlt més lleugera . A
partir de la epoca modernaa mateixa rivalitat del paisos europues porta una carrera armamentistica
que els desenvluparia a crear la amreria amb polvora i exercits organitzats com a tal. Europa es va
convertir en un camp de joc miliatra el cual el premi era la expansió militar, la defensa de la fe, els
guanys financiers, os implement la gloria de haver vençut a la guerra. Va provocar la financiació d
ella guerra i els seus costos, mentre que altres llocs com Xina o India, no hagué processos
similars.Segons alfuns historiadors, l’exit europeu es fonamenta en auqets tema
Philip Hoffman (Por qué Europa conquistó el Mundo), les epdiemies portades pels conquistadors
van ser importants a la conquesta americana, com també les divisions entre els indígenes, considera
que la expliucació ultima que va donar aquesta supeiroritat va ser la tecnologia, sobretot als
asteques i índiques. Parlem d’armes i de defenses desenvolupades a la nomenada Revolució militar
als inicis de la epoca moderna (s. XVI – s. XVII), gràcies a la polvora, naus armades amb canons,
artilleria i comprenia armes puntigaudes i tallants que es perfeccioamren a la eDad Mitjana que eren
importants en els quals s’emprava la polvora i també les téniques de organització que van tarure
major profit de les arme,s com ara convertir als mariners en soldats, o proporcionar logística
fundamental.

Els xinesos, otomans i els japonesos ja coneixeien aquestes tecnologies de polvora, per a final sel s.
XVII (Revolució Armamentística Europea), la seua tecnologia i les seues tactiques havien quedat
obsolotes, no podien mantenir el ritme dels europeus, alguns historiadors expliquen la duda a la
competencia, al persisten antagonisme militar als estats europeus. Paul Kennedy, mentre que la
rivalitat armamentística, la comeptencia dels mercat impula la innovació militar, i abstingueren que
tots el paisos pugueren controlar tot el continent; auqesta evolució tecnoloógica va provocar aquesta
supremacia que els ajudà a dominar el mon.

Això no vol dir que Europa estiguera predestinada a dominar el mon, un curs alternatiu hauria estat
possible. Si als descendents al Carle Magne, no hagueren lluitat els uns amb els altres i Europa
haguera continuat siguent un Imperi, i els mongols s’hagueren sotmes pels xinessos, podriem estar
parlant com és que Xina haguera dominat el mon.
A lo que avui diguem Europa, naix a la Edat Mitjana. Allò que diguem història Antiga a la zona
europea, té el seu epicentre al mar Mediterrani. La majoria d’historiadors pensen que el canvi
d’etapa és a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident o les invasions germàniques

Henri Pirenne, en canvi, sostenia que les invasions germàniques no van acabar amb el mon romà,
havien sustitituit als romans pels monarques, però la civilització romana va ser mantenida gràcies
de l’esglesia, i aquesta mantingué la economia, la religió, la llengua… Van acabar amb el sistema
polític romà pero subsistí la cultura romana. Pensava que el canvi real d’una época a l’altra va ser la
expansió musulmana per la zona perque a causa d’aquest expansió, el mediterrani (el mare nostrum
romà) savia convertit a un llac musulmà, on no havia comerç a causa de la pirateria; i el punt de
importància es traslladà del mar Mediterrani a al nord. (Mahoma y Carlo Magno)

Occident es continentalitza i la seua hegemonia geogràfica també

Els visigods eren un poble ben establit a la zona franco germànic i hegemònic fins a la entrada dels
francs, al 507 d.C hi ha una lluita entre francs i visigods a la batalle de Vouillé.
Els francs son el poble germànic més important que merovingis i carolingis, germanic més com els
visigods, astrogods, bergonyo, vivien al voltant de Paris. Els germànics no eren cristians catòlics
sino eren arrianisme cristià . Merovingis tenen una supremacia als altres pobles per ser els primer en
convertirse al catolicisme mentre la resta continuaven siguent arrianistic; tenien el poder però no
eren els reis com a tal. El mon merovingi encara que no tenien el títol pero sí el poder, el títol els
portaven els majordoms de palau (carolingis). A l’any 800, el dia de Nadal, el Papa el va coronar
com a emperador, i amb aquesta persona, s’inicia l’origen d’Europa.
El Renaixement Carolingi, és un moviment cultural i educatiu, que intenta crear uns funcionaris
públics a través de la formació i escolarització que havien sigut suprimits a la caiguda de Roma.
Aquest Humanisme Carolingi, va fer un augment dels estudis literaris, litúrgis i artístiques;
aparegué una llengua comuna que no era ja el llatí, sino un llatí de transició medieval, que serveix
d’estàndard per a tot l’Imperi, i un tipus de lletra, la minúscula carolina, un tipus de lletra cursiva,
siguent la lletra més semblant a la actual.

Tot això, permetrà una millora de la comunicació de la elit culta de l’Imperi, el protagonisme el
tingué els monestirs, però sobretot la escola palatina de Aquisgrà sota la direcció del cui de York
(“Admonitio Generalis” - 789 d.C)
Tota la activitat política i legislativa de la cort carolingia com a la reforma monetaria o la
reordenació de les provincies eclesàstiques.

La reforma monetaria es basada en tres monedes: diner, sold i lliura (12 diners, 1 sold; 20 sold, 1
lliura); va ser substituit mil anys després pel sistema mètric decimal. Aquest utilitzava una base
duodecimal i videcimal

La demarcació territorial civil, la base de la organització carolingia eren els comdats, perque els
últims anys de l’Imperi Romà, perque la base de poder de les ciutats era una base civil (comte) i
eclesiàstic (bisbe). Per damunt dels comdats existia el ducat, eren organitzacions superiors que
controlaven una quantitat extensa de comdats; i a banda els marquessos tenien una organització
encara més superior als ducats. (marca contra els danesos Dinamarca; marca hispànica…) Sol ser
un comte però amb poder sobre els altres comtes.

La reforma eclesiàstica on es recuperen les antigues provincies romanes com a model organitzatiu
de la esglèsia que era fins aleshores episcopal. El bisbe tenia el control d’una ciutat i era la
prominencia, en aquell moment es crea una figura metropolitana, anomenat arquebisbe que
correspon a una antiga provincia, amb major superior als bisbes de les ciutats.

Hi ha que destacar el protagonisme del clere en aquestes reformes i que és conscient dirigit des de el
poder, que no té rés a veure amb el Renaixement Italià de la Baixa Edat Mitjana, que comença des
de baix. Compartix amb aquest Renaixement, la idea de recuperar la cultura clàssica greco-llatina,
perque preten recrear l’Imperi Romà i unificar la diversitat europea. Marcà l’inici d’una nova
colaboració i concepció de les relacions Estat-Esglèsia, Carlemany s’identificava com un defensor
del cristianisme identificat a Roma.

Els monjos irlandesos, sobretot San Columbà, que no sols difongué el cristianisme sino que va ser
foc de la evangelització del cristianime a Inglaterra i als francs; aquestos monjos irlandesos estaven
a la vanguardia de la civilització occidental, tant pel que fà per la conservació de la cultura com a la
difusió d’aquesta (monestir de Luxeul (França), Bobbio (Italia) i Fulda (Alemanya)).

A l’Alta Edat Mitjana el nivell cultural de la “proto – Europa” era anèmic, és el més baix que s’ha
trobat Europa entre la caiguda de l’Imperi Romà i la creació del Imperi Carolingi, en concret al s.
VII i els inicis del s. VIII, on ja no queda ningun tipus de sistema romà i encara no he començat la
hegomonica carolingia. La biblioteca més gran d’Europa (Sankt Gall) poseia 36 llibres al s. VIII, al
segle següent havia augmentat a un miler de llibres en les més grans. Aquells cristians recelosos
que van destruir les grans biblioteques antigues i la cultura greco-llatina clàsica, van ser justament
els monastirs qui van protegir aquesta cultura al s. IX per a preservarla.

Aquesta Revolució Carolingia que aparagué a l’Imperi de Carlemany, va ser necessari per a poder
controlar un territori tan bast, la creació d’uns funcionaris que pugueren controlar aquest Imperi
amb una tecnologia tan primaria.
El llatí medieval ajudà a entendre i fomentar la comunicació d’aquestos funcionaris que ja ni
s’entenien amb el llatí vulgar i menys amb els idiomes regionals.

A l’any 782, comença a fomentar-se un model a les escoles amb les bases de l’alcuí de York, que
contava amb un currículum estandaritzat, i estava basat al Trivium i el Quadrivium. El Trivium fea
referència a tres materies bàsiques: la Gramàtica ajuda a parlar, la Dialéctica ajuda a buscar la
veritat i la Retórica que coloretja les paraules. El Quadrivium fea referència a: la Aritmética
enumera, la Geometria pondera, la Astronomia cultiva als astres i la Música canta.
Aquesta educació estava destinada als futurs serveis de Déu i de l’Estat. Tot això era posible gràcies
a la minúscula carolina, que va produir una escritura clara i sencilla de copiar i escriure, i la adopció
d’una nova materia on s’escrivia, el papir es deixa de utilitzar i comença a utilitzar el pergamí (pell
d’animal) i la pell més apreciada on es fan els millor llibres era la vitela.

Aquesta reforma també té una reforma artística que és l’art preromànic, que es quan s’adapta del
Sud i pretenia emular els palaus de l’Imperi Romà, la arquitectura romana i asimilant les influencies
bizantines i paleocristianes (monestir de Cluenau) La pintura, els mosaics i la música comença una
gran efervesencia cultural, i s’inicia als monestirs, a més de copiar llibres, també copiar música,
elaborar teoria músical o la anotació músical. En els monestirs on es desenvolupa el cant, que
posteriorment es coneixerà com a cant gregorià, els inics de la música occidental s’inicia amb
aquest cant gregorià.
Imperi i Papat

Un altre factor que es troba en els origens d’Europa es el conglicte entre l’Imperi i el Papat per la
succesió de la autoritat imperial i per la supremacia del Dominum Mundi. Els patriarcats eren els
bisbes de les seus més importants (Antioquia, Alexandria, Alejandria, Constantinoble i Roma).
En la part occidental només hi ha un patriarca, el bisbe de Roma, i des de fà segles no existeix
emperados, aleshores aquest bisbe preten alçar-se com a la màxima autoritat davant altres bisbes i
els pobles germànics, ací naix el Papat. Amb la restauració de l’Imperi Romà occidental, i que la
coronació de carlemany va ser pel Papa, donant entendre que l’emperador està per baix del Papa, el
poder espiritual s’afegeix un poder territorial que anava canviant segons la hegemonia dels pobles
germànics i la succesió d’aquestos en diverses guerres. Es forma una teocràcia.

La concreció d’aquest poder temporal es va pretendre extendre des de la ciutat de Roma, el conjunt
d’Italia i fins i tot al conjunt de l’Occident, utilitzant un document que al s. XV es va destacar que
era fals: “La Donació de Constanti” Document falsificat que comentava que l’emperador Constantí
havia donat tots els territoris de l’Imperi a l’Esglèsia de Roma.

Carlemany actua com a coronat, i Lleo III com a coronador i ambdos accepten els papers, aixì
representa una humiliació de imperi bizantí, perque l’emperador d’orient es pensava que era l’unic
que podia convertir-se en l’emperador romà, i que el papa de Roma s’ha extralimitat a les seues
decisions i donant-li una facultat a carlemany quan no pot fer-ho. No va ser fins a 812 que l’Imperi
Bizantí no va reconeixer com a emperador de francs però no com a emperador romà a l’Imperi
Romà d’Ocident.

L’imperi carolingi no va durar molt, i amb el tractat de verdún a la any 843, es va dividir als tres
nets de carlemany, tot i que, un dels tres germans retingué el títol d’emperador. Finalment a 911,
morí Lluis el Nen, l’ultim descendent de la familia carolingia, i els nobles alemanys es reuniren per
a elegir un nou emperador. Son els nobles els que elgieixen a l’emperador, es convertixen en elector,
ja no es un carrec hereditari sino electiu, elegiren a Comrad de Franconia, que no va arribar a
proclamar.se emperador, i de fet va ser a la casa de Sacsonia on ixirà el nou emperador.

L’any 919, Enric de Sacsonia es fa amb el tron que es convertirà en el tron de l’Imperi succeit del
seu fill Oto I, elegit l’any 962 pel Papa Joan XII en el Traslatio Imperi. El regne otònida es convertí
així en el Sacro Imperi Romano Germànic que durarà quasi nou segles fins que siguera abolit per
Napoleó. Els emperadors del SIRG aconseguiren tant poder que pugeren contradir al Papa i
desautoritzar-lo i es reduix a un bisbat imperial més quan el Papa es convertixca en vasall de
l’emperador i fins i tot Otó influirà els asumptes de l’esglesia inclus nominat ells mateixa al Papa,
amb otó III, l’Imperi es consevut com una monarquia universal amb pobles i regnes independents
que reten vassallatge a l’esmperador entre ells el Papa. L’emperador realment sí es el succesor de
Sant Pere i el defensor de la fe,

L’imperi conté el Regne d’italia, el Regne Germànic i les regions locaringies apart d’altres amb
menys importànoca. Uns dels motius del conflicte entre l’Imperi i el Papat era sobretot el
nomenament dels carrecs eclesiastics dels bisbes per part de l’emperador apart de que el Papat es
negava en rotund a aquest vassallatge del SIRG. L’emperador intervé per a recompensar llealtats i
asegurarse el suport dels arquebisbes més importants de l’Imperi. El Papat ho considera una
intromissió intolerable però els mateixos Papes devien el seu carrec a l’emperador fins que arriba
l’any 1075 i el Papa Gregori VII, es promulga el Dictatius Papae, en la cual el pontifex prohibeix la
ingerencia de l’emperador i du a terme per tal de recuperar el prestigi social del papat i la seua
influencia al Imperi, i és aixi com es esclata un puls entre l’Imperi i el Papat siguent ambdos poders
universals de la fe i abanderats de la defensa d’aquesta. L’emperador es excomunicat pel Papa,
l’emperador Enric IV, demana el desterrament del Papa, i Enric V organitza el secrestament del
Papa (la querella de les envestidures)

El primer enfrontament va ser la querella de les envestidures que durà 100 anys (1024 – 1122),
l’emperador es denomina August, es nomena rei dels romans i utilitza tots el imperatius que sonen a
descendents romans, adquirirà un poder diví autoproclamant-se fill adoptiu de Déu.

Es crea el Concili Pavia per a reformar l’esglesia: la simonia i el casament dels eclesiàstic es
prohibeix, enfront de l’emperador un moviment d’alliberació del Papa reinvindicant la indepenencia
l’esglesia per a anomenar als funcionaris, es condemna la simnoia imposant el salibat, i enfrontit la
autoritat del Papa, ara el canvi es preten tant moralment com reforçan la autoritat del Papa i per això
s’unificarà la liturgia i els rites de l’esglesia de manera que totes les esgklesies nacional queden
sotmeses a la autoritat del Papa. Es suprimix la investidura laica, tindrà inviolabilitat jurídica i serà
el papa independent davant de l’emperador. Una condemna o una desistitució del Papa per part de
l’emeprador farà que tots els princeps estiguen en contra daquest. El nou Papa que es elegit seguirà
aquesta reforma i s’elegix per part dels cardenals.

Gregori VII es el gran Papa d’aquesta Reforma Gregoriana del Sacerdotium i Enric IV com a gran
emperador del Imperatiun. A 1076 convoca un sínode, l’emperador de tant irritat, a Worms, on
deposa a Gregori VII i este excomunica a Entic IV, i els princep alemanys deposen a l’emporador i
es convertix en una revolta nobiliaria.

Els nobles nomenen al nou emperador, Rodolf de Suàbia, a 1080; cinc anys després mor el Papa
Gregori VII. El nou Papa Urbà II proclama la Primera Croada a 1095, siguent el Papa el lider
d’aquesta campanya militar cap a Terra Santa

La querella de investidures és una antesala de la coyuntura de tensió entre el Papat i l’Imperi per la
supremacia del mon crsitià en general, però en el nord d’Itàlia en particular. Els partidaris
s’anonemanen del Papa güelfs i els que suporten al emperador, gibelins.

Quan Enric V va morir a 1125, no tenia descendents, aleshores el Papa recolzà a Lotari, duc de
Saxonia (güelf) junt a la casa de Baberia, que començ+a una lluita dels nobles almenays que
recolzaren a Frederic de Suàbia (gibeli) que era el que l’emperador difunt va proposar que era
membre de la casa Hohenstaufen. Donà lloc, un temps d’anarquia que no acabarà fins que no putge
al torn Frederic I Barbaroja de Hohenstaufen, que a l’any 1152 es proclamà rei d’Alemanya, i es
coronat emperador a l’any següent a Roma, gràcies a les concesions que va fer al Papat i a les
ciutats del nord d’Itàlia. Pretengué proclamarse rei d’Itàlia i es trobà enfront als normans i al Papa,
Barbaroja seguia anomenant bisbes i papes com el temps dels otonídes i a 1159 es produí un cisma
entre el Papa elegit per la esglèsia, Alexandre III, i el Papa imposat per Barbaroja, Víctor IV. La
guerra es va lluirar sobretot al nord d’Itàlia (Baudolino, Umberto Eco) que va guanyar el Papa, i
Frederic I va ser derrotat a 1176, nomenant al Papa ekegit per la esglesia com a autentic Papa.

Barbaroja pretenia resucitar el dret romà de l’Imperi, que resurgia a la primera de les universitats,
Bolonia, a la mà dels juristes, segons els quals l’Imperi de carlemany era el veritable hereu de
l’Imperi Romà. L’Imperi tenia autoritat sobre tot l’Antic Impeir Romà, aleshores tots els regnes
crsitians devien vassalatge a l’emperador. El dret romà, que continuava eprsistint a Bizanci encara
que invisible a Occident, teoritzava que l’emperador era el hereu dels emperadors romans, no sols
de l’Imperi sino tot el mon cristià; tots els reis estàn subornidats a l’emperador perque totes estes
son antigues zones romanes. La derrota de Frederic I, va ser un colp dur per a aquesta motivació, i
el Papa contratacarà amb el dret canònic. Les dos parts havien quedat debilitades, i aquesta lluita
benficia les monarquies nacionals de tota Europa.
En 1190 putjà Enric VI que era el fill de Barbaroja amb unes condicions favorables per a demanar
denou el Dominium Mundi, era tan gran el seu poder que els grans poders fora de l’Imperi, els
almohades i bizantins li pagaven pàries (tribut).

A la seua mort, 1197, provocà una guerra per la seua sucessió que acbarà a l’any 1212 es proclamà
Frederic II, just a la vegada de la nomenació del Papa Inocenci III. Aquesta dualitat es va fer igual
de gran com Gregori VII i Enric IV. Inocenci III era un ferm defensor de la hegemonia del
eclesiàstic al secular del imperi. Per a ell, el poder secular només era el executor de les normes de
Déu, i que l’únic poder legitimat pel Déu és la esglèsia siguent ell el líder de la Esglèsia, el vicari de
Crist a la Terra. La seua politica anava encaminada a construir una monarquia pontificia. Enfront es
trpbava Frederic II, que entenia l’imperi igual que Barbaroja, amb una idea cesaropapista, i el
defenia com a romà, universal i absolut. Intervé en Itàlia i intentà traslladar la capital del imperi a
Itàlia. Frederic II va ser un croat i a l’any 1229 es proclamà rei de Jerusalem, dos anys després com
a rei de Sicilia i va promulgar les constitucions de Melfi, que convertixen Sicilia a un estat
centralitzat. Sicilia és el primer estat modern amb una legislació comuna per a tot el terriotori
basada en el dret romà a 1231. Frederic tractarà de conquistar les ciutat llombardes i els estats
pontificis, el Papa Gregori IX l’excomunica i recolza la independencia de les ciutats italianes, la
idea de la moanrquia universal es desmorona, i després de la seua mort a 1250, es separa Alemanya
i Itàlia i es consoliden les monarquies nacionals.

En Alemanya es disputen el tron imperial que son germànics: Comrad IV i Guillerm d’holanda,
però moren els dos a la guerra civil provocada per aquesta coronació. A 1257, els princeps electors
elegixen dos emperados no germànics: Alfons X “el savi” de Castella i Ricard de Cornualla. Les
guerres continuaren fins que l’any 1272, morí Ricard de Cornualla però a 1275 abdicà Alfons X de
Castella. Finalment elegiren a 1279 un príncep germànic de segona fila d’una casa secundaria,
Rodolf I d’Habsburg. Va ser reconegut del Papat perque reconegué la superioritat del Papat sobre
l’Imperi. Com que era débil, els princeps alemanys el acceptaren i com era débil, el Papa l’accepta.
Però aquell que era dèbil colocà un carácter hereditari al tron, i seran identificats amb l’Imperi fins a
Napoleó.
La fotmació de les monarquies feudals a partir de l’any 1000, va ser un fenomen de gran
trascendencia per la història europea (França, Anglaterra, Regne Norman de Sicilia, Castella,
Aragó…) El poder reial que estava debilitat després d ella caiguda de l’imperi caronlingi, amb la
feudalització va anar progresigament recuperantse gracies al suport de l’esglesia que le conferí
superioritat a la seua lluita contra l’imperi, i gràcies a la habilitat dels reis a l’hora d’utilitzar els
sistemes feudals. El final de l’imperi carolingia coincidí amb les volientes incursions dels vikings,
musulmans i margians, però cap a l’any 1000 tots estos pobles s’havien asentat (vikings a
Normandia, nord de França; magiars a Panònia, en Hungria; i musulmans després de la caiguda de
Córdoba estan a la defensiva); els reis es beneficien d el’ajuda de l’esglesia i aquest poc perill que
avans sí tenien a la familia carolingia.

En la Francia occidenatlis de l’imperi carolingi després de la seua caiguda, s’imposaria una

monarquia de la familia capeta, que posteriorment s’anomenaria com a rei de França. Entre la
Francia occidentalis i la orientalis existia una altra zona, la locaringia, que era la més rica i poblada
que va anar perdrent importància pels seus vein, on pergué Itàlia al SIGR, i perd la zona del Rin a la
familia capeta.

Entre els dos pdoers universlas:emperador i l’esglesia, i els poder locals (nobles, bisbes…) i ciutats,
aparegué un escaló intermedi que es el dels reis. Aquestos no tenen cap poder, en teoria el poder el
té l’emperador i en la pràctica el tenen els nobles, el poder dels reis és molt llimitat.

Al regne de França tenia estats al seu interior que eren quasi soberans, com el ducat de Borgonya,
Provença

A l’any 1066, el duc de Normandia, Guillem, travesa el canal i conquereix Anglaterra, la flamilia
plantagener es convertix en reis d’Anglaterra. En eixos moments, el rei de França mor sense fills, i
entre els candidats es presenta un normand, rei d’Anglaterra, ducat de Normandia i Aquitània (el
que alguns historiadors anomenen l’imperi angeví), i l’altra banda un francés que era recolzat per
Joana d’Arc; provocà la guerra dels cent anys.

Anglaterra redé un feudalisme en importació, perque aquest feudalisme va ser arribat pels normands
que sustituitiren la tradició anglosazona. Un altre regne de normand, Sícilia que a l’any 1000 estava
en mans dels musulmans, ací s’establiren mercenaris, els normans, perque era molt dificil de
defendre per als musulmans. La complexitat de l’illa i els disputes entre bizantins i musulmans
beneficiaren als normands fins al put el Papat a l’any 1059 recogongúe a aquestos normands el tiyol
de rei a Robert Guiscacd, que va reconeguit com a duc i més tard per rei de Sicilia pel Papa. Com ja
hem comentat avans que aquest rei va promolgar unes lleis que van provocar una centralització del
poder a l’illa i la creació d’un etsat “modern”

A la peninsula iberica, la expansió de l’Al Andalus que havia entrat en decliu despres de la caiguda
del califat de Córdoba, i sobretot després de la mort de al manzor, tot això proovoca que els regnes
cristinas del nord s’expandeixen al sud; tenim en aquesta coyuntura a l’antic regne d’Asturies
(autorproclamat rei d’Asturies reconegut pel Papa el duc d’Asturies) aquest s’expandí a Lleó, i es
convertirà en el nou regne de Lléo; al centre tenim el regne de Navarra, fundat pels antics vascons i
per la part oriental tenim als comtats catalans, més formats politicament perque formen part de
l’imperi carolingi al ser la marca hispànica creada per aquest imperi.

El rei de Navara Sancho III, aconseguix unificar tots els territoris dels centre peninsular, el comtat
de Castella, Navarra i el comtat d’Aragó. A la seua mort al 1034, no cedí al seu fill major sino que
els dividí entre els seus fills amb el títol del rei, el fill major es quedà amb Navarra, Fernando es
quedà amb Castella, i Ramiro es qeudà amb Aragó, amb tots els títols de rei. A la llarga, Castella i
Lleó s’unixen i un dels monarques al s. XI, Alfons VI, conquesta Toledo, això vol dir que la
expansió castellolleonesa ha arribat al centre ibéric, reclamaran l’herència dels visigods i es creuran
el dret de ser reis d’Espanya. Una de les filles d’un dels monarques de Castella i Lleó tingué el
comdat de Portugal, s’autoproclamaren reis i el Papa el van reconèixer.

Navarra i Aragó s’uneixen, es separen, i tornen a unir-se fins que Alfons I el Batallador, mor sense
descendents, i deixa l’herència a l’orde del temple, i auquest els nobles es neguen, Peronella, filla
del montge que no volien que fora rei, es casa quan té 4 anys amb el conde dels comdats catalans,
Ramon Berenguer IV. Aragó passa d’estar de l’òrbita de Navarra, per a estar a l’òrbita catalana, el
fill d’aquest casament, Alfons I de Catalunya i II d’Aragó va ser rei d’Aragó i el net d’aquest rei
serà Jaume I, que portaria a la seua plenitut de la corona d’Aragó amb els territoris balears i la zona
valenciana, i no els unirà ni a Catalunya ni a Aragó.

Primus Interparis a l’Alta Edat Mitjana. La guerra es fa més frequent a les monarquies europeus, i
els nobles no poden fer front sobretoto ales emenaces exteriors, i el rei s’imposa militarment i
sobretoto a la baixa l’edat mitjana a les grans catastrofes (enfermetats, guerar de 100 anys, revoltes
agraries) té una image més d’arbitre en aquestes revoltes, un paper que els coloca en un lloc
superior. La centralització de funcions com l’adimnitarció de la justicia, la recaptació d’impostos i
el organitzador de la guerra van provocar la superioritat del rei cap a altres nobles. La guerra es
profesionalitza a l s. XIV i s. XV, apareixen els soldats que cobra un sold. La justicia avans estava
als senyors feudals, en canvi ara, el rei crea un aparell de justícia, en sheriff a Anglaterra o batlles a
Aragó i a Francia. A més, comptava amb la legitimació eclesiatstica ja que el clergat reconoguia el
poder del rei i el compartia amb aquestos, i el rei passa de primus interparis, a ser el representat d
ella comunitat de política i els rei ho eren per gràcia de Déu; aquestos sositenien que el pode reial
venia de Déu i quedava reflectit a la consagració que es duia a terme a les catedrals a través d’un
ceremonial que s’inspiriva en la misa. La coronació era la forma eclesiastica de la confirmació del
pdoer reial. Els juristes també van elaborar una teoria del poder reial inspirada en el dret romà. El
rei acaba estiguent per damunt de la llei i de cualsevol.

El suport de les ciutats, les ciutats existien i els ciutadans no es diferenciaven dels llaurados. Només
havien tres grups (belatores, oratores, laboratores), el creixement econòmic que provoca una
urbanització i la creació d’una nova classe social i el rei es suporta tant pels diners (a través
d’impostos i subvencions) com per lluitar contra el poder de la noblessa. Per a les ciutats donava
força econòmica i representació política en una organització que perdura com son les Corts. A partir
del s. XIII, els nobles i els eclesiàstics a les Corts s’afegeixen les ciutats, els tres estaments: militari,
eclestiàstic i urbà; i es genera un tipus de dinamica pokñitica que consisteix en que el rei convoca
les corts quan necessita diners, però en les Corts en conter de donarli directament les subvencions
demanen a canvi privilegis i lleis, furs, si els fursson pactades entre els trestestaments, es
denominen fur i si son a dos, s’anomena acta de Cort. Aquí es difrenica els paisos pactistes (Aragó,
Borgonya…) i uns altres que son d’inici absolutistes. El poder reial era inciilament molt débil en un
context de feudalització de la societat, i això vol dir que el seu espai era molt reduit, la familia dels
capells que havia sustituit a la familia Carolingia, a 987, a penes tenia control sobre els propis
dominis reials a la conca de Paris però almenys mantingueren la continuaitat de la dinastia, i als
sgeles XII i XIII, la monarquia francesa experimentà una gran expansiño amb Lluis VI i Lluis VII.
Una França que crea la idea de nació francesa, i els reis frabcesos utilitzaen el feudalisme en una
especie de piramid en el vortex de la qual està el rei, el rei no és vasall de ningu pero reb vassallatge
dels grans senyos del regne, sorgix com a arbitre de les disputes entre else enyor i com un factor
d’unitat enfront de l’enemic exterior. El creixement economic als segles Xi i XIII, on els monarques
van ser gran benefiiciaris i van ser agents imporyants, on cfundaren fires i mercats, considiren
cartes de tituls, van crear una relació entre la familia capeta i la classe burguesa emergent. Dona
molta seguritat als comericants i fa que el creixment econòmic s’incremente encara més, decisiu
igualment per a l’exit de la monarquia, va ser la seua estreta colaboració amb l’esglesia, i per que
als ulls dels eclestiastics el rei era principal valuat per a mantenir l’ordre, i els capells estuigueren
sempre al costat dels Papes en les seues disputes amb els emperadors germànics.

1212, 1213 i 1214. 1212 va ser la batalla de las naves de Tolosa, fins a eixe moment l’equilbri
peninsular havia estat sempre del costat musulmà, i els reis cristians coaligats derroten als
almomhades i com a consequencia d’aquesta batalla, tota Al Andalus s’enfonsa i en una generació
cau Sevilla, Córdoba, Mallorca; Portugal conquesta l’Algarbe, Castella i Lleó conquesta Andalucia
menys Granada, Aragó conquesta València, Murcia i Mallorca (tot a la década de 1230). A 1213, la
batalla de Muret, el reig de Aragó, pare de Jaume I, havia guanyat tanta fama en l’anteiror fama que
eL Papa li dona el nom de Catòlic (Pere el Catòlic) va ser derrotat pels croats francesos quan ell
estava coalgat amb els catalans i occitans, com a conseuqencia la corona d’Aragó, els nords dels
Pirineus es qeudà a França i la corona d’aragó es centrà al al andalus, i a 1214, la battal de
Bouvines, que s’enfrontaren l’emperador germanic, el rei de Anglaterra, el conde de Flandes contra
el rei de França, França guanyà la guerra i això per una banda consolidà la independencia del regne
respecte l’imperi i va mostrar a tot el mon que les monarquies podien estar per damunt de l’imperi.

A l’anglaterra preservaren les tradicions anglosaxons i els earls (antics contes anglesos), i la entrada
d’entroniciació de Guillem I el conquistador a l’any 1076, s’imposa la estructura del ducat de
Normandia sobre les institucions locals anglosaxones. Reparteix les terres als seus feurs a canvi de
vassallatge, demanera que el rei es el sobirà absolut de tots els senyors del regne, incrementa els
recursos economics que procedia de les seues terres reials i dipsovaa dels ingresos de la justicia i
altres de carácter feudal, una serie de tributs eclesiastics, al 1086 demanà un llibre anomenat
Domesday Book, és un especie de carta magna on estan tots els bens d’Agnlaterra en eixa época,
document únic i catastre i registre de la riquesa i dels poseedors d’aquesta, amb objectiu fiscal de
recaudar impostos. Guillen I asenta les bases de la monarquia anglesa que prengà un relleu amb
Enric II, afegirà al seu tron el ducat de Aquitania gràcies al seu matrimoni amb Leonor d’Aquitania,
per obtingué els homentages dels reis d’Escocia i animà la conquesta d’Irlanda. I també conta amb
un cuadre de colaboradors amb el canceller Thomas Becket per a enfortir el seu poder i tingué un
major control de les institucions fiscals amb la seua reformació.

La monarquia normanda de Sicilia, la consolidació tindré lloc quan es coronà Roger II, en 1130,
durant els anys de govern, no sols es fixaren les fronteres del regne normand, sino que s’inicià una
expansió marítima orientada cap a la costa nord africana musulmana com cap al mediterrani oriental
bizantí, però el més destacats d’aquesta monarquia original va ser l’alt grau de desnovlupament
polític en la administració regia, perque Roger II enfortí el poder reial basant se en les ciutats per a
frenar els nobles i evitar el poder dels senyors feudals, la monaqruia normanda durà poc perque
anys després pasa als emperadors alemanys pel matrimoni de Constança, la succesora de la
monarquia monarquia amb Frederic I Barba-roja,

La corona d’Aragó que naix del matrimoni entre Ramon Berenguer Iv i Peronella filla de Ramir II,
donà fruits de seguida amb la conquesta de Tortosa en 1048, i de lleida en 1049, Alfons el Cast, i el
seu fill Pere el Catòlic ampliaren el territori dins a la frontera valenciana, consolidaren institucions
de govern jurídiques i donàren passos decisius cap a la construcció d’una capacitat publica tot d’un
context de augment econòmic com Saragossa i Barcelona, que estava en el s. XII iniciant el procés
de convertirse en una de les potencies mercantils del mediterrani occidental. Amb tot, serà amb el
regnat de Jaume I, quan la corona d’Aragó es convertixca en una potència, la conquesta de les illes
en 1229, i del regne de valencia 1245, accelerà la creació de mecanisme admistratius com la
conselleria o la Cort, que donaren lloc a moviments de població importants; la conquesta de Sicilia
en 1282, provocaria greus problemes politics amb el Papat que l’excomunicà a Pere el Gran i la
monarquia francesa, però aportà una base sòlida per als mercaders cataalans, a més d’una producció
de blat, cereals per a tota la corona d’Aragó. Cal dir, que d’un predomini català, en el s. XV
accentuà el seu predomini al regne de València, i perdrà poder la zona catalana.
Cap al final sel s. XIII, el poder de les monarquies era molt gran, i calia justificar-ho. Els juristes
justificaren el poder amb el bé comú, van justificar que el rei era físic i mortal, però la corona era
inmutable (el rei ha mort, visca el rei) El rei és també una persona jurídica, una cosa que no mor.
Aquesta conmulació jurídica donava continuitat i estabilitat al poder monàrquic, després els juristes
elaboraren regles sobre la succesió al tron, basat en la masculinitat i en la continuitat de la herència;
però al mateix temps recuperà el dret públic i afirmaren que el rei no era propietari de la corona sino
servidor, i per tant tenia que transmetrela integrament als seus descendents.
Aquesta maduració juridica va anar acompanayada d’un ordenament institucional corresponent i es
va desenvolupar la figura del govern central encarnada pel rei que reinivindicada per a si l’herència
del territori i la formulació de la llei, i el mantiniment del ordre públic; però el govern governà junt
a un consell de nobles i eclesiàstic que cada vegada es van especialitzar més cada un (economia
nacional, miliatr…) l’origen dels ministres. A més, es vana anar creant asamblees parlamentaries
formades per tres braços o ordres o estaments (noblesa, esglesia i ciutats) (excepte d’Aragó, que son
4: “ricos hombres”, cavallers, esglesia i ciutats) que asumien funcions jutídiques, financieres i
legislatives; generalment en colaboració però a vegades en confrontació al monarca. Les Corts li
demanen al rei la reparició dels greuges i que coincidixca lleis i privilegis, cosa que el monarca
resistix convocar les Corts, cosa que si ho coincidia perdria poder autoritari a canvi dels diners.
Les Corts, creen una Diputació Permanent, anomenada la diputació del general o Generalitat, com a
institució representativa del regne en tensió al monarca que rehusa de aquestes Corts i no les
convoca.

No sols es cracterístic de la corona d’Aragó sino de tota la Europa occidental, a Anglaterra també el
parlament, com a Aragó, supera al rei. Cosa que no provocaria la deixada de tensió entre el govern
central i les Corts.

Els reis també bvan iniciar un procés multisecular i lent de penetració i desgast de senyories
privades, ho van fer a partir de les terres, de les ciutats i deles viles del senyorio real, creant una
estructura d’agents reals, que tenien permissió fer sentir la autoritat reial partciylarment a les terres
de la noblesa i el clero. Els codis legislatius d’aplicació universal com arma més important per
aquest objectiu i va més enllà de les provocatives dels privilegis dels pdoerosos, el fuero d’Aragó
s’imposa als furos de la zona, el fur de València s’extenen a tot el territori valencià, produeix un
procés de construcció fiscalitat d’estat a través de la recaudació d’impostos generals, a tots els
habitants del regne i no només als que estan en zones de vassallatge reials. La nova fiscalitat de
l’estat que es crea al s. XIV, una figura central, el Mestre Racional, importat de Sicilia, que
s’encarrega de fiscalitzar els comtes, superivsar tota la legislació fiscal.

La Baixa Edat Mitjana veurà la consoliddació aquestes monarquies territorials cada vegada més
fortes i extenses que naixen en mig del conflicte entre el Papa i l’emperador, i un altre
enfrontamente entre els nobles i la burgesia. Trobarem una doble tendencia a la concentració i a la
centralització de poder que acabarà per una part fent que les monarquies siguen més poderoses que
l’imperi, més fortes que el Papat, i unes monarquies que internament acaben imposantse a les
ciutats i aristocràcia almenys a Castella, a França… o durarà un equilibri que arribarà fins al s. XVII
- XVIII
Prehistòria