NOUCENTISME

S’anomena Noucentisme el moviment cultural i literari vigent a Catalunya, sobretot entre

1906 (creació de Solidaritat Catalana, coalició de partits catalanistes) i 1923 (cop d’estat de
Primo de Rivera). El noucentisme és la versió del Classicisme

El 1906 es donen tres fets importants que justifiquen aquest any com a inici del moviment:

 Eugeni d’Ors, ideòleg del moviment i creador del terme Noucentisme, publica
el Glosari a La Veu de Catalunya, des d’on va transmetre la doctrina noucentista.

 Josep Carner publica Els fruits saborosos, obra en què reflecteix els ideals ètics i
estètics del moviment.

 Es fa el Primer Congrés de la Llengua Catalana, que representa la consolidació de la

reforma ortogràfica.

L’any 1911 suposà l’inici del gran auge noucentista, coincidint amb la creació de la Secció
Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1914 es crea la Mancomunitat que impulsà la
llengua i la cultura per aconseguir la modernització social i cultural del país. Pompeu Fabra,
gramàtic, s’encarregà de la reforma lingüística.

Per contra, el 1920, amb la retirada d’Eugeni d’Ors de la política cultural catalana i la marxa de
Josep Carner a l’estranger, es va iniciar la davallada del moviment, que s’agreujà amb
l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923.

Tot i que el Noucentisme trenca amb l’ideari estètic del Modernisme, dóna continuïtat a la
tasca iniciada per aquest moviment de renovar la cultura catalana per fer de Catalunya un país
autònom, modern i europeu. A diferència dels modernistes, però, els intel·lectuals
noucentistes col·laboren amb la classe burgesa catalana en el projecte de transformació de la
societat.

El Noucentisme pren el món clàssic com a model cultural ja que els seus valors eren ben
presents en l’ideari del moviment: ordre, disciplina, perfecció, bellesa formal i intel·ligència.

Ideològicament, el Noucentisme perseguí la perfecció basada en la imposició de la raó, l’ordre,

la serenitat i la bellesa formal, en contraposició als modernistes que es decantaren per
l’exaltació dels sentiments, l’espontaneïtat i la llibertat formal.
Els noucentistes troben en la ciutat el lloc ideal per dur a terme els principis que s’havien
plantejat, perquè era un espai on es produïen els canvis que reflectien els nous camins que
prenia la societat. A més, hi havia la indústria i, per tant, la burgesia, que va ser clarament una
de les impulsores essencials de la renovació catalana. La ciutat: en oposició a la natura
modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés,
contraposat a l'instint vist com a barbàrie.

Quant a la producció del Noucentisme, es redueix la creació de determinats gèneres literaris;

la poesia i l’assaig es tornen hegemònics, i arraconen la narrativa i el teatre.

CARACTERÍSTIQUES:

 Imperialisme: construir una Catalunya ideal mirall d’altres cultures a partir d’un estat
burgès modern.
 Arbitrarisme: vol dir buscar uns mecanismes en col·lectivitat per superar una crisi.
Exemple: quan es cala foc, participar-hi tots de forma col·lectiva per superar el
desastre.
 Civilisme: vol dir ser cívics. Model de comportament de les persones educades.
 Classicisme: partint dels ideals de la cultura clàssica: ordre, mesura, harmonia, norma…
 Mediterranisme: idea de nació catalana, de raça mediterrània que ens diferencia de
l’Estat espanyol.

DIFERÈNCIES ENTRE MODERNISME I NOUCENTISME:

MODERNISME NOUCENTISME

– camp – ciutat

– progressisme – conservadorisme

– individualisme – col·lectivitat

– artista – burgès

– sensibilitat – raó

– exaltació dels sentiments – serenitat

– llibertat formal (literatura) – bellesa formal ( literatura)

– gènere preferit: novel·la, conte, poesia – gènere preferit: poesia, glosa.

AUTORS

Eugeni d’Ors i Rovira

Vida

Va néixer a Barcelona el 1881. Va ser l’ideòleg del moviment noucentista. Va estudiar Filosofia
i Lletres, però aviat es decantà per la literatura. Va ser secretari general de l’Institut d’Estudis
Catalans.

La mort de Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va tenir repercussions

negatives per a Eugeni d’Ors, que va ser forçat a dimitir dels seus càrrecs oficials. Com a
conseqüència d’aquest fet, l’any 1920 va abandonar la seva llengua i va començar a publicar en
castellà. Va morir a Vilanova i la Geltrú el 1954.

Obra

Un dels gèneres que més va conrear fou la glossa, article breu de caire intel·lectual que
publicava diàriament a La Veu de Catalunya, on alliçonava els seus lectors (Glossari). Tot i que
els temes tractats eren molt variats, l’objectiu sempre era el mateix: donar una determinada
visió del món. L’estil que va utilitzar va ser innovador, ja que al costat d’un llenguatge elaborat,
culte i refinat, ple d’arcaismes i neologismes, hi havia un tractament enginyós i àgil del tema.

Totes aquestes glosses (unes 3.000) van ser recollides en diversos volums. Els més prestigiosos
són: La Ben Plantada (1912), en què presenta la dona ideal: mestressa de casa, catòlica, mare i
esposa (com a símbol dels valors del Noucentisme, capaç de transformar els indrets per on
passava); i Gualba, la de mil veus (1915), en què explica la història d’una noia i el seu pare
immersos en una natura, Gualba, com a gran protagonista.

Josep Carner

Vida

Va néixer a Barcelona el 1884 en una família d’intel·lectuals, fet que li va permetre entrar en
contacte amb el món de les lletres des de la infantesa. Va entrar a la universitat als catorze
anys a estudià Dret i Filosofia i Lletres, i hi va descobrir el catalanisme polític. Va treballar
activament a l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1921 va ingressar en la carrera diplomàtica i
exercí càrrecs a Gènova, Costa Rica Beirut, Brussel·les i París. L’any 1939, arran de la repressió
franquista, es va refugiar a Mèxic, on va exercir de professor universitari i va col·laborar amb
els intel·lectuals catalans que hi estaven exiliats. Va morir a Brussel·les el 1970.

Obra

Es caracteritza perquè segueix els models estètics del Noucentisme i la seva obra més
destacada és Els fruits saborosos (1906), en què, en divuit poemes, fa un recorregut per les
diverses etapes de la vida de la persona –infantesa, joventut, maduresa, vellesa- relacionant-la
amb les fruites i les estacions de l’any en què es donen. L'escena parteix ocasionalment d'un
gest o una anècdota, situada en una mena d'Arcàdia burgesa (paradís, lloc ideal) de tipus
mediterrani pròpia del Noucentisme, que ens transporta a una reflexió sobre la condició
humana. El subtil carpe diem que apareix dissimula la tristesa per la joventut perduda, i fins i
tot pel drama de la vida humana. Aquesta obra el va consolidar com un dels millors escriptors,
“el príncep dels poetes”. Una altra obra d’aquesta etapa és Auques i ventalls (1914), que
aplega tota una col·lecció de retrats literaris que mostren persones i anècdotes de la vida
urbana.

Enric Prat De la Riba

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 1870-1917), fou el primer president de la

Mancomunitat de Catalunya (1914–1917) i un dels principals artífexs del ressorgiment del
sentiment nacional català del segle xix.

Membre de la Lliga de Catalunya fins al 1899, va impulsar la creació del Centre Nacional Català,
i el 1901 va ésser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Va dirigir el diari La Veu de
Catalunya, on va publicar un gran nombre d'articles. Va exposar en les dissertacions, en els
escrits periodístics, i principalment en el llibre La nacionalitat catalana (1906), un concepte
organicista de la nació.

El 18 de juny del 1907 va fundar l'Institut d'Estudis Catalans a partir d'una proposta sorgida del
I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Impulsà la creació de la Mancomunitat de
Catalunya, de la qual va ser el primer president, el 6 d'abril del 1914, fins a la seva mort.

En l'àmbit de la llengua, Prat de la Riba va fer una crida a la unitat i a la disciplina dels catalans
per les Normes ortogràfiques i, en conseqüència, les corporacions locals van adoptar la nova
ortografia.

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 1868 - Prada de Conflent, 1948) va ser un enginyer i filòleg català
conegut per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua
catalana.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació

Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat,
fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del
català. Aleshores tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'Institut
d’Estudis Catalans (IEC) i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans.

El 1913 donà a conèixer les Normes ortogràfiques, una llarga reforma ortogràfica, promulgada
per l'Institut d'Estudis Catalans, les quals, juntament amb fervoroses adhesions, provocaren un
corrent contrari d'opinió. Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el
respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. Un any després va escriure
Gramàtica catalana i l’any 1932, el Diccionari general de la llengua catalana.