LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

1. CAUSES I AIXECAMENT

1.1 CAUSES

 PROFUNDES
D’entre les causes profundes de l’inici de la Guerra Civil, la que més destaca és el xoc entre
dues tradicions enfrontades:
 Les jerarquies eclesiàstiques, militars, grans propietaris i la Corona
 Des de la burgesia fins el món obrer (liberals, socialistes, anarquistes…) → Grup molt
heterogeni

 IMMEDIATES
De causes immediates n’ha ha diverses, començant pel complot contra la República que
s’estava gestant des de 1932 liderat per Franco, Goded, Sanjurjo… 
La polarització i radicalització dels bàndols i la seva militarització després de la victòria del
Front Popular a les eleccions del febrer de 1936. 
Per últim, l’assassinat de José Calvo Sotelo (líder de la Falange) el 13 de juliol de 1936 va
accelerar l’”Alzamiento Nacional”, que es produí 4 dies després.

1.2 AIXECAMENT MILITAR

L’”Alzamiento nacional” es donà entre el 17 i 18 de juliol de 1936. El director del cop fou
Emilio Mola, que pretenia fer un cop ràpid i violent amb el suport de l’exèrcit, el tradicionalisme
navarrès, l’Església, la Falange i l’ala més dretana de la CEDA.
El focus inicial del cop es va produir a Canàries amb l’aixecament de les tropes manades pel
general Francisco Franco. Aquest va passar al Marroc amb un vol privat, i des d’allí, amb
l’exèrcit colonial, passen cap a la Península entre el 18 i el 19 de juliol, alhora que en algunes
ciutats triomfen aixecaments militars.

2. DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA

2.1 UNA GUERRA LLARGA I CRUENTA

Aquesta guerra, que enfrontà el bàndol nacional i el bàndol republicà durà gairebé 3 anys, ja que va
fracassar la idea d’un aixecament ràpid amb un assalt a Madrid immediat, provocant així una guerra
de desgast amb mig milió de morts.

Des d’un primer moment el país quedà dividit en dues zones. Els rebels controlaven els dos
arxipèlags excepte Menorca, Galícia, Castella la Vella, part d’Extremadura, Navarra i algunes ciutats
andaluses, mentre que la República dominava Madrid i Barcelona, les zones mineres i industrials, el
País Valencià, Castella la Nova i part del sud peninsular.
 1. La guerra de columnes.  Juliol - novembre del 1936

Les primeres operacions rebels van ser el control de l’estret de Gibraltar per portar l’exèrcit
colonial cap a la Península. En segon lloc, des de Sevilla es van obrir pas cap al nord per
connectar amb les tropes del general Mola. A l’agost, els sublevats prenien Badajoz, enllaçant
Andalusia amb Castella per tal d’avançar cap a Madrid. En tercer lloc, des de Navarra els insurrectes
van atacar Irún i Sant Sebastià per aïllar-se de França. Per últim, l’atac des de l’oest sobre Madrid i
Toledo, dirigit pel tinent coronel Yagüe.

2. La lluita per Madrid (novembre del 1936- març del 1937

Les tropes franquistes van fracassar en la batalla de Madrid (novembre de 1936) tot i disposar
d’ajut alemany i italià i ser superiors a les forces republicanes, aquestes van fer una defensa fèrria
aturant el feixisme als fronts de Jarama (febrer) i Guadalajara (març), a part de la defensa de la
Casa del Campo i Ciudad Universitaria.
La resistència madrilenya es va convertir en un estímul pel bàndol republicà. La ciutat de Madrid no
va caure fins el març de 1939.

Preveient que la guerra seria llarga, Franco va optar per formar quadres militars nous i instruir-los
per capacitar més les seves tropes. Contràriament, al bàndol republicà les milícies no anaven ben
armades i tenien una formació militar nul·la. Aquest desequilibri es va anar notant durant l’any 1937.

3. L’ocupació del nord  (abril-octubre del 1937)

Durant l’any 1937 les operacions militars es van centrar a la zona nord. La resistència republicana
va ser molt forta, i els nacionals van enviar-hi les millors tropes i grans quantitats d’armament. Un
dels episodis més recordats d’aquesta campanya del nord és el bombardeig de la localitat basca de
Guernica protagonitzat per l’Aviació Legionària italiana i la Legió Còndor alemanya el 26 d’abril de
1937, en què aquestes aviacions van fer proves militars.
El 19 de juny de 1937 Bilbao va caure en mans dels rebels dirigits per Emilio Mola.
Astúries va ser la darrera zona del nord en caure en mans dels franquistes, l'octubre de 1937.
Aleshores s’organitzaren els maquis, grups armats antifranquistes que s’amagaven a les
muntanyes.

L’estiu de 1937 les forces republicanes van contraatacar. A principis de juliol van executar una
acció a Brunete. Una altra ofensiva es donà a Belchite (Aragó), amb la intenció d’arribar a
Saragossa. Aquestes ofensives agafaren per sorpresa els franquistes, i a l’hivern els republicans
recuperaven Terol, alleugerint així la pressió sobre Madrid.

4. L’arribada a la Mediterrània (novembre 1937-gener del 1939)

A finals de 1937 la zona republicana comprenia tot el llevant de la península, incloent-hi bona part
de Castella la Nova. Tot i així, la superioritat militar dels franquistes començava a ser indiscultible en
tots els camps.
Franco va mantenir el front de Madrid, però el seguit de derrotes el van portar a concentrar els
esforços al Front d’Aragó. Tot i que a finals de 1937 els republicans havien guanyat a Terol, Franco
va reaccionar preparant una ofensiva cap a l’est (març de 1938).
La reconquesta de Terol per part dels franquistes (febrer de 1938) va animar la Generalitat a crear
l’Exèrcit de l’Est per frenar la gran ofensiva de Franco. Tot i així, Franco va optar per iniciar un atac
per tal d’aïllar Catalunya de València i atacar el País Valencià des del nord (estiu 1938).

L’abril de 1938 les tropes franquistes ocupaven Lleida, i el dia 5 Franco abolí l’Estatut de
Catalunya. A mitjans d’abril Franco ja tenia ocupada la frontera entre Catalunya i València.

Davant d’aquesta situació, la nit del 25 de juliol de 1938 l’exèrcit republicà va emprendre un atac
sorpresa per mirar de trencar el front. Inicialment Franco només va poder obrir les comportes dels
embassament per inundar la zona i incomunicar l’exèrcit republicà, però ràpidament va centrar tota
la maquinària bèl·lica en aquella zona.

Aquesta batalla va ser la més important de la guerra. A l’octubre, Negrín va manar la retirada de les
Brigades Internacionals preveient que la derrota era a prop, i el 15 de novembre un multitudinari acte
a Barcelona les acomiadava.
L’endemà, el 16 de novembre, els nacionals atacaven fent retrocedir els republicans cap a l’ Ebre, i
perdien 20.000 soldats més 50.000 ferits.
Aquesta derrota a l’Ebre va ser el preludi de la derrota final, però a més, les possibilitats d’un suport
internacional es van esvair després de la Conferència de Munic, en què França i Alemanya cedien
davant l’Alemanya nazi.

5. La fi de la guerra 

Amb una Catalunya debilitada, l’exèrcit franquista, compost per 300.000 homes, llançà un atac
simultani pel nord i pel sud de Catalunya el 23 de desembre de 1938. Tot això amb l’aviació
bombardejant posicions republicanes per evitar una possible defensa.
L’avenç va ser ràpid; el 15 de gener conquerien Tarragona, el 26 entraven a Barcelona i el 9 de
febrer arribaven a la frontera amb França.

Aquest avenç provocà un enorme allau de refugiats, que en columna caminaven cap a terres
franceses (unes 360.000 persones). Amb això, Catalunya perdia un 5% de la població arran de
1936.

El 28 de març es produïa el darrer assalt de la guerra. Les tropes rebels entraren a Madrid, i l’ 1
d’Abril ja en van prendre el control. Aquell mateix dia Franco emetia un comunicat anunciant la seva
victòria i la fi de la Guerra Civil.

2.1 ZONA REPUBLICANA

Un dels grans problemes que van tenir els diferents governs republicans va ser controlar el territori sota la seva
responsabilitat, a part de mantenir la seva seu a Madrid, ja que estava assetjada constantment pels franquistes.
Així doncs, el novembre de 1936 es traslladà a València, i posteriorment, l’octubre de 1938 es va traslladar
definitivament a Barcelona.

Des del setembre de 1936 el govern va estar liderat per Largo Caballero (ala revolucionària del PSOE). A partir
del novembre van integrar-se quatre anarquistes al seu govern: Joan Peiró, Juan López, Joan Garcia Oliver i
Federica Montseny (primera ministra dona).
Aquest govern va lluitar per construir un exèrcit popular i imposar-se als grups que feien la guerra pel seu
compte.

Finalment, arran dels fets de maig de 1937, el govern va caure i es va iniciar una segona etapa de govern en
guerra. Aquest govern va ser presidit per Juan Negrín, i la seva principal estratègia era fer front a la guerra i
després emprendre la revolució, a través d’un exèrcit popular regular sota un comandament únic. De tota
manera, aquest projecte va resultar dificultós degut a les divisions internes entre bàndols, ja que els anarquistes
l’acusaven d’estar al servei del PCE. A més, l’acció política es va haver d’enfrontar al problema del finançament
de guerra.

2.2 ZONA INSURRECTA

Al bàndol franquista, la mort de Sanjurjo el 18 de juliol de 1936 va permetre a Franco i els sublevats africanistes
aconseguir el poder dins el bàndol rebel. El 29 de setembre de 1936 va ser nomenat cap de govern i
Generalísimo de los Ejércitos de Tierra, Mar y Aire.

L’abril de 1937 es va fundar la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i el gener de 1938 es creà el
primer govern presidit per Franco, que tenia com a missió legitimar l’acció que havia emprès i un control ferri de
la població per capgirar les polítiques republicanes.

Al territori “alliberat” imposaven el seu model de societat, on imperaven símbols, salutacions feixistes, l’exèrcit,
l’Església… un sistema regit pel nacionalcatolicisme.
2.3 INTERNACIONALITZACIÓ DE LA I AJUDA EXTERIOR
Amb l’esclat de la guerra, el Regne Unit va promoure, l’agost de 1936, el Comitè de No-intervenció, amb què
les democràcies es comprometien a no donar suport a cap bàndol per tal d’evitar més tensió política.
Per contra, Alemanya i Itàlia van conformar l’Eix Roma-Berlín, amb què donaven suport actiu al bàndol nacional
amb aviació, tropes i material bèl·lic.

La República només va rebre ajut de Mèxic i la URSS, però molt escàs i amb costos elevats. Amb aquest
panorama, va veure’s obligat a organitzar les Brigades Internacionals, unitats de combatents voluntaris. Al
llarg de la guerra van ser-ne més de 50.000, però el novembre de 1938 van ser acomiadats a Barcelona veient
que la guerra estava perduda.

2.3 LA REREGUARDA
a divisió del país en dos va significar una ferotge repressió per part dels dos bàndols. La por va estendre’s per
tot el territori i la molta gent vivia amagada.
A la zona franquista, els perseguits eren polítics d’esquerres, obrers, sindicalistes, mestres… mentre que a la
zona republicana es perseguia persones vinculades a l’Església, industrials, grans propietaris, polítics
conservadors…

Un altre dels efectes més directes de la guerra va ser la fam. Sobretot a la zona republicana, ja que no rebien
cap mena de suport exterior, de tal  manera que havien de recórrer a familiars que vivien al camp, la compra
directa als pagesos o a l’estraperlo. Les autoritats republicanes van repartir cartilles de racionament per
suavitzar la situació.

LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

1. La derrota de la insurrecció militar a Catalunya

Els militars, pensaven que controlarien Barcelona amb certa facilitat. Generalitat assabentada del complot, i
sindicats ja estan preparats. Matinada del 19 de Juliol comencen a sonar les sirenes de les fàbriques i
s'organitzen el primer grup de civils armats. Generalitat situa carabiners i guardies d’assalt i Guardia civils en
punts clau per defensar Barcelona.

Enfrontaments molt durs, revoltats aconsegueixen dominar les places de Catalunya, Universitat i Espanya, les
Drassanes, etc. Una vegada forces republicanes comencen a ocupar algunes casernes, mes grups civils es van
afegir, situació es va anar decantant pel bàndol republicà. Moment clau quan forces republicanes assalten edifici
de la Comandància General de la Quarta Divisiò Orgànica. Retenen a Goded i el porten junt a Lluís Companys a
la generalitat. El convenç per fer comunicat de rendició. Això provoca rendició de l'exèrcit sublevat a Catalunya.

2. La revolució i les col·lectivitzacions

Els milicians són els civils armats a favor de la República. Principalment estan formats per la CNT (anarquistes) i
POUM (comunistes). Són principalment milicians perquè la Generalitat ha dissolt l'exèrcit.  Qui realment té el
poder real durant la guerra són els milicians (el poble). Ells mateixos s’organitzen per grups per defensar la
República, l’economia i la política. Es discuteix el poder que ha de tenir el poble, sobretot s’hi governen o no les
empreses. Molta part de la Patronal es troba de vacances i ja no tornen per la por de ser assassinats. Això
comporta que moltes fàbriques es quedin sense amos i es vegi la possibilitat de fer una revolució socialista. 

Es crea un òrgan de milicians que governa juntament amb la Generalitat (Comité Central de Milícies
Antifeixistes). Aquest comité organitzava: les columnes de milicians per anar al Front, la vida en la guerra guarda
i garanteixen l’ordre públic.

Amb les ganes d’una revolució molts anarquistes comencen a intentar aplicar un sistema comunista liberal on es
prohibeix la propietat privada, l’explotació i la moneda. Sobretot a Lleida i Aragó s’ocupen fàbriques. S’aprova el
decret de col·lectivització (octubre del 1936) per intentar regular les insurreccions. 

Catalunya es trobava amb l’inconvenient de l’escassetat de material bèl·lic. Per això, s’adapten fàbriques tèxtils,
químiques i mecàniques per poder produir munició i armament. Tot i això, la producció no era l’adequada molts
cops i seguia sent escasa.

3. L’obra de govern de la Generalitat

  Terreny politic: govern + anarquistes
 Conservació de l’ordre públic. El govern va ajudar a molta gent a fugir. Creació dels tribunals populars. 
 Salvament del patrimoni cultural català.
 Educació: Consell de l’Escola Nova Unificada, Institut Escola, Univeristat Autònoma, 
 Comissariat de Propaganda. Causa catalana i republicana difosa pel món. 
 Actuació en el terreny sanitari i assistencial.
 Comitè d’ajuts als Refugiats.

4. Els fets de maig de 1937 

Enfrontament:

 CNT-FAI + POUM: PARTIDARIS DE PROMOURE LA REVOLUCIÓ

 ERC, PSUC I UGT: PARTIDARIS DE RESTABLIR L’ORDRE I CREAR UN EXÈRCIT REGULAR PER
MIRAR DE GUANYAR LA GUERRA.

RESULTAT FINAL: DERROTA DELS REVOLUCIONARIS