Dissabte 20 de maig del 2023 #473

aradiumenge

ABELLES
UNA VIDA SECRETA
I AMENAÇADA

Il·lustracions: José Luis Ordóñez / CREAF

 R E P O R T A T G E

LA VIDA
SOLITÀRIA I
2023

DESCONEGUDA
20 DE MAIG

DE LES ABELLES
o viu en un rusc, ni fabrica més que el ventall de papallones identificades. A
Les abelles serveixen

N
mel ni li agrada la vida en Catalunya, el catàleg d’abelles està per fer, però
comunitat. Prefereix anar Bosch assegura que, com a mínim, podem parlar

per molt més que a la seva, instal·lar-se

entre canyes buides o
de 600 espècies diferents.
N’hi ha de més grans, de petites, d’esveltes i
forats de fusta morta i ben llargarudes i d’altres que semblen de peluix.
per fer mel: a prop del seu menjar pre-
ferit, el nèctar de les flors
Algunes mantenen les franges grogues i negres
ben definides, però d’altres són totalment mono-
n’hi ha centenars d’ametllers, pomeres o cirerers, i entre festí i festí,
contribuir a fer que els camps tinguin una bona
colors. A diferència de l’abella de la mel (Apis
mellifera), que és la més estudiada i la més abun-

d’espècies silvestres collita. La rutina d’aquesta abella solitària, l’Osmia

cornuta, no és com la de les que ens han ensenyat a
dant pel que fa a poblacions perquè està orientada
a la producció d’apicultura, els centenars d’espèci-
imaginar, ni el seu aspecte acaba de lligar amb el es silvestres viuen en forats excavats sota terra,
vitals per als patró que identifica aquests pol·linitzadors, però és
que el retrat robot d’una abella no encaixa amb la
rellogades en nius aliens o en cavitats que troben
entre canyes, roques o troncs. Al 90% els agrada la
ecosistemes i majoria dels centenars d’espècies silvestres que
poblen Catalunya sense que gairebé les coneguem.
soledat i aprofiten la seva curta vida (n’hi ha que
tenen una esperança de vida com a adultes de 20

l’agricultura Fer una llista dels tipus d’ocells que es poden

observar al país pot ser relativament fàcil fins i tot
per als ulls menys entrenats. En canvi, fer-la dels
tipus d’abelles és gairebé missió impossible. “Són
el grup de pol·linitzadors més important, més ric,
però també més desconegut”, ens adverteix
l’expert investigador del CREAF Jordi Bosch. Es
TEXT
calcula que a tot Espanya hi ha més d’un miler
Elena Freixa d’espècies diferents d’abelles i abellots, un 70%
més de varietat que no pas d’ocells i quatre cops
dies!) per buscar un lloc on fer el niu, dipositar les
larves i abastir-lo amb el nèctar i el pol·len sufici-
ents per garantir la supervivència de la pròxima
generació quan elles ja no hi siguin.
Això sí, mentre recorren el camí d’aquest cicle,
les seves recurrents visites a desenes de flors asse-
guren una funció bàsica per als ecosistemes natu-
rals: la pol·linització. Si hi ha flors als marges dels
camins a la primavera i fruits abundants als camps
és, en bona part, gràcies a la seva feina silenciosa.

Nombre d’espècies a Espanya
Abelles
Papallones
257
Mamífers
106
Ocells
638
Rèptils
60
Amfibis
32
L’amenaça dels monocultius
Aquest equilibri natural, allunyat dels focus, sobre-
viu amb penes i treballs a les múltiples amenaces
que planen sobre els pol·linitzadors (abelles però
també papallones, escarabats o mosquits) arreu del
món. Sense dades encara a casa nostra, la intuïció
dels experts observadors és que a les
abelles les coses no els van bé: les
poblacions decreixen i així es posa en • amenaça que comença a incidir en
risc la riquesa i la continuïtat dels pai-
satges naturals. A Europa, el 37% de
Els agrada
les espècies d’abelles estan en declivi la soledat i
i el futur d’un 9% ja es considera ame-
naçat. De la resta, simplement, no aprofiten la
se’n sap l’evolució. A Alemanya, es
calcula que prop de la meitat estan
seva curta
perdent població i al Regne Unit es
parla d’un terç en risc.
vida per fer
Però què les mata? Es podria resu- un niu
mir dient que aquests petits però pri-
mordials pol·linitzadors no s’escapen • menys flors i, per tant, menys nèctar,
de les trampes que els han posat els
éssers humans que en depenen. “Entre les causes
del declivi, hi ha el canvi d’usos del sòl en les últimes
dècades, la transformació en conreus o zones urba-
nes, així com la tendència agrícola a un model de
grans monocultius que es gestionen amb plaguici-
NOMBRE D'ESPÈCIES
D'ABELLES TROBADES
1.105
Parc Natural
de Collserola 233
Parc Natural 132
del Garraf
Parc Natural
del Montseny 274
Font: CREAF / Gràfic: Maria Subirana
des molt agressius”, resumeix Bosch. Aquest còctel
nociu altera hàbitats i flors, fa desaparèixer herbes
silvestres (les mal anomenades males herbes) i mar-
ges de camins i camps que són “molt bons per a les
abelles”. “Sense prou flors, no troben aliment dispo-
nible i les poblacions no poden prosperar”, afegeix
l’investigador.
El canvi climàtic també és una
molts fronts en les poblacions d’abe-
lles. Si la calor arriba abans, el perío-
de de vol d’aquestes espècies s’altera
i pot descoordinar-se del temps en
què el seu aliment ja està disponible.
“Si no troben la planta que volen o el
lloc per fer el niu, no hi haurà pobla-
ció la pròxima temporada”, conclou
Bosch. A més, l’actual període de
sequera també és perjudicial perquè
afecta les plantes, que produeixen
cosa que provoca escassetat alimen-
tària a les poblacions de pol·linitzadors.
Les abelles de la mel en cap cas s’escapen de les
amenaces que assetgen les seves parentes silves-
tres. Simplement, “tenen l’avantatge que hi ha un
apicultor que vetlla per la seva supervivència”,
Fotos: Getty
admet Bosch, tot i recalcar que l’apicultura també
afronta “dificultats”. En les últimes dècades el
nombre de ruscos a Catalunya ha crescut fins a
situar-se en els 122.000 el 2020. Tot i que el 70%
de les comunitats estan orientades a la producció
de mel, un 23% dels ruscos combinen aquesta
activitat amb la de pol·linitzar conreus.
Les abelles són els pol·linitzadors més eficaços
que existeixen a la natura. En part, perquè necessi-
ten visitar molts cops les flors, ja que el seu nèctar i
el pol·len alimenten també les seves larves, subrat-
lla l’expert del CREAF. A més, la dieta variada de
cada espècie acaba generant unes relacions amb les
plantes en què resulta crucial que la diversitat es
mantingui: hi ha abelles a les quals els agraden tota
mena de flors, però d’altres són més sibarites i
només s’acosten (i pol·linitzen) a algunes de molt
concretes. Al Parc del Garraf, on s’han identificat
unes 132 espècies d’abelles diferents, es calcula que
cada espècie visita de mitjana unes quatre o cinc
espècies de plantes diferents. Alhora, cada espècie
de planta pot rebre de 30 a 40 pol·linitzadors.
Els conreus les necessiten
Rere aquesta tasca diminuta però vital, hi ha molt
en joc: prop del 90% de les plantes depenen de la
pol·linització per a la seva reproducció sexual i,
sense aquests insectes, la producció de llavors
cauria en picat. A més, en termes productius, els
pol·linitzadors fan un servei impagable a l’agricul-
ARADIUMENGE
tura i es calcula que el 75% dels conreus en depe-
nen en un grau o altre. Entre els que més en depe-
nen, hi ha els arbres fruiters (especialment
pomers, perers, cirerers o ametllers), que repre-
senten el 14% de la superfície agrícola a
Catalunya, segons recull el primer informe Els
pol·linitzadors silvestres a Catalunya, promogut 0
per l’Observatori del Patrimoni Natural i la 3
Biodiversitat i fet pel CREAF en col·laboració
amb el Museu de Granollers i l’Irta. A més, però,
produccions com les de cacau, lleguminoses, hor-
talisses, conreus industrials com els gira-sols o la
colza i cultius de farratges com l’alfals o els camps
de cotó també estan lligats en gran part a la
pol·linització mitjançant insectes.
No és gens estrany, doncs, que davant la certesa
d’un preocupant declivi a escala global d’abelles (i
lògiques pèrdues milionàries per a l’agricultura)
organismes internacionals hagin estimat ja el valor
econòmic d’un procés natural com és la pol·linitza-
ció. A Europa es calcula que un 15% de la producció
agrícola i gairebé un terç dels beneficis del sector
depenen de la pol·linització per insectes. A
Catalunya, les primeres xifres situen el valor de la
feina d’aquests insectes entre els 290 i els 321 mili-
ons d’euros, segons recull l’informe de l’Observatori.
Per mirar de pal·liar la situació, cada cop més
productors han començat a introduir als camps
poblacions gestionades d’abelles. Amb aquestes
intervencions busquen una empenta que asseguri
la bona pol·linització dels seus conreus. L’espècie
més utilitzada, explica Bosch, continua sent la de la
mel, però d’altres de silvestres també estan funcio-
nant. D’experiències n’hi ha tant a petita escala, en
camps d’ametllers de Lleida on s’ha introduït la
varietat silvestre Osmia cornuta, com en grans cor-
poracions internacionals. Aquesta mateixa setma-
na el grup Mondelez, fabricant de les famoses gale-
tes a Espanya, ha anunciat que començarà a ins-
tal·lar hotels per a abelles silvestres als seus camps
de blat. Més enllà d’aquestes proves, però, el futur
de les abelles passa per canvis de model profunds
que preservin les poblacions i els seus equilibris
dins del medi natural: “La gent passeja pel camp i no
és conscient que hi ha abelles; la seva feina no és
reconeguda, però és fonamental”, insisteix Bosch. 
 R E P O R T A T G E

A tot Espanya hi ha més d’un miler d’espècies diferents d’abelles i abellots, una
diversitat quatre cops superior a la de les papallones. Es calcula que convivim
almenys amb 600 espècies diferents. Aquestes són algunes de les més comunes
als parcs naturals de Collserola, el Garraf i el Montseny

Apis mellifera / Abella de la mel
És una espècie gestionada pels humans des de fa
segles, i per això és la més abundant a Catalunya i
al món.
l Espècie solitària o social? Social.
Bombus terrestris / Abellot o borinot
Junt amb l’abella de la mel, una de les poques
espècies que fan mel i construeixen el niu amb
cera. A Catalunya hi ha 35 espècies d’aquest
gènere. A Europa, una quarta part de les espècies
de Bombus són vulnerables.
Ceratina cucurbitina
A Catalunya hi ha 10 espècies d’aquest gènere, que
construeix el niu amb serradures de la medul·la de
la tija dels esbarzers.
l Espècie solitària o social? Solitària.

l Característica distintiva: És l’abella que
forma colònies més grans; l’única que fa una
dansa per comunicar a les seves companyes la
localització de les floracions.
2023
l Espècie solitària o social? Social. l Característica distintiva: És comuna arreu i
fa forats en tiges d’esbarzers per fer-hi el niu.
l Característica distintiva: És la més peluda, el
peluix de les abelles. l Quines flors visita? Moltes.

l On la trobem i on fa el niu? La trobem a tot l On la trobem i on fa el niu? A tot arreu. És

20 DE MAIG

arreu, i la majoria fan el niu en ruscos més abundant en llocs freds i zones de
d’apicultors. A la natura, en grans cavitats de muntanya i fa el niu en caus abandonats de
troncs d’arbres morts. rosegadors.

l Quines flors visita? Pràcticament totes, però li l Quines flors visita? Moltes. A la tardor visita
agrada molt el romaní. l’arboç.

Colletes hederae Dasypoda cingulata Halictus fulvipes

En anglès, les abelles d’aquest gènere s’anomenen En anglès, a les abelles d’aquest gènere se les A Catalunya hi ha 12 espècies d’aquest gènere.
“abelles de cel·lofana”. La secreció que revesteix el anomena “abelles amb pantalons”. A Catalunya hi
niu el fa impermeable. ha nou espècies d’aquest gènere. l Espècie solitària o social? Social.

l Espècie solitària o social? Solitària.
l On la trobem i on fa el niu? Habitual on hi
hagi heura, excava nius sota terra amb una
secreció transparent semblant a la cel·lofana.
l Quines flors visita? Només recull pol·len
d’heura.
l Espècie solitària o social? Solitària. l On la trobem i on fa el niu? La trobem arreu i
excava el niu sota terra.
l Característica distintiva: És la que té les
potes més peludes. l Quines flors visita? Moltes.
l On fa el niu? Excava nius sota terra.
l Quines flors visita? Visita sovint les flors de
malva.

Hylaeus variegatus
A diferència de la gran majoria d’altres abelles, les
femelles d’Hylaeus variegatus transporten el
pol·len dins de l’estómac.
l Espècie solitària o social? Solitària.
l Característica distintiva: És la menys peluda.
l On la trobem i on fa el niu? La trobem arreu i
aprofita forats sota terra, com ara nius
abandonats d’altres abelles i forats de cucs de
terra.
l Quines flors visita? Moltes.
Sphecodes monilicornis
La femella de Sphecodes monilicornis entra al niu
del seu hoste, busca una cel·la, mata l’ou i en
diposita un de seu. La larva es menjarà la provisió
del seu hoste. Per aquest motiu, aquest tipus
d’abelles paràsites s’anomenen abelles cucut.
l Espècie solitària o social? Paràsita d’altres
abelles.
l Característica distintiva: La més tramposa.
l On la trobem i on fa el niu? La trobem arreu i
no fa nius, ja que pon en nius d’altres gèneres.
l Quines flors visita? Visita flors d’Eryngium per
libar-ne el nèctar.
Lasioglossum malachurum
És un gènere amb moltes espècies (un centenar a
la península Ibèrica) difícils de distingir a simple
vista.
l Espècie solitària o social? Social.
l On la trobem i on fa el niu? La trobem arreu i
excava nius sota terra.
l Quines flors visita? Moltes.
Systropha grandimargo
Els mascles tenen la punta de les antenes
recargolades en espiral. Això permet distingir-los
fàcilment d’altres abelles.
l Espècie solitària o social? Solitària.
l Característica distintiva: La més recargolada.
l On la trobem i on fa el niu? Poc comuna,
sempre associada a la planta anomenada
corretjola o campaneta. Excava el niu sota terra.
l Quines flors visita? Exclusivament corretjola
(Convolvulus).
Il·lustracions: José Luis Ordóñez / CREAF
Osmia cornuta o primavera
3
S’anomena primavera perquè és una de les
espècies que vola més aviat després de l’hivern. Hi
ha 35 espècies d’aquest gènere a Catalunya.
l Espècie solitària o social? Solitària.
ARADIUMENGE
l Característica distintiva: És la que pol·linitza
millor els fruiters.
l On la trobem i on fa el niu? Arreu on hi hagi
fruiters. Fa el niu en forats a la fusta morta,
canyes buides i nius abandonats d’altres abelles.
0
l Quines flors visita? Fruiters com els 5
ametllers, els cirerers, les pereres i les pomeres.
Xylocopa violacea o Abella fustera
És l’abella més gran d’Europa (2-3 cm de
llargada). Les antenes de les femelles són
totalment negres. Les dels mascles tenen una part
de color taronja.
l Espècie solitària o social? Solitària.
l Característica distintiva: La més gran.
l On la trobem i on fa el niu? Arreu. Excava
forats a la fusta morta per fer-hi el niu.
l Quines flors visita? Moltes. Li agrada molt
la glicina.
 F O T O A S S A I G
2023
29 D‘ABRIL
L’ESPAI MÉS ÍNTIM
DE DOLORES SAMPOL
Cristina Ros
TEXT
FOTO Jean Marie del Moral
Dolores Sampol, encara que se la trobàs sovint per enmig, es movia
bé en la intimitat. Ho saben tots els que la coneixien, però també
ho poden intuir aquells que visiten la retrospectiva que, fins dia
2 de juliol, el Casal Solleric de Palma dedica a la seva obra.
Pintura, pintura i més pintura en què es troben el seu fill en la
quotidianitat infantil, la roba de cada dia i fins i tot els mateixos
estris del seu estudi que incorporava a l’obra. També alguns
somnis i qualque –sempre continguda– extravagància. Tot orde-
nat, tot sempre pulcre, tot sota control en aquest espai íntim que
pot ser un quadre o el lloc on una fa la feina i la vida.
Aquests dies no només podem retrobar-nos amb Dolores
Sampol (Palma, 1954-2020) a través de les seves obres i etapes
creatives. Les fotografies de Jean Marie del Moral ens permeten
tornar al seu estudi, on retrobam la pintora en el seu món més
íntim. I la tornam a veure, entre els quadres acabats i els que
esperaven el moment idoni per acabar-se, entre els bastiments,
els pots de pintura, els pinzells, els llapis de colors i les eines per
mesurar perquè tot per a ella tenia una mesura i havia de ser
mesurat. “He vist molt d’estudis a la meva vida”, ens diu el fotò-
graf que probablement és un dels que més tallers d’artistes ha
retratat al món, “però el de Dolores Sampol era autènticament
personal i sincer”. I ens ajuda a observar-lo, amb les imatges i la
paraula: “Tenia un espai on pintava, que era ample, obert. Però
després tenia aquell racó de les taules on veies que hi dibuixava,
que hi llegia, que hi pensava. Era un espai mental”, diu.
L’estudi de Dolores Sampol estava situat a la part més alta, les
antigues golfes de la casa del barri antic de Palma on vivia. Tenia
la coberta inclinada, les bigues vistes, una terrassa i nombroses
finestres que feien que la llum natural hi entràs generosa i asso-
lellada a qualsevol hora. Al seu racó més íntim, el de les taules
d’estudi, tot i no tenir les grans vidrieres del lloc on pintava, hi
tenia cortines per a una intimitat encara més protegida. A l’espai
gran, hi havia un balancí –tan comú als estudis dels artistes– que,
amb el moviment suau, endavant i enrere, deu ajudar a mirar i
pensar. És el balancí de retxes en el qual Jean Marie del Moral va
retratar la pintora –ella, i així ho deixa clar l’exposició del
Solleric, sempre es va considerar pintora més que no artista: “En
aquest retrat es veu la seva bondat i aquesta manera seva de
mirar, tan directa. Sempre escoltava, no era de monòlegs, era
d’intercanvi”.
7
0

ARADIUMENGE
 I N F O / G

Tarta Tatin Pastís de Sacher Pavlova

Les postres de poma que es fan al rev
revés L’invent d’un aprenent de cuina Quan la merenga té nom de ballarina
França Àustria Austràlia i Nova Zelanda

A
ustràlia i Nova Zelanda es disputen l’origen d’aquest
dolç de merenga batejat amb el cognom d’Anna
Pavlova, la ballarina del Ballet Imperial Rus que va
visitar els dos països a la dècada dels anys vint. Per la
banda australiana, la història diu que la va inventar el xef
Herbert Sachse a l’hotel Esplanade de Perth.

On tasta
tastar-la?
Rockpoo
Rockpool Bar & Grill Perth
Crown PPerth, Great Eastern
Hwy, Bu
Burswood WA
AUSTRÀLIA
AUSTRÀ

A quest clàssic de la cuina tradicional francesa que es

prepara al forn amb la base a la part superior es va

F
inventar a l’Hotel Tatin, al municipi francès de
ormat per dues capes gruixudes de pa de
Lamotte-Beuvron. La llegenda explica que va ser un
pessic de xocolata i mantega amb
accident a la cuina de les
melmelada d’albercoc, aquest pastís va
germanes Caroline i
néixer el 1832 a la cort del príncep Metternich,
Stephanie Tatin,
excanceller de l’Imperi Austríac. El diplomàtic
propietàries de l’establi-
tenia visita i, com que el cap de cuina estava
ment, tot i que està
malalt, li va tocar treballar al seu aprenent, Franzz
registrat que els pastissos
Sacher, que va improvisar unes postres que han fet
“invertits” són molt típics
història.
de la regió on vivien.

On tastar-la? On tastar-la?
La Maison Tatin Hotel Sacher
Av. de Vierzon 5 Philharmoniker Str. 4
Lamotte-Beuvron Viena
FRANÇA ÀUSTRIA

TEXT_ Maria Labró Vila

2023

DOLÇOS AMB
INFOGRAFIA_ Esther Utrilla Pérez
20 DE MAIG

L’actriu Sarah Bernhardt, la

duquessa Maria Aleksandrovna o
el tenor Angelo Masini van On tastar-les?
fascinar fa molts anys reconeguts Ble Sucre
7 Rue Antoine Vollon
pastissers, que van crear postres París. FRANÇA

en honor seu. Aquestes són Magdalena

na
algunes de les receptes dolces Els petits pastissos
astissos
més populars dedicades a rancesa
de la cort francesa
França i Galícia
personalitats de tota mena, o que
porten el nom dels seus creadors,
S
egons el Larousse Gastronòmic, l’any 1755 el rei
polonès Estanislau Leszcynski va descobrir
que trobem en moltes cartes de aquests petits pastissos que elaborava Madeleine
Palmier, minyona de la marquesa Perrotin de Beaumont,
restaurants i en confiteries. que solia rebre’l quan anava a caçar a Commercy, al
nord de França. Una altra teoria explica que aquests
dolços, amb forma de la tradicional petxina dels
peregrins, els venia una noia que es deia Magdalena al
Pionono
Camí de Sant Jaume. Un símbol eclesiàstic d’Andalusia
Espanya

A
quest petit dolç s’elabora des de finals del s. XIX a
Pera Bella Helena Granada. El seu nom prové del papa Pius IX (Pio
Més enllà de l’opereta Nono), a qui el confiter Ceferino Isla González va
França voler homenatjar. Elaborat amb un pa de pessic
humitejat en almívar i farcit de crema pastissera i

A
questes peres escalfades en almívar i canyella, porta una corona de rovell d’ou torrat que
servides amb gelat de vainilla i salsa de simbolitza el solideu eclesiàstic.
xocolata són creació del xef francès Auguste
Escoffier (el mateix dels préssecs Melba). L’any 1865 els cuiners
dels millors hotels i restaurants de París van començar a utilitzar On tastar-los?
aquesta denominació en diversos plats arran de l’estrena de la famosa Pastisseria Casa Isla Santa Fé
opereta del compositor Jacques Offenbach La bella Helena. En el cas C/Real 10
d’aquestes postres, la denominació va passar a la posteritat. Santa Fé. GRANADA
R À F I C A

Masini Maria Melba

El pastís de noces més popular Una galeta per commemorar El préssec més famós de la història de la
Catalunya un casament reial cuina

E
l nom d’aquestes postres, que durant molts anys van ser el Regne Unit Anglaterra i França
pastís nupcial per excel·lència, és en honor a Angelo

A A
Masini, el tenor que va actuar amb gran èxit al Teatre del questa popular galeta va néixer a Londres el questes postres de préssec en almívar i gelat de vainilla
Liceu de Barcelona a finals del s. XIX. 1874 gràcies a l’empresa Peek Freans, amb salsa de gerds se les va inventar el xef Auguste
Amb una base de pa de pessic, una capa de trufa i nata i una especialitzada en pastes. La companyia va Escoffier a l’Hotel Savoy de Londres el 1894 en honor a
última de crema torrada, se sol decorar amb una mica de nata llançar una galeta senzilla amb el nom de 'Marie biscuit' la cantant d’òpera australiana Nellie Melba, nom artístic de
i crocant d’ametlles. en commemoració del matrimoni de la duquessa Maria Helen Porte Michel, que va adoptar el nom de Melba en record
Aleksandrovna de Rússia i el príncep Alfred I de de la seva ciutat natal, Melbourne.
Saxònia-Coburg
burg Gotha, fill de la reina Victòria.
On tastar-lo?
On tastar-la?
La Pastisseria
A casa nostra, el pêche melba es va reinventar al restaurant
Barcelona 7 Portes de Barcelona. Paco Parellada, propietari de
C/Aragó 228 l’emblemàtic establiment, va adaptar el nom per fer-lo més
BARCELONA aquestes postres
fàcil de pronunciar i va reinventar aque
europees amb una ve versió nostrada que
pijama.
faria fortuna: el pij

On tastar-les?
Les galetes Mariaa
tenen moltes versions
rsions
sota infinitat de
marques que es poden

ARADIUMENGE
trobar al supermercat.
mercat.

NOM PROPI 0
9

Charlotte Sara
Un pastís reial amb Un clàssic de les
fruits vermells festes catalanes
França i Regne Unit Catalunya
Crep Suzette
El rajolí que va fascinar On tastar-la?
el príncep de Gal·les Pastisseria
La Colmena
Mònaco Plaça de l'Àngel 12
BARCELONA

L a teoria principal sobre l’origen de la famosa crep

amb salsa de mantega i taronja flamejades explica
que va sorgir d’un descuit d’un cambrer al Café de
nte Carlo, a Mònaco, que sense voler va vessar
Paris Monte-Carlo,
licor Grandd Marnier damunt de les postres.
Va servir laa crep al príncep de Gal·les, que en va quedar
encantat i la va batejar
zette en
com a Suzette
honor a la filla
es
d’una de les

A
comensalss
d’aquell sopar.
opar. questa recepta
ecepta d’origen francès, elaborada amb
melindros i amb un farcit de 'mousse' o 'bavaroise',
deu el nom a la reina Carlota de Mecklenburg-Strelitz del

L’
Regne Unit. Hi ha altres teories que suggereixen que el
pastís va ser creat per Marie-Antoine Carême, el xef reial origen del nom d’aquest pastís tan típic a casa
francès durant el segle XIX. nostra, fet amb bescuit, crema de mantega i
recobert d’ametlles torrades, és l’actriu francesa Sarah
On tastar-la? Bernhardt. Tot i que hi ha diverses teories sobre la seva
On tastar-les?
r-les? Saló de te Angelina creació, una de les més difoses és la que explica que, en
Café de Paris de Montecarlo 226 Rue de Rivoli una de les estades de l’actriu a Barcelona, el Gremi de
Place du Casino. MÒNACO París. FRANÇA Pastissers li va dedicar aquestes postres.

FONT_ Elaboració pròpia amb l’assessorament d’Ariadna Martínez Utrilla/ Fotos: Wikipedia i Getty

“Hòstia! El gat! Diantre d’animal.
Antonioooooooooo!”
No ha acabat de dir l’improperi i de
veure com la cua de la bèstia desapareix
com un llamp escales avall que sent uns
crits estridents dos pisos per sota. “Un
gat, un gaaaaat, un gaaaaaaat!”
La Júlia baixa esperitada, guiada pels
esgarips afònics que li arriben del replà
de dos pisos més avall. Fa via fins a una
porta entreoberta i aconsegueix irrom-
pre dins el pis desconegut que fa olor de
suavitzant d’espígol.
“Disculpa, el gat és meu”.
“Treu-lo d’aquí, fes el
2023
refotut favor de treure’l
d’aquí. Que soc al·lèrgic.
20 DE MAIG
Molt!”
No l’havia vist mai a
l’edifici. No havien coinci-
dit ni a l’escala ni pel barri.
No té res d’estrany. La Júlia
no coneix bona part dels
veïns de la finca. Són molts
els que viuen repartits
entre els quatre pisos per
replà, sis plantes. I uns
horaris desgavellats, cadas-
cun les seves rutines. Qui
està fora de si, encadenant
esternuts un darrere l’altre,
és un noi molt prim, desma-
negat i alt, calcula que uns
quants anys, pocs, més gran
que ella. Porta texans i una
samarreta negra de La
Incorrecta (“Cada vegada
que dius «tinc que» moren
15 filòlegs”). La Júlia li diu
que mola molt, la samarre-
ta, però ell no està per
orgues i li torna a repetir
que agafi el gat, que es posa fatal, que sis-
plau que se l’emporti. Té els ulls i el
caràcter irritats. La Júlia crida el felí:
“Antonio, vine aquí. Antonio, mixa, mixa.
Va, vine amb mi. Sigues bon nen”. Però
l’Antonio, cua alta en tota la seva longi-
tud, està feliç de poder campar a la seva i
de tenir marge per a l’exploració en ter-
reny ignot. La Júlia el persegueix i, encal-
çant-lo, es converteix en visitadora acci-
dental del pis del veí i de totes les habita-
A M O R I P E B R E
Miol
Marta Vives Masdeu
cions que tenen les portes obertes. Veu
així el dormitori endreçat i auster amb el
llit fet a la perfecció. Té temps de pensar
que amb la calor que fa el veí encara dorm
amb edredó. La cuina americana amb la
cafetera italiana damunt el fogó petit; el
lavabo amb el cossi de la roba acabada de
treure de la rentadora damunt la pica;
l’estudi minúscul amb un ordinador en
marxa i tots els diccionaris del món
damunt la taula. El moment prosaic i real
en pausa dramàtica per un coi de gat.
“Mixa, mixa”.
La Júlia aconsegueix acorralar el gat
darrere del cactus alt, tort i esprimatxat
que el veí té al costat d’una finestra sense
cortines. Però amb l’operació fa caure el
cactus damunt les rajoles hidràuliques,
que s’omplen de terra. El veí toca l’ase de
manera evident. Des del racó on s’ha que-
dat arraulit, l’Antonio es resisteix a
l’escomesa. La bufa i li ensenya les dents.
Quan la Júlia estira la mà per agafar-lo,
l’Antonio l’esgarrapa a consciència.
“Antonio, ja, eh?! Coi de gat!”
Però la Júlia el subjecta fort contra el
pit i l’Antonio sap que ha perdut la batalla
contra la mestressa. I, per com l’agafa, té
la certesa que no hi ha res a fer.
La Júlia torna a demanar perdó al veí,
que s’aparta exageradament d’ella quan ja
està anant cap a la porta. Li diu emprenyat
que faci el favor d’anar més amb compte
amb el gat, que no ha de permetre que se li
escapi, que és un perill públic i que és peri-
llós. “A més, tens sang a la mà. És un sal-
vatge”. La Júlia li diu que és
menys del que sembla, que
l’animal s’ha posat nerviós,
però que normalment és
molt tranquil i dòcil (per
dins s’empassa la mentida i
totes i cada una de les mos-
segades que l’Antonio li fa
als peus cada dia al matí).
Abans que li tanqui la porta
als morros encara té temps
de sentir com el veí remuga
en veu baixa “I, a més, té un
nom ben ridícul. A qui se li
acut batejar-lo així?”,
seguit de dos esternuts i
d’una escurada de gola.
Mentre puja les escales
cap a casa, la Júlia s’adona
que va descalça i que
només porta una samar-
reta vella dels Rolling
Stones damunt les calces.
Quan ha sortit escopeteja-
da darrere l’Antonio no ha
tingut temps de pensar en
decòrums.
L’endemà la Júlia torna
Ferran Forné
a plantar-se davant del ter-
cer quarta. Aquest cop sense l’Antonio i
vestida com toca. Almenys va vestida. I
amb un cactus ufanós com a desgreuge.
Quan el veí obre la porta, fa cara d’espant i
la mira de dalt a baix. Però davant el to de
pau, es rendeix davant la veïna i l’evidència.
Li demana per la ferida de la mà, que ella
s’ha tapat amb una gasa i un esparadrap, i la
convida a entrar i a fer un cafè.
“Va. Provem de tornar a començar.
Em dic Antoni. I tu?” 
M O D A
ELS LEGGINS: UNA PEÇA
AJUSTADA A LA VIDA MODERNA
Els ‘leggins’ han sortit definitivament del gimnàs i
serveixen tant per fer activitats esportives com per a la
vida diària. És una tendència que s’anomena ‘athlesure’,
una paraula de la unió d’’ahtletic’ (atlètic) i ‘leisure’ (oci)
a moda que veiem a les passarel·les,
L
tot sovint, aspira a ser original,
trencadora o sorprenent, per tal
que els mitjans de comunicació,
que massa sovint tan sols posen el
focus en les extravagàncies, li dedi-
quin un espai on poder promocio-
nar-se. Però no hem d’oblidar que
dissenyar un bàsic d’aquells que s’imposa sense
fer soroll és gairebé més meritori i difícil
d’aconseguir, a més de molt més rendible eco-
nòmicament. I què és una peça bàsica? Doncs
aquella que, si algú ens digués que hem de redu-
ir el contingut del nostre armari a un deu per
cent del total, sobreviuria a la poda. Perquè un
bàsic generalment és còmode, funcional i ver-
sàtil, ja que s’adapta a situacions molt diverses.
El texà ha estat un dels bàsics per excel·lència
TEXT_ Sílvia Rosés
del segle XX, però en la darrera dècada, una
altra peça de roba amenaça el seu lideratge
entre el públic femení: els leggings o malles.
La idea d’una peça que s’ajusti a les cames
ja la trobem en èpoques pretèrites, com les
braies tardomedievals per a homes. Al segle
XIX, el trapezista Jules Léotard la va dur i,
sense pretendre-ho, la va batejar, ja que actu-
alment força persones encara l’anomenen
“leotards”. A l’estar cenyida a la silueta, li ator-
gava una gran llibertat de moviment, al mateix
temps que esglaiava el públic femení, per la
traducció literal de la seva zona anatòmica més
prominent. Un altre precedent dels leggings el
tenim el 1958, quan Antoine Verley va llançar
els pantis de colors, íntimament vinculats al
naixement de la minifaldilla. Un any més tard
va tenir lloc el sorgiment de la licra, un invent
Fotos: Getty
ARADIUMENGE
1
1
determinant, ja que possibilitava un ajust més
gran a la silueta sense perdre comoditat i, tot
plegat, a un preu força assequible. Aquesta
fibra sintètica va ser una autèntica revolució,
per a la roba d’esport i per a la moda en general.
Als anys 70 va arribar la passió per l’aerò-
bic i amb ella la necessitat d’una roba ajusta-
da, que facilités el moviment i mostrés els
resultats de l’esport a través d’un cos ben toni-
ficat. En els seus vídeos d’entrenament, Jane
Fonda lluïa unes malles a sota d’un mallot,
una solució que pretenia evitar que una peça
tan estreta definís massa explícitament la
zona del pubis. La solució definitiva vindrà
amb els leggings moderns, que uniran les dues
peces en una, ja que compten amb un pedaç de
roba reforçada amb forma romboidal a
l’entrecuix que evita que es marqui aquesta
zona i es visibilitzi la suor. Aquest simple
detall possibilita que una peça com les malles
surti d’espais interiors com els gimnasos i ser-
veixi tant per fer activitats esportives com per
a la vida diària. Si bé en l’actualitat un dels
usos més habituals de la roba d’esport són les
activitats no esportives, els leggings estaran
dins d’aquesta categoria en moltes ocasions.
És el que s’anomena athlesure, una paraula
composta derivada de la unió d’athletic (atlè-
tic) i leisure (oci), que es refereix al desplaça-
ment de la roba esportiva a altres àmbits. És
que dur leggings confereixen a qui els porta un
aspecte de persona activa, moderna, vital i
ocupada, que no pot perdre temps de la seva
agitada vida canviant-se de roba quan, en rea-
litat, n’ha destinat força escollint-la i constru-
int la seva imatge. 
 T U R I S T A D E C O A D ’ U L L

TEXT

Antoni Janer Torrens

vui Menorca, Reserva de la

A
Biosfera, encara seria més sos-
tenible si hagués prosperat el
projecte de tren ideat el 1908.
Els detalls d’aquell somni
frustrat es poden resseguir en
el llibre Viatjar en tren per
Menorca (1994), del periodista
i sociòleg de Ferreries Sebastià Rotger Barber.
“La necessitat d’implantar el ferrocarril a la nos-
tra illa –assegura– responia a la prosperitat
industrial del moment, liderada, des de final del
segle XIX, per la sabata (Ciutadella) i la bijuteria
(Maó). S’alimentava del comerç de les colònies
d’ultramar, sobretot de Cuba. Tot plegat feu que,
entre el 1906 i el 1910, es creassin a Menorca tres
bancs: el banc comercial, el banc de Maó i el banc
de Ferreries”.
Aquella florida econòmica con-
trastava amb les precàries comuni-
cacions internes d’una illa que
tenia prop de 40.000 habitants.
“Llavors –recalca Rotger– la gent
gairebé no es movia del seu poble.
Els productes del camp (carn, cereals,
hortalisses, patates...) es traginaven amb
carros estirats per bísties per camins de
terra. Després hi hagué petits automò-
bils que tardaven dues hores per fer els 45
quilòmetres que separen Maó de Ciutadella. A
part de lents, tenien poques freqüències. Davant
2023
EL TREN QUE VA
PERDRE MENORCA
La gran fallida financera de 1911 paralitzà la construcció
d’una línia ferroviària ideada tres anys enrere per facilitar el
trasllat de mercaderies entre Maó i Ciutadella en una illa que
aleshores tenia un potent teixit industrial
Els permisos del Ministeri per implantar el
ferrocarril a Menorca arribaren el setembre de
1910. Aleshores tècnics de l’empresa catalana
Struch es traslladaren fins a l’illa per començar a
1 posar fil a l’agulla. La presentació en societat del
projecte ja redactat tingué lloc el 26 d’abril de
1912 a l’Ajuntament de Maó. El pressupost ascen-
dia a prop de vuit milions de pessetes. La línia,
d’un metre d’ample, tenia una extensió de 45
quilòmetres i 826 metres i anava en paral·lel
a la carretera general que unia els dos
extrems de l’illa. Constava de cinc estacions:
el port de Maó, Alaior, es Mercadal, Ferreries
Aquella iniciativa i Ciutadella. També disposava de dos baixa-
representava l’entrada defini- dors al Toro i es Pla Verd. Es deixava per a més

un activitat fabril en augment hi hagué la urgència tiva de Menorca a la modernitat. Fou endavant la possibilitat de crear un ramal de
de modernitzar la xarxa viària per agilitzar el molt ben rebuda per la premsa, tant la republica- Maó fins a Sant Lluís i un altre del Mercadal fins al
20 DE MAIG

comerç marítim de les manufactures”. na (Voz de Menorca) com la dretana (El Bien Migjorn.
José María Cabanillas, el delegat del Govern a Público). Aviat ambdós diaris publicaren conjun-
Menorca, fou qui en dugué la veu cantant. El març tament una carta del farmacèutic i eminent natu- Fallida financera
de 1904 convocà els batles dels aleshores cinc ralista Jaume Ferrer Aledo, que demanava obrir Aviat l’eufòria desfermada el 1912 pel projecte
municipis de l’illa, el senador i diversos empresa- una subscripció pública per recaptar les 15.000 del tren a Menorca quedà aigualida per les tur-
ris. De la reunió en sortí una comissió que havia pessetes que sol·licitava l’empresa Struch com a bulències financeres del moment. Feia un any
d’estudiar la possibilitat de la implantació del avançament per començar el projecte –la subven- que havia tancat Anglo-Española de Motores,
tren. A Mallorca el sector industrial ja l’havia ció del govern central només garantia el 5% del una empresa dedicada a la fabricació de maqui-
aconseguit el 1875 amb la línia Palma-Inca. Fou la cost de la línia. nària al port de Maó. No havia pogut resistir
pedra angular d’una ampla xarxa ferroviària de
prop de 220 quilòmetres, que s’acabaria desman-
tellant amb la febre dels cotxes i el boom turístic: 2
Inca-Sineu (1878), Enllaç - Llubí - Muro - sa Pobla
(1878), Sineu - Sant Joan - Petra - Manacor (1879),
Santa Maria - Santa Eugènia - Algaida - Montuïri
- Porreres - Felanitx (1897), Palma-Bunyola-
Sóller (1912), Palma - l’Arenal - Llucmajor (1916),
Llucmajor - Campos - ses Salines - Santanyí
(1917) i Manacor - Sant Llorenç - Son Carrió - Son
Servera - Artà (1921).

Subscripció popular
Malgrat la il·lusió generada, la comissió proposa-
da el 1904 per Cabanillas quedà en punt mort. Les
gestions s’activaren al cap de quatre anys de la mà
de l’empresari ciutadellenc Antoni Vila Juaneda.
Es tractava d’un indià que havia fet fortuna a
Cuba i després s’havia establert a Barcelona. El
març de 1908 se li obrí el cel quan el govern cen-
tral aprovà una nova llei de línies ferroviàries
secundàries. De seguida es posà en contacte amb
una empresa catalana (Struch) especialitzada en
el sector –a Mallorca, ja s’havia encarregat de
construir la línia Palma - l’Arenal - Llucmajor.
Mentrestant, per afrontar el projecte, el 26 d’abril
de 1909 es constituí al Mercadal, al centre de l’illa,
Entitat Menorca, integrada per tots els ajunta-
ments. Cadascun es comprometia a aportar-hi
una partida econòmica concreta en funció del
nombre de la seva població.
l’embat de les conseqüències comercials de la
pèrdua de la colònia espanyola de Cuba el 1899.
Tampoc en va sobreviure Industrial Mahonesa,
l’altre gran vaixell insígnia dedicat a la fàbrica
de teixits i filats de cotó. En la seva fallida arros-
segaren els bancs que els finançaven. En total,
més de 800 obrers quedaren sense feina.
“Aquella situació d’inestabilitat econòmica
–apunta Rotger– feu que no s’aconseguissin les
15.000 pessetes que, per subscripció popular,
s’havien de donar a l’empresa Struch per
començar amb el projecte del tren. A més, hi
hagué una altra trava: de sobte el govern cen-
tral introduí una modificació a la llei de ferro-
carrils secundaris que prohibia la constitució
de societats particulars per gestionar les comu-
nicacions interiors. Allò deixava en paper
mullat Entitat Menorca, encarregada de gestio-
nar les partides pressupostàries dels ajunta-
ments. A Madrid degueren considerar que hi
havia altres prioritats”.
El 1915, al cap de tres anys d’aquell no, moria
a Barcelona, a 68 anys, Vila Juaneda. Rotger
desmenteix una llegenda urbana que apunta a
altres causes del fracàs del seu il·lusionant pro-
jecte: “No és vera que no es fes per una suposa-
da rivalitat entre Maó i Ciutadella. A Ciutadella
li interessava molt tenir tren per a les seves
mercaderies fabrils i del camp. Les raons foren
purament monetàries”. La conjuntura econò-
mica continuà igual de complicada els anys
següents. El 1914 esclatà la Primera Guerra
Mundial, que enllaçà amb la Guerra Civil espa-
nyola i la Segona Guerra Mundial. Menorca no
tornaria a aixecar el cap fins entrats els anys 60,
havent deixat enrere l’autarquia de la postguer-
ra. “Llavors, però –apunta Rotger–, molts
empresaris veieren que era més rendible inver-
tir en la construcció d’hotels o apartaments.
Eren negocis que, a més, no es prestaven a con-
flictes laborals, tan habituals a les fàbriques”.
El complement sostenible
Amb la restitució de la democràcia, els partits
polítics s’oblidaren del tot del somni ferroviari.
No es recuperaria fins al 2017 en el programa
XARXA FERROVIÀRIA 1. Traçat del tren a Menorca que incloïa el projecte ideat el 1908. Arxiu ‘Última Hora Menorca’
2. Instal·lació el 1999 de les vies del tren de sa Pobla sobre els ponts que passen per Inca. Tomeu Garcies / Arxiu ‘Última Hora’
3. Tren de FEVE que cobria el 1997 el trajecte Palma-Inca. Arxiu UH
electoral d’El Pi de Jaume Font. Rotger, tanma-
teix, insisteix que ara implantar el tren seria poc
viable per una qüestió orogràfica: “El projecte
redactat el 1912 preveia fer prop de sis túnels al
centre de l’illa, que és la més abrupta, entre es
Mercadal i Ferreries. Això costa molts de
doblers. Aquests darrers anys les institucions
s’han estimat més apostar per millorar les fre-
qüències dels busos públics. Ara ja no cal esperar
tant com abans”.
L’investigador també recorda que la raó de
ser del tren a principi del segle XX ja ha deixat de
tenir vigència: “Llavors l’objectiu principal era
el trasllat de mercaderies tant fabrils com del
camp. I avui pràcticament ja no tenim indústries
i el camp està molt abandonat. El poc que es pro-
dueix es tragina amb camions”. En qualsevol cas,
Rotger reconeix que el tren seria el complement
perfecte a la declaració de Reserva de Biosfera
que el 1993 concedí la Unesco a Menorca:
“Contribuiria a fer l’illa més sostenible llevant
d’enmig tants de cotxes. No sé, però, si seria del
tot rendible a l’hivern, quan no hi ha turistes”.
A Mallorca ha augmentat l’ús ciutadà del tren
d’ençà que fa nou mesos el Govern central el boni-
ficà íntegrament. Les dues úniques línies que que-
den de titularitat pública de l’extensa xarxa del
passat (Palma - Manacor i Palma - sa Pobla) han
quedat curtes en una illa que ja supera els
900.000 habitants. Davant l’actual saturació de
les carreteres, la presidenta Francina Armengol
s’ha compromès, si torna a governar, a destinar
una partida de 30 milions d’euros de la Comunitat
Autònoma per iniciar aquest any les obres del
reclamat tren de Llevant, entre Manacor i Artà.
Sobre la taula del Consolat de la Mar ja hi ha, a
més, un acord signat amb el Ministeri de
Transports, Mobilitat i Agenda urbana per con-
nectar amb tramvia la plaça d’Espanya de Palma
amb l’aeroport. Allà on, en canvi, no s’espera el
tren és a Menorca, amb 90.000 habitants, ni a
Eivissa, que, sent una mica més petita, té 150.000
habitants. A diferència del projecte ferroviari
frustrat de Menorca, la pitiüsa menor tingué, a
final del segle XIX, un trenet que ajudava a trans-
portar la sal de les Salines.
3 entre el 1880 i el 1910, es constituïssin a
Una potència
industrial
La implantació del tren a Menorca el 1908
estava lligada al potent teixit industrial que
tenia l’illa des de final del segle XIX. L’his-
toriador ciutadellenc Miquel Àngel
Casasnovas Camps ha estudiat aquest tei-
xit en la tesi doctoral La Transformació
d’una economia insular. El cas de Menorca:
1600-1920 (2001). Les dades que ofereix
són força clarificadores. El 1886 el percen-
tatge de població ocupada en el sector
secundari era del 33%.
Les xifres de Menorca contrasten amb
les d’Eivissa, que, amb unes dimensions
lleugerament inferiors, era una illa que el
1887 només tenia el 2% de la població acti-
va treballant en la indústria –del 1876 data-
va la inauguració de la fàbrica tèxtil de Can
Ventosa, de propietaris catalans. Mallorca,
sent la més gran de totes, gaudí d’un major
dinamisme industrial en el camp de la biju-
teria (Manacor), productes tèxtils (Palma,
Bunyola, Esporles, Santa Maria, Sóller i
Pollença), calçat (comarca del Raiguer i
Llucmajor), licors i conserves (Palma).
ARADIUMENGE
Eren productes que s’exportaven en vai-
xell a Europa i a Amèrica. Tanta activitat
comercial desmunta la idea sempre recur-
rent de presentar les Balears anteriors al
‘boom’ turístic com una societat endarreri-
da i totalment aïllada del món.
Des del 1892 les fàbriques menorqui- 1
nes ja pogueren proveir-se de llum amb la 3
inauguració a Maó de la primera central
elèctrica de les Balears. El 1900 els produc-
tes manufacturats representaven el 80%
del valor de les mercaderies que sortien
dels ports menorquins. El 1912 l’illa fabri-
cava el 5,5% del calçat elaborat per mitjans
mecànics d’Espanya, més que a Navarra,
Andalusia, Aragó o Galícia i gairebé tant
com al País Basc. Tot plegat havia fet que,
Menorca set entitats bancàries.
Maó destacava pels seus tallers de biju-
teria, però sobretot per tenir dues indústri-
es capdavanteres: Industrial Mahonesa,
oberta el 1856 com a fàbrica de teixits i
filats de cotó, i Anglo-Española de
Motores, dedicada des de 1902 a la produc-
ció maquinària. Ciutadella, en canvi, esta-
va més bolcada en la sabata, mentre que
Maó el 1930 s’especialitzaria en la produc-
ció de formatges amb Industrial Quesera
Menorquina, coneguda posteriorment
com El Caserío. A Alaior, el 1940 un pastis-
ser muntà una fàbrica de gelats, que seria
l’embrió de la futura La Menorquina.
Avui, d’aquella època daurada de la
indústria menorquina en queda ben poca
cosa. Sobresurten la marca de sabates
Mascaró (Ferreries) i algunes empreses
dedicades a la bijuteria (Maó). Durant els
anys vuitanta del segle XX el 65% de la
indústria de bijuteria d’Espanya es feia a
Menorca. Eren uns anys en què l’illa acollia
importants fires del sector tant de l’àmbit
nacional com europeu.
 V I S C A
Qui té por
d’Anna Manso?
2023
20 DE MAIG
empre tan guai i directa”,
“S
m’escriu un home amb qui
em veig. A ell li agrada la
meva manera de fer. No
l’espanta. No sempre ha sigut
així. M’he trobat molts
homes a qui els ha tirat enre-
re que tingui clar el que vull i
que ho expressi. Que exerceixi la meva lli-
bertat i que ho faci sense demanar permís
o dissimulant.
A moltes dones com jo ens ho han dit:
“Fes la tonta”. A mi fins i tot em van acon-
sellar que no parlés de manera tan desim-
Anna Manso bolta quan les coses m’anaven bé perquè la
meva ara exparella podia sentir-se menys-
tinguda. I que aixequin la mà quantes
dones no hem hagut de sentir-nos allò de:
“Amb aquest caràcter ningú et voldrà”. I, és
clar, aquest “ningú” es refereix a un home.
Davant meu ningú ha gosat dir-m’ho, però
com que ho he sentit d’altres dones sé que
hi havia gent que considerava que la meva
exparella tenia mèrit per haver d’aguantar-
me, amb tantes coses que faig, dic i penso.
Durant bastant de temps vaig viure-ho
fatal. Em mirava per dins i per fora i pensa-
va que la gent tenia raó. Que feia por i que
per què coi les deesses paganes a qui reso
no m’havien concedit la gràcia de la discre-
ció i la mansuetud. D’anar pel darrere amb
estratègies per aconseguir el que vols. De
la nul·la ambició professional i personal.
Mecaguntot, em deia, ja podria haver sortit
més gata maula.
L A V I D A
@furiaaaaa
Però l’edat m’ha jugat a favor perquè
amb el temps em vaig adonar que no
suporto les gates maules. Sé que fan el que
fan per no violar el codi patriarcal que diu
que un home de caràcter és un líder, algú
desitjable, i que les dones és millor que
siguem amables i simpàtiques, però sense
excedir-nos, suaus, dolces, subtils. Però
Mare de Déu de les Santes Tòtiles Màrtirs,
quin avorriment de descripció. A més, em
vaig dir, a mi m’agrada com soc, amb
imperfeccions i merdes incloses. Les esti-
mo, les meves misèries, com qui estima la
coixesa d’un fill. I aquest fer meu de tro i
alegria també m’agrada. No, no: m’encan-
ta. Que ningú s’espanti. No pateixo un atac
d’ego sobtat. Però coi, m’ha costat molt
arribar fins aquí. Una vegada vaig llegir
que si no vols ser la teva parella, vas venu-
da. I qui diu parella diu companya de feina,
de pis, d’amiga... i m’he treballat unes
quantes cosetes que calia treballar. Tant,
que me n’aniria de viatge sola si no fos que
anar-hi en companyia em diverteix més.
Però jo amb mi mateixa m’ho passo teta.
La meva actitud té premi. Perquè
resulta que el meu caràcter és un filtre
meravellós de masclistes, insegurs com-
pulsius i dessubstanciats, i qui se m’acos-
ta i s’hi queda no és qualsevol. Qui no em
té por no es té por. I a mi m’agrada la gent
valenta. Que, com diu la Maribel, la meva
psicòloga, no vol dir que no tinguis por,
però que malgrat tenir-ne fas allò que
vols. La valentia és sexi. 
Elisa Riera CÒMIC

ARADIUMENGE
1
5
 K N O C K O U T
Mònica Planas Callol
La hipnosi de l’art digital
2023
20 DE MAIG
ndinsar-se en una mostra d’art digital és sub-
E
mergir-se en un món que estimula sensacions
poc habituals. L’exposició Digital impact, al
Disseny Hub de Barcelona, és una experiència
artística diferent, a vegades sorprenent i d’altres
decebedora. Les instal·lacions més curioses són
les que permeten interactuar amb l’obra d’art,
quan aquesta detecta la presència de l’observa-
dor. El punt de sortida del recorregut convida a penetrar en una
sala plena de milions de partícules de llum que es mouen alea-
tòriament. El visitant en modifica la trajectòria a cada passa
que fa. Provoca una sensació d’inestabilitat però, a
la vegada, un univers de calma s’empassa el visi-
tant si no hi ha gaire gent al voltant. Hi ha obres
que reprodueixen un ésser digital de qui l’observa,
d’altres demanen paciència per aconseguir un
La condició
estat de plena consciència. Altres instal·lacions humana té
transporten falsament a experiències sensorials
vinculades al món natural properes a la meditació.
el do de
Un oasi digital juga amb els colors del cel durant
una aurora boreal, una tempesta o una posta de sol
sorprendre’t
en diferents punts del món. Altres obres busquen més que la
una experiència hipnòtica a través d’un moviment
sinuós i infinit de formes i colors que et grata tecnologia
racons de la ment inaudits. Una mena d’éssers
gegants peluts que corren amunt i avall d’una
enorme pantalla provoquen un somriure. Les
obres connecten amb la poètica i els sentits. Tens la sensació de
ser testimoni de les beceroles de quelcom que en un futur serà
molt més gros. És com si fos un exercici preliminar d’aprenen-
tatge mutu. Com si l’art digital estigués prenent notes de la
reacció de qui l’observa i l’observador intentés entendre el
llenguatge de qui té al davant.
il·lustració_lamartarile
Però fins i tot en un context digital com aquest, la condició
humana té el do de sorprendre’t més que no pas la tecnologia. Al
llarg de la visita hi ha diverses pantalles amb uns avatars d’aspecte
humà. Digital humans, de Lowkeymoves, fa preguntes al visitant
sobre l’exposició: “Creus que això és art?”, “T’està agradant?”. El
visitant ha de prémer el botó del “sí” o del “no” per contestar. En
funció de la resposta, els avatars continuen la conversa. Davant
d’una d’aquestes pantalles es va produir un acte poètic que sembla-
va que anava més enllà de les intencions de l’obra. Un home insatis-
fet amb l’exposició volia comunicar-ho als avatars. Quan l’humà
digital li preguntava si creia que allò era una forma d’art, l’home, en
comptes de prémer el botó, li contestava com si fos
una persona: “No. Això no és art. És una tonteria”.
• Com que l’avatar no reaccionava perquè ningú pre-
mia el botó, l’home repetia la resposta elevant el to:
“No! No és art!” Fins que s’adonava que havia de pré-
mer el botó del “no”. Aleshores l’humà virtual conti-
nuava: “¿T’està agradant l’experiència?” I l’home
tornava a caure en el mateix error: “Gens. No acabo
d’entendre de què va tot això. És infantil”. L’avatar es
mantenia immòbil i l’home movia els braços inten-
tant despertar el noi virtual. Movia el cos buscant el
contacte visual fins que es recordava que allò era una
màquina i que calia prémer el botó. La situació es va
• repetir en una altra pantalla on hi havia una noia vir-
tual que continuava l’enquesta. Pretenia establir-hi
una conversa oblidant que allò era una màquina. La
gran poètica de Digital impact era allà. L’home que no veia cap sen-
tit a l’art digital acabava fent petar la xerrada amb una pantalla amb
un avatar clarament digital. Aquest visitant descregut se sent devo-
rat per l’experiència sensorial en un diàleg impossible i frustrant
que és l’apoteosi de l’exposició. La prova de la capacitat de l’art digi-
tal per fagocitar-nos fins i tot en contra de la nostra voluntat. 