Xavier Giménez A1

Antropologia de la societat contemporània

Curs 2022-23

IN ( mobilitat )
El mundo actual se presenta en ocasiones como fluido, híper-móvil, con
ideas, personas, objetos y culturas en constante movimiento. Sin embargo
como nos recuerdan los principales ideólogos del Nuevo Paradigma de la
Movilidad (Mata-Codesal, 2014:3983-3984), “no existen incrementos en
fluidez sin la presencia de extensos sistemas de inmovilidad” (Hannam,
Sheller y Urry, 2006: 6)

CONTEXT

La història del meu pare és la història d’un obrer que als 21 anys, va decidir,
emigrar cap a Catalunya un cop finalitzat el servei militar obligatori. En Baltasar,
tenia un nom de Rei mag, va tenir la valentia, quan tot just quedava orfe del seu
pare, de ser el primer de la família en ‘abandonar’ el seu poble d’origen ( Huércal-
Overa ) i posar els seus peus al Maresme, on es disposava a guanyar-se la vida,
contribuint, juntament amb altres immigrants del sud, a l’expansió industrial,
capital i comercial de Catalunya, i per defecte de la resta de l’Estat. Amb una mica
de ciment i una paleta a la mà, va construir molts edificis, i la seva vida.

“Com que aquí estic malament, me’n vaig a veure si prospero en un altre
lloc”. Paco Candel

Nascut al 1940, primer any post bèl·lic de la cruenta guerra civil espanyola, va ser
el tercer fill, per ordre, de la Francisca i en Bartolomé. També va tenir dos germans
més petits. Tots van acabar venint a Catalunya, inclosa la seva mare, però ell va
ser el primer, no quedant exemptes la por i les angoixes que deuria sentir. Però de
valentia, no se li pot exigir més. Ell va foradar la paret, que tota la seva família més
tard, van segellar un cop la van deixar enrere, aconseguint el reagrupament
familiar.

Para que algunas personas puedan moverse, otras han de permanecer.

(Mata-Codesal, 2014:3992)

DESENVOLUPAMENT

El pare es va arrelar a la terra, es va casar amb la Mercè i va tenir tres fills, jo sóc
el petit. L’amplitud d’anys que em separaven del meu pare no ens va ajudar molt a
entendre’ns mentre ell va ser viu, no només són els 38 anys que ens portàvem,
sinó que a més, s’ha d’afegir el context tant canviant en la societat espanyola, els
esdeveniments finals de la dictadura i principis de democràcia que succeïren. Ben
pensat, sense aquest canvi polític i social, molt probablement, jo no hagués nascut.
El pare tenia clar que volia seguir vivint en un poble, i es va fincar a Sant Andreu
de Llavaneres, Maresme. Això si, les feines majoritàriament eren al Alt Maresme,
on el turisme va començar a ser ferotge, i els empresaris sabedors de que
s’emplenarien les butxaques, van competir a veure qui feia més hotels pels turistes.
Santa Susanna, Malgrat de Mar, Blanes i Lloret es van convertir en un rusc on els
suecs, alemanys i anglesos pol·linitzaven la nostra espècie.

Així doncs, tota una generació de persones castigades per la presa de poder a
Espanya pels falangistes, es va veure obligada a marxar dels seus biòtops per
poder construir una vida digne. Tant és, en el cas del meu pare, que el seu pare
( el meu avi ) fos un reconegut intel·lectual a la província més oriental d’Almeria. El
destí que deparava a en Baltasar era guanyar-se les garrofes des de baix, lluny, en
principi, de la seva família i en un altre país.

Quan jo vaig marxar a treballar i a viure a Suïssa, tres dies desprès de l’atemptat
de l’11 de Setembre del 2001, vaig reeditar, sense ser conscient, els passos que ell
havia fet feia 40 anys. La nostra relació va canviar considerablement ( a millor ), i
ha estat al llarg dels anys que me n’he pogut adonar. Certament, és molt diferent,
perquè la meva fugida va ser per motius amorosos i la seva, de supervivència. Jo
tornava cada tres mesos a fer curtes estades i cada nou quan s’havia de renovar el
visat. Però per ell, el fet de que jo marxés a un altre país a treballar del que fos, el
va emplenar d’orgull i es va veure, per primer cop, reflectit en el seu fill petit.
Un dia, desprès d’estar una setmaneta per casa, em vaig acomiadar amb un “nos
vemos pronto”, vaig baixar les escales de la comunitat i quan era al cotxe, em vaig
oblidar una cosa a casa, en tornar a pujar vaig veure com el meu pare s’havia
esperat a que jo sortís per poder plorar, i allà vaig entendre-ho tot, almenys en el
que es refereix a l’anar i al venir ( i a la maleïda manera que tenia el meu pare
d’amagar les emocions! ).

A casa hem parlat sempre el castellà, la meva mare, catalana, ens ha parlat
ambdós idiomes, però penso que si entre ells parlaven castellà, a nosaltres se’ns va
quedar més aquesta llengua. Jo crec que fins que no vaig arribar a la secundària no
parlava mai el català. Al barri, tots som fills d’Andalusos i Extremenys. La meva
mare sempre s’ha entregat als altres, sempre tot pels demés. De viure amb quatre
homes, és mig home. Han hagut de marxar tots els seus fills de casa i morir el seu
home per ser com volia ser, lliure, solitària, silenciosa i austera.

De petit, tots els estius ‘baixàvem’ al poble, molt religiosament, cada vegada que
els meus pares tenien dues o tres setmanes de vacances, m’arribaven a les meves
orelles les frases “Sólo se paga en Catalunya” i “verás que Migas nos vamos a
comer”. Només era per el meu pare així, però aconseguia amb la seva energia, que
tota la mística familiar cregués que tornàvem a les arrels, que érem d’allà, de la
cultura de l’espart, de les “Películas del oeste” i de menjar molt bé i barat.
Com he comentat, la primera línia de parentesc de la família també estava a
Catalunya. Als qui anàvem a visitar eren els tiets i cosins més propers del meu
pare, els que si van néixer, créixer i morir a ‘la tierra’, els ‘immòbils’. Quan estàvem
per allà, doncs un any tocava anar a la província de Granada, un altre a la de
Málaga i així combinant, amb camp base a Overa, però visitant coneguts i amics de
la infància. Jo no, però els meus germans que són 10 anys més grans que jo, s’ho
passaven pipa amb ‘els Overenses i les Overensas’.
Al meu pare no li agradaven gaire els fatxes i els pijos, i rebutjava anar als llocs
més concorreguts, com les grans ciutats o les platges més comercials. Tot i això, un
dia vam anar a Puerto Banús, Marbella.

Tornant al meu periple durant dos anys i mig a Suïssa, amb moltes anades i
tornades, mantenint la proximitat física amb els meus propers, em vaig adonar del
buit que representa estar en un lloc aliè. El meu cas era voluntari, voluntari en el
terme opcional, no tenia la necessitat d’estar a Suïssa per sobreviure, però vaig
sobreviure. Treballar d’encofrador, on només els encarregats eren Suïssos i els
demés immigrants. Em va servir de penitència, estava a baix de la cadena social.
L’idioma oficial a l’obra era l’Italià, pels ex combatents i refugiats de la guerra de
Iugoslàvia, n’era l’idioma oficial, i així podien ser discrets sobre si un era Kosovar,
Croat, Serbi o Bosnià. El clima era molt tens quan hi havia algun enemic, potser un
any enrere, s’estaven disparant a les trinxeres.

La meva estada va ser una etnografia paral·lela, d’una banda observava amb
deteniment quines vivències tenia jo i com les compartia amb la meva família i els
meus amics d’aquí, convertint-se en una auto-etnografia. D’altra banda, la meva
posició dins d’un Món hostil, el dels refugiats balcànics, colpits moral i
emocionalment, però agraïts de poder explicar la seva vida, no de com l’havien
aconseguit mantenir, i guanyant-se cada dia el pa, la raó i el poder de poder enviar
les remeses a les seves famílies que, amb sort, encara deurien romandre a la seva
terra.

Gracias a la permanencia de ciertas personas en un hogar se facilita o

permite la migración de otras dentro del mismo hogar (Mata-Codesal,
2014:3990)

La vida em va canviar per complet.

CONCLUSIONS

En aquest breu treball he volgut representar, d’una manera propera i personal, la

relació directa entre els agents que es mouen i els que no. Si bé en els tres casos
relatats hi ha certes diferències, migració per temes laborals, de benestar personal
i/o de refugiats, totes les circumstàncies s’uneixen eu un punt, la mobilitat i la
immobilitat.

La reflexió més potent que m’ha sorgit, és la de que quan una persona migra per
les raons que siguin, cerca una vida millor, lluny de les circumstàncies que
l’empenyen a deixar la seva terra i la seva família. Potser a la vida aconsegueix el
que pretén, o no, potser no s’imagina o potser no té cap més ambició que canviar
el seu modus vivendi. Potser directament no ho aconsegueix, però de ben segur
serà la seva descendència, si és que l’obté, la que obtindrà els fruits d’aquest gran i
vital pas que ha fet a la seva vida.

Poc s’imaginava el pare que amb la seva decisió de pujar al Tren Botareja, impulsat
pels que el van fer fora de la seva terra, determinés en deixar descendència,
juntament amb la immobilitat de la mare, i que aquesta pogués emprendre també
moviments de migració o que simplement romangués en el lloc d’origen.