Annex1 Tema3

P.º Gral.
Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920

Gran de Gràcia, 171 08012 BARCELONA Tel. 934 150 988
Alboraya, 23 46010 VALÈNCIA Tel. 963 614 199
Ponzano, 15 28010 MADRID Tel. 914 444 920
www.cef.es info@cef.es 902 88 89 90
T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 3
1. Les institucions constitucionals: la Corona, les Corts Generals, el Tribunal de Comptes, Defensor del Poble
1.1. La corona
1.2. Les corts generals
1.2.1. El Congrés dels Diputats
1.2.2. El Senat
1.2.3. Funcionament
1.2.4. Principals funcions de les Corts
1.2.4.1. Control del Govern
1.2.4.2. Funció legislativa
1.2.4.3. Funció financera
1.2.4.4. Adopció de decisions polítiques fonamentals
1.2.4.5. Integració o control d’altres òrgans constitucionals.
1.3. El Tribunal de Comptes
1.4. El Defensor del Poble
1.4.1. Designació
1.4.2. Cessament
1.4.3. Àmbit de competències
1.4.4. Procediment d’actuació
2. Poder legislatiu: principi de legalitat I tipologia de lleis

2.1. El principi de legalita
2.2. Tipologia de lleis
2.2.1. Lleis estatals
2.2.2. Lleis Autonòmiques
3. Poder executiu; funcions, potestats i composició

3.1. Funcions i potestats
3.1.1. Funció política
3.1.2. Funció normativa
3.1.3. Funció administrativa
3.2. Composició
3.2.1. El President
3.2.2. La resta de membres del Govern
3.2.3. Estatut dels membres del Govern
www.cef.es OCTUBRE 2020 Sumari

"Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei.
Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)".
T. GESTORS ATC
Oposicions
4. Normes dictades amb rang de llei pel poder executiu

5. El poder judicial: funcions, principis i organització
6. El Tribunal Constitucional
Sumari www.cef.es
P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920
Gran de Gràcia, 171 08012 BARCELONA Tel. 934 150 988
Alboraya, 23 46010 VALÈNCIA Tel. 963 614 199
Ponzano, 15 28010 MADRID Tel. 914 444 920
www.cef.es info@cef.es 902 88 89 90
3
TEMA
Les institucions constitucionals: la Corona, les Corts Generals, el Tribunal de
Comptes, el Defensor del Poble. Poder legislatiu: principi de legalitat i tipologia
de lleis. Poder executiu: funcions, potestats i composició. Normes dictades amb
rang de llei pel poder executiu. El poder judicial: funcions, principis i organització.
El Tribunal Constitucional
1. LES INSTITUCIONS CONSTITUCIONALS
1.1. LA CORONA
La Constitució espanyola regula la Corona en el títol II, articles 56 al 65. La Corona apareix
configurada com un òrgan de l’Estat (el Rei és el Cap de l’Estat), atribuint-li funcions específiques, que
la diferencien clarament dels òrgans encarregats d’exercir les funcions legislatives, executiva i judicial.
L’article 56.1 proclama: «El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i
modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat Espanyol
en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix
les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis».
Més concretament les funcions del Rei es senyalen als articles 62 i 63 de la Constitució, l’article 62:
«Correspon al Rei:
a) Sancionar i promulgar les lleis.

b) Convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions en els termes previstos a la
Constitució.
c) Convocar a referèndum en els casos previstos a la Constitució.
d) Proposar el candidat a President de Govern i, en el seu cas, nomenar-lo, i també posar fi a
les seves funcions en els termes previstos en la Constitució.
e) Nomenar i remoure els membres del Govern a proposició del President d’aquest.
f) Expedir els decrets acordats en el Consell de Ministres, proveir els oficis civils i militars i
concedir honors i distincions d’acord amb les lleis.
www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 1

T. GESTORS ATC
Oposicions
g) Ser informat dels afers d’Estat i presidir, a aquest efecte, les sessions del Consell de Ministres
quan ho cregui oportú, a petició del President del Govern.
h) El comandament suprem de les Forces Armades.
i) Exercir el dret de gràcia d’acord amb la llei, la qual no podrà autoritzar indults generals.
j) L’Alt Patronatge de les Reials Acadèmies».
L’article 63 preveu que «El Rei acredita els ambaixadors i altres representants diplomàtics. Els
representants estrangers a Espanya són acreditats davant ell.
Al Rei correspon de manifestar el consentiment de l’Estat per a obligar-se internacionalment

mitjançant tractats, de conformitat amb la Constitució i amb les lleis.
Al Rei correspon, prèvia autorització de les Corts Generals, de declarar la guerra i fe fer la pau».
Conforme a l’article 64 «Els actes del Rei seran referendats pel President del Govern i, en el seu cas,
pels Ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern i la dissolució seran
referendats pel President del Congrés. Dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin».
1.2. LES CORTS GENERALS
A elles es refereix la Constitució espanyola en el títol III, el qual està dividit en tres capítols; el
Capítol Primer: De les Cambres; el Capítol Segon: De l’elaboració de les lleis, i el Capítol Tercer: Dels
Tractats Internacionals.
Les Corts Generals poden conceptuar-se com un òrgan o, millor, com un complex orgànic de
naturalesa representativa, deliberant, inviolable i contínua, segons les configura la Constitució espanyola.
L’article 66 estableix que «Les Corts Generals representen el poble espanyol i són formades
pel Congrés i el Senat. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els
pressupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució.
Les Corts Generals són inviolables».
1.2.1. El Congrés dels Diputats
L’apartat primer de l’article 66 plasma el principi de bicameralitat (Congrés dels Diputats-Senat)

del Parlament.
L’article 68 es refereix al Congrés dels Diputats, que es compon d’un mínim de 300 i un
màxim de 400 Diputats, elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret en els termes que
estableixi la llei (Llei de Règim Electoral General de 19 de juny de 1985). Actualment es compon
de 350 Diputats.
La circumscripció electoral és la província. Les poblacions de Ceuta i Melilla seran representades

cadascuna per un Diputat. La llei distribuirà el nombre total de Diputats, assignarà una representació
mínima inicial a cada circumscripció i distribuirà els altres en proporció amb la població.
L’elecció es farà a cada circumscripció atenent a criteris de representació proporcional.
3 ‒ 2 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
El Congrés és elegit per quatre anys. El mandat dels Diputats acaba quatre anys després de l’elecció
o el dia de la dissolució de la Cambra.
Són electors i elegibles tots els espanyols que estiguin en ple ús dels seus drets polítics. La llei
reconeixerà l’exercici del dret de sufragi als espanyols que es trobin fora del territori d’Espanya i l’Estat
els el facilitarà.
Les eleccions tindran lloc entre els trenta i els seixanta dies després de l’acabament del mandat. El
Congrés electe haurà de ser convocat dins els vint-i-cinc dies següents al de la celebració de les eleccions.
1.2.2. El Senat
Es troba regulat a l’article 69:
El Senat és la Cambra de representació territorial.

Els votants de cada província elegiran quatre Senadors per sufragi universal, lliure, igual, directe i
secret en els termes que assenyali una llei orgànica.
A les províncies insulars, cada illa o agrupació d’illes, amb cabildo o consell insular, constituirà una
circumscripció a efecte de l’elecció de Senadors; en correspondran tres a cadascuna de les illes majors
(Gran Canària, Mallorca i Tenerife), i un a cadascuna de les illes o agrupacions d’illes següents: Eivïssa-
Formentera, Menorca, Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i la Palma.
Les poblacions de Ceuta i Melilla elegiran cadascuna dos Senadors.
Les Comunitats Autònomes designaran a més un Senador i encara un altre per cada milió d’habitants
del seu territori respectiu. La designació correspondrà a l’Assemblea legislativa o, si no n’hi havia, a
l’òrgan coŀlegiat superior de la Comunitat Autònoma, d’acord amb el que estableixin els Estatuts, que
asseguraran, en qualsevol cas, la representació adequada.
El Senat és elegit per quatre anys. El mandat dels Senadors acaba quatre anys després de l’elecció
o el dia de la dissolució de la Cambra.
1.2.3. Funcionament
L’article 72 estableix que «Les Cambres estableixen els propis reglaments, aproven autònomament els
seus pressupostos i, d’un comú acord, regulen l’estatut del personal de les Corts Generals. Els reglaments
i la reforma d’aquests seran sotmesos a una votació final sobre la totalitat, la qual requerirà majoria
absoluta. Les Cambres elegeixen els presidents respectius i els altres membres de les Meses. Les sessions
conjuntes seran presidides pel President del Congrés i es regiran mitjançant un Reglament de les Corts
Generals aprovat per la majoria absoluta de cada Cambra. Els Presidents de les Cambres exerceixen en
nom d’aquests tots els poders administratius i les facultats de policia en l’interior dels estatges respectius».
L’article 73 preveu que «Les Cambres es reuniran anualment en dos períodes ordinaris de sessions:
el primer, del setembre al desembre, i el segon, del febrer al juny.
Les Cambres podran reunir-se en sessions extraordinàries a petició del Govern, de la Diputació
Permanent o de la majoria absoluta dels membres de qualsevol de les Cambres. Les sessions extraordinàries
hauran de ser convocades amb un ordre del dia determinat i seran closes després d’haver-lo exhaurit».
L’article 75.1 disposa «Les Cambres funcionaran en Ple i per Comissions».

T. GESTORS ATC
Oposicions
El Ple es compon de:
• La Mesa: òrgan rector de la Cambra que actua sota la direcció i autoritat del President, i
• Diputats i Senadors.
Respecte a les Comissions, cal distingir:
A) Les Comissions permanents: existeix una a cada Cambra, presidida pel President d’aquestes,
amb representació dels grups parlamentaris i amb proporció a la importància numèrica
d’aquests. Existeixen (a més de les que es puguin crear per disposició legal) les següents:
Constitucional, Comissió d’assumptes exteriors, Comissió de Justícia, Comissió d’Interior,
Comissió de Defensa, Comissió d’Economia i Competitivitat, Comissió d’Hisenda i
Administracions Públiques, Comissió de Pressupostos, Comissió de Foment, Comissió
d’Educació i Esport, Comissió d’Ocupació i Seguretat Social, Comissió d’Indústria, Energia
i Turisme, Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Comissió de Sanitat i
Serveis Socials, Comissió de Cooperació Internacional pel Desenvolupament, Comissió
de Cultura i Comissió d’Igualtat.
B) Les Comissions no permanents: les que es creen per un treball en concret. El Ple del
Congrés, a proposta del Govern, de la Mesa, de dos Grups Parlamentaris o de la cinquena
part dels membres de la Cambra, podrà acordar la creació d’una Comissió d’Investigació
sobre qualsevol assumpte d’interès públic.
L’article 78 preveu el següent: «A cada Cambra hi haurà una Diputació Permanent composta per un
mínim de vint-i-un membres que representaran els grups parlamentaris en proporció a la seva importància
numèrica. Les Diputacions Permanents seran presidides pel President de la Cambra respectiva i tindran
per funcions la que preveu l’article 73, la d’assumir les facultats que corresponguin a les Cambres,
de conformitat amb els articles 86 i 116 (regulació dels Decrets-lleis i previsió dels estats d’alarma,
excepció i setge) si aquestes haguessin estat dissoltes o n’hagués expirat el mandat, i la de vetllar pels
poders de les Cambres, quan aquestes no estiguin reunides. Havent finit el mandat o en cas de dissolució,
les Diputacions Permanents continuaran exercint les seves funcions fins que es constitueixin les noves
Corts Generals. Reunida la Cambra corresponent, la Diputació Permanent donarà compte dels assumptes
tractats i de les seves decisions».
1.2.4. Principals funcions de les Corts
Podem esmentar les següents:
1.2.4.1. Control del Govern
A) Aprovació del vot d’investidura: article 99.

Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, i en els altres casos previstos per la
Constitució en què sigui procedent, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats
pels Grups Polítics amb representació parlamentària i a través del President del Congrés,
proposarà un candidat a la Presidència del Govern.
El candidat proposat conformement al que estableix l’apartat anterior exposarà davant el
Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretengui formar i demanarà la
confiança de la Cambra.
3 ‒ 4 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
Si el Congrés dels Diputats atorga la seva confiança al dit candidat mitjançant el vot de la
majoria absoluta dels seus membres, el Rei el nomenarà President. En el cas de no obtenir la
dita majoria, la mateixa proposta serà sotmesa a una nova votació quaranta-vuit hores després
de l’anterior i s’entendrà que la confiança ha estat atorgada si obté la majoria simple.
Si una vegada fetes les votacions esmentades no fos atorgada la confiança per a la investidura,
es tramitaran propostes successives en la forma prevista en els apartats anteriors.
Si després d’haver transcorregut el termini de dos mesos a partir de la primera votació
d’investidura, cap candidat hagués obtingut la confiança del Congrés, el Rei dissoldrà totes
dues Cambres i convocarà noves eleccions amb el referendament del President del Congrés.
B) Aprovació o negació de la qüestió de confiança: articles 112 i 114.
El President del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, pot plantejar davant el
Congrés dels Diputats la qüestió de confiança sobre el seu programa o sobre una declaració
de política general. S’entendrà que la confiança ha estat atorgada si voten favorablement
la majoria simple dels Diputats (art. 112).
Si el Congrés nega la confiança al Govern, aquest presentarà la dimissió al Rei. A continuació
s’haurà de procedir a la designació de President del Govern segons el que disposa l’article
99 (art. 114.1).
C) Aprovació de la moció de censura: articles 113 i 114.
El Congrés dels Diputats pot exigir la responsabilitat política del Govern mitjançant
l’adopció de la moció de censura per majoria absoluta. La moció de censura haurà de ser
proposada com a mínim per la desena part dels Diputats i haurà d’incloure un candidat
a la Presidència del Govern. La moció de censura no podrà ser votada fins que hagin
transcorregut cinc dies de la presentació. Dins els dos primers dies d’aquest termini podran
presentar-se mocions alternatives. Si la moció de censura no fos aprovada pel Congrés, els
signataris no en podran presentar cap més durant el mateix període de sessions (art. 113).
Si el Congrés adopta una moció de censura, el Govern presentarà la dimissió al Rei, i
s’entendrà que resta investit de la confiança de la Cambra el candidat proposat dins la moció
als efectes previstos per l’article 99. El Rei el nomenarà President del Govern (art. 114.2).
D) Comissions d’investigació (art. 76).
E) Interpeŀlacions i preguntes (art. 111).
El Govern i cadascun dels seus membres resten sotmesos a les interpeŀlacions i a les
preguntes que els formulin davant les Cambres. Per a aquesta classe de debat els Reglaments
establiran un temps mínim setmanal. Tota interpeŀlació podrà donar lloc a una moció, amb
la qual la Cambra manifesti la seva posició.
F) Estats anòmals d’alarma, d’excepció i de setge (art. 116).
1.2.4.2. Funció legislativa
A) Iniciativa legislativa, compartida amb el Govern, Comunitats Autònomes i iniciativa popular

(art. 87, l’analitzarem més endavant).
B) Tramitació de projectes legislatius (arts. 88 i 89).
Els projectes de llei seran aprovats pel Consell de Ministres, el qual els sotmetrà al Congrés,
acompanyats d’una exposició de motius i dels antecedents necessaris per a pronunciar-s’hi
(art. 88).

T. GESTORS ATC
Oposicions
La tramitació de les proposicions de llei serà regulada pels Reglaments de les Cambres, sense
que la prioritat deguda als projectes de llei impedeixi l’exercici de la iniciativa legislativa.
Les proposicions de llei que, el Senat prengui en consideració seran trameses al Congrés
perquè aquest les tramiti com a tal proposició (art. 89).
C) Aprovació de lleis orgàniques (art. 81, l’analitzarem al parlar de la tipologia de les lleis).
D) Delegació legislativa (arts. 82 i 85, que analitzarem en el proper punt).
E) Convalidació o derogació de Decrets-lleis (art. 86).
F) Les Cambres funcionaran en Ple i per Comissions. Les Cambres podran delegar a les
Comissions Legislatives Permanents l’aprovació de projectes o proposicions de llei. El
Ple, això no obstant, podrà requerir en qualsevol moment el debat i la votació de qualsevol
projecte o proposició de llei que hagi estat objecte de la delegació. Resten exceptuats de
la delegació la reforma constitucional, les qüestions internacionals, les lleis orgàniques i
de bases i els Pressupostos Generals de l’Estat (art. 75).
1.2.4.3. Funció financera
A) Planificació mitjançant una llei de l’activitat econòmica general (art. 131.1).

B) Exercici de la iniciativa pública en l’activitat econòmica (art. 128.2).
C) Exercici de la potestat originària per establir tributs, «La potestat originària per a establir els
tributs correspon exclusivament a l’Estat mitjançant una llei. Les Comunitats Autònomes
i les Corporacions Locals podran establir i exigir tributs, d’acord amb la Constitució i
amb les lleis. Qualsevol benefici fiscal que afecti els tributs de l’Estat haurà d’establir-se
en virtut d’una llei. Les administracions públiques solament podran contreure obligacions
financeres i fer despeses d’acord amb les lleis» (art. 133).
D) Examinar, esmenar i aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat (art. 134.1).
E) L’Estat i les Comunitats autònomes hauran d’estar autoritzades per llei per emetre
deute públic o contraure crèdit (art. 135.3). Cal recordar que l’any 2011, l’article 135
de la Constitució va ser modificat, senyalant ara que totes les Administracions públiques
han d’adequar les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària. L’Estat i les
comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi el marges
establerts, si s’escau, per la Unió Europea, i que els crèdits per satisfer els interessos i el
capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de
despesa dels seus pressupostos, i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta (art. 135).
F) Examen i aprovació del Compte General de l’Estat (art. 136). Delegació al Tribunal de
Comptes.
1.2.4.4. Adopció de decisions polítiques fonamentals
A) Revisió de la Constitució (art. 166 en relació a l’article 87).

B) Tractats Internacionals: «Mitjançant una llei orgànica es podrà autoritzar la celebració dels
tractats pels quals s’atribueixi a una organització o a una institució internacional l’exercici
de competències derivades de la Constitució. La garantia del compliment d’aquests tractats
i de les resolucions emanades dels organismes internacionals o supranacionals titulars
de la cessió correspon, segons els casos, a les Corts Generals o al Govern» (art. 93). «La
3 ‒ 6 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
prestació del consentiment de l’Estat per a obligar-se mitjançant tractats o convenis requerirà
l’autorització prèvia de les Corts Generals en els casos següents:
a) Tractats de caràcter polític.

b) Tractats o convenis de caràcter militar.
c) Tractats o convenis que afectin la integritat territorial de l’Estat o els drets i deures
fonamentals establerts en el Títol I.
d) Tractats o convenis que impliquin obligacions financeres per a la Hisenda Pública.
e) Tractats o convenis que suposin la modificació o la derogació d’alguna llei o l’execució
dels quals exigeixi mesures legislatives.
El Congrés i el Senat seran informats immediatament de la conclusió dels altres tractats o

convenis» (art. 94).
C) Autorització o convocatòria de referèndum consultiu «El referèndum serà convocat pel Rei
a proposició del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats.
Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de
referèndum previstes per la present Constitució» (art. 92).
D) Autorització de declarar la guerra i fer la pau (art. 63.3).
1.2.4.5. Integració o control d’altres òrgans constitucionals.
A) Proposar quatre membres el Congrés i quatre el Senat pel Tribunal Constitucional (arts.
122 i 159).
B) Proposar deu membres el Congrés i deu el Senat pel Consell General del Poder Judicial.
C) Designa el Defensor del Poble (art. 54).
D) Provisió i exclusió de la successió en la Corona (art. 57.3.4), inhabilita al Rei i designa la
Regència (art. 59.2.3).
E) Proclama al Rei «El Rei, en ser proclamat davant les Corts Generals, prestarà el jurament
d’exercir fidelment les seves funcions, guardar i fer guardar la Constitució i les lleis i
respectar els drets dels ciutadans i de les Comunitats Autònomes» (art. 61.1).
1.3. EL TRIBUNAL DE COMPTES
Existeixen dos tipus de controls dels comptes públics: un control intern i un altre extern. El primer
d'ells ve predisposat per la Llei 47/2003, de 26 de novembre, General Pressupostària. El segon tipus de
control, és l'exercit pel Tribunal de comptes, es disposa en la Llei orgànica 2/1982, de 12 de maig, del
Tribunal de Comptes. El control intern és l'establert per la Intervenció General de l'Administració de
l'Estat. El control extern, desenvolupat pel Tribunal de Comptes és objecte d'aquest enunciat.
La Constitució disposa en l'article 136 que el Tribunal de Comptes és el suprem òrgan fiscalitzador
dels comptes i de la gestió econòmica d'Estat, així com del sector públic. Dependrà directament de les
Corts Generals i exercirà les seves funcions per delegació d'elles en l'examen i comprovació del Compte
General de l'Estat.

T. GESTORS ATC
Oposicions
Els comptes de l'Estat i del sector públic estatal es lliuraran al Tribunal de Comptes i seran censurades
per aquest.
El Tribunal de Comptes, sense perjudici de la seva pròpia jurisdicció, remetrà a les Corts Generales
un informe anual en el qual, quan escaigui, comunicarà les infraccions o responsabilitats en què s'hagués
incorregut.
Els membres del Tribunal de Comptes gaudiran de la mateixa independència i inamobilitat i estaran
sotmesos a les mateixes incompatibilitats que els Jutges.
Una llei orgànica regularà la composició, organització i funcions del Tribunal de Comptes.
No ha d'entendre's al Tribunal de Comptes com un òrgan sotmès al control de les Corts Generals,
sinó que és un òrgan que actua amb plena independència i sotmès a l'ordenament jurídic. El Tribunal
de Comptes presenta multitud de prerrogatives que determinen la seva independència com poden ser
l'elaboració del seu propi pressupost, competències per a tot el concernent al govern i règim interior del
mateix i al personal al seu servei, o per a dictar els seus propis reglaments.
La legislació que desenvolupa l'article 136 de la Constitució abasta:
1. Llei orgànica 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Comptes.

2. Llei 7/1988, de 5 d'abril, de Funcionament del Tribunal de Comptes.
El Tribunal de Comptes, com a màxim òrgan fiscalitzador, exerceix també les seves funcions atesa
la gestió econòmica de les Comunitats Autònomes. Ho disposa expressament la Constitució en l'article
153 d) pel que hem d'entendre que és un òrgan amb poder total sobre l'entramat administratiu de l'Estat.
El Tribunal de Comptes és el màxim òrgan de control del Sector Públic. La modificació més recent
de la Llei Orgànica del Tribunal de Comptes, de 30 de març de 2015 (Llei orgànica 3/2015, de 30 de
març, de control de l'activitat economicofinancera dels Partits Polítics, per la qual es modifica la Llei
orgànica 8/2007, de 4 de juliol, sobre finançament dels Partits Polítics, la Llei orgànica 6/2002, de 27
de juny, de Partits Polítics i la Llei orgànica 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Comptes), amplia
el seu camp d'aplicació establint que s’entén per Sector Públic (art. 4):
Integren el sector públic:
a) L'Administració de l'Estat.
b) Les Comunitats Autònomes.
c) Les Corporacions Locals.
d) Les entitats gestores de la Seguretat Social.
e) Els Organismes autònoms.
f) Les Societats estatals i altres Empreses públiques.
Al Tribunal de Comptes correspon la fiscalització de les subvencions, crèdits, avals o altres ajudes
del sector públic percebudes per persones físiques o jurídiques.
L'esmentat article 4 de la Llei orgànica ha ampliat el camp d'aplicació del control fiscalitzador del
Tribunal de Comptes encomanant-li la fiscalització de l'activitat econòmica-financera dels partits polítics
3 ‒ 8 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
inscrits en el Registre de Partits Polítics del Ministeri de l'Interior, així com la de les fundacions i altres
entitats vinculades o dependents d'ells.
Vuit són els òrgans que constitueixen el Tribunal de Comptes. L'article 19 de la Llei 2/1982, de 12
de maig, del Tribunal de Comptes, els enumera en:
a) El President.
b) El Ple.
c) La Comissió de Govern.
d) La Secció de Fiscalització.
e) La Secció d'Enjudiciament.
f) Els Consellers de Comptes.
g) La Fiscalia.
h) La Secretaria General.
El President serà nomenat d'entre els seus membres pel Rei, a proposta del mateix Tribunal en Ple i per
un període de tres anys. El President i els Consellers de Comptes del Tribunal no podran ser remoguts dels
seus càrrecs sinó per esgotament del seu mandat, renúncia acceptada per les Corts Generals, incapacitat,
incompatibilitat o incompliment greu dels deures del seu càrrec. Són atribucions del President:
a) Representar al Tribunal.
b) Convocar i presidir el Ple i la Comissió de Govern, així com decidir amb vot de qualitat en
cas d'empat.
c) Exercir la prefectura superior del personal al servei del mateix i les funcions relatives al seu
nomenament, contractació, govern i administració en general.
d) Disposar les despeses pròpies del Tribunal i la contractació d'obres, béns, serveis,
subministraments i altres prestacions necessàries per al seu funcionament.
e) Les altres que li reconegui la Llei.
f) Resoldre les altres qüestions de caràcter governatiu no assignades a uns altres òrgans del
Tribunal.
El Ple estarà integrat per dotze Consellers de Comptes, un dels quals serà el President, i el Fiscal.
El quòrum per a la vàlida constitució del Ple serà el de dos terços dels seus components i els seus acords
seran adoptats per majoria d'assistents. El Ple es reunirà, prèvia convocatòria del President, notificada amb
una antelació mínima de 48 hores, una vegada al mes, excepte en el període de vacances del Tribunal,
i en quantes ocasions aquell el convoqui amb causa justificada, o el soŀlicitin tres membres del Ple,
acompanyant-se a la convocatòria el corresponent ordre del dia.
Correspon al Ple:
a) Exercir la funció fiscalitzadora.

b) Plantejar els conflictes que afectin les competències o atribucions del Tribunal.
c) Conèixer dels recursos d'alçada contra les resolucions administratives dictades per òrgans
del Tribunal.

T. GESTORS ATC
Oposicions
d) Aprovar i modificar els Reglaments del Tribunal de Comptes.

e) Les altres funcions que es determinin en la Llei de Funcionament del Tribunal de Comptes.
La Comissió de Govern quedarà constituïda pel President i els Consellers de Comptes Presidents
de Secció. Correspon a la Comissió de Govern:
a) Establir el règim de treball del personal.

b) Exercir la potestat disciplinària en els casos de faltes molt greus respecte del personal al
servei del Tribunal.
c) Distribuir els assumptes entre les Seccions.
d) Nomenar els Delegats instructors.
e) Les altres facultats que li atribueix la Llei de Funcionament del Tribunal.
La Secció de Fiscalització té atribuïda la competència sobre la verificació de la comptabilitat de les

Entitats del sector públic i l'examen i comprovació dels comptes que han de sotmetre's a la fiscalització del
Tribunal. La Secció de Fiscalització s’organitza en departaments sectorials i territorials al capdavant de
cadascun dels quals estarà un Conseller de Comptes. La Llei de Funcionament del Tribunal determinarà
l'estructura interna que adoptin els departaments.
La Secció d'Enjudiciament s'organitzarà en Salas integrades per un President i dos Consellers de

Comptes, i assistides per un o més Secretaris. Les Sales coneixeran de les apeŀlacions contra les resolucions
en primera instància dictades pels Consellers de Comptes en els judicis de comptes, els procediments de
reintegrament per abast i els expedients de canceŀlació de fiances; i, en instància o per via de recurs, dels
assumptes que determini la Llei de Funcionament del Tribunal.
Els Consellers de Comptes seran designats per les Corts Generals, sis pel Congrés dels Diputats i
sis pel Senat, mitjançant votació per majoria de tres cinquens parts de cadascuna de les Cambres, per un
període de nou anys, entre Censors del Tribunal de Comptes, Censors Jurats de Comptes, Magistrats i
Fiscals, Professors d'Universitat i funcionaris públics pertanyents a Cossos per a l'ingrés dels quals s'exigeixi
titulació acadèmica superior, Advocats, Economistes i Professors Mercantils, tots ells de reconeguda
competència, amb més de quinze anys d'exercici professional. Els Consellers de Comptes del Tribunal
són independents i inamovibles. Competeix als Consellers de Comptes, en la forma que determini la Llei
de Funcionament del Tribunal, la resolució en primera o única instància dels següents assumptes:
a) Els judicis dels comptes.

b) Els procediments de reintegrament per abast.
c) Els expedients de canceŀlació de fiances.
La Fiscalia del Tribunal de Comptes, dependent funcionalment del Fiscal general de l'Estat, quedarà
integrada pel Fiscal i els Advocats Fiscals. La Fiscalia del Tribunal de Comptes exercirà les seves funcions
conforme als principis d'unitat d'actuació i dependència jeràrquica, amb subjecció, en tot cas, als de
legalitat i imparcialitat, i en la forma determinada per la seva legislació orgànica amb les particularitats
establertes en la Llei 7/1988, de 5 d'abril, de Funcionament del Tribunal de Comptes.
Especialment, són funcions de la Fiscalia del Tribunal de Comptes:
a) Consignar el seu dictamen escrit en els Comptes Generals i en les Memòries, Mocions i
Notes del Tribunal, amb vista a les responsabilitats comptables que d'elles puguin resultar.
3 ‒ 10 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
b) Ser sentit en els procediments de fiscalització del Tribunal abans de la seva aprovació
definitiva i soŀlicitar la pràctica de les diligències que estimi convenients amb vista a la
depuració de les responsabilitats comptables que d'aquelles puguin resultar.
c) Prendre coneixement de tots els procediments fiscalitzadors i jurisdiccionals que se segueixin
en el Tribunal a l'efecte d'esclarir les possibles responsabilitats comptables que d'ells puguin
derivar-se.
d) Exercitar l'acció de responsabilitat comptable i deduir les pretensions d'aquesta naturalesa
en els judicis de comptes i procediments de reintegrament per abast.
La Secretaria General exercirà les funcions conduents a l'adequat exercici de les competències governatives
del President, del Ple i de la Comissió de Govern en tot el relatiu al règim interior del Tribunal de Comptes.
Són funcions pròpies del Tribunal de Comptes:
a) La fiscalització externa i permanent de l'activitat econòmica financera del sector públic.

b) L'enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els qui tinguin al seu càrrec
cabals o efectes públics.
La primera de les funcions del Tribunal de Comptes és la funció fiscalitzadora. Aquesta funció té
per objecte el sotmetiment de l'activitat economicofinancera del sector públic als principis de legalitat,
eficiència, economia, transparència, així com a la sostenibilitat ambiental i la igualtat de gènere.
L'exercici de la funció fiscalitzadora del Tribunal de Comptes es durà a terme mitjançant:
a) L'examen i comprovació del Compte General de l'Estat.

b) L'examen i comprovació dels Comptes Generals i parcials de totes les entitats i organismes
integrants del sector públic i de les quals hagin de rendir els perceptors o beneficiaris d'ajudes
procedents del mateix sector, com ara subvencions, crèdits o avals.
c) L'examen dels expedients de contractes subscrits per la Administració de l'Estat i de les
altres entitats del sector públic.
d) L'examen de la situació i variacions del patrimoni de l'Estat i altre entitats del sector públic.
e) L'examen dels expedients sobre crèdits extraordinaris i suplementaris, així com sobre les
incorporacions, ampliacions, transferències i altres modificacions dels crèdits pressupostaris
inicials.
f) I qualsevol altre que resultessin adequats al compliment de la seva funció.
• Procediment
La iniciativa en el procediment de fiscalització l'ostenta tant el Tribunal de Comptes, com les Corts
Generals i Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes en el seu àmbit competencial. S'hauran
de planificar anualment en un Programa les actuacions a realitzar.
Una vegada tramitats pel Tribunal els procediments de fiscalització i immediatament abans que pel
Departament corresponent del Tribunal, es redacti l'oportú projecte d'Informe, es posaran de manifest les
actuacions practicades als responsables del Sector o Subsector públic fiscalitzat, o a les persones o entitats
fiscalitzades. En aquest últim supòsit es posaran de manifest a través dels seus legítims representants

T. GESTORS ATC
Oposicions
perquè, amb observança de les normes legals o reglamentàries reguladores de l'adopció d'acords en les
entitats corresponents, i en un termini no superior a trenta dies prorrogable amb justa causa per un període
igual, aŀleguin i presentin els documents i justificacions que estimin pertinent.
La mateixa audiència es conferirà als qui haguessin ostentat la representació del Subsector fiscalitzat,
o, en el seu cas, la titularitat de l'òrgan legalment representant de l'entitat del sector públic de què es tracti
durant el període que s'hagués estès la fiscalització realitzada.
Si a la vista de les aŀlegacions i justificacions presentades d'acord amb l'establert en el número

anterior, s'acordessin altres comprovacions o diligències, es concedirà nova audiència.
Una vegada conclosa l'audiència als interessats, el Departament en què se segueixi el procediment
formularà un projecte de resultat de la fiscalització i el posarà de manifest al Ministeri Fiscal i Servei
Jurídic de l'Estat en el Tribunal de Comptes, a fi de que, dins d'un termini comú no superior a trenta dies,
formulin el que estimin pertinent en relació amb les seves respectives competències.
La Secció de Fiscalització deliberarà sobre el citat projecte i ho sotmetrà a la aprovació del Ple del
Tribunal. Obtinguda aquella, el resultat de la fiscalització s'integrarà en la Memòria o Informe anual que
el Tribunal ha de remetre a les Corts Generals per a la seva tramitació parlamentària o s'elevarà, en el
seu cas, amb independència d'aquella, a les Corts Generals.
Quan això procedeixi, el resultat de la fiscalització es remetrà a l'Assemblea Legislativa de la

corresponent Comunitat Autònoma o al Ple de la corresponent Corporació Local.
L'Informe aprovat pel Ple del Tribunal de Comptes haurà de contenir quantes aŀlegacions i
justificacions hagin estat adduïdes per la persona o entitat fiscalitzada.
L'omissió del tràmit d'audiència, amb independència del que sobre tal omissió pugui acordar la
Comissió Mixta Congrés-Senat per a les Relacions amb el Tribunal de Comptes, podrà donar lloc a la
interposició de recurs davant el Ple del Tribunal.
La funció d'enjudiciament comptable s'exerceix pel Tribunal de Comptes respecte dels comptes
que hagin de rendir els qui recaptin, intervinguin, administrin, custodiïn o utilitzin béns, cabals o efectes
públics. La jurisdicció comptable s'estén als cabals o efectes públics, així com a les obligacions accessòries
constituïdes en garantia de la seva gestió.
Les característiques principals d'aquest enjudiciament comptable són:
1. La jurisdicció comptable és necessària i improrrogable.

2. La jurisdicció comptable és exclusiva del Tribunal de Comptes.
3. La jurisdicció comptable és plena.
S'exclou d'aquest enjudiciament:
a) Els assumptes atribuïts a la competència del Tribunal Constitucional.

b) Les qüestions sotmeses a la jurisdicció contenciosa administrativa.
c) Els fets constitutius de delicte o falta.
d) Les qüestions d'índole civil, laboral o d'una altra naturalesa encomanades al coneixement
dels òrgans del Poder Judicial.
3 ‒ 12 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
La jurisdicció comptable és compatible respecte d'uns mateixos fets amb l'exercici de la potestat
disciplinària i amb l'actuació de la jurisdicció penal.
Els procediments d'enjudiciament comptable es poden qualificar en:
1. Procediment de reintegrament.
El procediment de reintegrament és el procés pel cas de malversacions.
2. Judici de comptes.
El judici de comptes queda per als casos de responsabilitat comptable per fets diferents als
supòsits abans esmentats.
3. Expedient de canceŀlació de fiances.
Els procediments jurisdiccionals davant el Tribunal de Comptes poden acabar per sentència,
acte de sobreseïment, aplanament, desistiment i caducitat. El Tribunal de Comptes executa
per si mateix les resolucions que dicta.
1.4. EL DEFENSOR DEL POBLE
El Defensor del Poble es defineix essencialment conforme a la seva Llei reguladora, la Llei orgànica
3/1981, de 6 d'abril, modificada per la Llei orgànica 2/1992, de 5 de març i a l'article 54 de la Constitució
Espanyola com aquella institució constitucional que actua com alt comissionat de les Corts Generals en
la defensa dels drets compresos en el Títol Primer de la Constitució, als efectes de la qual pot sotmetre
a recerca i control l'activitat de les diverses Administracions Públiques, a fi d'evitar l'abús en l'exercici
del poder per aquestes.
El Defensor del Poble, com a alt comissionat de les Corts Generals, és un òrgan dependent d'aquestes,
que el nomenen, el cessen i davant les quals ha de rendir comptes. Això no obsta al fet que el Defensor
gaudeixi d'una autonomia operativa en l'exercici de les seves funcions, ja que no estarà subjecte a cap
mandat imperatiu, ni tan sols de les Corts, ni rebrà instruccions de cap autoritat. Aquesta autonomia
respecte a les Corts li faculta fins i tot a interposar recurs d'inconstitucionalitat contra les lleis aprovades
per aquelles (art. 162 de la Constitució).
D'acord amb el que estableix la Llei orgànica 2/1992, de 5 de març, en el seu article 2, «es designarà
en les Corts Generals una Comissió Mixta Congrés-Senat encarregada de relacionar-se amb el Defensor
del Poble i informar els respectius Plens en quantes ocasions sigui necessari».
Encara que el Defensor del Poble és un òrgan protector dels drets reconeguts en el Títol Primer de la
Constitució, no és un òrgan jurisdiccional, ja que manca de facultats de decisió per a modificar, anuŀlar o
confirmar el contingut d'un acte o disposició administrativa, o establir si un determinat subjecte és titular
o no en un cas concret d'un dret que ha estat vulnerat. Les seves resolucions es limiten a suggerir les
mesures a adoptar, bé sigui per l'Administració, bé per les Corts -en els informes presentats a aquestes-, o
a interposar en el seu cas, davant el Tribunal Constitucional perquè aquest decideixi, el recurs d'empara,
o també el d'inconstitucionalitat.
1.4.1. Designació
Per a ser triat Defensor del Poble cal ser espanyol, major d'edat i trobar-se en el ple gaudi dels drets
civils i polítics.

T. GESTORS ATC
Oposicions
D'acord amb la precitada Llei orgànica 2/1992, de 5 de març, la Comissió Mixta Congrés-Senat es
reunirà quan ho acordin conjuntament el President del Congrés i del Senat, i en tot cas per a proposar als
Plens de les Cambres el candidat o candidats a Defensor del Poble. Els acords de la Comissió s'adoptaran
per majoria simple.
El Defensor del Poble nomenarà a dos adjunts 1r i 2n, en els quals podrà delegar les seves funcions
i li substituiran en els supòsits d'impossibilitat temporal i de cessament, donant compte d'això per a la
seva conformitat a la Comissió Mixta Congrés-Senat.
Tant el Defensor com els adjunts no estaran subjectes a cap mandat imperatiu, ni rebran instruccions
de cap autoritat; gaudint d'inviolabilitat per les opinions o actes que realitzin en l'exercici dels seus
càrrecs i no podran ser detinguts si no és en cas de flagrant delicte, i en aquest cas la inculpació, presó,
processament i judici correspon exclusivament a la Sala penal del Tribunal Suprem.
1.4.2. Cessament
El Defensor del Poble cessa:
a) Per renúncia, expiració del termini per al seu nomenament, mort o per incapacitat sobrevinguda,
en els supòsits de la qual es declararà vacant el càrrec pel President del Congrés.
b) Per actuar amb notòria negligència en el compliment de les obligacions i deures del càrrec.
En tal supòsit, l'article 5è de la Llei orgànica del Defensor del Poble exigeix que el cessament
es decidirà per majoria de tres cinquens parts dels components de cada Cambra mitjançant
debat i prèvia audiència de l'interessat.
c) Per incapacitat sobrevinguda o per haver estat condemnat, mitjançant sentència ferma, per
delicte dolós. En aquests supòsits, la llei exigeix també el requisit de l'apartat anterior, és a
dir, majoria de tres cinquens de totes dues Cambres.
En els supòsits en què estigui vacant el càrrec i en tant no es procedeixi a una nova designació,
exerciran les seves funcions, en el seu propi ordre, els Adjunts.
1.4.3. Àmbit de competències
La seva autoritat específica se centra en fiscalitzar en nom del Parlament l'activitat de l'Administració
Pública. En aquest sentit, l'article 9è de la Llei del Defensor del Poble li faculta a realitzar qualsevol
recerca per a l'esclariment dels actes i resolucions de l'Administració Pública i els seus agents (Ministres,
autoritats administratives, funcionaris i qualsevol persona que actuï al servei de les Administracions
Públiques) en relació amb els ciutadans.
És d'assenyalar que la defensa dels drets que s'encomana al Defensor del Poble és la totalitat dels drets
reconeguts en el Títol Primer, i no sols un grup d'aquests, això és, no sols els de la Secció 2a del Capítol
II d'aquest Títol, que ja gaudeixen d'una protecció suficient a través del procediment judicial sumari i el
recurs d'empara. Són precisament la resta dels drets d'aquest Títol els que constituiran fonamentalment
l'objecte de les actuacions del Defensor.
Cal determinar, finalment, quina Administració o Administracions poden ser objecte de investigació
pel Defensor del Poble: del propi text constitucional, i dels articles 9è, 10, 12, 19 i 23 de la Llei orgànica
del Defensor del Poble, es desprèn amb tota claredat que són totes les Administracions Públiques i Ens
3 ‒ 14 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
públics personificats, així com els seus agents, funcionaris i servidors. Queden excloses del control les
decisions del Govern i el seu President que siguin de naturalesa política.
1.4.4. Procediment d’actuació
El procediment investigador pot iniciar-se d'ofici o a petició (queixa) de qualsevol persona,

natural o jurídica, que invoqui un interès legítim en l'acte o resolució administrativa que perjudiqui tals
interessos; aquesta legitimació s'estableix en els termes més amplis, i no podrà ser impediment per a ella
la nacionalitat, la residència, el sexe, la minoria d'edat, la incapacitat legal del subjecte, l'internament en
un centre penitenciari o de reclusió o, en general, qualsevol relació especial de subjecció o dependència
d'una Administració o poder públic.
En aquest sentit, la Llei orgànica 2/1992 dóna nova redacció a l'article 10.2 de la Llei orgànica 3/1981,
establint que: «Els Diputats i Senadors individualment, les Comissions de recerca o relacionades amb la
defensa general o parcial dels drets i llibertats públiques i, principalment, la Comissió Mixta Congrés-
Senat de relacions amb el Defensor del Poble podran soŀlicitar, mitjançant escrit motivat, la intervenció
del Defensor del Poble per a la recerca o esclariment d'actes, resolucions i conductes concretes produïdes
en les Administracions Públiques, que afectin un ciutadà o grup de ciutadans en l'àmbit de les seves
competències».
Les queixes amb què s'inicia el procediment a instàncies de part es farà per escrit, sense necessitat
d'intervenció d'advocat o procurador, amb especificació de les dades personals d'identificació del reclamant
i l'objecte de la seva queixa. La queixa haurà de presentar-se en el termini d'un any com a màxim, comptat
a partir del moment en què es tingués coneixement dels fets objecte d'aquesta.
El procediment conclou normalment amb les Resolucions del Defensor, que poden consistir en:
Suggeriments, advertiments o recomanacions.
En qualsevol cas, els òrgans administratius o funcionaris afectats estan obligats a respondre per
escrit al Defensor del Poble, en el termini d'un mes, raonant l'adopció o no de les mesures recomanades.
Si tal contestació no es produeix o no satisfà al defensor, aquest posarà en coneixement del Ministre o
màxima autoritat administrativa els fets. I si tampoc obtingués resposta suficient, ho elevarà en informe
al Parlament amb especificació dels fets i el nom de les autoritats afectades.
La Llei orgànica 3/1981, del Defensor del Poble, en el seu article 32 estableix que el defensor del
Poble donarà compte anualment a les Corts Generals de la gestió realitzada en un informe que presentarà
davant les mateixes quan es trobin reunides en període ordinari de sessions. Quan la gravetat o urgència
dels fets ho aconsellin podrà presentar un informe extraordinari que dirigirà a les Diputacions Permanents
de les Cambres si aquestes no es trobaran reunides. Tant els informes anuals com els extraordinaris,
seran publicats.
2. PODER LEGISLATIU: PRINCIPI DE LEGALITAT I TIPOLOGIA DE LLEIS
2.1. EL PRINCIPI DE LEGALITA
L'Estat de Dret es caracteritza no solament pel seu element substantiu, el reconeixement i la tutela dels
drets subjectius públics, sinó també pel seu element formal, del qual es deriva la submissió de l'Estat a la
llei (Administració inclosa). Aquest segon element formal és el que es denomina el principi de legalitat.

T. GESTORS ATC
Oposicions
Així doncs, l'anàlisi de l'abast i significat del principi de legalitat parteix d'una dada normativa
fonamental: l'Administració ha d'actuar amb submissió plena a la Llei i al Dret (art. 103 de la CE). Aquesta
clàusula no ha de ser interpretada com una mera invocació a valors o instàncies suprajurídiques (Dret
com a Dret natural) sinó en un doble sentit, que passem a desenvolupar a continuació.
Per una banda, que la submissió de l'acció administrativa fa referència a la totalitat del sistema
normatiu és un fet. Hauriou ho va denominar bloc de la legalitat i això és degut al fet que no només fa
referència a la llei en sentit formal, sinó també a la Constitució, a les normes del Govern amb força de llei,
als tractats i convenis internacionals, als reglaments, a la doctrina jurisprudencial i als principis generals
del Dret. Així ho proclama l'article 9.1 de la Constitució Espanyola: «Els ciutadans i els poders públics
estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic».
En relació amb aquest punt, amb tota la nostra tradició jurídica, s'ha considerat vici de legalitat
qualsevol forma d'infracció de l'ordenament jurídic i no solament de les lleis o normes escrites.
Per una altra, la plena juridicitat de l'acció administrativa, o el que és el mateix, que totes les actuacions
de les Administracions públiques han d'estar inspirades en criteris de Dret (el primer fa referència al de
l'interès general).
Però com es manifesta el principi de legalitat? Com s'aconsegueix aquesta submissió de l'Administració
al bloc de legalitat en la seva actuació? Fonamentalment mitjançant la vinculació de l'acció administrativa
a dos dels elements normatius bàsics que integren l'ordenament jurídic: la Llei i el Reglament.
A) La vinculació a la llei
El contingut pràctic del principi de legalitat en el seu aspecte de vinculació de l'Administració a la

llei, es resumeix en dues qüestions fonamentals. En primer lloc, tota acció administrativa per ser vàlida
ha de ser prèviament habilitada o autoritzada per la llei. En segon lloc, tenir clar quin és el grau i la
intensitat que ha d'aconseguir aquesta interpositio legislatoris en els casos en què d'acord amb aquest
principi sigui necessari.
La primera d'aquestes dues qüestions ha de partir de la distinció entre les activitats de l'Administració
que posseeixin o no un contingut limitador. És a dir, afectin o no a alguna actuació subjectiva o extintiva.
La vigència del principi de vinculació positiva no mostra cap dubte raonable. Per exemple, un sistema
polític que es qualifica a si mateix com a Estat de Dret, la llibertat dels ciutadans no pot ser limitada per
l'Administració si prèviament no ha estat autoritzada per una llei, atès que únicament la llei, expressió
de la voluntat popular, pot disposar sobre aquesta llibertat.
Una conseqüència que no es deriva de la reserva de llei que per tota la matèria de llibertats estableix
l'article 53.1 de la Constitució Espanyola (solament per llei, que en tot cas haurà de respectar el contingut
essencial, podrà regular-se l'exercici de tals drets i llibertats). A falta de llei, per tant, ni l'Administració
pot dictar reglaments que limitin de qualsevol manera l'esfera jurídica de llibertat dels particulars, ni pot
adoptar cap decisió concreta o acció material amb el mateix efecte.
En aquest sentit, l'article 128.2 de la LPAC, de l'1 d'octubre de 2015, estableix que els reglaments i
les disposicions administratives no poden vulnerar la Constitució o les lleis ni regular aquelles matèries
que la Constitució o els estatuts d'autonomia reconeixen de la competència de les Corts Generals o de
les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.
La segona qüestió fa referència al grau i intensitat que ha d'aconseguir la prèvia habilitació per llei
en els casos en què resulta necessària. Els graus que trobem normalment són els següents:
3 ‒ 16 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
• La llei es limita a atribuir a l'Administració una competència o potestat sense regular ni

condicionar de cap manera el seu contingut.
• La llei no solament atribueix la competència, sinó que a més regula el procediment formal
per exercir-la.
• La llei regula, a més de la competència i el procediment, el fons de la matèria, els seus
aspectes substantius.
Aquest grau ha de ser suficient per assegurar la previsibilitat per part del ciutadà de la forma i
contingut en què haurà de desenvolupar-se l'acte d'aplicació. Si la llei no reuneix aquests requisits ha de
reputar-se inconstitucional per vulneració dels principis de seguretat jurídica i de tutela judicial efectiva.
B) La vinculació al reglament
En un sentit ampli, el bloc de la legalitat que regeix l'actuació administrativa comprèn també les
normes escrites de rang inferior a la llei que dicten el Govern i l'Administració. Aquest fet té relació
amb els Reglaments.
En el plànol de la seva eficàcia general, el poder de l'Administració sobre els seus Reglaments és
certament extens. De la mateixa manera que els ha dictat, pot suspendre'ls, modificar-los, derogar-los en
tot o en part i fins i tot anuŀlar-los si contravenen normes de rang superior. No obstant això, en el plànol
de la seva eficàcia singular, el seu poder vinculatori és tan intens com el de les lleis. Quan estiguin en
vigor, els Reglaments obliguen estrictament a l'Administració al seu compliment, sense que aquesta
pugui actuar en contra dels mateixos, fer excepcions o dispensar de la seva observança en casos concrets.
Les resolucions administratives de caràcter particular no podran vulnerar l'establert en una disposició de
caràcter general, encara que aquelles tinguin un grau igual o superior a aquestes.
Així ho consagren els articles 37.1 i 128.3 de la Llei 39/2015 en determinar el següent:
«Les resolucions administratives de caràcter particular no podran vulnerar l'establert en

una disposició de caràcter general, encara que aquelles procedeixin d'un òrgan d'igual o superior
jerarquia al qual va dictar la disposició general.
Les disposicions administratives s'ajustaran a l'ordre de jerarquia que estableixin les lleis.
Cap disposició administrativa podrà vulnerar els preceptes d'una altra de rang superior»
(art. 128.3 de la LPAC).
El significat d'aquest principi s'expressa a través de dues regles:
a) Primera. Quan el Reglament es trobi en vigor, els actes d'aplicació o contingut han d'observar
l'establert en el mateix.
b) Segona. El principi d'inderogabilitat singular. És a dir, una autoritat administrativa no pot
exceptuar o incomplir en un cas concret els reglaments dictats per una altra de rang superior,
però tampoc pot incomplir ni exceptuar els dictats per ella mateixa o per òrgans inferiors a
ella en jerarquia.
2.2. TIPOLOGIA DE LLEIS
Entre les definicions modernes de la llei, aquesta es pot entendre com la norma que prové directament
del poder sobirà, reveladora del seu mandat respecte de l’organització jurídica de la nació. En un sentit

T. GESTORS ATC
Oposicions
primari s’anomena llei a qualsevol de les regles que tenen el seu origen en el poder de l’Estat i es contraposa
al costum i als principis generals del Dret. En un altre sentit més estricte, es reserva la paraula llei per
la dictada per l’òrgan superior de l’Estat i amb la màxima solemnitat, distingint-se així de les normes
dictades per autoritats amb funció delegada, reglamentària o executiva.
Llei en sentit formal és tota norma jurídica dictada pels òrgans estatals als quals l’ordenament jurídic
atribueix el poder legislatiu. També es pot definir com l’acte publicat com a llei en el Butlletí Oficial
de l’Estat, que expressa un mandat normatiu dels òrgans que tenen constitucionalment atribuït el poder
legislatiu superior.
Diferenciarem en primer lloc les lleis estatals i les lleis autonòmiques.
2.2.1. Lleis estatals
Entre les lleis estatals distingim les següents classes, jeràrquicament ordenades:
• Llei constitucional.
• Lleis orgàniques.
• Lleis ordinàries.
• Disposicions normatives amb rang de llei (Decrets-Lleis i Decrets Legislatius).
A) Llei constitucional
La llei constitucional ocupa l’esglaó suprem de la jerarquia normativa en qualsevol sistema
jurídic. En l’ordenament jurídic aquest vèrtex de la piràmide normativa està representat
per la Constitució espanyola de 1978, que ha vingut a substituir, derogant-les, a les Lleis
fonamentals de l’anterior Règim.
Dues notes fonamentals caracteritzen i determinen el valor jurídic de la Constitució: constituir
la superlegalitat formal en tant que per la seva reforma o modificació s’estableixen especials
dificultats (qüestió analitzada en el tema 1) i la superlegalitat material en tant que el seu rang és
superior al de les altres lleis. Aquest caràcter de llei superior de la Constitució indica clarament
que quan una llei ordinària entra en conflicte amb ella, la Constitució ha de prevaldre.
No entrarem a analitzar la Constitució espanyola doncs l’estudi de la mateixa es fa al tema 1.
B) Lleis orgàniques
Poden descriure’s com un tipus especial de lleis per a l’aprovació de les mateixes es
requereix un quòrum especialment reforçat en el Congrés dels Diputats i per referir-se a
matèries a les que la Constitució atorga una especial rellevància. Són, doncs, dues les notes
que les caracteritzen: una nota material (l’àmbit a què es refereixen) i una nota formal (el
procediment d’elaboració).
Des del punt de vista material, en primer lloc, les lleis orgàniques han de referir-se
necessàriament (o, el que és el mateix, només poden ser dictades) a les matèries expressament
previstes a la Constitució; d’acord amb l’article 81.1 «Són lleis orgàniques les relatives al
desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les que aprovin els
Estatuts d’Autonomia i el règim electoral general i les previstes per la Constitució».
D’altra banda, les lleis orgàniques es caracteritzen per una dada formal, que és el procediment
exigit específicament per la seva aprovació. L’article 81.2 diu «L’aprovació, la modificació
3 ‒ 18 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
o la derogació de les Lleis orgàniques exigeix la majoria absoluta del Congrés en una
votació final sobre el conjunt del projecte».
C) Lleis ordinàries
Són lleis ordinàries les lleis de les Corts, és a dir, les que provenen de l’òrgan legislatiu
ordinari que són les Corts Generals, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat, segons
estableix l’article 66 de la Constitució.
Tal com preveu la Constitució en el seu article 75 analitzat anteriorment al parlar del
Congrés, podem distingir entre les lleis del Ple i les lleis de la Comissió «Les Cambres
funcionaran en Ple i per Comissions».
Pel que fa al procediment d’elaboració de les lleis, aquest pot iniciar-se bé per les pròpies
Cambres, en aquest cas rep el nom de «proposició de llei», la tramitació es regularà pels
Reglaments de les Cambres (art. 89, ja vist), o bé pel Consell de Ministres, en aquest cas
s’anomena «projecte de llei», que s’envia al Congrés pel seu estudi, elaboració i aprovació
en el seu cas (art. 88).
L’actuació del Senat ve regulada a l’article 90 «Una vegada hagi estat aprovat un projecte
de llei ordinària o orgànica pel Congrés de Diputats, el President d’aquest en donarà compte
immediatament al President del Senat, el qual el sotmetrà a la deliberació d’aquesta darrera
Cambra. El Senat, dins el termini de dos mesos a comptar des del dia de la recepció del text,
pot oposar-li el seu veto o introduir-hi esmenes mitjançant un missatge motivat. El veto
haurà de ser aprovat per majoria absoluta. El projecte no podrà ser sotmès al Rei perquè el
sancioni sense que el Congrés ratifiqui per majoria absoluta, en cas de veto, el text inicial,
o per majoria simple, transcorreguts dos mesos d’ençà que fou interposat, o sense que es
pronunciï sobre les esmenes, havent-les acceptades o no per majoria simple. El termini de
dos mesos de què disposa el Senat per a vetar o esmenar el projecte es reduirà al de vint
dies naturals en els projectes declarats urgents pel Govern o pel Congrés dels Diputats».
I, finalment, després de l’actuació del Senat, l’últim estadi en el procés d’elaboració de
les lleis correspon a la sanció i promulgació de les mateixes, article 91 «El Rei sancionarà
les lleis aprovades per les Corts Generals dins el termini de quinze dies, i les promulgarà
i n’ordenarà la publicació immediata».
D) Disposicions normatives amb força de llei (Decrets-Lleis i Decrets Legislatius).
Analitzats en aquest tema en l’epígraf.
2.2.2. Lleis Autonòmiques
Pel que fa a les lleis autonòmiques; la Constitució espanyola no conté un reconeixement exprés de
la potestat legislativa de les Comunitats Autònomes. Només l’article 152.1 assenyala que l’organització
institucional autonòmica, en els Estatuts aprovats per la via de l’article 151, es basarà en una Assemblea
Legislativa escollida per sufragi universal.
Els Estatuts d’Autonomia reconeixen la potestat legislativa de la respectiva Comunitat Autònoma i

atribueixen aquesta funció a l’Assemblea Legislativa.
En relació a les matèries que poden ser regulades per les lleis autonòmiques, caldrà estar al repartiment
constitucional de competències de l’art 148 i 149 i els respectius Estatuts d’Autonomia. Tanmateix,
l’art 150 de la Constitució Espanyola, regula mecanismes que permeten a les Comunitats Autònomes

T. GESTORS ATC
Oposicions
legislar sobre matèries de titularitat estatal a través de les facultats atribuïdes mitjançant Lleis Marc i
Lleis Orgàniques de Transferència i Delegació.
La llei autonòmica és una norma amb el mateix valor i força que la llei estatal, amb la qual s’ordena
en virtut del principi de competència. Com a norma amb força de llei es sotmet a la Constitució i a
l’Estatut de la pròpia Comunitat Autònoma, en tant que aquell es configura com la norma institucional
bàsica de la mateixa.
Dins el propi ordenament autonòmic, regiran els mateixos principis que a l’ordenament estatal, és a
dir, primacia de llei i reserva legal. Regirà el principi de legalitat i jerarquia normativa interna, així com la
resta de principis regulats a l’article 9.3 de la Constitució. La llei autonòmica serà fiscalitzable únicament
pel Tribunal Constitucional (art. 153 a) CE i 27.2 a) de la LOTC). En definitiva, la llei de la Comunitat
Autònoma se situa dins de l’ordenament autonòmic amb les mateixes característiques i principis que
són propis de la llei estatal. Respecte al règim de la iniciativa, tramitació parlamentària, promulgació i
publicació, contemplat en els Estatuts i normes de cada Comunitat, segueixen les mateixes pautes que
la llei estatal. No existeix, per tant, cap diferència entre la llei estatal i l’autonòmica, existint només una
diferència competencial o d’àmbit material i d’àmbit territorial.
Per acabar, dins l’ordenament autonòmic cal plantejar-se l’existència de Decrets-Lleis i Decrets
Legislatius. Així ho preveu l’article 27.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional que reconeix
de manera implícita el recurs a aquestes tècniques legal, en establir que es pot interposar el recurs
d’inconstitucionalitat contra «lleis, actes i disposicions amb força de llei de les Comunitats Autònomes».
Sens perjudici de la capacitat de l’Estat d’impugnar lleis, actes i disposicions amb força de llei de les
Comunitats Autònomes, aquestes també poden impugnar lleis estatals com es veurà en l’apartat relatiu
al Tribunal Constitucional.
3. PODER EXECUTIU; FUNCIONS, POTESTATS I COMPOSICIÓ
Amb la paraula «Govern» es poden entendre coses molt diferents. Unes vegades, el complex d’òrgans
i institucions que du a terme l’activitat de l’Estat; altres, tota l’estructura estatal, amb l’excepció del poder
constituent; en altres, el conjunt del Poder executiu.
És un òrgan que té una missió de caràcter jurídic i una altra de caràcter polític. Adopta resolucions
jurídiques referents a actes principals de la vida estatal i fixa les directrius polítiques i procura la unitat d’acció.
El Govern que apareix en la Constitució no és només l’òrgan superior del Poder Executiu i de
l’Administració, sinó que també exerceix una altra funció política, que el mateix llenguatge comú designa
com governar.
El Govern està regulat en el títol IV de la Constitució i en la Llei del Govern de 27 de novembre

de 1997.
3.1. FUNCIONS I POTESTATS
L’article 97 preveu que «El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil
i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la
Constitució i amb les lleis».
3 ‒ 20 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
3.1.1. Funció política
A) Orientació i direcció de la vida política. L’article 110 preveu «Les Cambres i les seves
Comissions poden requerir la presència dels membres del Govern. Els membres del Govern
tenen accés a les sessions de les Cambres i a les seves Comissions i la facultat de fer-s’hi
escoltar, i podran demanar que hi informin els funcionaris dels seus Departaments».
B) Direcció de la política exterior (la representació de l’Estat: el Rei).
C) Actes polítics tendents a aconseguir l’equilibri entre les diferents institucions estatals:
a) Proposició de dissolució de les Corts pel President del Govern al Rei (art. 115).
b) Proposar al Rei sotmetre a referèndum consultiu les decisions polítiques de
transcendència especial (art. 92.2).
c) Interposar recurs d’inconstitucionalitat (art. 162.1).
d) Impugnar davant el Tribunal Constitucional disposicions i resolucions adoptades per
òrgans de les Comunitats Autònomes (art. 161.2).
e) Requerir al Tribunal Constitucional perquè es pronunciï sobre la constitucionalitat
d’un Tractat (art. 95.2).
f) Control (previ dictamen del Consell d’Estat).
D) Actes relacionats amb la direcció de la defensa nacional.

E) Actes realitzats com a conseqüència de situacions d’anormalitat en la vida constitucional
de l’Estat. A aquests efectes, la Constitució a l’article 116 regula tres supòsits: l’estat
d’alarma, excepció i setge.
3.1.2. Funció normativa
A) Exerceix la potestat reglamentària (art. 97).

B) Aprova Decrets-Lleis i Decrets Legislatius (arts. 82, 85 i 86).
C) Iniciativa per a l’elaboració i aprovació de la legislació parlamentària, iniciativa que
comparteix amb el Congrés, el Senat, les Assemblees de les Comunitats Autònomes i la
iniciativa popular (art. 87).
D) Iniciativa en la reforma constitucional (art. 166.1).
3.1.3. Funció administrativa
L’article 5 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, modificada per la LRJSP, regula el
Consell de Ministres.
«Al Consell de Ministres, com a òrgan coŀlegiat del Govern, li correspon l’exercici de les
funcions següents:
a) Aprovar els projectes de llei i la seva remissió al Congrés dels Diputats o, si s’escau,
al Senat.

T. GESTORS ATC
Oposicions
b) Aprovar el projecte de llei de pressupostos generals de l’Estat.

c) Aprovar els reials decrets llei i els reials decrets legislatius.
d) Acordar la negociació i signatura de tractats internacionals, així com la seva aplicació
provisional.
e) Remetre els tractats internacionals a les Corts Generals en els termes que preveuen els
articles 94 i 96.2 de la Constitució.
f) Declarar els estats d’alarma i d’excepció i proposar al Congrés dels Diputats la declaració
de l’estat de setge.
g) Disposar l’emissió de deute públic o contraure crèdit, quan hi hagi estat autoritzat per
una llei.
h) Aprovar els reglaments per al desplegament i l’execució de les lleis, amb el dictamen
previ del Consell d’Estat, així com les altres disposicions reglamentàries que siguin procedents.
i) Crear, modificar i suprimir els òrgans directius dels departaments ministerials.
j) Adoptar programes, plans i directrius vinculants per a tots els òrgans de l’Administració
General de l’Estat.
k) Exercir totes les altres atribucions que li confereixen la Constitució, les lleis i qualsevol
altra disposició.
A les reunions del Consell de Ministres hi poden assistir els secretaris d’Estat, i
excepcionalment altres alts càrrecs, quan hi siguin convocats.
Les deliberacions del Consell de Ministres seran secretes».
3.2. COMPOSICIÓ
L’article 98.1 CE preveu que «El Govern es compon del President, els Vicepresidents en el seu cas,
els Ministres i els altres membres que estableixi la llei».
La Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, ha eliminat la referència a «als altres membres
que estableixi la llei» al disposar a l’apartat segon de l’article 1 que «el Govern es compon del President,
el Vicepresident o Vicepresidents , en el seu cas, i dels Ministres».
3.2.1. El President
És la peça clau del Govern d’acord amb la Constitució, aquesta posició deriva substancialment del
procediment seguit pel seu nomenament i de la naturalesa de les seves funcions que li atorga l’article 2
de la Llei del Govern que disposa:
«El President dirigeix l’acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres
d’aquest, sens perjudici de la competència i de la responsabilitat directa d’aquells en la seva gestió.
En tot cas, correspon al President del Govern:
a) Representar al Govern.
3 ‒ 22 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
b) Establir el programa polític del Govern i determinar les directrius de la política

interior i exterior i vetllar pel seu compliment.
c) Proposar al Rei, prèvia deliberació del Consell de Ministres, la dissolució del
Congrés, Senat o de les Corts Generals.
d) Plantejar davant del Congrés dels Diputats, prèvia deliberació del Consell de
Ministres, la qüestió de confiança.
e) Proposar al Rei la convocatòria d’un referèndum consultiu, prèvia autorització
del Congrés dels Diputats.
f) Dirigir la política de defensa i exercir, respecte les Forces Armades, les funcions
previstes en la legislació reguladora de la defensa nacional i de l’organització militar.
g) Convocar, presidir i fixar l’ordre del dia de les reunions del Consell de
Ministres, sens perjudici del que es preveu l’article 62 g) de la Constitució.
h) Referendar, en el seu cas, els actes del Rei i sotmetre’l, per la seva sanció, les
lleis i altres normes amb rang de llei, d’acord amb el que està establert als articles 64
i 91 de la Constitució.
i) Interposar el recurs d’inconstitucionalitat.
j) Crear, modificar i suprimir, per Reial Decret, els Departaments Ministerials,
així com les Secretaries d’Estat. Tanmateix, li correspon l’aprovació de l’estructura
orgànica de la Presidència del Govern.
k) Proposar al Rei el nomenament i separació dels Vicepresidents i dels Ministres.
l) Resoldre els conflictes d’atribucions que puguin sorgir entre els diferents
Ministeris.
m) Impartir instruccions als altres membres del Govern.
n) Exercir totes les altres atribucions que li confereixi la Constitució i les lleis».
3.2.2. La resta de membres del Govern
A) Vicepresident: la seva existència no és obligatòria (art. 98.1) i li correspondrà les funcions

que li encomani el President.
B) Ministres: són simultàniament òrgans polítics i òrgans administratius.
Segons l’article 4 de la Llei del Govern, els correspon l’exercici de les següents funcions:
a) Desenvolupar l’acció de Govern en l’àmbit del seu Departament, de conformitat amb els
acords adoptats al Consell de Ministres o amb les directrius del President del Govern.
b) Exercir la potestat reglamentària en les matèries pròpies del seu Departament.
c) Exercir altres competències que li atribueixin les lleis, les normes d’organització i
funcionament del Govern i qualsevol altra disposició.
d) Referendar, en el seu cas, els actes del Rei en matèria de la seva competència.
Aquesta doble qualitat no es produeix en els Ministres sense cartera, als que se’ls atribuirà la
responsabilitat de determinades funcions governamentals.

T. GESTORS ATC
Oposicions
3.2.3. Estatut dels membres del Govern
L’article 98.3.4 estableix «Els membres del Govern no podran exercir funcions representatives altres
que les pròpies del mandat parlamentari ni qualsevol altra funció pública que no derivi del seu càrrec ni
cap activitat professional o mercantil. La llei regularà l’Estatut i les incompatibilitats dels membres del
Govern».
Actualment el seu règim d’incompatibilitats està regulat a la Llei 3/2015, de 30 de març, reguladora
de l’exercici de l’alt càrrec de l’Administració General de l’Estat.
4. NORMES DICTADES AMB RANG DE LLEI PEL PODER EXECUTIU
La delegació legislativa a favor del Govern per part de les Corts Generals es troba regulada en els
articles 82 i següents de la Constitució espanyola.
L’anomenada legislació delegada o delegació legislativa consisteix en una transferència de la potestat

legislativa que en favor del Poder Executiu realitza el Poder Legislatiu, de manera que aquella pot participar
en l’ordenació jurídica de la societat. Ara bé, es tracta d’una transferència d’exercici, però no de titularitat.
L’article 82.1 diu «Les Corts Generals podran delegar al Govern la potestat de dictar normes amb rang
de llei sobre matèries determinades no incloses en l’article anterior». És a dir, que prohibeix la delegació
respecte d’aquelles matèries que hagin de ser objecte i desenvolupament mitjançant llei orgànica.
L’article 82.2 contempla «La delegació legislativa haurà d’atorgar-se mitjançant una llei de bases
quan tingui per objecte la formació de texts articulats o mitjançant una llei ordinària quan es tracti de
refondre diversos texts legals en un de sol». Per tant, són dues les varietats de lleis delegades que coneix
la Constitució: els texts refosos i els texts articulats, que es coneixen amb el nom de Decrets Legislatius.
L’article 85 disposa «Les disposicions del Govern que continguin legislació delegada rebran el títol
de Decrets Legislatius».
A) Texts refosos
Quan una pluralitat de texts legals regula una mateixa matèria, és normal i convenient que l’últim d’ells
delegui en el Govern la facultat d’unificar o refondre’ls tots, de manera que es simplifiqui i sistematitzi
així la legislació vigent sobre la matèria.
La delegació legislativa haurà d’atorgar-se mitjançant una llei ordinària quan es tracti de refondre
diversos texts legals en un de sol (art. 82.2). El que se li confereix al Govern no és la facultat de dictar
noves normes jurídiques sinó la de sistematitzar les ja existents.
La delegació legislativa haurà d’atorgar-se al Govern de forma expressa, per a una matèria concreta, i
fixant-ne el termini d’exercici. La delegació resta esgotada en fer-ne ús el Govern amb la publicació de la
norma corresponent. No podrà entendre’s que ha estat concedida de manera implícita o per un lapse de temps
indeterminat. Tampoc podrà permetre’n la subdelegació a autoritats altres que el mateix Govern (art. 82.3).
L’autorització per a refondre texts legals determinarà l’àmbit normatiu a què es refereix el contingut
de la delegació, i haurà d’especificar si resta circumscrita a la mera formulació d’un text únic o si inclou
la de regularitzar, aclarir i harmonitzar els textos legals que hagin de ser refosos (art. 82.5).
3 ‒ 24 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
B) Texts articulats.
Procedeixen d’una delegació que confereixen les Corts Generals al Govern perquè redacti una llei
conforme a unes bases que el propi legislador ha enunciat (llei de bases). Es tracta d’una delegació més
àmplia que la del cas anterior, ja que es realitza aquí una autèntica funció creativa de normes, si bé aquesta
creació no és lliure, sinó que s’ha d’ajustar a les bases donades.
La delegació legislativa haurà d’atorgar-se mitjançant una llei de bases quan tingui per objecte la
formació de texts articulats (art. 82.2). Afegint el paràgraf 4 que «Les lleis de bases delimitaran precisament
l’objecte i l’abast de la delegació legislativa i els principis i criteris que en regiran l’exercici».
L’article 83 preveu que «En cap cas podran, les lleis de bases:
a) Autoritzar la modificació de la pròpia llei de bases.

b) Facultar per a dictar normes amb caràcter retroactiu».
C) Modalitats de control de la legislació delegada.
L’article 82.6 disposa que «Les lleis de delegació podran establir en cada cas fórmules addicionals de
control sens perjudici de la competència pròpia dels Tribunals». Article que fa referència, per un costat,
al control jurisdiccional, i per altre, al control parlamentari de la legislació delegada.
A aquest últim fa referència l’article 84 «Si una proposició de llei o una esmena és contrària a una
delegació legislativa vigent, el Govern té la facultat d’oposar-se a la seva tramitació. Si això s’esdevenia,
podrà presentar-se una proposició de llei per a la derogació total o parcial de la llei de delegació».
Per altra banda, citar el control que pot ser exercit pel Tribunal Constitucional, al que correspon
conèixer del recurs d’inconstitucionalitat contra lleis i disposicions normatives amb força de llei (art. 161).
Per finalitzar amb aquest apartat esmentarem la figura dels Decrets-Lleis com normes excepcionals
d’urgència. Són tota norma amb rang de llei que prové, per via d’excepció, d’un òrgan que no té atribuït
el Poder Legislatiu, concretament del Govern o Consell de Ministres.
Els regula l’article 86 «En cas d’una necessitat urgent i extraordinària, el Govern podrà dictar
disposicions legislatives provisionals que prendran la forma de Decrets-lleis i que no podran afectar
l’ordenament de les institucions bàsiques de l’Estat, els drets, els deures i les llibertats dels ciutadans
regulats en el Títol I, el règim de les Comunitats Autònomes ni el Dret electoral general.
Els Decrets-lleis hauran de ser sotmesos immediatament a debat i votació de la totalitat en el Congrés
dels Diputats, convocat a aquest efecte, si no estigués reunit, dins el termini dels trenta dies següents a la
promulgació. El Congrés haurà de pronunciar-se expressament dins aquest termini sobre la convalidació
o la derogació, per la qual cosa el Reglament establirà un procediment especial i sumari.
Durant el termini establert en l’apartat anterior, les Corts podran tramitar-los com a projectes de llei
pel procediment d’urgència».
Pressupost de fet determinant de la legitimitat de l’exercici de l’esmentada facultat normativa

és, doncs, l’existència d’una situació de necessitat, on l’excepcionalitat vol subratllar-se mitjançant
l’adjectiu extraordinària, inusual i imprevisible, urgent, és a dir, no susceptible de ser afrontada a través
del procediment legislatiu, ni pel procediment d’urgència que preveuen els Reglaments de les Cambres.

T. GESTORS ATC
Oposicions
L’apreciació de l’existència del pressupost de fet habilitant així configurat és una de les qüestions
que l’òrgan legislatiu haurà de plantejar-se al revisar el Decret-Llei, però sigui quina sigui la decisió
d’aquest, que com és lògic es produirà a partir de valoracions polítiques i no precisament jurídiques, no
impedeix ni limita el control final del Tribunal Constitucional.
Cal indicar que els Decrets-lleis vénen caracteritzats per una sèrie de notes fonamentals:
a) L’òrgan de qui emanen és el Govern.

b) Equiparació absoluta a la llei en sentit formal, mentre no sigui derogat pel Congrés.
c) El Govern exerceix (encara que provisionalment) una autèntica potestat legislativa.
d) És una disposició legislativa provisional, temporal.
e) Hi ha una sèrie de matèries reservades a la llei i expressament prohibides al Decret-llei.
De tot el que hem exposat en aquest apartat podem senyalar analogies i diferències entre el Decret-llei
i els Decrets Legislatius. Pel que fa a les primeres es concreten en que els dos provenen del Govern i
tenen valor de llei; i les diferències es manifesten en els motius d’uns i altres, en tant que el Decret-llei
exigeix la urgència (concepte jurídic indeterminat) i el Decret Legislatiu no; així com en el diferent
moment d’intervenció de les Corts Generals, ja que en el Decret Legislatiu la intervenció és prèvia, mentre
que en el Decret-Llei és posterior i amb el caràcter convalidant o derogatori tal com preveu l’article 86.
5. EL PODER JUDICIAL: FUNCIONS, PRINCIPIS I ORGANITZACIÓ
La Constitució de 1978 regula el poder judicial en el Títol VI, articles 117 a 127.
Atès l’art 8 i 9 de la Llei orgànica 6/1985, del Poder Judicial;
A més de les matèries que els són pròpies, els tribunals i els jutjats de l’ordre civil coneixen de
totes aquelles que no siguin atribuïdes a un altre ordre jurisdiccional. En aquest ordre civil, correspon
a la jurisdicció militar la prevenció dels judicis de testamentaria i d’abintestat dels membres de les
forces armades que, en temps de guerra, morin en campanya o navegació, que es limita a la pràctica de
l’assistència imprescindible per disposar el sepeli del difunt i la formació de l’inventari i l’assegurament
provisori dels seus béns, de la qual cosa han de donar compte sempre a l’autoritat civil competent.
Els de l’ordre jurisdiccional penal tenen atribuït el coneixement de les causes i els judicis criminals,
excepte els que corresponen a la jurisdicció militar.
Els de l’ordre contenciós administratiu coneixen de les pretensions que es dedueixin en relació amb
l’actuació de les administracions públiques subjecta al dret administratiu, amb les disposicions generals
de rang inferior a la Llei i amb els reials decrets legislatius en els termes que preveu l’article 82.6 de la
Constitució, de conformitat amb el que estableixi la Llei d’aquesta jurisdicció. També coneixen dels recursos
contra la inactivitat de l’Administració i contra les seves actuacions materials que constitueixin via de fet.
Coneixen, així mateix, de les pretensions que es dedueixin en relació amb la responsabilitat patrimonial
de les administracions públiques i del personal al seu servei, sigui quina sigui la naturalesa de l’activitat
o el tipus de relació que en derivi. Si en la producció del dany han concorregut subjectes privats, el
demandant dedueix també davant seu la seva pretensió davant aquest ordre jurisdiccional. Igualment
coneixen de les reclamacions de responsabilitat quan l’interessat accioni directament contra la companyia
d’assegurances de l’Administració, al costat de l’Administració respectiva. També és competent aquest
3 ‒ 26 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
ordre jurisdiccional si les demandes de responsabilitat patrimonial s’adrecen, a més, contra les persones
o entitats públiques o privades indirectament responsables d’aquelles.
Els tribunals controlen la potestat reglamentària i la legalitat de l’actuació administrativa, així com
el seu sotmetiment a les finalitats que la justifiquen.
Els de l’ordre jurisdiccional social coneixen de les pretensions que es promouen dins la branca social
del dret, tant en conflictes individuals com coŀlectius, així com les reclamacions en matèria de Seguretat
Social o contra l’Estat quan la legislació laboral li atribueixi responsabilitat.
Els principis rectors de la seva regulació són, segons la CE:
A) Vinculació entre la sobirania popular i l’administració de justícia: article 117.1 «La justícia
emana del poble i és administrada en nom del Rei...».
B) Independència del poder judicial: l’article 117.1.2 diu «pels Jutges i pels Magistrats que
integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a
l’imperi de la Llei. Els Jutges i els Magistrats no podran ser remoguts, suspesos, traslladats
ni jubilats més que per motiu de les causes que la llei preveu i amb les garanties que aquesta
ofereix».
C) Unitat jurisdiccional: es deriva aquest principi de què essent única la sobirania, ha de ser
única també la funció jurisdiccional, article 117.5 «El principi d’unitat jurisdiccional és
la base de l’organització i del funcionament dels Tribunals. La llei regularà l’exercici de
la jurisdicció militar dins l’àmbit estrictament castrense i en ocasió de l’estat de setge,
d’acord amb els principis de qualsevol dret. L’article 117.6 estableix: «Resten prohibits
els Tribunals d’excepció».
D) Monopoli jurisdiccional: article 117.3.4 «L’exercici de la potestat jurisdiccional en qualsevol
mena de processos, jutjant i fent complir allò que hagi estat jutjat, correspon exclusivament
als Jutjats i als Tribunals que les lleis determinen, segons les normes de competència i de
procediment que elles estableixin. Els Jutjats i els Tribunals no exerciran funcions altres
que les que assenyala l’apartat anterior i les que els siguin atribuïdes expressament per la
llei en garantia de qualsevol dret».
E) Publicitat: l’article 120 disposa «Les actuacions seran públiques, amb les excepcions previstes
per les lleis de processament. El procediment serà predominantment oral, sobretot en matèria
criminal. Les sentències seran motivades sempre i pronunciades en audiència pública».
F) Responsabilitat: l’article 121 estableix «Els danys causats per error judicial i els que siguin
conseqüència del funcionament anormal de l’Administració de Justícia donaran dret a una
indemnització a càrrec de l’Estat conformement amb la llei».
G) Autogovern: article 122.1.2 «La Llei orgànica del poder judicial determinarà la constitució,
el funcionament i el govern dels ¨Jutjats i dels Tribunals, i l’estatut jurídic dels Jutges i
dels Magistrats de carrera, els quals formaran un cos únic, i el del personal al servei de
l’Administració de Justícia. El Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern
d’aquest darrer. La llei orgànica n’establirà l’estatut i el règim d’incompatibilitats i les
funcions dels seus membres, assenyaladament en matèria de nomenaments, ascensos,
inspecció i règim disciplinari».
El Consell General del poder judicial està regulat a la Llei orgànica 6/1985, del Poder Judicial, i estarà
integrat pel President del Tribunal Suprem, que el presidirà, i per vint membres nomenats pel Rei per un
període de cinc anys. D’aquests, dotze entre els Jutges i els Magistrats de totes les categories judicials en els

T. GESTORS ATC
Oposicions
termes que estableixi la llei orgànica; quatre a proposició del Congrés dels Diputats, i quatre a proposició
del Senat, elegits en tots dos casos per majoria de les tres cinquenes parts dels seus membres, entre advocats
i altres juristes, tots de competència reconeguda i amb més de quinze anys d’exercici professional.
Al Consell li correspon entre altres, les següents funcions:
a) Proposar el nomenament del President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder
Judicial, de Jutges, Magistrats i Magistrats del Tribunal Suprem i de dos Magistrats del
Tribunal Constitucional.
b) Ser escoltat pel Govern abans del nomenament del Fiscal General de l’Estat.
c) Interposar el conflicte d’atribucions entre òrgans constitucionals de l’Estat.
d) Participar en la selecció de Jutges i Magistrats.
e) Resoldre el que procedeixi en matèria de formació i perfeccionament, provisió de destins,
ascens, situacions administratives i règim disciplinari de Jutges i Magistrats.
f) Exercir la més alta inspecció de Tribunals, impartir instruccions als òrgans de govern de
Jutjats i Tribunals en matèries de la competència d’aquests, així com resoldre els recursos
d’alçada sobre acords dels mateixos.
g) Publicació de les resolucions que es determinin del Tribunal Suprem i de la resta d’òrgans
judicials.
h) Estructura i funcionament de l’Escola Judicial i del Centre de Documentació Judicial.
i) Informe en els expedients de responsabilitat patrimonial per l’anormal funcionament de
l’Administració de Justícia.
6. EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
El Tribunal Constitucional es troba regulat al Títol IX de la Constitució espanyola, als articles 159
al 165 i a la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional.
L’article 1 de la LOTC estableix que «El Tribunal Constitucional, com a intèrpret suprem de la
Constitució, és independent dels altres òrgans constitucionals i està sotmès a la Constitució i a aquesta
Llei orgànica. És únic en el seu ordre i estén la seva jurisdicció a tot el territori nacional»
D’acord amb l’article 159 de la Constitució «El Tribunal Constitucional es compon de 12 membres
nomenats pel Rei, dels quals, quatre a proposició del Congrés, per majoria de les tres cinquenes parts
dels seus membres, quatre a proposició del Senat, amb idèntica majoria, dos a proposició del Govern, i
dos a proposició del Consell General del Poder Judicial. Els membres del Tribunal Constitucional hauran
de ser nomenats entre Magistrats i Fiscals, Professors d’Universitat, funcionaris públics i advocats, tots
ells juristes de competència reconeguda amb més de quinze anys d’exercici professional. El període
de designació dels membres del Tribunal Constitucional tindrà una durada de nou anys i es renovaran
per terços cada tres anys. La condició de membre del Tribunal Constitucional és incompatible: amb
qualsevol mandat representatiu; amb els càrrecs polítics o administratius; amb l’exercici de funcions
directives en un partit polític o en un sindicat o d’un càrrec al seu servei; amb l’exercici de les carreres
judicial i fiscal; i amb qualsevol activitat professional o mercantil. Altrament, els membres del Tribunal
Constitucional tindran les incompatibilitats pròpies dels membres del poder judicial. Els membres del
Tribunal Constitucional seran independents i inamovibles».
3 ‒ 28 www.cef.es
Annex 1
Oposicions
A) L’article 161.1 de la Constitució estableix que «El Tribunal Constitucional té jurisdicció

en tot el territori espanyol i és competent per a conèixer:
a) Del recurs d’inconstitucionalitat contra lleis i disposicions normatives amb força

de llei. La declaració d’inconstitucionalitat d’una norma jurídica amb rang de llei,
interpretada per la jurisprudència, afectarà aquesta, però la sentència o sentències que
n’hagin recaigut no perdran el valor de cosa jutjada.
b) Del recurs d’emparament per violació dels drets i de les llibertats contingudes a
l’article 53.2 de la Constitució, en els casos i formes que la llei estableixi.
c) Dels conflictes de competència entre l’Estat i les Comunitats Autònomes o dels de
les Comunitats Autònomes entre elles.
d) De les altres matèries que li atribueixen la Constitució o les lleis orgàniques».
B) Conforme a la Llei orgànica del Tribunal Constitucional l’article 2.1 preveu el següent:
«El Tribunal Constitucional coneix en els casos i en la forma que aquesta llei
determina:
a) Del recurs i de la qüestió d’inconstitucionalitat contra Lleis, disposicions

normatives o actes amb força de llei.
b) Del recurs d’emparament per violació dels drets i llibertats públiques
que s’especifiquen a l’article 53.2 de la Constitució.
c) Dels conflictes constitucionals de competència entre l’Estat i les
comunitats autònomes o dels d’aquestes entre si.
d) Dels conflictes entre els òrgans constitucionals de l’Estat.
e) bis. Dels conflictes en defensa de l’autonomia local.
f) De la declaració sobre la constitucionalitat dels tractats internacionals.
g) De les impugnacions previstes al número dos de l’article 161 de la
Constitució.
h) De la verificació dels nomenaments dels magistrats del Tribunal
Constitucional, per jutjar si aquests reuneixen els requisits que li atribueixen
la Constitució i aquesta llei.
i) De les altres matèries que li atribueixen la Constitució i les lleis
orgàniques».
C) Pel que fa a la legitimitat per interposar recursos, l’article 162 de la Constitució preveu:
«Tenen legitimitat:
a) Per a interposar el recurs d’inconstitucionalitat, el President del Govern,

el Defensor del Poble, cinquanta Diputats, cinquanta Senadors, els òrgans
coŀlegiats executius de les Comunitats Autònomes i, en el seu cas, les seves
Assemblees.
b) Per a interposar recurs d’emparament, tota persona natural o jurídica que
invoqui un interès legítim, a més del Defensor del Poble i del Ministeri Fiscal.

T. GESTORS ATC
Oposicions
En els altres casos la llei orgànica determinarà les persones i els òrgans legitimats».
L’article 163 de la Constitució preveu que «Quan en algun procés, un òrgan judicial
consideri que una norma amb rang de llei, aplicable al cas, de la validesa de la qual depengui
el veredicte, pugui ser contrària a la Constitució, plantejarà la qüestió davant el Tribunal
Constitucional en els casos, en la forma i amb els efectes que la llei estableixi, que en cap
cas seran suspensius».
La LOTC regula en el títol II els procediments de declaració d’inconstitucionalitat,
contemplant en el capítol II el recurs d’inconstitucionalitat i en el capítol III la qüestió
d’inconstitucionalitat.
El títol III de la LOTC regula el recurs d’emparament, als articles 41 i següents.
L’article 42 disposa que «Les decisions o actes sense valor de llei, emanats de les Corts o
de qualsevol dels seus òrgans, o de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes,
o dels seus òrgans, que violin els drets i llibertats susceptibles d’empara constitucional,
poden ser recorreguts dins el termini de tres mesos des que siguin ferms, d’acord amb les
normes internes de les cambres i assemblees».
L’article 43 preveu que «Les violacions dels drets i llibertats abans esmentades originades
per disposicions, actes jurídics, omissions o simple via de fet del Govern o del les seves
autoritats o funcionaris, o dels òrgans executius coŀlegiats de les comunitats autònomes
o de les seves autoritats o funcionaris o agents, poden donar lloc al recurs d’emparament
una vegada que s’hagi exhaurit la via judicial procedent. El termini per presentar el recurs
d’emparament constitucional és el de vint dies següents a la notificació de la resolució
recaiguda en el procés judicial previ. El recurs només es pot fundar en la infracció per
una resolució ferma dels preceptes constitucionals que reconeixen els drets o llibertats
susceptibles d’emparament».
L’article 44 estableix que «Les violacions dels drets i llibertats susceptibles d’emparament
constitucional que tinguin l’origen immediat i directe en un acte o omissió d’un òrgan
judicial poden donar lloc a aquest recurs sempre que es compleixin els requisits següents:
• Que s’hagin exhaurit tots els mitjans d’impugnació previstos per les normes processals
per al cas concret dins de la via judicial.
• Que la violació del dret o llibertat sigui imputable de manera immediata i directa a
una acció o omissió de l’òrgan judicial amb independència dels fets que van donar
lloc al procés en què aquelles es van produir, sobre els quals, en cap cas, no entrarà
a conèixer el Tribunal Constitucional.
• Que s’hagi denunciat formalment en el procés, si hi va haver oportunitat, la vulneració
del dret constitucional tan aviat com, una vegada coneguda, va ser possible.
El termini per interposar el recurs d’emparament és de 30 dies, a partir de la notificació de

la resolució recaiguda en el procés judicial».
La sala o, si s’escau la secció, en conèixer del fons de l’assumpte, ha de pronunciar en la
seva sentència alguna d’aquestes decisions:
• Atorgament d’emparament.
• Denegació d’emparament.
3 ‒ 30 www.cef.es

Annex1 Tema3

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Annex1 Tema3

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

P.º Gral.

Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920

www.cef.es info@cef.es 902 88 89 90

T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 3

2. Poder legislatiu: principi de legalitat I tipologia de lleis

3. Poder executiu; funcions, potestats i composició

www.cef.es OCTUBRE 2020 Sumari

4. Normes dictades amb rang de llei pel poder executiu

www.cef.es info@cef.es 902 88 89 90

1. LES INSTITUCIONS CONSTITUCIONALS

a) Sancionar i promulgar les lleis.

www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 1

Al Rei correspon de manifestar el consentiment de l’Estat per a obligar-se internacionalment

1.2. LES CORTS GENERALS

1.2.1. El Congrés dels Diputats

L’apartat primer de l’article 66 plasma el principi de bicameralitat (Congrés dels Diputats-Senat)

La circumscripció electoral és la província. Les poblacions de Ceuta i Melilla seran representades

L’elecció es farà a cada circumscripció atenent a criteris de representació proporcional.

Es troba regulat a l’article 69:

El Senat és la Cambra de representació territorial.

L’article 75.1 disposa «Les Cambres funcionaran en Ple i per Comissions».

www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 3

El Ple es compon de:

Respecte a les Comissions, cal distingir:

1.2.4. Principals funcions de les Corts

Podem esmentar les següents:

1.2.4.1. Control del Govern

A) Aprovació del vot d’investidura: article 99.

1.2.4.2. Funció legislativa

A) Iniciativa legislativa, compartida amb el Govern, Comunitats Autònomes i iniciativa popular

www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 5

1.2.4.3. Funció financera

A) Planificació mitjançant una llei de l’activitat econòmica general (art. 131.1).

1.2.4.4. Adopció de decisions polítiques fonamentals

A) Revisió de la Constitució (art. 166 en relació a l’article 87).

a) Tractats de caràcter polític.

El Congrés i el Senat seran informats immediatament de la conclusió dels altres tractats o

1.2.4.5. Integració o control d’altres òrgans constitucionals.

1.3. EL TRIBUNAL DE COMPTES

www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 7

La legislació que desenvolupa l'article 136 de la Constitució abasta:

1. Llei orgànica 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Comptes.

Integren el sector públic:

a) Exercir la funció fiscalitzadora.

www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 9

d) Aprovar i modificar els Reglaments del Tribunal de Comptes.

a) Establir el règim de treball del personal.

La Secció de Fiscalització té atribuïda la competència sobre la verificació de la comptabilitat de les

La Secció d'Enjudiciament s'organitzarà en Salas integrades per un President i dos Consellers de

a) Els judicis dels comptes.

Especialment, són funcions de la Fiscalia del Tribunal de Comptes:

Són funcions pròpies del Tribunal de Comptes:

a) La fiscalització externa i permanent de l'activitat econòmica financera del sector públic.

L'exercici de la funció fiscalitzadora del Tribunal de Comptes es durà a terme mitjançant:

a) L'examen i comprovació del Compte General de l'Estat.

www.cef.es OCTUBRE 2020 3 ‒ 11

Si a la vista de les aŀlegacions i justificacions presentades d'acord amb l'establert en el número

Quan això procedeixi, el resultat de la fiscalització es remetrà a l'Assemblea Legislativa de la

Les característiques principals d'aquest enjudiciament comptable són:

1. La jurisdicció comptable és necessària i improrrogable.

S'exclou d'aquest enjudiciament:

a) Els assumptes atribuïts a la competència del Tribunal Constitucional.

Els procediments d'enjudiciament comptable es poden qualificar en: