SEMINARI 1

Lluís Torrens Campillo

 1. Quines són les dues estratègies principals per classificar la ceràmica moderna?

La classificació de la ceràmica moderna s'ha fet d'acord amb dos criteris: el de la forma
i el de la decoració.

La gènesi dels estudis de forma, fets pels arqueòlegs, la trobem a l'estudi morfològic
realitzat per Fernando Amores sobre els estudis de les ceràmiques trobades a les voltes
de les esglésies, publicat a "Tipología de la cerámica bajomedieval y moderna sevillana
(s. XV–XVIII): La loza quebrada de relleno de bóvedas". Un estudi que ha servit a molts
arqueòlegs andalusos per fer les seves classificacions.

Quant als estudis de decoracions, la classificació la fan els historiadors de l'art de forma
molt descriptiva i detallista dels dibuixos decoratius que apareixen a les ceràmiques
analitzades. Comentar que el criteri per classificar les ceràmiques, tenint en compte que
no existeixen les tipologies per la ceràmica moderna, és a partir del criteri de funció.

Es divideix la ceràmica en blocs segons la funció d'aquesta. Un exemple d'aquesta

classificació molt simplificada a causa de la seva complexitat serien ceràmiques de
transport o magatzematge (importants en el comerç amb Amèrica), de cuina, o de taula,
per citar algunes.

2. Quin és el problema de classificar amb decoracions establertes a Amèrica i no

als centres productors?

Un dels problemes és que els primers estudis van ser els que es van fer des de
l’arqueologia americana sobre ceràmiques que es trobaven als jaciments americans. Uns
materials que en principi podríem classificar com a europeus i que van ser estudiats i
classificats a partir de les seves decoracions de forma molt descriptiva pels historiadors
d’art. Un fet que ha portat a que les classificacions de la ceràmica classificada com a
produïdes a Sevilla està feta amb materials americans. Prenent com a referència durant
molts anys aquests estudis americans.

Un altre punt a tindre en compte és que aquestes seriacions, classificacions, s'han fet
sobretot sobre la ceràmica majòlica i s'ha fet des del punt de vista dels arqueòlegs
americans en funció del color de la pasta i les decoracions per atorgar possibles orígens.
Un tercer problema ho tenim en la falta d'una tipologia clara, en la falta d'unes
seriacions establertes fetes per tota Andalusia, i no només a Sevilla. És a dir, que a banda
d'haver-se estudiat principalment ceràmica americana per classificar la ceràmica en
principi andalusa, quan s'ha fet aquest estudi a Andalusia s'ha fet prenent d'exemple la
ciutat de Sevilla i, per tant, les classificacions s'han fet sempre a partir de la ciutat de
Sevilla. Aquest fet fa que la resta del territori potencialment productor de ceràmica
moderna quedi marginat. I, per tant, hi ha un buit sobre els estudis decoratius de la
ceràmica moderna feta a Andalusia.

Actualment, s'estan expandint aquests estudis a la resta del territori andalús, però
continua no havent-hi un consens, un manual d'aquestes decoracions, i per tant es fa

2
molt complicat establir cronologies. Un fet molt necessari per refer les cronologies que
s'han establert amb els materials americans.

Una altra problemàtica són els noms que es donen a aquestes tipologies, que no són
tipologies si no sèries de decoracions, perquè originalment s'han donat sempre en
anglès, i s'han donat en anglès basant-se en el jaciment on s'han trobat. Creant confusió
quan s'anomena en castellà a la mateixa ceràmica trobada a Andalusia, al seu centre
productor, demostrant la falta d'homogeneïtat en la tipologia.

Per últim cal dir que hi ha ceràmiques que no es troben en aquesta classificació
americana, ceràmica produïda a Andalusia que no es troba als grans manuals americans.
Totes aquestes problemàtiques es veuen agreujades per la falta d’estudis, d’anàlisi de
les ceràmiques dels centres receptors i la seva comparació amb les ceràmiques dels
centres productors.

3 Quin és el problema d'utilitzar motius decoratius com fòssils directors per datar
estrats?

La vaixella de taula verd i manganès s'ha utilitzat fins avui en dia s'utilitza com a fòssil
director, en totes les excavacions on apareix aquest tipus de ceràmica. Era una ceràmica
que no se li donava gens d'importància i es llançava, datant-la exclusivament al segle
XIV.

No és fins que al jaciment del Born es va excavar el Reg Comtal, i van aparèixer 4000
fragments de ceràmica decorada en verd i manganès, que aquesta ceràmica agafa
importància arqueològica. Fins aquell moment les formes que es coneixien de verd i
manganès eren poques i a partir de l'excavació del Reg Comtal es van identificar 100
motius decoratius diferents, formes diferents. Aquesta gran varietat, gran multiplicitat
d'evolucions, d'una mateixa forma, ja sigui per modes, necessitats, nous pensaments,
influències, o adaptacions es va convertir en una dificultat a l'hora de datar estrats a
partir d'un fòssil director.

L'altra problemàtica apareix amb l'aplicació d'un punt de vista diferent, una nova
metodologia que data les unitats estratigràfiques sense utilitzar la ceràmica; podem
veure gràcies al jaciment del Born que aquestes ceràmiques de verd i manganès també
apareixen en contextos del segle XII i també les trobem en contextos del segle XV,
gràcies a la seva relació cronoestratigràfica amb monedes que estaven ben datades, i
que han permès interpretar que el verd i manganès no és una ceràmica exclusiva del
segle XIV, sinó que a finals del segle XIII, ja la trobem molt bé documentada a tota la
ciutat de Barcelona. Sí que és veritat, que al segle XIV és el moment de màxima
esplendor de la seva producció, però també és veritat que a la primera meitat del segle
XV també està molt present en els jaciments de Barcelona. Serà en aquest segle XV quan
començarà a disminuir, per la presència de les ceràmiques blaves de València.

3
SEMINARI 2

Lluís Torrens Campillo

4
1- Quines són les principals problemàtiques a l'hora de crear tipologies per als objectes
metàl·lics?

Els objectes metàl·lics tenen una problemàtica al darrere, es que són objectes no
estàtics, no estables, a diferència de la ceràmica que té la mateixa forma d'ençà que es
fabrica fins que s'exhuma a vegades fragmentada, però la secció es manté invariable. En
el cas dels metalls són elements que tenen certa tenacitat i, per tant, són deformables i
es produeixen diferents processo que alteren la seva forma original, posterior a la seva
publicació pel motlle.

Això ens dificulta la forma, perquè allò que hauria de tindre una certa estandardització,
del que surt d'un mateix motlle acaba sent diferent.

Els processos que alteren la morfologia dels processos metàl·lics són els treballs
addicionals de forja, com per exemple l'eliminació de les rebaves o l'aplicació d'una sèrie
de tractaments tèrmics que allargaran o deformaran el metall, donant una morfologia
diferent de l'objecte original sortit del motlle. Aquest procés ens està parlat d'una menor
estandardització respecte a la ceràmica., i sobretot a la ceràmica a torn, que serà molt
estandarditzada.

També es produeixen altres alteracions, deformacions, com són les transformacions

d'ús. Per exemple, una espasa que rep o dona un cop, es pot deformar. Es tracta una
traça d'ús que obliga a descartar-la de la classificació, perquè s'hauria de redreçar. I
acabaran escorçant l'objecte.

També hi ha traces d'esmolat, com podem veure als punyals. Punyals que són de la
mateixa tipologia poden perdre grandària per l'afilat i poden generar el dubte de si
estem davant d'un nou tipus o davant d'un procés d'esmolat i reparació de l'objecte.

Tenim altres deformacions com són les deformacions durant el moment deposicional
dels objectes. Sovint les espases en enterrar-se amb un individu es doblegaven per fer-
les inservibles i evitar el pillatge d'aquestes tombes. Un plec que alterava la forma
original.

Després tenim les deformacions en els processos postdeposicionals , que acaben

afectant els objectes metàl·lics.

Tots aquests elements que acabem de descriure s'han de tenir en compte a l'hora de
crear una tipologia. Només en alguns casos concrets es pot fer servir la morfometria
geomètrica per fer tipologia, en objectes relativament senzills, no massa complexos i
que són fàcils d'expressar-los en dues dimensions o que almenys els criteris que ens
permeten discriminar el focus es puguin expressar en una sola dimensió, la
bidemensionalitat. Això ens deixa pocs objectes com les puntes de fletxa, les navalles
d'afaitar o les sivelles de cinturó.

5
Veiem com un objecte amb una certa deformitat no es pot utilitzar per a la morfometria
geomètrica, perquè no podem seleccionar uns punts de referència, per ser un objecte
que s'ha alterat.

2-Dels tipus que es van presentar a classe, identifica'n un relatiu al bronze final i un altre
propi de la primera edat del ferro. Explica'n alguna característica: forma, ús, procedència
del tipus, etc.

Dels principals objectes que ens permeten identificar el Bronze Final, tenim les destrals,
les quals ens permeten explicar molt bé els canvis que es produeixen en els períodes de
l’Edat del Bronze i l’Edat del Ferro, ja que existeixen tipologies de destrals que ens
permeten interpreta els canvis apareguts en aquestes èpoques.

La destral més simple i potser la més antiga, és la destral de tipus pla. Aquesta destral
és l'expressió en coure o en bronze d'una destral de pedra polida. Es produeix el
fenomen de còpia a través d'un altre material, una característica aquesta molt típica del
Calcolític i de l'Edat del Bronze Antic, i en el Bronze Final, aquestes destrals ja no estaran
en ús, estaran en desús, perquè precisament les trobem, en poques quantitats, i en
dipòsits de metalls de bronze. Uns dipòsits que estan destinats al reciclatge dels metalls,
a la comercialització d'aquests metalls; no perquè els objectes tinguin valor, sinó pel
valor del bronze, del coure. Això s'interpreta que una cosa que ja no està en ús s'ha
dipositat en un dipòsit que després servirà per comercialitzar. Això ens està indicant que
el model ja no està en ús. També ens està parlant d'aquestes dinàmiques de reciclatge,
de refosa i de comerç. Aquesta destral es documentarà en els dos últims segles del segon
mil·lenni, del 1200 al 1000 ane. Una evolució de les destrals planes són les destrals
d'apèndix. Són una evolució de les destrals planes i que tenen dos braços que serveixen
per emmanegar, fixar la destral en el mànec. En un principi es creia que aquestes
destrals eren d'origen mediterrani, perquè es van trobar un parell d'elles en un dipòsit
a la Sardenya, però la veritat és que el gruix d'aquestes troballes es concentra a la
península Ibèrica, sobretot a tota la zona de l'Aragó i tres exemplars a Catalunya, per
tant, no és un tipus molt freqüent, però està documentat i existeixen registres de
motlles de fossa documentats localment, i com a resultat podem dir que no són d'origen
mediterrani, sinó que són una evolució local de les destrals planes per millorar el sistema
de fixació en els mànecs. La cronologia d'aquestes destrals, és de les últimes dues
centúries del segon mil·lenni, 1200-1000 ane.

De les tipologies que ens permeten distingir el període de l'Edat del Ferro, tenim a les
fíbules. Les agulles es transformen en fíbula en el moment que el fil deixa de ser un
cordill de material periple i passa a ser un fil metàl·lic.

Una evolució que es pot haver produït en diferents àrees geogràfiques. Està molt bé
documentada a Orient, cal veure si la teoria de les agulles de coll de cigne recorden la
voluntat de crear una fíbula i, per tant, poden estar implicades en aquest procés de
transició.

Les fíbules, es creu, que serveixen per fixar la vestimenta; i són els principals elements
d'aquest període de l'Edat del Ferro. Entre les principals fíbules tenim les fíbules de

6
pivot. Són unes fíbules que tenen una agulla amb un forat a la qual s'insereix una altra
part que és el pont, i com si fos una frontissa, pivoten les dues parts, és a dir, estem
parlant d'una fíbula composta. No es tracta d'una mateixa tija enrotllada.

Hi ha dubtes sobre el seu origen i molts investigadors l'han posat en relació amb la fíbula
de tradició xipriota, que començarà a aparèixer al sud de la península Ibèrica amb un
apèndix i precisament les fíbules de pivot sembla que tinguin apèndix. Hi ha autors que
no estan d'acord amb aquesta explicació, perquè no sembla haver-hi una explicació
formal pel pas del ressort al pivot.

La qüestió és que tipològicament només les trobem a la península Ibèrica i sobretot al

Nord-est peninsular, en algun cas apareixen en altres punts de la península Ibèrica, País
Valencià, puntualment al sud de França. Unes fíbules que ens estan parlant del IX-VIII
ane, és a dir de la transició del Bronze final a primera Edat del Ferro.

Aquesta fíbula té els subtipus 1a, de tipus simple, sense apèndix, que és dels més antics,
segle VIII ane, i els subtipus 1b que tindria apèndix. Destaquen dues variants, l'apèndix
de botó, rodons, esfèrics, i els apèndixs trompetiformes.

Aquests dos últims estils ens marquen molt bé la cronologia. Els trompetiformes serien
els més antics, es trobarien al segle VIII ane, mentre que els de botó els trobem al segle
VII ane, per tant, estem davant de dos moments diferents.