Aquesta imatge gòtica de la primera meitat del segle XIV

representa una dona amb la boca ben oberta, vestida

amb un llarg vestit i tocat, que sosté un rotlle de pergamí
a les mans amb una inscripció. Els dies de pluja serveix
com a canonada de desguàs de l'aigua.

La llegenda ens explica que es tractava d'una bruixa que

tirava pedres a la catedral i que sempre renegava, i que
per un càstig diví es va veure convertida en pedra i
condemnada a passar la resta dels seus dies col·locada
a la part més alta de la paret de la catedral:

“En aquells temps, quan plovia, la immensa teulada de

la catedral rebia ingents quantitats d'aigua que podia
acabar ensorrant el sostre si no es desviava fora de la
seva superfície. En els edificis gòtics, aquesta feina
d'alleugerir les teulades de l'aigua de la pluja
s'encomanava a una mena de canals de pedra, sortints,
anomenades gàrgoles que, des del final dels pendents
de les teules, recollien l'aigua i l'enviaven directament al
carrer. Aquestes gàrgoles a vegades eren purament
funcionals, però altres vegades tenien decoracions
vegetals o prenien forma d'animals, monstres o persones. A la catedral de Girona les gàrgoles,
força nombroses, no tenen figura humana. Hi ha, però, una única i rara excepció: al costat de la
torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra amb llarga vestimenta,
amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper o pergamí a les mans, obre perpètuament
la seva boca per vomitar les aigües de mil pluges. [...]”

La mateixa llegenda explica que hi havia a Girona, temps era temps, una dona dedicada a les
diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió oficial, tenia el
costum de llançar pedres contra el temple catedralici. Segons altres versions, les pedres les
llançava al pas de la processó de Corpus. En tot cas, és clar que la seva dèria era la
d'apedregar els símbols religiosos. Fins que un bon dia, o un mal dia, per a ella, i per obra
divina, la bruixa es va convertir en pedra i la van posar a la part més alta de la paret del temple
perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament aigua neta
caiguda dels núvols. I la hi van col·locar mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la
vista cap al cel. Una cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina:

Pedres tires, pedres tiraràs,

de pedra quedaràs.

En tot cas, aquesta llegenda revela la força de la creença popular en les bruixes, com a dones
que havien fet un pacte amb el diable i que es dedicaven a fer malifetes als bons cristians. I
aquestes malifetes que els atribuïen eren sempre les que podien fer més por a la gent d'aquells
temps: avortaments, pedregades i destruccions de la collita, mort del bestiar, llamps, etc.

A les comarques gironines hi ha una rica tradició en matèria de bruixes, encara que,
habitualment, es concentren en determinades comarques, com la Garrotxa o l'Alt Empordà,
entre altres. No hi ha gaires tradicions ni documentació a la ciutat de Girona, però, tot i això, es
pot trobar un acord dels jurats de la ciutat, adoptat l'any 1421, pel qual s'ordenava el tancament
d'un carrer anomenat de les Bruixes, situat, si fa no fa, al final del carrer dels Calderers, a
causa de les queixes del veïnat per l'actuació de tals dones.

Relacionat amb aquest tema s'ha de dir que a Girona va néixer el més cèlebre caçador de
bruixes, fra Eimeric de Girona, frare dominic que va ser gran inquisidor de la Corona d'Aragó i
va escriure un llibre, el Directorium Inquisitorium, que va ser el manual emprat pels inquisidors
de bona part d'Europa durant més de cent anys.