Introducció

Que insignificants que som, quan ens posem front a front amb l’univers (pensarien Plató,
Sòcrates, Aristòtil...). Qui ha estat capaç de crear tot aquest entorn? I haver ficat l’home en el
centre de la creació (per uns) o formar part d’ella (per altres)? De totes maneres, no deixem de
ser un gra de sorra en la immensitat que ens envolta. Què pensaria una formiga quan aixeca el
cap i mira el seu voltant? Pensaria també en un univers que l’envolta (no més d’uns pocs metres
de visió), o pel contrari no coneix ni en té cap ganes de conèixer el més enllà sinó el seu petit
mon microscòpic que l’envolta. Veiem doncs, que el concepte d’univers té moltes apreciacions.
Com deia un cèlebre científic, ‘tot depèn del cristall amb el que es miri’.

D’altra banda, ens aflora un altre concepte, el qual genera també bastant controvèrsia. Aquest
és el concepte d’universal. La seva definició comunament l’associem als termes general,
predeterminat, verdader. És sempre així? Podem veure que, per exemple, una llei general es
postula com universal però se li pot donar una aplicació específica. En aquest sentit s’ha
comprovat que les equacions relativistes funcionen de manera general i acceptada en el nostre
mon macroscòpic i, fins i tot, realitzant una sèrie de correccions, a nivell megascòpic. Però
aquestes mateixes lleis s’ha demostrat que no les podem aplicar de manera general a un sistema
microscòpic on s’han hagut de desenvolupar unes lleis pròpies que li confereixen
característiques d’un propi univers el qual que conté les seves pròpies lleis universals
generalitzades només per a ell.

Permeteu-me la introducció d’aquest nou terme, megascòpic, ja que trobava un buit en la

definició de macroscòpic i microscòpic. Es defineix com a microscòpic tot allò que no es pot veure
a simple vista i, per tant, per tal de veure-ho necessitem un microscopi. Tanmateix definim com
a macroscòpic tot allò que es pot veure a simple vista per l’ull humà. Però, quan parlem
d’entitats tant grans que se’ns escapen dels sentits, com fem referència als sistemes que creen
aquestes? Per tant, quan parlo de megascòpic és per referir-me a la necessitat de designar un
nivell de grandesa infinita, superior al de macroscòpic.

Les eines actuals que disposem per tractar de plasmar tota aquesta realitat que ens envolta, i
que identifiquem per la pròpia experiència, són les matemàtiques. Aquesta ciència és a la que
hem donat per conveni global el caràcter d’universal, o única junt amb la lògica, que de moment
és capaç de donar explicació a tot el que ens envolta. Però, de veritat podem confiar en els
resultats que ens dóna aquesta ciència? Són les seves lleis aplicables a tots els universos ja siguin
micro, macro o megascòpics? Podem utilitzar els mateixos càlculs per apropar-nos a la definició
d’uns postulats vàlids a tots els sistemes universals?

A la primera qüestió, rotundament podríem afirmar sense por a equivocar-nos en la resposta

que no. Ciències dependents d’ella no ho fan. Tenim el cas de la física que, només per citar un
exemple, refusa resultats negatius en variables de temps aplicant el raonament pel qual el temps
no pot ser mai inferior a zero. Tindríem molts més exemples com aquest en altres àmbits
científics que tenen a les matemàtiques com a base dels seus fonaments i hipòtesis.

A la segona qüestió, rotundament podem dir que si, i fins que no disposem d’una altra eina
millor, és la millor opció per donar una explicació que sigui aplicable als sistemes coneguts per
l’home. Podem afirmar que la matemàtica expressada com a multitud de disciplines (física,
química, etc.) ha donat explicació a tot el que ens envolta i, fins i tot, ha donat respostes a
hipòtesis que no s’han pogut demostrar fins que hem estat capaços de construir l’experiment
adequat per a tal fi (p. ex. la partícula de Higgs i l’accelerador de partícules CERN).

A la tercera qüestió, tanmateix la més transcendental a l’hora que crucial, s’ha establert la idea
generalitzada i acceptada per tota la comunitat científica que mitjançant les matemàtiques
actuals hem de ser capaços de poder explicar i reproduir les lleis que regeixen tots els sistemes
coneguts. Aquesta hipòtesis es pot acceptar en part si i en part no; d’entrada obre un debat que
dóna molt que pensar i discutir. Com s’ha comentat anteriorment, no podem aplicar lleis
macroscòpiques a sistemes microscòpics i a l’inrevés, i no direm res de moment en l’aplicació a
sistemes megascòpics. Bé, esperem que algun dia algú resoldrà l’enigma de la teoria del tot. No
obstant, utilitzem les matemàtiques com a eina per apropar-nos cada vegada més a la teorització
de la realitat.

Quan mitjançant la matemàtica interpretem i tractem de donar resposta a un sistema

microscòpic, ens en sortim airosos amb certa solvència (hem ideat, dissenyat i construït la
mecànica quàntica). Per altra banda, quan amb ella també volem donar explicació a un sistema
macroscòpic, s’ha demostrat que també és una aproximació vàlida (s’ha desenvolupat la
mecànica clàssica i posteriorment la relativista). Però, on veritablement ja no estaríem tant
segurs en la nostra resposta és a la pregunta següent: podem recolzar-nos en les matemàtiques
per explicar un sistema megascòpic, segons la definició proposada anteriorment d’aquest? Estan
definides totes les eines adequades de càlcul per donar explicació a hipòtesis que involucren a
un volum gran de números i, dins d’aquest gran volum, a números molt més grans dels que
emprem comunament i altres que coneixem més per la seva teorització de magnitud infinita o
per la idea de representació d’aquesta magnitud?

Arribat aquí, la gran pregunta que engloba a totes les altres i que, per la seva importància, dóna
lloc al present estudi (perquè crec que és la més important), seria la següent: ESTÀ PREPARADA
LA MATEMÀTICA PER DONAR EL SALT A L’INFINIT (I MÉS ENLLÀ)? Ara mateix podríem trobar
filòsofs i matemàtics a favor del si però també a altres a favor del no, ja que molts d’ells es
afirmen no estar segurs que amb les eines matemàtiques actuals puguem endinsar-nos en
aquest apassionant viatge a la universalitat. Com no podia ser d’un altre manera, alguns
d’aquests matemàtics i filòsofs que han opinat i s’han posicionat a favor de la idea que la
matemàtica actual ha de ser revisada i actualitzada, han estat tractats de boixos i les seves idees
caracteritzades com a quimeres. Però, al igual que la famosa partícula de Higgs, hauran de
passar dècades o fins i tot segles perquè algú demostri la seva raó. O fins i tot més...

La cerca de la veritat matemàtica durant la història: les fal·làcies

Podem afirmar, doncs, que la matemàtica és una ciència perfecta, sense defectes? Per contestar
a aquesta pregunta s’ha de tenir amb compte que la cerca de la perfecció està lligada
històricament al concepte de la cerca de la veritat, i sovint la cerca del concepte de veritat ens
du inexorablement al descobriment d’una gran incertesa. Així tenim el cas de Sòcrates el qual
deia als seus conciutadans que ‘només sé que no sé res, i no obstant això, soc el més savi dels
ciutadans’. O més recentment el de Popper quan afirmava que ‘no només em vaig assabentar
de quan ignorant era, sinó de la finitud de la meva ignorància’. Un altre cas que podríem citar
seria el de l’il·lustrat Descartes, el qual intentant descobrir una certesa absoluta es va topar amb
una incertesa quintaessenciada: solipsisme, i únicament va poder escapar de la incertesa
recorrent a la idea de l’existència de Déu. Però molt al seu pesar i amb total seguretat afirmem
que aquesta cerca (l’existència de Déu) mai es podrà demostrar matemàticament, tot i els
esforços de Hawking. En la demostració filosòfica, cal mencionar la hipòtesis de l’existència de
Déu que té Borges: ‘Tanco els ulls i veig una gran quantitat d’ocells. La visió dura un segon o fins
i tot menys, no sé quants ocells vaig veure. Era definit o indefinit el seu nombre? El problema
involucra el de l’existència de Déu. Si Déu existeix, el nombre és definit, ja que Déu sap quants
ocells vaig veure. Si Déu no existeix, el nombre és indefinit, ja que ningú hi feia el compte. En tal
cas, vaig veure menys de deu ocells (suposadament) i més d’un, però no nou, vuit, set, sis, cinc,
quatre, tres o dos ocells. Vaig veure un nombre entre deu i un, que no és nou, vuit, set, sis, cinc,
etc. Aquest nombre sencer és inconcebible; ergo, Déu existeix.’ Borges, com sabem, no creu en
cap Déu personal, però esbossa una ‘realitat misteriosa’, una idea l’existència de la qual podria
demostrar-se en connexió amb el nombre, que és el material bàsic de les matemàtiques que
tant li apassionaven.

Durant la història, la matemàtica ha estat posada a prova per multitud d’homes de ciència i
pensadors, per tal de trobar errades a la ciència considerada perfecta. Es va definir en aquest
sentit el concepte matemàtic de ‘prova invàlida’ com el ‘conjunt de plantejaments lògics
fal·laciosos en els quals un error de disseny és intencionalment ubicat como peça fonamental del
desenvolupament, fent-lo imperceptible a simple vista’. Aquesta definició es coneix des de temps
immemorables. Aquestes fal·làcies lògiques van ser desenvolupades por primera vegada fa mils
d’anys en Grècia; no obstant, va ser en el segle XVI y XVII en el que varen prendre popularitat,
ja que eren utilitzades per demostrar que ‘ni la més exacta de les ciències està lliure de la
corrupció i de la mentida humana’. Des de Pitàgores fins a Newton passant per Descartes i
Fibonacci, tots, en algun moment de les seves vides, van posar èmfasi en desenvolupar proves
invàlides. Sovint també estava establert que aquestes pràctiques estaven orientades cap a
l’ocultisme i l’alquímia, havent-se relacionat molts matemàtics il·lustres amb aquestes.

La més simple d’aquestes contradiccions lògiques, i la que generalment s’utilitza com punt de
partida per explicar el concepte, consisteix en demostrar que 2 es igual a 1.

𝑎=𝑏

𝑎2 = 𝑎𝑏

𝑎2 − 𝑏 2 = 𝑎𝑏 − 𝑏 2
(𝑎 + 𝑏)(𝑎 − 𝑏) = 𝑏(𝑎 − 𝑏)

𝑎+𝑏 =𝑏
2𝑎 = 𝑎
2=1

Però, sens dubte, la prova invàlida més curiosa que va captivar durant més de 2500 anys alguns
dels millors matemàtics de la història, intentant demostrar-la, és la següent igualtat: 2 + 2 = 5.
El seu origen bordeja amb la llegenda i remarca que va ser en l’escola dels Pitagòrics on per
primera vegada es va demostrar la tan famosa i infame equació. Aquests, al igual que van fer
amb l’arrel quadrada de 2, temorosos a desafiar la lògica de la matemàtica, van decidir ‘tapar-
la’ del coneixement públic (altres diuen que simplement no tenien els diners per pagar a
l’escrivà). Sigui com sigui, l’equació romandria ‘dormida’ durant uns menyspreables 2000 anys i
seria redescoberta pel llegendari Fibonacci en el segle XIII, qui després de reflexionar i estudiar
en profunditat els principis Euclidians va concloure: ‘és més probable que 2 + 2 estigui més a
prop de 5 que de 4’. Fibonacci va intentar demostrar-la de totes les maneres possibles, i gràcies
a això va realitzar una de las primeres experiències científiques rigoroses en aquest estudi. Tan
capficat va estar que li van ficar el sobrenom de ‘cap de totxo’.

Uns 4 segles més tard, Descartes reprendria el concepte, i més important encara el seu íntim
amic Fermat donaria el primer pas en desenvolupar una ‘demostració invàlida’ de que 2 + 2 és
igual a 5. Desgraciadament el seu editor, temorós que el llibre fos un fracàs al ser considerat no
seriós, va decidir descartar el teorema. Passarien més anys i un renovat interès en els segles XVII
i XVIII portaria a que Riemann desenvolupés la primera operació aritmètica que resultarà en 5
al sumar 2 i 2, portant amb això un caòtic i candent debat en el món matemàtic. La frustració va
ser total quan a més a més Gauss va aportar una demostració que establia que 2 + 2 = 3. Això va
desembocar en una immensa confusió en el món matemàtic ja que les institucions acadèmiques
dubtaven sobre si seguir la tradició Euclidiana de 2 + 2 = 4 o començar a escoltar als que deien
que la suma de 2 i 2 tenia altres valors. Fins a tal punt va arribar aquesta confusió que, per
exemple, Kempe va demorar 11 anys més en donar a llum el seu teorema dels 4 colors per temor
a estar equivocat a causa dels dubtes que havia en el moment sobre la suma de 2 per si mateix.
Decidit a acabar amb la confusió, Gottlob Frege va desenvolupar un teorema demostrant que 2
més 2 era igual a 5; a rel d’això, Frege va deixar les matemàtiques per les seves, segons ell,
incoherències, i es va dedicar a partir d’aleshores a realitzar tasques d’oficina. Aquesta és la
solució que va proposar:

−20 = −20
16 − 36 = 25 − 45
81 81
16 − 36 − = 25 − 45 −
4 4
9 2 9 2
(4 − ) = (5 − )
2 2
9 9
4− =5−
2 2
4=5
2+2=5

El problema en el mon acadèmic es solucionaria no de manera lògica, sinó establint de facto que
2 + 2 era igual a 4.

Veient com noms tan il·lustres com Descartes, Fibonacci, etc. posen en dubte allò que és
indubtable, la matemàtica, ens adonem que les matemàtiques fallen, i per tant, si aquest
sil·logisme és correcte, la lògica també. Bertrand Rusell va demostrar, mitjançant la paradoxa
del barber, que les matemàtiques tenen ‘forats’, errors de concepte, la qual cosa va provocar
una gran crisis dins la comunitat matemàtica. Posteriorment, s’ha demostrat que totes les
branques de les matemàtiques presenten alguns errors. No obstant i malgrat tot, també és cert
afirmar que no es port tenir un coneixement més exacte que el donat per les ciències formals.

En lògica formal es sol dir que si es considera certa una premissa il·lògica (això significa ‘en
contradicció amb les normes prèvies’), en principi es pot demostrar qualsevol cosa. En una
ocasió en la que Bertrand Russell estava realitzant una conferència sobre això, un altre conegut
matemàtic, McTaggart, va negar que pogués ser ‘qualsevol cosa’, i per posar-lo a prova li va
demanar que demostrés, incloent en la demostració que 2+2=5, que ell era el Papa. Russell, gat
vell, s’ho va pensar durant un breu instant i ho va fer així:

5= 2+2
5=4
Restant 3 a cada costat de l’equació, queda:

2=1
Si McTaggart i el Papa són 2, i tenim que 2 = 1,

per tant, McTaggart y el Papa són un,

per tant, McTaggart és el Papa.

És lògic afirmar que si en la ciència formal matemàtica hi ha ‘incerteses’ raonades i demostrades,

en altres ciències dependents de la matemàtica també n’hi ha. En el cas de la física, per exemple,
Heisenberg postula el ‘principi d’incertesa’ on diu que és impossible conèixer amb exactitud la
posició i velocitat d’una partícula subatòmica (per tant, estem incloent la estadística com a eina
de treball amb partícules). A tot això també podríem afegir la teoria dels ‘forats negres’ o fins i
tot la ‘variable desconeguda’ i ‘la teoria del caos’.

Aquesta última, vinculada directament a la matemàtica, fa referència a que una variació en una
dada, per molt petita que aquesta sigui, implica la variació per retruc en una altra variable. Per
exemple, si per accedir a la universitat haguéssim necessitat una nota de 7 i l’avaluador de
l’examen només ens hagués donat una qualificació de 6,9, per una dècima no hauríem anat a
estudiar a la universitat, la qual cosa originaria un canvi radical en la nostra vida. Traspassant
l’exemple al món matemàtic, si fem un cop d’ull al camp dels nombres irracionals, aquest efecte
pren encara molta més dimensió. Si tenim en compte que les xifres decimals d’un número
irracional són infinites, sabem que sempre acumularem un petit error de càlcul. Si mirem cap al
número pi, aquest petitíssim error desencadenaria un caos, per exemple, en la meteorologia.
Això que acabem de veure és un exemple més que ens demostra que es tracta d’una cerca sense
cap final.

A mode d’exemple, podríem citar cents de proves invàlides conegudes i problemes matemàtics
per als que encara no tenim solució. També es poden citar, per altra banda, equacions que s’han
tornat en trencaclosques que l’home ha intentat cercar una lògica sense de vegades trobar-ne
cap. Alguns dels més coneguts són els següents:

(𝑎 + 1)2 = 𝑎2 + 2𝑎 + 1
 (𝑎 + 1)2 − (2𝑎 + 1) = 𝑎2

(𝑎 + 1)2 − (2𝑎 + 1) − 𝑎(2𝑎 + 1) = 𝑎2 − 𝑎(2𝑎 + 1)

(𝑎 + 1)2 − (𝑎 + 1)(2𝑎 + 1) = 𝑎2 − 𝑎(2𝑎 + 1)

(𝑎 + 1)2 − (𝑎 + 1)(2𝑎 + 1) + (2𝑎 + 1)2/4 = 𝑎2 − 𝑎(2𝑎 + 1) + (2𝑎 + 1)2/4

[(𝑎 + 1) − (2𝑎 + 1)/2]2 = [𝑎 − (2𝑎 + 1)/2]2

(𝑎 + 1) − (2𝑎 + 1)/2 = 𝑎 − (2𝑎 + 1)/2

𝑎+1=𝑎
1=0
----------------------------------------

(cos 𝑥)2 = 1 − (sin 𝑥)2

1 + cos 𝑥 = 1 + (1 − (sin 𝑥)2 )1/2

2
(1 + cos 𝑥)2 = (1 + (1 − (sin 𝑥)2 )1/2 )
2
𝑞𝑢𝑎𝑛 𝑥 = 𝜋 ≫ (1 − 1)2 = (1 + (1 − 0)1/2 )

0 = (1 + 1)2
0=4
----------------------------------------

(−1)2 = 1

2 log(−1) = log 1
2 log(−1) = 0
log(−1) = 0
log(−1) = log 1
log(−1) = 1
−1 = 1

Infinit, realitat o ficció?

Segons la història, l’home s’ha capficat en un altre dels enigmes que ha portat a la desesperació
als grans matemàtics: el concepte matemàtic d’infinit com a representació d’una quantitat sense
límit o sense fi. Aquest ve donat en contraposició a un concepte de fi, i va ser introduït pel
matemàtic anglès John Wallis (1616-1703) en una de les seves obres més importants: Aritmètica
Infinitorum (1656). En 1694 es va representar gràficament l’infinit per primera vegada amb el
símbol lemniscata per Jacob Bernoulli (1655-1705). La cronologia de la idea o concepte d’infinit,
però, la podem explicar millor en aquesta successió d’esdeveniments:
350 a.c.: Aristòtil refusa un infinit real.

1639: Gérard Desargues introdueix la idea de l’infinit en geometria.

1655: S’atribueix a John Wallis haver estat el primer en utilitzar la idea d’infinit en
matemàtiques.

1694: S’atribueix a Jacob Bernoulli utilitzar el símbol lemniscata per representar l’infinit.

1874: Georg Cantor defineix, en teoria de conjunts, diferents ordres d’infinit.

Situats en l’era matemàtica moderna, a finals del segle XIX, és quan es dóna l’avanç més
important per entendre aquest concepte. L’original matemàtic Georg Cantor va proposar una
teoria sobre els nombres finits o transfinits, segons la qual el nombre total de fraccions, nombres
sencers i nombres naturals són el mateix nombre transfinit al que va anomenar aleph sub-zero.
A primer cop d’ull aquesta hipòtesi no sembla raonable, doncs es podria pensar que el nombre
de sencers és major que el nombre de naturals, ja que tot nombre natural és un sencer mentre
que alguns sencers (els negatius) no són nombres naturals. De manera similar es podria pensar
també, que el nombre de fraccions és major que el de sencers, però una cosa és el que sembla
i altra el que és.

La clau està en las ‘rares’ propietats dels nombres infinits i les relacions que es poden establir
entre ells. Per objectes finits de dos conjunts diferents, si podem establir una correspondència
un-a-un entre ambdós, es pot deduir que tenen el mateix nombre d’elements. Per un nombre
finit de nombres naturals passa el mateix, però el que és evident per nombres finits deixa de
ser-ho per infinits.

Es pot establir una correspondència un-a-un entre els nombres naturals i els nombres sencers
de la manera següent: 0 (sencer)--> 0 (natural); -1 (sencer)--> 1 (natural); +1 (sencer)--> 2
(natural) i així seguim indefinidament creant aquesta llista. Cada sencer i cada nombre natural
apareixen una i només una vegada en la llista. Aquesta correspondència entre cada parell de
nombres sencer-natural és el que estableix la teoria de Cantor dient que el nombre d’elements
d’aquesta llista de la columna dels sencers és igual al nombre d’elements de la columna de
naturals. Per tant, el nombre de sencers és el mateix que el de naturals. De la mateixa manera,
encara que una mica més complicada, es pot provar que el conjunt de fraccions (racionals) té el
mateix nombre d’elements que el conjunt de sencers. El nombre és infinit, però no passa res, és
el mateix nombre.

Els conjunts que poden ser posats en correspondència un-a-un amb els nombres naturals
s’anomenen numerables, de manera que els conjunts infinits numerables tenen Aleph sub-cero
elements. Sorprenentment, encara que s’ampliï el sistema des dels nombres naturals als sencers
i als racionals, no incrementem realment el nombre d’objectes amb els que treballem.

Després de tot això podríem pensar que tots els conjunts infinits són numerables, però no és
així; no només hi ha un tipus d’infinit, doncs la situació és molt diferent al passar als nombres
reals. Cantor va demostrar mitjançant l’argument del ‘tall diagonal’ que realment hi ha més
nombres reals que racionals. El nombre de reals és el nombre transfinit C, de continu, altre nom
que rep el sistema dels nombres reals. Podríem pensar en donar-li a aquest nombre el nom
d’Aleph sub-u, per exemple. Però aquest nom representa el següent nombre transfinit major
que Aleph sub-zero i el decidir si efectivament C = Aleph sub-u constitueix un famós problema
encara no resolt, l’anomenada ‘hipòtesi del continu’.

Fent un petit parèntesi en l’exposició d’aquestes teories, cal remarcar a mode de curiositat (ja
que estem parlant d’infinits) que el terme gúgol (en anglès googol) és un nombre enorme (10
elevat a 100) i va ser anomenat el 1938 per Milton Sirotta, un nen de 9 anys, nebot del matemàtic
americà Edward Kasner. Aquest va anunciar el concepte en el llibre ‘Les matemàtiques i la
imaginació’. Isaac Asimov va dir en una ocasió al respecte que ‘haurem de patir eternament un
nombre inventat per un nadó’. El gúgol no és de particular importància en les matemàtiques i
tampoc té usos pràctics. Kastner el va crear per il·lustrar la diferència entre un nombre
inimaginablement gran i l’infinit, i sovint és emprat d’aquesta manera en l’aprenentatge de les
matemàtiques. El motor de cerca de Google es va anomenar així degut a aquest nombre. Els
fundadores originals anaven a anomenar-lo ‘Googol’, però van acabar amb ‘Google’ degut a un
error d’ortografia de Larry Page, un dels fundadors de l’empresa.

Tornem a la teoria. Per demostrar tots aquests raonaments a la comunitat científica, el gran
matemàtic alemany David Hilbert va proposar la metàfora de l’Hotel Infinit. Aquesta paradoxa
explica, de manera senzilla i intuïtiva, quatre fets paradoxals relacionats amb el concepte
matemàtic d’infinit (més exactament amb els cardinals transfinits introduïts George Cantor).
Totes las paradoxes de Hilbert donen solució, per medi d’un hotel d’habitacions infinites, a
quatre paradoxes de les trobades per Georg Cantor. Anem a exposar breument les idees
d’aquest genial matemàtic:

L’hotel més gran del món

Dos grans hotelers que volien construir l’hotel més gran del mon es van reunir per a dialogar
sobre el tema i van començar pel primer i més obvi punt a discutir: quantes habitacions hauria
de tenir.

—¿Què et sembla si construïm un hotel amb 1000 habitacions?

—No, perque si algú construís un de 2000 habitacions, el nostre hotel ja no seria tan gran. Millor
fem-lo de 10000.

—Però podria ser que algú construís un de 20000 i tornaríem a quedar-nos amb un hotel petit.
Fem-ne un amb 1000000 d’habitacions, aquest sí que seria un hotel gran.

—I que tal si algú construís un amb..."

Com sempre podria haver un hotel més gran, van arribar a la conclusió de que era necessari fer
un hotel amb habitacions infinites, de manera que cap altre hotel del mon pogués superar la
seva mida.

Infinit més un

No obstant això, en un hotel d’infinites habitacions no tot és de color rosa. Tan aviat es van obrir
les portes d’aquest hotel la gent va començar a omplir-lo i aviat es van trobar que l’hotel
d’habitacions infinites es trobava ple d’infinits hostes. En aquest moment va sorgir la primera
paradoxa, així que es va prendre como mesura que els hostes sempre tindrien habitació
assegurada però amb l’acord previ de que haurien de canviar d’habitació cada vegada que se’ls
hi demanés.

Va ser llavors quan va arribar un home a l’hotel però aquest estava ple; per suposat, això no va
preocupar al client doncs en l’Hotel Infinit s’assegurava que tots tindrien habitació. L’home va
demanar la seva habitació i el recepcionista, conscient que no hi hauria cap problema, va avisar
per micròfon a tots els hostes que si us plau revisessin el número de la seva habitació, li sumessin
un i es canviessin a aquest número d’habitació, d’aquesta manera el nou hoste va poder dormir
tranquil·lament en l’habitació número 1. Però, què va passar llavors amb l’hoste que es trobava
en l’última habitació? Senzillament no hi ha última habitació.

Dos infinits

Estant l’hotel ple d’infinits hostes, va arribar un representant d’una agencia de viatges. El seu
problema era que tenia una excursió d’infinits turistes que necessitarien allotjar-se aquella nit a
l’hotel. Es tractava, per tant, de fer lloc a infinits hostes en un hotel amb infinites habitacions,
totes elles ocupades en aquells moments. Però el recepcionista no va tenir cap problema en
acceptar als nous turistes. Va agafar el micròfon i va demanar a tots els hostes que es canviessin
a l’habitació corresponent al resultat de multiplicar per 2 el número de la seva habitació actual.
D’aquesta manera tots els hostes es van canviar a una habitació parella, i totes les habitacions
senars van quedar lliures. Com que hi ha infinits números senars, els infinits turistes van poder
allotjar-se sense més problemes.

Infinit nombre d’infinits

Estant l’hotel ple amb infinits hostes, va arribar un altre representant de l’agència de viatges
encara més preocupat. La situació era que l’agència tenia un infinit número d’excursions amb
un infinit número de turistes cadascuna. ‘Quin enorme problema se’ns presenta ara!’, van
pensar els representants de l’agència de viatges. Cóm podrien allotjar a un número infinit
d’infinits turistes?

El recepcionista es va quedar immutable i, tranquil·lament, va agafar el micròfon i es va

comunicar només amb les habitacions en les que el número fóra primer (P distint de 1) o alguna
potència d’aquests (𝑃𝑛 ), els va demanar que potenciessin el número 2 al número de l’habitació
𝑛
en la que es trobaven (2𝑃 ) i es canviessin a aquesta habitació.

Llavors va assignar a cadascuna de les excursions un número primer (P distint de 1), a cadascun
dels turistes de cadascuna de les excursions un número senar (t), de manera que l’habitació de
cadascun dels turistes, es calculava prenent el número primer de la seva excursió (P) i elevar-lo
al número que els va tocar dins de la seva excursió (t), lo qual equival a 𝑃𝑡 .

Existint un número infinit de números primers i un número infinit de números senars, fàcilment
es va aconseguir allotjar a un número infinit d’infinits hostes dins d’un hotel que només té un
número infinit d’habitacions.
Un plantejament ple de dubtes

En anàlisi matemàtica estàndard, es considera infinit ∞ per representar el límit que tendeix a
infinit i 0 al límit quan tendeix a zero, i ha de complir les següents regles bàsiques on n és un
nombre qualsevol:

∞ = +(+∞) = −(−∞)
−∞ = −(+∞) = +(−∞)
𝑛+∞=∞
𝑛 − ∞ = −∞
𝑛
=0
±∞
𝑛 ∙ ∞ = ∞; 𝑛 ∙ (−∞) = −∞ 𝑞𝑢𝑎𝑛 𝑛 > 0
𝑛 ∙ ∞ = −∞; 𝑛 ∙ (−∞) = ∞ 𝑞𝑢𝑎𝑛 𝑛 < 0
∞ + ∞ = ∞; −∞ − ∞ = −∞
∞ ∙ ∞ = ∞; (−∞) ∙ (−∞) = ∞

Per altra banda, també tenim límits indeterminats (no és possible assignar un valor, no existeix
un valor assignat:

0∙∞
+∞ − ∞

1±∞

00
±∞0
0
0
±∞
±∞

Davant d’aquestes afirmacions, acceptades per la comunitat científica, sorgeixen les primeres
preguntes primordials: Són correctes i per tant demostrables en qualsevol situació? I, si són
correctes, ho són en el nostre moment actual utilitzant les regles existents, o en un futur quan
existeixin regles noves i diferents a les actuals es podrà demostrar que no ho son? És per això
que crec i afirmo amb molta contundència que en els temps que estem vivint de la massificació
de dades, del big-data informàtic i de l’anàlisi a macro escala de factors, junt a la progressió
imparable de la capacitat de càlcul de microprocessadors i a la seva escalabilitat, s’hauria de
considerar si la definició d’infinit matemàtic és correcte o s’hauria de revisar per adequar-la a la
situació actual. És doncs primordial, segons el meu punt de vista, trobar la correcció que s’ha de
donar tant al terme com a la definició matemàtica d’infinit.
Una pedra en el camí

Vagi per endavant que els raonaments i teories que s’exposaran a continuació són totalment
pròpies i intenten ser objectives en sí mateixes, però que de segur seran subjecte de comentaris
i crítica. Aquesta és la base de l’evolució i avanç del mètode científic, i més concretament, un
dels que més m’agrada (com a químic puc afirmar-ho al cent per cent): és el mètode d’assaig-
error. En conseqüència, qualsevol exposició d’una idea de ben segur que tindrà la corresponent
crítica i correcció lògica, que en tot cas convindrà debatre ben a fons, fet que ens farà avançar.

Què hem fet malament fins ara?

L’error fonamental, al meu parer, és haver tractat el problema infinitesimal des de la basant
filosòfica des de l’inici, en lloc d’haver estat una qüestió matemàtica ab initio. La intenció de
donar primer l’explicació teòrica a la idea d’infinit en lloc de tractar de donar-li forma material
ha estat una barrera infranquejable. La solució que es va adoptar per tal de plasmar allò que els
pensadors citaven com a veritat total, en la cerca de la veritat plena i absoluta, té una
demostrable manca de fonament.

Cóm es pot donar simbologia a quelcom indeterminat? És en sí mateix una fal·làcia, una
paradoxa on no hi ha cap senyal de sortir-ne ben parat. Per exemple, podem donar simbologia
a entitats determinades (el número pi, el número e...) sense tenir cap problema d’incertesa.
Sabem que aquestes entitats són infinites, podem calcular-ne infinits decimals, però per als
càlculs quotidians normalment treballem emprant les 4 o 5 primeres xifres significatives. Estem
transformant una entitat infinita en finita a tots els efectes, i ho fem d’una manera normal, sense
cap problema. Per tant, tenim un parell d’exemples de símbols que representen variables
infinites en el seu concepte, però que són finites en la seva realitat habitual i el seu àmbit
d’aplicació.

Per contra, amb la representació d’infinit matemàtic s’ha designat una simbologia definida a una
variable que és, per sí mateixa, indefinida, i ho seguirà essent sempre. Vaig a exposar un parell
d’exemples que faran que el lector faci un exercici d’anàlisi i reflexió en la cerca de l’explicació
d’aquesta realitat, i que posteriorment seran objecte de discussió més a fons.

Paradoxa de la caixa i la pilota

Si tenim una caixa cúbica, o sigui, de costats que tenen la mateixa longitud representada per x,
i una pilota esfèrica dins d’aquesta, podem afirmar que la mida màxima de la pilota que aquesta
caixa podrà contenir serà la de diàmetre igual a x. Qualsevol pilota amb la mida de diàmetre
inferior a x, per suposat també estarà continguda dintre.

Una vegada presentat l’enunciat del problema, podem afirmar unes quantes hipòtesis derivades
d’aquest:

1) Donada una caixa cúbica, la esfera màxima continguda dins d’aquesta tindrà un volum
més petit que el de la caixa.
 2) Ja que la caixa és més voluminosa que la esfera continguda, existeix un volum restant
que és igual al volum de la caixa menys el de l’esfera.

Posem, per exemple, una caixa cúbica de mida igual a 1 unitat. L’esfera màxima continguda en
aquesta és la que té un valor de diàmetre x també igual a 1 unitat. Podem calcular el volum que
resta entre l’espai ocupat per l’esfera i el de la caixa de la següent manera:

𝑉 = 𝑉𝐶 − 𝑉𝐸
4
𝑉 = 13 − 𝜋(0,5)3
3
𝑉 = 0,4764 𝑢𝑛𝑖𝑡𝑎𝑡𝑠 3

Una vegada desenvolupat això, podem aproximar que una caixa cúbica de costat x que conté
una esfera màxima de diàmetre també igual a x, ocupa més o menys la mitat del volum de la
caixa i per tant la resta de volum està desocupat, és lliure. Inicialment, doncs, les dues hipòtesis
anteriorment citades per aquest sistema caixa-pilota es compleixen i, per tant, és lògic suposar
que es compliran i, per força, s’han de complir sempre.

Però què passaria si tinguéssim una esfera de diàmetre infinit? Si les hipòtesis anteriors s’han
de seguir complint també en aquest sistema, llavors ha d’existir una caixa cúbica de mida de
costat infinit i, que en conseqüència, serà capaç de contenir a l’esfera infinita. Aquesta caixa
contindrà dins del seu volum a l’esfera infinita i, com s’ha demostrat anteriorment, al volum que
resta entre caixa-esfera:

𝑉 = ∞𝐶 − ∞𝐸 = ∞𝐶−𝐸

D’aquesta equació d’igualtat es deriven les següents afirmacions:

- El volum infinit, i per tant, infinit per se de la caixa serà major que l’infinit de l’esfera, i
estarà contingut dins d’aquesta.

∞𝐶 > ∞𝐸

- El volum infinit de la caixa es pot expressar, aproximadament, en dues vegades l’infinit

de l’esfera.

∞𝐶 ≅ 2∞𝐸

- L’infinit de l’esfera forma part de l’infinit de la caixa, és una unitat dins del conjunt de
tot el volum de la caixa, i com a tal un element del conjunt infinit caixa.
Però, si a més tenim en compte que la caixa cúbica pot estar a l’hora compresa dins d’una esfera
de diàmetre igual a la diagonal de la caixa, i que aquesta darrera pot estar tancada dins d’una
altra caixa cúbica de costat igual al seu citat diàmetre, arribaríem a una situació definida per una
infinitud de sistemes infinits.

{inserir imatge}

Paràbola de l’aigua

En una classe de química, on s’estava explicant la relació entre els conceptes molècula i mol, el
professor li fa una pregunta a un alumne de classe per tal de començar un petit debat en global
amb tots els altres alumnes:

- A veure, Xavier, quan pesa aproximadament tota l’aigua de la Terra? No cal que siguis
gaire precís, és només per tenir una idea i poder iniciar la discussió.

- Doncs miri, professor, si no distingim entre aigua dolça i salada i fem l’aproximació de
que tota l’aigua és igual, i si un metre cúbic d’aigua pesa una tona mètrica, estaríem
parlant de milions de milions de tones en pes.

- Molt bé! Doncs ara anirem un pas més enllà. Si partim d’aquesta dada, quantes
molècules d’aigua tindríem en tota aquesta aigua?

- Bé, aplicant la definició d’Avogadro, tenim que aproximadament 18 grams d’aigua

equivalen a 6,023·1023 molècules. Per tant, tenint en compte els milions de milions de
tones de pes d’aigua, doncs...uff, és un nombre molt gran. Podríem dir, professor, que
serien infinites molècules d’aigua?

- A veure, Xavier, no seria un infinit ja que si ho calculéssim, al final tindríem un resultat

real i finit.

- Però professor, és un nombre resultant increïblement gran i he suposat que podríem fer
aquesta aproximació...

- Sí, és cert.

- Llavors l’univers de molècules d’aigua correspondria a aquest nombre infinit de

molècules d’aigua de la Terra...

- Bé, al que anàvem. Si ara poguéssim fer la resta de l’oceà Pacífic, per exemple, de la
massa total d’aigua de la Terra, què tindríem?

- Doncs més o menys que hem tret ¼ de tota l’aigua global i per tant ens queden ¾
d’aquesta aigua global.
 - Afegim un altre parany. I si parléssim en termes de molècules en lloc de pes?

- Caram, professor, cada vegada és més difícil... però si apliquem lo acordat anteriorment,
tindríem un altre infinit de molècules d’aigua que hem separat de l’infinit global inicial,
i per tant, es tractaria d’un infinit menor que l’infinit inicial, però igualment infinit. No
creu que és lògic afirmar això?

- Ho hauré de comprovar, ara mateix m’has creat un bon dilema. Requerirà d’una
discussió més a fons per veure-li tots els ets i uts. Demà en tornem a parlar i et prometo
una resposta.

- Doncs ja que s’ho pensarà amb calma, afegeixi també al seu pensament la següent idea:
si el gel també és aigua però en un altre estat de la matèria, el nombre de molècules de
gel (aigua cristal·litzada) és tant gran que també el podem considerar infinit. Podem
combinar, doncs, aquest infinit al l’infinit d’aigua de la Terra per formar un infinit més
gran?

- Ehhh... val, demà continuarem...

Va ser primer l’ou o la gallina?

Passem a estudiar una mica més a fons els aspectes d’aquest dos exemples que he proposat.

En el cas del primer exemple, es pretén demostrar que sempre hi haurà una entitat superior a
una altra entitat donada, sigui quina sigui la mida o magnitud d’aquesta. Això, a més a més,
demostra que una entitat molt gran a la que li addiciona una altra entitat també molt gran és
capaç de donar com a resultat una nova entitat de valor igual a, aproximadament, la suma
d’aquestes dues entitats immenses. D’aquí es pot deduir, aplicant l’afirmació anterior com a
verdadera, que la suma de dues entitats infinites no dóna el mateix infinit sinó que és una nova
entitat infinita totalment diferent a les anteriors, i com a tal se l’ha de considerar.

Si estudiem el segon exemple, veiem que aquest està destinat a demostrar que varis infinits
poden estar relacionats entre sí per propietats comunes, o sigui, es poden establir relacions de
parentesc directe entre ells i, malgrat la diversitat estructural dels conjunts d’universos, podem
establir relacions de parentesc entre ells. Estaríem parlant de conjunts d’infinits on hi ha infinits
continguts dins d’altres, formant sistemes que es regeixen per relacions unívoques o
biunívoques, depenent de les seves propietats en el grup.

Totes les respostes ens porten, al meu parer, a establir una premissa general, inequívoca, que
assevera que tot univers ve definit per un sistema i que aquest conté infinitud d’infinits. Així,
aplicant la teoria anterior es pot definir que en l’univers global de totes les figures
tridimensionals, el sistema estaria definit per la caixa, com a univers màxim, mentre que aquest
contendria uns altres universos independents però alhora relacionats amb l’univers global per
una sèrie de propietats matemàtiques, a saber, podem afirmar que un univers individual seria
aproximadament la mitat del valor de l’univers global.

De la mateixa manera podem dir que en l’univers de tota l’aigua global, el sistema estaria definit
per tota l’aigua continguda en la Terra, com a univers màxim, mentre que aquest univers és
capaç de contenir altres subuniversos independents però que també estan relacionats amb
l’univers global pel fet de pertinença a la mateixa matèria dels que estan composats.

El sistema com a unitat fonamental

Una vegada definit el sistema, i alhora definit el seu grau universal, es pot continuar definint els
límits dels diversos universos subsistemàtics. El que definirà al sistema és el límit màxim i mínim
dels universos continguts en ell. Així, imaginem-nos un univers definit pel conjunt dels nombres
reals, en el que definim un sistema infinit format pels nombres racionals positius. Aquest
sistema, alhora, conté altres infinits com per exemple el dels nombres naturals positius.

Però un sistema, com s’ha definit anteriorment, és una definició arbitrària on nosaltres definim
el contingut i la seva expansió. Posant un exemple en termes químics, podríem definir un sistema
format per un reactor batch. En aquest podem definir un univers màxim, en aquest cas la
propietat macroscòpica del volum del reactor. També contindria diversos universos individuals
consistents en les molècules de solvent, molècules de reactius, molècules de productes de
reacció, etc. Tots ells estan relacionats entres si per forces microscòpiques a nivell internes
(interaccions fisicoquímiques moleculars) i altres forces macroscòpiques a nivell extern (pressió,
temperatura, agitació...).

El sistema definit ha de ser capaç d’intercanviar informació entre altres sistemes externs a ell i
també de rebre informació per compartir-la entre els diversos universos continguts en ell. Per
exemple, en el sistema cub-esfera podem interactuar amb els universos existents retornant, per
exemple, el valor de l’univers resta de caixa menys esfera. D’igual forma podem interactuar amb
un altre sistema extern diferent com ara seria una esfera que contingues al sistema caixa-esfera
inicial.
Desfent l’entrellat

Aplicant els raonaments i les teories demostrades anteriorment, les podem aplicar al sistema
infinit matemàtic actual per tal de desentrellar-ne el seu significat, o com a mínim, la seva
interacció amb els altres infinits que formen el sistema.

Aplicant correccions a determinacions

Aplicant correccions a indeterminacions