Tema 13.

La base
molecular de l'herència
+
Tema 14. Genètica i
evolució
 1. L'ADN conté el missatge genètic
●
1908: Archibald Garrod proposà que algunes malalties
hereditàries eren causades pel bloqueig d'una sèrie de reaccions
químiques dins l'organisme, existint una relació entre els
gens i els enzims.
●
1940: G. Beadle i E. Tatum treballant amb el fong Ne uros pora
cras s a comprovaren que quan s'alterava un sol gen es produïa un
error en el funcionament d'un enzim. Hipòtesi un gen, un enzim.
Un gen codifica un enzim.
●
Linus Pauling demostrà que l'estructura de l'hemoglobina pot ser
modificada per l'alteració d'un sol gen. Hipòtesi un gen, una
proteïna. Un gen codifica una proteïna.
●
Posteriorment es generalitzà la hipòtesi anterior quan es va descobrir
que l'hemoglobina està formada per varies cadenes polipeptídiques.
Un gen, una cadena polipeptídica. Un gen codifica una
cadena polipeptídica.
 1. L'ADN conté el missatge genètic
Durant la dècada de 1940, els genetistes pensaven que el material
genètic devia ser una proteïna. Però el 1944, O. Avery i els seus
col.laboradors, repetiren l'experiment que E. Griffith realitzà el
1928 i conclogueren que l'ADN era el material genètic.
 1. L'ADN conté el missatge genètic
L'estructura dels gens
Definició clàssica
Un gen és la unitat elemental de l'herència, la regió física i
funcional del cromosoma, portadora de la informació genètica
d'una generació a la següent i responsable de conferir trets a
l'organisme, i com l’entitat capaç de sofrir recombinació.
Definició actual
La funció d'un gen suposa conservar, emmagatzemar, transmetre,
expresar i regular la informació genètica.
Un gen té dos tipus de seqüències; una estructural i altra
reguladora de la seua expressió. Dins la regió estructural es
troben regions codificants (exons) i regions no codificants
(introns).
 2. L'ADN conté el missatge genètic
L'estructura dels gens en procariotes
Solen tenir un únic cromosoma circular i tota la informació
continguda en un gen es tradueix en la formació d'una proteïna.
Alguns bacteris contenen plasmidis (més petits que els
cromosomes), que poden replicar-se independentment.

L'estructura dels gens en eucariotes

La major part de l'ADN es troba en el nucli i molts dels gens
contenen informació codificadora (exons) interrompuda
periòdicament per seqüències no codificadores (introns). En
l'espècie humana hi ha 46 cromosomes.
 2. La transcripció
Procés per el qual es passa d’una seqüència de bases
nitrogenades d’un gen (ADN) a una seqüència de bases
complementàries d’ARN.

●
Sols es transcriu una de les dues cadenes d’ADN de la
doble hèlix (cadena motlle).

●
Les ARN polimerases són els enzims encarregats de dur a
terme la transcripció (un en procariotes i tres en
eucariotes).

●
La cadena d’ARN és complementària la cadena d’ADN que
serveix com a motlle. A l’ARN no apareix a T que és
substituïda per U. A,T,G i C s’uneixen a U, A, C i G 8

respectivament.
 2. La transcripció. Procariotes
2.1. Transcripció en procariotes
Iniciació
L’enzim ARN.polimerasa ha de reconeixer una regió d’ADN
anomenada centre promotor, a la qual s’associa.
L’ARN pol desenrotlla una volta d’hèlix d’ADN; això crea una
bombolla de transcripció, permetent que la seqüència de
bases de l’ADN quede exposada i es puguen unir els
nucleòtids d’ARN. La bombolla de transcripció es
desplaçarà al llarg de la cadena d’ADN, juntament amb
l’ARN-polimerasa durant el procés de transcripció.
En els organismes procariotes hi ha dos centres promotors
que se situen just abans del punt d’iniciació. En el centre
promotor sol haver una d’aquestes seqüències consens:
TTGACA i TATAAT.
Elongació
9
L’ARN polimerasa llegeix una de les cadenes d’ADN en sentit
 2. La transcripció. Procariotes
Terminació
L’ARN polimerasa continua la transcripció fins que es troba
amb una regió palindròmica de l’ADN (ex: ATTGGTTA). Es
tracta d’una seqüència terminadora on s’interromp la síntesi
d’ARN i se separa de l’ADN motlle degut a la formació d’una
forqueta de terminació.

Maduració
S’anomena transcrit primàri la molècula d’ARN que resulta
directament del procés de transcripció. En procariotes hi ha
transcrit primari per als ARNt i ARNr, però no per a l’ARNm,
que s’utilitza directament per a la traducció.

12
 2. La transcripció. Eucariotes
2.2. Transcripció en eucariotes
Té lloc al nucli. Existeixen tres tipus d’ARN polimerases: ARN pol I, ARN
pol II i ARN pol III. Ocorre en quatre fases:
Iniciació
A l’igual que en els procariotes, l’ADN té centres promotors. El més
freqüent és el compartiment TATA, que es troba uns 25 nucleòtids
abans de la iniciació.
Per tal que l’ARN pol s’associe i comence la transcripció, es requereix
la unió a l’ADN de proteïnes TF (factors d’inici de la transcripció).
Gràcies a aquestes proteïnes es junte l’enzim ARN-polimerasa II i
comence la transcripció.
Elongació
La majoria dels gens que codifiquen proteïnes estan fragmentats en
introns (zones que no codifiquen proteïnes) i exons (zones que
codifiquen proteïnes). Durant aquesta fase es transcriuen uns i
altres.
Una vegada que s’han unit els trenta primers nucleòtids, a l’extrem135’
de l’ARN sintetitzat s’uneix una “caputxa” de metilguanosina
 La transcripció. Eucariotes
Terminació
No es coneix bé en eucariotes, encara que se sap que, en
algunes d’aquestes cèl·lules és semblant a la dels
procariotes (formació d’una forqueta de terminació). El
senyal de tall és la seqüència TTATTT, que es transcriu com
a AAUAAA
Quan es produeix la separació de l’ARNm , un enzim uneix a
l’extrem final 3’ una seqüència d’uns 200 nucleòtids
d’adenina anomenada cua poli-A.

Maduració
Els precursors dels tres tipus d’ARN han de sofrir un
processament postranscripcional al nucli. Posteriorment l’ARN
madur serà transportat al citoplasma a través dels porus
nuclears.
15
Els introns s’eliminen durant la maduració en un procés
 3. La traducció. El codi genètic
●
El codi genètic és la correspondència entre els aminoàcids
d’una proteïna i els triplets de nucleòtids de l’ARNm
resultat de la transcripció.

●
Necessitem 20 “paraules” a l’ARNm com a mínim per a
poder codificar els 20 aa proteics, per tant necessitem
“paraules” formades per tres nucleòtids per a poder tenir
almenys 20 combinacions possibles (42=16, 43=64).
●
Aquestes paraules de tres lletres s’anomenen triplets o
codons.
●
El codi genètic és universal, és a dir, la correspondència
entre els codons i els amimoàcids és la mateixa en tots els
organisme llevat d’algunes excepcions (mitocondris de
mamífers i alguns bacteris). 18
 3. La traducció. El codi genètic

El codi genètic és degenerat, això vol dir que un aa està

codificat per més d’un codó. Són els codons sinònims.

No existeix solapament, és a dir, la lectura del codi es realitza

de tres en tres bases, sense que la base d’un triplet forme
part del triplet posterior.

El codó d’inici és el AUG, el qual codifica la Met.

Els codons de terminació o stop són UGA, UAG i UAA que no

codifiquen cap aa.

19
 4. La traducció. Procés
La traducció consisteix a transformar la informació
continguda en la seqüència de bases de l’ARNm en una
seqüència d’aa d’una proteïna. Té lloc al citoplasma.

Intervé una molècula intermediària anomenada ARNt

(transferent) la qual decodifica l’ARNm (resultat de la
transcripció) establint una correspondència entre nucleòtids i
aminoàcids que estableix el codi genètic.

- L’ARNt té un triplet de nucleòtids (CCA) a l’extrem 3’ (braç

acceptor) el qual subjecta l’aminoàcid (per l’A) que s’afegirà a
la cadena en formació.
- El braç oposat (braç anticodó) té un triplet d’ancoratge
(anticodó) que és complementari d’un triplet de l’ARNm
denominat codó. Segons l’anticodó d’ancoratge que tinga 21
l’ARNt subjectarà un o altre aa. Cada molècula d’ARNt és
 4. La traducció. Procés
4.1. Fase prèvia de la traducció
És la fase d’activació dels aminoàcids en forma d’aminoacil-
ARNt. En aquesta fase, l’aa es fixa al triplet CCA de l’ARNt
gràcies a una molècula d’ATP que proporciona energia i de
l’enzim aminoacil-ARNt-sinetasa que és específic per a cada
aa.
El complex aminoàcid-ARNt o complex de transferència és la
forma en què els aa es transporten i s’uneixen per formar les
cadenes de proteïnes.
4.2. Fase d’iniciació (semblant a procariotes i eucariotes).
Calen dos senyals d’iniciació per a que comence la síntesi de
proteïnes: el triplet d’iniciació AUG que codifica la metionina i
la caputxa de metil GTP de l’ARNm.
La metionina serà sempre el primer aa de la cadena
polpeptídica, i, normalment s’elimina al final del procés.
23
La hidròlisi del metil GTP allibera energia que permet la unió de
 4. La traducció. Procés

4.2. Fase d’iniciació (semblant a procariotes i

eucariotes).
A continuació es col·loca l’ARNt iniciador amb l’aa metionina
que presentarà un anticodó (UAC) complementari al AUG.
Al final d’aquesta fase, la subunitat major del ribosoma
s’acobla al complex d’iniciació per formar un ribosoma
complet amb dos llocs de fixació:
- Lloc P, que queda ocupat per l’ARNt-Met.
- Lloc A, que està lliure per rebre un segon ARNt carregat amb
el seu corresponent aa.
Tots aquests processos són catalitazats pels factors d’iniciació
(FI).

25
 4. La traducció. Procés

4.3. Fase d’elongació de la cadena polipeptídica

Consisteix en l’addicció d’aa a l’extrem carboxil de la cadena.
Es pot considerar com la repetició de cicles d’elongació,
cada un dels quals consisteix a afegir un nou aa a la
cadena permetent així el creixement de la cadena
polipeptídica.
- Primera fase. El lloc P està ocupat inicialment per l’ARNt-
Met, i en el lloc A, que és buit s’hi introdueix un altre ARNt
carregat amb el correponent aa, l’anticodó del qual és
complementari al triplet següent a l’AUG.
- Segona fase. La metionina (unida pel grup carboxil a l’ARNt)
trenca aquest enllaç i s’uneix, mitjançant enllaç peptític, al
grup amino del següent aa, que, al seu torn, està enllaçat
al seu ARNt.
El resultat és la formació d’un dipèptid allotjat en el lloc A. 26
L’enzim peptidil-transferasa catalitza la unió entre els aa. El
 4. La traducció. Procés
4.3. Fase d’elongació de la cadena polipeptídica
- Tercera fase. El ribosoma es desplaça al llarg de l’ARNm tres
nucleòtids en sentit 5’-3’, cosa que provoca l’expulsió de
l’ARNt sense la metionina que ocupa el lloc P.
El dipeptidil-ARNt (porta dos aa) passa del lloc A al lloc P,
amb la qual cosa es restableix la situació de la primera fase
(el lloc A queda buit) i s’inicia un altre cicle d’elongació.
El procés és catalitzat pels factors d’elongació (FE) i requereix
despesa de GTP.

28
 4. La traducció. Procés
4.4. Terminació de la síntesi de proteïnes
La síntesi de la cadena polipeptídica es deté quan apareix en el
lloc A un dels tres codons de terminació (STOP) en l’ARNm
(UAA, UAG o UGA).
En aquest moment, el factor proteic de terminació (RF) s’uneix
al codó de terminació, i impedeix que algun complex de
transferència (ARNt amb aa) s’allotge en el lloc A.
Aquests factors provoquen la separació de la cadena
polipeptítica de l’ARNt (fi de la síntesi). Posteriorment se
separen les subunitats del ribosoma.
Si un ARNm és suficientment llarg, pot estar sent llegit
simultàniament per diversos ribosomes (fins a 40), formant
així una estructura anomenada poliribosoma (unitat 7) els
quals poden estar lliures al citoplasma o trobar-se units a la
membrana del RE.
El mecanisme de síntesi de proteïnes o traducció és semblant
29
en procariotes i eucariotes.
5. La regulació de l'expressió gènica. Procariotes

És necessaria l'existència de mecanismes de regulació de

l'expressió gènica, ja que, sense ells, les cèl·lules produirien
contínuament grans quantitats de proteïnes.
Aquesta regulació pot fer-se en la replicació, en la transcripció o
en la traducció. El mecanisme més conegut és el que actua en la
transcripció.
Regulació en procariotes
Jacob i Monod proposaren, en la dècada de 1960, un model
denominat operó per a la regulació de l'expressió gènica en
bacteris.
Un operó és un conjunt de gens que codifiquen proteïnes
diferents implicades en processos bioquímics molt
relacionats; per exemple, els enzims que intervenen en una
mateixa ruta metabòlica.
 5. La regulació de l'expressió gènica. Procariotes

Tots aquests gens es localitzen els uns a prop dels altres en el

cromosoma per a que la regulació de la seva expressió es realitze
de forma coordinada.
La regulació dels gens pot ser:
a) Regulació induïble: l'expressió dels gens està bloquejada
llevat del cas que en el medi estiga present una molècula
determinada, anomenada inductor, que l'activa.
●
b) Regulació repressible: els gens s'expressen llevat del cas
que una proteïna repressora (repressor) inhibisca la transcripció.
Els elements que componen el model de l'operó són:
●
Gens estructurals: codifiquen la síntesi de proteïnes
enzimàtiques que participen en una determinat procés bioquímic.
●
Gen regulador: codifica la síntesi d'una proteïna repressora que
controla l'expressió.
 5. La regulació de l'expressió gènica. Procariotes
●
Promotor: està pròxim als gens estructurals, i és la zona on
s'uneix l'enzim ARN-polimerasa i inicia la transcripció.
●
Operador: és una seqüència d'ADN reconeguda pel repressor
que bloqueja l'operador i impedeix l'avanç de l’ARN-polimerasa,
amb la qual cosa la transcripció s'interromp i es produeix una
repressió gènica (els gens no s’expressen). Està situat entre
els gens estructurals i el promotor.
●
Inductor: Substrat la presència del qual indueix a l'expressió del
gen.
 5. La regulació de l'expressió gènica. Procariotes
L'operó lactosa (induïble)
És l'exemple de regulació de l'expressió gènica més conegut.
Present al bacteri Es che richia coli.
●
La lactosa és un disacàrid que E. coli pot usar com a font d'energia i
de carboni, després de degradar-la en glucosa i galactosa.
●
L'enzim que porta a terme la degradació de la lactosa és la
β-galactosidasa.
La regulació té lloc de la manera següent:
- Si en el medi no hi ha lactosa (sense inductor). L'operó
és regulat per un gen regulador que codifica una proteïna
repressora amb dos llocs d'unió. Un bloqueja l'operador, i els gens
no es transcriuen.
- Si en el medi hi ha lactosa (amb inductor). La lactosa
actua com a inductor i s'uneix al segon lloc d'unió de la proteïna
repressora, provocant un canvi en la seva conformació que no
bloqueja l'operador, cosa que permet la transcripció dels gens.
D'aquesta manera els enzims solament es
transcriuen si hi ha lactosa per a degradar
(estalvi d'energia).
 5. La regulació de l'expressió gènica. Procariotes
L'operó triptòfan (repressible)
●
L'operó trp codifica els components per a la producció de triptòfan.
●
L'operó trp és present en molts bacteris, però va ser descrit per primera
vegada en Escherichia coli l’any 1953 per J acques Monod.
●
Lóperó triptòfan està format per cinc gens estructurals, els quals
codifiquen la triptòfan sintetasa, un gen regulador (Trp R) que
codifica per a una proteïna repressora, una regió promotora a
la qual s’uneix la ARN pol i una regió operadora.
- L'operó és regulat de manera que quan el triptòfan és present en
l'entorn cel·lular, els gens necessaris per la seva síntesi no
són expressats (inhibició). El triptòfan s’uneix a la proteïna repressora i
l’activa, de manera que aquesta s’unirà a la regió operadora, de manera que
la ARN pol no pot transcriure els gens estructurals.
- Per altra banda, quan escassetja el triptòfan, els gens
necessaris per a la seva síntesi s’expressen (activació). La
proteïna repressora està inactiva perquè el triptòfan no s’uneix a ella, per tant
no es bloqueja l’expressió dels gens estructurals. Es sintetitza Triptòfan.
D’aquesta manera, els gens que produeixen triptòfan,
sols es produeixen quan aquest està absent.
 5. La regulació de l'expressió gènica. Eucariotes
La regulació en eucariotes
●
Cap dels gens eucariòtics es troba en grups tipus operó.
●
Cada gen eucariòtic té seqüències reguladores específiques
essencials per a la transcripció.
●
Les diferències entre la regulació en els eucariotes respecte a la
regulació en els procariotes són:
- L'activació de l'ADN en eucariotes està associada amb múltiples
canvis en l'estructura de la cromatina de la regió que s'ha de
transcriure. L'activació es produeix per la unió de l'ADN a
determinats factors de transcripció.
- Als eucariotes predomina la regulació positiva (inducció).
- En eucariotes hi ha una separació física entre la transcripció (al
nucli) i la traducció (al citoplasma).
- En organismes aucariotes pluricel·lulars existeix una alta
especificitat funcional en les cèl·lules, en els teixits i en els òrgans.
Açò és possible gràcies a la regulació de l'expressió gènica.
 6. Les mutacions
6.1. Les mutacions i la seva classificació
- Les mutacions són canvis en la seqüència d’ADN d’una cèl·lula
transmesos a altres cèl·lules que s’originen a partir d’aquella.
- Les mutacions són la principal font de variació genètica junt amb la
recombinació meiòtica.
- La taxa de mutacions observades no és molt elevada degut al fet que tots
els éssers vius tenen mecanismes per a reparar aquestes alteracions.
- L’efecte que té l’alteració genètica sobre la funció de la proteïna que
codifica pot ser:
- Positiu: Hi ha mutacions que poden afavorir el funcionament de la
proteïna, per la qual cosa se poden considerar beneficioses (menys de l’1%
de les mutacions).
- Negatiu: Són aquelles que presenten efectes desfavorables per a
l’organisme.
- Neutre: No tenen cap efecte sobre l’organisme.
 6. Les mutacions
6.2. de mutacions segons la seva magnitud
1. Mutacions puntuals o gèniques: alteració de la seqüència de nucleòtids
de l’ADN.
1. A. Mutacions per substitució de bases: impliquen el canvi d’una base
d’ADN per una altra. En distinguim:
- Transicions: Canvi d’una base púrica per una altra de púrica o d’una
base pirimidínica per altra de pirimidínica.
- Transversions: canvi d'una base púrica per una de pirimidínica, o al
contrari.
Si les substitucions de bases no impliquen una alteració en la seqüència de
la proteïna (hi ha diferents triplets que codifiquen per a un mateix aa) es diu
que la mutació és silenciosa.
 6. Les mutacions
1.B. Mutacions per canvis en la pauta de lectura: es produeixen
per inserció o addició i per eliminació o deleció d'un o dos parells de
nucleòtids.
 6. Les mutacions
6.2. Tipus de mutacions segons la seva magnitud
2. Mutacions cromosòmiques
Són canvis en l’estructura dels cromosomes, sense alteració en el nombre
d’aquestos.
- Les translocacions i les inversions afecten poc el portador, ja que no varia el
nombre de gens.
Una part de les persones que pateixen síndrome de Down (3-4%) és degut a una
translocació. En aquest cas, la còpia adicional del cromosoma 21 s’adjunta a altre
cromosoma (per exemple el 14). Veurem aquest síndrome a les mutacions
genòmiques.
- Les delecions solen ser letals, sobretot si es presenten en homozigosi.
- Les duplicacions poden causar greus desequilibris en l’expressió dels gens
encara que afecten solament a un cromosoma del parell homòleg.
Un exemple de duplicació en humans és la s’indrome de Pallister-Killian, en la qual
apareix informació adicional en el cromosoma 12.
Les persones amb aquest síndrome presenten greus problemes, com discapacitat
intel·lectual, front prominent, etc...
 6. Les mutacions
6.2. Tipus de mutacions segons la seva magnitud
3. Mutacions genòmiques
Presenten una alteració en el cariotip o dotació cromosòmica en el seu
conjunt. Presenten cromosomes o jocs de cromosomes de més o de menys.
S’originen, generalment, durant la meiosi i, per tant, es transmeten a totes
les cèl·lules.
3.1. Les euploïdies: apareix un nombre de sèries haploides (jocs de
cromosomes) distint del normal. En les espècies diploides hi ha dos tipus
d’euploïdia:
- Monoploïdia: existència d’una sola dotació cromosòmica (n); és a dir, d’un
sol cromosoma de cada parell. Apareix en elguns insectes com l’abella i
aràcnids.
- Polipoïdia: són poliploïdes aquells organismes que contenen més d’un joc
complet de cromosomes, és a dir, que en lloc de ser 2n, són 3n, 4n…. La
poliploïdia és freqüent en vegetals, en els quals es confereix certs
avantatges. En animals és inviable.
 6. Les mutacions
Tipus de mutacions segons la seva magnitud
3.2. Les aneuploïdies
Als individus aneploïdes els falta o els sobra algun cromosoma. Les més
freqüents són:
- Trisomia. Els individus que la presenten tenen un cromosoma de més.

- Síndrome de Down: afecta els autosomes. Es tracta d’una trisomia

(cromosoma de més) en el parell 21. Les persones que la pateixen tenen
retard psíquic i uns determinats trets físics (aparició d’un plec en la parpella,
baixa estautura, llengua sortint, etc.
- Síndrome de Klinefelter: afecta els cromosomes sexuals. Es tracta
d’una trisomia (XXY), que implica una certa feminització dels homes que la
pateixen, com la reducció dels testicles, desenvolupament de glàndules
mamàries, absència de pèl facial i proporcions corporals femenines.
 6. Les mutacions
Tipus de mutacions segons la seva magnitud

- Síndrome duplo Y o supermascle: afecta els homes i és deguda a una

duplicació del cromosoma Y, de manera que presenten una trisomia als
cromosomes sexuals (XYY). En molts casos no s’observen símptomes, de manera
que molts homes no saben que la pateixen.
S’ha associat amb una estatura alta, problemes d’aprenentatge, desenvolupament
motor lent i falta de coordinació. Tenen tendència a ser agressius i antisocials. S’ha
observat que els homes XXY cometen relativament més delictes que els homes XY,
de manera que es troben a les presons amb un alt percentatge.
- Monosomia: els individus tenen un cromosoma de menys.

- Síndrome de Turner: afecta a les dones i ocorre quan falta total o

parcialment un dels cromosomes X (X0). Es tracta de dones poc desenvolupades
que presenten trets infantils, baixa estatura i funcionament anòmal dels ovaris que
els causa infertilitat. Presenten plecs en el coll, baixa ubicació de les orelles i
inflamació de mans i peus.
Origen poliploïdies i aneuploïdies
 7. Les mutacions. Agents mutagènics
Moltes de les mutacions no són espontànies, sinó que es deuen a l’acció dels
següents agents mutagènics:

- Els mutàgens físics:

- Radiació ultraviolada (UV): Radiació electromagnètica de baixa longitud

d’ona i d’alta energia. Provoca la reacció de dues bases pirimidíniques contigües,
que formen dímers de C o de T, impedint així que aquestes bases puguen
aparellar-se amb la base complementària a més de paralitzar la replicació.
Provoquen mutacions gèniques del tipus de les transicions. Provoquen lesions en
la pell.

- Radiacions ionitzants (raigs X, gamma i còsmics): poden provocar

obertura dels anells, fragmentació de les bases i ruptura de l’esquelet d’ADN.
Provoquen mutacions cromosòmiques i mutacions puntuals.
 7. Les mutacions. Agents mutagènics
- Els mutàgens químics:

- Agents químics alquilants (dimetilsulfat): transfereixen grups metilo o

etilo a les bases nitrogenades, amb la qual cosa es produeix una alteració de la
replicació. Provoquen transicions.

- Agents intercalants (proflavina): s’insereixen entre els parells de bases

de l’ADN i deformen l’estructura helicoïdal. Originen delecions o insercions.

- Altres agents químics: 5-bromouracil: degut amb l’analogia amb la

timina s’incorpora en el seu lloc durant la replicació. Els hidrocarburs
aromàtics (benzopirè dels quitrans -tabac-,) i compostos inorgànics (arsènic i
crom).
8. Les mutacions. Mecanismes de reparació de l’ADN
Perquè els organismes conserven intacta la seva informació genètica, de manera que
puga ser transmesa a la següent generació, els danys que es puguen produir a l’ADN
han de ser reparats.
Diàriament es produeixen unes 20.000 lesions en el nostre ADN que alteren alguna de
les bases.
Els sistemes de reparació actuen sobre la replicació, la transcripció i la recombinació
meiòtica.

Tipus de vies de reparació de l’ADN

- Eliminació d’agents mutàgens: es coneix com detoxificació, procés que

neutralitza els agents mutàgens abans que es produeixin les lesions.

- Reparació directa de la lesió: enzims que reparen les lesions, com la fotoliasa,
que repara la formació de dímers de pirimidina per efecte de la llum.

- Reparació per escissió: intervenció de diversos sistemes multienzimàtics per a

la reparació de bases, nucleòtids o segments d’ADN que presenten lesions.

- En la reparació per escissió de bases, els enzims eliminen únicament la base

danyada i posteriorment la resta del nucleòtid. L’ADN-pol incorpora el nucleòtid
correcte.
8. Les mutacions. Mecanismes de reparació de l’ADN
- En la reparació per escissió de nucleòtids, el nombre d’enzims implicat és
major, els quals escindeixen el nucleòtid lesionat i el reemplacen per una altre.

- Reparació de ruptures de doble cadena. És un procés que s’utilitza per

reparar errors que s’han produït durant la replicació o durant la recombinació
meiòtica. Les lesions que apareixen són: un buit en la cadena complementària o la
ruptura de la doble hèlix.
Per reparar aquestes lesions hi ha dos mecanismes:

- Per reunió i unió directa dels exprems romputs (es produeix pèrdua
d’un o diversos nucleòtids en el lloc d’unió).

- Per recombinació homòloga: intercanvi de fragments entre cromàtides

germanes amb el fi de proporcionar la cadena motlle per poder fabricar la cadena
complementària que hi falta
8. Les mutacions. Mecanismes de reparació de l’ADN

Sistemes de reparació induïble

Es tracta d'un sistema de reparació que actua quan els danys no poden ser
reparats pels sistemes normals de reparació, s'anomena sistema SOS.
Aquest sistema permet la unió de nucleòtids a l'atzar en el lloc de la lesió sense
respectar la regla de complementarietat de bases. Aquesta acció salva la
vida a la cèl.lula (ja que pot continuar replicant el seu ADN), però introdueix
mutacions puntuals a l'ADN que poden afectar més o menys a les cèl·lules
filles.
 9. Les mutacions. Mutacions i càncer

9.1. Les cèl·lules canceroses

Un tumor és una massa anormal de cèl·lules, que pot ser benigna o maligna
(cancerosa). Un tumor maligne o càncer es caracteritza perquè les seves cèlules:
- Creixen molt ràpidament i sense control.
- Són capaces de provocar relacions anormals amb les cèl·lules del seu voltant,
degut a que han perdut la capacitat de rebre de manera adequada els senyals
d’aquestes cèl·lules veïnes i donar una resposta adequada. Existeix un problema
de comunicació entre cèl·lules.
- Creixen les unes sobre les altres i envaeixin teixits normals.
- Tenen capacitat de migrar per la sang o els vasos limfàtics a parts llunyanes del
lloc en el qual s'originaren; aquest procés es denomina metàstasi.
- Totes les cèl·lules que deriven d'una cèl·lula que s'ha transformat en cancerosa
també seran canceroses.
 9. Les mutacions. Mutacions i càncer
9.2. Gens i càncer
Un càncer es produeix quan una cèl·lula acumula múltiples mutacions que juntes
impedeixen el control normal de la divisió cel·lular. Per tant, un càncer és una
malaltia causada per alteracions en l'expressió gènica.
L'estudi del mecansimes que controlen els processos de divisió cel·lular de les
cèl·lules canceroses classifica en dos tipus els gens que tenen aquestes cèl·lules:

- Els protooncogens: són gens normals presents en totes les cèl·lules que
estan implicats en el control del creixement i el desenvolupament.

Les mutacions poden convertir-los en oncogens, els quals provoquen la

multiplicació descontrolada de les cèl·lules. És a dir, són capaços de transformar
les cel·lules normals en canceroses.

- Gens supressors de tumors o antioncogens: són gens que codifiquen

proteïnes que inhibeixen el creixement cel·lular. Les mutacions poden desactivar-
los; és a dir, fan que perden la capacitat de bloquejar la divisió cel·lular, de la qual
cosa resulta un creixement incontrolat.
 9. Les mutacions. Mutacions i càncer
A banda d'aquestos dos gens, en el desenvolupament del càncer també intervenen
altres factors, com l'activació inapropiada de l'enzim telomerasa,
responsable del manteniment dels telòmers.
A les cèl·lules normals hi ha una pèrdua progressiva de fragments dels telòmers
(extrems dels cromosomes), cosa que els porta a una pèrdua de funcionalitat i
finalment a la mort. En canvi, a les cèl·lules canceroses no existeix
aquesta pèrdua per la qual cosa la seva vida és més llarga (el tumor creix).

A més a més, també se sap que al·lels d'alguns gens afecten el nivell de
tolerància a alguns factors denominats carcinogens que estan presents
en l'ambient (substàncies químiques i agents mutàgens físics).

Finalment, alguns càncers tenen un origen víric. Els virus tumorals

insereixen l'ADN en les cèl·lules i aquestes poden transformar-se en cèl·lules
canceroses.

Exemple: virus papiloma humà