BLOC 1.

L’ARRIBADA DEL DRET ROMÀ A LA PENÍNSULA DIGNIDOBNGOSDGO

1. LA ROMANITZACIÓ JURÍDICA DE LA PENÍNSULA I LES CONSEQÜÈNCIES

D’AQUESTA ROMANITZACIÓ

Els drets peninsulars abans de l’arribada dels romans a la península:

Pobles preromans: els existents a la Península Ibèrica quan a ella van arribar els primer
colonitzadors romans. Parlem dels seus drets perquè aquells pobles no constituien una
unitat política ni jurídica.

Romanització: Incorporació de diferents pobles a l’òrbita i al món romà. En sentit ample:

lingüístic, cultural, jurídic, econòmic i social… Procés llarg en definitiva, de convertir-se i de
viure com els romans.

En el moment que va iniciar-se la romanització, al començament del segle III a.C, la

Península Ibèrica era un autèntic mosaic d’ordenaments jurídics, tants com pobles hi havia.
Majoria d’aquests ordenaments tenia caràcter consuetudinàri (basat en costums)
Característiques pobles preromans: mosaic d’ordenaments jurídics i sistemes jurídics
primitius.
Mosaic de pobles: barreja de diversos pobles, alguns relacionats entre si per antecedents.
Que sigui primitiu no vol dir ni que tot sigui igual ni que tot estigui al mateix nivell. Podem
afirmar l'evolució dels diferents pobles preromans ha estat desigual perquè les
circumstàncies no han estat les mateixes, globalment considerats tenen nivells diferents i
jurídicament per tant, han de tenir opcions diferents = GRAN DIVERSITAT DE MANERES
DE FUNCIONAR (poc jurídica, pero si que hi ha certa conciencia, normes, conductes… que
regulen la vida social) = costums (dret consuetudinari).

El que marca el progrés d’una societat a l’època primitiva: l’escriptura (pas decisiu en el
procés social). Els pobles que no va arribar a l’escriptura i no han deixat res escrit, es dificil
saber com s’organitzaven jurídicament.
Com es transmet el dret consuetudinari? entre relacions de persones i a través de
pràctiques viscudes (has vist com es fa i ho assumeixes com a propi).

Contrapunt: el dret que acabarem denominant globalment escrit i DRET LEGISLAT més
endavant. A l’edat mitjana hi ha un punt en que el dret consuetudinari arriba a ser escrit. Per
tant hem de ser concisos.

Pactes d’hospitalitat: pactes concertats en situació d’igualtat entre les parts i podien
contraure’s entre dos grups, individus, o entre un individu i un grup. La seva finalitat és
extendre al “hoste” el Dret del grup al qual s’acull la seva protecció. Quan aquest es celebra
entre dos grups, aquest efecte era recíproc, de tal manera que en endavant, qualsevol
membre del grup participava del Dret de l’altre i transmet aquesta condició als seus hereus.

La romanització de la Península:

218 a.C: Comença la romanització a Empúries

27 ac: Acaba la romanització amb la conquesta dels pobles cantàbrics.
476: Desapareix l’Imperi Romà d’Occident

La romanització jurídica:

Romanització jurídica: procés en virtud del qual els diversos pobles de la Península van
acabar incorporats a l’òrbita i al món romà i van acabar essent regits i governats mitjançant
el Dret Romà. S’ha d’entendre com el resultat d’una necessitat social i no com una imposició
des del poder. Aquesta forma part de tot el procés de romanització.
Funciona per dos motius:
1. La força (i la imposició de roma)
2. Perquè juguen amb l’element que també que contenen els pactes d’hospitalitat —>
tractar l’estrany com si fos propi, això és un privilegi. Fa que el que rep aquest
privilegi es senti beneficiat = mecanisme d’incorporació dels pobles a Roma.
Això s’acaba de dues maneres:
1. Quan tothom té el privilegi
2. Quan es deixa de concedir aquest privilegi.

Al final, tothom tindrà la condició de ciutadà romà i per tant ser-ho ja no serà un privilegi.

En un sistema basat en la personalitat del dret (PRINCIPI DE LA PERSONALITAT DEL

DRET) i no en la seva territorialitat, el dret romà (ius civile) era propi i exclusiu dels
ciutadans romans.
Tots els individus que pertanyien als altres pobles incorporats al món romà, inclosos doncs,
els peninsulars, es van seguir regint pel seu propi dret (individus i drets que serien
denominats peregrins).
Per tant, constitueix un privilegi poder-se regir pel dret d’un determinat poble.

Pels romans, el poder de regir-se pel seu Dret era un privilegi que, naturalmente, no
s’imposava per la força, sino que s’atorgava com concessió beneficiosa i com a arma
política.
Com a conseqüència d’això, l’aplicació del Dret Romà a Hispània va ser gradual i
diferenciada.
Roma va utilitzar la consessió de la ciutadania romana als peregrins com a arma per facilitar
la seva integració a la societat romana.
Als municipis llatins, els seus habitants, tot i que deixaven de ser peregrins per gaudir de la
llatinitat (ius Latii) no es regien pel Dret romà en tots els aspectes de la seva vida, sino tan
sols en lo relatiu a l’adquisició i transmissió de la propietat i en tot tipus de relacions
contractuals, ja que només posseien el ius commercii.

*Llatinitat: Estat civil que es va concedir per estendre les relacions comercials i com que era
una extensió de l’ius civile, aconseguien igualtat d’ordenament jurídic i els problemes
comercials que es donaven, no s’havien de resoldre mitjançant altres ordenaments sinó que
asseguraven que s’apliqués el dret romà.
Per tant, va ser una mesura jurídica que Roma va pendre respecte els seus veïns inmediats.

Etapes de la romanització jurídica

 1. Concessions puntuals de la ciutadania romana com a recompensa pels serveis
prestats a Roma.
2. Concessió de llatinitat (ius latii) als habitants d’Hispània: època de la conquesta,
mesura general per regularitzar la gestió del territori d’Hispània. Es podien regir pel
ius commercium en l’àmbit patrimonial. Organització dels municipis indígenes com a
municipis llatins, creació d’un mecanisme indirecte d'accés a la ciutadania.
- Ius latii minus: Ciutadans romans els qui havien ocupat magistratures municipals i
la seva família.

*Concessió ampliada de la llatinitat en temps d’Adrià (76-138), primer terç S.II —>
Augmenta els efectes del mecanisme indirecte d’accés a la ciutadania romana.
- Ius latii maius: a més dels magistrats municipals, accedien a ser ciutadans també
els membres de la cúria municipal i les seves respectives famílies. D’aquesta
manera, el nombre de ciutadans romans va augmentar molt ràpidament a la
Península

3. Concessió de ciutadania a tots els habitants de l’imperi per Antoní Caracal·la (211
d.C):

Generalització de la condició de ciutadà romà a pràcticament la totalitat dels habitants de

l’imperi.
Excepció: dediticii = alçats en armes contra Roma o lliberts que havien sofert penes
infamants.

El dret romà esdevindria l’ordenament jurídic dels habitants a la península ibèrica i el dret
romà serà l’herència que rebran els visigots quan s’hi instal·lin.

Efectes de la romanització jurídica:

Generalització del dret romà (ius civile) com a ordenament jurídic de tots els habitants de
l’imperi, amb calendaris diferents segons territori, fins arribar a la concessió del 212 dC.
- Convé recordar que a la Península Ibèrica la concessió del 212 degué tenir menys
repercussió que en d’altres indrets, ateses les concessions prèvies de Vespasià i
l’ampliació (general) d’Adrià.

2. LA CREACIÓ DEL DRET A LA PENÍNSULA, REFLEX DE LA CREACIÓ DEL

DRET A ROMA

La creació del dret a Roma:

Periodificació:
- Monarquía: del 754-753 aC al 367 aC
- República: del 367 aC al 27 aC
- Principat: del 27 aC al 235
- Dominat: del 235 al 476

La creació del dret a la Roma Antiga:

S’havia sabut separar sense desvincular-los, el dret (ius) i la religió (fas).
Mores maiorum: conductes que la societat considerava admissibles i que s’identificaven
amb els costums dels avantpassats.
En aquells moment, el ius civile en sentit estricte consistia en: interpretació que els prudents
feien dels mores maiorum.
Era el col·legi de pontifexs l’unic capaç d’identificar un ius que era exclusiu dels patricis.
Llei de les dotze taules —> estableix un ius civile obetrt també als plebeus = ius civile
legitimum
Tipus de reunions:
- Comitia curiata
- Comitia centuriata
- Comitia tributa —> reunions per tribus

La creació del dret a la Roma republicana:

Estructuració de l'ús del poder. Es manifesta amb una estructura tripartida:

1. Assemblees populars
2. Senat
3. Magistrats

Alguns autors ho denominen la constitució (no escrita) republicana = com s’estructura el

poder.
Qui feia el dret? Tots tres, cadascú al seu nivell.
Els comicis no són permanents, només estan quan estan convocades les assemblees.
Característiques de les magistratures:
1. Anualitat
2. Col·legialitat -
3. Gratuïtat - així els plebeus no podien accedir

Aquesta estructura s'adaptava als territoris on s'implanta aconseguint una estructura

tripartita local. Senat municipal (consell municipal). Permetia transplantar el model amb
molta facilitat i sobretot que qualsevol oficial encarregat de supervisar com funcionava algo
fora de roma, l’estructura bàsica de funcionament ja la tenia. Va permetre gestionar l’imperi
amb facilitat i mobilitat.

També es va implantar una llibertat més gran del pretor urbà = magistrat jurisdiccional
responsable de dictar el dret entre els ciutadans, tenia iurisdictio (capacitat de dictar o dir el
dret)
Pretor peregrí = encarregat de dir el dret entre els peregrins i entre peregrins i ciutadans
romans. Aquest actuava basant-se en el dret del seu propi imperi.

L’activitat jurisdiccional del pretor urbà donava lloc a un nou dret = IUS HONORARIUM —>
oferia respostes més adequades a la societat d’aquell temps.
El pretor peregrí va configurar un nou dret = IUS GENTIUM

*Diferencia ius civile/ius gentium : els seus destinataris. El primer solament s’aplica entre
ciutadans romans i el segon s'aplica als peregrins entre ells i els pelegrins en les seves
relacions amb els ciutadans romans.
286 aC —> Llei Hortensia equiparava els plebiscits (acords presos en assemblees dels
plebeus) a les leges, en la formulació de les quals els plebeus no participaven.

La creació del dret a Roma durant el Principat:

August va ser el primer a rebre, per una lex de imperio, aquells poders que pertanyien al
poble romà.
Les fonts de creació del dret (I aC - I dC):
● La dificultat per convocar les assemblees populars va fer entrar en crisi les lleis i els
plebiscits, alhora que tenia lloc la reunió del poble en el senat.

El príncep va concedir als juristes que ell volia la capacitat de respondre ex auctoritate
principis = afegir al seu propi prestigi l’autoritat del princep. Els jutges solament estaven
obligats a seguir les solucions aportades pels que gaudien del ius publice respondendi
atorgat pel príncep.

El Príncep crea les CONSTITUCIONS IMPERIALS —> tenien valor de llei. Entre les
constitucions imperials amb caràcter general i abstracte hi havia:
● EDICTA: s'adrecen a tots els súbdits o a una part important dels habitants de l’imperi
● MANDATA: eren instruccions que el príncep adreçava als seus funcionaris
● DECRETA: sentències del príncep quan actuava com a jutge
● RESCRIPTA: respostes del príncep a qüestions que li plantejaven tant els particulars
(subscriptiones) com els membres de la seva administració (epistulae - cartes de
resposta).

Les reformes d’Adrià i la creació del dret (segles II-III):

Desaparició definitiva de les antigues institucions republicanes. Limitació de les funcions

dels juristes.
La creació del dret s’estava concentrant en mans del príncep, això va propiciar la percepció
de dos grans blocs:
- Ius vetus: on s’inclourien totes les antigues fonts, a l’època del dominat, va acabar
identificant-se amb els escrits dels juristes = IURA
- Ius novum: identificat amb la voluntat del príncep = constitucions imperials = al dominat
LEGES

El dret romà a l’època del Dominat:

Divisió de l’imperi en dues parts (orient i occident)

Monarquia absolutista on l’emperador ostentava el domini absolut. Es va reorganitzar
l’administració territorial, dividint l’imperi per a facilitar-ne el govern. Construcció d’una
administració civil jerarquitzada.

Tipus de lleis al dominat:

EDICTA: constitucions imperials generals
DECRETA: sentències donades per l’emperador i que pràcticament van desaparèixer per
l’escassa activitat judicial d’aquest
RESCRIPTA: respostes que donava l’emperador a problemes concrets i casos particulars,
per tant, privilegis.

Es van reduir els tipus de constitucions —> edicta o leges generales, que eren el mitjà pel
qual l’emperador establia un nou dret.

L’ordenament jurídic del Dominat:

Leges et iura:
Iura = escrits dels juristes que recollien les regles del dret antic extretes de les seves
antigues fonts.

* Jerarquització entre lleis generals i particulars

* Pobresa de la cultura jurídica del moment

426 —> Constitució de Valentinià III = Llei de Cites

Les recopilacions:

A. Recopilacions de lleis: sota la iniciativa privada per facilitar als pràctics del dret l’ús
de les leges = CODEX GREGORIANUS I CODEX HERMOGENIANUS

Codi Teodosià: va reconèixer caràcter oficial als codis Gregorià i Hermogenià i va reunir
totes les lleis vigents en tres col·leccions. També es van fixar els iura vigents amb la
incorporació de la Llei de cites.
Després d’aquest codi, els emperadors van continuar donant noves lleis que no van ser ja
recollides oficialment sinó privadament.

B. Recopilacions de iura
C. Col·leccions mixtes: pretenien facilitar el coneixement i l’aplicació del drets als
pràctics, reunint en una sola obra tot l’ordenament jurídic vigent al Dominat, és a dir,
leges i iura.

El dret de la pràctica al Dominat:

Contra la certesa del dret va aparèixer el problema del costum. S’origina el fenomen del dret
romà vulgar o dret de la pràctica. És el que va fer sorgir la societat per tal de donar
respostes a les necessitats del moment ja que des del poder es pretenia configurar la
societat d’acord amb els interessos de l’emperador.
BLOC 2. EL DESENVOLUPAMENT AUTÒNOM DE LA TRADICIÓ JURÍDICA ROMANA
DURANT LA MONARQUIA VISIGÒTICA

1. ANTECEDENTS: L’ASSENTAMENT DEL POBLE VISIGÒTIC A LES TERRES DE

L’IMPERI, LA SITUACIÓ JURÍDICA PROVINCIAL I L’ACTIVITAT DELS
MONARQUES VISIGÒTICS

Periodificació:

476: emperador Ròmul Augústul va ser destronat i no va ser escollit cap altre emperador a
la part occidental de l’imperi.
711: desaparició del regne visigòtic amb la invasió musulmana.

Els primers contactes del poble visigot amb la Península Ibèrica van tenir lloc al segle V.
Com a poble federat amb Roma, al 409 els visigots entren esporàdicament a la península
per expulsar als:
- Sueus
- Vàndals asdings i silings
- Alans
418: signen la pau amb Roma i el pacte o foedus, en virtut del qual s’instal·larien a Aquitania
secunda, establint com a capital Tolosa.
507: el rei franc venç els visigots i mor Alaric II = fi del regne visigòtic a Aquitània. Com a
conseqüència d’aquesta derrota els visigots van entrar de manera definitiva a la península
Ibèrica.
Leogivild —> va fixar la capital del regne a Toledo

L’assentament del poble visigot dins de l’imperi:

El poble visigot anava perdent la seva estructura social tradicional (igualitarisme) i anava
adquirint trets de la societat romana.
La transformació de l’estructura socioeconòmica visigòtica, que conduïa cap a una
concentració de la riquesa entre la noblesa i cap a la subsegüent fragmentació social,
afavoria l’aproximació cap a la manera de viure romana.

2 corrents entre els visigots:

● Els partidaris d’enfrontar-se radicalment a l’Imperi amb l’objectiu de substituir un dia
l’Imperi Romà per un de got.
● Els qui consideraven que l’única manera de dominar l’Imperi era, tot abandonant les
pretensions de construir la gran Gòtia, assumir la realitat de l’Imperi i implicar-s’hi en
la gestió i el govern.

Alaric I = primer rei federal visigot

Vàlia = rei visigot al 418
Honori = emperador

Foedus (o pacte), 418: preveia l’assentament dels visigots a la regió atlàntica d’Aquitania
secunda. Les condicions eren significatives ja que Vàlia i Honori actuaven com a titulars de
dos poders polítics INDEPENDENTS, cap sotmetia a l’altre.
Beneficis del pacte:

● Satisfacció de l’Imperi —> allunyava els visigots de la Mediterrània (del centre de

l’Imperi) i garantia la defensa de la Gàl·lia i barrar el pas d’invasors cap a la
península.
● Els visigots veien acomplerts els seus desitjos de trobar un lloc dins l’imperi on
assentar-se definitivament.
● La població d’Aquitania secunda se sentia satisfeta perquè veia els nous
administradors visigots com una garantia contra les arbitrarietats dels funcionaris
romans.

Va caler procedir a un repartiment de les terres que fins aleshores estaven en mans dels
romans per tal de garantir la subsistència dels visigots.
- La noblesa visigoda va obtenir aproximadament la meitat de les terres.
Aquest repartiment va accentuar la diferenciació social entre els visigots i va aproximar
encara més la seva estructura social a la del Dominat.

El municipi romà, com a organització administrativa desapareix. La gran majoria de la

població viu al camp i viu d’ell. S’accentua la tendència a la desaparició dels esclaus. La
població camperola, jurídicament lliure, està sotmesa a relacions de protecció que debiliten i
fan molt precària la seva llibertat.

A mesura que els nobles tenen més terres i més poder, el rei, en quant titular d’un poder
polític superior, és més dèbil i està atrapat per aquelles mateixes forces nobiliaries.

2. LA LEGISLACIÓ VISIGÒTICA DE TEODORIC I A EURIC

Tant a la Galia com a Hispania, les “leges” i els “iura” constitutius del dret romà postclàssic
van estar vigents fins al 476 inclús després de la caiguda de l’imperi.
La creació de noves normes legals pels reis visigots enllaça amb aquest Dret romà, però
també amb la tradició jurídica del seu propi poble.

El dret legal visigotic comença probablement amb lleis promulgades per Teodoric I
(419-451) i Teodoric II (453-466). Les principals d’aquestes lleis, es refereixen al problema
del repartiment de terres entre visigots i gal·loromans, i potser d’altres qüestions que
manifestaven el divorci existent entre un dret oficial i un dret de la pràctica. Aquestes lleis,
per la matèria que regulaven, havien de ser aplicades per ambdos.

El Codi d’Euric:

Euric es va encarregar de fer una compilació de lleis l’any 476. Aquesta obra no configura
un ordenament jurídic complet, sinó que es limita a donar solució a les necessitats de la
pràctica basant-se en l’únic ordenament jurídic general i complet que hi havia (el que estava
format per les leges i iura del dominat).
A partir d’Euric, els visigots comencen a tenir lleis escrites, ja que abans es regien per
costums. És així com comença el desenvolupament autònom de la tradició jurídica romana
per part dels reis visigots.

3. EL BREVIARI D’ALARIC

Per resoldre el problema de comprensió i coneixement de l’ordenament jurídic, Alaric II va

manar compondre una recopilació de leges i de iura.

Any de promulgació: 506

El brevari no conté lleis dels reis visigots, sinó que és una compilació del Dret romà
postclàssic en la seva doble vessant de leges i iura.
Es tractava de compilar-hi tot l’ordenament jurídic romà vigent, o, si més no, el que en aquell
moment van considerar que era vigent.
Possiblement es va donar amb una finalitat política ocasional: quan Alaric comprèn que la
població no visigòtica de les Galies (població galoromana i católica) s’inclina cap a l’annexió
amb els francs (poble germànic i catòlic). Per això tracta d’atreure-la oferint una bona
compilació del dret romà pel qual tal poble es regia.

Composició del breviari:

● Leges: es va fer una selecció de les constitucions contingudes fins aleshores en el

Codi Teodosià i s’hi van afegir novel·les postteodosianes.
● Iura: selecció del C. Gregorià + Hermogenià, el Liber Gai (única obra que no va
estar interpretada, ja que era considerada per si sola una interpretatio).
● Interpretatio: cada text està aclarat o interpretat pels redactors. Constitueix una font
valiosíssima pel coneixement del Dret romà vulgar.

Una vegada va entrar en vigor, va substituir el dret romà tal com es trobava en els seus
textos fins aleshores. Des d’aquest moment, al començament del S.VI, el Codi d’Euric
seguiria contenint aquell conjunt de lleis dictades per reis visigots que resolien problemes de
la pràctica i que exigien l’existència d’un ordenament jurídic complet (que seria l’ordenament
romà del Dominat inclòs dins del Breviari).

El Codi d’Euric i el Breviari d’Alaric conformen l’ordenament jurídic del regne visigòtic.

4. EL CODEX REVISUS DE LEOVIGILD

Leogivild (568 - 586) en una data no coneguda amb exactitud, va procedir a una revisió del
Codi d’Euric, afegint, eliminant i modificant lleis (CODEX REVISUS). Va ser Leovigild qui va
acabar amb la prohibició de celebrar matrimonis mixtes entre visigots i hispanoromans.

Aquest codi no ha arribat als nostres dies, i el seu contingut només el podem deduir per la
seva incorporació en una obra posterior, el Liber iudiciorum.

Leovigild va ser un rei important perquè:

 ● Va sotmetre el regne sueu que s’hi havia instal·lat al nord-oest de la península
● Va ser el primer rei visigot a encunyar moneda
● Va expulsar un enclavament bizantí que hi havia al sud-est de la Península —> amb
aquesta acció es va formalitzar la ruptura definitiva amb l’Imperi Romà d’Orient.

L’expulsió dels bizantins de la Península també va afectar la creació del dret o, millor dit, la
seva justificació. Fins ara el rei visigot creava dret en virtut de la delegació que havia rebut
de l’emperador romà i que havia estat formalitzada en el foedus del 418

5. EL LIBER IUDICIORUM

El nou context amb la política duta a terme per Leovigild i la conversió al catolicisme va
possibilitar que canviés la relació que hi havia entre la legislació visigoda i el dret romà. Fins
a aquells moments hi havia un vincle de dependència del dret creat pels reis visigots.

El Liber es una recopilació de les lleis promulgades fins el 564 pels reis visigots. Es divideix
en 12 llibres i aquests en títols. Predomina la influència de la tradició jurídica romana.
Hi ha moltes lleis que no constaten l’autor o que no s’atribueixen a cap rei. La opinió
dominant és que totes aquestes lleis antigues procedeixen directament del Codi de
Leovigild, i per tant, indirectament del Codi d’Euric.

D’aquesta manera, a través de les lleis antigues del Liber es relacionen entre si les tres
grans obres de Dret visigòtic i es fa possible l’estudi de la legislació leovigildiana.
Demostra l’existència d’una íntima continuïtat en la labor legislativa dels reis.

Els reis visigots van seguir legislant. Ervigi va realitzar una profunda revisió del Liber per
incloure en ell lleis i per modificar les ja existents. Després d’aquesta van haver més
revisions.
El Liber va tenir una gran difusió a l’època visigotica i després del 711. Va ser l’obra més
important del Dret visigòtic.
TEMA 3. EL DRET ALTMEDIEVAL JKWFNKNDFKNIDNFINIFNDINFIDNIFNDIFNIF

1. L’ASSENTAMENT MUSULMÀ I L’ORDENAMENT JURÍDIC VISIGÒTIC

Periodificació: Des de la fi del món antic, bé sigui la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident
el 476, bé sigui, a la península Ibèrica, la desaparició de la monarquia visigoda el 711, fins
l’any 1200 (S.XIII).

La Invasió musulmana de la península entre els 711 i 716 va comportar la desaparició de

l’organització política visigoda.
- Desapareix el regne i la monarquia visigoda però no l’ordenament jurídic llegat pels
visigots.

Els musulmans (que identifiquen religió i dret en un mateix text) van permetre que els
cristians mantinguessin la seva pròpia religió i continuessin amb el seu propi dret (el Liber
Iudiciorum).

En aquells moments la península va estar ocupada per:

● Berbers
● Àrabs - que van controlar la major part de l’antic regne visigot
● Cristians (3 situacions diferents)

1. Cristians que vivien sota domini musulmà (a Al-Andalus) = mossàrabs

2. Cristians que vivien al nord de la península, en territoris no controlats pels
musulmans
3. Cristians que vivien a l’est de l’eix Llobregat-Cardener-serra de Boumort i que serien
incorporats a l’Imperi Carolingi sota el nom de Marca Hispànica.

*Tots ells vivien, independentment de la situació política en què es trobessin, d’acord amb la
tradició jurídica visigoda heretada en el Liber.

A partir de mitjans de segle IX es va accelerar l’emigració de mossàrabs cap al nord, cap a

territoris cristians, i a poc a poc a Al-Andalus acabarien vivint només musulmans i al nord
només cristians.

Nova concepció del dret - noves idees polítiques i jurídiques que es van obrir pas per
Europa i després a les característiques i l’evolució de l’ordenament jurídic peninsular.

La res publica christiana:

Amb la cristianització de l’Imperi Romà a finals del segle IV i amb la conversió al catolicisme
dels regnes germànics, s’havia iniciat el camí cap a la confusió dels objectius propis del
poder polític amb els de l’Església.
Formació:

1. Agustinisme polític: plantejava que el món natural, terrenal o temporal havia d’estar
sotmès al món sobrenatural, ja que aquesta era l’única realitat i veritat. En
conseqüència, qualsevol poder dels homes procedia, en última instància, de Déu.

La doctrina d’Agustí d’Hipona no va tenir efectes perquè l’Imperi mantenia uns objectius
específics diferenciables dels de l’Església.

La situació va canviar quan l’Imperi Romà va adoptar el cristianisme com a religió oficial i
encara més, quan van ser batejats els reis germànics.
- Aleshores, igual com l’Església, la seva funció i el seu objectiu era fer efectiva a la
terra la justícia divina de l’Església.

2. El papa Gelasi va reiterar al final del S.V la doctrina d’Agustí però va donar el primer
pas per reconèixer la supremacia de l’Església.

Gelasi afirmava que al món hi havia dos grans poders:

● El pontífex: que disposava d’auctoritas
● Els reis: que disposaven de potestas
Però afegia que la càrrega que suportava el papa era molt més pesada que la dels reis
perquè ell havia de donar comptes a Déu de l’actuació de tots els cristians, inclosos els reis.

*No afirmava la superioritat de cap dels dos poders però explicitava que no tots dos es
trovaben en una mateixa situació davant de Déu.

3. Isidor de Sevilla va avançar en aquesta mateixa línia de pensament. Ell es referia al

caràcter ministerial del rei visigot.

Per Isidor de Sevilla el poder polític (poder temporal) no existia per si sol i, aleshores, no
tenia naturalesa política.
- Existia un poder temporal però només per acomplir els objectius divins.

El poder polític no s’autojustificava sinó que era un instrument en mans de l’Església que
havia de servir, per mitjà del terror, per apartar els homes del mal i conduir-los cap al bé.

Amb Carlemany (coronat emperador l’any 800) es va aturar la tendència cap a una
submissió total del poder temporal respecte de l’espiritual. Els objectius del papa (titular del
poder espiritual) i de l’emperador (titular del principal poder temporal) eren els mateixos.
- La fusió va arribar a tal punt que el bateig es va convertir en el vincle polític que unia
tots els súbdits de l’emperador.

El bateig era la porta d’entrada a una sola i única comunitat política = allò que era una
senyal d’indentitat cristiana, adquiria una nova dimensió i esdevenia també senyal de
pertinença política.
Tota la cristiandat altomedieval és entesa, quan ha desaparegut les diferències entre poder
polític i espiritual, com una RES PUBLICA CHRISTIANA constituïda per tots aquells que
comparteixen una mateixa fe.
Bateig: forma d’entrar-hi.
Confirmació: testimoni de la permanència dins d’aquella res publica.
Excomunió: expulsió de l’església i de l’organització política.

Síntesi de la teoria d’aquesta res publica christiana:

1. Fora de l’Església no existeix cap organització política. El cap de l’Església és Crist,

que és a la vegada, rei i sacerdot.
2. El poder té un origen diví
3. El rei ocupa un poder ministerial que implica regir el poble amb equitat i justícia, però
més com un rei-jutge que no com un rei-legislador, com encara havia estat a la
monarquia visigoda.
4. Tots els reis antics són considerats tirans perquè no van assumir la defensa de
l’Església tal com hauria correspost a la seva funció ministerial.
5. Si els reis són els defensors de l’Església, han d’assumir les tasques pròpies de
l’Església.

La situació als regnes peninsulars:

Els nous monarques dels npus regnes que naixien amb l’avanç de la reconquesta, es
consideraven, hereus dels reis visigots i com a tals i en conseqüència = exempts de l’Imperi.

Amb Leovigild s’havia produït la ruptura definitiva dels visigots amb l’Imperi Romà, per la
qual cosa, el nou imperi, restaurat per Carlemany, no els afectava perquè ells ja havien
obtingut l’exemptio ab imperio.

D’altra banda, els reis visigots, dels quals se sentien hereus els reis peninsulars medievals
que en aquest terreny actuaven d’igual manera, havien manat sempre sobre l’Església
visigoda i, a més, havien rebut un poder temporal directament de Déu, no amb la mediació
del papa.

Des de la realitat peninsular el bateig era la porta d’entrada a la res publica christiana però
amb aquest no s’accedia a l’Imperi.

*Tampoc a la península no es va poder parlar de creació del dret sinó només de

descobriment i restauració de l’antic i bon dret.
2. LA PERSISTÈNCIA DE LA TRADICIÓ VISIGÒTICA

Liber Iudiciorum - va ser el dret comú dels cristians peninsulars a l’alta edat mitjana, al
costat del qual van sorgir uns drets propis de cada centre de convivència.

En canvi a partir del segle XIII el conglomerat format pel dret romà justinianeu, el dret
canònic i el dret feudal va ser el dret comú de tot occident, al costat del qual hi havia el
conjunt heterogeni dels drets propis de cada regne.

A l’alta edat mitjana el Liber era el dret comú dels cristians peninsulars i era, també, un dret
general per a tots aquests cristians peninsulars. No hi havia en aquest període un dret propi
general. A més el Liber va actuar com un OJ complet. Al seu costat hi havia diferents drets
incomplets, que no pretenien donar resposta a tot, sinó que només esmenaven, corregien o
perfeccionaven el dret del Liber.

En definitiva, l’OJ alt medieval a la península estava format pel Liber, com a dret comú dels
cristians peninsulars, que era a més un dret general i complet. El Liber convivia amb un dret
propi de municipis i senyorius, que es un dret particular i incomplet. El Liber i els drets
municipals i senyorials configuren l’OJ dels naturals dels diferents regnes hispànics.

El dret, sobretot de caràcter consuetudinari que es generava en el senyoriu, inclosos els

mals usos o abusos que perpetraven els poderosos, formava el que hem qualificat
genèricament de dret senyorial, mentre que el també genèric dret municipal fou el conjunt
d’usos, costums i normes emanades des del mateix municipi. Aquest es l’esquema comú
aplicable a tots els regnes.

Desapareguda la monarquia visigòtica, l’herència jurídica que van rebre els cristians
peninsulars va ser el Liber, que seria a demés, l’única llei. Durant l’alta edat mitjana va sofrir
un lent procés de sacralització explicable per la religiositat de la societat. Fou doncs, a més
de llei canònica, l’única llei en un moment en que no existia creació de dret.
El Liber era la llei per antonomàsia, però no perquè hi hagués cap poder polític que ho
imposes sinó perquè el dret del Liber era un dret viscut, era la manera com sempre havien
actuat.

A partir de l’any 1000, coincidint amb el desvetllament cultural que es viu a Occident,
augmenta el nombre de citacions i reproduccions exactes de lleis del Liber, utilitzant doncs
el Liber amb més precisió. Però a aquell mateix temps al costat del Liber sorgia un nou dret
per donar resposta a les necessitats d’aquella societat i superar un Liber cristal·litzat.

- Aquest nou dret, era un dret totalment particularitzat, un dret propi i exclusiu de cada
centre de convivència. Aquest dret nou esdevenia un dret singular respecte de
l’ordinari que era el Liber i seria aplicat doncs preferentment.

3. CARACTERÍSTIQUES I COMPONENTS DEL DRET A L’ALTA EDAT MITJANA

De la concepció altomedieval de dret que acabem de veure, se’n deriven unes

característiques que, malgrat ser analitzades separadament, formen un tot unitari.
 1. Antiguitat del dret:

Característica essencial en l’alta edat mitjana, ja que no pot existir un nou dret perquè el
dret s’identifica amb l’ordre diví de la creació. Però com que és essencial, no és pas l’únic
requisit que ha de complir, ja que al costat d’aquestes conductes normades, els homes han
comès abusos, mals usos i conductes que, essent antigues, no s’adeqüen a la voluntat
divina sinó que la violen. Es per això que tot dret és necessàriament antic, però no totes les
conductes antigues són dret.

2. Bondat:

El dret és bo perquè forma part del dret diví, de l’odre de creació. Tot el dret per ser dret ha
de ser d’inspiració divina, i per tant no hi ha possibilitat que no sigui bo. Si una conducta no
és bona aleshores no és dret, sinó abusos o mal usos que oculten el veritable bon dret.
I aquella conducta bona que sembla nova, recent, no ho és perquè el dret només pot ser
antic.

*Si el dret altomedieval és antic perquè ve des de la creació i és bo perquè és diví,

aleshores, per aquests dos motius, el dret altomedieval no està ni escrit (perquè prové de la
creació), ni establert (perquè no és fet per l’home sinó disposat per Déu).

Conseqüència —> el dret no està escrit ni establert, això no obstant els homes poden
arribar a plasmar-lo per escrit.
- Libres com el Liber, que recullen dret antic i en la redacció dels quals es considerava
que havien intervingut sants pares, gaudien de gran prestigi i això va facilitar que
encaixessin en els paràmetres que estem exposant.

Tasca dels reis: defensar l’Església, dins de la qual defensa s’inclou la defensa de l’antic i
bon dret.

En definitiva, a l’alta edat mitjana no hi ha renovació del dret, sinó simplement restauració
de l’antic i bon dret.

4. DRET GENERAL I DRETS ESPECIALS: RELACIONS

Tots els homes es regien en part pel seu dret propi i en part per un dret comú a tots els
homes.
Dret propi: el que cada poble establia per a ell mateix (entre els romans era el ius civile)
Ius gentium - establert per raó natural i que servia per a tots els homes.

Si bé l’ordenament jurídic d’un poble està integrat per un dret comú i un dret propi com a
categories abstractes, el dret, en concret, que ocupi l’espai de dret comú i el que ocupi
l’espai de dret propi, podrà variar en el temps.
- El liber Iudiciorum, va ser el dret comú dels cristians peninsulars de l’alta edat
mitjana, al costat del qual van sorgir uns drets propis de cada centre de convivència.

Un dret té un caràcter general —> quan s’aplica sobre tots els membres d’una comunitat
política.
Tindrà caràcter particular —> quan s’aplica només sobre algunes persones d’aquella
comunitat política.
Caràcter especial —> quan es fa servir només per a cert tipus de relacions.

Aquests nous conceptes no ens informen de l’origen del dret, sinó que fixen l’atenció en els
destinataris. Per tant no prejutgen si un dret general o particular és un dret comú o un dret
propi.

Binomi de complet o d’incomplet: segons la capacitat d’un dret de donar resposta a tots
els possibles conflictes d’interessos que es puguin plantejar en una societat determinada.
- No prejutgen l’origen d’un dret (comú o propi) ni els destinataris (general o
particular).

A més el Liber convivia amb un dret propi de municipis i senyorius, que és un dret particular
i incomplet.
- El liber i els drets municipals i senyorials configuren l’ordenament jurídic dels
diferents reis hispànics.

Finalment la situació comença a canviar amb la recepció del ius commune, i sobretot, amb
la formació d’un dret regi diferent i particular per a cada regne (a la baixa edat mitjana).

5. L’APARICIÓ TARDANA D’UN DRET REGI

L’origen dels drets particulars (municipals i senyorials) s’ha de comprendre en el seu context
històric, que a la Península consistia en l’expansió del feudalisme i en les particulars
circumstàncies creades per la invasió musulmana i el posterior procés de reconquesta i
repoblació.

1) Reconquesta i repoblació

La societat feudal es caracteritza per una extraordinària atomització del poder polític i per
l’existència d’uns vincles de dependència personal entre vassalls i senyors. Aquella
tendència que ja s’havia observat al final del Dominat –qualificada de colonatge- i també al
final de la monarquia visigoda –quan les forces centrífugues amenaçaven el poder regi-, va
prendre més vigor amb la desaparició de la monarquia visigoda el 711 i amb la influència de
les noves pràctiques socials i econòmiques que venien del regne de França.

Quan el rei conservava poder efectiu i controlava les concessions i les seves renovacions,
no hi havia cap problema, però el sistema estava cridat a fer triomfar les forces centrífugues,
o sigui, la posició dels destinataris de les concessions, en detriment del poder central de
l’atorgant. Els reis concedien aquestes immunitats a membres de noblesa laica o
eclesiàstica, les quals, pel fet que es transferien hereditàriament i afeblien el poder regi,
acabaven configurant zones pràcticament immunes a la influència del monarca i que
escapaven del seu control.

Quan les immunitats es van generalitzar, el poder central dels reis va esdevenir precari
mentre que, paral·lelament, havia crescut el poder i la incidència de la noblesa feudal.
El sistema es reproduïa verticalment, de manera que el senyor perdia control del vassall i es
doblava l’atomització.

La reconquesta = l’avanç dels originaris nuclis de residència del nord cap al sud, però no
pas per un ideal de creuada ni amb motivacions religioses, sinó més aviat per incrementar
les propietats individuals i nobiliàries.

Durant l’alta edat mitjana i fins mitjans del segle XII, aproximadament, la reconquesta es va
estendre per la vall del Duero i per la part alta de l’Ebre. Per una banda, la perillositat i la
inestabilitat d’una zona frontera amb el poder musulmà va fer que calgués oferir condicions
atractives i avantatjosos per als nous pobladors. I per l’altre banda, la repoblació de zones
poc habitades va mobilitzar homes lliures i va instaurar la petita propietat.

2) Autonomia municipal

El criteri instrumental d’autonomia, en servirà per a diferenciar els dos centre de convivència
possibles en aquests moments: municipis i senyorius.
Durant l’edat mitjana municipis i senyors, fossin aquests laics o eclesiàstics, eren dos
poders autònoms limitats pel rei, bé fos perquè l’origen dels seus poders es trobés en el rei,
bé fos perquè el rei limitava la seva actuació. I durant l’edat mitjana la gent vivia en llocs,
viles i ciutats sotmeses a un senyor feudal o en llocs, viles i ciutats no sotmeses a cap
senyor feudal.

En cadascun d’aquests centres de convivència es va generar un dret propi i exclusiu

d’aquell indret que qualificarem de dret senyorial o de dret municipal. El dret senyorial
estava format per les relacions que s’havien establert entre el rei i el senyor feudal i les
relacions entre senyors. Paral·lelament el dret municipal regulava les relacions entre veïns i
també les relacions dels veïns amb el rei.

*Així doncs podem afirmar que l’OJ de cada municipi i cada senyoriu estava configurat per
un dret general i complet –el Liber- i per un dret particular i incomplet que posava al dia i
recolzava l’anterior.

3) Origen i formació del dret municipal i del dret senyorial

Aquests drets estan formats per costums i per furs, que són disposicions establertes que
pretenen promoure una nova conducta.
Els mals usos i abusos tenen el seu origen en antigues imposicions arbitràries del rei o del
senyor, i es presenten en costums, encara que no tots el costums són la manifestació de
mals usos i abusos. I finalment per corregir aquesta situació, els reis o els mateixos senyors
podien concedir cartes de privilegi en les quals, per mitjà de furs, s’extirpaven els mals usos
i es recuperava l’antic i bon dret.
 4) Les primeres redaccions escrites de dret municipal i senyorial

En els municipis, i a diferència dels centres de convivència senyorial, es van tendir a

convertir aquell dret propi, particular i incomplet, en un dret que fos capaç de resoldre la
major part de situacions jurídiques, o sigui, tendència a formar un dret municipal general i
complet, que permet prescindir de qualsevol dret comú.

Per això, calia que el Liber entres en crisi, fet que succeí al segle XII, ja que es mostrava
incapaç de resoldre els problemes de la nova societat. Tot i no desaparèixer, de manera
general si que es va relegar l’antic dret del Liber a un lloc secundari i es va recórrer al propi
dret municipal en primer lloc.

L’activitat règia a l’alta edat mitjana:

El Liber va ser l’únic dret general dels diferents regnes durant l’alta edat mitjana. La societat
altomedieval estava caracteritzada pel particularisme, per la fragmentació i per l’atomització
en tots els àmbits de la vida.

Només a partir del final del segle XII i durant el segle XIII, quan s’estenen les noves idees
del dret de la recepció - el dret romà justinianeu i el dret canònic elaborats pels juristes
bolonyesos -, serà possible retornar la creació del dret als homes, segons la tradició
romana, i establir un dret general per a tots els habitants d’un regne.

Les relaciones entre dret general i drets particulars:

El liber un cop desapareguda la monarquia visigoda, es va convertir aviat en un text

CRISTAL·LITZAT, el dret del qual s’havia traduït en les conductes diàries dels cristians
peninsulars alt medievals.

A més a partir de finals de segle XII va resultar innecessari recórrer al Liber com a tresor de
principis jurídics ja que aquesta funció la compliria, i molt millor, el nou dret que arribava
amb la recepció del ius commune.
- En canvi, el dret senyorial no va tendir a convertir-se en un dret complet.

L’evolució del dret municipal va ser diferent ja que va acabar convertint-se en un dret
general que tendia a esdevenir complet.

Cap al segle XIII es va produir el fenomen de la recepció del ius commune –un dret comú i
complet per a tot Occident- i un important enfortiment del poder regi que es va traduir en la
progressiva formació d’un dret creat pel rei amb caràcter general per a tots els seus
naturals.

En aquells regnes on van existir Llibres de Costums, aquests llibres només recollien el dret
propi i reenviaven a altres drets amb caràcter supletori mitjançant l’especificació d’un ordre
de prelació de fonts. En canvi, allà on no van haver Llibres de Costums normalment s'hi va
incloure el dret comú amb l’objectiu de formar un OJ complet.
Però, a partir del segle XIV, tant en uns territoris com en uns altres, i davant de la penetració
del dret de la recepció i del nou dret regi, el dret municipal va perviure a la defensiva i
sempre amb caràcter incomplet.

*D’aquesta manera, en el trànsit de l’alta a la baixa edat mitjana, havien entrat en escena
tots els components que, a partir de les peculiaritats i particularitats pròpies de cada regne,
conformarien els diversos OJ que hi hauria a la Península en endavant.
BLOC 4. EL RECONEIXEMENT JURÍDIC BOLONYÈS I LA RECEPCIÓ DEL DRET COMÚ

1. LA CULTURA ALT MEDIEVAL I EL REDESCOBRIMENT DE LA COMPILACIÓ

JUSTINIANA

La data que delimita el pas de l’alta a la baixa edat mitjana se situa l’any 1200.
- És llavors quan reben a la Península els llibres jurídics que recullen el dret romà
justinianeu, canònic i feudal, juntament amb les interpretacions que hi han fet els
juristes de Bolonya.

L’inici d’aquest renaixement dels estudis jurídics s’obre amb la primera menció del Digest
l’any 1076; s’acaba una primera etapa, amb la glossa i els glossadors, al final del segle XIII;
i es clou, amb el comentari i els comentaristes, al segle XV, arran d’un important
transformació en l’estudi de dret romà.

Anomenem ius commune o “dret comú” al resultat de l’activitat dels juristes sobre el
conjunt de textos de dret romà justinianeu, de dret canònic i de dret feudal que són estudiats
i interpretats pels juristes a Bolonya arran del renaixement dels estudis jurídics.

El món altomedieval, amb la cultura dominada per interessos religiosos, els homes del segle
XI van heretar la transmissió del saber enciclopèdic, sotmès a la teologia i a la filosofia, on
no hi havia lloc per un estudi autònom del dret.

El coneixement que es tenia de l’obra justinianea dins l’escola altomedieval era parcial i per
mitja d’epítoms. Les singularitats de la nova manera d’estudiar dret a Bolonya se centraven,
doncs, en el fet que es tractava d’un estudi autònom del dret realitzat sobre els textos legals
originals de Justinià.

2. CAUSES DEL RENAIXEMENT DEL DRET ROMÀ

Pot resultar difícil entendre com es va esdevenir a Bolonya tot això, sense enllaçar amb una
altra tradició ni amb altres centres coetanis. Un dels possibles motius es el vincle entre
Roma i Bolonya.
Sigui com sigui, l’estudi autònom del dret sobre textos legals originals justinianeus que es va
desenvolupar a Bolonya va esdevenir el model que van seguir els altres centres d’estudi.
Les possibles causes del renaixement jurídic de Bolonya poden ser, entre altres:

1. El renaixement cultural i demogràfic de l’any 1000.

2. La recuperació dels textos de Justinià a Itàlia.
3. La nova societat que comença.
4. La guerra de les investidures entre l’emperador i el pontífex.

El fet de que a partir d’aquesta data es torni a un dret que va ser redactat al segle VI ha
generat diverses vies d’explicació.
Totes aquestes causes van tenir un paper important en el RENAIXEMENT DELS ESTUDIS
JURÍDICS, però cap no va portar a concebre el dret romà justinianeu com l’únic dret vigent,
com feien els juristes bolonyesos.
- Afirmar el dret romà justinianeu com a únic dret vigent en un únic imperi, legítim
successor de l’Imperi Romà, fomentava la decisió dels primers juristes bolonyesos
de treballar amb l’obra de Justinià que recollia el dret vigent a l’Imperi.

3. L’ESCOLA DE BOLONYA I EL DRET ROMÀ

El moviment científic que va sorgir a Bolonya fouy un moviment de caràcter espontani, al

marge d’iniciatives polítiques de l’emperador o del pontífex. Els dos primers Mestres
bolonyesos van ser Pepo i especialment Irneri.

El dret romà:

L’escola fundada per Irneri es va dedicar exclusivament a estudiar, com a únic dret existent,
el dret romà justinianeu a partir dels materials compilats al Corpus iuris Civilis de Justinià, si
bé amb diferències en quant a la divisió, al text i al contingut respecte de l’obra de Justinià
feta al s.VI.
La compilació del segle VI era formada per quatre obres diferents, per quatre volums:
A. Digestum
B. Institutiones
C. Codex
D. Novellae

La compilació justinianea recollia materials de diverses èpoques, estils i procedències, fet

que justifica que no estigui unida harmònicament. Aquesta unitat precisament és la que van
aconseguir els juristes bolonyesos. La compilació de justinià en la tradició bolonyesa es
divideix en 5 volums.

*La compilació bolonyesa tampoc coincidia amb la de Justinià en quant al text, ja que els
juristes bolonyesos van fixar el text com a resultat d’una tasca de correcció dels manuscrits,
no sempre autèntics. Així mateix, no coincidia quant el contingut i incorporava elements
posteriors que no podia haver-hi en la de Justinià.

L’extensió progressiva de l’interès dels mestres de Bolonya a altres drets: dret feudal i dret
canònic:

El dret feudal:

Amb la denominació de Libri feudorum es coneixen un conjunt de textos que des del s. XII
recullen les pràctiques feudals, fruit de les noves necessitats pròpies de la societat
altomedieval.
A partir del s.XIII els juristes de Bolonya van estudiar els Libri feudorum, que s’havien
incorporat dins el Volumen parvum, tot i considerar que l’únic dret vàlid era l’establert per
l’emperador. Com que als Libri feudorum hi havia costums al costat de constitucions
imperials germàniques, justificaven que s’hi dedicaven adduint que, per aquest fet, ja
s’havia produït un reconeixement implícit del dret feudal consuetudinari.
El dret canònic:

El Dret canònic només mereixia l’atenció d’una part dels juristes bolonyesos, els decretistes,
ja que els glossadors el desconeixien conscientment, ja que per a ells no hi havia cap altre
dret que el creat per l’emperador.
Al primer mil·lenni el dret canònic era caracteritzat com un dret dispers, confús, parcial i
empíric. S’explicava, en part, per l’evolució pròpia de la institució eclesial i les tensions
tingudes amb les esglésies (dites nacionals) que impulsaven un dret canònic pròpia que
reclamava una harmonització amb la unitat fonamental de l’església.

Gregori VII va centralitzar la creació de dret canònic a Roma per tal de lluitar contra això.
Gracià, per conciliar tradicions dispars edita al s.XII el Decret de Gracià, on no solament
compila i concorda els elements de la tradició, sinó que també afegeix els dicta Gratiani. Es
tractà d’una obra privada que no va arribar a tenir caràcter oficial, però que a la pràctica va
funcionar amb èxit com una compilació oficial.

Després de l’aparició d’aquest Decret, cap l’any 1140, les decretals papals es van convertir
en el motor del dret canònic, i no va ser fina a finals del s.XII que va aparèixer la primera
compilatio antiqua, de Bernat de Pavia, que va establir una sistemàtica que va marcar
l’evolució de les col·leccions posteriors. Però aquestes col·leccions posteriors van
desaparèixer amb l’aparició de l’anomenat Liber Extra de Ramon de Penyafort, feta per
encàrrec del Papa Gregori IX. El Liber Extra va ser promulgat com una col·lecció autèntica i
exclusiva, de manera que només es podien al·legar les decretals que recollia i d’acord amb
la redacció que havia quedat fixada.

El papa Bonifaci VIII va fer una nova compilació oficial amb caràcter exclusiu anomenada
Liber Sixtus, i la darrera compilació oficial va ser feta per encàrrec de Climent V, aquesta
vegada sense carácter exclusiu. Se la coneix amb el nom de Clementinae o Liber Septimus.
A partir de llavors no es van fer més compilacions oficials, però si continuaren les privades.
Tot i la publicació conjunta, cada una de les obres conservava el caràcter originari, situació
que no es va modificar quan, amb l’anomenada editio romana, el 1582 es va fixar
oficialment el text del Corpus.

La producció literaria de l’escola de Bolonya:

Els glossadors:

Primers juristes de Bolonya.

Glossa: aclariment i explicació de la llei vinculada al seu text.

Inicialment, les glosses s’identificaven amb els aclariments orals que els Mestres feien dels
textos que llegien en les lliçons que donaven; posteriorment aquests aclariments es van
recollir per escrit.

Com que per als glossadors no hi havia cap altre dret vàlid que l’establert per l’emperador I
per tant amb la seva tasca van fixar el text de la compilació justinianea, alhora que
procuraven adequar la realitat del seu temps dins els esquemes de l’obra de Justinià.
La vinculació de la glossa al text legal va determinar el desenvolupament dels diversos tipus
de literatura jurídica, íntimament lligat en origen a les explicacions orals que feien els
Mestres. El mètode desenvolupat a Bolonya va esdevenir model d’altres centres d’estudi,
els quals continuaves essent tributaris del pes de la lliçó oral i de la vinculació d’aquesta
amb els diversos tipus de glosses, i també la seva evolució i transformació en diferents
gèneres literaris.

Tot i l’aparent individualitat de les glosses, cal concebre-les no com el resultat d’una tasca
aïllada, sinó com un resultat que forma part d’una obra unitària, l’origen de a qual és en
l’ensenyament oral.
La tasca dels glossadors va culminar al segle XIII ja que l’estreta vinculació de la glossa al
text limitava les possibilitats d’evolució més enllà d’un cert nivell i feia difícil enquadrar la
nova realitat dins els esquemes del dret romà justinianeu.

L’obra d’Accursi, la Magna glossa (o la Glossa ordinària) significa l’exhauriment del mètode
de la glossa i representa el punt final de la tasca creativa de l’escola de glossadors.

*Existeix aquí cert paral·lelisme entre l’evolució del Dret canònic, ja que els canonistes, com
els civilistes també feien servir el mètode de la glossa per estudiar els seus textos. Els
decretistes van estudiar amb la tècnica de la glossa el Decret de Gracià i els decretals de
Ramon de Penyafort, l’obra dels quals van culminar amb la glossa ordinària Liber Extra de
Bernard de Parma els s. XIII.

Els comentaristes:

Els textos legals ja no es miraven com si fossi sagrats, es consideraven només fonts riques
en principis jurídics on acudir per tal de construir un sistema jurídic nou, que integrés la
realitat social de l’època. Procuraven doncs adequar el dret romà justinianeu a la realitat del
seu temps. El nou mètode, profundament dialèctic, tenia el comentari com a manifestació
més pura, i els juristes que l’empraven s’anomenaven comentaristes.

Els comentaristes, independitzats del caràcter sagrat dels textos legals i de la vinculació a la
lletra de la llei típica de la glossa, van crear nous gèneres literaris com el tractat, el
comentari i la consilia.

Els comentaristes van coincidir amb els glossadors a considerar el dret romà justinianeu
com l’expressió tècnica més perfecte del dret, però ja no consideraven que la seva vigència
provenia de la voluntat de l’emperador sinó que acceptant conclusions de glossadors
canonistes i civilistes del s. XIII van haver de reconèixer que hi havia reis i ciutats que no
estaven sotmesos a l’emperador.
BLOC 5. LA RECEPCIÓ DEL DRET COMÚ ALS DIFERENTS REGNES HISPÀNICS DE
LA BAIXA EDAT MITJANA

1. LA RECEPCIÓ DEL IUS COMMUNE

Recepció del dret comú = procés d’arribada, d’assumpció i d’assimilació del dret comú als
diversos territoris europeus.

La idea de recepció la condiciona l’arribada de nous llibres glossats, d’aquest nou dret als
diversos regnes en el tombant del s.XII al XIII.

Aquests nous llibres inclouen:

- Textos legals (els anomenats llibres ordinaris de dret civil i canònic)
- Obres dels juristes en que s'exposen aquests drets

Els llibres ordinaris de dret civil i dret canònic circulaven independentment, ja que el dret
feudal s’havia incorporat dins dels llibres ordinaris de dret civil.

La difusió peninsular d’aquest dret comú (dret de la recepció) es produeix per una via
escrita, amb l’arribada de llibres, i una via oral, amb els estudiants formats en aquest nou
saber.

La recepció del nou dret comú = fenomen comú als diferents regnes peninsulars. Convé
parar atenció a com els diversos territoris peninsulars van resoldre la incorporació d’aquest
nou element als ordenaments jurídics respectius.

A la península —> recepció al s.XIII, a partir del moment en que es produeixen reaccions
oficials en els diversos regnes contra el dret nou.
- A partir de quan es produeixen aquestes reaccions, la recepció del dret comú deixa
de ser un fenomen cultural per passar a ser la recepció d’un nou dret, un
Ordenament jurídic més al que es podrà acudir per resoldre conflictes.

Si bé els elements integrants del ius commune havien tingut una evolució paral·lela però
independent fins al moment, en aquest moment es dona un canvi de plantejament entre els
glossadors que permet que civilistes, canonistes i feudalistes treballin més estretament, com
ho demostra la INCORPORACIÓ DEL DRET FEUDAL dins el corpus iuris civile.

Ius commune = es planteja com un sistema resultant de la reducció a la unitat del ius civile
i el ius canonicium fruit d’una construcció doctrinal obra de juristes.
- El sistema construït del ius commune, a diferència dels iura propia, no es pot
identificar amb un dret viscut.

El seu paper en cada regne dependrà de les reaccions oficials que tinguin lloc, i el dret
comú només serà dret si es reconegut.

*Evidència així una harmonització des dels drets propis als drets comuns
Causes de la recepció i reaccions que va provocar:

L’ànsia de saber va impulsar la DIFUSIÓ DEL DRET COMÚ.

La presència a Bolonya d’estudiants peninsulars és determinant. Els nous juristes van ser
ben acollits a les corts dels monarques i senyors peninsulars, ja que la cada vegada més
complexa organització política haurà de comptar amb els juristes formats en el nou dret.

Les reaccions davant l’arribada del nou dret van divergir segons els avantatges o
inconvenients que s’esperava que comportaria aplicar-lo.
Es pot dir a grans trets que es van mostrar favorables del dret de la recepció:
- Els monarques
- Els habitants de les ciutats
- Els juristes

I contraris:
- La noblesa
- La pagesia

Cal tenir en compte que el nou dret solucionava els mateixos problemes amb criteris força
diferents dels que feia servir l’antic dret, però només afavoria els qui estaven a disposició de
recórrer a tots els instruments d’un dret molt tècnic i evolucionat com el dret comú i a
assumir l’encariment de la justícia derivada.

Els símptomes de consolidació d’aquest procés es vinculen al moment en que aquest dret
arribat de fora va arrelar en terres peninsulars i es va configurar com un ordenament jurídic
amb el qual podran comptar els monarques.
- A partir d’aquest moment el dret comú s’invoca, s’aplica i s’estudia a la península.

Prova d’això és que al s.XIII:

● Es copien a la península alguns manuscrits jurídics
● Apareixen obres jurídiques referides al dret comú
● Arriben molts estudiants educats en dret comnú que s’encarregaran de posar en
pràctica els seus coneixements, alhora que seran les persones preparades per
ocupar càrrec rellevants en la naixent administració, si no es dediquen a ser
advocats.

2. CONSEQÜÈNCIES DE LA RECEPCIÓ A CASTELLA

La progressiva afirmació de la potestat de crear dret dels monarques castellans:

A la Corona de Castella, fins al segle XIII, hi va haver una concepció subjectiva del dret que
havia fet aparèixer una organització sociopolítica en petits centres de convivència
autònoms. En aquesta època a Castella els poders municipals i senyorials gaudien d’un dret
propi, d’origen consuetudinari, anomenat fur, que eren Ordenaments jurídics complets, no
requerien d’altres ordenaments.
- Al costat d’aquests drets particulars pervivia el Liber Iudiciorum, en el que la
monarquia cercava la seva legitimació.
Amb la recepció del ius commune, el Liber es va interpretar segons els principis propis del
dret romà justinianeu, que va ajudar a ressuscitar la vella idea del monarca com a creador
del dret.

Els monarques baixmedievals es van considerar titulars d’una potestas regalis que ja no es
manifestava només en la facultat altomedieval de jutjar segons la justícia divina, es van
presentar com a creadors de dret.
Amb la recuperació del dret romà el dret torna a ser obra dels homes, tot i que la justícia es
continua identificant amb la justícia divina.
- Aquesta justícia divina, identificada amb l’equitat ruda, esdevenia equitat constituïda
gràcies a la seva conversió en dret.

L’assumpció per part dels monarques de la creació del dret va ser equivalent a millorar
l’antic i bon dret, és a dir, el fur i les costums, i aquest nou dret havia de tenir els requisits de
no anar contra Déu, la natura i la raó.

Quan al final del s.XV els reis castellans van aconseguir imposar-se com a creadors de dret,
sense tenir com a límit cap altre dret humà es va començar a formar el concepte de
SOBIRANIA propi de l’edat moderna.

*Els primers monarques que van manifestar que eren legisladors van ser Alfons IX de Lleó i
Alfons VIII de Castella.

Antecedents: l’època d’Alfons VIII i Ferran III

Ferran III va impulsar les pretensions legisladores dels monarques amb la conquesta i
repoblació d’Andalusia i Múrcia, on hi va establir com a nou dret un LIBRO DE FUERO.

Libros de fuero = recollien el dret propi i exclusiu de cada ciutat, però en realitat tots
aquests llibres tenien el mateix contingut, una traducció al castellà del Liber Iudiciorum.
Eren normes particulars que allà on regien (municipi) funcionaven com a OJ general i
complet.

D’acord amb el que establia el Liber, qui omplia les llacunes legals i donava noves lleis era
el monarca.
- S’afirmava així el poder del rei de crear dret mitjançant llei.

A la mort de Ferran III els diferents regnes de Castella presentaven diferents tradicions
jurídiques:
1) Lleó: al costat del Liber van aparèixer drets municipals i senyorials que no es van
arribar a desenvolupar.
2) Toledo: el nucli de l’ordenament va ser el Liber
3) Ciutats andaluses i murcianes: s’imposen els Libros de Fuero, drets particulars
que en realitat són traduccions del Liber
4) Castella i extremadura: junt amb uns drets senyorials i municipals més
desenvolupats, primava el règim del lliure arbitri que donava lloc a les “fazañas” o
sentències
Alfons X i la seva política legislativa:

La diversitat de tradicions jurídiques en els seus regnes va provocar que Alfons X proposés
iniciar una tasca legislativa amb 3 objectius:
1. Unificació jurídica
2. Renovació de l’Ordenament Jurídic
3. Afirmació del monopoli legislatiu del monarca

Ho pretenia dur a terme amb tres obres jurídiques:

A) Fuero Real
B) Espéculo
C) Libro de las Siete Partidas

En aquestes obres Alfons X defensava les idees que el monarca era el vicari de Déu a la
terra. Els monarques castellans a més van trobar en la tradició peninsular un text que
confirmava el seu poder legislatiu = el Liber Iudiciorum (interpretat des del punt de vista del
Dret de Recepció).

Els monarques legislaven a partir de la millora del dret, acabaven els mals usos, identificats
amb el dret tradicional o especial.

*L’identificació del monarca com a “facedor de leyes” va ser una novetat baixmedieval, que
implicava imposar la legislació del rei per sobre dels furs municipals i senyorials.

A) FUERO REAL: va ser un llibre de fur que es va concedir el 1255 per a Castella i les
dues Extremadures, territoris on predominaven els drets especials i el judici per
albedrío.

La principal afirmació que contenia era que el rei tenia el monopoli legislatiu, tot i que també
es va avançar en la unificació jurídica i la renovació de dret.
Va combatre els drets particulars considerant que només el monarca podia donar lleis i
omplir possibles llacunes legals.
- Recollia un dret general i era l’única obra invocable davant els tribunals de justícia.

B) ESPÉCULO: aquí el monarca va voler aprofundir en els propòsits d’unificació i

renovació jurídiques.

Pretenia consolidar el monopoli legislatiu del rei, i també renovar i unificar el dret. Era doncs,
una obra dirigida a tothom i d’aplicació per tots els jutges.
Pel que fa a la renovació jurídica s’exemplificava en que es basava en el dret antic i bo
(bons furs) i en la incorporació del dret de la recepció.

*Més tard es va presentar com a únic llibre aplicable als Tribunals de Justícia.

C) LAS SIETE PARTIDAS: l’oferiment de la corona imperial a Alfons X va provocar que

abandonés el projecte de l’Espéculo i comencés a redactar un nou llibre de lleis.
La raó és que el rei, si volia ser emperador, no podia ignorar al seu llibre de lleis el dret de
l’Imperi, el ius commune.
El contingut s’inspirava bàsicament en aquest, i les fonts utilitzades van ser:
- El Corpus Iuris de Justinià
- Les decretals dels papes
- Els Libri Feudorum
- L’obra dels glossadors

La renovació jurídica es va materialitzar en el fet que les Partidas fossin una exposició del
dret de recepció.
També s’aconsegueix la unificació jurídica ja que les normes de les Partidas esdevenien
dret general i complet del regne.

*Es va diferenciar de les altres obres sobretot en que es desvincula del dret tradicional, és a
dir, contenia un nou dret creat pel monarca, i limitat només per la justícia divina. Els jutges
havien de jutjar únicament segons les Partidas.

El problema de la jurisdicció a l’obra d’Alfons X:

Els jutges havien d’aplicar les Partidas, la qual cosa només es podia aconseguir si el rei els
nomenava.
Segons el Fuero Real, únicament escaparien del nomenament regi els àrbitres triats per les
parts, però aquests no podien conèixer causes penals. A les Partides es va fer una distinció
entre diferents tipus de jutges:
Ordinaris = nomenats pel rei, que s’encarregaven de fer justícia i mantenir en pau
els pobles.
Delegats = nomenats pels jutges ordinaris
D’avinença = àrbitres triats per les parts

La llei a l’obra d’Alfons X:

Després de veure les 3 obres d’Alfons, que impliquen la desaparició dels furs i les fazañas,
es poden establir algunes característiques de la llei a l’obra Alfonsina:

1. La llei era l’única font de creació del dret

2. Només el rei tenia potestat legislativa
3. Les lleis es recollien a Las Siete Partidas, únic llibre aplicable als tribunals
4. La llei no podia anar contra Déu, contra la raó natural ni el profit de la comunitat
5. El monarca havia d’elaborar la llei amb el consell dels seus col·laboradors
6. La llei era un mandat general, s’aplicava a tothom, fet que contrasta amb la idea de
subjectivitat del dret altomedieval

L’oposició a la política alfonsina. Les Corts de Zamora de 1274:

La política legislativa d’Alfons X suposava un fort atac al poder de senyors i municipis per la
pretensió del rei d’ostentar en exclusiva el poder de creació del dret.
Fins al moment, en l’àmbit municipal i senyorial els drets especials es desenvolupaven al
marge de la voluntat del monarca, per mitjà de l’anomenat juicio de albedrío.
- És per això que Alfons X en el Fuero Real prohibís jutjar per fazañas que no fossin
les del rei. Alfons X també va pretendre nomenar els jutges, actuació contrària als
interessos de senyors i municipis.

Per això, nobles i municipis es van oposar a l’aplicació d’aquesta política i van obligar al
monarca el 1272 a autoritzar el retorn dels furs.
El 1274 les Corts de Zamora van establir la competència entre les diverses jurisdiccions
segons la matèria, distingint entre
- Plets del rei (casos del rei): coneixien els jutges nomenats pel monarca
- Causes foreres (casos de cort): havien de conèixer els jutges de fur (municipals i
senyorials) i aplicarien els furs, que es van presentar com a dret tradicional.

Així el Fuero Real va perdre la seva condició de dret general de Castella.

Les Partidas van deixar de ser l’ordenament jurídic complet de Castella i van esdevenir tan
sols la llei del reia aplicable als casos del rei, però s’aplicava preferentment el Fuero Real.
- Es van considerar doncs llibres de dret general però incomplets, és a dir, s’aplicaven
només a causes determinades, les del rei.

Però a les Corts de Zamora els estaments només van aconseguir que en l’aplicació del dret
no triomfés la jurisdicció real, sense incidir en el camp de la creació del dret, que es
mantenia en mans del monarca. Així doncs el monarca seguia essent el creador de dret, el
jutge suprem i s’encarregava d’interpretar el dret i omplir llacunes.

Així poc a poc els monarques castellans van aconseguir que a tots els judicis en municipis i
senyorius només es poguessin invocar les fazañas del rei. Van augmentar també els casos
del rei, fet que a la llarga va acabar permetent que el Fuero Real i las Partidas tornessin a
funcionar com a Ordenaments Jurídics complets.

La política dels reis després de les Corts de Zamora es va materialitzant en els tres
aspectes següents:
1. Es va mantenir el Fuero Real a alguns municipis, després d’haver aconseguit, el
1274, el nomenament de jutges i el cobrament de caloñas.
2. Es va difondre el Fuero Real a aquells municipis que encara no l’havien adoptat, a
canvi de la concessió règia de nomenar jutges i cobrar les caloñas. Així, fins i tot les
viles que hi havia renunciat el van recuperar.
3. Els monarques van continuar creant dret i corregint els furs, de manera que es va
aconseguir aproximar els diferents furs municipals.

*Aquesta política va tendir a una aproximació entre els diversos Ordenaments Jurídics, és a
dir, entre furs i dret regi, i va ser un precedent de la desaparició dels drets especials.

Dret del rei i dret del regne:

Els reis de Castella creaven el dret mitjançant la llei i havien aconseguir que el fur –dret
tradicional, abans límit al dret del rei- es reduís al concepte de privilegi, que no era més que
una llei del monarca.
Els monarques van afirmar el poder de fer lleis, però per ferés s’aconsellaven dels hombres
buenos y sabidores del derecho, que amb el temps serien identificats amb els estaments
reunits en corts. I els grups privilegiats que acudien a les Corts volien imposar també el seu
poder per tal de limitar el del rei, per la qual cosa van invocar el principi del ius commune
“allò que a tots afecta ha de ser decidit per tothom”.

Es va produir així un enfrontament polític pel poder de crear dret que va abraçar tota la
baixa edat mitjana, amb predomini del poder del monarca o amb predomini del poder dels
estaments, depenent del moment històric.

La col·laboració entre el monarca i els estaments va donar lloc al fet que el dret regi es
considerés:
- Dret del rei = creat pel monarca tot sol, sense col·laboració dels estaments.
- Dret del regne = creat pel rei amb la col·laboració de les corts.

Els estaments van lluitar perquè la legislació de corts no pogués ser derogada per la
legislació del rei fora de corts, però no ho van aconseguir.

L’ordenament d’Alcalà de 1348:

La consolidació del poder reial va culminar el 1348, durant el regnat d’Alfons XI, amb famós
l’Ordenament de Alcalà, amb el qual es va fer realitat el monopoli legislatiu del monarca.

Com a resultat d’aquest ordenament el monarca era l’únic que donava lleis, sense tenir el
límit del fur i el costum, ja que aquests també són fets, interpretats, declarats i esmenats pel
rei. El rei confirmaria nomes els furs que no fossin contraris a les lleis i els privilegis que
estiguessin en ús i, a més, ho faria sempre sense tenir-ne obligació.

La llei primera del títol XXVIII de l’Ordenament de Alcalà va establir un ordre de prelació de
fonts aplicables als tribunals castellans:
1. En primer lloc s’apliqués el nou dret del rei contingut en l’ordenament d’Alcalà. Les
noves lleis posteriors a l’Ordenament se li van equiparar, de manera que podem dir
que la primera font era el DRET REIAL
2. De no trobar-se cap llei aplicable, s’havia de recórres als furs, als quals s’equiparava
el Fuero Real.
3. En tercer lloc s’aplicaven les Partidas, que eren l’eix central de l’Ordenament Jurídic
castellà
4. Si no es trobava cap norma a les lleis, els furs o a las Partidas, s’havia de recórrer al
monarca

Es pot afirmar que amb aquest ORDRE DE PRELACIÓ es va reduir el dret castellà a la
voluntat del monarca.
El dret castellà i el dret comú:

L’aprovació de l’Ordenament de Alcalà va implicar l’establiment d’un OJ complex integrat

per diversos elements, tots identificats amb dret propi castellà (dret del rei, furs, Partidas).
No hi calia recórrer al ius commune perquè aquest dret, com hem vist, era el contingut de
las Partidas. Anys després però, es va acabar permetent recórrer al ius commune per
aconseguir una millor aplicació de les Partidas. Amb les Corts de Briviesca a més es va
permetre que les parts al·leguessin opinions, lleis, decrets i decretals, però la poca
efectivitat d’aquesta va fer que fos derogada 6 anys mes tard per les anomenades Lleis de
Toro.

- Aquestes lleis pretenien consolidar l’aplicació exclusiva del dret propi castellà als
tribunals de justícia i l’obligació per als juristes castellans d’estudiar el dret castellà.
La Llei de Toro va confirmar l’ordre de prelació determinat a Alcalà i va posar ordre al
sistema jurídic castellà, el qual es va mantenir vigent d’aquesta manera fins a la
codificació.

Amb l’ordre de prelació de les Leyes de Toro es torna a Castella a l’ordre establert a Alcalà, i
va acabar amb les disposicions que pretenien regular el recurs al dret comú a Castella. Així,
la llei règia es va imposar encara més per sobre de qualsevol altra norma.

*Després d’això destaca la Nueva Recopilació, que a més d’incloure la primera llei de Toro,
establi que s’apliquessin únicament les lleis recopilades, i prohibia la al·legació del desús
contra la seva aplicació.

3. LA SITUACIÓ JURÍDICA CATALANA EN EL MOMENT DE LA RECEPCIÓ

La tradició jurídica catalana altomedieval:

L’Ordenament Jurídic català medieval, girava al voltant del Liber, que complia la funció de
OJ general i complet propi. El Liber , a Catalunya, va complir aquesta funció a Catalunya
amb més força que a altres regnes, tot i que paral·lelament sorgiren dos drets especials, el
municipal i el senyorial.

És a mitjan del segle al XI quan es comencen a detectar conflictes que es ressolen al marge
del Liber, i triomfin les convenientae. I no serà fins un segle després que es tornen a donar
solucions de conflictes a partir del Liber. El dret del Liber havia arrelat a Catalunya fins el
punt que es va convertir en costums que van acabar sent incorporades a les redaccions de
dret municipal i senyorial, i fins i tot a les mateixes lleis comtals.

Al començament del segle XIII ja no era gaire habitual recórrer a les lleis del Liber com a
tals. Només es feia en alguns casos comptats, que van acabar sent fixats pel juristes de
segles posteriors. Després de complir la seva funció a Catalunya, el Liber podia
desaparèixer de mort natural.

L’aparició d’un dret del comte:

La difusió del dret de recepció difon la idea de que el dret es una obra humana –tot i que la
justícia continua sent obra de Deu- de manera que el comte de Barcelona es va sentir
autoritzat a crear dret.
La pretensió del comte trenca amb la tradició altomedieval d’un dret d’origen diví, però es
desenvolupa condicionadament dins aquesta tradició. Així el dret feudal català esdevé un
dret general de Catalunya, alhora que aquest nou dret general es vincula a la voluntat del
príncep.

*Per tal de justificar la novetat, en comptes d’acudir al dret romà, s’acudeix al dret visigòtic,
amb l’avantatge evident que pot equiparar el comte de Barcelona amb l’emperador, i
estendre llavors al comte tots el principis romans.

Els Usatges de Barcelona (s.XII) = es converteixen en el llibre de dret fonamental de

Catalunya.
- Destaquen el paper del comte i en reforcen la posició. Però si bé els Usatges
recullen un OJ general, és incomplet, i per tant encara s’ha de recórrer al Liber com
a dret supletori. Les llacunes dels Usatges i el Liber s’hauran d’omplir acudint a
l’arbitri del comte.

El comte crea dret nou mitjançant lleis noves, establint nous costums, confirmant costums
existents, amb sentències I respostes, sempre respectant l’antic I bon dret. L’OJ català que
dibuixen els Usatges i la seva defensa del poder del príncep, difícilment podien triomfar ni
silenciar l’enfrontament entre el comte i els estaments. De fet, converteix part del dret feudal
en general establert pel comte i no diu res sobre la resta del dret feudal i el municipal.
BLOC 6. L’EDAT MODERNA: APARICIÓ DE L’ESTAT I TRIOMF DEL DRET REGI

Introducció:

L’Estat tenia unes característiques que el van diferenciar de les organitzacions polítiques
que hem vist fins ara:

L’Estat va aparèixer com a unitat política enfront d’altres estats. Aquest fet va
comportar la progressiva aparició de les fronteres estatals europees que es van
consolidar als segles XVII i XVIII.

La unitat estatal també es va plantejar des del punt de vista intern, és a dir, com es
plantejava enfront de les divisions feudals i estamentals pròpies de l’edat mitjana.

L’estat gira al voltant de la idea de sobirania, teoritzada per Jean Bodin a partir de
l’observació del fenomen que s’estava produint a Europa des del final de l’edat
mitjana: l’enfrontament constant entre els monarques, que tractaven d’afirmar i
delimitar el seu poder més enllà de la potestas regalis, i els estaments, que volien
impedir la igualació com a súbdits del monarca del habitants del regne i la
consolidació d’aquest com a titular de la sobirania.

L’estat és un fenòmen històric que no va triomfar a tot arreu en el mateix moment,

sinó que ho va fer de manera gradual.

1. LA FORMACIÓ DE L’ESTAT I APARICIÓ A LA PENÍNSULA. SOBIRANIA DE REI I

LEGISLACIÓ. EL DRET AL REGNE DAVANT LA LEGISLACIÓ DEL REI:
INTENTS DE CONTROL

Al llarg de la baixa edat mitjana, els reis peninsulars havien començat a actuar per tal de
consolidar el seu poder enfront dels estaments.

Primera fita en la formació de l’estat modern a la Península: Unió dinàstica entre Isabel de
Castella i Ferran d’Aragó.
- Posteriorment s’hi unirien Navarra (però com a regne quasi independent) i Granada
(que s’integrà a Castella i va perdre les seves estructures pròpies).

Es forma així un estat unitari de la monarquia espanyola, format per diversos regnes amb
el seu propi dret, encara que tots es sotmetien al poder d’un mateix monarca sobirà, que
serà l’element identificador de l’estat unitari.
Els monarques es van haver d’enfrontar als poders baixmedievals per aconseguir el seu
objetiu —> la consolidació d’un poder absolut sense més límits que Déu i la raó.
Es van enfrontar a 2 tipus de poders:
A) Els poders universals: els reis no es van considerar mai sotmesos al poder de
l’imperi i això es mantingué als segles moderns, al marge del papa i l’emperador
B) Els poders particulars: Ferran II va saber augmentar el seu poder entrenint a la
noblesa lluitant a Granada mentre ell formava un exercit propi per poder prescindir
de l’ajut dels nobles.

La recerca del poder sobirà porta als reis a combatre les pretensions estamentals - Corts-
de participar amb ell en la creació del dret. Per tant, els monarques es van considerar lliures
del dret tradicional, podent-lo modificar o derogar mitjançant les pragmàtiques quan
volguessin.
- El sobirà modern va exercir un poder sense límits, absolut.

La consolidació del poder sobirà a la Península:

L’aparició de l’Estat va implicar un augment de competències dels sobirans que es van

traduir en una sèrie de reformes institucionals:
La cort va deixar de ser itinerant per passar a ser estable en una capital on tenien la
seu dels organismes centrals.
Es desenvolupa una administració al servei dels monarques i es van consolidant
institucions permanents, controlades pels monarques, que van substituint les corts.
Es consoliden als diferents regnes les DIPUTACIONS, que reflectien les pretensions
dels estaments i que xoquen amb els interessos dels monarques

Davant la superioritat del monarca, als estaments només els hi queda la REBEL·LIÓ =
recurs considerat il·licit donat que la legitimitat monàrquica provenia de la voluntat divina.

L’organització política baixmedieval s’entenia amb:

- Un cap (rei)
- Un cos (poble)
Havien d’actuar d’acord per al benefici del regne. Aquesta tradició, va continuar funcionant a
la Corona d’Aragó fins ben entrada l’edat moderna, però no es va donar a Castella, on va
triomfar aviat el poder sobirà del monarca.

El rei era un mateix per a tots els regnes, però no va aconseguir exercir la seva sobirania al
mateix temps a tots els territoris. La resistència al poder absolut del monarca, com a Aragó i
Navarra, es va oposar a la situació a Castella, i va donar lloc a conflictes que es van
resoldre sempre a favor del rei.

A Catalunya, el primer fracàs, va ser el 1626 amb la UNIÓN DE ARMAS rebutjada pels
catalans, que va provocar l’intent de conquerir per la força el Principat i imposar-hi les lleis
de Castella amb l’excusa de la guerra contra França. La revolta va acabar fracassant i van
optar per, sense sostreure’s al poder monàrquic, canviar de rei, oferint la corona a Lluis XIII
de França.
 - La recuperació del territori català per Felip IV va suposar retornar a la situació
anterior a la revolta. Tot i així el sobirà va controlar el govern de les principals
institucions del principat i va mantenir l’exèrcit a Montjuïc, violant el dret tradicional
català.

El poder del monarca es va imposar definitivament a tots els regnes amb els decrets de
Nova Planta, on s’afirmava la sobirania del rei, que legislava i modificava el dret lliurement.

El poder legislatiu del monarca com a mostra de l’exercici de la sobirania:

El concepte de sobirania permetia al sobirà consentir el dret ja existent o derogar-lo

lliurement segons la seva voluntat, segons el principi romà “princeps legibus solotus est” = el
príncep no es troba sotmès al dret humà. Però aquest poder només es va poder consolidar
un cop es van vèncer els poders baixmedievals representats a les corts i les diputacions.
- Les corts a partir d’ara per tal de continuar funcionant havien de ser convocades pel
rei.

La freqüència més baixa de la celebració de les corts no va provocar la desaparició de les

lleis de les corts, tot i que amb el triomf de la sobirania hem de parlar de lleis del rei
aprovades a les corts com a resultat de la súplica dels estaments que no sempre coincidia
amb el que finalment responia el monarca.

Les lleis als diferents regnes:

El rei sobirà podia establir lleis sense el consentiment dels súbdits. Aquestes lleis
s’anomenaven normalment PRAGMÀTIQUES. Tota la legislació, però, era obra del monarca
i reflectia la seva voluntat, des de les aprovades per institucions que exercien el poder
delegat del monarca fins a les aprovades a les corts, incloses les confirmacions del dret
tradicional.

1) Navarra: el monarca era lliure d’acceptar (amb matissos o sense) o de refusar les
supliques dels estaments, que donaven lloc a lleis decisives i a reparacions de
greuges.
2) Castella: el monarca podia acceptar o refusar lliurement les peticions dels
estaments. Tanmateix, van triomfar aviat les lleis del rei com a únic tipus de llei.
3) Corona d’Aragó: les decisions que es prenien a les Corts eren en principi, respostes
del monarca a les peticions dels estaments. Les seves respostes a les peticions eren
al cap i a la fi, lleis que podia modificar lliurement.

El dret al regne davant la legislació del rei: intents de control:

Per als estaments, que es movien en la mentalitat baixmedieval i només li reconeixien al rei
la potestas regalis, les lleis de les corts només es podien modificar a les Corts. Per tant,
creien que calia establir MITJANS DE CONTROL de l’actuació reial.

a) Castella: els castellans, organitzats per a la defensa dels seus interessos en

institucions van confiar en la justícia del monarca i hi acudien per sol·licitar que es
 reparès la violació del dret existent, que no apliqués la carta que podia violar aquest
dret. Amb aquest remei se suspenia el compliment de la norma fins que el rei fos
informat i decidís si calia o no aplicar-les.
b) Navarra: les Corts de Sangüesa de 1561 estableixen que les cartes reials no
s’acomplirien si no anaven acompanyades de la sobrecarta del Reial Consell del
Regne, que examinava el contingut i li donava la sobrecarta conforme no lesionaria
el dret navarrès. Aquest remei tenia caràcter suspensiu, fins que es prengués la
decisió.
c) València: es va reconèixer que el rei podia modificar el dret aprovat a les corts
mitjançant pragmàtiques donades contra els furs. Els síndics del regne van intentar
al final del segle XVI establir un control previ de les cartes reials, però no ho van
aconseguir.
d) Aragó: el Justícia Major intervenia en cas de greuge a instància de part o d’ofici
donant una sentència que podia declarar nul·la la decisió reial, tot i que la darrera
paraula sobre la declaració del Justicia Major sempre la tenia el monarca.
e) Catalunya: va consolidar la via judicial per controlar les actuacions reials. A finals
del segle XV es van declarar nul·les totes les decisions del rei que anessin contra el
dret establert a les Corts. Això es va consolidar el 1599, quan es va ordenar que
l’aprovat a les Corts solament podia ser derogat a les corts posteriors. Aquest
sistema presentava l’inconvenient que el tribunal que decidia era l’Audiència
integrada per jutges nomenants pel monarca. Per tant, el mètode més efectiu per
controlar l’observança del dret català era la reparació de greuges a les Corts.

Podem concloure afirmant que els monarques espanyols es consideraven sobirans amb un
poder absolut que van aconseguir exercir als seus regnes al llarg de l’època moderna, fent
ús de la seva principal atribució:
● Legislar fora de les Corts lliurement, sent lliures també de reparar els greuges que
els plantejaven els estaments dels diferents regnes.

2. LA RACIONALITZACIÓ DEL DRET: FIXACIÓ I DIFUSIÓ MITJANÇANT LES

COMPILACIONS. LES COMPILACIONS ALS DIFERENTS REGNES. LA FIXACIÓ
DEFINITIVA DELS ORDRES DE PRELACIÓ.

L’any 1500, amb l’aparició dels Estats, va aparèixer una nova manera de crear el dret. Des
del S. XIII cada regne havia començat a fixar els seus ordres de prelació de fonts amb un
paper cada vegada més important del dret general propi del regne.
- També va créixer la legislació règia, que va ser molt abundant.

Hi havia doncs, des de la baixa edat mitjana un problema objectiu per conèixer el dret
vigent. Per altra part, també es va sentir la necessitat de racionalitzar el dret. Això va dur a
dues coses:
 Calia establir un ordre de prelació de les fonts que configuraven l’Ordenament
Jurídic d’un regne que fos clar i eficaç
Calia reunir o compilar, en un sol volum, el dret propi de cada regne per facilitar el
seu coneixement i la seva aplicació.

Les dues tasques eren tasques estretament vinculades.

Era clar que no tot l’Ordenament jurídic havia de ser compilat, allò que es pretenia compilar
era tan sols el dret propi, ja que el dret supletori, que podem identificar amb el dret comú,
era per si sol una compilació.
- El problema sorgia a l’hora de decidir quina part del dret propi calia compilar.

Davant d’aquesta complexitat, els ordres de prelació pretenen clarificar les relacions tan
entre el dret propi i el comú, com també entre els diferents drets propis.

*Durant l’època moderna no veiem esforços per crear un nou Ordenament Jurídic, sinó per
reunir i compilar el dret propi en un sol volum, un dret ja existent. Ara el dret vigent serà
classificat i exposat amb criteris racionals, i donaran lloc a una nova sistemàtica.

Quin tipus de dret es complia?

- Castella: totes les lleis, tant les del rei com les donades a les corts, eren
reconduïdes a dret del rei, i aquest serà l’únic dret objecte de compilació.
- Corona d’Aragó: les compilacions van ser impulsades pels estaments, que volien
veure reconegut el dret del regne i ho veien com una manera d’evitar possibles
modificacions i violacions per part del rei.
- Navarra: mentre que els estaments van impulsar compilacions amb lleis que els
interessaven, el rei va promulgar compilacions amb el seu dret.

S’ha de tenir en compte que per molt interès que els estaments poguessin tenir en la
compilació, l’aprovació oficial havia de passar necessàriament per mans del rei.

Quines parts del dret es complien? Algunes lleis van quedar excloses. Algunes eren lleis
amb un caràcter temporal molt marcat, altres de conjunturals, també lleis abrogades i
derogades per lleis posteriors i d’altres marginades o incloses simplement per raons
polítiques.

Com s’incorporen les lleis a la compilació?

- Castella: s’autoritza als encarregats a prescindir de les parts retòriques de les lleis,
a esmenar-ne la formulació, clarificar el llenguatge i refondre diverses lleis en una
sola si s’escau.
- Navarra/Corona d’Aragó: els compiladors, tant particulars com escollits pels
estaments o el rei, van recollir fidelment el text de les disposicions originals sense
introduir-hi modificacions.

Formes de classificació del material:

 ● Cronològic: per ordre temporal de les disposicions incorporades. Va ser el sistema
emprat a Aragó i València fins al S.XVI, a partir del qual el criteri sistemàtic s’estén a
tot arreu.
● Per matèries: per ordre de matèries contingudes i dividit en llibres i títols, dins dels
quals les normes eres disposades en ordre cronològic.

*Mentre a Castella la classificació sistemàtica no tenia cap base preexistent, a la Corona

d’Aragó es va adoptar com a base la sistemàtica del Codi de Justinià, fet que indica fins a
quin punt el dret comú s’havia convertit en l’element vertebrador de l’Ordenament Jurídic del
regne.

Publicació i formulació:

Les compilacions havien de ser publicades per tal que siguin conegudes i aplicades, però no
era imprescindible que una compilació fos promulgada. Així, aquesta activitat compilatòria la
poden fer els particulars, tot i que en aquests casos el text compilat no te valor oficial, ni pot
derogar les lleis que quedin fora de la compilació.

Les compilacions dels diversos regnes:

Castella:

Hi hagueren demandes de les Corts des de finals de l’edat mitjana perquè els reis fessin
una recopilació de les lleis castellanes. Això respon a dos motius:
1. L’existència de multitud de lleis de diferents tipus i sovint contradictòries
2. La multiplicitat creava confusió, i per tant calia no només compilar, sinó també
interpretar i redactar en un llenguatge senzill.

A. Les Ordenanzas Reales de Castella

Primera compilació castellana, feta el 1484 i coneguda també com Ordenamiento de

Montalvo.
La seva creació respon a la multiplicitat de lleis, que portava a una confusió que obligava a
posar a la legislació castellana cert ordre.
El jurista es va limitar a reunir les lleis recopilades prescindint de tot el material jurídic
innecessari, però va reproduir les lleis integralment.

Aquest ordenament, tot i ser iniciativa dels reis, mai va ser promulgat. El seu valor és el de
facilitar el coneixement del dret. Pretenia reunir i sistematitzar en un sol volum totes les lleis
vigents, però com no va ser promulgat, les no recollides continuaven en vigor.
- L’obra va circular i la monarquia va autoritzar la seva publicació.

Però les Ordenanzas Reales i els seus suplements no van satisfer les pretensions de les
Corts del s.XV, perquè l’obra de Montalvo no era suficient, ja que només recopilava les lleis
castellanes, però no en va modificar la redacció.

La recopilació que volia fer la reina havia de completar les Partidas, que continuarien essent
vigents, excepte en allò que no fos just. Al seu costat el nou llibre havia de recollir el nou
dret, perfeccionat amb les lleis del Fuero Real. L’obra doncs, havia d’harmonitzar la tradició
romanojustinianea de les Partidas amb la romanoteodosiana del Fuero Real. L’encàrrec
d’Isabel no es va complir i per això les peticions de les corts d’una nova recopilació van
continuar fins que al s.XVI se n’ordena l’elaboració.

B. La Nueva Recopilación

Es va portar a terme amb els mateixos materials que emprà Montalvo, a més de les noves
lleis que s’havien donat des d’aleshores. Els recopiladors van ser autoritzats pel rei a fer
modificacions en els originals, per tal de donar més claredat al text recollit, i van arribar fins i
tot a incloure noves lleis que permetien superar contradiccions o omplir llacunes legals.
L’obra es va dividir en 9 llibres, que recollien les diverses matèries. Una pragmàtica de Felip
II va promulgar amb caràcter exclusiu la Nueva Recopilación, per la qual cosa va derogar
els originals de les lleis que recollia.
- El problema de les noves lleis que es van anar donant des de la seva aparició es va
solucionar en les noves edicions de l’obra.

Navarra:

Navarra es va incorporar a la Corona de Castella al s.XVI. Des d’aleshores els estats

navarresos van voler fixar definitivament i per escrit el text del Fuero General de Navarra. El
1530 van redactar una versió més senzilla, anomenada FUERO REDUCIDO, però no va ser
aprovat pel monarca.

Es va fer una recopilació de les lleis del regne - Ordenanzas Viejas - per iniciativa del
Consell Reial, que incorporava les lleis aprovades pel rei, tant dins com fora de les corts. El
1567 Pasquier perfecciona la seva obra, recollint les lleis del rei donades fora i dins de les
corts.
El Consell Reial va impulsar la publicació de dues recopilacions fetes per Armendàriz, que
recollien respectivament les lleis aprovades a les corts i les lleis règies fora de les corts, tot i
que només es va imprimir la primera. La publicació de la recopilació d’Armendàriz va
provocar protestes del regne:
L’obra no va ser impresa per petició dels estats
No incorporava la integritat de les lleis, sinó un sumari.
Havia estat autoritzada pel Consell, que va ordenar que tots els llocs l’havien de
tenir.

Els Estats tan sols van aconseguir que es canviés el titol de l’obra, sense que es prohibís,
com ells volien. Tot i que l’altra recopilació no es va publicar, se’n va fer una altre, les
Ordenanzas del Consejo Real del Reyno de Navarra, la qual cosa va provocar més
protestes dels estats.

La primera recopilació promulgada oficialment i de manera exclusiva va ser l’encarregada a

Antonio Chavier, que havia de reunir totes les lleis donades pel rei a les corts des de la unió
de Navarra i Castella fins aleshores. Les disposicions havien de ser reduïdes i distribuïdes
dins de títols, precedides del Fuero General de Navarra.
- Publicada el 1686

*L’obra de Chavier fracassà, i va provocar que s’encarregués una nova recopilació a

Elizondo, que havia d’incorporar la Recopilación de los Síndicos a les noves lleis de les
corts donades fins al 1716.
- Va ser la darrera recopilació del Regne de Navarra.

Aragó:

La primera compilació publicada a Aragó data de 1476. Contenia els Fueros de Aragón
dividits en vuit llibres, seguits dels furs posteriors donats a les Corts per monarques
agrupats en nou llibres i classificats cronològicament.
- Sumant els furs, parlem de 12 llibres, igual que en el Codi de Justinià originari.

Els furs donats després de Martí l’Humà, no van formar nous llibres i van ser afegits a
continuació dels 12 ja establerts.
- Aquesta compilació, feta amb un criteri cronològic, va ser el resultat d’una iniciativa
totalment particular.

*Va tenir tant d’èxit i va ser tan utilitzada, que el seu text va servir per fer-ne futures noves
edicions, en les quals només s’afegien els nous furs.

La poca practicitat de l’ordenació cronològica de la primera compilació i el seu envelliment

van fer que Aragó aviat sentís la necessitat de fer-ne una nova amb criteris sistemàtics i
separant els furs vigents dels derogats, i així fou a les Corts de 1547, quan es dona la nova
compilació sistemàtica dels Fueros de Aragón seguint la sistemàtica del Codi de Justinià.
- També cal esmentar una compilació específica d’actes de cort feta al s.XVI.

Catalunya:

La decisió de fixar el dret general propi català es va prendre el 1413 en virtut d’una
constitució i un capítol de cort. Les Corts van aprovar que la comissió encarregada
comprovés els Usatges, les constitucions generals donades fins 1413 i els capítols de cort.

La comissió havia de fixar-ne el text amb tota fidelitat als originals sense fer-hi canvis de cap
mena. A més, es traduirien al català, sense canviar-ne el sentit. Però aquesta compilació no
va aconseguir fixar oficialment les lleis de la terra davant la indiferència del rei, que no es va
preocupar de dur-la a terme ni de sancionar-la oficialment ni de difondre-la.
- Finalment, i sense intervenció del monarca, s’imprimeix el 1495 una compilació que
seguint l’esquema medieval del Codi de Justinià, a la primera part reprodueix el text
de la traducció catalana feta el 1413, mentre que a la segona part inclou lleis del rei.

El recurs dels compiladors a la sistemàtica del Codi justinianeu dins la tradició medieval
tenia un valor eminentment pràctic. El dret comú s’havia convertit en un veritable OJ de
Catalunya i així es facilitava la identificació de les modificacions imposades al dret comú pel
dret propi de Catalunya.

Després de diverses compilacions promulgades pel rei, que únicament reunien constitucions
i capítols de cort, els estaments, a les Corts de Montsó el 1585 van demanar una compilació
que es convertiria en la primera i única compilació catalana, contra la resistència del
monarca a confirmar un text oficial del dret català. Les novetats que presentaca aquesta
compilació eren:
- La incorporació de noves constitucions, Capítols de cort i pragmàtiques
- La redistribució de material legislatiu que va suposar la incorporació a l’obra d’un
tercer volum que recollia les constitucions els capítols i els actes de cort i altres lleis
de Catalunya.

Les compilacions catalanes són essencialment compilacions de lleis de corts o assimilades.

La inclusió de pragmàtiques i privilegis en la compilació privada de 1495 es va mantenir i
ampliar en la compilació de 1588. Ateses les relacions fluctuants entre el monarca i els
estaments, cal pensar que les pragmàtiques i els privilegis regis compilats eren els que els
estaments volien conservar i fixar davant els possibles atacs del rei.

València i Mallorca:

A València, ni els estaments ni el monarca tenien un interès especial a compilar el dret

valencià. A finals s.XV es va imprimir una col·lecció de furs, cronològicament ordenats i
acompanyats de pragmàtiques, actes de cort i altres elements, amb l’aspiració única de
facilitar el coneixement del dret.

Poc després es publicà una compilació de lleis del rei, els privilegis donats pel rei, on, com a
privilegis apareixen a vegades les lleis que la compilació precedent oferia com a furs.
- Aquests trets es van accentuar en una compilació de dret valencià que es va fer a
mitjan s.XVI, que no va ser promulgada, però ca contar amb l’autorització del rei.

Els braços, a mitjan s.XVI intenten defensar el seu dret i fer una compilació oficial, alhora
que s’ordena la tradició jurídica valenciana, però això fou un fracàs, ja que el triomf de la
sobirania del rei feia innecessària una nova compilació que recollís el dret d’unes corts que
gradualment s’anaven deixant de reunir. Per tant el regne de València mai va arribar a tenir
una compilació del seu dret promulgada oficialment.

El mateix es pot dir del regne de Mallorca. Sense corts, els intents per tal que es fes una
compilació van fracassar. Darrer d’aquests intents hi havia una finalitat eminentment
pràctica. Finalment, a instàncies dels jurats, al començament del s.XVII es va fer una
compilació que no es va arribar a publicar.

Fixació dels ordres de prelació:

 El 1348, amb l’Ordenament d’Alcalà, es fixà l’ordre de prelació de l’OJ
castellà i es va reiterar a les Lleis de Toro (1505). Amb l’ordre de les
Leyes de Toro a Castella, es torna a l’ordre establert a Alcalà i s’acaba
amb les disposicions que pretenien regular el recurs al dret comú a
Castella. Així la llei règia es va imposar encara més per sobre de
qualsevol altre norma.
A partir de les Ordenanzas Reales de Castella, les lleis del rei que
s’havien d’aplicar en primer lloc eren les recopilades i les aparegudes
després de la recopilació, i per tant, tota la resta deixaria d’aplicar-se.
- A més, entre les lleis recopilades estava el Fuero Real, que
s’havia d’aplicar també preferentment.
Els monarques pretenien que s’apliqués preferentment la llei règia,
recopilada o posterior a la recopilació existent, tendència que es va
CASTELLA consolidar amb la Nueva Recopilació, que a més d’incloure la primera llei
de Toro, establia que s’apliquessin únicament les lleis recopilades.

A partir de la Nueva Recopilación, es van haver d’aplicar en primer lloc,

les lleis recopilades (tot el que no es va recopilar estava derogat).
Tanmateix, la recopilació no exhauria tot l’OJ castellà en conservar la
seva vigència l’altre dret esmentat a la primera llei de Toro (els Furs
muncipals i les Partides).
- Aquest dret, però, es va aplicar subordinat a les lleis de la Nueva
Recopilación.
*L’existència de drets particulars - privilegis i altres drets especials - no
trencava l’ordre de prelació establert, ja que la validesa del dret particular
depenia de la voluntat del sobirà.

Va existir un ordre de prelació, encara que aparegui insinuat en la decisió

de Carles III quan es va afirmar com a dret principal el dret navarrès i com
a supletori el dret comú. S’ha d’entendre doncs el problema del dret
supletori com una estratègia de defensa del dret navarrès, un cop va
fracassar l’intent de redactar un Fuero Reducido, i es va identificar el dret
navarrès amb el Fuero General de Navarra, però era un text medieval que
no responia a la societat moderna.

A manca de dret propi, el jurista navarrès Martínez de Olano proposa que

s’havia d’aplicar el dret del rei –identificat amb el dret castellà dret comú
de tots els fidels al monarca-, però els estats entenien com a dret comú
NAVARRA una altra cosa.
- Aquests pretenien que el rei oficialitzes el costum que tenien els
navarresos de regir-se pel dret comú, supletori del fur i les lleis del
regne. Així, van aconseguir el 1576 que es reconegués el dret
comú com a dret supletori.

*El dret comú del que parlaven els estats, s’identificava amb el ius
comune civilorum romanorum, és a dir, el Corpus Iuris civilis.

Els estats van fracassar en la pretensió de que les lleis del regne es
limitessin a ser les lleis decisives i les reparacions de greuges, fet que
demostra que la sobirania a Navarra es trobava en mans del rei.

A les Corts de Barcelona de 1599 s’estableix un veritable ordre de

prelació, que no va fer més que aclarir i ordenar el capítol de cort de 140
 de Martí l’Humà.
Aquesta constitució de 1599 establia que es jutjaria d’acord amb les
disposicions dels Usatges, les constitucions, els capítols de cort i altres
drets del Principat i comtats. A falta de normes, es jutjaria d’acord amb el
dret canònic i en defecte, es faria d’acord amb el dret civil romà i les
CATALUNYA doctrines dels doctors.
- No es podia decidir per equitat si no és que era regulada i
conforme a les regles del dret comú i aquelles que aportaven els
doctors en matèria d’equitat.

Les compilacions apunten cap a un caràcter exclusiu, de manera que el

dret no compilat deuria quedar derogat. La compilació es presentava com
un conjunt uniforme de lleis amb el principi d’antiguitat (la norma posterior
deroga l’anterior) i el principi d’especialitat (la norma especial s’aplica
preferentment a la general).

*A partir de 1704 quedarien derogades totes les lleis règies anteriors a les
no recollides a la compilació. La compilació catalana no esgotava l’OJ de
Catalunya, format pel dret general propi recollit a la compilació, l’especial,
conservat als privilegis i el dret comú).

A València l'ordre de prelació quedà aclarit durant la baixa edat mitjana,

que no impedia el recurs al dret comú, si bé es va restringir als tribunals
reials.
L’OJ valencià estava format per l’antic dret valencià (recollit en
compilacions imperfectes) i pel dret nou (al marge de les compilacions).
S’aplicava el dret nou en primer lloc, i si no s’acudia a les compilacions.
- El dret comú, al qual podien recórrer els tribunals del rei, va
continuar funcionant com a dret supletori a València. L’OJ valencià
assoleix al començament del s. XVII una generalitat oficial sense
límits (es deixa d’aplicar el dret aragonès), però tanmateix, no
s’aclaria que calia entendre per dret comú, ja que el dret canònic i
el dret civil, si bé sovint apareixien units, eren dos OJ diferents, no
s’indicava quin calia emprar primer.
La situació a les Balears no varia durant la primera part de l’edat
moderna, i seguien amb l’ordre de prelació que establiren a la baixa edat
VALÈNCIA I mitjana (a Mallorca no hi havien corts que poguessin competir amb el
MALLORCA monarca).
- Tampoc es pot parlar pròpiament de compilacions que poguessin
alterar la situació baixmedieval. El dret propi era el dret preferent.

Els dubtes sorgien a l’hora d’identificar el dret supletori, que s’identificava

amb el dret comú. Com a solució no oficial es va confirmar l’antic ordre de
prelació establert per les cartes de privilegis i els llibres de costums
medievals, amb l’aclariment del terme dret comú (l’aplicació preferent del
dret canònic davant del civil), però aquest text no es va sancionar
oficialment.
*Anys després es fixa el dret civil com a determinant del dret comú,
posició que ha estat perpetuada pels juristes dels s.XIX i XX.

A Aragó el dret principal era el dret propi aragonès.

 En primer lloc s’havien d’aplicar els privilegis i a continuació el dret
general. Al costat del dret propi aragonès, s’havia reconegut que si no hi
havia furs (dret propi) es podia recórrer a l’equitat. A Aragó, però, no es
va produir una identificació en bloc del dret comú com a dret supletori,
ARAGÓ gràcies a l’ús que en feia la jurisdicció del Justicia Mayor per a interpretar
el dret aragonès. Per això es pot mantenir la idea de que a Aragó no hi ha
hagut recepció.

En aquest context, l’enfrontament entre rei i estaments porta que els

juristes comencin a reconèixer el dret comú com a dret supletori del dret
propi aragonès, desconeixent del paper de la Audiència. Cap al s. XVII es
va acabar reconeixent que calia recórrer primerament al dret canònic, que
es considerava més just que el romà com a dret supletori

*Se solia dir que el dret aragonès es basava únicament en les lleis de corts, ja que el rei no
donava lleis fora de corts, i a més el costum derogava el fur. Per això es deia que a Aragó
s’aplicaven en primer lloc les normes jurídiques especials, després els furs i actes de corts
posteriors a 1437, les Observancias, els furs i actes de corts anteriors a 1437 i posteriors a
1247, els Fueros de Aragón i el recurs a l’equitat.
Aquesta jerarquització es va veure alterada arran de la publicació de la compilació
sistemática de 1552, en la qual es van col·locar en un volum separat les lleis derogades.
Potser més a Aragó que a altres regnes es va agreujar el problema de la prelació de fonts,
ja que l’únic ordre fixat remunta al que recullen els Fueros de Aragón, que establia que en
primer lloc s’aplicaven els furs i sinó calia recórrer al sentit natural. La compilació aragonesa
no esgotava l’OJ. Al seu costat hi havia les lleis del rei. La relació entre la legislació feta a
les corts i la legislació reial donava com a resultat que les lleis reials posteriors s’imposaven
a les lleis de les corts, tot i els intents dels aragonesos per ocultar-ho*.

3. ELS DECRETS DE NOVA PLANTA. L’APARICIÓ D’UN DRET COMÚ NOU: EL

DRET REIAL

Després de la mort de Carles II el 1700 es va plantejar la qüestió successòria de la

península. El testament de Carles II finalment atorgava la corona a Felip V, que va veure
com els regnes de la Corona d’Aragó es van inclinar per l’arxiduc Carles d’Àustria, ja que
pensaven que respectarien més fidelment els seus drets.
- En canvi, els regnes de Castella i Navarra si que li van donar suport.

La victòria de Felip V va permetre que la monarquia consolidés la seva sobirania als

territoris de la Corona d’Aragó per mitjà dels decrets que van tenir lloc com a conseqüència
dels enfrontaments. Felip V a mesura que anava conquerint els diferents regnes anava
donant els decrets de Nova Planta, per afirmar la sobirania del rei.
- Les diferències entre els diversos decrets van derivar del moment en el qual van ser
dictats, en plena guerra uns (més durs) i un cop finalitzada uns altres (mesures més
suaus).
La manera de fer triomfar la sobirania del rei va comportar discussions entre els consellers
del monarca, que van adoptar 3 posicions diferents:

La principal tenia com a referents les tradicions absolutistes i centralistes dels Borbó
francesos i els projectes polítics castellans del s.XVII, que pretenien uniformar els
regnes peninsulars. El francès Amelot proposava la supressió total del sistema
polític i jurídic dels regnes i substituir-lo pel castellà. Mentre que Macanaz admetia la
possibilitat de conservar els furs que poguessin augmentar el poder del monarca per
ser més durs que els castellans.
Una part dels partidaris de no derogar cap dret fins que no s’acabés la guerra a tots
els territoris defensava la introducció d’algunes variacions adequades fins la
conquesta definitiva.
Els membres del Consell d’Aragó i de la noblesa natural, amb possessions als
territoris conquerits, defensaven la conservació dels drets que fossin compatibles
amb els plantejaments de la nova dinastia.

1º Decrets de Nova Planta per Aragó i València: els primers decrets de Nova Planta van
ser donats el 1701 per València i Aragó. Suposen la total derogació del dret de tots dos
regnes, sense excepció. Uns anys més tard, Felip V va suavitzar aquestes decisions amb la
conservació dels privilegis als que li havien estat fidels, ja que la radicalitat de la primera
decisió feia difícil portar-la a la pràctica.

2º Decret de Nova Planta per Aragó de 1711: Felip V va dictar un nou decret el 1711 per a
suavitzar el rigor de la decisió de 1707. Així, un cop eliminats els principals obstacles per a
l’afirmació de la sobirania del monarca, que eren les institucions aragoneses i el dret polític
del regne, no hi havia inconvenient per a la pervivència del dret privat, l’extensió del qual
havia de dependre de la gràcia del rei. Es va instaurar l’Audiència d’Aragó, on a la sala
criminal es jutjava segons el dret castellà, i a la civil, segons el dret aragonès.

3º Decrets de Nova Planta per a Catalunya, Mallorca i Menorca:

Catalunya: després de la caiguda de Barcelona el 1714 es va dictar el 1715. Aquest decret

va suposarla nova planta de l’Audiència de Catalunya, amb tres sales, dues per a causes
civils i una criminal. El decret va suprimir les institucions polítiques i administratives
catalanes i el dret públic, però va mantenir el privat, és a dir:
- El civil, el processal civil i criminal, el dret mercantil i el penal (aquest últim perquè
les penes catalanes eren més severes que les castellanes).
També es va obligar a redactar totes les actuacions en castellà.

Mallorca i Menorca: a Mallorca el Decret de Nova Planta (1715), molt semblant al dictat per
a Catalunya, va crear una audiència presidida per comandant general, on es podien aplicar
el dret civil i el criminal mallorquins als processos regits pel dret processal del regne. També
va subsistir el Consolat de Mar.
- El cas de Menorca va ser diferent ja que va estar en mans britàniques des de 1713
fins a 1781.
El resultat principal dels decrets va ser la consolidació de la sobirania règia, però no es va
aconseguir establir la unitat jurídica a tota la península, ja que a diversos territoris es van
conservar parcel·les del dret històric, i a més, les decisions van afectar solament a la
Corona d’Aragó, però no per exemple al Regne de Navarra.
- D’aquesta manera, per tal que la sobirania triomfés, calia que desaparegués el dret
públic dels regnes conquerits.

D’aquesta manera els drets conservats als territoris de la Corona d’aragó, eren en realitat
drets concedits de nou, havien canviat de naturalesa; ara ja no suposaven cap límit a la
sobirania absoluta del rei.
D’altra banda, la conservació dels drets civil, processal, penal i mercantil en alguns dels
regnes, va significar la pervivència d’uns drets sense possibilitat de renovar-se, a causa de
la desaparició de les institucions encarregades de renovar-los: les antigues Corts.

*L’única font de creació de dret a partir de llavors era el rei, que el creava mitjançant
pragmàtiques i decrets per a tots els seus regnes. A partir de llavors les lleis generals del
monarca es van aplicar a tots els regnes, excepte al de Navarra.

Els decrets de Nova Planta van establir un nou ordre de prelació als regnes de la Corona
d’Aragó, segons el qual s’aplicaran:

1. Els respectius decrets de Nova Planta a cada regne, equiparats a les futures lleis
generals i a les particulars del monarca per a cada regne.
2. A falta del Decret i de les lleis règies esmentades, s’havia d’acudir al dret propi.
3. La qüestió dels drets supletoris va donar lloc a disputes basades en la pretensió
d’introduir el dret castellà en els drets de cada territori de la Corona d’Aragó.

Finalment, una sentència del TS va establir la vigència de l’ordre de prelació de fonts del
dret propi de cada regne.

La novisima recopilación:

A partir dels Decrets de Nova Planta, la situació jurídica espanyola es basava en les
antigues recopilacions a la Corona de Castella i l’antiga Corona d’Aragó, i en la nova
legislació dels monarques. L’abundant legislació dels Borbó va provocar que la situació fos
caòtica. A més, continuava vigent l’ordre de prelació de l’Ordenament d’Alcalà, i al s. XVIII
els monarques i juristes il·lustrats es van mostrar contraris a l’aplicació de la doctrina
basada en el dret comú i l’aplicació del dret regi.

La Novisima recopilación va presentar una nova sistemàtica i una gran quantitat de lleis
noves, incloses totes en títols i ordenades per matèries. Els títols formaven llibres i aquests
volums.

Com a novetat destacable, la recopilació no solament recollia lleis que afectaven a la

Corona de Castella sinó que a més n’incloïa d’altres que afectaven als antics regnes de la
Corona d’Aragó i Navarra. Després de la publicació de la Novísima Recopilación calia
l’actualització anual mitjançant una publicació d’un suplement que recollís les noves lleis
amb la mateixa sistemàtica que presentava l’obra.
*No va trigar a rebre crítiques pel seu sistema, ja que era anacrònica, no es basava en la
raó ni tractava d’establir els principis jurídics fonamentals en un llenguatge clar i concís, com
els codis que començaven a existir, que a més, abastaven un sol sector de l’Ordenament
jurídic.

El nou dret comú d’Espanya:

A l’època moderna es continua estudiant exclusivament el ius commune a les universitats

peninsulars, sense atendre al dret propi, però això canvia amb els Borbons, i es reforça la
tendència a evitar les opinions basades en el dret comú que provoca l’inobservança del dret
propi.

Felip V va confirmar l’ordre de prelació de l’Ordenament d'Alcalà i la Nueva Recopilació. I

per tal de que això servís, va reformar els estudis jurídics introduint l’estudi del dret propi a
les universitats.
- Però es va haver d’esperar al regnat de Carles III per tal de veure com l’estudi del
dret del regne s’introduïa a les universitats.

Aquesta solució la va confirmar Carles IV a la promulgació de la Novisima Recopilación, en

establir que l’obra seria el nucli dels estudis jurídics al costat de les Partidas.

*Aquesta situació havia sorgit del fet que el dret regi fos el nou dret comú d’Espanya a partir
de Felip V. Aquest dret regi però tendia a identificar-se amb el dret castellà, que esdevenia
així dret comú, contraposat als altres drets propis, a nomenats forals.
BLOC 7. L’APARICIÓ D’UN DRET NACIONAL ESPANYOL COM A CONSEQÜÈNCIA
DEL TRIOMF DE LA SOBIRANIA NACIONAL ESPANYOLA. L’ESTAT CONSTITUCIONAL
I LA CODIFICACIÓ

1. LA CONFIGURACIÓ DE L’ESTAT CONSTITUCIONAL

L’arrelament de les idees il·lustrades procedents de França va fer entrar en crisi la

concepció de l’Estat on el titular de la sobirania era el rei, i va triomfar la idea de que el
poble, configurat com a nació, era el nou TITULAR DE LA SOBIRANIA —> qualificada com
a sobirania nacional.
- L’aparició de l’estat nacional es produeix quan un poble que s’autoafirma com a
nació, assumeix la sobirania i es configura políticament mitjançant l’establiment
d’una Constitució escrita.

Constitució escrita d’un estat nacional = sistema de normes supremes i últimes, que fixa les
maneres i les regles amb què s’ha de governar. És la llei fonamental de la vida política del
poble, i com a tal tothom la de respectar.

*Es basa només en la voluntat sobirana del poble, el qual no hi queda sotmès i pot
modificar-la en qualsevol moment. La constitució no pot representar mai un límit a la
voluntat sobirana del poble, que ho és, en canvi, pels seus representants.

Tret essencial que caracteritza el nou estat nacional = el canvi en la titularitat de la

sobirania. El nou titular és el POBLE, en detriment del rei, que s’identifica com una nació en
la constitució.

Tan sols la plena participació de totes les persones, independentment de la condició social,
pot permetre que sorgeixi una consciència nacional en la formació de la qual participin.
- El procés històric d’afirmació de la consciència nacional ve determinat pel canvi de
titularitat de la sobirania que abans corresponia al rei, i per l’afirmació de la
burgesia com a estament davant la resta.

*La burgesia o tercer estat va actuar com a portaveu de tots els qui no tenien privilegis, i
numèricament, va esdevenir l’estament principal.

El concepte de nació esdevé DECISIU perquè es construeix, necessàriament sobre l’idea

d’IGUALTAT, reclamada per tots els qui en formen part. La igualtat davant la llei exigeix que
tots els drets civils i polítics corresponguin de la mateixa manera a tots els membres de la
nació en virtud de la seva condició de ciutadans.
- A partir de la igualtat s’assolirà la llibertat.

La igualtat i la llibertat són per tant = condicions necessàries per a formar una consciència
nacional.

La formació de la voluntat nacional no s’atribueix als qui representen el poble per la seva
condició de ciutadans, sinó per la de PROPIETARIS. Aquesta circumstància els vincula amb
un interès comú i es considera que ser una unitat és la base dels inicis de qualsevol nació.
El nombre de membres que formen una societat, una nació i la seva extensió territorial,
porten a haver d’admetre la DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA.
- La sobirania del cos moral que és la nació, es configura com un poder absolut i
perpetu, indivisible i inalienable.

Els homes, lliures per naturalesa, no estan obligats a obeir-ne d’altres i tampoc no es pot
invocar la força, perquè només s’està obligat a obeir el poder legítim. L’origen del poder a
les comunitats humanes es basa en les CONVENCIONS.

Convencions = acte espiritual, l’acte de consciència en que es fonamenta tota nació.

La sobirania és un atribut de la nació i no de l’estat, que es limita a exercir els poders que la
nació li ha cedit.
- Nació = fenomen natural
- Estat = obra del dret positiu

L’afirmació de la consciència nacional és un acte revolucionari contra la constitució de la

monarquia absoluta, que atribuïa la sobirania al monarca. Un cop afirmada, la nació es
sobirana, no està sotmesa a cap constitució i per sobre de la seva voluntat no hi ha res.

Les nacions que es proclamen sobiranes topen però amb algun problema; la nació solament
pot ser representada per si mateixa, i per superar aquest i altres inconvenients, es va haver
de recórrer a formar assemblees representatives, ja que la voluntat nacional es pot
manifestar mitjançant representants.

Les constitucions sorgides de la revolució es presenten com una expressió de la voluntat

nacional, però són una expressió de la burgesia, que conquesta el poder invocant la
sobirania nacional i vinculant la seva sort a la resta dels no privilegiats.
Les constitucions recullen els anhels de la burgesia i contenen algunes de les garanties de
la llibertat burgesa:
El reconeixement dels drets de l’home
La divisió de poders
Una vertadera participació del poble en el poder legislatiu

*D’aquesta manera, la burgesia va salvaguardar la seva situació de poder tot sometent la

sobirania de la nació a la constitució i negant-la al rei.

La constitució va sorgir per —> organitzar i controlar l’estat, per limitar-lo, per limitar el
govern.

Estat = instrument al servei de la sobirania de la nació, la qual l’exerceix sobre tots els
ciutadans que viuen dins el seu dret.
La nació no és l’estat, però es parla d’estat nacional.
- Nació = suposa la unitat
- Estat = organització d’aquella unitat que la nació necessita per manifestar la seva
voluntat

Com sabem, la nació no pot estar sotmesa a cap constitució, fa servir l’organització de
l’estat per assolir i mantenir l’ordre.

El control de la nació sobre els actes de l’estat es duu a terme per una doble via:
● Com que al nació conserva en teoria la sobirania, pot modificar en qualsevol moment
la constitució de l’estat.
● La nació participa mitjançant els seus representants ordinaris en el funcionament de
l’estat.

*La impossibilitat de les nacions per a manifestar la seva voluntat va manar a admetre la
democràcia representativa. Hi havia dubtes sobre si les persones escollides per representar
ordinàriament la nació actuarien d’acord amb la voluntat general.

L’exercici dels poders legislatiu, executiu i judicial ha de correspondre a representants de la

nació. Com que el poder judicial és exercit pels jutges, que no són representants de la
nació, la institució del jurat s’alçarà com a garantia de llibertat per protegir els abusos del
poder judicial.

La llei com a expressió de la voluntat nacional és una voluntat general, tant des del punt de
vista de l’objecte, com des del punt de vista del subjecte. Les seves característiques s’han
de reflectir en la nova manera de crear dret.
Les característiques que es prediquen de la llei són:
Ha de ser General
Abstracta
Obra del poble

Dins aquest plantejament, tant les actuacions dels governants i funcionaris com la legislació
ordinària, no serien altra cosa que la realització d’actes particulars d’aplicació de la
constitució.

La llei ha de ser —> manifestació de la voluntat de la nació, s’ha d’aplicar generalment a

tothom i ha de regular tipus abstractes, mai conductes individuals.
- Constitució = fillla de la voluntat general identificada amb la sobirania
- Llei = obra de la voluntat popular, que s’ha de moure necessàriament dins del marc
traçat per la constitució

La sobirania nacional es manifesta mitjançant les lleis fonamentals que tracen el marc dins
del qual s’hauran de desenvolupar les lleis ordinàries.

*Dins d’aquest plantejament, també hi hauria, amb les lleis ordinàries, una manifestació de
segon grau de la voluntat nacional per mitjà d’una representació ordinària, que ja no
expressa la sobirania nacional, sinó que es limita a desenvolupar i aplicar la constitució.
La sobirania nacional es presenta com un poder absolut i perpetu que només troba un límit
en el dret natural.
La raó es converteix en el CRITERI DETERMINANT dels drets i dels deures del ciutadà
davant la nació.
- És una raó pura que identifica els drets de l’home previs a l’entrada en qualsevol
comunitat política.

Des d’un punt de vista clàssic, es poden distingir els drets de l’home recollits a les
constitucions fruit de la revolució:
Drets de llibertat de l’individu aïllat (llibertat de consciència, llibertat personal,
propietat privada, inviolabilitat del domicili, secret de correspondència
Drets de l’individu en relació amb els altres individus (lliure manifestació de les
opinions, llibertat de premsa, de culte, de reunió, d’associació…)
Drets de l’individu en l’estat com a ciutadà (igualtat davant la llei, dret de petició,
sufragi igual, accés igual als càrrecs públics)
Drets de l’individu a prestacions de l’estat (dret al treball, dret a l’assistència i al
socor, dret a l’educació, formació i instrucció)

S’arriba al punt que cal reconèixer que una constitució, per a ser-ho, ha d’establir
necessàriament una taula de drets de l’home i la separació de poders.

2. EL DRET, ELS DRETS I L’ORDRE PÚBLIC. CONSTITUCIONS I

CONSTITUCIONALISME ESPANYOL DES DE 1812 FINS A 1931

Els esdeveniments a Espanya a principis del S.XIX venen marcats per la invasió de les
tropes napoleòniques i l’oposició a aquestes, que tractaven de defensar la corona
d’Espanya contra el monarca imposat per Napoleó i contra l’Estatut de Baiona donat pel
monarca francès el 1808.

Aquesta situació d’oposició als francesos marca el que serà la primera constitució
espanyola, la de Cadis de 1812, on es plasmen les idees de la Revolució Francesa, però
d’una manera diferent.
- Malgrat que la Constitució intentava establir una certa unitat jurídica per a l’Estat, el
retorn del monarca Ferran VII va suposar la continuïtat de les Corts de Navarra i de
les estructures forals bàsiques.

El període iniciat amb aquesta constitució va ser molt conflictiu per les dificultats que hi va
haver per a consolidar definitivament el triomf de la sobirania nacional a Espanya, amb dues
oposicions radicals:
● Els que defensaven la sobirania del rei
● Els que sense negar la sobirania nacional, discutien l’existència de la nació
espanyola constitucionalment definida.

Les idees del racionalisme també van fer néixer l’esperit codificador, que tractava d’ordenar
cada sector de l’OJ en un codi que s’entenia que havia de ser producte de la raó.
 - D’aquesta manera, la codificació es caracteritzava pel fet que aspirava a reduir el
dret a un sistema, producte de la raó, agrupant cada matèria o cada branca del dret
amb una sistemática i un tractament racional.

CONSTITUCIÓ DE CADIS DE 1812

S’obria amb una declaració solemne de la sobirania de la nació espanyola i de proclamació

de Ferran VII com a monarca constitucional.

És una constitució liberal burgesa, que establia que la sobirania pertany a la nació, qui seria
l’encarregada d’establir les lleis fonamentals. Es va establir una representació popular
producte de la sobirania nacional que es reunia a les Corts ordinàries.

El sistema de representació era complicat, sense elecció directa, i només podien ser
elegibles i electors ciutadans masculins. Els representants de la voluntat dels ciutadans
s’havien d’aplegar a les Corts amb el rei, on s’encarregarien d’establir les lleis ordinàries.

Característiques:
● Només les corts constituents podien modificar la Constitució.
● Les lleis constitucionals les havia d’establir la nació, sense el rei, i a més havien de
complir certs requisits.
● Les propostes havien de néixer de les corts ordinàries amb dues terceres parts dels
vots, que acordarien que el tema es tractés a les següents corts. Si aquestes
segones tornaven a votar per dos terços la reforma, aquesta seria aprovada per les
corts convocades amb un mandat especial, essent novament votada.
● També regulava l'estatut dels diputats, per evitar que actuessin en interès propi.

La Constitució va establir:
A. El poder legislatiu: en mans de les corts amb el rei. El rei tenia un poder de vet
limitat, ja que si limitava per tercer cop una reforma, si aquesta resultava aprovada
per les Corts, es veia obligat a sancionar-la
B. El poder executiu: corresponia al monarca, amb condicions i restriccions. Havia de
respectar la Constitució en executar les normes.
C. El poder judicial: corresponia exclusivament als tribunals, que havien de procedir
segons indicaven les lleis. S’havien de limitar a jutjar i a executar el que s’havia
jutjat, sense poder suspendre les lleis ni fer cap reglament. S’estableix un
SUPREMO TRIBUNAL DE JUSTICIA. La intepretació de les lleis corresponia a les
Corts.

La divisió de poders no era per tant, perfecte —> veiem un paper predominant de les Corts.

La Constitució de 1812 no tenia un capítol dedicat als drets de l’home, però aquests es
trobaven presents al llarg del text constitucional. Es reconeixia la condició de ciutadà, que
determinava els drets i les obligacions dels espanyols. Els drets de llibertat de l’individu aïllat
(excepte la llibertat religiosa) es reconeixien en establir-se límits al poder regi o judicial,
mentre que altres drets es reconeixien en regular la instrucció pública o en assenyalar-se
les prerrogatives de les corts.
La Constitució afirmava els principis de igualtat, llibertat i sobirania nacional, la qual
cosa comportava la unificació de furs i drets, i la necessitat d’uns mateixos codis per a tot
l’Estat.

De seguida es va veure que aquesta necessitat de gaudir d’uns codis per a tot l’Estat que
recollia la Constitució tenia molts obstacles. Aquests obstacles van dificultar l’arrelament
dels canvis proposats a la Constitució, i així, Ferran VII declara nul·la la Constitució el 1814.
Es va reinstaurar el 1820 però Ferran VII l’anul·la de nou el 1823.
- El fracàs d’aquesta Constitució es deu a la multiplicitat d’interessos creats per les
reformes liberals, ja que no tothom estava disposat a sacrificar els seus drets.

L’ESTATUT REIAL DE 1834

El 1833 mor Ferran VII i puja al tro Isabel II sota la regència de Maria Cristina. El govern fou
inicialment oberturista, però davant l’amenaça carlina es dona l’Estatut de 1834, que
conjugava un fort poder executiu en la persona reial i un sistema bicameral representatiu de
sufragi limitat.

L’estatut pretenia el retorn a la monarquia catòlica, tractant de restaurar les lleis

fonamentals de la monarquia castellana. Per a les qüestions importants s’haurien de reunir
les Corts, de tal forma que el monarca, amb el consell dels tres estaments pogués decidir
sobre qüestions greus i sobre noves imposicions.
- Pretenia doncs el retorn de noblesa i Església a les Corts, fet que no passava des
del s.XVI. La segona cambra acolliria a la burgesia.

El monarca convocava les Corts i les dissolia, i cap acord de les corts tindria efecte si no era
sancionat pel rei. Es torna doncs a lleis que son una manifestació de la voluntat règia.
També podia el rei donar lleis fora de les Corts, ja que es reinstaura la Novísima
Recopilación.

Aquesta norma fracassa de seguida, el 1836 amb el motí de la Granja, que proclama la
Constitució de 1812 i així el liberalisme, només durant el temps necessari per nomenar unes
corts constituents que elaboressin una nova Constitució liberal.

LA CONSTITUCIÓ DE 1837

● Actualització i revisió de la de Cadis.

● Promulgada per Isabel II i obra de la sobirania nacional

Es va presentar com a manifestació de la voluntat de la nació i s’ocupava en essència de

l’organització política. Es parla de la participació popular, matisada per la intervenció del
monarca i per criteris censataris. També reflectia la separació de poders:

A. Poder legislatiu: residia en les corts amb el rei. Les corts, formades per Congrés i
Senat, juntament amb el monarca, que te un paper més ampli que en la de 1812.
B. Poder executiu: en mans del rei, inviolable i no subjecte a responsabilitat. El rei
podia prendre les decisions necessàries per conservar l’ordre públic i la seguretat de
l’Estat, d’acord amb la Constitució i les lleis.
 C. Tribunals i jutjats: encarregats d’aplicar les lleis, tant civils com criminals, sense
exercir més funció que jutjar i executar allò jutjat. S’impartia la justícia en nom del rei
i els jutges eren responsables de les seves infraccions de llei.

Com a la Constitució de Cadis, no hi ha títol de drets dels ciutadans, tot i que es protegeix la
llibertat personal, la inviolabilitat del domicili i la propietat privada. La igualtat no es trobava
garantida pel que feia al sufragi, que segueix essent censatari i exclou a la dona.
- Es manté el principi d’unitat dels furs als judicis comuns i uns mateixos codis.

LA CONSTITUCIÓ DE 1845

Al contrari de l’anterior Constitució, aquesta no va ser una manifestació de la sobirania

nacional, sinó un acord entre la Reina i les corts, per adequar els antics furs i les llibertats a
les noves necessitats. És per això que se la considera com a llei fonamental de la
monarquia.

La nova Constitució és un pas més en el control de les corts per part del monarca. Hi ha
modificacions importants com la del Senat, que va consolidar el seu paper de cambra de
pròcers. El nombre de senadors seria limitat i el seu nomenament correspon al monarca.

La regulació de la figura del monarca, del poder judicial i de la protecció de drets del ciutadà
no van patir modificacions. Així mateix, es va mantenir la unitat de codis, però no ja la de
furs, que no s’esmentava en el text constitucional.

La divisió de poders va canviar en enfortir-se les competències dels senadors, ja que el

Senat funcionava com a tribunal de justícia dels ministres, dels senadors i dels delictes
contra el rei o la seguretat de l’Estat.

LA CONSTITUCIÓ DE 1869

És fruit de la Revolució de 1868, que inaugurà el Sexenni Democràtic, durant el qual, la

nació per mitja dels seus representants a les corts constituents, elegits per sufragi universal
masculí, van tornar a fer ús de la seva sobirania i van elaborar una nova constitució, de
caràcter liberal i democràtic promulgada el 1869.

La gran novetat es que apareix per fi un titulo dedicat als drets dels ciutadans, titulars de la
sobirania. Es protegeix així la llibertat personal, la inviolabilitat del domicili, el secret de la
correspondència, la propietat privada, la lliure manifestació d’opinions, i les llibertats de
reunió, d’associació, religiosa, de premsa i de petició.
- També s’establia l’accés igual als càrrecs públics, la igualtat davant la llei i el sufragi
universal masculí.

De la nació emanaven 3 poders estatals:

A. Poder legislatiu: corresponia a les Corts bicamerals, que funcionaven similar a la
Constitució de 1837. El rei solament tenia facultat de sancionar i promulgar les lleis.
B. Poder executiu: residia en el rei i els seus ministres.
C. Poder judicial: pertanyia als tribunals. S’introdueix el PRINCIPI DE LEGALITAT, un
control més exhaustiu als jutges i un reforçament de la seva independència.
Les garanties a la representació popular i a la divisió de poders van ser garantides
formalment. El rei només podia suspendre les corts un cop per legislatura, i les corts
controlaven la responsabilitat dels ministres del rei en els seus actes.
- Es preveia que la Constitució pogués ser reformada per un procés simplificat.

Amb la proclamació de la Primera República el 1873 s’intenta fer una nova constitució però
no va passar d’un projecte, per tant la Constitució de 1869 allarga la seva vigència fins
1874.

LA CONSTITUCIÓ DE 1876

Respon a la restauració de la monarquia, i torna a la indeterminació en l’atribució de la

sobirania nacional. Fou feta a imatge de la de 1845 i només introdueix algunes
modificacions.
Es tractava, com la de 1845 d’un acord entre el rei i les Corts.
Característiques:
● Participació del rei en l’elaboració de lleis, al costat de les corts. Aquestes eren
bicamerals, amb senadors vitalicis nomenats pel rei i diputats, elegits segons la llei
electoral.
● Destaca la regulació dels drets que s’hi reconeixien, els mateixos que a la
Constitució de 1869, amb millores tècniques.

Respecte a la divisió de poders funcionava com a la Constitució de 1845, però si una

cambra refusava un projecte o el rei li negava la sanció, no se’n podia tornar a proposar un
altre d’igual mentre durés la legislatura.

Aquesta Constitució fou vigent fins 1931, tot i que va ser completada per diverses lleis i va
ser suspesa durant la dictadura de Primo de Rivera que comença el 1923.

LA CONSTITUCIÓ DE 1931

Amb la proclamació de la Segona República, les Corts constituents van promulgar la

Constitució de 1931. Novament va ser la nació, titular de la sobirania, la que es va dotar de
la norma magna.

L’esquema d’aquesta constitució era el de les constitucions liberals del s.XIX, afirmant que
la sobirania pertanyia a la nació, que hi havia una divisió de poders, que el poble participava
en el govern i que es reconeixien els deures i els drets de l’home.

Vinculat al principi fonamental de la igualtat davant la llei, l’elecció es realitzava per sufragi
universal, igual (per a homes i dones), directe i secret.

En el preàmbul, a més d’afirmar-se que la sobirania era popular, es configurava l’estat com
a integral, compatible amb l’autonomia d’uns altres organismes: els municipis i regions. Això
vol dir que es va establir un sistema de repartiment de les competències: unes eren
exclusives de l’Estat i d’altres de les regions.
El caràcter integral de l’Estat i la constitució de comunitats autònomes va tenir com a
conseqüència la redacció dels Estatuts d’autonomia de Catalunya (1932), País Basc (1936)
i Galícia, aquest últim no va arribar a ser aprovat per les Corts.

El poder legislatiu pertanyia al poble, i residia a les Corts o Congrés dels Diputats, això és,
en un òrgan unicameral. L’elecció d’aquests diputats s’havia de dur a terme mitjançant
sufragi universal, igual, directe i secret. De la mateixa manera, tots els ciutadans sense
distinció de sexe ni d’estat civil podien resultar elegibles.
- Les corts s’havien de reunir en els períodes fixats en la mateixa Constitució sense
necessitat de convocatòria.

La iniciativa legislativa corresponia al Govern i a les Corts; aquestes eren les que aprovaven
les lleis. El congrés, així mateix, controlava el Govern i els seus membres mitjançant el vot
de censura, que havia de ser aprovat per majoria absoluta dels diputats.

Una novetat radical és la figura del president de la República, que compartia amb el Govern
el poder executiu, encara que no es reconeixia expressament aquesta atribució.
S’hi deia, això si, que el president dels Consell de Ministres havia de dirigir i representar la
política general del Govern i que els ministres havien de dirigir i gestionar els serveis
públics. Concretament elaboraven projectes de llei, dictaven decrets, exercien la potestat
reglamentaria i deliberaven sobre tots els afers d’interès públic.
- El Govern era responsable davant del Congrés de les infraccions de les lleis i de la
Constitució. En cas de delictes, els membres del Govern eren acusats pel Congrés
davant del Tribunal de Garanties Constitucionals.

La Constitució establia que l’administració de justícia corresponia als tribunals i jutjats, que
l’exercien en nom de l’estat. Els jutges eren independents, i només sotmesos a la llei.

Els drets i deures dels ciutadans espanyols es regulaven al títol III de la Constitució del
1931. Es garantien els drets i llibertats, individuals i col·lectius, entre els quals es troben els
drets de contingut social i econòmic, que atorgaven als ciutadans prestacions i protecció
social, els interessos particulars se subordinaven als generals i finalment es defensava la
igualtat davant la llei combatent privilegis jurídics, distincions i títols nobiliaris.

3. DE LA COMPILACIÓ AL CODI. LA CODIFICACIÓ

Mentre que les constitucions, com s’ha vist, regulaven el nou estat liberal, els codis que
sorgien de les decisions constitucionals tenien com a missió regular la societat i les
relacions privades entre els ciutadans a partir de principis de llibertat i d’igualtat recopilats
en les constitucions.

La constitució i la codificació:

La constitució de Cadis de 1812 va suposar, a Espanya, el triomf de les idees de la

revolució burgesa i la proclamació de la sobirania nacional. Però la història del segle XIX
espanyol ens mostra que una cosa era la proclamació de la sobirania nacional i una altra de
ben diferent era dur a la pràctica aquella proclamació.
El principi de separació de poders que establia que la potestat de donar lleis pertanyia a les
corts, com representant de la nació, la d’executar-les pertanyia al monarca i llur aplicació
era responsabilitat dels jutges, no sempre va funcionar amb la nitidesa del seu enunciat
teòric.

Hi ha un estret paral·lelisme entre el moviment constitucionalista i el moviment codificador. I

no tan sols, com veurem, que els principis bàsics de la revolució burgesa troben acollida en
la constitució i són omplerts de contingut en els codis, sinó que també la mateixa creació del
dret havia de ser afectada pel triomf, no sense titubeigs a Espanya, de la sobirania nacional.

La constitució és certament un límit infranquejable per a les lleis ordinàries que estableixen
els representants de la nació, però la jerarquització de les normes inclou, també, a més
d’aquesta legislació ordinària, els mandats del poder executiu, que poden ser de diversa
mena i que també han d’estar jerarquitzats internament.

El jutge era la veu de la llei, però no pas el seu intèrpret en el sentit més creador del terme.
El jutge, per tant, havia d’estar sotmès a la llei i havia de limitar-se, simplement, a aplicar,
jutjar i fer aplicar les lleis.

*El triomf de la llei com a manifestació de la voluntat popular, va instaurar el PRINCIPI DE

PUBLICITAT.

Els codis eren imprescindibles per a omplir de contingut les proclames constitucionals. Però
fetes i aprovades les constitucions, la necessitat de legislar i de codificar les diferents
matèries va cenyir-se al dret civil, penal i al mercantil.

La codificació penal:

El primer codi que es va redactar després de la constitució de Cadis de 1812 va ser el Codi
penal de 1822, i obeïa, en bona part, a la necessitat de garantir el compliment dels principis
constitucionals.

El codi de 1882 s’assemblava més a una compilació com les fetes durant l’antic règim que
no pas a un codi segons els nous paràmetres de racionalitat i sistematicitat. D’altra banda,
el codi, 1928, de Primo de Ribera, només va introduir canvis en el primer llibre respecte al
de 1848.

EL CODI PENAL DE 1822

La codificació penal va ser, certament, una necessitat llargament sentida. Sense entrar en
consideracions teòriques, hom coincidia en la necessitat de reunir en un sol llibre totes les
lleis penals, i de fer-ho amb una redacció clara, senzilla i sense repeticions ni
contradiccions. I això és el que va ser fet amb el Codi de 1822.
- De fet i al marge del nom que se li donés a l’obra, es tractava més d’una compilació
que no pas d’un veritable codi en el sentit que ara li hem anat donant.
El codi de 1822 es va incloure el principi nullum crimen, nulla poena, sine lege, de manera
que el jutge quedava fortament vinculat a la llei penal, encara que mantenia un marge de
llibertat matisat a l’hora de graduar les penes per la vinculació al principi in dubio pro reo.

El Codi Penal entenia que la funció de la pena era educativa, la qual cosa no prejutja ni la
seva suavitat ni, precisament, la seva espectacularitat. A les penes imposades, se’ls havia
comès el delicte i la seva funció era d’escarment, però també per evitar que es repetissin els
mateixos delictes.

*La fidelitat a l’esperit de 1812 va fer que el Codi penal de 1822 fos aparcat durant el
període de la Restauració de Ferran VII. Però tot i la seva curta vigència, aquest primer Codi
van marcar tota la codificació penal posterior.

EL CODI PENAL DE 1848

El codi penal de 1848 mostra signes clars de superació tècnica respecte de tots els
projectes que seguiren aquell primer codi. La divisió interna és molt complexa i ajustada a
les necessitats de la matèria , com ho demostra que les principals divisions i epígrafs es van
mantenir en els successius codis penals fins al 1944 aproximadament.

El material recollit en el Codi penal de 1848 va ser el que serviria de base per als codis que
farien en endavant. La definició i la subsegüent classificació del que era delicte i de les
penes corresponents es pot dir que és gairebé definitiva.
- Però en canvi, aquesta tipificació tan precisa dels delictes i de les penes, va
provocar que es diluís i es perdés el liberalisme manifest que hi havia en el Codi de
1822 i que era hereu de la Constitució de 1812.

El Codi Penal de 1848 va partir unes reformes que van donar lloc al text refós de 1850 i a
nous canvis el 1870 a conseqüència del nou règim instaurat amb la Primera República. Els
últims van tendir a suavitzar les penes i a suprimir aquelles que atemptaven la dignitat de la
persona.

*Entre el 1870 i el Codi de Primo de Rivera de 1928 hi va haver diferents intents i projectes
de nous codis, dels quals solament els de 1891 i el 1901 van arribar a ser presentats a les
Corts, i a la Llei de Bases de 1886 va arribar a ser discutida.

EL CODI PENAL DE 1928

Als anys finals de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va ser promulgat un nou
codi penal que reflectia l’orientació política del règim. Al costat d mesures populistes, es
reprimien durament les accions del moviment obrer i, per primera vegada, del “separatisme”;
així mateix es regulava la difamació.

EL CODI PENAL DE 1932

Amb la segona república va arribar un nou codi penal que explicitava el seu rebuig al de la
Dictadura de Primo de Rivera. El Codi de 1932 significava un retorn al Codi de 1870 però
reajustat a la nova situació social i política.
El Codi de 1932, respecte al de 1970, introduïa reformes obligades per la nova constitució
de 1931, corregia errors materials de tècnica, s’humanitzaven moltes de les antigues
disposicions i es procedia a l’augment necessari de la quantia de les multes.
- De manera notòria, el nou codi republicà suprimia la pena de mort que, no obstant
això, seria reintroduïda el 193, amb el triomf de la dreta el 1933, per via de la
legislació penal especial. El 1938 i el 1939 es van fer nous projectes de codi que ja
no van reeixir.

El Codi de la República va ser vigent formalment fins al 1944, però amb l’aixecament
franquista i la instauració del nou règim, el 1939, va quedar desvirtuat per l’abundància de
lleis penals especials que es van dictar. El 1944 va ser substituït per un nou codi que
reflectia l’esperit i les tendències de la Dictadura de Franco.

La codificació mercantil:

Antecedents i el context de la codificació mercantil:

Tot i que el nou codi es va fer sota la Restauració de Ferran VII, la seva aparició va ser
deguda a l’impuls definitiu que va rebre d’una burgesia que hi tenia un especial interès. El
nou codi va néixer acompanyat d’una reorganització dels tribunals de comerç i d’un
esborrany de regulació del procés mercantil.

La burgesia triomfant era la impulsora a tota Europa de la renovació de les lleis mercantils,
però al mateix temps es temia que el triomf de la renovació burgesa, amb la radical
aspiració d’igualtat, fes fracassar un codi originàriament pensat per a un col·lectiu social en
particular, els mercaders.
- Al segle XVIII, però, s’havia superat la concepció gremial del dret mercantil com un
dret propi i exclusiu dels mercaders i s’havia imposat la idea que el dret mercantil era
el dret propi de l’acte mercantil.

El codi mercantil ja no contenia un dret separat del dret general, propi dels comerciants, sinó
que el codi regulava el dret propi de l’acte mercantil, activitat mercantil que tothom podria
desenvolupar, fossin o no fossin comerciants. L’establiment d’una jurisdicció mercantil
oberta, per tant, no havia de suscitar reticències sobre la formació d’un fur privilegiat.

A la primera meitat del segle XIX, les condicions econòmiques adequades per a superar
qualsevol entrebanc i per a impulsar la definitiva codificació del dret mercantil.
- Efectivament, el segle XVIII s’havia anat estenent el convenciment que els gremis
encarnaven conductes pròpies de l’antic règim i que eren contràries a la prosperitat.

*Per tant, en aquests moments del segle XIX hi havia les condicions objectives
econòmiques adequades per impulsar la renovació de la legislació mercantil; havien
triomfat, també a Espanya, les noves orientacions i concepcions sobre la codificació.
EL CODI DE COMERÇ DE 1829

Els precedents del Codi mercantil de 1829 hem de trobar-los al final del segle XVIII, quan,
des de diversos sectors, s’aspirava a dur a terme una compilació en un llenguatge breu ,
senzill i clar.
- No es tractava de fer una compilació exactament igual com s’havia compilat el dret a
l’època moderna, ja que ara hi havia la voluntat manifesta de renovar el dret
compilat. Això és el que va ordenar Carles IV l’any 1797 i que va donar com a
resultat un projecte d’Ordenanzas de Comercio acabat a la fi de l’any 1800.

Les Corts de Cadis de 1812 van donar un impuls definitiu a l’afany renovador del dret
mercantil quan van incloure aquesta matèria entre les tres que havien de ser codificades per
un mandat exprés constitucional. Amb Ferran VII novament al poder, aquest monarca va
rebre les peticions de fer un codi de comerç per part del Consejo de Indias el 1815i per part
de les Corts de Navarra el 1818.

*La peculiar singladura i gestació d’aquest primer codi mercantil espanyol va fer que no es
veiés afectat ni per la restauració l’any 1820 de la Constitució de Cadis de 1812, ni per les
altres constitucions posteriors. En canvi, les ràpides transformacions de la vida econòmica
que es vivien a mitjan segle XIX van reclamar aviat una revisió del codi.

EL CODI DE COMERÇ DE 1885

El Codi de 1829 havia sobreviscut a la reinstauració, entre el 1820 i 1823, de la Constitució

liberal de 1812, que, com hem dit, no preveia que el codi preservés cap jurisdicció
privilegiada ni que fos cap obstacle per a la implantació del principi d’igualtat. En canvi, el
codi, a banda de reclamacions sobre la necessitat de la seva revisió per raons d’adequació
de la seva matèria a la nova realitat canviant, no va poder superar la revolució de setembre
de 1868.
Certament, amb el Decret d’unificació de furs de desembre de 1868, va desaparèixer la
jurisdicció mercantil i es va obrir camí a la redacció d’un nou codi mercantil que, no obstant
això, estaria inspirat en l’anterior.
- El nou codi va començar a ser fet per una comissió nomenada el 1868, després de
la revolució de 1886, però va ser acabat i promulgat el 1885 per la restauració.

Amb el nou codi i a partir d’aquests nous paràmetres, el dret mercantil es va configurar com
un dret independent davant del dret civil. A més, la desaparició del fur especial en el nou
Codi va comportar la desaparició de les regles referides als tribunals mercantils i de la
matrícula obligatòria de comerciant.

Com que no podia ser d’una altra manera en una matèria tan pròxima a una realitat tan
canviant, el Codi de 1885 va envellir aviat perquè des de la seva promulgació les noves
necessitats s’havien anat regulant amb lleis especials, pel mateix envelliment de la regulació
que contenia i, al cap i a la fi, per la rapidesa amb què evoluciona l’activitat econòmica i
comercial, entre el final del segle XIX i el començament del segle XX.
La codificació civil:

Habitualment s’identifica la codificació a Espanya amb la humanització del dret penal i amb
la liberalització del dret privat. La segona de les afirmacions amaga, sota un enunciat fàcil o
simple, una notable complexitat.

Els pressupòsits teòrics de la codificació civil:

La liberalització del dret privat incloïa la igualtat formal dels ciutadans davant de la llei i
també la llibertat dels individus, però tant en la seva dimensió personal com també en
l’aspecte dels drets reals. És a dir, que la llibertat dels individus comprenia la llibertat de les
persones, però també l’existència d’una propietat lliure de cap mena d’entrebanc, cosa que
no passava a l’antic règim, quan seguien vigents multitud de limitacions a la propietat que
eren d’origen feudal.

La liberalització del dret privat incloïa la igualtat formal dels ciutadans davant de la llei i
també la llibertat dels individus, però tant en la seva dimensió personal com també en
l’aspecte dels drets reals. És a dir, que la llibertat dels individus comprenia la llibertat de les
persones, però també l’existència d’una propietat lliure de cap mena d’entrebanc, cosa que
no passava a l’antic règim, quan seguien vigents multitud de limitacions a la propietat que
eren d’origen feudal.

El nou Codi Civil que s’havia de fer seguint el mandat constitucional de 1812 havia de girar
entorn de les idees de predomini de la voluntat contractual de l’individu i de la lliure
disposició d’aquest individu de les seves propietats.
- Aleshores, calia crear condicions necessàries perquè aquests dos principis
poguessin convertir-se en realitat. Per aquesta raó, i amb aquests objectius, el
primers esforços es van dedicar a desvincular de les propietats que es trobaven en
“mans mortes”, a desvincular la voluntat dels hereus de les condicions imposades
pels testadors, que els impedien de disposar dels béns heretats sense l’autorització
del rei, i a desvincular les propietats que encara es trobaven en règim senyorial.

Per tant, propietat en “mans mortes”, propietat en règim de mayorazgo, sobretot a Castella, i
règim senyorial, aquests eren els tres principals obstacles amb què es trobava la codificació
civil allò que va ser objecte de les primeres iniciatives a partir 1812.

En la pretensió codificadora també hi va incidir aquella necessitat, sentida des del segle
XVIII i expressada amb una gran clarividència per Martínez Marina, de fet una nova
compilació més clara, senzilla i actual malgrat que aquesta necessitat, i per influència dels
nous aires que bufaven arran de la Revolució Francesa de 1789, s’identificava amb el Codi,
a Espanya el 1805 encara es va fer una compilació que seguia els paràmetres de les
compilacions de l’època moderna.

Els problemes de la codificació civil a Espanya:

La constitució de 1812 manava que hi havia d’haver un sol Codi civil per a tota la
monarquia, circumstància a la qual els diputats representats de totes les regions s’hi
mostraven partidaris.
El problema del projecte de García Goyena de 1851 era que, igual com els altres codis ja
promulgats, però ara amb molta més intensitat, estava fent totalment des d’una perspectiva
castellana. García Goyena brevia de les fonts i de la tradició castellana, i així era natural
que no sintonitzés amb els interessos concrets dels representants catalans.

De fet tothom estava d’acord en els principis generals que havien de guiar el nou codi;
tothom era partidari de la primacia de la voluntat de l’individu i d’una propietat lliure de
traves. El problema naixia quan calia actuar, de manera concreta, aquells dos principis. La
plasmació pràctica d’aquells principis es desenvolupava de manera diferent si es brevia del
dret de Castella o si es brevia del dret propi de les regions que havien mantingut un dret
diferent del de Castella.

La disposició del béns del patrimoni familiar i la llibertat del testador eren dues situacions
jurídiques en les quals les solucions castellanes, que serien plasmades en el projecte de
García Goyena, eren diferents de les solucions catalanes.

Per a entendre la lectura política implícita que es podia fer de la situació al·ludida convé
recordar que al segle XIX a Europa va prendre importància un corrent de pensament jurídic
que s’oposava a la codificació del dret tal com es pretenia dur a terme en aquells moments i
que impulsava l’escola nacional. Segons l’Escola Històrica, el personatge més destacat del
qual va ser Savigny, que s’oposava a l’escola racional, el dret era una emanació de l’esperit
popular.

Quedava implícit que una comunitat que disposava d’un dret diferent del d’un altra, formava,
per tant, un altre poble, i el poble que, en el context del pensament polític posterior a la
Revolució Francesa, té consciència de ser-ho, és una nació.

Davant d’aquesta situació què es podia fre a l’hora de codificar el dret civil ?

En principi es plantejaven dues opcions: eliminar diferències entre legislacions – la

castellana i les dites aleshores forals- per la via de dictar llei especials, o bé fer un codi civil
únic però sense incloure-hi els temes conflictius –dot, societat de guanys, herència,etc-, els
quals seguirien vigents a cada territori. Encara sense adoptar-se cap solució sobre això, el
1861 s’havia promulgat la Llei hipotecària, el 1870, la Llei de matrimoni civil, a més de
diverses lleis processals.

El primer intent de solucionar la situació la situació bloquejada de la codificació civil –el

projecte de 1851 no va prosperar aleshores-, va venir amb la Revolució de 1868 i,
proclamada la Primera república, amb el projecte de Constitució federal de 1873, que
preveia reconèixer i naturalitzar la pluralitat d’ordenaments jurídics que convivien a
Espanya.

Descartada aquesta via, es va optar perquè finalment fos realitzat un Codi Civil, tot i que es
renunciava a fer un codi Civil “espanyol”. Van entrar a formar part de la Comissió de
Codificació representants dels territoris dits forals per tal que fos acabat un Codi Civil que
hauria de conviure amb els dret forals un cop haguessin estat fixats.
EL CODI CIVIL DE 1889

Amb el codi civil promulgat, i mentre no es feien les compilacions de drets propis, el
problema que es va suscitar era el següent: quin era el dret supletori en els territoris de dret
propi o dret forals? El Codi Civil? O els drets supletoris tradicionals?

Per bé que l’article 12 de la Llei de bases de 1888 fixava el Codi civil com a supletori que
actuava en defecte del que hi havia a cada província, es va mantenir la incertesa sobre si a
Catalunya havia d’actuar de dret supletori el Codi Civil o bé els drets promulgar el Decret de
Nova Planta, era fixat a la Constitució de 1599, és a dir, el dret canònic, el dret romà
justinianeu i la doctrina dels doctors, segons l’equitat regulada per dret comú. A partir
d’aquell moment, la doctrina era majoritàriament favorable, encara que no de manera
unànime, a considerar supletoris els drets supletoris tradicionals.
- D’altra banda, la jurisdicció del Tribunal Suprem no va ser totalment coherent en
aquest sentit.

LES COMPILACIONS DEL DRET PROPI

El que disposava el Codi Civil respecte de la immediata compilació dels qualificats com
apèndixs forals, només es va compilar a Aragó, que el 1925 promulgava el seu Apéndice
foral aragonés.

La Compilación de derecho civil foral de Vizcaya y Álava era aprovada per la Llei del 30
juliol de 1959; la compilació catalana era aprovada per la Llei del 21 de juliol de 1960; les
Balears, per la Llei de 19 abril 1961; la gallega, per la Llei del 2 desembre de 1963;
l’aragonesa, per la Llei de 8 d’abril de 1967; i la navarresa, per la Llei d’1 de març 1973.

En definitiva, i malgrat la codificació civil, no es va dur a terme la unificació del dret privat a
Espanya. Quan els drets tradicionals dels territoris amb el dret propi diferent del de Castella
van fer les compilacions que estaven previstes en promulgar-se el Codi Civil, aquells drets
van desvincular-se de la tradició històrica i van quedar cristal·litzats, de manera que no es
va poder procedir, en aquells moments, a desenvolupar-los i renovar-los.

*Des d’aquell moment, el dret propi encara vigent quedava clos, i fossilitzat, en la
compilació, sense possibilitat de recórrer el dret tradicional que és d’on procedia.
 HISTÒRIA DEL DRET
GRUP M2 - ORIOL OLEART

CONSTITUCIÓ DE CADIS 1812

Proclama Ferran VII com a monarca constitucional

Sobirania popular encarregada d'establir lleis
fonamentals + principis d'igualtat i llibertat.
Sistema de representació limitat als ciutadans
masculins.
ESTATUT REIAL 1834
CONSTITUCIÓ DE 1931 Separació de poders (legislatiu, executiu i judicial)
però paper predominant de les Corts
Drets dels homes presents al llarg del text.
Pretenia el retorn a la monarquia catòlica
Període de la 2na República.
Monarca convocava i dissolia les Corts
Emana de la sobirania nacional.
Cap acord de les Corts tindria efecte si no
Sufragi universal, directe i secret.
era sancionat pel rei
Es configura l'Estat com a integral,
Retorn a lleis que són manifestació de la
compatible amb l'autonomia d'altres
voluntat règia.
organismes.
Reinstauració Novísima Recopilación.
Poder legislatiu pertanyia al poble
Fracassa amb el motí de la Granja (1836)
Iniciativa legislativa del Govern i les Corts.
Figura del President de la República
Jutges independents només sotmesos a la
llei
Drets i deures al Títol III

CONSTITUCIÓ DE 1837
CONSTITUCIONS
CONSTITUCIÓ DE 1876 Actualització i revisió de la de Cadis
Promulgada per Isabel II i obra de la sobirania
nacional
Respon a la restauració de la monarquia S'ocupava en essència de la organització
Acord entre rei i les Corts política
Participació del rei en l'elaboració de lleis Participació popular, matisada per la
Destaca la regulació dels drets que s'hi intervenció del monarca i criteris censataris.
reconeixen a l'anterior, amb millores. També reflectia la separació de poders
Divisió de poders = que la de 1845 Es protegeix la llibertat personal, inviolabilitat
Suspesa el 1923 per la dictadura de Primo de del domicili i la propietat privada.
Rivera i vigent fins el 1931 Sufragi censatari, exclusió de la dona

CONSTITUCIÓ DE 1869 CONSTITUCIÓ DE 1845

Fruit de la Revolució de 1868 No emana de la sobirania nacional, acord entre la
Caràcter liberal i democràtic Reina i les Corts.
Novetat: apareix un títol dedicat als drets dels Nou pas en el control de les Corts per part del
ciutadans monarca.
S'introdueix el principi de legalitat. No modificacions de la figura del monarca, del
Es preveia la possibilitat de ser reformada per poder judicial ni de la protecció dels drets.
un procés simplificat. Reforç en les competències dels senadors.
Es manté la unitat de codis, però no la de furs.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7943335

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 CODIFICACIÓ PENAL
CODIFICACIÓ CIVIL
Liberalització del dret privat Necessitat de reunir totes les lleis
Igualtat formal dels ciutadans davant la llei penals en un sol llibre.
Idees de predomini de la voluntat contractual
de l'individu i lliure disposició de propietats
Problema : DRETS FORALS

CP 1822 CP 1848
Base per als
Nullum crimen,
següents codis
nulla poena sine
Reformes a causa
lege
de la 1ra
CC 1889 Funció de la pena
República.
= educativa
Problema = distinció del dret Suavitzar penes
supletori
Art 12 Llei de Bases fixava el
CC com a supletori dels CODIFICACIÓ
drets forals
CP 1928 CP 1932
Reflectia Reformes
l'orientació política obligades per la CE
del règim 1931
Repressió accions Humanització
del moviment disposicions
obrer Supressió pena
mort

C.COMERÇ
C.COMERÇ
1829
1885
CODIFICACIÓ MERCANTIL Regulació relacions
Dret mercantil es configura
Regulació de tota l'activitat comercial (de mercantils
com un dret independent.
comerciants o no) Les ràpides tranformacions
Va envelir aviat perquè les
S. XIX Condicions objectives econòmiques de la vida econòmica van
noves necessitats es van
adequades per impulsar la renovació de la reclamar aviat un revisió
regular amb lleis especials
legislació mercantil

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7957284

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.