7 reflexions fonamentals i 2 reivindicacions, ara i aquí.

INTRODUCCIÓ

Aquest recull és fruit del document treballat a la Jornada d’Intercomissions del 27 de maig de
2021, en el si del TSCAT.
La pretensió d’aquest escrit o punt de partida pel debat, és compartir amb el col·lectiu
professional (TS) i amb les nostres representants polítiques, reflexions i reivindicacions així com
els aprenentatges que creiem essencials en un moment de pandèmia global, ple de complexitats.

No es pot obviar que venim d’una crisi no resolta a l’any 2008, conseqüència d’un liberalisme
(capitalisme?) econòmic i social salvatge que expulsa, margina la població del sud global i a 1
una part important de la població del suposat primer món, i precaritza als professionals dels
sistemes de protecció (salut, ensenyament, serveis socials) i situa els cossos dels professionals
de primera línia com a barrera de contenció.

1. GENEREM VINCLES?

Els generem des del desig de voler estar en relació?  

Malgrat les persones que s’acosten a nosaltres ho fan des de la necessitat: importa i molt quina
és la nostra mirada o perspectiva sobre les persones; és des del control2o des del suport? Les
regles del joc son clares i transparents per tots els actors per igual?

Nosaltres sols/es no generem res… un vincle necessita almenys de dues parts i tenir en compte el
bagatge vital de cada part, aquest opera i influeix en la construcció de la relació, que hauria d’
aspirar a ser saludable. No ens podem oblidar de la necessitat de valorar també l'impacte de les
nostres intervencions. És a dir, la necessitat de poder trencar cercles de dependència que podrien
quedar amagats com una atenció de qualitat, simplement pel fet de poder ser sostinguda en el
temps. Fer prevaldre el vincle que requereix una presencia atenta i el diàleg per damunt de la
connexió unidireccional. 

Quin vincle es pot generar des de la reactivitat, l’assistencialisme, des d’una mirada d’actius o de
mancances, des de la perversió de la burocràcia per aconseguir un lot d’aliments… ? Un dilema en
la construcció del vincle seria doncs, si com a professionals volem ser el braç executor del sistema
o agents de canvi. 

El vincle entès com un espai segur, confiable, emocionalment sostenible i suficientment bo -pacte
conscient de no violència- ( on podem “ser” i dir què i qui som i què necessitem… un espai de
relació amb “l’usuari” basat en la confiança i potencialment generador de canvis en l’entorn
immediat.

Estem en un moment de sindèmia on ens cal plantejar-nos si estem perdent la capacitat

d’atendre als altres des de la proximitat i el vincle. Si la nostra eina fonamental és la relació i la
generació de vincles, es fa molt difícil atendre des de la distància que ens protegeix fins i tot de
mirar-nos com a potencial usuari/a donada la precarització de l’existència humana. El vincle no
pot ofegar-nos en les expectatives de “l’altre”, perquè l’hem de viure com un espai que es mou
en una direcció volguda, escollida, útil o necessària.

Compromís i empatia per sostenir atencions segures i seguritzadores, amb un ferm compromís
d’escolta i límits ètics. No es tracta de fer vincles, sino de deixar-nos atrapar per ells i

BAUMAN, Zygmunt. 2005. Vidas desperdiciadas. 1

Tenim la capacitat d’adaptar-nos sense condicionar, modelar, ... els plans, itineraris vitals, presa de 2
decisions, estils de vida de les persones, famílies?
reconèixe’ls, per tal que no esclavitzin sinó que obrin i alliberin. Compromís i empatia que han de
contemplar també posar límits quan el vincle només està al servei del tràmit i no de l’acció
transformadora.

Treballant des de l’empatia solidària que reconeix el desconeixement, les vulnerabilitats i els
límits, i, cerca el relat de l’altre com a fonament per a construir, i donar sentit i significat a les
decisions que es prenen o es deixen de prendre i permet sentir-nos inclos@s en una cultura, en
una comunitat. 

El vincle és també una oportunitat -com a unitat observable, susceptible d’anàlisi i d’investigació
per escriure, reformular, avaluar per processos i fer recerca en TS.

2. SOM XARXA.

El treball interdisciplinari forma part del recorregut històric de la nostra professió, a diferents
àmbits hi ha la figura de la Treballadora Social incorporant la mirada social, no en va el Treball
Social, ha estat i és una disciplina frontissa amb altres alhora d’ establir un diagnòstic, un pla
d’intervenció i una avaluació de les situacions que ocupin als equips, amb la dIsposició a
cooperar i col·laborar en la realització de les tasques pròpies del Treball Social dins l’equip,
entenent que es treballa per un objectiu comú.

El treball social en xarxa, és més que la derivació entre serveis. Es tracta d’una col·laboració real
entre diferents agents que garanteix la continuïtat de la cura i l’aprenentatge mutu entre els
diferents professionals i serveis que intervenen en la construcció de la xarxa. En aquest sentit, la
suma del màxim nombre d’agents possibles, treballant per una mateixa finalitat, permet construir
noves realitats necessàries. Des de l’aportació complementària es possibiliten accions que en una
escala individual serien impossibles.

Al Treball Comunitari hi ha una intencionalitat i una estratègia relacional d’enfortir i ampliar els
vincles entre les persones a qui estem acompanyant, per tal que poc a poc puguin esdevenir i
generar-se relacions de confiança i suport mutu. Aquesta intencionalitat pot ubicar-se en
qualsevol tècnica de qualsevol equip i ens convida a veure tot allò que fem, com un procés. 
Tant el treball social interdisciplinari, com el treball social en xarxa i el Treball Comunitari ens
porten a un treball de procés, a foc lent. Ens porten lluny de la reactivitat, de la resposta
automàtica i prefabricada igual per a tothom. 

Des del Treball Social hem de poder liderar processos de planificació d’atenció social,
incorporant-hi la radicalitat en el sentit d’arrels de la nostra disciplina: acompanyament, escolta
activa i atenció a la ciutadania, a les seves necessitats expressades. Donar veu a les veus
silenciades per les falles estructurals del sistema per tal que entre totes es puguin reconstruir
realitats més inclusives, justes i equitatives.

Aquest lideratge ha de poder incorporar-se a diferents nivells: als equips on treballem, a les
xarxes en les que hi col·laborem i a les comunitats de les que formem part.

           
3. MIRADA DE PROCÉS.

Gairebé com un paradigma, com un paraigües. La idea de procés hauria d' incorporar-se a la
nostra tasca diària. El procés per poder construir vincles, xarxa.. procés i itinerari, queden
sepultats per la immediatesa i per la fictícia sensació de resolució ràpida, que acaba generant
impotència i malestar en les professionals i en les persones amb les que treballem, i produeixen
danys i costos econòmics a mig i llarg termini. Si no ens permetem parar i respectar els
processos dels altres, donat que els processos passen per moments diferents, no podrem fer
accions creatives i generadores de canvis, cal respectar aquest cicle: Pensar-repensar i actuar.
No parlem de res estrany a la nostra professió, parlem del Mètode de Treball Social. 
Acompanyar a les persones en els seus processos i facilitar espais de paraula i escolta genuïns,
per tal que les pròpies persones puguin fer visibles les seves necessitats!!!! potser serà més lent,
més horitzontal...però els resultats seran altres.
El procés en la relació passa per poder mirar a l’altre, com un subjecte autèntic diferent i divers,
amb desitjos i amb veu pròpia. Com un subjecte de ple dret no com un objecte buit susceptible
de ser omplert de recursos i de papers. Amb els risc de deshumanització pròpia i aliena. 

Potser la teoria pot sostenir i vertebrar l’acció professional. En moments de reiterades crisis com
les actuals, seria convenient recuperar i repensar els paradigmes que permeten que la nostra
disciplina es sostingui i ho faci amb cos teòric i amb evidència científica.
La teoria no ens allunya de la bona praxis, ens ajuda a poder visualitzar la realitat mulitifactorial i
valorar com actuar, al servei de que i en quina temporalitat. La teoria ens ajuda a ser eficaces i
efectives. La manca de reflexió ens ha bloquejat per exemple en els moments més durs de
confinament:

• A la cantonada ens estava esperant un aprenentatge, un dejà vu: allò relacional és

essencial (xarxes de suport veïnal i de voluntariat ens ho mostrava). Així, mentre la
ciutadania s’auto-organitzava, bona part dels serveis públics d’atenció a les persones
estaven blindats i superats per la situació. 

• Falten espais per pensar: la intervenció, el posicionament, els processos de

transformació....pensar col·lectivament, incloure’ns com agents de planificació!

Citant a Ubieto, que ja deia al 2003: “la crisi sindical i el declivi econòmic han fet entrar en crisi la
capacitat de resposta d’aquest estat” Pensar no està renyit amb actuar. De fet fa por actuar 3
sense pensar… a qui posem en risc?
                        

4. APRENENTATGE I ADAPTACIÓ.

La nostra mai ha estat una professió estàtica , de veure-les venir, ens reivindiquem com
professionals atents, expectants a les noves realitats socials, als canvis tècnics, polítics, culturals,
estratègics i metodològics, que esdevenen nous escenaris d’encontre i d’ intervenció. Per fer-ho,
fem nostres algunes premises que conscientment deixem que ens modelin com a professió, com
a professionals i com individus que interaccionen amb altres individus. 

Així, parem, especial atenció en l’ús del llenguatge, el verbal i el no verbal, essent conscients que
la llengua, no pot perdre mai la seva capacitat comunicadora i d’enteniment, a risc de deixar de
ser útil si això succeís.

Acceptem la caducitat de les nostres intervencions, restant atents a la innovació, a la

replanificació, a l’actualització, incorporant noves estratègies, eines i metodologies, adaptant els
nostres procediments i escenaris de treball a qualsevol de les maneres que la societat tingui per
connectar-se i comunicar-se, des de la presencialitat a les trobades on-line, de la conversa en
entorn institucional al treball al carrer o a les llars de les persones usuàries, de la trucada
telefònica al missatge de whatsapp.

Es tracta doncs d’adaptar el marc d’intervenció i adaptar-nos com a professionals, defensant i

reivindicant qualsevol espai on conflueixin situacions de vulnerabilitat i/o salut social, es tracta de
innovar en solucions per atendre necessitats.

Aquesta proactivitat vers el canvi no es pot entendre des de la improvització, sinó des de la
capacitat de reacció, basada en criteris tècnics , científics, de coneixement acumulat i
d’experiència, essent conscients que en ocasions caldrà entomar la incertesa, i fer-ho a partir del
convenciment que tota una professió ens avala i que tot un col.lectiu professional ens recolza.

3
José Ramon Ubieto, La posició dels professionals: l’ètica, el saber i el mètode. Set, 2003.
Som coneixedors de la necessitat que tenim, com a professió, de validar propostes, intervencions i
resultats d’impacte, basats en l’anàlisi científica, per fer-ho ens cal prendre partit des de totes les
dimensions del treball social, i comprometre’ns en el camp de la investigació, en la recerca
científica, en l’anàl.lisi de qualitat de l’impacte de les nostres intervencions, en la capacitat de
formar-nos per posicionar els nostres estudis , experiències, sabers i reivindicacions, a partir de
publicacions de qualitat que puguin restar a l’alçada de qualsevol altra aportació de qualsevol altra
disciplina.4

           
5. GENERADORS DE CANVIS.

Estem compromesos amb la millora de les condicions de vida de les persones usuàries que
atenem i acompanyem, i som per tant, conscients que les nostres intervencions poden esdevenir
nous escenaris vitals, en aquest sentit, ens sentim amb la capacitat i convenciment de ser motors
de canvi, altaveus davant les desigualtats i per tant assumim el rol d’incidència, no sentint
condicionada la nostra veu davant polítiques socials confuses, obtusses, ambivalents, poc
observants de la participació, que defugen dels criteris d’equitat, que obvien les minories, que
mercantilitzen els serveis socials, que exposen i desatenen la salut i seguretat dels i les
professionals o que confronten drets fonamentals, davant administracions i institucions que
arbitràriament activen, desactiven o congelen, programes, recursos o sistemes d’atenció social o
que flirtejen amb contradiccions flagrants fins i tot ètiques.

Les treballadores socials, som agents de canvi, perquè som crítics i per què som proactius. Així,
no creiem en la premisa de l’equilibri social si no es pot garantir l’ascensor social, no es tracta de
cobrir necessitats, d’acompanyar perennement, generació rere generació, situacions de
desigualtat, no es tracta de reivindicar els recursos necessaris per atendre als de sempre, es
tracta de fer quelcom diferent per que els de sempre deixin de ser-ho, que la nostra intervenció
saccegi la legitimitat mal entesa de l’apadrinament prestacional tri o quatrigeneracional. Tenim la
capacitat i volem ser, actors clau en la construcció de nous models socials, noves estratègies
assistencials, noves respostes i assumim la necessitat d’incorporar nous hàbits, paradigmes i
esquemes en la nostra professió.5
          

6. LA PERSONA AL CENTRE?

Com entenem posar al centre les persones? Com a diana? 

Quin significat te per a nosaltres com a professionals aquesta frase? Quina lectura fem de les
seves necessitats, les normatives? Les regulades i etiquetades … subjectes situats al centre com
una obligació envers la “norma” i la legislació vigent (Constitució, LLei de SS, Llei de Protecció…)

4 Alonso, Andoni. “¿Qué es la innovación social?: el cambio de paradigma y su relación con el trabajo
social”. A: Cuadernos de trabajo social, vol. 29, núm. 2 (2016), p. 163-171

5 «Permeteu-me posar un exemple: és mes barat donar almoines benèvoles als pobres que garantir-los per
llei una àmplia gamma de serveis socials. Quan dic “benèvoles” em refereixo a la caritat, la iniciativa privada
o independent, l’assistència en forma de cupons d’aliments, ajudes per a trobar allotjament, el repartiment
de roba i així successivament. Però és notòriament humiliant haver de recórrer a aquest tipus d’assistència.
En canvi, no és humiliant ser titular d’un dret. Si teniu dret a les prestacions d’atur, jubilació, discapacitat,
habitatge social o qualsevol altre benefici públic de ple dret —sense que ningú no investigui per determinar
si heu caigut prou baix per a “merèixer” l’ajuda—, llavors no us sentireu avergonyits per a acceptar-ho. No
obstant això, tots aquests drets universals són cars.
Però, i si decidim considerar la humiliació com un cost, una càrrega per a la societat? [...] En altres
paraules, i si incloguéssim en les nostres estimacions de productivitat, eficiència o benestar la diferència
entre una almoina humiliant i una prestació de ple dret?»
T. Judt (2009). «Què continua viu i què ha mort en la socialdemocràcia». Adaptació de la conferència
pronunciada a la Universitat de Nova York el 19 d’octubre de 2009
El centre ha de ser la comunitat i les cures? , "no hi ha subjecte sense xarxa social, per fràgil 6
que sigui aquesta o per precari que sigui e l vincle. (J.R. Ubieto) , com filosofia ubuntu "Jo sóc el
que sóc per allò que tots som».7

La persona al centre vol dir també incorporar la capacitat resilient dels ciutadan- usuaris/es, que
malgrat ens arriben amb relats molt fragmentats, incorporar a la nostra pràctica, una mirada
integral, no només en relació les necessitats, les carències i els factors de riscs, sinó també de les
seves fortaleses, actius i factors de protecció, tant de les persones com del seu entorn. Per tal no
re-victimitzar, i, ficar en valor la capacitat de decisió al ciutadà.
 

7. OBSERVANTS I COMPROMESOS AMB L’EQUITAT.

Som universals, que no generals, i per tant defugim de fragmentar la realitat social per definir una
estratègia d’intervenció explicada a partir de les desigualtats, que no atén als escenaris on
intersecten eixos de desigualtat,(com classe social, gènere, origen o diversitat funcional).

Entenem que la nostra, és una intervenció que vol anar més enllà de la mirada general, la qual
difumina les necessitats concretes d’individus i col.lectius en la immensitat de la “societat en
general” sota la malentesa equitat i neutralitat, i també més enllà de la mirada centrada
exclusivament en col.lectius específics de risc, que defuig la contextualització d’aquests en un
mon global i una societat més complexa i que per específic i concret genera una construcció que
no contempla altres membres del grup que es troben al límit de la frontera de la intervenció.
Assumim doncs que la nostra pràctica professional, ha de considerar i restar atenta a analitzar i
intervenir en situacions de desigualtat des d’una aproximació complexa, que té en compte que els
eixos d’opressió i desigualtat no actuen de forma independent sinó interrelacionada.8

En aquest sentit, el marc d’universalitat, ens empeny a fer nostres els principis i drets
fonamentals, i vestir-ho tot a partir d’aquesta mirada. El sentit ètic, l’equitat, el dret a la identitat,
l’Interès superior de l’infant, el dret a l’habitatge, el dret viure i morir dignament, el dret a la llibertat
en tots els seus extrems,...són el vidre a través del qual despleguem la nostra intervenció.

Així, som capaços d’identificar les vulnerabilitats , les victimitzacions secundàries o les violències
subterfúgies, la violència masclista que pateixen moltes de les persones usuàries que atenem i
acompanyem, en particular i especialment les dones, sovint doble o triplement vulnerades. Fem,
per tant ,especialment esment, al compromís del col.lectiu per significar amb el relleu que li
correspon, la mirada de gènere, incorporant-la com a tret identitari de la professió.

2 REIVINDICACIONS: PROMOURE LA VISIBILITAT I EL RESPECTE PER LA

PROFESSIÓ.        
El Treball Social aten a situacions de malestar psicosocial, fragmentació, crisis vitals,
vulnerabilitats derivades de falles estructurals cada vegada més punyents i actuals. Estar
permanentment en contacte amb la fragilitat, la injustícia, el dolor, l’exclusió social… genera un
efecte erosiu, quan no corrosiu, en les professionals. Les professionals som el recurs més valuós
dels sistemes de protecció i hem de poder cuidar-nos per poder entomar l’encàrrec amb la

6 El concepte de cura trenca amb polaritats existents com espais públics/privats - reproducció-producció i
inclou una critica d'orígen feminista sobre l'autosuficiència del subjecte i la visió més materialista del terme,
intervenció/ atenció . Gilligan, Carol; Ètica de la cura.

7 "Una persona amb Ubuntu és oberta i disponible per a altres persones, afirmant els altres, no se sent
amenaçada que els altres siguin capaços i bons, ja que té una seguretat de si mateixa que prové de saber
que pertany a un conjunt més gran i es disminueix quan altres són humiliats o disminuïts, quan altres són
torturats o oprimits “ https://ca.wikipedia.org/wiki/Ubuntu_(filosofia).
8
http://www.igualtatsconnect.cat/ Guia per incorporar la interseccionalitat en les polítiques locals

qualitat humana i tècnica, sense oblidar que esdevenim agents d’acompanyament dins d’un
marc ètic i deontològic.9

Una de les primeres qüestions seria poder prendre consciència sobre aquests efectes i fer-ho des
d’un posicionament proactiu, corresponsable allunyat del victimisme que ens instal·la en un
malestar que pot acabar inundant l’acció professional, el treball interdisciplinar i el sentit de la
professió.
Una altra qüestió seria exigir la necessitat de que les organitzacions empleadores incorporin
mesures i polítiques de la cura com a pràctiques habituals i obligatòries: espais de supervisió,
possibilitat de flexibilitzar les accions i atendre el biaix de gènere i la precarització de les
condicions laborals que travessen la nostra professió.10

Evidenciar assertivament els límits professionals, dels equips i de les organitzacions en la línea
del que ens proposa Fantova amb la idea de delimitar el perímetre. Ningú pot sol, de fet ni les
persones que atenem ni els professionals amb els que treballem, podem sols.          
Si pensem en la necessitat de tornar a les arrels del TS, com es deia a la Jornada, potser caldria
donar continuïtat a espais de reflexió periòdics on (re)considerar com ens volem posicionar com a
treballadores socials, des d'on volem fer la nostra tasca i al servei de qui està la nostra manera
d'entendre i fer Treball Social.

9
https://www.tscat.cat/sites/default/files/TSCAT_codi_deontologic.pdf
10
Aquesta darrera aportació no va sorgir a la Jornada però hem cregut oportú esmentar-ho.