3.

Evolució política del règim

3.1. Govern tecnòcrates
Els governs tecnòcrates dels anys seixanta, formats a partir de la influència de Carrero
Blanco (vicepresident del govern des del 1967), a més d’orientar el règim cap a la
promoció del desenvolupament econòmic van impulsar una tímida renovació política del
règim per tal de modernitzar l’administració, la legislació i les institucions per afavorir
l’estabilitat social i d’aquesta manera consolidar el règim franquista.

Dins del Movimento hi havia diferències entre falangistes i tecnòcrates, en concret cal
assenyalar que:
– pels tecnòcrates de l’OPUS DEI, liderats per Carrero Blanco i López Rodó,
el creixement econòmic era fonamental per mantenir la pau social i l’estabilitat
del règim. Apostaven per la continuïtat del règim amb una monarquia
autoritària representada per Joan Carles.
– pels falangistes (José Antonio Girón de Velasco) la permanència del règim
depenia de la continuïtat de les institucions del “Movimiento”, deixant en un
segon pla la qüestió econòmica o successòria,

3.2. Les reformes institucionals i legislatives (canvis polítics tímids)

[Lectura reformes institucionals i legislatives (7.2) pàgina 360]
Els tecnòcrates van portar a terme diferents reformes del sistema polític franquista per tal
de garantir-ne la supervivència. Les principals reformes es va concretar de la següent
manera:
– 1963: Tribunal de Orden Público (TOP), que va traspassar els delictes polítics de
la jurisdicció militar a la civil, o sigui els delictes polítics eren tractats per jutjats
civils, però no va disminuir la persecució dels opositors. Àmbit judicial

– 1967: Ley de Bases de la Seguridad Social, que va iniciar la construcció d’un Estat
del benestar (assegurances de malatia, vellesa i viduïtat), però va patir endarreriments
en la seva aplicació i no va arribar als nivells d’altres països europeus. Àmbil social

– 1966: Ley de Prensa e Imprenta, proposada pel ministre d'Informació i Turisme,

Manuel Fraga Iribarne, va suprimir la censura prèvia, tot i que no desapareixia el
control governatiu, que podia castigar les publicacions amb multes i suspensions. Des
de 1939 totes les publicacions, tant diaris com revistes o llibres, excepte les editades
per l'Església, havien d'obtenir l'autorització de la censura abans de ser editades. Per
tant, s'eliminava la censura prèvia, però no s'instaurava la llibertat d'expressió, sinó
que s'imposava un sistema de control diferent,

– 1967: Ley Orgánica del Estado, aprovada en referèndum, que era una nova llei
fonamental per tal consolidar i garantir la continuïtat del règim; entre d’altres punts
sense canviar l’atribució de poders de Franco, confirmava la institució monàrquica
del règim i separava els càrrecs de cap l’Estat i de president del govern. Ara bé,
Franco va mantenir els dos càrrecs fins el 1973,

– 1967: Ley de Representació Familiar, que va permetre l’elecció de 108 procuradors

que formaven el terç familiar (dins les Corts franquistes), admetia l’elecció d’alguns
dels procuradors a les Corts, només permetia presentar candidats afins al Movimiento,
i només deixava votar els caps de família.
– 1969: Ley de Sucessión, segons la qual Franco designava com a successor el príncep
Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó, amb el títol de Principe de España

3.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes

Les reformes portades a terme en la dècada del 1960 pels tecnòcrates van provocar
tensions entre els sectors oberturistes i els immobilistes. Al 1969 les diferències
polítiques a l’interior del govern de Franco es van fer públiques en relació amb l’escàndol
de corrupció de l’empresa Matesa [ús fraudulent dels crèdits a l’exportació rebuts pel
govern per la fabricació d’uns telers que no es van fabricar]. [veure pàg. 339] El cas
implicava a alguns ministres tecnòcrates relacionats amb l’Opus Dei en un cas de
corrupció amb fons públics. Finalment Franco va resoldre la qüestió cessant el govern i
va fer fora als ministres més que havien fet públic el frau (Fraga, Solis,...) i formant un
nou govern, govern monocolor de tecnòcrates, on la figura més representativa va ser el
vicepresident Carrero Blanco.

Les conseqüències van ser modificar la Ley de Prensa en sentit restrictiu i l’adopció de
mesures repressives, com ara la declaració de l’Estat d’excepció, el retorn dels consells
de guerra, les detencions i la violència policial.

3.4. Crisi i renovació de l’Església

L’Església espanyola, després del seu incondicional suport al règim que havia començat
el 1939, va iniciar una profunda renovació que la va portar a modificar la seva actitud cap
al franquisme. En la renovació hi van tenir molta importància els estímuls del Concili
Vaticà II, que va apostar per una major obertura i modernització de la institució
eclesiàstica, però també les dificultats internes de l’Església mateixa, cada vegada menys
influent en una societat espanyola secularitzada i consumista.

Tot i les resistències d’alguns sectors, el Vaticà va renovar la jerarquia eclesiàstica

espanyola, posant-hi al capdavant el cardenal Vicente Enrique i Tarancón, que pertanyia
al sector més aperturista. El cardenal va apostar obertament per una Església que es
posicionés a favor de la democràcia i de la reconciliació política, fet que va arribar a irritar
profundament el règim.