Valencians i valencianets

Com a colofó d'aquesta segona part —i darrera— del nostre costurmari, parlarem
d'aquestes dues classes de valencians que la nostra picaresca ha catalogat, emprant la
ironia, enfront de la realitat d'un desviacionisme malsà i destructiu. Cal fer una lleugera
reflexió per arribar, dissortadament, a la conclusió que no tots els valencians senten aquella
força interior capaç d'exterioritzar-se en sa orgull de saber-se part integrant d'una comunitat
que manté vives les brases del caliu de l'esperança.
Comencem amb paraules de Fuster, que fou el primer en posar el dit a la nafra de les
nostres incongruències: «Som un poble anòmal, els valencians. Un trist teixit d'abandons, de
desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de
conformitat provinciana». Amb aquests vímets, poques cistelles podem fer. Cal que ens
preguntem si som realment un poble, els valencians. La resposta ens dol, però, de moment,
no n'hi ha una altra: no som poble, perquè els vincles naturals i socials no formen un lligam
sòlid; no ho som, perquè no hi ha la consciència de voler-ho ser; no anem més enllà de
constituir un conjunt inestable i envejós, incapaç de traspassar els límits del terme municipal;
un grapat de pobles que miren de reüll el del costat, veient-lo sempre inferior. El mestre
Sanchis Guarner estudià allò de les renyines localistes, dels pobles valencians que parlen
els uns dels altres. I en tragué la conclusió que sempre parlem malament del veí.
La llengua hauria pogut ser el nexe d'unió dels valencians, el vas comunicant que
refermara la nostra personalitat, però, contràriament, ha esdevingut un nou problema, un
brou de cultiu en què la ignorància, la mala fe, l'enveja i, fins i tot, la rucada, han trobat
l'aliment necessari per prosseguir el seu desenvolupament contra natura. Ningú no hi ha
volgut buscar solucions, s'ha preferit crear la dinàmica de la irracionalitat, del desficaci
visceral: Abans moros que catalans, diuen uns, i l'eco respon: Primero españoles, después
valencianos. On anem amb aquests disbarars? Ni moros, ni catalans: valencians per damunt
de tot. I una vegada establerta aquesta declaració de principis, busquem les arrels de la
nosrta valenciania, agraint als àrabs la seua valuosa herència costumista i als catalans la
llengua i els fonaments de l'edifici valencià. I anem fent, i no tirant, si volem ser poble.
Tota aquesta barreja provocada per la falta de conviccions i l'excés de conformitats,
servituds, conveniències, localismes, ignoràncies i mimerismes ens ha portat a la
diferenciació de la nostra gent —mig en broma, però amb una gran solada de realisme—
entre valencians i valencianets. Qui són els uns i qui els altres? Valencians són tots aquells
que coneixen el seus orígens, que saben valorar l'herència rebuda i fan tot el que poden per
incrementar-la i compartir-la, que posen la seua valenciania per damunt de qualsevol altra
consideració, sense renunciar a res que comporte enriquiment cultural. Valencianets són els
qui no fan res per continuar el camí dels avantpassats, segueixen el deixant d'altres cultures,
perquè creuen que això els encimbella, que els proporciona un toc de distinció. Pobra gent.
No senten la crida del valencianisme i escolten altres veus que els arrosseguen a la
indigència espiritual. Són aquells que del cresol en diuen candil, de la finestra, ventana i del
jolivert, perejil. I el pitjor és que forcen els fillets perquè trepitgen aquestes tresqueres on
resulta fàcil ensopegar i renuncien a caminar per les nostres senderes ben enllosades amb
pedra valenciana.
Valencians i valencianets, arbres d'un mateix bancal. Els uns fortament arrelats a la
terra que els alimenta i els fa créixer; els altres, sense rebre la saba necessària, no passen
de nans. Els uns, defensant tot el que consideren propi; els altres, mirant d'agafar el vent
llunyà. Els uns, deixant volar els ocells en llibertat; els altres, engabiant-los.
Germans separats davant l'herència. Som germans? Caldrà que ho siguem, però no
ho serem fins que la llum de la racionalitat bade els cranis dels desarrelats i entre amb força
dins els cervells per mostrar-los la claror de l'horitzó. Valencians i prou. No cal afegir-hi res
més. Valencians sempre i valencianets mai. Només així serem poble i podrem ser nació.

Bernat Capó, Costumari valencià/2, Coses de poble. Edicions del Bullent.

EXERCICI: Fes reflexió d’allò que has llegit i després escriu un text on exposes el teu
parer. Tant si n’estàs en contra com si n’estàs a favor. Argumenta-ho.