Quant necessites comprar per

ser feliç?
Després de llegir les opinions de Thoreau i Aristòtil, estic profundament
d'acord amb Aristoteles.
Al principi Thoreau m'havia captivat força ja que hi ha de vegades que si puc
arribar a pensar com ell, ja que perquè necessitem treballar durant gairebé
tota la nostra vida només per a uns aliments bàsics que podem crear
nosaltres igual que la llar i la roba. Sento que aquesta ja molt normalitzada
aquesta idea i la veritat no crec que sigui bo això, arribar a extrems que estar
estressat de no poder arribar a fi de mes o tenir por que ens tregui la llar, no
és un sentiment que hagi de ser normalitzat.

Però per altra banda que és amb la que em quedo, Aristoteles té raó, viure en
un bosc tu sol no et pot produir felicitat més aviat arribaries a la bogeria. Ja
que l'ésser humà necessita companyia, necessita experiències i com
aconseguiràs tot això si només ets una persona al mig del bosc sense cap
recurs que et puc fer avançar com a persona. En si no necessites comprar
massa coses per poder arribar a la felicitat, només les coses que tu creguis
que si et puguin aportar un desenvolupament personal i més saviesa. Com
per exemple viatjar, tothom sempre vol viatjar a qualsevol lloc, ja sigui per una
raó que aquest lloc els sembla preciós o per la seva cultura, el que volen és
conèixer coses noves volen aprendre, sobretot amb gent que els aporta . És
veritat que per fer tot això necessites diners, però el que no has de fer és que
aquesta avarícia t'absorbeix, ja que com l'exemple de la senyora que li toco la
loteria ia part volia més, és quan ja saps que has perdut el teu ser, tampoc
has de malgastar-la amb ella pots ajudar gent a crear-los noves experiències
a ells com a tu.
Malauradament per ser que gairebé tot gira entorn dels diners, ja que una
persona pobra no podria crear res de si mateix ni tampoc per a algú ja que no
tindria res per oferir-li. També això em recorda a la referència de la pel · lícula
el club de la luche , en aquesta a part de la frase que es comenta al text
també ressaltaria el fet de la llar d' on viuen els protagonistes , aquesta casa
està completament destrossada , no és per res higienica, una persona aquí
no podria ni dormir ni cuinar amb completa seguretat, aquesta em recorda al
que Thoreau comenta, ja que en si no necessitat massa, sinó el just el
necessari per poder portar una vida. Aquesta casa podria servir de referència
al que esmenta, ja que no és gran cosa però és estable i els protegeix de
qualsevol cosa que passi a l'exterior, és senzilla.

Finalment, m'he quedat amb l'opinió de Aristoteles ja que em convenç quan

esmento que l'ésser humà en si necessita companyia ja que naturalment és
sociable, i sense companyia digues-me quins records crearies?