02 - Neró I Acté Op A-21-Llibret

DRAMATIS PERSONAE
ACTÉ
Esclava grega, Soprano
(Cabells i ulls negres. Son trajo es distingeix per un marcat caient grec.
Expressió de tristesa llánguida que fins en els moments mes expansius,
com el del final de l’acte primer, no ha de desapareixer de son semblant.)
AGRIPINA
Mare de Neró, Mezzosoprano
(Hermosura plástica. Cabells rossencs pentinats a la moda romana.
Expressió grave i altívola. Sols quan qualcún pensament negre creua per sa pensa,
son semblant esdevé amenassador i ferestec. Porta en ambdòs actes, trajos riquissims.)
NERÓ
Cesar dels romans, Tenor
(Jove encar. Alt i forsut. Rossenc com sa mare, encar que tirant a roig. Continent altiu.)
TIGUELI
Quefe de la guardia pretoriana, Baríton
(Bronzejat. Formes atletiques.)
MARC
Apostol cristiá, Baix
(Mig-vell. Cabellera grisa, ampla barba, grisada també.
De moviments sempre dignes i majestuosos.)
PARTHOS
Jove flautista grec perteneixent
a la torba de músics que viuen en el Palatí, Tenor
(Testa aplanada, cabells esvarriats, ulls petits en constant moviment i cós raquitic.
Camina un xic encorvat. Va vestit amb pells. Pendenta una bossa,
on guarda una flauta, dita del DEU PAN.)
Libretto | Neró i Acté | 1

CHOR
Dones d’Agripina, seguici de Neró, Poble i Cristians
(Seguici de Neró: Cortisans, filosofs, poetes, musics, pretorians, poble,
ballarins i ballarines, una gitana [ballarina solista]).
Epoca neroniana. Acció en Roma.
NOTA
Fonamentant-se en les experiències obtingudes quan hi ha hagut

representacions anteriors, l’autor en aquesta tercera edició de la seva obra
adreça als Srs. Directors d’orquestra la insistent pregària de realitzar l’obra
sense abreviatures ni retalls de cap tipus. Els quatre actes, la durada dels
quals no supera de poquíssim les dues hores, es troben ja en la construcció
melòdica i simfònica, així com en el desenvolupament de l’acció, reduïda al
mínim, de manera que qualsevol supressió, per petita que sigui, juntament
amb una llacuna artística, comporta el perill de malmetre considerablement
la comprensió de l’espectador.
A la direcció, l’autor recomana adaptar el muntatge escènic, en la mesura del

possible amb l’ajut de tots els mitjans tècnics disponibles, al contingut
poètic-realista de l’obra, evitant qualsevol estilització de caràcter no realista.

Joan Manén | Neró i Acté | Òpera en 4 actes | OP. A-21 Acte I
Acte I
Neró i Acté
Sala oberta al Palatí. Grans arcades als laterals i al fons. Darrera d’aquestes últimes,
una gran cortina oberta pel mig tanca el fons de l’escena. A la dreta *, sobre un llit romà,
jau Agrippina, absorta, amb el cap recolzat en una mà. A l’esquerra, al voltant d’un trípode
en el que crema el foc de Vesta, s’hi agrupa el cor de dones que,
acompanyant-se del cetre, modula una estrofa.
* Dreta i esquerra de l’espectador.
S’aixeca el teló.
Cor de dones. Clitemnestra dormitava i en el somni en va cercava a

sagnants recorts oblid, puig un’ombra venjadora es redressa aterradora al somni
dant nou neguit. Es d’Orestes l’ombra irada, flameijanta la mirada qu’avançant ferai
gosada enarbora nú son braç, qu’arma un punyal…
Agrippina. Interrompent el cant amb un gest dels braços. No mes: el cant

massa m’apena. Deixeu les lires, i de Vesta cuïdeu el foc! El cor de dones obeeix.
Per si mateixa. Oh com la veu dura del pressagi m’atormenta… Com de

Clytemnestra la visió cruentra, qu’eix cant de nou en mon esperit fiu redressar,
m’obsessiona! Oh, com en nit o en jorn, enmig els somnis vetlles, m’assalta i me
corseca.
L’anhel meu, el desig ardent que ferm guiá mos passos entre queixes, plors i dol,
dec veurer anihilat tan tost assolit?
Neró, César per mon voler fins are esclau al meu i únic arbitri;
pot un jorn rebelar-se’m?
Germinar pot en ell voluntat o energia?
I qui podria esvetllar-lo de sa dolça letargia d’amor?
L’amor mateix?
Acté potser? Acté? Acté? Aturant-se com presa d’una sospita sobtada.

Tigeli. Entrant des del fons, per l’apertura del teló. Salve Agripina! César
s’acosta!
Agripina, absorta, no fa cas a la veu de Tigueli.
El cor de les dones s’aixeca. Neró apareix al fons.
Cor de dones. Salve Neró! César immortal, fill de les gracies totes! Salve!
A la senyal de Tigueli, el cor de les dones surt de l’esquerra. Tigueli surt del fons.
Neró. Pomposament, com recitant. Oh Salve, tú, Agripina, la mellor de les

Mares! Els Deus immortals, compleixin de sos mes preuats dons el teu esser bell i
august! Agripina, immòbil, mira fixament Neró. Per qué tan escrutadora se posa ta
mirada sobre la meva? Agripina continua mirant-lo fixament sense respondre. Per
qué a mon salut propicia no respóns, oh mare?
Un nou desig? Un nou caprici potser torba ta pensa?
Agripina. No, Neró; no capeixes mon silenci concirós. En veuret ha resorgit

dins mon esperit am força el record d’un somni estrany que m’obsesiona temps
ha…
Neró. descuidat. Oh, somnis…
Agripina. Somni amenaçant, fatal, horrible… La visió d’un fet monstruós i

envellit qu’en mi volgués renovar-se. Mirant a Neró i agafant-lo per les espatlles.
Oires tu de la fi qu’el destí reservá a Clitemnestra? Oires tú, Neró? Digas-me!
Respón i mira’m!
Neró. tirant-se enrera bruscament. Mare! I per què ai tal deliri? Sols el d’un
somni pot fer gosar aixis ta rahó?
Agripina. I si els augurs rahó donessin al somni trist, fatidic?

Neró. Novament recitant. Mentirien augurs i somnis! Oh deixa, deixa; no

mes aitals turments. Neró es teu, tú manes en César. Cap voler pot distreurer mon
constant tribut vers tu, la meva inmutable obediencia…
Agripina. Insinuant. Cap dius tù?
Neró. Amb desconfiança. Cap. Per qué?
Agripina. Deixa Acté, llavors: renuncia a son amor!
Neró. Sorprès. Acté? I per qué ai tal estrany desig?
Agrippina. Caprici i no amor a ella t’enllaça.
Neró. T’erres Agrippina: fou amor i amor es, unic, invariable.
Agrippina. Irònica. Amor tú? Ton cor voluble i fácil no vibra per eixa flama.
Neró. Ton espill en mi reflectar vols, mes la visió rellisca. Aimo d’amor Acté:
l’aimo i la guardo.
Agrippina. Exaltant-se. Ah, tú oses recriminar-me?
Neró. Tranquil però enèrgic. Nomes defensar vull ma felicitat i mon destí.
Agrippina. I què sabs tú d’un i altre? En to molt fred, ofensiu. Oh! Qui’n teixí
sempre la ferma i savia trama? Com aspirar podies per ton esforç al regne del mon,
al tron dels Césars?
Neró. Controlant-se. Agripina!

Agrippina. Exaltant-se. Quan ardit has mostrat al nú un pit valerós? Quan

ton ingeni ha brillat inspirat o sapient? Més agitada i irònica. Quan ton esperit
espés i groller ha pogut destriar un anhel noble d’un baix instint? Amb energia.
Deixa Acté!
Neró. També amb energia. No! No, mare!
Agrippina. Amb violència. Deixa-la; jo ho mano!
Neró. Mai! Res mana en l’amor! Si jo fui el cec ressort de tes ambicións i de
tes febres de poder i d’orgull: si en elevar-me a mi al poder ell al teu damunt
requeia; si en ell i en mi regires a ton pler, mon cor i el meu amor ne restaren lluny
d’aital domini. En ells jo fuí i soc el César amb una lleu amenaça i prega als Deus,
Agripina, que mon ambició aixis molt temps se’n acontenti!
Agripina vol llançar-se sobre Neró i el mira fixament.
Però de cop, tira enrera, i murmurant-se a si mateixa:
Agrippina. El pressagi? Va poc a poc al trípode de Vesta. Ajuda-m, oh Vesta,

ajuda-m i guia-m. El foc, ja pàl·lid, s’apaga. Agrippina resta per un moment colpida.
La deesa m’abandona? Amb molta fermesa, recuperant-se. Agripina pot lluitar
encara!
Tigueli. Apareixent des del fons. Salve, Agrippina!
Agrippina li fa una mirada despectiva i surt de manera majestuosa per l'esquerra.
Neró. Deixant-se anar, com vençut, sobre el llit. Oh Deus conteniu ma

rancunia, no deixeu qu’enfora ixca tot lo qu’el meu cor guarda, tot lo que ma
cobdicia me crida: encar un temps, l’hora es de pau, de silenci, d’espera…
Tigueli. Apropant-se, insinuant. Perqué tan concirós Neró? Pots un moment

descuïdar el favor constant qu’els Deus t’envien? Qui com tú, qui mes que tú?

Neró. L’ambició i l’amor Tigueli!
Tigueli. No’t pertanyen també?
Neró. Agripina enjovar-los potser voldria.
Tigueli. Ajuntant les mans, exagerant l’admiració. Oh Agripina, ta sed

insaciable, no te fites! A Neró. Que mes pot de tù reclamar? No ets tú el braç dócil
demoníac amb que abasta ses ambicions, sos somnis, ses quimeres?
Neró. Vol mes…
Tigueli. No ets tù el pensament fet carn qu’acciòna febril; cec, i complaent?
Neró. Vol mes…
Tigueli. No ets tú el castic que cau sobre’l miser inesperat, impietós,

implacable?
Neró. Vol mes, vol mes… Vol tambe regir en l’amor, potser martiritzar-lo…
potser occir-lo…
S’escolta la veu d’Acté. Neró s’aixeca i escolta depressa.
Veu d’Acté. Ah! Trist ocellet enyorat
Tigueli. L’amor vetallava… Tigueli s’eclipsa discret i se’n va per la sortida de

la dreta, com no volent trencar l’encant de la veu.
Veu d’Acté. …que lluny del niu on naixeres emprens el vol! Vina a prop meu
confiat que alçar en mon cor desig feres: tot mon consol! Remunta’t per l’espai,
vola enllà enllà, per tot el mar, per tot el cel, per valls per munts, de Pol a Pol i arreu

arreu esguarda ben fit si el món guarda enlloc, sol més hermós, més roig i
esplendent qu’el qu’a l’auba Acté entra s’alça a l’Orient.
Al fons apareix Acté amb els braços colmats de flors. Quan divisa Neró,
els braços se li obren i les flors s’escampen pel terra.
Els dos es miren intensament, sense apropar-se l’un a l’altre.
Neró. Més hermós qu’el que s’alça a l’Orient, m’apars tú are, oh sol d’amor!
Aquell enson curs creix i s’apaga, i aquest persistent en mon cor son caliu amorós
dolç me conserva. Aquell il·lumina de mon jorn sols una meitat i aquest jorn i nit
esplendorós a mon entorn irradia. Acté, de tota ma existencia el goig jo t’aimo i
nou cada volta’m sembla’l repetir-t’ho.
Acté. Neró aimat! Neró aimat, amor de ma carn, amor de mon cor, amor! De
tú encar m’acosta tot instant… I mes teva jo soc quan mes visc! I mes teva, mes
teva quan mes te veig! I bec de tes careses la vida i de tos ulls la claror! I quan tos
braços enrotllen mon cós me sento feblir al ensems que naix en mi un embat
insospitat que perdo quan ja no’t tinc…
Neró aimat tú ets mon amor. Neró aimat qu’es dolça ma vida vora la teva!
Cauen l’un en braços de l’altre.
Neró. Qu’es bell l’amor si tú l’encarnes.
Acté. Nostre amor no ha de morir.
Neró. No morirá, no pot, no, morir car es pefecte!
Acté. Etern, es etern…
Neró. Es etern…

Acté i Neró. Es amor i es etern, es nostre goig i nostra esperança i es tota

nostra jove ne sa ardent qu’esclata, qu’esclata irresistiblement d’un foc presonera
qu’ho encen tot, que tot ho aclara a nostre entorn, que no pot rendir-se, ni pot
minvar si no amb nostres vides.
Acté. Amor meu! Neró adorat, amor de mon cor…
Neró. Acté, goig de ma vida, goig ben aimat!
Acté. Amor; sols tú ets l’encis de ma vida! Amor, Amor, Amor…
Neró. Sols tú ets etern en el mon… Amor, Amor, Amor

Joan Manén | Neró i Acté | Òpera en 4 actes | OP. A-21 Acte II
Acte II
Un temps després. De nit. Jardí del Palatí. Al fons s’endevinen, entre el verd de la
vegetació i les flors, columnes, escalinates, arcs del palau. Marc, dret. Acté, agenollada als
seus peus l’escolta. La lluna els il·lumina a tots dos.
Marc. Com si amonestés en to de prèdica. El goig humá abandona… Deixa

el teu cor aspirar a un més pur i alt amor… Deixa ton anima adormida que desperti,
que desperti a sa vera essencia… L’instint que un temps t’arrocegà a mil febres de
plaer i luxuria domenya i venç. Cal que l’esperit regni arreu, cal que la sola vritat en
tu desperti si del pecat abomines.
Acté. Oh, paraules d’esperança plenes que obriu davant meu horitzons
sens fi, vida sens termens, quin bè, quin bè de creure en vosaltres, Quina pau! Tot
un mon ignot, celestial, a mos ulls s’obra que torna la mort en ansiada caresa, un
món d’amor i de beatitut, el més bell que mai fos sospitat.
Marc. La gràcia es en tù Acté! El misteri de la vida, eternal ha penetrat en

ton esperit. Un miracle del Senyor la llum ha revelat als teus ulls que miraven i no
veien; ha fet reviure ton anima que vivint sols moria… La gracia es en tù ja. Vina
amb nosaltres oh vina i viurás en la vritat! En nosaltres está la vida vera car vencem
la mort en la en la mort! Del somni fatídic desperta Acté!
Acté. Desperto d’un amor a un altre…
Marc. L’altre no fou amor germana, fou plaer sens goig. Sols un amor
t’espera!
Se sent des de fora d’escena el so d’una flauta piccolo. És la senyal de Parthos.

Marc. És de Parthos la senyal: dec tost retornar. Demá en la nit com fins
are, portaré en ton esperit de nou la santa paraula…
Acté. Amb suprema resolució. No; no puc més lluitar! Avui, seré am
vosaltres.
Marc. El Senyor t’espera! Marc marxa.
Acté. Resta de genolls. Greu lluïtaren anima i cor: no mes, no mes… Neró
aimat, ja no pots esser per a mi mes qu’un llunyá record, sols boires d’un passat
impur que ma nova vida deu rescatar… Acté, aimar-te no deu ja… No deu aimar-
te… Acté, sospirant i sanglotant, a mesura que es contradiu amb les seves
paraules, s’inclina amb la cara cap al terra.
Se sent des de fora d’escena el so d’una flauta piccolo. Novament la senyal de Parthos.
Poc després Parthos entra a escena des del fons. Avança cautelosament,
amb la flauta de Pan als llavis. Mira el seu entorn, amb una expressió d’incertesa.
Acté. S’incorpora. Parthos: és ja lluny?
Parthos. Son ombra tost se perdé en la nit. Dins poc a lloc serà.
Acté. El Senyor escolti tes paraules.
Parthos. No temis; coneix bé l’amagat camí!
Acté. Ja mai aqui no tornará… Acté li dona una bossa. Pren ço promes. Li
amaga amb pressa la bossa.
Parthos. Qu’haig de fer mes?

Acté. Esguarda aquest tresor!
Acté, li mostra, obert, un cofret i deixa que els seus àvids ulls el contemplin.
Parthos. Deus potens! Mai vegi tant or i pedra! Parthos posa la mà

àvidament al fons del cofret. Com llù i brilla, com sona i encisa, com dringa i canta
sa veu argentea... Amb cobdícia. Mai tal tresor, vaig sospitar en ton poder Acté! És
teu?
Acté. Són mos joiells tots… Tanca el cofret. Vols tu guanyar-los?
Parthos. Amb desconfiança. Què pots de mi exigir qu’ai tal meravella

valgui?
Acté. Dolça i expressiva. Qu’avants jorn no sia me portis on Marc i sos

germans a la vera fe s’entreguen…
Parthos. A les tombes ja?
Acté. Oblidar deus tu després per a tots i per a sempre on Acté s’amaga…
Parthos. Puc fer-ho.
Acté. Retornar en fi eix anell de nostr’amor es treu un anell del dit la

penyora an aquell per qui en l’amor creïa.
Parthos. Neró vols dir?
Acté. Neró. Li dona l’anell. Te!

Parthos. Sense agafar-lo. Temo Acté…
Acté. Tems que? No és d’amor el missatge?
Parthos. O de mort…
Acté. No sóc jo qui en fi l’envia?
Parthos. I si saber vol allá on Acté s’amaga?
Acté. Parthos no es sens enginy per a ignorar-ho…
Parthos. Perplexe, espantat. Temo Acté, temo…
Acté. Renuncies doncs als joiells?
Acté obre de nou el cofret. Parthos lluita contra sí mateix, la seva mirada àvida es fixa en el
contingut del cofret; després enfonsa la mà dins l’or, sempre rendint-se al seu impuls.
Parthos. Prenent l’anell i posant-se’l al dit. Pels deus: qu’una vida aquest
tresor val! Vina!
S’aferra amb una mà al cofret i amb l’altra tragina Acté per la mà.
Acté. Abraçant amb una ampla mirada l’escena. Adeu, tenebres, adeu Neró
per sempre: la llum me crida…
Acté i Parthos surten per l’esquerra. Una ombra blanca apareix com un guardià per la
dreta, com per a seguir-los de lluny. És Agripina.

Agripina. Rient amb sarcasme. Ja, ja! Afanya’t Acté qu’eixa llum que et
crida no’t cremi! Desapareix per l’esquerra.
Transició musical. Dos moixons canten. Comença a albirar-se el dia. Se senten trompetes
fora de l’escena. A poc a poc entra tota la cort de Neró: entre d’altres, filòsofs, poetes,
músics, ballarins. Trompetes dins l’escena.
Cor. Salve Neró Cèsar August! Salve mil voltes! Fill predilecte de les
gràcies totes!
Apareix Neró en un carro triomfal, portat per esclaus. Tigueli va al seu costat. Després
Agripina portada en llitera. Neró porta al cap una corona de llorer i a la mà el ceptre.
Trompetes a escena.
Cor. Salve!
Neró. Salve, Romans! Molt fred, cap a la seva mare. Salve, mare mia!
Agripina. Irònica. Mon salut al mellor dels fills retorno. Més… com tan sol
Cesar gaudir espera de la beutat d’aquest jorn? No veig Acté a sa vora…
Neró. Rahó tens, Agripina; martiri me fora sa ausencia. Tigueli! Surt Tigueli.
Cerca-la i porta-la!
Agripina. Sota veu. Cerca-la! Cerca-la!
Neró. Romans, aquest jorn es dels Deus i vostre. Quin desig vos anima?
Cor. Canta! Canta!
Neró. Content però dissimulant la joia. Ma veu ressent fadiga!…

Cor. Canta!
Neró. Resistint-se a la temptació. Les Muses esquives se rebel·len…
Cor. Canta! Canta!
Neró. Més tard, primer que la gràcia ens inspiri. Dançaires avanseu!
Dansa.
Solo d’una zíngara.
Amb els darrers acords de la dansa Neró s’aixeca, pren d’un dels seus esclaus el ceptre
d’or i en toca les cordes. Abans que Neró comenci a cantar, es veurà Phartos entrar per
l’esquerra i barrejar-se amb el cor, quedant, però ben visible per l’espectador.
Neró. Lliurement, com si improvisés. Salut a tú oh Roma altiva, ma veu

escolta avui ton cor de joia omplena el cant suau quels llavis meus traspassi, Neró
t’ofrena! Tos fills tan alta i ferma t’enlaïraren per sobre’ls regnes del mon tot; qu’els
homes cercant a ta poijança un fi dels astres ni enllá la troben. Del mon el ceptre’t
don ton glavi invicte ja mai vençut en lluita haguda humana i els Deus atrets per ta
magnificencia la Grecia obliden! L’amor intens que per tu sent el Cèsar endins son
pit com foc sagrat et guarda e inmaculada’n rellueix la flama: oh Roma excelsa!
Cor. Amb religiosa admiració. Diví fou el cant! Oh, Cèsar cantaire
insuperable! Oh Cèsar! Cèsar!
Tigueli. Entrant. Cèsar! Acté del Palatí ha desaparegut!
Neró. Deixant caure de les mans el ceptre. Com? Com?
Tigueli. Ni vestigi en trobo!…

Neró. Avançant furiòs contra Tigueli. I vius i véns sens abans trobar-la?
Tigueli. Sense mirar Agripina, com acusant la seva absència. Agripina

potser la tasca alleugerarnos podria.
Neró. Mirant Agripina. Agripina, què saps d’Acté?
Agripina. Freda. Poc, gairebé res, mes Parthos ben segur sap mes que
jo…
Parthos busca amagar-se.
Cor. Amb sorpresa. Phartos? Phartos? Phartos? Phartos? Phartos?

Phartos? Phartos?
Tigueli. Agafant-lo per un braç. Aqui tú! Per que fugir volies?
Parthos. Farfolla espantat, tremolant. Jo? Si jo…
Neró. Apropant-s’hi. Tú saps d’Acté? Parla!
Parthos. Tornant-s’hi amb por. Jo? No! Agripina potser… deu…
Agripina. Interrompent-lo agressiva. Ments! A Neró. Esguarda bé ses

mans!
Neró. Neró agafa la mà de Parthos, sobre la que brilla l’anell d’Acté. L’anell
d’Acté? La penyora de nostre amor? Neró es llença sobre Parthos, li arrenca l’anell;
llença a terra Parthos i el trepitja amb el peu, com per xafar-lo. Ah, gós! Grec maleit!
Parla o t’aixafo! Com tens tú eix anell! Li has róbat?

Parthos. Malgrat l’angoixa, Parthos s’aixeca encara amb una mica de

dignitat. Neró, cap lladre no sóc. Acté per a tornar-te’l me l’havia donat…
Neró. Desarmat. Per a mí?
Parthos. Sentint-se cada cop més segur. Si gran Cesar: Acté s’es per
sempre de tú allunyada i sa penyora t’envia!
Neró. Acté? Fugir? Per qué? Vers on?
Parthos. Sentint-se cada cop més segur. Ignoro vers on guiá sos passos.
Agripina. Agressiva. Ignores? Ments! Ments altrevolta! Tu aeixir del Palati,

l’has guiada.
Neró observa Parthos amb ràbia atenuada.
Parthos. Tartamudeja, aterrat. Si… es cert… mes sols a eixir… eixir del
Palati, car despres no se vers on guià sos passos.
Neró. Esclau miserable. Tu parlarás fins que ta llengua caigui a trossos.
Parthos. Endevinant i arrossegant-se als peus del Cèsar. Neró, Cesar

August!
Neró. A tigueli, assenyalant Parthos. Andefora ferlo arrocegar. I que parli!
Parthos. Pietat! Pietat!
Neró. Dues voltes mentires al Cesar. Mereixes la mort!

Pathos, fent un crit, es desmaia. És arrossegat fora d’allà pels pretorians.
Cor. Murmurant. Oh Deus clements que passará?
Agripina. Acostant-se a Neró. Ell res sab d’on Acté es anada… Jo si ho sè!
Neró. Amb joia, oblidant. Digas-m’ho, Mare!
Agripina. Abans jura’m pels Deus Neró que per sempre renuncies a son
amor!
Neró. Mes si es l’amor qui em la fa cercar!
Agripina. Res no dire llavors!
Neró. Amb ira creixent Agripina no deixis que ma testa comenci a

desvareijar. Un núvol devant mos ulls s’escampa…
Agripina. Altivament no temo la tempesta…
Neró. No la tentis Agripina
Agripina. Deixa l’amor d’Acté.
Neró. No puc. no puc.
Cor. A boca tancada

Agripina. Amb força. Ah, es ell qu’insá te domina, es ell, es ell que’t fa
oblidar els teus deures mes sagrats, es ell es ell qu’ha despertat en tú el dalit de
reberlar-te, es ell.
Neró. Suplicant. Mare! …. Mare no’m tentis.
Tigueli. A Neró. No cedeixis, no cedeixis.
Cor. Per qué oposar son poder, Agripina?
Neró. Digues Agripina, digues, digues on és Acté?
Tigueli. Saber deus qu’han fet amb l’idol de ton cor.
Cor. Per qué oposar son poder proba? Per qué? Contra l’amor d’Acté?
Agripina. No, mai mes la veurás! Res diré! No mai mes la veurás.
Neró. Agripina! Agripina!
Tigueli. No cedeixi Neró!
Cor. Per qué? Per qué? Qué proba contra l’amor d’Acté?
Agripina. No res sabrás: res diré! Res no et diré.
Neró. Agripina, no’m tentis! On es Acté?
Tigueli. Tu deus saber, tu deus saber on es Acté.

Cor. Oposar son poder proba contra l’amor d’Acté, Acté, Acté.
Neró es tira enrere, posar una mà sobre l’espatlla de Tigueli i l’indica Agripina.
Neró. Tigueli! Agripina retindrás presonera fins a saber d’Acté la sort!
Tigueli avança cap a Agripina
Agripina. Enrera! Qui gosa portar la ma sobre Agripina?
Neró. Redreçant-se, amb retret. Mira davant teu Agripina: soc ta sang i soc
ton braç qu’en altre ser mes indomit s’encarnen i ai de qu’il poder meu afronti!
Agripina. Tirant-se enrere, cap a ella mateixa. La fera desperta? El presagi?
Neró. Més que mai impetuós i dirigint-se a tots. Soc el Cesar! Dels Deus
mon poder dimana! Ma voluntat es llei, i cap força, cap fará que la meva es
doblegui!
Tots aixequen els braços, rendint a Neró la salutació romana. Els pretorians alcen
armes i escuts.
Cor. Ave, Cesar! Salve! Salve! Salve! Salve! Salve!
El teló cau ràpidament.

Joan Manén | Neró i Acté | Òpera en 4 actes | OP. A-21 Acte III
Acte III
A les catacumbes. Espai quadrilàter amb nínxols i inscripcions funeràries a

les parets. Molts passadissos foscos desemboquen allà. Al mig de l'escena, una
mica cap al fons, hi ha una petita piscina subterània amb esglaons per baixar-hi.
Les torxes fixades a la paret il·luminen l'escena. Marc, amb túnica blanca, a prop
de la piscina. Vestit com a l’acte anterior, amb una actitud de gran recolliment i
davant de Marc, dempeus, Acté. Algunes dones, també dempeus, estan al seu
voltant fent semicercle. La resta de l'escena està ocupada per cristians (cor).
Marc. Amb els braços i la mirada alçats al cel, cap Orient Beneheix
Senyor!… Il·lumina mon esperit que deu un gir en tú aquesta pecadora.
Cor. Beneeix Senyor! Benigne escolta el prec del que adorarte volen.
Benigne escolta escolta el prec que adorarte volen.
Acté. Amb la mirada cap al cel, amb gest d’adoració A tú se’nvola el meu
desig, a tu vull elevar mon anima de redimir-se dalerosa. Acull en ta bondat, oh
Senyor, ta filla i ta esclava. Acull-la per l’amor de ta sang vessada en la redenció
del pecador!
Cor. Acull beningne Senyor!
Marc. A tots Pau a tots! Inclineu vostres testes al Senyor. A Acté Ets tu
Acté que a nos demanes fé?
Acté. Si demano, car per la fé jo obtindré la vida eterna.
Marc. Reununcies per sempre al pecat?

Acté. Renuncio a ell i a ses pompes.
Marc. Creus en Deu omnipotent creador de cel i de terra?
Acté. Si crec, si crec, si crec, si crec, si crec en ell en ell i en el divi, divi
esperit que d’ell prové.
Marc. Imposant-li les mans sobre el cap. Reb l’esperit amb la benedicció
del Senyor! Li toca el front Abomina per sempre del mal i adora’l Deu veritable.
Cor. Pregeu al Senyor!
Marc. Alçant al cel una ampolla d’oli sant. Per la fruita de la Oliva símbol de
la santa pau l’omnipotencia divina devalli sobre els teus servents.
Cor. Així sigui!
Marc. Vessa tres vegades l’oli a l’aigua. Aleluia! Aleluia! Aleluia!
Cor. Benehit sia Deu en les altures qu’iluminai santifica tot home que naix
en el mon!
Marc. Ungint tres vegades el front d’Acté i fent-li el senyal de la creu. Es

ungit el servent del Senyor amb oli de la santa exultació.
Les dones envoltant Acté, la despullen i la condueixen a la piscina a la qual Acté

descendeix. Les dones la tapen davant la piscina així Acté resta invisible.

Cor. Benhaurats sien aquells dels quals son perdonades les les iniquitats i
dels quals son esborrats els pecats.
Marc. Abocant l’aigua sobre el cap d’Acté amb un pot de terrissa. Sigui
bateijat el servent de Deu!
Acté surt de la piscina i les dones li posen a sobre una túnica blanca.
Cor. Alabat sia el Senyor pels segles dels segles!
Acté. Doneu-me Senyor una túnica explendent vos qu’esteu sempre

embolcallat am llum com d’un mantell. Vos que sou la misericordia perdoneu,
Senyor; vos que sou la perfecció aculliu el pecador!
Marc. Oh doneu-li Senyor una tunica explendent, vos qu’esteu embolcallat

amb un mantell de llum.
Acté. dolçament Doneu-me oh, Senyor una tunica explendent! Vos que sou
la misericordia perdoneu aculliu al pecador Senyor.
Marc. Senyor aculliu al pecador Senyor!
Cor. Doneu.li Senyor una tunica explendent. Senyor aculliu-la! Senyor,

Senyor!
De sobte, els pretorians, dirigits per Tigueli, que Neró segueix d’aprop, irrompen
pels passadissos laterals i envolten els cristians que criden i s’apleguen al mig de l’escena.
Marc desapareix al fons, darrera la multitud. Acté es manté invisible.
Cor. Crit del cor Ah!

Tigueli. El Cesar ho vol! Cerquem Acté!
Acté. Aquí soc! Acté, avançant a passos lents, surt de darrera dels cristians.
Tigueli. Poc a poc, a Neró. Parthos no mentí. Als pretorians, assenyalant-

los els cristians Enfora tots!
Els cristians surten, perseguits a cops pels fuets dels pretorians, i seguits de
Tigueli. Resten a escena, sols, Neró i Acté.
……
Amb els braços plegats, Nero, a un costat de l'escena, mira a Acté amb rancúnia.
Ella està de genolls, el cap inclinat sobre el pit i espera la primera paraula de Neró.
Neró. Amb rencor Al fi retrobar-te he pogut! Ets tú qui fores m’aimada? Ets
tú qui amor eternal mil cops me jurava? Ets tú la grega esclava, que de mon cor
sobirana et feu ma feblesa?
Acté. Neró, tú no sabs lo qu’en mi ha esdevingut… Una nova llum ha

aclarit ma existencia, mostrant-me la veritat núa de les coses totes. I jo m’he vist
perduda m’he endevinat encegada i al revelar-se’m el pecat qu’era en mi fugi
horroritzada de tot quant me’l recordava i de tot quant en ell m’envoltava… Entre
ton esser i’l meu un abim sens fons s’es obert.
Neró. Per qué un dels dos caient-hi s’hi perdi.
Acté. Aixecant-se No, Neró! Deixa’m i oblida’m! Deixa’m en el fons d’eixa

tomba pregar per nostres colpes.
Neró. No! No, ni tu, ni cap dels vils qu’abandonar-me t’incitaren reveureu
mai mes, no, aquestes tombes…

Acté. Qu’han fet ells qu’he fet jo que vulgui ton cor tan dur castigar-nos?
Qu’hem fet per perdre tota gracia davant tos ulls?
Neró. Pregunta a ton cor lo que del meu ha fet.
Acté. Neró ja nostres cors son ben llun l’un de l’altre.
Neró. L’infortuni els acoblará de nou.
Acté. Es deliri! Deixá mon pobre esperit redimir-se del pecat d’amor…
Neró. Redenció del pecat d’aimar? Desvarieges.
Acté. No es desvari! Ets tù que cec no veus enllá de la vida.
Neró. Enllá hi ha mort.
Acté. Enllá hi ha la vida, la vida eterna!
Neró. Follies! Sols es etern l’amor, Acté. Agafant-li una mà Vina!
Acté. Oh deixa’m. Deixa’m.
Neró. A mos braços retorna com avants i tot, tot hò perdono! Portant-la
envers ell.
Acté. Deixa’m!
Neró. Dona’m ta boca, dona’m ton esser.

Acté. Pietat Neró, Pietat!
Neró. Jo vull, jo vull! Tinc set de tú!
Acté. No puc, Neró, tingues pietat de mi!
Neró. Jo vull, jo vull! Cridant, perdent tota contenció. Ho mano, ho mano i

será! Quasi cridant.
Es llança com una bèstia sobre Acté, vol besar-la, prèmer-la contra ell. Com una
blanca visió, Marc apareix al fons.
Neró. Enlluernat, deixa anar Acté i retrocedeix A mi, Tigueli!
Marc. Asserena’t Neró.
Tigueli acudeix amb alguns pretorians.
Acté. Perdut també! Es cobreix el rostre amb les mans, plorant.
Tigueli. Mirant Marc Al fi! Lligueu-lo!
Els pretorians retenen Marc i li lliguen les mans darrera l’esquena.
Tigueli. Veus aquí l’home Neró que com reptil arrebossat am les ombres te
va robar el joiell mes preuhat que tu guardaves…
Neró. Amb ràbia sorda. Ah, malvat, lladre de ma sort! Ets tu? !… Oh Vell
malehit; morirás!

Marc. Alçant els ulls al cel. Morir en Ell, dolça sentencia! Girant-se cap a
Acté, compadint-la. Acté, germana meva, branca novella de nostre tendr’arbre tot
comença per a tu la dura prova.
Neró. A tots, furiós. Al Palatí!
Marc. Plàcid envers Acté. Coratje, el Senyor t’esguarda.
Acté. Son esguard il·lumina ja tota mon anima i enforteix mon cor feble pel
dolor!
Es posen tots en marxa: Marc primer, després Acté. Els pretorians els envolten
Neró, destrossat, els segueix, recolzat en el braç de Tigueli.
El teló cau lentamente.

Joan Manén | Neró i Acté | Òpera en 4 actes | OP. A-21 Acte IV
Acte IV
La mateixa sala del primer acte. Neró jau en un llit romà amb el cap entre les mans. Darrera
seu, Tigueli, com si fos el seu esperit maligne, d’empeus, amb els braços creuats,
l’observa. Algunes ballarines es mouen lentament, esbossant poses lànguides i lascives.
Neró fa un gest de disgust sobtat i Tigueli estén un braç. Les ballarines es retiren.
Neró. Distès, mirant fixament davant seu. Tot me lassa, tot m’enutja! Mon
cor lacerat a divagar m’arrocega… M’enfonso en un bullent mar d’indecisións. Vull
esser clement. Vull venjar-me… Que fer, que fer oh Deus?
Tigueli. Sense moure’s de la seva posició. Esser Cesar! Recordar per sobre
tot qui ets, que’t deus…
Neró. Soc esclau de mon cor: no puc esser Cesar.
Tigueli. Deus esser-ho! D’un amor en cendres rebifar no pots l’antiga

flama! Deixe-la o máta-la, mes oblida! Ets Cesar i ets Deu: un Deu sab oblidar.
Neró. Jo soc sols l’aimat car l’aimo encare! I l’aimo mes boijament quan
mes pura resistir-me vol, quan m’apar mes santa… L’odio perque tant l’aimo…
Voldria ofegar-la en mos braços despres de guanyar son derrer esguard d’amor,
després de pendrer-li la ultima caresa… Revolcant-se en el seu camastre. La vull, la
vull…
Tigueli. Avançant fins a posar-se davant de Neró. No hi pensis César… ja

no es teva, ja rés pot reguanyar-te-la…
Neró. La por de la mort!

Tigueli. A la mort está preparada. Aquest matí a ella i a Marc espiava. Volia
de llur aclaparament veu-ren la traça, mes vana fou ma intenció. Acté resignada,
serena, de Marc la paraula escoltava. Recordo sos mots; eren aquests: Imitant una
veu llunyana. “Preparat a morir, germana meva! No’t deturi la por i alaba del Senyor
l’inmutable desig. El mon es sols falsa visiò, escull de tentaciòns on el feble
sucumbeix i mor eternament. Per a nosaltres la mort es vida, es deslliurança i es
victoria, es el cami enveijat de les benhaurances. Acull la mort amb joïa; es la
consoladora companya am qui transfigurats creuem els infinits espais que vers
l’infinitat mateixa ens porta vers el principi i fi de les coses totes”. Amb veu natural.
Acté llavors ha respost amb veu serena i dolça on cap por no’s percibia: imitant una
veu llunyana “Cap perill no’m fa fremir, mon cor no dubte, goijosa ma pensa
s’eleva, la carn ja no lluïta i mon anima esperançada calla”. Amb veu natural. I
enlairant al cel un esguart amorós els braços creuant damunt son pit, mormorà sa
boca un nom estrany…
I aixis restá, transfigurada, en extasi, com ja despresa del mon… Llavors

am força senti en mi, Neró, que rés pot a tu retornar-la…
Neró es retorça de dolor.
Cor. De lluny. Ave, Caesar! Morituri te salutant!
Neró. Qu’es?
Tigueli. Els condemnats per ta justicia savia, implacable, que ta sentencia

aproben i compleixen…
Cor. Més a prop. Ave, Caesar! Morituri te salutant!
Neró. Ah, la mort, la mort…

Travessant l’escena, lentament, d’esquerra a dreta, presoners (cor) escortats per

pretorians.
Neró. Ella deu comandar quan l’amor fereix i enganya!
Cor. Ave, Cesar! Morituri te salutant! Ave, Cesar!
Marc i Acté s’hi uneixen, com seguint els presoners, però són conduïts davant de
Neró. Marc té les mans lligades darrera l’esquena.
Tigueli. Marc i Acté, a ton desig requerits, s’acosten.
Neró. Amb ràbia. Al fi, al fi!
Tigueli. Poc a poc, allunyant-se. Oblida, oblida César!
Neró. Acostant-se a Marc. Ets tú!? Ets tú, vell ruhí qui robantme goig i
amor m’has tret el plaher de la vida?
Acté. Ficant-s’hi enmig. Neró, perqué assolir vols un impossible, perqué

contra un ignocent t’acarnices? Si una victima te cal pren ma vida.
Neró. Ell te robá a mon amor
Acté. Inspirada. De mes alt fui escullida.
Neró. Girant-se de nou cap a Marc. Miserable engendrement! De ta boca

que’m prengué eixa dona vull qu’ixi are le paraula qu’a mi la retorni. L’agafa pel
coll. Digues-la! Digues-la! Digues-la! Neró sacseja Marc.

Marc. Impassibilie i inspirat. Sento, Acté, la veu del Senyor qu’es digna
cridar-me. El cel se’ntrobra a mon desig infinit.
Neró. Quasi foll de ràbia. Digues-la o t’escanyo!
Marc. Gloria al Senyor en les altures. Amb suprema energia. Acté, serva la
fe! No cedeixis!
Neró. Doncs mor! L’estrangula.
Acté. Cridant i volent interposar-s’hi. Cobart! Cobart!
Neró deixa caure als seus peus el cadàver de Marc i va cap a Acté.
Neró. Ara seras meva!
Acté. Retrocedint, amb una energia inesperada. Mai! També jo la mort

ansio. Enrera, malehit!
Neró. Amb un ferotge somriure de menyspreu. Per força! Ton cós

s’ajuntará al meu per la llei dels mos braços! L’agafa i lluiten.
Acté. Mata’m!
Tigueli entra pel fons, per l’apertura de la tenda, amb l’espasa desembeinada,
seguit d’alguns pretorians.
Neró. No, després…
Neró ha deixat anar Acté. Al senyal de Tigueli els pretorians fan passar la cortina
del fons i es veu, a la llunyania, Roma en flames.

Tigueli. Alerta Neró! Mira! Roma crema! A prop de Neró, que ha quedat
abatut.
Acté presa de l’entusiasme, avançant-se sobre el prosceni amb els braços alçats,
com cantant un imne, s’oblida de tot.
Acté. Ah, es la purificació del Senyor qu’arriva!
Tigueli. El poblerei udola i clama creient qu’es obra teva. El Palatí está
invadit! Res resisteix a l’onada fera i cega!
Acté. Lloat sia el Senyor en les altures!
Neró. Aferrant-se al braç de Tigueli. Fugim!
Tigueli. No’s pot.
Neró. Resistim!
Tigueli. No pots contra tot Roma!
Cor. Fora d’escena, apropant-se. Mori’l Cesar! Mori’l Cesar! Acostant-se

cada vegada més.
Acté. Lloats sien sos decrets!
Tigueli. Sents? Sents?
Neró. Desesperat. Que fer? Que fer?

Cor. Molt a prop. Mori’l Cesar! Mori’l Cesar!
Tigueli. Poc a poc, assenyalant Marc i Acté. Acusa’ls cristians!
Acté. I lloats sien sos castics!
El poble irromp des de l’esquerra. Alguns pretorians protegeixen amb els seus
escuts a Neró que s’ha quedat a la dreta. Acté roman en el seu lloc.
Cor. Mori’l Cesar! Mori’l Cesar! Mori l’incendiari! Mori, Mori’l Cesar! Mori,
Mori’l Cesar! Mori, mori, mori, mori, mori!
Neró. Protegit pels pretorians, amb gests emfàtic, falsament dominador. No

soc jo qui crema Roma: son els cristians. La justicia del Cesar ha caigut ja sobre’l
primer d’eixa secta malehida. Neró assenyala Marc. Seguiu l’exemple!
Acté. Ments! Ments!
Neró. Continuant. Eixa dona que fou l’amor de ma vida, venuda a eix
esbart d’assassins: jo vos l’entrego!
Tigueli agafa Acté i l’entrega al poble.
Cor. A mort! A mort! A mort els cristians! A mort! A mort! Mori! Mort! Mort!
A mort! A mort!
Acté. Mentre l’arrosseguen fora. Vil i felló; ton gest es be’l d’un Cesar,
Cesar! Malehit ples segles dels segles será ton nom!

El poble popolo s’emporta Acté arrossegant-la. L’escena es buida poc a poc.

Neró i Tigueli es queden sols.
Cor. A mort! Mor! Tot a mort!
Neró. Vençut. Ah la vida! Ah la vida!
Tigueli. Mostrant-li Roma que crema, amb pèrfida joia. Mira com crema
Roma; mira qu’immensa i viva es la foguera! Mai ne veurán de mes bella els nats!
Com holocaust en ella hi cap ton amor Neró; créma-li!
Neró. En una exaltació quasi folla. No, que sia ella que per a mon amor
cremi! Ah, Tigueli, donam la meva lira! Tigueli li dona la lira. Jo vull cantar! Jo vull
cantar un cant etern: també jo vull malehir, vull malehir, vull malehir! També mon
cant ressonará, ressonará mon cant pels segles, dels segles!
Canta acompanyant-se amb la lira, però cada acord arrencat a les cordes és com
una sotragada violenta, quasi epilèptica.
Neró. Roma, filla de lloba, l’omnipotenta, crema, crema eternament; ton fill
predilecte te saluda; te saluda Neró!
Pres del deliri, Neró continua donant esquinçades a les cordes, com si volgués
esberlar-les, mentre rodola convulsament al terra. Tigueli el mira, impassible, amb els
braços plegats, amb un somriure irònic i menyspreador sobre els llavis.
El teló cau ràpidament.

02 - Neró I Acté Op A-21-Llibret

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

02 - Neró I Acté Op A-21-Llibret

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

02 - Neró I Acté Op A-21-Llibret

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

DRAMATIS PERSONAE

Esclava grega, Soprano

Expressió de tristesa llánguida que fins en els moments mes expansius,

com el del final de l’acte primer, no ha de desapareixer de son semblant.)

Mare de Neró, Mezzosoprano

(Hermosura plástica. Cabells rossencs pentinats a la moda romana.

Cesar dels romans, Tenor

(Bronzejat. Formes atletiques.)

(Mig-vell. Cabellera grisa, ampla barba, grisada també.

De moviments sempre dignes i majestuosos.)

a la torba de músics que viuen en el Palatí, Tenor

Camina un xic encorvat. Va vestit amb pells. Pendenta una bossa,

on guarda una flauta, dita del DEU PAN.)

Libretto | Neró i Acté | 1

(Seguici de Neró: Cortisans, filosofs, poetes, musics, pretorians, poble,

ballarins i ballarines, una gitana [ballarina solista]).

Epoca neroniana. Acció en Roma.

Fonamentant-se en les experiències obtingudes quan hi ha hagut

A la direcció, l’autor recomana adaptar el muntatge escènic, en la mesura del

Libretto | Neró i Acté | 2

acompanyant-se del cetre, modula una estrofa.

* Dreta i esquerra de l’espectador.

Cor de dones. Clitemnestra dormitava i en el somni en va cercava a

Agrippina. Interrompent el cant amb un gest dels braços. No mes: el cant

Per si mateixa. Oh com la veu dura del pressagi m’atormenta… Com de

pot un jorn rebelar-se’m?

Germinar pot en ell voluntat o energia?

I qui podria esvetllar-lo de sa dolça letargia d’amor?

Libretto | Neró i Acté | 4

Agripina, absorta, no fa cas a la veu de Tigueli.

El cor de les dones s’aixeca. Neró apareix al fons.

Neró. Pomposament, com recitant. Oh Salve, tú, Agripina, la mellor de les

Un nou desig? Un nou caprici potser torba ta pensa?

Agripina. No, Neró; no capeixes mon silenci concirós. En veuret ha resorgit

Neró. descuidat. Oh, somnis…

Agripina. Somni amenaçant, fatal, horrible… La visió d’un fet monstruós i

Agripina. I si els augurs rahó donessin al somni trist, fatidic?

Libretto | Neró i Acté | 5

Neró. Novament recitant. Mentirien augurs i somnis! Oh deixa, deixa; no

Agripina. Insinuant. Cap dius tù?

Neró. Amb desconfiança. Cap. Per qué?

Agripina. Deixa Acté, llavors: renuncia a son amor!

Neró. Sorprès. Acté? I per qué ai tal estrany desig?

Agrippina. Caprici i no amor a ella t’enllaça.

Neró. T’erres Agrippina: fou amor i amor es, unic, invariable.

Agrippina. Exaltant-se. Ah, tú oses recriminar-me?

Neró. Controlant-se. Agripina!

Libretto | Neró i Acté | 6

Agrippina. Exaltant-se. Quan ardit has mostrat al nú un pit valerós? Quan

Neró. També amb energia. No! No, mare!

Agrippina. Amb violència. Deixa-la; jo ho mano!

Agripina vol llançar-se sobre Neró i el mira fixament.

Però de cop, tira enrera, i murmurant-se a si mateixa:

Agrippina. El pressagi? Va poc a poc al trípode de Vesta. Ajuda-m, oh Vesta,

Tigueli. Apareixent des del fons. Salve, Agrippina!

Agrippina li fa una mirada despectiva i surt de manera majestuosa per l'esquerra.

Neró. Deixant-se anar, com vençut, sobre el llit. Oh Deus conteniu ma

Tigueli. Apropant-se, insinuant. Perqué tan concirós Neró? Pots un moment