Lluc Valverde i Ros

EL ARTE EN TIEMPOS DE CRISIS

Una de les idees que més ressalta en el documental és la dinàmica proposada per
Roosevelt: davant de la crisis econòmica, no proposar ajudes econòmiques per al sector
cultural perquè es gestionin de manera, diguem-ne, privada; sinó que des de la institució
pública proveir el sector de llocs de treball. Aquí no puc evitar observar la meva pròpia
opinió respecte al sistema econòmic. En el mateix documental s’expliquen les
conseqüències de la caiguda de la borsa de 2008 en el sector cultura americà. La
prevalença de la inversió privada en l’art i la concepció d’aquest mateix com un
producte de luxe, i per tant cotitzat segons les lleis del mercat, va produir que a la
caiguda de la borsa se seguís la caiguda del mercat de l’art. En el moment en que l’art es
concep com un producte que denota aspiracions de classe alta i de luxe, aquest mateix
es veu subjecte a ser finançat tan sols per la minoria que es col·loca en la posició més
alta del sistema econòmic capitalista. Aquest art per tant s’ha de sotmetre a la mateixa
irregularitat del sistema, amb les seves característiques crisis cícliques produïdes per
l’especulació que és inherent en el sistema i que crea bombolles econòmiques que han
d’explotar per força de manera, com hem dit, cíclica. És, tal i com s’anuncia en el
documental, un “deal with the devil”.

El que m’interessa de la proposta de Roosevelt és que tranca amb la visió de l’art com a
objecte de luxe i el col·loca en la posició d’un sector laboral com qualsevol dels altres
que integren el nostre sistema econòmic. En el moment en que l’estat contracta els
treballadors culturals se’ls està incloent en una visió materialista de l’economia que
postula que la producció artística és necessària per a la vida del mateix estat, així com es
reclama per part de l’artista una producció regular, perquè és necessària. D’aquesta
manera la producció de l’artista ja no és un producte que es llença al mercat esperant
que algú ho vulgui comprar, sabent que ningú no es morirà per no anar per exemple al
teatre; sinó que es garanteix una remuneració a la feina del sector independentment a la
situació de la borsa. Es tracta, d’aquesta manera, ja no de la posada en valor de la feina
d’aquest o de l’altra artista, típica del sistema liberal, sinó de la posada en valor de la
feina de la totalitat del sector cultural. De totes maneres, el títol L’art en temps de crisi
és paradoxal, ja que el que es proposa en temps de crisi, la intervenció radical de l’Estat
en l’economia, és justament el que ha d’evitar les mateixes crisis cícliques del sistema
liberal. Si l’Estat garanteix una rendibilització regular i equiparadora del producte
cultural, s’evita l’especulació del mercat de l’art i s’evita la conseqüent bombolla que
irremediablement ha d’explotar i causar la crisi econòmica.

Un bon exemple d’aquesta dinàmica la trobem en un fet que s’ha produït en la política
cultural de l’ajuntament de Barcelona aquest últim any. Davant la profunda crisi
econòmica s’ha decidit que els premis Ciutat de Barcelona, que es donaven a comptats
projectes, no es convoquessin l’any 2020. Així, s’han substituït per la convocatòria de
225 beques que es donen en molts àmbits del sector cultural i que d’aquesta manera
multipliquen els receptors del suport municipal, democratitzant l’accés públic. Si bé es
tracta d’un fet puntual que no ha de canviar de manera estructural el sistema de
finançament públic, aquesta mesura apunta a un suport a l’activitat a la totalitat del
sector cultural, democratitzant l’accés a la rendibilització i posant en valor el sector com
a agent econòmic integrant del sistema laboral regular.