Congrés Internacional

L’aposta catalana a la Guerra de Successió (1705-1707)

Barcelona 3, 4, i 5 de novembre de 2005

“La Conferència dels Tres Comuns sota l’Arxiduc Carles. 1705-1711”

Resum
El 31 de gener de 1705 el encara Rei Felip V decretava la prohibició de les conferències dels
Tres Comuns, per los graves inconvenientes que de permitir dichas juntas se siguen a mi real
servicio. Gairebé nou mesos més tard, el 20 d’octubre, l’Arxiduc Carles convoca als tres
comuns per separat per a que tractin sobre les condicions del seu nou govern així com la
conveniència o no de convocar Corts. Es tenen de nou conferències dels Tres Comuns que
aconsellen la convocació de les mateixes. Entre altres innovacions que aportaran les esmentades
Corts, destaca el capítol XVIII, que estableix que per fer del servey de Deu nostre Senyor, y del
be públich, las sobreditas Conferèncias; estatuhim, y ordenám ab la mateixa lloació, y
aprobació, que dits tres ò dos Comuns pugan tenirlas lliurement, sempre que los apareixerà.
S’atorgava així un estatut legal a la Conferència dels Tres Comuns, un mecanisme institucional
que si bé ja funcionava des de finals dels s.XVII, i havia tingut un paper destacat en l’oposició a
la política de Felip V, no és fins aquesta data quan adquireix una configuració jurídica que la
protegeixi de la voluntat arbitrària del rei. La urgència en aprovar aquest capítol i el fet mateix
que el nou rei del Principat pregunti als tres comuns - i no només a la Diputació- com considera
que s’ha de conduir en endavant el País, es indicatiu del creixent pes institucional i polític que la
Conferència ha anat adquirint al llarg dels anys.

Els historiadors de la guerra successió han posat de manifest el destacat paper que sembla tenir
la Conferència dels Tres Comuns en la defensa de les constitucions enfront dels intents
transgressors de Felip V. El rastre de la Conferència però, sembla desaparèixer en arribar
l’Arxiduc, com si la seva actuació “antifelipista” hagués perdut sentit en arribar el nou rei.
Lluny d’aquest enfocament, cal considerar la Conferència dels Tres Comuns, no com un vehicle
“austriacista” per maquinar contra la monarquia borbònica, sinó com un mecanisme
institucional que tenia com a finalitat coordinar l’acció de les institucions en la defensa de les
constitucions. Així, cal considerar l’important paper que tindrà en els primers mesos de
l’arribada del nou rei, en l’organització de la defensa del setge borbònic de 1706, en l’oposició a
la publicació de l’article 105 de les Corts, en la contínua preocupació per l’estat de la guerra, en
les queixes al rei pels abusos que cometen els soldats aliats en tot el Principat i en el conflicte
sobre la publicació de l’Epítome. Tots ells ens mostren que, tot i disminuir la intensitat de les
picabaralles amb el rei, la Conferència no deixa d’exercir les seves responsabilitats com a
defensora de les lleis i mecanisme encarregat de coordinar l’actuació institucional.

La present comunicació pretén aprofundir en el paper que tingué la Conferència durant

els primers anys del regnat de l’Arxiduc Carles, tant a nivell institucional, per analitzar quines
van ser les principals actuacions, com a nivell social, estudiant la composició social dels
membres de la conferència i la seva posterior configuració dins de la Cort de l’Arxiduc.

Eduard Martí Fraga

Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives.