La declaració de la guerra lingüística

valenciana
Una interpretació de La Brama de Gassull

Francesc Jesús Hernàndez i Dobon

Universitat de València
 Un dia La brama dels llauradors ha d’ésser
objecte d’un dens treball monogràfic.
(Antoni M. Badia i Margarit, 1999)
 Taula

La declaració de la guerra lingüística valenciana ............................................. 1

Introducció: Die Leiter wegwerfen ................................................................... 5
1. València entre els segles XV i XVI .............................................................. 7
1.1. La ciutat hegemònica de la Corona d’Aragó ......................................... 7
1.2. L’exercici de la violència simbòlica i de la real. De la pressió a la
repressió .................................................................................................................. 10
2.- Notícia biogràfica de Jaume Gassull ......................................................... 13
2.1.- Una família noble, potser recent (...1445-1467) ................................. 13
2.2.- La primera composició conservada (1474) i pesta (1475) ................. 14
2.3.- La defensa de la sanitat pública (1487) .............................................. 15
2.4.- Jurat literari de la burgesia (1488)...................................................... 16
2.5.- Pesta i circumstàncies literàries determinants per a Gassull (1490-
1493) ....................................................................................................................... 19
2.6.- Transició a les composicions profanes: La vida de santa Magdalena i
les composicions en castellà (1490-1496) .............................................................. 20
2.7.- Lo procés de les olives (1495-1496)................................................... 22
2.8.- Lo somni de Joan Joan (1496-1497) .................................................. 24
2.9.- Novament la defensa de la sanitat pública (1507).............................. 29
2.10.- La recepció d’una relíquia i l’absència (1508...) .............................. 29
3.- Les edicions de la Brama ........................................................................... 31
3.1. Llibre, lectura i distinció social............................................................ 31
3.2. La no-edició de 1497............................................................................ 33
3.3. Una improbable edició perduda ........................................................... 33
3.4. L’edició de 1561 .................................................................................. 34
3.5. La no-edició de 1735............................................................................ 35
3.6. La edició incorrecta de 1845 ................................................................ 35
3.8. La segona edició de 1901..................................................................... 36
3.9. La no-edició de 1905............................................................................ 36
3.10. L’edició de 1911 ................................................................................ 37
3.11. Les no-edicions de 1973-1974 ........................................................... 37
3.12. L’edició de 1982 i la reedició de 1999............................................... 38
4. La datació de la Brama de Gassull.............................................................. 39
 4.1. Criteri temàtic de datació de la Brama................................................. 39
4.2. Criteri poètic ........................................................................................ 40
4.3. Referències internes ............................................................................. 44
4.4. Referències externes ............................................................................ 48
5. «Brama» versus «brama»? .......................................................................... 50
5.1. La brama de Fenollar ........................................................................... 50
5.2. Brama filològica i/o lúdica................................................................... 51
5.3. L’obra de Gassull i la dialèctica social ................................................ 54
6. A propòsit del títol ...................................................................................... 55
7. Comentari del text de la Brama de Gassull ................................................ 58
7.1. Primera part (vv. 1-100)....................................................................... 58
7.2. Segona part (vv. 101-160).................................................................... 74
7.3. Tercera part (vv. 161-280) ................................................................... 78
Bibliografia ..................................................................................................... 90
 INTRODUCCIÓ: DIE LEITER WEGWERFEN

Entendre La Brama de Jaume Gassull és negar-la, comentar-la és invertir-la.

Penseu, per exemple, en Finnegans Wake de James Joyce, entendre la seua trama és,
precisament, ignorar allò que l’autor irlandés realitza, i a l’inrevés. En el cas de Gassull
la paradoxa és encara més notable. El poema es realitza quan resta inèdit; la seua edició
és la seua negació. La Brama està d’una banda de l’espill; aquest comentari, de l’altra.
Si no accepteu açò, o si no esteu disposats a penetrar en aquestes paradoxes, no cal que
continueu la lectura.
Pel seu caràcter paradoxal no podem seguir l’ordre habitual en un comentari.
Aquesta manera disciplinada de sotmetre el text. No podem començar per una glossa de
la vida de l’autor, ni per la lectura directa del poema. Tampoc no podem encetar el
comentari per la crònica de les edicions de l’obra, ni per la descripció general de la seua
o del moment històrico-literari. Aquestes maneres de procedir estan d’aquesta banda de
l’espill.
De la vida de l’autor sabem poques coses. Un noble valencià, lletraferit de
segona fila. I novament se’ns presenta la paradoxa. Són les obres les que parlen de
l’autor. En un poema de Gassull, Lo procés de les olives, una dona descriu el grup de
lletraferits valencians i el detall que el nostre escriptor és estràbic: «hi un Gaçull, / lo
viscabí que té un ull desconcertat» (versos 427-428). En La Brama Gassull va més
enllà: l’autor esdevé personatge. Però no, com en el cas de Boeci o Bernat Metge,
perquè el personatge justifique la persona, sinó tot el contrari, perquè la persona
justifique el personatge. I això és posible, novament de l’altre banda de l’espill, si
l’escriptor no és l’autor d’allò que enuncia.
Tampoc no podem començar per la lectura directa del text. En primer lloc,
perquè allò que tenim al davant no és el poema de Gassull, sinó una de les seues
edicions. El problema no és optar entre una de les versions o entre una de les
transcripcions. La qüestió és entendre que el poema pretén obrar precisament sobre els
desplaçaments entre la llengua parlada i la llengua escrita, que la composició de Gassull
té la voluntat d’afectar els mecanismes d’edició i transcripció. Més encara, que allò que
representa el poema ha obrat efectivament sobre la nostra llengua, sobre el mitjà que
disposem per entendre’l.
Per això, tampoc no podem començar amb la descripció bibliogràfica de les
edicions. Comprendre el poema exigeix també saber de les seues no edicions. Especular
sobre el moment en què la seua existència, com a fulla o còpia més o menys clandestina,
era la contrària a la forma del llibre, o sobre els moments en què fou marginat de
diversos projectes editorials, precisament realitzant l’obra de Gassull.
Per últim, la descripció de l’època tampoc no serveix per iniciar el comentari. La
seua clau de comprensió està més bé en el futur. El poema descriu allò que s’intueix que
esdevindrà per exorcitzar-ho, per reduir la seua potència, i al temps opera en eixe futur.
És una autèntica work in progress.
Què fer aleshores?
No queda més que el recurs wittgenstenià: entendre aquest llibre com una escala
que cal llançar fora. Adoptar la forma tradicional per anar, potser no més amunt, sinó a
l’altra banda de l’espill.

Meine Sätze erläutern dadurch, daß sie der, wecher mich versteht, amb Ende als
unsinnig erkennt, wenn er durch sie –auf ihnen– über sie hinausgestiegen ist. (Er muß
sozusagen die Leiter wegwerfen, nachdem er auf ihr hinaufgestiegen ist.)
Er muß diese Sätze überwinden, dann sieht er dir Welt richtig.
[Les meues proposions aclareixen així, que qui m’entèn, a al fi ho reconeix com
sense sentit, si ell per mitjà d’elles –per damunt d’elles– ha pujat per dalt d’elles. (Ell ha
de, per dir-ho així, llançar l’escala, després de pujar dalt d’ella.)]
(Ludwig Wittgenstein: Tractatus logico-philosophicus 6.54)
 1. VALÈNCIA ENTRE ELS SEGLES XV I XVI

1.1. La ciutat hegemònica de la Corona d’Aragó

Malgrat la crisi del segle s. XIV, que havia sotmés la població de la capital
valenciana a daltbaixos brutals de desaparicions sobtades i de recuperacions no menys
espectaculars, les successives onades d’afluència migratòria serviren per a mantenir un
creixement urbà sostingut amb taxes de creixement segurament majors en la segona
meitat del segle XIV que durant tot el segle XV.
Un exemple de l’afluència migratòria el tenim en la nòmina de llibreters que hi
ha a la ciutat entre 1473 i 1560, reconstruïda per Philippe Berger (Libro y lectura en la
Valencia del Renacimiento, p. 215). Segons el seu recompte n’hi havien, almenys,
valencians (14), de la Corona d’Aragó (3), de Castella (3), d’Itàlia (5), de França (3) i
d’Alemanya (2) (op. cit., p. 215).
València esdevé la ciutat hegemònica de la Corona d’Aragó (Badia parla
d’opulència i progrés, potser amb una mica d’exageració), la més poblada de la
Península (llevat de Granada, aleshores encara musulmana), dotada d’un port notable a
la Mediterrània occidental. Segons les «Notícies» dels protocols notarials de Gaspar
Eiximeno de 1489...
En lo present any se contà lo present regne de València; hi agué L mília cases. En la
ciutat de València hi hagué, dins los murs, VIII mília DCCCXXX.

(Text manllevat de Vicent-Josep Escartí: Memòria privada. Literatura

memorialística valenciana dels segles XV al XVIII, p. 81).
Les cases esmentades per Gaspar Eiximeno haurien de correspondre a uns
70.000 habitants. Els historiadors Iradiel i Belenguer expliquen la situació demogràfica
de la capital així:
Els probables 8.000 focs de començaments de segle (1418) augmentaren a 9.000 «cases
dins los murs» a finals del mateix segle (1487) –fet que ha portat a alguns autors a calcular uns
45.000 habitants–, i a 10.000 a començaments del XVI : un eixamplament intern, doncs, amb
taxes de creixement modestes, que dóna la idea d’un ompliment del recinte emmurallat, poc
 modificable en el futur. És impossible, però, identificar focs amb cases, i València en el segle XV
era, a més a més, tot menys una ciutat emmurallada; darrere les muralles, el marginal, el fugitiu,
el pagès i encara l’artesà sense qualificació trobarà acollida i ocupació en un mercat de treball
extremament mòbil i diversificat. Amb tot, València devia comptar en la segona meitat del segle
XV amb una població entorn de les 70.000 persones (vicini, habitatores, commorantes, servi
[esclaus], mancipia [servei domèstic i aprenents de difícil diferenciació, i pobres]),
aproximadament un quart de la població total del regne que devia superar lleugerament les
250.000 persones, de les quals la població mudèjar gairebé no arribava al 30 per cent de la
cristiana.[...] La ciutat de València esdevenia el principal focus d’atracció [de mobilitat de
població], amb 1.327 famílies aveïnades legalment en els anys 1400-1450 i una immigració
d’habitatores i commorantes, no integrada per tant com a vicini, diverses vegades superior. [...]
Si admetem les dades del Dietari [del capellà d’Alfons el Magnànim] i les més de 30.000 morts
per pesta a València durant els vint anys que van de 1439 a 1459, el volum de la immigració de
la capital devia ser proper al 50 per cent (calculant uns 70.000 habitants) o superior al 70 per cent
(per als qui defensen una població de 45.000). [...] En la segona meitat del segle XV,
especialment als voltants de la ciutat de València, es produí una baixa del valor real dels jornals
entre un 10 i un 15 per cent, per causa probablement de l’ompliment demogràfic de la ciutat i la
saturació del mercat de mà d’obra urbà.» (Paulino Iradiel; Ernest Belenguer: «El segle XV», en
Hist. P. Val., vol. II, pp. 265-376, cit. pp. 269-270, 272-273 i 275).

Pel que fa a l’evolució de la població de Russafa, Iradiel i Belenguer arrepleguen

les següents dades: 1451: 137 focs; 1469, 126; 1493, 131; 1499, 148; 1505, 189 i 1511,
180 (això suposa un increment superior al 30%). M. Sanchis Guarner estima que els
8.000 focs de 1418 representarien uns 40.000 habitants, i els 15.000 de 1483 uns 75.000
(La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana, p. 169).

L’expansió de la ciutat, que segons les estimacions comentades arribaria als 70 o

75 mil habitants, determina una recomposició de les línies de conflicte social. Darrere
de l’expansió hauríem de suposar un moviment migratori afluent, determinat per la
prosperitat del comerç i la necessitat urbana de mà d’obra per a tasques subordinades,
que es nodriria fonamentalment de barcelonins (que fugirien de la penúria provocada
per la guerra civil), aragonesos, castellans i, potser de manera destacada, camperols de
L’Horta. Es pot adduir algun exemple de la capacitat d’integració lingüística de la ciutat
respecte de les persones procedents de territoris castellanoparlants. Philippe Berger
(Libro y lectura en Valencia, p. 331) arreplega com a exemple d’aquesta integració la
valencianització del cognom de la dona en el contracte de matrimoni del llibreter
Galcerà Dalmau, que adopta la forma Coves, així com el del seu germà, mentre que el
cognom del pare és Cuevas.

El camp penetra la ciutat i aquesta el seu entorn hortolà. Tornem al text d’Iradiel
i Belenguer:
«...tant mitjançant el tradicional augment de terres en mans dels veïns de les ciutats
com, en un altre sentit, amb un capital comercial que buscava els excedents agraris. Ambdós
 processos estaven estimulats, des de les dècades finals del segle XIV, per la reorientació del món
rural cap a la producció de cultius destinats a la comercialització, per la reactivació del mercat de
la terra i pel desenvolupament d’iniciatives particulars (senyors, Església, mercaders i
camperolat benestant) o municipals en la dessecació dels marjals i en inversions d’obres
hidràuliques que, especialment en algunes zones, ampliaren l’espai agrícola.[...] Uns altres
fenòmens venien a completar la dinàmica de dominació de la ciutat sobre el camp. Difícils
d’explicar en la seua cronologia i intensitat, dos processos, complementaris en les seues formes i
distints per la seua envergadura més que per la seua naturalesa, semblen presents: d’una banda,
les vendes de terres de camperols immigrats a la ciutat a components dels oficis artesanals i
ciutadans; d’una altra, l’adquisició d’alqueries i petits senyorius per part de professionals liberals
i mercaders, entre els quals destacaven curiosament els italians. Traducció d’una conquesta del
camp més agressiva, els dos processos responien tant a interessos econòmics especulatius en la
diversificació de rendes dels sectors urbans com a una certa difusió d’un model particular de la
villa rústica a la italiana. Caldria afegir-hi, a més, els intents de les autoritats urbanes per adquirir
i controlar els petits senyorius circumdants. El resultat era sempre el mateix: la penetració de
compradors urbans en la propietat agrícola, la presència de propietaris que són «gent de fora»,
grups intersectorials de petita noblesa, oligarquies mercantils, professionals liberals, artesans i
camperols enriquits que deixen d’habitar en els llocs d’origen i mantenen la seua residència en
els medis o grans nuclis urbans.» (Paulino Iradiel; Ernest Belenguer: «El segle XV», pp. 281 i
284).

Com es repetirà en períodes expansius posteriors, quan hi ha una migració

d’hortolans cap a l’urbs, apareix la figura literària del llaurador que arriba a la ciutat. És,
per dir-ho així, un reflexe condicionat, un recurs literari que té la virtualitat d’exortitzar
la potencialitat amenaçant de la massa dels camperols. La noblesa i l’alta burgesia
primer, i la burgesia mitjana més endavant, es complauran recreant els tipus literaris
d’uns camperols que representen el negatiu d’allò que les classes dominants pretenen
ser.
Al llarg del segle XV la noblesa valenciana va guanyant posicions en el seu
enfrontament amb la burgesia. Gràcies a les accions expansionistes de la corona i la
seua afluència a la ciutat (en el govern de la qual participen cada vegada més), pot
aparéixer una, diguem-ne, estratègia de distinció per part de la noblesa, sobre la qual, al
segle següent, esdevindrà una ràpida castellanització.
El procés de la nobleza afecta també els sectors filonobles de la burgesia. Els
burgesos, en haver assolit prosperitat, aspiren a un títol de noblesa. Un privilegi reial del
1420, atorgava la condició de cavaller als ciutadans juristes que haguessen exercit les
magistratures municipals de València. Eren molt freqüents les aliances matrimonials, i
Jaume Roig satiritza el deler de les filles dels burgesos enriquits per casar-se amb
aristòcrates:
Tot lo penser / qual elles tenen / quan marit prenen, / és sia noble; / seent ni moble, / si
es vol, no tinga; / solament vinga / de gran llinatge / almenys paratge / o gentilea.
(cit. M. Sanchis Guarner: La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana,
p. 200).
 Els burgesos filonobles adopten un mode de vida molt semblant (com a exemple,
hom pot comparar les cases valencianes –no gaire diferents– de dos poetes, el noble
Ausiàs March i el patrici Jaume Roig (vg. M. Sanchis Guarner: La ciutat de València.
Síntesi d’Història i Geografia urbana, pp. 150-151) i es deixen enlluernar per les
aventures cavalleresques, com les que fabula Joanot Martorell (1413-1468) en el seu
Tirant lo Blanc. Entre els cercle de nobles intel·lectuals i els lletraferits burgesos
(Bernat Fenollar, Joan Moreno, Jaume Gassull, Narcís de Vinyoles, Baltasar Portell,
Roderic Díez, Francís de Castellví, etc.), com hem vist, hi havia a la segona meitat del
segle XV relacions extenses i freqüents.
Tant la noblesa com els segments filonobles de la burgesia haurien de
contemplar amb preocupació els esclats de violència xenòfoba, que en definitiva
palesarien el perill de revoltes populars. Conversions massives per por (amb el trasllat a
l’àmbit clandestí de les pràctiques «heterodoxes»), profusió d’heretgies apocalíptiques, i
creixement demogràfic, per l’afluència de masses a una ciutat en esplendor, haurien de
ser factors d’intranquilitat per a les classes privilegiades, més encara quan ja s’havia
produït la dissociació entre el comerç i la menestralia, entre el capital i el treball. Segons
la nostra hipòtesis, La Brama de Gassull s’ha d’entendre, en aquest context, com una
mena d’exorcisme que els membres de la noblesa i el segment superior de la burgesia, ja
capficats en una estratègia de distinció, realitzen per lliurar-se de la visió d’una xurma
incontrolable.

1.2. L’exercici de la violència simbòlica i de la real. De la pressió a la

repressió

Encara que segons els Furs de València, els nobles estaven exclosos del consell
municipal, amb el pas del temps hi foren admesos parcialment. A la darreria del regnat
de Ferran el Catòlic (1479-1516), la noblesa accedeix al govern de la ciutat. El Jurat en
cap fou ja un aristòcrata, així com el batlle general del Regne i els síndics de la ciutat.
L’any 1503 el poder de la ciutat estava en mans del Comte d’Oliva M. Sanchis Guarner:
La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia urbana, p. 201. El 1507 el rei i
Úrsula Germana de Foix, amb la qual havia contragut noces l’any anterior, visiten la
ciutat i són objecte d’una recepció delirant Un signe de reconeixement al monarca era
trencar un tros de muralla per accedir a la ciutat (vg. el Tirant lo Blanc, cap. XVIII).
Entre el trencament de la muralla que es va produir o s’hauria d’haver produït amb la
visita de Ferran el Catòlic i Germana de Foix, i aquell altre que es va produir el 17 de
juliol de 1851, al costat de la plaça de Bous, per permetre l’accés del ferrocarril, que
seria inaugurat el 21 de març de l’any següent, fins a la plaça de Sant Francesc –avui de
l’Ajuntament– hi ha tot un cicle històric d’emancipació frustrada.
El segle XVI s’obri amb un període molt virulent, tant al País Valencià, on
esclatarà amb la revolta de les Germanies (1520-1523), com a la resta de l’Europa
occidental. Les Germanies foren una revolució social de la petita burgesia i la pagesia
lliure contra la noblesa terratinent, l’aristocràcia urbana i la pagesia de fur senyorial.
El fracàs de la petita burgesia valenciana és contemporani de una crisi europea,
que barra el pas a qualsevol esperança emancipadora, com les que havien animat
Maquiavel, Moro, Erasmo o Vives.
Al primer quart del segle XVI hi ha una successió d’esdeveniments i figures de
tal densitat que s’inaugura un cicle ple d’esperances per a la burgesia emergent.
Maquiavel expressa la nova sensibilitat política a El Príncep (1513), Tomàs Moro
publica la Utopia (1516) i esdevé conseller del rei d’Anglaterra, Enric VIII (1518), i, fins
i tot, Lord Canceller (1529). Erasme de Rotterdam publica l’important Enchiridion
militis christiani (1504) i l’Elogi de la follia (1511) i és nomenat conseller del príncep
Carles. El mateix Lluís Vives és preceptor de Guillem de Croÿ, successor de Cisneros,
el que havia estat regent, i es relaciona amb el papa Adrià d’Utrech, i amb Enric VIII. I
de colp, tot es frustra... Augmenta la inestabilitat. Els turcs conquisten l’Illa de Rodes
(1512) i arriben fins a les portes de Viena (1529). Les guerres se succeeixen entre
Francesc I i Carles V, i a les diverses nacions italianes (1495-1529). També augmenta la
inestabilitat la ràpida successió de papes (Alexandre VI mor en 1492, Pius III i Julius II
en 1503, Lleó X en 1513; Adrià VI en 1522, Clement VII, un any després, i Paul III en
1534; el succeirà Juli III), en una època de concilis i cismes. Lutero publica les seues 95
tesis (1518). Erasme intenta barrar-li el pas (De Libero arbitrio, 1524), però el perill
extern polaritzarà les posicions. Enric VIII és reconegut com a cap de l’església anglesa
(1532). Moro és executat (1535). Es prepara la divisió Reforma-Contrareforma.
Al País Valencià, la crisi de les Germanies determinà la consolidació de la
privilegiada situació econòmica, social i política de la noblesa valenciana. Després de la
revolta es produeix un augment molt considerable de l’ascendent polític de la noblesa
sobre la capital i els nuclis urbans en general. Com a resposta a la derrota, s’enforteix el
poder municipal per controlar les diverses classes treballadores (artesans, jornalers i,
fins i tot, professions liberals).
En definitiva, La burgesia haurà d’ajornar el seu projecte emancipador.
 2.- NOTÍCIA BIOGRÀFICA DE JAUME GASSULL

2.1.- Una família noble, potser recent (...1445-1467)

Poques coses sabem de la biografia de Jaume Gassull. Hem de composar el

retrat d’aquest cavaller amb escases referències documentals i algunes deduccions de la
producció literària que hem conservat.
Jaume Gassull era fill del cavaller Andreu Gassull i de na Joana Almenar,
segons consta al testament que el seu pare autoritzà davant el notari de València Joan
Croles, el 27 de maig de 1467, referència amb què comencen les seues notes
biogràfiques R. Ferrer y Bigné, F. Martí Grajales i altres comentaristes. En el document
es fa esment d’un germà, Andreu, que podem suposar primogènit atés que manté el nom
patern. Gassull és un antropònim d’origen àrab i Almenar un cognom habitual a les
famílies jueves valencianes. D’això podríem deduir que la posició de la família en la
cimera de l’escala social, en l’ordre de cavalleria, era més bé recent. Jaume seria el
germà segon d’una família de la noblesa probablement sense massa tradició en aquest
estament. O probablement aquest origen siga el que més s’adiu al seu paper literari: un
autor secundari, que habitualment desenvolupa les obres d’altres (Bernat Fenollar, Roïs
de Corella, Jorge Manrique), que percep la precarietat de l’estratificació social i per això
tractarà reiteradament les seues obres les línies de conflicte (joves i vells, homes i
dones, burgesos i camperols), amb la vehemència d’un parvenu.
Ferrer y Bigné diu que era natural de València i encara que no n’addueix
justificació documental sembla raonable que el seu natalici es produira a la capital.
Viurà en el cap i casal, llevat de períodes de descans que podem suposar en alguna casa
de camp. El seu personatge, Joan Joan, té un somni quan dorm una nit a Museros i el
lloc que descriu a La Brama es correspon amb allò que seria aleshores poc més que una
alqueria a l’Horta Nord.
Tampoc no sabem l’any del seu natalici. Potser el pare va dictar testament quan
algun dels seues fills va arribar a una majoria d’edat. Ferrer y Bigné informa que
s’esmentat com a poeta en 1457, encara que tampoc no indica la font d’aquesta dada.
No és fàcil conciliar les dues referències. Si el suposem adolescent o preadolescent quan
és referit com a lletraferit, comptaria més de vint anys a la data del testament, i potser
hauríem de deduir, llavors, que Jaume seria el primogènit. O bé, mantenir l’ordre en els
germans i suposar que una altra circumstància que no pas l’edat dels fills, animaria
Andreu Gassull a redactar el testament. En qualsevol cas i si donem crèdit a l’esment
com a poeta, hauria de náixer abans de 1445.

2.2.- La primera composició conservada (1474) i pesta (1475)

En 1474 Jaume Gassull participà en el certamen en llaors de la Mare de Déu que

havia estat convocat a València, promogut pel virrei Lluís Despuig. Qui portava
realment el certamen era l’eclesiàstic de la Seu Bernat Fenollar, al qual fou deguda la
convocatòria en vers.
Quan escric aquestes ratlles a Bernat Fenollar li cap el dubtós honor de tindre
dos carrers amb el seu nom a la ciutat de València: el carrer Mossèn Fenollar, entre el
carrer de Jesús i el dedicat a un altre literat, Lladró i Mallí, i el carrer Bernat Fenollar,
també entre dos vies dedicades a lletraferits, el carrer del Poeta Artola i el dedicat a
Ramon Llull, prop del campus de Tarongers de la Universitat de València, la qual cosa
no sembla una mostra de reconeixement, sinó més bé d’ignorància de les autoritats
municipals davant l’ús del nom o del tractament del literat.
Jaume Gassull, que hauria de tindre uns trenta anys en aquell moment. Com que
el certamen havia estat convocat l’11 de febrer i fou jutjat el 25 de març, disposem
d’una datació precisa del poema. Gassull va presentar al certamen una composició en
vers que comença «Mare de Déu ésser no merexqué» i que s’adequava a les normes del
certamen: quaranta-quatre versos decasíl·labs, agrupats en cinc estrofes de vuit versos
creu-encadenats (val a dir, amb la rima ABBACDCD) i una estrofa final o tornada de
quatre versos. Els versos, tot seguint el model clàssic, presenten un accent en la quarta
síl·laba i una cesura després de l’accent. El detall de la mètrica poètica és important,
com veurem, per tal de datar la Brama. Així doncs, els versos corresponen al model
clàssic de la literatura catalana antiga, amb la forma 4+6, amb accent a la quarta síl·laba
i cesura després de l’accent. Heus ací, per exemple, la primera estrofa
Mare de Deu esser no merexque
altra que vos per gran humilitat
ni, sens lahor, l’alta Divinitat
 humana carn dins vos pendre volgue.
Ans e apres tostemps inmaculada
verge, del part restas neta com vori
Excellentement d’infinitats ben dotada,
e del mon tot vertader ajutori.

(RIALC 74.7: 1-8. L’edició íntegra en RIALC 74.7, i en Antoni Ferrando (ed.): Els
certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX, València, Institució Alfons el
Magnànim, 1983, p. 317).

Ferrer y Bigné dedueix que no seria aquesta la primera composició de Gassull

tant per l’esment de l’any 1457, com pel que fet que és designat a l’obra només amb el
cognom, la qual cosa signicaria que gaudiria d’un cert reconeixement. En composar La
Brama, Gassull ja tindria experiència de composicions inèdites, encara que hi havia més
raons per no donar a la impremta el poema que comentem ací.
Les poesies presentades al certamen s’arreplegaren després en el famós
incunable Les obres e trobes davall scrites, les quals tracten de lahors de la
sacratíssima Verge Maria, que durant temps fou considerat la primera obra impressa a
la Península Ibèrica.
En 1475 hi ha epidèmia de pesta a la ciutat, una circumstància que, com veurem,
té la seua importància en les dades biogràfiques conservades i en la datació de la Brama.

2.3.- La defensa de la sanitat pública (1487)

Una altra notícia documentalment establida sobre Jaume Gassull és de 1487.

Han passat trenta anys des de la primera referència a la seua activitat poètica i dotze des
de la composició «Mare de Déu ésser no merexqué». El 28 de juny de 1487 es reuneix
el Consell General de la ciutat de València. Les notícies de la pesta que hi ha a
Catalunya inquieten les autoritats municipals, que probablement recorden els efectes de
l’epidèmia de 1475. El Consell acorda, entre d’altre mesures preventives, designar dotze
cavallers i dotze ciutadans perquè s’encarreguen de la vigilància de les portes de la
muralla. El cavaller Jaume Gassull i el fill del burgès Lluís Berenguer foren encarregats
els dies 17, 18 i 19 de juliol d’aquell any de la vigilància de la Porta de Quart, una de les
dues que encara es conserven, i que s’obria a ponent, cap al que fou domini del
Monestir de Poblet i altres pobles de la ribera sud del Túria. La mesura pretenia el
manteniment de la sanitat i de l’ordre públic; l’arribada a les portes de la ciutat de
població descontrolada se sentia com una amenaça, una representació que retrobarem al
text de la Brama. Vigilar les portes és poder discriminar quan l’afluència dels llauradors
esdevé tumultuosa, quan l’ordre es trenca i emergeix el perill incontrolable. Tota una
metàfora de la situació de la classe superior valenciana a les darreries del XV.

2.4.- Jurat literari de la burgesia (1488)

Un any després del primer episodi de les portes de la ciutat, en 1488, Gassull es
requerit perquè forme part, junt amb dos eclesiàstics, el teòleg mestre Mateu i Mossèn
Luna (dels quals no ens costa cap altra activitat literària), del tribunal que ha de jutjar un
altre certamen poètic, promogut per Pere Gisquerol (HLC III: 378), i realitzat a l’església
de Sant Joan de València, enfront de la Llotja, el 31 d’agost. La sentència es promulgà
el 8 de setembre. En la prosa inicial del llibre que publica els poemes apareix la
referència a l’any 1488 («Mil CCCC LXXXVIII»), però al colofó final potser hi ha una
errada perquè s’hi pot llegir que fou acabat d’imprimir el 3 de febrer de 1498 (Mil y
CCCC LXXXXVIII), la qual cosa suposaria un retard excesiu en la publicació; més bé
podem suposar, com també sembla proposar Riquer, que la impresió finalitzà el 3 de
febrer de 1489.
Per què Gassull rebé aquesta comanda? No ho sabem. Certament, la seua
producció literària anterior conservada és molt menor que la que hagué de composar
amb motiu del certamen (quaranta-quatre front a cinc-cents sis versos), i lògicament
s’exigia del tribunal una discriminació poètica que podia ser matèria de conflicte, com
així esdevingué. Per tant, tenim més raons per suposar que Gassull va composar més
obres literàries entre 1457 i 1488, i que aquestes serien conegudes alemenys en els
cercles literaris de l’època, i que això influiria, potser per mitjà de Fenollar, a l’elecció
de Gisquerol.
Hi ha un altre factor social que podia haver auspiciat l’elecció de Gassull. Des de
1486 la noblesa va deixar de concórrer a certàmens poètics en valencià (s’hi mantenia la
burgesia), perquè aquesta activitat, una de les més populars de la València finisecular,
es realitzava en valencià (Antoni Ferrando: «Llengua i Literatura», en Belenguer
(coord.): Hist. P. Val., , II, p. 388). L’any 1600, el noble Don Gaspar de Mercader
(1561-1631) publicà El Prado de Valencia –títol que es referia a l’albereda de la ciutat–,
una novel·la pastoril que incloïa molts poemes d’autors locals. En unes Justas poéticas
celebrades l’any 1602 per l’Academia de los Nocturnos (creada el 1591), els
participants eren convidats a rimar solament: «en lenguaje castellano / que es agora el
que más corre» (Manllevat de M. Sanchis Guarner: Aproximació a la història de la
llengua catalana. Creixença i esplendor, p. 166. Citat també per Joan Fuster: «Llengua i
societat», en Hist. P. Val., III, p. 227).
Per això, malgrat que en la convocatòria del certamen Gassull escriu que
«perdonaran jermans, cosins, / y los amichs, / qu’axí los pobres com los richs / seran
tractats, / y·ls chichs y·ls grans seran jutgats / segons justícia» (versos 7-12), el cert és
que un tribunal constituït per un noble amb pretensions literàries i dos eclesiàstics que
vigilaren l’ortodòxia de les composicions sobre San Cristòfor, resultava d’allò més
apropiat.
Les composicións de Gassull en aquest cicle de poemes són:
i) Un poema amb el títol «Gracies», que comença «Axi us dexau a tots contents»
(RIALC 74.2). És una part de la convocatòria del certamen, ja que parla de la lectura que
s’ha de fer de la seua resolució. Presenta 76 versos, la forma del qual és la codolada
tradicional, que alterna versos apariats de vuit i quatre síl·labes. Heus ací, per exemple,
el fragment que invita a la lectura de la sentència i adverteix de la seua imparcialitat
(RIALC 74.2: 1-8):
Perque hojau dreta sentencia
ab ver johi,
a huyt del mes vendreu aci
en senblant ora,
y sera us dit qui v de fora
y qui de dins.
Perdonaran jermans, cosins,
y los amichs,
qu’axi los pobres com los richs
seran tractats,
y·ls chichs y·ls grans seran jutgats
segons justicia,
no recordant jens l’amicicia
perque no·s digua,
com de alguns que tenen ligua
y alla l’apeguen,
hon mes los vicis ençopeguen
y·l defallir.

ii) Un altre poema, ampliació de l’anterior, anomenat «Altra joya», que comença
«I·l mateix dia» (RIALC 74.2a), i que forma part de la mateixa convocatòria. Explica que
hi haurà un altre premi al certamen: un «un marçapa, que crech no·s faça / per un flori»
(vv. 8-9). Explica que han de presentar composicions «en cobles tres» i que «...si volreu
estil novell / vejau vosaltres / que libertat vos dam nosaltres,» (vv. 12-14). És, per tant,
una amplicació de l’anterior (b.1), que manté l’estrofa: una codolada de 22 versos.
 iii) La «Sentència» (RIALC 74.5), amb 294 versos amb la mateixa estrofa, que
comença «En nom d’aquell gran Jutge just», és un repàs de les obres aportades al
certamen, on Gassull reparteix elogis a la lírica dels contendents:
(1r) Després d’una introducció, on reitera la imparcialitat, es refereix primer a
«un Ausias de Sent Johan» (vv. 29-49), probablement un retor de la mateixa església on
es feu el certamen;
(2n) en segon lloc, a «lo gran Miralles» (vv. 50-89), a saber, Miquel Miralles;
(3r) a continuació a «Balaguer» (vv. 90-135), el mestre Balthasar Johan
Balaguer, qui arribaria anys després a prior del monestir de la Valldigna;
(4t) després «aquell discret Lois Garcia» (esmentat en HLC III: 373) (vv. 136-
175);
(5é) a continuació parla d’«aquell soptil Pere Martinez», un frare que va trametre
dues composicions (ben identificat en HLC III: 30, 31, 42, 357, 364, 378, 379, 484) (vv.
176-225);
(6é) després, «mosen d’Anyo, que·s fa dir Pere» (vv. 226-243);
(7é) a continuació el «tan reverent Ferrando Dies» (vv. 244-257), poeta que
havia ofert un premi, dos anys abans, al qual havia tirat sense èxit Anyó (HLC III: 378);
(8é) després, «lo gran Vinyoles» (vv. 258-273), un lletraferit important, el qual
també va composar versos «en lengua toscana» i va traduir del llatí al castellà (vg. HLC
III: 330 ss. i, més endavant, sobre el Cancionero General de Hernando del Castillo);
(9é) i, per últim, «lo trobador Lois Rois» (vv. 274-294), que més bé hauria de ser
«Roís», com argumentarem més endavant, a qui donen com a guanyador del certamen, i
que ja n’havia guanyat un altre el 1486 (vg. HLC III: 375).
La «Sentència» manté l’estrofa codolada.
iv) Un poema breu, amb 30 versos (RIALC 74.4), amb la mateixa estrofa, que
comença «Dificil cossa ‘s ben jutgar», i que es la resolució sobre la concesió d’un
«marçapa», que atorguen a l’estudiant «Jeronim Marti», encara que proposen fer-ne vuit
parts, i repartir-ho, «si·l guanyador / sera cortes repartidor». El grup de poetes que
aspiraven al «marçapa» no coincidia exactament amb l’esmentat anteriorment.
v) Per últim, un poema posterior, però que pertany al mateix cicle, que és una
«Provesio dels jutges», en haver-se plantejat una impugnació a la sentència (RIALC
74.9). Pere Anyó havia redactat una llarga i violenta protesta contra la resolució, i Lluís
Roís respongué insultant Mossèn Anyó (HLC III: 378-379). La composició de 84 versos,
amb la mateixa estrofa, vol tancar la querella entre els dos poetes:
posam vos, donchs, un callament
tan perdurable,
que us ligue als dos d’un amigable
ver’ amistat,
puix apres d’ell sou coronat
per lo millor,
Sieu content de tal honor.
(RIALC 74.9: 74.9: 78-84)
(Ed. RIALC 74.9 i Antoni Ferrando: Els certàmens poètics valencians del segle
XIV al XIX, pp. 621, 624, 625 i 657)

2.5.- Pesta i circumstàncies literàries determinants per a Gassull (1490-

1493)

L’any 1490 es declara a València una nova epidèmia de pesta, probablement no

tan greu com la de 1475. Tanmateix, tingué efectes notalbes pel que fa a la literatura. En
juliol d’aquell any va morir l’escriptora sor Isabel de Villena. A aquesta prestigiosa
abadessa li dedicaran l’obra Lo Passi en cobles, un llarg poema, amb 4.543 versos,
redactats per Bernat Fenollar, Joan Escrivà, Pere Martines (que havia enviat dues
poesies al certamen de Sant Cristòfor) i Joan Roís de Corella. En la primera de les seus
parts, una dedicatòria a sor Isabel de Villena, Fenollar i Martines fan servir estrofes de
deu versos decasíl·labs, amb cesura després de la cinquena síl·laba, és a dir la mateixa
estrofa que emprarà Gassull en la Brama. Podem deduir que la dedicatòria va estar
escrita quan vivia l’escriptora, val a dir, abans de juliol de 1490, per la manera com se li
adreça Fenollar: «Seran vostres tochs les perles triades / qu’en tot nostre dir sembrades
iran / los mots que y metreu seran estimades / grans pedres y joyes que ben engastades /
lo pobre collar nos enrequiran» (versos 11-15). Per l’altra banda, l’obra es clou amb una
estrofa de Jacobo de Vila, que indica que fou finalitzada l’onze de gener de 1493.
Per tant, Gassull havia de conéixer l’estrofa de deu decasíl·labs, amb cesura
després de la síl·laba cinquena, des de 1493, i fins i tot, si havia tingut accés als
manuscrits, des de 1490. Com veurem en dues composicions relacionades amb les
circumstàncies literàries d’aquest període, que seran comentades, assatja l’estrofa de
deu versos i el vers de deu síl·labes amb cesura central, que emprarà en la Brama.
Abans de donar detall d’aquestes produccions, presentem algunes altres circumstàncies
literàries, que podem ubicar en aquells anys, i que també es relacionaran amb la
producció posterior de Gassull. Anem a pams.
a) En primer lloc, Joan Roís de Corella publicà a Venècia el Psalteri, és a dir, el
llibre dels salms, «trellat de latí en romanç». El lloc d’estampació probablement estaria
determinat per les disposicions que la Inquisició castellana havia dictat a la Corona
d’Aragó sobre textos bíblics escrits en romanç, i que tenien com a precedent la crema
d’exemplars de la Bíblia valenciana, editada el 1478 i atribuïda a fra Bonifaci Ferrer.
b) En la mateixa orientació, també el 1490 fou editada per Lambert Palmart, a la
ciutat de València una Omelia sobre lo psalm de profundis de Jeroni Fuster, beneficiat
de la Seu de València, que incloïa textos de mossèn Galvany de Castellví, mossèn Pere
Adrià i mossèn Pere Anyó, el poeta disconforme amb la sentència de Gassull. El nostre
poeta també farà una aportació al gènere del comentari dels salms en castellà, com
veurem.
c) També Roís de Corella estava composant en la mateixa època una Història de
la gloriosa santa Magdalena, obra de difícil datació, peró, en qualsevol cas, posterior a
1482 i probablement anterior a 1492. Inspirant-se en aquesta obra, Gassull composarà
en cobles La vida de Santa Magdalena.
d) A més, Hernando del Castillo, un castellà resident a València al servei del
Comte d’Oliva, que estimava la poesia, començá cap a l’any 1490 a compilar textos per
fer una antología poètica. El seu Cancionero General es publicaria en gener de 1511, i
inclouria dues composicions de Gassull en castellà, una glossa d’un poema de Jorge
Manrique i un comentari també del salm De profundis.

2.6.- Transició a les composicions profane s: La vida de santa Magdalena i les

composicions en castellà (1490-1496)

Amb les influències esmentades, Gassull composarà dues obres de datació

difícil: La vida de santa Magdalena en cobles i un parell de composicions en castellà.
La biografia de Maria Magdalena i el comentari de salms eren assumptes que
palesaven la transició entre el tema religiós i el profà. La Magdalena era el personatge
de la Passió que millor permetia un acostament a temes no religiosos, com ara l’amor; la
mateixa secularització que advertim en el comentari dels salms de Roís de Corella o el
mateix Gassull. Per aixó entre La vida de santa Magdalena en cobles i les glosses en
castellà de Gassull s’adverteix, com ja ha indicat Martí de Riquer, una certa semblança.
Ara bé, que el tema estigués plantejat des de 1490 no vol dir que Gassull realitzara les
seus composicions en aquell any. Més bé hauríem de pensar que són posteriors.
La vida de santa Magdalena en cobles és un poema amb set-cents vint versos. El
poema comença «Ab tot que tant, amb tan autèntics actes» i, segons el colofó de
l’edició de 1505, estampada per Joan Jofré i ornada d’acurades xilografies, fou redactat
en 1496: «A lahor y gloria de nostre senyor deu y de la gloriosa intemerada mare sua
fon feta la present obra per lo magnífich mossèn iaume gaçull, caualler, l’any mil
quatrecents noranta e sis…» Que la composició «fon feta» el 1496 no significa que
Gassull no s’hi dediqués a l’obra en un temps anterior, que en qualsevol cas no seria
més enllà de la dècada dels noranta, com ha estat explicat. La mètrica del poema sobre
santa Magdalena té interés per a la datació de la Brama. Els seus set-cents vint versos es
presenten agrupats en seixanta estrofes de dotze decasíl·labs, cadascuna amb dues parts
de cinc versos, amb hemistiqui tradicional (quatre més sis), que rimen ABAAB i dos
versos més apairats. La Brama repetirà la combinació de la rima dels versos i únicament
eliminarà els dos darrers apairats, per formar estrofes de deu versos. Encara haurem
d’esperar a una altra innovació en ubicar l’hemistiqui d’una forma novedosa (cinc més
cinc), que prové de la mètrica castellana. Per això resulta interessant que s’ubique en
aquesta mateixa època la datació de les seues composicions en castellà. Edicions RIALC
74.1 i Rosanna Cantavella i Salvador Jàfer, Obra religiosa, València, Edicions Alfons
el Magnànim, 1989, pp. 77 ss.

En el Cancionero General recopilado por Hernando del Castillo s’arrepleguen

dues composicions de Gassull en castellà, sense datació. D’aquesta obra va fer una
edició facsímil la Real Acadèmia Espanyola, que es pot consultar en la Biblioteca
Virtual Miguel de Cervantes (http.//www.cervantesvirtual.com).
La introducció de Antonio Rodríguez Moñino, datada en 1958, explica la
peripècia de composició d’aquest llibre:
El Cancionero general que hoy reimprimimos en facsímile tuvo larga gestación, no
menor de cuatro lustros. Hernando del Castillo, castellano residente en Valencia al servicio del
Conde de Oliva, apasionadísimo por la poesía, comenzó a reunir, a partir de 1490
aproximadamente, cuantas composiciones pudo hallar desde el tiempo de Juan de Mena hasta
sus días. En posesión de muy ricos materiales, alabados por cuantos los vieron en su poder, se
animó a seleccionar, ordenar y pulir los que le parecieron más a propósito para imprimir con
ellos un volumen. [...] Preparado el libro formó Castillo sociedad con el impresor Cristóbal
Koffman y con Micer Lorenzo Ganot, escriturando en Valencia el 22 de diciembre de 1509 ante
el notario Juan Casanova las condiciones mercantiles. Castillo, como único autor, recibiría el
25% de la venta de los mil ejemplares que se convino imprimir en casa de Koffman. Al cabo de
un año, justamente el 15 de enero de 1511, se concluía de estampar el magnífico volumen,
haciendo constar en el colofón la existencia de un Real Privilegio con arreglo al cual nadie
 podría repetirlo en todo ni parte durante cinco años en el Reino de Castilla y diez en el de
Aragón, ni tampoco se autorizaba la venta a otras personas distintas de los editores. Realmente,
la maestría de Koffman quedó bien patente al conseguir en un año dar cima al hermoso volumen
en folio de cuatrocientas ochenta y cuatro páginas, en su inmensa mayoría a tres columnas de
letra gótica, esfuerzo no realizado en ningún otro país hasta entonces. [...]
A partir del folio 173 vuelto y hasta el 219 volvemos a encontrar un numeroso grupo de
composiciones clasificadas por autores y que siguiendo el orden en que se hallan colocados
podemos dividir en dos grupos: el primero parece corresponder exclusivamente a poetas
castellanos [...]; el segundo reúne a catorce, casi podríamos afirmar que contemporáneos de
Castillo (Conde de la Oliva, don Alonso de Cardona, Francés Carroz Pardo, Mosén Crespí de
Valdaura, Francisco Fenollete, Juan de Cardona, Narcís Vinyolés, don Juan Fernández de
Heredia, Mosén Gazull, Jerónimo de Artes, Quirós, Francisco Hernández Coronel, Comendador
Estúñiga y Bachiller Jiménez) y valencianos o pertenecientes al grupo poético de Valencia.

Si les composicions de Gassull foren coetànies a la composició del Cancionero,

resultaria raonable aproximar la data de les composicions en castellà a l’època de les
cobles de Santa Magdalena, com suggereix Martí de Riquer.
En la pàgina 203r llegim: «Comiençan las obras de mossen gaçull, y esta
primera es una glosa de una cancion de don jorge manrique que dize assi». A
continuació hi ha el poema de Manrique que comença «No sé por qué me fatigo», amb
dues estrofes, i a continuació la Glosa de Gassull, amb cent quinze versos de vuit
síl·labes en mètrica castellana, seixanta-sis en la mateixa plana i quaranta-nou més en la
plana 203v. La Glosa comença amb la «quintilla»: «En quereros bien lo creo / qua a mi
mismo me persigo, / y es forçado según veo, / pues si pena mi deseo, / no sé por qué me
fatigo.» Després d’aquesta composició, en la pàgina 203, hi ha el títol: «Otras [obras]
suyas aplicando el salmo de profundis a sus passiones de amor», a continuació del qual
trobem encara sis estrofes i mitja en aquesta plana i una i mitja en la següent, la 204r,
amb 80 versos en total, octosíl·labs de mètrica castellana, que comencen «De profundis
he llamado». A continuació hi ha obres de Jeroni d’Artés.
Cap a l’any 1495 o 1496, una altra circumstància literària determinarà el gruix
de la producció de Gassull, la seua participació en Lo procés de les olives i Lo somni de
Joan Joan.

2.7.- Lo procés de les olives (1495-1496)

Lo procés de les olives és una obra col·lectiva, que s’enceta amb una pregunta en
vers que Bernat Fenollar adreça a Joan Moreno, formulada en 1495 o 1496, i que tracta
de la capacitat amatòria dels vells: «Perquè vull saber, menjant vos olives / lo com de
aquelles traheu lo pinyol / ni com, de la closca, lo chich caragol; / que fer yo no u puch
sens dents ab genives.». Moreno contesta i tots dos mantenen un diàleg amb estrofes de
vuit versos, els quatre últims acaben en «olives», «pinyol», «caragol» i «genives».
Després de cent setanta-vuit versos, hi ha un poema de Gassull, com a procurador de
Moreno i contra Fenollar, amb dos-cent vuitanta-vuit versos, que comença «Report
d’unes noves me força que us diga». Gassull manté l’estrofa de vuit versos, de rima
creu-encadenada (ABBACDCD). Els versos són decasíl·labs, amb dos hemistiqui de cinc
síl·labes. L’estrofa de la Brama aquest mateix vers, amb l’estrofa que havia assatjat en
La vida de santa Magdalena. Les dues obres estan datades el 1496, encara que podien
haver estat encetades abans. Per això, haurien d’entendre que la Brama no pot ser
anterior a aquesta data. Més endavant tornarem sobre la seua datació.
Un altre autor que, «per no ésser conegut» pren el pseudònim de «lo síndic del
comú dels peixcadors», contesta a Gassull, i aquest li dedica una composició de cent-
dotze versos, que comencen «Sens molta disputa tot hom pora veure». En aquesta
segona composició hi ha un altre element poètic que cal remarcar. Gassull no només
segueix pauta poètica que havia estat establerta, sinó que augmenta la seua exigència:
canvia la rima a creu-creuada (ABABCDCD) i afegeix la dificultat d’encadenar la rima del
darrer vers d’una estrofa amb el primer de la següent, i repetir la rima dels quatre
primers versos de l’estrofa final, la tornada, als segons. «Lo síndic» contesta i Gassull li
adreça un altre poema, amb cent-dotze versos més, que comença «Si moltes ne feu vos
d’estes ampreses», que manté l’autoexigència poètica del poema anterior.
Després, Moreno li adreça a Gassull cent-setanta versos més, «fent-li gràcies
com ha pres la part sua», i aquest li respon amb un altre poema de tres-cents quaranta-
quatre versos, és a dir, pràcticament el doble, potser una nova mostra d’arrogància. En
aquest poema, que comença «Puix la voluntat tots temps està presta», Gassull torna a la
rima creu-encadenada, llevat de la tornada final. Cal parar esment en la segona estrofa,
perquè suggereix alguna disputa amb Fenollar, com aquella que arreplegarà en la
Brama. Literalment: «Mas, per què m’ocorren per ara prou coses / sobre los items que
stan ben posats, / per què los tests vostres resten postil·lats, / no vull oblicar-me de fer-hi
les gloses, / dexant al present les altres disputes / ni·l com, ni perquè, vos hi·l Fenollar /
venguts sou a dir-vos axí fills de putes, / cascú per millor sa part defensar.»
Novament «replica lo discret En Joan Moreno» i Gassull n’afegeix una darrera
composició, amb cent quaranta-vuit versos, que comença «Tostemps hohi dir, hi ver se
reçita». Lo procés es clou amb una composició de Narcís Vinyoles «loant les cobles
fetes per En Joan Moreno a favor dels vells», i amb una altra de Baltasar Portell,
«defenent la part dels joves». D’aquest autor no coneixem cap altra composició: seria
«lo síndic del comú dels peixcadors» aquest «portell»?
En les seues col·laboracions en El procés de les olives hem vist com Gassull, que
sempre pren peu en l’escrit d’un altre, se creix. S’arrisca amb mètriques més exigents o
duplica el nombre de versos dels seues adversaris poètics. La conseqüència d’aquesta
disposició serà una nova composició, la més reeixida de Gassull: Lo somni de Joan
Joan.

2.8.- Lo somni de Joan Joan (1496-1497)

Lo somni de Joan Joan (que abreviarem Lo somni) és la obra més ampla de

Gassull que ha estat conservada. És tracta d’una continuació de Lo procés, obra a la
qual, com veurem, farà esment, i que hagués de ser escrita entre 1496 i 1497, quan les
dues obres foren editades. Abans d’entrar en l’explicació breu del seu argument,
pararem esment a les característiques mètriques. Lo somni es composa de tres mil
vuitanta-nou versos, que comencen «Considerant quan dignament». Gassull combina la
codolada tradicional, que alterna versos de vuit síl·labes i versos de quatre, i l’estrofa de
deu versos, amb cesura després de la quarta síl·laba, dividida, a efectes de rima, en dos
parts ABAAB, amb el darrer vers encadenat amb el primer de la codolada següent. Les
modalitats mètriques són, per tant, més tradicionals que les assatjades en Lo procés, en
les obres anteriors o en la Brama. Per al nostre interés, se’ns plantegen dues hipótesis: o
bé hi ha un retorn a versos més tradicionals, en el qual el poeta es trobaria més còmode
per tal d’enllestir la seua llarga obra, o bé bona part de la composició de Lo somni seria
anterior a Lo procés, i el poeta el conclouria després de la seua participació en aquesta
obra. Si considerem les característiques mètriques de la Brama, podríem pensar que
seria immediatament anterior al «retrocés» de Lo somni (segons la hipòtesi primera) o
immediatament posterior, contemporània en tot cas a Lo procés (segons la hipòtesi
segona). En els dos casos tindria sentit ubicar-la «editorialment» darrere de Lo somni,
com estava al llibre referit en el Catàlech de Genovés y Olmos. Anem amb l’argument.
Joan Joan, el protagonista del poema, vol descriure un somni que tingué a
Museros, segons el qual anava una nit per les teulades, com un furó de caça, i entrà en la
cambra d’una dama, que estava «de partera» i reposava en el seu llit. Parlen, però com
que «lo jorn ja clarejava» i «stimant que perillava», decideixen que s’amague sota el llit,
on roman tot lo dia. Entra el marit en la cambra i després «dones en grant suma».
Aquestes comencen a parlar «tot, fil per randa, / vos ho diran, sens donar tanda / pera
respondre». Joan Joan s’esforça per escoltar-les: «que desigi que els meus cabells hi
çelles / fossen tornats en aquell punt orelles». Les dones, alguna de les quals té un nom
irònic, referit a la noblesa, com ara «Na Lepafils de Sandoval», continuen parlant amb
unes converses que presenten doble sentit eròtic: «Del meu [marit] vos dich que
totstemps fa / grans bancadales; / dos mesos ha que stich debades, / que del meu ort /
tinch ja mig sech lo morritort / hi·l jolivert: / tot està herm, hi tot se pert; / tan tart hi
plou!» (versos 276-283). Una dona informa d’El procés: en un altre lloc parlaren «unes
rahons […] de cinch o sis homens huy de València: hi la hu és un jurat [Vinyoles]
entre·ls altres…». En la descripció que segueix es fa esment de Fenollar, a la casa del
qual es reuneix el grup: «alguns se solen ajustar / en çerta casa / d’un home de corona
rasa, / ecclesiastich, / molt graciós hi molt fantàstich / hi molt sabut, / y entre la gent
molt conegut / par exçellent, / de molt gentil enteniment / hi singular: / mossén Bernat
de Fenollar.» (versos 356-366). S’enuncia el tema d’El procés: «sobre los jovens hi los
vells, / qual de amor / deu ésser més merexedor / hi més amat» (versos 382-385), i es
descriu la resta de participants, fins i tot el mateix Gassull, amb el detall de ser estràbic:
«Senyora, l’u és Fenollar, / lo doctor vell; / Johan Moreno, hi Portell, / hi un Gaçull, / lo
viscabí que té un ull desconcertat, / hi·l que us he dit és lo jurat: / mosén Vinyoles; /
caxa n’an fet de castanyoles / ells de nosaltres; / també hi ha, crech, que dos altres / que
no·ls m’an dits, / los qual si són enmiscuhits / secretament / sensse tenir gens sentiment /
dels noms d’aquells.» (versos 424-439).
Les dones s’interessen pel tema i comencen a raonar-ne, produint-se una situació
de confusió: «a poch a poch la bregua fon mesclada, / hi lo “bum bum” anava per
cossia» (versos 569-569). En la conversa apareixen novament motius eròtics: «hun bon
tihó que fos ben gros / fóra millor / […] hun bon perpal / que giripiga». Arriba un metge
i totes callen, però el silenci dura poc. Les dones acorden nomenar un advocat i un
procurador que les defense. Trien misser Artés i en Despí, que van junts «per ser los dos
com a bací y cadena» (vers 779). El primer és Jeroni d’Artés, del qual es conserven
diverses poesies en castellà al Cancionero General de Hernando del Castillo. En Despí
podia ser un altre personatge del cercle de Fenollar o bé un alter ego d’Artés, o
viceversa. Mentre esperen aquests, les dones continuen parlant i tracten de literatura
(amb referències al Tirant lo Blanc i les obres de Roís de Corella, versos 789-809).
Quan arriben l’advocat i el procurador les dones plantegen la seua demanda: els vells,
«vils enemichs de joventut», volen «a nostra squena / descarregar / lo fexuch pes, lo
qual portar / ells ja no poden» (versos 911-913). Volen obrir un nou procés i «que la
deessa de Amor / lo jutge sia» (versos 936-937). Hi fan una suplicació i exposen la
denúncia, formada per onze greuges, freqüentment també formulades amb expressions
de doble sentit erótic. La «deessa hagué compresa / la tal clamor». Arriba, «a cap d’un
poch hi no molt tart», Joan Moreno, «que per son mal coneix l’ageno», per representar
la part contrària del procés. El poeta accepta i demana un escriva. Despí li porposa
Ximeno i després en Sobrevero, personatge que s’ha de correspondre amb Joan
Sobrevero, qui fou notari a València des del 1492, i que apareix documentat el 1516, i
que també va participar en el certamen tde 1474. Moreno l’accepta i argumenta
confiadament contra els onze greuges presentats. Despí prepara la seua rèplica. En
aquesta trobem un fragment interessant, una «gran letania» de noms, que copiarem:
«Johan Pantaix / ple-de-mil-anys, Martí Carcaix, / Nofre Panssit, / Jaume Ruat, Guilem
Podrit, / Perot Ysagre, / mossén Sospir, míçer Puagre, / don Ramon Fleuma, / en Matheu Sech,
n’Alfonso Reuma, / mestre Rugall, / mossén Rovell, miçer Gargall, / en Lorenç Tos, / mossén
Jamech En-pipitós, / miçer Laguanya, / mossén Humor, Vicent Migranya, / Andreu Moxell, /
Gaspar Estopa, don Fluxell, / miçer Postema, / Antoni Brach, mestre Quaresma, / Felip Sardina, /
miçer Exut, Cosme Ranyina, / y en Amargós, / Damià Grony, Miquel Çelós, / mestre Trist-any, /
mossén Adzar, Domingo Cany, / Tomàs Corcat, / Bernat Tramssit, Aloy Podat, / n’Agostí Fluix,
/ Jordi No-puch, Loïs Arruix, / y altres molts més.»

Aquesta enginyosa relació es refereix a persones reals de la societat valenciana,

com podem deduir de l’alternança de noms i tractaments valencians i castellans (en i
don) i de l’eventual identificació d’algun dels relacionats.
Aquest és el cas del mestre Trist-any, que hem d’identificar amb el preceptor de
Lluís Vives, un home que apareix freqüentment a les actes del Sant Ofici (1489, 1491,
1495, 1499, 1501, 1509, any que fou executat, i 1515) i que fins i tot és descrit en un
parell de diàlegs d’Exercitatio Linguae Latinae (Breda, 1538) de Vives. En el diàleg
tercer, un pare ajusta el cost de les lliçons per al seu fill amb el mestre, anomenat
Filopó; al diàleg següent, uns escolars acudeixen a casa del mestre pels carrers de
València, un itinerari que el cronista Agustí Sales va identificar com el que portava a la
casa de Tristany, i que estava enfront d’una altra casa, propietat de la viuda Castellana
Guioret, mare del rabí Salvador Vives i cunyada de Lluís Vives pare, on fou
«descoberta» el març de 1500 una sinagoga clandestina. El 1501 foren executats i la
casa enderrocada. S’hi va aixecar un monument religiós, la Creu Nova, que dóna nom a
un carrer junt a l’edifici antic de la Universitat de València.
A tall d’hipòtesi, podríem identificar el «Loïs Arruix» de la relació amb el poeta
Lluís Rois. La homofonia del cognom, que havia de ser agut, es dedueix del vers de la
«Sentència» de 1488: «que guanya·l pris / lo trobador Loïs Rois». La paraula «arruix»,
per a Gassull, està farcida de connotacions burlesques. En un vers posterior d’aquesta
obra, el poeta es refereix a la impotència dels vells, fent servir la imatge del fanal, al
qual s’afegeix oli quan hi ha poc d’oli. Quan en manca, el ble fa soroll, i, en general, les
coses que no estan engreixades, també en fan. Si queda l’aigua, i no l’oli, el resultat és
que els vells «s’arruxen». Els versos, amb expressions satíriques llatinitzades, són:
«puix non utuntur / lampades sue iam extinguntur / hi totes cruxen; / l’aygua y roman:
donchs, que s’arruxen, / puix l’oli·ls fall.» (versos 2116-2117). En Lo procés de les
olives «arruix!» és una interjecció, que faria l’expressió anterior equivalent a «que se’n
vagen!», un joc de paraules semànticament pròxim al viu encara: «arre gat! –o ha
plogut–».
També com a suposicions cal remarcar l’homofonia entre el «mossén Adzar» de
la relació i mossén (Pere) Adrià, un dels comentaristes del salm De profundis en l’obra
publicada a València en 1490, ja comentada. I, fins i tot, entre «mossén Sospir» i
mossén Crespí (de Valdaura), un altre dels poetes inclosos en el Cancionero General.
La relació de noms planteja una altre assumpte al nostre comentari. Gassull
coneix les claus de la satira fins el punt que pot neutralitzar l’efecte d’una relació que
ridiculitza un bon grapat de conciutadans. Pot fer la gosadia de jugar amb els seus noms
perquè porta vora mil cinc-cents versos on el lector ha pogut tastar la ironia de l’autor, i
ja ha estat preparada per les referències a les dames i, fins i tot, al grup de Fenollar, on
el mateix autor ha estat descrit.
Seguim amb la descripció de l’acció de Lo somni de Joan Joan. Els vells de la
relació signen un document davant el notari, que presenta el secretari. En Moreno
reclama la presència de la Raó. Aquesta arriba i saluda Venus, la qual li torna el salut i
comencen a parlar, així com Moreno i Despí. Arriben els advocats a disputar. Artés
exposa arguments contra els vells, on el poeta mostra la seua capacitat per jugar amb el
llenguatge. Per exemple, els vells no són com les parets, que es poden reparar o passar
«lo palustre», perqué «dels vells aquests, vells és lo de defora, / vell lo dedins, envellit
per vellea, / y, envellits vells, vellea·ls desafora / per vells velluts, l’envellit cor los plora
/ com d’ells, per vells, lo vell temps no sarrea.» (versos 1798-1802). Com ja hem vist,
Gassull introdueix expressions en llatí, amb efecte humorístic. Per exemple, el vell
cassat amb «donzella de quinz’anys»: «Per que, puix, quod tibi non vis / tu fas en ella?
[...] / que si vergonya o temor / ambdós adiunxit / lavors lo que Deus coniunxit / se
desfà prest» (versos 1901-1902 i 1905-1908). Hi ha una barreja de fòrmules habituals i
expressions inventades, per exemple «et manus habent et no palpabunt» (vers 1999), i
també referències pretesament erudites, literàries i bíbliques, com ara: «Legiu Terenci /
veureu en quant tendran silenci; / mirau l’Egidi; / no us oblideu tampoch l’Ovidi, / De
Arte Amandi, / y allí veureu quin sucrecandi / y a pera ells» (versos 2018-2024).
Enceta després l’argumentació misser Sabater, que representa la part dels vells.
Continuen els recursos estilístics esmentats: llatinismes, amb efecte humorístic, i
referències bibliogràfiques. En concloure, «puix fon del tot la causa disputada», els
«jutges» (Raó i Venus) assignen jornada per publicar la sentència. Mentrestant, Joan
Joan, que ha assistit al procés, «molt content restava». Continuen les converses i el
debat entre Raó i Venus. Les deesses criden alguns vells, novament de nom irònic (Lois
Eunuch, y an Tremolo, / y a miçer Moix, / mossén Moquita, y en Coix-Coix). Després
hi ha la llarga resolució. Una invocació a Jesucrist i la sentència de les jutgesses:
«sentenciam hi declaram: / que tots los vells, / segons les obres, / no puguen ser d’amor
manobres / ni tampoch mestres; / ans, tot aquells que son mal destres / en aquest art, /
volem, manam vixquen a part, / fora·l ramat» (versos 2972-2981). Després, un colofó
clou el poema. La sentència és publicada el 6 de desembre de 1496 i es desperta Joan
Joan. Per què Gassull, que aleshores hauria de comptar potser més de cinquanta anys
pren partit pels joves? Per què no realitza una apologia dels vells? O més bé la realitza,
en presentar-nos un somni inversemblant i una argumentació forçada? O és ell mateix,
la seua capacitat literària, la reducció a l’absurde de l’argument que parla de la
incapacitat dels vells? Aquestes no són qüestions sense importància. A mesura que
augmenta la producció literària (si més no, la que ens ha pervingut) el nostre autor
sembla endinsar-se en el camí de la paradoxa. L’obra sobre la Magdalena i les
composicions en castellà tracten, en definitiva, d’un tema profà amb una forma
religiosa. Lo somni conclou allò que la seua virtualitat nega. El mateix passarà amb la
Brama: allò que defensa és allò que ataca. Però ja en parlarem.
En 1497 es publiquen, en edicions ornades de belles xilografies, Lo procés de les
olives i Lo somni de Joan Joan.
Hi hagueren composicions posteriors? No ho sabem. Fins i tot hem d’admetre
que les composicions castellanes podrien ser posteriors a l’any 1497. A tall d’hipòtesi,
podem formular algunes suposicions sobre el silenci literari de Gasull en, almenys, la
dècada posterior a 1497. En primer lloc, que no ens han pervingut les seues
composicions, tal vegada perquè el nostre autor les composava per ser llegides a les
tertúlies literàries, com hem vist. Una segona suposició hauria de plantejar la possibilitat
d’una certa hostilitat per part del seu auditori. Tal vegada les ironies de Lo somni de
Joan Joan havien estat excessives. O, potser, el grau de sàtira que imprimia a les seues
composicions les convertia més bé en matèria de fulles no impresses, d’escrits que
podien circular de mà en mà, com podia haver estat el cas de la Brama, però que no
sempre resultava convenient imprimir. Si així havia estat, no podem descartar tampoc
que (i pel que diu, com veurem, la primera estrofa d’aquesta composició), el nostre
poeta encetara la seua producció «seriosa» en castellà, una mena de conversió que bé
explicaria la manca d’obres datades més enllà de 1496.

2.9.- Novament la defensa de la sanitat pública (1507)

Informa Martí Grajales que l’any 1507 el Consell de la ciutat de València va

prendre disposicions sanitàries semblants a les que havia dictat en 1487. A Gassull i al
senyor d’Andilla se’ls encomanà que vigilaren la porta de Quart el dia 2 de març.
Aquesta anotació mereix un parell de comentaris. Vint anys abans la custòdia de la
porta havia estat encomanada a un cavaller i a un ciutadà; ara, se n’encarreguen dos
cavallers: La noblesa guanya poder enfront de la burgesia. D’una altra banda, la
repetició de Gassull en la porta de Quart fa pensar en alguna circumstància particular
que determinara l’assignació. Tal vegada la proximitat de la seua casa a la porta de
ponent.

2.10.- La recepció d’una relíquia i l’absència (1508...)

Ferrer y Bigné ofereix una notícia que, segons ell, no havia estat enregistrada
anteriorment, de la qual podem deduir que l’any 1508 encara vivia Gassull. Segons una
escriptura atorgada davant Vicent Ambrosi Artés, el 25 de novembre d’aquell any,
Guillem Navarro, mossèn Gassull, mossèn Geroni Fuster i el mestre «Sierra», reberen
«certa relíquia d’un Sant Màrtir innocent», en l’església de l’Hospital de València.
Segons Ferrer y Bigné Gassull no comptaria aleshores menys de mig segle, i més bé,
calculem nosaltres, ultrapassaria els seixanta.
En el Manual de Concells de 1515 hi ha una relació dels cavallers que aleshores
hi havia a la ciutat, per tal que prestaren servei de guardes a totes les portes. Ja no hi ha
presència burgesa. No s’hi troba Jaume Gassull, per la qual cosa Martí Grajales dedueix
que, en aquell any, ja hauria mort.
 3.- LES EDICIONS DE LA BRAMA

La peripècia editorial de La Brama és notable, i es presenta com una successió

d’edicions i no-edicions. O millor, de no-edicions i d’edicions, si seguim el fil
cronològic. Abans de presentar aquesta curiosa sèrie, afegirem una introducció sobre els
llibres a l’època de Gassull.

3.1. Llibre, lectura i distinció social

Fins a la fi del segle XIV, l’assoliment de competències escrites és pràcticament

exclusiu de les classes privilegiades, les quals, a més, fan un ample ús del llatí. El llibre
és un objecte propi de la cort, la noblesa i el clergat. La majoria de la població, agrupada
als estaments no privilegiats, resta al marge. La situació començarà a canviar a partir
dels darrers anys del Tres-cents i durant el Quatre-cents. Un exemple del canvi en la
concepció del llibre l’aporta el capítol CXXI del Tirant lo Blanc. Martorell escriu:
Com se fon dinat, [Tirant] pregà a Diafebus volgués anar al palau e dar unes hores que
tenia molt singulars a la Infanta, les quals s’eren fetes en París e molt subtilment esmaltades, e
tancaven-se ab tancadura de caragol d’escala que llevant-ne la clau no era negú sabés conèixer
per on s’obria; e dins havia molt singular lletra e històries fetes d’estranya manera, e molt ben
il·luminades, que tots los qui les veren deien que en aquell temps més pomposes hores no
pogueren ésser trobades.

Ara bé, la mateixa novel·la de Martorell fou un llibre imprés a les darreries del
Quatre-cents, i que gaudiria d’una certa popularitat a la ciutat de València al primer
quart del segle XVI segons es desprén del testimoni inquisitorial de Joan Liminyana
contra el pare de Lluís Vives o els passatges de Lo somni de Joan Joan de Gassull que
hem vist adés.
Les autoritats ciutadanes, representants de la burgesia, afavoriran l’ús de la
llengua pròpia en lloc del llatí en els documents jurídics i les cartes i, sobretot,
estimularan la producció de llibres i la seua difusió, com un element més en el seu
conflicte amb les classes privilegiades.
Durant el regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1456), burgesia i noblesa,
contemplen de manera distinta les accions expansionistes del sobirà. Tot manifestant la
seua oposició, els burgesos valencians escrivien al monarca el 1423:
No resta sinó que rompats en un colp e tallets les cordes de totes les il·lusions itàliques,
subtilment e no sens gran astúcia cordellades.
(Cit. per M. Sanchis Guarner: La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia
urbana, p. 171)

Per contra, les famílies més importants de la noblesa valenciana participen en les
campanyes (Centelles, Cardona, Vilaragut, March, Pardo de la Casta, Roís de Corella,
Milà, etc.) i sovintegen la cort napolitana, on estigueren en contacte directe amb els
grans mestres italians de la literatura (Lorenzo Valla, el Panormita, l’Aretí, etc.).
Són aquests nobles amb una certa formació, que tenen una presència freqüent a
la ciutat i que es relacionen entre ells, els que escriuen una poesia aprovençalada i una
literatura italianitzant. Senyors valencians, com ara Gilabert de Proxità, Jordi de Sant
Jordi, Jacme i Pere March, oncle i pare d’Ausiàs March, composen poemes en una
llengua «pseudo-provençal», allunyada de la llengua dels trobadors (encara que pretén
imitar-la) i de la llengua habitual (moltes solucions de la qual s’incorporen
inadvertidament a la versificació: M. Sanchis Guarner, a «El llast provençal en la poesia
catalana», comenta les anàlisi de la poesia composada en una «llengua híbrida catalano-
aprovençalada» de Pere Bohigues, Martí de Riquer, Germà Colon, els quals
coincideixen a subratllar la distància de la llengua dels poetes de la noblesa respecte del
model trobadoresc, vg. Aproximació a la història de la llengua catalana, pp. 166-170).
A l’hegemonia sobre la literatura li correspon un predomini en l’ús dels llibres.
Aquests estan en mans sobretot del clergat i dels sectors filonobles. Segons els estudis
de Philippe Berger, els grups socials amb major lectura eren els clergues i les
professions liberals; després hi havia la noblesa i el patriciat de ciutadans honrats i, per
últim, mercaders i professions manuals. Vegeu-ne la taula següent:

Taula La lectura a València: dades numèriques

(Ciutat de València, població masculina, 1474-1560)

Grups professionals Percentatge

Professionals de la indústria tèxtil 14,08%
Altres professions manuals 10,12%
Total de les professions manuals 11,80%
Comerç 32,23%
 Serveis 30,64%
Total de les professions del sector terciari 31,94%
Medicina 82,35%
Dret 72,22%
Altres professions liberals 71,41%
Total de professions liberals 74,49%
Noblesa 55,97%
Clergat 88,23%
Professions no identificades 28,75%
Total general 33,64%

Font: Philippe Berger: Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, València, Alfons El Magnànim,
1987, 2 vols.,vol. 2, p. 404. Aquestes dades proporcionades per Philippe Berger corregeixen les que havia
publicat anteriorment a «La lecture à Valence de 1474 à 1504 (quelques données numériques)», Mélanges
de la Casa Velázquez, 1975, XI, que són les citades per M. Sanchis Guarner: La ciutat de València. Síntesi
d’Història i Geografia urbana, p. 215.

Pel que fa a la llengua en la qual es realitzen les edicions a la ciutat, el mateix

Berger observa un canvi de tendències a les primeries del segle XVI. Des del 1490 fins al
1506 [16 anys] hi ha un equilibri entre el llatí i el valencià, amb el 43,03% i el 50,63%
del total dels llibres publicats a València. En aquell període s’hi publicaren 49 llibres en
la llengua pròpia, mentre que entre 1510 i 1572 [62 anys] només 68, la qual cosa
representa una caiguda del 50% de la mitjana anual (P. Berger: Libro y lectura en la
Valencia del Renacimiento, vol. I, p. 196).

3.2. La no-edició de 1497

Per què La Brama no es va incloure a l’edició de 1497 quearreplegava Lo procés

de les olives i Lo Somni de Joan Joan? Si la datació que es defensarà més endavant de
La Brama és correcta, podem suposar que podia haver estat publicat al segle XV. Si
Gassull va morir entre 1508 i 1515, hem de concloure que durant més de seixanta anys,
el poema només va existir com un manuscrit. No podem descartar que d’aquest
manuscrit se’n feren còpies. Fulles fetes per ser llegides en cenacles literaris o en
reunions de la classe superior. Una «poesía jocosa», que escriu Vicente Ximeno, amb
què, com defensarem més endavant, exorcitzar els perills emergents. Potser hauria estat
massa provocadora la seua inclusió en la publicació o haguera desbaratat allò que
pretenia realitzar.

3.3. Una improbable edició perduda

 No hem conservat cap manuscrit del poema, ni sabem com la composició de
Gassull arribà a les mans d’Almudéver potser més de cinquanta anys després. És fàcil
d’imaginar un escrit que passa de mà en mà, que es llig per gaudir de les agudeses i les
provocacions de Gassull, per descobrir-ne els jocs de paraules amagats, i que ningún no
gosa d’editar en un entorn on la intolerància religiosa augmenta. Una altra possibilitat és
imaginar-ne alguna edició perduda. De fet, el Catàlech de Genovés y Olmos inclou una
anotació tan breu com enigmàtica: «Un vol. en octau. “Lo Somni y la Brama”, careixen
de numeració, però tenen xixanta fulles ab les signatures A = H totes les huit fulles,
menos la última que sols té quatre.» D’aquesta anotació, no podem deduir si es refereix
a un llibre imprés o a un manuscrit enquadernat, més propi d’un volum sense numeració
de les pàgines. Això sí, està format per set plecs de vuit fulles i un plec de quatre, val a
dir, amb 120 págines segons la numeració moderna. De qualsevol manera, ja fos un
manuscrit, una edició diferent o una enquadernació distinta de plecs de l’edició de 1561,
que no sabem si anterior o posterior a aquesta, la Brama es presenta darrere de Lo
Somni (entendrem Lo somni de Joan Joan, i no pas l’obra de Bernat Metge), una
ubicació significativa per a l’obra de Gassull.

3.4. L’edició de 1561

En 1561 la tipografia de Joan d’Arcos, ubicada darrere de l’edifici de la

Universitat de València, imprimia, per iniciativa d’Onofre Almudèver, un llibre amb
diverses obres en valencià. El volum arreplegava el Llibre de les dones de Jaume Roig,
Lo procés o disputa de viudes i donzelles de Jaume Siurana i Lluís Joan Valentí, Lo
procés de les olives i Somni de Joan Joan «ordenat principalment per lo Reverent
mossèn Bernat Fenollar, i lo discret Joan Moreno, notari, i aprés per lo magnífic mossèn
Jaume Gaçull, cavaller, e altres amplificat». Entre les pàgines 55v i 60v, Almudèver
inclou un text més breu que els altres llibres, un poema amb 280 versos, fins aleshores
inèdit, que intitulà: «La Brama dels pagesos, o vocables bandejats, escrita per mossèn
Gaçull al dit mossèn Fenollar».
L’editor, Almudèver, deixà constància a les primeres planes de l’obra de la seua
preocupació per «no deixar perdre les obres de tan célebres autors», ans al contrari,
«renovant-les, mostreu a les nacions estranyes, la capacitat de les persones, la facúndia
de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites.» Amb el recurs a imatges
bíbliques (les perles i les margarites) o clàssiques (el motiu ciceronià de la llet
mamada), Almudèver exhortava una ciutadania que feïa triomfar el teatre en castellà:
«Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiriu ab
tan gran descuit, ans, uberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent
les perles i margarites que, ab contínues vigílies, los vostres passats adquiriren, i aprés
les vos deixaren.» Malgrat la vehemència d’Almudèver, la Brama no podia ser
considerada cap «perla» de la literatura, una «cosa alta» escrita en valencià; en tot cas,
un text aparentment menor. Almudèver, i aquesta és la gran paradoxa de la primera
edició, l’arreplega per salvar una llengua que La Brama col·labora a erosionar
irreversiblement. Almudèver ignora el parany que tendeix el poema de Gassull, el joc de
paradoxes que desplega.

3.5. La no-edició de 1735

La producció literària de Carles Ros i Hebrera és també paradoxal. La seua

defensa de la llengua anima tant una rica producció gramatical, com la redacció de
diàlegs. Textos per a la burgesia on parlen camperols, i que afavoreixen en definitiva la
identificació de la llengua pròpia amb la parla de les classes inferiors. La seua estratègia
d’afavoriment anima el desprestigi. Potser Carles Ros no ho adverteix, i en el seu ànim
per depurar la llengua probablement torna a no-editar La Brama. De fet quan en 1735 i
animat per una preocupació semblant a la d’Almudèver, l’erudit valencià Carles Ros i
Hebrera edità novament el Llibre de les dones de Jaume Roig bandejà precisament el
poemeta de Gassull que l’havia acompanyat en 1561.

3.6. La edició incorrecta de 1845

Més de 350 anys després de la seua composició el poema de Gassull només

havia vist la llum en una edició de 1561, i probablement dues vegades més havia estat
bandejat. El diumenge 12 de gener de 1845, el número 15 del setmanari valencià El
Fénix reproduïa novament el text, però de manera tan incorrecta que l’edició que es va
fer en 1901 es presentava com a segona edició. Novament la peripècia editorial penetra
el terreny de la paradoxa: una edició inadequada que desvirtua el seu sentit (i no era
aquest, precisament, afavorir una certa desvirtuació de la llengua?). En cert sentit,
l’edició de 1845 era una no-edició.
 2.7. L’edició singular de 1901, una altra no-edició

En l’estiu d’aquest any la imprempta de Francesc Vives i Mora, al carrer Hernan

Cortés, 6, de València, va estampar dos versions de la Brama, en un llibret de 32
pàgines, en quart. L’edició havia estat preparada per un altre erudit valencià, Roc
Chabàs, que reproduïa l’estampació de 1561 «lletra a lletra, y fins les mateixes errades y
falta del vers 75». El primer tiratge es va fer el 22 de juny, amb l’excepcionalitat
d’imprimir-se «en paper autèntich de 1557», segons afirmava el colofó del llibret. Un
producte restringir, una raresa. Una singularitat bibliogràfica que inverteix tot el sentit
de La Brama, i al mateix temps el realitza plenament. Per això, en cert sentit aquesta no-
edició és una edició. Acomplia la marginació que proposa el poema respecte de la parla
dels llauradors amb l’excepcionalitat del mitjà.

3.8. La segona edició de 1901

Després de l’edició singular, que es qualifica com segona, la mateixa imprempta

fa una reestampació, amb paper normal, datada el 16 de juliol de 1901. En la portada
d’aquesta edició, on els «llauradors» han substituït els «pagesos», es pot llegir «3.ª
edició», encara que més pròpiament s’hauria de dir quarta, si contem la del 1845 o, fins
i tot, cinquena, si hi haguera una edició perduda amb Lo somni de Joan Joan. L’any
1980, l’anomenat Servicio de Reproducción de Libros de les Librerías París-Valencia va
imprimir una còpia facsímil d’aquesta segona edició, amb 16 pàgines (que reprodueixen
l’original), portada, contraportada i unes guardes groguenques, pròpies de la col·lecció
que anomenen Biblioteca Valenciana.

3.9. La no-edició de 1905

A la fi de l’edició segona, en paper ordinari, de 1901, Roc Chabàs escriu una

«Advertencia», on explica que el llibre es publicà en 1561, en 1845, de manera dolenta,
i el mateix 1901, amb paper autèntic de 1557. I continua: «Ara donem la 3.ª, com avens
de la definitiva, que sperem fer per á la edició crítica del Spill de Jacme Roig. D’aquélla
[La Brama] y d’ésta [Espill] s’han fet sengles exemplars en paper ordinari per òbs
d’anotar sobre ells les correccions, que desitjem rebre dels intelligents; per çò les
paraules més obscures les ham dexades en cursiu sens tocarles en res.» Així doncs, hi
havia prevista una altra edició del poema de Gassull que havia d’acompanyar a l’Espill
de Jaume Roig, encara que aquesta expressió és ambígua. Pot significar tant el poema
de Roig com el conjunt del llibre preparat per Almudéver, que tenia l’Espill com a
primera obra. Si Chabàs pensava únicament en el llibre de Roig, no hauria estat més
convenient acompanyar-lo d’altre escrit satíric sobre les dones? No hauria estat més
apropiat al tema afegir-ne El procés de les olives o Lo somni de Joan Joan? En
qualsevol cas, en 1905 l’editorial l’Avenç de Barcelona publicava l’edició crítica, dins
de la col·lecció “Biblioteca Hispánica”, una versió que Vicent Escrivà qualifica
d’excel·lent, i que no ens consta que incloguera La Brama.

3.10. L’edició de 1911

Deu anys després de l’edició de Roc Chabàs, Ramon Miquel y Planas

arreplegava la Brama en la seua edició del Cançoner satírich valencià, que va imprimir
la casa Giró de Barcelona, i on ocupa les planes 225 i següents.

3.11. Les no-edicions de 1973-1974

Vicent Pitarch i Lluís Gimeno descriuen l’edició de Miquel y Planas com «tan
meritòria com inabastable». Per això, La Brama i altres poemes eròtics o burlescos dels
segles XV i XVI eren accessibles només per al cercle reduït de bibliòfils. Aquest
panorama no fou alterat substancialment, continuen Pitarch i Gimeno, per la recent
iniciativa de Bibliovasa, que havia editat Poemes satírics del segle XV. El volum I
d’aquesta iniciativa editorial estava format per Lo procés de les olives, i va estar
publicat a València l’any 1973, amb pròleg de Vicent Andrés Estellés i transcripció de
Josep Palacios. El volum II, arreplegava Lo somni de Joan Joan, i fou publicat l’any
següent, a cura de l’esmentat Palacios. No ens consta que continuara la iniciativa, ni que
incloguera en els volums publicats els versos de La Brama. També l’any 1973,
l’editorial Tres i Quatre de València publicava una reproducció facsímil de l’edició de
1505, de Joan Jofré, de La Vida de Santa Magdalena en cobles de Gassull. Les obres
més importants coneixien, així doncs, reedicions en un curt termini de temps. La
Brama, però, restava novament bandejada.
 3.12. L’edició de 1982 i la reedició de 1999

Vicent Pitarch i Lluís Gimeno publicaren en l’editorial Tres i Quatre de

València, l’any 1982, Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, volum I. En les
pàgines 95-111 ofereixen el text de La Brama, amb un bon nombre de notes per
clarificar les expressions de Gassull i una transcripció del text normalitzada.
Aquesta versió, amb algunes esmenes i sense les notes, s’arreplega en A. M.
Badia i Margarit: Les Regles d’esquivar vocables i «la qüestió de la llengua»,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999 (Biblioteca Filològica; XXXVIII), encara que
l’interés de Badia no és el text de Gassull, sinó el manuscrit que ell va trobar a l’arxiu
de la seu gironina mig segle abans, les Regles.
 4. LA DATACIÓ DE LA BRAMA DE GASSULL

La datació de La Brama i la seua relació amb una «brama» de Fenollar són

qüestions indestriables. Les diverses suposicions sobre la datació permeten establir
hipòtesis distintes sobre la relació amb un, o més d’un, eventual bandeig de mots que
realitzara Fenollar. Al temps, la realitat que atribuím a aquesta circumstància, limita les
possibilitats de datació. D’això en tractarem, de la manera més analítica possible.

4.1. Criteri temàtic de datació de la Brama

L’ordenació anterior de les obres de Gassull permet establir una certa

periodització temàtica, no exempta de problemes.
1) En un primer període trobaríem composicions religioses a les dècades dels 70
i dels 80: El poema per al certamen de 1474 i les composicions per al certamen de Sant
Cristòfor de 1488.
2) En un segon període, cap a la primera meitat dels anys 90, Gassull continuaria
desenvolupant, amb versos sobre temes religiosos, assumptes cada vegada més profans.
Aquest seria el cas de La vida de santa Magdalena i les composicions en castellà.
3) Després, les obres de maduresa, Lo procés i Lo somni. Cada vegada el nostre
autor desenvolupa una literatura més autònoma, més irreverent. La Brama s’hauria
d’ubicar en aquesta etapa, no necessàriament després de Lo somni.
D’aquesta periodització temàtica resulta un desequilibri quantitatiu en les obres
que ens han pervingut. En la primera etapa (1878-1478), comptaríem 550 versos
(44+506). En la segona etapa (cap a la primera meitat del XV), quasi el doble d’aquesta
quantitat, 915 versos (720+195). Per últim, en la tercera etapa, als anys 1495-1496,
quasi el triple de la seua producció anterior: 4.373 versos (1004+ 3089+280). Cada
etapa representaria, respectivament, el 9,4%, el 15,7% i el 74,9%. Altrament dit, amb
una producció que s’estén durant 22 anys (1474-1496) i més encara, 39 anys (1457-
1496), si prenem en consideració la referència aportada per Ferrer y Bigné, dos anys
concentren 3/4 parts del total, la qual cosa no és, lògicament, una distribució molt
homogènia.

4.2. Criteri poètic

Recordem les característiques mètriques de les obres de Gassull, ja comentades,

que es poden resumir en la taula següent, on han estat reordenades les obres segons la
triple periodització proposada abans: obres religioses, de transició i satíriques, i s’ha
distingit entre les opcions mètriques determinades per un model (F, per forçades) (per
exemple, pel model proposat per Fenollar en Lo procés), o aquelles altres (L, per lliures)
on no podem suposar més determinació que la voluntat del poeta.

etapa opció sil·labes versos

temàtica per vers per
estrofa
Certamen 1474 1 F 4+6 8
Certamen 1488 1 L 4i8 -
Composicions castellanes 2 L 8* 8*
Santa Magdalena en cobles 2 l 4+6 5+5+2
Lo procés de les olives 3 f 5+5 8
Lo somni de Joan Joan 3 l 4+6 5+5

La Brama 3 l 5+5 5+5

(*) mètrica castellana.

Com es pot veure a l’esquema anterior, l’opció mètrica de la Brama es presenta

com una combinació d’un vers que apareix en Lo procés, encara que determinat per
Fenollar, el decasíl·lab amb dos hemistiquis de cinc síl·labes, i una estrofa que està, en
cert sentit, assatjada a La vida de Santa Magdalena, encara que allà amb vers decasíl·lab
tradicional. Hem de recordar que l’evolució del decasíl·lab a la mètrica catalana de
l’època té a veure d’una banda amb les aportacions d’autors com ara Roís de Corella o
Vinyoles (de tendències italianitzants) i la importació de models castellans. Dos
elements que es combinen precisament en allò que hem anomenat adés període de
transició, la segona etapa en l’obra de Gassull, i que analitzem a continuació.

L’admiració de Gassull per Roís de Corella (l’obra sobre la Magdalena, la

possible influència del Psalteri, les referències de Roís de Corella junt als salms i el
Tirant a Lo somni de Joan Joan, versos 789-809), hauria de tindre també un efecte en
les opcions mètriques de l’autor de la Brama. Indica M. de Riquer que el poeta «segueix
fidel a la vella accentuació del decasíl·lab provençal o català», val a dir, amb accent a la
quarta i cesura, però de vegades l’accentuació «s’emmotlla a la italiana» (HLC III: 320).
A més de l’observació de Riquer, hem de considerar que a la seua Obra profana (ed.
València, Tres i Quatre, 1983) trobem una «Cobla [de dos senys]» (p. 47), que, en
realitat, és una estrofa de vuit versos decasíl·labs, amb cesura després de la cinquena
síl·laba, encara que amb una doble lectura possible:
COBLA [de dos senys]
que llegint-la diu contentament, e llegint-la per mitat diu descontentment

De béns e plaer tostemps abundós

sempre freturós de dol e tristor
no estic desitjós de veure dolor
de pendre muller ben cobdiciós
solaç ab cantar io prenc en repòs
de tot vull fugir pensar en la mort
ni em plau gens oir res que em desconhort
lo riure i ballar tinc per mon espòs.

A més de la influència de Roís de Corella i la tendència a l’evolució del

decasíl·lab clàssic, hi ha un altre factor de relleu: la influència castellana. Segons el
Resum de poètica catalana d’A. Serra i Baldo i Rossend Llatas, el tipus de vers de la
Brama, un decasíl·lab amb una cesura que divideix el vers en dos fragments de cinc
síl·labes, és d’ús molt freqüent en la lírica castellana, on rep el nom de «verso de arte
mayor» o «de Juan de Mena», i es va introduir en la lírica catalana en la segona meitat
del segle XV i «fou usat especialment pels valencians». Serra i Llatas fan esment explícit
de la Brama de Gassull i de les Cobles de la Passió i comenten que en llibres, com ara
les Trobes e lahors de la Verge o el Cançoner Jardinet d’Orats, apareix l’estrofa al
costat del decasíl·lab amb accent a la quarta síl·laba i cesura després de l’accent. El
tríomf del decasíl·lab de Boscà i Garcilaso en la mètrica castellana (val a dir, de
l’hendecasíl·lab italià, un vers indivisible –sense cesura–, amb accents a les síl·labes
quarta i vuitena, a la sisena o, en algun cas, la quarta i la setena) féu decaure aquest
metre, esdevingut de seguida una curiositat poètica, segons Serra i Llatas.
Efectivament, allò que Serra i Llatas anomenen Cobles de la Passió és una obra
impressa a València, l’any 1493, amb el títol Lo Passi en cobles, els 4.543 versos de la
qual foren redactats per Bernat Fenollar, Joan Escrivà, Pere Martines (que havia enviat
dues poesies al certamen de Sant Cristòfor) i Joan Roís de Corella.
Lo Passi en cobles hauria estat redactat entre 1490 i 1493. Podem suposar que
l’obra fou encetada abans de la mort de l’escriptora, Isabel de Villena, com es pot
deduir d’algunes expressions de la dedicatòria inicial, però seria conclosa anys després,
el 1493, com indica la darrera estrofa. Efectivament, en una de les estrofes de la
dedicatòria inicial, redactada per Bernat de Fenollar, l’autor invita l’abadessa a
completar el poema, la qual cosa permet suposar que aquesta part estaria redactada
abans de juliol de 1490, quan morí en una epidèmia de pesta (així opina també M. de
Riquer, HLC III: 357):
Seran vostres tochs les perles triades
qu’en tot nostre dir sembrades iran
los mots que y metreu seran estimades
grans pedres y joyes que ben engastades
lo pobre collar nos enrequiran
(Versos: 11-15)

Per altra banda, l’obra es clou amb una estrofa de Jacobo de Vila, que diu:
A gloria gran d’aquella sagrada
cruel passio del rey eternal
Jacobo de Vila ab pens’affectada
tenint dins Valencia la sua posada
per dar als devots past celestial
la obra present per esser molt pia
ha fet empremptar de bon zel mogut
y fon acabada del tot l’onzen dia
del mes de Giner any mil que corria
quatre cents noranta e tres ab salut.
(Versos: 4534-4543)

Així, doncs, amb una datació inequívoca de la fi de l’obra (11 de gener de 1493,
l’any de l’edició), podem suposar que l’obra es va confeccionar amb materials, potser
alguns redactats abans de la mort de l’escriptora i uns altres de posteriors. Pel que fa a
l’ús de l’estrofa, que és el que ens interessa per a la datació de La Brama, el poema
permet afirmar que aquesta efímera composició fou emprada, entre 1490 –o poc abans–
(dedicatòria de Fenollar i Martines) fins a 1493 (nota final de Jacobo de Vila), data en
què l’estrofa apareixeria publicada en un llibre. Dos anys després, Fenollar encetaria
una altra obra col·lectiva, en la qual establiria també la mètrica a emprar, Lo procés de
les olives, i en la qual, com hem vist, va participar Gassull, i on va emprar el vers amb
dos hemistiquis de cinc síl·labes, però amb estrofes de vuit versos. Sabem, també, que
fins a l’any 1496, deixant de banda la Brama, no va emprar estrofes amb grups de cinc
versos (les cobles de Santa Magdalena i Lo somni de Joan Joan). Què podem deduir de
tot això? com encaixen les peces del trencaclosques? Ho plantejarem d’una altra
manera.
Suposem, a tall d’hipòtesi, que Gassull composara la Brama en la tercera de les
etapes de la seua producció, com consideravem anteriorment; fins i tot, en el temps que
es redacta Lo procés. En aquell moment, hauria pogut comprovar la virtualitat de
l’estrofa i el vers en Lo Passi en cobles, obra que, amb la relació que manté amb
Fenollar, Martines (el «soptil Pere Martinez», havia declarat en la sentència del
certamen de Sant Cristòfor, 1488, versos. 176-225) i Roís de Corella, no li hauria de
passar inadvertida a Gassull. D’altra banda, més o menys en la mateixa època, hauria
estat experimentant amb altres temes de la literatura castellana (les glosses del
Cancionero). Amb aquest exercici, bé podria afegir-se a l’obra col·lectiva de Lo procés
(1495-1496) i després, emprar les estrofes de 10 versos en Lo somni. El seu retorn amb
la no divisió del vers en 5+5 síl·labes estaria d’acord amb la revisió general que s’estava
produint respecte a la cesura i els accents.
És clar que la suposició que ens ha servir per explicar l’evolució de la mètrica a
l’obra de Gassull (1495 o 1496) s’ha de prendre amb precaucions. Certament, és només
una suposició introduïda per tal d’explicar l’evolució de la mètrica. La data certa ben
podria ser una mica abans o una mica després:
–Abans, però probablement no més enllà del moment en què Gassull tinguera
coneixement de la proposta mètrica de Fenollar i altres en Lo Passi en cobles. Pensar
que la innovació anara en sentit contràri, no resulta raonable, tot atenent com Gassull i
altres segueixen les pautes de Fenollar.
–Després, però probablement no més enllà del període d’intensa activitat en
poesia satírica (1496), ja que si fóra molt posterior referències internes que trobem a Lo
procés, i que seran comentades més endavant, no resultarien significants.
Aquesta hipòtesi sembla coherent amb les anàlisis anteriors. Tanmateix ha
d’enfrontar-se amb una important dificultat: la manera habitual d’interpretar una altra
referència interna, el sentit del vers «quant vos fes la brama tambe com ral quaix,». Hem
de procedir, doncs, a l’anàlisi de les referències internes.
 4.3. Referències internes

En la primera de les composicions de Gassull en Lo procés de les olives hi ha

una referència interna que la crítica considera unàniment referida a una eventual
«brama» de Fenollar, que mouria la de Gassull. Més endavant comentarem aquest
fragment. Abans, però, hem de deixar constància d’una altra referència, que la crítica ha
desconsiderat.
En la segona de les composicions de Gassull en Lo procés de les olives, amb 344
versos, l’autor inclou un vers en el que parla,, referint-se a Fenollar i el seu defensor, de
«les altres disputes» que els separen. Si, com hem defensat adés, la redacció de La
Brama fora pròxima a aquesta composició, el sentit de l’expressió s’hauria de vincular
amb el contingut del poema que analitzem. Si no fóra així, senzillament hauríem de
declarar la nostra ignorància sobre quines serien aquestes disputes. Efectivament, en la
segona estrofa d’aquesta part, versos 9-16, podem llegir:
Mas, per que m’ocorren per ara prou coses
sobre los items que stan ben posats,
per que los tests vostres resten postillats,
no vull oblicar me de fer hi les gloses,
dexant al present les altres disputes
ni·l com, ni perquè, vos hi·l Fenollar
venguts sou a dir vos axi fills de putes,
cascu per millor sa part defensar,

Anem ja amb la consideració de la referència interna més cèlebre en l’obra de

Gassull al context que determinà La Brama. Seguint a Badia i Margarit, és bo començar
per mostrat aquell vers en el seu context, la qual cosa vol dir unes quatre estrofes de 8
versos, que transcriurem segons la versió que fa el mateix Badia (Les Regles d’esquivar
vocables i «la qüestió de la llengua», Barcelona, IEC, 1999 –d’ara endavant, Regles–,
76)

Report d’unes noves me força que us diga

lo que ja no puch
com veig, reverent
voleu ab tot hom
hi, cas acordat,
debats y porfidies,
passant tots los punts,
per fer que prevalguen
cobrir ni callar:
mossen Fenollar,
tenir enemiga,
cercar mil baralles,
contrasts y questions,
los termens hi ralles,
les vostres rahons.

Si en vostre jovent cercaveu reboltes,

quant vos fes la brama tambe com ral quaix,
 encara que fesseu lavors alt o baix,
lo temps, la edat cobrihen tals voltes;
mas veure que us dure fins ara·l mal vici
hi no us esmeneu de pratiques tals,
voleu de diable usar del offici,
trepant, pecigant, çercant tostems mals.

Hi, per lo que us ame, lo cor no·m comporta

callar lo que vull
hi mes recordant me,
en dies passats
en l’any de les morts,
hagues bandejat
yo se qui·ns estaven,
si yo no y hagues
hoiau vos de mi,
per vos, que·m segui
deffora, en l’orta,
quant vos dels pagesos
los mots casolans:
quan braus hi ençesos,
tengudes les mans.

Y encara voleu vos fer inventari

dels actes hi vida
hi jens no pensau
ni quant es bon home
Per ço yo us suplich,
en altra congoixa
vullau recordar vos
no y entra la mosca,
de qui no us coneix,
que no us ho mereix,
hi digne notari.
per que altra vegada
semblant no us trobeu,
qu’en boca çerrada
com vos be sabeu.

(vers. cit. Badia, Regles, vv. 177-208, que corresponen al primer fragment de Gassull,
versos 1-40)

És clar que el poema afirma que Fenollar féu una «brama», que consistia en un
intent de bandejar «los mots casolans» «dels pagesos». Això esdevingué «en dies
passats» i «en l’any de les morts». Ara bé el text no afirma que tot això esdevingué
durant la joventut de Fenollar, aquesta és una mala interpretació del vers 10é, que ha
originat tot un seguit de confusions. Explicarem el sentit d’aquest enigmàtic vers 10é,
en primer lloc, llegint el primer grup de versos (els cinc primers, és clar), sense el vers
en qüestió. El sentit és clar: Mossèn Fenollar, a la vostra joventut cercaveu o suscitaveu
revoltes; encara que les féreu, el temps sol cobrir, més o menys, aquests vicis de jove;
però, ara veig que us dura (per la posició bel·ligerant que heu prés en Lo procés de les
olives).
Què aporta el vers 10é? Abans d’interpretar-lo cal aclarir una expressió fosca:
«com ral quaix» (o «con [sic] rall quaix», en les Regles de Badia). Anem per parts:
a) «ral» (mot que no apareix més en l’obra de Gassull) significa «rall», com bé
transcriu Badia, i aquesta paraula pot tindre dos sentits distints, que corresponen a les
paraules actuals «raig» i «parlotejar» (cast. rajar). «Raig» es pot entendre, també, de
dues maneres, com «raig d’un líquid» o com «raig de llum» (el DCVB arreplega, com a
valencianisme, «rall» per «raig de llum»).
 Totes les vegades que apareix el verb «rallar» s’ha d’entendre com «parlotejar».
Per exemple, en Lo somni de Joan Joan (versos 1773-1788) llegim:

No ve lo vostre advocat?»
Dix l’altre: «No,
qu’en fets de la Enquisicio
esta retret;
pero, tantost que aja fet,
ell sera açi».
«Bo es axo», respos Despi.
«Com quin mal es?
Tampoch no y es miçer Artes?»
«Que us cal rallar?
Tanbe l’hauriem de sperar».
Y axi, parlant
Moreno y ell, hi mosqueyant
los advocats
foren alli tots arribats
per disputar;

I, més endavant (versos 2517-2518), novament:

Y axi, rallant, ells se n’anaven
fent son cami;

En un parell de fragments de Lo procés també apareix l’adjectiu «ralladores»,

relatiu a les dones (v. 101), i el verb «rallar» amb el mateix significat descrit abans (v.
140). Els passatges amb el contextos de les expressions (vv. 97-104 i 137-144), són:

Car son unes armes no massa secretes,

de molts menestrals que son mals fayners,
qu’en loch de combatre se reten parlers
hi volen cobrir se ab exes desfetes;
y ab tot que y ha dones tambe ralladores
que han menester prou voltes adjunt,
per la maior part les vem balladores
al so de flahuta que sia d’un punt.
[...]
Y ab tot que y ha jovens tambe que may callen
puix vejen les dones que per lo belar
nos torben ni perden un punt del mamar,
ab prou bon comport comporten que rallen;
y en tal com aquest endreçen la pedra,
puix que sia destre d’esser bon choquer,
hi sia si·s vol mes vert que la edra,
que tal lo conserven, puix l’an menester.

En un fragment posterior del mateix poema apareix el substantiu (rall). El seu

context és:
Dieu me tambe qu’els jovens difamen,
y·ls vells, de cortesos, que may dien res:
 guardau per ventura no sia al reves,
car no se de qui huy elles se clamen;
que·ls vells, per mostrarse qu’encara servexen
hi que no·ls fa nosa la tos ni·l ruguall,
molt mes que los jovens del rall se plevexen,
tantost que nos valen de mig en avall.
(Versos 225-232 de la sèrie de 344 a Joan Moreno)

El sentit de l’expressió seria que «elles» (les dones) s’aprofiten («se plevexen»,
vegeu DCVB s.v. «plevir») del rall, és a dir del parlar dels vells, que sembla que «may
dien res». És clar, però, que la poesia satírica de Gassull admet la segona lectura,
aquella que té a veure amb el joc de paraules i l’ambiguitat, i que ací caldria relacionar
amb la segona accepció de «rall» com a raig (d’un líquid, clar).

b) La paraula «quaix» no apareix en les obres de Gassull. Això sí, és una de les
que les Regles d’esquivar vocables aconsella substituir per «quasi» (Regla 12-13,
segons la numeració de Badia, Regles, p. 217). No deixa de ser important que Gassull
parle de Fenollar emprant un mot desaconsellat en Les regles... però aquesta és una altra
qüestió, que ens allunya del fil argumental.

Això, doncs, els versos 11 i 12é afirma, actualitzant la seua terminologia:

Si en vostre jovent cercaveu reboltes,
quant vos fes la brama tambe com ral quaix,

Si, en la vostra joventut, cercaveu revoltes,

quan vós féu la brama també com rall quasi,

I, reordenant les paraules: «també quan vós féu la brama quasi com rall». No és
important si hem d’entendre «ral», com un parloteig o com un raig de líquid o de llum.
Lògicament, el sentit del vers canviaria. En el primer cas, quasi com un parloteig,
altrament dit, a la manera d’una conversa, és la lectura proposada per M. de Riquer. En
el segon cas (raig de líquid), el poema de Gassull oferiria una imatge de la capacitat
d’elaboració literària de Fenollar, una metàfora pròxima a les que han estat emprades en
parlar, per exemple, de Joan Maragall. En el tercer cas (raig de llum), es parlaria d’un
procés sobtat, potser «tumultuós» (per recordar la definició de «brama» dels
diccionaris), quasi com un raig en una tormenta. Tant se val. En qualsevol cas, el sentit
de la frase és clarament una aposició, i no una explicació, respecte del vers anterior. El
significat seria: En la vostra joventut cercaveu revoltes (y també, més recentment, quan
com qui rall –o com un raig– féreu la brama), etc.
 Per què, d’acord amb aquesta interpretació, no ha ubicat Gassull el mot «també»
més a prop del verb o abans de «quan»? La raó és senzilla, perquè totes les
combinacions possibles malbaraten la mètrica del vers, com pot comprovar fàcilment el
lector o la lectora. Si «quaix» es pronunciava [kazi] (segons Badia, Regles, 217), els
vers presenta dues paraules planes, «brama» i «quaix» i quatre síl·labes més en cada
hemistiqui, per la qual cosa no té més solució Gassull que ordenar les paraules per tal
que aquelles tanquen cadascú dels hemistiquis (recordeu que el recompte es realitza en
la mètrica catalana fins a la darrera síl·laba tònica), per la qual cosa ha de desplaçar
«també» a la segona part del vers. Allunyat del verb pot induir la conclusió fal·laç que
estem davant d’una explicació del vers anterior i no una aposició, amb un enunciat que
correspon a un altre moment distint de la joventut. És per això, que la «brama» de
Fenollar és més recent que allò que havia entés els primers intèrprets de l’obra. Fins i
tot, s’hauria produït «en dies passats ... en l’any de les morts». Aquesta és la principal
referència a un fet extern.

4.4. Referències externes

És acceptable que «l’any de les morts» s’haja de relacionar amb una epidèmia de
pesta a la ciutat (la qual cosa és coherent també amb les referències que trobem a la
tornada de la Brama de Gassull, com veurem més endavant). Aquest any hauria de ser
el 1490. Tambè hi hagué la glanola a València l’any 1475 però aquesta data és molt
llunyana per referir-la com els «dies passats». Potser l’epidèmia de 1475 havia estat més
important, però la de 1490 havia influït en els dos escriptors, Fenollar i Gassull, si més
no perquè hem de relacionar la mort d’Isabel de Villena, que s’hi va produir (com també
la del bisbe Jaume Pérez i altres remarcables personalitats, vg. Badia, Regles, p. 78, n.
12), amb la importància que Lo Passi en cobles té per als dos poetes.
Si la «brama» de Fenollar (mantindrem les minúscules, doncs encara no hem
entrat en la qüestió de si és una obra) és de l’any 1490, i en aquell moment, tots dos
poetes ja mantenien una relació estreta, podem ampliar la influència de la mètrica
innovadora de Lo Passi en cobles a Gassull abans de la publicació del llibre dedicat a
Isabel de Villena (1493). Però això no vol dir que la redacció de Gassull fóra
immediatament posterior a la «brama» de Fenollar. Potser s’endarrerira alguns anys, i
això vinga a explicar, d’una banda, la presa de posició de Gasull contra Fenollar en Lo
procés i, d’una altra, la seua apel·lació a deixar de banda «les altres disputes» (Lo
procés de les olives, ja comentada adés). Per tant, el període de de redacció de La
Brama, segons les referències internes i externes, bé es podria situar entre 1490 i 1496,
una aproximació que coincidiria amb l’evolució temàtica i poètica, comentada adés,
segons la qual es redactaria cap al 1495 o 1496.
 5. «BRAMA» VERSUS «BRAMA»?

5.1. La brama de Fenollar

El lector o la lectora haurà advertit que l’exposició ha anat argumentant sobre la

datació de la Brama, abans d’entrar pràcticament en la seua lectura, i, el que ja resulta
més inhabitual, bandejant la bibliografia sobre el tema. Poca cosa s’ha dit del text en ell
mateix, més enllà del seu caràcter satíric o d’alguna referència interna, com la de la
pesta. Es tracta de no anar avançant el seu contingut per afavorir una lectura que, tot i
tenint en compte els elements aportats en aquests epígrafs introductoris, s’enfronte a la
Brama sense que el lector o la lectora haja estat «preparat» –per presentacions parcials–
a la seua contundència. El fet de deixar de banda la bibliografia precedent, més enllà
d’alguna referència a les interpretacions de A. Badia o M. de Riquer té una altra
explicació. No és cap exageració afirmar que la crítica literària ha estat, diguem-ne,
embolicada durant més de cinc dècades en la seua percepció de la Brama per l’efecte
d’una qüestionable interpretació de les Regles d’esquivar vocables. Una exposició
detalladíssima es troba a l’obra de Badia, les Regles, caps. 3-6.
La crítica literària ha estat embolicada per dos confusions, fatalment
encadenades.
a) La primera ja ha estat comentada: Una mala interpretació dels versos de
Gassull de Lo procés, segons la qual, la Brama de Gassull seria la resposta de un
«bandeig de mots» de Fenollar, un «purisme idiomàtic», que diu Sanchis Guarner, que
el mossèn hauria fet suposadament al seu «jovent».
b) Quan l’any 1950 Badia dóna a conéixer un manuscrit de les Regles dipositat a
l’Arxiu Capitular de la seu de Girona, en un article del Butlletí de la Reial Acadèmica
de Bones Lletres de Barcelona («Antonio M. Badia i Margarit: «Regles de esquivar
vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo xv sobre pureza de la
lengua catalana, I: Edición del texto», BRABLB, vol. XXIII, 1950, p. 137-37-152; ibid.,
XXIV, 1951-52, pp. 83-116, i XXV, 1953, 145-163) s’entén que aquest text
correspondria, en cert sentit, al bandeig de Fenollar que comenta Gasull (una
identificació ingènua seria la segona confusió esmentada adés). Efectivament, en el
manuscrit podem llegir (f. 200r)
Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar
la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fe-
nollar <e> misser Hierònym Pau e altres hòmens diserts catalans e valencians e
prestantíssims trobadors.
(transcripció en Badia, Regles, p. 107)

Més de cinc dècades de crítica literària han vingut a qüestionar aquella

identificació. Si les Regles no són el «bandeig» de mots, al qual es refereix Gassull en
Lo procés i que hauria animat la seua Brama. Que fer, doncs?
–Podem suposar més d’un bandeig (un primer, per a Gassull; un segon, per a les
Regles), això va fer, p. ex., M. de Riquer).
–Podem suposar un únic bandeix, però entendre que aquest (foren un escrit o
una declaració), hauria estat reelaborat fins la seua codificació en les Regles de Girona
La qüestió és, doncs, com s’hi troba «l’eco» de Fenollar, és a dir, si aquest està més
lluny o més prop; altrament dit, com haurien estat reelaborades les Regles respecte d’un
suposat bandeig de Fenollar, que no s’ha trobat i que potser no existesca com a escrit,
discusió que incorpora una acurada hermenèutica per destriar si cadascuna de les 325
regles s’ha formulat, diguem-ne, des de València o des de Barcelona, feinada a la qual
han aportat els seus amplíssims coneixements, p. ex., A. Badia (l’ed. de les Regles, ja
cit.) i, polemitzant amb ell, Germà Colón (Les Regles d’esquivar vocables. Autoria i
entorn lingüístic, Barcelona, Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 3,
2001; abrev., d’ara endavant, Colón, Regles).

5.2. Brama filològica i/o lúdica

La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo Venerable Mossen Bernat
Fenollar Prevere
Es una poesia jocosa, y de mucho ingenio, en que, a titulo de defender a su mejor
amigo, por aver querido desterrar del Idioma Valenciano con una Obra que compuso, muchas
palabras impropias, él saca a plaza otras en gran número, dignas por la misma causa de igual
castigo.
(Vicente Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, 1747, vol. I, p. 60)

Quin ha estat el resultat de la, si hom permet l’expressió, «disputa» de les Regles
sobre la interpretació de la Brama?
 Més enllà de una certa concentració d’energies sobre les Regles (un text,
l’excepcionalitat del qual justifica indubtablement l’interés filològic) i una minva al text
de Gassull (que explica la declaració de Badia, amb que hem obert aquest escrit), pense
que la disputa ha animat, potser involuntàriament i inconscient, dues representacions no
molt afortunades sobre el text de Gassull. Desafortunades perquè les dues impliquen
una certa desconsideració de la lectura «sociològica» de la Brama.
a) La primera línia d’interpretació de la Brama, sota la influència de la disputa
sobre les Regles, opera una certa reducció del text de Gassull, que estaria animat també
per una finalitat «filològica». Aquesta reducció s’estableix sobre la dualitat sermo
urbanus/sermo rusticus. El purisme idiomàtic de Fenollar mouria el seu bandeig de la
parla dels llauradors, que hauria estat, en cert sentit, defensada per Gassull. A partir del
1380, la Cancelleria reial s’hauria encarregat d’aquesta tasca, però, després de la guerra
de 1462-1472, l’empresa hauria entrat en crisi (vg. Antoni Ferrando, «Llengua i
Literatura», en Hist. P. Val. II, p. 394). Els lletraferits reaccionarien, de la qual cosa
serien exemples la «brama» de Fenollar o les referències a Jeroni Pau i Pere Miquel
Carbonell –per a Badia, l’autor material– de les Regles. La tasca de depuració es faria a
partir del model ciutadà. Gassull, en definitiva, defensaria el sermo rusticus front a la
tasca de depuració idiomàtica. Aquesta orientació en la interpretació de la Brama de
Gassull apareix, per exemple, en l’Informe sobre la llengua al País Valencià, que va
elaborar la Facultat de Filologia de la Universiat de València, sota la direcció de M.
Sanchis Guarner. En cert sentit, la contraposició que realitza l’Informe entre sermo
urbanus/sermo rusticus, que representarien respectivament Fenollar i Gassull, s’hauria
d’entendre com la manifestació d’una constant històrica d’enfrontaments, que en la
Renaixença estaria representada, per exemple, per la parella Llorente-Llombart i en el
temps d’elaboració de l’informe pendria la forma de la «batalla de València» (així
s’anomenava en l’època) entre les posicions científiques i el seccessionisme lingüístic
anticientífic.
b) La segona línia d’interpretació de la Brama, que podriem anomenar «lúdica»
(«jocosa», diu Ximeno) es fonamenta en desacoblar-la de les Regles. No hi hauria una
apologia del sermo rusticus. La pretensió del «cavaller» Gassull seria símplement
lúdica, un divertiment en el marc de la literatura burlesca valenciana. Aquesta és la
interpretació d’Abelard Saragossà i, en cert sentit, de Badia (Regles, 31), que ho
expressa així:
 Gassull no desdeia de la resta de poetes de la colla de Bernat Fenollar i coincidia amb
aquest en els criteris estètics i normatius. Per això, contradient-se, no emprava correntment els
col·loquialismes que ell mateix defensà una vegada a La brama (on, en tot cas, només els posa a
la boca dels llauradors); tot plegat, semblava que li haguessin encarregat de fer-ho (i, en realitat
ja devia ésser així, en un repartiment de papers que es feia a la tertúlia, com si fos un joc). I no
pensem que només fossin versàtils els afectats per aquest episodi concret; era un comportament
general dels homes de lletres, que papallonejaven sense fatigar-se’n. Ramon Miquel i Planas
escriví a propòsit de Joan Moreno (amb qui Bernat Fenollar encetava Lo procés de les olives),
unes frases gràfiques que els retrataven: […] es veu que aquests senyors humanistes han estat
sempre els professionals de la polèmica, i llur plaer ha consistit a situar-se, ara en l’un, ara en
l’altre camp. (Tal els bons jugadors d’escacs, que davant d’una partida que el contrari està a punt
d’abandonar li proposen un mig torn al tauler).

Aquesta interpretació ubica la Brama en un terreny pacífic, on conflicte social i

llengua no tenen res a veure. El mateix Badia, tot comentant la interpretació de Ramon
Miquel y Planas, arriba a escriure en el seu estudi (Regles, 77)
Costa un xic de lligar el concepte d’aldarulls o revoltes amb una actitud sobre temes de
llengua.

Una frase que al sud del Sénia i a les rodalies del Túria certament no resulta
afortunada. (Sense anar més lluny, el mateix dia que escric aquestes ratlles, el periòdic
informa de l’assalt a uns locals d’una organització al barri de Russafa, per un
«comando» d’una organització que defensa el seccessionisme lingüístic)

La interpretació «filològica» i la «lúdica» es relacionen, per la influència de les

Regles, i animen, com ha estat explicat, una certa desconsideració de l’obra de Gassull,
que es podria expressar amb aquests dos enunciats que són, certament, una exageració
d’allò que podem trobar en els comentaris més habituals, però que són, per dir-ho així,
dos límits cap als quals es tendeix inconscientment:
–La pretensió de Gassull seria filològica, però tot atenent el caràcter lúdic de la
seua literatura, la Brama no té l’interés de les Regles, i viceversa,
–Gassull va escriure la Brama com un divertiment, per la qual cosa no podem
atribuir-li un gran valor, si més no, des de la perspectiva de la depuració idiomàtica.

La posició que defensarem ací és que amb la forma d’un escrit filològic o d’un
divertiment satíric el que hi ha és un escrit d’una gran contundència, un reflex de la
dialèctica social de la fi del s. XV, tot un tractat sobre el descobriment classista de (tot
invertint l’apreciació de Badia) la possibilitat de lligar «el concepte d’aldarulls o
revoltes amb una actitud sobre temes de llengua». En definitiva, una declaració de
guerra.
 5.3. L’obra de Gassull i la dialèctica social

La relació de la Brama amb la, diguem-ne, dialèctica social resulta coherent amb
l’aparició dels conflictes de la societat en la resta de les seues obres. Deixant de banda
les seues composicions per als certamens poètics (el de la Verge de 1474 i el de Sant
Cristòfor de 1488), que tenen el tema determinat i que corresponen a les obres més
antigues que ens han pervingut, la resta d’escrits es pot representar com el tractament
literari de tres conflictes socials:
–el conflicte entre sagrat i profà.
–el conflicte entre homes i dones,
–i el conflicte entre joves i vells,
Pel que fa al tema del conflicte entre sagrat i profà, ja hem indicat que Gassull
realitza un tractament literari tant en la seua Magdalena com en les glosses castellanes,
clarament sota la influència de Roís de Corella. L’interés per la figura de Maria
Magdalena és significatiu, en la mesura que bé podríem dir que aquest personatge és el
més «profà» de la Passió. Per altra banda, glossar salms per interpretar les pròpies
emocions no deixa de ser un allunyament de la lectura religiosa.
Certament, el tractament del conflicte entre joves i vells (a El procés de les
olives) havia estat proposat per Fenollar, però la intervenció de Fenollar és ben
destacada, i hem d’entendre que és seua la iniciativa d’ampliar el tractament d’aquest
conflicte al de sexes (Lo somni).
Així doncs, si el tema de Gassull en les seues obres havia estat el tractament
literari de les línies de conflicte social (això sí, freqüentment sota la forma de la sàtira),
per què la Brama hauria de ser una excepció? No seria millor aproximar-nos a aquest
escrit com l’exploració d’una altra línia de conflicte?
És clar que no es tracta de convertir a Gassull en un sociòleg avant la lettre.
Hem parlat abans de «tractament literari», i amb aquesta expressió volem referir-nos a
una certa preocupació, quasi obsessiva, per superar els conflictes (la reiterada referència
a les sentències o les resolucions finals) de manera, almenys, ideal, per exorcitzar els
perills amenaçants, els conflictes que s’hi poden preveure.
 6. A PROPÒSIT DEL TÍTOL

Referir-nos a l’escrit de Gassull com la «Brama», com hem fet fins ara i com
farem més endavant, planteja no obstant un problema relatiu a la presència d’aquesta
paraula en la nostra llengua, que tractarem ara, abans de procedir al comentari del text.
Els diccionaris etimològics no documenten la paraula «brama» (substantiu femení)
abans de la Brama de Gassull. Alcover, al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB),
per exemple, ens informa de la presència del mot «bram» (substantiu masculí) en
Ramon Llull o Arnau de Vilanova, entre d’altres, i, fins i tot, de la denominació d’una
planta com a «bram d’ase», que documenta el botànic Cavanilles, la qual cosa dóna una
certa idea de la implantació del masculí a terres valencianes. En arribar, però, a la veu
«brama» el DCVB enregistra l’ús del mot amb el significat de «fama» o «veu pública» i
informa d’un ús antic, precisament referit al nostre text, que el mateix Alcover posa amb
un interrogant, tot remetent a l’obra. Literalment:
Protesta tumultuosa? La Brama dels Llauradors és el títol d’una obreta d’En Jaume
Gassull. Vegeu Cançon. Satírich 225-234.
(DCVB s.v. brama, que es pot consultar en l’edició de Moll o en l’adreça
http://www.dcvb.iecat.net)

Una còpia literal d’aquesta accepció apareix en la Història de la Literatura

Catalana de M. de Riquer i A. Comas (vol. III, p. 345). Martí de Riquer explica, copiant
Alcover: «Ací, “brama”, segurament té el sentit de protesta tumultuosa o avalot, com fa
creure el context.»
El Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana (DEC, 3a ed.) presenta dues accepcions,
que més bé semblen derivades d’encreuaments amb altres mots. Així, com una mena de
barreja entre «bramar» i «fama», el DEC proporciona una primera accepció:
Mot emprat en les expressions 1 córrer la brama Córrer la veu, la notícia, ésser dit. 2
tenir en brama de Tenir en fama de, en reputació de.
 i incorpora una segona accepció –«l’escuma de la llet»– que podem suposar
relacionada, més bé, amb «bromera».
Coromines al seu Diccionari etimològic complementari (DECLC) inclou en la
llarga nòmina de derivats de «bramar» uns brevíssima referència. Literalment:
Brama [c. 1500, Brama dels Llauradors].

La seua preocupació en redactar l’entrada està centrada en l’origen del mot

«bramar», com es dedueix de l’absència de més comentaris a «brama» i, fins i tot, de
l’absència (cridanera per a la lectura «valenciana» de DECLC) del derivat «bramit», que
ja Alcover havia descrit així:
Bram (castellanisme valencià); cast. bramido, rebuzno. Bramits de la mar. Llorente
Versos, I, 152.

Per cert que «bramit» tampoc no es troba a l’edició del DEC consultada. De la
preocupació i la genialitat de Coromines és una mostra la fi de l’entrada «bramar» que
paga la pena transcriure ací:
Una idea a estudiar amb més calma és la que em ve corregint proves, que la família sud-
romànica BRAM- s’identifiqui amb la del cèltic BRAGMA-, BRAGMO- ‘pet’, derivat de BRAG-
‘cruixir, crepitar’, puix que d’aquest prové el bretó breugi ‘bramar com un ase’ (vegeu braolar):
la presència d’una forma especial bremar, a Galícia, no és pas un signe descoratjador quan se
sospesa la versemblança d’un celtisme.
En el fons crec, doncs: 1r que és més raonable pensar en un origen indoeuropeu pre-
romà que no pas en un manlleu del germànic; 2n que tot aquest ample grup de les llengües
indoeuropees remunta a una remota creació onomatopeica, on en part hi ha hagut més re-creació
imitativa que imitació d’una llengua per l’altra. I penso que en aquest punt les llengües
romàniques han repetit aquest procés en la mateixa forma d’imitació només parcial, sumant-se a
una nova creació elemental. (DECLC, s.v. bramar).

Coromines afirma, doncs, d’una banda, «l’indubtable valor onomatopeic» del

mot «bramar», que ja als diccionaris més antics «trobem aplicat als diversos animals», i,
d’altra banda, el procés de «creació imitativa» que ha patit en les diverses llengües. Dins
d’aquest procés, el mateix Coromines atribueix a encreuaments l’aparició de mots com
ara «bramular» (bramar i udolar) o «bramugar» (bramar i esbramegar). Explicaria
aquest procés l’aparició de «brama»?
L’Etimologia haurà d’estudiar amb més calma, com proposava Coromines,
aquesta família de mots i l’aparició d’aquest substantiu femení. Mentrestant podem
proposar algunes hipòtesi a tall d’especulació lleugera. Una d’elles, en contemplar
l’extensió de «bramit» a casa nostra, que potser siga una paraula formada per
l’encreuament de «bram» i «crit» i animada per la proliferació dels diminutius a terres
valencianes, explicaria l’aparició de «brama» per la imitació del parell «crit»-«crida».
Una altra hipòtesi relacionaria «brama» amb el conjunt de «brams», que composarien la
«protesta tumultuosa» de la que parlava Alcover, o, fins i tot, amb el nom de l’obra que
parla de la protesta a brams o d’un subgènere, una mena de «sentència» també
tumultuosa. Aquest podria ser el sentit de la referència que trobem en la intervenció
poètica de Gassull en Lo procés de les olives (obra comentada més endavant), i que és
l’únic lloc on apareix el mot en els escrits de Gassull i que hem comentat adés, en
tractar del problema de la datació de l’obra. Literalment:
quant vos fes la brama tambe com ral quaix,

En cert sentit, els diccionaris etimològics, en referir la paraula al títol de l’obra

publicada i no a l’aparició mateixa del mot en el text de Gassull (és a dir, en referir
l’obra i no el passatge de Lo procés), tanquen en fals el problema de si ens trobem
davant d’una feminització anòmala de «bram», que mereixeria una interpretació, o hi ha
una altra accepció al s. XV (tipus d’escrit, subgènere...), consideració que ja ens ubica en
el centre d’un problema més ample: no només la relació entre «brama» de Fenollar i la
Brama de Gassull, ja tractada, sinó la relació entre conflicte social i llengua, que és el
tema del comentari posterior.
Per tant, anomenarem el text com la Brama, encara que aquesta paraula,
d’etimologia encara no aclarida, no apareix en el mateix text de Gassull que anem a
comentar i només una vegada en el conjunt de la seua obra, en allò que els
comentaristes consideren una referència a una suposada altra «Brama» (de Fenollar).
Tampoc no apareix en l’obra de Gassull el masculí «bram», ni el verb «bramar», encara
que, com veurem també, el text incorpora les connotacions pejoratives de la família de
mots, relacionats amb les expressions dels animals. Però no avancem en l’anàlisi del
text.
 7. COMENTARI DEL TEXT DE LA BRAMA DE GASSULL

Podem dividir La Brama de Gassull en tres parts:

1a) L’autor es descriu en repós. Arriba un grup de llauradors. Averigua les raons
de la seua revolta i s’ofereix a parlar amb Fenollar (versos. 1-100)
2a) Descripció dels llocs de procedència dels llauradors i de la manera com
anaven vestits (versos. 101-160).
3a) Apel·lació a Fenollar. Sàtira amb expressions populars i bandejades.
Conclusió i tornada final (versos 161-280).

Abreviatures emprades en les notes:

AB: Edició d’A. Badia i Margarit.

MP: Edició de Miquel y Planas, generalment segons la versió RIALC.

PG: Edició de Pitarch y Gimeno.

RC: Edició de Roc Chabàs.

7.1. Primera part (vv. 1-100)

Estrofa 1a

1 Estant de repos, vetlava ma pensa,

2 portant me recort de coses passades,
3 d’els mals y d’els bens, que amor me dispensa;
4 ab goig y tristor fent yo recompensa,
5 sumava lo temps per anys y jornades:
6 Quant sentint remor les mies orelles,
7 dubtava si era cantar de cigales,
8 u so de sancerros, tifells, o esquelles,
9 o veu de persones, o exam d’abelles,
10 o passa de grues, o corps, o cucales.
1: RC indica l’hemistiqui amb un guió llarg.
2: record (PG); la Regla 20 proposa «membrar per recordar»; no he trobat «membrar» ni deriv. en l’obra
de Gassull; «recordar» i deriv. apareixen almenys 14 vegades més;
passades: (MP ).
3: dels ... dels ... dispensa, (MP ).
4: recompensa: compensació, acte de compensar (DCVB).
5: jornades; (MP ).
6: quant, (MP ); qrelles (MP ): errada, probablement de RIALC.
7: sigales (MP ).
8: hu (MP ); cencerros (PG), cast. ‘esquelles’ (nota PG); el DCVB presenta sancerros com un cast., i afegeix
una referència al Tirant; tifells ‘picarols, cascavells’ (?) (nota PG); DCVB dóna tifell com a var. d’atifell,
val., segons DCVB, de l’àrab.
9: eixam (PG); de abelles (PG).
10: grues ‘ocells camarllargs de color gris’; corbs (PG); cucales ‘ocell de la família dels còrvids’ (PG)

Gassull comença el poema amb una descripció d’ell mateix. L’autor esdevé
personatge. Aquest és un recurs clàssic en la tradició literària i que el mateix Gassull
emprarà també en Lo somni, quan s’autodescriu en el grup de Fenollar. Ací no hi ha el
recurs al somni, que ja tenia en la nostra literatura el precedent boecià de Metge. El
personatge Gassull està despert, «de repòs». Aquesta expressió es relaciona tant amb la
cessació del treball, com amb una ubicació provisional. Isabel de Villena fa servir
l’expressió «llit de repòs», que, segons el DCVB, s’ha d’entendre com un llit més petit i
menys guarnit que aquelll en el qual s’ha de passar la nit. Per tant, l’expressió podia
referir-se també a un habitatge diferent del principal, a una residència temporal, on el
personatge roman ociós. Des del primer vers ja està plantejada la dialèctica social. El
nostre autor està entre els que poden gaudir del repòs. A més, com continua el poema,
una ociositat que hem de vincular amb l’activitat literària.
El personatge considera la seua vida passada i n’avalua els goigs i les tristors
que li dispensa l’amor. Quina producció literària de Gassull podem relacionar amb
aquesta actitivitat reflexiva del personatge? Certament no les composicions vinculades a
certàmens, ni tampoc aquelles obres satíriques com El procés o Lo somni. Aquesta
descripció del personatge, al seu escriptori (vers 10), es pot relacionar amb les seues
composicions en castellà. Són precisament aquestes les que tracten de l’amor i del pas
del temps. Certament, la primera part de la primera estrofa té un cert aire manriqueny.
Sabem que Gassull va llegir Jorge Manrique (1440-1479), i que realitzà un
poema la seua cançò d’aquest poeta que comença «No sé por qué me fatigo». Atés el
caràcter d’antologia del Cancionero, on s’inclogué aquella composició, també es podria
especular amb una producció més ampla en llengua castellana. No seria estrany que
aquesta producció hagués restat inèdita; hi ha prou a recordar la peripècia de l’edició de
les poesies d’Ausiàs March (1397-1459), per veure com els cavallers lletraferits no
sempre publicaven allò que redactaven als seus escriptoris.
Hi dues composicions de Manrique que presenten una certa semblança amb
aquest principi. El poema Escala d’amor comença amb una descripció del poeta molt
semblant a la de Gassull. Així estant, arriba l’amor de l’estimada: su beldad, su mesura,
su poder... són comparats amb gentes que inicien una batalla:

Estando triste, seguro

mi voluntad reposaua,
quando escalaron el muro
do mi libertad estaua.
A’scala vista subieron
vuestra beldad y mesura,
y tan de rezio hicieron,
que vencieron mi cordura.
[...]
Mis ojos fueron traydores,
ellos fueron consintientes,
ellos fueron causadores
qu’entrassen aquestas gentes
qu’el atalaya tenían,
y nunca dixeron nada
de la batalla que vían,
ni hizieron ahumada.

(J. Manrique, Poesía completa, p. 84)

I les consideracions que diu Gassull que manprén en el seu repós s’acosten molt
a aquelles altres que suscita en el poema la mort del seu pare en les conegudes Coplas
de Manrique:

Recuerde el alma dormida,

abiue el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
quán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo a nuestro parescer,
qualqiere tiempe passado
fue mejor
etc.
(op. cit., p. 154)
 La referència a Manrique afegeix un element notable en la relació que els
primers versos de La Brama establien amb la dialèctica social: la referència implícita al
castellà. Posició de classe i disposició lingüística es vinculen de manera novedosa, i
aquest lligam s’enuncia contra aquells que ocupen una posició social antitètica i
mantenen una llengua que es descriu amb gran violència simbòlica. La llengua esdevé
bram d’animal.
La segona part de la primera estrofa comença amb un remor, que anirà in
crescendo. L’estat de repós suposa silenci, com diu Gassull en els versos de Lo somni
que relaten l’arribada del metge:
Mentres hi fon lo metge may parlaren,
ans, ab repos, estaven reposades;
mas no penseu que molt si reposaren,
que, scassament de spatles los trobaren,
en lo mateix tantost foren tornades;
(Versos 656-660)

Per contra, l’acumulació de persones, la massa més bé, provoca remor, que
impedeix continuar la reflexió:
Y, ab la remor de la gent tanta
y ab l’avalot,
que scriure prou del tot no·s pot
(Versos 3085-3087)

Ara bé, Gassull enumera, a més de les persones, i de manera prioritària, altres
vuit possibles causes del remor, que estan vinculades amb el pas dels animals o el
bestiar, i ho fa amb termes inhabituals als seus escrits. No hem trobat en les altres obres
de Gassull les paraules: cigales, sancerros, tifells, esquelles, abelles, grues, corps o
cucales, ni en les formes singulars. Podem deduir, doncs, que són imatges inhabituals en
la seua versificació i, per tant, ben conscientment seleccionades. Aquells que arriben,
que es descriuren a continuació, provoquen un soroll confús, com el dels animals, tot el
contrari del silenciós repós, de la subjectivitat pensarosa. La massa produeix «brama»,
en el sentit que destacava Corominas.

Estrofa 2a

11 Y estant en est dubte, quant mes s’acostaven,

12 ixqui en la finestra del meu escriptori,
 13 y viu, pel barranch, avall deuallaven
14 d’armats tals esquadres, que cert me semblaven
15 algun gran roydo, o gran rebombori,
16 Llançant les paraules a lliures y arroves,
17 que’m sembla tenien entre’lls molt gran cisma,
18 que’ls uns ab los altres fent contres y proves,
19 ab molt gran desodi venien a noves,
20 que’m par que’n l’alfondech ohis la morisma.

11: s’acostaven (MP ).

12: isquí (PG); ixqui en (MP ). La Regla 12-13 proposa quaix per quasi.
13: barranc (PG); davallaven (PG, que anota la forma original, corregida en RIALC); la Regla 295 proposa
davallar per baxar (la qual cosa, segons Badia, refermava la forma del Principat); Gassull empra devallar
(que, segons Colón, també és la solució valenciana de sempre);
15: roïdo (PG); la Regla 318 proposa roïdo per roídol, roïdo és un castellanisme estrident segons Badia,
que arriba entre els escriptors valencians de la segona part del segle XV [si Gassull hagués escrit roídol,
una expressió «esporàdica» (AB) hi ha també la possibilitat que l’edició d’Almudéver ho corregira [Cal
recordar que les Regles 175 a 325 són una additió atribuïda a Jeroni Pau, però aquesta distribució està
criticada en els treballs de Badia i Colón]; rebombori; (MP ).
16: llançant (MP ) arroves (RIALC); a roves (PG, que indica l’orig. arroues);
17: quem ... entrells (MP ); entre ells (PG); cisma ‘divisió’ (nota de PG);
18: que ls (MP ); gan (AB) (errada).
19: desodi ‘desori, confusió’ (PG) [Segons el DCVB, «desodi» és una forma ant. (cit. la Brama); de
«desori» hi haurien altres formes, com ara «desòlit» i «desveri», a les Illes: Hi hauria una regla de
Fenollar, que no ens hauria pervingut, de substitució de «desodi» per «desori» (caldria comprovar la
presència dels mots a l’obra de Fenollar; en la de Gassull no apareixen més, cap dels dos).
20: que m ... qu’n (MP ); par ‘pareix’ (PG); adoneu-vos de la dualitat d’expressions sinònimes: que’m
sembla (v. 17) - que’m par (v. 20); alfóndec (P G) ‘edifici d’antigues poblacions comercials, on els
forasters tenien posada, magatzems i botigues per a les seues transaccions’ (nota de PG); morisma
‘multitud de moros’ (nota de PG).

L’autor identifica el lloc on es troba abstret sobre la vida: l’escriptori. La massa

baixa pel barranc. Tota una topografia que reforça l’antítesi social; dalt-baix, dins-fora...
La massa davalla, camina per fora dels camins, pels barrancs... Aquesta ubicació, més la
referència inicial al repòs, oferirien al lectors i les lectores de l’època una indubtable
ubicació extramurs de la ciutat.
Al llarg del segle XV hi ha una recuperació del poder de la noblesa. Des del
regnat de Pere el Gran, els nobles són alliberats de l’obligació de romandre a la seua
jurisdicció. L’afluència de nobles a la ciutat es constata per la construcció de palaus
senyorials, molts d’ells de l’època gòtica, i una bona part al carrer de Cavallers.
Heus ací una succinta relació de part d’aquests palaus, manllevada de Sanchis Guarner,
tots ells d’estil gòtic.
–Català de Valeriola, a la plaça de Nules (on se celebraren les reunions de l’Academia
de los Nocturnos).
–Almiralls d’Aragó (Marquesos de Guadalest), al carrer del Palau.
–Escrivà, a la plaça de Sant Lluís Bertran.
–Boïl, a la plaça de Manises (darrerament dels marquesos de l’Escala).
–March (on visqué el poeta Ausiàs March –i des d’on isqué el seu fèretre, segons el
conegut poema de Vicent Andrés i Estellès), al carrer de Cabillers.
–Borja, ducs de Gandia (passà després als marquesos de Benicarló).
 –Villahermosa (darrerament dels comtes de Berdebel).
–Cardona, ducs de Sogorb (ara Hotel Anglés).
–Centelles, comtes d’Oliva (darrerament comtes de Daya Nueva).
–Vilaragut (ara Hotel Astòria)

També en tenim testimonis, segons els quals a la ciutat «resideix molta

aristocràcia».
València és molt millor i està més suptuàriament guarnida que qualsevol altra ciutat del
rei d’Aragó en tots els seus estats. Per això hi resideix molta aristocràcia.», segons Nikolaus von
Popplaw, el qual visità la ciutat l’any 1484 (cit. per M. Sanchis Guarner: La ciutat de València.
Síntesi d’Història i Geografia urbana, p. 182).

Això implica un grau de relació intranobiliària, molt superior a la que es redueix

a les campanyes militars o les sessions de corts, com es desprén també de les enconades
bandositats (i aliances), que mantingueren algunes famílies (Centelles, Soler,
Vilaragut...) cap a la fi del s. XIV i primeries del XV, i que determinaren fins i tot la
intervenció dels jurats i del monarca (Vg., p. ex., l’epístola dels jurats de la ciutat al
monarca, de 18 de juliol de 1399, en Agustín Rubio Vela, ed.: Epistolari de la València
Medieval, pp. 300-307).
Ara bé, la referència al barranc permet ubicar l’acció extramurs, a l’Horta.
València és una ciutat plana i, aleshores, emmurallada. En l’epoca, l’espai intramurs no
estava totalment urbanitzat, però no podem suposar una ubicació perifèrica de la
residència del cavaller Gassull, on hi hagueren barrancs, que, en tot cas, d’haver-ne,
correrien cap al riu. Però entre la ciutat i el riu hi havia una impressionant muralla, de la
dimensió de la qual dóna mostra l’actual Porta de Serrans, i, en qualsevol cas, si hi
havien barrancs que travessaren la muralla correrien en direcció S- N, és a dir, de dins
cap a fora de la ciutat. L’acció descrita esdevé fora de la capital, a l’Horta. No podem
avançar molt més en la determinació espacial.
Cal recordar que Lo somni de Joan Joan comença a Museros (L’Horta Nord, a
pocs quilomètres de València) i que en Lo procés havia parlat d’una estada amb
Fenollar a l’Horta («hi mes recordant me, per vos, que·m segui / en dies passats deffora,
en l’orta,»), precisament a propòsit del bandeig d’aquell. També, com veurem en les
estrofes següents, Gassull descriu al grup de camí, es posa a «passejar» (v. 22) amb ells
i, fins i tot, diu suposar que poden anar a «trencar açuts o parades» (v. 38), una imatge
que reforça l’escenari rural de l’acció.
A continuació Gassull introdueix per primera vegada la imatge militar,
«d’armats tals esquadres» (v. 14), que desenvoluparà més endavant, i segueix en la
descripció progressiva del tumulte: remor, roydo, rebombori, desodi [desori]... A la
comparació amb els animals de la primera estrofa s’afegeix ara una altra també de fort
contingut classista: la morisma a l’alfòndec. El grup no parla, fa soroll com d’animals o
bestiar, fa el desori dels moros, i no diu les paraules, sinó que les «llança» a lliures i
arroves. La distància entre les classes s’amplia.

Estrofa 3a

21 Y ab larch en la ma, cuyti tost defora

22 vn pas dauant altre, mostrant passejarme
23 per veure y sentir la tal viafora
24 y, sens molt trigar tant sopti, que, a ll’ora
25 ves ells caminant que vaig atançar me,
26 Mossenyer, la vostra los vns me digueren,
27 y «Deu vos mantinga y us llargue la vida»;
28 e yo «Deu vos ayt», dient los don eren,
29 tantost respongui; y ells respongueren:
30 «Mossenyer, d’acens, d’aquesta partida»

21: RC: els hemistiquis ja no estan separats pel guió llarg; l’arc (PG); ma (MP ); cuití (PG) ‘em vaig
precipitar’ (nota PG) tost ‘prompte, ràpidament’ (nota PG); defora, (MP ); defora ‘fora de la casa’ (nota PG).
22: un ... davant ... passejar me, (MP ).
23: viafora; (MP ); viafora ‘crit o so d’alarma per tal de concentrar la gent’ (nota PG).
24: la paraula «trigar» està recomanada per la Regla 52: «leguiar per tardar o trigar», la forma leguiar
«anava esdevinent arcaica» (AB) , un «verb moribund» (Colón): ens trobem davant d’un mot proscrit en
les Regles que, si hagués estat emprat en l’escrit de Gassull amb ànim d’oposar-s’hi, molt probablement
hauria estat substituït per l’editor; Colón n’aporta un cas a propòsit de l’ed. del Dietari del capellà
d’Alfons el Magnànim; ara bé, si el text original fora «Y, sens molt leguiar –o laguiar–» hi hauria un
problema en la mètrica de l’hemistiqui, llevat que no es considerés el difton o que el mot fora «legar» o
«lagar», probablement escrit «leguar» o «laguar» –així, escriu, p. ex., «afalaguar»–; cal recordar que a la
llista de noms satírics de Lo somni hi havia «miçer Laguanya» (vers 1487); sobtí (PG) ‘vaig actuar
precipitadament’; alhora (PG).
25: ves, segons DCVB, forma antiga de ‘vers’, que es troba a Spill de Roig; atansar-me (PG).
26: RIALC introdueix cometes en l’estil directe: versos 26, 27 i 29; AB elimina els guions després de les
cometes de PG; Mossènyer ‘tractament antic donat a pesones de categoria social elevada’ (nota PG);
«mossènyer meu» és proscrit en la Regla 78, que, excepcionalment, no dóna alternatives, sinó que
atribueix expressions a persones «de baixa sort»: Per què apareix aquesta expressió reprovada a les
Regles? Badia s’inclina a pensar que és un vocatiu irònic, ja que no s’adverteix en què afecta la puresa
idiomàtica, llevat que es referesca a la reiteració «mossènyer meu» o per una defensa de l’abreviatura:
«mossèn». Ara bé, si l’autor de les Regles en va fer aquest incís irònic, potser no s’entenguera en la seua
lectura. És a dir, el text de la Brama aconsegueix un efecte de distinció social amb l’ús de l’expressió i
eventualment podria obtenir-ne un altre d’oposició a una norma, que potser havia estat no ben expressada.
Aquesta línia d’interpretació es reforça en considerar que la frase del v. 28 també incorpora una paraula
proscrita en les Regles; «Mossenyer» és una expressió que apareix reprovada per la Regla 78, ja que
«parlar és de persona de baixa sort». Açò planteja una altra dificultat. Gassull empra l’expressió en la
seua obra, p. ex., en la conversa entre misser Artés i Despí, en Lo somni (v. 2453), sense que hi tinga una
connotació classista; uns (MP ).
27: llargue: vg. comentari v. 28.
28 aid (or. ayt) ‘ajude’ (nota PG); la regla 234 estableix la substitució d’«aydar per ajudar». Colón
(Regles 72) fa el recompte de les concordances a l’obra de Gassull i la seua aparició als escrits de
Fenollar, com ara en Lo Passi. El fet que Fenollar emprara el verb «aydar», freqüent a la València del s.
XIV i XV, com diu Colón, no vol dir que no poguera incloure el verb en un eventual bandeig (que, en tot
cas, hauria de ser posterior a Lo Passi, val a dir, a una obra impressa el 1493, i redactada des d’abans de
1490); Si la primera, la tercera i la quarta de les frases del grup de persones inclouen expressions que, en
cert sentit, estaven proscrites a les Regles, podrien sospitar que això esdevinguera també en la segona (v.
27). Trobem-hi la paraula «llargue» per «allargue». Hi hauria una regla, no contemplada al còdex de
Girona, que vinguera a establir «allargar per llargar»? Cal considerar que Gassull no fa servir «llargar» en
la seua obra (llevat d’aquest vers), i sí que fa servir «allargar» al menys en una ocasió (Lo somni, v. 162),
i que el DCVB arreplega «llargar» únicament amb la referència a la Brama, i un parell d’accepcions més
que s’hi allunyen (llargar les veles, llargar-se la peça de caça). Establim, doncs, la hipòtesi de què hi
hauria regles del bandeig de Fenollar que no haurien pervingut al còdex gironí.
29 tantost ‘tot seguit’ (nota PG).
30 Mossenyer, vg. 26; acens ‘per ací’ (nota PG).

L’esment de l’arc (v. 21) referma la ubicació rural de l’acció. És una eina per a
la caça menor, com demostra l’ús que fa Gassull a Lo somni de Joan Joan (versos 1394-
1398), on l’arc té, òbviament, una referència sexual a la potència dels vells: «be es
veritat que lo seu arch / es ja molt fluix, / hi, si tirant prou voltes cruix, / sens caplevar, /
tan flach com es, basta matar, / encara caça;». També el fet que, encara que el grup de
persones són «d’acens» –un lloc que s’identifica amb el mot «partida», lògicament
corresponent a un indret fora de la ciutat–, el narrador no els conega.
La distinció social entre el narrador i el grup de persones que baixen pel barranc
–ja mostrada pel que fa a l’activitat, la disposició, el llenguatge, etc.– es reforça en
aquesta estrofa per diversos elements. D’una banda l’autopresentació com una persona
astuta, capaç d’enganyar els llauradors avalotats per obtenir-ne informació. D’altra
banda, pel tractament que aquests li dispensen repetidament: «Mossenyer» (versos 26 i
30) i que aquest no fa servir en adreçar-se a ells, i que, com es repeteix més endavant,
sembla vinculat amb reiteracions inadecuades. Per dir-ho així, la caracterització de la
massa presenta una pauta clara: d’allò extern (el soroll, el desplaçament) fins a allò
intern (la ingenuïtat, la ignorància).

Estrofa 4a

31 Ohiume sius plau, vosaltres sus ara

32 puix so arribat, aci de ventura,
33 quin es lo perque, cab tanta gatzara
34 anau remorats, yab tal gara gara,
35 quel cor de quius hou meteu en pressura?
36 Haus algu fet sobres molt demasiades,
37 o han vos llevat del aygua la tanda,
38 o anau a trencar, açuts o parades?
 39 car no sens gran causa, veig yo volotades
40 a totes les gents, deça d’esta banda.

31: RIALC introdueix cometes en l’estil directe, que tanquen tota l’estrofa; Ohiu me, si us (MP ); Oïu-me
(PG); sus ara, (MP ); suara (or. susara) ‘ara mateix’ (nota de PG); la Regla 320 estableix «susara per ara»,
un cas de forma proscrita, emprada per Gassull.
32: só (PG); a propòsit de «só», la Regla 87 prescriu: «yo som açí per dir yo só açí», que AB considera «la
forma més pròpia de la llengua literària i ensems la més comuna, contra la solució dialectal, la qual, de
més a més, devia semblar un arcaisme ja superat»; Colón dóna exemples de l’ús a Barcelona,
contemporani a les Regles. L’expressió «so» apareix freqüentment a l’obra de Gassull, on no s’hi troba
«som» per a la primera persona de singular. En Badia, Regles 67, n. 21, ja s’adverteix que so apareix en el
v. 217, emprat ara per un llaurador. arribat, (MP ).
33: ca’b (MP ); que amb - cap [cab, al nostre text] (PG); gatzara ‘esvalot, cridòria’ (nota de PG).
34: remorats ‘avalotats’ (nota de PG) [el DCVB dóna primer «moure en remor», més suau que avalotar]; y
ab (MP ); gara-gara ‘afalacs per guanyar-se la voluntat d’algú’ (nota de PG).
35: que l ... qui us (MP ).
36: Ha us (MP ); demesiades (or. demasiades) ‘excessives’ (nota de PG);
37: de l’aygua (MP ); «aygua» dóna la oportunitat per un altre eventual incompliment de les Regles (105:
«aygyo per dir aygua») que podia haver estat esmenat per l’editor. Gassull sempre empra «aygua» en la
seua obra; tanda ‘torn de regar’ (nota de PG innecessària).
38: trencar (MP ). Una parada és un bancal, que el DCVB dóna com a cast., encara que no apareix així al
DEC.
39: causa (MP ); volotades ‘avalotades’ (nota de PG); deçà ‘de la part d’ací’ (nota PG); Gassull ha emprat
«d’acens» (v. 30) –en la parla dels llauradors– i el sinònim «deçà» (v. 40) –en la intervenció del narrador–
(que repetirà en v. 98): es trobaríem davant d’una altra regla que no hauria pervingut al còdex gironí?
40: gents (MP ).

Es reforça la ubicació rural per les referències a l’aigua, els assuts i les parades.
Parla el narrador, qui novament desplega la seua astúcia davant dels llauradors. Encara
que havia parlat de «roydo», «rebombori» i «desodi», amb tota mena de comparacions
humiliants, ara es refereix a «gatzara», «anau remorats» i «gara gara», fòrmules més
suaus. Les persones van «volotades», però, en la seua declaració, ho justifica per una
«gran causa» que ignora. Amb tot introdueix un element important en la descripció de la
massa: el risc de la violència. S’hi poden trencar assuts i des-fer els bancals.

Estrofa 5a

41 Mossenyer senyor, si nous ho parlauem,

42 la vostra merce tampoch nou sabria
43 mas puix que voleu saber hon anauem
44 ni tota la cosa de que rahonavem
45 sens vot d’aquests altres, yo nous hodiria:
46 Y axi, entre·lls parlant, de mi allunyantse
47 crech yo que pensauen si dir mo deuien
48 ya cap d’un poquet, a mi acostantse
49 puix yo·ls viu tornar; ves ells yom atanse
50 per veure co que·lls a mi dir volien.
41: MP comença obrint cometes, que tanca a la fi del vers 45; Mossenyer, vg. v. 26; l’expressió
«mossényer senyor» podria ser també matèria de prescripció per part de Fenollar; MP no us; parlavem.
42: no u sabria; (MP ).
43: mas, puix (MP ); anavem, (MP ).
44: ni ‘i’ (nota de PG); rahonavem, (MP ).
45: vot ‘permís’ (nota de PG); altres ... no us ho diria. (MP )
46: entre lls ... allunyant se, (MP ).
47: pensauen ... m o devien; (MP ).
48: y a ... poquet ... acostant se, (MP ).
49: viu ‘vaig veure’ (nota de PG); RIALC elis per ells (errada); vers per ves (PG) yo m’atanse, (MP ).
50: co que lls, (MP ).

Gassull continua definint la massa, on se suprimeix la iniciativa personal. La

seua determinació es contraposa a la limitació del llaurador, que no pot descobrir on
marxen sense demanar el permís del grup. Apel·lar a la condició de massa del grup de
llauradors és, i Gassull ha de saber-ho, despertar una por tradicional en la burgesia
valenciana front a les estratègies de potenciació del grup que desenvoluparien els
llauradors. Per exemple, l’historiador Manuel Ardit ho ha subratllat en parlar del segle
XVIII, però nosaltres podem projectar aquest malfiament dos-cents anys abans:
Per mitjà d’aquests mecanismes [estratègies de potenciació del grup de parentiu i els
seus aliats], sospitats més que coneguts, i probablement també d’altres que ignorem
absolutament, les comunitats camperoles del País Valencià mantenien una forta cohesió interna.
El panorama narrat per Blasco Ibáñez per a finals del segle XIX a la seua novel·la La barraca
podia extrapolar-se perfectament al segle que estudiem [XVIII]. A la ciutat de València els
llauradors eren sovint temuts pel seu caràcter primitiu i violent: en moments de tensió una de les
primeres mesures que solida adoptar-se era la de tancar les portes de la muralla i impedir-los
l’entrada. L’existència d’una comunitat en bona part estranya més enllà de la muralla protectora,
regulada per normes consuetudinàries de vegades difícils de comprendre per la població urbana,
introduïa dificultats de comunicació entre la ciutat i el seu camp circumdant, al mateix temps que
pertorbava el lliure joc de les forces econòmiques.»
(M. Ardit, «L’agricultura del Set-cents. Entre la tradició i el canvi», en Hist. P. Val., IV
(1990), pp. 35-69, cit. p. 68).

Els llauradors demostrarien, amb el temps, una certa capacitat de mobilització.

Per exemple, l’any 1663 els Jurats decretaren que els llauradors de la ciutat tributassen
la contribució per la cisa de la carn, igual que els habitants intramurs. S’avalotaren el 25
de juny, i s’aplegaren, segons el dietarista Agramunt, més de sis mil en armes al Pla de
la Saidia, on iniciaren els disturbis (vg. M. Sanchis Guarner: La ciutat de València.
Síntesi d’Història i de Geografia urbana, p. 327). En 1801, les ordres de reclutament,
provoquen un nou motí, que aplega més de 5.000 llauradors, convocats al so de caragols
de mar, a la plaça de Sant Domènec (ara de Tetuan) (Ibid., p. 383). Fins i tot, el
manteniment de la muralla fins a la segona meitat del s. XIX es pot entendre com una
«barrera sanitària»: sense acomplir una funció militar, es manté com a mesura de
control i higiene. La ciutadania del s. XIX encara temia els habitants de L’Horta i de les
zones arrosseres de l’Albufera i el perill de contagi de malalties epidèmiques (Segons E.
Mateu, cit. per D. Mollà: «La ciutat de València: El procés de metropolització», p.
352.).
Per tant, no descriu Gassull un fet trivial, sinó més bé un signe d’allò que els
burgesos i nobles, val a dir, aquelles persones que llegien les seues obres, temien. Per
dir-ho així, Gassull està tocant les tecles de la por de la classe superior (un
comportament incontrolable, l’analogia amb la minoria ètnica dels moriscs, la seua
solidaritat intragrupal...)

Estrofa 6a

51 Y dix hu dels promens ab veu entonada.

52 Sapiau mossenyer, qu’antany, no ha molta
53 encontra nosaltres, sens pus fodonada
54 vna com li diuen, sentença maluada,
55 puix vostra bondat: nos ou hins escolta:
56 La qual fo d’inichs y de molts vltratges
57 y en gran vituperi, de tots y gran gangle,
58 carellans bandeja los nostres lenguatges
59 per hon s’an mogut, los nostres coratges
60 a fer que duy mes de nos ningus jangle».

51: dix ‘digué’ (nota de PG); prohòmens per promens (PG); el DCVB, citant aquest vers, dóna la següent
accepció d’entonar: Donar força a la veu; parlar fort; entonada: (MP )
52: MP obri cometes que tanca en el vers 60. Sapiau, ... molta, (MP ); vg. v. 26.
53: «nosaltres» està recomanat per la Regla 94, «nosatres per dir nosaltres»; en l’obra de Gassull sempre
hem trobat «nosaltres»; sens pus ‘de sobte’ (nota de PG); pus, fo donada (MP ); fo ‘fou’ (nota de PG);
curiosament, Gassull empra «fou» en Lo somni de Joan Joan, v. 1282, « sobre·l que fou interrogat,»; en la
Brama empra sempre «fo»: hauríem de suposar una regla que no ens hauria pervingut anàloga a so/som
(v. 32, Regla 87) per a fo/fou?; 55: ou havia estat escrit adés com hou (v. 35); hi ns - i ens (PG);
54: una, ... diuen ... malvada (MP ).
55: bondat ... hi ns escolta, (MP )
56: la (MP ); fo, vg. v. 53; inic ‘mancat en absolut d’equitat, de justícia; malvat, desconsiderat, odiós’
(DGEC); ultratges, (MP ).
57: vituperi (MP ); jangle (or. gangle) ‘jangla, burla’ (nota de PG).
58 car ella ens per carellans (PG); bandeja ‘proscriu’ (nota de PG); lenguatges, (MP ).
59: mogut (MP ); coratge està proscrit per la Regla 51: «coratge per ànimo»;
60: d’uy (MP ), lògicament ‘des d’avui’, ‘d’ara endavant’; ningu s (MP ); jangle ‘burle’ (nota de PG); no
deixa de resultar curiós que el substantiu i la forma verbal homòfones presenten transcripcions diferents;
«janglar» sembla haver desaparegut, de fet el DGEC no l’arreplega. Quina vitalitat tenia al temps de
Gassull?; el DCVB dóna exemples de «janglar» més antics encara i com de l’ús reflexiu del verb posa com
a exemple aquest vers: ens trobem davant d’una altra expressió proscrita, no arreplegada a les Regles de
Girona?
 El llaurador parla amb «veu entonada», la qual cosa vol dir amb un parlar fort;
és a dir, planteja la seua reivindicació de manera vehement. Tanmateix, dubta en definir
l’objecte de la seua protesta, en emprar l’expressió adequada que defineix el motiu del
seu comportament: «una, com li diuen, sentència malvada», i que qualifica de manera
radical, hiperbòlica: «fo d’inics», «molts ultratges», «gran vituperi», «gran jangle»...
perquè aquesta sentència «bandeja els nostres llenguatges». El verb, «bandejar»,
correspon al sustantiu de Lo procés, «bandeig». I això els ha mobilitzat. El lector o la
lectora necessàriament ha d’advertir el perill latent a la massa de llauradors, capaços de
mobilitzar-se («s’han mogut los nostres coratges») per una «sentència». La inseguretat
es relaciona amb ignorància de la classe inferior, un tema que reapareixerà a l’estrofa
següent, però també amb la seua determinació desordenada.
Aquesta estrofa no només continua la descripció del perill, el risc de la massa
ingènua i ignorant, amenaçant i violenta, sinó que també enceta l’estratègia
d’exorcització que desenvolupa La Brama: fer-ne sàtira. Gassull hi aplica el seu enginy,
per tal de composar descripcions ridícules i amagar jocs de paraules que reforcen el
sentiment de superioritat.
No cal recordar que allò que considerem en el comentari no és el poema segons
fou redactat per Gassull, sinó la seua edició, o millor encara, les transcripcions que
s’han fet a partir de l’edició de 1561. El poema té un caràcter eminentment «oral»,
perquè és en la lectura del vers on el qual els jocs de paraules, els dobles sentits
amagats, han d’emergir. Aquesta operació, però, té a veure amb la perspicàcia del lector
o lectora, i amb les modificacions que pateix la llengua.
En el vers 58é hi ha un d’aquests joc de paraules, a partir d’una possible
interjecció amb l’augmentatiu de carall. El DCVB arreplega carallàs i carallot. Ací
Gassull juga amb l’homofonia de carallans amb car ell ens. Així, n’hi ha una doble
lectura. Ara bé, una redacció adequada a la intenció satírica no hauria d’havier mostrat
l’expressió inadequada. Probablement, la redacció original seria
car ell ens bandeja los nostres lenguatges
I la redacció modificada en composar l’edició del poema desconsidera el joc de
paraules (el descobreix) i fins i tot introdueix una coma entre els dos hemistiquis
carallans bandeja los nostres lenguatges
Si la composició del text no ha advertit el joc de paraules, tot formant l’expressió
adequada, hem de deduir que altres jocs poden haver desaparegut amb les successives
modificacions del text, o ens poden ser inapreciables, atés l’evolució de la llengua i la
societat. Pensem, per exemple, en la distància actual entre l’eufemisme caramba i la
paraula carall, i en el seu ús com una interjecció en la qual han desaparegut les
connotacions fàl·liques.

Estrofa 7a

61 E yo·ls respongui, Qui’s lo coronista

62 que us a enfellonits, ab exa sentencia?
63 Mossenyer meu no, dix ell: no es jorista
64 mas ans es preuere, y molt gran coblista
65 y es desta seu, d’aci de Valencia:
66 Te nom tan reues, mal dogal l’estire
67 que ben sertillar me par quel poguera
68 Fenoll, o espigol, me par que retire...».
69 Dich yo, Fenollar,. ho llamp quel regire
70 que ver vos dieu, dix ell: carellera.

61: yo ls respongui: (MP ); MP fa servir cometes per a l’estil directe en els versos 61-62, 63, 63-68, 69-70 i
70; Qui es (MP ) coronista ‘cronista, farsant’ (nota de PG qüestionable); Gassull no fa servir en la seua obra
«cronista» i només en aquest vers «coronista»; el DCVB remet a cronista (que il·lustra amb una cita de
Roís de Corella), però no arreplega cap accepció negativa: ens trobaríem davant d’una altra regla que no
es va explicitar al còdex de Gironi, com ara «cronista per coronista»?.
62: que us (MP ) enfellonits ‘irritats’ (PG); enfellonits (MP ).
63: Mossenyer meu, vg. v. 26; «jorista» és, òbviament, una paraula deformada, molt semblant en la seua
incorrecció a «coronista», amb la qual rima (una altra Regla que no ha pervingut?). No hem trobat
«jurista» en l’obra de Gassull, però sí, freqüentment, «justícia». Les Regles no condemnen «jostícia»,
però sí que trobem proscrites les formes «malancònich per melancòlich» i «malanconia per melancolia»
(per cert, que «malenconies» apareix al v. 181), que presenten per la mateixa obertura de la vocal de la
primera síl·laba. El mateix DCVB reconeix la presència d’aquestes formes amb la primera vocal oberta a la
comarca de l’Horta. Literalment: «FON.: m?l??kuní? (Barc.); male?konía (Val.); m?l??koní? (Palma). Es
forma arcaica (adoptada en la llengua literària moderna), que tanmateix se sent encara dialectalment en
algun indret com Meliana (Horta de València).» (s.v. malenconia). N’hi hauria d’altres exe mples. Per
tant, potser ens trobaríem davant d’una altra regla que no es va explicitar al còdex de Gironi, encara que
hi consta un cas anàleg, com ara «jorista per jurista»; meu, no ... dix ell; ... jorista, (MP ).
64: prevere ... coblista, (MP ).
65: d’esta (MP ); Seu (PG); al marge, cal dir que la rima de València amb sentència indica l’obertura de la
e; Valencia; (MP ).
66: reves (MP ) reves ‘difícil’ (nota de PG); dogal ‘corda amb què es pengen els sentenciats a la forca o es
lliguen els reus que s’han d’arrossegar’ (nota de PG); estire! (MP ).
67: be ensertillar (MP ); ensertillar ‘encertar’ (nota de PG); potser una altra regla no codificada: «encertillar
per encertar»; AB presenta «me par que» com una forma recomanada per les Regles (Regla 48); més bé és
una expressió usada en la formulació de la regla, que tracta del pretèrit perfet perifràstic; amb tot, les
Regles empren «no par sian» (par + ésser) i en el vers llegim «me par que...» (pronominal); retire
‘s’assembla’ (al fenoll o espígol) (nota de PG).; que l poguera: (MP ).
68: «fenoll» és la forma recomanada a les Regles; efectivament, la regla 24 és «fonoll per fenoll». AB
(Regles p. 222) comenta amplament la coincidència de la Brama i les Regles, «no sols per valencianisme,
sinó per fer entrar el nom Fenollar en la polèmica»; aquesta coincidència, però, s’ha de matissar, tot
considerant que si Gassull hagués escrit «fonoll», molt probablement l’edició de 1561 hauria esmenat el
text, tot just pels arguments que AB proposa: valencianisme i relació amb Fenollar.
69: Ho (MP ) regire! (MP ); regire ‘commocione’ (nota de PG).
70 «cil» per «ell» en RIALC (incorrecció); «car ell era» per «carellera», ‘podia admetre valor
d’interjecció’, segons PG; sembla clar que «carellera» sona molt semblant a «carallera», que bé podria ser
una interjecció popular relacionada amb «carall»; de fet, el DCVB arreplega formes més remotes, per
eufemisme (caraixu, caraina), o per intensiu, augmentatius (carallàs, carallot) o diminutius (carallet,
caralló).

Aquesta estrofa continua l’estratègia discursiva de l’anterior. Els llauradors són,

novament caracteritzats com una massa d’ignorants: confonen un cronista, val a dir, un
escriptor, amb un jurista, i tenen una idea remota («fenoll o espígol») de Fenollar,
malgrat la seua fama. Com que maximitzar la ignorància de la massa pot tindre l’efecte
pervers d’incrementar la por que dimana de la seua caracterització, Gassull s’aplica
novament a composar jocs de paraules, que, com en el cas anterior, són inadvertits en la
composició tipogràfica. Així el «car ell era» del vers 70 és transcrit com «carellera»,
una interjecció derivada de carall.

Estrofa 8a

71 Al cap de la llengua, me par que·l portaueu,

72 que yo’stich pasmat, com nol escopieu
73 Mas puix se qui es, vejam hon anaveu,
74 ni que, per axo, fer delliberaueu
75 ... ... ... ... ...
76 de punta en blanch. Tot dret a sa casa
77 de volta volut, anam a cercarlo,
78 y a damen y prenten, y a foch y a brasa,
79 y al bell tricotraco, y a bon tall d’espasa,
80 fins nix quen exutes, molt be castigarlo.

71: Obri cometes mp que tanca després del primer hemistiqui del vers 76. Torna a obrir-les en el segon
hemistiqui d’aquest vers, fins al vers 80. llengua ... portaueu
72 yo stich (MP ) pasmat ... no l escopieu. (MP ).
73 Mas puix (MP )
74: deliberàveu - delliberaeu (nota de PG); delliberaveu (MP ).
75: vers perdut;
76: en altres poemes, Gassull juga amb les connotacions eròtiques de la paraula «punta». Per exemple, en
el col·loqui de les dones a Lo somni (versos 810-823). Literalment: L'altra respos: «Fareu molt be, / hi us
estara / de molt bon ayre en la ma / tanbe la ploma; / pero guardau no tingua roma / massa la punta». /
«Com no sabre yo, si·s despunta, / fer la limar? / Y apres, si·s vol, per al daurar / lor nunca y vingua». /
«Alla, bon fat, tal te sdevinga / com ja u sabeu! / Limau, limau, hi no daureu, / si·s vol enguany»; casa,
(MP ).
77: de volta volut ‘de sobte’ (nota de PG); volut anam (MP ); «anam» acompleix les regles 48 i 168
«nosaltres anem per anam». Ara bé, aquest cas mereix una mica més d’atenció. Excepcionalment, l’autor
material de les Regles ofereix una formulació distinta en la regla 48, que les enunciades anteriorment.
Literalment: «aquests vocables de vaig anar a misser Hierony Pau ne a mi, Pere Miquel Carbonell, no par
sian bons vocables. Més val dir: anam, venguem; no: vam, etc. E axí dic.» Potser si l’autor material
insisteix tant en identificar l’autoria de la regla és perquè aquesta no provinga de la mateixa font que
altres, val a dir, del bandeig de Fenollar. Per tant, o bé Fenollar no digué res, o bé acceptà també d’alguna
manera les formes en -e (anem, etc.). Per la qual cosa, la presència d’aquest anam (Gassull fa les
terminacions en -am en la resta de la seua obra) o de l’anem del v. 218 no significaria res d’especial
respecte del bandeig de Gassull.
78: y a foch (MP ); «a da-me’n i pren-te’n» i «a foc i a brasa» serien expressions sinònimes de «càstig,
pallisa» (nota de PG).
79: trico-traco ‘soroll estrident’ (nota de PG); «trico-traco» i «a bon tall d’espasa» també serien
expressions sinònimes de «càstig, pallisa» (nota de PG);
80: n’isquen - nixquen (PG); «fins n’isquen eixutes», potser un altre sinònim; castigar lo (MP ).

El narrador continua ridiculitzant els llauradors. La referència fàl·lica de la

darrera expressió amagada al darrer vers i desvetllada potser de manera inadvertida en
la composició dels tipus, s’encadena amb una referència a allò que du el llaurador en la
boca, que podria tindre una interpretació satírica notable. El text subratlla el caràcter
violent de la massa. Els avalotats se serveixen d’expressions col·loquials per proferir
amenaces i insults. El seu ús de la llengua és inadequat.

*****

81 «O, val Deu! germans», dich yo, «y no u fesseu,

82 ni en tanta angoxa per res no us posasseu,
83 y ab tot que raho molt mes ne tinguesseu,
84 contra ningun clergue nul temps permetesseu
85 de fer tal escandil, ni anch ho pensasseu;
86 mas, sols un poquito vullau reposar vos,
87 y vostra furor un poch ara cesse:
88 per que, Deu aydant, yo puch be aydar vos,
89 que mes no us caldra d’axo curruxar vos,
90 a si tots sou contents que yo mi entravesse».

Aquesta estrofa presenta exclusivament rimes basades en formes verbals; 85: escàndil ‘escàndol’ (nota
PB); el DCVB presenta l’accepció ‘avalot; pertorbació de l'orde; crits i soroll de baralla o desavinença’;
aquesta obra presenta moltíssimes formes antigues de la paraula «escàndol» (escàndal –p. ex., Canals –,
escàndel, escàndil, etc., etc.): justificaria aquesta varietat una norma unificadora que, potser, no hauria
arribat al còdex de Girona?; anc ‘mai’ (nota de PG), forma antiga segons el DCVB, que arreplega una altra
forma errònia, que Coromines relaciona amb l’anque (=aunque) cast.; pel seu caràcter antic o per la
influència del castellà, hi havia motiu per fer-ne una regla, que en tot cas no ens ha p ervingut; 86: poquito
cast. (nota de PG); del tot injustificat, perquè la forma «poquet» acompleix les exigències mètriques del
vers; es tractaria d’un altre mot amb voluntat transgressora?; 88: aydant, aydar vos, vg. v. 28; 89:
curruixar-vos ‘anguniar-vos’ (nota de PG), més bé, ‘precipitar-vos’; segons DCVB, la paraula, que presenta
només per aquest vers, deriva de corruixes o curruixes, ‘corregudes, precipitació per fer una cosa’. Com
que el DCVB no dóna cap altra referència per a la forma verbal, podríem deduir que probablement seria
una formació col·loquial dels llauradors, tal vegada proscrita per una regla que no ens ha pervingut; 90:
«entravessar-se» pot tindre una connotació eròtica per l’ús que fa Gassull del sinònim «engurgussar-se»
(v. 224).

Les estrofes alternen els crits dels llauradors i la intervenció assenyada del
narrador, tot accentuant el contrast de les accions d’uns i l’altre. El narrador vol
pacificar la xurma, defensa el clergat i, fins i tot, s’ofereix a ajudar als llauradors
enfurismats, que haurien d’estar contents de la seua intromissió patriarcal. La dialèctica
social emergeix amb tota la seua contundència, la classe superior, davant el perill
amenaçant, imposa la seua superioritat com a estratègia de pacificació, de manteniment
de l’ordre, una actuació que, fins i tot, hauria d’estar ben considerada per les classes
inferiors. El text estableix l’amenaça i intenta resoldre-la, en una mena d’unió de
contraris, de sinal·laxi, per emprar el terme d’Heràclit, que s’entén per l’horitzó de crisi
social que ja es contempla. El dominant intenta que el dominat renuncie a la seua
capacitat de mobilització; pacificació significa desmobilització.

*****

91 «Plaer hi trobam, y plau nos, Mosenyer,

92 que us hi [e]ntravesseu, y aurem ho a gracia;
93 pero que·ns fassau valer y atenyer
94 que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer,
95 y apres, del restant, fareu lo que us placia».
96 y en tal delliber puix tots y assistiren,
97 partint se de mi ab cants y grans grites,
98 deça y della tantost se spargiren,
99 tornant a les viles y llochs d’on partiren;
100 les quals son aquestes aci sota scrites:

91: Mosenyer, vg. v. 26; 92: «entravessar-se» pot tindre ací, com en el v. 90, una connotació eròtica per
l’ús que fa Gassull del sinònim «engurgussar-se» (v. 224); 95: aprés ‘després’ (nota de PG); l’ús d’apres
està plenament d’acord amb la regla 22: «despuxes e depuys per aprés». ab comenta que «d’una
combinació de formes d’ambdós tipus sorgiria, ja entrat el s. XVI , la solució després, que havia d’arrelar
com a definitiva.» (Badia, Regles, 221); 96: deliber - delliber (nota de PB).

Els llauradors es mostren agraïts a la intermediació que promet el narrador

perquè els seus «parlars» no siguen proscrits. Inicien el seu retorn amb «cants i grans
crits», val a dir, mantenen el comportament avalotat del principi. I tornen «a les viles i
llocs d’on partiren».
El narrador sembla que ha corregit l’atribució de procedència dels revoltats.
Abans declaraven ser «d’acens, d’aquesta partida» (v. 30) i llevat que aquestes
referències tinguen un abast molt ampli (comarcal, diguem-ne), ara, per contra, trobem
els llauradors retornar a una pluralitat de llocs que, a continuació, descriurà el poema.

*****
 7.2. Segona part (vv. 101-160)

101 Torrent, Alaquas, y d Vistabella,

102 Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya,
103 y de Benetucer, Moncada, y Godella,
104 d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella,
105 y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya,
106 y de Catarroja, Rugafa, y Sollana,
107 tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta,
108 de Massamagrell, y de Meliana,
109 de Benimaclet, y de Borriana,
110 y, per abreujar, de tota la horta.

Abans d’aquesta estrofa hi ha el títol LOS LLOCS DELS PAGESOS en l’ed. PB.
101: Vistabella ‘caseriu de l’Horta de València’ (DCVB); de per d (PB); 103: Montcada - Moncada (nota
de PB); 104: Gilvella: Xirivella. El cronista reial Ramon Muntaner (1256-1336), cavaller empordanés i
ciutadà de València, on s’establí el 1316 i on arribà a jurat de la ciutat, començà a escriure la seua
Crònica «estant jo en una alqueria per nom Xilvella que és en la Horta de València» (cit. M. Sanchis
Guarner: La ciutat de València. Síntesi d'Història i Geografia urbana, p. 109); 106: RIALC: Rugafa; 107:
Espioca: ‘Antiga població de la Ribera del Xúquer, prop de l'Albufera, de la qual només roman una torre’
(DCVB). La Torre d’Espioca es troba junt a l’autovia del S, al costat dels centres penitenciaris Picassent 1 i
2.

Gassull efectua la relació dels llocs d’on partiren els llauradors en la seua revolta
contra Fenollar. Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries
àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta. Alguns dels topònims
esmentats corresponen a actuals barris de la ciutat de València (Patraix, Russafa,
Carpesa i Benimaclet).
Si fem cas del text de Gassull, per L’Horta hauríem d’entendre una ampla zona,
caracteritzada pels conreus de la plana litoral, que arribaria des de Borriana (La Plana
Baixa) fins a Sollana (La Ribera Baixa). Encara que Borriana i Sollana semblen límits
raonables a la zona d’horta litoral de València, no es pot descartar que Gassull ampliés
la delimitació lleugerament per emprar dos topònims de rima consonant amb Meliana
(vila pròxima a Museros, que és esmentat a Lo somni). El caràcter de síntesi del darrer
vers («per abreujar») indica que a les darreries del s. XV, L’Horta era un topònim
establert, que designava una unitat geogràfica determinada.

*****

111 Venien armats en tantes maneres,

112 que no puch estar del tot no us escriga:
113 ab uns marracans y espases roperes,
114 y molt engaltades les grans cervelleres,
 115 y en guarda del nas cascu una spiga:
116 portant les cuyraces damunt ben esteses,
117 sens cloure ni strenyer correjes ni baldes;
118 cuxots y sagnies de calces flandeses,
119 cuyraces prou altes de tall genoveses,
120 que fins als genolls los pleguen les faldes.

113: marrassans ‘marrassos, tallants’ (nota de PB); roperes, adj. ant. (DCVB): dóna aquest vers com a únic
exemple: ens trobem davant d’un altre mot desaparegut que podria haver estat objecte d’un bandeig?;
114: engaltades ‘posades a la galta’ (nota de PB); cervelleres ‘capells de ferro que cobrien el crani’ (nota
de PB); 117: corretges - correjes (nota de PB); baldes ‘corretges de ferro’ (nota de PB); 118: cuxot, peça de
l’armadura que protegeix les cuixes; al marge, d’aquesta paraula deriva el nom irònic amb què Miguel de
Cervantes anomena el seu personatge, Cuixot, que forma, Quijote; sagnies ‘peces d’armadura’ (nota de
PB); calces flandeses, es dedueix que ha de ser un tipus de calces, d’una determinada mesura; s’usaven les
«vares flandeses» (DCVB); en el v. 144 torna a fer burla de les calces dels llauradors; 119: de tall
genoveses: novament un tipus de roba o segons una mesura determinada; 120: genolls éstà d’acord amb la
Regla 140: ginoll per genoll. Ara bé, com reconeix AB, a partir del DCVB, afirma que, «pel que fa al País
Valencià, més aviat hi predomina genoll»; l’acord amb la regla ací és, més bé, irrelleavant; faldes: ‘part
de l’armadura que cobria des de la cinta fins a mitjan cuixa’.

Ací comença una descripció dels llauradors, més completa que l’oferida als
primers versos. La massa de llauradors revoltats podia inspirar-se en algun fet històric,
del qual tinguera notícia Gassull. Per exemple, en gener de 1375, quan el clima bèl·lic
entre Castella i la Corona d’Aragó i la notícia de l’avanç de companyies militars
castellanes cap al Regne de València, determinaren els jurats de la capital a ordenar als
habitants de L’Horta que desallotjaren les seues cases i es refugiaren dins el recinte
urbà, s’hauria d’haver produït una marxa semblant a la descrita (vg. Agustín Rubio
Vela: «El segle XIV», Hist. P. Val., II, p. 227). També podria inspirar-se Gassull de la
seua experiència en la custòdia de les portes de la ciutat. Com ha estat dit en l’epígraf
biogràfic, Gassull, junt a altres onze cavallers, reberen l’encàrrec l’any 1487 de
custodiar les portes de la ciutat (segons documenta Martí Grajales, cit. per M. Sanchis
Guarner: Aproximació a la història de la llengua catalana, p. 251). Els llauradors
afluïen diàriament a la ciutat per tal de vendre els productes del camp i, si trobaven les
portes tancades, romanien «a la lluna de València».
Fins als anys 80, quan fou traslladat el mercat d’abastos a les pedanies del Sud, a
la vora del riu nou, hi havia una zona reservada al mercat perquè els llauradors
vengueren els seus productes, per unitats (la «tira de comptar») o amb balances
portàtils; això determinava una entrada diària de llauradors cap a una zona relativament
cèntrica. Per altra banda, tradicionalment les manifestacions comencen a la ciutat a la
Pl. de S. Agustí, que hauria de correspondre a una porta meridional de la ciutat. Segle i
mig després de l’enderrocament de la muralla, encara es manté com a lloc de
convocatòria.
 Així, doncs, Gassull es podia inspirar en algun esdeveniment pretèrit o en una
ficció sobre l’afluència quotidiana de llauradors a la capital, que, en qualsevol cas,
transforma literàriament per aconseguir el major efecte de fer sàtira dels revoltats, per,
com ja s’ha dit, exorcitzar els perills amenaçants. Bé a dir, en qualsevol cas, si
s’armaren, restarien ridículs. Estem en una època en la qual, com indica Sanchis
Guarner, la noblesa improductiva encarrega costosíssimes armadures, i gaudeix fent-ne
«alardos» (un precedent probable de les festes de moros i cristians).
La ridiculització dels llauradors passa per la burla de les seues armes, de quines
són, com les usen o les tenen disposades: ganivets inapropiats, peces d’armadura massa
cenyides, massa curtes o massa llargues... la sèrie continuarà a l’estrofa següent.

*****

121 Y ab darts, y ses llances, y esgarradores,

122 rodelles tambe, y prou taulagines,
123 y ronques, y dalls, y bones fitores,
124 y bons gualandarts, basalarts, podadores,
125 broquers de set rodes, y grans pavesines,
126 espases caçudes, y bons maneresos,
127 estochs, y grans aches, y bones visarmes,
128 gorjals, y manyoples del temps que·ls Francesos
129 usaven los muscles, y contra·ls Inglesos,
130 molt mes que no ara, xercien les armes.

121: dards - darts (PB); esgarradores ‘ganivets esgarradors’ (nota de PB); rodelles ‘escuts circulars que es
portaven amb el braç esquerre’ (nota de PB); taulatxines (or. taulagines) ‘escut rodó de fusta’ (nota de PB);
123: ronques ‘armes de tall’ (nota de PB); fitores ‘forques de dents de ferro per a pescar’ (nota de PB);
124: gualandarts ‘golondarts, llances curtes’; basalarts ‘espases curtes’ (nota de PB); 125: broquers ‘escuts
circulars de fusta amb cavitat al centre on es posava la mà per aguantar-los mitjançant una ansa’ (nota de
PB); pavesines ‘pavesos petits, escuts llargs i oblongs que cobrien gairebé tot el cos’ (nota de PB);; 126
cassudes ‘amb esquena, és a dir, amb part plana oposada al tall’ (nota de PB); maneresos ‘espasa d’una
mà’ (?) (nota de PB) mandret? (DCVB); 127: atxes - aches (PB); visarmes ‘alabardes’ (nota de PB); 128:
gorjals ‘peces d’armadura que envoltaven i cobrien el coll’ (nota de PB); 129: «usaven los muscles» no es
pot considerar un seguiment de la Regla 232 «musclo per muscle»; l’argument és una mica llarg: Colón
explica la distinció a terres valencianes de muscle (cast. hombro) i espatlla; a més hi ha muscle com a sin.
de múscul (DCVB 1, ant.); també hi ha musclo (allò que en un, podríem dir, bandeig de paraules de Canal
9, als anys 90, s’havia de dir ‘clotxina’) i que està viu a terres valencianes, si més no castellonenques,
segons Colón, cal afegir que musclo (com a muscle –no ‘espatlla’–) no apareix a Fenollar i que les
referències a terres valencianes arriben fins al Dietari i Eiximenis; així, doncs, el vers de Gassull no es
podria considerar seguiment de la Regla 232 perquè el poeta es refereix als muscles (músculs, sentit
bel·ligerant de l’expressió) i no als muscles (no ‘espatlla’), sobre els quals versaria la regla que, en
qualsevol cas, es podria considerar no pròpiament de Fenollar per la seua ubicació (post. Regla 175) i
perquè potser no es trobara la forma musclo a terres valencianes més que referida als mol·luscos; a tall de
suposició, també es podria relacionar «muscle» amb alguna part de l’armadura (ja que al vers anterior
trobem: gorjals, manyoples, etc.) o entendre que hi ha un doble joc amb muscle (precisament, com a
múscul i com a espatlla, al temps) –per la qual cosa no en podria fer servir el mot equívol musclo– que
ridiculitzaria els contendents (francesos i anglesos), perquè s’enfrontaven, diguem-ne, amb la força dels
seus músculs, però també, podríem dir, fent servir els muscles, val a dir ‘donant-se l’esquena’, amb les
connotacions d’aquesta expressió, encara que aquesta interpretació podria resultar exagerada;; 130:
exercien - xercien (PB).

El cavaller Gassull continua burlant-se de les armes que imagina en els

llauradors; són inapropiades, ineficaces i antigues.

*****

131 Veurieu punyals, y espases guarnides,

132 crueres y poms del temps de les chapes,
133 olent a resclum les dargues podrides,
134 y de les ballestes les cordes florides,
135 en los pavesins forats y grans trapes;
136 qui porta la llança ab lasta corcada,
137 y plena de polç y polls de gallina;
138 qui porta cuyraça del tot desllandada;
139 qui porta la spasa tan fort rovellada,
140 que traure no·n pot per res la bayna.

132: croeres (or. crueres) ‘barreta transversal que forma creu amb el pom de l’espasa’ (nota de PB); del
temps de les xapes (or. chapes) ‘de temps molt antic’ (nota de PB); l’expressió es troba també a Jaume
Roig: «Del temps de chapes / sou, e d'antany», Spill 2736 (DCVB); la cita de Roig correspon al llibre II,
vv. 780-781 (RIALC); 133: resclum ‘olor de resclosit’ (nota de PB); 135: pavesins ‘pavesines’ vg. v. 125;
136: qui porta: a continuació hi ha sis versos amb aquest principi; els comentaristes no adverteixen doble
sentit en aquesta reiteració, la qual cosa no es pot descartar en absolut; llanea per llança (RIALC); 137:
polls de gallina: Poll de gallina: l'hemípter Liotheum pallidum, d'un mil·límetre i mig de llargària, que viu
damunt les gallines, sobretot en els galliners bruts (DCVB); Verger indica que ací hi hauria un doble sentit:
polls de gallina (hemípters –no polls del cap, com creu–) tan grans com polls de gallina (pollets); 138:
desliandada per desllandada (RIALC); 140: baïna ‘estoig de l’espasa’ (nota de PB); els dos darrers versos
també es poden entendre amb un sentit satíric, relatiu a la impotència; cal recordar que a la llista de vells
de Lo somni ja comentada, apareixia Mossèn Rovell; En Lo procés apareix la paraula rovell en el que
sembla un refrany: « se pega l'anveja molt mes qu'el rovell» (RIALC 74.10: 62); el DCVB (s. v. rovell)
n’arreplega un ús pròxim al refrany en Eiximenis: «Axí com sobre lo ferro rouellat la lima passa,
tostemps del rouell ne leua alguna cosa».

Gassull continua la seua burla.

*****

141 Qui porta carcaix, no y porta les tretes;

142 qui porta tornet, no y porta tellola;
143 qui porta cordells en lloch de tiretes;
144 qui porta les calces tan justes y estretes,
145 que prest als garrons lo pes les assola;
146 y a tal lo peciga la cota de malla,
147 que fa personatges, torcent hi lo morro,
148 y tal s’es armat pera la batalla,
149 que par, embotit, un home de palla
150 que sta per al bou plantat en lo corro.
141: qui porta vg. v. 136; carcaix ‘estoig per a tenir les sagetes’ (nota de PB); tretes ‘sagetes de ballesta’;
142: tornet ‘torn petit’(nota de PB); tellola ‘corriola’ (nota de PB); tornet i corriola haurien de ser elements
relacionats amb les ballestes; el DCVB que no els identifica d’aquesta manera, dóna exemples de textos on
aquestes paraules s’hi refereixen; 149: l’home de palla plantat en lo corro no és un espantaocells, sinó
més bé un ninot, probablement per provocar els bous; 150: corro: ‘corral on es tanquen els bous que s'han
de córrer’ (DCVB); en la resposta a Joan Moreno de Lo procés (vv. 321-322), podem llegir: «Mas si
reçelau que, stant en lo corro, / per esser cadell lo vostre lebrer».

Gassull continua la seua burla i n’afegeix més elements a la descripció de

l’armament inapropiat. Pinta uns personatges ridículs, perquè els hi cauen les calces, o
torcen «lo morro», perquè la cota de malla els pessiga, que semblen ninots.

*****

151 Y gent de tal forja, que sembla que fuja,

152 o que ja se·n torne, del mont de Calvari:
153 les armes untades, per por de la pluja,
154 de calç, y de cendra, de fum y de suja,
155 mostrant que la cuyna los era l’armari;
156 la hu se afluxa, y l’altre flastoma
157 al trist cuyracer de culpa delliure:
158 per veure tals gestes, d’aci fins en Roma
159 yrieu a peu, car no·s pot, per ploma,
160 la tal visio pintar ni descriure.

152: tome per torne (RIALC); 154: sutja (or. suja) ‘sutge, estalzim’ (nota de PB); 156: afluxar-se significa,
segons el DCVB, ‘descordar-se o llevar-se roba de damunt, per anar més fresc o a pler’, ‘relaxar se, perdre
el vigor’ i també ‘deixar anar una ventositat’; flastoma: ‘maleeix’ (nota de PB); 157: delliure ‘alliberat’
(nota de PB).

Conclou la burla del grup, afegint-ne més elements: semblen un grup de

persones fugint, que tornen de la Passió, viuen en cases reduïdes, on la cuina els ha de
servir d’armari, algú «s’afluixa», un altre maleeix... La fi de l’estrofa, que és una
paradoxa (no es pot, per ploma... desciure) afegeix realisme a la descripció.

*****

7.3. Tercera part (vv. 161-280)

161 Donchs vos, reuerent, puix veu qu’a mi toca

162 la part de aquestos, per ara, defendre,
163 puix dret y justicia en tot los advoca,
164 fallau del juhi les rames y çoca,
165 car res no es mal dit si mal no·s vol pendre.
 166 sou vos mustacaf d’aquestes mesures,
167 qu’enventariau d’aquestos los actes?
168 O sou femater, plegant les bassures?
169 O sobrejuntero, que, ab grans desmesures,
170 rompeu les antigues usances y pactes?

161: reverend - reuerent (PB); veu ‘veieu’ (nota de PB); 163: advoca ‘defensa’; 164: juí apareix en la
Regla 3, però aquesta no és exactament una regla, sinó una explicació: «mots o vocables los quals deu
esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend mossèn Fenollar, etc.», per tant, no
podem parlar de seguiment de la prescripció. 165: prendre - pendre (PB); 166: mostassaf (or. mustaçaf)
‘funcionari municipal encarregat de vigilar pesos, mesures i preus’ (nota de PB); 169: sobrejuntero cast.
‘sobrejunter, funcionari aragonès de nomenament reial que presidia la junta instituïda per a la persecució
dels malfactors i execució de sentències del rei o del justícia; aquest càrrec fou introduït al País Valencià
(nota de PB).

El narrador s’adreça ara, retòricament, a una persona, el reverend mossèn

Fenollar. El text posa en marxa la mateixa imatge jurídica de Lo procés i Lo somni. El
narrador s’oposa al juí de Fenollar, al seu bandeig de mots, però ho fa, d’una banda,
prenent una certa distància, i d’altra refermant la dialèctica social exposada. La distància
s’expressa en l’assumpció de la tasca de defensor; el narrador s’hi ha compromés davant
la xurma i ha de ser coherent; és un paper que, com ell mateix diu, representa perquè «a
mi toca». La dialèctica social apareix a l’estrofa amb una gran contundència. Les tres
imatges amb que Gassull aparentment realiza una reprovació del comportament de
Fenollar s’enuncien des d’una posició de classe fortament bel·ligerant. Gasull li recorda
al mossèn que no és a) mostassaf, b) femater, i c) sobrejuntero.
a) La figura del mostassaf, un magistrat que curava de la vigilància de les
relacions mercantils, d’inequívoca procedència àrab, tenia una certa relació amb les
aspiracions de l’estament popular. A la València del s. XIII, l’afavoriment mutu entre
Corona i burgesia permeté i animà una certa estructuració política de l’estament popular
(la menestralia i la plebs), de la «mà menor», val a dir de la classe de treballadors
manuals. Jaume I autoritzà l’any 1257 les juntes parroquials, i l’any 1270 concedí a les
confraries i gremis de menestrals, el dret a anomenar dos representants seus en el
tribunal del mostassaf. Deixant de banda les connotacions populars de la figura, el seu
ús al poema introdueix, en certa manera, un concepto que és ben viu a la sociologia
contemporània, com es el «mercat lingüístic» de Pierre Bourdieu. En una conferència de
1978, titulada precisament «el mercat lingüístic» (trad. cast., Cuestiones de Sociología,
Madrid, Istmo, 2000, p. 120), el sociòleg francés sintetitzava la seua posició amb
aquesta equació:
habitus lingüístic + mercat lingüístic = expressió lingüística, discurs
 L’expressió lingüística efectiva seria el resultat de dos elements, un subjectiu
(l’habitus) i un altre objectiu (el mercat), que hauríem de considerar conjuntament, en
tant que Bourdieu pretén fugir en tota la seua obra del dilema entre subjectivisme i
objectivisme.
b) L’equació seria aplicable per a les declaracions del narrador, el qual està
demanant, en definitiva, no confondre habitus i mercat. Cal deixar els llauradors amb el
seu habitus, sense provocar-los a la revolta, perquè el mercat ja minusvalora la seua
parla. En definitiva, es tracta de «bassures» que no cal arreplegar, menys si això suposa
un risc per a l’ordre social.
c) La imatge del «sobrejuntero» accentua més encara la referència a l’ordre
social: una figura estranya (de fet, és un cast.), les mesures del qual poden esdevenir
«desmesures», trencant «usances i pactes», en definitiva, un equilibri que a les darreries
del s. XV s’havia de contemplar d’allò més precari.

*****

171 En que us perjudiquen aquests, ni us offenen

172 c’axi·ls voleu correr mortalment la terra?
173 Puix ells los se parlen, y ells los s’entenen,
174 y ells los se crien, y ells se n’avenen,
175 a vos qui·ns hi mescla en fer los tal guerra?
176 «Teniu m’aquest ase, metre m’en lo bando»
177 lo fet vostre·m sembla, mossenyer, que sia:
178 puix ab tal cautela, y «calla callando»,
179 voleu usurpar vos lo ceptre y lo mando,
180 metre divorci a hon no us calia.

172: que així els - caxils (nota de PB); correr (mortalment) la terra1: soterrar?; 174: los se ‘se’ls’ (nota de
PB); 176: comença ací una sèrie de frasses fetes o expressions populars, que ocuparà bona part de les
estrofes següents; 177: Mossenyer, vg. v. 26; 180: divorci ‘dissensió’ (nota de PB).; no (us) calia està en
contradicció amb la Regla 177, que diu: no qual per dir no és necessari, o no fretura, o no cumple. Badia
(Regles) observa: «la universalitat d’usos de caldre implicava, com és natural, un ric vessant popular. Què
no direm de La brama dels llauradors, de Jaume Gassull, que en sis versos (v. 194-199) fa sortir onze
vegades la forma cal?» (p. 314). Colón observa: «És curiós que just quan comença la part segona [de les
Regles] (al núm. 174), tradicionalment atribuïda al canonge Jeroni Pau, vingui Mn. Bernat Fenollar
emprant en lo seu Passi totes les expressions, tant la rebutjada (no cal i no y cal) com les altres: no
fretura, no cumple i necessari, si bé aquest terme només en forma positiva [...] Per descomptat, aquest
lexema [no cumple] és un castellanisme cru.» (en cita com a exemple, precisament, Coplas de Jorge
Manrique, estrofa XXV). En Gassull es troba fretura en Lo somni, v. 2685: «y axi, passant huy d'ella gran
fretura,»

Segons Badia (Regles p. 40), Gassull enceta ací una sèrie progressiva
d’arguments, que s’ordenen in crescendo: el primer és que a Fenollar, en definitiva, no
l’ha d’afectar que els pagesos parlen d’una manera o altra («a vos qui·ns hi mescla en
fer los tal guerra?», v. 175). A més l’estrofa introdueix una imatge radical, que havia
estat suficientment preparada.
Encara que Gassull havia havia mostrat els llauradors com «esquadres» armades
(vv. 14 ss.), és ara quan el bandeig i la seua reacció es determinen obertament com a
«guerra» (v. 175). El conflicte lingüístic és conflicte social de manera clara; s’hi
relaciona amb estratègies de domini («usurpar... lo ceptre y lo mando»). El domini
potser subtil («ab tal cautela y “calla callando”»), tot just allò que Bourdieu anomenava
la dominació simbòlica.
Per això, les expressions vulgars que anirà introduint tenen un doble vessant;
reforçar el domini simbòlic i obtenir l’efecte satíric, la qual cosa s’aconsegueix amb
ambigüitats (com, la frase vulgar que arreplega: «Teniu m’aquest ase, metre m’en lo
bando», que combinaria la imarge animal per referir-se als llauradors i l’esment al
bandeig).

*****

181 Si d’ells vos romanen grans malenconies

182 del temps ja passat, no·ls deu axo noure,
183 puix no son blasfemies tals mots, ni eretgies,
184 ni contra vos menys son grans vilanies,
185 que us deguen a yra mortal axi moure:
186 car que us toca a vos, si l’hu diu ja·l gaffa,
187 y l’altre, jaqueix me, puix veus a tum prostre,
188 y l’altre a la burla li posa nom nyaffa,
189 y ab un cudolas lo chafa y esclafa,
190 hi ab axo meu reguem axo vostre?

181: Les Regles 64 i 65 prescriuen: «malancònich per melancòlich; malanconia per melancolia» (les
regles enclouen dues correccions: l’una afecta al vocalisme i una altra al consonantisme; el text
incompleix la del vocalisme); 182: noure ‘perjudicar’ (nota de PB); 186: gafa ‘agafa’ (nota de PB); 187:
jaqueix-me ‘deixa’m’ (nota de PB); la Regla 183 proscriu «jaquir per lexar o dexar», que apareix en
aquest vers en boca del narrador i més endavant (v. 257) dit per un llaurador (i en v. 262 empra dexar:
seria una mostra de voluntat transgressora?); 188: El DCVB arreplega nyafa : «Burla, en llenguatge
dialectal o molt vulgar valencià» (i cita aquest vers, exclusivament); 189 cudolàs: un possible sentit eròtic
de ‘xafar’ (vg. més endavant) determinaria el significat d’aquest augmentatiu de la parla vulg.; xafar
‘trepitjar; fer pressió amb els peus damunt una cosa’ (DCVB): tal volta tinguera un doble sentit, amb la
mateixa significació eròtica dels altres sinònims de ‘trepitjar’ que introdueix Gassull a continuació
esclafar (?), paltrigar (vg. v. 193), un possible ‘calcar’ (vg. v. 194) ss.; 190: vers amb una clara connotació
eròtica, en un context on Gassull juga amb el doble significat d’altres verbs sinònims de trepitjar (vg. v.
189, 193 i 194 ss.).

El poema continua i amplia la recopilació de formes populars («l’hu diu...», «li

posa nom»), de la qual Fenollar s’hauria de mantenir al marge, no per un ànim
arqueològic, sinó més bé el contrari, satíric. Així, arreplega Gassull d’altres expressions
populars que, com veurem tenen una finalitat satírica, i moltes vegades un doble sentit
de connotacions eròtiques (com ara, el v. 190).
El text continua amb el primer argument: a Fenollar no li ha d’afectar com
parlen els llauradors («car, què us toca a vós...»), i n’afegeix un altre: els mots bandejats
són lícits, «puix no son blasfemies tals mots, ni eretgies». Aquest argument ironitza
sobre la carrera eclesiàstica de Fenollar. En tot cas, no res «és mal dit, si mal no es vol
prendre» (v. 165). La desqualificació que fa el mateix Gassull de la parla dels llauradors
més bé s’aprofondeix.
Per això, mantenir o generalitzar aquestes expressions no tindria sentit, ja que
són «grans malenconies / del temps ja passat». Pel que fa, doncs, a la representació
social, el discurs de Gassull es mostra més i més bel·ligerant: allò vulgar és allò pretèrit.
Ell mateix (i Fenollar, també) s’orientaria, per contra, cap al futur. On estaria la clau
d’aquesta orientació? En la tasca de depuració? En l’obertura cap a la llengua
castellana?...

*****

191 Ni vull que·n passeu treball ni fatiga,

192 mas que romangam al manco a la mira.
193 ni ell se trespon, ni ell me paltriga,
194 ni cal que us ho faga, ni cal que us ho diga,
195 ni no y cal coxi, ni si y cal cadira,
196 ni no us cal capell, ni no us cal caraces,
197 ni no u cal cosir, que sta a la revesa,
198 ni no t’o cal fer, ni cal que m’o faces,
199 ni cal caragols, ni cal carabaces,
200 ni encara llentilles, puix tinch fava fresa.

193: traspon (or. trespon) ‘trasllada’; el primer hemistiqui no té un significat clar, la qual cosa portaria a
suposar bé la transgressió d’una regla del bandeig no arreplegada al còdex de Girona, bé un sentit eròtic
de trespondre (no arreplegat al DCVB), i que explicaria la ubicació del mot, o bé ambdues coses; paltriga
‘trepitja’ (nota de PB); la Regla 21 diu «peltrigar per calcigar»; calcigar deriva del llatí vulgar calcicare
(de calcare, ‘trepitjar’ –vg. el comentari de *calcar al v. 194); per paltrigar Coromines proposa una
contaminació amb petjar o peu; per tant, peltrigar vol dir ‘trepitjar’, però li podem atribuir un ús vulgar
molt pròxim a, suposem, ‘penetrar violentament, violar, fotre’; 194: faga per faça (RIALC); Remarqueu
que en els versos següents la insistència de cal, combinat, a més, amb mots començats pel fonema /k/,
amb resultats cacofònics premeditats. Miquel y Planas suggereix que, en aquest context, caldre podria
expressar, així mateix, connotacions eròtiques, derivades de l’accepció figurada del llatí calcare ‘violar’.
Podem avalar una tal lectura les tres formes del verb fer que apareixen en aquests versos (nota de PB);
adoneu-vos de la homofonia de «ni cal que us ho faça» i «ni calque o s’ho faça»; el DECLC de Coromines,
s.v. calcar, aclara que aquesta paraula deriva de llatí calcare ‘trepitjar’, derivat de calx ‘peu, taló’;
conculcar significa ‘trepitjar violentament, violar’ [princ. s. XV BOliver] pres del ll. conculcare id. derivat
amb degradació vocàlica de la a breu en passar a interna; podem suposar, per tant, que Gassull fa una
sèrie de jocs de paraules amb cal+/k/+vocal (a, e, o), és a dir, la forma de la flexió de calcar (calca,
calque, calco), que seria equivalent a penetrar violentament, violar, fotre, etc. Per ara, no hi ha constància
literària d’aquest verb (llevat de les bromes de Gassull), que conviuria amb un altre derivat, conculcar;
l’accepció moderna, diu Coromines, de calcar, com a copiar, resseguint allò que es transparenta per
compressió, prové de l’italià, on es mantenia també la primitiva accepció, i estaria documentada al s. XIX;
197: a la revessa ‘al revés’ (nota de PB); 200: «ni encara llentilles» inclou «carall», paraula que se podrà
formar en versos següents; sobre «carall», vg. v. 70; fresa ‘esmicolada, molta’ (nota de PB); l’expressió
«fava fresa» apareix en Arnau de Vilanova; no s’ha de descartar el doble sentit, ja que en altres llocs
Gassull juga amb les connotacions de la fava (La procés, RIALC, 74.8: 249; Lo somni v. 2078, etc.)

Continua el relat satíric de Gassull, enfeinat ara en ridiculitzar les expressions

vulgars, jugant amb les connotacions eròtiques. L’efecte que aconsegueix és accentuar
la contraposició, que ja havia plantejat des de la primera estrofa, quan el narrador havia
realitzat una descripció d’ell mateix a l’escriptori, reflexionant sobre els mals i els béns
de l’amor, mentre s’acostava una xurma que confonia amb animals o el bestiar.

*****

201 Ni ja fo trames, ni fo tras l’aladre,

202 ni fo tret del pou, ni cal cota questa,
203 ni ell fo triaga, ni cal que tant lladre,
204 compare, ruxaulo ab cua d’aladre,
205 y, per no ni ha, collo no n’i resta:
206 y fo travat l’ase y encara m’aixcava,
207 y fo triat danques en molt gran rabera
208 y al trunfo tel juga, que tot t’o guanyava,
209 donchs si trunfo te, perque no·l jugava?
210 que ara, perdeuna, molt be stich encera.

201: fo ‘fou’. Els nombrosos fo, que figuren en aquest i següents versos, admeten interpretar-se, a més,
com a reducció eufèmica de «fotre» (nota de PB); aladre, vg. v. 204; 202 «calco t’aquesta» en RIALC (i
l’ed. M.P ); PB anoten: cal cota questa (or. calco taquesta): de ser correcta aquesta lectura, tindríem: cota
‘vestit que cobria del coll fins a més avall del genoll’; questa bé ‘demanada’, o bé vulg. ‘aquesta’. Sens
dubte mitjançant la seua grafia, calco..., Gassull hi buscava jocs de paraules, on no seria absent el sentit
figurat de calco llatí esmentat més amunt; podríem afegir que la presència de la paraula en l’edició
original és és d’allò més significativa perquè l’editor mostra la paraula amagada en el vers (calco, i que,
per cert, el DCVB no arreplega), la qual cosa hauria d’indicar una certa presència encara al s. XVI ; lladre té
un doble sentit com a substantiu i verb; per això, es pot entendre de dues maneres el segon hemistiqui: «ni
cal que lladre tant» (p. ex., el gos) i «ni calque tant lladre (subs.)»; 204: ruixau-lo per ruxaulo (PB); sobre
el sentit irònic de «arruix», vg. RIALC 74.3: 1475-1503 i 74.5 vv. 293-294 (ja comentats supra a propòsit
del comentari de Lo somni i la identificació de la nòmina de vells que hi apareix); «aladre» està emprat
dues vegades en la rima (vv. 201 i 204), la qual cosa era una llicència poètica si les dues paraules se
referien a significats distints; aquest no sembla ser el cas, llevat que suposem un altra paraula de Gassull,
que l’editor hauria esmenat, com, tal vegada, una variant vulgar d’aladre, posada amb ànim transgressor
(aradre? –que segons el DCVB està a Llull i Eiximenis, p. ex.), o, forçant molt les coses, que el primer ús
tinga un valor toponímic, del tot improbable, perquè l’expressió «tras l’aladre» s’adiu bé amb la pràctica
de l’arada; la recerca en l’obra de Gassull no n’aporta molta llum, ja que apareix una vegada més la
paraula aladre («l’aladre lauger»), en la resposta a Joan Moreno de Lo procés (RIALC 74.8: 162), però no
hem trobat cap altra paraula terminada en -adre (ni en -adra, ni en -dere); la «cua d’aladre» s’ha de referir
al pal llarg de l’arada o a un pal que en servira de mànec; en qualsevol cas, la paraula té una connotació
fàl·lica; com que «ruxaulo» (ruixa -lo, segons PB) incorpora ja un doble sentit, ja que significa tant
«remullar una cosa tirant-li el líquid a gotes o a raig prim» o «engegar, fer fugir a crits o a cops» (DCVB),
aquesta polisèmia reforça la pluralitat d’interpretacions del vers anterior: així, es podria entendre des de
«féu fugir el gos perquè lladra massa amb el mànec de l’aladre» fins a «calqueu el lladre i ‘tireu-li un
líquid a gotes’ amb ‘la cua de l’aladre’, foteu-lo»; el doble joc amb «ruixar» és equivalent a una expressió
escoltada avui en dia a València, i que posa en funcionament la interjecció arre o arri (emprada per
arruixar un animal) i el verb regar (arruixar s’entén com regar plantes amb cura, envara avui, encara que
el DCVB no l’arreplega): «arre gat... o ha plogut?»; 206: maiscava (or. maixcaua): ‘anava calent’ (nota de
PB); hem de recordar que la Regla 143 proscriu «maixcarat per mascarat», regla que Colón atribueix a
Fenollar convincentment (la Regla 144 n’és molt semblant: peixcador per pescador); ens trobem, doncs,
davant d’una paraula vulgar (maixcar), ben pròxima a la paraula proscrita a la regla (maixcarar), i amb la
que té una certa proximitat ideològica –tacar una cosa que ha estat al foc; anar calent un animal–; hi ha
ací, doncs, una altra oportunitat perquè Gassull transgredira una regla de Fenollar, ja fora una extensió de
la Regla 143 del còdex de Girona, ja fora una altra que no ens hauria pervingut, però amb idèntica
prescripció [AB no acepta la relació Regles, p. 65, n. 11; encara que reconeix que en els dos casos el tema
és la pronunciació palatal de la s; cal considerar la crítica de Colom i les raons adduïdes ací]; per altra
banda, aquest vers es pot entendre de diferents maneres (la qual cosa, és clar, hauria estat buscada per
Gassull); per «travar» podem entendre posar una trava (DCVB, 1, s.v. trava), en el sentit de lligar dues
pates d’un animal (el sentit que el DCVB atribueix al v. 256, s.v. travar), pero també impedir o destorbar el
funcionament d’una cosa (DCVB, 4, s.v. trava), amb la introducció d’una trava (p. ex., una barra a les
rodes d’un carro), la qual cosa suggereix bé una penetració, bé una castració; per tant, el vers podria ser
interpretat de les següents maneres: a) fou travat (des de lligat fins a castrat) l’ase i, així i tot, anava
calent; b) «fotrava» (val a dir, fotia; el so de la t ha de desaparéixer, com passaria també al vers següent,
en el doble joc) l’ase i, així i tot, l’animal anava calent; c) algu «fotrava» (val a dir, fotia) l’ase (el
penetrava amb una trava, en sentit real o figurat) i, així i tot, anava calent aquell que fotia; el doble joc
que apunta al bestialisme està reforçat pel vers 207; 207: fo triat clarament fa un doble joc amb fotria;
rabera és un ramat d’animals de pastura (DCVB); «fotia d’anques en molt gran rabera», és una referència
al bestialisme; també cal indicar la proximitat entre el sinònim de «rabera», «ramera» ‘ramat, conjunt
nombrós de caps de bestiar’ i el seu significat de ‘prostituta’ com a castellanisme (DCVB); 208: trumfo -
trunfo (PB); 210: perdé una (or. perdeuna): possiblement joc de paraules en què perdeuna! admetria un
valor exclamatiu equivalent a «Per Déu!» (nota de PB); en cera (or. encera): ¿«estar en cera» equivaldria a
‘trobar-se en estat apacible? (nota de PB); a més de la possibilitat indicada per PB, es posible formular
altres interpretacions a partir de l’expressió «fer... los naços de çera» (vg. comentari del v. 227); podríem
especular altres significats del vers (sense massa fonament, cal dir-ho); així, seria possible una forma
vulgar «encera» per «sencera» o «sancera», que fa joc amb «perdre una» (que es podria relacionar amb
els jocs de cartes perdre/guanyar una i amb l’exclamació perdeuna! en el sentit apuntat per PB; així com
també a partir de la paraula oculta «cansera», freqüent al País Valencià, com a cansament gros (DCVB), i
que faria un joc paradoxal estar bé/estar molt cansat; no podem descartar la relació de l’expressió «estic
en cera» amb altres referents, com ara els ex-vots o el mot zel, en el sentit d’apetit sexual.

Continua el relat satíric, amb expressions satíriques amb connotacions de

bestialisme.

*****

211 Ni yo·l mengolit, ni ell lo se traga,

212 sorbiu ne un glop, ni senyer ja·m colgue,
213 dentera me·n ve, ni cala la braga,
214 ni ara mendine, ni·l mot de baldraga,
215 ni yo s’ho faria, compare, mas folgue,
216 ni lo reverent prou be ho recita,
217 ni ja·m so scapat, y no es impossible,
218 ni cal que y anem, d’axo no·n fas fita,
219 y no picotejes, que prou esta trita,
220 mas encaraxo es cosa fatible.

211: engolir, tragar, sorbir d’un glop (v. 212), tenen, és clar, connotacions eròtiques; Gassull podria
ironitzar també sobre l’ús dels pronoms; 213: cala ‘baixa’ (nota de PB); hi ha un joc de paraules perquè
calar també vol dir engolir (i per tant és un sinònim dels verbs i expressions amb què havia jugat Gassull
als versos 211-212), el DCVB arreplega un text de J. Roig: «Com se'n calàs una gran tassa, ell begué'n
massa», Spill 1550; braga ‘calçons que es duien davall l’altra roba’ (nota de PB); 214: me’n dine per
mendine (en PB); probablement, hi ha un joc amb dinar que en tenia un ús reflex. antigament (vg. DCVB,
que arreplega un exemple de Villena Vita Chr. «E acostant-se la hora de dinar..., la Senyora e Joseph se
dinaren ab sola fruyta e pa,» c. 84.), la qual cosa podria haver motivat una altra hipotètica regla; me’n
dine pot relacionar-se amb m’endinye; endinyar pot entendre’s com sinònim parcial de fotre; baldraga
‘malfeiner’ (nota de PB); 215 «ho faria» té un sentit doble, reforçat al mateix vers per folgue; folgue
‘fornique’: remarqueu: ho faria - folgue (nota de PB); cal esmenar la nota de PB, ja que «folgue»
s’incorpora al vers perquè té un altre significat (segons el DCVB: «Divertir-se, prendre gust; entretenir-se
plaentment» i també «Estar en repòs, no treballar», que és com usa el mot Gassull en, p. ex., La vida de
santa Magdalena en cobles, rialc 74.1: 41: « que mai folgas fins que pogues oir lo», i també en Lo procés,
vg. DCVB), la qual cosa permet el doble joc; també el castellà folga originaria follar i huelga; 218:
novament cal+/k/+vocal (e); fer fitar (en una cosa) ‘aturar-s’hi, entretenir-s’hi’ (nota de PB); també hi ha
la proximitat amb «fer figa» (vg. DCVB), que podria tindre una relació amb «estar trita» del v. següent;
219: trita ‘triturada’ (nota de PB); 220: encaraxo: possible derivat de carall; fatible, vulg. ‘factible’ (nota
de PB).

Continua el relat satíric.

*****

221 Ni ja stich un gat, ni ell ensopega,

222 hi·l dart ab gangalles, y bona virolla,
223 s’es tret a mallol, la porta ensodega,
224 hi·l temps s’engurguça, y tot m’o sorrega,
225 ab l’enmescuit, que res no y affolla,
226 y l’empollastrit, y tot se enllafarda,
227 hi·l met borra en bast, que molt s’acostuma,
228 y l’u les hi percha, y l’altre l’albarda,
229 y de fit a fit la fita y aguarda,
230 y met ni bon raig que tot se consuma.

221: possible joc de paraules amb una eventual expressió vulgar ungar o cungar; 222: dard - dart (PB);
gangalles ‘peça de ferro que es posa a manera de tascó dins l’ull d’una aixada, fesset, martell o altres
eines de manec’ (nota de PB); virolla ‘armella, anell de ferro que subjecta dues peces’ (nota de PB); un
dard amb gangalles i una bona virolla és una imatge dels òrgans sexuals; 223: ensodega ‘fa moura amb
violència’ (nota de PB); s’engurgussa ‘s’engargussa, s’entravessa’ (nota de PB); 224: si «engurgussar-se»
(sin. d’entravessar-se) té ací un sentit amb el que fer burla, probablement amb connotacions eròtiques, no
podem descartar que «entravessar-se» també les tinga («entravessar-se» ha estat emprat als versos 90 i
92); 225: afolla ‘fa malbé’ (nota de PB); 226: s’enllefarda (or. se nllafarda) ‘s’embruta’ (nota de PB); 227:
met borra en bast ‘fer grossa una cosa, inflar-la’ (?) (nota de PB); bast vol dir ‘sella per traginar càrrega’
en Lo procés de les olives (text anterior c.4, RIALC 74.8: 233-236) hi ha els versos següents: «Per fer a la
gent los naços de çera», / la hu us diu, «encara puch dar hi tenir, / y encara poria buydar y enbotir / la
borra en lo bast y en la paltonera»; l’expressió «fer... los naços de çera» podria tindre una relació amb
l’expressió «en cera», en el v. 210; les referències sexuals del fragment de Lo procés és més clar que el
vers de la Brama; 228: perxa (or. percha) ‘actuar mitjançant perxa, o bastó’ (nota de PB que suggereix les
connotacions fàl·liques).

Continua el relat satíric.

*****

231 Ni encara llamp te fira y soflime,

232 y mal ayre·t toch, torço que t’estenga,
 233 y alla mal traydor sobtos te llastime,
234 y fich que te fich, te bolque y arrime,
235 de males adives prech Deu te comprenga,
236 hi gint y suau, s’acacha y s’aplata,
237 y fo trista l’ora d’aquella jornada,
238 cami encara, llas, lo cor me n’esclata,
239 per qu’encara Lloth no fo tras la mata,
240 quant ja, la pofembra, en sal fo tornada.

231: fira ‘feresca’ (nota de PB); 232: aire et toch - ayret toch (PD); torçó ‘dolor intens sobretot de budells’
(nota de PB); 235: comprenga ‘inunde’ (nota de PB); 236: gint ‘delicadament’ (nota de PB); s’acatxa -
sacacha (PB); 238: que a mi - cami (PB); llas ‘las, desgraciat’ (nota de PB); el vers admet una segona
lectura, a partir de la paraula amagada carall, carallàs, o encarallàs, i de fotràs; 239: novament la paraula
amagada carall, carallot o encarallot; 240: profembra ‘dona honrada, muller’ (nota de PB); novament la
paraula fo abans de /t/.

Continua el relat satíric, ara, fins i tot, vorejant la burla amb referències
bíbliques (cam ara, Llot).

*****

241 Aquests y molts altres tan lisos vocables,

242 qui pot defensar no sien d’admetre?
243 Puix son a la vista y al toch agradables,
244 y al gust y al ohir axi delitables,
245 qu’en ceda y en llibre se deuen tots metre;
246 pero no·ls coneix qui be no·ls remuga,
247 y axi, la finor d’aquells tan poch senten;
248 mas, qui·ls escorcolla, hi·ls tria y espluga,
249 veura que no deuen ab ma tan fexuga
250 esser maltractats, puix tant representen.

241: llisos - lisos (PB); 244: delitables ‘agradables’; 245: ceda, ‘cèdula, full escrit’; 247: tampoc - tan
poch.

En l’ordre lògic, i seguint al síntesi de Bardia, hi ha un tercer argument del

narrador, per tal de preservar la parla dels llauradors: es tracta d’expressions antigues i
arrelades (com afirmarà als vv. 263-264); per últim, en faria un elogi: els vocables
serien agradables, produirien plaer (vv. 243-244), per la qual cosa s’haurien d’admetre
(vv. 241-242) i s’hauria de revocar qualsevol bandeig. En aquesta estrofa observem que
l’apologia de Gassull és tota ella una ficció. Les imatges de contingut eròtic que ha
introduït, convenientment velades en jocs de paraules, expressions amagades, etc., són
les que justificarien l’apologia. En definitiva, estaria parlant d’aquells assumptes eròtics
que son «al gust» i «al toc agradables», no a cap sermo rusticus.
 *****

251 Donchs, puix que les coses del mon raho volen
252 y en res la raho per res no vol força,
253 y aquests de tal perdua se planyen hi·s dolen,
254 donau vos tal orde, que prest se consolen,
255 puix bona equitat la part d’ells esforça:
256 llevau los les traves, fluxau lo cabestre,
257 jaquiu los anar a regna ben solta,
258 y, de tals dexebles, james siau mestre,
259 que per molt que fosseu subtil y mes destre,
260 exir no·n porieu sens molta rebolta.

254: ordre - orde (PB); 257: jaquiu ‘deixeu’ (PB); la regla 183 proscriu jaquir, vg. v. 187; ; 260: podríeu -
porieu (PB).

Allò que vol evitar Gassull, la «molta revolta», la materialització del «poder
constituent» de les classes populars (sobre aquesta noció, vg. Antonio Negri: El poder
constituyente. Ensayo sobre las alternativas de la modernidad, Madrid, Libertarias,
1994, caps. 1r i 2n). Es vol exorcitzar un fantasma encara adormit, es pretén conjurar un
perill latent, que esclatarà amb les Germanies, tres dècades després.
La por de la força concentrada de les classes populars està més que justificada.
Per això, Gassull està fent una apologia de l’ordre social aristocràtic: «puix que les
coses / del món, raó volen / i en res la raó / per res no vol força».
Ell que ha jugat amb l’ambigüitat durant tot el poema n’afegeix una altra vegada
una comparació susceptible de doble lectura: quina cosa és comparada al bestiar (amb
traves, lligadures a les pates, amb «cabestre», amb «regna»...)? els mots o els
llauradors? més bé aquests, uns «deixebles», dels quals no s’hauria de ser mestre. No
per manca de destresa del mestre, sinó per ignorància dels deixebles.

*****

261 Y contra tals gents, prohomens y savis,

262 aquestes empreses, mossenyer, dexau les;
263 puix los ho mostraren sos pares y avis,
264 hi u han heretat de sos rebesavis,
265 dexau los usar tals mots y paraules,
266 y no tenteu Deu y la paciencia
267 de gent tan enorme, cruel y salvatge,
268 y no·ls llimiteu, mas dau los llicencia,
269 y prest revocau aquexa sentencia,
270 y als mots bandejats donau los guiatge.
262: la regla 78 prosciu monsenyer, vg. v. 26; 266: tempteu - tenteu (PB); 268: limiteu - llimiteu.

L’expressió elogiosa «prohomens y savis», es pot entendre com un vocatiu

adreçat a l’auditori, o com un complement a «tals gents»; en aquest cas tindria un valor
irònic, de forta burla.
La insistència de Gassull en que se’ls permeta usar els mots, estableix també una
altra línia de distinció entre el llenguatge oral i l’escrit. El «capital cultural», per fer
servir l’expressió de Bourdieu, es concentraria al llibre escrit, i amb l’aparició de la
imprempta, l’aristocràcia està prenent posicions.
El cavaller vol mantenir les classes inferiors en aquesta distància de seguretat,
preservar l’àmbit de les competències escrites, on es desenvolupa l’estratègia de
distinció. Per això, proposa no fer querella sobre la parla, altrament dit: no provocar.
Deixar els llauradors amb els seus mots, exclosos no només de la llengua escrita, sinó
dels mecanismes de producció del text (i això dit, fent burla, en un cenacle literari!):
«puix los ho mostraren [els mots de la llengua oral]:: sos pares i avis, / i ho han heretat
:: de sos rebesavis» (vv. 263-264). No hi ha, per tant, contraposició sermo urbanus -
sermo rusticus, sinó més bé l’establiment d’un llenguatge dominant, que desacredita la
parla del dominat:
«El llenguatge dominant destroeix, desacreditant-lo, el discurs polític espontani dels
dominats, com el mode d’expressió legítima de l’opinió política.»
(trad. de P. Bourdieu: La distinción. Criterio y bases sociales del gusto, Madrid, Taurus,
1998, p. 472.

*****

271 Mas si, en mes cobles, vostra reverencia

272 algun mot y troba que no es de paratge,
273 yo us prech no u prengau ab impaciencia,
274 mas que u reputeu a ma negligencia,
275 puix veu que no u dich per fer vos ultratge.

276 Car diu se que, mes que la pestilencia,

277 s’agafa y apega lo mal del bocatge:
278 per ço ara·n veig en mi speriencia,
279 qu’apres qu’a Valencia negui la preoencia,
280 aci m’an pegat tals mots y llenguatge.

272: paratge ‘prestigi’; paratge significava ‘noblesa’ (nota de PB); 276: car ‘ja que’ (nota de PB); 277:
apega ‘encomana’ (nota de PB); bocatge ‘inflamació de la boca’; lo mal de bocatge ‘la dicció vulgar’: el
terme de la comparació, al·ludeix a la glànola de «l’any de les morts» (1490?) (nota de PB); 278:
experiència - speriencia (PB); 280: pegat ‘encomanat’ (nota de PB).
 La tornada expressa amb una gran violència conceptual l’enfrontament de classe,
i ho fa amb una experiència que havia de resultar terrible en l’època, com era la glanola:
la pestilència i el mal de bocatge. La broma no qüestiona, més bé al contrari, la distància
i la distinció social.
 BIBLIOGRAFIA

M. Ardit, «L’agricultura del Set-cents. Entre la tradició i el canvi», en Hist. P.

Val., IV (1990), pp. 35-69.
Badia i Margarit, A. M: (1999): Les Regles d’esquivar vocables i «la qüestió de
la llengua», Barcelona, Institut d’Estudis Catalans (Biblioteca Filològica; XXXVIII).
Belenguer, Ernest (coord.): Història del País Valencià, Barcelona, Edicions 62,
5 vols. abrev. Hist. P. Val.
Berger, Philippe (1987): Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento,
València, Alfons El Magnànim, 2 vols.
Colón, Germà (2001): Les Regles d’esquivar vocables. Autoria i entorn
lingüístic, Barcelona, Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, 3.
Escartí, Vicent-Josep: Memòria privada. Literatura memorialística valenciana
dels segles XV al XVIII.
Ferrando, Antoni: «Llengua i Literatura», en Belenguer (coord.): Hist. P. Val., II.
Ferrer y Bigné, Rafael (1873): Estudio histórico-crítico sobre Los Poetas
Valencianos de los siglos, XIII, XIV y XV. València, Imprenta de José Rius.
Fuster, Joan: «Llengua i societat», en Hist. P. Val., III.
Genovés y Olmos, Eduart (1911-1914): Catalech descriptiu de les obres
impreses en Llengua Valenciana, 4 vols., València, Manuel Pau.
Manrique, Jorge (1983): Poesía completa, Madrid, Akal.
Martí Grajales, Francisco (1927): Ensayo de un Diccionario Biográfico y
Bibliográfico de los poetas que florecieron en el Reino de Valencia hasta el año 1700.
Madrid, Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos.
Mollà, D.: «La ciutat de València: El procés de metropolització»
Riquer, M. de, Comas, A. et al. Hist. Lit. Cat., ed. 1983.
Rubio Vela, A. (ed.): Epistolari de la València Medieval.
Sanchis Guarner, M.: La ciutat de València. Síntesi d’Història i Geografia
urbana.
Sanchis Guarner: Aproximació a la història de la llengua catalana. Creixença i
esplendor, Barcelona, Salvat.
Serra i Baldo, A. i Llatas, Rossend (1932): Resum de poètica catalana,
Barcelona, Barcino.
 Ximeno, Vicente (1747): Escritores del Reyno de Valencia…, tom I («Contiene
los escritores que han florecido hasta el año MDCL y una Noticia Preliminar de los más
antiguos»), València.

Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana (RIALC):

http://www.rialc.unina.it. Projecte de la Università di Napoli Federico II.