està tancat. Damunt la porta hi ha un cartell que diu «Cine». L’altre dia en tornar de l’escola, els meus amics i jo ens vàrem adonar que l’edifici tenia uns forats per on es podia veure l’interior. Quan vàrem mirar dins, ens vàrem endur una sorpresa. Faltava un tros de sostre, però encara quedaven algunes files de butaques espenyades i brutes. A les parets hi havia pintades les cares d’unes persones que somreien, però no sabíem qui eren. En arribar a casa ho vaig dir a ma mare. «Heu vist el cine vell –em va dir–. Jo quasi ni me’n record, però la padrina de segur que en sap moltes històries». La meva padrina em va contar que, fa molts d’anys, era el millor cine del barri. Després va treure el seu àlbum de retalls, on guarda molts records. Tenia fotos de revistes i diaris antics on es veia el cine quan era nou. Allà hi havia les pintures que havíem vist, però netes i lluents. La padrina va explicar que són les cares d’actors i actrius que varen ser molt famosos. També guardava a l’àlbum unes entrades del cine. Les entrades eren del dia en què va conèixer el padrí i varen començar a festejar. Aquest cine té més història del que em pensava. I jo creia que només era un edifici vell i brut!