Contextualització.

David Hume va néixer a Edimburg l'any 1711 i morí el 1776, també a Edimburg. Estudià
dret, i de jove va tenir una important depressió nerviosa. va treballar un temps com a
secretari i, posteriorment, va marxar a França per estudiar filosofia a Reims i, després, al
col·legi de Jesuïtes de La Flèche, on havia estudiat Descartes. Allà escrigué la seva obra
fonamental, Tractat de la naturalesa humana, amb la qual aparegué com un filòsof escèptic.
Afirmava que no podien conèixer l'existència de Déu, per això no se’l va permetre ser
professor ni a la Universitat d'Edimburg ni a la de Glasgow. Més tard va ser bibliotecari a la
Universitat d'Edimburg i el llibre que se li valorà més fou "Història d'Anglaterra". Amb el
triomf del partit liberal, Hume va ser anomenat secretari i va passar els últims anys de la
seva vida a Edimburg. Desenvolupa la seva obra durant el segle XVIII, en el si del corrent
empirista, amb elements que caracteritzaven la il·lustració. És un segle de recuperació
econòmica, d'explosió demogràfica i de grans transformacions. Des del punt de vista social,
s'aguditza la crítica a la societat. Adoptarà una actitud que li abocarà a una crítica radical de
la metafísica i moral tradicionals. La finalitat de Hume coincideix amb els ideals de la
Il·lustració, que proclama la llibertat, la tolerància.
 ● Descartes era racionalista y afirmaba que el conocimiento humano provenía de la razón→
desconfia en los sentidos i en la experiència.Dirá que el mundo exterior no influía en
nada, ya que en un inici ni tan sols està demostrada la seva existència.
● tot sorgeix a la ment, el coneixement recau en les idees. per això posa en dubta tot
lo altre;per Descartes el coneixement és innat (hume= llibre en blanc).
● Descartes —> un únic coneixement —> mètode.
● Descartes = mates + mètode deductiu i intuitiu→ coneixement construit a partir de
veritats intuitives → existència idees innates.

Teoria del coneixement.

La teoria del coneixement de Hume és molt senzilla: tots els continguts mentals es
redueixen a impressions i idees → com coneixem? → resposta contestada amb els
passos següents:

2.1. Impressions i idees

filòsofs defensaven → homes naixíem posseint idees.
Hume →rebutja l’idealisme de Plató i el racionalisme de Descartes → constata que el
nostre enteniment, al néixer, “és com una pissarra sense res escrit” i que necessita trobar-
se en presència de l’objecte per poder conèixer-lo.
coneixement →adquirit. → percepcions.

Dos tipus de percepcions:

a) Impressions. fruit immediat de les percepcions.

● Sensacions (l'olor a herba fresca).
● Passions (l'excitació d'un petó passional).
● Emocions (el que sentim quan comprovem que se'ns estima).
●
b) Idees. còpies de les impressions afeblides pel temps → NO SÓN innates.
● Idees substàncies. paquets complexos d’idees a les quals es dóna un nom únic i
les relacionam amb un conjunt de qualitats (poma= olor, gust, tacte, forma i color
determinats).
● Idees de mode. agrupacions d'idees referides a situacions, conceptes… i
constitueixen col·leccions de característiques o símptomes. Exemple: les
característiques d’un malalt d’asma.

Les percepcions poden ser simples o complexes (compostes).

a) Simples admeten distinció i no separació ( per exemple, un color)
b) Complexes o compostes permeten distingir-ne parts (per exemple, un quadre o una
poma).

2.2 Criteri de discriminació.

La negació de les idees innates permet a Hume contruir un criteri de discrinació que utilitza
amb molta frecuencia. Totes les idees sorgeixen a partir d impressions. Si una cosa no
l’hem experimentada mai (com un fènix, l’infinit…) les hem de descartar com reals.
2.3 Lleis d’associació.
a vegades la ment associa idees de manera natural → segueix lleis.
● De semblança: un noi gras i baixet al costat d’un d’alt i prim ens fan pensar en “D.
Quijote y en Sancho Panza”.
● De contigüitat en el temps i en l’espai: el cant de nadales si els anuncis de cava ens
recorden el Nadal.
● De causa-efecte: uns núvols foscos i uns llampecs amb trons ens anuncien la pluja.

2.4 Relacions d’idees i qüestions de fet.

L’enteniment també les analitza i compara:
● Relacions d’idees: compara el seu significat sense necessitat d’experiència → VERITATS
UNIVERSALS a partir de criteri de no contradicció. → invariables.Són les relacions que
es fan servir en les matemàtiques. Exemple: Si s’analitza i compara el significat de
triangle i el d’angle es pot establir aquesta relació: "la suma dels angles d’un triangle
fa 180 graus".
● Qüestions de fet: a través de l’experiència→ variables. Si analitzéssim l’una i l’altra
sense comptar amb el fet experiencial no fora possible establir relació. El significat
d’una d’elles no ens porta a l’altra. Exemple: "avui fa sol”.
3. Crítica a la idea de causalitat.
El principi de causalitat→ tot efecte té una causa. Crítica:
1. s’observa un fet causal: (dues boles de billar que topen): Primer apareix una
impressió concreta “A” (Veiem una bola de billar quieta damunt de la taula, i una
altra bola que es mou cap a ella amb rapidesa). I una altra impressió concreta “B”
(Les dues boles topen, i la que abans estava quieta adquireix, al ‘instant, moviment).
2. s’analitza el fenomen, es constata que: no es pot descobrir res en aquesta relació
causal que pugui ésser observat.
3. Es descobreix que: a la nostra ment neix la idea de connexió necessària: Sempre
que es dóna “A “ apareix “B". De tal manera que amb la sola presencia de “A” la
imaginació crea “B”. Però analitzant aquest procés constatem que aquesta idea de
connexió necessària no procedeix de cap impressió.
4. es conclou: La ment se sent impulsada a fer aquesta ficció i a crear la idea de
connexió. La relació espacial i temporal impulsen l’enteniment a establir aquesta
connexió necessària. si totes les ciències experimentals estan construïdes sobre la
relació causal, totes elles estan fonamentades no en la racionalitat sinó en un impuls
biològic i irracional, la creença.
Descartes afirma que és una cosa que pensa —>H no admet el jo.
Substància : una cosa que existeix i no té necessitat de res més que d’ella mateixa i Déu
per existir” —>no admet idea de deu.
● Infinita → Déu.
● Finites → ànimes i cossos —> no hi ha cap impressió que correspongui, sinó que
només associam això a les col·leccions de qualitats.
tots tenim la facultat de reconèixer i tenir idees de les coses sensibles →hi ha alguna cosa que
m’ha introduït aquestes idees →venen o de deu o d’una substància corpòria.—>
completament refutable.
coses físiques →poden semblar enganyoses →Déu no engana →Déu no ha pogut introduir les i
aquestes coses corporals sí existeixen.

4. Crítica a la idea de substància.

Tant Aristòtil com Descartes, que arriba a admetre l'evidència de
tres substàncies, havien admès existia un element no demostrable amb l'experiència però
necessari per entendre les coses. Segons Hume , tots tenim impressions de
qualitats que percebem de les coses, però no del substrat o substància que “creiem” que les
unifica.
● s’observa: La ment rep col·leccions d’impressions perfectament definides i
diferenciades: olor, el gust, la forma i el color de la poma.
● s'analitza : filòsofs afirmen que les nostres idees dels cossos només són
col·leccions, (formades per la ment), d‘idees de diverses qualitats de les quals estan
compostos els objectes.
● Descobreix: Que la idea de substància és a la nostra ment. de quina impressió
prové aquesta idea? tret de les impressions particulars d’olor, color, figura..., no
tenim cap impressió de l’entitat.
● Es conclou: cap impressió correspon a la substància. És una altra ficció del nostre
enteniment motivada per Ia contigüitat, coherència i constància de les esmentades
impressions.

4.2. Crítica a la idea de "món"

Es pregunta de quina impressió podria provenir aquesta idea.
totes les nostres impressions → puntuals → duren un moment i després desapareixen per donar pas
a unes altres.
En canvi, substància → concepció contínua i estable en el temps.
suposam que és una creació de la nostra imaginació que agrupa sota un mateix nom (rosa)
diverses impressions puntuals (l’olor, la figura, el color...).
Necessitat de comprovar el mètode → primera veritat.
A la primera regla (evidencia) → descarta tot el que generi mínim dubte → comença a dubtar de
tot a través del dubte metòdic —> Ell dubta → això és indubtable → manifesta la seva existència
→ penso, doncs existeixo (ego cogito, ergo sum).
Defensa que el cogito→ és resultat de la intuïció.

5.Crítica a la idea del “Jo”.

Hume es pregunta: “Què és allò que ens du a designar una identitat a percepcions
successives del nostre enteniment, i a creure‘ns en possessió d‘una existència durant tota la
nostra vida?”
● Observa: tenim una idea d’alguna cosa constant i invariable que anomenem Jo.
● Analitza: Hi ha d'haver una impressió que doni origen a cada idea real. Si hi ha
alguna impressió que origini la idea de jo, aquesta impressió haurà de seguir
invariablement idèntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el jo existeix
d'aquesta manera. cap impressió és constant i invariable. Per tant la idea del jo no
pot derivar-se de cap impressions, i aquesta idea no existeix.
● Descobreix: Encara que l’ànima sigui el subjecte de les impressions, no és cap
impressió. Som, doncs, davant d'una altra ficció de la nostra imaginació que de la
diversitat d’impressions, diferents i fins i tot contràries, passa a la idea de la identitat.
● Conclou: la nostra ment crea una ficció: una idea present sota totes les impressions
i justifica la continuïtat, la idea d'ànima, de jo com a substància.
6. Crítica a la idea de Déu.
La idea que tenim de Déu és la d’una substància infinita amb totes les perfeccions. de quina
impressió pot derivar aquesta idea de perfecció infinita?
impressions puntuals i concretes → difícil tenir una impressió d’infinit, ja que ella mateixa
hauria de ser-ho.
Idea de substància infinitament perfecta → sense impressió → ++ no existeix cap
coneixement de Déu.
Hume reconeix que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries
entre els homes, els quals necessiten un consol per als temors i les angoixes que bateguen
en el seu cor.
7. Ètica.
En general, podem dir que un codi moral és un conjunt de judicis a través dels quals
s’expressa l’aprovació o la reprovació de certes conductes i actituds. Quin és lorigen
d'aquests judicis? Una resposta és que la distinció entre allò bo i allò dolent es basa en la
raó: aquesta pot conèixer l’ordre natural i determinar quines conductes i actituds són
adequades.
Hume considera que el coneixement intel·lectual NO és el fonament dels nostres judicis morals. →
rebutja els intents de fundar l'Ètica en la raó.
● En primer lloc, la raó NO mou l’home, sinó la passió o el sentiment.

Si examinem una acció humana qualsevol, no trobarem el «vici»; un assassinat voluntari,

per exemple, no trobarem en el fet en si, alguna cosa dolenta. La cosa canvia si es dirigeix
la reflexió sobre un mateix i es troba un sentiment de desaprovació vers l’acció en si.
En conclusió: la moralitat no es basa en la raó sinó en el sentiment (d’aprovació o
desaprovació),
7.1.2. Crítica del racionalisme moral
El seu principal argument és el següent: la raó no pot determinar ni impedir el nostre
comportament; sinó que els judicis morals determinen i impedeixen el nostre comportament.
l’aprovació moral de certes conductes ens inclina a realitzarles, la reprovació d’altres
conductes ens impedeix realitzar-les. En efecte, el nostre coneixement és o bé de relacions
entre idees, o bé de fets, i en cap dels dos casos el coneixement determina la nostra
manera d’actuar:

Si consideram que estudiar filosofia és moralment correcte, no és pq sigui racional o

irracional, simplement noltros tenim un sentiment positiu davant d’això.

PERILL EGOISME → EMPATIA → sentiment que ens permet simpatitzar amb altres → fa
que la moral sigui general.

AQUESTS SENTIMENTS → despertat per la utilitat de l’acció considerada per a la

col·lectivitat: tot el que contribueix a la felicitat de la societat mereix la nostra aprovació.