LA CÈL·LULA

La teoria cel·lular

Iniciada pel botànic SCHLEIDEN (1838) i el zoòleg SCHWANN (1839).

1. La cèl·lula és la unitat vital de tots els éssers vius. Tots els éssers vius estan
formats per cèl·lules.
2. La cèl·lula és la unitat morfològica dels éssers vius. Totes les cèl·lules estan
formadas por membrana, citoplasma i material genètic.
3. La cèl·lula és la unitat siològica dels éssers vius. La cèl·lula és capaç de
realitzar tots els processos metabòlics (nutrició, relació i reproducció) necessaris
per a permanecer con vida.

En 1855 VIRCHOW va contribuir a millorar la teoria cel·lular quan va aportar una idea
correcta sobre l’origen de les cèl·lules.

4. Tota cèl·lula prové, per divisió, d’altra cèl·lula. (Omnis cellula ex cellula).

El 1902, Sutton i Boveri, autors de la teoria cromosòmica de l’herència van ampliar la

teoria cel·lular.

5. La cèl·lula és la unitat genètica autònoma dels éssers vius. La cèl·lula conté

tota la informació sobre la síntesi de la seva estructura i el control del seu
funcionament, i és capaç de transmetre-la als seus descendents.

La teoria neuronal

Alguns cientí cs europeus consideraven que la teoria cel·lular no era aplicable al teixit
nerviós, ja que suposaven que les neurones estaven unides unes a altres formant
xarxes (teoria reticular). Però, el 1902 Santiago Ramón i Cajal enuncià la seva
teoria neuronal, en la que demostrava que les cèl·lules nervioses o neurones, eran
independents entre sí i constituïen la unitat anatòmica i funcional del sistema nerviós.
Així, es donava valor universal a la teoria cel·lular, pues quedà generalitzada a totes
les cèl·lules, tant animals como vegetals.

La morfologia cel·lular

La cèl·lula és l’estructura més simple coneguda amb capacitat per a realitzar les tres
funcions vitals bàsics: nutrició, relació i reproducció, por sí mateixa, es a dir, Sense
necessitat d’altres éssers Vius.

La cèl·lula està constiuïda per tres elements bàsics: membrana plasmàtica,

citoplasma i material genètic (ADN).
fi
fi
Els virus no són cèl·lules, ja que no tenen estructura cel·lular, es a dir, no tenen un
citoplasma amb un conjunt d’enzims capaços de realitzar el metabolisme, necessiten
els enzims d’altres organismes, però sí són capaços de reproduir-se, encara que
necessiten infectar una cèl·lula viva per aconseguir-ho. Són formes de vida
acel·lulars

a) Forma de les cèl·lules.

Les cèl·lules presenten una gran varietat de formes que depenen de l’estirp cel·lular,
de l’edat i el seu moment funcional. També depèn de la seva situació, es a dir, si es
troben lliures o en teixits.

b) Mida de les cèl·lules.

La mida és variable. Els bacteris solen mesurar entre 1 i 2 µm de longitud, i la majoria

de les cèl·lules humanes, entre 5 i 20 µm. La cèl·lula més gran és l’ ovòcit d’estruç
d’uns 7 cm de diàmetre. Els espermatozoides destaquen per la seva gran longitud,
els humans mesuren 53 micres (µm) però les cèl·lules amb major longitud són les
neurones les prolongacions axonals de les quals poden assolir diversos metres de
longitud, com en els cetacis.

c) Relació entre mida, forma i estat de les cèl·lules.

La mida de les cèl·lules està limitat per dos factors:

1. Capacitat de captació de nutrients del medi.

L’entrada de nutrients es realitza a través de la seva superfície. Quan una cèl·lula és

esfèrica, el volum augmenta proporcionalment al cub del radi (V = 4/3 π r3 ), mentre
que la superfície només augmenta en funció del quadrat del radi ( S = 4 π r2 ), és a dir,
proporcionalment augmenta molt més el seu volum que la seva superfície. Això
implica que la relació superfície/volum disminueix, el que suposa un gran
inconvenient per la seva supervivència, ya que la entrada de nutrientes està en funció
de la seva superfície.
A les cèl·lules grosses la relació superfície/volum és menor, el que implica que la
superfície d’intercanvi amb el medi és proporcionalment menor. Per això, poques
cèl·lules madures són esfèriques, la majoria són aplanades, prismàtiques o irregulars,
mantenint així la relació superfície/volum aproximadament constant. La forma esfèrica
o globular és característica de cèl·lules joves.

2. Capacitat funcional del nucli.

L’augment de volum de les cèl·lules no va acompanyada d’un augment del volum del
nucli ni de las seva dotació genètica. Si una cèl·lula augment de volum, es duen a
terme major nombre de reaccions metabòliques. Si aquest augment fos molt elevat,
cada vegada es necessitarien més enzims, que estan codi cats pels gens que es
fi
troben en el nucli. I el nucli podria arrivar a ésser incapaç de controlar la seva
producció.

El grau de maduresa d’una cèl·lula també es pot deduir del grau d’empaquetament
de la seva cromatina. Una cromatina extesa, que faciilta la transcripció de l’ADN,
indica que la cèl·lula éstà en plena activitat metabòlica, mentre que una cromatina
fortament empaquetada, generalment es indici d’una prompta divisió cel·lular.

Els models d’organització cel·lular

Des del punt de vista de la seva organització les cèl·lules es divideixen en dos grans
grups:

1. Cèl·lules eucariotes. Tenen nucli. Són d’aquests tipus les cèl·lules animals, les
vegetals, les de fongs i les dls protoctists (algues i protozous)
2. Cèl·lules procariotes. Tenen nucleoide que no està envoltat de membrana. Són
d’aquest tipus els eubacteris i arqueobacteris.
Estructura de una célula eucariota animal

Estructura de una célula eucariota vegetal

DIFERÈNCIES
L’origen i la evolució de les cèl·lules

Es creu que les primeres cèl·lules, denominades progenotes, pogueren sorgir quan
un material amb capacitat per autoreplicar-se i amb una sèrie de biomolècules
quedaren aïllats del medi per un embolcall de fosfolípids. Actualment es considera
que l’ARN és l’única molècula capaç de servir de motlle i de catalitzar la seva pròpia
replicació…

Els progenotes eren anaeròbics i heteròtrofs, ja que obtenien les molècules

orgàniques i l’energia de les molècules orgàniques del medi en el que vivien, la sopa
primitiva. Com les condicions de la Terra en aquell moment no permetien la síntesi
contínua de nova matèria orgànica, aquesta es va anar esgotant lentament, pel que va
haver-hi cèl·lules que evolucionaren i crearen el seu propi metabolisme.

A partir dels progenotes evolucionaren tres tipus de cèl·lules procariotes: els

arqueobacteris, els eubacteris I els urcariotes, de les que es creu que provenen les
cèl·lules eucariotes actuals.

Les cèl·lules eucariotes apareixen fa aproximadament 1500 m.a, la teoria actualment

més acceptada és la teoria de l’endosimbiosi proposada per LYNN MARGULIS.

1. Una cèl·lula urcariota anaerobia, heteròtrofa i amb digestió extracel·lular va perdre

la paret cel·lular i va plagar la seva membrana per a incrementar la superfície
d’absorció, progressivament augmentà la seva mida.

2. Per plegament de la membrana es formaren vesícules i així començà la digestió

intracel·lular. El plegament del fragment de membrana al que estaba unit l’ADN
circular originà un precursor del nucli.

3. Es varen començar a sintetitzar bres i microtúbuls que varen permetre la mobilitat

exterior i interior. Varen aparèixer processos d’endocitosi, aixó generà vesícule
digestives i un protoreticle endoplasmàtic. Algunes vesícules s’aplanaren i
envoltaren el nucli incipient, que cada vegada acumulava més ADN.

4. A partir d’espiroquetes incorporades per endocitosi i no digerides, que

sobrevisqueren en simbiosi amb el seu fagocit, s’originaren Cilis, agels i centríols
que augmentaren al mobilitat de la cèl·lula.

5. L’incipient sistema de membranes i el precursor del nucli evolucionaren ns

convertir-se en vertaders orgànuls (RE, Ap. Golgi, nucli). S’originà un fagòcit
primitiu.

6. Aquest fagòcit va anar endocitant diferents cèl·lules procariotes amb les que
s’establí una relació endosimbionte; posteriorment, aquestes cèl·lules es
transformaren en orgànuls (peroxisomes, mitocondris i cloropalsts). En
l’endosimbiosi, el fagòcit proporcionava a les cèl·lules procariotes seguretat i
aliment, i aquestes li proporcionaven a ell millores en el seu metabolisme.
fi
fl
fi
7. En la seva transformació en orgànuls, els mitocondris i els cloroplasts perderen la
major part del seu material genètic (que es va incorporar a l’ADN del nucli), es varen
fer molt dependents de l’hoste i varen començar a estar subjectes al seu control.
LA MEMBRANA PLASMÀTICA

La membrana plasmàtica és una làmina na de 75 Å de grossor que envolta la cèl·lula

i la separa del medi extern.

Segons el model del mosaic uid proposat per SINGER i NICHOLSON (1972) la
membrana plasmàtica està constituïda per una doble capa de lípids a la qual
s’associen molècules proteiques que es poden situar a les dues cares de la
superfície de la doble capa, bé totalment o parcialment englobades en ella, a més dur
molècules glucídiques associades a la cara externa de la membrana.

La bicapa lipídica està formada per molècules am pàtiques que són en un medi polar,
pel que disponen els seu radicals polars cap el medio aquós i els seus radicals lipò ls
capa els radicals lipò ls de l’altra capa.
fi
fl
fi
fi
fi
 La membrana plasmática està formada pels següents compostos:

1. Fosfolípids i glucolípids. Tenen tendència a girar sobre sí mateixos i a desplaçar-

se lateralment per la seva monocapa. Ocasionalment poden canviar de capa
lipídica. Aquesta mobilitat de les molècules origina uïdesa de la membrana que li
permet adaptar-se a les condicions variables del medi.

2. Colesterol. Es disposa als espais que originen els àcids grassos insaturats,
disminuint la uïdesa excessiva de la monocapa, manté l’estabilitat de la bicapa i
impedeix que els lípids de membrana s’uneixin entre sí, impedint que es rompi pe
cristalització.

3. Proteïnes. Es disposen de forma que els radicals polars quedin fora de la

membrana i els radicals lipò ls estableixen contacte amb els lípids de la
membrana. Segons la seva disposició es poden classi car en :

a. Proteïnas integrals o intrínseques. Estan total o parcialment englobadas

a la bicapa. Si travessen la bicapa i presenten sectors polars cap al medi
extern i cap al medi intern, s’anomenen proteïnes proteïnes
transmembranoses.
b. Proteïnes perifèriques o extrínseques. Estan adossades a la bicapa y
són solubles que només tenen sectors polars amb els quals s’uneixen als
radicals polars del lípids de membrana i de les proteïnes integrals.

4. Oligosacàrids. Es troben formant part del glucolípids i glucoproteïnes de la part

externa de la membrana constuint el glucocàlix

Propietats de la membrana plasmàtica

Presenta dues propietats:

• Estructura dinàmica. Les molècules es poden desplaçar lateralment, el que permet

que la membrana pugui autoreparar-se o fusionar-se amb qualsevol altra membrana.

• Estructura asimètrica. La membrana plasmàtica és una estructura asimètrica que

només té glucolípids i glucoproteïnes (glicocàlix) a la cara externa de les cèl·lules
animals. Aquests oligosacàrids realitzen la funció de reconeixement de les
molècules externes, es a dir, són receptors de membrana.
• Són exemples de reconeixement cel·lular:
• Entre els espermatozoides i els òvuls en la fecundació.
• Entre els virus i les cèl·lules a les que infecten.
• El reconeixement i adhesió entre sí de les cèl·lules d’un mateix teixit.
• La identi cació de proteïnes de membrana considerades como antígens per
las cèl·lules immunocompetents, como els limfòcitsT.
fi
fl
fi
fl
fi
Funcions de la membrana plasmàtica

Funcions que depenen dels lípids

1. Mantenir separats el medi aquós exterior del medi aquós interior.

2. Realitzar els processos d’endocitosi i exocitosi.

Funcions que depenen de les proteïnes

3. Regular l’entrada i sortida de molècules de la cèl·lula.

4. Regular l’entrada i sortida d’ions.
5. Posibilitar el reconeixement cel·lular.
6. Realitzar activitat enzimàtica gràcies als enzims de la membrana.
7. Intervenir en la transducció de senyals. Certes proteïnes de la membrana, quan són
activades per una hormona, canvien la conformació i envien un senyal a l’interior de
la cel·lular.
8. Constituir unions intercel·lulars.
9. Constituir punts d’ancoratge per al citoesquelet intern i per a la matriu extracel.lular.

Funcions que depenen del glicocàlix

10.El reconeixement cel·lular.

El transport a través de la membrana plasmàtica

a. Sense deformació de la membrana

La membrana presenta una permeabilitat selectiva, ja que permet el pas de petites

molècules, sempre que siguin lipò les, però regula el pas de molècules no lipò les. Hi
ha dos tipus de transport: transport passiu, sense consum d’energia. i transport actiu,
amb consum d’energia.
fi
fi
1. Transport passiu. És un procés espontani de difusió de substàncies a través de la
membrana a favor d’un gradient de concentració, elèctric o electroquímic. Es
poden distinguir dos tipus: la difusió simple i la difusió facilitada per proteïnes
transmembranoses (proteïnes transportadores de transmembrana o permeases i
proteïnes canal)

2. Transport actiu. Es realitza en contra de gradient electroquímic. Requereix energia,

en forma d’ATP. Un exemple és la bomba de sodi-potassi
b. Amb deformació de la membrana.

Les macromolècules travessen la membrana produint una alteració en la seva

estructura. Poden se:

1. Endocitosi. És el procés que permet l’entrada de partícules a la cèl·lula, envoltant-

les per un fragment de membrana formant una vesícula. Si les partícules
englobades són sòlides es coneix com a fagocitosi i si són líquides es coneix com
a pinocitosi.

2. Exocitosi. És el procés d’expulsió de macromolècules, que viatgen a través del

citoplasma a l’interior de vesícules formades per l’aparell de Golgi.

La transcitosi és un sistema de transport a través del citoplasma, d’un costat a l’altre

de la membrana (implica el doble procés endocitosi-exocitosi). Per a dur a terme
aquest procés s'utilitzen vesícules. Aquestes, s'encarreguen de fer entrar les
macromolècules per una banda de la cèl·lula, transportar-les a través de la cèl·lula i
expulsar-les a l'altra banda de la cèl·lula. És un mecanisme típic de les cèl·lules
endotelials, com les de les parets dels capil·lars sanguinis.
LA MATRIU EXTRACEL·LULAR

La matriu extracel·lular és una estructura pròpia de les cèl·lules dels teixits animals.
Serveix com a nexe d’unió i manté unides les cèl·lules que formen teixits, omple
espais intercel·lulars, dóna consistència a teixits i òrgans i condiciona la forma, el
desenvolupament i la proliferació de les cèl·lules que engloba la matriu.

Està constituïda per una substància fonamental amorfa, que és una estructura
gelatinosa de glucoproteïnes hidratades, que té immerses una na xarxa de bres
proteiques:

• Col·làgen. Proporciona estructura, resistència a la ruptura i consistència a la matriu.

• Elastina. Proporciona elasticitat a la matriu.
• Fibronectina. Proporciona adhesió entre les cèl·lules, i entre les cèl·lules i les bres
de col·làgen.

La matriu extracel.lular és especialment abundant en els teixits connectius, com el

conjuntiu i el cartilaginós. Pot acumular dipòsits de fosfat de calci i així originar el
teixit ossi; quitina, i donar lloc a l’exosquelet d’artròpodes, i sílice, com s’esdevé en
les esponges silícies.
fi
fi
fi
LA PARET CEL·LULAR

És una coberta gruixada i rígida que envolta a les cèl·lules vegetals, a les de fongs i a
dels bacteris.

1. PARET CEL·LULAR DE VEGETALS

La paret cel·lular és una coberta gruixuda i rígida que envolta les cèl·lules vegetals.
El component més abundant i característic és la cel·lulosa. La secreta la cèl·lula i es
disposa formant capes successives. Constitueix un exosquelet que perdura després
de la mort de la cèl·lula, i això serveix a moltes plantes com a teixit de sustentació, fet
que els permet assolir una gran alçaria

La paret cel·lular està formada per una xarxa de bres de cel·lulosa i una matriu
formada per aigua, sals minerals, hemicel·lulosa i pectina.

La matriu es pot impregnar de lignina, suberina, cutina, tanins i substàncies minerals,

com el carbonat càlcic i la sílice.
• La lignina confereix rigidesa a la paret cel·lular És molt abundant en teixits
esquelètics com el teixit conductor llenyós que genera el tronc dels arbres.
• La suberina i la cutina impermeabilitzen les parets de les cèl·lules que formen els
teixits pro- tectors. Així, la suberina es troba a l’escorça (súber) dels arbres, i la
cutina, a l’epidermis de les fulles i les tiges.
• El carbonat càlcic i la sílice (mineralització) donen rigidesa a l’epidermis de moltes
fulles.

Capes

✴Làmina mitjana. És la primera capa que es sintetitza.

✴Paret primària. És la segona capa que es genera, és una coberta prima, exible I
elàstica que delimita externament la cèl·lula vegetal.
✴Paret secundària. És la darrera capa que es forma. Perdura després de la mort de
la cèl·lula. Serveix com a teixit de suport. Conté major densitat de cel·lulosa i
presència de lignina (xilema), ceres i cutina (feix de fulles) o suberina (suro)
fi
fl
2. PARET CEL·LULAR DE FONGS

Està formada fonamentlament per polisacàrids como la quitina, el glucà i el

manano, i diverses proteïnes.

3. PARET CEL·LULAR DE BACTERIS

En els bacteris, tant en els Gram positius com en els Gram negatius, la paret té una
capa de mureïna, que és un peptidoglicà format per una Xarxa de dos elements, la N-
acetilglicosamina (NAG) i el N-acetilmuràmic (NAM) units alternativament, formant
llargues cadenes.