J.M. Terricabras – Atreveix-te a pensar. Barcelona: La Campana. 1998. (pag.

193-198)

(...) Pensar ve sempre després dels fets, mai abans. O bé formulat d'una altra manera: pensar és mirar d’entendre la realitat, una
realitat que ajudem a fer però que no inventem. Per pensar, primer hem d’experimentar els problemes com a realitat, hem
d’experimentar la realitat dels problemes. Per això també és tan important que sapiguem distingir entre tipus de problemes i entre
problemes amb més o menys gruix de realitat. I és que ens podem inventar molts problemes, però serà difícil que aprenguem a tractar
problemes si només ens enfrontem a problemes inventats.
Accentuar la prioritat dels problemes enfront de les nostres respostes i solucions és d’una gran importància flosòfca i
democràtica. Constatar que hi ha problemes que no sempre sabem resoldre—per molt que ho intentem o vulguem—, ens fa
flosòfcament cauts. Comprovar que els problemes conceptuals tenen, per defnició, moltes solucions, ens fa democràticament
tolerants. (Encara que acceptéssim una frase de sentit tan dubtós com «la realitat és com és», hauríem d’acceptar també que, davant
la realitat, es pot reaccionar molt diversament: no solament perquè la realitat es pot interpretar de formes diferents, sinó
també perquè es pot triar de deixar-la incanviada o es pot mirar de canviar-la de mil maneres.)
La manera de pensar que es defensa aquí podria ser vista com «la flosofa del depèn», si amb això no s’entengués que volem
afavorir el pensament relativista, segons el qual, com que cada punt de vista és relatiu,'tots els punts de vista són igualment bons. Ja
hem rebutjat expressament aquest disbarat. Quan defensem el depèn a l’hora de pensar, no protegim el relativisme, sinó que fem una
cosa ben diferent: diem que el pensar aclaridor i crític no s’ha de concentrar en grans principis, en formulacions abstractes o
en idees generals, sinó que ha de donar importància als mitjans de discussió, als contextos dels problemes, a la descripció de
casos concrets.
Pensar bé depèn de saber fer bé això. El nostre depèn, doncs, no vol deixar les coses penjades sinó que més aviat les vol concretar:
és una reivindicació no del mètode abstracte sinó de la manera concreta, no del què genèric sinó del com particular, no del f vague
sinó del mitjà precís. És una reivindicació del pensar que no disposa de receptes infal·libles però que té recursos poderosos que
s'han d’aplicar sempre amb calma, pas a pas, de manera cauta, pacient, rigorosa sense precipitacions però també sense pors
infundades. Una manera de pensar que dóna a cada pas la seva importància i que sap que no avança qui vol sinó només qui fa camí;
perquè la realitat no s’entén sola, sinó que només es pot arribar a entendre quan es posen els mitjans per mirar d’entendre-la.

La vida no és el que sembla

Per entendre la realitat, hi ha una primera mesura de cautela: tenir sempre present que la vida no és el que sembla. Amb
això no defenso pas la tesi —platònica— segons la qual allò que nosaltres veiem només és com una ombra de la realitat autèntica que
s’amaga darrere les aparences i que és impossible —o molt difícil— de descobrir. No vull dir això, sinó una cosa força més
elemental, que respon a una experiència comuna: les coses no són tan simples com a primera vista poden semblar, la vida i la realitat
sovint són força més complicades del que ens pensem. No estic distingint, doncs, entre dos tipus de realitat —la que apareix i una
altra—, sinó que simplement subratllo que la realitat pren formes i aparences molt diverses que convé saber examinar amb compte.
I també, és clar, amb paciència. En el camp del pensament, la pressa és una mala consellera. Malauradament, les tecnologies
pròpies dels mitjans de comunicació de masses ens estan acostumant a grans titulars, a resums ràpids, a formulacions curtes, a
opinions accelerades. Tot això difculta enormement el matís i la subtilesa, i afavoreix la superfcialitat. Per contrarestar-ho, resulta
aconsellable seguir la recomanació de Wíttgenstein: «No pensis, mira!». És una recomanació sorprenent —sobretot perquè ens ve
d’un flòsof—, però molt sàvia. I és que, davant de molts fets, tendim — de manera quasi irrefrenable— a suposar, pressuposar o
interpretar, quan el que hauríem de fer és mirar, examinar, observar, comparar. Només després d’això podem passar a interpretar,
explicar i opinar. Un judici massa ràpid gairebé sempre respon a un prejudici. Perquè, si no tenim temps d’examinar allo que se’ns
presenta, fàcilment la nostra opinió vindrà només condicionada per formació o informació prèvies, i acabarà prescindint de les noves
dades.
Un pensament atent i cautelós ha d’afavorir el desplegament d’allò que vol entendre, n’ha de poder examinar les condicions i les
raons. Per això és tan important afnar en la descripció dels fenòmens. Moltes coses guanyen intel·ligibilitat i, en conseqüència,
queden ben explicades, ben explicitades, pel sol fet d’estar ben desplegades, ben descrites; ens passa quan considerem una teoria, una
solució matemàtica o una discussió qualsevol: un cop desplegades davant els ulls les diverses posicions, un cop vistos els passos fets
i els arguments defensats, allò que semblava incomprensible resulta intel·ligible, i allò que només era un malentès queda en
evidència.
El «No pensis, mira!» no s’ha d’entendre, és clar, com una recomanació conservadora: no es recomana que es miri la realitat
perquè s’accepti necessàriament tal com es presenta, sinó només per tenir ben clara la trama de la realitat i poder descobrir,
precisament, les diferències que hi pugui haver entre realitats aparentment iguals o semblants. Perquè allò que, a primera vista,
sembla pura realitat, no sempre és obvi, clar, natural. En aquest punt convé tornar a recordar la importància de prestar atenció al
llenguatge, no solament per fer descripcions millors dels casos que s’examinen, sinó també perquè el llenguatge mateix sovint ens
envolta i fascina amb les seves imatges, les seves analogies o les seves trampes retòriques.
Les trampes del llenguatge ens impedeixen sovint d’entendre el sentit d'una oració i ens porten a malin- terpretar una realitat
determinada. Per això sempre és molt útil examinar el context en què s'usen les oracions o en què apareixen els fets. La descripció
de la realitat és, doncs, una descripció dels contextos en què la realitat apareix: és a partir d’aquesta descripció que podem
saber de què va i quin sentit té allò que estem examinant
Ja es veu, doncs, que no hi ha cap model fx per aprendre a pensar bé. Pensar no es pot imposar com un model; només es pot
proposar com un exemple sempre renovable, com un exemple que ha de ser contrastat constantment amb l’exemple d’altres. Hi ha
dues coses de què ningú no pot presumir: de pensar millor que els altres, i de ser l’únic que pensa. Per això és tan important
el diàleg. L'intercanvi de pensaments, però, només esdevé objectivament interessant quan també és intel·lectualment interessat, és a
dir, quan s’hi busca el millor argument, el desplegament de les millors raons. Segurament que la millor manera d’anar al diàleg és
fer-ho amb la disposició expressada per la dita de Popper: «Pot ser que tu tinguis raó; jo podria estar equivocat.» És una mesura de
prudència autocrítica que obliga a sortir d’un mateix: en un diàleg responsable, ningú no té cap obligació de convèncer els altres, sinó
només d’escoltar-ne les raons i de valorar-les. Deixem que la força dels arguments i la sensibilitat personal facin la resta. No cal
mesurar els mèrits pels èxits.
I l'èxit d’un bon diàleg no s’acostuma a mesurar pel seu resultat. Al capdavall, l’experiència ensenya que les males raons també
convencen.