Júlia Tierz

TEMA 5. TIPUS SUBJECTIU (2)

1. LA IMPRUDÈNCIA

A més de la pura connexió causal de l'acció imprudent amb el resultat i la culpabilitat hi ha un tercer
element importantíssim, sense el qual no podria fonamentar el tipus d'injust del delicte imprudent: el deure
objectiu de cura.

En efecte, l'essencial del tipus d'injust del delicte imprudent no és la simple causació d'un resultat, sinó la
manera com es realitza l'acció. Així, si els vehicles de A i B xoquen en un revolt, quedant A i B greument
lesionats, és evident que A i B han causat per igual el resultat. Però per saber qui conduïa imprudentment
i, per tant, qui ha de respondre del resultat produït no n'hi ha prou amb establir aquesta simple connexió
causal, sinó que cal, a més, saber qui actuava diligentment i qui no. I si, per exemple, sabem que A en
prendre la corba es va tancar sobre l'esquerra envaint el lateral contrari per on B venia conduint
correctament, ja sabem també qui és el que ha realitzat el tipus d'injust d'un delicte imprudent.

L'observança del deure objectiu de cura (els preceptes de la Llei sobre Trànsit, Circulació de Vehicles a
Motor i Seguretat Vial, per exemple), també anomenada “diligència deguda”, constitueix, per tant, el punt
de referència obligat del tipus d'injust del delicte imprudent.

D'altra banda, i a diferència del delicte dolós, el delicte imprudent, és a dir, la realització imprudent dels
elements objectius d'un tipus de delicte, no es castiga sempre. El principi d'intervenció mínima obliga a
una doble restricció, seleccionant, d'una banda, aquells comportaments imprudents que afecten a béns
jurídics fonamentals (vida, integritat física, salut) i castigant, de l'altra, només les infraccions de la
diligència deguda més importants ( imprudència greu i, excepcionalment, menys greu, però no la
imprudència lleu). Habitualment, a més, d'entre tots aquests comportaments es castiguen només aquells
que arriben a produir realment un resultat lesiu per a aquests béns jurídics, encara que algunes vegades
es preveu també el càstig de delictes de mera activitat imprudents.

2. CONDUCTA TÍPICA: LA LESIÓ DEL DEURE DE CURA

En els delictes imprudents, la conducta típica no està determinada amb precisió en la llei. Són, doncs, el
jutge o l'intèrpret qui han d'establir el contingut de la conducta imprudent.

Els delictes imprudents són, per tant, tipus oberts, en el sentit que una característica del tipus d'injust ha
de ser completada per via judicial o doctrinal. Això no suposa en aquest cas una lesió del principi de
legalitat, ja que la pròpia naturalesa de les coses impedeix poder descriure amb més exactitud en la llei
tots els comportaments imprudents que es puguin donar o fer. El que sí cal fer és buscar un punt de
referència amb el qual comparar la conducta realitzada, per veure si ha estat realitzada imprudentment.
Aquest punt de referència ho estableix el deure de cura.

Aquest deure de cura és en primer lloc un concepte objectiu, ja que hi haurà d'atendre a la cura exigit en
la vida social per a la realització de la conducta de què es tracti, però també posseeix un aspecte
subjectiu, que exigeix ​que el deure objectiu sigui individualitzat d'acord amb les circumstàncies del cas
concret i als coneixements i capacitats del subjecte en qüestió, ja que el no prudent en uns casos, pot
ser-ho en altres.

27
 Júlia Tierz

El nucli del tipus d'injust del delicte imprudent consisteix, per tant, en la divergència entre la conducta
realment realitzada i la que hauria d'haver estat realitzada en virtut del deure de cura que, objectivament,
calia observar i que qualsevol persona situada a les circumstàncies l'autor podia haver observat.

3. CURA OBJECTIVA I CURA SUBJECTIVA

3.1 Cura objectiva

El deure objectiu de cura té un primer pressupost que és la previsibilitat objectiva: la presa en

consideració de totes les conseqüències de l'acció que d'acord amb un judici raonable eren de previsible
producció.

Però el criteri de la previsibilitat objectiva és insuficient perquè no tota conducta que objectivament pot
produir resultats lesius és ja per això imprudent. Per exemple, conduir un automòbil un cap de setmana en
una carretera de molt trànsit és una activitat perillosa que, però, i encara que pugui ser previsible que
d'ella se'n derivi un accident, no és ja, sense més, imprudent. Perquè aquesta conducta en si perillosa
pugui ser qualificada com imprudent cal, a més de la previsibilitat, que el subjecte desatengui les regles
de cura que, en aquests casos, el tràfic exigeix ​observar.

3.2 Cura subjectiva

També a la imprudència hi ha un tipus subjectiu que atén a la capacitat individual, al nivell de

coneixements, previsibilitat i experiència del subjecte.

Així, per exemple, l'agreujament de la imprudència quan es tracta d'un professional només té sentit si es
té en compte la major capacitació del professional en l'exercici de la seva activitat davant del que no ho
és. En una mateixa situació, el saber especial d'un individu, els seus deures professionals, etc., poden
servir de base per a valorar la seva conducta com imprudent, mentre que la mateixa conducta realitzada
per una persona sense aquests coneixements específics pot ser correcta. Així, per exemple, el metge que
coneix la debilitat constitucional del pacient ha d'actuar més acuradament que el que no la coneix; la seva
imprudència, doncs, respecte a la prescripció d'un medicament contraindicat és més gran. També el paper
que exerceix el subjecte pot ser determinant per a l'exigència d'un major deure de diligència.

Es pot parlar, per tant, d'un «doble barem», en el sentit que primer cal establir un barem generalitzador o
objectiu del deure de cura a desplegar i individualitzar després d'acord amb les circumstàncies del cas
concret i als coneixements i capacitats especials del subjecte que intervé en aquest cas (cirurgià de
prestigi, pilot de carreres, expert o perit).

4. CLASSIFICACIÓ IMPRUDÈNCIA

1. Des del punt de vista de com s’infringeix el deure de cura, distingim:

− Imprudència o culpa conscient: supòsit on el subjecte actiu té coneixement de la
perillositat de la seva conducta però no accepta la producció del resultat. Aquests són els
supòsits frontera amb el dol eventual
− Imprudència o culpa inconscient: supòsits en els que el subjecte actiu no es representa el
perill real de la seva conducta.
2. Des del punt de vista de la gravetat del desvalor d’acció el Codi penal distingeix:

28
 Júlia Tierz

− Imprudència greu: supòsits en els que no es compleix amb el més mínim i imprescindible
deure de diligència.
− Imprudència lleu: absència del deure de diligència esperable de les persones curoses
(normalment es regulen com a faltes)
La gravetat de la imprudència depèn més de l’entitat del deure de cura infringit que del resultat
produït
Criteris de valoració de la gravetat del la imprudència emprats pels Tribunals:
− La importància dels bens menyscabats
− La utilitat social de la conducta
− La previsibilitat objectiva o probabilitat estadística.
− Coneixements i capacitats especials de l’autor.
− Circumstàncies de lloc i temps
− Urgència o no de l’actuació.
3. Imprudència professional: en alguns delictes el codi penal introdueix una tipologia específica
d’imprudència, nomenada IMPRUDÈNCIA PROFESSIONAL (o clàusula d’imprudència professional).
− La clàusula d’imprudència professional apareix en els següents delictes: •
▪ Homicidi (142.3 C.p.)
▪ Lesions (art. 152.3 C.p.)
▪ Avortament (art. 146 C.p.)
▪ Lesions al fetus (art. 158 C.p.)
Té com a conseqüència l’aplicació de la pena d’inhabilitació especial per al exercici
de professió, ofici o càrrec que el tipus determini
Requisits que els tribunals valoren en la imprudència professional
− Que el subjecte actiu estigui exercint la seva professió i en faci d’ella el seu mitjà de vida
ordinari i la seva dedicació professional.
− Que la conducta formi part dels actes habituals que s’exigeixen i practiquen els professional
del ram
− Que es produeixi el resultat previst en el tipus enumerats
− Que el resultat sigui conseqüència d’una imperícia o negligència incompatibles amb la
professió (plus de culpa o manifesta perillositat)
− Que es ponderin les circumstàncies, persones i activitat professional desenvolupada
La jurisprudència distingeix (ja que entén que els criteris no es poden automatitzar):
− Culpa del professional: imprudència comú comesa per un professional, al contrari, pot
determinar la infracció lleu (ex. Policia que tira a les rodes)
− Culpa professional: la negligència més gruixuda i intolerable del professional en l’exercici
de la seva tasca o “inobservança de la lex artis” i de les precaucions més elementals.
També, la infracció de les normes deontològiques més elementals
La responsabilitat penal pel treball en equip:
− Actualment l’exercici professional enclou el treball cooperatiu o en grup i, certament, en
aquest es poden produir negligències: com podem dirimir les responsabilitats penals, en
principi, personals?
− Dos tipus de grups de casos:
▪ Relacions verticals (ex. Infermera –cirurgià)
● Responsabilitat més àmplia del superior jeràrquic
● Culpa in vigilando

29
 Júlia Tierz

▪ Relacions horitzontals (ex. Cirurgià - anestesista):

● Principi de confiança entre els membre del equip especialment del mateix
rang
● Obligació d’actuar dels altres quan hi ha motius fonamentats per a sospitar
de la conducta de l’altre.

5. NOVA REFERÈNCIA A LA IMPUTACIÓ OBJECTIVA

Com ja s'ha dit, generalment les conductes imprudents només es castiguen en la mesura que produeixen
determinats resultats. El desvalor de l'acció (la conducta imprudent) no és, per si, suficient per determinar
una sanció penal, sinó que cal, a més, que es connecti amb el desvalor del resultat (la producció d'un
resultat prohibit).

La producció del resultat és el “component d'atzar” dels delictes imprudents, ja que aquests només poden
ser castigats quan el resultat té lloc, per més que l'acció imprudent sigui la mateixa es produeixi o no es
produeixi el resultat, que normalment consistirà en la lesió d'un bé jurídic i altres vegades, les menys, en
la seva posada en perill. Però això no vol dir que el resultat sigui una pura condició objectiva de penalitat i
que n'hi hagi prou amb que aquest es produeixi, encara que sigui fortuïtament, perquè l'acció imprudent
sigui ja punible. Per contra, el resultat, per ser imputat a l'autor de l'acció imprudent, ha d'estar en una
determinada relació amb aquesta i ser la conseqüència lògica del perill inherent creat o incrementat
il·lícitament per la conducta mateixa.

Per tant, en els delictes imprudents de resultat lesiu ha de mediar entre la conducta imprudent i el resultat
lesiu, en primer lloc, una relació de causalitat, que connecti ja en el pla purament causal aquest resultat
amb la conducta imprudent realitzada per l'autor.

En els delictes imprudents de perill concret també ha de poder establir aquesta mateixa relació de
causalitat entre la conducta imprudent realitzada i el perill greu provocat, encara que aquest no arribi a
materialitzar-se en un resultat lesiu.

Per considerar que es dona la causalitat s’ha de constatar que la conducta imprudent va contribuir a la
producció d'aquest resultat des d'un punt de vista físic, lògic o natural.

Després, un cop constatat que la conducta realitzada és causa del resultat produït, cal comprovar que
aquest resultat és imputable objectivament a aquesta conducta d'acord amb els criteris de la teoria de la
imputació objectiva.

6. LA REGULACIÓ DE LA IMPRUDÈNCIA AL CODI PENAL

El Codi penal no defineix en cap lloc la imprudència, sinó que dona per suposat el seu enteniment d'acord
amb el significat lingüístic del terme, que en aquesta matèria no difereix molt del significat jurídic,
òbviament molt més perfilat i delimitat.

En l'actual Codi penal, d'acord amb el que disposa l'art. 12 només els fets imprudents que estiguin
expressament tipificats com a delictes poden ser objecte de sanció penal. Des de l’any 1995: el sistema
d’incriminació de la imprudència del Codi Penal és “numerus clausus”, és a dir, no hi haurà modalitats
imprudents sinó delictes imprudents descrits així pel tipus corresponent (homicidi, lesions, avortament).

30
 Júlia Tierz

D'acord amb el principi d'intervenció mínima, de tota la gamma d'accions imprudents que es donen en la
vida diària en els més diversos sectors i àmbits el Codi penal només eleva a la categoria de delictes la
imprudència greu en relació amb alguns tipus delictius (per exemple arts. 142,1, 146, 152,1, 158, 159,2,
267, 344, 358, 367). Excepcionalment també castiga la imprudència menys greu quan afecta la vida o la
integritat física (arts. 142,2 i 152,2). Generalment es tracta de béns jurídics d'especial importància o
transcendència social (vida, integritat física, vida del fetus, genotip humà, danys patrimonials de gran
importància, salut pública, etc.) en els quals, fins i tot aplicant el principi d'intervenció mínima del Dret
penal, es considera necessari recórrer a la sanció penal per reprimir o, si escau, prevenir la seva lesió o
posada en perill imprudent. També en relació amb algunes funcions públiques que exigeixen una especial
cura en la seva realització es tipifica expressament com a delicte la imprudència greu dels encarregats de
realitzar-les (art. 391: comissió per imprudència de falsedat en document públic; art. 447: prevaricació
judicial ; art. 601: permetre el coneixement a personal no autoritzat de material que afecti la defensa
nacional). En el vigent Codi penal només es castiguen, doncs, determinats delictes imprudents.

D'acord amb la regulació actual, la punició de la imprudència ve condicionada, per tant, al fet que es
realitzi la part objectiva del tipus d'injust del delicte en què s’incrimini expressament la seva comissió
imprudent. El delicte imprudent constitueix, per tant, un supòsit d’incongruència, ja que el tipus subjectiu
no es correspon amb el tipus objectiu, que va més enllà del que el subjecte volia realitzar. Però la pena
concreta a imposar depèn de la gravetat que en el cas concret tingui la imprudència, més que del resultat
produït. Generalment només es castiga la imprudència que dona lloc a la producció d'un resultat: homicidi,
avortament, lesions, etc .; i, excepcionalment, la qual genera una situació de perill. La imprudència menys
greu es castiga quan dona lloc a homicidi o lesions i només és perseguible a instància de part (arts. 142, 2
i 152, 2). Els danys patrimonials requereixen per al seu càstig, a més que es realitzin per imprudència
greu, que produeixin un perjudici d'una determinada quantitat (art. 267). A més, tant en l'homicidi o les
lesions per imprudència greu, com per imprudència menys greu (art. 142 i 152), si el fet es va realitzar
utilitzant un vehicle de motor o una arma de foc, o per imprudència professional, es poden imposar
determinades sancions inhabilitadores de privació del dret a conduir, del dret a tenir i portar armes, o per a
l'exercici de la professió, ofici o càrrec.

7 . REFERÈNCIA AL PRINCIPI DE CULPABILITAT I L'EXCLUSIÓ DE LA RESPONSABILITAT PER

CAS FORTUÏT

Les úniques formes d'imputació existents en Dret penal i que, per tant, poden constituir el tipus subjectiu
d'un delicte són la dolosa i la imprudent; tot el que no sigui atribuïble al dol o a la imprudència ha de ser
exclòs de l'àmbit del Dret penal i, fins i tot, de l'àmbit del que típicament rellevant (cfr. art. 5). Al principi
contingut en l'art. 5 se li hagi cridat tradicionalment principi de culpabilitat.

El tipus, en efecte, com a matèria de prohibició, en la seva funció motivadora només pot prohibir aquells
successos de la vida desencadenats, dolosa o imprudentment, per una conducta humana final. Tota
producció d'un resultat que no es degui, almenys, a un comportament imprudent ha d'estimar-se com
fortuïta i excloure’s, per tant, de l'àmbit d’allò penalment rellevant.

L'exclusió de la responsabilitat pel resultat o de la responsabilitat objectiva de l'àmbit del Dret penal és
també una conseqüència de la funció motivadora de la norma penal, que només pot motivar els ciutadans
perquè s'abstinguin de realitzar accions que puguin produir resultats previsibles i evitables. No té sentit
prohibir processos merament causals.

31
Júlia Tierz

32