ÍNDEX

BATXILLERAT EDEBÉ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4

COM ÉS EL LLIBRE DE L’ALUMNE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

LES CLAUS DEL NOU PROJECTE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8

SOLUCIONARI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
BATXILLERAT edebé

COMPROMÍS AMB ELS VALORS PROPIS DEL BATXILLERAT

RIGOR I CULTURA
ACTUALITZACIÓ DE L’ESFORÇ
CIENTÍFICA —— Treball eficient mitjançant activitats,
—— Ús precís i eficaç del coneixement textos… que exigeixen una actitud
científic. proactiva per part de l’alumnat.
—— Actualització i contextualització del
coneixement.

CURIOSITAT AUTONOMIA I
INTEL·LECTUAL RESPONSABILITAT
—— Aprenentatge 360º: el coneixement més —— Capacitat per a gestionar el propi
enllà de l’aula. aprenentatge per mitjà de reptes
—— Descobriment del gust per saber. assolibles.

SIS HABILITATS PER A UNA SOCIETAT GLOBAl

COOPERACIÓ COMPROMÍS AMB VALORS

—— Propostes per a un treball cooperatiu. —— Compromís ètic per a conviure en una
—— PBL (Problem-based learning / Apre- societat canviant, per a créixer com a
nentatge basat en problemes). persona...

PENSAMENT CRÍTIC CREATIVITAT

—— Activitats de raonament per fer front a —— Actitud creativa i superació de reptes.
la toxicitat de la informació. —— Actituds obertes i flexibles per a abordar
reptes aportant solucions noves i creatives.

COMUNICACIÓ INICIATIVA
—— Gestió de la informació i la comunicació —— Presa de decisions i iniciativa emprenedora
d’una manera efectiva. mitjançant activitats i projectes per a la
—— Les TAC com a eina de comunicació i creació de miniempreses.
font d’aprenentatge.
 edebé n
projecte global interactiu

LLIBRE DIGITAL INTERACTIU

Inclou els recursos digitals necessaris (presentacions, vídeos i textos
originals) perquè el professorat gestioni d’una manera eficaç
l’aprenentatge a l’aula digital.

presentacioNs
Presentació multimèdia de continguts.

VÍDEOS
Continguts audiovisuals de recolzament a l’aula.

TEXTOS ORIGINALS
Versió original dels textos literaris de la unitat.

BIBLIOTECA DE RECURSOS DIGITALS

Un espai fàcilment accessible en el qual es poden trobar recursos
per a consultar, descobrir i explorar el coneixement.

PER AL PROFESSOR
—— Programacions didàctiques, segons els requisits i les especificacions establerts
en la normativa vigent.
—— Orientacions i solucionari (en format PDF), per a facilitar la tasca del professor.
—— Generador d’avaluacions, una important base de dades amb ítems de tipologia
diversa per a enriquir les propostes d’avaluació a l’aula.
—— Proves finals del Batxillerat: edebé facilita les orientacions legals sobre l’abast
i el contingut d’aquestes proves i, a mesura que es produeixin novetats en la
normativa, oferirà models de proves ajustades a les exigències de
l’administració.
—— Projecte miniempresa: els alumnes viuen directament tots els processos lligats
a la posada en funcionament d’una empresa: constitució, finançament, pro-
ducció, comercialització… fins a la liquidació. Un projecte per a desenvolupar
la creativitat, el treball en equip, la presa de decisions, etc.

Disponible en el teu espai personal: www.edebe.com

Multidispositiu
DIMENSIÓ LITERÀRIA
——Context. El moviment literari en el seu context.
——L’autor i l’obra, a través dels textos.
——Art i literatures veïnes.
——Anàlisi textual i literària.

edebé n
projecte global interactiu
—— Activitats organitzades ——Síntesi dels conceptes
per apartats i nivell de clau de la unitat i les
dificultat. seves relacions. ——PBL (Problem-
based learning /
——Àmplia proposta ——Avaluació: activitats a
Aprenentatge
d’activitats partir d’un text per a
basat en
(aprenentatge autònom). activar el raonament, el
problemes).
——Activitats tipus: pensament crític, la
relació entre • Investigació
• Proves finals
continguts... • Creativitat
• Treball a internet —— Contacte amb l’actualitat • Cooperació/
• Obertes al món... que amplia els horitzons col·laboració
del coneixement. • Comunicació

DIMENSIÓ COMUNICATIVA
——Coneixement de la llengua
——Lectura i comprensió de textos
——Expressió escrita i oral
DIMENSIÓ PLURILINGÜE
I INTERCULTURAL
——Sociolingüística
LES CLAUS DEL NOU PROJECTE

COMPROMÍS AMB ELS VALORS PROPIS

DEL BATXILLERAT
El Batxillerat aporta la cultura personal per a tota la vida.
Ha d’incentivar el gust pel coneixement, l’aprenentatge i l’estudi personal motivador i exigent.

1. Rigor i actualització científica

El nou projecte d’edebé es fonamenta sobre unes bases sòlides. L’editorial edebé ofereix un mètode consolidat per a una edu-
cació integral en la societat del coneixement.
El rigor científic és la capacitat d’utilitzar la informació i el coneixement científic, les normes i els procediments propis de cada
disciplina amb precisió i eficàcia. El rigor científic fa despertar sentiments d’insatisfacció envers la incertesa, les respostes
inexactes, els mesuraments poc precisos, l’amplitud del més i del menys… El rigor també és metòdic: és fidel i manté una
preferència envers el procediment experimental, reclama exigència en el control de tots els paràmetres que poden incidir en
una situació o en un projecte, la qual cosa aporta franquesa i credibilitat tècnica.
Per a això, en el nou Batxillerat, edebé ofereix:
—— Continguts actualitzats i contrastats. Hi incorpora els darrers avenços científics i els enfocaments més actuals.
—— Valor del mètode propi de cada disciplina científica i del coneixement científic davant de la provisionalitat del coneixement.
—— Textos explicatius estructurats. L’ordre i una estructura coherent en el desenvolupament dels continguts faciliten que els
alumnes adquireixin els aprenentatges.
—— Llibres clars, pel que fa a l’exposició del contingut, a la selecció d’imatges i gràfics.
—— Activitats intel·ligents, que obliguen a pensar.

8
 BATXILLERAT edebé

2. Curiositat intel·lectual i cultura de l’esforç

S’afirma que alguns dels grans pensadors de la història (els qui amb les seves aportacions han provocat canvis en el món:
Leonardo da Vinci, Einstein, Steve Jobs…) comparteixen i tenen en comú una curiositat insaciable al llarg de tota la seva vida.

«No tinc un talent especial, només sóc «Moltes de les coses amb què em vaig topar per seguir la meva curiositat i
apassionadament curiós.» la meva intuïció van resultar, més tard, que tenien un valor incalculable.»
Einstein Steve Jobs

La curiositat és la capacitat que ens porta a aprofundir en determinats temes i superar els propis límits. És el desig de com-
prendre el significat del que ens envolta i gaudir d’experiències més enriquidores i plenes. En aquestes situacions les persones
dediquen temps i esforç, ja que la finalitat paga la pena.

Estudis recents han demostrat que la curiositat (la inquietud intel·lectual) i l’esforç (el treball dur) influeixen més directament
en el rendiment acadèmic que la pròpia capacitat intel·lectual.

La curiositat són les ganes de descobrir coses noves. Les persones amb ments curioses es poden adaptar amb més èxit als
entorns canviants que caracteritzen la nostra societat actual, ampliar els seus horitzons i evolucionar com a persones.

Per això, en el nou Batxillerat, edebé introdueix l’aprenentatge 360º, en el qual:

—— S’hi suggereixen temes que desperten l’interès i mouen a indagar i ampliar el coneixement.

—— Es desperta la curiositat intel·lectual, el gust per aprendre, i convida a descobrir curiositats, fets sorprenents… i tot allò que
pot conduir l’alumne a aprendre fora de l’aula.

D’aquesta manera, en el nou projecte, s’obre el llibre al món i s’hi integren els aprenentatges no formals i informals, i es recu-
pera l’esperit de treball i indagació tan necessari en el Batxillerat.

3. Autonomia i responsabilitat.
L’alumne, arquitecte del seu propi aprenentatge
Aquests dos termes estan molt relacionats amb la curiositat intel·lectual i l’esforç personal.

L’alumne autònom regula la seva conducta amb normes que sorgeixen de la seva pròpia consciència; és capaç de fer el que
ha de fer per si mateix, seguint la seva consciència moral.

A més, l’alumne autònom s’adona de les conseqüències dels seus actes, en pren consciència i se’n fa responsable. La respon-
sabilitat és un valor que fa reflexionar la persona, li permet gestionar la seva vida i valorar les conseqüències dels seus actes.

Les fonts d’informació són avui molt diverses, però no aporten un coneixement divers i consolidat per si mateixes.

Cal ensenyar els alumnes a transformar la informació en coneixement. Per a aconseguir-ho, l’alumne ha de mantenir una acti-
tud activa, comparar diverses informacions, realitzar inferències, buscar noves solucions als problemes…

Per això, en el nou Batxillerat, edebé:

—— Proposa reptes assolibles perquè els alumnes es responsabilitzin del seu propi aprenentatge i obtinguin una resposta posi-
tiva del seu esforç, mostrin una actitud activa que els guiï a descobrir el gust per saber i progressin en la seva autonomia
com a persones.

—— Ha afegit valor a la seva proposta, conscient que la nova societat reclama una formació més sòlida i una base cultural més
àmplia, i proposa l’establiment de filtres científics per fer front a la toxicitat de la informació.

9
BATXILLERAT edebé

SIS HABILITATS PER A UNA SOCIETAT GLOBAL

El Batxillerat representa una fita en el procés d’adquisició de la cultura personal.

És el darrer graó de l’educació formal per a la consecució de l’anomenada «cultura general».
Però, a més, els alumnes han d’assumir la necessitat de desenvolupar unes habilitats bàsiques
per poder afrontar amb èxit els requeriments de la nova societat global.
Són les següents:

Cooperació

Comunicació

Pensament crític

Creativitat

Iniciativa

Compromís amb valors

10

COOPERACIÓ
El nou Batxillerat d’edebé aspira a formar joves l’objectiu dels
quals sigui aportar valor a les persones i a la societat. I, per a fer-
ho, han de col·laborar tant des del centre escolar com des de fora.
Simplement es tracta que cada equip trobi interseccions amb
d’altres, d’una manera no accidental, sinó sistemàtica. Tot això
des de la convicció que la manera de generar energia positiva en
la societat actual consistirà a barrejar equips, combinant-ne els
actius invisibles, les capacitats i els coneixements, per explorar i
explotar noves formes de generar valor per a les persones i per a
la societat.
En la societat actual, per molt que un individu aïllat s’hi esforci, hi
ha més coneixement a fora que a dins; el coneixement disponible
al món és superior al de l’individu.
A més, la resposta als problemes d’avui requereix una visió més
perifèrica: cal combinar maneres de veure, de resoldre, de con-
vèncer…
Parafrasejant A. Cornella, el
món és cada vegada més
«co»: col·laboratiu, coope-
ratiu, cocreatiu, codisse­
nyat, corresponsable…
Per això, edebé incorpora
propostes per al treball coo-
peratiu, PBL (Aprenentatge
Basat en Problemes)…
PENSAMENT CRÍTIC
En la societat de la informació i el coneixement, les fonts
d’informació són més accessibles que mai; ara bé, resulta impres-
cindible capacitar la joventut per a accedir a informació de quali-
tat. El desenvolupament del pensament crític permetrà als alumnes
establir els filtres científics necessaris per a fer front a la toxicitat de
la informació i als missatges esbiaixats o manipuladors.
En aquesta societat canviant el coneixement es caracteritza per
la seva provisionalitat i la seva caducitat. És important ensenyar
l’alumnat a aprendre a aprendre (aprendre-desaprendre-
reaprendre) i a reflexionar sobre els processos i el resultat de
l’aprenentatge.
Per això, edebé ofereix en el nou Batxillerat:
—— Varietat d’activitats d’anàlisis, síntesis i exercicis de raona-
ment.
—— Contrast d’opinions i punts de vista en presentar continguts
complexos o susceptibles d’enfocaments ideològics diversos.
—— Situacions i propostes de treball en grups per fer convergir di-
ferents punts de vista sobre un mateix tema…
BATXILLERAT edebé
COMUNICACIÓ
La comunicació és una necessitat humana bàsica, indispensable per
a l’organització de les societats. Les habilitats comunicatives es consi-
deren bàsiques tant al món del treball com en les relacions socials.
Gestionar la informació i comunicar-la d’una manera efectiva és un
dels reptes importants dels alumnes del Batxillerat i una de les claus
per a la construcció de les societats de la informació i la comunicació.
En la societat de la informació i el coneixement, les TIC s’han conso-
lidat com a eines bàsiques per a la comunicació. L’editorial edebé
s’ha orientat cap a l’humanisme tecnològic de nova generació (la
tecnologia al servei de les persones) i cap a la proximitat ecològica a
la realitat de l’escola d’avui, oferint recursos assumibles pel professo-
rat i el centre:
—— El llibre digital interactiu, inclou els recursos digitals necessaris
(simuladors, presentacions, problemes interactius, pràctiques de
laboratori, vídeos, i altres recursos com ara àudios, galeries
d’imatges, enllaços, documents…) perquè el professorat gestioni
d’una manera eficaç l’aprenentatge a l’aula digital.
—— El generador d’activitats, per a posar a la disposició del professo-
rat tot un seguit de propostes per al treball a l’aula.
—— La biblioteca de recursos digitals, un espai fàcilment accessible
en el qual es poden trobar recursos per a consultar, descobrir i
explorar el coneixement.
L’oferta digital d’edebé se situa en un marc de convivència paper/di-
gital per a aprofitar al màxim les possibilitats formatives de cada su-
port i per a promoure l’ús estratègic de cada format per part dels
alumnes (amfibis analogicodigitals).
Tot això sota la premissa de compatibilitat i entorn amigable.
CREATIVITAT
L’escola (i la societat en general) està immersa en un nou paradigma
educatiu. Els avenços de les neurociències, la caducitat del coneixe-
ment, la globalització, la revolució tecnològica… situen el focus de
l’acció educativa en unes noves coordenades.
Necessitem formar persones competents, capaces d’abordar proble-
mes des de diferents àmbits en els quals aportin solucions noves i
creatives; que es puguin enfrontar a la vida en un entorn canviant.
Si volem formar ments flexibles (amb múltiples i flexibles connexions
cerebrals), hem d’abandonar les actituds passives, rígides o repetiti-
ves a les aules i promoure procediments de comparació/contrast
d’informacions, dur a terme inferències o deduccions, buscar noves
solucions… en les nostres classes.
Per això, edebé
—— Incorpora PBL en els seus nous materials per al Batxillerat.
—— Proposa activitats intel·ligents que obliguen l’alumne a pensar, a
relacionar, a inferir, a trobar solucions creatives i innovadores.
11
BATXILLERAT edebé

INICIATIVA COMPROMÍS AMB VALORS

En el nou projecte de Batxillerat, edebé ha destinat una atenció Les persones amb una alta competència moral mostren sensibilitat
especial a la iniciativa emprenedora. pel món que ens envolta i contribueixen amb aportacions personals a
la millora de la societat. Les persones amb valors es mostren hones-
1. Per què l’emprenedoria? tes, íntegres i amb un clar compromís social.

—— Desenvolupa l’autonomia, la iniciativa personal i la capacitat La formació en valors és necessària:

de lideratge. —— Per a conviure en una societat canviant.
—— Potencia la creativitat i la capacitat d’innovació. —— Per a créixer com a persona.

—— Prepara per a la resolució de problemes i la presa de deci- —— Per a transformar el món.

sions.
—— Implica un component actiu (capacitat d’un mateix per a pro-
vocar canvis) i un de passiu (acceptar i recolzar canvis pro-
duïts per factors externs), i permet assumir la responsabilitat
de les pròpies accions.
—— Per a donar resposta als valors de la nova societat.
—— Per a obrir espais d’interioritat.
Per això, edebé impregna de valors el desenvolupament dels contin-
guts del Batxillerat d’una manera natural, sense forçar ni desnatura-
litzar, quan encaixen amb el contingut que es treballa.

2. Quines capacitats s’hi desenvolupen? No afegeix contingut nou, sinó que aporta un punt de vista positiu al
contingut.
—— Qualitats personals: la iniciativa personal, la confiança en un
mateix, la creativitat, el dinamisme… que fan les persones
actives davant les circumstàncies que les envolten.

—— Habilitats socials: actituds de cooperació i de treball en

equip, hàbit d’assumir nous rols en una societat en canvi con-
tinu. També comporta capacitat de la relació amb l’entorn i
sensibilitat davant les necessitats dels altres.

—— Habilitats per a la direcció i el lideratge: planificar, dirigir

equips, prendre decisions i acceptar responsabilitats. També
significa poder de comunicació.

—— Esperit innovador, necessitat d’assajar noves experiències o fer

les coses d’una manera diferent, simplement per l’existència de
possibilitats de canvi.

Per això, el nou projecte de Batxillerat d’edebé ofereix per a cada

assignatura un projecte emprenedor (Projecte miniempresa) per
mitjà del qual els alumnes crearan, planificaran, prendran deci-
sions… entorn d’un projecte pràctic i motivador. Tots els projectes
de miniempresa que ofereix edebé, a més del seu caràcter tècnic
i professional, tenen un rerefons social i aspiren a aconseguir un
món una mica millor cada dia.

12
SOLUCIONARI
Unitat 0. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

Unitat 1. LITERATURA MEDIEVAL

1.1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció . . . . . . . . . . . . . 16

1.2. Els primers escriptors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24

1.3. Més d’un segle d’or . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

1.4. La narrativa fastuosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

DIMENSIÓ COMUNICATIVA 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

Unitat 2. DEL XVI AL XVIII, TRES SEGLES CAP A LA MODERNITAT . . . . . 44

DIMENSIÓ COMUNICATIVA 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52

Unitat 3. LA POESIA DE LA SINCERITAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56

Unitat 4. NARRATIVA I TEATRE FETS DE PASSIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62

DIMENSIÓ COMUNICATIVA 3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70

Unitat 5. LES EINES DE L’ESCRIPTOR; O COM SEDUIR ELS LECTORS . . . 74

DIMENSIÓ COMUNICATIVA 4 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78

DIMENSIÓ PLURILINGÜE I INTERCULTURAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

DIMENSIÓ COMUNICATIVA 5 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
 En el cas del text 1, i parlant de la «literatura industrial», no dóna
Literatura catalana
cap valor a l’espontaneïtat, sinó que considera que, en aquesta
literatura, està tot estudiat per aconseguir una millor quota de
mercat.
Act. p.8-9
Salvador Espriu: Edat Contemporània, s. xx, literatura contemporà-
nia. Act. p. 11 (“Observa…”)
Jacint Verdaguer: Edat Contemporània, s. xix, Renaixença. Resposta oberta.

Ausiàs March: Edat Mitjana, s. xv, Segle d’Or.

Mercè Rodoreda: Edat Contemporània, s. xx, literatura contem- Morfologia i sintaxi
porània.
Joan Maragall: Edat Contemporània, s. xix - s. xx, Modernisme. Act. p. 12 (“Considera…”)
Ramon Llull: Edat Mitjana, s. XIII - s. xiv, literatura didàctica i reli- L’actual normativa europea aconsella posar reflectors al casc. Dins
giosa. del SN Subjecte: Determinant: L’. Complement del nom: actual.
Josep Carner: Edat Contemporània, s. xx, Noucentisme. Complement del nom: europea. Nucli del SN: normativa. Dins del
SV Predicat: Nucli del SV: aconsella. Infinitiu: posar. Complement
Guillem de Berguedà: Edat Mitjana, s. xii, literatura trobadoresca. directe: reflectors. Complement circumstancial de lloc: al casc.
Miquel Martí i Pol: Edat Contemporània, s. xx, literatura contem-
porània.
Act. p.12 (“Col·loca…”)
Jaume I: Edat Mitjana, s. xiii, crònica medieval.
Et veuran i augmentaràs la teva seguretat. Et: complement directe.
Joanot Martorell: Edat Mitjana, s. xv, Segle d’Or. Veuran: verb. I: enllaç. Augmentaràs: verb. La teva seguretat: com-
Bernat Metge: Edat Mitjana, s. xiv, Humanisme. plement directe.
Aquí els tens, enganxa’ls al teu casc: Aquí: complement circum-
Francesc Fontanella: Edat Moderna, s. xviii, Barroc.
stancial de lloc. Els: complement directe. Tens: verb. Enganxa:
verb. ‘ls: complement directe. Al teu casc: complement circum-
Llengua stancial de lloc.
literària

Act. p.10 Act. p.13 (“Situa…”)

L’actual normativa europea ho aconsella.
Els textos 1, 2 i 4 ho són. Segons el diccionari, un text literari «ha
de comportar una dimensió estètica» i, si observem els textos pro- L’actual normativa europea aconsella posar-n’hi.
posats, això s’hi pot comprovar, però no en el 3 ni en el 5 que,
L’actual normativa europea aconsella posar-ne al casc.
simplement, defineixen amb objectivitat uns conceptes econòmics
i mèdics. L’actual normativa europea aconsella posar-hi reflectors.

Act. p. 11 (“Ordena…”) Act. p.13 (“Completa…”)

L’ordre de més a menys espontània és: text 2, text 3 i text 1. Oració simple: El casc salva vides.
En el cas del text 2, Maragall ens parla, en la seva Teoria de la pa- Oració composta coordinada: Et veuran i augmentaràs la teva se-
raula viva, de la plena llibertat en què s’han de trobar els poetes a guretat.
l’hora d’expressar-se; de l’expressió lliure, sense ra-cionalitzar.
Oració composta juxtaposada: Aquí els tens, enganxa’ls al teu
En el text 3, Cervantes reconeix la importància de la naturalesa, de casc.
la facilitat intrínseca del poeta per expressar-se, però reconeix que
Oració composta subordinada: L’actual normativa europea aconse-
allò que ell anomena art (que és la part més arti-ficiosa del text) el
lla posar reflectors al casc.
fa millorar.

15
 1# Literatura medieval
1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció
Act. “En context” a, p. 19
Resposta oberta; ara bé, segons el que es dedueix del que diu
en el fragment superior, sembla que a Umberto Eco li interes-
sa l’Edat Mitjana pel que té d’època de contrastos i, alhora,
d’època en què es comença a configurar una nova societat,
un nou món i unes noves troballes. De fet, en el llibre veiem
constantment contrastos: entre els dos protagonistes, entre
els franciscans i els dominicans, entre els pensaments dels
diversos monjos davant de les noves tendències...
Act. “En context” b, p. 19
Representa un enfrontament militar entre dos bàndols, ja que
es troben cara a cara i armats. Els homes es troben en el
camp de batalla o a la llotja (se suposa que els nobles). Les
dones (de la noblesa, se suposa) s’ho miren des de la llotja.
No s’assembla en res a una batalla militar dels nostres temps,
si no és en el fet que els dirigents actuals tampoc no participa-
rien en la batalla, però avui dia no caldria que fossin nobles,
sinó que serien els mandataris polítics de cada grup (d’origen
noble o no).
Act. 1 p. 25
Els elements que es poden identificar són l’arc de mig punt,
arquivoltes sostingudes per columnes, volta de canó sense
ornamentacions i parets gruixudes amb petita obertura.
Act. 2 p. 25
Resposta oberta.
Act. 3 p. 25
Resposta oberta.
Act. 4 p. 27
En Pere Martell. És un ciutadà de Barcelona, coneixedor de
mar, i és la persona que els parla de l’illa de Mallorca, ja que
hi havia estat algun cop.
Act. 5 p. 27
Aconsegueix suscitar l’interès per Mallorca fent una pregunta
en veu alta, perquè algú la reculli i la faci arribar a la persona
coneixedora del tema (Pere Martell) per l’illa i la seva gran-
dària, de manera que, amb la seva explicació, enlluerni els
nobles sobre la importància de conquerir l’illa. Així doncs, el
rei decidirà conquerir-la com un favor que fa als seus nobles,
que li preguen de fer-ho, quan la idea inicial (formulada com
una pregunta llançada a l’aire) ha sortit del mateix rei.
Els recursos expressius usats són els propis de l’èpica i de la
narrativa aventurera, ja sigui de mar o de terra. Són els recur-
sos dels detalls concrets, de les petites anècdotes, del que ha
estat viscut, i no simplement sabut.
16
Act. 6 p. 27
El rei es retrata a si mateix com el capità de tot l’estol, qui ha
de prendre les decisions importants i qui ha de donar mostres
de coratge i valentia davant la resta dels nobles. També es
mostra com la persona que és l’estendard de la fe cristiana
davant dels ocupadors de l’illa, que són contraris a la fe cris-
tiana. La resta de personatges respecten les decisions reials i,
tot i que puguin discrepar-hi, les acaten.
Act. 7 p. 27
A l’hora d’emprendre una tasca tan incerta com una lluita
contra un enemic “infidel”, és a dir, no cristià, l’element reli-
giós és allò que, més clarament, uneix tots els nobles a anar
junts i amb el mateix objectiu. És, també, la certesa que els
dóna el fet de posseir la raó, en termes religiosos, la que els
dóna més seguretat que la seva missió esdevindrà victoriosa,
ja que compten amb el recolzament diví. El lloc on es veu més
clarament és en l’últim paràgraf, ja que, davant els dubtes
dels oficials de la nau d’arribar i poder desembarcar a l’illa per
culpa del vent, el rei mostra la seguretat que li dóna la fe, ja
que creu que Déu els ajudarà a reeixir en la seva tasca.
Act. 8 p. 27
Bàsicament són els motius econòmics, ja que tota conquesta
representa un botí, un repartiment de terres entre els guanya-
dors, un nou mercat... A més, les naus catalanes d’aquella
època, així com molts territoris costaners, constantment eren
atacats per pirates procedents de les illes Balears. Derrotar-los
suposava deixar de rebre aquests atacs.
Act. 9 p. 27
Perquè no hi eren totes les naus previstes. Cada noble dirigeix
el seu propi exèrcit, i el fet de participar o no en una conques-
ta dependrà dels interessos que el noble tingui en aquella fita
o no, o els que pressuposi que podrà aconseguir. El rei no és
res més que un noble més; de major rang, però, com es diu al
text, no tots els nobles van decidir secundar la conquesta: n’hi
ha que no ho van veure clar i no van salpar o van recular. Di-
rectament, no s’oposaran al seu rei, però es poden desvincu-
lar dels compromisos subtilment.
Act. 10 p. 27
El rei decideix tirar endavant amb l’expedició perquè, en
aquell moment, posseïa un exèrcit poderós i nombrós. Sap
que, si torna enrere, difícilment podrà tornar a reunir el mateix
nombre de naus en una futura ocasió. Tornar a noliejar tot
aquell estol de naus seria gairebé impossible.
Act. 11 p. 27
La frase és: “Era molt bonic de veure... l’estol”, que es troba al
segon paràgraf de la segona columna. Fa una hipèrbole, ja
que exagera la dimensió del grup perquè, a partir de la blan-
1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval
cor de les veles, ens diu que el mar semblava de color blanc,
per a remarcar la gran quantitat de veles blanques allí reuni-
des.
La guerra li pot semblar bella, ja que per a ell representa una
conquesta, una nova possessió..., així com el fet de comportar
una fita comuna entre tots els seus súbdits; per tant, una mis-
sió que els uneix davant l’enemic.
Act. 12 p. 27
No ho diu, però se suposa que és perquè no portaven les
embarcacions adequades o no formaven part de cap exèrcit
dirigit per un noble.
Act. 13 p. 27
La noblesa i el poder són evidents en la feina que fa el rei. La
riquesa (o el seu desig) es pressuposa que és un dels motors
que mouen tants homes a intentar conquerir l’illa. La saviesa
és una virtut que utilitza el rei per a, primer, motivar els seus
homes a conquerir l’illa, i, després, per a aconseguir que la
conquesta tiri endavant malgrat les incerteses. El valor, la for-
ça i el coratge es pressuposen en tots els combatents. I la
lleialtat en el rei s’ha de posseir per a mantenir la disciplina
militar del grup.
Act. 14 p. 27
El rei confia que Déu és al seu costat en aquesta guerra reves-
tida de caràcter religiós; per tant, qui és més poderós que
Déu? Se sent segur davant de les dificultats; té fe que Déu no
els fallarà.
Act. 15 p. 27
No surten de Barcelona perquè no tenia port, per culpa de les
sorres del Llobregat.
Ex. 16 p. 27
En total eren més de 150 vaixells, entre naus, tarides, llenys,
galeres, bucs i galiots.
Act. 17 p. 27
Gregal, garbí, vent de terra i llebeig. El gregal és un vent que
ve del nord-est. El garbí ve del sud-oest. El terral (vent de te-
rra) és el vent que va de la terra al mar, i, per tant, dependrà
de l’orientació que prengui la costa en aquell territori. El lle-
beig és una altra manera de denominar el garbí; per tant, és
vent del sud-oest.
Act. 18 p. 27
Jaume I va néixer i va viure els seus anys d’infantesa a Mont-
peller. Sa mare (Maria de Montpeller) era originària d’aquella
ciutat.
Act. 19 p. 27
Quan inicia l’expedició (1229), Jaume I té 21 anys.
Jaume el Conqueridor va tenir molt mala relació amb la me-
mòria del seu pare. En primer lloc, perquè no va tenir pràcti-
cament relacions amb la seva mare, a la qual va intentar
repudiar durant molt de temps. I en segon lloc, Pere el Ca-
tòlic, el seu pare, va ser un gran guerrer, però totalment irres-
ponsable en la batalla de Muret, a la qual es va presentar molt
cansat, després d’una nit de sexe i alcohol.
Act. 20 p. 27
Probablement no entendria els valors pacifistes actuals, ja
que vivim en èpoques molt diferents i la societat ha variat to-
talment.
Els arguments que ells donaven per a expandir-se territorial-
ment eren els de la fe cristiana, ja que conquerien territoris
ocupats per població musulmana; però darrere aquest argu-
ment sempre hi havia un desig d’expansió territorial sota
paràmetres econòmics i geopolítics, així com situacions de ri-
valitat entre reialmes cristians.
En el Llibre dels fets es poden observar tots els valors propis
dels cavallers, com els indicats a l’enunciat de l’exercici 13: la
lleialtat, l’honor, la fidelitat, el coratge...
Act. 21 p. 27
Resposta oberta.
Act. 22 p. 27
Resposta oberta.
Act. p. 28
—— Sí que abunden els verbs, per a donar major ritme i vivaci-
tat als fets narrats. El poema ens explica en passat
l’organització del grup, i ens narra en present els fets
bel·licosos que es produïren.
—— Les armes lluents i els estendards donen la sensació, a
l’enemic, de la valentia i el coratge del grup oponent; volen
acovardir els contraris, volen crear la idea que el grup és
molt nombrós i valent. A la vegada, intenten ser un esperó
per als combatents del propi grup, per a lluitar amb major
ardidesa contra l’enemic.
Els colors suggerits en el poema són el daurat (per l’or batut
dels elms), el platejat (pels ausbergs, escuts i espases), el
marró (del terra) i el vermell (de la sang del rei).
—— Senyera: bandera.
Ausberg: túnica de malles o escates per a protegir el cos.
Elm: part de l’armadura que cobreix el cap.
Or batut: or posat entre fulls de pergamí, que s’aprima a cops
de martell i es converteix en tels molt fins usats per a daurar.
Act. 23 p. 30
Una imatge humana: un rei que sua i que està torrat pel sol;
un rei valent que s’arrisca, que fa plorar la cort sencera; un
personatge de caràcter i determinació. Els recursos estilístics
són les paraules mateix que fa servir Desclot per a
transmetre’ns el poder suggestiu del monarca.
17
 1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval
Act. 24 p. 30
Probablement deu ser per donar més versemblança als fets,
perquè es vegi que coneix la realitat dels fets tal com van pas-
sar, sense inventar-se res. Pel que fa als detalls de la vida
quotidiana que esmenta serien: el menjar que fan, les hores
de son i les ganes de fer migdiada del rei, el fet de rentar-se
les mans en acabar de dinar, com vestia, que anava suat, on
muntà en arribar al punt de trobada amb el seu fill i com aco-
llí els seus vassalls.
Act. 25 p. 30
Sabem que l’estan esperant, i, a més, organitzats estratègica-
ment en grups per tal que no s’escapi. La informació que rep
per part de la senyora de la vileta confereix un to de dramatis-
me a la situació, ja que la desigualtat de forces i la traïdoria
amb què actua Joan Nunyis fan preveure un desenllaç dra-
màtic, però el rei sap actuar amb astúcia i, a la vegada, amb
cavallerositat, ja que obliga la seva companyia a posar-se a
recer sortint per un altre camí.
Act. 26 p. 30
Viatja d’incògnit i sap de l’existència d’enemics en el trajecte
que realitza. Es podia identificar si portava el seu escut
d’armes o algun document acreditatiu del seu llinatge.
Act. 27 p. 30
Honor, valor. Ha estat reptat a un duel i hi respon, no s’amaga
en la seva condició de rei com li recomanen els seus conse-
llers. Com a cavaller, ha de fer front als desafiaments que rep.
Viatja al final només amb un escuder, com un cavaller errant,
sense protecció, valent-se només de la seva pròpia astúcia i
determinació. El rei En Pere és un excel·lent rei perquè és un
excel·lent cavaller.
Act. 28 p. 30
És la persona que posa el rei al corrent de la traïdoria prepara-
da per Joan Nunyis. Permet que el rei pugui afrontar la situa-
ció amb coneixement de causa, i, per tant, pugui organitzar la
seva escapatòria i la dels seus súbdits. Quan el rei puja dalt de
la muntanya i veu com s’han organitzat els grups militars co-
mandats per Joan Nunyis, decideix per on ha de passar per a
escapolir-se de la seva escomesa. Tot això no es podria haver
realitzat sense l’avís de la senyora, ja que, quan haguessin vist
el grup, ja estarien al seu abast.
Act. 29 p. 30
Vol, per un costat, evitar problemes als seus súbdits, i, per
l’altre, moure’s amb més rapidesa i discreció, per tal de no ser
descobert pel grup. És una decisió arriscada, però probable-
ment la més adequada en tals circumstàncies.
Act. 30 p. 30
Intuint les intencions del grup, el que fa, per guanyar temps,
és citar-se amb el noble per a una estona més tard. Mentres-
tant, ell i els seus súbdits marxen de la vileta per camins dife-
rents i oposats respecte del punt de trobada amb el noble. Si
18
hagués estat detingut, els seus enemics, probablement, hau-
rien demanat rescat pel rei, en forma de diners, terres o altres
béns, al seu fill.
Act. 31 p. 30
Els nobles deuen vassallatge al seu rei. Ell és el seu cap. Sen-
se el rei, saben que queden desprotegits davant eventuals
atacs. Per tant, podrien témer per la seva pròpia seguretat.
Saben de la situació perillosa que està passant el rei perquè
han estat informats pels súbdits dels quals el rei es va separar
a la vileta, i, per tant, fa algunes hores que pateixen per ell i
esperen la seva arribada. En veure’l arribar, sa i estalvi, el
sentiment de joia és més poderós que el seu rang, es deixen
portar i s’expressen lliurement mitjançant el plor. La incertesa
de la situació, ja que no sabien res del rei, és el que fa la situa-
ció més emotiva.
Act. 32 p. 30
Ens vol fer veure que el rei ha hagut de patir les inclemències
del temps com qualsevol altra persona. En arribar, es vesteix
amb la roba pròpia d’un rei, per presentar-se així davant dels
seus.
Act. 33 p. 30
Aquest fragment final, en què el rei es canvia de roba per tenir
millor aspecte, n’és un exemple. La gent identificava el rei
com un ésser diferent de la majoria i, per tant, havia de desta-
car en el seu aspecte i no semblar un més. El fet de suar, per
exemple, seria propi de la gent treballadora, però no gaire
d’un rei.
Act. 34 p. 30
Primer, se’ns diu com anava vestit quan va sortir de la vileta:
“... vestit amb el seu gonió i, a sobre, el perpunt de seda, i el
casc de ferro al cap i una ascona muntera a la mà...”. En
l’últim paràgraf, quan es troba amb el seu fill i els súbdits,
prop de Tarassona, se’ns explica el canvi de roba que realitza:
“I aquí el rei es va desarmar i es va vestir amb vestidures de
seda molt riques i muntà en un palafrè...”
Gonió: túnica de malles o d’escates per a protegir el cos.
Perpunt: peça de vestir enconxada i repuntejada amb què es
cobria el cos.
Seda: teixit fet amb un filament natural fi, fort, llustrós, amb
què fabriquen llurs capolls diferents larves d’insecte.
Ascona: arma llancívola.
Muntera: pròpia del bosc o de la muntanya.
Palafrè: a l’Edat Mitjana, cavall noble de sella però no de bata-
lla.
Act. 35 p. 30
Es tracta d’Alfons II de Catalunya-Aragó (Alfons III d’Aragó),
conegut com el Franc o el Liberal, nascut el 1265 i primer fill
de Pere el Gran, a qui succeí quan morí, el novembre de
1285, fins al 1291. A la seva mort no deixà hereu, i el succeí
el seu germà Jaume (Jaume II).
1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval
Act. 36 p. 30
Resposta oberta.
Act. 37 p. 30
El Desafiament de Bordeus fou un desafiament llançat per
Carles d’Anjou al rei Pere el Gran, segons el qual s’havia de
celebrar un torneig a Bordeus entre quaranta cavallers del
Regne de França i quaranta cavallers de la Corona d’Aragó en
què es jugarien els seus regnes. S’hauria d’haver celebrat l’1
de juny de 1283.
En el context de la conquesta de Sicília per part de Pere el
Gran, el seu rival, Carles d’Anjou, un cop vençut, utilitzà la
seva capacitat per a influir sobre el papa Martí IV per tal de
denunciar Pere el Gran per “robar-li” el regne de Sicília. A
banda d’aquest fet, Carles d’Anjou va desafiar Pere a celebrar
un torneig a la terra neutral de la vila de Bordeus, llavors en
mans del regne d’Anglaterra, de cent cavallers francesos con-
tra cent de valencians, catalans i aragonesos, en el qual es
jugarien els seus regnes. Déu donaria la victòria al més just i
castigaria el roí. Pere va acceptar el desafiament, va navegar
fins al Regne de València i va desembarcar a Cullera. A Valèn-
cia va preparar el seu pas a Bordeus. L’acompanyarien Blasco
d’Alagón i Conrad Llança, Bernat de Cruïlles i de Peratallada i
un traginer, nascut a Saragossa.
Pere el Gran es va disfressar de criat i travessà la frontera
sortint de Tarassona i arribant a Bordeus, on s’identificà da-
vant de les autoritats locals. Provà que havia complert el com-
promís, retornà a Catalunya per territori anglès i castellà,
mentre Carles d’Anjou no s’havia mogut de Nàpols.
L’origen de l’enfrontament amb els francesos és força anterior,
però ens remuntarem als fets més propers al rei Pere, com és
el Tractat de Corbeil, que és un acord signat a Corbeil (avui
Corbeil-Essonnes, a la regió d’Illa de França) entre Lluís IX de
França i el rei d’Aragó, Jaume el Conqueridor, com a conse-
qüència de la guerra coneguda com “Croada contra els
càtars”, que enfrontà l’exèrcit francès amb les tropes occita-
nes.
La mort de Ramon Berenguer V de Provença, el 1245, el ca-
sament de la seva filla Beatriu amb Carles d’Anjou (germà de
Lluís IX) i la mort de Ramon VII de Tolosa, la filla del qual es-
tava casada amb un altre infant de la casa reial francesa, ha-
via debilitat la posició internacional del regne d’Aragó.
Es va signar l’11 de maig de 1258. Per aquest tractat, la filla
de Jaume I, Elisabet, es casaria amb Felip, hereu de Lluís IX.
El rei francès, com a hereu de Carlemany, renunciava als
drets sobre els Comtats Catalans, i Jaume I renunciava a la
Fenolleda i Perapertusès, amb el castell de Puillorenç, el cas-
tell de Fenollet, el Castellfisel, el castell de Perapertusa i el
castell de Querbús; a més, va renunciar als seus drets sobre
Tolosa, Sant Gèli, Carcí, Narbona, Albigès, Carcassonès (re-
buts en feu de Tolosa el 1213), Rasès, Besiers, Lauraguès,
Termenès i Menerbès (enfeudats el 1179 a Roger III de Be-
siers); a Agde i Nimes (llur vescomte es reconeixia feudatari
del rei d’Aragó des de 1112), i Roergue, Millau i Gavaldà
(drets derivats de l’herència de Dolça de Provença). Restaven
el vescomtat de Carlat o Carladès i la senyoria de Montpeller,
amb la baronia d’Omeladès. La renúncia als drets feudals so-
bre Foix va ser rebutjada pel rei en ratificar el document el 16
de juliol de 1258.
Act. 38 p. 30
El rei actua amb molta astúcia, ja que enganya l’enemic, su-
perior en forces, i s’escapa davant la trampa que li tenien
preparada. Es pot comparar als herois en el sentit que prefe-
reix actuar gairebé en solitari davant el perill, però no tant com
a decisió d’heroi, sinó perquè és la decisió més intel·ligent.
Desclot, com a bon cronista reial, amb tot això vol remarcar
l’habilitat i virtuts del seu rei i destacar l’encert de la seva de-
cisió.
El rei esdevé, en aquest fragment, un exemple de cavaller, ja
que actua amb intel·ligència i amb astúcia, sense defugir el
perill però mirant d’evitar problemes per a ell i per als seus
súbdits.
Act. 39 p. 30
La primera part de l’exercici: resposta oberta. La segona part:
la primera persona dóna més realisme i vivor al relat, mentre
que la tercera persona permet l’omnisciència i la síntesi dels
fets. La primera persona és testimoni ocular personal de la
narració que es transmet, és subjectivisme i proximitat amb el
narrador, mentre que la tercera persona dóna sensació
d’objectivisme i distanciament.
Act. 40 p. 30
Resposta oberta.
Act. p. 31
Contingut
—— Primer ens exposa un error tàctic a l’hora de lluitar que
cometen els homes de l’arquebisbe de Narbona. A conti-
nuació, ens explica com el rei es posa al davant de
l’exèrcit per tal d’organitzar-lo. En aquest moment és ferit
per una sageta. Tot seguit, fa mostra de valor i segueix di-
rigint el grup, tot i els problemes físics que li comporta la
ferida.
Pel que fa a les tàctiques sarraïnes, veiem com el rei les co-
neix, però no la resta de l’exèrcit. La tàctica consistia a fer que
l’exèrcit cristià sortís de la seva posició i perseguís un esquer
format per un petit grup de soldats àrabs, fent-los córrer cap a
la vila. Allà els esperaria el gruix de l’exèrcit àrab, perfecta-
ment organitzat.
Pel que sembla, l’arquebisbe desconeixia la tàctica dels
àrabs. Almenys, això és el que es dedueix del comportament
dels seus homes, que cauen en el parany que l’enemic els
proposa quan decideixen perseguir-los, com diu al primer
paràgraf.
—— El rei, en un primer moment, s’enfada molt, potser perquè
preveia que podia passar quelcom de semblant quan els
soldats cristians no van fer cas del consell que ell els havia
donat. Després, tot i tenir problemes físics, cavalca entre
la host per apaivagar possibles rumors sobre la seva situa-
ció i donar coratge als seus homes, que veuen que el seu
rei és molt fort i valerós.
Amb això vol fer que els seus homes es mostrin orgullosos del
seu rei, i que val la pena lluitar al seu costat.
19
 1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval
Al Llibre dels fets hi ha més accions semblants a aquesta. Són
fets il·lustratius del coratge i valor del rei Jaume, encoratjadors
per als seus súbdits i decebedors per a l’enemic, així com
alliçonadors per a futurs governants.
Conclusió
Resposta oberta.
Act. 41 p. 33
És un llenguatge espontani, gairebé col·loquial i viu. Pretén
establir constantment contacte amb el seus oïdors, amb ex-
pressions com ara “¿Què us diré?”...
La crònica de Muntaner, com la del rei Jaume, és narrada en
primera persona, mentre que la de Desclot ho és en tercera.
El fet de narrar en primera persona dóna major sensació de
versemblança, ja que representa que expliquen fets viscuts, i,
per tant, que no hi ha hagut intermediaris que podrien distor-
sionar la veritat. Tot i així, la crònica de Muntaner és més
exagerada, espontània i emotiva que la dels altres narradors,
i, com veiem en l’últim fragment, fa partícip Déu de les vic-
tòries militars dels seus companys.
Act. 42 p. 33
Té un registre èpic, ja que ens narra una batalla i ens explica
gestos valerosos per part dels oponents.
És realista, ja que ell ha viscut els fets i ens els explica com els
ha vist. Ara bé, probablement la seva visió és clarament par-
cial, ja que no és objectiu en la seva posició; però no és fanta-
siosa, ja que no fa aparèixer elements irreals en la narració,
encara que atribueixi part del mèrit de la victòria a Déu.
Act. 43 p. 33
Muntaner, en la seva crònica, no és gens objectiu, i sempre
defensa l’actitud dels catalans i el seu exèrcit, del qual va for-
mar part durant anys. Per tant, per a ell, l’enemic és sempre
molt mal considerat, i ens ho fa saber fent servir un llenguatge
despectiu vers aquest.
Act. 44 p. 33
Vol establir contacte amb els seus oïdors, ja que en aquella
època la majoria de gent no sabia llegir i, normalment, els re-
lats com la Crònica se solien llegir en veu alta perquè la gent
els conegués.
Act. 45 p. 33
És un exemple més, com molts d’altres, per demostrar-nos
que allò que ens està explicant és veritat. En aquest cas, ens
mostra que la força i densitat de sagetes que llançaven els
genovesos era tal que, fins i tot, van tocar el cuiner dins del
castell.
En el primer cas (la crònica de Desclot) és un cuiner d’una
vileta que cuina per al rei, i, en el segon (la de Muntaner), és
algú conegut pel narrador, ja que parla d’ell com “el cuiner
meu”, i cuina per als ferits de la batalla.
Act. 46 p. 33
Veiem que és un home actiu en la batalla, ja que impedeix
que les galeres prenguin terra, i ràpid, ja que perd el cavall
però pren una decisió a l’instant per tal de salvar la seva vida.
20
També és valent, ja que rep diverses ferides però segueix amb
la seva tasca.
No sembla que hagi de ser un home gaire corpulent, com ara
sembla que era el rei Jaume I, ja que, pel que explica, es mou
amb una rapidesa felina, impròpia de la gent de grans dimen-
sions.
Act. 47 p. 33
Les dones ajuden a defensar el castell, llançant rocs contra
l’enemic, fins i tot estant ferides, com diu d’una dona amb di-
verses ferides a la cara.
En les cròniques anteriors les dones no participen en la bata-
lla. En el fragment de la de Jaume I no apareixia cap dona, i
en el fragment de la Crònica de Desclot, l’única dona que
apareix és la senyora de la vileta, que és qui ajuda el rei, fent-
li saber el parany que li han preparat.
Act. 48 p. 33
La batalla de Gal·lípoli s’esdevé, segons ens diu el cronista, a
mitjan juliol, i, com és lògic en una ciutat mediterrània, fa
molta calor. Això afecta especialment els combatents que van
a peu o a cavall, com són els genovesos. Els catalans, un cop
les galeres genoveses han desembarcat, es refugien dins del
castell i no pateixen de la mateixa manera les inclemències
del temps. Aquest fet ajuda els catalans a vèncer la batalla.
En la conquesta de Mallorca, en canvi, la meteorologia estava
en contra dels catalans, perquè el llebeig no deixava aterrar
les naus a Mallorca; tot i així, el rei Jaume decidí seguir enda-
vant, i acabà vencent.
Act. 49 p. 33
Els almogàvers era un grup militar autònom que es caracterit-
zava per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. Ramon
Muntaner en va formar part alguns anys. Podríem dir que
eren uns “professionals” de la guerra, i vivien del saqueig a
l’enemic, un cop vençut.
L’opinió que cada alumne es faci del grup és lliure.
Act. 50 p. 33
Ramon Muntaner sempre agraeix a Déu les victòries aconse-
guides i gairebé el fa partícip del fet, com en aquest text, quan
diu: “... per donar gràcies a Déu per les victòries que ens ha-
via donat...” o “... tots plegats, gràcies a Déu, vam ser més
que rics”.
En la batalla de Mallorca, com que és una disputa originària-
ment religiosa, Jaume I confia que Déu els ajudarà en les ad-
versitats, com diu a la frase: “ja que anem en nom seu
confiem que ell ens guiarà”.
Muntaner utilitza Déu a posteriori per a donar-li les gràcies, i
Jaume I a priori, per a demanar-li ajut.
Act. 51 p. 33
La Crònica de Muntaner tendeix a exagerar en les seves expli-
cacions. No és que dubtem del que diu, però dient que ha-
vien rebut 13 ferides sempre impressiona més que si només
digués les que havia rebut ell.
1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval
Tot plegat ens fa pensar en el tret estilístic de la hipèrbole, que
serveix per a exagerar les dimensions dels fets, perquè els
possibles oïdors vegin la batalla més dura del que va ser, a
més de servir per a considerar el protagonista com un guerrer
més valent.
Act. 52 p. 33
Els genovesos, quan desembarquen, saben quina posició
prendran, quin paper tindrà cadascú, qui es quedarà a les
galeres i qui no. Dóna la sensació de ser un exèrcit perfecta-
ment organitzat. I així mateix ens ho fa saber un Muntaner
impressionat: “I van saber ordenar molt intel·ligentment les
seves tropes...”. Els catalans es defensen amb rocs i pedres,
però no s’observa una organització militar.
Ara bé, els catalans resultaran vencedors. En aquest desen-
llaç hi té força a veure el fet que estaven refugiats darrere dels
murs del castell, i que els catalans van saber esperar que
l’enemic es cansés i esgotés les seves armes per a atacar-los
posteriorment.
Act. 53 p. 33
Ens parla molt bé dels defensors del castell, ja que no van
necessitar del reforç “d’última hora” per a salvaguardar el seu
tresor.
Act. 54 p. 33
Bragues: calces que els homes duien sota l’altra roba.
Porta ferrissa: porta de ferro. Solia ser la porta d’entrada del
castell.
Barbacana: obra exterior de fortificació, davant la muralla, per
a defensa dels valls i de les portes.
Cairell: sageta més curta que les ordinàries i de punta qua-
drangular o triangular molt pesant.
Resposta oberta per a la segona part.
Act. 55 p. 33
Els almogàvers eren una companyia de soldats d’infanteria
lleugera que va ser reclutada per la Corona d’Aragó per a for-
mar la Companyia Catalana d’Orient. Solien viure del saqueig
quan eren a terres enemigues. Es van fer famosos a l’Edat
Mitjana perquè van ser considerats com una de les millors
companyies d’infanteria de l’època.
Pel que fa a la vestimenta, no feien servir cuirassa. Portaven
només una gonella o camisa curta, les polaines i unes avar-
ques de cuir. I el seu armament era molt lleuger.
Es caracteritzaven per la senzillesa i la frugalitat: capaços de
resistir duríssimes condicions de vida i d’atacar o escapolir-se
amb gran rapidesa. Solien lluitar de nit i tenien una gran mo-
bilitat. Quan feien incursions, els escamots eren grups d’entre
cinc i quinze homes que entraven en terra enemiga durant
tres dies. Si estaven en guerra, s’organitzaven en partides
d’entre vint i trenta.
Act. 56 p. 33
La “venjança catalana” és com s’anomenen els fets que pro-
tagonitzaren els almogàvers de la Companyia Catalana
d’Orient després de la mort del seu comandant, Roger de Flor,
en què els catalans mostraren la seva ira per aquest fet i per
l’incompliment reiterat dels pactes per part dels grecs, que els
havien contractat per a lluitar contra els turcs. Durant dos
anys, els almogàvers vagaren pel país sembrant la destrucció
a consciència com a revenja pel que havien viscut.
Els fets van suposar que els catalans es guanyessin la fama de
violents a diverses zones del que avui és Grècia.
Act. 57 p. 33
Per part d’aragonesos i catalans, en especial d’aquests últims,
la rivalitat amb la República de Gènova s’havia anat agreujant
gradualment. Tot i que la Corona d’Aragó pràcticament havia
aconseguit expulsar la República de Gènova de la Mediterrà-
nia occidental i consolidar-hi la seva hegemonia politicomilitar
i comercial, les tensions entre catalans i genovesos eren cons-
tants. En aquest ambient enrarit s’esdevingué l’anomenada
“massacre dels genovesos”.
La “massacre dels genovesos” és l’enfrontament armat que es
produí el setembre de 1303 a Constantinoble entre la colònia
de mercaders genovesos residents a la ciutat i les tropes al-
mogàvers de la Companyia Catalana d’Orient. Tot i que les
fonts divergeixen sobre com i qui provocà l’enfrontament, sí
que hi ha unanimitat sobre el resultat: els almogàvers massa-
craren uns 3.000 genovesos.
Act. 58 p. 33
Resposta oberta.
Act. 59 p. 33
Muntaner sempre deixa exageradament bé els reis de la Coro-
na Catalanoaragonesa, glorificant-los i relacionant-los amb la
providència divina. També exalta la nostra llengua (sovint
parla del “bell catalanesc” que parlem).
Act. 60 p. 33
Sempre s’ha dit que el personatge de Tirant ve a ser una
mena d’àlter ego literari del cap dels almogàvers, Roger de
Flor. A més, bona part de la novel·la de Martorell s’esdevé en
terres ocupades per la Companyia Catalana d’Orient, Cons-
tantinoble i voltants. És lògic que Martorell es fixés en la Cròni-
ca de Muntaner per preparar la seva obra.
Act. 61 p. 33
Resposta oberta.
Act. 62 p. 33
Resposta oberta.
Act. p. 34
Contingut
—— Berenguer Oller va a trobar el rei quan aquest cavalcava
per la vila. El rei fa veure que no el coneix. Quan Beren-
guer es presenta al rei, perquè li vol besar la mà, el rei,
irònicament, li diu que, entre reis, uns a altres no es besen
les mans, a la qual cosa Berenguer li diu que ser rei no és
el seu objectiu. Berenguer demana de parlar amb el mo-
narca, i aquest no s’hi nega, però diu que ho faran al seu
palau.
21
 1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval

—— Comunicació verbal: per un costat la ironia del rei en par- bre els fets i pot ser més objectiu. En canvi, quan narra en
lar-li com si en Berenguer fos rei; per altre, la humilitat i primera persona, l’escriptor explica allò que ha viscut amb
fidelitat que intenta demostrar Berenguer en la seva res- els seus propis ulls: guanya en emotivitat, però perd en
posta al rei. Hi torna a haver ironia (ara per part del narra- objectivitat.
dor) quan diu: “va recompensar Berenguer Oller fent-li un
gran honor”. Conclusió
Resposta oberta.
Comunicació no verbal: el fet de voler besar la mà del rei,
propi d’un súbdit, i que el rei no ho permeti són dos gestos
que ens reflecteixen l’intent d’acostament de Berenguer i
el subtil refús per part del rei. Després, en posar el rei la
Síntesi
mà sobre el cap de Berenguer assenyala a tothom la su-
premacia del seu poder i estatus davant del rebel. I, en Test p. 35
acabar, quan els pengen vol donar una advertència clara a
la resta de la població en el sentit que no es permetrà cap 1. Perquè és entre l’Antiga i la Moderna.
tipus de revolta, i col·loca el cos d’en Berenguer més
amunt per a assenyalar que aquell era el líder de la revol- 2. Una època de barreja de cultures i religions.
ta, i aquell serà el destí del proper que s’atreveixi a pertor-
bar l’ordre institucional. 3. Essencialment religiosa.
—— És bàsica en la societat feudal, i més en una època amb 4. Són dues èpoques molt audiovisuals.
moltes revoltes i intents de desobediència cap al rei, que
ha de mostrar el seu poder amb aquesta mena de càstigs. 5. En l’estructura de les catedrals.
Berenguer Oller sabia que si aconseguia reeixir en les se-
ves demandes, seria sempre amb una actitud humil i lleial 6. Un registre literari i no una altra llengua.
vers el seu rei i discutint la seva proposta amb el rei. El rei
Pere primer fa veure que no el coneix, i després se 7. Perquè l’escriptura és un atribut de la monarquia catalana.
l’emporta cap al seu terreny, lluny dels carrers, al palau,
on ell és amo i senyor. 8. Pere el Gran.
—— Pasqua és un període de joia per al cristianisme, obre un 9. Compartir la fascinació per les gestes reials.
període de festes, tradicionalment, i tanca un període de
privacions, com és la quaresma. És, per tant, una època
10. Un polític i un príncep.
en què se suposa que la gent sortiria més al carrer, podria
veure què havia passat amb el rebel Berenguer Oller i en
podria deduir una lliçó.
Avaluació
—— Ja hem dit abans que és una ironia quan Desclot diu que
va ser un gran honor per al revoltat i així el va recompensar Act. 1 p. 36
el rei, traient-lo del palau arrossegat i lligat a la cua d’un
mul. Els fan passar per la ciutat perquè la gent ho vegi i Es tracta de la festa de coronació d’Alfons III el Benigne el dia
“en prengui nota”. Berenguer és penjat més amunt per- de Pasqua de 1328. Hi ha, com sempre a l’Edat Mitjana, una
què era el cap del grup, segons sembla; així reflecteix la clara jerarquia en tots els fets; aquí, els nobles se situen als
jerarquia, tan important en aquest període. peus del rei Alfons, en aquest ordre: nobles, cavallers i, final-
ment, ciutadans.
Trets gramaticals i estilístics

—— És un llenguatge directe, sense gaires floritures ni artificis, Act. 2 p. 36

d’aquí la major presència de verbs: interessa explicar les
Presència de joglars, cavallers, nobles; es canten cançons
accions que se succeïren, sense gaires concessions a
trobadoresques (sirventès). A la primera frase del text veiem la
l’estil.
jerarquització política i social de l’època.
—— L’estil indirecte el fa servir per explicar què diu el rei en tot
moment (amb Berenguer, així com amb els porters de la
residència reial), menys en la frase en què el rei cita el re-
Ex. 3 p. 36
voltat al seu palau (estil directe). L’estil directe queda re- Una actitud de total fascinació i subordinació vers el monarca.
servat per a les frases que diu Berenguer Oller, a part En aquest cas representat en els símbols de la corona, el cep-
d’una frase del rei. tre i el pom, que relacionen el rei amb Déu, la justícia i el po-
der.
—— Resposta oberta pel que fa a les paraules que no
s’entenen.
Act. 4 p. 36
—— Resposta oberta.
És un llenguatge senzill, espontani i didàctic alhora (ens expli-
—— En narrar en tercera persona representa que el narrador ca la simbologia dels elements). Sembla completament fasci-
no ha viscut els fets directament: pren més distància so- nat pels actes que li toquen de viure.

22
1. Les quatre grans cròniques. Entre la realitat i la ficció > UNITAT 1. Literatura medieval
Act. 5 p. 36
El comí és una planta aromàtica, i una persona novella és aque-
lla que està en la seva primera etapa professional o vital. És de
suposar que deuen tenir alguna d’aquestes característiques.
Act. 6 p. 36
La descripció detallada de tot el que està passant, així com
dels elements que hi intervenen.
Act. 7 p. 36
Que escrigui poesia ens exemplifica el que ja hem comentat
altres cops: que alguns reis catalans es van atrevir a escriure
obres literàries; també, que molts nobles participaven de
l’activitat trobadoresca.
Segurament els poemes eren escrits en occità, ja que es trac-
ta de poesia trobadoresca (sirventès).
Act. 8 p. 36
En el text se’ns explica la simbologia de la corona, el ceptre i
el pom. La corona ve a ser Déu perquè no té principi ni fi; el
ceptre, la justícia, i el pom, el poder.
És la funció de ‘mitjà de comunicació’ de política dels joglars.
Els joglars transmeten la ideologia monàrquica a través del
simbolisme dels emblemes de la monarquia. El sentit amagat
és que el control de la comunicació és la base del poder.
Act. 9 p. 36
En aquest text no es pot veure clarament la concepció sobre la
religió d’aquella època. Però hem vist en algun fragment de les
Cròniques com consideraven que Déu els ajudava en qualse-
vol victòria militar, o com s’encomanaven a Déu abans de la
batalla i creien estar segurs de guanyar-la quan l’enemic era
d’una altra religió, ja que l’únic Déu, per a ells, era el cristià.
La comparació queda com a resposta oberta.
Act. 10 p. 36
Molta gent no sabia llegir ni escriure i, per tant, havia de des-
envolupar la memòria per a recordar poemes o altres compo-
sicions, com en aquest cas.
La transmissió de la informació en aquella època era bàsica-
ment oral.
Avui dia, en canvi, usem, majoritàriament, la llengua escrita
per a transmetre informacions.
23
2. els primers escriptors
Act. 2 p. 48
És música profana o trobadoresca. És la música que acom-
panyava la poesia dels trobadors, normalment composta pels
mateixos trobadors.
La segona part de la pregunta és de resposta oberta.
Act. 3 p. 48
La música del poema és el que s’ha anomenat una estampi-
da, una dansa que es faria molt popular a l’Edat Mitjana. La
dansa era una mena de divertiment compartit, i aquí, aques-
ta cançó ve a ser una mena de reconciliació del trobador
amb el món, després que el trobador vegi la possibilitat que
ella accepti el seu amor, tot i que encara no se li ha confir-
mat aquest fet.
Act. 4 p. 48
Resposta oberta.
Act. 5 p. 48
La primavera és el moment de l’any en què els animals i
plantes es “desperten” després de la letargia hivernal; els
dies es fan més llargs, ja que hi ha més hores de radiació
solar. S’associa amb la joventut, amb el naixement de l’amor
i de la vida.
Aquí, el trobador utilitza la primavera com a fet anecdòtic per
parlar de la seva desesperança si la seva estimada no accepta
el seu amor: si ella no el vol, ell ja no es fixarà en tot allò de
bonic que té la primavera; viurà sense esperança en el futur.
Act. 6 p.48
Li demana que li enviï un missatger per cridar-lo, acceptant
l’amor que diu que li professa el trobador.
Es troba en el segon estadi (“pregador”), ja que li suplica que
la dama correspongui l’amor del trobador.
Act. 7 p. 48
El tema central de la cançó és l’amor que sent el trobador vers
la dama, personatge central del poema, i en qui el trobador
diposita totes les seves esperances, ja que està desesperat pel
seu amor.
La dama està casada, ja que apareix el personatge del “gelos”
(marit).
També apareixen els “lauzengiers” (personatges que malpar-
len del trobador davant el marit.
En l’última estrofa podem veure el “senhal” amb què el troba-
dor coneix la seva dama (“Bells Cavalhiers”), tot i que també
apareix el nom de la dama (Beatritz), cosa que era menys
habitual.
24
Act.8 p.48
“Donna”, “messagier”, “gelos”, “lauzengiers”. Són els perso-
natges típics de les cançons amoroses trobadoresques, i aquí
participen amb el seu rol habitual dins els cànons de l’amor
cortès.
Act.9 p.48
És el sentiment que sentirà el trobador si ella accepta el seu
amor, però pot ser un sentiment que el trobador no senti mai
més a la vida si ella el refusa. És, per tant, el sentiment que se
li desvetlla al trobador el fet d’estar prop d’ella, i li desapareix
si se n’allunya.
Act.10 p.48
No accepta que ni el “gelos” ni els “lauzengiers” (que són els
seus enemics) puguin arribar a riure’s d’ell, a causa del seu
dolor, si ella no el vol com a amant. Del primer, diu que paga-
ria cara la seva gelosia, si això passés. Dels segons, sap que
això els alegraria i els guariria.
Act.11 p.48
Valora la bellesa de la seva dama, però també la paciència, la
saviesa, el valor i la gentilesa.
L’amor li aporta alegria, plaer i esperança.
Act.12 p.48
Es fa referència a Enide, coprotagonista de la novel·la Erec i
Enide. Ambdós eren marit i muller, i aquí li serveix per compa-
rar el seu amor amb el d’aquests personatges, dient que el
trobador ha festejat millor la seva dama que el propi Enec va
fer amb Enide.
Act.13 p.48
Grazida, crida, abellida, vida, eissernida, chauzida, complida,
servida, Enida, finida i estampida.
Act.14 p.48
Són danses que es ballaven, suposadament, fent puntades de
peu rítmiques a terra. La seva estructura es basava en sec-
cions diferents que es repetien dos cops cadascuna.
Act.15 p.48
Semblances: la cançó de REM parla de l’amor, com el poema
que estem comentant, i de l’alegria, tot i que en la cançó de
REM el tema principal sigui l’alegria, i el secundari, l’amor,
just al revés que en la cançó medieval. També, en la cançó
actual es demana a algú que estimi el protagonista de la
cançó, de la mateixa manera que ho fa Kalenda Maia.
A part d’això, la resta serien diferències.
Act.16 p. 48
Resposta oberta.
2. els primers escriptors> UNITAT 1. Literatura medieval
Act.17 p.48
Ens parla de la rima repetitiva, ja que són estrofes monorimes,
tret d’alguna petita excepció d’algun vers, així com del llen-
guatge acurat del trobador, cosa que fan d’aquesta cançó una
gran obra.
Act.18 p.48
És la seva dama, Beatriu, la germana del marquès Bonifaci de
Montferrat, a qui va dedicada la cançó.
L’anomenava així ja que, en el temps que el trobador va estar
a Montferrat, residia en una cambra veïna a la de la seva
dama, i hi havia un forat que el permetia espiar-la i veure-la,
sense que ningú ho sabés. Un dia va veure com ella jugava
amb l’espasa del seu germà, com si fos un cavaller.
Act.19 p.48
Aquest marquesat es trobava a la zona de la Ligúria, al nord-
oest de l’actual estat d’Itàlia.
Apareix a Curial e Güelfa, ja que la Güelfa, a la novel·la, repre-
sentava ser germana del marquès de Montferrat. En ambdós
casos –novel·la i cançó- parlem de composicions on el tema
amorós és el principal de l’obra.
Act.20 p.48
Petrarca s’inspirà en la cançó del trobador quan va redactar
els Trionfi.
El Carros de Vaqueiras és un poema en què l’autor narra una
història imaginària sobre una guerra de dames, en la qual in-
tervé Beatriu, sent-ne la vencedora.
El carros era un vehicle usat al Piemont durant l’Edat Mitjana.
El trobador l’utilitza com a carro de guerra.
Act.21 p.48
Resposta oberta.
Act.22 p.48
Resposta oberta.
Act.24 p.49
La imatge de l’alosa alegre, plena de joia. Semblaria un exordi
primaveral, però Ventadorn la utilitza com a contrast amb la
seva situació desesperançada i ombrívola.
Act.25 p.49
El trobador diu que creia saber força de l’amor, però, vista
l’experiència negativa que està passant, ha de reconèixer que
no en sap prou (al començament de la segona estrofa).
Act.26 p.49
Hi ha un parell de referències a la jerarquia social de l’època,
com quan diu: “mas car trop puyei contra mon”, que s’ha tra-
duït com: “potser he aspirat a massa”, volent-nos fer veure que
la dama a qui canta és d’una categoria social més alta que la
del trobador. També, quan diu: “Pus ab midons no·m pot valer
precs ni merces ni·l dreiz qu’eu ai”, parlant-nos del dret que té
ell sobre la dona, possiblement pel fet de ser cavaller.
Act.27 p.49
Possiblement, segons el trobador, al fet que la seva alegria és
tan gran que es deixa arrossegar per aquesta i deixa de volar,
planejant sota el Sol. Representaria un amant ple de joia, alegre
i satisfet del seu amor, en contrast amb la situació del trobador.
Act.28 p.49
Considera que són poc sensibles als seus precs. Generalitza
el seu problema; és una exageració, ja que fa una crítica ge-
neral d’elles com a retret per la manca d’atenció que li presta
la seva estimada.
Act.29 p.49
Apareixen diverses paraules de la família de l’amor: amor,
amar; que és el tema principal d’aquesta cançó.
També, diverses sobre sentiments, com dezirer o deziron, que
fan referència als sentiments del trobador; o merce, que és el
que ell li demana a la dona. També els sentiments de què ell
no podrà gaudir: plazer o joi.
Apareix la forma habitual com els trobadors anomenaven les
seves estimades: midons (la meva dona o estimada), per indi-
car la possessió de la dona per part de l’home.
Totes elles ens situen en una poesia plena de sentiments i de
retrets del trobador cap a la seva dama.
Act.30 p.49
Mentre que Vaqueiras manté la seva esperança que el seu
amor vers la dama serà correspost, Ventadorn ja ha desesperat
i no li veu cap futur possible. Contrastant amb el Kalenda maia,
Ventadorn ens diu que els seus precs i súpliques no han resul-
tat reeixits, ja que ella no vol que el trobador l’estimi; per tant, hi
ha hagut un refús clar d’aquest amor per part de la dona.
Act.31 p.49
Resposta oberta.
Act.32 p.49
El de la vista. L’amor del trobador va ser un amor a primera
vista, ja que s’enamorà d’ella només es va veure emmirallat
en els seu ulls. Parla dels ulls de la dona com “un mirall que li
va fer perdre tot el poder que ell tenia sobre si mateix”, i es
compara amb el personatge de Narcís.
Act.34 p.49
Mentre que en el poema, l’alosa és l’element inicial anecdòtic
que serveix per contrastar respecte dels sentiments del prota-
gonista, a la cançó d’Ella Fitzgerald és el referent a qui
s’adreça la veu cantant perquè l’ajudi a buscar el seu amor, i
en la cançó de Fleetwood Mac, la protagonista (Rhiannon)
esdevé una persona que actua com una alosa; és, doncs, una
comparació (l’alosa només li serveix per explicar com és la
vida d’una dona).
25

Act.35 p. 49
Resposta oberta.
Act.36 p. 49
És un petit ocell passeriforme. Té un cant agradable, per això
se l’ha associat sovint a l’alegria en les poesies.
Act.37 p. 49
Segons sembla, era un jove de gran bellesa, del qual
s’enamoraven tant donzelles com nois i nimfes, però ell era
insensible als requeriments amorosos d’aquestes. Segons
sembla, Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que
s’enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en una font, on
va acabar llançant-se i d’on va sorgir una bella flor.
En el poema de Ventadorn, el trobador s’enamora de la seva
dama quan s’emmiralla en els seus ulls. El mirall són els ulls
de l’amada, i l’amor no és vers si mateix, sinó sobre la dama.
Act.38 p. 49
Fa referència al protagonista de l’obra Tristany i Isolda. Aques-
ta obra ens parla d’un amor tràgic i prohibit, perquè els dos
protagonistes estan enamorats, però no poden unir-se, ja que
ella ha de ser la dona del rei (oncle de Tristany).
La llegenda de Tristany i Isolda és una de les obres que es si-
tuen a la zona de la Bretanya i, com altres obres d’aquesta
“matèria”, narra una obra de ficció a partir de personatges
nobles i en francès.
Tristany és un dels cavallers de la “Taula rodona”, que són els
veritables protagonistes d’aquestes novel·les.
Act.39 p. 49
Resposta oberta.
Act. p. 50
Trets gramaticals i estilístics
—— Les paraules principals podrien ser amor, joia, alegria (que
expressen l’estat d’ànim del trobador), així com els con-
ceptes invertir, capgirar... en relació amb la situació del
trobador, que fa que el seu “món” sigui totalment diferent
del de la resta.
—— Les idees i paraules que es repeteixen són: per un costat els
conceptes invers, invertir i capgirar; també elements de la
natura o geogràfics, com la flor, els turons, les fulles, els
cingles; a més, conceptes referits a l’hivern, com ara gebre,
fred; o paraules i expressions de sentiments, com cants,
xiscles, joia, i algun altre concepte més, com malvat o tallar.
—— Utilitza sovint paradoxes, és a dir, ens presenta idees aparen-
tment contràries a la lògica per fer-nos entendre aquest món
invertit en què ell es troba gràcies a l’amor de la seva dama.
—— Un recurs sintàctic que utilitza a la segona estrofa és la
polisíndeton anafòrica, ja que fa servir quatre conjuncions
is a l’inici de quatre versos.
26
2. els primers escriptors> UNITAT 1. Literatura medieval
Act.42 p. 52
És un llibre de difícil classificació. És un llibre en prosa, format
per 366 versicles, d’intenció didàctica, moral, religiosa i filosòfica.
Act.43 p. 52
L’Amic representa l’home, i l’Amat, Déu.
Act.44 p. 52
Elements trobadorescos: el cantar dels ocells, el cant com a
element d’unió entre amants, les comparacions que fa...
Paraules: alba, cant, enemics...
Idees: el fet de morir d’amor, la rapidesa de l’amor en el cor de
qui estima...
Escenaris: l’alba, el cant dels ocells enmig de la natura, els
enganys dels enemics...
Act.45 p. 52
L’alba és una composició amorosa trista, ja que representa el
moment de separació dels dos amants, ja que el seu sol ser
un amor prohibit, i, amb l’arribada del dia, tot ha de tornar a la
normalitat.
Aquí, en el versicle 26, l’Amic es desperta, reconeix l’Amat
com l’alba, i mor d’amor per ell.
L’amor profà i pecaminós del trobador i la dama s’han conver-
tit en un amor místic entre l’home i Déu, a ulls de Llull. Déu és
ara l’ésser estimat.
Act.46 p. 52
Pretén explicar d’una manera més poètica la relació amorosa
entre l’home i Déu. Vol ser didàctic en la seva intenció
d’acostar Déu als homes.
Act.47 p. 52
La intenció de Llull és arribar a Déu i a la comprensió de la
religió cristiana per mitjà de la raó, però reconeix que s’hi pot
accedir per la simple fe i devoció, prescindint del raonament
lògic.
En general, la fe i la raó anaven per camins molt separats en
aquella època; la gent accedia a la religió sense previs raona-
ments. Llull, com he dit abans, pretén reunir-les en les seves
obres.
Act.48 p. 52
Hi ha diverses oposicions, contradiccions i paradoxes.
A tall d’exemple: els versicles 170 i el 329 són plens de con-
ceptes oposats; al versicle 46 hi ha una contradicció quan diu
que es troba “sol entre la gent”; el versicle 38 inclou una pa-
radoxa: “cantava i plorava”.
Act.49 p. 52
Alba, cant, cantar, enemics, són alguns mots habituals dels
trobadors que apareixen als versicles.
2. els primers escriptors> UNITAT 1. Literatura medieval
Act.50 p. 52 Act.56
Una al·legoria és una metàfora continuada en un poema, o un
seguit de proposicions que presenten un sentit directe i un
altre de figurat o intel·lectual, ambdós complets.
És una al·legoria parlar de Déu com l’”Amat” en tots els versi-
cles, i de l’home com l’”Amic”. Parlar de l’amor entre amb-
dós, com fa contínuament, no és res més que parlar de la fe
en Déu, així com quan parla de la mort de l’amor seria la
manca de fe vers Déu. Act.57
La metàfora és una figura retòrica de pensament que es dóna
quan s’usa un mot que expressa literalment una cosa per a
expressar-ne una altra que té una certa semblança amb ella.
La diferència amb l’al·legoria és que la metàfora només es
produiria puntualment en el poema, i l’al·legoria es donaria en
tot el poema o en el sentit general d’aquest.
De metàfores, n’hi ha diverses als versicles; per exemple: al
Act.58
versicle 26, quan se’ns diu que “ell és l’alba”, o al 40, quan
parla dels “ulls mentals”, oposant-los als “corporals”, o al
228, definit l’amor, o al 357, definint el món.
Act.51 p. 52 Test
És l’amor que pretén l’elevació envers Déu, mitjançant l’adoració
d’aquest, sublimant l’amor sensual. L’amor serà un “art” difícil i
arriscat, on hi ha d’haver un compromís total basat en la con-
fiança, diligència, humilitat, paciència, sofriment i valor.
L’amor contemplatiu i dinàmic és el que professa l’Amic en la
seva cerca incansable de Déu (Amat), observant totes les se-
ves obres i mirant d’acostar-se al seu Amat mitjançant l’amor.
Act.52 p. 52
La bellesa per a Llull està en el significat, no en la matèria, no
en la imatge ni en l’aparença, sinó en el fons. Els versicles en
què tracta això són el 27 i el 40.
Act.53 p. 52
Resposta oberta.
Act.1
Act.54 p. 52
És un llibre de poemes d’amor que forma part de la Bíblia i del
Tanakh (la Bíblia jueva), escrit en hebreu.
La relació entre la literatura amorosa i religiosa s’estableix ja que
els poemes canten l’amor humà entre un estimat i la seva esti-
mada a través d’un diàleg, que s’ha interpretat al·legòricament
com l’amor de Déu per Israel o de Crist per l’Església (segons si
parlem del Tanakh o la Bíblia, respectivament).
Act.55 p. 52 Act.2
La mística és la sensació que prové del convenciment que
s’ha establert una unió directa entre la persona i Déu.
Dos dels principals escriptors místics van ser san Juan de la
Cruz i santa Teresa de Jesús.
Llull és místic en un llibre com el que correspon als versicles
vistos: Llibre d’Amic e Amat. Ara bé, en el conjunt de la seva
obra abunda més una actitud moralista, a causa de l’esperit
didàctic d’aquesta.
p. 52
Es considerava que, per tal d’apropar-se a Déu, l’home havia
de “despullar-se” de tot allò que l’empobria, és a dir, eliminar
tot allò que el feia pobre espiritualment: diners, possessions,
po-der... I mirar de portar una vida espiritualment immacula-
da, evitant qualsevol temptació. Això mateix és el que va fer
sant Francesc d’Assís al llarg de la seva vida.
p. 52
Probablement amb Raimbaut d’Aurenga, per l’artificiositat del
llenguatge i l’ús d’imatges conceptuals. Probablement, doncs,
Llull hauria estat un trobador dels que feien “trobar clus”, és a
dir, una poesia més hermètica i conceptual.
p. 52
Resposta oberta.
Síntesi
p.53
1-Busca el coneixement de la tradició.
2- Gai saber.
3- El desig i l’amor.
4- Polític.
5- La conversió dels infidels.
6- Escriptor en català i àrab.
7- Anònima, de diversos autors.
8- És rodona per evitar la preeminència.
9- Chrétien de Troyes.
10- La creació de l’Univers.
avaluació
p. 54
Cerca i troba aventura.
Es refereixen tant als fets d’armes (disputes, lluites, competi-
cions...) propis dels cavallers com als actes propis d’aquests:
defensa de la fe cristiana, del seu senyor, la seva terra, protec-
ció dels dèbils...
Sembla que el falcó no vulgui matar la seva presa, no pretén fer
mal a un animal indefens i dèbil: “no la volia garfir ni ferrar”.
p. 54
—— Una introducció, on se’ns presenta el paisatge, el moment
de l’acció i el protagonista (versos 1-9) (fins nevada).
—— L’episodi de la persecució del falcó a les oques (versos 10-22).
—— La reacció de Perceval (versos 23-32).
—— La contemplació de la sang sobre la neu i l’efecte que
produeix a Perceval (vers 33 fins al final).
Personatges: Perceval, i, al final, els escuders del rei.
27

Act.3 p. 54
Perceval observa l’estol d’oques i l’atac que sofreixen per part
del falcó. Actua, possiblement per defensar l’oca ressagada.
Finalment, queda absort per la imatge que veu i que li evoca
la seva dama.
Els escuders no entenen la situació de Perceval.
Act.4 p. 54
El record que li provoca el contrast dels dos colors li recorda la
cara de la seva estimada.
Un cavaller ha de recordar bé la seva amada, ja que podien
passar força temps fora del seu territori quan anaven a partici-
par en batalles, guerres i altres.
La bellesa és quelcom que tot cavaller i trobador destaca com
a qualitats pròpies de la seva dama.
Act.5 p. 54
No es parla literalment d’amor en el fragment, però sí veiem
una escena que ens fa pensar que el cavaller està fortament
enamorat de la seva estimada, per la contemplació absorta
que fa de les gotes de sang.
El cavaller aprèn a passar de la visió dels fets a la comprensió
i a la contemplació. Tot plegat és un camí de creixença en el
seu camí cap a la maduresa que el portarà a ajustar-se al nou
model cavalleresc de Chrétien i serà capaç de portar a terme
la recerca del Graal.
Tot i que parteix de la visió de la dona trobadoresca arribarà a
entendre aquesta més enllà de la seva aparença.
28
2. els primers escriptors> UNITAT 1. Literatura medieval
Act.6 p. 54
Per primera vegada, l’aventura cavalleresca és la interioritza-
ció de quelcom vist pel nostre heroi: el pas de la visió a la
contemplació, que és un acte d’amor místic.
Act.7 p. 54
El poema està construït en versos octosil·làbics, rimant de
forma irregular només alguns versos amb rima consonàntica.
Conté força verbs ja que se’ns explica una sèrie d’accions i les
conseqüències que en pateix el protagonista.
Les novel·les medievals eren narrades en vers per tal de fer-
los més fàcils per al seu aprenentatge i recitació.
Act.8 p. 54
Perceval veu una imatge que li recorda la cara de la seva
dama. A partir d’aquí entra en una mena de “coma” meditatiu
que el porta a interioritzar la seva visió contemplativa per arri-
bar a la comprensió amorosa.
Act.9 p. 54
En ambdós casos es tracta d’una actitud que els porta a la
comprensió i a l’amor de l’ésser desitjat/estimat pels protago-
nistes: la dama o Déu.
Act.10 p. 54
Podria ser didàctic, tot i que no és el seu objectiu. Es pot de-
duir que la contemplació acurada de les imatges ens perme-
ten veure més enllà de la simple realitat que aparenten, i
podem arribar a comprendre tota una sèrie de coneixements
que, sense aquesta actitud, ens resultaria difícil d’assolir.
3. MÉS D’UN SEGLE D’OR
Act. 1 p. 64
Paraules o expressions com ara: obertura, fosca, clara, espai,
tenebrós, calitja espessa, tenebres, cel, profunds, muralles
molt altes, portal molt gran, enterrats o cecs. El gòtic era un
estil amant de la llum, i, en aquest text, s’associa la llum amb
el cel i la vida, mentre que es relaciona la manca d’aquesta, i,
per tant, la foscor, amb l’infern.
Act. 2 p. 64
Relacionat amb la mitologia grega, que és la mare de la mito-
logia romana, trobem els rius Leteu, Cocit i Arqueront, l’estany
Estix, així com el barquer, Caront. També ho són el gos Cèrber,
els perso-natges mítics d’Orfeu i Tirèsies, el déu Plutó, el riu
infernal Flegetont i les fúries Tisífone i Megera.
Fa la sensació de ser més medieval que humanista, ja que
cerca més la por de l’infern en el lector que no pas la recerca
de la veritat i del saber, propi de l’humanisme.
Act. 3 p. 64
Resposta oberta.
Act. 4 p. 64
Sembla que és un personatge nascut de la unió d’Eagre, rei
de Tràcia, i d’una musa (Polímnia o Cal·líope). Era cantor, i
encisava els animals i tota la natura amb les seves melodies.
La llegenda explica que, després de sotmetre a la seva cítara
la naturalesa sencera, arriba al més enllà per convèncer Ha-
des i Persèfone, els déus del món subterrani, perquè li per-
metin retornar a la vida la seva esposa morta, Eurídice, cosa
que aconsegueix.
Des de sempre se l’ha relacionat amb Apol·lo (que podria ser
el seu pare i és el déu de la lira). Tots dos són, per tant, perso-
natges mitològics relacionats amb la música. La literatura ha
tingut un llarg idil·li amb aquest personatge, del qual s’han
explicat mil i una històries diferents.
Escull aquest personatge, possiblement, perquè, segons la
llegenda, va tornar de l’infern amb la seva dona; per tant, co-
neix bé el territori que ens descriu en aquest fragment.
Act. 5 p. 64
La informació ens la presenta amb un narrador intern, en pri-
mera persona, que és el personatge d’Orfeu.
És innovador en la narració en primera persona (en la literatu-
ra catalana), l’aparició del mateix escriptor com a protagonista
de la història, la utilització del diàleg a l’estil dels de la tradició
clàssica i de fer avançar les argumentacions alternant tesis
contraposades, així com en l’ús de la ironia.
Act. 6 p. 64
Representa que a cada pecador se’l castiga en relació amb el
pecat comès, és a dir, que allò que més molesta als pecadors
serà la “medecina” que els serà aplicada, com als mandro-
sos, que s’asseuran, però en una cadira molt incòmoda i que
hauran d’estar en continu moviment.
Act. 7 p. 64
Representa que la situació és tan immensament dolorosa i
desagradable que no existeixen paraules tals en el nostre món
per a descriure-ho. Amb això, també, es dóna via lliure a la
imaginació del lector, que és el que es pretén també per part
de l’autor.
Act. 8 p. 64
Amb l’arribada de l’humanisme, es vol destacar la individuali-
tat i la subjectivitat: el “jo pensant”, oposat a la col·lectivitat o
al pensament global uniforme. Per tant, l’ànima d’un pensa-
dor pagà o un filòsof que trenqui amb segons quins cànons es
pot trobar a l’infern, tal com explica en aquest fragment. Es
pretén que la gent vigili amb el que diu o fa, ja que pot tenir
repercussions o càstigs.
Act. 9 p. 64
Resposta oberta.
Act. 10 p. 64
—— La literatura clàssica.
—— Deu referir-se als estudiosos dels autors clàssics o altres
que reinterpretarien les seves propostes.
—— Ciceró o Petrarca en serien alguns.
Act. 11 p. 64
Ramon de Perellós, com Metge, es defensa de les acusacions
d’haver deixat morir el rei visitant el purgatori, on es trobava el
rei, esperant per anar al cel. Per tant, resol el seu problema de
manera similar a Metge.
Dant, a La Divina Comèdia, visita el purgatori, el paradís i
l’infern, acompanyat de molts personatges clàssics. En aquest
últim espai anirà amb Virgili, que li fa de guia en aquell inhòs-
pit espai. Dant va a l’infern a la recerca de la seva estimada,
Beatriu.
Act. 12 p. 64
Personificació: figura retòrica que consisteix a atribuir quali-
tats humanes a éssers no humans o objectes.
Al·legoria: recurs literari que consisteix en una metàfora conti-
nuada en tot el poema, o recurs que s’usa quan, en comptes
d’un referent, utilitzem un concepte abstracte com a símbol.
A l’Edat Mitjana es feia servir força en textos religiosos, per a
fer-nos entendre que aquells textos tenien un sentit més enllà
del seu pur sentit literal.
Act. 13 p. 64
El cant de la Sibil·la ens parla de la fi del món, mentre que a
Lo somni, Orfeu ens descriu l’infern. Tant un com l’altre dei-
xen anar la imaginació per explicar-nos quelcom que ningú no
sap del cert en relació amb les creences cristianes.
29

Act. 14 p. 64
Resposta oberta.
Act. p. 65
Trets gramaticals i estilístics
—— De cortesia: va començar a sentir amor per ell tant que no
desitjava ni estimava cap altra cosa sinó ell, fer requesta,
l’havia fet senyor del meu amor, el cor d’un home tan vale-
rós i un cavaller tan cortès.
De brutalitat: l’odi mortal, decidir de matar-lo, cruel i ple de
rancor, no em sorprèn que mort us hagi agradat el que viu us
va agradar més que cap altra cosa.
—— El diàleg és el que permet, amb paraules corteses, mostrar
els sentiments de cada personatge, així com els fets que
han fet o faran.
—— Formes d’educació cortesa: el tracte de vostè del cavaller
vers la seva esposa; la discreció del cavaller vers la infide-
litat de la seva dona; la manera de fer-li saber a la dona
què és el que acaba de menjar (joc de paraules sobre
l’amor); els arguments que dóna la dama per a expressar
el seu desgrat per la situació, ja que el mort era innocent,
segons ella, i la mort de la dama per un amor verta-der.
—— Amb un silenci dramàtic per part de la dama que segueix
l’explicació del cavaller sobre el que havien menjat i el
perquè de la seva acció, i amb l’argumentació que fa ella
sobre la innocència del trobador.
—— El relat ens narra un fet senzill, però macabre i simbòlic,
sobre la relació amorosa. El llenguatge s’adiu amb aquest
objectiu.
Conclusió
—— El cavaller no es preocupa tant de si l’amor entre els dos
amants és real o no, sinó que el que el preocupa és la si-
tuació en què queda la seva figura. Per tant, ha de fer
quelcom per a recuperar la seva dignitat social.
—— La dona accepta l’amor del trobador, i a partir d’aleshores
aquest es du a terme de manera furtiva. Però no hi té res
a fer quan es planteja una qüestió d’honor entre cavallers:
ella és un simple “objecte” pel qual lluiten dos homes,
sense que hi pugui fer res.
—— Resposta oberta.
Act. 15 p. 67
A la seva dama.
Diu que és molt bella (en diverses ocasions); el seu cos esclata
de béns; destaca la blancor del seu cos (blanca coloma); diu que
té una presència noble i un bell cos, viu i graciós, a més de bri-
llant; diu també que és un cos graciós, net de frau i de delicte.
Al món actual té molta importància la imatge i disposem de
molts mitjans tècnics per a registrar-la, manipular-la... A l’Edat
Mitjana els trobadors valoraven molt, per sobre de qualsevol
altra qualitat, la bellesa de la seva dama, tot i no disposar dels
mitjans que tenim avui dia per enregistrar-la.
Act. 16 p. 67
L’estètica de l’art gòtic valora la lluminositat. En el poema,
Jordi de Sant Jordi valora, com un fet a destacar de la seva
dama, la blancor, així com el fet que el seu cos brilla més que
30
3. més d’un segle d’or> UNITAT 1. Literatura medieval
la pedra fina, [...] més intens que una estrella, i el compara,
en dues ocasions, amb el robí, cosa que valoraven molt els
artistes gòtics (la brillantor de les pedres precioses).
L’estètica flamígera o barroca es pot percebre en el recargola-
ment lingüístic que crea el poeta per a expressar una simple
idea: la seva dama és la més bella i no vol allunyar-se’n mai.
Per expressar-ho no dubtarà a fer comparacions diverses,
metàfores i imatges a partir de la seva dama.
Act. 17 p. 67
Jordi de Sant Jordi només desitja que, després de morir, en-
cara es reflecteixi al seu cos l’amor vers la seva dama. Metge
es preocupa pel destí de les ànimes més enllà de la mort, i
Manrique parla de la mort com un final inevitable, al qual tots
ens hem d’adreçar.
Act. 18 p. 67
Per un costat, tot el que són les paraules del camp lèxic de la
bellesa (el poeta vol destacar la que considera millor virtut de
la dama). A més, expressions en relació amb l’amor del poeta
vers la dona, com ara m’empresona l’amor ardent o no deixeu
que, per estimar-vos, mori (per fer notar el seu gran amor vers
ella). També l’ús d’un possible “senhal” amorós, amb blanca
coloma. O el fet de demanar a la dama de romandre junts a la
seva cambra.
Act. 19 p. 67
Podria ser la figura de la dona o la seva cintura.
Act. 20 p. 67
Hi ha una sèrie de mots que es repeteixen contínuament al
poema: bell/a (9 cops), cos (9), amor/-ós (8) i cor (5). És un
poema que redunda en el tema de la bellesa del cos de la
dama i de l’amor del poeta vers ella.
Act. 21 p. 67
Fer mil bocins. No poder resistir la seva presència, que el
tempta. La imatge de la clau dins el bagul podria remetre a la
còpula sexual.
Act. 22 p. 67
Segons sembla, Filis era l’amant del futur rei Alexandre, i
aquest era alumne del filòsof. Aquest renyava el futur rei pel
cas que feia a la noia, i ella va decidir seduir el filòsof, però
abans el va humiliar utilitzant-lo com a cavall. Aristòtil va que-
dar en ridícul davant el seu alumne, però va voler fer-li enten-
dre que les dones, amb les seves armes, podien ser més
poderoses que els homes (era coneguda la misogínia
d’Aristòtil).
En el nostre text, el poeta està totalment subjugat a la bellesa
de la seva estimada.
Act. 23 p. 67
—— A la segona estrofa ens diu que mentre el veig (el cos de la
dama) més que a Déu l’admiro. Per a mostrar-nos el seu
immens amor vers ella.
—— A la quarta estrofa: Bell cos fet per Déu. Per a assenyalar
que tal bellesa és gairebé divina.
3. més d’un segle d’or> UNITAT 1. Literatura medieval
Act. 24 p. 67
És la petició trobadoresca de romandre més enllà de l’alba
amb l’estimada. És la manera de formalitzar el seu amor a la
llum del dia, quan tothom el pot veure. No sembla exagerada
si ella no està casada, però, si ho està, és un pèl agosarada, ja
que li pot passar el que explica Boccaccio en el relat anterior.
Act. 25 p. 67
Resposta oberta.
Act. 26 p. 67
Parla d’un nen de cor net, referint-se a la seva innocència i
manca de maldat.
Act. 27 p. 67
Resposta oberta.
Act. 28 p. 67
El nostre poeta gaudia dels favors d’Alfons el Magnànim, a qui
serví com a cambrer. El rei el tenia en gran estima. Aquest
mateix, segons sembla, intentà que la germana del poeta,
Isabel, ingressés al monestir de la Saïdia de València, però no
hi fou admesa perquè les dones que entraven en aquell mo-
nestir eren dones de famílies nobles o benestants, i, en canvi,
els Sant Jordi eren fills d’un morisc, raó per la qual, segons
consta, els jurats de la ciutat de València no acceptaren el seu
ingrés a la comunitat.
Act. 29 p. 67
Pel que sembla és el robí que llueix en la seva corona la reina
d’Anglaterra, i se’l coneix com “el robí del príncep negre”
perquè aquesta pedra la donà el rei Pere I de Castella a un
príncep anglès (Eduard de Plantagenet), que tenia aquest so-
brenom, quan els anglesos ajudaren el rei castellà en la seva
lluita contra el seu germanastre per a fer-se amb el poder.
Al text ens parla del robí i de la corona, tal com explica la lle-
genda del robí negre, que acabà anant a parar a la corona del
rei anglès. En el cas de la poesia, el poeta ens vol donar a
entendre que la dama és la seva reina.
Act. 30 p. 67
Per un costat, era un amulet per, entre altres coses, estimular la
possibilitat de noves aventures passionals. A més, es conside-
rava que ajudava a fer-se ric o a augmentar les riqueses els
seus propietaris. I els cavallers en solien portar a les batalles, ja
que es creia que conferia invulnerabilitat al seu posseïdor con-
tra els seus enemics, i que protegia els soldats en la batalla.
Act. 31 p. 67
Resposta oberta.
Act. 32 p. 67
Resposta oberta.
Act. 33 p. 69
Similituds: en tots dos casos veiem el poeta o trobador deses-
perat per la manca de resposta per part de la dama a la seva
sol·licitud amorosa. En les dues situacions parla de la pietat,
tot i que en el cas del poema del trobador és la pietat que ella
no sent vers ell, i en el d’Ausiàs March es queixa de la manca
de pietat de la resta del món vers ell. En tots dos casos parlen
de la mort com a solució als seus problemes. També es parla,
en els dos poemes, del desig expressat a través dels ulls de la
dama: en el cas del poeta valencià és ella qui ha de consentir,
amb la mirada, l’amor, i en el cas de Ventadorn és el trobador
qui queda encisat pels ulls de la dona.
Diferències: en el primer poema aquesta situació porta el tro-
bador a renegar de totes les dones i a criticar-les; en el cas de
March, en canvi, critica l’egoisme de la gent, l’enveja i la man-
ca d’amor vers els altres. En el primer poema, el trobador in-
tenta fer valer els seus drets feudals sobre la dona, però no
se’n surt; això ja no succeeix en el segon cas. Finalment, el
trobador, per resoldre la qüestió, decideix marxar, però no és
així en el cas del poeta valencià.
Act. 34 p. 69
És subjectiva ja que expressa una opinió personal, no sola-
ment sobre l’amor (o la seva mancança) per part de la dama,
sinó també sobre els mals que afecten el món: egoisme, enve-
ja, manca de pietat.
És quotidiana ja que parla sense gaires ornaments i amb llen-
guatge planer d’allò que li interessa.
Act. 35 p. 69
El de Jordi de Sant Jordi era molt repetitiu pel que fa al lèxic i
als arguments en relació amb l’enamorament del poeta, però
no és així en el cas del poema de March.
Act. 36 p. 69
La manca d’amor que demostra la seva estimada vers ell el fa
sentir indiferent a tot, fins i tot a l’arribada de la mort; se sent
deprimit, i això només ho podria resoldre ella, corresponent al
seu amor.
Act. 37 p. 69
L’atracció del trobador vers la dama s’acostumava a iniciar a
partir del contacte visual (cal recordar que la dama solia ser
una noble ja casada, i normalment d’estatus social superior al
del trobador). És a partir de l’atracció visual que aquest joc
amorós es desenvolupava o moria, com en el cas dels poemes
que estem comentant. Els ulls expressen la brillantor, espe-
cialment si són feliços, i aquest fet els relaciona amb el movi-
ment gòtic.
Act. 38 p. 69
Dant s’enamora de Beatriu ja des de la infantesa, quan Bea-
triu tenia nou anys i, tal com ens explica el poeta, ella el va
mirar amb una mirada plena d’expressiva amabilitat. Aquí,
March també reclama una resposta amorosa a través dels ulls
de la dona, però, segons sembla, no obté resposta positiva.
Act. 39 p. 69
March es refereix a la falsedat de les paraules buides de con-
tingut, quan, per exemple, dues persones diuen que s’estimen
i no és cert, o també a aquelles persones que són estimades,
31

però són egoistes i no estimen ningú més que elles mateixes.
Pot ser realista, ja que hi ha casos com aquest que ens expli-
ca el poeta en qualsevol lloc i època.
Act. 40 p. 69
Representa que al principi l’amor li agradava, al poeta; s’hi
sentia a gust. Però després, en no ser correspost, nota com si
l’estrenyés, no el deixa trobar-se bé.
Act. 41 p. 69
És reflexiu i moralista ja que, a partir de la seva experiència
pròpia i del seu desengany amorós, extreu conclusions i re-
flexions vàlides per a qualsevol persona, especialment els qui
es troben en una si-tuació semblant a la seva, però, en gene-
ral, li serveix per a reflexionar sobre la societat.
Si és sever, és més discutible. Pot ser que sigui massa exigent.
Act. 42 p. 69
No parla en cap cas de l’amor carnal. Sembla que el seu sigui
un amor basat en el sentiment, i no en la carnalitat.
Act. 43 p. 69
Que ha estat mal llegit; per tant, se’l desconeix força. També
assenyala com a nucli del pensament de March la relació ho-
me-dona i el paper de la predestinació en aquesta relació.
Diu que era un poeta salvatge i extraordinari perquè era molt
sincer, autèntic; gens amant de les hipocresies.
Act. 44 p. 69
Plena de seny; Llir entre cards; Amor, amor; Mon darrer bé i
Oh, foll amor.
Dels poemes del cicle Amor, amor se’ns diu que són dotze.
Són poemes que escriu a la vellesa, quan ja està desenganyat
de l’amor. Enyora temps passats, i reconeix que el plaer
intel·lectual no és suficient per a assolir el plaer complet.
Ens posen en context de la situació que vivia el poeta en
aquell moment i quina idea tenia de l’amor.
Act. 45 p. 69
Inefable: que hom no pot expressar amb paraules. En relació
amb el vers, vindria a dir que és tant el seu goig que no té
manera de descriure’l.
Hem vist diversos textos on l’escriptor es trobava en una situa-
ció semblant a la de March. Per exemple, el Llibre d’Amic e
Amat, quan Llull parla que és difícil entendre’s amb la parla;
millor amb l’amor. O Lo somni, on Bernat Metge també ens diu,
mitjançant el personatge de Caront, que és impossible expres-
sar totes les penes que pateixen els condemnats a l’infern.
Act. 46 p. 69
Resposta oberta.
Act. p. 70
Contingut
—— Ell no és gens interessat. Està totalment lliurat a l’amor de
la seva dama, no com el petit vailet que quan al seu senyor
32
3. més d’un segle d’or> UNITAT 1. Literatura medieval
li va malament l’abandona o no li és fidel. És mal camí,
segons el criat, per a aconseguir l’ascens social desitjat o
per a guanyar-se la vida.
—— No li interessa la vida social, no li importen les privacions
ni els patiments. El seu amo és molt més poderós, i és
l’amor amb el qual ell creu que serà recompensat.
—— L’homenatge es retia a algun noble de llinatge superior. El
poeta ret homenatge a la seva dama i demana que el seu
amor sigui correspost.
—— El seu senyor és l’Amor (amb majúscula), ja que és un
amor real, gens interessat: un amor total, i aquest no el pot
decebre. En conseqüència, ell viurà per a aquest amor, hi
dedicarà la seva vida.
—— El clima accentua més la situació de rebel·lia o salvatgis-
me que acompanya aquest amor. Les situacions climàti-
ques són dures: tempesta i neu que pateix el protagonista
(2a estrofa), al contrari del vailet que, en situacions de
calor o gelor, s’apropa a les comoditats que li ofereix el seu
senyor.
—— Les males herbes vindrien a ser els mals pensaments en
relació amb l’amor. Ens ve a dir que el seu és un amor pur,
lliure dels elements més carnals.
—— L’expressió del sentiment d’un amor pur i fidel vers la seva
dama.
—— Que li serà fidel i que se l’estima pel que és, sense cap ti-
pus d’interès més enllà del sentimental.
—— Essent recompensat amb la reciprocitat amorosa.
Trets gramaticals i estilístics
Comença el poema amb una comparació negativa en el pri-
mer vers.
En aquesta estrofa es donen dues antítesis: al tercer vers
(contraposant calor i gel) i al quart (fresc-calor).
En aquesta versió no es veuen anàfores ni hipèrbatons.
Es podria considerar com a al·literació el cinquè vers de la
segona estrofa.
Pel que fa a la personificació, es parla d’un cor salvatge al
penúltim vers de la segona estrofa.
Síntesi
Test p. 71
1- Una crisi profunda dels valors, de la fe en les certeses.
2- És autor d’una obra molt personal i particular, diferent de la
que van fer els autèntics humanistes.
3- És una obra que vol replantejar les grans preguntes filosòfi-
ques de l’època.
4- No és humanista...
5- És un tipus d’art gòtic barroc, precedent del Barroc.
6- Ausiàs March.
7- Se centra en el desig.
8- És exaltada.
9- Dant.
10- És un autor barroc que dóna protagonisme a les dones.
3. més d’un segle d’or> UNITAT 1. Literatura medieval

Act. 5 p. 72
Avaluació
El contrast cromàtic que es produïa al poema de Chrétien de
Troyes aquí es dóna entre els dos protagonistes: la blancor de
Act. 1 p. 72 la garsa enfront de la brillantor del falconet.
Poema amorós.
Act. 6 p. 72
Act. 2 p. 72 El poema ens parla del tòpic de la mort per amor, típica situa-
Plomall blanc. Pot arribar al metre d’alçada i a pesar fins a ció de la poesia trobadoresca. Està plantejada com una críti-
950 grams. Té el bec groc i les potes negres. ca? L’opinió és lliure.
L’ocell del poema té el plomall blanc, també. Les potes les
descriu com verdes. Act. 7 p. 72
La garsa és la dama trobadoresca. L’amor del protagonista el portarà a la mort si ella no gira els
ulls vers ell, és a dir, si no li fa cas i accepta el seu amor. És
una exageració, però era el recurs que usaven els trobadors
Act. 3 p. 72
per a cridar l’atenció sobre la dama.
Que té un gest especial. Tot ell és resplendor, especialment
les plomes. Té dolça veu.
Representa el poeta o trobador enamorat. Act. 8 p. 72
Hi ha moltes diferències, i algunes semblances.
Per exemple, tots ells parlen del tema amorós en les seves
Act. 4 p. 72
obres, així com, també, de la mort.
És molt important i es valorava molt la llum i la claror en l’art
Metge i Corella van escriure en prosa, tot i que aquest darrer,
de l’Edat Mitjana, tal com ja hem assenyalat en algun poe-
com hem vist ara, també va fer poesia; els altres només van
ma anterior. La resplendor era una manera més d’intentar
fer poesia.
destacar un element sobre la resta, volent-li donar un aire
gairebé diví. Els tres poetes, tot i que van innovar, van estar fortament mar-
cats per la tradició poètica trobadoresca.

33
4. LA NARRATIVA FASTUOSA
Act. 1 p. 79
Els elements que reprodueix són un castell amb els seus habi-
tants envoltat d’un riu o fossat amb cignes i ànecs de diferents
colors, una casa amb palmeres que sembla típica de l’Orient
Mitjà, horts i jardins, un arbre vell, sargantanes, un moltó, la
donzella amb una capa d’ermini i un fermall, ossos d’animals
per terra, pedres i herbes, l’armadura de Sant Jordi té rebla-
dures daurades, l’elm té un fermall daurat amb una pedra
vermell al mig, similar al que porta la donzella. Aquesta rique-
sa en l’ornamentació s’aprecia també en la sella, en l’arnès
del cavall i en els esperons. També es veu la cova d’on ha
sortit el drac. La corona que llueixen Sant Jordi i la donzella
també estan ricament ornamentades.
Aquesta pintura reflecteix el gust pel luxe i la fastuositat que
trobem a la narrativa cavalleresca i a la societat burgesa inci-
pient. És un gust flamíger, barroc abans del barroc.
Act. 2 p. 79
L’ús de l’arc apuntat o ogival (que es pot veure en les dues
imatges: la del pont i la de l’església) i grans vitralls, tal com es
veu en les finestres de l’església.
Act. 1 p. 81
Primer se sincera amb ell i li ofereix el tresor del seu pare,
perquè Curial vegi que l’amor que ella sent per ell és totalment
sincer. Després, per tal d’aconseguir un petó d’ell, li demana
que s’acosti per ajudar-la amb la bena, i, un cop aconseguit,
li’n demana un altre de voluntari. Ho fa perquè sap que no li
queda gaire vida i vol aconseguir un petó d’ell abans de morir.
Joan, en canvi, no està interessat en la jove donzella àrab, i tot
i que li diu que sempre serà el seu captiu, la seva dama veri-
table és Güelfa; per tant, el petó de Joan vers la noia no és un
petó sincer d’amor; és acceptat per les difícils circumstàncies
que viu en aquell moment.
Act. 2 p. 81
Ens el descriu com llarg, profund i llargament desitjat per Cà-
mar. Amb la descripció del petó ens explica el profund amor i
desig que la noia sentia pel protagonista del llibre. Per a Càmar
és la culmi-nació del seu desig, ja que sap que ha de morir, i
com a mínim s’emportarà un bon record. Per a Curial sembla
que sigui una mena de compensació per totes les atencions
que ella ha tingut vers ell aquells anys, a més de considerar-lo
un acte de compassió per a una persona en situació greu.
Avui dia, com sempre, un mateix petó no serà sempre igual
per als dos amants.
Act. 3 p. 81
Ella li ofereix tots els seus diners per tal que ell pugui comprar-
se la seva llibertat i pugui tornar a Montferrat al costat de
Güelfa. Amb això li ve a dir que se l’estima molt i que ho és tot
per ella. Potser en una narració actual els diners no tindrien la
mateixa importància.
34
Act. 4 p. 81
Laquesis utilitza la seva bellesa artificiosa per a intentar seduir
Curial, especialment amb la seva mirada. Càmar prefereix, en
canvi, deixar perdre el seu cos, objecte de desig per part del
rei de Tunis, i no trair el seu veritable amor, Curial. Güelfa serà
generosa amb Curial en tot moment, educant-lo en la seva
etapa juvenil, ajudant-lo quan sigui necessari, i interessant-se
per ell sempre; no és una seducció física.
Curial haurà de vèncer, doncs, al llarg de la novel·la, tota
mena de perills: la fortuna, el fat i la seducció, abans d’arribar
als braços de Güelfa.
Els personatges femenins són els qui decideixen, en bona
part, el destí dels herois cavallerescos. Per això es diu que són
les veritables protagonistes.
Act. 5 p. 81
És un narrador omniscient que ens explica el que senten i
pensen realment els personatges més enllà del que aparen-
ten. El diàleg intenta expressar la situació desesperada de
Càmar i la profunda compassió (però no amor) de Curial vers
la noia àrab.
Act. 6 p. 81
Possiblement en aquest text el sentit més important és el del
gust, ja que és el que assaboreix Càmar un cop el seu estimat
ha deixat la seva cambra.
Act. 7 p. 81
—— Perquè no és només una novel·la cavalleresca, sinó una
barreja de diferents formes de novel·la: d’aventures, cava-
lleresca, sentimental...
—— Resposta oberta.
—— Pere el Gran. És el protagonista de la Crònica de Bernat
Desclot.
—— Que té característiques d’una obra medieval (ja a les aca-
balles, en aquella època) i de la literatura renaixentista
(incipient en aquell moment).
Act. 8 p. 81
La donna angelicata que representa Beatriu en la Vita nuova
de Dant vindria a ser Güelfa a la novel·la cavalleresca que es-
tem analitzant. L’amor platònic que sentiria Dant per Beatriu
seria similar al de Curial per Güelfa, tot i haver-hi altres dones
enmig d’aquest procés (en els dos casos).
Fiammetta era el nom amb què anomenava Boccaccio una
dama de la qual s’enamorà de jove i a la qual dedicà diverses
obres. Fiammetta era una persona més poderosa que Boc-
caccio, i va ser qui va ajudar-lo a introduir-se al món de la
cort, la qual cosa impulsà la seva carrera (molt semblant al
cas de Güelfa vers Curial).
Act. 9 p. 81
El plateresc, com la nostra obra, no és un estil pur, sinó una
fusió d’estils: el mudèjar i el gòtic flamíger. I cal adonar-se que
4. LA NARRATIVA FASTUOSA> UNITAT 1. Literatura medieval
aquests dos estils són propis de dues cultures de religions di-
ferents: la cristiana i la musulmana, tal com també ens tro-
bem en el llibre, amb l’aparició de personatges cristians i
àrabs que ens mostren un desig amorós d’un membre de
cada un d’aquests grups vers l’altre.
Es tracta d’un estil, com la novel·la, fortament caracteritzat
per la importància de l’ornament, l’adorn. En la novel·la es pot
veure en les descripcions acolorides de les dones o en les
converses d’aquestes amb Curial.
Act. 10 p. 81
La novel·la moresca, com la novel·la cavalleresca de la qual
estem parlant, tractava de temes amorosos entre protagonis-
tes musulmans i cristians i oferia exemples de generositat i
convivència entre ells. Intentava, doncs, ser una mena de
novel·la moral sobre l’ideal de convivència d’aquests dos
grups ètnics que convivien a la península Ibèrica.
Act. 11 p. 81
El rei apareix al final del primer llibre de Curial e Güelfa, quan
atorga una gran rebuda, a Barcelona, als vencedors del tor-
neig de Montferrat, entre els quals Curial.
El tornem a trobar al segon llibre, quan diversos cavallers,
entre els quals Curial, viatgen a l’important torneig de Melú. Al
grup s’afegeix el rei, que viatja d’incògnit. A Melú, Curial i el
monarca seran els millors justadors, i Pere II es donarà a
conèixer a Curial. Més endavant Curial elogiarà aquest rei.
Tot i que el que se’ns explica a Curial e Güelfa sobre el rei
forma part de la ficció, hi ha alguns detalls que coincideixen
amb el que se’ns explica del mateix monarca en la Crònica de
Desclot, com ara la seva experiència en l’ús de les armes i la
seva habilitat en la lluita, així com el fet d’intentar passar des-
apercebut entre els cavallers disfressant-se o camuflant-se.
Act. 12 p. 81
La lluna s’ha associat a la identitat femenina a causa de les
seves fases relacionades amb els cicles menstruals de la
dona, així com amb les marees. La lluna, en relació amb la
dona i la seva psicologia, també es correspon amb la solitud,
l’amor, la incomunicació, la passió, la rebel·lió o la maternitat.
La lluna (mitja lluna o quart creixent) ha esdevingut un dels
símbols de l’islam; de fet, es troba present a la bandera de
diversos països musulmans. La lluna (o mitja lluna) és un
símbol religiós premu-sulmà, de caire astronòmic (representa
la grandesa del cosmos), compatible amb la iconoclàstia (re-
buig del culte a les imatges sagrades) que propugna l’islam.
Hi ha constància iconogràfica de la mitja lluna a Aràbia abans
de Mahoma; després el va fer servir l’imperi otomà o turc, que
va exercir una gran hegemonia en el món àrab a partir del
segle XII. Per això en l’actualitat les banderes amb una mitja
lluna indiquen una vinculació amb aquest imperi. També ha
esdevingut l’emblema d’alguns moviments religiosos islàmics.
Sembla que va ser adoptat com a símbol per diverses tribus
oto-manes, ja que ja s’utilitzava a l’antic Bizanci. D’aquí va
passar a la bandera de Turquia, i després a la d’altres països.
Act. 13 p. 81
Resposta oberta.
Act. p. 82
Contingut
—— Comença per indicar que, fins i tot Dant, partidari del rei
Carles d’Anjou, no es va poder estar de veure les més
grans virtuts del monarca català. Després diu que no no-
més Dant ho féu notar al seu llibre, sinó altres autors. A
continuació comença a referir-se a un episodi de la vida
del rei per a mostrar-nos algun exemple del seu valor.
—— Els seus valors com a persona i cavaller.
—— La valentia i l’excel·lència de la seva cavalleria, així com el
valor.
—— Segons el text, el valor i la valentia, així com els fets
d’armes que ho corroboren.
—— La fama es confonia amb el concepte d’honor o honra, i
els tres conceptes es feien dependents els uns dels altres.
Ara bé, el concepte de fama transcendeix la pròpia vida de
l’ésser honorable i es converteix en un record perdurable,
conservat en la memòria dels homes com quelcom digne
de ser recordat. Es troba al final del text que analitzem.
—— Que el rei Pere era un home de gran valor i virtuts cavalle-
resques.
—— Desclot ens narra detalladament els fets coneguts com “El
desafiament de Bordeus”, on ens explica, fil per randa,
com el rei català acudí a la cita tal com estava pactat,
mentre que Carles d’Anjou no es mogué de Nàpols, cosa
que demostrava la seva manca de valentia i de paraula.
Trets gramaticals i estilístics
—— Fent-nos saber de la importància de rei, del qual, fins i tot,
en parlà Dant i altres grans escriptors.
—— S’adreça directament al lector amb expressions com ara:
“I qui voldrà saber qui va ser aquell rei...” (a l’inici del pri-
mer paràgraf), o “Lector, fixa’t bé...” (en començar el se-
gon).
—— Paraules literals de Dant en la seva obra i la interpretació
que en fa l’autor del Curial...
Conclusió
—— L’autor pren partit clarament a favor d’un dels bàndols,
com passa també en la narrativa cavalleresca, però aquí
es tracta de fets verídics, per la qual cosa són citades
persones que van conviure amb el rei del qual estem par-
lant, per a utilitzar el seu testimoni a favor de la tesi que
defensa l’autor. Com en la narrativa cavalleresca, l’heroi
és ple de virtuts, i si té defectes, se’ns amaguen o no
se’ns detallen.
—— En la importància que pren el testimoniatge dels creadors
literaris com a persones de grans virtuts, que, se suposa,
són objectives a l’hora de valorar els fets i virtuts de la
persona de qui parlem.
—— Perquè també va viure alguns episodis foscos durant la
seva vida, tot i que aquí només es ressalten les seves vir-
tuts. Per exemple, va tenir molts fills no reconeguts, fruit
de les relacions extramatrimoni-als que, com la majoria de
reis, tenia.
—— La importància de l’honor i dels fets cavallerescos transcen-
deix l’Edat Mitjana i són considerats valors humanistes.
—— Tracta de fer-nos veure les seves grans virtuts perquè el
35
 4. LA NARRATIVA FASTUOSA> UNITAT 1. Literatura medieval

vegem com la millor opció de rei per a la Corona catala- Act. 22 p. 84

noaragonesa en un període convuls, en què les disputes
arribaven fins a la monarquia.
—— Tal com diu Rubió i Lluch, el Curial és una obra composta,
i, en aquest moment de l’obra, podem observar una mena
de novel·la històrica, on l’actor principal és el rei Pere, de
qui es destaquen les grans virtuts cavalleresques.
Això ho podem veure en el fragment que estem analitzant
quan, per exemple, li demanen clemència per la vida del rei
de Capadòcia, cosa a la qual, amb els seus propis arguments,
Tirant no accedeix, contradient, possiblement, les normes de
la cavalleria.

Act. 23
Act. 14 p. 84
Per una banda, s’enfronta als exèrcits àrabs comandats pels reis
d’Egipte, de Capadòcia i d’Àfrica. Aquesta seria la guerra “nor-
mal”; però, a més, Tirant és traït per un cavaller del seu propi
exèrcit, com és el duc de Macedònia, que li té gran enveja.
Act. 15 p. 84
Aquí se’ns explica la batalla, la lluita cos a cos, les traïcions al
camp de lluita i les ferides i morts que produeix la batalla.
Act. 24
Act. 16 p. 84
Focalitza la batalla al voltant dels fets de Tirant, com si només
combatés ell. Primer veiem una reunió entre els reis àrabs per
fixar el seu principal objectiu: matar Tirant. Després veiem la
Act. 25
traïció de què és objecte per part del duc de Macedònia, l’ajut
que rep dels seus i l’atac de Tirant contra els seus enemics,
que acaba amb la vida del rei de Capadòcia.
Act. 1
Act. 17 p. 84
Es tracta d’una narració de fets de guerra; per tant, l’important
és explicar què passa. Hi predominen els verbs sobre els sin-
tagmes nominals, per remarcar que el més important és na-
rrar fets més que descriure’ls.
Act. 18 p. 84
Els fragments descriptius van destinats a explicar els grans
fets que porta a terme Tirant: el seu valor, la seva lluita i força,
tot i les circumstàncies contràries que li puguin sorgir. No
sembla gaire versemblant que, enmig del gran soroll d’una
batalla, es puguin establir converses, a no ser que se separin
del xivarri propi de la lluita, com fan els reis al principi del text.
Act. 19 p. 84
Aquest fragment posseeix el llenguatge més senzill i directe,
ja que no es tracta de descriure grans detalls, sinó d’explicar
fets ràpidament, tal com s’esdevé a la batalla.
Act. 20 p. 84
El bacinet és el casc.
La bavera del cabasset és la defensa de la boca, barba i mentó.
El guardabraç, com diu el seu nom, és la part de l’armadura
que protegeix el braç.
Act. 21 p. 84
Resposta oberta.
p. 84
Es tracta d’un tipus d’armadura rígida de plaques, molt més
resistent però més pesada que el sistema anterior, amb malles
metàl·liques, que comença a aparèixer a mitjan segle XIV a
Anglaterra i a França, i que arribarà més tard aquí. Aquest ti-
pus d’arnès va sorgir davant la necessitat d’una defensa més
sòlida contra les noves ballestes, més potents, i les primeres
boques de foc i bombar-des. L’inconvenient que tenia era la
seva rigidesa i el seu pes (es calcula que podia pesar de 25 a
30 quilos).
p. 84
Resposta oberta.
p. 84
Resposta oberta.
p. 85
Situació
—— L’Espill consta d’un prefaci i quatre llibres, subdividits en
quatre parts. En el prefaci, el narrador ens fa una declara-
ció de principis.
El llibre primer és el “De sa joventut” i ens explica la infan-
tesa del protagonista, quan és foragitat de casa seva per la
seva mare en enviudar, i com es veu obligat a guanyar-se la
vida, emprenent un viatge per Catalunya, primer, i França,
després, combatent en batalla. Allí es farà ric i intervindrà
en la vida cavalleresca. És en aquest punt quan s’esdevenen
els fets narrats en el text que tenim per a analitzar.
El llibre segon és el “De quan fon casat”, i ens explica els
diversos fracassos matrimonials del protagonista (4).
El tercer, “De la lliçó de Salomó”, narra quan aquest vell savi
se li apareix en somnis i li fa tot de retrets vers les dones.
El quart, “D’enviudar”, explica quan el protagonista es re-
tira en un convent valencià i viu retirat de tot contacte amb
les dones. Al final, salva dues dones de la seva invectiva:
la verge Maria i Isabel Pellicer, la dona de l’autor.
—— La misogínia és present en tot el llibre i en tota anècdota
que aparegui.
Contingut
—— Saber quin tipus de carn estan menjant els comensals.
—— Algú es troba un tros de dit. Després, un tros d’orella.
—— Aquí el propòsit no era altre, possiblement, que el de fer
diners, i afecta una gran quantitat de persones; mentre
que, en el cas del cor menjat, es tractava d’un cas isolat i
que es produïa per un fet de gelosia amorosa.
—— Malgrat tot, el narrador no s’està d’assenyalar la bondat de les
menges que tastaven, que considera les millors del món.

36
4. LA NARRATIVA FASTUOSA> UNITAT 1. Literatura medieval
—— Segons sembla, els cereals eren la base alimentària de
l’època; també es menjaven força verdures. La carn era
més cara i, per tant, més prestigiosa, i era més comuna en
les taules de la noblesa; en concret, la carn de boví, com
la que se suposava que menjaven els convidats del text,
no era gaire habitual, per ser la més costosa.
—— Els valors cavallerescos són totalment oposats als que re-
presenta que practicaven les cuineres d’aquesta prestigio-
sa posada.
—— Es parla de llinatge perquè, tot i que no es diu, se suposa
que els convidats del protagonista, així com aquest mateix,
formen part de la noblesa.
—— Quan se solia sembrar sal sobre un terreny es feia per tal
que no hi creixés cap planta i que no pogués tornar a ser
productiu, ja que la sal esterilitza les llavors, asseca les
fulles... És a dir, amb aquest simbolisme marcaven que
aquell terreny quedaria improductiu per força temps, com
una manera d’assenyalar el gran mal que s’havia produït
allà.
Trets gramaticals i estilístics
—— El ritme, amb el vers tetrasil·làbic, és ràpid. És un vers curt
i no pot descriure els detalls d’allò que explica. No és un
text característic de narració popular ni per la temàtica ni
per la tria del vers utilitzat (totalment inversemblant en la
literatura catalana).
—— La rima (versos apariats) i el tipus de vers (tetrasil·làbic)
marquen totalment l’estil d’aquesta obra tan peculiar. Les
paraules que es poden associar amb intenció insinuant
són paraules de l’àmbit culinari, però també n’hi ha de fets
criminals o macabres.
Conclusió
—— És una narració còmica i irònica, talment una comèdia,
per l’exageració que devia pretendre provocar rialles al
públic lector. Les diverses anècdotes que ens explica i el
fet que sempre li suc-ceeixin al protagonista ens provoca
que observem el text d’una manera poc seriosa i com un
exercici de comicitat.
—— No és clar quin és el motiu dels crims, però se suposa que
és de tipus econòmic, ja que aquesta carn tenia força èxit
i els sortia a “bon preu”.
—— Com altres anècdotes que se’ns expliquen al llibre, es de-
via tractar d’una broma més.
—— Resposta oberta.
Act. 26 p. 87
Les dones, bàsicament Plaerdemavida en aquest fragment,
són les que veritablement mouen els fils dels temes amorosos
a palau, i fan anar Tirant d’una banda a l’altra segons els inte-
ressa. Tirant no és res més que un titella a mercè de Plaerde-
mavida o la Viuda Reposada, que són les que tallen el bacallà
en aquest tema.
Aquí les dones no són malvades, com en el llibre de Jaume
Roig; únicament són més astutes i atrevides, pel que fa al
tema amorós, que l’indecís i tímid Tirant.
Act. 27 p. 87
—— La posició de Plaerdemavida, amb el cap entre els dos
enamorats.
—— El control que exercia Plaerdemavida sobre els tocaments
de Tirant, mitjançant la pressió que feia sobre el cap de
l’heroi.
—— La Viuda Reposada cridant als peus del llit.
—— Tot de dones mig despullades demanant llum a la porta de
la cambra.
—— Plaerdemavida traient Tirant de l’escenari estirant-lo dels
cabells.
—— L’excusa de la rata.
—— L’emperador perseguint la possible rata, amb l’espasa a
la mà.
Els elements còmics o ridículs es van introduint gradualment,
fins que arriba el moment del crit de la Viuda, que desferma
tot un conjunt de reaccions, algunes de molt ridícules.
Act. 28 p. 87
—— Allitar-se al costat de la seva estimada.
—— La mà de Tirant tocant, primer, els pits de Carmesina; des-
prés, “el ventre i, des d’allà, més avall”.
—— La pell suau i fina de la noia i les paraules sensuals de
Plaerdemavida.
—— Més d’una hora que va estar Tirant tocant la noia i no se’n
cansava.
—— “Va voler provar fins on podia arribar a satisfer el seu de-
sig”.
—— Carmesina “només es defensava amb dolces paraules
perquè la dolça batalla no arribés al seu final”.
Els elements sensuals es troben des del moment en què
Tirant és col·locat al costat de Carmesina i van creixent en
intensitat gradualment. S’acaben sobtadament quan la
Viuda Reposada s’adona del que està passant.
Act. 29 p. 87
Resposta oberta.
Act. 30 p. 87
La rata és l’excusa que dóna Carmesina per explicar per què
havia cridat i per què tenia la cara esgarrapada. La rata és
l’element que trenca el moment plaent que vivien els dos esti-
mats, i podria ser el símbol de la Viuda Reposada, que sem-
pre anava de negre i interferia en la relació dels dos joves per
gelosia.
Act. 31 p. 87
Aquí se’ns presenta la relació amorosa de Tirant amb Carmesi-
na com un duel entre dues maneres de veure les relacions
prematrimonials de parella, un duel en què qui porta la veu
cantant no és cap dels dos amants, sinó un tercer, que vol que
aquest amor es pugui portar a terme lliurement, i que prefereix
saltar-se els encotillats ordres dels procediments amorosos i
deixar que la passió flueixi i es desenvolupi lliurement.
37

Act. 32 p. 87
La situació, per inversemblant, esdevé còmica, tot i que també
revestida d’elements eròtics. La barreja de les dues característi-
ques és constant en el text. L’erotisme en si no és diferent de
l’actual; la situació sí que és, certament, inversemblant.
Act. 33 p. 87
Un bon cavaller ha de defensar l’honor de les dones, especial-
ment de les nobles de rang superior, i aquí Tirant més aviat es
deixa endur pels seus instints i passions, i no sembla que tin-
gués aquesta intenció.
Els cavallers han de ser valents i segurs, i aquí Tirant es deixa
dur per Plaerdemavida, ja que sembla que no té prou valor
per fer el que fa per si sol.
Act. 34 p. 87
La Viuda Reposada, no solament en aquest fragment, intenta
avortar tot intent de relació amorosa entre Carmesina i Tirant,
ja que està enamorada de Tirant, encara que no ho confessi a
ningú, i té la clara intenció de guanyar-se’l, encara que sigui
amb paranys, per poder casar-se amb ell.
Act. 35 p. 87
Resposta oberta.
Act. p. 87
Contingut
—— Cal evitar disputes que no tenen sentit i que, sovint, són
fomentades per uns tercers que volen treure profit de la
situació. Els juristes, segons el text, vénen sovint a enredar
i a provocar, amb els seus arguments, que no se solucio-
nin els problemes, sinó que es facin més grans.
—— En l’episodi del rei En Pere i Berenguer Oller es revoltaren
diversos artesans pobres a causa de l’endeutament pro-
duït per l’augment d’impostos i preus per la guerra entre
Pere II i França. Com a conseqüència d’aquesta revolta,
Berenguer Oller i set revoltats més foren penjats i arrosse-
gats per la ciutat.
En aquest text, són penjats sis juristes, de manera preven-
tiva, per part del duc de Lancaster, per a evitar que la dis-
puta entre ferrers i teixidors anés a més, i per fer que els
juristes tinguessin en compte aquesta situació com a ad-
vertència de quines actituds no eren ben vistes per la mo-
narquia.
—— No sembla, segons el que podem deduir al text, que Mar-
torell tingués gaire bona idea del llenguatge com a mètode
per a resoldre conflictes; més aviat creu en sistemes més
expeditius i exemplarit-zants.
Trets gramaticals i estilístics
—— El text és un relat que el mateix Tirant està fent a l’ermità;
per tant, es tractaria del que es coneix com narració em-
marcada, ja que és un personatge de la mateixa ficció qui
explica una història de ficció a un altre personatge.
Alterna els moments de diàleg entre els dos personatges
que expliquen i escolten el relat (diàleg curt) amb els mo-
ments narratius, que són expressats pel mateix Tirant, ja
que representa que són fets que va viure i, per tant, ens
38
4. LA NARRATIVA FASTUOSA> UNITAT 1. Literatura medieval
els explica en primera persona (narrador intern).
Hi ha un moment en què el mateix narrador (Tirant) ens
assenyala que no recorda exactament quantes al·legacions
va fer cada part, cosa que provoca que el relat faci la sen-
sació de ser més versemblant.
Conclusió
És difícil relacionar el sentit de tota la novel·la amb aquest
fragment, però es podria dir que Tirant no era un home gaire
loquaç, però sí que li agradava actuar i portar a terme les se-
ves decisions, encara que fossin contundents.
Síntesi
Test p. 89
1-És una narrativa fastuosa...
2-Joanot Martorell i Ausiàs March.
3-Giovanni Boccaccio.
4-Són una obra boccacciana.
5-És una obra ambigua...
6-Cavalleresca, política i militar...
7-Té un estil d’una modernitat...
8-Són dues novel·les en què les dones...
9-El profit i la diversió...
10-Les dues frases...
Avaluació
Act. 1 p. 90
El luxe i l’elegància, representats per la roba de qualitat, les
joies, les pells, els brodats, la citació en occità que llegeix en el
fermall (la llengua dels trobadors) i el retaule.
Act. 2 p. 90
Com en el gòtic flamíger, el text posseeix una gran profusió
d’ornaments i d’elements decoratius, recerca el preciosisme,
treballa molt l’orfebreria...
Act. 3 p. 90
L’obra de Bernat Martorell s’associa amb l’anomenat gòtic
fastuós, caracteritzat per ser obres minucioses i detallistes,
preciosistes, amants del luxe, de l’etiqueta i de les formes
elegants, tal com representa que són els objectes i la cambra
de Laquesis.
Act. 4 p. 90
Que quedi seduït pel luxe i la bellesa dels objectes de la seva
filla, i, d’aquest manera, facilitar l’enamorament del cavaller
vers la donzella.
Act. 5 p. 90
La citació ens permet entendre el desig irrefrenable de la noia
vers el seu estimat cavaller.
La cita podria haver estat escrita, per exemple, per diversos
trobadors, però també per algú com Dant, que estima la seva
dona més enllà d’aquesta vida, o Ausiàs March, qualificat com
4. LA NARRATIVA FASTUOSA> UNITAT 1. Literatura medieval

“lo pus extrem amador”, pel seu desmesurat interès pels seus
amors i gran patidor dels sentiments de l’amor i el desamor.

Act. 6 p. 90
Se sent enlluernat per la seva bellesa, la seva joventut, el luxe
i l’elegància del palau i la cort.

Act. 7 p. 90
La moda es pot reflectir amb les robes que se’ns citen, els
brodats, etc., i la sofisticació de la cavalleria, amb les joies i el
retaule.

Act. 8 p. 90
És el lloc on dorm Laquesis. La mare pretén que dormi al
mateix llit on dorm la seva filla, encara que no alhora. És com
si permetés la seva relació.
En l’episodi del Tirant, els dos amants coincideixen al llit, en-
cara que Carmesina no ho sàpiga. La relació estaria en una
fase més avançada.

Act. 9 p. 90
Llista de paraules oberta. Evocarien el món luxós i elegant de
la noblesa medieval.

Act. 10 p. 90
Resposta oberta.

39
 1# Dimensió comunicativa
Coneixement de la llengua Act. 1 p. 96
In-o-por-tu-nes, re-i-vin-di-ca-ci-ons, Ra-fa-el, gua-nyi, vui-tè,
Act. 1 p. 94 ten-nis-ta, ma-llor-quí, anys, set-ze, mos-se-gar.
a: casa, pare, obligà.
ɛ: tela, feien, cel. Act. 2 p. 96
ɔ: esposa, rosa, resposta. Diftong creixent: iogurt, aigua, llengües, noia, hiena.
ə: penes, passat, sabíem. Diftong decreixent: pausa, aigua, coure, autoritat, neu.
e: carrer, festa, volgué. Triftong: creieu.
o: repartidor, avions, cançó.
Hiat: dia, aeroport, família, creieu, noia, traïdor, país.
i: límit, piscina.
u: portal, peruà, conec, reclús.
Act. 3 p. 96
Resposta oberta.
Act. 2 p. 95
Resposta oberta.
Act. 4 p. 96
a. Les aigües d’aquesta comarca són molt salines.
Act. 3 p. 95 b. Després de sopar sempre menja un gotim de raïm.
Perquè: [ə] Portal: [u] Repòs: [ɔ́] Cínic: [ í ] Casalot: [ɔ́] c. Els japonesos preparen uns quants plats amb algues
Colador: [ó] marines.
Recuperar: [á] Publicar: [u] Festa: [é] Perquè: [ɛ́] d. Els lleons no són animals diürns.
e. Per aquella època, quan els donaven una ordre l’obeïen.
f. T’agrairia que no anessis dient això a tothom.
Act. 4 p. 95 g. Necessito que em garanteixin la meva continuïtat.
ɛ: aquesta, bel, dens, intens, mel, nen, presa, rasclet, res, h. El fruit d’aquest arbre és molt amarg.
samarreta. i. Has vist quins peücs més graciosos duu el nen?
e: atent, dent, destre, estella, feble, festa, fusell, llei, neu, teu. j. No han coincidit a Berlín per poques hores.

Act. 5 p. 95 Act. 5 p. 97
ɔ: cargol, exclosa, floc, flonja, fora, heroi, pont, porcs, rosa, tron. Beneïa i agraïm porten dièresi; la resta, no.

o: color, desastrosos, fong, peons, poma, pop, por, revisor,

rossa, sancions. Act. 6 p. 97
País no en pot dur ja que la vocal i porta accent.
Oïda i beneït en duen perquè contenen un hiat, la i n’és la
Act. 6 p. 95
vocal tònica, però no pot portar accent.
a. Els vots de l’assemblea van decantar la decisió del govern. Agrair i obeirem no en poden dur ja que els infinitius i futurs
b. Quan es va produir l’assassinat, el sospitós era lluny del dels verbs acabats en vocal + -ir, tot i fer hiat, són excepcions
lloc dels fets. i no duen hiat.
c. Ens han encarregat un treball molt interessant sobre aus Coincidir també és un cas d’excepció a la regla, tot i ser hiat,
migratòries. ja que posseeix el prefix co-.
Adeqüi i pingüí porten dièresi per assenyalar que la vocal u es
d. A casa, sempre hem estat seguidors del Joventut de Badalona.
pronuncia en el grup -qüi o -güi.
e. El que més em meravella és la seva facilitat per adaptar-se Beneit no en duu ja que -ei- formen un diftong.
a situacions canviants. Assiduïtat en porta perquè és un hiat. Sol ocórrer en cultismes
f. Anem a la muntanya, que ara ve el bon temps. o paraules acabades, entre altres, amb el sufix -tat.
g. Aquesta situació representa un turment insuportable per a
la nostra mare. Act. 7 p. 97
h. Quan arriben els exàmens d’avaluació, no surto els caps CASTELLÀ CATALÀ
de setmana.
odio (verb) odio
i. Ens vam mullar moltíssim perquè no dúiem paraigua.
sinergia sinergia
j. És llavors quan va sorgir aquest moviment universitari de dioptría diòptria
protesta. aureola aurèola
k. T’asseguro que el cònsol és una persona molt propera i termostato termòstat
amable. monolito monòlit

40
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 1

eccema èczema pebre: [pɛ́βɾə]

interfon intèrfon caricatura: [kəɾikətúɾə]
adequat: [əɗəkwát]
Act. 8 p. 97 golafre: [guláfɾə]
A-e-ro-port, blau, hie-na, pe-üc, mai, cre-ueu, no-ia, io-gurt, calçot: [kəlsɔ́t]
fre-qüent, buit, re-mei, ra-ïm, te-o-re-ma, ai-gües, cau-reu, potent: [putén]
fruit, re-a-lit-zar, bo-a, peu, co-in-ci-dèn-ci-a.

Act. 9 p. 97 Lectura i comprensió

Cel-o-bert, vos-al-tres, re-u-ni-ficar, bes-a-vi, a-les-ho-res, e-
go-is-me, nos-al-tres, des-es-ti-mar, ac-ce-le-rar, trans-at-làn- Act. 1 p. 100
tic, in-e-fi-caç, col-i-flor. Les respostes són, ordenadament: V, F, F, F, V.

Act. 10 p. 97 Act. 2 p. 100

Agraïa, obeir, reduïm, inclouen i obeíeu. Titular: La candidatura Cuina Catalana Patrimoni de la Huma-
nitat arriba al Palau de la Música per Sant Jordi.
No té subtítol.
Act. 1 p. 99
L’entradeta va des de: «Els Cors Infantil...» fins al final del
Descripció Símbol AFI paràgraf: «a la UNESCO».
Trapezi fricatiu, alveolar, sonor [z] El cos és la resta de l’article.
pobre vibrant simple (bategant), alveolar, sonor [ɾ]
enginyer nasal, palatal, sonor [ɲ] Act. 3 p. 101
enginyer fricatiu, palatal, sonor [ʒ] a. Suport.
enfonsar nasal, labiodental, sonor [ɱ] b. Cor.
cossi fricatiu, alveolar, sord [s] c. Gastronòmica.
d. Col·laboradors.
arcbotant vibrant múltiple, alveolar, sonor [r]
e. Patrimoni.
anglès nasal, velar, sonor [ɳ]
roba aproximant (fricatiu), bilabial, sonor [β]
Act. 4 p. 101
mitjó africat, palatal, sonor [ʤ]
Promocionar: fomentar, propulsar...
agost aproximant (fricatiu), velar, sonor [ɣ]
Signatures: firmes.
indret nasal, alveolar, sonor [n]
Afegides: ajuntades, agregades, incorporades, sumades, uni-
patxoca africat, palatal, sord [ʧ] des...
cella lateral, palatal, sonor [ʎ] Objectiu: finalitat, fita...
camàlic nasal, bilabial, sonor [m] Diada: data assenyalada, festa...
educació aproximant (fricatiu), dental, sonor [ɗ]
Act. 5 p. 101
Act. 2 p. 99 Suport: atac.
a. nasal, velar, sonor [ŋ] angoixa Tradicionals: modernes, innovadores, trencadores...
oclusiu, velar, sord [k] aquella Programats: improvisats.
fricatiu, alveolar, sord [s] situació, insuperable
Presentar: cancel·lar, tancar...
b. fricatiu, palatal, sord [ʃ] queixals Regalat: cobrat.
fricatiu, alveolar, sord [s] destrossa, sortia, pels, queixals
oclusiu, bilabial, sonor [b] insuperable
Act. 6 p. 101
c. aproximant, bilabial, sonor [β] va, abolir, esclavitud, divuit
Qualsevol de les següents respostes és vàlida (una per fonema)
fricatiu, labiodental, sord [f] finals [ó]: acció, col·laboració, tota, tots, dos.
oclusiu, dental, sord [t] aquest, esclavitud, divuit
[ɔ́]: Patrimoni, nou, postres, història.
Diftong decreixent: Palau, vuitanta, motiu.
Act. 3 p. 99 [ɛ́]: set, ofert, aquestes, concerts.
[é]: des, cents, milers, assistents.
cova: [kɔ́βə]
refugi: [rɘfúʒi]
toll: [tóʎ] Act. 7 p. 101

ungla: [úɳglə] infantil: nasal, labiodental, sonor [ɱ]

regalat: fricatiu (aproximant), velar, sonor [ɣ]
arròs: [ərɔ́s]

41
 DIMENSIÓ COMUNIACTIVA 1

afegides: fricatiu, palatal, sonor [ʒ] Voluptat: complaença en els delits sensuals. Gran plaer.
música: fricatiu, alveolar, sonor [z] Xipolleig: acció de xipollejar (agitar-se alçant petites ones i
arribar: vibrant (múltiple), alveolar, sonor [r]. esquitxant la superfície d’una massa d’aigua.
Arter: viu, atrevit.
Act. 8 p. 101
a. S. preposicional. Fa de complement de règim verbal (o
complement preposicional regit). Act. 8 p. 103
b. S. nominal. Fa de complement directe. a. Sobtós («sobtosos» al vers 4).
c. «Amb el trio [...] Gilad». b. Fraudulent («fraudulents» al vers 6).
c. Afalac («afalacs» al vers 9).
Act. 9 p. 101 d. Furtiu («furtiva» al vers 11).
Què: ha regalat més de 2.000 postres de músic.
e. Insabuda (al vers 12).
Qui: la FICCG.
Quan: tota la tarda.
On: a la Plaça del Palau. Act. 9 p. 103
Per què: per promocionar la campanya Cuina Catalana Patri- Embriacs: abstemis.
moni de la Humanitat.
Viciosos: virtuosos.
Com: amb uns concerts dels Cors Infantil i Mitjans de l’Orfeó
Català i repartint punts de llibre. Esperança: desesperança.
Porucs: atrevits.
Amor: odi.
Act. 1 p. 102
No hi ha verbs al poema. És un poema líric, ja que ens ex- Dolçor: duresa.
pressa emocions i sentiments amb un llenguatge poètic carre- Pròdigs: garrepes
gat d’imatges.
Arteres: somortes

Act. 2 p. 102
El poeta es posa en el lloc dels infants, que, com que són pe-
Act. 10 p. 103

tits, viuen prop de la terra i han de mirar cap amunt per veure Mort [ɔ́] secrets [ə] mercaders [é] jugadors [u] promesa [ɛ́]
els pares, el món...
Act. 11 p. 103
Act. 3 p. 102 Mode d’art Punt d’art Sonoritat Símbol AFI
Perquè busquen sempre cridar l’atenció dels adults i que
Tèbia Aproximant Bilabial Sonor [β]
aquests els diguin paraules boniques.
Esperança Fricatiu Alveolar Sord [s]

Act. 4 p. 102 Jugadors Fricatiu Palatal Sonor [ʒ]

a. La dels infants. Pròdigs Oclusiu Velar Sord [k]
b. Adults o els pares. Xipolleig Fricatiu Palatal Sord   [ʃ]
c. Perquè s’esdevé, bàsicament, dins l’àmbit familiar.
d. Les llàgrimes; però també podrien ser els crits o qualsevol
altre mitjà per cridar l’atenció. Act. 12 p. 103
Resposta oberta.
Act. 5 p. 102
La b: rima consonant. Expressió escrita i oral

Act. 6 p. 102 Act. 1 p. 107

La c: apariats. Titular: Xoc d’un camió d’Olot.
Entrada: Un camió de transports... Skoda Octavia.
Act. 7 p. 103 Cos o desenvolupament: De resultats... d’emergència.
Picarol: cascavell gros o esquella petita, que es posa al coll
Què? El xoc d’un camió amb un turisme provoca un ferit.
d’un animal.
Qui? Una dona ferida.
Mesquí: gasiu. Mancat de generositat moral.
On? Al quilòmetre 1556 de la C-37 a Torelló.
Impàvid: sense por.

42
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 1

Quan? Ahir al matí.

Com? Un xoc frontal entre el camió i el turisme.
Per què? De resultat del xoc la conductora del tirsme ha resul-
tat ferida.

Act. 2 p. 107
Resposta oberta.

Act. 3 p. 107
Resposta oberta.

Act. 4 p. 107
Resposta oberta.

COMUNICACIÓ ORAL p. 107

—— Resposta oberta.
—— Resposta oberta.
—— La narració de la notícia és més detallada perquè no exis-
teix el suport visual.
—— Resposta oberta.

43
 Del XVI al XVIII,
2 tres segles cap a la modernitat
Act. a) p. 113
És una obra d’art barroca perquè utilitza la tècnica del claro-
bscur (joc de llums i ombres) i és molt realista. Els retrats
col·lectius és una altra caractarística d’aquesta pintura. En la
pintura barroca els efectes de profunditat, perspectiva i volum
s’aconsegueiexen sobretot amb els contrastos de llum i les
tonalitats del color. Efectivament, les descobertes científiques
van caracteritzar l’Edat Moderna , entre elles el telescopi, el
termòmetre, les transfusions de sang... Es van fer grans
avenços en el camp de l’anatomia, l’astronomia, la navegació,
la impremta, etc. Tal com reflecteix aquest quadre de Rem-
brandt, el cos humà va ser objecte de disseccions i explora-
cions que van posar les bases de l’anatomia, la fisiologia i la
patologia modernes.
Act. b) p. 113
L’aparició de la impremta de Gutenberg el 1450 va comportar
una gran revolució social i culturalm, ja qu va contribuir al
desenvolupament de l’individualisme, el racionalisme i de la
investigació científica. Aquest invent va ser una autèntica re-
volució tecnològica aplicada a la comunicació escrita i va ser
el principi fonamental per al periodisme.Amb la impremta es
trenca el monopoli de la reproducció de textos per l’Església i
apareix la figura de l’autor, així com la indústria de la impre-
mta. Aquest fet va originar una societat nova basada en
l’alfabetització. Es pot comparar amb internet pel fet que va
eixamplar moltíssim l’accés a la informació i en facilitar la
transmissió de manera molt ràpida.
Act. 1p. 120
Resposta oberta, però podria ser: el dramatisme i l’expressivitat
de les imatges, els sentiments que intenten expressar els per-
sonatges o les tècniques usades per Viladomat.
Act. 2 p. 120
Amb el contrast respecte a la resta de personatges dels qua-
dres, expressat en els sentiments que demostren, però també
en les tècniques pictòriques usades, fent-los més pàl·lids de
cara o amb un color diferent de roba...
Act. 3 p. 122
Una noia entra, de bon matí, a un jardí per a collir una violeta
i allà es troba el seu estimat ajagut a l’herba, que li proposa si
vol ser la seva estimada, cosa que ella accepta, sempre que
sigui amb dis-creció. Ella sembla que queda molt satisfeta de
la trobada.
Act. 4 p. 122
El seu estimat. La seva primera intenció és anar a collir una
violeta, però acaba sent una trobada amorosa, de final feliç
per a la protagonista.
44
Act. 5 p. 122
Aquí la paraula dolenta cal no entendre-la en el sentit actual,
és a dir, com a adjectiu, ja que, en realitat, és un participi de
present del verb doldre. Seria el que avui dia diríem amb el
gerundi; aquí ho expressaríem amb mots com ara patint o
sofrint.
Act. 6 p. 122
Jardí, de matinet, l’aire dolcet, herbeta.
El locus amoenus és un tòpic poètic que fa referència al fet
que la natura és el decorat ideal, d’origen clàssic, poblat per
pastors o nimfes (que no és el nostre cas), o bé símbol de la
vida pura i senzilla (que és el nostre cas).
Act. 7 p. 122
En la tradició popular, en què es trobaria situat aquest poema,
els diminutius s’acostumaven a fer servir per a indicar un to
d’ingenuïtat en els protagonistes, com sembla que és el cas
de la nostra.
Act. 8 p. 122
És el que s’anomena refrany o tornada, i solen ser uns versos
que es repeteixen a cada estrofa. Intenten expressar el seu
estat d’ànim i el seu turment.
Act. 9 p. 122
Sonet. Format per dos quartets i dos tercets.
Act. 10 p. 122
És una exageració pròpia del Barroc i d’un autor com F. Vicent
Garcia, molt amant de les burles caricaturesques. No cal
prendre-s’ho seriosament, de la mateixa manera que la inten-
ció del poema.
Act. 11 p. 122
Bresques: estructures de cera del rusc, construïdes per les
abelles, destinades a l’emmagatzematge de la mel i del pol·len.
Trepada: foradada, perforada.
Gelosia: cloenda feta de llistons que hom posa a les finestres
perquè no entri la llum.
Grops: nusos de la fusta formats per concrecions dures.
Vèrmens: cucs.
Burullada: erupció cutània en forma de petits grans.
Act. 12 p. 122
Es tracta d’un poema burlesc, talment com els que el movi-
ment anomenat vallfogonisme escriurà al llarg dels segles se-
güents després de la mort del rector.
 UNITAT 2. Del xvi al xviii, tres segles cap a la modernitat
Act. 13 p. 122
N’és ple. A tall d’exemple: Monja corcada (vers 1), formatge
ullat (vers 3), els versos 5 i 6 o el darrer vers.
Act. 14 p. 122
La fatalitat pel pas del temps, que és un dels temes conside-
rats seriosos.
Act. 15 p. 122
Subtil, breu, noble, viu, vil, inútil i infeliç.
Són diversos. Alguns fan referència a característiques atribuï-
bles a persones; altres suggereixen rapidesa d’alguna activitat.
Act. 16 p. 122
En el moment del naixement.
Act. 17 p. 122
Bressol d’esmeralda és el punt de partida de la font; per tant,
probablement és la deu d’on brolla l’aigua. Urna de safir
s’entén com el punt final de l’aigua de la font, i podria ser
qualsevol recipient vàlid per a beure. En tots dos casos es
tracta de metàfores els significat de les quals insisteix en la
brevetat de la vida, marcades pel seu inici, pel naixement
(bressol) i pel final, per la mort (urna).
Act. 18 p. 122
Ens parla de la font, del lliri i el clavell, del llum, del foc, del cos
i del cor. De tots ells ens parla del seu final i què en queda.
Act. 19 p. 122
El poema “Desengany del món” és hexasil·làbic. El de Vicent
Garcia és decasil·làbic, tal com correspon al sonet.
Es pot considerar més “viu” un poema de 6 síl·labes que no
un de 10, ja que són versos més curts.
Act. 20 p. 122
Es tracta d’octaves (estrofes de vuit versos) decasil·làbiques;
en concret, de versos cesurats després de la quarta síl·laba (4
+ 6), que és el que s’anomena el decasíl·lab clàssic català.
Això ens fa pensar en un tret de la seva poesia, que és el se-
guiment de la tradició poètica catalana.
Act. 21 p. 122
Resposta oberta en la primera pregunta.
Va ser musicat per Guillermina Motta, amb la cançó que va
anomenar “L’amor és que m’aturmenta”, inclosa al disc Visca
l’amor (1968).
Act. 22 p. 122
Exercici obert.
Act. 23 p. 122
La verola és una malaltia infecciosa, greu i contagiosa que pot
arribar a causar la mort. Es va eradicar l’any 1980. És una
malaltia vírica. La seva transmissió es produeix per la inhala-
ció del virus contingut a l’aire, provinent de la mucosa d’una
persona infectada. En general, es caracteritza per l’aparició de
pàpules i febre.
Resposta oberta en la segona part de l’exercici.
Act. 24 p. 122
En el primer parla de la lletjor d’una dona, des del punt de
vista físic, mentre que en el segon el poeta admira la bellesa
d’una dona. Són situacions antagòniques i extremament exa-
gerades sobre la bellesa o lletjor de dues dones.
Act. 25 p. 122
Es tracta de Joan de Cardona i Requesens, capità general de
les galeres a Sicília i Nàpols, que va participar a la batalla de
Lepant el 1571.
Se’l compara amb Aquil·les i Hèctor, herois de la mitològica
guerra grega de Troia.
Amb aquesta comparació es pretén donar caràcter de mite
català al capità Cardona.
Act. 26 p. 122
Resposta oberta.
Act. 27 p. 122
Resposta oberta.
Act. 28 p. 122
Resposta oberta.
Comentari p. 123
Trets gramaticals i estilístics
—— El poema és un sonet; per tant, està format per dos quar-
tets i dos tercets decasíl·labs. La rima, com correspon a un
sonet, és consonàntica, i l’esquema que segueix és: ABBA
als dos quartets, i CDE als dos tercets.
Al segon vers hi ha una elisió (finíssima atzabeja). Al
quart, una sinalefa (Flora un). Al cinquè, una altra elisió
(Entre ells), així com al sisè (que amb). Al vuitè, una si-
nalefa (pinta i). Al desè, novament una elisió (que amb),
així com al dotzè (que el).
—— Hi ha hipèrbaton ja que s’ha alterat l’ordre habitual de la fra-
se. Aquest hauria de ser: La bella Flora polia sos cabells de
finíssima atzabeja, a qui els d’or més fi tenen enveja, en un
terrat, un dia, amb una pinta de marfil. Tanmateix, aquests
tres últims circumstancials podrien variar la seva posició.
—— El poeta és un observador de la bellesa de la noia, i del joc
de contrastos que es dóna entre els cabells i la pell
d’aquesta. En explicar-ho en primera persona podem com-
provar com aquesta observació l’afecta emocionalment.
45

—— Atzabeja: variant del lignit negre.
Campeja: està al camp. També, lligar el color del camper
amb el de les llistes.
Atònit: esbalaït d’estupor.
Tregües és un castellanisme. La paraula correcta en català
seria treves, que són les cessacions temporals d’hostilitats
entre enemics en guerra, o de lluites, treballs o sofrences.
Act. 29 p. 125
Tustar: colpejar, pegar. Trucar a la porta amb els nusos dels
dits.
Sarraí: àrab, mahometà.
Rossí: cavall de mitjana qualitat que servia per a la caça i la
guerra.
Act. 30 p. 125
El marit de l’Escriva enganya els sarraïns, i especialment el
rei, fent-se passar per pelegrí. L’Escriva enganya el qui volia
ser el seu marit (el rei sarraí), marxa amb el seu espòs cristià i
li roba l’or tot fent veure que busca la camisa.
Act. 31 p. 125
Fent-se passar per pelegrí i demanant caritat.
Act. 32 p. 125
És important, ja que representa que eren els invasors, els
enemics dels cristians, i normalment haurien de tenir alguns
trets que els fessin ser uns personatges negatius i desagrada-
bles. Aquí, el rei ha raptat una noia i la farà casar amb ell,
possiblement contra la seva voluntat.
Act. 33 p. 125
Amb el seu marit cristià, que es casà amb ella quan era molt
petita perquè ell marxava a la guerra.
Act. 34 p. 125
Ella no es pot escapar sola del castell del rei moro. Quan des-
cobreix el seu marit cristià se li obre el cel i ella mateixa pren
la iniciativa de la fugida. La dona no té poder decisori sobre el
seu futur (matrimoni).
Act. 35 p. 125
No. És molt estrany que haguessin pogut fugir en realitat, però
el més estrany és el paper del riu en la fugida, que permet
que passin els cristians però no els àrabs.
Act. 36 p. 125
Els versos són de 6 síl·labes. La rima és monorima, ja que
sempre és la mateixa, i es podria dir que és assonant en els
versos parells.
46
UNITAT 2. Del xvi al xviii, tres segles cap a la modernitat
Act. 37 p. 125
El protagonista és en Joan de Serrallonga, conegut bandoler.
El narrador representa que és ell mateix.
Act. 38 p. 125
Representa que són versos de 7 síl·labes, com tradicional-
ment correspon al romanç. Però la mètrica no sempre és re-
gular; per exemple, el vers 5è (En teníem dugues heretats) té
9 síl·labes.
La rima és assonant als versos parells, i és monorima.
Act. 39 p. 125
Un enfrontament amb un xicot que acabà amb la vida
d’aquest, i el fet que el difunt fos fill d’una família benestant,
que va reclamar justícia al rei.
Act. 40 p. 125
Perquè tenen por del sanguinari bandoler, ja que saben que
ha matat molta gent.
Act. 41 p. 125
A tall d’exemple: dugues, ‘renco, li’n vaig prendre-li, a en el
rei, saberia, codrilla, gasto, assentats, per ‘xò, ‘guera.
Act. 42 p. 125
No. Més aviat se’n sent orgullós.
Act. 43 p. 125
Una persona sense escrúpols, que mira pel seu benefici i interès.
Act. 44 p. 125
No n’hi ha gaires. Les que hi ha són més aviat formals: algun
hipèrbaton, anàfora o el·lipsi.
No es tracta de poesia lírica, sinó de narrativa.
Act. 45 p. 125
En la primera, l’Escriveta, una noia molt jove, es compromet
de matrimoni amb un noi abans que aquest marxi a la guerra.
Quan el noi torna, es troba que la seva promesa ha estat rap-
tada per un rei àrab. El noi, disfressat de pelegrí, surt a bus-
car-la. La troba el dia abans del seu casament amb el monarca
musulmà. Planegen la fugida del castell i roben unes joies del
rei. Fugen, i l’aigua del riu els permet una millor escapada.
En la segona, Joan Sala és un noi casat i amb terrenys que,
un dia, es va barallar amb un altre jove, i el matà. Com que el
mort era de família benestant, el protagonista ha de fugir, i
s’ajunta amb un grup de bandolers, dels quals s’escindirà,
més endavant, per formar la seva pròpia quadrilla. A conti-
nuació ens relata un episodi d’un atac que cometeren a un
hostal valencià.
UNITAT 2. Del xvi al xviii, tres segles cap a la modernitat

Act. 46 p. 125 Act. 55 p. 125

En la primera, el rei Carles III. En la segona, el naixement de Resposta oberta.
Jesús, fill de Déu.

Act. 56 p. 125
Act. 47 p. 125
Del cor de les Guilleries
Personificació.
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
Act. 48 p. 125
les parets de Tavertet.
Les dues primeres composicions són romanços, i les dues
versions d’“El cant dels ocells” són cançons; la segona versió,
en concret, una nadala. Des de Sau a la Cellera
des del far al Matagalls,
Act. 49 p. 125 el trabuc d’en Serrallonga
Les primeres versions sobre la seva vida són d’autors anònims. tornarà als amagatalls.
Més tard, l’han tractat autors tan diversos, en la literatura ca-
talana, com Víctor Balaguer, Joan Reglà, Joan Fuster o Llo-
renç Capdevila, Torna, torna, Serrallonga,
Segona part de l’exercici: resposta oberta. que l’alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
Act. 50 p. 125
que la terra ens robaran.
Carles Tercer es tracta de l’arxiduc Carles, pretendent al tron
Segona part de l’exercici: resposta oberta.
d’Espanya, que va desembarcar a Barcelona el 1705 en el
context de la Guerra de Successió. El Bord és el nom despec-
tiu que rep Felip V, de la dinastia Borbó de França, designat Act. p. 126
rei d’Espanya al testament de Carles II, el darrer monarca es-
panyol de la Casa d’Àustria. Aquesta cançó es va imprimir en
Contingut
un full solt de l’any 1705 i s’ha d’entendre com una de les que
foren dictades en aquest moment per donar suport a l’opció —— El suïcidi de Lucrècia.
austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa. —— El fet de salvaguardar el seu honor, que ha estat tacat per
la violació de Tarquini.

Act. 51 p. 125 —— Brutus relaciona el sacrifici de Lucrècia amb la tirania

exercida per part dels Tarquini en el seu govern.
Rossinyol: ocell cantaire que amida uns 16 cm i que té un
color marronós, tret de la cua, vermellosa. —— Es queixa de la situació política del seu país.

Cadernera: ocell que té gran afició per les llavors dels cards.
Fa uns 12,5 cm de llargada. Té colors diversos.
Verdum: ocell cantaire d’uns 14-16 cm, de color verd gro-
guenc.
Lluer: ocell d’uns 11 cm, de color verd groguenc.
Segona part de l’exercici: resposta oberta.
Act. 52 p. 125
Si no ho hagués fet hauria hagut de passar un judici, amb
sort, i sabia que el resultat no li hauria estat favorable.
Segona part de l’exercici: resposta oberta.
Act. 53 p. 125
Resposta oberta.
—— Es tracta de versos alexandrins, és a dir, versos de 12
síl·labes cesurats per la meitat (6+6). Els versos rimen de
forma apariada (AA, BB, CC...) i consonant.
—— El llenguatge grandiloqüent, ple d’expressions emocional-
ment doloroses (horror, vida desgraciada, deshonrada...), de
paraules de profund contingut ètic (honor, virtut, sofrir, mo-
rir...), la tensió palpable en les paraules de Lucrècia, la deses-
perança del marit en veure el suïcidi de la seva muller...
—— Sens honor, esta, concloïgam, veent, vivia a l’honor, céssia
de viure, pues, feis, finir les penes mies, a lo menos, muir,
adiós, se van tancant, auméntia, aconsolada, pues, aün,
este, vostro, companyero, dant-vos, ab.
Algunes són arcaismes, i altres són castellanismes. L’ús de
castellanismes era habitual en els escrits de l’època, ja
que, així, el text guanyava en importància, ja que el caste-
llà era una llengua de cultura en aquells moments, cosa
que no passava amb el català.

Act. 54 p. 125 Act. 55 p. 128

Resposta oberta. És un estil plenament col·loquial, talment com si ho estigués

explicant de paraula.

47

Act. 56 p. 128
Friolera: cosa insignificant.
“Birlotxo” (no apareix al DCVB): carruatge lleuger i sense co-
berta, de quatre rodes i quatre seients, obert pels costats i
sense portes.
Porra (aguantar la porra): suportar les molèsties que els altres
ens ocasionen.
Ens hi podem referir com ximpleria, bajanada (friolera), carru-
atge (birlotxo) i aguantar–se (aguantar la porra); d’aquest últi-
ma expressió, avui dia, els alumnes també en diuen agobiar,
ratllar o altres.
Act. 57 p. 128
Alguns castellanismes: mitat, hombro, luego, demés, birlotxe,
pase...
Els castellanismes, tal com hem dit a l’obra Lucrècia, donaven
major importància a l’obra; eren una característica que
s’usava per a fer-la més prestigiosa.
Act. 58 p. 128
És força precís explicant-nos el recorregut que segueixen,
però no en les descripcions dels llocs i persones. Ens ofereix
una imatge de les ciutats com pobres, insegures, plenes de
soldats, estretes...
Act. 59 p. 128
Parteixen de Barcelona ciutat; en concret, del centre antic de
Barcelona, ja que diu que parteixen del carrer del Pi, on tenia
la seva residència l’escriptor d’aquest text. Van cap a la plaça
de la Cucurella i, des d’allí, cap a altres carrers fins a arribar al
Portal Nou, per on sortirien de la ciutat emmurallada. Ens
torna a parlar després del recorregut a partir del carrer de
Sant Andreu, ja als afores de la ciutat medieval.
Act. 60 p. 128
Pel que ens diu al principi del text, veiem que posseeix una
torre, el masover de la qual és el Miquel Badaló. No deu ser
gaire gran de dimensions físiques ni gaire pesat, ja que un
mosso el carrega a coll perquè el narrador no caigui per terra.
Per la manera com descriu el pèssim estat de l’hostal de la
Garriga, fa la impressió de ser un home no gaire acostumat a
passar penúries econòmiques, és a dir, que seria un home de
llinatge noble i benestant.
Act. 61 p. 128
Quan tenen un problema amb el pase, ens parla del doctor
Bardolet, que anava dalt del birlotxe. A Mollet, veiem que qui
condueix la diligència és un tal Francesc. A més, ens parla del
mosso don Joa-net, que carrega el baró a coll (no sabem si
aquest mosso va o no en el mitjà de transport). A la Garriga
ens cita una altra persona que va a bord del birlotxe: Jaume
Sanoguera. I hi ha, evidentment, el baró de Maldà. Per tant,
devien ser 4 o 5 les persones que anaven al damunt del carro.
Com que és un transport de 4 seients, el mosso possiblement
no anava a la diligència.
48
UNITAT 2. Del xvi al xviii, tres segles cap a la modernitat
Act. 62 p. 128
Per exemple, quan parla del camí anomenat del Purgatori.
Algunes expressions franceses quan les escriu catalanitzades
irònicament, com ara arretez o mussiú. També quan el passen
a coll pel terreny fangós. O quan ironitza sobre la bona nit que
es prometen, vist els matalassos que tenen a l’hostal.
Act. 63 p. 128
Al principi, ens diu que surten de Barcelona el 17 de setem-
bre a les 5 del matí. Arriben a la Garriga (segons sembla) a
dos quarts de set del vespre, i allí fan nit. Se suposa que, des
d’allí, devien anar a Vic al dia següent.
Act. 64 p. 128
Mitjançant els seus escrits podem veure els diversos senti-
ments que experimenta el narrador, com ara l’odi vers els
francesos o el disgust que sent a l’hostal de la Garriga, ja que
el seu personatge no es manifesta oralment en la narració.
Act. 65 p. 128
Es veu clarament un rebuig i una fòbia vers els francesos. Per
exemple, és molt clar al final del primer paràgraf del text,
quan diu “bruts com uns porcs, solent-se ja dir dels france-
sos, gavatxos porcs”...
Els anomena sovint amb l’apel·latiu de gavatxos. També usa la
forma gavaus.
Gavatx és un apel·latiu pejoratiu que s’aplicava per a anome-
nar despectivament les persones vingudes d’Occitània. El ter-
me apareix a Catalunya per primer cop el 1603. Però abans
(s. xv) ja usa-ven aquest mateix mot els occitans per a desig-
nar els treballadors estrangers provinents de regions pobres.
Avui dia, a Catalunya, designa qualsevol francès.
Act. 66 p. 128
El purgatori és l’espai entre el cel i la Terra on es troben les
ànimes dels pecadors que no es mereixen l’infern. Metafòrica-
ment parlant, doncs, és un lloc que està creat per a fer patir
els seus hostes per tal que depurin els pecats i aconsegueixin
la glòria divina. Aquí, és un camí que fa patir els carruatges
que hi circulen.
Act. 67 p. 128
Segons la llegenda catòlica, sant Cristòfol de Lícia era un ge-
gant que ajudava els viatgers a travessar un perillós gual,
portant-los sobre les seves espatlles. Per tant, la situació que
viu el narrador és semblant a la de la llegenda.
Act. 68 p. 128
Sembla que el que li molesta més és tot el temps que perden
amb papers i altres controls per part dels francesos, cosa que
fa que no puguin arribar a l’hora que els interessava on volien
anar.
UNITAT 2. Del xvi al xviii, tres segles cap a la modernitat
Act. 69 p. 128
L’habitació era excessivament austera: ni quadres, ni imatges,
ni llums, ni mobiliari de cap tipus; fins i tot sense matalassos,
sinó que eren màrfegues carregades de palla, que queia pels
forats. Tot plegat feia pressuposar que passarien una mala nit.
L’hostal era molt incòmode: el portal, baix i estret; les escales
dolentes i perilloses; l’habitació sense llum, sense res per
penjar la roba, pràcticament buida, tan sols un llit amb una
pobra màrfega de palla. Tot molt poc acollidor.
Act. 70 p. 128
Els adverteixen que ja els depuraran a Montcada.
Act. 71 p. 128
Resposta oberta.
Act. 72 p. 128
A finals de l’any 1807, les tropes franceses entraren a Espan-
ya, teòricament per a ajudar a envair Portugal, però els plans
de Napoleó, el president francès, anaven més enllà, i va anar
prenent posi-cions a diferents ciutats, com ara Barcelona, per
tal d’enderrocar els Borbons d’Espanya i suplantar-los amb la
seva pròpia dinastia. Tanmateix, hi hagué diverses revoltes
contra l’exèrcit francès, així com una gran pressió popular
contra aquests, que desembocà en la victòria borbònica el
1814.
Així doncs, el 1808, quan es produeix la narració, es vivia la
primera part d’aquest procés: la invasió.
Act. 73 p. 128
Aquest relat ens proporciona detalls sobre la geografia barce-
lonina, així com pinzellades d’algunes poblacions del voltant.
També podem veure detalls de la vida quotidiana: l’hostal, el
mitjà de transport usat...
Podem observar alguns detalls del que seria una ciutat ocu-
pada per un exèrcit estranger, que podria ser el més interes-
sant o original d’aquest fragment.
Act. 74 p. 128
Aproximadament podria ser així:
“I vam emprendre la marxa vers la ciutat de Vic el ja citat dia
17 de setembre [...]. Un cop ja passades les cinc del matí,
amb el cofre ple de la nostra roba habitual i alguna bagatel·la,
vam dirigir-nos des del carrer del Pi cap a la plaça de la Cucu-
rella, i d’aquí a la plaça de Santa Anna, girant a la dreta vers el
carrer Comtal, després la Volta de les Jonqueres i, posterior-
ment, el carrer de Sant Pere més alt, girant a l’esquerra vers el
Portal Nou. I jo anava ben abrigat, talment com un malalt,
amb la capa i la gorra de la perruca. [...] No ens va fer cap
gràcia trobar-nos molts soldats francesos que anaven cap a
Barcelona, molt bruts, als quals, pejorativament, se’ls anome-
na gavatxos. I anaven molt desarreglats, i devien ser uns cent,
tots carregats, amb la motxilla a l’esquena i l’escopeta a les
espatlles”.
Act. 75 p. 128
Resposta oberta.
SÍNTESI
Test p. 129
1- Es recuperen els valors i models del món clàssic grecollatí.
2- Es deixessin de copiar textos de forma manuscrita.
3- El castellà va anar guanyant pes...
4- Francesc Vicent Garcia.
5- Pel prestigi de la literatura castellana d’aleshores.
6- El desengany de la realitat, el pas del temps i la mort.
7- Majoritàriament monges.
8- Desengany, pessimisme i desmesura.
9- Es caracteritza per ser un aiguabarreig d’estils literaris.
10- Arribava a tots els estrats de la societat, era en català i es
transmetia habitualment de forma oral.
Avaluació
Act. 1 p. 130
L’ús de la llengua catalana, la seva consideració i la influència
que exerceix el castellà en territoris de parla catalana.
Act. 2 p. 130
Don Pedro parla de l’abús que es fa del castellà a València, el
seu territori (“entre nosaltres”). També usa paraules pròpies
del valencià, com ací, açò, o la forma verbal consideràs.
Lívio critica que els nobles hagin abandonat la llengua catala-
na i diu: “condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre
nosaltres”, amb la qual cosa s’inclou dins l’estament nobiliari.
També usa l’ací; tot i que, en canvi, diu ço al que don Pedro
anomena açò. Fàbio, però, alterna els dos mots: ço i açò.
Act. 3 p. 130
Pel que fa a la importància, recorda els temps dels reis del
casal de Barcelona, quan la llengua del rei era el català, i el
mateix Pere III va escriure la seva obra en aquesta llengua.
També assenyala que és prou vigent; tant que, fins i tot, es
parla en una part d’Aragó (la zona limítrofa). A més, assenyala
que, de seguir per aquest camí de menyspreu de la llengua,
deixarà de fer-se servir i desapareixerà; per tant, semblarà
que els castellans ens hagin conquerit.
Act. 4 p. 130
Hi ha una actitud de respecte vers el castellà.
Les primeres paraules de don Pedro denoten un cert complex
d’inferioritat del català respecte del castellà. Les de Lívio con-
textualitzen la situació, explicant que és un fenomen dels seus
dies, però no del passat. Fàbio creu que poca cosa es pot fer
per a superar la situació que viuen en relació amb el conflicte
lingüístic.
49
 UNITAT 2. Del xvi al xviii, tres segles cap a la modernitat

Act. 5 p. 130
No existeix equilibri lingüístic, pel que es veu. Es produeix el
que, avui dia, anomenem diglòssia, ja que la llengua castellana
és la llengua de la gent d’alt estatus; en canvi, tot i que no es
diu, s’intueix que el català queda reservat a la gent del poble.

Act. 6 p. 130
Pel que diu don Pedro, la situació al País Valencià és pitjor
que la que es viu a Catalunya. Però, en general, observem
que el castellà va guanyant ús sobre el català, especialment
entre la gent més cul-tivada o d’alt nivell social.

Act. 7 p. 130
Sí que existeixen: són els territoris de la Franja de Ponent. Avui
dia encara s’hi parla català, encara que la legislació aragonesa
anomeni la llengua que allí es parla amb l’acrònim lapao.

Act. 8 p. 130
Hi ha diversos castellanismes, propis de la llengua oral, com
ara atràs, grossera, apellido... També hi ha un cert abús, en
alguns moments, de la conjunció i, propi de la parla. Hi ha
expressions pròpies de l’oralitat, com ara així com ho dic, més
avant, vos diré...
La funció que tenen és la de fer la sensació de la naturalitat
pròpia d’una conversa entre coneguts; per tant, és lògic l’ús
del registre col·loquial.

Act. 9 p. 130
Martí l d’Aragó, conegut com Martí l’Humà o l’Eclesiàstic. En
morir el 1410 sense descendència masculina provocà la des-
aparició del que es coneix com dinastia barcelonina o casal de
Barcelona. Per tal de dotar d’un rei la corona, s’arribà a un
acord en l’anomenat compromís de Casp per a entronitzar
Ferran I, i, amb ell, una nova dinastia: els Trastàmara.
Segons Lívio, això provocà una castellanització de la cort
aragonesa.

Act. 10 p. 130
Primerament per l’ús del diàleg, gènere que ens permet veure
els pensaments de l’autor, així com transmetre’ls als lectors de
forma amena mitjançant una conversa entre els protagonis-
tes. A més, pel seu esperit reformista, present en l’esperit del
diàleg dels personatges; en aquest fragment hi ha una clara
intenció de cridar l’atenció al lector sobre l’ús que es fa en
aquells moments del català i la situació de diglòssia respecte
del castellà.

50
 2 Dimensió comunicativa

Coneixement de la llengua Act. 2 p. 136

Boscs: bosc.
Act. 1 p. 134 Globus: globus.
Són oracions: a, c, f, g, i. Són frases: b, d, e, h, j. Dilluns: dilluns.
Costos: cost.
Act. 2 p. 134 Desitjos: desig.
a. Subjecte: La meva germana. Predicat: té dos fills. Peix: peixos.
b. Subjecte: L’oficina. Predicat: aquell matí era força conco- Pres: presos.
rreguda.
Eixugacabells: eixugacabells.
c. Subjecte: Més de quinze mil nous refugiats. Predicat: du-
rant aquest mes han arribat al camp. Coure: coures.

d. Subjecte: no n’hi ha (impersonal). Predicat: La setmana Estaca: estaques.

que ve plourà gairebé cada dia.
e. Subjecte: no n’hi ha (impersonal). Predicat: És força
d’hora.
f. Subjecte: Vosaltres. Predicat: teniu la solució als vostres
problemes a l’abast de la mà.
g. Subjecte: el·líptic (nosaltres). Predicat: comprarem l’última
pel·lícula del superheroi.
h. Subjecte: el·líptic (tu), que es correspon amb el vocatiu
«Maria». Predicat: tens les claus del garatge a la bossa?
i. Subjecte: Qui més qui menys. Predicat: ha comès alguna
infracció de trànsit al llarg de la seva vida.
j. Subjecte: no n’hi ha (impersonal). Predicat: Hi ha alguna
dada equivocada a l’informe.
Act. 3 p. 134
Resposta oberta.
Act. 3 p. 136
a. El fi d’aquest... / La fi de la temporada...
b. El llum que hi havia... / ... la llum del matí.
c. La pudor de les clavegueres... / El pudor li va impedir...
d. ... perdre el son. / ... em ve la son.
e. ... la terra necessita... / El terra de fusta...
Act. 4 p. 136
Són femenins: amargor, anàlisi, aroma, calor, claror, dent, fel
(pot ser femení o masculí), olor, postres, resplendor, suor i
xocolata.
Són masculins: avantatge, compte, corrent, costum, deute,
dot, dubte, espinacs, front, full, llegum, fel (pot ser masculí o
femení), pendent i senyal.

Act. 1 p. 137
Act. 1 p. 135
Masculí sing. Femení sing. Masculí plural Femení plural
Entrada: nom. La: determinant. De: preposició. Ha provocat:
verb. Molt: adverbi. Per: preposició. Escalfament: nom. Qua-
fort forta forts fortes
tre: pronom numeral. Toràciques: adjectiu. Hospitalari: adjec-
tiu. A: preposició. S’: pronom feble. Davant: preposició. feliç feliç feliços felices

panxut panxuda panxuts panxudes

Act. 1 p. 136
groc groga grocs grogues
Cardiòleg: cardiòloga.
Mestressa: amo. indignant indignant indignants indignants
Ase: somera.
pobre pobra pobres pobres
Bruixa: bruixot.
Truja: porc. xaró xarona xarons xarones
Actor: actriu.
fosc fosca foscos/foscs fosques
Un drapaire: una drapaire.
El mussol mascle: el mussol femella. cultural cultural culturals culturals
Pescador: pescadora.
horrible horrible horribles horribles
Euga: cavall.

52
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 2

Act. 1 p. 139 Act. 5 p. 140

a. Aquesta: determinant demostratiu. Tres: quantificador, numeral Dubtosa: segura, fidedigna, certa...
cardinal. L’: determinant article definit.
Desenvolupat: aturat, reduït, escurçat...
b. Certes: quantificador indefinit. El: determinant article definit.
Distintius: impersonals, impropis...
Seu: determinant possessiu tònic.
c. Massa: quantificador quantitatiu. Aquesta: determinant demos- Conclòs: començat, iniciat...
tratiu. Catalogats: desordenats...
d. Algunes: quantificador indefinit. Força: quantificador quantitatiu.
e. Tot: quantificador indefinit. Els: determinant article definit. Seus: Act. 6 p. 141
determinant possessiu tònic.
«Reunions de totes...»: partitura.
f. La: determinant article definit. Més: quantificador quantitatiu in-
«Fixat, establert...»: determinat.
variable.
g. Qualsevol: quantificador quantitatiu indefinit. La: determinant «Fragments de composicions...»: preludis.
article definit. Els: determinant article definit. «Enumeració...»: catàleg.
h. Cada: quantificador indefinit. «Dissertació...»: tesi.
i. Quantes: quantificador quantitatiu indefinit. La: determinant arti- «Condició d’autor»: autoria.
cle definit. Aquesta: determinant demostratiu.
«Persones versades...»: musicòlegs.
j. La: determinant article definit. Quarta: quantificador numeral
partitiu. Els: determinant article definit. Aquella: determinant de- «Reals, específiques, particulars»: concretes”.
mostratiu.

Act. 7 p. 141
Act. 2 p. 139
«Òrgan». Quan es parla d’instruments musicals, la paraula
a. Quantitatiu. correcta és orgue.
b. Adverbi.
c. Adverbi. Act. 8 p. 141

d. Quantitatiu. Estableix una oposició entre les dues proposicions; és una

conjunció coordinada adversativa. Altres conjuncions similars
e. Adverbi. serien: tanmateix, però, altrament...
f. Adverbi.
g. Quantitatiu. Act. 9 p. 133
h. Adverbi. Falten els accents de: últim, música, símbol, últim, Varsòvia,
Venècia, Albertí, guió, Tomàs, és.
i. Quantitatiu.
j. Adverbi.
Act. 10 p. 141
k. Quantitatiu.
l. Adverbi. Mode Punt Símbol
Sonoritat
d’articulació d’articulació AFI
Lectura i comprensió
mètode aproximant dental sonor [ɗ]
Act. 1 p. 140
Són vertaderes les afirmacions a i c, i falses la b i la d.
anàlisi fricatiu alveolar sonor [z]
Act. 2 p. 140
Resposta oberta. vibrant
permès alveolar sonor [r]
múltiple
Act. 3 p. 140
Resposta oberta. alemany nasal palatal sonor [ɲ]

Act. 4 p. 140
Notícia. És un text breu, de caràcter informatiu i objectiu que creades oclusiu velar sord [k]
ens informa d’una novetat informativa.

53
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 2

Act. 11 p. 141 Act. 7 p. 143

Resposta oberta. Els ha recorregut tants cops que ja se’ls coneix de memòria.

Act. 1 p. 142 Act. 8 p. 143

a. Vertadera. Resposta oberta. Però ve a expressar-nos el contrast que

b. Falsa. representa la manca de visió de la vaca i la força del Sol que
il·lumina i crema.
c. Falsa.
d. Falsa.
e. Vertadera. Act. 9 p. 143
Resposta oberta. Però ve a dir-nos el camí que porta a la font, o
que acompanya el rierol que forma l’aigua de la font.
Act. 2 p. 142
Topant: xocant.
Act. 10 p. 143
D’esma: maquinalment.
Traça: habilitat. Deu ser el noi que fa d’aprenent de pagès, menestral o pastor.

Posat: aspecte.
Afrontada: humiliada. Act. 11 p. 143
Tràgic: adjectiu.
Act. 3 p. 142 A: preposició.
Altra: determinant indefinit.
Sola: acompanyada, flanquejada...
Després: adverbi temporal.
Massa: poca, gens de...
Prats: nom.
Ferm: insegur, inestable...
Silenci: soroll, xivarri...
Esmolada: arrodonida, roma... Act. 12 p. 143
Recula: avança, insisteix... a. El vailet.
Enorme: petita, mínima... b. Li.
Tràgic: feliç... c. Un ull.
Damunt: sota... d. Amb massa traça.
Llarga: curta, escassa, breu...
Act. 13 p. 143
Act. 4 p. 142 Damunt: preposició.
Tel: coberta membranosa tenuíssima, que cobrint quelcom en Les: determinant article definit.
lleva la transparència.
Mortes: adjectiu.
Cingle: espadat de roca que forma timba.
Nines: nom.
Coma: depressió més o menys pregona i planera en un terreny de
muntanya.
Dringar: sonar, en rebre un xoc, un objecte de metall o de vidre. Act. 14 p. 143
Testa: cap (part del cos). Ans: abans.
Sens: sense.
Act. 5
a. Recula. Act. 15 p. 143
b. Soca.
c. Orfe. Mode Punt Símbol
Sonoritat
d. Ribera. d’articulació d’articulació AFI
e. Esquellot. avançant fricatiu alveolar sonor [s]

ull lateral palatal sonor [ʎ]

Act. 6 p. 143
posat fricatiu alveolar sonor [z]
Perquè el resultat de l’acció comporta conseqüències negatives
per a la vaca. aproximant
ribera bilabial sonor [β]
(fricatiu)

54
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 2

Act. 16 p. 143 COMUNICACIÓ ORAL p. 147

—— Resposta oberta.
Resposta oberta.
—— Les tertúlies radiofòniques són molt més espontànies per
la immediatesa de les opinions. El llenguatge pretén ser
es-tàndard però amb girs col·loquials propis de l’oralitat.
Expressió escrita i oral L’ús de la primera persona i l’aportació d’arguments per a
defensar una tesi és una característica comuna amb els
articles d’opinió de la premsa escrita.
Act. 1 p. 147
—— Resposta oberta.
Tesi: La defensa dels estudis acadèmics anomenats “de lletres”
davant del prestigi científic de les matèries “de ciències”.

Arguments: Molts economistes s’han equivocat a l’hora de fer

la previsió de fets com ara l’acabament del petroli o el canvi
de la situació mundial. Els economistes tenen diferents crite-
ris, no són exactes.

Contraargument: Els escriptors, en canvi, són tècnics exactes

perquè tenen com a eina el llenguatge que és un mecanisme
codificat i que perdura en el temps.

—— En tractar-se, Espinàs, d’un escriptor reconegut, utilitza un

llenguatge estàndard però amb la creativitat enginyosa
pròpia del seu estil personal. Usa la primera persona del
singular pròpia dels articles d’opinió. El seu discurs té un
to clarament irònic.

—— Conclusió: la literatura és una ciència exacta perquè per-

dura en el temps a diferència de l’economia.

Act. 2 p. 147
—— Títol: “Alatriste” va debutar trist.

—— Introducció: Diuen... però ha estat trist.

—— Desenvolupament: No només per la discreta audiència...

d’equilibrista.

—— Conclusió: Seria encara més trist... a Tele 5.

—— La seva estructura no s’ajusta exactament amb la pròpia

dels articles perquè aquestes parts no estan clarament di-
fe-renciades en paràgrafs.

—— La ironia d’aquest article d’opinió es transmet per mitjà de

l’ús de recursos com alguns diminutius (barateta, justeta),
onomatopeies més pròpies de l’oralitat (Ahh!) i l’humor (un
color més propi dels espots del caldo de pollastre), entre
d’altres.

—— El llenguatge que utilitza s’ajusta a l’estil irònic i humorístic

propi del periodista en qüestió. De vegades, fa ús d’un re-
gistre més col·loquial que estàndard (caldo, a tota pasti-
lla...), per tal de reforçar aquesta ironia. Utilitza també la
primera persona (segons el meu parer...).

Act.3 p. 147
Resposta oberta.

55
 3 La poesia de la sinceritat
Act. 1 p. 162
Resposta oberta.
Act. 2 p. 162
Al paranimf hi ha sis quadres d’història, relacionats amb la
recerca, els estudis superiors i la universitat als regnes hispà-
nics (entesos com una unitat), que decoren i alhora projecten
i reforcen les idees de la universitat. Aquests quadres, pintats
entre 1883 i 1885, i per ordre de situació al paranimf, són
(d’esquerra a dreta mirant a la presidència):
—— El concili de Toledo de 633 presidit per Sant Isidor de Se-
villa, que representa l’Espanya visigoda, de Dionís Baixe-
ras (1883).
—— Alfons X i l’Escola de Traductors de Toledo, de Dionís Bai-
xeras, que representa la Castella medieval (1884).
—— El cardenal Cisneros rep un Act..emplar de la Bíblia poli-
glota impresa a la universitat d’Alcalá de Henares, de Joan
Bauzà, que representa l’Espanya renaixentista (1884).
—— Els estudis impulsats per la Junta de Comerç a Barcelona,
d’Antoni Reynés (1884), que representa el segle XVIII.
—— Els Consellers de Barcelona demanen a Alfons V la creació
de la Universitat en 1450, de Ricard Anckermann, que
representa l’Edat Mitjana a la Corona d’Aragó (1884).
—— La civilització del Califat de Còrdova a l’època
d’Abderraman III, de Dionís Baixeras, que representa
l’Espanya àrab (1885).
Act. 3 p. 164
Congesta: capa de neu que es pot mantenir durant més d’una
estació i, eventualment, esdevenir el glaç d’una glacera.
Talismà: objecte al qual s’atribueix una virtut sobrenatural.
Brandó: atxa de cera d’un sol ble; torxa.
Brida: peça del guarniment del cavall, que es col·loca al cap,
formada pel fre, regnes i corretges, i serveix per a guiar i con-
trolar l’animal.
Act. 4 p. 164
El mantell és la vestidura en forma de capa, subjecta al cap o
a les espatlles. A l’Edat Mitjana era una peça que solien portar
els nobles o gent important. Segons Flordeneu, si Gentil en
tingués un d’aquests que semblen congestes, tindria més
força que amb una espasa, més saviesa que la que s’obté
amb els llibres, més valor que l’or i l’argent dins d’una arca i
poder per a navegar i volar.
Act. 5 p. 164
Flordeneu suggereix a Gentil que se’n vagi amb ella fent-se
passar per Griselda, la seva estimada. Podrà tornar a temps
amb el seu exèrcit galopant a tota brida abans que surti el sol.
56
Li diu que podrà tornar amb el seu exèrcit abans que surti
l’alba. Clarament ens recorda el subgènere de l’alba, en què
el trobador podia trobar-se furtivament a la nit amb la seva
estimada, però havia d’abandonar-la abans de la sortida del
sol, per por dels lausengiers, o espietes del marit de la dama.
Act. 6 p. 164
Primer hi ha la veu de Flordeneu (versos del fragment 1-12):
“—Lo que mirau –li diu—no són congestes, són los mantells
d’ermini de les fades, que dansen a la llum de la celístia [..]”;
després, la del narrador (versos 13-31): “Ell no ha olvidat a sa
Griselda, estrella que el matí de sa vida il·luminava [...]” i,
també, la del protagonista, Gentil (vers 32, juntament amb
l’acotació del narrador): “Trigaré a ser-hi? –febrosenc dema-
na.”; per acabar, novament, la de Flordeneu (versos 33-34):
“—Galopant –li respon—a tota brida, podeu tornar ací primer
que l’alba.—“.
Act. 7 p. 164
És un narrador omniscient, ja que coneix, en tot moment, què
pensa el protagonista.
Act. 8 p. 164
Expressar els dubtes que sent Gentil: si triar l’opció que li
proposa la fada o quedar-se amb el seu exèrcit.
Act. 9 p. 164
Als ocells. Es tracta d’una metàfora, per semblança en el so.
Sí que en fa servir més; per exemple, quan parla del bressol
de la seva infantesa (al vers 5) per referir-se al lloc on va néi-
xer; l’ermita al cel suspesa (vers 7), o joiells de la corona que
et posà Déu (versos 19-20).
Act. 10 p. 164
N’utilitza diverses, però, potser, la que repeteix més sovint són
les comparacions. Per exemple, als versos 6-8, parlant del
valor d’allò que la fada li ofereix; o al vers 26.
Act. 11 p. 164
—— Hipèrbaton: canvia l’ordre lògic de les paraules dins la
frase (vers 4 i 7).
—— Asíndeton: no utilitza conjuncions d’enllaç en força frases
(versos 1-12).
—— Anàfora: repeteix alguns mots a principi de vers (versos 7 i
8, 9 i 10, 18 i 19, 22 i 26).
Act. 12 p. 164
El Pirineu, associat a la blancor dels cims; Montserrat, a les
cimes, i Barcelona, a la seva Seu. La Seu de Barcelona és la
seva catedral. La comarca de la seva infantesa és Osona, ja
que va néixer a Folgueroles i estudià a Vic.
 UNITAT 3. La poesia de la sinceritat
Act. 13 p. 164
Parla dels germans i el pare, a qui probablement no tornarà a
veure, així com del fossar on es troba enterrat el cos de la seva
mare. També parla d’una possible malaltia seva, que el pot
portar a la mort, al final del poema.
Act. 14 p. 164
Mostrar la seva admiració vers la seva terra d’origen, així com
dubtar de si el lloc que és el seu destí és tan interessant com
la terra que deixa.
Act. 15 p. 164
Resposta oberta.
Act. 16 p. 164
Pel que fa a la mètrica, Canigó està format per tirades de ver-
sos decasíl·labs, mentre que L’emigrant té diversitat mètrica:
la tornada està formada per 4 versos pentasil·làbics, i la resta
del poema, per tres estrofes de 8 versos cadascun, alternant,
dins d’aquestes estrofes, un vers de 10 síl·labes (amb cesura
després de la 4a síl·laba) als senars, amb un vers de 4
síl·labes, als parells.
La rima de Canigó és assonant als versos parells. La de
L’emigrant és consonant, d’esquema abab a la tornada, i CdC-
dEfEf... a les següents estrofes.
Pel que fa al contingut del poema, no tenen res en comú; si
de cas, tots dos tenen un protagonista masculí (un de ficció, i
l’altre, real) i parlen de la geografia catalana com a lloc on es
desenvolupen els fets.
El contingut de Canigó és una història fictícia a manera dels
poemes èpics medievals, i utilitza la rima habitual per a
aquests casos (assonant als versos parells), tot i que en varia
la mètrica, ja que utilitza el decasíl·lab, mentre que en la
poesia èpica medieval solia ser de versos de 7 síl·labes.
Act. 17 p. 164
El coneixement que el poeta posseeix de la seva terra fa que
aquesta esdevingui el paisatge habitual dels seus poemes,
com veiem aquí. Pel que fa als seus llargs viatges, possible-
ment el poema L’emigrant el compondria en relació amb el fet
de portar-ne un a terme. La seva estimació pel país queda
clarament reflectida a L’emigrant.
Act. 18 p. 164
Es tracta del santuari de Bellmunt, situat al municipi de Sant
Pere de Torelló, a la comarca d’Osona. És una església situada
a 1.247 metres d’altitud, des d’on es pot contemplar perfecta-
ment la plana de Vic així com els vessants de la Garrotxa. La
impressió que produeix és de sentir-se suspès en el cel, per
això aquesta referència (l’ermita al cel suspesa).
És un lloc de pelegrinatge habitual de la gent de la comarca;
per tant, és força probable que en fos un visitant assidu.
Act. 19 p. 164
La serra del Cadí es troba als Prepirineus catalans, i s’estén en
uns 40 quilòmetres, en direcció oest-est, des del Moixeró i
Tossa d’Alp fins al Pedraforca. Comprèn les comarques de
l’Alt Urgell, la Baixa Cerdanya i el Berguedà. El cim més alt és
el Vulturó, de 2.648 metres.
El Canigó és una muntanya del Pirineu, el darrer cim impor-
tant a l’est d’aquesta serralada, situada entre les comarques
nord-catalanes del Conflent, el Rosselló i el Vallespir. El cim (la
Pica del Canigó) fa 2.784 metres.
Només tenim una referència geogràfica en el fragment que
tenim al davant: sembla que estiguin mirant els estanys del
Cadí (vers 4); per tant, podríem deduir que es troben entre les
dues serralades, entre el Cadí i el Canigó.
Act. 20 p. 164
El pinsà és un ocell passeriforme, molt comú a Catalunya, on
es reuneixen en estols. La seva mida va dels 14 als 16 cm.
Són ocells molt apreciats pel seu cant, especialment el mas-
cle de l’espècie.
La cadernera és un ocell de la família dels fringíl·lids, d’uns
12,5 cm de llargària. És un ocell sociable, que sovint viu en
grups familiars i en estols.
La resta de exercici: resposta oberta.
Act. 21 p. 164
Resposta oberta.
Act. 22 p. 164
Resposta oberta.
Act. p. 165
Situació
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure
aquest poema a Madrid per a felicitar el banquer Gaspar de
Remisa, per a qui el poeta treballava, amb motiu del seu sant.
El poema va ser publicat al diari El Vapor. Tradicionalment
s’ha considerat aquesta poesia com l’iniciadora del moviment
de la Renaixença catalana.
Contingut
A continuació (4a estrofa), fa una exaltació de la grandesa
dels catalans en temps passats, i justifica l’emoció que li pro-
voca l’ús de la llengua catalana a ell, com a qualsevol paisà
que es troba lluny de la seva terra.
A la 5a estrofa justifica l’ús de la llengua catalana en el poema
pel fet que és la seva llengua nadiua, i la que utilitza per a
qualsevol expressió de les seves emocions des de sempre.
A la 6a i darrera, la llengua li recorda la seva infantesa, i
aquesta mateixa li serveix per a lloar el seu patró, i així ho vol
deixar per a la posteritat.
57

Trets gramaticals i estilístics
Es tracta d’una estructura creuada, que continua amb les ri-
mes GHHGGIIG, JKKJJLLJ, MBBMMNNM, OPPOOQQO a les
següents estrofes.
Pel que fa a figures retòriques, podem observar la personifica-
ció del Montseny a la 1a estrofa, així com algunes metàfores
en aquesta mateixa estrofa per a referir-se a Montserrat, Mon-
tjuïc o l’illa de Mallorca; a l’últim vers podem observar una
al·literació. La personificació continua a la 2a estrofa, ara amb
el seu país com a referent; però el que destaca d’aquesta es-
trofa és la gran quantitat de comparacions que fa; també fa
servir l’el·lipsi a l’últim vers. A la 3a estrofa hi ha una interroga-
ció retòrica, així com una metonímia (les torres per parlar de
Castella). A la 4a podem veure la metàfora de la lira per parlar
de la poesia. A la 5a parla d’ell mateix com si fos un vedell
(metàfora); també hi ha algun hipèrbaton. A la darrera hi ha
una comparació sinestèsica, ja que es produeix una barreja
de sentits.
Conclusió
Tot i que el poema va ser creat amb motiu d’una festivitat pri-
vada, va tenir una gran repercussió, ja que va ser el primer
que clarament mostrava la sensibilitat romàntica aplicada a la
situació de la cultura catalana, i que originà, per tant, el movi-
ment de la Renaixença. D’aquí la transcendència tan gran
d’un simple poema de celebració.
Act. 23 p. 167
Les paraules que estan escrites en una ortografia diferent són
(obviant les paraules o expressions repetides):
—— 1r paràgraf: esfulladices, aprop, no’l, inteligencies.
—— 2n paràgraf: m’ha apagada, sed, que’l, pera, conèixer a
Jesucrist, me sembla, no cab, els etzavares, Tiberiades,
resonantes, aont, aixamplà, l’humanitat, filosop, entre’ls,
avilits, nets, butxins.
—— Jaffa, 12 d’abril: les ancores, estiragaçant, ança, propria,
sobre’l, extenen, disputant-sel, ab, brugit, aixorden.
—— 13 d’abril: Atravessem, montanyes, sens apareix, so-bte,
llagrimes.
—— Via Crucis: es, al fer, sagnosa, baix, barbres, civilisats.
—— Bethleem, 18 d’abril: lo que, desde que, reculliment, an-
gels, fruició’s, ont, posà’ls.
—— Tiberiades, 11 de maig: beduins, qui’ls, sobre tot, cambi,
que’ls, diga, no’s, pàrroco, paciencia.
—— Nazareth, 7 de maig: hermosos, diguerem, sap, se recor-
da, Altissim, crudel, deicida.
Resposta oberta per a les paraules de significat no conegut.
Act. 24 p. 167
—— 1a part: les paraules ressonants al mar de Tiberíades, ja
que diversos episodis bíblics, amb Jesús com a protago-
nista, s’esdevenen al costat d’aquest llac. Del riu Jordà,
parla del baptisme, ja que, segons s’esmenta als evange-
lis, sembla que allí el mateix Messies batejà seguidors
seus. Del mont del Calvari, parla que Crist eixamplà els
58
UNITAT 3. La poesia de la sinceritat
braços, ja que és el lloc on fou crucificat. Els fills del Pobre
d’Assís són els frares franciscans, seguidors de l’orde de
sant Francesc d’Assís. I dels israelites, diu que són néts de
botxins, ja que foren els qui crucificaren el fill de Déu.
—— 13 d’abril: la Ciutat Santa és Jerusalem.
—— Via Crucis: és la representació del camí que Crist va fer
amb la creu damunt les espatlles fins al Calvari.
—— Bethleem: quan parla de la cova es refereix al lloc on se
suposa que va néixer Crist.
—— Nazareth: quan parla del rei profeta parla de David; en
concret, aquestes paraules fan referència a un exili forçós
de jueus ocorregut cap al 722 a. C.
Act. 25 p. 167
Esments de memòria personal del viatge: quan visita la cova
del Senyor ens diu que hi somiava des que era petit.
Esments de memòria personal de lectures: quan, al principi,
parla de Tiberíades, Jordà i el Calvari recorda fets llegits rela-
cionats amb els llocs. O quan ens diu la cita, al final del frag-
ment (el 7 de maig), que recorda els exiliats de Jerusalem
quan marxaren.
Act. 26 p. 167
En general, les descripcions que fa Verdaguer en aquest frag-
ment són més objectives i precises que no pas les de la poesia
d’Aribau. No és un tractat clarament romàntic, almenys en
aquest sentit.
Act. 27 p. 167
Li agrada el tracte que els autòctons tenen vers els forasters:
diverses vegades ho diu (quan els barquers es desviuen per
recollir els bagatges personals dels viatgers, quan els soldats
turcs els donen un tracte especial o quan els beduïns
s’admiren pels missionistes i els conviden a dinar).
No li agrada quan aquests mateixos insisteixen al capellà en
les seves demandes o quan tota la família va a un convit.
Act. 28 p. 167
En el cas del fragment del llibre Canigó, es tracta d’una his-
tòria totalment fantàstica, mentre que el poema L’emigrant o
els fragments del Dietari... fan referència a fets viscuts pel
mateix autor i que han estat molt emotius per a la seva vida.
Pel que fa a l’estil, el tractat en prosa és més sobri i no tan
ampul·lós com la seva poesia, però, igualment, no està
exempta d’emocions.
Act. 29 p. 167
Al principi del fragment que hem llegit ens diu que el seu ob-
jectiu en fer el viatge era viure a fons l’ambient on visqué Je-
sucrist. Aquest viatge l’ha omplert totalment, i, ara, creu
estimar encara més Déu. Ha pogut veure els llocs sants, però
també, i especialment, els custodis de la religió catòlica a la
zona, així com els aborígens del territori.
UNITAT 3. La poesia de la sinceritat
Act. 30 p. 167
El viatge a Terra Santa de Verdaguer li va causar una crisi es-
piritual arran de la qual va aturar la seva producció literària i
es va bolcar en altres activitats de caire religiós. Pel que sa-
bem de la seva vida, aquest viatge li suposà un punt d’inflexió,
ja que l’obligà a replantejar-se-la: feia una vida de clergue ric,
ja que servia els marquesos de Comillas (nobles molt rics). A
partir del viatge, cregué que s’havia de dedicar més als po-
bres per a buscar la perfecció espiritual prescindint dels
guanys econòmics; per tant, incrementà la seva tasca
d’almoiner i comença a practicar l’exorcisme.
Segons sembla pel fragment, la convivència amb els germans
franciscans el marcà pel que fa a portar una vida més austera
i dedicada als altres.
Al pròleg del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa explicava algu-
nes de les seves experiències:
«L’anada a Terra Santa m’ha apagada aqueixa set, i ja no desi-
tjo ni espero fer altre viatge que el de l’eternitat, quan hora sia.
Lo de Palestina lo emprenguí per conèixer a Jesucrist, mon
Déu i Senyor, i poc o molt dec haver guanyat en aquesta dolça
coneixença, puix me sembla que l’estimo més, a pesar de la
petitesa de mon cor i de l’esquefidesa de mon enteniment per
a emmirallar-s’hi aquell que no cap en l’univers.
[...] si m’ha sigut tan dolç veure els serrats i boscúries, les ro-
ques i els monuments que vegeren a Jesucrist, ha dos mil
anys, [...] si m’ha sigut tan plaent seguir ses passes ja mig
esborrades per los camins pedregosos i plens d’espines
d’aquest miserable desterro, què serà veure’l de cara a cara,
immortal i gloriós, i seguir-lo eternament entre els elegits per
les riberes florides de la vera pàtria!»
Act. 31 p. 167
A semblança d’un viatge de turisme, visita els llocs turístics
habituals: Jerusalem, la cova... A diferència dels turistes,
sembla que es comunicà força amb la gent de la zona, cosa
que influí en la seva nova manera de veure la vida.
Act. 32 p. 167
Foix ens analitza el llenguatge i el contingut del llibre, fent-nos
veure que no és un llibre monolític, ja que barreja descripció i
narració; tan bon punt ens descriu paisatges com ens explica
com és la gent que coneix. De la mateixa manera en l’estil, ja
que alterna maneres d’escriure diferents.
Act. 33 p. 167
Al final del segon paràgraf ens els cita: els descendents dels
seus deixebles (és a dir, el poble palestí), els fills del Pobre
d’Assís (els catòlics franciscans) i els israelites (jueus). Més
endavant parla dels moros i dels turcs, així com dels beduïns.
Avui dia hi ha comunitats cristianes, jueves i àrabs.
Act. 34 p. 167
Formaven part de l’imperi turc otomà. En l’actualitat formen
part de l’estat d’Israel, dins del qual hi ha dos territoris autò-
noms, on es troben la majoria de palestins, que són Gaza i
Cisjordània.
Act. 35 p. 167
Anava acompanyat la família dels marquesos de Comillas.
Act. 36 p. 167
Entre els escriptors famosos que van viatjar a Terra Santa en el
segle XIX tenim François-René de Chateuabriand, el rus
Nikolái Gógol i el nord-americà Mark Twain. El francès va es-
criure Itinéraire de Paris à Jérusalem (1811), un model de la
literatura de viatges; el segon en 1848 va fer una peregrinació
a Jerusalem i a la tornada va decidir abandonar la literatura
per concentrar-se en la religió, sota la influència d’un sacerdot
ortodox. Twain, per la seva banda, va recopilar a The Inno-
cents Abroad (Els innocents a l’estranger, 1869) les seves
cartes escrites durant el viatge que havia realitzat a Terra
Santa.
Escriptors catalans que han anat a Terra Santa: Maria Antònia
Salvà i Miquel Costa i Llobera hi anaren el 1907. Cadascun
d’ells escriví un llibre en relació amb aquesta experiència:
Viatge a Orient i Visions de Palestina, respectivament.
Act. 37 p. 167
Resposta oberta.
Act. p. 168
Situació
El poema que analitzem es troba dins el llibre Flors del calvari.
Llibre de consols, publicat el 1896, quan el poeta estava im-
mers en una crisi personal com a resultat d’un profund tras-
bals interior. Aquí, el calvari era el que vivia el mateix poeta,
tot i relacionar-lo amb el que patí Jesucrist.
El títol de “Sum vermis”, que significa “Sóc un cuc”, està Act..
tret de la cita “Sum vermis non vivificator e carcere ad athere
nisi prius moriatur dant vincula pennas”, que es troba als
versicles 15, 26 dins la Primera epístola als corintis, llibre que,
alhora, es troba dins del Nou Testament, i que va ser escrit
per Pau de Tars a la comunitat cristiana o església de Corint.
En concret, el versicle en qüestió ens diu que “l’últim enemic
que serà vençut és la mort”.
Contingut
El poeta se sent com un cuc (vermis, en llatí), i no desitja res
més que la mort, ja que es podrà acostar a Déu i l’alliberarà
d’aquest calvari que viu: la mort li estalviarà els dolors i fati-
gues per què està passant.
Al llarg de tot el poema, el poeta es veu a si mateix com un
ésser vil, que s’ofereix a Déu pel que calgui a causa del pro-
fund amor que sent per ell. Desitja per a ell mateix el martiri
que sofrí Crist. Vol deixar el cos que té, convertir-se en pols i
transformar-se en crisàlide, per acostar-se a Déu. La mort, per
tant, ha de ser el seu alliberament.
Trets gramaticals i estilístics
—— El poema està format per una tirada de versos blancs, ja
que, tot i haver-hi una separació per a indicar l’existència
de 3 estrofes, aquestes són d’un nombre de versos irregu-
lars (de 20, 10 i 24 versos respectivament) i sense rima
59

(blancs). Els versos són decasíl·labs. Aquest tipus d’estrofa
i vers són nous en la poesia de Verdaguer i l’acosten a la
poesia moderna contemporània. La raó podria ser que
busca una poesia que no l’encotilli; intenta expressar uns
sentiments de la forma més lliure possible.
Pel que fa a figures retòriques, el poema és ple d’hipèrboles
per a mostrar la seva desesperació (versos 3, 5, 15...).
Igualment, com a conseqüència de l’estil ràpid que hi im-
primeix, hi ha força el·lipsis (versos 2, 4, 14...) i hipèrba-
tons (versos 3, 10, 16...). També hi trobem comparacions
(vers 18), anàfores (versos 11, 17...), asíndetons (vers
20), antítesis (versos 33-34), etc.
—— El llenguatge del poema és rotund i aspre, a causa de la
desesperació personal que viu. És un llenguatge sum-
mament expressiu, que ens mostra algú que demana aju-
da a crits. El del Cant III de Canigó, en canvi, mostraven
serenor, i narraven uns fets totalment ficticis, en els quals
el poeta no s’involucrava. El caràcter narratiu d’aquest lli-
bre no permetia l’ús de tantes figures com el to líric i tràgic
del poema que estem analitzant.
Conclusió
El poeta es troba en una etapa de la seva vida en què pateix
constantment per trobar-se, contra la seva voluntat, enmig
d’una polèmica sobre la seva vida i els seus Act.es que el su-
pera. Per això, el seu desig és desaparèixer, fugir d’aquest
món que l’està fent passar un calvari, i d’aquí aquest poema.
SÍNTESI
Test p. 169
1-La natura.
2-El període més significatiu que inicia el món contemporani.
3-És ininterrompudament en llengua catalana.
4-Canigó.
5-El Vapor.
6-La història de Catalunya.
7-La culpa.
8-És el model inicial de la literatura catalana medieval i del XIX.
9-Frederic Mistral.
10-Jacint Verdaguer i Milà i Fontanals.
Considera Griselda com una estrella, quelcom més que una
AVALUACIÓ
persona normal: algú que es troba prop del cel, però no té clar
Act. 1 p. 170
S’adreça a Griselda, la reina de les fades de la qual es va ena-
morar. Qui parla sempre és Gentil. Tot i que van adreçades a
Griselda, són preguntes retòriques que no esperen resposta,
ja que, en el moment de formular-les, el protagonista es troba
sol.
60
UNITAT 3. La poesia de la sinceritat
Act. 2 p. 170
Reals: Canigó i, probablement, golf de Roses quan parla del
golf de ponent.
Fantàstics: el cel, l’infern, el paradís, els punts on surt i on es
pon el sol.
Act. 3 p. 170
La tensió ve provocada per la situació de dubte que viu el
protagonista.
Escenaris oposats:
a-Terra dels amics i pares enfront del Canigó.
b-Infern vers paradís.
c-Punt de l’horitzó del sol naixent oposat al ponent.
d-Cel i terra.
Act. 4 p. 170
Cada estrofa està formada per sis versos, els quatre primers de
la qual són octosíl·labs, i els dos darrers, tetrasíl·labs. La rima
és consonant, i els versos rimen de la següent manera: els dos
primers són apariats; el tercer rima amb el sisè, i el quart amb
el cinquè, seguint, doncs, l’estructura AABCcb. La rima és
maridada, ja que alterna la masculina amb la femenina.
Act. 5 p. 170
Observem el protagonista en una situació de dubte; per tant,
és lògic que apareguin força interrogacions retòriques. Com
que s’adreça a la seva estimada, apareixen diverses apòstro-
fes (vocatius per a referir-se a la persona a qui destina el seu
prec), repeticions (per la desesperació del personatge: 1a es-
trofa), hipèrbatons (vers 7...), el·lipsis (vers 8...), compara-
cions (vers 15...), metàfores (4a estrofa), hipèrboles (6a
estrofa...), etc.
Act. 6 p. 170
És un estil emotiu, ja que el protagonista expressa els seus
sentiments i dubtes, i grandiloqüent, per la força i la importàn-
cia que li dóna, així com pel llenguatge ple d’exageracions i
elements supraterrenals. També es podria dir, encara que
menys, que és intimista, ja que Gentil es “despulla”: mostra la
seva intimitat sentimental i els dubtes que l’obsessionen.
Act. 7 p. 170
si és part del paradís o de l’infern; és a dir, si ha estat enganyat
per un dimoni o seduït per una mena d’àngel.
Act. 8 p. 170
És la mateixa “persona” amb dos noms diferents. En el pri-
mer, la fada es fa passar per Griselda, l’estimada de Gentil,
UNITAT 3. La poesia de la sinceritat

però més endavant també li coneixem el nom de Flordeneu.

En el primer, Griselda està tractant de seduir Gentil. Al segon,
Gentil apel·la a la fada, però ella ja no hi és.

Act. 9 p. 170
L’expressió desbordant de sentiments per part del protagonis-
ta, entre els quals la desesperació, el dubte, l’amor, la solitud,
el plor..., són presents en el cant que ens ofereix Gentil.

Act. 10 p. 170
Resposta oberta.

61
 4 Narrativa i teatre fets de passió
Act. 1 p. 183
—— L’art, segons Wagner, ha de recobrar el caràcter social,
religiós i sagrat que va tenir a la Grècia antiga. Wagner veu
en l’art el remei universal per als mals d’una societat en
plena mutació.
—— Wagner pateix una angoixa profunda que necessita ex-
pressar: ha perdut a les guerres, successivament, el pare,
l’àvia, la germana i el sogre, a qui considerava el seu verta-
der pare.
—— Per a Wagner, la llegenda afavoreix l’emoció perquè no
obliga a descripcions que alenteixen l’acció, i afavoreix la
fusió de la poesia i la música.
—— Desitja, amb aquesta obra, ser acceptat, estimat i com-
près; i per a això, vol que l’obra emocioni i faci vibrar, que
l’espectador senti la música involuntàriament.
—— Utilitzant de manera sistemàtica els temes d’identificació,
que són breus i percudeixen la memòria. Simbolitzen un
personatge, un lloc, un objecte o un sentiment. Tenen per
missió evocar els esde-veniments anteriors.
Act. 2 p. 185
Els personatges que surten en aquest fragment de l’obra són
Ielena Andrèievna, Àstrov, Sònia, Voinitzki i Marina.
Ielena és la segona esposa del professor Serebriakov. Té 27
anys i es caracteritza per la seva bellesa, cosa que provoca
que alguns personatges la cortegin. És infeliç amb el profes-
sor, amb el qual s’havia casat per la falsa il·lusió d’una profun-
da saviesa. Altres personatges senten pena per ella perquè va
sacrificar la seva joventut i bellesa a un inútil.
Àstrov és un metge. És un amant de la natura, sobretot dels
boscos. Està enamorat de Ielena, la qual no l’accepta com a
amant. Alhora, ell ha rebutjat Sònia.
Sònia Alexandrovna és filla del professor i de la seva primera
esposa. Sempre ha treballat a la hisenda amb el seu oncle
Vània per a ajudar el seu pare, que se suposa que es desen-
volupava a nivell intel·lectual. Està enamorada del doctor, el
qual no la correspon. Té una baixa autoestima, ja que es con-
sidera lletja.
Voinitzki és l’oncle Vània, fill de Maria Vasílievna (no present
en el fragment) i cunyat del professor. Sempre ha sentit una
gran estima vers aquest, ha estudiat els seus escrits i el consi-
dera un geni. Això va fer que li procurés donar tots els benefi-
cis de la hisenda, així com totes les comoditats quan ell els
visitava, mentre l’oncle vivia de forma austera. Per tant, la
seva decepció és enorme quan conviu amb el professor i
s’adona que és un complet inútil, al mateix temps que ell ha
perdut bona part de la seva vida sacrificant-se pel professor.
Marina és una vella dida.
Act. 3 p. 185
L’aprofitament dels boscos per part dels homes, les conse-
qüències que això pot comportar a llarg termini, l’ús d’energies
alternatives i la influència de l’ecosistema en les persones.
Tenen punts de vista diferents sobre aquests temes.
Sònia i el doctor Àstrov semblen tenir un punt de vista similar
62
(que anomenaríem, avui dia, ecologista), Ielena no sembla
entendre aquesta qüestió, i l’oncle Vània adopta una postura
irònica i des-creguda vers el punt de vista del metge.
Act. 4 p. 185
Les opinions de Sònia són més aviat idealistes, ja que teorit-
zen sobre els possibles beneficis dels boscos sobre el clima i
les persones, però sempre a partir de l’experiència o idees
d’altres persones. Voinitzki és més pragmàtic, parla de
l’aprofitament material del bosc i no s’interessa per les opi-
nions “ecologistes”. Àstrov, en canvi, tot i que també fa dog-
matisme en algun moment, proposa solucions pràctiques i
exposa el seu exemple quan planta arbres i els veu créixer.
Act. 5 p. 185
Cadascú parla diferent, partint de la seva experiència i idees
sobre el tema. El metge sembla que és qui té més clar el tema
per la rotunditat de les seves afirmacions (podríem anomenar-lo
visionari), ja que, tot i ser una obra del segle XIX, ja ens parla
dels efectes de la tala descontrolada de boscos sobre el clima,
cosa que ara, més d’un segle després, comprovem. La Sònia
sembla, més aviat, enlluernada pels arguments del metge, de
qui està enamorada, i quan dóna el seu punt de vista sovint
utilitza cites d’altri. Voinitzki sembla més crític respecte del punt
de vista del metge, i és més irònic en el seu llenguatge.
Act. 6 p. 185
La visió que tenen tots dos és similar, però Àstrov parla amb
més arguments i fa una anàlisi més profunda, a part d’aportar
la seva pròpia experiència. Sònia, en canvi, utilitza l’exemple
d’altres per-sones i cita les paraules que diuen altres, ja que
no sembla tenir arguments propis o prou autoritat (recordem
que pateix una baixa autoestima) per a pronunciar-s’hi.
Act. 7 p. 185
S’expressa de forma no verbal quan mira amb ironia Àstrov
durant el seu discurs (almenys aquesta sembla la seva acti-
tud, pel que li retreu el metge). També quan riu després de la
intervenció de Sònia. Per tant, la seva opinió se suposa que és
molt escèptica respecte del que defensen els seus acompan-
yants.
Act. 8 p. 185
És Sònia qui expressa aquesta opinió, citant paraules de
Mikhaïl Lvovitx. Clarament, ens ve a relacionar la felicitat hu-
mana amb la vida harmoniosa amb la natura, cosa que lliga
amb les filosofies orientals. L’home pot copsar fàcilment la
bellesa a través de la natura.
Act. 9 p. 185
Anton Txèhkov es podria considerar un ecologista d’acord
amb les opinions que expressen alguns dels personatges
d’aquest fragment, especialment el doctor. Aquest personatge
té idees que semblen impròpies de finals del segle XIX, com
 UNITAT 4. Narrativa i teatre fets de passió
ara la relació de més o menys existència de massa forestal
amb el clima o l’ús racional dels recursos que ens ofereix el
bosc, la replantació de zones forestals o l’íntima relació que
s’estableix entre home i natura. Tots aquest arguments són
encara els que usen els ecologistes per a conscienciar-nos del
nostre paper.
Act. 10 p. 185
Deu pensar que la situació que viu o els pensaments que ha
expressat són massa avançats i que no el poden entendre, o
que no són lògics en relació amb el tipus de vida que fan.
Act. 11 p. 185
Hi ha un cert romanticisme en l’actitud de Sònia i Àstrov, ja
que defensen posicions contràries al parer general, idealistes
i, a la vegada, que pretenen millorar la seva societat. També
és un text realista, ja que ens planteja un possible problema
que la humanitat es pot trobar en un futur no gaire llunyà
(com així ha estat).
Act. 12 p. 185
Resposta oberta.
Act. 13 p. 185
Va néixer a la ciutat russa de Taganrog, a la província de Ros-
tov, al costat del mar d’Azov. És una ciutat mitjana que no
s’assembla a l’escenari del fragment que ara tractem; ara bé,
pel que sabem, el literat va haver de treballar durant un temps
per a pagar-se els estudis, i una de les tasques que feia per a
aconseguir diners tenia relació amb la natura: caçar i vendre
caderneres. Amb 19 anys anà a viure a Moscou amb la resta
de la seva família.
Act. 14 p. 185
A Rússia, la major part de la terra, al segle XIX, era propietat
de l’aristocràcia, i la pagesia vivia, fins ben entrat el segle, en
un règim de veritable servitud feudal. Les condicions dures a
què eren sotmesos els camperols provocaren revoltes que
forçaren el tsar a abolir la servitud. Les terres quedaven dividi-
des en dues parts: una part era de l’antic senyor, i l’altra es
donava en règim d’usdefruit als pagesos.
Les famílies russes adinerades gaudien d’una situació gairebé
feudal al camp rus en ple segle XIX.
Act. 15 p. 185
Les seves obres de teatre trenquen amb l’acció convencional i
ens plantegen un teatre “dels estats d’ànim”.
Pel que fa als contes, introdueixen innovacions formals que
han influït en el conte i contistes moderns; per exemple, l’ús
de la tècnica del corrent de consciència combinada amb el
rebuig de la finalitat moral de l’estructura tradicional de la na-
rració.
Va ser considerat un dramaturg revolucionari i un mestre ab-
solut del relat que va marcar nous camins, tant en la prosa
com en el teatre europeu.
Act. 16 p. 185
Resposta oberta.
Act. 17 p. 185
Resposta oberta.
Act. 18 p. 185
Resposta oberta.
Act. 19 p. 185
Resposta oberta.
Comentari de text p. 186
Contingut
—— L’assemblea es realitza al Pla de les Dames, una extensa
clariana que una tala acabava d’obrir.
—— És un espai que els obrers han “guanyat” amb el seu es-
forç, ja que ells han talat els arbres que vivien en aquell
territori. Étienne, en el míting que realitza, diu del lloc que
“som a casa nostra”.
Aquí, per exemple, la situació és diferent de la del frag-
ment que hem llegit abans de L’oncle Vània, ja que allà es
defensava la tala mesurada del bosc, i aquí veiem que els
obrers, per ordre d’algú, han hagut de talar un immens
espai arbrat i consideren que és seu perquè són ells qui
han creat el nou territori.
—— Per un costat, veiem els inicis de l’organització de
l’obrerisme sindical o polític, ja que encara no hi ha una
veritable preparació ni una coordinació entre els caps. Per
l’altre, veiem una gran massa de treballadors, delerosos
que algú els lideri en la reivindicació de la situació
d’injustícia laboral que viuen.
Trets gramaticals i estilístics
—— El fragment es compon d’una part descriptiva, a l’inici, per
situar-nos i donar-nos a conèixer el lloc. A continuació,
una part narrativa, on se’ns explica l’arribada de la gent al
pla i les discussions entre els “líders sindicals” (part dialo-
gada). Per acabar, veiem l’inici del míting, que queda ta-
llat.
A la part descriptiva, evidentment, bàsicament hi dominen
els noms i els adjectius, i a la narrativa, així com a la dialo-
gada, els verbs.
—— La clariana representa un espai guanyat al bosc amb les
mans dels obrers i, alhora, un lloc on tots es poden trobar
i veure’s les cares per a discutir sobre la seva situació. La
llum és la claror que els permet dir les coses veient-se
mútuament, sense amagar-se. Els arbres alts i les ombres
semblen els guardes vigilants que els han assetjat i perse-
guit per a prohibir-los reunir-se.
—— Busca, en tot moment, crear una consciència de grup
(“Camarades!”), tenir tots una causa comuna per la qual
lluitar i un enemic comú (“ens prohibeixen parlar [...] com
si fóssim bandits”), posseir un espai propi (“és aquí on
se’ns pot sentir! Aquí som lliures, som a cas nostra”). Tot
63

això per a posar-se la massa obrera del seu costat i esde-
venir-ne el líder.
—— Algun moment de descripció del bosc. O, potser, en el
míting, quan es compara el grup d’obrers amb els animals
del bosc, com si tots formessin un element viu indivisible.
Conclusió
—— Resposta oberta en tots dos casos.
Act. 20 p. 188
Entra per la porta que connecta l’habitació de la Marta amb
altres dependències, i és l’espai per on en Sebastià accedeix
al molí quan vol trobar-se amb la Marta. Mitjançant aquesta
porta accedeixen al molí, que és el lloc on viuen en Manelic i
la Marta. En Manelic és la primera vegada que hi accedeix per
aquí, però no en Sebastià, que ho feia sovint. Així evitava que
la gent veiés que ell anava al molí a trobar-se amb la Marta, ja
que s’estalviava de passar pel carrer.
Act. 21 p. 188
Les expressions són col·loquials, ja que estem vivint una si-
tuació límit, desesperada i extrema per a totes dues parts.
Evidentment, és un tret realista, ja que no tindria sentit, en
aquestes escenes, un llenguatge elaborat, reflexiu i ben ex-
pressat. En aquest moments cal fer notar la preponderància
de la passió i la rauxa per sobre de la raó, i això es veu amb el
llenguatge, a part de l’actuació mateixa dels personatges.
Act. 22 p. 188
Les interjeccions serveixen per a realçar el missatge i apel·lar
l’interlocutor o expressar sentiments. Se solen usar en el llen-
guatge espontani i oral i en el registre col·loquial o vulgar. Les
que trobem aquí són sintagmes nominals referits al camp se-
màntic del món cristià. En concret, la Marta diu: “Oh, Déu
meu”, “Reina Santíssima!” i “Ah! Jesús!”, i la Pepa, “Jesús!”.
L’expressió Reina Santíssima és una apel·lació a la Verge Maria.
Act. 23 p. 188
Diu que ha seguit en Sebastià per veure com aquest s’ho feia
per a entrar d’amagat a casa d’en Manelic i la Marta (el molí).
Ens mostra el costat més feréstec d’en Manelic, ja que aquest
està acostumat a moure’s per la natura de forma sigil·losa, per
no cridar l’atenció, tal com fan els animals a la terra alta.
Més endavant, quan lluita per la supervivència amb en Sebas-
tià, en Manelic torna a treure aquest vessant més animalesc
que ja ha portat a terme altres cops en la lluita contra animals.
Act. 24 p. 188
En Manelic identifica en Sebastià amb el llop. Per a en Mane-
lic, que ha viscut la major part de la seva vida a la terra alta, el
llop és l’enemic principal del ramat, ja que ataca traïdorament
i fereix o mata les ovelles. La seva feina allà dalt, en part, era
foragitar aquest animal o caçar-lo. Per cada un que caçava li
donaven uns cèntims.
En aquest cas es tracta d’una metàfora o un símbol. En Mane-
lic diu a en Sebastià que ell sap matar llops com a resposta a
64
UNITAT 4. Narrativa i teatre fets de passió
quan en Sebastià li ha dit que ell sabia matar persones. Torna
a usar el símbol del llop al final de l’obra, quan diu: “He mort
el llop!” (parlant d’en Sebastià).
Act. 25 p. 188
En Manelic porta el ganivet que sempre l’acompanya, i és
l’eina que vol usar per a “matar el llop”. Així ho ha fet sempre,
encara que en altres casos el llop fos realment un animal sal-
vatge del bosc.
Act. 26 p. 188
En Manelic diu que ve armat del cor més que del braç, volent
fer veure que és ple de ràbia vers el seu amo per les traïcions
a què l’ha sotmès; per això diu que li sobra el ganivet. És cla-
rament un tret romàntic, ja que fa valer, per sobre de la raó,
els sentiments.
Act. 27 p. 188
Primer, quan es troba en Manelic, l’amenaça (“Vés-te’n, o si
no...”). Com que veu que no se’n surt, es disposa a cridar els
seus súbdits (els Perdigons, la gent que treballa fidelment per
a ell), però en Manelic no el deixa acostar-se a la porta. Des-
prés, quan veu que el pastor va armat i l’amenaça, li vol fer
agafar por dient a en Manelic que ell sap matar homes, i pos-
teriorment actua amb traïdoria, ja que, quan veu que en Ma-
nelic llança el ganivet a terra, intenta agafar l’arma per tenir
una eina per a matar-lo.
Tot plegat té relació amb el seu caràcter, però també amb la
superioritat que exerceix per tenir una categoria social supe-
rior, especialment en l’intent de voler que vinguin els seus a
ajudar-lo. És el que sempre ha fet quan ha tingut problemes, i
fins ara li havia funcionat bé.
Act. 28 p. 188
El pastor ha vist clar l’engany a què s’havia sotmès mitjançant
el seu fals matrimoni, i ara té clar que vol lluitar per posseir la
seva dona sense haver de compartir-la amb l’amo. Aquest
canvi també sembla relacionar-se amb la lluita de classes; en
aquest cas, el règim gairebé feudal que encara existia al camp
català, on els terratinents feien i desfeien casaments dels seus
treballadors a conveniència.
Act. 29 p. 188
No es fica en la baralla, però encoratja en Manelic en tot mo-
ment i l’adverteix dels perills, com quan en Sebastià es diri-
geix cap a la porta o quan intenta agafar el ganivet que ha
llançat el seu marit. També li fa costat, amb les seves interjec-
cions, i un cop mort en Sebastià, decideix marxar amb ell a la
Terra alta.
Act. 30 p. 188
La terra baixa és el poble, el lloc on viuen les persones; la so-
cietat, que, segons la idea que aquí ve a defensar Guimerà,
envileix les persones i les torna hipòcrites.
La terra alta és el lloc d’on procedeix en Manelic. És un lloc on
només hi ha la natura i els animals; per tant, no existeixen
mentides ni traïcions entre humans.
UNITAT 4. Narrativa i teatre fets de passió
Act. 31 p. 188
Els pagesos s’adonen del que ha passat. Saben la traïció a què
va ser sotmès Manelic (simbolitzat en les paraules que sempre
repetia la Núria: “Pobre Manelic!”), i entenen legítima la baralla
que s’ha produït per a defensar el que és seu: la possessió de la
seva dona. Per tant, creuen que s’ha fet justícia.
Act. 32 p. 188
En Manelic ha estat criat entre animals i desconeix les hipo-
cresies humanes. És una persona innocent i lliure que no està
sotmesa a mentides ni enganys; per això no s’entén amb la
gent de la terra baixa, amb l’excepció de la Núria, que és una
noia jove i que, per consegüent, és innocent com en Manelic.
En Manelic representa aquest home de la terra alta oposat a
l’home social de la terra baixa.
Act. 33 p. 188
La Marta evoluciona al llarg de l’obra. En un primer moment,
la veiem sotmesa a en Sebastià i a les seves voluntats, ja que
es casa a desgrat i creu que en Manelic sap les condicions del
seu matrimoni, per això el rebutja i no vol saber res d’ell. Més
tard, s’adona de l’engany a què han sotmès en Manelic, dubta
de quin és el paper que ha de fer ella i, quan veu que aquest
lluita per ella, rebutja en Sebastià i, al final de l’obra, li fa cos-
tat en la seva lluita.
Act. 34 p. 188
El llop sempre ha estat molt mal considerat perquè és un ani-
mal que ataca els ramats, i els pastors, per tant, el veien (en-
cara ara el veuen) com un enemic natural. Tradicionalment se
l’ha perseguit, i això ha fet que desapareguessin de molts te-
rritoris.
Hi ha una sentència llatina que diu: Homo homini lupus est
(‘L’home és un llop per a l’home’), que va ser popularitzada
pel filòsof anglès Thomas Hobbes. Aquesta frase ens ve a dir
que l’home és dolent per naturalesa, i per això, en l’estat natu-
ral, l’home viu en un estat de guerra constant de tothom con-
tra tothom. Per a limitar aquesta situació se signa un pacte (el
pacte social) pel qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen
a mans d’un sobirà (l’Estat), que els ha de garantir la pau i
l’estabilitat.
Act. 35 p. 188
En Manelic és un personatge desencaixat a la terra baixa, on
viuen els altres homes, ja que no entén la seva manera de
viure ni de reprimir-se, ni les seves mentides, silencis i hipo-
cresies. Necessitaria adaptar-s’hi o, com fa al final de l’obra,
tornar al lloc d’on prové.
Act. 36 p. 188
Resposta oberta.
Act. 37 p. 188
Resposta oberta.
Comentari de text p. 189
Contingut
—— Resposta oberta.
—— El protagonista és l’Albert Bardals. El seu contrincant és
l’Ibo. Respectivament són el gos i l’esparver. El gos es
passa la vida defensant el seu territori, com fa l’Albert a la
novel·la amb la defensa de la Coralí, i foragitant-ne els
animals indesitjables, com ara l’esparver, que va d’un lloc
a l’altre, sense un rumb fix, ja que l’Ibo és un contraban-
dista. L’odi entre ells anirà in crescendo al llarg de la
novel·la.
—— És l’espai on es desenvolupa aquest enfrontament final.
En principi, és el lloc que serveix al fugitiu (Ibo) per a
amagar-se; però, un cop descobert pel seu perseguidor, és
el lloc on es produeix la lluita.
—— El protagonista ens explica en primera persona i en passat
els fets que succeïren, alhora que hi va barrejant les seves
sensacions i pensaments. Tot plegat fa que observem el
que succeeix des del punt de vista totalment subjectiu de
l’Albert, que en aquests moments actua com si fos un
animal, per pur instint defensiu, però al mateix temps ata-
ca l’enemic tan desitjat. Tot es barreja en aquesta caòtica
situació.
—— En aquest fragment domina l’instint animal del protagonis-
ta; per tant, prenen més importància els sentits que el pen-
sament de l’Albert. Al començament, és l’instint el que el
porta a encalçar l’Ibo; després, en veure’s ens descriu els
seus sentiments, però no hi ha temps per pensar, ja que
l’atac és fulminant i explosiu. En la lluita cos a cos, es deixa
arrossegar pel seu instint de gos i arriba a mossegar-lo i a
assaborir la seva carn, talment com l’animal que creu ser.
—— Tots dos actuen com autèntics animals, guiats pel seu
instint de supervivència i, per tant, amb la intenció de
matar el seu enemic.
L’Albert diu sentir-se un gos en la persecució o seguiment
de la peça o quan lluita amb l’Ibo. Aquest, en canvi, es
mou més descuidadament pel bosc. La seva descripció
física, feta des del punt de vista subjectiu del protagonista,
ens recorda l’esparver, que és l’animal que el representa.
En la lluita, l’Ibo es defensa a força d’esgarrapades, com
faria un ocell amb grans urpes, mentre que l’Albert ho fa
amb mossegades, com els gossos.
Trets gramaticals i estilístics
—— Es tracta d’un text que barreja narració, descripció i con-
versa breu. Està explicat en primera persona i en passat;
tot plegat des d’un punt de vista força subjectiu, ja que el
protagonista es troba totalment immers en el que ell consi-
dera que és el seu instint animal. Per tant, dominen total-
ment els elements sensibles sobre els intel·lectuals. El
llenguatge és ple de comparacions i paraules pròpies de
l’àmbit rural gironí, d’on procedeix l’autor i on es troben
ambientats els fets.
—— El llenguatge sumptuós de l’escena intenta reflectir la
transcendència dels fets: després que l’Albert hagi passat
molt de temps perseguint o buscant el seu contrincant en
l’amor de Coralí, per fi l’ha trobat i, com si fos una pel·lícula
de l’oest, hi ha el duel final entre els protagonistes, del
qual només en podrà sortir un de viu.
—— Descriu acuradament la visió que l’Albert té de l’Ibo, que
65
 UNITAT 4. Narrativa i teatre fets de passió

era una visió desitjada durant molt de temps pel protago-
nista, i, per fi, l’ha aconseguida. Amb ella, l’autor ens as-
senyala els trets més animalescs de l’Esparver. També ens
remarca les sensacions subjectives que es produeixen en
l’Albert durant la lluita, amb la mateixa intenció: assenya-
lar-ne la part animal. L’ús de la descripció permet la re-
flexió, mentre que la manca de descripció dóna pas a la
irreflexió.
persones ob-sessionades amb els diners, amb la seva posses-
sió i la gasiveria i mesquinesa que els comporta. Les dues
obres formarien part del moviment realista, amb tocs romàn-
tics a Terra baixa per la temàtica tractada i el tractament dels
personatges, i del Naturalisme a la novel·la per l’absurditat del
plantejament que comportarà un final dramàtic, conseqüent
amb el caràcter dels personatges estudiats.

Conclusió Act. 42 p. 191

—— Resposta oberta.
—— El paisatge d’aquest fragment no és agradable, com podria
ser en els textos anteriors: ens parla de bardisses que no
permeten el pas natural de les persones. A semblança
amb el text de Zola, però, l’escena s’esdevé en una claria-
na del bosc.
Es volen desmarcar clarament de la resta de gent. Són perso-
natges amb greus dificultats de relació social, a causa de la
seva malaltissa obsessió: els diners. En marxar al castell po-
den simbolitzar ser gent que no sap viure en l’època que els
correspon, que es troben desfasats, fora de lloc, com si vis-
quessin encara a l’Edat Mitjana.

—— La novel·la de Vayreda no es considera que pertanyi ple-

nament a cap dels moviments de l’època (Realisme, Ro- Act. 43 p. 191
manticisme o Modernisme), sinó que se l’ha considerat,
A obrir un amagatall per als seus diners i a comptar-los. És
més aviat, una obra de transició del Realisme cap al Mo-
una situació totalment esperpèntica, ja que no és lògica per a
dernisme ruralista.
una parella que s’acaba de casar i que se suposa que estan
És realista per la capacitat d’observació extraordinària de enamorats. Semblen, més aviat, dos vells.
l’autor sobre el paisatge garrotxí, així com el llenguatge. És
una obra romàntica pel tema tractat: el bandolerisme i
l’amor. Però esdevé una obra modernista quan apareixen Act. 44 p. 191
els trets animalescs dels personatges, i arriba al gènere
El sentit de l’oïda els fa saber que la minyona ha marxat, ja
del drama rural, tan cultivat en aquest moviment.
que és coixa i porta crossa. És el mateix sentit que els desper-
tarà a mitja nit, ja que senten sorolls, que resulta que els fa el
mul, però que provoquen por en la parella, per si és un lladre.
Act. 38 p. 191
La por ve donada perquè l’obsessió més gran que tenen és
Primera part de l’exercici: resposta oberta. que no els robin els diners.
El mul, al text, també és anomenat matxo. L’Oleguer el cita pel
seu nom propi: Vespa.
Act. 45 p. 191
La Tuies té por dels lladres. L’Oleguer, que el segrestin i dema-
Act. 39 p. 191 nin diners pel seu rescat.
És un narrador omniscient, que narra en tercera persona i en
passat. En ser omniscient, sap el que pensen els personatges
Act. 46 p. 191
en tot moment, i així ens ho fa saber.
Fa la impressió que cap dels dos no s’acaba de refiar de
És discutible si és el més adequat o no, però així podem pene-
l’altre, i que, consegüentment, tenen un lloc alternatiu on
trar dins el pensament dels protagonistes i podem entendre la
amagar part dels seus diners sense que la parella ho sàpiga,
seva visió del món i interessos.
com així serà.

Act. 40 p. 191
Act. 47 p. 191
Per començar, la frugalitat del menjar no és gaire lògica en un
Allò que més ha copsat la Tuies del discurs de l’Oleguer ha
àpat de casament. Després, l’entreteniment que tenen els
estat que parlés de “quartos seus”, amb la qual cosa la des-
nuvis, que és l’obertura d’un amagatall per als seus diners
confiança entre tots dos i el sentit de la possessió individual
(aquest entreteniment no sembla gaire normal per a una pa-
dels diners anirà, ja des del primer dia, en augment, com així
rella acabada de casar) i el gaudi que tenen de fer-ho al costat
serà la resta de la novel·la. Això farà que als personatges els
del llit, per a poder tocar els diners cada nit. Més tard, la des-
creixi la desconfiança vers l’altre, l’egoisme, la gelosia... en els
confiança que es tenen mútuament a l’hora de deixar els di-
següents capítols. Quan es doni el cas real, que tant havia te-
ners (si tots o no). També la por que els atemoreix, que no és
mut l’Oleguer, la Tuies seguirà els desitjos del seu marit i no
tant que els facin mal, sinó que els robin o que els segrestin a
pagarà pel seu rescat. Ella sempre tindrà l’excusa que
canvi d’un rescat econòmic.
l’Oleguer així li ho havia demanat, i ben contenta que estarà
per quedar-se amb tots els diners per a ella sola.
Act. 41 p. 191
En tots dos casos podem observar persones que estan domi- Act. 48 p. 191
nades per les passions: en el primer cas, la gelosia, l’amor, la
Conserva el mul (la Vespa).
possessió de la dona en un triangle amorós; en el segon, dues

66
UNITAT 4. Narrativa i teatre fets de passió

Els traginers són les persones que porten mercaderia usant
bèsties de càrrega. Avui dia és més estrany que es visqui
d’això. Si de cas, pot ser un complement de les feines de pa-
gesia. Hi ha encara tradicions com la festa de Balsareny o els
Tres Tombs, per Sant Antoni Abat, que ens recorden aquestes
figures, i encara veiem els carros i els animals que servien (o
serveixen) per a aquesta feina.
Act. 49 p. 191
Aquest tema ha estat tractat per diversos autors en diferents
èpoques.
Trets gramaticals i estilístics
—— No és totalment omniscient, ja que en aquesta escena tot
ens és explicat des del punt de vista d’en Deberga. Ho
notem pels pensaments que podem percebre, però que
no expressa en veu alta, i per les observacions que aquest
personatge realitza.
—— És realista la descripció: dels llocs, de la situació, dels
personatges, etc. També el diàleg. No ho és l’anàlisi de la
situació que fa en Deberga, i que nosaltres podem obser-
var perquè coneixem els seus pensaments (monòleg inte-
rior).

Als evangelis ja sortia, quan Jesucrist parla de la dificultat que —— El llenguatge de les descripcions és culte, però els frag-
els rics arribin al cel. Dant també tractà el tema a La Divina ments que representen el pensament d’en Deberga no ho
Comèdia, de passada. són: és un llenguatge col·loquial, que s’intercala amb
l’estil, més aviat culte, del narrador.
Però és a partir del segle XVII, amb el creixement de la nova
classe social de la burgesia, que apareix el tema més clara- Conclusió
ment en la literatura; en són exemples clars l’obra de teatre Resposta oberta.
L’avar, de Molière, o diverses obres de Charles Dickens, com
ara Oliver Twist, o, més clarament, Cançó de Nadal. També
l’ha tractat Carlo Goldoni en alguna obra de teatre. síntesi
En la literatura catalana ja tractaren el tema Ramon Llull al
Llibre de meravelles; Anselm Turmeda, al Llibre dels bons Test p. 193
amonestaments; Francesc Eiximenis, a Lo crestià; Jaume
Roig, a L’Espill... 1-Novel·la que estableix un pont...
2-Nostàlgica.

Act. 50 p. 191 3-Emili Vilanova.

4-Escriure sobre la nostra realitat...
Resposta oberta.
5-Marià Vayreda.
6-Émile Zola.
Act. 51 p. 191
7-Josep Yxart i Joan Sardà.
Resposta oberta.
8-Valls.
9-La papallona.
Act. 52 p. 191
10-L’avarícia.
Resposta oberta.

Comentari de text p. 191

AVALUACIÓ
Contingut
Act. 1 p. 194
—— L’escena té lloc a l’Estació del Nord, de Barcelona, a mit-
Quevedos: ulleres.
jan juliol, quan molts barcelonins “fugien” de la ciutat per
a gaudir de les vacances estiuenques. Rabiosos: cridaners.
—— En Deberga sap de la llargària del viatge i busca, desespe- Tal volta: potser.
radament, algun compartiment lliure on poder-se allotjar Rems: braços.
tranquil·lament. Amoïnada: preocupada.
—— D’en Deberga podem observar els seus pensaments, a
part de les seves accions. De la resta dels personatges, en
aquest fragment, només podem comprovar les accions
Act. 2 p. 194
que fan, però no encara els seus pensaments. Narrador protagonista.
Aquesta informació és parcial, ja que veiem què pensa
aquest home, però no què pensen la resta. Es pot deduir,
Act. 3 p. 194
de tota l’escena, que la família que ha arribat, per la quan-
titat d’equipatge que porta i el personal al seu servei, deu Sí. El tema de la bogeria, tal com apareix al llibre, es relaciona
tenir una bona posició social. D’en Deberga, la qüestió no amb les idees deterministes que defensava Zola en els seus
és tan clara, però per les manies que sembla tenir, fa la llibres. Tot i que Oller no serà tan radical com Zola i ens farà
impressió de ser també un personatge de classe social veure que, en part, la bogeria del protagonista també és cau-
elevada. sada per la discriminació social a què és sotmès al llarg de la
seva vida.

67
 UNITAT 4. Narrativa i teatre fets de passió

Act. 4 p. 194
Segurament era força aclaridor per als lectors de l’època, que
coneixien quin tipus de revista era i quin tipus de persones
eren els seus lectors. Això ajuda els lectors a classificar el
personatge d’en Serrallonga, així com les seves tendències
polítiques.

Act. 5 p. 194
Eren del mateix tipus que les usades pel poeta castellà. Eren
unes lents rodones, sense patilles, unides pel pont nasal i
sense cap altre element.

Act. 6 p. 194
Totes les reaccions que en Daniel Serrallonga té a algun intent
d’“agressió” són sempre desproporcionades, com es corres-
pon al seu caràcter i a la seva progressiva bogeria.
L’Armengol, com sempre quan eren joves ell i el narrador,
pretén prendre el pèl a algú o altre, i el seu favorit, en aquest
mena de joc que sempre es portava, era en Serrallonga, pel
seu caràcter i l’enuig que li provocava, cosa que agradava
molt a l’Armengol. La seva intenció, sempre, és riure’s de
l’estrafolari personatge.

Act. 7 p. 194
Llarg, amenaçador, esblanqueït, descolorit, xuclat de cara;
amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre; d’ulls rodons
i de nina grisa; de nas cantellut, obert d’aletes i torçat cap a
l’esquerre; amb el cap gros, de front bombat i curt, de celles
borroses; alt i esprimatxadot; vestia amb descuit; calorós de
mena.
Fa la sensació de ser un personatge peculiar, estrambòtic,
extravagant, que crida l’atenció sense voler-ho.

Act. 8 p. 194
La major part del text és descriptiu. A la resta hi domina el
diàleg; per tant, l’estil directe, tot i que hi ha algun fragment
d’estil indirecte, com ara el primer i el quart paràgrafs, quan el
narrador explica els fets sense reproduir literalment les parau-
les que es van dir llavors.

Act. 9 p. 194
Adapta la narrativa catalana als corrents novel·lístics més
avançats a Europa (Naturalisme), tot i que no oblida el Ro-
manticisme ni el Realisme-Costumisme en algunes obres.
Utilitza nous tipus de nar-radors, tal com fa la literatura més
avançada. Busca noves temàtiques, tot relacionant-les amb la
burgesia i el món modern de la ciutat.

Act. 10 p. 194
Resposta oberta.

68
 3 Dimensió comunicativa

Coneixement de la llengua Act. 5 p. 201

a- Absolt.
Act. 1 p. 201
b- Sabut.
—— A la primera conjugació les següents formes verbals: es- c- Admès.
tàvem, hagi calmat, cantant.
d- Omplert.
—— A la segona conjugació: podent, caldre, coneixia, absol- e- Atès.
dran, perduda, volgués, hauries sabut, faci, eren.
f- Reclòs.
—— A la tercera conjugació: sentiria, dit, hem descobert, insis- g- Empès.
tint, dormiré, serveixen, haguessin ofert, morint.
h- Pertanyut o pertangut.

Act. 2 p. 201
Act. 1 p. 202
Hauríem respost: 1a persona del plural del condicional perfet
a- Avui (temps), no (negació), de seguida (temps).
d’indicatiu, aspecte perfectiu.
b- Pertot (lloc), especialment (manera), a la dreta (lloc).
Escoltaré: 1a persona del singular del futur d’indicatiu, as-
pecte imperfectiu. c- No (negació), gens ni mica (quantitat).
d- També (afirmació).
Vau arribar: 2a persona del plural del passat perifràstic
d’indicatiu, aspecte perfectiu. e- Almenys (manera).
f- Sí (afirmació), completament (quantitat).
Digui: 1a o 3a persona del singular del present de subjuntiu,
aspecte imperfectiu. g- Demà (temps), d’hora (temps).
h- No (negació).
Escolta: 2a persona del singular de l’imperatiu, aspecte im-
perfectiu. i- A la millor (probabilitat).
j- De moment (temps), no (negació).
Hagi estudiat: 1a o 3a persona del singular del perfet de sub-
juntiu, aspecte perfectiu.
Hauràs arribat: 2a persona del singular del futur perfet Act. 2 p. 202
d’indicatiu, aspecte perfectiu. Han de portar accent: àrduament, fàcilment, científicament,
Tenia: 3a persona del singular de l’imperfet d’indicatiu, as- contràriament i prèviament.
pecte imperfectiu.
Calleu: 2a persona del plural de l’imperatiu, aspecte imper- Act. 1 p. 203
fectiu.
(De tot) de: àtona (aquí sota és adverbi de lloc).
Havia regat: 1a o 3a persona del singular del plusquamperfet
(Arran de munyeca) arran de: habilitada.
d’indicatiu, aspecte perfectiu.
(Per les regnes entortolligades) per: àtona.
(Amb tots els nusos) amb: àtona.
Act. 3 p. 201
(Dels dits pelats) de: àtona.
a- Col·loquen. (De deu minuts) de: àtona.
b- Pengéssiu. (Per a desfer) per a: àtona.
c- Van. (A la fi) és una locució adverbial; per tant, a no és preposició,
d- Traurem. aquí.
e- Vulgui. (D’estreps), (de macadures), (de sang), (de terra), (de vida)
f- Bevent. de: àtona.

g- Traieu. (A centes) a: àtona.

h- Omple.
Act. 2 p. 203

Act. 4 p. 201 a- Des que...

b- ... lliuraran el detingut...
a- Perífrasi d’infinitiu i de probabilitat.
c- ... la por que...
b- Perífrasi d’infinitiu i de possibilitat.
d- Pensa a recuperar-te...
c- Perífrasi d’infinitiu i de repetició.
e- Hem escoltat un...
d- Perífrasi d’infinitiu i d’imminència.
e- Perífrasi d’infinitiu i d’obligació.

70
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 3

Lectura i comprensió Act. 8 p. 205

Indica que la i és tònica i que forma hiat respecte de la darrera e.
Act. 1 p. 204 La paraula no es pot accentuar per ser plana acabada en –en.

a- V.
b- V.
Act. 9 p. 205
És juxtaposada.
c- V.
d- F.
Act. 10 p. 205
e- F.

Act. 2 p. 204 Mode Punt

Sonoritat
Símbol
d’articulació d’articulació AFI
Resposta oberta.
aproximant
següents velar sonor [ɣ]
Act. 3 p. 204
(fricatiu)

“Per raons de seguretat, en Tamaru només trucava quan era

aproximant
imprescindible”, “L’Aomame vivia discretament, sempre amb banda bilabial sonor [β]
(fricatiu)
la cortina passada, mirant de no fer soroll ni cridar l’atenció”,
“Quan es ponia el sol, encenia tants pocs llums com podia”,
“Sempre procurant no fer soroll”, “Els seus perseguidors no silenciosos fricatiu alveolar sonor [z]
l’anirien a buscar a Costa Rica, segurament”.

Act. 4 p. 204 venien nasal alveolar sonor [n]

a- Tanmateix indica una certa oposició entre la frase on apa-
reix i l’anterior. líquid
li alveolar sonor [l]
A més a més indica continuació i afegeix més informació al (lateral)
que s’ha dit abans.
b- Tanmateix: però, ara bé, no obstant això, malgrat això... aproximant
havia bilabial sonor [β]
(fricatiu)
A més a més: i fins i tot, així mateix, així com, encara més...

Act. 5 p. 205 Act. 11 p. 205

Aparentment: adverbi. Amb peses grans: complement circumstancial d’instrument.

Se: pronom personal. Cada dia: complement circumstancial de temps.

Els àpats: complement directe.
Tranquils: adjectiu.
De conversa: complement del nom (exercicis).
Ningú: pronom.
Els músculs de la zona de la boca: subjecte.
En: determinant, article personal.
Bé: complement circumstancial de manera.
Vivia: verb. Li: complement indirecte.
Amb: preposició. Una imatge força romàntica d’Amèrica del Sud: complement directe.
Ni: conjunció. Uns deu anys: complement circumstancial de temps.
Quan: adverbi. L’: complement directe.
Pocs: determinant indefinit.
Act. 12 p. 205
Act. 6 p. 205 Resposta oberta.
a- Passat i, en concret, imperfet d’indicatiu.
b- La narrativa, que pretén relatar fets, històries... Act. 1 p. 206
a- F.
Act. 7 p. 205 b- F.
a- Quan s’han d’explicar fets que es corresponen amb allò c- V.
que s’anomenarien “veritats universals” es fa servir el present d- F.
d’indicatiu. e- V.

71
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 3

Act. 2 p. 206 Act. 9 p. 207

Resposta oberta. a- “Tanmateix... evidencia” i “que estan... desordenats”.
b- Composta per subordinació. Proposició subordinada, subs-
Act. 3 p. 206 tantiva, amb funció de complement directe.

Ens dóna informació sobre l’autor i la seva obra d’una manera ob-
jectiva i ordenada, seguint una estructura de presentació, desenvo- Act. 10 p. 207
lupament i conclusió.
Resposta oberta.

Act. 4 p. 207
Expressió escrita i oral
Poemes: composicions, poesies, cants...
Comunament: sovint, freqüentment, repetidament... Act. 1 p. 211
Gaire: prou, molt, força... —— Eslògan: ATUREM EL FOC
Evidencia: demostra, prova, il·lustra... Text: no encenguis fogueres, no llencis cigarretes, ni vidre,
Caòtica: desordenada, desarreglada, desajustada... ni deixalles. Al bosc, són armes de foc.
Imatge: foto d’un bosc amb persones que hi passegen. I
di-ferents elements que poden provocar un incendi
Act. 5 p. 207
col·locats en forma d’arma de foc.
A tal efecte: es tracta d’una locució conjuntiva final, i s’utilitza per a
Logotip: Generalitat de Catalunya.
introduir el fi o l’objecte de l’acció expressada anteriorment.
—— Es produeix una contraposició entre la imatge plàcida del
Altres connectors sinònims podrien ser amb aquesta finalitat, a fi
bosc amb dues persones passejant i la imatge de la me-
de (això), per tal de (això)...
tàfora visual en forma d’arma de foc.
—— Els elements que conformen l’arma de foc són els suscep-
Act. 6 p. 207 ti-bles de provocar un incendi. Per tant, l’anunci vol comu-
Es tracta, en aquest cas, de diferents sintagmes sinònims: l’obra de nicar que en el bosc no es faci ús de cap d’aquests
Marc, poemes marquians (usada dos cops), els seus poemes, objectes.
l’obra del poeta valencià, els poemes i la seva poesia. —— S’hi utilitza un llenguatge persuasiu propi de la publicitat:
ús de l’imperatiu (Aturem, no encenguis...), la brevetat del
text, la reiteració (no encenguis fogueres, no no llencis ci-
Act. 7 p. 207 garrets). Figures retòriques: el·lipsi (ni vidre, ni deixalles),
a- Criteri. metàfora (són armes de foc), al·literació (no encenguis, no
llencis).
b- Complement directe.

Act. 2 p. 211
Act. 8 p. 207
Resposta oberta.
Mode Punt Símbol
Sonoritat
d’articulació d’articulació AFI
Act. 3 p. 211
El·lipsi, el·lipsi, metàfora, polisèmia, al·literació, el·lipsi, meto-
conservem oclusiu bilabial sonor [b] nímia.

comparteixen fricatiu palatal sord [ʃ] Act. 4 p. 211

Resposta oberta
senyals nasal palatal sonor [ɲ]
COMUNICACIÓ ORAL p. 211

treballar lateral palatal sonor [ʎ] -Resposta oberta.

-Resposta oberta.

catalitzador africat alveolar sonor [ʤ]

naturalesa fricatiu alveolar sonor [z]

72
 Les eines de l’escriptor;
5 o com seduir els lectors
Act. a) p. 213 Act. 13 p. 215
Resposta oberta Els elements innovadors i particulars que introdueix Joan Fus-
ter és que, al seu entendre, l’obra d’art no mostra tan sols
emoció i experiència sinó una cosa més profunda, tot l’home
Act. b) p. 213 sencer, en la seva integritat metafísica.
Resposta oberta
Act. 14 p. 215
Act. c) p. 213 La funció dels omòplats en la lectura és la ser el centre de la
Resposta oberta satisfacció artística.

Act. 1-4 p. 215 Act. 16 p. 215

Respostes obertes. Vladímir Nabòkov planteja la qüestió de la lectura popular i la

Act. 5 p. 215
La literatura sempre ha tingut un protagonisme important da-
vant del poder polític i social. D’un banda, com a factor de
denúncia respecte als abusos dels governants. De l’altra, com
a font d’inspiració de determinades línies polítiques o de com-
portament dels mateixos dirigents. Alfons el Magnànim atri-
bueix als llibres el valor de la sinceritat i de la valentia, lluny de
l’adulació. Aquest rei sabia que molts consellers no s’atrevien
a dir-li les coses tal com eren per no disgustar-lo; és a dir, per
comoditat preferien callar o bé suavitzar els problemes.
lectura de la gran literatura dient que gràcies al fet de ser
vertebrats coronats amb una flama divina podem experimen-
tar l’estremiment que produeix la descoberta de l’art pur i la
ciència pura. Si no som capaços d’experimentar aquest estre-
miment, és millor que ens limitem a la lectura de còmics, de
best-sellers o a mirar la televisió, és a dir, a la literatura popu-
lar. Resposta oberta.
Act. 1 p. 229
És el fill de la narradora, Bruno. Queda clar ja a les dues pri-
meres línies del text.

Act. 6 p. 215 Act. 2 p. 229

Llegir és també un acte de transgressió perquè ens pot intro-
duir en àmbits de l’existència humana o de la quotidianitat
que d’altra manera seria difícil d’accedir-hi. Els personatges,
els escenaris, les històries que se’ns expliquen, traspassen
sovint les barreres d’allò políticament correcte i ens permeten
enfrontar-nos a situacions que voldríem capgirar o, simple-
ment, viure per nosaltres mateixos.
Act. 7 p. 215
El llibre és una extensió de la memòria i la imaginació per-
què esdevé una eina que ens permet abocar-hi i ampliar els
nostres records i somnis perquè perdurin d’una manera més
segura.
Act. 10 p. 215
La cita que es correspon amb «La poesia és el gènere literari
amb major poder simbòlic» és la de Friedrich Hölderlin: «El
que perdura ho funden els poetes». Resposta oberta.
És un narrador intern, protagonista de la seva pròpia història.
Act. 3 p. 229
La Ronda, la plaça Sepúlveda, el Barri Xino, districte cinquè,
Gavà, la Floresta i Barcelona.
Ens situa a Barcelona. La protagonista passa de viure d’un
carrer que no esmenta en aquest fragment, però que és a la
part de Ciutat Vella de Barcelona, a una barriada més elegant,
que tampoc no diu, però que se suposa que és més als afores
de la ciutat.
Act. 4 p. 229
Sí. És a la postguerra (en aquest cas, anys 50 o comença-
ments dels 60). Ens diu que, quan el narratari era petit, patien
restriccions (postguerra, anys 40-50); explica que, quan la
narradora era jove, va patir la guerra (1936-39); parla del ra-
cionament (anys 40-60, però sobretot, els 40).

Act. 5 p. 229
Act. 11 p. 215
Ella va néixer en el carrer que no cita (prop del Barri Xino), hi
La cita que vincula literatura amb moral és la de Thomas jugava de petita, s’hi va casar, va tenir dos fills, s’enamorà,
Mann. Aquest autor alemany afirma que «qualsevol perfec- patí la guerra i, sense conèixer-ne els detalls, l’amor s’acabà.
cionament moral s’han originat en l’ànima de la literatura, Després, es traslladà a un altre barri de Barcelona. Sembla
que és l’ànima de la dignitat humana, idèntica a l’ànima de que la seva família tenia negoci: eren botiguers.
la política.»

74
 UNITAT 5. Les eines de l’escriptor; o com seduir els lectors
Act. 6 p. 229
Al principi del text parla sobre el futur que li pot esperar a en
Bruno des d’una perspectiva de present. El mateix passa en
començar el segon paràgraf, ara pensant en el seu propi futur,
i recorda el que tot just acaben de deixar (parlant en perfet
d’indicatiu; per tant, un temps que indica acció acabada, però
encara en el present).
Act. 7 p. 229
És una focalització interna, ja que se’ns explica la història des
del punt de vista d’un personatge, i, en aquest fragment, és
fixa, ja que tota l’estona el narrador és el mateix personatge.
Act. 8 p. 229
S’esmenta en Bruno i en Carlitus, que són els fills de la prota-
gonista. D’en Bruno se’ns explica alguna cosa, però no pas de
l’altre germà. La protagonista parla de la seva vida, però no
esmenta el seu nom.
Act. 9 p. 229
Sembla que la protagonista faci un repàs de la seva vida i del
barri que deixa enrere, on ha viscut sempre, arran d’un tras-
llat a un altre habitatge en un altre barri de Barcelona.
Act. 10 p. 229
Resposta oberta.
Act. 1 p. 230
La majoria presenten regularitat mètrica, però no tots.
El text 1 està compost totalment per versos de 10 síl·labes (art
major), sense cesura. El text 2 no té regularitat mètrica, ja que
els versos oscil·len entre 8 i 12 síl·labes, sense seguir una
norma; la majoria són d’art major, però no ho són els de 8
síl·labes; no hi ha cesura. El text 3 segueix una regularitat, ja
que són tots versos de 7 síl·labes (art menor). El 4, el mateix
que el 3. El 5 segueix regularitat, ja que són tots versos de 10
síl·labes (art major), la majoria dels quals tenen cesura (4+6),
però no tots.
Act. 2 p. 230
Hi ha diverses llicències poètiques.
De sinalefes, com és normal, n’hi ha força. A tall d’exemple: al
vers 1 del primer poema (“costa imaginar”), al 10è vers del
text 3 (“meno escarrassada”) o al 2n vers del text 4 (“i és”).
Amb les elisions passa el mateix: al primer vers del text 1 (“-te
absent”), al 1r del text 2 (“encara aquells”), al 7è del text 3
(“munta el”) o al 1r del text 4 (“cosa em”).
Com és normal, la llicència de l’hiat és menys habitual. De fet,
aquí no n’hi ha cap.
Act. 3 p. 230
Als dos primers textos no hi ha rima. Al text 3 la rima és consonant
i segueix el següent patró: abba, cddc, eef, eef. Al text 4 és conso-
nant entre el 1r i 3r vers (el segon queda en blanc). Al text 5 és
consonant i té la següent cadència: ABBA, ABBA, CDE, CDE.
Act. 4 p. 230
D’encavalcaments n’hi ha diversos. A tall d’exemple: al text 1,
entre els versos 8 i 9; o al text 2, entre els versos 5 i 6.
D’altres figures retòriques també n’hi ha diverses. Per exemple:
una paradoxa, al vers 4 del primer text; una personificació, als
versos 13-14 del mateix poema; la mateixa figura, als versos 5 i
6 del text 2; un asíndeton entre els versos 5-8 del mateix poe-
ma; comparacions als versos 11-12 del mateix text...
Act. 5 p. 230
Hi ha dos textos que són sonets (el 3 i el 5), tot i que el 3 no és
un sonet clàssic, per la mètrica d’art menor dels seus versos.
Act. 6 p. 230
En el text 1, el poeta recorda una persona estimada que ja no
hi és (la seva primera dona, Dolors Freixas, que morí el 1984).
En el 2, recorda la seva Mallorca natal, a la qual sap que molt
probable-ment no podrà tornar, ja que el poeta es troba greu-
ment malalt i s’està esdevenint la Guerra Civil. Tots dos evo-
quen sentiments de nostàlgia, però el primer és a una
persona, i el segon, a un territori.
Act. 7 p. 230
El to dels dos primers textos és més greu, sincer i emotiu, ja
que parla de pèrdues personals que afecten els poetes. El
dels dos següents és més lúdic, divertit, d’observació
d’animals.
Act. 8 p. 230
Mort, text 1. Enyor, text 2. Existència, text 3. Humor, text 4.
Sexe, text 5.
Act. 9 p. 230
Resposta oberta.
Act. 10 p. 230
Resposta oberta.
Act. 1 p. 231
Sembla un comiat d’un parella, un trencament forçat per un
dels dos (Claud), que, a més de ser un trencament de rela-
cions personals, va relacionat amb un tema de feina, ja que ell
diu que li intentarà buscar una bona sortida professional. La
noia sembla molt afectada emocionalment, ja que diu que
Claud era el seu primer amor.
Act. 2 p. 231
La forma de comunicar-nos els fets i sentiments dels protago-
nistes del text és el diàleg.
75
 UNITAT 5. Les eines de l’escriptor; o com seduir els lectors

Act. 3 p. 231 AVALUACIÓ

Sembla que el noi ha decidit trencar les relacions sentimen-
tals i professionals que l’unien amb la noia. Aquesta s’ho ha
pres molt malament.
Act. 4 p. 231
Al drama, ja que hi ha un conflicte que provoca tristesa però
no hi ha morts ni fets tràgics a remarcar.
Act. 5 p. 231
Fa la sensació que el protagonista masculí amaga informa-
cions o sentiments, que calla i no vol o pot expressar. La noia
sembla més sincera en les seves intervencions. Potser en
Claud calla per no ferir més els sentiments de l’Hilde.
Act. 6 p. 231
La bufetada, els silencis, el plor de la noia, la tensió que patei-
xen, els crits...
Act. 7 p. 231
Ens informen de fets que fan els protagonistes (“li clava una
bufetada”), dels sentiments que destil·len (“enfonsada”), de
les pauses que es produeixen en el diàleg... Sense aquestes,
els lectors no sabríem bona part dels fets i sentiments que es
produeixen entre els personatges, i serveix als actors per a
poder representar el personatge, tal com l’ha creat l’autor,
damunt l’escenari.
Act. 1 p. 234
El primer, a la narrativa, i, en concret, és una novel·la. Ens
explica uns fets, basats o no en la realitat, però, possiblement,
amb personatges ficticis, i sembla una novel·la perquè fa la
sensació que els personatges són força treballats, també sem-
bla posseir una trama complexa i llarga... Per tant, sembla
una narració més llarga i elaborada que no pas un conte.
El segon, a la poesia lírica, ja que es tracta d’un poema que
parla de sentiments i sensacions personals, escrita en versos i
organitzats en estrofes.
El tercer, al teatre, ja que es tracta d’un diàleg entre dos per-
sonatges, amb el nom de cada un d’ells en iniciar-se la comu-
nicació. Dins del teatre, a la comèdia, ja que, per les sortides
que tenen els personatges, es veu clar que la intenció, a part
de trAct.ar un tema d’actualitat, és fer-ho des d’un vessant
divertit, intentant provocar el riure en el públic.
Act. 2 p. 234
És un narrador omniscient, en tercera persona. Ho sabem
perquè narra els fets en passat i en tercera persona, i podem
percebre els pensaments d’algun dels personatges (la Male-
na).
Act. 3 p. 234
L’Aleix, la Malena, fugitius i en Nelson. Davant l’explosió del
pont, els fugitius criden, en Nelson blasfema i la Malena pen-
sa que l’Aleix deu haver mort.

Act. 8 p. 231
Resposta oberta. Act. 4 p. 234
Tenen 10 síl·labes. Sense cesura, tot i que hi ha algun vers
que en podria tenir (4+6), però no és un fet general.
Act. 1-14 p. 232
No hi ha rima.
Resposta oberta.

Act. 5 p. 234
SINTESÍ
La realització del pessebre quan el protagonista era un infant,
i la creació d’un poema quan el mateix autor ja és vell.
Test p. 233
1-Ha variat al llarg del temps.
Act. 6 p. 234
2-La versemblança.
L’Antoni busca arguments diversos perquè el director li con-
3-La subjectivitat i l’ambigüitat. cedeixi un crèdit, mentre que el director fa la sensació que
segueixi el joc al seu interlocutor, però en la seva última inter-
4-Construeix també el sentit del text.
venció veiem que no és així, ja que segueix amb la idea de no
5-Una situació d’estabilitat. concedir-li el crèdit.
6-Es transformen al llarg de la narració.
7-200 pàgines. Act. 7 p. 234

8-Les síl·labes tòniques i àtones. El text 3 té un caràcter irònic, ja que planteja una situació ha-
bitual (la demanda d’un crèdit a un banc per part d’un client),
9-Senzills. però des d’una òptica poc habitual: el client buscarà argu-
10-Un relat subjectiu que inclou també reflexions. ments inversemblants, plantejarà situacions diverses al narra-
dor, li farà xantatge... fins a aconseguir el seu objectiu. És
irònic perquè, al revés del que passa habitualment, a mesura
que avanci la trama de la comèdia, qui portarà la iniciativa,

76
UNITAT 5. Les eines de l’escriptor; o com seduir els lectors

cada cop més, serà el client, i el director haurà d’acabar clau-

dicant davant la pressió de l’altra part.
Els altres dos textos plantegen situacions des d’un punt de
vista seriós: uns fets transcendents en el primer, i una reflexió
sobre el pas del temps en el segon.

Act. 8 p. 234
El més subjectiu és el segon, ja que es tracta d’un poema re-
flexiu sobre la vida del poeta, els records, el pas del temps i
els seus efectes... El que ens expressa són sensacions i senti-
ments; per tant, totalment subjectiu.
El menys subjectiu seria el primer, ja que, bàsicament, explica
uns fets viscuts pel protagonistes de la novel·la; per tant, fets
objectius.

Act. 9 p. 234
Al primer, ja que narra uns fets que estan tenint lloc en aquell
moment. Als altres dos no succeeix pràcticament res.

Act. 10 p. 234
Al primer, l’explosió del pont i la reacció dels personatges. El
conflicte és que, possiblement, un dels personatges (l’Aleix)
ha quedat afectat per l’explosió.
Al segon, el pas del temps i què feia el poeta de jove i de gran.
El conflicte ve pel fet que, en el present de l’escriptor, cada
cop té més dificultats a l’hora de crear, i observa la mort com
un fet proper.
Al tercer, el diàleg entre el director i un client per la concessió
o no d’un crèdit bancari. El conflicte ve perquè el director es
nega a concedir-l’hi.

77
 4 Dimensió comunicativa

Coneixement de la llengua Act. 2 p. 243

a- Continuativa.
Act. 1 p. 238
b- Adversativa.
a- No hi ha subjecte (verb impersonal).
c- Disjuntiva.
b- Subjecte el·líptic (“Nosaltres”).
d- Il·lativa.
c- Subjecte: Molts clients nous.
e- Copulativa.
d- Subjecte: El preu de les accions.
f- Explicativa.
e- Subjecte: El meu germà i la seva cosina.
f- No hi ha subjecte (verb impersonal). g- Copulativa.

g- Subjecte el·líptic (“Nosaltres”).

h- No hi ha subjecte (verb impersonal). Act. 3 p. 243

i- Subjecte: Ells. a- Substantiva.

j- Subjecte el·líptic (“Jo”). b- Adverbial.

c- Adverbial.
Act. 1 p. 240 d- Adverbial.
a- Complement directe. e- Substantiva.
b- Atribut. f- Substantiva.
c- Complement indirecte (al cuiner), complement directe (la
g- Substantiva.
sopa), complement predicatiu (massa salada).
d- Complement directe.
e- Atribut. Act. 4 p. 243
f- Complement circumstancial de lloc. a- Em va dir això.
g- Complement circumstancial de manera. b- Estaven tan esgotats que, com a conseqüència, van caure
h- Complement de règim verbal. al terra.
c- Et perdonarà a condició que li expliquis la veritat.
Act. 2 p. 240 d- Ens aturarem mitja hora amb la finalitat que mengeu algu-
na cosa.
Resposta oberta.
e- Em va explicar el motiu de la seva baralla.

Act. 3 p. 240
Act. 5 p. 243
La porta: sintagma nominal, subjecte.
Resposta oberta.
Encara: sintagma adverbial, complement circumstancial de
temps.
Altra volta: sintagma nominal, complement circumstancial de
Lectura i comprensió
temps. Act. 1 p. 244
Un ensurt de sorpresa: sintagma nominal, complement directe. a- V.
En el major silenci: sintagma preposicional, complement cir- b- F.
cumstancial de manera.
c- V.
d- F.
Act. 1 p. 240
e- V.
a- Juxtaposició.
b- Subordinació.
c- Coordinació.
Act. 2 p. 244

d- Juxtaposició. Resposta oberta.

e- Coordinació.
f- Subordinació. Act. 3 p. 244

g- Subordinació. Pocions i Les classes de vol.

78
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 4

Act. 4 p. 244 b- El verb principal és sé. La proposició principal és Ja sé.

a- Pocions. c- La funció és de complement directe respecte del verb sé.

No pot ser d’atribut, ja que el verb principal no és copulatiu
b- Sovint. (verb saber).
c- Il·lusió. d- És una subordinada substantiva d’infinitiu i de règim ver-
d- Residències. bal. No pot ser adjectiva, ja que no complementa cap nom de
la proposició anterior, i és un complement obligat amb el verb
e- Episodi. presumir, que sempre exigeix la preposició de.

Act. 5 p. 244 Act. 12 p. 245

Ningú: algú, tothom...
Típic: atípic, estrany, impropi... Mode Punt Símbol
Sonoritat
d’articulació d’articulació AFI
Raonablement: insensatament, il·lògicament, irracional-
ment... ningú oclusiu velar sonor [g]
Sempre: mai.
Llarguíssimes: curtíssimes, brevíssimes, reduïdíssimes... primer oclusiu bilabial sord [p]

aguantar oclusiu dental sord [t]

Act. 6 p. 244
e. aixecar fricatiu palatal sord [ʃ]

Act. 7 p. 245 classes fricatiu alveolar sord [s]

a- Coneixeria.
b- Havien d’aguantar.
c- Faràs. Act. 13 p. 245

d- Vulguis. L’article la no apostrofa davant una paraula començada amb i

(hi) o u (hu) àtones.
e- Poguessin.

Act. 14 p. 245
Act. 8 p. 245
Resposta oberta.
a- Convençut: sintagma adjectival, atribut.
b- Amb els de Slytherin: sintagma preposicional, complement Act. 1 p. 246
de règim verbal.
a- V.
c- El Malfoy: sintagma nominal, complement directe.
b- F.
d- Les classes de vol: sintagma nominal, subjecte.
c- F.
e- Junts: sintagma adjectival, complement predicatiu.
d- V.

Act. 9 p. 245
Act. 2 p. 246
a- Havien d’aguantar o bé havien de fer.
No es vol casar amb ella per por del que diria la gent si es
b- Que no coneixeria ningú tan odiós com el Dudley. casava amb la filla del Cagorcio. Ella es va enginyar la situació
per quedar-se embarassada d’ell.
c- Que els de primer compartien amb els de Slytherin o bé
que va aixecar les protestes de tothom.
Act. 3 p. 246

Act. 10 p. 245 L’Enric el podríem definir com covard, poruc, dèbil, insegur...

Subjecte del verb és. La protagonista, com segura, manipuladora, atrevida, ambi-
ciosa...

Act. 11 p. 245
Act. 4 p. 246
a- Es tracta d’una subordinada substantiva, ja que la subordi-
nada es podria substituir per un sintagma nominal: Ja sé això. A, d, c, b.

79
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 4

Act. 5 p. 246 Act. 14 p. 247

a- Cossi. Resposta oberta.
b- Fugir.
c- Bravada. Expressió escrita i oral
d- Timbre.
Act. 1 p. 251
Act. 6 p. 247 —— Plantejament: títol (La pluja àcida) + 1r paràgraf.
Clucs: oberts, badats, esbatanats... Desenvolupament: 2n, 3r i 4t paràgrafs.
Bestial: amorosa, dolça, agradable... Conclusió: 5è paràgraf.

Mansa: esquerpa, salvatge, feréstega... —— 1r paràgraf: definició de pluja àcida i el seu valor negatiu.
Sempre: mai. 2n paràgraf: causes de la pluja àcida.
Fracassar: reeixir, resultar, triomfar... 3r paràgraf: les conseqüències negatives de la pluja àcida.
4t paràgraf: els edificis contribueixen al problema.
5è paràgraf: la reducció de la despesa elèctrica contri-
Act. 7 p. 247 bueix a la reducció de la pluja àcida.
La c.
—— Tema central: els efectes negatius de la pluja àcida, les
causes i conseqüències.
Act. 8 p. 247
—— És un text expositiu de caràcter científic i tècnic perquè
I me n’adonava. parla sobre un tema molt específic de la Biologia. Exposa
una sèrie de dades objectives per mitjà d’un lèxic molt es-
Act. 9 p. 247 pecífic d’aquesta ciència.

Les precaucions: sintagma nominal, complement directe.
Abans: sintagma adverbial, complement circumstancial de
temps.
Segura de la meva victòria: sintagma adjectival, atribut.
En el barret de rialles de tot Barcelona: sintagma preposicio-
nal, complement de règim verbal.
—— Utilitza un registre cientificotècnic amb l’ús de lèxic espe-
cífic de la Biologia (la pluja àcida, òxid de sofre, agents
oxidants...), l’ús de connectors de causa-conseqüència
(Les causes de..., les conseqüències de...),
d’exemplificacions (central tèrmica de Cercs, al Bergue-
dà), l’ús de la 3a persona i del mode indicatiu (la pluja
àcida és..., els edificis con-treibueixen...).

Act. 10 p. 247 Act. 2 p. 251

Es fan servir les cometes. Això succeeix al cinquè paràgraf.
Act. 11 p. 247
Hi introdueix un matís de contrast, de contrarietat respecte al
que s’ha dit abans. Podríem usar també, amb el mateix matís,
però, tanmateix, per contra, ara bé...
—— Els textos científics i tècnics:
Temes: sobre les diferents ciències.
Estructura: Plantejament / desenvolupament / conclusió
Registre: cientificotècnic (claredat, objectivitat, denotació i
precisió en les dades).
Funció del llenguatge: referencial i metalingüística.

Act. 12 p. 247 COMUNICACIÓ ORAL p. 251

L’Enric. —— Resposta oberta.

—— Resposta oberta.
Act. 13 p. 247 —— Resposta oberta.

Mode Punt Símbol

Sonoritat
d’articulació d’articulació AFI

cossi fricatiu alveolar sord [s]

donya nasal palatal sonor [ɲ]

mateix fricatiu palatal sord [ʃ]

jo fricatiu palatal sonor [ʒ]

aproximant
qualsevol bilabial sonor [β]
(fricatiu)

80
81
 Dimensió plurilingüe i intercultural

Les llengües romàniques El català oriental

Act.1 p. 255
Resposta lliure segons les pautes indicades:
Català: home, pare, fill, casa, camp, porc, germà, vedell, ca-
brit, país, fam, dia, pa, criat. / Francès: home, père, fils, mai-
son, champ, porc, veau, chevreau,pays, faim, jour, pain,
serviteur,. / Italià: uomo, padre, figlio, casa, campo, suino,
fratello, vitello, capretto, paese, affamato, giorno, pane, servo.
/ Portuguès: meu, pai, filho, casa, campo, suíno, cabrito, ir-
mao, bezerro, país, faminto, dia, pao, servo. / Romanès: om,
tata, fiul, casa, teren, carne de porc, frate, vitel, copil, tara, zi,
foamei, paine, servidor.
Les llengües de l’Estat espanyol
Act. 2 p. 257
Act. 6 p. 263
Text A: dialecte central, subdialecte xipella, perquè pronuncia
amb so [i] la vocal neutra de síl·laba final: lis, donis, quedavi,
minjà, portavin, menjavi, vespri, casis, pobli, altris, llogavi,
aquellis, hagueres, catorzi, quinzi, raderi arrengledaris, treuri.
Text B: rossellonès. Morfosintàcticament usa el possessiu
masculí amb substantius femenins (la teu gallina); la desinèn-
cia de la primera persona del present d’indicatiu és amb –i
(parli); construeix la negació amb l’adverbi pas (saps pas, sa-
ben pas); col·loca el pronom te davant de l’infinitiu (te contar);
usa el verb ésser com a auxiliar (són pressat) Pel que fa al
lèxic, fa servir els mots frauda (frau), lió (llop), feda (ovella),
meme (també) prompt (aviat).
Act. 7 p. 265

Resposta oberta. Característiques de la variant balear:

Fonètiques: la iodització en els mots uis i recoint. Morfològi-
Act. 3 p. 257 ques: l’article salat (ets uis, ses dents, es dissabtes, es qui, es
costat, ets ossos, sa satisfacció), la primera persona del pre-
Resposta oberta. sent d’indicatiu sense vocal final (pens), i les formes tenc i
entretenc. Lèxiques: horabaixa, adins, cans, atapir. Si ho
considera adient, el professor/a també pot comentar la forma
La variació geogràfica de la llengua catalana som per sóc en el verb ésser.

Act. 4 p. 259

Bloc occidental Bloc oriental Act. 8 p. 265

moixó ocell Característiques de l’alguerès:

gitar-se ajeure’s Fonètiques: la transformació en –r- de la –d- (ajurar-lo, aju-
llavar rentar rar), el canvi de posició de la –r- dins d’una paraula (trende,
probe), el dígraf –ll esdevé –ny (nyenya). Morfològiques:
mançana poma
l’imperfet d’indicatiu de la segona i tercera conjugacions con-
rabosa guineu jugat amb –v- (feva, voleva, pareixeva, teniva, veieva, dieva,
panís blat de moro responeva), l’antic article masculí lo (lo cóc). Lèxiques: ma,
beset petó tristura, vertigueta, cóc, panatera, al·lora, manco, oltre, diré...
El professor/a també pot comentar com a pròpies de l’alguerès
corder xai
les formes plenes dels pronoms me, te, se, així com l’ús del
roig vermell verb dar en comptes de donar.
vesprada tarda
bellota gla
abadejo bacallà
L’ús públic del català en diferents àmbits
Act. 9 p. 267
El català occidental Resposta oberta.
Act.5 p. 261
Act. 10 p. 267
Trets que caracteritzen el text com a nord-occidental:
Resposta oberta.
Fonètics: axplicave, ancara, an; vidells. Morfològics: article
masculí lo; desinència en –e de la 3a persona del singular de
l’imperfet d’indicatiu a axplicave, havie, tenive, feve, manca-
ve, solive, ere; desinència en –vom de la 1a persona del plural
de l’imperfet d’indicatiu a tenívom, fèvom, manjàvom, collí-
vom; desinència en –e de la 3a persona del present de sub-
juntiu a repose. Lèxics: padrí, tossinos (pocs), argenda
(argent, diners), trumfes (patates).

82
 5 Dimensió comunicativa

Coneixement de la llengua e- Sentir-me-la.

f- Me l’han donat.
Act. 1 p. 271 g- Construint-lo.
a- Després d’aquest esforç, ho estic. h- Retalleu-vos-la.
b- Quan pleguis de la feina, passa’m a buscar i hi anirem. i- N’hauria.
c- T’asseguro que ella l’era.
d- No en teníem i vaig baixar a comprar-ne. Act. 3 p. 272

e- Que jo poso les taules separades? Tu sí que les poses molt a- No. Te l’agafaré.
separades! b- Sí.
f- Encara que feia anys que no l’havia vist, avui l’he reconegut c- No. Deixa-me’l.
així que me l’he trobat.
d- No. Se’l sap.
g- No tinc prou notes dels meus alumnes. La setmana que ve
els posaré un examen parcial. e- Sí.

h- Podria començar a revisar l’aparell, però encara no me

n’han fet arribar les especificacions. Act. 1 p. 274
i- Carles, trencaràs els gots! Deixa’ls a l’armari! a- Atribut.
j- És una qüestió de confiança en el capità i ells sempre li han b- Complement directe.
atorgat la confiança.
c- Complement predicatiu.
d- Complement directe.
Act. 2 p. 271
e- Complement circumstancial de lloc.
Resposta oberta.
f- Complement indirecte.
g- Complement de règim verbal.
Act. 3 p. 271
h- Complement directe.
Resposta oberta.
i- Complement indirecte.
j- Subjecte.
Act. 4 p. 271
k- Complement directe.
Hi i en.
l- Complement del nom (resultats).

Act. 1 p. 272 m- Complement directe.

a- Sentir-la. n- Complement indirecte.

b- Discutint-ho. o- Complement circumstancial de lloc.

c- Els han descobert.

d- Pensar-hi.
Act. 1 p. 275
a- El tornem a la professora / Li tornem el llibre / L’hi tornem.
e- Em vaig comprar / Vaig comprar-me.
b- N’he deixat una al teu amic / Li he deixat una llibreta / N’hi
f- La igualaran.
he deixat una.
g- Et convocaran.
c- Presta-ho al teu germà / Presta-li això / Presta-li-ho.
h- Troba’l.
d- Els hem portat als jutges / Els hem portat els resultats / Els
els hem portat.
Act. 2 p. 272 e- Les tornarem a aquell senyor / Li tornarem les cadires / Les
a- M’ho han dit. hi tornarem.

b- Me’n vaig. f- N’heu regalat algunes als alumnes? / Els heu regalat algu-
nes partitures? / Els n’heu regalat algunes?
c- Te’l compraràs.
g- No les va donar a la seva tia / No li va donar les gràcies / No
d- Us ho deia. les hi va donar.

84
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 5

h- En porto molts al bibliotecari / Li porto molts llibres / N’hi e- Facilitats, comoditats, simplicitats...
porto molts.
i- Els he deixat als nois / Els he deixat els llapis / Els els he
Act. 6 p. 277
deixat.
j- Regalar-ne una a vosaltres / Regalar-vos-en una. Tipus de sintagma Funció sintàctica
k- En porto a la directora / Li porto taronges / N’hi porto. la imatge de Sintagma nominal Complement del
l’univers nom
l- La recordaré als alumnes / Els recordaré la data de l’examen
/ Els la recordaré. que Einstein Proposició subordi- Subjecte del verb
tenia raó nada substantiva va quedar
m- La dóna a mi / Me la dóna.
completiva
n- Dir-la a ell/a / Dir-la-hi.
amb un Sintagma preposicio- Complement
o- Deixa-la als teus amics / Deixa’ls la pel·lícula / Deixa’ls-la. excel·lent nal circumstancial de
p- En portaré moltes als meus avis / Els portaré moltes pastes manera
/ Els en portaré moltes. dos anys després Sintagma nominal Complement
circumstancial de
q- L’han donat a l’alcalde / Li han donat la resposta / La hi
temps
han donat.
de la història Sintagma preposicio- Complement del
r- Prendre-la als nens / Prendre’ls la pilota / Prendre’ls-la.
nal nom genis

Lectura i comprensió Act. 7 p. 277

Act. 1 p. 276 a- Expressa oposició o contrarietat de la segona frase respecte
de la primera.
a- Vertadera.
b- Tanmateix, no obstant això, en canvi...
b- Falsa.
c- Vertadera.
d- Falsa. Act. 8 p. 277
e- Vertadera. a- Que la i és tònica. Hi ha un hiat amb la vocal anterior i no
es pot marcar amb accent ja que la paraula és plana acabada
en –en.
Act. 2 p. 277
Resposta oberta.
Act. 9 p. 277
a- Qualsevol de les consonants marcades amb negreta: Dos,
Act. 3 p. 277 anys, després, física, dels, grans, genis.
Títol: “Albert Einstein: una vida d’obstacles”. b- Qualsevol de les consonants marcades amb negreta: el,
Subtítol: “El 24 de febrer de 1923, el descobridor de la teoria de Nobel, altre, l’efecte, fotoelèctric, la, el, color, el, dels, la.
la relativitat oferia la seva primera conferència a Barcelona”. c- Qualsevol de les consonants marcades amb negreta:
Entradeta: “El 24 de febrer de 1923, el científic [...] de la nos- Nobel, descobriment, seva, començava.
tra revista” (1r paràgraf). d- Llegendari.
Cos de l’article: segon, tercer i quart paràgrafs. e- Qualsevol de les consonants marcades amb negreta: lle-
gendari, genis.

Act. 4 p. 277 f- Qualsevol de les consonants marcades amb negreta: des-

prés, era, altre, descobriment, fotoelèctric, figura, adquirir,
a- Dissertacions. llegendari, faria, grans, història.
b- Pronòstics.
g- Qualsevol de les consonants marcades amb negreta: física,
c- Empírica. efecte, fotoelèctric, figura, faria.
d- Guardonat.
h- Anys.
e- Retret.

Act. 5 p. 277
Act. 10 p. 277
Resposta oberta.
a- Incomplien, transgredien, faltaven...
b- Antipàtic, repulsiu, repel·lent...
c- Continuar, persistir, prosseguir... Act. 1 p. 278
d- Inconstància, variabilitat, volubilitat... a- Vertadera

85
 DIMENSIÓ COMUNICATIVA 5

b- Falsa. Act. 11 p. 279

c- Vertadera. Passats. Utilitza l’imperfet d’indicatiu: viatjava, celebrava,
d- Vertadera. acompanyava..., així com el passat perifràstic d’indicatiu: va
agafar, es va sentir... o el plusquamperfet d’indicatiu: havia
e- Falsa. triat, havien influït, havia contractat...

Act. 2 p. 278 Act. 12 p. 279

Resposta oberta. Algunes podrien ser tanmateix, benmereixent, enmig, gran-
ment...
Act. 3 p. 278
Es troba en una platja isolada, no acceptaven nens ni grups; Act. 13 p. 279
per tant, seria més tranquil que la majoria d’hotels. També hi
influeix el nom de l’hotel i de la platja, així com el qualificatiu Tipus de sintagma Funció sintàctica
de secret que incloïa el nom de l’hotel. Complement del
el mot secret Sintagma nominal
nom (mot)
Complement
Act. 4 p. 278 li Sintagma nominal
indirecte
Resposta oberta. a una realitat no
Complement del
exempta de Sintagma adjectival
nom (realitat)
màgia
Act. 5 p. 278
això Sintagma nominal Subjecte
Se situa l’any 2002, ja que parla dels fets ocorreguts l’11 de
setembre de l’any anterior (atemptats als Estats Units de
2001).

Act. 14 p. 279
Act. 6 p. 279 Resposta oberta.
Possiblement no es troba en un bon moment en la seva vida,
però sembla haver gaudit del moment (sopar), tot i que ho
dissimula. Expressió escrita i oral

Act. 1 p. 283
Act. 7 p. 279
—— L’estructura interna del text és estructura comparativa
a- Alleujat. perquè es comparen les semblances i diferències entre els
b- Inusitada. tipus de climes freds mitjançant l’anàlisi d’aquests ma-
teixos aspectes.
c- Fascinava.
—— Resposta oberta.
d- Exempta.
e- Complex.

Act. 2 p. 283
Act. 8 p. 279
—— L’estructura d’aquest text és de causa-conseqüència per-
a- Diferent, divers, distint... què totes les infraestructures (embassaments, torres elèc-
b- Freqüentada, atrafegada, saturada... triques, túnels...) són la causa que porten com a
conseqüència un gran impacte ambiental en la natura.
c- retreia, dissuadia, allunyava…
—— Resposta oberta.
d- Separaria, apartaria, allunyaria...
e- En el sentit del text, amfitrions.
Act. 3 p. 283
Resposta oberta.
Act. 9 p. 279
Un matís de seguretat en allò que diu. Altres connectors: cer-
tament, indubtablement, absolutament...
Comunicació oral p. 283

Act. 10 p. 279 Resposta oberta.

En la seva tria.

86
LLENGUA I LITERATURA 1 BATXILLERAT
PRIMER CURS

Llibre de l’alumne

Projecte i edició: grup edebé

Direcció General: Antoni Garrido González

Direcció d’Edició de continguts educatius: Maria Banal Martínez
Direcció de l’àrea d’Humanitats i Ciències Socials: Natàlia Corretjé Carné
Direcció de Pedagogia: Santiago Centelles Cervera
Direcció de Producció: Juan López Navarro

Equip d’edició d’edebé:

Edició: Sílvia Barceló i Lafuente, Ferran Pérez i Gómez
Correcció: Rosana Rodríguez Marzo
Disseny gràfic i coberta: Lluís Vilardell Panicot

Col·laboradors:
Text: Josep Maria Ribas i Frias
Correcció: Sílvia Agustí Sabeña, Jordi Gavaldà i Batalla
Maquetació i preimpressió: Copydrana i Baber, scp

Aquest llibre forma part del projecte editorial d’edebé i s’ha elaborat d’acord amb la Llei d’educació catalana (LEC).

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels
seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o
escanejar cap fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

El llibre inclou una selecció acurada d’enllaços de pàgines web que edebé considera que poden ser d’interès. Tanmateix, aquestes pàgines no li
pertanyen. Per tant, edebé no pot garantir-ne la permanència, ni la variació dels seus continguts i tampoc no es pot fer responsable dels possibles
danys que es puguin derivar de l’accés o de l’ús de les pàgines.

Els editors han fet tot el possible per localitzar els titulars dels materials que apareixen citats en l’obra. Si involuntàriament se n’ha omès cap, els
editors repararan l’error quan sigui possible.

És propietat de grup edebé

© grup edebé, 2015
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com

ISBN 978-84-683-2135-6
Dipòsit Legal. B.14420-2015
Imprès a Espanya
Printed in Spain
EGS - Rosari, 2 - Barcelona