1.

La comunicació

La comunicació ens permet relacionar-nos amb el medi i els uns amb els altres. Tots els éssers vius
tenen capacitat de comunicació, si bé utilitzen tipus de codis o sistemes de signes diferents. Els
animals fan servir sons o moviments; els humans, les diferents llengües. Una llengua és un codi
compartit per tots els membres d’una comunitat lingüística i, a més de permetre la comunicació,
reflecteix una determinada manera d’entendre el món. Una llengua o codi lingüístic permet la
comunicació oral i la comunicació escrita, a diferència d’altres codis no lingüístics. El primer canal
utilitzat pels humans fou l’oral. L’aparició de l’escriptura significà un gran avenç per a la humanitat.
Totes les llengües escrites són parlades o han estat parlades, però no totes les llengües parlades són
llengües escrites.

Els humans també tenim la capacitat de comunicar-nos de forma no verbal, però: les expressions
facials, els gestos, les postures, l’aparença, la mirada, el to i la velocitat de la veu,la proxèmica
(distància interpersonal o comportament espacial), els moviments del cos o cinèsica, l’hàptica o
contacte físic i també els sons que emetem altres que les paraules (riures,crits) en són els principals
signes.

Exemples de comunicació animal són la dansa de les abelles, les vocalitzacions de les aus, els
xiulets dels cetacis o les expressions facials dels primats no humans.

Si comparàvem la comunicació animal amb la humana comprovaríem fàcilment que no hi ha cap

espècie que posi en joc, en els seus sistemes de comunicació, els trets principals del llenguatge
humà (o, almenys, que els posi en joc tots alhora i/o de manera natural): la discreció de les unitats,
les regles que regeixen la combinació d’aquestes unitats, la productivitat (que ens permet produir una
quantitat infinita de missatges a partir d’una sèrie finita d’elements) i la capacitat d’abstracció (que
ens permet referir-nos a fets passats, futurs o hipotètics i a realitats no presents en l’espai immediat).

Tinguem finalment present que, a banda les llengües naturals, els humans poden
comunicar-se a través d’altres sistemes o codis, entre els quals hi ha les llengües de signes o el
sistema Braille de lectura i escriptura tàctil.

2. Els tipus de signes

Per tal de construir un missatge, fem servir un sistema de signes. Els signes o senyals són objectes
que ens informen sobre d’altres objectes. Segons la relació que tenen amb el seu significat, distingim
tres tipus de signes: els indicis, les icones i els símbols.

indici transmissió d’informació no voluntària

correspondència directa entre senyal i significat
relació de causa-efecte, natural i motivada
no es poden considerar elements de comunicació
s’entenen a partir de l’experiència general
camí ple de fulles → tardor
núvols negres a l’horitzó → tempesta
fum → foc
febre → infecció
alguns indicis demanen coneixements específics
icona relació de similitud amb allò real que representa
relació no natural i motivada entre signe i referent
retrat a l’oli d’una persona → persona
una fotografia és una reproducció (màxima semblança)
representació icònica de la realitat:
més esquemàtica: indicador de lavabos públics
més abstracta: marques de productes comercials

símbol relació convencional entre signe i significat

fruit d’un procés cultural, no natural
representació d’una idea
color vermell, paraules de la llengua, creu
símbols que transcendeixen l’àmbit local:
senyals de trànsit, químics, matemàtics, lògicz

3. El signe lingüístic

D’entre tots els signes que intervenen en la

comunicació, el signe lingüístic és el més
característic i distintiu de la raça humana.
El signe lingüístic és la unitat mínima de comunicació i es
compon de significat (una imatge mental, una idea o
un concepte) i de significant (una realitat acústica:
una cadena sonora, és a dir, una seqüència de sons;
o visual: les lletres que formen el vehicle del signe).

De la mateixa manera que ocorre amb els símbols, la relació entre el significant i el significat no és
natural, sinó que és arbitrària, immotivada, fruit d’una convenció, d’un pacte en una determinada
comunitat lingüística. Per això en el món hi ha tantes maneres de referir-se als mateixos objectes, és
a dir, per això cada comunitat té la seva llengua.

Les onomatopeies són signes lingüístics parcialment convencionals, una imitació aproximativa de
certs sorolls. Segons la seva possibilitat
d’aparició en un determinat context, cada element
o signe estableix dos tipus de relacions amb els
altres elements del sistema: una relació
sintagmàtica (entre cada mot dins d’un enunciat,
és a dir, la relació del signe amb un altre signe
present dins el sintagma, relació basada en el
caràcter lineal del signe) i una relació
paradigmàtica (entre una unitat i totes les que la
poden substituir, és a dir, les que formen amb el
signe en qüestió un mateix paradigma, entre
elements no presents en l’enunciat).
 4. Funcions del llenguatge

5. Llengua oral i llengua escrita

La llengua oral és anterior a la llengua escrita. Sembla que l’escriptura va aparèixer a diversos llocs
del planeta de manera independent, en diversos períodes de temps; aproximadament, però, podem
situar la seva aparició cap a l’any 3500 a.C. No hi ha llengües naturals en què s’hagi desenvolupat
únicament una modalitat escrita sense una modalitat oral. Es calcula que, si al món hi ha unes set mil
llengües vives, unes quatre mil compten amb un sistema d’escriptura, moltes de les quals tenint
només un alfabet o un sistema d’ús escrit molt restringit. Així, en línies generals, podem afirmar que
la llengua oral és prioritària en relació a l’escrita, però l’escrita comporta prestigi.

El coneixement de la lectura i de l’escriptura ha estat històricament un mitjà de control social. La

norma lingüística es fonamenta en la llengua escrita. A l’escola té un gran pes el coneixement de
l’ortografia. Hi ha una sèrie de prejudicis associats a la llengua escrita: que seria impossible viure en
un món en què no existís l’escriptura; que saber llegir i escriure equival a tenir ‘cultura’ (és a dir, que
no hi ha cultura sense llengua escrita); el fet mateix de parlar de llengües literàries, llengües de
cultura; o la idea que parlar bé és apropar-se a la llengua escrita (quan diem que algú ‘parla com un
llibre’).

I diem que la llengua oral és prioritària perquè, en l’adquisició del llenguatge, la parla és anterior a
l’escriptura; perquè la llengua oral s’adquireix de manera espontània si l’entorn és l’adequat (mentre
que la llengua escrita s’aprèn d’una manera formal durant l’escolarització); perquè existeix un període
crític per a l’adquisició de la llengua, mentre que l’escriptura es pot aprendre en qualsevol etapa de la
vida; i també perquè l’ésser humà neix amb els òrgans necessaris per a la producció i la percepció
de la parla (per a escriure cal utilitzar eines).

Podem dir en definitiva que escrit i oral són dos codis diferents que es fan servir amb finalitats
diferents: l’oral preferentment per a l’ús interaccional (establir i mantenir el contacte amb els altres
membres de la comunitat) i l’escrit per a l’ús transaccional (transferir informacions rellevants,
voluminoses i de les quals cal que quedi constància).

Oralitat i escriptura són paràmetres que serveixen també per classificar els discursos: oral espontani,
oral no espontani; escrit per ser llegit únicament, escrit per ser dit etc.