1 Un nou ordre mundial

L'any 1989, uns mesos abans de la caiguda del mur de Berlín, George H. W. Bush
succeïa Ronald Reagan en la presidència dels Estats Units.
En un discurs davant el Congrés el setembre del 1990, va plantejar un "nou ordre
mundial" després del final de la Guerra Freda, basat en la llibertat, la justícia, la pau i
seguretat internacionals. Però durant el mes d'agost s'havia produït la invasió de
Kuwait per part de l'Iraq, demanera que en aquest mateix discurs, Bush va afirmar
l'insubstituïble lideratge mundial dels Estats Units enfront de la tirania i l'agressió,
com a única superpotència mundial.
Això s'ha vist reflectit en la despesa militar nord-americana, que des de la dècada de
1990 fins avui suposa el 40% de la despesa militar total mundial, encara que en
termes absoluts ha duplicat la seva despesa militar en aquestes tres dècades, en les
quals s'han succeït nombrosos conflictes i guerres a diferents indrets del món, però
especialment a l'Orient Mitjà. D'aquesta manera, els Estats Units s'han convertit en
la "policia global" d'aquest nou ordre internacional i ha liderat la major part de les
intervencions militars que s'han produït.
La primera va ser la primera guerra del Golf (1990-1991), que es va iniciar amb la
invasió de I'Iraq a Kuwait, que. controlava el 20% de les reserves mundials del
petroli, una cosa inacceptable pels Estats Units. El gener del 1991, els Estats Units
van llançar l'operació Tempesta del Desert, una coalició internacional de 34 països
liderada pels EUA, que en unes poques setmanes va alliberar Kuwait; a més l'ONU
va imposar un dur embargament a l'Iraq. Després de la primera guerra del Golf hi va
haver altres intervencions militars dels EUA, amb el president Bill Clinton (1993-
2001), com la guerra de Bòsnia des del 1992, que va concloure amb els acords de
Dayton (1995); el conflicte de Somàlia (1993) i la guerra de Kosovo (1998-1999). El
lideratge nord-americà es va reflectir també en un intent d'aconseguir la pau i
estabilitat a l'Orient Mitjà, mitjançant els Acords d'Oslo (1993) entre Israel i Palestina.

2
Una potència en reculada

L'alt cost econòmic de totes dues guerres, que van fer duplicar el pressupost militar,
la seva llarga durada i la seva dubtosa legitimitat i eficàcia, van desprestigiar la
política unilateral nord-americana a l'exterior, i va perdre suports a l'interior. Així, els
Estats Units van anar variant la seva política internacional de lluita contra el
terrorisme en el segon mandat de Barack Obama i en el de Donald Trump.
En els conflictes internacionals posteriors, els EUA hi van intervenir de manera
indirecta (Líbia i Síria) i, fins i tot, van arribar a un acord nuclear amb l'Iran. També el
seu paper en l'ordre internacional va tenir més en compte els fòrums i organismes
multilaterals. No obstant això, Trump va fer un gir cap a l'aïllacionisme (America
First) que va provocar una guerra comercial amb la Xina el 2018.
D'altra banda, els Estats Units han mantingut el seu lideratge econòmic mundial, que
els ha permès multiplicar per quatre el seu producte interior brut des del 1989, a
pesar que durant els anys 2008 i 2009 van sofrir una recessió a conseqüència de la
crisi financera i el col·lapse de la bombolla immobiliària.
El creixent domini industrial i de serveis dels Estats Units en sectors d'alta tecnologia
(maquinari, programari, comerç electrònic, aplicacions de xarxes socials, dispositius
mòbils..), en el sector financer (bancs i fons d'inversió) i en les companyies
multinacionals els han permès reforçar el seu lideratge mundial.
Però els Estats Units s’enfronten ara a un rival estratègic: la Xina, que li resta part
del poder i de la influència geopolítica de què ha gaudit aquests anys. Hi contribueix
la inestabilitat en la transició de Trump a Joe Biden (escenificada amb l'assalt al
Capitoli del 2021), la suposada ingerència de Rússia en els processos electorals, el
rècord mundial d'infectats i morts per la covid-19, l'afebliment de la tradicional
Aliança Atlàntica i amb la Unió Europea, la improvisada retirada de Kabul o el
conflicte a Ucraina.
Com a reacció a aquesta pèrdua d'hegemonia internacional, a les acaballes del
2021, els Estats Units van impulsar l'aliança militar Aukus juntament amb el Regne
Unit i Austràlia, cosa que va tornar a aflorar un escenari bipolar entre els Estats Units
i la Xina.
3 Un país, dos sistemes
Des de les reformes econòmiques del 1978, la Xina va anar introduint el capistalisme i
l’economia de mercat en un règim comunista. En l’àmbit polític, però, es manté l’estructura
de partit únic, el Partit Comunista de la Xina, que exerceix el poder de manera autoritària
des del 1949, no admet cap canvi en les seves estructures polítiques i practica un control
polític i social molt estricte (Internet i xarxes socials o amb l’estratègia de covid zero). La
repressió de la plaça de Tiananmen, el 1989, va suposar una demostració davant el món
que la Xina no toleraria cap revolta interna, ni dissidència enfront del poder únic del Partit.
Aquests últims anys, aquest procés polític s’ha vist reforçat en diversos aspectes després
de l’elecció de Xi Jinping com a secretari general del Comitè Central del Partit Comjnista
de la Xina (2012), que va impulsar dues reformes molt rellevants:
* L’any 2017, el Partit Comunista Xinès va incloure el nom i el pensament de Xi Jinping en
els estatuts del parti, juntament amb Mao Zedong i Deng, amb la denominació de
socialisme amb peculiaritats xineses.
*La reforma constitucional del 2018, va eliminar la limitació de dos mandats del president
la República Popular de la Xina, cosa que va permetre a Xi Jinping prolongar
indefinidament els seus càrrecs en el partit i en el govern.
* La celebració del centenari del Partit Comunista de la Xina el 2021 ha reiterat que no
permetrà cap altre sistema polític en el futur.
4 L'economia arma geopolítica

Aquestes darreres tres dècades, la Xina ha tingut un creixement econòmic mitià del
10%, amb maxims del 14 % (el 2007, abans de la Gran Recessió) a causa de
diversos factors: ingrés a l'Organització Mundial del Co-merç el 2002, mà d'obra
abundant i barata, desenvolupament tecnològic, alta taxa d'estalvi, consum intern i
inversió en infraestructures productives i públiques, atracció d'empreses
deslocalitzades i inversió estrangera.
Això li ha permès convertir-se en la fábrica i en el port del món, ja que ha basat el
seu desenvolupament econòmic en la producció i exportació de béns i serveis al
conjunt de l'economia global.

Si els Estats Units han multiplicat la seva economia per quatre en aquestes tres
últimes dècades, la Xina ho ha fet per catorze. A pesar que els Estats Units
mantenen el lideratge en producte interior brut nominal, la Xina ocupa el primer lloc
mundial en producte interior brut per poder adquisitiu (PPA). La Xina és lá segona
potência militar, financera, científica i tecnologica mundial, però és el primer país del
món en població i mercat interior, exportacions, importacions, consum d'energia,
producció industrial (carbó, acer, ciment i béns de consum), i en alguns àmbits
estratègics com la intel ligència artificial.

També el seu sector financer contribueix al poder econòmic i geopolític de la Xina, ja

que és el primer país receptor d'inversió estrangera i el primer país en reserves
internacionals de divises i, a més, es troba entre els països que més inverteixen a
l'estranger, que tenen el seu comer electrônic més desenvolupat, que tenen una
balança comercial més gran i, fins i tot, s'ha convertit darrerament en un dels
principals països prestadors del món, tant a altres estats com a entitats privades.
5 Recuperar la influència perduda
Després de l'enfonsament de la Unió Soviètica el 1991 i la independência de catorze
repúbliques, la Federació de Rússia va perdre la influència internacional que havia
ostentat durant l'época de la Guerra Freda. La inestabilitat política interna durant el
període de Borís leltsin (1991-1999), així com els diversos conflictes militar de
la dècada del 1990 a territoris exsoviètics (Transnístria, Alt Karabakh, Ossètia, i
especialment les dues guerres de Txetxènia), a més de les guerres de Bòsnia i Kosovo
van ser decisius per afeblir la capacitat geopolítica russa.

Tanmateix, des de l'arribada al poder de Vladimir Putin, així com la reforma constitucional
que li permet ser president de Rússia fins al 2036, la política interior ha evolucionat cap a
una autocrâcia, encara que en política exterior Putin (exdirector del KGB) intenta
recuperar el paper en l'ordre internacional que va tenir Rússia durant la Guerra
Freda, per exemple, Ilançant operacions de guerra hibrida o abandonant el 2019,
recíprocament amb els EUA, el Tractat sobre Forces Nuclears de Rang Intermedi.
6 Nous eixos estratègics
Hi ha tres visions geopolítiques que també són essencials per entendre la política exterior
de Rússia: la ruta de l'Artic (a causa del desglaç i de l'escalfament global), la conformació
de Rússia com a potência energética que proveeix la Unió Europea, i la necessitat d'asse-
gurar la sortida al Mediterrani pel mar Negre.

Aquesta última visió ha provocat la implicació directa de Rússia en la guerra de Síria fent
costat a Baixar al-Assad. La sortida al mar Negre, juntament amb el coixí de seguretat i
conflictes étnics han complicat la relació entre Rússia i Ucraïna, la qual cosa ha provocat
l'ocupació i posterior annexió russa de la península de Crimea el 2014, així com la guerra
del Donbass, iniciada aquest mateix any i elevada a conflicte mundial l'any 2022, després
de la sol-licitud d'Ucraïna d'ingressar a l'OTAN.
7 Centre de producció i transport mundial
En els últims anys, la regió de l'Indopacífic ha concentrat més de la meitat de la producció
manufacturera mundial. A més de la Xina, són potències industrials el Japó, Corea del
Sud, l'Índia i Austràlia. Al seu torn, altres països com Indonèsia, Taiwan, Tailàndia,
Malàisia, Singapur, Filipines, el Vietnam o Bangladesh (molts d'ells membres de l'ASEAN)
han estat els de més creixement econòmic mundial a causa de la implantació d'indústries
manufactureres de resultes de la deslocalització des de les potències industrials.
D'aquesta manera i malgrat la potència industrial i econòmica dels Estats Units i l'Europa
occidental, el centre de gravetat econòmic mundial s'ha anat desplaçant cap al Sud-est.
A més, aquesta tendência s'anirà reforçant arran de la creació de l'Associació Economica
Integral Regional.

Així mateix, sis territoris d'aquesta regió (Xina, Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud,
Singapur i Malàisia) concentren el 70% de l'exportació mundial de semiconductors
(microxips), essencials per a les indústries de l'automòbil, electrônica, informática i militar.
També concentra més del 40% del trânsit mundial de mercaderies en vaixells
portacontenidors i el 30% del trànsit mundial de vaixells superpetroliers, així com deu dels
dotze ports més importants del món per trànsit de mercaderies.

Les grans rutes de transport transoceànic connecten aquesta zona amb Europa, l'Orient
Mitjà, Africa i la costa oriental d'Amèrica a través dels estrets de Singapur i Malacca. La
recent crisi de subministrament global del 2021-2022, a conseqüencia de la pandèmia de
la covid-19, reflectida especialment amb l'escassetat global de microxips, ha resaltat
encara més la importància geoestratègica de la regió de l'Indopacífic en l'ordre
internacional.
8 Neocolonialisme de l'era global

El continent africà suposa el 17% de la població mundial, però només el 2,7% del
producte interior brut global. El continent americà (exceptuant els Estats Units i el Canadä)
suposa el 8% de la població del planeta i el 5,5% del PIB global.

Entre tots dos, la riquesa és del 8,2% mundial, la població del 25% i la seva superfície
ocupa el 40% de les terres emergides (exceptuant l'Antärtida).

La major part dels països de l'Amèrica Latina i la totalitat dels paisos africans tenen una
renda per habitant inferior a la mitjana mundial (13000 dölars). El mateix passa amb
l'índex de desenvolupament huma (IDH), ja que la major part dels països africans o
americans es troba en el nivell mitià o baix.

Aquestes dades ens permeten comprendre que la influència geopolítica de tots dos
conjunts regionals és molt baixa en l'ordre internacional. Tan sols alguns dels països que
formen part dels BRICS com el Brasil i Sud-âfrica, uns altres d'una certa industrialització
com Méxic, Xile o l'Argentina i els dos estats que controlen els passos transcontinentals
es-tratègics, Panamá i Egipte (canal de Suez) poden exercir un cert paper com a
potêncies locals. A més, les aliances regionals són molt febles (Unió Africana, Comunitat
d'Estats Llatinoamericans i Caribenys...).

La major part d'aquests països es caracteritzen per una sèrie de trets comuns, que es
coneixen com a neocolonialisme: independência tardana, influência de la metròpolis,
inestabilitat política interna, economia basada en l'exportació de matèries primeres,
dependência industrial, tecnològica i militar, pobresa, nivell de formació baix, dèficit
comercial i deute extern.

Durant les tres últimes dècades, l'extensió de la globalizació a aquests continents ha

provoca una dependència més gran dels fluxos de capital i inversió mundial, especialment
dels grans fons d'inversió nord-americans i europeus, però també del programa xinès
d'inversions en la Nova Ruta de la Seda. Però alhora, les dades permeten comprovar que
aquesta feblesa geopolítica s'ha compensat amb un increment notable de l'esperança de
vida i de la renda disponible.