L’abundància i la qualitat de la narrativa fantàstica catalana són

similars al que és usual a les grans literatures; però ha estat molt

negligida per la història i la crítica amb l’excepció d’uns pocs noms
(com ara Joan Perucho o, més enrera en el temps, Joan
Santamaria).
Els altres autors catalans d’alt nivell que han incidit en el gènere,
sovint reiteradament, són, però, prou nombrosos perquè aquesta
antologia s’hagi de considerar com una primera mostra orientada a
donar a conèixer l’existència d’un cos voluminós i sòlid de narrativa
fantàstica escrita en català.
Els autors inclosos són, per ordre cronològic: Martí Genís i Aguilar,
Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Diego Ruiz, Joan Santamaria,
Ernest Martínez Ferrando, Joan Duch, C. A. Jordana, J. V. Foix,
Agustí Esclasana, Ferran Canyameres, Joan Oliver, Mercè
Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan
Perucho i Jordi Sardanedas.
 AA. VV.

Antologia de narrativa fantàstica

catalana
A cura d’Emili Olcina

ePub r1.1
Titivillus . .
ítol original: Antologia de narrativa fantàstica catalana
AA. VV.,
llustració de la portada: Detall de Cementiri i església, de Modest rgell

Editor digital: itivillus

ePub base r .
OT A TOTA

Si grans autors realistes (alzac, Dicens, enry James) han

estat mestres del fantàstic és perquè no és pas una postulació
d’irracionalitat, sinó un mità al servei de l’escriptor, i com a tal el
tracto en el pròleg, que he basat exclusivament en les narracions
incloses a l’antologia; el fer ho així, si bé m’ha privat de comentar
l’s del fantàstic en la novell a, em valia de prova que la selecció era
suficientment diversa i rica. El criteri de tria és literari, però la
dimensió històrica és present en posar en relleu una faceta molt poc
tractada de la istria de la literatura catalana. Dono en apèndix (pp.
ss.) alguns detalls sobre el material amb el qual he treballat, per
obrir una mica més el panorama de l’espai del fantàstic en la
narrativa escrita en català. El criteri literari i l’històric coincideixen en
la determinació dels límits cronològics: des de finals del segle ,
anys en què la narrativa catalana era en camí d’anivellar se amb les
grans narratives europees, fins als voltants de , els anys que
comencen a accedir a la publicació els autors nascuts després de la
Guerra Civil, la inclusió dels quals sense detriment de la selecció
presentada hauria donat una extensió excessiva per un sol volum.
Les narracions estan ordenades per ordre cronològic d’autors; en
primer lloc perquè considero que l’s del fantàstic no varia segons
l’època de publicació ni les adscripcions a corrents i moviments, sinó
segons la manera de fer de cada autor individual en el seu propi
temps (el de la seva vida), i en segon lloc perquè movent me en un
terreny, fins allà on o sé, verge d’estudis no puc garantir que alguns
dels relats (els de Genís, Martínez Ferrando, Jordana i Esclasans)
no tinguin edicions anteriors a les que he localitzat, ni que el text
emprat (això és aplicable als quatre esmentats i addicionalment al
de Ruiz) sigui el de la darrera edició revisada per l’autor.
Els textos anteriors a l’acceptació generalitzada de la
normativització gramatical i ortogràfica els he actualitzat segons els
criteris usuals, tot respectant les peculiaritats de vocabulari, sintaxi i
gènere.
Agraeixo les sempre molt amables autoritzacions per a la inclusió
de textos. Les gestions, fetes a vegades per narracions que no
havien estat reeditades en lapses de fins a la setantena d’anys, no
han estat pas sempre fàcils, i en els casos que no m’ha estat
possible de localitzar els drethavents em declaro desitós de reparar
ho.

E. O.
Emili Olcina

PE

a cincia i la sorenatratitat

De certs fenòmens que enumera a Misteris, Martí Genís i Aguilar

comenta que s’aparten dels riells parats a la biologia per la ciència
d’avui: la ciència d’avui, no pas d’ahir ni de demà. o és pas que
Genís pretengui emparar se en la variabilitat de les fronteres de la
ciència per elucubrar entorn de la relativitat de les creences en
entitats no naturals o, diguem ho clar, sobrenaturals. s possible
(ara no cal aturar s’hi) que la ciència davi hagi fet net de fenòmens
que air eren percebuts com a sobrenaturals, però costa de creure
que la ciència de demà pugui fer el mateix servei a la davi . Pot,
això sí, la ciència de demà, explicar fenòmens avi pendents
d’explicació, i Genís no diu pas que els que ell esmenta no tinguin
cap explicació natral , sinó només que no en tenen cap de
cientfica . Perquè el més enllà de la ciència fos el més enllà del món
natural, la ciència hauria de cobrir la totalitat dels fets del món
natural i, si aquest no és el cas, més enllà de la ciència el que
trobarem tornarà a ser la ciència, però enriquida.
Si els horitzons successius de la ciència en la seva exploració
del món natural no permeten d’albirar cap mare tenerarm , el més
enllà de la ciència serà si de cas la ciència ficció, la qual, com a
ciència, opera amb fenòmens naturals que, com a ficció, només
funcionen en la ficció mateixa. Els carrers de la ciutat es volatilitzen.
s n fet a Les civilitzacions són mortals, de Manuel de Pedrolo, i
n fet que no s’escapa gens ni mica de les lleis cientfies , a que
gràcies a la ciència ficció podrien idear se’n d’expresses per al cas,
sinó que s’escapa de les lleis natrals i, per tant, ha d’ésser
percebut com una aparició sobrenatural.

egles de oc entre lator i el lector

si el lector no creu en les aparicions sobrenaturals ing no ha dit

si l’autor hi creu o no hi creu, sinó només que n’explica una, però en
fi no és molt lliure, el lector, d’interpretar com li sembli el fenomen
que l’autor li presenta com a sobrenatural En tot cas, lator no és
pas lliure de fer el que li sembli, i encara ho és menys si manipula
uns éssers tan relliscosos com ho són els sobrenaturals, i per evitar
malentesos convindrà una breu explicitació del que podríem dir ne
regles de oc pactades tàcitament entre l’autor i el lector .
El lector té el dret, i per tant l’autor té l’obligació, que en l’àmbit
de la trobada entre l’un i l’altre, és a dir, en el text, res no hi
contradigui la lògica de les lleis naturals. Si el lector obecta que un
ésser sorenatral no està regit, ni que ell ho vulgui, per les lleis
natrals , o debatria amb molt de gust amb el lector aquesta i mil
altres coses, però això només és possible fora del text, i ara matei
ens troem en n tet , en el qual l’autor, sense poder, lògicament,
ésser hi present en persona, ha d’ésser hi present d’alguna manera
per a comunicar se amb el lector i ho aconsegueix per mità d’un
personatge especial: el narrador, amb el qual, em sap greu però és
un fet, el lector a veurà que no podrà discutir hi gaire o gens.
o és pas que el narrador sigui d’una arrogància intractable, ni
remotament. s que l’autor l’utilitza i el deixa dins del text, des d’on
no pot discutir res amb ning de fora del text. ampoc no se’l vegi
ara, el narrador, com un desgraciat. A e li arle caea as ,
de Joan Perucho, no hi ha ning a la casa de l’home mort, però alg
veu uns brins d’aire malgrat que són invisiles , i ve una també
invisile crispació malsana; el narrador veu les coses invisibles
perquè és ell qui determina què es veu i què no, i qui veu què i qui
ho deixa de veure; coneix fins al darrer detall, er ell els i
atriei , els records de l’home ara mort. El narrador coneix tot el
que hi ha en el text, perquè ni els brins d’aire ni cap altra cosa no hi
tenen ni més presència ni més característiques que les que ell els
atribueix explícitament o implícita. ve’t aquí una altra regla de oc: si
en les atribucions que fa el narrador no hi ha trampa, no s’hi val que
el lector es negui a reconèixer que en el text tot hi funciona com si
les lleis naturals hi fossin vigents.
Ja que en el text només hi ha allò que el narrador diu que hi ha,
una altra regla de oc és que, així com l’autor no amagarà al lector
res que pugui importar li per a conèixer la cosa explicada, el lector,
en reciprocitat, no afegirà res: no suposarà res si el narrador no li ha
donat peu a suposar ho.

todes de versemlan a

na vegada consensuades aquestes regles de oc entre l’autor i el

lector, si el narrador explica: aquell personatge veu uns esquelets
que ballen, el lector pot tenir totes les reserves del món pel que fa
a la capacitat ambulatòria dels esquelets però, si el narrador no li ha
donat cap element de udici en sentit contrari, haurà d’acceptar no
només que el personatge n’ha vist que ballen, sinó que al damunt
això no vulnera la lògica de les lleis naturals. Semblarà que a des
de la primera posta les regles de oc exigeixen massa del lector,
però aquest només seria el cas si l’autor no tingués l’obligació
d’apuntalar totes i cadascuna de les afirmacions del narrador amb
allò que fora del text seria una aparen a de veritat i que en el text és
la versemlan a . Si, com ara amb els esquelets que ballen, el
narrador exposa algun fet impossible segons les lleis naturals,
l’autor haurà de fer mans i mànigues fins a donar li credibilitat.
Sempre hi ha el recurs de dir que els esquelets eren gent
disfressada, o que els movien fils invisibles, però això no resol cap
dificultat a l’autor: si des daans que tingui lloc l’aparició fantasmal
se sap que hi ha gent disfressada, o fils invisibles, o bé que el
personatge que n’és testimoni està boig, begut o drogat, el fenomen
perdrà l’aparen a sobrenatural abans d’haver la tinguda. ntretant
no arriba (si és que arriba) una explicació natural, l’autor haurà
hagut d’anar convencent el lector, moment darrere moment, que els
fets sobrenaturals se sostenen per una lògica interna pròpia. En el
castell on ha anat a rescatar la noia que estima, el protagonista de
o se’n recordava, de C. A. Jordana, està atenallat entre l’amor
que l’empeny cap a la noia i el pànic davant dels prodigis que
l’empenyen a fugir del castell i a renunciar a la noia; quan desrés
coneguem la causa natural (ell a la coneixia però no se’n
recordava) de les seves percepcions sobrenaturals, no quedarà
gens invalidada la informació a obtinguda sobre el seu conflicte
irresolt entre el desig d’amor i els que percep com a obstacles
insalvables per a consumar lo en termes de relació afectiva i sexual:
la sobrenaturalitat haurà complert una missió informativa dins del
marc de la credibilitat.
Jordana, a o se’n recordava, aconsegueix la versemblan a
tot exposant uns fets prou insòlits perquè el lector es mantingui
intrigat a l’espera d’una explicació que per for a ha de venir; però,
amb fenòmens sobrenaturals ficats pel mig i reclamant a xiscles
d’ésser explicats, la versemblan a sol aconseguir se per mità de
desviacions, rebots o decalatges dels plans de credibilitat. En Refila
de avata, a La vetlla dels morts, de Joaquim Ruyra, veu i sent el
que veu i sent en una nit molt fosca, en una fondalada boirosa i a
unes hores en què a deu tenir for a son: la possibilitat d’una tració
dels sentits físics o de la barrea d’una percepció onírica amb la
realitat material permetrà que el més incrèdul es cregui que en
Refila ha vist i sentit precisament una cosa de l’estil dels esquelets
que ballen sense estar gens boig, essent la solidesa del seny d’en
Refila un punt a favor de l’exactitud del que percep i per tant a favor
de la sobrenaturalitat, la qual hauria guanyat ara massa terreny per
a la versemblan a si no fos que s’havia insinuat una possible
alteració del udici racional d’en Refila, perquè es troba en un indret
que, fins i tot sense esquelets, hauria fet basarda a l’home més
valent. Ferran Canyameres, a El gos udolà a la mort , fa que el
narrador mantingui, davant dels fets d’aparen a sobrenatural, un
distanciament escèptic que compartirà el lector més escèptic: deien
que, hi havia qui creia. Ara bé: el lector més escèptic
acceptarà que Andreu, el taumaturg, un home senzill enfrontat a la
plutocràcia, sigui honest i generós i que els seus enemics, en
canvi, siguin insidiosos, arterosos i emprin agents
provocadors: el narrador indueix el lector a prendre partit per
Andreu com a ersona , però els seus enemics el combaten no pas
perquè sigui una bona persona, sinó en la seva condició de
taumaturg, amb la qual cosa el lector més escèptic prendrà partit per
Andreu com a tamatrg . Ramoneda, a La tarda del dia de Sant
Esteve, de Joan Duch, es pregunta si l’ésser misteriós que té al
costat es compon d’un líquid, un gas o un ectoplasma: el dubte
recau sobre què i com és aquest ésser i es desvia la pregunta si
aquest ésser existeix fora dels possibles deliris de Ramoneda
possibilitat, la dels deliris, que el narrador s’ha apressat a suggerir
des de molt abans que al lector se li pogués acudir; només que cada
vegada que el mateix Ramoneda cregui que ha embogit, el lector no
s’ho creurà i de retruc concedirà més credibilitat a daltres
possibilitats. ambé ora, a La veu de Madame Ricard, de Diego
Ruiz, o el protagonista de Pere Calders a La ratlla i el desig,
davant d’un fenomen d’aparen a sobrenatural voldrien creure que
desvariegen, i el lector torna a saber ne prou, no pas
necessàriament per a dir amén a l’explicació sobrenatural, però sí
per a desqualificar una explicació natural sense tenir ne cap altra de
recanvi. s sospitós, a la història de la retona a nimes de l’altre
món, de Raimon Casellas, que unes dones vegin una aparició
recisament en el moment que tenen uns sentiments propicis
perquè la vegin, però recisament perquè tenen aquests sentiments
s’admetrà com a ust que si veuen un fantasma de debò i tenen
l’ensurt corresponent és perquè s’ho han guanyat. El repertori de
recursos de versemblan a que desplega Genís, a Misteris, és
gairebé exhaustiu: insereix, com a preparació per anar a més, una
breu història fantasmal de la qual només cal creure’s que alg ha
tingut una visió que té l’aire d’una aparició sobrenatural; interposa
nivells de credibilitat entre el lector i la segona aparició: el narrador
explica que un personatge explica allò que un tercer personatge li ha
explicat i, després de passar la història de l’aparició pel sedàs del
criteri de tanta gent, qui finalment l’explica és un home de formació
científica que no admet falòrnies; la forma que adopta l’aparició
d’imatge plana vista en superfícies reflectores la fa més creble que
no pas un ésser fantasmal voluminós; i per damunt de tot, que
l’aparició tingui lloc té una perfecta congruència psicològica: es
manifesta a dues nenes que desitgen aquell contacte fantasmal i a
un adult condicionat per les nenes a veure allò que elles li anuncien
que veurà, i minat per un conflicte intern que esclata en una crisi
resolutòria gràcies a l’aparició.

l narrador a frec del més enllà

El narrador manté els fenòmens d’aparen a sobrenatural dins dels

marges de possibles explicacions naturals no només per imperatius
de versemblan a, sinó perquè no pot anar, en el camí cap al món
sobrenatural, més lluny d’on arriba el segon narrador de adal de
sucida, de Joan Oliver, on un primer narrador, en vorea r els límits
del món natural, titubea i defalleix en preguntar se: El sucida, va
sentir la detonació, moment en el qual el segon narrador, amb un
esperan at: Sembla que sí, li pren al primer la torxa del relleu i
n’enfoca els raos cap al costat del més enllà. uè hi percep
A la frontera mateixa entre la vida i el més enllà, el temps s’atura
(el temps va deixar de comptar per a l’Oriol) i a no es pot avan ar
ni una micronèsima de segon, perquè més enllà no hi ha temps i no
pot haver hi progressos temporals. En no ésser possible deixar lo
enrere, no ens mourem d’aquest instant en el qual la vida s’estavella
contra el mur impassable del no temps i l’esquitxa en una espècie
de mural: la memòria del passat no era una desfilada ni una barrea
d’imatges i de pensaments, sinó una mena de quadre sinòptic,
estàtic i compacte, i no podia ésser de cap altra manera en un
instant de duració zero en el qual la comprensió s’exercia d’un sol
cop i per sempre en al ària, amplitud i profunditat i, a més, en altres
dimensions que ning no sabria explicar: queda formulada una
limitació absoluta del narrador: no disposa de termes aplicables a
cap dimensió externa al temps i a l’espai naturals, de manera que
el redactor d’aquest relat es veu constret a donar li l’aparen a
d’una història humana; el llenguatge hi és més convencional del que
hom pugui imaginar. En el confí del món natural i a frec del no
temps, al narrador a no li responen les possibilitats conceptuals i
verbals més que en la mesura que, malgrat la duració zero, hi ha n
canvi que admet d’ésser expressat verbalment: l’Oriol encara és viu
en el vessant del temps i alhora a no és viu en el del no temps, i el
seu esperit (esperit designa el que sigui l’Oriol en l’instant
eternitat: l’Oriol, o allò que n’havia sobreviscut), l’esperit, doncs,
de l’Oriol passa aviat del final del temps a la plenitud beatífica del
més enllà; l’a viat no pot al ludir cap duració, perquè el temps a no
transcorre, sinó que remet a una disosici lgica : cadasc arriba al
se roi instant final del temps i, si bé tots aquests instants
conflueixen en el no temps, els diferents etrems del tems de
cadasc són percebuts en el seu ordre: l’arribada successiva i
honradament inevitable de noves ànimes fugitives de llurs cossos
inerts, imposava fins a cert punt a l’eterna permanència i a
l’estabilitat immutable dels benaurats, el concepte terrenal del temps
i del moviment, de l’espai i del nombre i les nocions humanes del
passat, del present i de l’esdevenidor.

l fantàstic i el terror

Si el narrador no pot creuar en cap mesura d’espai ni de temps la

línia de separació en la qual, per dir ho així, el món natural estampa
la seva imatge sobre la superfície de la barrera impassable del més
enllà, si no pot conèixer ni descriure cap àmbit sobrenatural més que
des del món natural, sota l’aparen a d’una història humana i en la
mesura que hi trobi reflectits conceptes terrenals i nocions
humanes, quina utilitat narrativa té una entitat sobrenatural o
podria complir les mateixes funcions una de natural
Així com un ésser material pot connectar amb el més enllà i
obtenir ne un cert coneixement conceptual, un ésser immaterial pot
accedir a facció material en el més en à: el protagonista de o
se’n recordava, de Jordana, creu trobar se davant d’éssers
humans i d’obectes activats, els uns i els altres, per alguna agència
sobrenatural la qual, mentre no es digui el contrari, opera en el món
material valent se d’intermediaris; el taumaturg d’El gos udolà a la
mort, de Canyameres, és el vehicle físic de poders entesos com a
sobrenaturals, o Miravitlles, a Primer i nic encontre amb araat,
de Salvador Espriu, diu haver reconegut un antic esperit installat en
un cos humà. A la inversa, un ésser natral potser no és material i
només existeix com a somni o fabulació del personatge, i aleshores
no podrà haver hi cap acció física: de debò que hi ha un assassí a
l’aguait en tombar la cantonada La caverna on el personatge se
sent entrampar és, com ell es pensa, el cau d’una fera carnissera
La situació narrativa no es configura essencialment entorn de si
l’entitat dallà fora és material o immaterial, natural o sobrenatural,
sinó entorn de com és percebuda pel personatge i viscuda dins d’ell.
Davant d’una aparició fantasmal, a Misteris, de Genís, dues
nenes senten alegria, Anton, a L ’escarabat negre i blanc, d’Agustí
Esclasans, té un atac d’efria , o el protagonista d’El singular
viatant de Déu, de J. V. Foix, es declara voltat de meravelles;
però un ésser natural confrontat a un de sobrenatural es troba (o es
creu) a la mercè d’una entitat que percep com a possedora de
propòsits i de capacitats que desborden tant la seva comprensió
com les seves forces, i la seva reacció emocional més esperable i
més usual serà de por, o de por en grau extrem: de terror.
El testimoni d’una aparició, a Misteris, de Genís, s’autoretrata
així com a ésser terroritzat: M’agafà un suor fred . Pres d’una
impressió estranya, forta, anant me el cor com unes devaneres, em
vaig haver de deixar caure allà mateix en un sofà. iní, a nimes
de l’altre món, de Casellas, explica: oges de por vam fugir
sense saber a on anàvem ni què fèiem. Ruiz, a La veu de
Madame Ricard, descriu el terror per boca de ora: na
esgarrifan a va gelar el meu cor . En la paralització completa de
les meves facultats més serenes la raó, l’enteniment, el seny, la
for a d’ànim, la prudència, vaig quedar com una morta. o
em recordo de res més, diu un personatge de L ’organista, de
Joan Santamaria. Em vaig trobar en mig dels camps sense saber
com , corria, corria com un esperitat. Parla Miravitlles, a
Primer i nic encontre amb araat, d’Espriu: i o, esbal at en
l’agonia de defugir la, cridava en el meu auxili una flaca i intil
ciència de pot , en, sol, abandonat i bo. Fusionant i
compendiant: el personatge sotmès a l’emoció del terror perd l’s de
la raó i de la voluntat, fuig descontrolat o queda paralitzat davant de
l’obecte del seu terror, incapa del més mínim autodomini i amb la
consciència envada per la sensació que res ni ning no l’audarà, i
menys que ning ell mateix.
L’emoci del terror perfila una sitaci narrativa en la qual alg
es troba, o creu trobar se, enfrontat a una entitat hostil que atempta
contra les arrels mateixes de la seva existència i contra la qual no
pot mobilitzar recursos propis mínimament proporcionats a la
potència de l’amena a: es troba (o es creu) indefens davant d’una
for a destructiva sobre la qual no pot exercir cap control.
La confusió, tan corrent, entre els gèneres fantàstic i de terror
respon a una similitud profunda, perquè tant en l’un com en l’altre la
vivència interna del personatge es defineix per mità de l’acarament
amb una entitat que potser existeix, i potser no, fora de la seva
imaginació, i que percep com a incontrolable i per tant invencible.

l terror lorror i les idees clares

En una situació de terror, el personatge sap molt bé de què té por:

de l’assassí, o de la fera: d’un ésser natural; i el seu conflicte trobarà
una resolució natural: si s’ha inventat l’assassí o la fera, acabarà per
adonar se que ning no el mata ni el devora; si no són un invent,
potser arribarà alg i el treurà del mal pas, però si no té la sort que
intervingui res ni ning des de fora de la situació en què ell es troba,
el conflicte se li resoldrà essent assassinat o devorat; o potser se
sucidarà per acabar amb l’angoixa, i tant se val, ara, si és una
llàstima que no esperi a veure si de debò l’amena a un assassí o
una fera: el cas és que cedeix deliberadament a un impuls
d’autodestrucció, i sap per què; o potser embogirà per tal de perdre
consciència de la situació intolerable, però per perdre la consciència
a daver la tingda .
 si es dóna el cas que, en una situació de terror, el personatge
es troba en un perill real i no n’és conscient uin horror,
exclamen uns personatges a nimes de l’altre món, de Casellas,
en saber que uns cops a la paret que els molestaven els donava un
veí que lliurava tot sol una darrera batalla contra la seva malaltia; si
Casellas hagués situat un narrador a la cambra del veí agonitzant,
hauria mostrat un home enfrontat conscientment a un perill natural
invencible: hauria descrit una situació de terror; però els
personatges que, a través dels cops a la paret, han assistit al terror
dn altre es declaren en una situació d’orror : el subecte de l’horror
és conscient d’un perill, però aliè; i si un personatge es troba sotmès
a un perill que ell ignora, alg , el narrador o un tercer personatge,
tindrà consciència d’aquest perill i serà ell el subecte de l’horror. El
veí moribund d’nimes de l’altre món podia equivocar se només
pel que feia a l’antagonista extern: l’atac de la malaltia podia no
ésser res més que una aprensió seva, però aquesta aprensió
l’hauria viscuda amb plena consciència com un perill real: el
subecte del terror o de l’horror sempre és conscient de la seva
realitat interna.

i i a a dins i i a allà fora

El personatge d’na fulla de gerani blanc, de Mercè Rodoreda,

pateix greus pertorbacions emocionals, intellectives i sensorials. Si
en el somni blau veu blaves les fonts lluminoses i les àrees
reflectores de llum, és una guilladura més del personatge i aquí
s’esgota, en aquest cas, la for a explicativa de les causes naturals.
Per què ho veu tot blau i no groc Ell només arriba a preguntar se si
allò dallà fora és blau o no ho és: cap interrogant sobre la causa
interna del somni blau; cap dubte que la seva gelosia estava
ustificada i era el mòbil dels seus actes criminals, cap dubte que ha
obrat per odi contra la seva víctima. Però atenció: ara es troba amb
un ésser que ell percep com a natural, però en el qual el lector
identifica una entitat fantasmal; què és, aquest ésser, en el món
natural n gat inofensiu, un venador humà, el producte d’un deliri
del personatge O potser no pertany al món natural Sigui el que
sigui, l’aparició s’erigeix per al personatge en una entitat destructora,
i surten a la llum uns desitos d’autodestrucció que, ignorats dell
matei , havia desviat contra la seva víctima, la qual tenia els lls
las , no pas grocs; ell estimava, no odiava la seva víctima; la
voldria viva, però ha dit, ben conven ut: que sigui morta, m’agrada,
m’agrada i m’agrada; la gelosia era la forma ressentida contra ella
que adoptava el menyspreu dell matei , vol venar la seva víctima
d’ell mateix; però, ell odia fer Embogir, si a estava boig
Sucidar se, si no sabia que volia fer ho ncapa d’adonar se dels
seus anhels i dels seus temors més profunds, no els podia donar
curs ni resolució, i el narrador no podia treure’ls a la llum sota ca
forma ni er mità de ca agncia natrals .
En una casa allada, en una nit destemprada, tres dones vetllen
el cadàver d’Alícia, filla d’una d’elles i germana de les altres dues.
iní està explicant la seva història fantasmal a nimes de l’altre
món, de Casellas. Sabíem , diu iní, que a la casa no hi havia
ning més que nosaltres tres. ing més Acaben de sentir uns
cops a la paret, com si els donés un quart ésser humà dins la casa.
Alícia morta a no és una presència humana El cadàver fa por a les
tres dones vives i fugen del seu costat; no volen la seva companyia:
no volen Alcia am elles e r ant e és morta. L’amor a Alícia,
canviat pel rebuig d’Alícia o, no podrien acceptar ho. Però Alícia
morta té motius d’estar dolguda amb elles. Els cops fantasmals són
Alícia morta, són el rebuig d’Alícia morta, són el rebuig d’aquest
rebuig Siguin el que siguin, treuen a la llum un conflicte intern
inacceptat.

l lector dins la ell del ersonatge

Conflicte inaccetat no vol pas dir, almenys necessàriament, ni

intolerable ni violent, sinó això: inaccetat . i tan sols es
percep que hi hagi cap conflicte a El singular viatant de Déu, de
Foix. Millor dit: el lector no percep el conflicte del personatge perquè
la assmit com a roi . El personatge comen a explicant que cada
vegada que troba en el calendari, intercalat entre dos fulls normals,
un full amb signes per a ell incomprensibles, serà testimoni d’algun
fet inusual. n calendari curiós, una mania inofensiva acceptat.
Però el que de debò ha acceptat el lector és que els fulls de
calendari estranys marquen insercions, en el temps natural, d’unitats
de temps no naturals en les quals és esperable que passin coses
fora del com. ue no és això el que ha acceptat el lector Ja dèiem
que aquí hi havia un conflicte intern inaccetat , i que el lector l’havia
fet propi; d’aquí la seva negativa, que s’ensorrarà sota el pes de
l’evidència. Després de parlar dels fulls de calendari estranys, el
personatge és testimoni d’un fenomen fantasmal. El lector a haurà
entès potser que aquell dia el personatge havia trobat en el
calendari un full estrany avia dit ning res El narrador n’ha
arlat sccessivament , però és el lector qui a estalert na relaci
entre els fulls de calendari estranys i els fets fantasmals. ue això
és trampa Potser ho és en el sentit que el narrador ens ha posat un
parany i hi hem caigut, però gràcies a això ha sortit, i er tant no i
a trama , la realitat natral que l’autor volia posar de manifest: el
creure, sense ni adonar nos en, en la possible intrusió en el nostre
temps de lapses misteriosos o, diguem ho clar, sorenatrals
suposa, és clar, una conflictivitat interna que, és d’esperar, no li
traurà el son a ning però que, com s’ha vist, era (o és encara)
inaccetada .
Si el lector d’El singular viatant de Déu viu com a propi un
conflicte del personatge no és perquè li hagi pogut trobar cap afinitat
xocant amb ell mateix sinó, ben al contrari, perquè troba que és una
persona normal permutable per qualsevol altra persona normal,
inclòs el lector mateix. Vinyals, a Els dos caps de la foradada, de
Jordi Sarsanedas, bé deu tenir trets singularitzadors, però el
narrador no en diu res. Vinyals queda redut als denominadors
comuns que comparteix amb el com dels humans, i, qui no ha
tingut alguna vegada, com la té ell, la sensació que al fons d’un
armari, o a l’extrem d’un corredor fosc, o sota el llit, hi havia alguna
cosa que per llei natural no odia ésser hi Vinyals decideix que si
no ot ésser hi és que no hi és, però això no treu que faci un parell
de comprovacions per a convèncer de la irrealitat del que percep no
pas el seu raciocini, que a n’estava conven ut, sinó unes
percepcions, sensacions i emocions que divergeixen del raciocini i
en fer ho obren una esberla per la qual s’infiltra l’admissió de la
possibilitat que en el món, a més dels éssers naturals, n’hi hagi
daltres .
Les percepcions sobrenaturals d’en Vinyals s’han quedat molt
curtes pel que podien haver estat, però això serà un secret entre
l’autor i el lector: per sort per a la pau mental d’en Vinyals, pocs
personatges coneixen totes les informacions transmeses pel
narrador al lector. Les dades de què disposa el protagonista
d’istorieta de la màquina de cosir, d’Ernest Martínez Ferrando,
no li permeten res més que sosar que la historieta que ha
somiat potser tingui un fons real, mentre que el lector sa molt é
que entre el raciocini i les percepcions, sensacions i emocions del
personatge s’ha obert una esberla prou ampla perquè hi passin
prodigis considerables, i que la historieta somiada és una història
exacta fins al darrer detall.

er a servei el fantàstic

A El singular viatant de Déu, de Foix, Els dos caps de la

foradada, de Sarsanedas, i istorieta de la màquina de cosir, de
Martínez Ferrando, els conflictes interns són de baixa intensitat,
però irresolubles sota cap forma natural, d’entrada per la senzilla raó
que es munten entorn de percepcions sobrenaturals, però, dit d’una
altra manera, perquè els personatges tenen conflictes que no
reconeixen com a naturals i que per tant només es poden resoldre
sota aparences no naturals. Andreu, a El gos udolà a la mort, de
Canyameres, és el vehicle humà de poders presumptament
sobrenaturals, i els seus problemes no tindran sortides simplement
humanes. Si hom desita, com el desita Oriol a adal de sucida,
d’Oliver, el contacte amb les entitats de l’ultratomba, o com
Miravitlles, a Primer i nic encontre amb araat, d’Espriu, de
trobar se amb un antic esperit obscè, per a complir el desig caldrà
arribar a alguna ratlla fronterera on el món natural entri en tangència
amb el més enllà: no hi haurà cap manera de trobar se alhora en
aquest món i en l’altre, i a e li arle caea as , de Perucho,
no té cap solució natural un intent pòstum de reconstituir un ésser
físic a partir de residus immaterials adherits a obectes entorn dels
quals es reestructura el record. Ramoneda, a La tarda del dia de
Sant Esteve, de Duch, no trobaria cap manera natural, i si en troba
una serà dna altra mena, de consumar sexualment la passió per
una noia morta. El desig d’Anton, a L ’escarabat negre i blanc,
d’Esclasans, que el seu fill mort sigui viu és tan imperatiu que
s’haurà de resoldre dalgna manera; a el tenim resolt: potser és
que Anton desvariea L’autor que empra el fantàstic no emetrà cap
dictamen mèdic: mostrarà sota quina aparen a es resol un conflicte
irresoluble segons les lleis naturals.
ambé serà irresoluble sota cap aparen a natural aquell conflicte
que, per les característiques del personatge, no pugui ésser entès o
admès com una realitat natural pròpia. Les anomalies mentals i
emocionals del protagonista d’na fulla de gerani blanc, de
Rodoreda, l’incapaciten per a percebre dins d’ell uns sentiments
contraris als que creu tenir, però dalgna manera els haurà de
percebre. El frare desballestat, a L ’organista, de Santamaria,
atribueix al seu germà tot el que hi ha de criminal i de frustrant en la
seva pròpia vida; aquest germà, existeix tan sols fora de la seva
imaginació malalta L’odi al germà és l’odi del frare contra la faceta
perversa d’ell mateix: no podria matar el germà sense autodestruir
se, però tampoc no pot voler que el germà visqui, perquè encarna
tot el que voldria mort en ell mateix, i per tant percep el germà com
alhora mort i no mort. Aquest germà, existent i inexistent, mort i no
mort, doble i ombra malignes del frare, s’erigeix en una entitat
fantasmal en la qual hom troba allà fora la veritat que el frare és
incapa de trobar a dins .
ora i la seva germana ianca, a La mort de Madame Ricard,
de Ruiz, en el moment de produir se el que perceben com una crida
de la ultratomba tenien el cor ple de sentiments de vida i d’amor:
si el fenomen té l’origen dins d’elles, és que dins d’elles (la mort, el
terror i la tristesa) es barregen amb els sentiments de vida i
d’amor, i no ho volen de cap manera; però s’adonen que no hi
guanyen res si es tracta d’un fenomen sobrenatural, perquè
aleshores és que un vincle amb un ésser d’ultratomba porta
igualment la mort, el terror i la tristesa al fons dels seus cors. A
diferència dels pertorbats d’na fulla de gerani blanc, de
Rodoreda, o de L ’organista, de Santamaria, és per lucidesa que
ora i ianca no admeten com a propi i natural el que elles entenen
com un atemptat contra interessos vitals essencials; també de la
inacceptació radical d’un fet natural se n’ocuparà el fantàstic. En
Refila de avata, a La vetlla dels morts, de Ruyra, queda
terroritzat en adonar se que la raó central de la seva vida, la msica,
l’atreu cap a la tomba i el més enllà de la tomba: l’ombra fnebre de
la creativitat la percebrà com a externa i innatural. O a Misteris, de
Genís, el testimoni adult de la segona aparició fantasmal no
admetria de cap manera que, sota la nostàlgia d’una dona morta,
s’amaga en ell una seducció sepulcral que el fa abdicar l’atracció
sexual i estètica d’una dona viva la renncia a la qual haurà d’ésser
l’obra d’algun impuls viscut en secret com a innatural, i percebut
conscientment com a sobrenatural.
A la història de la retona , a nimes de l’altre món, de
Casellas, l’abandó afectiu d’una persona era la forma monstruosa
que adoptava el desig de viure de viure millor si ella moria, però ni
aquest desig ni el sentiment de culpa per haver hi cedit no seran
acceptats com a naturals, quedaran disfressats sota la forma d’una
barrea de penediment i d’alleuament, i allà tindrem el fantasma
acusador que revela la veritat més fonda: un xoc violent d’impulsos
vitals antagònics pot ésser viscut com una experiència innatural,
imossile a dins. El protagonista de La ratlla i el desig, de
Calders, desita fervorosament trobar la dona i la casa allà on sense
ell saber ho no voldria trobar les de cap manera, i no podria
percebre de manera natural la coexistència d’un anhel conscient i un
altre anhel, encara més poderós però ignorat, en el sentit contrari.
Els carrers de la ciutat s’esfumen a Les civilitzacions són
mortals, de Pedrolo; és a dir: lesai de trànsit lic deixa d’existir
com a àmbit de trobada entre les persones, però torna a fer se
transitable per a Jim Serat i la noia del relat perquè cadascun d’ells
el fa transitable er a laltre : confien l’un en l’altre, s’agraden,
cadasc vol el bé de l’altre a més del propi, mentre que per a un
tercer personatge, representant de l’egoisme, la malfian a, la
competitivitat hostil, l’espai de trobada interpersonal difícilment li
serà accessible després d’haver se extingit en una rèplica fantasmal
a la insolidaritat general que ell encarna. Si els sentiments solidaris
de Serat i la noia haguessin estat generals, l’aparició sobrenatural
no s’hauria produt o si s’hagués produt no aria estat
erceda .
i ha espectres tan llunyans, tan aliens a les nostres vides, que
en desitgem fins a extrems morbosos el contacte, diu Miravitlles, a
Primer i nic encontre amb araat, d’Espriu. Pot ésser araat
llunyana i aliena si se’n desita el contacte o és burla, ha
dit Miravitlles: potser va de burla; ell hi creu o no hi creu, en
araat A araat li és ben igual: la seva existència o la seva
inexistència no depenen gens ni mica de les opinions de Miravitlles.
Si un ésser ens és indiferent, no el cercarem o no en farem cas si
ens el trobem, no el percebrem, ni de burla ni de veres.
L ’humorisme, avisa ora a La veu de madame Ricard, de Ruiz,
és una de les forces esmer ades per l’instint de conservació en la
lluita contra la intranquillitat i les emocions massa fones: si es pren
araat a la lleugera, Miravitlles frivolitza la intranquillitat i les
emocions, i no pas les de araat: fer rla de a raat és ferne dn
matei . Potser el desig n’engendrarà la presència imaginària, o
potser araat, obscena, temuda i desitada, serà trobada perquè se
la cerca. El fantàstic no decidirà si és una cosa o si és l’altra: no és
de la seva competència l’afirmar o el negar res sobre l’essència o
l’existència de les entitats sobrenaturals: s’ocupa d’experiències que
porten al contacte amb elles, si és que són allà fora, o a engendrar
ne l’aparen a, si és que vénen d’a dins .
art ens i Aguilar
ic 1 1

TE
Records i contes arcelona s.d. c. 1

uan el doctor Puigdalba hagué pres son lloc entre els concurrents
a la tertlia de don Miquel Ginebreda, excellent apotecari de la vila,
per instintiu acord, cadasc es deixà córrer els caps trencats de
l’anterior conversa; tothom esperant gaudir del plat escollit que sens
dubte a els duia preparat l’eixerit metge, tan seriós i exacte en el
seu lloc d’honor prop dels malalts, com divertit i carregat d’agudeses
i xamoses històries en el rotllo no pas molt extens dels seus amics.
La vetllada abans n’havien tocat un punt dels fets estranys que a
lo millor se us presenten en la vida ordinària dels homes, i que de
cap manera atineu a donar vos en una clara explicació. Es parlà
llargament d’espiritisme, del magnetisme animal, de la for a
hipnotizadora, de neurosismes extraordinaris, d’estranyíssimes
amnèsies i de tot quant s’aparta aparentment dels riells parats a la
biologia per la ciència d’avui.
sortiren les ors , i els fantasmes, i les entremaliadures dels
follets, i es contaren coses de l’altre món, i d’ànimes que havien eixit
a en Pere o a en Pau.
De primer, tot semblava cosa de broma; mes, rodant la bola, no
faltava qui anava posant pell de gallina. La senyora del notari, que
feia ganxet al costat de l’apotecariessa, i que era nerviosa com un
ocell, tot sovint deixava escapar el fil, i escórrer se els punts, atreta
involuntàriament per un racó d’allà baix del laboratori, a on hi veia a
mita claror les ombres de l’alambí i de les retortes que se la
miraven
n bon senyor que no solia enraonar gaire, va contar amb una
tranquillitat esferedora que ell no podia dubtar de lo que havia vist.
ue lo que havia vist era, ni més ni menys, que tenint com tenia una
filla casada amb un militar, i en aquella època vivint a l’Amèrica, un
dia, quan menys pensaven en la tal filla ni ell ni la seva senyora,
aquesta, en tornar al dematí de missa, se li presentà feta un mar de
llàgrimes i dient li que en un racó de l’església hi havia vist a la filla,
bona i estesa a terra com que fos morta. ue havia volgut esboirar
aquella visió, perquè no ho podia pas creure mes que sempre la
veia allà mateix, aaguda a terra.
Prou vaig fer per assossegar la Sí Doncs, a migdia, abans
de dinar, altra vegada corre cap a mi, més transportada que a la
matinada.
V ine, vine, que ara l’he vista en la nostra cambra; a terra,
vestida de negre La nostra filla deu ser morta.
Resultat: que al vespre ella la va tornar a veure; ella, només. Jo
no l’he vista enlloc. Mes, en son temps rebèrem la carta fatal. La
nostra noia s’havia mort exactament aquell dia. Ella s’aparegué en
aqueixa forma a la seva mare per despedir se’n, tal volta Jo no sé
res més. això no és un misteri s que sols Déu se sap les seves
coses, senyor doctor.
Mai li negaré aquesta raó, amic. Encara estem molt lluny de
saber lo que podríem saber. és prou possible que a n’el nostre
orgull d’homes de món i homes de ciència Déu no li doni pas
explicacions de molts dels seus actes, encara que de lluny a lluny
ens deixi entreveure per quin camí un dia o altre algunes les
puguem arribar a assolir. Ja que veig que és massa tard, i a que
potser aviat don Miquel hauria d’anar per aiguanaf a la botiga,
segons veig les cares de les senyores, pleguem per avui, que a és
ben hora. Demà, Deo volente, els contaré una d’aqueixes coses
admirables, no menys suggestiva i no menys interessant.
Era regular, doncs, que la reunió sentís pessigolles per dins quan
el doctor Puigdalba hagué penat el seu gavany i el seu barret, i
sentant se a la rodona acabà de tornar a encendre el seu puro mig
apagat.
Val a dir que aquell vespre hi havia alguna cadira vacant en la
reunió. La senyora del notari, v. gr., no havia tingut cor per assistir
hi.
o sento observà el doctor fent una mita rialleta al vido .
Cabalment avui m’havien de sentir les senyores, per a consolar se
del dia que deixaran sols al món als pobres marits
no és faula la petita història que vaig a contar los. s una feta
certa i vertadera que fa ben pocs dies ha vingut a mon coneixement
per una espècie de secret de confessió; és dir, de confessió de
metge. com que el penitent és d’altres terres, i a més a se sap que
el pecat se pot dir i el pecador no, això no serà cap abs de
confian a, i sí que podrà ser una lli oneta a n’aquells beneits que
per a eixugar se les llàgrimes de la viudesa busquen mocadors
aireats en els vents mundans de la corrupció.
Així, poc més o menys, m’ho va contar el senyor de referència:
La meva dona era un àngel. Puada en les costums de la bona
societat, i en els severs i dol os principis de la nostra religió, vostè
no pot figurar se com era agradable el seu tracte, encantadora la
seva figura i enyorada la seva companyia per qui tan sols un cop
l’hagués sentida i coneguda. La nostra lluna de mel se va escórrer
com l’aigua d’un quiet torrent entre prats de flors. Dues nenes que
ens regalà el cel eren dues miniatures de la bellesa i de les gràcies
de llur mare. Passàrem dos, tres, quatre anys, sense una broma de
tristesa, sense un somni inquiet. Mes, diu que la ventura poc dura.
Vingueren dies de prova. Els meus negocis no m’eixien, i la fortuna
se’ns comen ava d’anar aigua avall. Ella prou m’aconsellava
prudència, que no m’esverés, que calculés les meves operacions i
continuava alegrant me amb son geni resignat i dolcíssim en les
hores de la meva angnia, dels meus grossos dubtes i sobresalts.
Sense o adonar me’n, el nostre pressupost era redut per ella, amb
economies que no em deixaven a mi adonar me que res ens faltés.
Ella i les nenes, quan o era fora, vivien en una oració contínua,
perquè Déu i la Verge guiessin els meus passos a bon port. Mes,
ella no deixà anar cap llàgrima fins que rebé una bufetada al cor, de
qui menys haguera pogut esperar la.
En el desvari i esverament que a mi se m’emportaven, una mala
persona en mala hora s’havia entravessat en el meu camí. na
dona, ove i sola i rica, viuda d’un excellent amic, ex soci meu que
m’havia molt audat en son temps, escopí una gota de metzines en
el got d’aigua clara de la nostra felicitat.
La porta de casa, oberta per ella a totes hores, i l’estimació que
el seu marit havia merescuda li donaven tota la llibertat de criticar
amb solta o sense solta les meves gestions comercials, i el
comportament domèstic de la meva dona. o vull contar li, perquè
fóra llarg, i perquè el cor se’m desfà a trossos solament de recordar
me’n, com les coses varen anar venint de mica en mica: com
aquella dona m’anava arrencant del cor l’amor a la meva família, i
com anava envenenant mortalment l’ànima innocent i amorosa de la
pobra meva muller. Ja se’n farà càrrec dient li que un dia, a una
dol a i temorosa observació que va fer me, com avisant me del
pregon abisme que aquella intrusa infonia entre nosaltres, boig de
mi, Déu em perdoni la meva mà irada va caure sobre son rostre
puríssim.
aquell cor, temps ha oprès per les penes, malalt, consentit, no
pogué resistir més. El desmai que la féu caure als meus peus va ser
de mort
Després, sol amb les dues nenes, l’una de sis, l’altra de vuit
anys, i dèbil el meu esperit davant els mirallets enlluernants dels
afalacs de la meva perseguidora, rica i agraciada, vingué el que
fàcilment pot vostè pensar se. La paraula de casament raà
espontània, quasi insensiblement dels meus llavis.
Mes, no pot pensar se lo que havia de passar després, d’inaudit,
d’extraordinari, de miraculós; sí, sí, de vertaderament miraculós. Fos
que la pobre de sa mare en vida a els insinués algom del perill que
podria amena ar les; fos que els seus tendres cors sentissin per
instint una aversió a n’aquella dona, que si bé els feia festes eren
unes festes estranyes, falses com l’amor que a n’a mi em pintava; el
fet és que les meves nenes no la podien veure ni en pintura.
 s clar que per elles no quedàvem pas de tirar endavant. Jo els
tenia dada l’ordre que li havien de comen ar a dir mamà.
Doncs, bé; succea algun cop que quan ella era a casa, elles se
m’eclipsaven. Fugien de nosaltres, i anaven a parar sempre al
mateix lloc: a la seva petita cambra, a agenollar se davant d’una
escaparata de la Mare de Déu dels Desemparats Pensi’s vostè
aquells cors angelicals què li demanarien a la seva mare i a la Mare
de Déu.
El dia de la festa s’acostava. Jo i ella anàvem discorrent els
detalls d’aquell dia: a n’a qui convidaríem; després, amb quin tren
marxaríem quan sento tot plegat que la nena gran me crida des
de dins.
Papà, papà sentia, entre crits i sorpirs. Vingui, corri, que la
mamà del cel és aquí.
esverada, la nena venia cap a mi, i m’agafa la mà, i em porta a
la seva cambra, tot dient me amb els ulls plens de llàgrimes fixats en
mi.
Correm, correm; que no se’n torni Diu que no ho vol que
tinguem una altra mamà Diu que ho diguem a vostè; que no ho
vulgui que aquella senyora sigui la mamà nostra.
arribàvem a l’habitació de les nenes. darrera de les vidrieres
de la porta o vaig veure ben clara, ben illuminada per la claror del
balcó, dreta, seriosa, vestida com el dia de la fatal bufetada, i mirant
me de fit a fit, a ella; a la mateixa esposa meva morta
M’agafà un suor fred mes, pensant que els ulls m’enganyaven,
obro la porta de pressa; i res no; no hi era.
V eus vaig fer a la nena, volent me o mateix revenir
d’aquella llei d’espant; ve us, tonta, com no hi ha ning Anem:
vine amb mi al menador.
girant me cap a la mampara per sortir d’aquella cambra, altre
cop a darrera de les vidrieres, la figura d’ella tornava a dibuixar se
ben clara, mirant me als ulls, mirant me amb to de splica al
mateix acte, la nena estrenyent me la mà, crida: Mamà mamà
Papà, miri se la. la mateixa nena obrí corrents aquella porta.
Mes ella a s’havia fos.
 Pres d’una impressió estranya, forta, anant me el cor com unes
devaneres, em vaig haver de deixar caure allà mateix en un sofà. Jo
no sé quina cara de malalt devia fer, que la nena tirant se’m als
bra os i posant els seus llavis frescos a n’el meu front que em bullia,
me’l mullà tot de llàgrimes. Jo, sentint com una revinguda d’amor de
pare, com un sentiment nou temps ha deixat de banda, vaig
estrènyer al meu pit aquella criatura; i o mateix li vaig voler eixugar
els ulls i a dins d’aquells ullets hermosos, com en el cristall d’una
màquina fotogràfica, vaig tornar a veure a n’ella; a la pobra morta;
tota, de cap a peus, i mirant me amb dol or, com si em donés les
gràcies de la resolució que a en aquells moments tenia presa, com
si em digués: Ja sé que no em trauràs del cor de les nostres
filles.
uè més li tinc que dir, doctor omés que quan, apaivagat
aquell espasme, vaig tornar a la vida real, a l’altra a no la vaig trobar
pas a casa, amb gran alegria de les meves pobres nenes

Desemre
aimon asellas
arcelona 1 ant oan de les Abadesses 11

EE ’A TE
nc de se de orrt arcelona 1

Era la nit dels morts. Els quatre companys de la colònia barcelonina

a París havien convingut, des del dia abans, sopar plegats amb les
seves amigues.
V eniu a les vuit els havien dit, baixarem a dinar als
olevards i, en sortint, farem cap a l’lmia o allà on s’escaigui
Abans de l’hora fixada, homes i dones es trobaven reunits dintre
el quarto d’en Gomis Ferrer, espècie de cap de colla d’aquells
artistes catalans.
doncs què fem va preguntar cridant en Planella, el
revolucionari, l’extremat colorista. Sembla que esteu molt
ensopits
oi, no sé va respondre en Guillem, el melancòlic pintor
de la anliee de París, no sé però neva molt i amb la
bronquitis que arrossego
Fem una cosa va saltar en Gomis Ferrer. Enviem a
buscar dos o tres plats al Clou i sopem aquí
o està mal pensat
Sí, sí
s lo millor van anar responent tots, aprovant sense gaire
entusiasme la proposició.
 Es va cridar a la portera, se li van donar ordres i al poc rato
comen aven els preparatius. Mentre es parava la taula, que agafava
quasi tota l’extensió de la cambra redudíssima, les noies es treien
els abrics, encara abrillantats pel borrim de neu que havien dut del
carrer; i entretant els oves s’acostaven somiosos cap als vidres del
balcó, per contemplar l’espectacle dessaborit d’aquella nit d’hivern,
rfola i trista.
ota la Pla a dels Màrtirs estava coberta d’una espessa mortalla
de flocs congelats. Per damunt de l’esponosa tofa, un que altre
fiacre esgarriat hi lliscava furient, però silenciós, assenyalant sols el
seu pas ràpid d’exhalació pel llampec dels fanals encesos i pels
solcs grisos que les rodes imprimien en la crua blancor.
ot era silenci i soledat profunda en aquells barris costeruts de
Montmartre, a de si prou quiets i solitaris. Els quatre artistes, els
inseparables companys, sentien per moments la fneb re atracció
d’aquell panorama desolat, fins al punt de quedar se clavats davant
dels vidres, tots immòbils, muts, abstrets, igual que si contessin un
per un els borrallons de neu que, sobre el fondo negre de la nit,
anaven caient, caient, pausats i indecisos, com papallones blanques
mortes de fred.
Les dones, pel seu cantó, també formaven grup a part i, les unes
assegudes al sofà i les altres recolzades contra el llit, es parlaven
amb la veu baixa i sospirosa amb què es relaten les primeres
emocions de condol que s’han sentit a la vida. ot aquell flux de
confidències íntimes, de memòries doloroses, de records tristos de
família, l’havia provocat l’amiga d’en Gomis Ferrer, l’espiritual iní,
explicant a les seves companyes que aquella tarda havia anat al
cementiri de Saint Vincent a portar una corona a sa germana Alícia,
morta a la flor de la oventut i a l’esclat de l’hermosura.
V et aquí perquè et trobava tota trista i apesarada deia
una de les amigues, una xicoteta de pocs anys, xamosa i viva, que
anomenaven la retona , perquè era filla de ortlanc .
Oh a pots dir ho exclamava la iní. rista i ben trista
perquè aquella preciosa criatura, amb el seu talent i la seva bellesa,
era l’orgull de tots nosaltres i havia arribat a constituir l’esperan a de
la meva família però encara no és això el tot perquè a més de
trista (no sé de quin modo explicar ho) em sento preocupada,
esporuguida, com sempre que en diades com avui em recordo de
les misterioses circumstàncies que van sobrevenir a la seva mort.
Circumstàncies misterioses, dius va fer la retona.
Oh, sí tan estranyes, tan inexplicables, tan sobrenaturals,
que no puc pensar hi sense esgarrifances de terror
Vivament interessades per aquell exordi més que enigmàtic, les
dones van quedar se mirant a la iní amb la vista fixa i
interrogadora, igual que si els volgués sortir pels ulls la curiositat que
els pessigollava l’ànima. Ja es disposava la iní a satisfer la viva
expectació que havia promogut amb les seves paraules, quan la veu
baladrera d’en Planella va venir a ofegar les misterioses revelacions.
oies, la sopa ens espera va cridar el colorista; deixeu
vos, doncs, de records fnebres, que per pensar en coses tristes
prou temps que ens queda a la vida
Com obeint automàticament a l’excitació, homes i dones van
anar se asseient al voltant de la taula, acomodant se cada parella
amorosa del millor modo que podia dintre l’estretor d’aquella
cambra. Mes, ni la perspectiva d’un sopar d’amics íntims, ni
l’agradosa presència d’eixerides companyes alcan ava a reviscolar
l’alegria d’altres nits, establint oioses corrents d’animació i bullici
entre aquells cors oves, comunament expansius i aogassats.
Semblava que pels àmbits del quarto hi surés una boira d’angnia i
malestar, boira invisible, boira impalpable, però no menys real i
aclaparadora, puix que arribava a ennuvolar de tristor les cares
compungides dels circumstants. othom estava mustie i encongit,
com si la neu de fora hagués gla at la bullida de l’expansió; uns i
altres menave n rumiosos o distrets, com si cadasc tingués el
pensament lluny, ben lluny d’allí, viatant tal volta pel fantàstic país
dels somnis grisos.
Sembla talment que ens haguem reunit per vetllar un mort
va rompre exclamant l’impetuós Planella, malhumorat per tant
d’aplanament.
o sé pas què tenim aquesta nit va afegir en Gomis.
nfluències del temps i de la diada murmurà el paisatgista
amb agredol a resignació.
 si la iní ens expliqués aquella història de misteris va
insinuar, encuriosida, la retona. Estic certa que ens eixiribiríem
O potser us faria capficar respongué la iní.
Més de lo que estem Jo et suplico que ens ho contis.
Sí, sí
ue ho conti ue ho conti van exclamar quasi tots.
Sense fer se pregar més, la iní va enretirar el plat que tenia
davant seu, comen ant d’aquesta manera:
o sé si us he dit del modo que la pobra Alícia va comen ar a
queixar se, a desfer se, a emmalaltir se. Les carns, com si les
arrabassessin a grapats les roses de les galtes, com si es
marcissin en ple hivern la llum dels ulls, igual que si s’apagués
d’una bufada Com que els metges ens deien que la traguéssim a
fora, vam llogar, no gaire lluny de les fortificacions, un edifici antic,
que abans de la guerra havia pertenescut a uns hortolans. Vella i
rònega com era, la casa oferia poques comoditats, però com que
era a quatre vents, solitària i ben situada, la malalta hi podia gosar
d’aires més sans, de vista més esbarosa. Però, la pobre, la va
disfrutar per ben poc temps i els nostres cuidados ni el nostre
carinyo hi van poder res i la infeli es va anar decandint,
decandint, fins a exhalar el darrer sospir Cada cop que em
recordo d’aquell vespre espantós de la seva mort, se m’ericen els
cabells. Afigureu vos una nit com aquesta: crua, tèrbola, gelada
La mare, ma germana i o ens havíem quedat vetllant el cadàver de
l’Alícia, que entre totes acabàvem d’emmortallar Les llàgrimes als
ulls i la desolació dins l’ànima, tractàvem de confortar nos
mtuament, apretant nos totes tres tant com podíem, bo i arrupides
als peus del llit mortuori quan, tot de sobte, sentim a l’envà de
l’alcova tres cops secs, com d’alg que truqués de l’altra part pam,
pam, pam
Encara la iní no acabava de dir aquestes paraules, quan a la
paret del quarto van també ressonar tres o quatre cops, iguals,
idèntics, com si escarnissin les paraules pronunciades.
uè és això
eu sentit
 Sí Calleu, calleu van exclamar uns i altres, al ant se
esferets homes i dones, com moguts tot d’una per un ressort.
Solament en Gomis Ferrer, que sabia de què es tractava, va
quedar se tranquillament assegut, somrient de l’aprensió dels
circumstants.
ara digu é amb superioritat. Vaa uns esperits més forts
ualsevol diria que la iní us ha fet por amb la seva història
Però que no has sentit trucar a la paret va dir un. ue
no has sentit tres cops seguits al mateix instant que la i ní contava
allò
Sí que ho he sentit i confesso que no deixa de ser
coincidència, però la cosa no té res de misteriós. s un ove del
quarto del costat que, segons la portera, pateix d’una angina al pit o
una cosa per l’estil Pel que sembla, el seu mal no vol soroll,
perquè encara no sent enraonar o fer una mica de tabola, a està
picant a la paret, com si cridés a l’ordre.
othom va tranquillitzar se amb semblants explicacions i, refeta
de la sorpresa, la iní continuà:
Doncs, al sentir aquells cops esgarrifosos, com que sabíem
que a la casa no hi havia ning més que nosaltres tres, la sang
se’ns va gla ar a les venes. oges de por, vam abandonar el
cadàver, vam fugir de l’alcova, sense saber a on anàvem ni el que
ens fèiem. Per fi, la mare, revestint se de coratge, va anar a buscar
un manyoc de claus velles, que havia vist penades a un racó; se les
va endur, va prendre un llum, i agafades totes tres de les mans, vam
dirigir nos, tremolant com la fulla a l’arbre, cap al quarto d’on venia
aquell soroll: una pe a deshabitada que cap de nosaltres coneixia
poc ni gaire. En sent allà, vinga anar provant totes les claus dintre
del pany; va semblar nos que d’entre elles una hi venia bé; era una
clau disforme, estranya i carregada de rovell, com si fes segles que
no hagués servit. Si la clau era rovellada, més rovellat era el pany.
Per més esfor os que fèiem, no podíem pas obrir; però igual que si
ens donés forces el mateix terror, vam apretar amb tota l’ànima, fins
que la porta va badar se, cruixint i grinyolant, com queixant se de
ser desvetllada del seu somni secular. Mirem a dintre i res;
resseguim amb el llum tots els racons tampoc. i ombra de cosa
viventa o compto que al món hi pugui haver res més sol, res més
buit, res més quiet. rut, polsós, enteranyinat, pudint a romàntic i a
florit, aquell quarto semblava la cripta de les eternes soledats. A
terra un pam de pols i de borrissols, teranyines penant del sostre,
teranyines cobrint l’amplària de les parets, teranyines tapissant totes
les finestres, per altra part, tancades, barrades, closes de qui sap
quan Confoses, entontides, vam sortir del quarto solitari i
misteriós, tancant altre cop la porta, que al fer la tancar per for a,
grinyolava sinistrament. Així que havíem tornat a entrar dintre la
cambra mortuòria, a sentíem repetir se els cops a la paret de
l’alcova uns cops tètrics, fatídics, sepulcrals, que ens esglaiaven
el cor Pam, pam, pam Sentiu Sentiu Doncs, uns cops iguals,
exactes als que ara ressonen a la paret d’aquest quarto Sentiu
Efectivament, a l’envà veí, per segona vegada percuden els
mateixos trucs d’abans. Per por al ridícul, ning va donar se per
sorprès; tothom afectava olímpica serenitat i fins n’hi va haver un, en
Planella, que va esclatar a riure estrepitosament, mofant se del
susto anterior Però fos lo que fos de tot això, lo cert és que homes
i dones, d’en tant en tant miraven de rell en direcció a la paret.
Llavors va regnar una estona de silenci, perquè tothom escoltava si
es repetien els sorolls. Després, una de les noies va exclamar:
Ja és prou pena tenir un veí tan exigent i delicat
Ja ho crec respongué en Gomis. Oh i ell no mira que
amb la tos que té, moltes nits ni em deixa aclucar l’ull.
Ah us a les nits
Sí una tos aspra, seca i o ni m’he queixat mai per res.
Calleu va interrompre la iní. o heu sentit com un ai
fondo
ots van parar l’orella per un moment, acabant per dir:
Són aprensions
o, no va insistir la iní , o he sentit ben bé com un sospir.
Potser necessita dormir amb dona
Vés hi tu a aconsolar lo, iní digué una altra, rient com una
boa.
Com si trobés de mal gust la broma de l’amiga, la iní va quedar
mirant se la amb certa altivesa, fins que un va preguntar dirigint se a
la narradora:
é i, com va acabar aquell misteri dels cops a la paret
V a acabar respongué la iní del modo que acaben
sempre aquestes coses incomprensibles: sense explicació de cap
mena o i a mida que va anar se fent de dia, els sorolls
s’espaiaven, debilitant se a proporció. En sent clar, a penes se
percebien i quan els fossers se’n van haver endut el cos de ma
germana, a no en vam sentir cap més
Ja és un cas raro
orrorós pel qui s’hi troba
A mi em feia esborronar van exclamar uns i altres, influts
per la fnebre relació.
Oh per cas estrany i esgarrifós va saltar la retona, mai
de la vida n’he sentit contar cap com el que va passar a casa, allí a
ort lanc , quan la meva àvia va morir. Jo era petita, molt petita,
però me’n recordo com si fos avui i que visqués un segle se
m’esborraria de la imaginació la figura d’aquella vella de noranta
anys, alta i seca com una antena, arrugada de mans i cara, pelada
enterament de cap, la boca sense dents i els ulls enfonsats dintre el
crani. Ja només tenia la pell i l’os i vestida de negre, com anava,
feia l’efecte d’un esquelet endolat. Sempre callada i adusta,
tenebrosa i enigmàtica, semblava una aparició de l’altre món. Com
no fos per resar, no sortia una paraula dels seus llavis; morta per a
totes les afeccions i desitos de la vida, buscava el silenci i la
soledat. Però enmig d’aquell allunyament de totes les coses de la
terra, sols demostrava carinyo, més ben dit, amor fondo i
entranyable per una bestiola, per un gat, que semblava la seva
ombra. Era un gat gros, negre, de pell llustrosa, ensetinada, d’ulls
vermells, encesos, incandescents i amb lo coll guarnit d’una cinta
blau de cel, que l’àvia li renovava tot sovint. Es pot ben dir que no
s’explicava la presència de l’àvia sense la companyia d’aquell gat,
que era com una proecció de la seva vida. i un moment la deixava
de dia, ni un moment de nit. Amb ella menava, amb ella eia, amb
ella dormia, amb ella es despertava. Assèiem l’àvia a la cadira de
bra os doncs el gat a la seva falda; la diem a dormir el gat al
seu darrera; la ficàvem al llit s’aocava als seus peus. Feréstega i
esquerpa per tothom, aquella bèstia era el més dol , el més manyac
i carinyós per la pobra àvia. Semblava que es comprenien sense
parlar se, que es comunicaven per la mirada, que s’entenien de
pensament Doncs va venir que l’àvia es va posar molt mala, i una
matinada, al llevar nos, la vam trobar morta, sola en el seu quarto
Sola no, perquè el gat la vetllava als peus del llit. Si haig de dir lo
que sento, crec que aquella mort no va afectar gaire a ning de la
família. A casa érem pobres, molt pobres, com quasi tots els vens
pescadors d’aquella costa i encara que menuda, em recordo
d’haver sentit a dir que la pobra vella era una càrrega per tots
nosaltres. Mentre l’àvia es va estar a casa de cos present, el gat ni
un sol instant es va moure del seu costat però, ara ve lo estrany i
prodigiós un cop van haver se’n endut a la difunta, a no vam
veure el gat enlloc del món, quedant nos la vaga aprensió de què
havia sigut enterrat amb el cadàver
Això horroritza van dir alguns.
Oh espereu vos que la cosa no acaba aquí. D’això va
passar temps continuà la retona, el temps suficient per haver
nos oblidat de l’àvia, del gat i de l’estranya desaparició. Però veus
aquí que una tarda que ens estàvem treballant al pati de casa, a la
mare li va venir a la memòria que precisament aquell dia feia un any
de la mort de l’àvia. s veritat. Ai, sí van fer mes germanes,
com sospirant o voldria calumniar ning, però a pesar dels meus
pocs anys em sembla que aquell sospir més aviat significava
alleugeriment de cor, que recan a i condol per aquella pèrdua. El
cas és que totes van quedar una estona pensatives a la influència
d’aquell record, que podia ben bé ser causa d’una sombra de
remordiment fins que una de mes germanes va posar se a cridar,
plena d’esglai: Ai, reina santíssima Mireu vos el gat Mireu vos el
gat. otes vam al ar el cap de la feina, esferedes i, en efecte, a
la teulada de la casa vena, davant per davant mateix, vam veure la
bèstia que, asseguda com una esfinge, ens clavava la vista de fit a
fit. Era ben bé el mateix Era aquell el gat de l’àvia o voldria
equivocar me, però el que puc urar és que tenia la mateixa pell de
setí negre, els mateixos ulls espurnats de foc i, lo que és més raro,
la mateixa cinta blau de cel, a tall de collaret El vam cridar, tot
amoixant lo, i al moment va desaparèixer, sense saber com ni per a
on, igual que si s’hagués evaporat com una llenca de boira. Vam
córrer a la casa del davant, vam indagar per tots els vens, vam
buscar per racons i raconets, vam regirar ho tot de dalt a baix i
res, mai més se’l va veure ni en palla ni en pols
Encara la retona no havia acabat de dir aquestes paraules,
quan a la paret del quarto a tornaven a sentir se els cops del veí
malalt.
Altra vegada van dir tots els circumstants, bon xic esverats,
per les horribles històries que acabaven de sentir.
Això a és massa va exclamar en Planella que, agafant un
bastó que hi havia per allí, va comen ar a picar amb fria a la paret
mentre cridava amb tots els seus pulmons: Calla, mala ànima,
calla o esbotzo la paret a garrotades
Com enardit per la rèplica, el de l’altra banda responia, trucant
desesperadament.
Aquella competència de sorolls creixia per moments fins que el
de l’altra part va comen ar a cedir, i a l’ltim va parar del tot.
Ja era hora van murmurar homes i dones, com aliviats per
aquell silenci.
Però la tranquillitat no va durar gaire temps, perquè al cap d’un
rato va sentir se picar no a la paret, sinó a la porta del quarto, d’un
modo precipitat. En Gomis va córrer a obrir. Era la portera que venia
tota trastornada i fent mil extremituds de terror.
Ai, senyor , senyor bon Déu uina desgràcia
é, però, què hi ha digué en Gomis.
Sap aquell ove malalt del quarto d’aquí al costat Doncs l’hem
trobat mort a terra als peus del llit. Suposem que ha tingut l’atac i
que per demanar auxili, devia picar a l’envà.
uin horror van exclamar les dones esgarrifades.
Es veu ben bé que era això, perquè de tan trucar a la paret, té
tots els dits fets a trossos
Fets a trossos van repetir tots, grocs com la cera.
Sí, fets a trossos espellifats i el paper de la paret està
tot tacat de sang
oauim u ra
irona 1 arcelona 1

A ETA E OT
rines i osctes arcelona 1 in de ros arcelona 1

Ja s’han plegat les ballades de ots Sants. La cobla és a l’hostal. A

la cuinassa, davant de la llar, asseguts a l’escon uns, i en tamborets
i cadires altres, els musics s’escalfen les cames; s’escalfen les
cames i amoroseixen amb una suca mulla de vi calent llurs gorges
seques i cansades. Cada un d’ells aguanta amb la mà esquerra,
damunt del genoll, un fondo plat de terrissa, on van estufant se i
envermellint se els trossos de pa que suren en el líquid fumós. Els
dits pelluquen, xarrupen les boques, i els semblants van animant se
a influències del sanitós refrigeri.
Mentrestant l’avi de la casa fa becaines en un recó, a frec dels
tions ablamats. Ara aixeca a poc a poc el cap fins a posar en
descobert les pelleringues pansides de sa barballera; ara el tomba
pesadament damunt del pit.
Mita dotzena de pagesos oves, ben vestits i afaitats, amb les
barretines estudiadament encrestades al cap i lluint a tall de oiell un
brotet d’alfàbrega a les orelles, conversen a peu dret, enrotllats
darrera dels musics. Encara estan roigs de l’acalorament del ball, i
amb llurs mocadors virolats s’eixuguen de tant en tant la suor, que
els arrosa la cara i el clatell.
L’hostalera i les minyones van i vénen de la llar als fogons i dels
fogons a l’armari.
 n xaval aclofat dintre un cove d’userda ho espia tot amb ulls
esparvillats.
El llum de ganxo penat al vogi dels fogons, tot ust deixa veure
sa flameta groga entremig de la fumerada que s’enlaira de les
paelles i cassoles. En canvi, les resplendors roges i bellugoses de la
llar vagaregen per l’àmbit ombradís. ot onea en un tràngol de llum i
ombres.
A toc d’oració alguns pagesos se posen a parlar de la nit dels
Morts, de la nit que entra. Se conten casos d’aparicions
sobrenaturals. ui no en sap un ne sap un altre, i cada u procura
explicar se d’una manera interessant. n dels musics, un home alt,
magre, espatllut, carallarg, de frontalera calba i patilles blanques,
després de xarrupar les solies del seu plat, pren part en la conversa
i diu així:
o sé si haureu conegut an en Refila de avata: o sí. Era la
primera tenora de l’Empordà, un gran music, un compositor
sardanista dels que no en corren gaires. Ses sardanes, a ho
crec, encara es toquen i es ballen amb devoció: aquesta és la
paraula. Se ballen amb devoció perquè la seva msica té quelcom
de religiós, de sant, de, no es pot dir, vaa. Fou el meu mestre de
tenora. En aquells temps era a vellet, però xamós, fresc, un home
baixó (me sembla que el veig), rodó de cara, molsut de clatell
Duia les calces amb devantal, a l’estil d’abans, i el gec guarnit amb
una vistosa botonada de llautó. Ara no penseu que fos presumit: res
d’això. Deixava caure a la bona de Déu sa barretina musca, que li
penava com un sac buit per sobre l’esquena. Solia anar amb les
mitges a garró i ni tan sols se n’adonava. Era un home que sempre
estava somniant solfes. Ah, no esmento aquestes coses perquè
rigueu, no, que el cas no és de riure, sinó que les dic perquè
vegeu si el tinc ben present, aquell home, i perquè entengueu que lo
que ara vaig a contar no és pas cap rondalla. Aquí el narrador fa
una petita pausa. ot és silenci. Les paelles dels fogons han parat
de xauxinar. o s’ou més soroll que el ronc sord de la gran olla de
ferro penada en els clemàstecs, que comen a a arrencar el bull. El
xaval del cove d’userda no aparta sa vista dels llavis del music, com
si hi sotgés la sortida de les paraules. El music continua així son
relat: Avui fa anys, d’això. En Refila de avata havia anat a tocar
les balles de ots Sants a un poble de l’encontrada. uan foren
plegades, a capvespre, tot solet, prengué el camí de casa seva. Ell
mateix m’ho contà. Duia la tenora lligada a l’esquena dintre sa bossa
de cuiro, i halo, halo, anava baixant muntanyes avall, enfilant totes
les dreceres que trobava. Mes, al cap d’una estona, les cames d’en
Refila prou trescaven pels viaranys, però els seus pensaments
n’eren lluny, lluny, a no eren de la terra. avia tingut una
inspiració, i componia de cor. ing, sinó el que algun cop les ha
sentides, pot figurar se de quina manera les inspiracions roben
l’ànima d’un artista. Aquí tots el musics balandrearen el cap en
senyal d’aprovació, i el narrador seguí dient: El temps passava, i
en Refila, distret, embadalit, no n’havia esment. , camina que
caminaràs, ve que ensopega amb una rabassa descolgada. Llavors
tornà en si (vull dir que sortí del seu capficament), i, com qui es
deixonda, comen à a guaitar a banda i banda. Mira d’ací, mira
d’allà, s’havia perdut al mig de la boscria, al bell davant d’uns
barrancs fondos que haurien fet basarda a l’home més valent. Era
nit, nit entrada. La lluna era gairebé nova. ot ust s’obirava en la
serenor com una ombreta més clara i més blavissa que el fons del
cel, voreada d’un blanc filet de llum. Els caminals, a podeu
comptar, s’esborraven a quatre passes de distància. En Refila
estava ben desorientat. heu’s aquí, fillets de Déu, que mentre
examinava les crestes i els vessants de les muntanyes, cercant hi
quelcom que li fos conegut, amb una alenada d’aire arriba a les
seves orelles una mena de msica estranya i embadalidora. Era un
msica que tot ust de Déu se sentia, fina, finíssima, mig esbalada
en el ventiol. Sonava com un brunzir d’abelles que ara s’acostés,
ara s’allunyés, augmentant o disminuint, però sempre feble,
confós uè serà, què no serà De moment en Refila cregué
que era una illusió seva, una xiulada d’orelles, un esbravament
de la sang que remoreava les harmonies somniades pel camí. Però
ca, se’n desenganyà de seguida. Aquella msica no
s’assemblava a res que ell mai hagués pensat ni sentit. Era un aire
de sardana nou, placèvol, melangiós, que s’emparava del cor,
despertant hi les illusions més dolces de la vida passada. Duia a
l’ànima un record, així, com el del so agradós dels primers
petons d’amor; però alhora hi despertava una tristesa, i, quina
tristesa més fonda, valga’m el bon Jess Llàstima de fosca, que no
permetia escriure un mot de lletra; o, si no, en Refila hauria apuntat
lo que sentia. omés podia escoltar: això sí. , per fer ho millor, a
poc a poquet se posà a caminar cap allí d’on semblava venir aquell
brunziment harmoniós.
El music callà una estoneta sospirant. L’hostalera i les minyones
s’havien girat d’esquena als fogons, escoltant amb la boca badada i
els ulls esverats. ing es posticava. Solament s’oia el ronc sord de
la gran olla de ferro que bullia penada als clemàstecs.
Al cap d’una estoneta el narrador continuà son relat d’aquesta
manera:
En Refila de avata no es recordava de sa casa, ni de sa
família, ni del camí perdut. o tenia altra dèria que amarar se en
aquell doll fi d’harmonia del qual anava seguint el rastre: era un
music de cor. Al tombar un morro de serra, llambregà en una
fondalada boirosa un poblet llunyà que rosseava a la llum de la
celístia. ira cap allà A manera que caminava, els sons atractívols
eren més clars, menys confosos Endavant ot d’un plegat se topà
amb una paret emmantellada d’eura, una paret baixa, i al darrera
s’hi estenia una salzereda ufanosa i atapeda. D’allí eixia una
bravada humida com de terra remoguda de fresc o regada de poc.
Vatua, allí es feien les ballades En Refila en sentia el trepig: un
trepig seguit, seguit, acompassat, arreglat a l’aire de la msica. o
hi havia dubte: allí, dessota d’aquells arbres, es punteava la
sardana, sense altra lluminària que la de les estrelles. Costava
d’obirar els balladors; però, a manera que la vista s’ensenyoria de
l’ombra, es reparava confosament com anaven i venien, rodant,
rodant i saltironant. Era una gent malgirbada i cantelluda. Llurs peus
trepitaven el sòl amb un cruiximent aspre, sec. Alguns duien els
plecs de la roba entatxonats de terra, que amb llur moviment
s’anava esllengant i queia amb un soroll de plovisca. En Refila
s’estremí de cap a peus, comprenent ho tot. Aquell clos era un
cementiri. Els salzes, els erols voreats de roser florits, les creus mig
tombades que hi havia al dedins, alguns clots que semblaven cavats
suara suara, vaa, tot explicava el cas. Era la nit dels Morts, i els
balladors serien uns bons empordanesos difunts que, amb permís
de Déu, s’esbargien puntea nt la sardana, el ball de llurs dol os
records. Els musics estaven encamellats damunt d’una tomba antiga
envellutada de molsa, i tocaven llurs tenores i flabiols amb un alè de
pit, amb un alè suau que no arribava a botir gens ni mica llurs galtes
esllanguides. , amb quin gust i amb quina finesa tocaven Llur
sonada era dol a, embadalidora, s’emparava del cor, hi
despertava les illusions de la vida passada, però alhora hi
vessava una tristesa, una tristesa, quina tristesa més fonda,
valga’m el bon Jess En Refila no es cansava d’escoltar. A pesar
de la por que tenia, no sabia deixar se d’escoltar, pobret.
mentrestant la sardana s’acostava cap allà on ell era, i dels cossos
freds dels balladors s’exhalava un griso de sepulcre, un aire geliu,
que els rosers el sentien d’un tros lluny. tal si el sentien, els rosers
S’hauria dit que passava per llurs branquinyols una mena
d’esborronament, i les roses, sobtades, s’esparpellaven i s’anaven
esflorant, deixant caure llurs fulletes per tots cantons. Ell, en Refila,
també la sentia, aquella fredor, al cap, al pit i a l’ossada, i a no
tenia virior de fugir, i les cames se li segaven, i les parpelles se li
cloen amb una son invencible, dominadora com la de la mort. Pobre
Refila de avata Caigué, caigué sense sentits al peu de la tanca,
i, Déu nos en guard, a nosaltres, d’un son com el seu
Aquí el narrador calla sospirant i tombant damunt del pit el cap
pensatiu. Al mateix temps s’ou el cant llunyà d’un gall, com un
gemec prolongat i misteriós. othom s’estremeix. El xaval del cove
d’userda es gira pàllid i esverat. Li havia semblat sentir una alenada
freda que li arrufava els cabells del clatell.
Després d’una llarga pausa, el music torna a sospirar i exclama:
Món, món, arca de ximples Sabeu lo que suposà, la gent,
quan en Refila contà lo que li havia passat Doncs res: que la
serena de la tardor li havia emmalaltit el seny i havia esflorat les
roses. els metges que el visitaren (perquè sempre més ha estat
malalt, flac, abatut i descolorit) sabeu què digueren ue sí, que
s’havia tocat i que tot lo que explicava eren fantasies i desvaris.
 vós què en penseu li preguntà el xaval del cove d’userda,
amb veu ansiosa i apagada.
Jo crec que en Refila és més savi que nosaltres i que tots els
metges respon el music sentenciosament.
othom fa senyal d’aprovació. Aquells empordanesos no
s’estranyen pas de que els morts, per bé que estiguin llurs ànimes al
cel i per freds que hagin de trobar llurs cossos soterrats, vulguin,
amb permís de Déu, gaudir se un cop l’any punteant la sardana, el
ball de llurs dol os records, el ball sagrat de la terra.
iego ui
àlaga 1 T olosa de lenguadoc 1

A E E AAE A
ontes dn iso arcelona 1

est rest ertred sirit

(Shaespeare, amlet ).
Al gran ergés de alafrgell

ora ora Per què els teus setze anys foren tan misteriosos i
fantàstics uin enigma inquietant i paorós amagaves als teus
amics més íntims Per què la tendresa italiana de la teva ànima de
Mòdena no es podia veure sinó a través de l’africana bravesa del
teu cor Mòdena et produí, un dia de maig, hermosa com la
Madonna. Per què el desert, l’immens Sahara, no respectà l’ànima
teva, oh ora, com respectà el teu cos Dol a ora, terrible ora, tu
viuràs, malgrat això, més que la llum d’tàlia i més que les estrelles
del desert. u ets sempre, tu no passes mai. u sents les nostres
veus amigues. Jo sé que tu escriuràs, aquesta nit, la istria
aella Recordes Recorda La història de la veu de Madame
Ricard
Fa un any érem a l’frica. La meva germana ianche tta i o
acompanyàvem al nostre pare Els afers són els afers
Vam anar a Oran, i vam fer coneixences en la cosmopolita
població. na senyora francesa intimà molt amb nosaltres, i
ianchetta i o amb ella. Se deia Madame Ricard. De Lyon. Vella, i
no massa lleta. De geni alegre, inapropiadament alegre, donada la
seva edat. erraire, xerraire i romàntica encara, com una
donzella
Ella s’estava al pis de dalt, i, de balcó a balcó, vam tenir les
nostres primeres converses matineres. Als vespres, més endavant,
baixava ella, ens explicava una porció d’històries de família de la
família d’ella: fills estimats i marit miserable, de pàtria la pàtria
d’ella, la dol a Fran a i de negocis, el seu negoci de raoles i
obectes de ceràmica, oscillant entre una prosperitat passada
perduda i una dé cle imminent
Madame Ricard no ens va proporcionar, en tot el temps que la
vam conèixer, cap ocasió oportuna per a parlar de la mare morta ni
del pare atrafegat; molt menys vam poder dir un mot de la tàlia
nostra, tant més cara quant més llunyana dels seus fills.
Els hiverns, a Oran, no són els hiverns a Mòdena; i el meu cor
agrairà sempre, mentre o visqui, les amables visites de Madame.
Sempre esperàvem al nostre pare, que mai s’ha sabut estar de la
tristíssima habitud de retirar tard a casa. La nostra vella amiga
francesa ens feia companyia agradosa.
Monologava. , tant la meva germana com o, no podríem
respondre de l’autenticitat de tots els seus relats.
Ens arribà a preocupar la solitud d’aquella senyora. Sola; sempre
sola. Cap amistat ni cap relació de família. Per què la simpatia per
nosaltres Pel venat se feien molts comentaris, a propòsit d’aquesta
simpatia declarada i fervorosament professada. Sortíem poc:
Madame Ricard va ésser per nosaltres Oran, i nosaltres dues per a
Madame Ricard Oran també.
unes costums Feia deu anys que aquella senyora portava
aquella vida; i la pobresa mora es va infiltrar en l’ànima envellida, a
predisposta a l’avarícia.
otes les velles tenen una llegenda: com els edificis abandonats,
com les urnes dels convents i dels palaus. La vella amiga nostra
tenia la llegenda dels tresors amagats a la curiositat del poble, de la
misèria volguda i patida amb perfecte coneixement i voluntat ferma.
Sobre el teixit de misteri d’aquesta prestigiosa història de la
riquesa amagada, se va formar la llegenda de l’estrangera fugint de
la seva pàtria. Potser i aquí la imaginació dels pasos del sol i
de les arenes del desert construa esboarrada potser per a
escapar a l’acció de la ustícia humana, potser per desgràcies
íntimes no criminals, per desenganys, per fàstic d’una mateixa vida
monòtona, o per atracció vers els pasos d’ensomnis i de plena
llibertat qui sap per feresa, per brava protesta contra la
Civilització
Madame Ricard, de totes maneres, era un autèntic personatge
misteriós, i, si voleu, més que personatge, un enigma, un símbol.
n símbol va ésser for osament per a nosaltres. ara, si vos
interessa, vos diré perquè Madame Ricard és un dels
aconteiements més extraordinaris de la nostra vida.
Contra l’habitud establerta, cert dia no va baixar a monologar: a
repetir un dels seus redilectes monòlegs o a referir ne algun de
nou. Era puntual. osaltres, quan la vèiem venir, la saludàvem i
posàvem immediatament els nostres rellotges a l’hora. Doncs, aquell
dia, debades la vam esperar.
ianchetta i o treballàvem a la cuina oh nic despatx de
metafísica reservat per l’època de la civilització a les dones quan
per la xemeneia va baixar una veu coneguda, sí, però una veu
anguniosa, mai sentida:
ora ora
Me cridava Madame Ricard.
Vaig pressentir una gran desgràcia, i puava al pis de la francesa
quasi sense sang a les venes.
ora ora ora
A l’ésser a la porta, o pensava en un crim, veia a la nostra amiga
brutalment amena ada de mort
ora ora
Madame Ricard, davant d’unes monedes formant columnes,
romania en èxtasi, fit l’esguard en un lladre fantàstic:
ora, allà Amb tu o, això no Ah, miserable Vés te’n Vés
te’n Són meves, ho sents en meves. en guanyades
Guanyades per mi Guanyades i guardades, les meves monedes.
Són el meu tresor, la meva vida. Són fidels, elles Els fills no em
volen, però elles sí que em volen. El marit m’ha despreciat ove
encara, però elles m’estimen enen un nom; o les bateo, cada
vespre; les compto, cada nit Oh la nit, la bella nit silenciosa, la nit
que protegeix, que gronxa els somnis nostres Veus s allà, allà,
allà mateix Ara es decanta, ara s’atura, ara se’n va Oh, ora,
ora, torna, creu, torna ornava quan t’he cridat. ornarà a
amena ar la serena formació de les meves amigues, la franca
fidelitat de les meves monedes s un fort enemic, un salvatge
enemic dels meus proectes
Era una somniadora, una delirant.
Aquella nit se’m va revelar baix un nou aspecte que o no
sospitava. Jo en vaig rebre una forta impressió. ianchetta
s’emmalaltí.
Madame no volia que ens separéssim d’ella. o volia dormir. o
volia que nosaltres l’abandonéssim. Jo considerava que fins era un
cas de consciència no deixar aquella dona en la solitud de les seves
constants amigues de metall. Sí, era de consciència. Però la
imminent visita del meu pare va triomfar una vegada més de la
consciència meva.
i temps ens va quedar per a tranquillitzar la: ianche tta i o
vam baixar. Oportunament Pocs minuts després el noctàmbul
entrava
Vos adverteixo que els nostres sentiments de pietat envers
Madame no van triomfar, en nosaltres, sense lluita contra el fàstic
que universalment desvetlla en totes les ànimes ustes la presència
d’un avar. osaltres vam triomfar d’aquest fàstic, i no solament vam
compadir, sinó que vam comrendre a Madame.
no per això hem deixat de considerar nos, fins ara, ànimes
ustes.
uè és un avar, en conclusió n egoista, un malvat, un
enemic de tota llei d’humanitat i de ustícia Això és el concepte
vulgar de l’avarícia. Està bé. s exacte. s un concepte vertader.
Però no heu pensat mai si en el fons de les ànimes que es deixen
vèncer per la passió de l’avarícia, hi ha elcom més que l’egoisme
O, millor, si l’egoisme no és aquí més que un smtoma de la
malaltia i no la malaltia mateixa La inhumanitat s eria més aviat
l’efecte que la causa llavors, un avar podria ésser una persona
ideal de bondat i de sacrifici, recisament er la seva avarcia
Víctima de la seva avarícia, com els demés homes, com un de
tants homes aqueixa persona extraordinària per què no hauria
d’ésser admirale
Admirable Madame Ricard eus aquí lo que o he entès abans
quan he parlat de comrendrela . Més que compadir la:
comprendre la, plenament, fervorosament. Admirar la. s a dir,
deiar de comadir la
Per avara Precisament per avara
La intimitat va quedar segellada entre les tres, per aquell fet
extraordinari. El primer i l’ni c fet de demència en la vida ordenada
de Madame Ricard. Demència, per altra part, tan passatgera, que
Madame mateixa acabà per riure, a l’endemà, del lladre i de les
seves intencions.
Però què voleu Pel fet d’allcinar se va comen ar la nostra
admiració sincera. ue vos sembla poc una allucinació avui dia
ue hi ha molts casos d’aqueixes afirmacions de la VOL A DE
SOMAR , en l’època nostra materialista
na vella somniadora Encara somniadora osaltres la vam
admirar. Ella reia i nosaltres l’admiràvem, a l’endemà, a la vella
avariciosa. Admiràvem aquella solitud visitada per fantasmes
Deixeu me dir. ianchetta és el somni i o sóc l’acció. Però o,
ora, sóc l’acció que procedeix íntimament, directament del somni.
Sóc un somni que davalla a la vida Per lo demés, ianchetta i o
som dues germanes: dues germanes en el fort sentit de la paraula.
Rimem.
Som dos esperits que rimen. Jo endevino tot lo que ella pensa.
Ella, tot lo que penso o. Jo realitzo els pensaments. o hi ha
necessitat de dir, entre nosaltres. osaltres dues no ens parlem. o
en sentim la necessitat.
Oh vella allucinada Com t’admiràvem pels teus fantasmes
terribles
ianchetta i o hem vist com tu i més que tu. em vist ànimes i
terres, virtuts inconegudes hem vist desfer se les tenebres, davant
nostre. Però sentir veus estranyes, veus de l’altre món és dir
daest mn no enetrat encara, veus a perdudes ah era
aquest el teu benefici, la teva prova, el teu afecte envers ora i
ianca
osaltres la vam sentir, després de morta, a Madame Ricard.
Vam sentir cridar ora ora quan a feia dos dies que reposava
sota terra. era la seva veu, oh sí, la veu de Madame Ricard. tinc
la pretensió de presentar certs detalls del fet a què em refereixo,
suficients per a infondre respecte a tots els qui aprecin la sinceritat
dels documents humans. Pretenc que dubtar de l’exactitud de la
meva relació, equivaldria a rebutar la certesa del més verídic
testimoni d’home.
Madame va morir. Aqueixa forma terrible de l’ofec que els
metges ne diuen asma per no guarir acabà de donar el cop
de gràcia a n’aquells setanta anys misteriosos d’avarícia i de
desengany.
Anticipadament, ella tingué clara consciència de la seva fi. La
mort no la va sorprendre. La seva família de Lyon no es va fer
esperar. osal tres ho atribuíem això a proves tardanes d’un afecte
que s’havia fet inclement per la distància o compreníem la
vertadera causa: no compreníem el món. Amb més anys i pràctica
de la vida aqueixa fastigosa vida moderna, vida pràctica, ens
hem adonat de la causa directa de què la Ricard se n’anés d’aquest
món rodeada dels seus
Moria, lenta. Era una mort prevista, anunciada. o diré
Desitada .
Sí, Madame: vareu arribar a cansar, a desesperar als vostres
francesos u e trist davallar les velleses i mostrar les com un
espectacle, en el qual lo més interessant és el desenlla
Coneixia ella, la blanca velleta, el secret de l’actitud dels seus
parents i llegia en el fons de llurs ànimes
Sols sé que en prescindia fàcilment. Ens volia a nosaltres,
sempre a nosaltres, i sobretot a mi, ademoiselle ora .
Ens va sotmetre a la doble acció somnífera i melangiosa dels
seus monòlegs. Però també ens va fer l’inapreciable regal espiritual
de la narració del seu amor a les monedes. Ens en recordarem
sempre Vos dic que ens obligà a admirar la. o a plànyer la, no,
sinó a admirar la.
 M’han dit miserable, egoista o cregueu pas que sóc tan
cega que no veig la petitesa de la meva passió. Però, vos ho dic en
veritat: aqueixa petitesa és de la meva ànima o sóc o, més
aviat, una gran ànima apassionada per coses petites, però
apassionada amb tot el foc, amb tota la sinceritat, amb tot
l’entusiasme de les grans ànimes somniadores Sí, o he fet
somnis, somnis ota la meva vida somniant L’ltim meu somni,
l’ltim meu amor, és allà ben amagat amagat a les mirades del
món uè heu de condemnar me La meva inhumanitat ue
o veig a un malaurat i no dono res, res, res Ah també sóc o la
sacrificada. ambé sóc o la manitat i, davant de la meva passió,
em sacrifico. Jo sóc constant. Sóc inflexible: un propòsit, una línia
recta, un fi Oh o a em conec. Ara, a les meves velleses, sento
les passions brutals, inexplicables, africanes, que sentia quan era
ove i em desitaven els homes. Amor, amor Jo adoro aquelles
rodes regulars, callades, inefables, metàlliques, sonores i dures
oh dures com un destí d’or, de plata, de coure. o són coses, no;
no són mortes. Viuen. Fortament viuen, tenen una ànima, són belles
per si mateixes, són adorables pel llur tremp Així les sento, o:
d’això se’n diu la meva avarícia. de les conseqències naturals
d’aquesta passió fonamental meva en diuen egoisme, duresa d’un
cor anticristià, inhumanitat miserable Doncs i si es declaressin
matèria de riquesa pblica, moneda, les colleccions de coses
belles, els quadros, per exemple Si els homes decidissin, en la
bogeria de les transaccions socials, declarar moneda els records de
família, els records dels homes estimats ots seríem avars, oi
ots seríem egoistes, veritat Car comen aríem per ésser
inhumans envers nosaltres mateixos, preferint la misèria a la
privació del símbol d’un cabell o del valor inapreciable d’un Goya o
d’un Greco Això, això. si hi ha, enmig de les ordenades, de les
sàvies i prudents i regulars files del ramat humà, alguns éssers amb
cos i ànima humana, sentint com a smols aqueixes rodes d’or i de
plata i de coure, negant se a posar les en circulació, sacrificant a
l’amor per elles, a l’admiració per elles, tot, tot, àdhuc la pròpia vida,
a n’aqueixos éssers se’ls ha de considerar d’espècie inferior,
egoistes, crudels, sense cor ni entranyes Oh humanitat Priva’m
d’aquesta veneració, i les monedes seran per a mi res: menys que la
pols i les cendres. Guariu me d’aquesta passió, d’aquesta febre, i
em veureu caritativa Ah Però aquí no hi podeu res. Fins aquí
arriba el poder vostre. Aquí el meu esperit és inflexible. El meu cor
frueix l’ltima passió de la vida. o podeu lluitar, en mi, contra
aqueixa passió, car o he volgut combatre la i he estat ven uda per
ella. Jo les amo, les amo. Moro contenta, per elles. Si no, moriria
com un gos. o crec ho enteneu no crec en res, no espero res,
no estimo res. Res me fa por, res m’acontenta, res me somriu, res
pot al ar me al cel que he besllumat sempre, i que ara se’m revela
sols a través de la gloria modesta, concentrada, de les meves
monedes o seran de ning, ora. ianchetta, ning sap el meu
secret. s meu. Oh, sí, meu Aquí em veuríeu morir contenta, sofrint
torments horribles, torments dels temps antics per a què o revelés
aquest secret tan meu, tan meu i o no ho diria Voldria sofrir un
martiri per elles: això és lo que em cal per a demostrar a les divines
rodes la meva exaltació. Jo sóc una mística de les monedes. e vist
a Déu, al bon Déu ust i savi de la gent en elles. enen la duresa del
Déu Pare de la gent, la inflexibilitat de les lleis del Déu de la gent.
o enganyen mai, com el Déu de la gent. Són elles. Pel color, per
l’eternitat, per la línia perfecta, elles: les adorables. Matèries de
somni Els proectes, les illusions cauen damunt d’elles, i es
multipliquen com si la for a d’aquell recipient fos la for a mateixa
dels déus i de les muses o en sentireu cap de vell que no sia
avariciós. ots ho som, en més o menys grau. Mes, passats els
trenta anys, desconfieu dels homes massa segurs del seu despreci
de les monedes. què és, pròpiament, l’instint colleccio nista dels
nostres nens, sinó l’anticipació d’aquest mateix instint que és el fons
de la inhumana, la crudel, la vil, la miserable i sòrdida avarícia Per
als vells, totes les coses tenen una significació clara: tot fuig, tot és
engany. Se’ns han fet fang, entre els dits, masses vegades, els ídols
i les illusions pastades amb matèria del cel, per a no desitar amb
vehemència les coses e dren Els vells som avariciosos,
precisament per la nostra gran ànima. uè són les monedes Res.
no cal una gran ànima per a enlairar fins al cel les coses petites de
la terra Direu que sóc boa, que sóc sentimental, que sóc histèrica;
però direu que sóc petita perquè faig d’una moneda una divinitat
Direu que sóc dolenta Demaneu me sacrificis d’altra mena pels
homes, per les bèsties, per tot lo que viu baix el sol. o em
demaneu les divines rodes, reflexos dels astres eternals Ah si els
homes haguessin pogut endevinar i comprendre el terrible perill
de posar les grans ànimes dels vells de nosaltres, els vells en
contacte amb els hermosos metalls cisellats, arrodonits, durs i
silenciosos s com la imprudència dels pares que deixen a un ove
fogós en companyia d’una bella Fiammetta
no precisament en la comparació, sinó en el gest, en el dir, en
la for a de l’expressió, bé prou s’endevinava tota una oventut
passada i coratosament viscuda potser viciosament viscuda.
Madame Ricard no feia mai referència al seu deliri d’una nit;
però, per una espècie de compensació, exhibia una erudició
perfectament controlada i, per lo demés, perfectament inadequada a
l’obecte dels seus monòlegs amb ianchetta i amb mi Recordava
fets i lectures, anècdotes, cròniques i positives històries; fins de
l’evolució de l’escultura pretenia treure arguments i disciplines.
Madame suposava que l’adoraci a la edra la litolatria
precedeix, històricament i lògicament, a l’escultura pròpiament dita,
que és un vertader domini de la edra ; i afirmava que el primer
període, aplicat al metall, era l’origen del sentiment de l’avarícia
Mai hem sentit monòlegs com els de la pobra mstica de les
monedes. ia nchetta produí els seus somnis, per aquest temps, en
quantitat extraordinària. Jo els veia, els veia aquests somnis amb
més claredat que mai.
Potser serà encara d’un cert interès, per als qui estiguin atents al
desenlla d’aquesta història, consignar que drant tota la malaltia de
adame icard fins al dia de la seva mort nosaltres vam tenir un
estat d’activitat espiritual mai interrompuda i sempre vigorosa. Si no
temés elogiar nos, diria que la nostra VOL A DE SOMAR tenia
quelcom d’aquella virior grega que, aplicada als fets diaris de la vida
al camp de batalla de la volntat de vire , produeix els herois i
els criminals. ianchetta imaginava i o realitzava, amplament, en
l’espai, amb la confian a de les coses que, er llei, s’han
d’actualitzar. Jo era com l’escultor segur de la seva mà
exercitadíssima, i orgullós del blanc marbre en què treballa.
eníem allucinacions volgudes: no guiades per l’atzar, sinó per
una llei, per una causa. residia en nosaltres en mi la causa de
l’allucinació.
L’espai se poblava, per nosaltres, d’aqueixos éssers fantàstics
que tant amem, que ens acompanyen i ens fan oblidar la monòtona
successió de les hores de l’existència. Jo notava la facilitat de poblar
l’espai d’aquests éssers. La causa directa o la veia, sempre, en mi.
Dintre de mi. Però, al mateix temps, o reconeixia que hi havia en mi
més domini de la forma, més habilitat, més art i més foc
L’art de somniar consisteix tot en saber recollir en un punt els
raigs destinats a la concentració de la imatge. L’art de l’allucinació
es resumeix en un sol precepte: voler e la imatge sia. Però ha
d’ésser un voler delicadíssim ensems que enèrgic. nrgic com
aquella voluntat italiana que fou herocitat, en l’estudi, per Vittorio
Alfieri: volli fortemente volli fotissimamente volli delicat ue el
fantasma resulti, en l’espai, quasi sense que vos adoneu de la
vostra fatiga. Produir un fantasma sense fatiga: heus aquí l’art
suprem d’allucinar se.
osaltres dues, en aquella època i sobre tot durant la malaltia de
Madame Ricard, vam viure en aquest cel de la Voluntat del somni.
Era el goig suprem de l’entusiasta per la msica quan, ven udes les
dificultats d’execució en el piano, pot llegir correctament i interpreta
els grans mestres
El geni de ianchetta dibuixava incorrectament les formes: era la
idea. Jo m’apoderava d’aquesta idea, i, ràpida com el pensament, la
realitzava en l’espai, per un acte de la meva voluntat.
Viure Joia de viure Voluntat de viure eus aquí semb la el
resum més perfecte del segle nostre, del segle i de la part que
hem vist, fins ara, del segle Com a coronament d’aquestes
aspiracions, n’ha sorgit una de nova: la Voluntat de Potència, resum
de tot.
Aquí es sintetitza el pensament contemporani: tota una oventut.
Però nosaltres no vèiem, en la Voluntat de Potència, sinó una
introdcci a la vertadera Vida. en la Vida no hi vèiem sinó el
pretext pel Somni, la flor de l’existència. Voluntat de Potenciar. Però
per què Per viure. viure per què Per viure més fortament
osaltres rèiem d’això. Sabíem que, massa sovint, totes
aqueixes Vides demanades fortament, acaben en un groller
materialisme. havíem sentit també que Vida i acci orar , eren
sinònims; i nosaltres a vèiem la Vida en el fet inefable de veure les
coses.
Veure les coses: contemplar les. Per aquí comen ava, per a
nosaltres, la Voluntat de viure. Afirmar aqueixa Voluntat, seria
afirmar més fermament la Vida. , per a nosaltres, af irmar més
fermament la Vida era continuar realitzant el fet primitiu de veure,
intensificant lo: el fet inefable de veure les coses. Afirmar més
fermament aquest fet era somniar. Potser la Voluntat en el Somni
era l’ideal, per a nosaltres. La Voluntat de Somniar era el resum de
la nostra filosofia.
Si, finalment, vos adverteixo que aquestes conviccions eren
imaginades, com sempre, pel geni especulatiu de ianca essent
o l’actualització dels somnis, l’instrument d’aquest geni, hauré dit,
respecte a la nostra situació el dia que morí Madame Ricard, tot lo
que em proposava.
adame se mert adame est morte , que hauria dit aquell
gran declamador de ossuet, si Madame hagués sigut una reina
més o menys viciosa o intil.
La notícia no ens va sorprendre gens. orno a dir que era una
mort, aquella, desitada d’amics i d’enemics. osaltres no és que la
desitgéssim precisament; però, si haig de parlar amb perfecta
sinceritat i naturalitat, tampoc la volíem perllongar d’una manera
indeterminada: no és gaire agradós l’espectacle de la vellesa
impotent per a triomfar d’una agonia que, a la fi, se sap que ha de
tenir la victòria.
o va perdre ni un moment la seva intelligència subtil: se’n va
anar d’aquest món coneixent totes les circumstàncies del desenlla .
Se’n va anar inalterable: privada de la parla, no de la vigorosa
obstinació de les mirades, penetrants com espases Se n’anava
amb el seu amor. Se n’anava amb el seu secret
 Dos dies van passar de la mort de Madame Ricard. Ja estava
enterrada. ia nchetta i o érem a la cuina, aquest despatx de
metafísica que l’època de la civilització reserva a les dones
ranquilles, cantàvem, pensant en la pàtria absent Aviat hi
retornaríem, realitzats que eren els negocis del nostre pare.
De sobte:
ora
ora
Vaig sentir per dues vegades el meu nom. na esgarrifan a va
gelar la sang al meu cor. Sí, o havia sentit la veu aquella. Era una
veu que baixava per la xemeneia. na veu anguniosa, demanant
auxili; però lenta, lenta, com pronunciada per qui res espera i tot ho
tem. Era un accent massa conegut per mi: era Madame Ricard que
em cridava. Madame Ricard demanant me auxili, com la rimera
vegada
En la paralització completa de totes les meves facultats més
serenes la raó, l’enteniment, el seny, la for a d’ànim, la
prudència, vaig quedar com una morta. o gosava mirar enlloc.
o gosava mirar a ianchetta Però, reaccionant sobre mi mateixa,
vaig trobar la pau que desit ava en una idea que em va salvar per
alguns instants: la idea de e tot odria ésser na illsi . Fins vaig
sentir, per un moment, aquell sentiment de pietat envers mi mateixa
que sol acompanyar a certes situacions còmiques de la vida. Sí: per
un esfor del meu instint de conservació, o em vaig veure però un
instant només ridícula
Això va durar menys temps del que podeu imaginar. Més ben dit,
no va durar temps. o va durar. Això va passar fora del temps. La
lluita entre els meus instints d’incredulitat i de fe cega va tenir lloc, si
així ho puc dir, fora del món nostre regulat per les lleis de la draci i
de la sitaci .
o m’analitzava, durant la lluita; m’examinava a mi mateixa. L’ull
espiritual meu, inalterable, llen ava un esguard espantós a l’abim de
la meva ànima. Jo em veia lluitant. Oh deliri Oh demència em veia
lluitant intilment, car la veu o l’havia sentida; amb la mateixa
entonació, amb la mateixa angnia, amb la mateixa melangiosa i
desesperada compassió d’aquella nit que es va creure Madame
sorpresa pel lladre imaginari de les divines rodes de plata.
Sí, era el meu instint de conservació però molt íntim, molt íntim,
posant en oc tota la seva formidable influència per a distrerem ,
per a oposar, a la creència del meu sentit, una altra creència
purament ideal: que el meu sentit m’enganyava. ho creureu Jo
vaig sentir un moviment de pietat envers mi mateixa, per la pietat
que o estava sentint de mi mateixa en aquell instant. Això, això Jo
tenia una doble compassió de mi; la primera, era l’instint de
conservació, apellant a tots els medis, a tots els raonaments, a tots
els recursos del bon sentit i del sentit com per a fer me veure que
la suposada veu no havia baixat per la xemeneia, sinó que o avia
cregt e aiava er la emeneia , mentre en realitat era o
mateixa que l’havia produd a en mi, pensant en Madame Ricard,
evocant escenes i, finalment, emocionant me per la memòria
d’aquell terrible ora ora que em corgelà. la segona compassió
que o sentia, era produda per la meva visió exacta dels recursos de
les meves forces espirituals contra un fet que era impossible
destruir. o: o no pensava en Madame Ricard, o no estava pensant
en ella quan vaig sentir el primer ora La meva germana cantava,
o cantava amb ella; el nostre pensament era a Mòdena, el nostre
cor era ple de sentiments de vida i d’amor; o et besava a tu, mio el
fidanato , l’home que m’ha fet sentir tot el foc de les primeres
carícies. Jo pensava en el moment de veure’t, i a et veia. Jo
pensava en la dolcesa del primer bes que ens canviaríem als llavis, i
a et sentia o era la mort ni el terror ni la tristesa que omplien el
meu pit: era l’alegria de viure, de reveure la tàlia, d’abandonar me
als bra os de l’amor Jo no estava predisposada, no, a illusionar
me amb veus d’ultratomba. agués sentit en aquells moments la
veu de Giorgio il mio el iorgo , i llavors sí que ho hauria cregut
molt natural un bell somni, una illusió Però aquell primer ora
tremolós i fatídic, seguit d’una pausa i d’un altre ora més lent, més
tremolós, més fatídic encara aquell ritme de morts, que tant
contrastava amb els meus més íntims i cars pensaments, com
podria ésser la illusió d’una ànima predisposada
 Dues forces, en mi, se disputaven les interpretacions d’aquell fet
extraordinari, decisiu en la meva vida. Perquè a he dit que nosaltres
fèiem de la Voluntat de somniar un dels goigs de la nostra vida; però
nosaltres viem , i mai sentem ; i les coses que vèiem eren
agradoses, dolcíssimes, àdhuc en la llur terribilitat Sentir una veu,
aqueixa cosa immaterial, íntima, i no obstant realíssima, poderosa
més que cent visions, era per a nosaltres un aconteixement
imprevist, en absolut. Sí, dues raons, o, si voleu, dos aspectes d’una
mateixa raó es disputaven l’imperi de la meva ànima. na raó volia
la meva tranquillitat, malgrat tot: la meva tranquillitat, anc que fos a
costa de la veritat. L’altra volia que la realitat triomfés. em feia
l’efecte de que, encara que sapigués que el triomf de la realitat
m’havia de matar m’havia d’impressionar fins a la mort, volia,
cote e cote , que la veritat triomfés. o em deia: estàs
illusionada, sinó t’illusiona la voluntat íntima teva de que això sia
illusió. u voldries que fos illusió, però no ho és. La veu ha baixat
per la xemeneia, i és de la teva amiga morta fa dos dies, i de ning
més. s Madame Ricard que t’ha cridat. Dubtar d’això fóra
demència.
Oh, que n’era de profunda aquesta observació implacable Sí,
era que o volia que fos illusòria la veu. Jo pressentia la por, i els
terribles efectes de la por, en els meus nirvis i en la meva sang i
em defensava. uan dic que la meva voluntat s’oposava a admetre
la realitat del fet, no parlo d’una facultat espiritual, sinó del meu cos,
de tot el meu cos defensant se contra la invasió de les emocions
depressives, contra aquella riuada d’espectres que comen aven a
circular per les meves venes i a arribaven al cor, contra la sang
gelada que reculava de les meves entranyes; contra el fred que
m’adormia les espatlles i els bra os; contra la cuirassa que se’m
posava al pit; contra el vel que enterbolia els meus ulls, habituats a
veure tants fantasmes
Era en aquest estat horrible que tota la protesta del meu cos,
ascendint al cervell i fentse idea o assistia també a aquesta
transformació, me dictava una sèrie d’explicacions naturals, en el
cas de que la veu no fos illusòria, sinó realíssima. Se rà que no
l’hauran enterrada. Estarà encara a dalt. i haurà gent al pis,
i hauran fet ona ora
ianca, de la meva lluita, no en sabia res: o no vaig voler
inquietar la. Respectava massa aquells pensaments d’amor que
estava compartint amb mi. la meva voluntat de no alterar la
tranquillitat de ianca era com una perllongació de l’instint que, en
mi mateixa, tractava de convèncer me de la illusió de la veu. Jo
m’estimava molt la meva germana: era un altre cos en l’espai
Però en totes dues bategava un sol cor, vivia una sola ànima.
A tot lo que, després d’això, va succeir aquella nit, vaig assistir hi
amb perfecte domini de mi mateixa i de les coses que sentia i
pensava o pel meu compte. Com si la primera sotragada hagués
absorbit i com agotat tota la meva capacitat de terror, vaig romandre
inalterable, com quan verificàvem els nostres exercicis de Voluntat
de somniar.
així devia ésser, perquè o he vist molt, o ho he vist tot, i l’infern
no té ombres prou terrorífiques ni veus prou malèfiques per a
estemordir me ni anorrear me.
o sé el temps que transcorregué, ni si va transcrrer algn
tems . orno a dir que la meva impressió és que aquelles coses van
passar fora de la duració i de la situació, en un altre món mai
penetrat per mi, o, almenys, en una part d’aquest món no regulat per
les lleis del temps i de l’espai.
Conec totes les bromes d’Oscar ilde a propòsit del fantasma
de Cantervielle. o sé la vostra opinió: per a mi és un talent
desorientat per l’humorisme. ambé l’humorisme és una de les
forces esmer ades per l’instint de conservació en la lluita contra la
intranquillitat i les emocions massa fortes.
o crec en els esperits: cerco una explicació natural. Però això
que vos diré ara no és un conte. s la relació d’un fet al qual o he
assistit com a testimoni
La veu tornà a deixar se sentir. aixava de la xemeneia, i era la
veu de Madame Ricard:
ora una pausa, i ora
Era un ritme. Jo vaig escoltar tranquilla. Semblava que havia
adquirit noves forces. ianchetta em digué immediatament:
 as sentit
Sí.
na altra vegada
Sí; la primera he pensat que era illusió; no he volgut
emocionar te.
Jo també, la primera. ampoc t’he dit res.
ianca, tranquilla. avia triomfat, també, com o, per una terrible
lluita avia sentit, com o, el terror, la pietat vers si mateixa, el
ridícul a via conseguit la calma, com un equilibri després de
les oscillacions de tots aqueixos sentiments
na convicció, de totes maneres, vam tenir de seguida. o ens
enganyàvem, no era una illusió.
Sense canviar moltes paraules, emprenguérem totes dues una
investigació que s’imposava. Puàrem les escales, fins al pis de dalt;
trucàrem a la porta de la pobra Madame Ricard. Silenci. Silenci
complet per tot el temps que vam picar. o hi havia ning. Per altra
part, era un excés de precaució: no hi havia necessitat de portar les
investigacions fins a aquell extrem. Madame estava enterrada.
Però c om explicar les coses Perquè el nostre enteniment se
va sobreposar, volent ésser el rector i guia de nosaltres. Ara volíem
una explicació. o dormiríem fins a comrendre les coses .
Sí: de la protesta del meu cos contra el terror, de la passada
lluita de la meva ànima, va quedar aquesta necessitat imperiosa,
violenta: comprendre, capir. Estàvem intranquilles amb la
intranquillitat filosòfica. hauríem donat les nostres vides, a canvi
d’una explicació. Oh com sentíem la realitat d’aquella màxima
antiga: orin les nostres ànimes la mort dels filsofs
Per què Per què Per què
Aquesta era la nostra obsessió, i serà la vostra obsessió
segurament també, si és que doneu fe a la sinceritat del document
humà.
Jo sóc més violenta: sentia més fortament que ianca la
necessitat de retornar les coses al punt, de veure la causa i la llei.
Però ianca, més pacient, insistint més, més dol a i pensadora,
reconcentrada i atenta, amb aquella atenció precursora del
descobriment, arribà a conviccions racionals per vies perfectament
lògiques.
Si acabo aquesta història amb la descripció del mètode seguit
per ia nca, és per a contribuir també vosaltres que fins aquí
m’acompanyeu a la vostra tranquillitat.
Jo hi llegia en el seu pensament. Somniàvem.
En aquell cap claríssim van rebutar se, de seguida, dues
temptatives d’explicacions: e la ve no era na realitat e era
rodda er n eserit .
o: explicar per illusions els fets de la categoria que he descrit,
és no explicar res. Perquè, en el fons, no és una illusió el temps, i
l’espai, i les coses o veiem les coses no realitzem aqueix acte
inefable de veure enterament allucinats uè és la visió sinó
una allucinació amb obecte real
Explicar aquella veu com a producte d’un esperit, és posar se,
recisament , fora de tota explicació. ampoc és explicar. Explicar és
reduir un fet extraordinari a una llei de la aturalesa.
Els esperits també són illusions. Si són illusions les coses
Però ianca deia:
no podria ésser que un reste de la consciència de Madame
Ricard, operant encara en un cervell no mort completament, hagués
produt, en un esfor decisiu, aquella veu el crit, transmès per
corrents especials, simpàtiques, de cervell a cervell, hauria arribat
fins a nosaltres
Però aquesta hipòtesi també va ésser rebutada. o veia com el
cervell de ianca la retava . Perquè com és que Madame no
podia parlar, a , quan estava morint se Com és que a no podia dir
res La impossibilitat de parlar no feia pensar en una impossibilitat
de les cordes vocals, en una impossibilitat física com havia
pogut ésser ven uda, aqueixa impossibilitat, en un esfor de la
tomba mprobable. Possible, però inverosímil, improbable.
Cert és, continuava pensant ianca, que totes les parts de cos
humà no moren simultàniament: cert és que els cabells creixen en
un cadàver, que les ungles de apoleó cadàver, de Santa Elena a
París, van foradar les botes que el cervell pot viure la seva vida,
a se, com el cor, com les entranyes Però lo natural és pensar que
sia una vida disminuda.
Però d’on surt aquest ora ora que és exacte al de Madame
Ricard On és la font d’aquesta veu
Aquí es tracta d’això; i, racionalment, hem de creure que la veu
de Madame Ricard sorgeix, a que no d’ella mateixa, d’alguna cosa
que hagi estat en relació amb ella. uè hi ha d’extraordinari en això
La nostra època no ens té acostumats a les meravelles de la
sensibilització de les plaques del fonògraf uè és el so més que
una vibració transmesa per l’aire, i què té de meravellós,
d’excepcional, que la vibració rebuda na vegada sia transmesa na
altra vegada, i altres vegades més
Si hi ha, doncs, algun obecte que, més fortament que els altres,
hagi recollit la veu de Madame Ricard, és contranatural que sia un
fonògraf per a nosaltres Així se resoldria la contradicció
d’explicar, sense recórrer a la illsi , la realitat de la veu.
ot això sembla lògic, anava pensant ianchetta. Se tracta aquí,
ara, d’enumerar els obectes que es relacionaven amb Madame, i
que podrien ésser fonògrafs.
En primer lloc, a on s’han de buscar aquests obectes D’on
hem sentit la veu La veu ve de dalt. aixava per la xemeneia. a
direcci de la ve ens mostra la veritale font. L’obecte desitat, la
cosa, el tros de roba, la fusta, el metall, ha d’ésser a dalt. Al pis de
Madame.
s cert que no tots els obectes poden tenir la mateixa for a
fonogràfica; però, des del cilindre perfecte dels espectacles, fins a la
matèria insensible, opaca, a les ondes sonores, no hi haurà
gradació per què la Voluntat, la voluntat humana, no podria fer
sensibles les matèries opaques
Oh, ora, ora va fer aquí la inalterable ianca, com
transfigurada per l’adivinació sobtada de la clau del problema: es
monedes n les monedes Les monedes parlen. Elles han estat
les coses més íntimes de Madame Ricard. Elles han sigut la seva
vida i la seva ànima: el seu secret i el seu amor. Les monedes tenen
el secret d’aquella pobra vella. Madame les ha fetes sensibles;
Madame les hi ha infós la seva ànima. Sí, són les monedes que
parlen; les coses sensibles que transmeten aquell ora ora del
primer dia. Elles han recollit aquell crit i ara el retornen en
circumstàncies fnebres. Aquells trossos de metall tindran encara
més coses que dir. Si transmeten un crit, és per l’aparen a i el volum
d’aquella veu gegantina; però quantes veus més petites,
confidencials, no conservaran encara uins secrets a explotar,
germana meva uin tema per a la Voluntat de somniar nostra uin
camp a explorar i a explotar Veuràs: aquella veu se repetirà, s’ha de
repetir encara, i nosaltres, guiades per ella, farem el descobriment
El triomf de l’experimentació de la comprovació experimental
aquest privilegi del geni no es deixà esperar gaire temps,
sosant e tot ai assés en el tems .
, en el silenci de la nit, mentre esperàvem al nostre pare que
mai s’ha sabut estar de la costum tristíssima de retirar tard a casa
vam sentir ora ora i encara, del llit estant, sentíem
tranquilles corn un ritme de la desesperació immortal, de l’immortal
anhel, ora ora
Vam marxar d’Oran els quefers són els quefers, però no
sense fer esfor os per a trobar el niu de les monedes. Esfor os
recompensats. poguérem comprovar que les ganes de guardar una
cosa no sempre corresponen, en l’avarícia, a l’enginy per a buscar li
un indret. En la cuina, i en el lloc reservat al carbó, Madame havia
dipositat inviolables les monedes i l’ànima de les monedes
Aquí, a Mòdena, hem sentit veus més petites, secrets menys
terribles i d’altres decididament còmics d’aquestes peces: deu lires,
en conunt.
Però no hem perdut mai l’admiració envers aquella ànima
senzilla que creia en l’ànima de les monedes, de les divines rodes
de plata.
hem arribat a la conclusió de que l’nica for a que va
transformar aquells trossos de metall en un fonògraf fou la simpatia,
l’afectivitat, i, per a dir ho en una paraula, la Voluntat de somniar de
la nostra vena.
novemre
oan antamaria
leida 1 arcelona 1

’OAT A
rrcions etrordinries vol. 1 arcelona 11 revisi 1

ornava amb l’escopeta i el gos dels prats de Comarruga on la ca a

és abundant. Era a mitans d’octubre; la tarda fresqueava i els
camps semblaven daurats, d’un to d’or vell. Els ocells, a voliors,
s’aixecaven de les mates i eixien de la copa dels olivers, tot piulant
amb vius refilets. Arreu, fins on allargava la vista, s’al aven
tranquilles les blanques fumeroles dels bucs que omplien l’aire i
espessien el cel de nvols d’encens amb sentor de timons i
romanins cremats i altre brostam silvestre.
A claps, pels camins del pla, es veien columnes de pols que
anaven caminant mansament; eren les que deixaven els ramats
d’ovelles que abandonaven els alterosos aglevats de Comarruga i
Estanys, tot marxant de cabanyera cap a la terra baixa, més
benigna.
Prou s’oa el belar d’aquells animalons en la quietud
malenconiosa de la tarda daurada.
Costes avall, uns quants llauradors, ací i allà escampats,
solcaven el goret bo i apariant la terra per al proper sementer. Algun
d’ells cantava que és feina que s’ho porta el llaurar i llurs
tonades, llargues i tremoloses, tenien el caient de plany queixós de
tristos enamorats.
 o tenia pressa i em vaig asseure per a gosar més a plaer de
tanta bonaventura. Sóc un xic infeli , ben cert, i no me’n dono
vergonya de dir ho. Des d’allí estant albirava, part d’allà de la fosca
mata d’un alzinar, les blanques parets de la meva casa pairal, tant
de temps oblidada. en els prats de la vora del riu, gemats i frescals,
veia córrer, com taques fosques en mig del verd clar de l’herbei, les
muletes oves de la meva eugada, mentre les mares amb el morro a
terra, anaven pasturant plàcidament i aixecant el cap de llà enllà per
ensumar l’aire i engegar sensuals renills.
M’estava tot quiet i arrupit, quan s’expandí per l’aire, com ferint
lo, el dringar esprimatxat d’una campana llunyana. La de Sant
Mar al; un monestir de monos molt antic que s’aixeca a l’altra
banda de la serra en mig d’uns magnífics conreus i grans obagues
de roures i faigs. Des de molt ove que no hi havia estat, com
tampoc a la meva terra, i sentia moltes ganes de tornar lo a visitar.
o m’hi vaig pensar més: era d’hora i tenia temps d’anar hi i tornar a
casa abans de fer se fosc.
Sant Mar al havia estat en l’antigor el primitiu castell del senyor
d’aquelles serres i planes. n d’aquests, potser per les seves culpes
i pecats, va fer se frare i convertí el seu castell en cenobi, el qual a
mesura del temps prengué gran importància, adquirí molta riquesa i
es poblà de monos i servents que hi acudien de totes les parts de la
terra cristiana. o hi havia uniformitat d’estil en les seves diferents
construccions; des del romànic pur fins al barroquisme degenerat,
allí podia estudiar se tota la gamma arquitectònica dels sistemes
predominants d’en à de la seva fundació fins a les darreries del
segle V è en què comen à la seva decaden a, arribant a la fi a
quedar completament abandonat i molta part d’ell en runes. Feia uns
quants anys que hi vingueren nous frares, els quals comen aren a
afanyar se en la restauració de l’antiquíssim cenobi amb tanta cura i
delit que avui, per a glòria llur, se’l pot tornar a contemplar com en la
millor època de la seva gran esplendor. Sobretot l’església,
meravella de l’art bizantí i el seu sumptuós i imponderable retaule
d’alabastre de d’altar maor .
Sortien del cor els monos quan o arribava a l’entrada del
claustre. Mentre el porter, un llec de llargues barbes em preguntava
què volia, o els veia passar, tots blancs i silenciosos, pels llargs
corredors del claustre, fonent se, ara l’un ara l’altre, com ombres
impalpables, rera unes portes que en tancar se no feien cap remor.
El frare barbut se’n va anar amb soroll de rosaris i sabates
ferrades a transmetre no sé a qui la meva demanda de visitar el
monestir. Mentrestant, o restava mig enartat i assegut a un banc de
vora la porta. En extingir se el ressò de les petades del porter vaig
agafar por, com si tingués ganes de fugir, i àdhuc ho hauria fet si per
ventura hagués trobat la porta oberta. El meu gos també sentia
quelcom d’extraordinari, puix que ell, tafanerot i entremaliat de
mena, no gosava moure’s del meu costat amb la cua entre les potes
i tremolant com si tingués fred de debò.
Aquell convent tenia un aire tombal. i un soroll de res ni el més
lleu murmuri ni el piular de cap ocell ni cap fresseig de les fulles
mortes que es desprenien dels esponerosos llorers del claustre al
somort ruflet de la tarda incendiada. Al cap d’allà de tot d’unes altres
arcades s’afiguraven dues llargues fileres de xiprers prims i
punxeguts que el sol illuminava d’un to de carbassa madura. Per
damunt les tentades dels claustres treia el cap la parda carcassa del
cloquer de l’església, amb les campanes immòbils en els traus dels
foscos finestrals.
Va tornar el mono d’adés amb el mateix soroll de rosaris i
ferramenta. Semblava que anés caminant pel damunt d’una gran
caixa buida.
Ja pot passar em digué. Però, farà el favor de deixar
l’escopeta i el gos a la porteria.
uant a aquest, pobre animal, en fermar lo a una argolla de la
paret de l’entrada es posà a udolar amb un frenesí tan estrany que
em va trasbalsar tot.
El porter m’acompanyà fins a l’entrada del segon claustre on a
m’esperava un altre frare, l’aspecte del qual em produí una vivíssima
impressió. Era un home ove, escardalenc, de mita talla, de cap
rodó i pelat de la clepsa, i tan extraordinàriament esgroguissat que
semblava verd, talment. enia els ulls enfondits i voreats d’un cercle
negrós que els feia sinistres; el nas afilat i transparent; de llavis
semblava que no en tingués, puix que de tan incolors i aprets la
ratlla de la boca se li desdibuixava. En veure’l, vaig agafar cert
esverament que no vaig poder dominar del tot, fins que ell, acostant
se cap a mi, em saludà amb una gràcia inimitable.
Aleshores el gos, que feia una mica que havia callat, va tornar a
udolar amb més tristesa encara. acarant me amb el porter, el qual
a se’n tornava, li vaig dir:
Feu me l’obsequi: desfermeu el gos i engegueu lo cap a fora,
que a trobarà la casa.
Vàrem comen ar visitant els claustres, obra robusta i
gracilíssima alhora. Després les celles, l’hort, el fossar, la biblioteca,
el refetor, la sala capitular, les capelles exteriors, les restes de
l’antiquíssim castell del fundador del monestir El meu
acompanyant donava proves d’una illustració i una cultura
solidíssimes. La seva parla era abundosa i correcta i, tot escoltant
lo, m’hi delectava. era agilíssim també: s’enfilava per les columnes
a fi i efecte de fer me veure millor les belleses i detalls dels capitells,
i caminava amb tal lleugeresa i desimboltura que semblava talment
que no toqués de peus a terra. S’entusiasmava en constatar que la
meva cultura bastava per a fer me càrrec d’allò que ell m’anava
explicant.
Estic content em digué. enia fretura d’enraonar amb alg.
Fa molt de temps que aquesta boca no s’havia desclòs per res, i
persona més agradable que vós no la podia trobar per a passar
aquesta tarda tan plaent.
Gràcies: ni o tampoc un acompanyant tan simpàtic.
Penseu, amic, que són intils els ditirambes digué el frare,
tot acotant la testa amb humilitat. Recordeu vos que aquí som fora
de la vida En fi; us vull mostrar punt per punt aquesta santa casa.
Avui serem sols; el prior i tota la comunitat, llevat uns quants malalts
i o, han sortit a fer una passeada. La vostra visita m’ha proporcionat
un gran plaer. enia moltes ganes de comunicar me amb algun
mortal de fora aquestes parets.
ot caminant pel llarg passeig dels xiprers, la conversa vingué a
tomb per parlar de la meva vida: dels desenganys soferts, de
l’existència obscura i solitària que menava, de les frèvoles cabòries
de la meva o ventut, de l’amor infinita per una dona que em va
enganyar llordament, de la resolució que vaig fer d’entrar en un
cenobi com aquell, resolució que no es va acomplir a precs de la
meva mare; dels meus viatges a través de tot el món i, per fi, de la
meva ardent i intensíssima passió per la msica.
Per la gran msica, s’entén, per la selecta msica que em fa
anar tan aviat a París, a delectar me amb els grans concerts del
rocadero, com a ayreut h, on hi estic abonat; com a Sant
Petersburg, com a erlín o a Viena o a Colònia a sentir bons
organistes
Oh ue bell tot això, veritat exclamà aquell home, tot
creuant se de bra os i mirant me de fit a fit com si estigués en èxtasi
. La msica L’orgue Com si diguéssim la parla divina i la boca
per on es manifesta Jo crec que el nervi, la pasta íntima, el nucli
de la creació és fet de msic a, d’aquells set sempiterns tons que es
reprodueixen fins a l’infinit en alegries i dolors i que ens
acompanyen en vida i en mort com una cuirassa sonora. oteu que
la vida és msica i la mort també, perquè prepara i conserva les
forces que s’han de reproduir en nous moviments i en nova msica.
Aleshores, un vol de pardals acudí a aocar se amb eixordadora
piuladissa en l’espès fullam dels xiprers.
V eieu continuà aquell home, després d’uns moments de
silenci. Aquests ocells viuen a que canten, com canta tot allò que
viu, perquè l’essència de la vida és msica. Com canta plorant el nin
així que surt del ventre de sa mare, com canta l’aigua que corre i
cau, i la serra que talla la fusta, i la llima, i el vent, i la mar, i les fulles
dels arbres, i l’enclusa del ferrer, i les campanes; com canten les
parets d’aquesta casa amb un to propi, puix que cada paret té la
seva msica; com canta la terra sencera i tots els astres del cel,
brunzint com palets monstres llen ats a l’espai per l’embranzida d’un
omnipotent mandró.
l’orgue Oh, amic nstrument august, conunt meravellós de
tota mena de veus i msiqu es, munió harmònica d’humanitats que
preguen i exalcen, collades d’àngels que, tot esvoletegant per la
glòria, entonen himnes de dol or, estol de verges i nins que riuen i
parlen per contentar Déu; gavell de trons i brams i trats i bruels que
s’arrosseguen manyacs entonant càntics d’alaban a o es desfan en
hòrrides tempestes de menaces usticieres; cor de cèliques
trompetes i gemecs de citares i violins i melodies de flautes i tota
mena de sorolls humans i divins que, en infinita i acordada barrea,
esperen amatents sota els teclats la mà de l’artista que els ha de
donar vida. Oh L’orgue, l’orgue Jo he estat organista, senyor, el
millor organista del món.
en dir això, aquell home, que moments abans m’havia fet
basarda pel seu trasbalsament mig epilèptic, mig místic, es posà les
mans als ulls i se’ls fregà fortament com si volgués esbargir del
cervell la imatgeria del seu passat. Però, refent se tot seguit,
exclamà amb la inimitable gràcia de bon principi:
Ens manca veure el millor, encara: l’església, el cor, l’altar
maor sumptuós i bellíssim i altres coses que de segur us agradaran.
El sol declinava. Els xiprers eren plens d’ocells que no paraven
de xerrar tot aocant se per passar la nit. una quietud infinita, com
si totes les coses s’haguessin condormit al nostre entorn, feia més
tou i maixant el ressò de les nostres petades acompassades, tot
caminant pel claustre cap a l’església.
L’alta bòveda estava inundada de tèbia penombra. En entrar no
vaig veure res; caminava a les palpentes. Llavors, el frare em va
agafar la mà, però en sentir el seu contacte em vingueren calfreds
puix que la seva carn era gla ada, erta i dura com el marbre.
Després, en veure hi més, me’n vaig deseixir, tot reaccionant poc a
poc; però la meva mà serva encara la impressió inesborrable
d’aquella carn cadavèrica.
o i mostrant me a la llum d’un ciri les pintures d’un altar del
creuer, ell prosseguí parlant de coses que o no entenia, perquè el
meu estat d’ànim i l’indesxifrable terror que s’havia apoderat de mi
no eren pas els més adients per a posar atenció a allò que el frare
deia. A l’ltim, el vaig poder escoltar. Estava enfilat damunt l’ara de
l’altar resseguint amb la llum del candeler un retaule gòtic, les
torturades figures del qual anaven apareixent una a una del fons
obscur.
s un Van Eyc. Psè li donen molt de mèrit i a mi, la veritat,
no em plau del tot. El trobo massa aspre, massa cantellut. això no
és presumpció ni vanitat, amic: he estat deu anys professor
d’estètica en una de les més cèlebres escoles de elles Arts. Veieu
En canvi, els ferros d’aquesta reixa són admirables; semblen de
talla. Fixeu vos hi, veniu cap ací, si us plau.
amb el llum tafaneava els detalls de filigrana d’aquella obra
mestra.
A còpia de paciència he arribat a descobrir el seu autor: un tal
Forment, fill, nebot o descendent del cèlebre escultor mallorquí.
Va romandre bona estona amb el bra enlaire, aguantant el
candeler, fits els ulls i tot ell immòbil com una estàtua. El seu hàbit
blanc completava la illusió. Després, deixà el candeler al seu lloc,
m’agafà el bra i m’acomboià poc a poquet a través de l’aromada
penombra de l’església.
Perdoneu, amic, que hagi interromput la nostra conversa
d’abans. Deia que fa tres anys que sóc aquí i el motiu de portar
aquests hàbits sagrats és tràgic, tràgic, tràgic o us canso pas
Sou molt amable escoltant pacientíssimament les raons d’aquest
pobre mono; però, convivim en gustos, veritat La msica, la
msica Oh senyor; feli de vós que teniu l’ànima pura i la
consciència neta de pecat i podeu anar pel món en romiatge tan
excels
S’exaltava poc a poc i la seva veu esdevenia ronca i xiulant. De
sobte, com refent se, es parava, es senyava i tornava a asserenar
se.
Jo he sofert i sofreixo encara, perquè ning no em creu. e
confessat les meves culpes amb els homes més eminents de
l’Església; les he fet pbliques mantes vegades davant de tota la
comunitat sencera; he anat a Roma a postrar me als peus del Sant
Pare i demanar li l’absolució, i ning no em creu, senyor, ning no
em creu. s horrible això, veritat Veure’s un mateix la culpa a sobre
i passar als ulls de tothom per benaventurat. Jo sé que em prenen
per neuròtic o per maniàtic dels tips d’estudiar que em faig. o ho
cregueu; o us asseguro que estic tan bo i que els meus udicis i
seny guarden encara el perfecte equilibri com quan a la meva pàtria
o era tingut per un home eminent. Mireu: o sóc arquitecte i ara
mateix he dut a terme dues obres d’empenta: la total restauració
d’aquest monestir i la construcció d’un de nou vora d’Assís. A més a
més, estic acabant la història documentada de la msica polifònica a
la nostra Orde, i fa pocs mesos que he comen at els bocets d’unes
pintures murals que m’han encomanat per a la catedral de la meva
perita ciutat nadiua. Si o estigués malalt, podria fer semblants
obres V eritat que no
Caminàvem lentament submergits en la foscor del creuer. Allà,
cap a l’absis, els raigs del sol morent encenien en arrissades tofes
de color els vidres historiats dels llargs i esveltíssims finestrals.
Abans que es pongui el sol continuà el mono, vull que
vegeu el cor, obra sublim de l’alemany riegel, fundador d’una
gloriosa dinastia de tallistes que es va escampar per tot Europa.
Doncs, com deia, senyor, o tenia un germà el qual en el físic
s’assemblava amb mi com una gota d’aigua a una altra gota. o
érem bessons, però; sinó fills d’una mateixa mare i de pare diferent.
an semblants érem que ni àdhuc en la veu ens diferenciàvem.
othom ens confonia, no sabent mai quin era l’un ni quin era l’altre.
s extraordinari això, però és veritat; us ho asseguro. Ell tenia més
anys que o, dos o tres només. S’explica, tanmateix, la nostra
semblan a: els nostres pares foren germans i bessons. A la meva
mare, de fadrina, la pretengué el meu pare, però ella preferí al pare
del meu germà i en quedar vídua es va casar amb l’antic pretendent.
si extraordinària era la nostra similitud física, més ho eren encara
els nostres gustos i inclinacions: els dos érem arquitectes, els dos
professors de ciències molt afins, quasi germanes, en la mateixa
niversitat i els dos, finalment, érem msics, organistes de la
mateixa Catedral, famosíssima per cert, en virtut d’haver guanyat
tots dos la pla a en unes oposicions a les quals concorregueren els
millors organistes del món.
V al a dir que aquest ltim càrrec, més aviat vam voler obtenir lo
pel desig irresistible de practicar el nostre art en un instrument
magne i sense parió, que no pas com un mità de guanyar nos la
vida: l’orgue de la nostra catedral no té rival que o sàpiga. Cal que
us digui ara la gentada que venia a escoltar nos o sóc vanitós,
Déu ho sap; però, tinc el do de utar sempre en la mesura exacta
que es mereixen els homes i els actes llurs. Doncs bé: o estava
conven ut, fermament conven ut per íntima i serena creen a, que el
meu art, en execució i sentiment, era superior al del meu germà. Era
una creen a pròpia, entengueu ho bé, contra la qual s’aixecava
l’opinió general. Certament que o agradava, senyor, però ell, el meu
germà, delectava les multituds i en feia el que volia així que posava
les mans damunt el teclat de l’orgue. Jo crec que en el fons
d’aquesta preferència hi havia una confusió de noms i de persones,
a que quan després d’un concert profà o en sortir de l’església,
malgrat agradar ell més que no pas o, la gent m’aclamava a mi
sabent de cert que era ell i no o qui havia tocat.
o sé si era per això o per un malastre de naixen a, que existia
entre els dos un odi mortal, implacable, ferotge. Per la seva part, o
crec que eren mals instints innats. Arribà a acusar pblicament la
nostra mare d’adulteri Oh, senyor era la dona més santa i més
pura que Déu ha criat. Ella va morir a la presó (perquè el malvat es
procurà proves falses) i d’aleshores en à va esclatar en el meu cor
una idea criminal: matar lo. Mentrestant, l’odi va anar creixent més,
encara més. Jo festeava una noia a la qual estimava amb
castíssima amor. n matí, en llevar me per assistir a la meva
càtedra, rebo la visita d’un malcarat subecte el qual, per ordre del
utge, m’havia de portar a presència del ribunal. Se m’acusava
d’haver violat la meva estimada i foren debades els meus precs i el
meu desconhort: tothom em condemnà, àdhuc la víctima. Les
proves contra meu eren terribles, aclaparadores; però, o era
innocent, senyor, era innocent.
Entràvem al cor dels frares. El meu acompanyant em va deixar
un moment per a encendre uns quants ciris, a que la part més
interior era fosca completament En tornar cap a mi digué, bo i
mostrant me els esculturats serials:
Fixeu vos bé en aquesta obra bellíssima.
Anava resseguint amb místic encís cadira per cadira,
amanyagant les de vegades com si fossin éssers vivents, fent me
veure curosament l’obra acabadíssima del gran escultor. Em va
semblar que s’havia distret de l’anterior confidència. Jo estava una
mica cansat i em vaig asseure en un d’aquells serials mentre el frare
romania dret al meu davant. Me’l devia guaitar no sé com, potser
amb terror, potser amb angoixa, potser amb esguard tafaner. El cert
és que després d’una curta estona de silenci, ell, amb semblant
somrient, va dir me:
V eig que us ha interessat la meva història. Caldrà que l’acabi,
perquè no m’ha agradat mai deixar les coses mig embastades.
Deia que vaig estar a la presó tres anys i, en sortir ne, no
conservava cap mena d’odi ni rancnia contra el meu germà. Al
contrari: li vaig fer dir que el perdonava i que si ell volia, viuríem
plegats. Això ltim no va ésser; ara que, en aparen a, fórem amics.
Per la meva part sí, de veres l’havia perdonat. En canvi en ell, l’odi
contra mi arriba fins al furor. na nit, en un xeflis d’amics, em van fer
beure qui sap quina potinga i, atordit com estava, uns quants
malvats em posaren al cap la idea de matar el meu germà. Estaven
avinguts amb aquest perquè, per altre costat, ell, amb uns quants
plepes, van embriagar el meu pare. Oh, senyor El meu propi pare,
pobret abillant lo amb la mateixa roba del seu fillastre
l’emmenaren, ple d’ignorància, pel mateix camí on o, amb el cap ple
de males bravades i amb les sangs bullents espiava la meva
víctima. vaig matar lo a les fosques, sense ni tan sols conèixer lo.
Doncs bé, senyor, un tal crim, obra del mateix dimoni, no podia
passar sense venan a. o trobava prou fort i merescut el càstig de
lliurar el meu germà a la ustícia humana per tal que li apliqués les
mesures que acostuma emprar amb els grans criminals. Calia ca ar
lo com a un ca rabiós i arrencar li el cor i clavar lo a la paret per a
què hi acudissin les abelles, tenint temps encara ell de mirar s’ho
amb els seus propis ulls morents. Oh, Senyor ue és horrible això
es tapà els ulls amb les mans, i per les untures dels dits vaig
veure com li regalaven les llàgrimes. S’havien apagat els colors vius
dels finestrals de l’absis. Aleshores, enmig de la fosca buidor
ressonà la campana d’un rellotge amagat. La llum bellugadissa de
les llànties i dels ciris allargava en ridícules siluetes l’ombra dels
nostres cossos, tot enfilant se de vegades parets amunt de
l’església muda i trista.
Se’ns ha fet tard digué el mono. Ara ens manca veure
només el retaule de l’altar maor . o esteu pas cansat
ravessàrem de llarg a llarg el cor i l’avantcor i arribàrem al
presbiteri on encara s’hi veia a bastament per apreciar més o menys
el mèrit d’aquell magne tresor. Vàrem puar fins dalt de tot de l’altar
per una estreta graonada que a claps sortia a la cara exterior del
retaule, bo i entaforant se per les capelletes i nínxols d’alabastre
festoneats de ciris. Mentre davallàvem altra volta cap al presbiteri,
el frare, que anava al davant fent llum, es parà de sobte i acarant se
amb mi digué amb consirosa expressió:
V eritat és que ara no sé si he comès cap tort amb vós i amb
Déu mateix. Però, no em creu ning, ning dels meus superiors ni
dels meus companys. Cal, doncs, que una persona estranya a la
nostra vida i hàbits sàpiga la veritat, tota la veritat, perquè és
immensament descabellada. Fa un any que no havia badat boca fins
avui, sinó tan solament per resar, dir missa i confessar me. Ja era
hora, veritat Em permeteu que doni fi al relat que abans he deixat
enlaire Sí Gràcies, senyor. Potser a l’ltim em convenceré
que realment sóc maniàtic o que, per contra, són certes les veritats
que o confesso i ning no creu.
Deixeu me acabar , doncs. Recordo que un cop consumat aquell
crim involuntari, el meu fatídic germà va fugir. Aleshores o,
abandonant ho tot, vaig dedicar des d’aquell instant totes les meves
energies, les meves passions, la meva for a, la meva oventut, la
meva vida i fortuna sencera a cercar lo i venar me. uat re anys va
durar semblant cacera; tan aviat perdia el seu rastre com tornava a
trobar lo. Però ell, com un mal esperit, s’amagava i es fonia quan o
més segur estava d’atrapar lo.
Fins que un dia, trobant me a la pla a d’un poblet de l’illa de
Còrsega, dibuixant en el meu àlbum el frontis d’un monestir de
monos, vaig sentir, oh Déu vaig sentir els acords d’un orgue que
tocava una Salve que o, o mateix, havia compost feia anys, quan
festeava, la qual vaig deixar a mig acabar, es pot dir. l’execució era
magistral, perfecta Entro a l’església; un instint inexplicable em
guia cap a una portella del mur del creuer; l’obro; trobo uns graons
que els puo d’una revolada; arribo a dalt; trenco per un passadís
llarg i estret, trobo una altra porta; l’obro també i em trobo cara a
cara amb el meu germà vestit amb hàbits monacals, el qual tocava
l’orgue
 o em vaig sorprendre gens; talment com si l’esperés aquell
encontre. Amb for a sobrehumana, l’engrapo per la cintura, l’aixeco
a plom i amb fera embranzida l’etzibo de dalt a baix a esmicolar se
damunt les lloses de l’església. , ho creureu Encara tremolo ara.
uan les meves mans es desprengueren d’ell, o, amb criminal follia
em vaig abocar a la barana de l’orgue per tal de veure com ell, el
meu germà, arribava a baix i moria aixafat i es rebolcava abans en
l’agonia
avíem davallat l’escala i tornàvem a trobar nos al presbiteri. El
frare es va posar al costat mateix de l’ara i la seva veu, que era
fosca, ressonava com un murmuri espaventable.
Vós no ho creureu continuà dient, acostant se cap a mi,
agafant me les mans i mirant me amb trasbalsament esgarrifós.
Vós no ho creureu, però és cert, cert, cert El meu germà no hi va
arribar a terra; es va fondre pel camí, no sé per quina mena d’art
maligne o miracle del cel; ni vaig sentir tampoc cap ai de dolor; ni la
gent que era a baix va fer cap crit d’esglai ni cap moviment de terror,
ni els monos que eren al cor van adonar se de res, ni ning va
deturar me quan mig mort de por i ple d’infernals remordiments vaig
tornar a travessar l’església i sortir a fora la pla a.
uan un any més tard d’això vaig professar en aquesta orde
com a novici, encara no havia pogut esbrinar clarament la fi del meu
germà. A les preguntes que feia em prenien per maniàtic i encara
m’hi prenen ara; però, o n’estic conven ut, senyor, perquè ning no
em negarà, ning no em farà dubtar que aquestes mans i aquests
bra os engegaren de dalt a baix de l’orgue a aquell home que
encara em sembla que el veig com va caient, caient
Potser no vaig gosar dir o, amb una emoció penosíssima
que no podré mai explicar. Potser no va ésser així.
uè dieu exclamà el mono aixecant se de puntetes i
agafant se el cap amb les dues mans. Doncs escolteu, escolteu,
que encara no sabeu el més terrible de tot això. Jo ho he vist,
sabeu Jo, aquests ulls, veieu Aquests propis ulls. s clar que
ning no em creu. Però és cert, cert Cada tarda vinc a resar aquí,
aquí mateix, en aquest lloc en què ara em trobo. Vós no em creureu
com ning no em creu: sapigueu, doncs, senyor, que moltes
vegades, de sobte, sense més ni més, sense que ning ho faci,
s’encenen alhora tots els llums de l’església, i a dalt, veieu dalt de
l’orgue s’obre una portella i apareix el meu germà vestit de frare, i es
posa a tocar.
En aquell mateix instant, tan aviat com el mono va acabar de
pronunciar aquells mots, s’encengueren tots els llums de l’església,
la qual resplendí magníficament; s’obrí una portella del costat de
l’orgue i aparegué un frare vestit de blanc.
Ell Ell va cridar el meu company en veure l’aparegut.
caigué llarg al peu de l’ara tot reblincant se com un serpent.
o em recordo de res més. Em vaig trobar en mig dels camps
sense saber com. Sols m’apar recordar que en la foscor de l’hora
tardana, corria, corria com un esperitat, entrepussant a cada pas.
que en arribar dalt d’un collet, als peus del qual hi ha la meva casa
pairal, em vaig girar i vaig veure encara els finestrals de color del
monestir tots resplendents de llum i vaig sentir perfectament,
clarament, les notes de l’orgue que ressonaven en la quietud de la
nit en potents melodies.
o somnio, no; que estic ben despert quan això escric.
en avivar més esferet que mai la meva fugida, vaig sentir a
prop meu l’alè panteixant d’un ésser invisible que s’acostava
brunzent cap a mi.
Faig un crit d’horror, un xiscle de por que em va esquin ar la
gola
Però, oh, ironia Era el meu gos que em cercava.
Ernest artne errando
alncia 11 1

T OET A E A A E O
istries i ntsies arcelona 1

A rancesc ernareggi intor smts del aisatge mallor

Cansat de caminar, quan a el meu cos no desitava altra cosa que

una taula parada i el repòs, sobtadament un soroll d’aigua
impetuosa va portar me l’esperan a d’una propera arribada. En
efecte, només tombar la corba del camí va aparèixer al meu davant
un llogaret inesperat. Era una alegre escampada de cases blanques
que cobria un turó de forma cònica, estribació darrera d’una abrupta
serralada continguda vora la mar. Pels vessants del turó les cases
relliscaven entre ardins quallats de flor, vers la plata. na
esplèndida primavera ornava la frondositat d’aquell racó deliciós:
geranis, gessamins i, sobretot, gran abundor de roses. Allà al fons, a
la banda de la costa, una cala s’obria suaument; la sorra hi brillava
com si fos un teixit de seda. A l’horitzó la mar, ampla i misteriosa,
canviava en aquella hora el blau de la tarda amb un argent quiet i
tranquil, com extasiada de la serenor quieta i tranquilla que
davallava del cel.
La meva atenció, però, fou atreta principalment per aquell
generós doll d’aigua que es precipitava de les roques vermelloses i
grises de la muntanya, produint vora el camí un torrent fugitiu vers la
fondalada. Malgrat la fatiga que em dominava, el meu primer impuls
fou atansar me al torrent i contemplar l’aigua escumosa on
tremolaven al darrer sol totes les colors de l’iris. Amb el crepuscle
esdevingueren a cada cop més suggestives les seves remors.
Jo escoltava amb voluptuositat, tancant els ulls. ot escoltant,
escoltant, un soroll singular em va sorprendre; era un sorollet sec,
acompassat, un sorollet que semblava amagar se discretament en
la remor dominant. llusió o, no; era realitat. Juraria que era el
sorollet característic d’una màquina de cosir. na màquina de cosir
submergida dins l’aigua Però ve’t aquí que com més atansava
l’oda, més el tic tic tic acompassat s’esmortia, s’allunyava. D’on
provenia
Per a deslliurar me de l’obsessió vaig aixecar me de la pedra on
m’era assegut i aleshores, en tombar el cap, vaig descobrir la causa
del meu engany. A vora meu, ran del camí, s’aixecava una caseta
d’aspecte modest i pulcre. Sobre la porta deia: onda , i en un
balconet de no gaire al ària una velleta seia davant una màquina de
cosir, observant me fixament, mentre partia amb les dents el fil de la
costura.
El meu gust per la contemplació m’abandonà tot seguit. Vaig
deixar la proximitat de l’aigua i acostant me a la casa vaig preguntar
a la dona del balcó si seria possible passar la nit a l’hostal. Ella
apartà la costura, s’aixecà i amb un gest amable m’invità a entrar.
Vagament recordo que la cambra que varen oferir me a l’hostal
era d’unes dimensions absurdes; absurda també era la pronunciada
inclinació del sostre i la desnivellació del pis. ot, però, es podia
perdonar pel plaer de dormir en un llit elevat i tou, perfumat d’herbes
indefinides. Així, doncs, només vaig deixar m’hi caure, que una son
densa i espessa, una son de plom, va vèncer tot altre desig
immediat com hauria estat un bon sopar i una estoneta d’amable
conversa. El món va desaparèixer darrera la negra foscor de les
meves parpelles closes
Serien prop de les onze quan em vaig despertar d’un surt; la
remor de la cascada propera semblava escampar se i bullir entorn
de les quatre parets de la cambra; era una remor folla,
obsessionant, entre la qual o asseguraria sentir veus, rialles, crits,
cops de fuet, mil notes de vidre i de metall. La foscor que em voltava
em feia imaginar que em trobava dins una gruta, entre agudes
estalactites. El meu neguit va esvanir se quan per un finestró del
sostre que m’havia passat inadvertit va penetrar un tímid raig de
llum el qual, avan ant a poc a poc, cautelosament, pel pis de la
cambra, descobrí a la fi una vella màquina de cosir mig desmuntada,
coberta de pols i teranyines, que es trobava abandonada en un racó.
L’aspecte malenconiós d’aquell rovellat i antic moble va produir
en mi, mig endormiscat, un singular efecte: vagament vaig associar
la seva aparició amb aquella illusió que m’havia fet sentir a la tarda
l’aigua estrepitosa de la cascada, produint al seu interior el sorollet
sec i misteriós d’una màquina de cosir Sols va ésser un breu
instant; al cap de poc vaig quedar dormit novament.
ot d’una: tic tic tic tic altra vegada el sorollet amorós d’una
màquina de cosir. Al mateix temps, en la tenebra espessa del meu
son va encendre’s la llum pàllida d’una llàntia de gas. Sota la llàntia,
en l’espai illuminat d’una cambra humil, veia una escena de família:
un home amb aspecte de mariner manipulant amb tremolós interès
una màquina de cosir, nova, lluenta, sens dubte acabada de
comprar; al seu voltant tres noies les seves filles mirant atentes
la demostració de l’enginyós mecanisme que es posava en
moviment i funcionava amb tota perfecció. Per una finestra oberta
brillava un fragment del camp, com nevat de clara lluna; l’aigua
d’una abundosa cascada semblava argent viu.
De tant en tant, el mariner es treia la pipa de la boca, aixecava el
cap i esguardava les noies amb un somrient s semla que no
pronunciava.
Acosteu vos deia, acosteu vos i fixeu vos bé; és molt
senzill.
Les filles decantaven un xic més els cossos, les galtes
s’envermellien i els esguards entre elles eren com papallones
d’admiració i de sorpresa.
Aquesta màquina féu observar el mariner, eixugant se la
suor del front, perquè era molta la calor de la nit d’estiu l’he
comprada a ova Orleans per a totes tres; totes tres podreu fer ne
s com a bones germanes. Ah, si visqués la vostra mare auria
estat per a ella també una gran alegria.
 Les tres noies respectaren el breu silenci a què obligava el
record melangiós del mariner, però quan aquest s’aixecà de la
cadira i els deixà lliure el camp, aleshores elles, entre bromes i
veres, es disputaren el plaer de provar la meravellosa màquina. Fou
una lluita alegre i al mateix temps interessada que el bon mariner
presencià satisfet, assegut a un racó del menador , en la penombra
del qual brillava de tant en tant la brasa ardent i vermella de la seva
pipa.
s per a totes tres advertia amb calma, és per a totes tres.
o us baralleu; a tindreu temps de sobra per a fer ne s. Ah, i
tingueu en compte una cosa: la màquina no sortirà mai d’aquesta
casa; aquella de vosaltres que es casi i se’n vagi a viure amb el
marit, tindrà de venir aquí a cosir se la roba. La màquina serà
sempre, sempre, en aquesta casa; amb mi, amb el pare. Això que
dic és tan cert que ho faré complir com que me dic Sebastià.
Les noies, però, semblava que no el sentien; tan interessades es
trobaven en ensenyar se a cosir a màquina. elles entre elles
seguien disputant se enogassades i dient se ara l’una, ara l’altra:
Aparta’t que tu no saps, Deixa’m a mi, La fas caminar massa
de pressa, u sempre vols ésser la primera, i altres frases per
l’estil.
El mariner continuà contemplant les i fumant quietament al racó
del menador . A través de la finestra la cascada d’aigua arrencava
llampecs de plata a la lluna. Era una nit molt calorosa d’estiu.
astant avan ada la nit els meus ulls varen obrir se novament.
L’obscuritat tornava a dominar l’espaiosa cambra; sols una gota de
llum de lluna brillava sobre el metall de l’antiga i rovellada màquina
de cosir, talment com una llàgrima. El fort soroll de la cascada ho
omplia tot; m’estabornia. anmateix, escoltant, escoltant vaig
quedar me dormit.
altra vegada: tic tic tic tic. Entre les negres cortines de la
tenebra de nou va encendre’s la llum de la llàntia, però aquesta
vegada no era de gas, sinó d’electricitat. Els meus ulls cercaren les
figures amigues sense trobar les. Eren altres les persones que
ocupaven ara el menador , sí, sí, el mateix menador: per la finestra
oberta es veia el mateix fragment de camp amb la sonora cascada
d’aigua, illuminada per la lluna. o podia dubtar ni gens ni mica que
la cambra que veia ara era exacta que l’anterior, excepte la bombeta
elèctrica de la llàntia humil. Sota la llum d’aquesta, cosia una dona
d’una quarantena d’anys. A poca distancia d’ella, assegut en un
balancí i aprofitant també la proximitat de la llum, un borne, de poc
més o menys la mateixa edat, llegia un diari. De sobte es va sentir
un estrany so metàllic. La dona aturà en sec la màquina.
ah, impossible exclamà contrariada, no puc cosir. Això
no va.
Ets molt tossuda li digué el marit, esguardant la per un
costat del diari, obert davant la seva cara. Això et passa perquè
vols.
doblegant el paper sobre els genolls, afegí:
Ja t’he dit i repetit moltes vegades que quan vulguis podem
comprar una màquina nova a pla os. Aquí al diari veig cada nit un
gran anunci: àines de cosir a la os ense fiador. n d’aquests
dies, quan tu diguis, podríem anar tots dos a arcelona i informar
nos; si convé es compra, i si no, què diantre, també. o vull
veure’t patir intilment.
La dona aixecà el cap i esguardà la llum amb una expressió
pensívola, somniadora. Els trets d’aquella cara m’eren coneguts. Sí,
sí; o asseguraria que eren els mateixos que els de la vella
hostalera, però més oves; potser vint anys més oves. Sense deixar
de contemplar la bombeta elèctrica de la llàntia, digué al cap d’una
estona amb la veu apagada:
Me fa una pena deixar aquesta màquina. s tan trista la seva
història la història de la família que vivia en aquesta casa El
pobre vell degué morir de tristesa. tenia motius na de les filles
a saps se n’anà amb el marit a viure a l’Argentina, l’altra morí al
sanatori, l’altra, la més petita
En saps alguna cosa inquirí el marit.
Sí respongué l’hostalera (perquè n’estava a ben segur que
era ella mateixa); havia allargat els bra os i es mirava les mans
sense veure les. Ahir la Maria em digué que ara viu a arcelona
amb un senyor.
uina pe a
 Entre totes tres varen matar al vell; unes sense voler; l’altra
volent. Ell els havia portat d’Amèrica la màquina de cosir, en parlava
sovint.
A mi m’explicà una vegada com va haver de manllevar diner a
un company del vapor en què navegava perquè no en tenia prou per
comprar la i després per tornar li s’estigué vora d’un any sense
tastar el vi. Per a un vell mariner això suposa un gran sacrifici
A poc a poc la llum de la llàntia va anar afeblint se i les figures de
marit i muller esborrant se a poc a poc D’aquella visió d’interior
humil el que va desaparèixer darrerament en la tenebra del meu
espès dormir va ésser el fragment de camp que s’obirava per la
finestra amb la seva cascada d’aigua argentada per la lluna. o
recordo més.
L’endemà, a el matí ben avan at, vaig abandonar l’hostal,
després d’un sòlid esmorzar, per continuar la meva excursió.
L’hostalera va acompanyar me fins a la porta i amb un somriure
capciós m’entregà una tara per si alguna altra vegada tornava a
passar per aquell indret o per recomanar l’hostal als amics.
Veritablement el lloc era pintoresc. Al moment de sortir vaig observar
un home que s’esperava acompanyat d’un petit carretó. En veure’m
llan à un respir satisfet, un expressiu que em va cridar l’atenció.
Aleshores, l’hostalera es cregué obligada a explicar me la causa.
Aquell home era un drapaire que feia estona que esperava que o
abandonés la cambra per emportar se la vella màquina de cosir. ot
d’una vaig recordar el somni de la nit passada que a tenia oblidat.
Feia temps que pensava desprendre’m d’aquella andròmina
digué encara l’hostalera, però sempre ho deixava per un altre dia.
Avui m’he decidit.
Abans de deixar aquell llogaret deliciós vaig acostar me encara
una darrera vegada al remorós doll d’aigua que ara resplendia al sol
radiant del matí. Assegut al marge del torrent vaig contemplar una
estona el oc alegre de la limfa escumosa, de la qual algunes gotes
m’arribaven a la cara, donant me la impressió de fines agulles. Ja
anava a deixar el meu lloc, quan vaig veure avan ar pel camí l’humil
drapaire que s’emportava en el carretó la vella màquina de cosir.
Passà pel meu costat sense saludar, sense aixecar tan sols el cap; a
pocs passos deixà el camí i va prendre una drecera entre l’espès
fullam metàllic de les alzines. Jo vaig contemplar com desapareixia,
tot recomponent la trista historieta imaginada en el meu somni,
potser suggerida per unes paraules que em digué l’hostalera al
moment d’oferir me la cambra la nit anterior. La historieta, doncs,
tenia un fons real, autèntic Sí, sí, autèntic; potser més autèntic del
que o hagi pogut dir en aquestes pobres ratlles de passavolant. és
per això que, mentre l’humil drapaire desapareixia entre les
arbredes, emportant se en el seu carretó la vella màquina de cosir,
em va semblar que de la terra humida es difonia, s’evaporava, vers
el cel radiant del matí, un hàlit de tendresa humana.
Aleshores, encara una darrera vegada, entre el soroll ensordidor
de la cascada vaig creure sentir l’esmortet tic tic tic tic d’una
màquina de cosir submergida en l’aigua. Però, gairebé no cal dir ho,
això sols degué ésser per efecte de la meva imaginació excitada.
oan uc i Agull
Terrassa 11 1

A T AA E A E AT ETEE
s tre ics Terrassa 1

El doctor Ramoneda, recolzant se en els bra os i en el respatller del

seient, collocà en bon equilibri el seu voluminós ventre i prengué la
paraula:
A la meva edat no és cap cosa estranya tenir l’àvia difunta, però
tinc la tia Lola i la tia Assumpta, dues velles de pergamí, que
gaudeixen encara d’excellent salut i us donaran òptimes dades de
la meva honestedat, de la meva seriositat i alhora de la meva
mestria medical.
Dic tot això per tal que el que m’atreveixo avui a contar és una
mica estrany, un bon tros misteriós, però amics meus, em va passar
a mi. Em tractareu potser de plaga, d’allucinat o de plagiador
d’Edgar Poe; tant se val Jo contaré la veritat, tota la veritat i res més
que la veritat.
Després de llicenciar me en medicina, ove encara, vaig
presentar me al meu oncle Octavi que havia pagat tots els meus
estudis:
Aquí em té, vostè dirà el que vol fer de mi.
Mira em va dir fitant me els seus cansats ulls, de mirada
imprecisa, podries enfocar el doctorat, però serà millor que viatgis
una mica. Vés te’n a París i estudia encara un parell d’anys.
 a em teniu sota la infinita melangia del cel parisenc seguint els
cursos de la Sorbona, escoltant les dissertacions sobiranes dels
augustos membres del Colle gi de Fran a, traient el nas sempre que
podia en els cenacles intellectuals i barreant tot aquest solemne
recapte amb l’assistència a conferències anarquistes, amb gatzares
de cabaret i portant a sopar de tant en tant una gre exòtica; una
mongòlica d’ulls esqueixats o una bruníssima tahitiana de llavis
gromolluts.
La meva sensibilitat d’aleshores m’exigia ribetear els meus
pecats sexuals amb un exotisme com més extremat millor. Això
però, ben mirat o mal mirat, no té cap importància.
El meu oncle Octavi sovint em feia despla ar. El seu gros negoci
de sedes li comportava combinacions complicades amb els seus
agents i els seus representants a l’estranger. De vegades ell
agafava el tren i se les solventava personalment; altres vegades o
rebia d’ell una lletra encarregant me una visita a erlín o a Anvers o
a Amsterdam o a Londres. Jo obea engrescat, perquè haig de
confessar que sóc un rabiós degustador del viatar . (Ja tinc
especificat en el meu futur testament que quan mori poden cremar
me i ventar les cendres si volen, però això després de treure la pell
del meu cadàver i fer ne una maleta). n vespre, doncs,
complimentant una lletra del meu oncle vaig agafar el tren per
traslladar me a Venècia. D’una tirada vaig arribar a Milà on vaig
vagabundear un parell de dies. Després vaig prosseguir cap a
Venècia. Se’ns feia fosc a Pàdua i era nit entrada quan el tren
deixava la terra ferma i enfilava el llarg viaducte que porta a la
capital meravellosa de l’Adriàtic. Jo anava pensant, bo i contemplant
la blavor líquida del costat de la via, que aquell viatge havia estat
fins aquell moment un viatge dels més banals que havia fet: cap
aventurera, cap anècdota recordable; llevat de la bella perspectiva
de conèixer Venècia, res. Just aleshores hi hagué un trontoll estrany,
vaig ésser sotragueat violentament, el meu cap va rebre un cop
formidable i vam córrer encara un tros mentre el vagó es decantava
d’una manera esveradora. avíem descarrilat: la màquina i els dos
vagons que anaven al davant del nostre havien caigut a l’aigua. El
nostre s’aguantà, si cau no cau, dalt el viaducte. Vaig arribar no sé
ben bé com a la ciutat i em vaig ficar al primer hotel que vaig trobar.
L’endemà els diaris parlaven de catorze morts i d’una dotzena de
ferits. Cinc o sis dies més tard me’n tornava pel mateix camí tot
això tindria també molt poca importància si no fos l’inici de les coses
rares que havien després de succeir.
Era el dimecres dia de mar . París estava submergida dintre
una enorme perla. ot era entelat de la boira tèrbola i sedosa que
pinta d’engrut negre les fa anes dels grans edificis i els racons i
raconets de les mil escultures nues escampades per ardins i places.
La sala del Collegi de Fran a era aquella tarda plena. Dissertava el
famós filòsof ergson qui desenrotllava l’una darrera l’altra
serpentines complicades sobre la gènesi del Dolor. La veu filosofal
rodolava, rodolava sense gaires intervals, fàcilment, com una munió
de petits còdols empesos per un rierol.
Em penso que tothom concedirà que per molta al ada
intellectual que tingui un professor, en una dissertació llarga és
impossible que en tot moment se sostingui en una mateixa elevació.
Les idees tindran més volum unes que altres i hi haurà una
oscillació d’encert en llur esplanació. Si en poguéssim fer un gràfic
veuríem una sèrie de zigues zagues igual que els gràfics de les
cotitzacions de les monedes poc sanes. i haurà punts bellíssims,
formidables, però entremig s’hi escauran davallades més o menys
pregones.
Rematant un llarg període declamatori, el filòsof, desplegant
inusitada energia, picant el puny dret damunt la taula, exclamà:
Perquè o us uro que així com un infant no pot conèixer la
pietat per tal que no ha sofert, tampoc un home usat, que hagi sofert
massa, coneixerà la pietat.
Això ben sospesat no era cap pensament genial, potser
alambinat no el trobaríem totalment verídic però a més, feia ust
vuit dies que o ho havia per atzar llegit amb les mateixes paraules
en la Reial ib lioteca de Londres dintre un raríssim exemplar d’un
filòsof anglès del segle V , obscur i mediocre. othom seguí
escoltant, assentint conven ut en silenci. A mi, aquella subectiva
afirmació m’encuriosí i em féu al ar el cap, mirar el filòsof i somriure.
Els meus ulls llavors es trobaren amb els ulls d’un rostre que també
somreia irònic després d’haver mirat l’orador com o mateix.
Eren uns ulls d’un verd intens, grossos, perteneixent a una cara
flaca i molt pàllida d’una noia de cabells negres. Si aquella noia
havia fet el mateix gest que o, seria que o bé hauria llegit també el
llibre d’aquell oblidat autor i això era molt estrany, perquè els
exemplars devien ésser raríssims, o bé es tractava d’un esperit
esmolat que n’havia tingut prou d’oir el lluent paràgraf per a copsar
ne a l’acte la dissimulada buidor.
La mirada d’aquells ulls verds enganxà la meva com una creuera
emboscada enganxa un ocellic; i vaig haver de fer un remarcable
esfor per a deseixir me’n. Era singular: atropelladament llavors vaig
recordar que dues o tres vegades en dies anteriors havia topat, no
recordava on, aquella cara lívida, amb aquells ulls fitant me, i havia
sentit cada vegada la sensació d’enganxament amb una matèria
viscosa.
Vaig sentir d’una manera fragmentària la resta de la dissertació.
Primer amb curiositat, després amb complacència, seguidament per
una vaga i imperiosa necessitat, al ava sovint els ulls vers aquella
noia alta, de cap petit i cara blanca, i cada vegada sentia l’esguard
verd més abassegador, com si grotescament devingués un d’aquells
repulsius llagostos grossos color de fulla que a la tardor salten
taupers de no sabeu on i se us encasten al damunt amb les seves
potes puoses i adherents.
En sortir del Collegi la vaig trobar a la porta, hieràtica, amb un
somriure agut com de metall. Roineava i es feia fosc de pressa. Els
fanals i els aparadors de les botigues semblaven, sota l’espessa
boira, rodones taques de greix lluminoses. Vaig desplegar el
paraigua i vaig oferir li mut. Acceptà. Caminàvem apropats i o sentia
la impressió d’anar al costat d’una barra de gel; estava segur que el
cos d’aquella noia irradiava fredor.
Les seves primeres paraules van ésser:
El seu somriure m’ha dit que vostè recorda tot el que llegeix,
encara que faci vuit dies i set hores.
Era a Londres vostè també aquell dia
o va respondre concretament la meva pregunta. V a dir:
 V aig llegir el llibre després de vostè amb la inconcebible i
absurda, però ferma seguretat, que serviria per a conèixer nos. Així
ha estat.
Vaig mirar la sorprès i em va torbar una vegada més la purpurina
verda del seu esguard.
Em retrobi l’endemà al matí al llit de la meva pròpia cambra. De
moment no remembrava res, em trobava en un estat raríssim
d’absència. Com un record impalpable, incopsable, però subtil
d’haver sofert una anestèsia total, d’haver romàs felicíssim en un
lloc inconegut, imprecís, vagament cèlic. A for a, però, d’anar
prement el meu cervell, emergiren d’una manera esfumadíssima
primer, detallant se i precisant se poc a poc, però restant, a desgrat
dels meus esfor os, enteranyinats i boirosos, els fets de la vetlla.
Eixint del Collegi de Fran a vam anar puant a peu pel olevard
Sant Miquel, vam creuar el riu i travessant la pla a del Ch telet bo i
comentant una pe a teatral que anunciaven els rètols lluminosos
d’un teatre, arribàrem, sempre sota el parsimoniós plugim, al are
Sant Jaume. Allà ens havíem aturat prop la isolada torre gòtica.
Silenciosos ens esguardàrem com dues serps cara a cara, com
encisant nos mtuament. Jo devia tenir menys for a magnètica,
perquè recordo que m’anà envaint un nerviosisme intens i sensual, i
impotent per refrenar me, sucumbint sota el persistent esguard
d’aquella dona, vaig prendre la entre els bra os i vaig besar la
goludament. La seva cara era gebrada, però el bes que em tornà
era calent, roent i tan afuat que em produí un espasme dolorós de
tan punxegudament dol ; això no em privà de perca ar li una olor
estranya, medicinal, talment una barrea de carn putrefacta amb un
perfum estrident.
Des d’aquell moment a no recordava res mes, com si amb el seu
bes m’hagués servit un narcòtic fulminant. De com ens havíem
deixat, de com o havia arribat al meu estatge no en servava res
absolutament. Durant aquelles hores havia romàs fora del món.
Aquell fenomen singular, aquella falla de la memòria m’angoixà,
m’esverà. Caldria, què caldria Cercar un metge Potser sí,
però primer tornar a veure la noia lívida, bella, bellíssima, malgrat
l’extremada pallidesa. L’hi havia trobat, la vigília, de bella o ho
recordava bé, però ara sí, ara la trobava d’una bellesa profunda,
incontrolable, productora de l’interès i frisan a que em somovien.
Creia endevinar que no em trobava davant un amor banal sinó
enfront una cosa grossa i insòlita de les que deixen ditada pregona
damunt la cera de les nostres vides.
Les hores d’aquell dia van anar passant impàvides, més
calmoses que els altres dies. i seria ella, avui si no la veia
més Aquesta hipòtesi em clavà puntes de gel al moll dels ossos.
Vaig rondar a peu per la ciutat tot el dia, incapa d’estar me quiet en
un lloc una estona. Volia atordir me físicament a còpia de fatiga però
la imatge d’ella no em deixà un instant. Present sempre i tan
fortament present que més de dues vegades vaig girar me sospitant
que caminava al meu costat.
En retrobar nos a la tarda vaig ésser novament benaurat. Les
primeres paraules d’ella em gomflaren de seguretat i d’optimisme.
Parlant, parlant, d’una manera natural ella va enumerar les
impressions gaudides durant la nit amb mi en el teatre. Aleshores
vaig saber que o l’havia acompanyada fins tard de la nit.
Vaig restar callat amb el cor estret. Em sentia engrapat per una
màquina fantasmal, i m’entrà el pressentiment clar que havia d’ésser
torturat implacablement, llargament.
Estremint me li demaní el seu nom.
Com era que se m’havia oblidat M’assegurava amb un somriure
blanc i lluent com níquel, que a me l’havia dit la vetlla passada, en
el teatre. Es nomenava Antusa.
uina llei de nom vaig dir .
s el nom d’una estrella.
V oleu dir no m’atrevia a tutear la.
na estrella desconeguda encara i en ses pupilles
maragda hi dansà un petit triangle de plata.
Vam entrar en una petita rasserie . e, croissants
Demà insinuava o.
Em va interrompre:
o, demà no hi seré.
Davant la meva consternació massa visible, aclarí:
Solament ens veurem els dimecres i els dious.
 Per què demanava o, llastimós, suplicant.
o contestava; romania abstreta, absent. Jo era un mendicant
arrossegant me: aniria a casa seva, ens trobaríem allà on ella
volgués, malgrat fossin comptats minuts cada dia. Veure la, sols
veure la Ens podríem trobar en aquell mateix bar , per exemple.
mpossible ni ca ment els dimecres i els dious. Fes te
càrrec que els altres dies no existeixo.
En la seva cara hi havia una duresa trista i concentrada que em
féu callar.
La perspectiva d’uns dies sense ella m’esferea. o comprenia
com em llatzerava tant aquella nova, però era així. Endevinava que
sofriria cruelment. Desesperat, rabiós, vaig abalan ar m’hi abra ant
la com un epilèptic, intentant convèncer la, pidolant miserablement
que atenués aquell rigor. Ran del seu rostre vaig tornar a flairar
aquella especial olor de farmàcia, com de quelcom en
descomposició. Fou un instant: no em deixà parlar cloent me la boca
amb un bes com l’anterior, agut, cremant, punxant com una terrible
ventosa que em produí un deliqui medullar intensíssim. prou. Va
ésser la darrera sensació que recordava l’endemà aagut damunt el
meu llit. uè devia haver passat després
Vaig fer cap a la ibliotec a acional on consultí llibres de
psiquiatria. emia per la integritat del meu cervell. uan eixia vaig
topar me amb un amic austríac, estudiant de medicina, que
m’esguardà lentament escrutant me els ulls. A l’ltim em digué,
paternal:
o esteu bé.
Sí m’esfor ava en traslluir un posat despreocupat, ovial.
o feu tanmateix massa bona cara Ahir, al bar féu,
murallant se en una duresa insultant.
El bar uè hi havia Vaig engrapar li el bra amb violència.
uè era allò uè diable hi havia V olia, exigia saber ho
Amic va posar molt èmfasi en aquest mot repetit, amic
aneu per mal camí Vós no bevíeu pas, fins ara Després,
cocana segurament. uè us va passar , què us passa
uè rediantre garlava aquell animal Com un energumen vaig
dre ar me li al davant. Amic Fora hipocresies. Exigia
esclariments, precisions.
Estàveu llastimós ahir vespre, parlàveu sol, braceàveu
Arribar a haver de conduir vos embriac a un taxi
A mi vaig exclamar estupefacte. n taxi embriac ue
sou boig
Ara va ésser ell qui em mirà astorat. Van fitar me un moment
agressivament els seus ulls, però repensant se va girar cua deixant
me plantat, rient histèricament, mes amb una opressió al cor
espantosa. Efectivament o tenia present que en entrar al bar amb
ella, havia vist aquell amic que reia en una taula en companyia d’un
altre ove i una xicota fàcil, prou coneguda de tots. Justament mentre
Antusa prenia seient al mateix dessota d’un rètol que proclamava
Les consumicions servides a les taules sofriran un petit augment,
o amb la mà vaig saludar oiosament l’amic i la seva companyia;
després havia dit el nom de l’estudiant a Antusa, confiant li que es
tractava d’un xicot austríac molt intelligent. Això dongué peu a que
nuéssim conversa sobre us tria on en un poblet del irol ella havia
passat temporades.
Sou austríaca li havia preguntat.
o, ella era nascuda a Milà però la infantesa l’havia passada a
ustria; la seva família vivia actualment a rieste.
ara, aquell xicot intelligent i seriós m’acabava d’assegurar que
o en el bar parlava sol. Ell m’havia vist sol. Jo el creia incapa de dir
una plagasitat de mal gust. Com podia manegar se tot allò Després
del bes terrible la meva parella havia desaparegut deixant me
idiotitzat i insensible El terrorífic goig d’aquell òscul no podia tenir
un misteriós i funest poder d’embriagar com qualsevol droga
embrutidora, com un vi infernal Aleshores havia restat al bar fent
bestieses Fins a quan otes aquestes preguntes topaven contra
una cuirassa sorda. o recordava absolutament res.
A la tarda em vaig fer trobadís de l’austríac i li vaig contar tot el
que em passava, especialment les extraordinàries falles de la meva
memòria. Li interessava el meu cas, l’estudiaria: ustament feia pocs
dies que havia llegit un estudi d’un doctor italià que enfocava
quelcom d’aquell gènere. robava el meu cas interessant,
interessantíssim. Fenòmens nerviosos Comen ament singular de
neurosi Amnèsia aguda n cas estupend
Vaig engrapar li les dues espatlles com si em disposés a estudiar
un bust de apoleó:
V eam, acabeu me d’aclarir tot el del bar; o, compreneu, ho
ignoro tot.
Mireu, vós vàreu entrar i em saludàreu extremadament oiós i
rialler, us vàreu asseure a la tauleta de dessota la cariàtide que
sosté l’arcada del fons, vàreu beure, van dir els que us estaven
propers que garlàveu coses confuses i incoherents, gesticulàveu. A
l’ltim un cambrer us acompanyà al defora.
otes aquelles coses eren grotesques. Era possible que o
hagués restat sol després del bes, però o havia entrat al bar amb
Antusa i ens havíem assegut plegats.
Esbatanà els ulls en preguntar me:
Vós anàveu amb una dona
Sí, caraina, anava amb una dona, amb Antusa, una mossa
bella i pàllida vaig bruelar excitat.
Llavors aquell xicot em mirà com mai ning m’havia mirat: amb
una tremenda barrea d’esverament i pietat.
Va treure’s una tara, hi esgarrapà quatre mots i me la donà.
Aneu hi avui mateix i desaparegué més que de pressa.
Vaig llegir l’adre a d’un famós metge alienista. Allò era massa
tanmateix. Potser era ell, el boig.
Figureu vos com vulgueu en quin estat devia passar aquells dies.
En tinc el record enterbolit Potser tot o era un manat de nervis
xopats en argent viu, potser vaig viure atontat i embrutit. D’una
manera o altra o romania fora del món real.
El dimecres tanmateix arribà i vaig ésser una vegada més el més
feli dels homes. Anàrem a un teatre d’avantguarda molt sovint
freqentat per mi i els meus companys. En entrar amb ella al costat i
en donar les dues butaques a la ovrese , aquesta em mirà
interrogativa, tot acompanyant me al lloc. En el primer entreacte vaig
al ar me del seient per maneflear el pblic i vegi als darrers rengles
de butaques l’amic austríac que em saludava ovial i es disposava a
dirigir se cap al lloc on o era. o vaig dir a Antusa, que seia amb un
posat fred i displicent. Antusa mirà i, en descobrir l’amic avan ant
darrera un grup d’anglesos que parlaven fort sota les seves cares
impàvides, va devenir vibrant i els seus ulls llampeguearen. va
passar aleshores una cosa molt rara: l’austríac, quan arribava a una
distància d’uns cinc metres de nosaltres, s’aturà sobtadament com si
un obstacle material el privés de passar, girà ràpidament el cap
convuls per tots cantons, i amb els ulls desorbitats anà reculant
trallant me insistentment. Arribat a lloc seguí amb l’esguard
esperitat esgartinxant la meva sorpresa, sense correspondre els
meus signes d’amistat i d’estranyesa. Comen ava a contar aquell
incongruent episodi a Antusa quan m’interrompé d’una manera seca
i punxant, com si renyés un criat.
Deixa’l.
o vaig obeir sense trobar l’ordre tirànica.
En el segon interval de descans la inversemblant escena es
repetí. Aquell xicot tornava a venir somrient i esfor ant se en
aparèixer despreocupat i a la mateixa distància passà allò mateix:
un atordiment sobtat, una terrible contracció al rostre, i de nou anà
retrocedint amb els ulls fora del cap. Aconseguit el seu seient
prengué l’abric i fugí del local.
encara passà una altra cosa estrambòtica durant aquell
intermedi, la qual vaig considerar aleshores una simple allucinació
dels meus sentits. Passava pel nostre rengle de butaques, de costat
per efecte de l’estretor dels passadissos, una ovrese quan en
ésser enfront d’Antusa entrepassà i perdé l’equilibri; cercant
recolzament avan à ràpida el seu bra damunt el pit de la meva
companya, i el bra desaparegué fins prop el colze talment com si la
cadira fos desocupada i la mà d’aquell bra se sostingués en el
respatller. Fou un moment, és cert, i el bra tornà a aparèixer als
meus ulls sortint materialment del pit d’Antusa. i aquesta ni la
ovrese semblaven no haver esmentat res.
De mica en mica m’anà envaint la impressió que una mà
gegantina m’havia engrapat el cor i l’espremia. enia por: una por
intensa, profunda, selvàtica; se’m feia clara l’evidència de venear el
gran misteri que ens envolta. Si hagués estat això sol, hauria fugit
engegant al botavant aquella dona causant dels meus transtorns
psíquics; quelcom, però, me’n privava: un encís poderós, un
embriagament decisiu que em feia estimar aquella mateixa angoixa,
aquella mateixa por perforadora, lacerant. Jo era extremadament
venturós, alhora que era xop d’una angnia insuportable. Mai més
he experimentat res de parió. El fred creixent arriba un moment que
crema. n excés de gaudi devé dolorós i no obstant voldríeu fer
etern aquell dolor i en moriríeu ple de benauran a si calgués.
uelcom parent de tot això em passava. o ho puc explicar més
clar; no sóc freudista ni tinc la ploma de Poe.
Entre la difusitat del meu autoanàlisi surava persistent la decisió
de no besar la. Vaig dir li que l’acompanyaria a casa seva: així
descobriria un caire de la seva existència: sabria almenys on vivia.
Caminàrem silenciosos. En entrar als grans olevards entremig
d’un remolí de gent va fondre’s. o sé com, ni per on, però va deixar
el meu bra i desaparegué. ot seguit aquella angoixosa por plena
de delícia s’esvaí, deixant me solament un pòsit de torbament i de
recel.
Al matí segent aní a trobar l’amic quan eixia de la Sorbona. ot
ust em veié s’aturà i novament vaig veure l’espant pintar se a la
seva cara. Vaig sortir de l’entrevista més destarotat que mai. Ell
m’assegurà haver me vist tota la nit assegut al costat d’una butaca
buida. Declarà que en el primer intermedi venia a saludar me per
asseure’s en aquell seient buit i garlar una estona, però quan va
ésser prop meu fou violentament parat per quelcom invisible, sofrint
la forta i desagradable sensació d’una descàrrega elèctrica;
esmaperdut havia reculat. Durant l’acte segent procurà analitzar
aquell fenomen i conclogué que segurament havia patit una
allucinació; devia haver estat el seu organisme el causant d’aquell
atac magnètic. Per això, en el segon entreacte, per bé que una mica
recelós, havia repetit l’experiment i en el mateix lloc que l’altra
vegada sofrí la misteriosa descàrrega. Llavors, estupefacte i
exasperat, havia fugit del teatre.
Jo al costat d’una cadira buida en un pati de butaques curull
Aquells atacs fulminants de què parlava aquell xicot no tenien
explicació normal. Seria el meu amic un neurastènic, un candidat al
manicomi Però, i si fos la veritat pura el que ell m’havia contat
Si Antusa fos un ésser invisible per tothom menys per mi, un
fantasma Apa noi, ara sí que em movia dintre l’absurd Però, i la
mà de l’ovrese enfonsant se i desapareixent en el pit d’Antusa
Llavors, a més d’invisible, seria impalpable la mirada
d’estranyesa de la mateixa acomodadora en donar li entrant les
dues entrades Així o tots aquells dies m’havia passeat amb un
ésser inexistent, amb una abstracció imaginada pel meu destrempat
cervell Em venien a la memòria uns terrorífics contes de Conan
Doyle L’espiritisme Allò, tot, era grotesc. eus aquí que o
devenia un personatge de ells o de Doyle.
A la tarda retrobí Antusa lívida i més bella que mai. Estava
decidit a trencar ho tot. Dins el ardí de Luxembourg li vaig contar les
meves absències dels sentits, els anestesiaments de la meva
memòria produts pels seus besos, les meves angoixes, les meves
emocions. Volia acabar ho: la volia, l’estimava a pas sio na da
ment Sinó, el riu, o el revòlver, o uns quants quilos de carbó
acabarien el meu viure.
A mida que o parlava se li feia visible una fonda pena, una
tristesa closa i negra. La seva cara lívida devingué verda, fosca.
Caminàvem després pel olevard St. Miquel amunt, capcots i en
silenci com dos condemnats a mort. Vam travessar el carrer, però
per abstret que o anés, l’instint de conservació em féu al ar el cap
ust davant d’un auto rabent: vaig rebrincar enrera mon cos i vaig
intentar estirar Antusa del perill, però no hi vaig ésser a temps: el
cotxe va passar fregant me ust. n crit d’esglai nasqué en ma gora,
però l’astorament l’ofegà: el vehicle havia d’atropellar la meva
companya que estava un metre més endavant que o, l’havia
for osament d’atropellar, però els meus ulls van veure l’auto passar
a través d’ella, a través del cos d’ella, sense fer li res. Aleshores sí,
vaig tenir la impressió cristallina que mon cervell s’havia girat: o era
foll i m’ho coneixia; o seria un company d’aquella colla de boos de
Dostoievsi; no em caldria fer altra cosa l’endemà que
voluntàriament anar me’n a trucar un manicomi.
somreia lcidament dintre el meu miserable estat: no hi havia
cap misteri; ni existia Antusa, ni segurament el meu amic austríac, ni
potser o. Jo a no era o. Existia un boig i res més.
 Vaig mirar rient Antusa que seguia al meu costat encara
concentrada i capcota. Venia un fanal d’aquells que els auntaments
planten damunt les voreres perquè els embriacs i els savis que
llegeixen pel carrer els maleeixin; vaig conduir la meva companya
vers la columna de ferro i aquesta va desaparèixer pel davant
d’Antusa i reaparegué per l’esquena. nvisible i impalpable Jo anava
al costat de quelcom: un líquid, un gas, un ectoplasma Res, res,
res m’atabalava una veu interior, un cervell malalt i prou.
Era ben clar que Antusa no existia segons les lleis físiques que
regeixen el món, però o engrapava fort el seu bra i el trobava rodó
i tou, palpava el teixit del seu vestit i la pell fina de la seva cara
freda, i reia assossegadament constatant la meva follia ben neta,
ben evident.
xalava plàcidament fent passar la processó de fanals de la
vorera a través del cos d’Antusa i xarbotava de oia en veure que
ella no s’adonava de res. M’envaren unes terribles ganes de fer
xera, de saltar i xisclar de oia, de tustar els vianants amb esgarips
de bullanga. Antusa s’aturà a la fi i trallant me amb la seva mirada
verda va apagar me de sobte tota aquella oia cruel i esboarrada,
inectant me greument la certesa que anava a dir quelcom de
transcendental. Digué:
M’estimes, a ho sé però concretament, què vols de mi
Vaig exclamar famolenc, violent:
ot. El teu cos, el teu esperit tot.
Llavors parlà baix, com per ella sola.
Caldrà una mica de treball. Podràs seguir me
Fins a l’infinit van clamar , muts, els meus ulls apocalíptics.
Continuà assossegada:
Partirem cap a rieste, cap a casa meva. Demà a les deu del
matí fes cap a l’estació de l’Est.
Em sacseà nerviosa, disposant se a besar me, però es repensà
i no ho va fer. Jo sentia damunt la meva ànima caure hi gota a gota
un bàlsam dolcíssim mentre anàvem caminant muts, hermètics,
cada u amb el seu món a dintre, apropant nos als olevards
centrals. La principal artèria parisenca s’anunciava de lluny amb un
trat difs de llums i de gent. ement potser que el febrós anar i
venir de la multitud em dissolgués el seràfic benestar que gaudia
llavors, decidit vaig trencar per un carrer parallel als olevards ; un
carrer quiet i mal illuminat. Jo duia les darreres paraules d’ella com
Parsifal la copa santa i temia que qualsevol trontoll material me la
trabuqués. Ella seguia dòcil, nebulosa, sense semblar esmentar res.
De cop, enmig de la quietud del carrer, d’un portal negre i humit com
una claveguera n’eixí quelcom caòtic i movible que rodolà amb
remors toves fins al mig de la cal ada. Ens aturàrem espalmats i a
penes havíem tingut temps de dar nos compte que aquell monstruós
embalum el formaven dos homes abraonats que lluitaven bleixant
fort com dos gossos famolencs, quan el fardell es partí en dos. n
d’ells d’una tabanada feia saltar de les mans de l’altre un obecte
metàllic que rebotà per l’empedrat, i sense tombar se arrencava a
córrer seguit de l’altre i perdent se tots dos carrer amunt. ot plegat
havia durat un minut escàs. Aquell obecte als meus peus perca ava
una engruna de llum del fanal més proper i tenia un brill mat i tèrbol.
Jo el mirava allucinat i se m’engrandia fantàsticament apropant
se’m de tal manera que em tapava tota altra cosa i de passada
m’havia foragitat totalment aquell deliciós benestar de suara. Aclarir
l’enigma de la personalitat d’Antusa Matèria Esperit Era fàcil
ara: amb un ràpid acotament, recollir allò i de sorpresa disparar ho
damunt la meva singular companya. Vaig llambregar la: romania
amb el seu acostumat posat impassible i amb la mirada esbarriada
fora de l’abast humà. Gairebé automàticament, llavors, el meu cos
va acotar se, la mà ràpida va recollir l’arma i sense un bri de dubte
l’engegà. Recordo que la detonació m’esfereí; em semblà
desproporcionada, com si hagués esclatat un obs
sense poder fer me càrrec de l’efecte de la meva bretolada el
món s’esquitllà dels meus sentits.
Sotant el meu deixondiment hi havia en les sinuositats del meu
cervell quelcom que cridava: A les deu a l’estació de l’Est. Els
meus ulls entreoberts perceberen uns verticals filets de sol ratllant
una paret lacada de blanc. Damunt el meu cap hi sentia noses. uè
diastre eren Ja: tenia el cap embolcallat de draps humits i eia
mentrestant en un llit foraster. El practicant del dispensari
acuradament parlà: m’havien recollit inanimat del carrer amb una
forta commoció cerebral, i els havia fet témer fatals conseqències
la meva persistent insensibilitat d’aquelles hores. De mica en mica
revenien a la meva memòria i es precisaven cada moment amb més
diafanitat, devenint a la fi dolorosament brillants, els darrers detalls
de la nit passada. Jo havia disparat una arma damunt alg, per tant,
o havia assassinat. Amb temeruga cautela, sense moure’m d’aagut,
les meves ninetes es passearen per tot el globus blanc dels ulls
cercant per la cambra el guàrdia policíac que devia esperar el meu
retorn al món sensible. o l’albirava i temia tanmateix preguntar
sobre això al gentil practicant que m’atenia. Aquest, mentre em treia
les compreses del cap i em donava a beure un líquid calent, anava
contant me amb molt interès menudalles del meu llarg desmai.
M’audà a aixecar me i a vestir me i m’acompanyà fins a la porta, i
encara portà la seva sollicitud fins a cridar un taxi. Així o no estava
pres o hi hauria una parella de guàrdies dintre el vehicle o
seria el propi practicant un policia que puaria amb mi al cotxe i un
cop dins es desvestiria la brusa blanca i prenent me el monyó com
per consultar la febre em posaria les manilles dels criminals Res,
res, res. Aquell home em deixà puar sol a l’auto i m’acomiadà
correcte i deferent des del portal del dispensari. Vaig deixar me
caure damunt els coixins donant voltes i més voltes entorn un
garbull d’interrogants. uè diastre havia passat aquella nit: havia
realment o engegat els trets Els havia tirat a l’aire, a les estrelles, a
través d’un fum o d’una ombra Ai pobre, pobre cervell meu,
pelleringa atrotinada
A les deu a l’estació o, no ho oblidava. Eren aleshores
escasses les nou; tenia, doncs, temps de sobres, però l’hi
trobaria i seria ella Sí em repetia, o la trobaré, n’estic cert,
i encara que realment ella no hi sigui, què ot té fi en aquest món, i
un dia o altre, d’una o altra manera finirà aquest extravagant
embull. Vaig arranar me sumàriament una maleta i a l’hora precisa
compareixia a la cita. De lluny vaig albirar Antusa i no me’n vaig
estranyar. o volia pensar res, no volia barrinar; però tanmateix
mentre m’hi apropava m’angunieava la faisó com em caldria
presentar m’hi. Caldria parlar li de l’acte de la vetlla i seria adient
en mi un posat desolat i penedit Acogolant heroicament el meu
complet destarotament vaig allargar li la mà amb un somriure de
metall, dur, altiu, desafiador.
Ens aposentàrem en el tren París Milà. Antusa portava un vestit
de sastre del tot banal que em semblava conèixer li de temps
enrera, d’un temps i un lloc imprecisables; el seu rostre irradiava a
dolls expressivitat amorosa. Jo era una pilota de benauran a
ingràvida, flotant. Vagament sospitava que m’apropava a la
misteriosa porta d’un palau inaudit. auria urat que alg m’ho
assegurava a l’orella.
i per un instant em pessigolleà el pensament de prendre el
pòndol del viatge. Ella ho dirigia tot d’una manera tan natural i tan
lògica, que o complagut i entendrit em deixava conduir .
Arribats a Milà nit entrada, Antusa, deixant esgargamellar els
cotxers dels brillants hotels, em féu ficar en un taxi que ens dugué,
sota la seva indicació, a un estatge modest situat fora del centre de
la població, prop del Camo anto . en aquesta ciutat horitzontal,
desesperadament plana, fueteada per l’aire tallant del Simplon i
inquietada pels mil aprenents de tenor i pels incommensurables
feixistes, en una cambra del segon pis d’un hotel humil proper al
Camo anto , vaig passar la nit més gràvida de plaer de la meva
vida. it inoblidable, delirant.
Vaig sentir un moment el perfumat baf farmacèutic de la seva
boca en apropar se’m:
o tinguis por , Milà és esperit meu. i vaig néixer .
En efecte, vingué el bes que em deixà aquest cop ben sensible
dins un suau gronxament de deliquis. els besos aviat formaren
rengleres enormes. una felicitat complicada, un laberint de felicitat
caigué al damunt meu, arribant el meu agut plaer fins a un lloc
meravellós, fantàstic, on cap home normal pot arribar mai. Si els
homes normals no poden arribar hi, com voleu que existeixi al món
una paraula per a o poder la aplicar a aquell gaudi excepcional
ot el meu ésser es submergí en una pira crepitant.
L’endemà rondàrem per la ciutat, o estabornit, tremolós de goig.
Antusa repetint sovint, suau com un anyell:
Milà és la meva ciutat natal.
 Jo era saturat de benauran a en tan suprem grau que temia
seriosament la nit vinent; tanta ventura m’espantava. Ella, però,
decidí partir al vespre vers Venècia. D’allà aniríem a rieste. Jo era
al seu costat com un antic esclau sense voluntat, com un pilot de
cera verge que ella anava pastant al seu albir.
A la nit arribaríem a la formosa ciutat de l’Adriàtic. Refaria en la
mateixa hora aquell mateix traecte de la catàstrofe de tres mesos
enrera.
M’anà envaint, a mida que avan àvem, una nerviositat rara.
Entrà el revisor i a l’acte vaig reconèixer lo com el mateix que em
foradà els bitllets aquell dia funest. Antusa parlava del cel estellat,
de la xafogor de l’ambient, de la seva infantesa vulgar.
èrgam Ella coneixia sobtadament aquells paratges.
Diverses vegades havia visitat aquelles ciutats. ot moltes coses
que no coneix ning al món
V erona
Portelles petant, llumenetes dansant, ombres que passen
corrent Em semblà veure dos homes que anaven a entrar en el
nostre compartiment fer de sobte la mateixa ganyota convulsa de
l’amic austríac aquella nit., al teatre.
V icenza
ots aquests noms traginen un lluent ròssec artístic, però què se
me’n donava de l’art aquells dies na noia gentil que havia posat
el peu en el nostre compartiment esbatanà de cop els ulls i féu,
retrocedint, unes tentines Aquesta vegada ho vegi bé El meu
nerviosisme s’anà accentuant, el cor accelerava i entrepassava els
seus batecs, els membres em trontollaven ostensiblement,
endevinava que anava a sofrir una crisi com dos dies abans la
follia definitiva potser però vaig a poc a poc ésser dominat per un
sopor dens i vaig abaltir me lentament mentre oa amb confusió les
paraules d’Antusa i veia borrosa al meu davant la taca verda dels
seus ulls com un estel moribund a l’albada Encara em semblà oir:
Pàdua
L’ensopiment devia vèncer. Vaig despertar me amb un calfred
sobtat. Era sol al compartiment. La nit fresca entrava per la finestra
oberta. ot o era voltat d’estels. Passàvem pel viaducte que uneix
Venècia a la terra ferma i el cel es mirallava en l’aigua. re m, doncs,
en el lloc precís on tres mesos enrera havia esdevingut el
descarrilament d’aquest mateix tren, amb el mateix revisor de
bitllets. El comboi ralentia la marxa. En comptes d’esverar me de la
manca d’Antusa sentia la sorpresa blana i flotant que hom sent en la
contemplació de la mort esperada d’una persona volguda baldament
desnonada de temps pels metges; alhora que servava una tènue i
difusa esperan a de retrobar la meva companya en arribar a
l’estació. El tren parà del tot. Vaig ésser el darrer viatger de deixar
les andanes. A l’ltim vaig decidir me a sortir de l’estació i cercar
sopluig en l’hotel més proper. Vaig tardar a dormir me, cargolant i
descargolant mil absurdes hipòtesis, lligant la inesperada
desaparició d’avui amb la de la setmana passada als olevards .
Com altres vegades va despertar me a l’albada un pensament
poderós: V ia Feluri, , rieste. M’havia confiat l’adre a de casa
seva concretament Antusa Jo no ho recordava, però ho devia
haver fet, puix les paraules talment cremaven dintre la meva testa.
El primer tren em traginava cap a rieste.
En trucar a la casa nmero de la via Feluri tenia la ferma
esperan a que m’obriria Antusa. S’hauria trapellament avan at i ara
m’obriria la porta, riallera. o , Antusa no, però m’obri el cancell una
dona de cinquanta anys abillada de negre que se li assemblava
extremadament. Vivia allí la família d’Antusa Aquella dona no sabia
de què li parlava. na mica descoratat vaig continuar:
na noia pàllida, d’ulls grossos, verds, de cabells negres
La meva filla era més o menys així com vós dieu. enia una
petita cicatriu damunt el llavi.
Sí vaig exclamar. Ara recordava que, efectivament, tenia
una petita senyal al llavi que o, estpid, havia oblidat.
La seva filla no es deia aquella mena de nom, sinó simplement
Maria, i havia mort en les llacunes venecianes en el descarrilament
de tres mesos enrera. L’havien ben reconegut en l’estació de
Venècia al costat dels altres cadàvers. L’havien acompanyat
després, ella i el seu marit, en góndoles negres a l’illa dels morts.
Vaig saber tota la història:
 avia nascut en na camra del segon is dn otel modest de
ilà roer al Camo anto que aleshores regentaven els seus
pares. La seva infantesa l’havia viscuda a Milà i a casa una tia seva
del irol. Després s’havien traslladat a èrgam i feia cinc anys a
rieste. Estudiosa i cursant la medicina havia anat darrerament a
una sèrie de cursos que un místic professor indià teosofista donava
a Milà. Fou u stament en retornar d’aquests cursos que trobà la
mort.
Aleshores una mà invisible apartà una mena de cortina tupida de
dintre el meu cap i vaig recordar d’una manera cristallin a: Antusa,
ella mateixa una mica menys pàllida, amb aquell mateix vestit
sastre d’ahir, havia viatat en el meu compartiment en aquell funest
viatge de la catàstrofe. Recordava bé com els seus ulls verds
m’havien mirat molt, insistents, implacables. Poc abans del
descarrilament ella s’havia al at, havia desaparegut pel passadís
deixant els seus bagatges. Mentre o la creia al lavabo la mort
l’espiava i l’engrapava poc després.
Aquella bona dona em mostrava llagrimeant una petita
fotografia. Sí, era ben bé ella, sense cap dubte.
Doneu me la vaig dir li sedent, avan ant la mà tremolosa.
Aquella dona reculà agressiva cuirassant se el cor amb el retrat
del meu amor perdut.
Deu haver plogut molt, fou el meu primer pensament
l’endemà. L’aigua corria mansa A cada costat de la corrent
s’al aven edificis de colors virolats Lliscaven per damunt l’espès
riu barquetes negres com guitarres na inundació. na idea
anava barrinant dins el meu cervell fins a fer totalment forat.
V enècia Això Jo era a Venècia. Jo contemplava el gran canal
fluir a l’altra banda de la finestra des d’una cambra confortable,
aa at en un comodíssim silló
Devia haver retornat durant la nit de rieste és clar perquè
els meus ulls no m’enganyaven i tot el que veia a través el finestral
era inconfusiblement venecià. Devia haver fet el viatge a la ciutat de
les llacunes extremadament emboirat, perquè no en servava res
clarament. Sentia més aviat un suau enteranyinament de records de
mil altres coses en filagarses i una dol a galvana de definir los i
d’aclarir los bé. ant se valia
Les góndoles navegaven en silenci. Góndoles Guardava una
trèmula i tenuíssima recordan a d’haver vist, en els espais
d’insensibilitat que els coents i inexplicables besos d’Antusa
m’havien produt abans del nostre darrer viatge, milers de góndoles
lliscar esfumades, fantasmals, mudes, damunt unes aiges
voreades de fantàstiques arquitectures. ot irisat, eteri, immaterial
Però tenia això algun significat ant se valia
Visitaria la ciutat, ara, posat que en les dues vegades anteriors
causes importants m’ho havien privat anmateix, què en trauria
al capdavall o havia vist per ventura en mil pintures i en dues mil
fotos les coses notables de la ciutat lacustre uines ganes ara
de sofrir el repulsiu contacte amb la gent del carrer, emparaular
fastigosos gondolers, guies i intèrprets i esquivar l’espellifat
mendicant enganxós i la mirada provocativa de més d’una mossa
fàcil i mal fardada ant se valia.
Valdria més partir tot seguit cap a París A París reposaria
Però, ben mirat, de què em calia reposar a París ustament, ciutat
mil vegades més renouera que Venècia
L’hoteler urav a que Venècia era un lloc ideal per a les cures
sedants
é, prou. Vaig fer callar al garlaire hoteler que em contava coses
inversemblants, estrambòtiques, en les quals o actuava, segons ell,
de protagonista. Era un trapella aquell home. La seva xerrameca
m’havia agegantat les ganes de partir, n’estava frisós. Llavors ell
que em diu:
i vol esperar el seu oncle Octavi
Ell assegurava que el meu oncle havia estat allí el dia abans i
que s’havia absentat tot seguit prometent retornar quatre dies
després.
Diumenge serà aquí urava l’hoteler .
Era un sapastre aquell ec co. Es veia massa clar que volia
obstruir la meva partida solament per anar augmentant la factura de
les meves despeses a casa seva. pretenia aconseguir ho
engatussant me amb ridícules contalles per a infants. Vaig omplir li
les mans de bitllets i sense escoltar me’l arrano els bagatges i
m’entaforo en el primer tren. L’endemà al vespre de nou em trobava
aposentat en la meva dispesa de París.
Passats uns dies, comen ava a renuar la meva vida anterior a tot
aquell extraordinari batibull, una mica estranyat de no sentir me
massa adolorit de la definitiva pèrdua de la meva amada Antusa,
quan vaig saber la mort del meu oncle Octavi. avia mort
sobtadament a olònia d’un atac cardíac. uan la nova m’arribà a
els seus socis comercials l’havien enterrat a olònia mateix i ho
havien manegat tot.
Jo em vaig preguntar i em pregunto encara: si l’oncle morí a
tàlia, era veritat el que em digué l’hoteler, que l’oncle havia passat
per Venècia el dia abans de o fugir ne uin obecte l’hi portava
Per què o no vaig veure’l Mai he pogut ben averiguar aquest
guirigall de coses misterioses. e dubtat alguna vegada si tot això
que us acabo de contar em va passar realment o bé va ésser fruit
del meu cervell lesionat en el cop de cap sofert en l’accident
ferroviari, és a dir: la fumera d’uns mesos, d’unes setmanes o potser
solament d’uns dies de febre, de desvari, d’inconsciència.
Els nics que m’ho podien aclarir eren l’oncle Octavi i l’hoteler
venecià. L’un morí massa aviat, l’altre o he tingut mai més ganes
d’arribar me a Venècia; odio, no sé ben bé perquè, aquesta ciutat.
1
Extraordinari, noi, simplement extraordinari. Ara, creu me, no
t’hi engresquis gaire, en recercar les causes raríssimes de la teva
història, sinó em temo que acabaràs ficat de cap dins la teosofia o
dintre l’espiritisme comentà eodor Morell.
o hi ha por. robo encara la vida massa substanciosa. Les
dones són saboroses i amables, i un plat de llagosta és un plaer
excellent per a mi.
ens raó. La fama d’home galant et priva de capficar te en els
problemes intrincats i tenebrosos de l’esperit. en fet. Ara, sigues
complaent i explica’ns alguna recent anècdota d’índole frívola.
ome
Apa, vinga.
 Mireu, o en aquest caire he fet veritables maleses; sóc un
ésser perillós, he estat, ho confesso, un home roí quan la febre
sexual se m’ha endut endimoniadament. Abans dels vint anys a
vaig guarnir la testa d’un amic. Precisament a propòsit d’això però
no, val més callar.
ira, home. Som tres perfectes sepulcres insistia ovial el
mitaire i pintor Morell.
Doncs mireu, tinc cabells blancs i aquesta panxa em desfà la
línia; amb tot, fa uns quinze dies va venir al meu gabinet de visita
una noia de vint i vuit anys, enamorada boament de mi. Això, fora
de l’ambient de les grans capitals corrompudes, costa una mica de
creure, però talment és així. Va declarar me la seva passió d’una
manera crua i patètica. n cas de morbositat clínica.
què va succeir
Res. Vaig rebutar la, i de passada vaig fer li un sermó
moralitzador.
an lleta era
o, al contrari, és escaient, és bella i tot.
doncs
s és que hi ha quelcom de molt greu. Amb aquella noia
m’uneix el lligam de parentiu més proper que hi pot haver entre un
home de la meva edat i una criatura de la seva.
Passà, calenta, una alenada d’estupor per damunt la taula. o
obstant, Morell s’atreví a parlar.
ella
o ignora, és clar .
na dona desdenyada en aital circumstància pot devenir un
temperi de despit sentencia Peiró.
Deu odiar me ara. anmateix puc ésser un disbauxat, però no
sóc encara un monstre de tragèdia grega.
Com devia sofrir el teu cor , Ramoneda
Pse ui sap Potser el tinc atrofiat, el cor
La tremenda declaració del metge formava damunt la taula un
bloc d’una lluminositat opaca, agra i penosa. i hagué un silenci
gla at, d’una gebror compacta, anguniosa. Els tres oients pensaven
que hi ha coses en la vida que cal no dir mai, mai. Sospitaven que
des d’aquell moment no podrien evitar una difusa aversió pel metge
adlter , puix de cop s’havia canviat el color dels vidres amb els quals
estaven acostumats a mirar de temps llur amic. ots som culpables
d’acceptar complaguts el prestigi galant que posseeix un amic,
mentre aquesta galanteria es manté boirosa, amable i ovial; però
quan som assabentats d’un fet precís, cru, violent i canalla, que no
és al capdavall res més que el palp directe d’una de les malles de la
cadena d’aquell prestigi galant, no podem llavors evitar que la nostra
sensibilitat faci un bot endarrera, esporuguida i indignada.
Aquella tarda els quatre amics la terminaren parlant del temps.
na conversa trencada, for ada, en la qual, per mica que ells es
torbessin, el silenci se’ls aposentava al mig, feixuc, violent, resistint
cada vegada més deixar se vèncer.
El senyor Montalbr, ran de la truculenta confessió se li
transformà l’expressió facial, com si els nervis essencials
s’haguessin convertit en una xarxa metàllica tibant. La boca li agafà
un rictus sarcàstic i en els ulls hi llampegueaven llussors d’acer .
Peiró, en sortir del casino digué confidencialment al metge
Ramoneda:
En els ulls de Montalbr he vist un encreuament d’espases.
El senyor Ramoneda tingué un somriure indefinit, vague. Féu
enigmàtic:
o exageris, home. Si de cas serà de ganivets de cuina.
Peiró, camí de casa seva anava donant voltes a un pensament.
Entre aquests dos homes hi ha quelcom d’inusitada importància.
. A. ordana
arcelona 1 antiago de ile 1

O E’ EOA A
ot de contes abadell 1

L’Albert es trobà, de sobte, voltat de tenebres. On era

Segurament sóc a la vora de la cambra d’ella murm urà.
Elisabet, Elisabet
Per tota resposta, s’afeixugà damunt seu el silenci profund.
Provà d’avan ar i va sentir se detingut per l’espessor de la fosca. Va
sentir se una gota a la mà: la suor li degotava dels polsos. Després
va sentir se el cor: trip trap trip trap trip trap Aquell soroll omplia
l’estan a, l’estan a immensa, les parets de la qual ell sentia
allunyar se deixant lo sol en aquella immensitat de negror.
S’estrenyé el cap amb les mans i van cessar de sobte els batecs del
seu cor. aleshores va sentir que les parets se li acostaven a corre
cuita com si volguessin aixafar lo dins llur abra ada de pedra.
Déu meu exclamà l’Albert. Audeu me
Aleshores el present li fugí i li vingué el record de les coses
passades. Ell havia vingut a alliberar la dol a Elisabet, que un
padrastre cruel havia condemnat a morir de fam i de por dins el
castell solitari. avia cavalcat tot un dia i la meitat d’una nit. Com
botava el corser, el bell corser negre, crinera al vent Com si tingués
ales, havia resseguit la carena, saltant de coma a coma, deixant se
fregar la panxa per les fines agulles dels pins. Però en ésser davant
del castell, havia comen at a tremolar de tots els seus membres, i a
recular esferet . quan l’Albert el deixà, havia fugit com una sageta a
confondre la seva negror amb la negror dels boscos llunyans.
Davant l’Albert, el pont llevadís s’havia abaixat misteriosament.
otes les portes s’obrien davant seu i darrera seu es tancaven. Així
havia arribat a l’estan a abans immensa, ara petita, petita. El
present tornà a ell, aclaparant lo.
Audeu me, Déu meu
Ara podia avan ar. Si podia tocar la paret pensava. Però la
paret que tenia davant reculava. la paret de darrera seu
l’empaitava Es tombà de sobte, decidit a deturar la amb el pit; però
aleshores la paret es posà a recular i la que abans reculava es
dedicà a l’empait.
L’Albert s’aturà, esmaperdut, i tingué tot d’una la impressió que
l’estan a s’havia normalitzat. Ara les parets devien estar
assossegades.
Elisabet, Elisabet cridà ben fort.
Com deixondit pel seu crit, un crit estrany, d’una roncor estrident,
compost de mots enigmàtics, arribà a les seves orelles:
Fa bitlles, fa bitlles, fa bitlles
L’Albert veié un llum que saltava; tan aviat aclaria les lloses com
deixava veure les bigues; ara feia una llum verda, ara roa, adés
groga, adés blava; adesiara de tots colors. de sobte, una gran
claror blanca inundà l’estan a. L’Albert tancà els ulls, enlluernat, i
se’ls tapà amb les mans. Dos raigs de llum li havien travessat les
nines i li estaven burxant l’esperit; però havia tingut temps de veure
un monstre esgarrifós.
Fa bitlles, fa bitlles, fa bitlles
L’estridència tornava a fer vibrar el timpà de l’Albert. Obrí els ulls
i veié davant seu el monstre, el qual l’assenyalava irònicament amb
un dit i amb els altres dits sostenia un petit llumet d’oli de flama
oscillant. Era un esguerrat menut, geperut, manxol, coix, borni;
tenia el crani boterut, un sotabarba amb pretensions de goll, una
llpia al clatell i una berruga peluda a la punta del nas.
Elisabet, perdona’m exclamà l’Albert per dintre. Això és
massa horrible. omés vull fugir , fugir, fugir
 Reculava a poc a poc cap al mur, amb la vaga esperan a de
trobar una eixida; però el nan va fer una gran rialla i es posà a fer
bots, tot cridant:
V eniu, petites meves; veniu, filletes meves
na horrible riallada a tres veus esclatà darrera mateix de
l’Albert. El qual es tombà i es trobà amb tres velles fastigoses i
esparracades. na de seca i alta al mig, dues de grasses i petites
als costats; totes plegades feien l’efecte d’unes repugnants
setrilleres. enien els ulls petits, les orelles molt grosses, les ungles
llarguíssimes, les closques pelades, i de llurs boques sorgien ullals
d’elefant. A la bruixa alta i seca, li espetegaven els ossos; les
bruixes grasses i baixes eren bonyegudes i plenes de sacsons.
osaltres som les sogres declararen les bruixes alhora.
osaltres som les teves petites i estimades sogres.
Aleshores l’Albert sentí que li tornava el coratge.
Mentida cridà. Mentida Sóc solter
o hi fa res, no hi fa res Som les teves petites i estimades
sogres
otes tres pregunta ell, amb sarcasme.
otes tres, totes tres otes tres som les teves petites i
estimades sogres
Mal llamp cridà l’Albert, i d’un salt prodigiós es plantà
d’esquena a la paret.
L’havia vista abans, la paret, en una sobtosa flamarada de la
llàntia, tota plena d’armament ofensiu. Les dagues, els punyals, els
alfanges, les gumies, les simitarres, les espases i els sabres
penaven arra mats de la paret L’Albert abastà una espasa feixuga i
la brandà oiosament Ara tallaria caps i segaria cames i trencaria
espinades i foradaria pells
El nan es posà a botar com una pilota de goma. El llum d’oli
s’havia canviat en un petit globus lluminós, ara d’una color, adés
d’una altra. Dins la penombra, les tres velles es dre aven, mudes i
rígides, davant l’Albert. L’espasa tallava i burxava; però no sonava
un gemec. El bra es cansà; la suor mullà tot el cos; el respir
esdevenia feixuc. Dins la penombra, tres cossos immòbils es
dre aven davant l’Albert. El nan es plantà al seu costat i proectà la
llum damunt els tres cossos.
Mireu lo, mireu lo digué, amb una rialla terrible. Fa bitlles,
fa bitlles, fa bitlles
l’Albert veié davant seu tres monstruoses bitlles: una d’alta al
mig, dues de baixes als costats.
Se sentí defallir. L’espasa li caigué, i el metàllic soroll féu
ressonar l’estan a. Al mateix temps les tres bitlles li queien damunt
el pit. Va sentir hi una horrible dolor, i li semblà, després, que li
buidaven les venes. Les tres grans bitlles s’havien transformat en
tres grans sangoneres.
Arrencà a córrer, fent un gran crit. Corria en la fosca; però sabia
que, com abans, totes les portes s’obrien davant seu i darrera seu
es tancaven. aixava graons, també en puava. ueia, s’aixecava;
tornava a caure i es tornava a aixecar. resseguia corredors i
corredors, inacabablement
Es trobà de sobte al mig del bosc, sota la llum estellar . Es mirà
el pit i veié que s’havia desempallegat de les sangoneres. Però no
deixà de córrer i córrer, fugint del castell malet. uan tombava el
cap, encara veia, al lluny, un llum que puava i baixava, ara d’una
color, ara d’una altra. li arribava, esmortet per la distància, el crit
esgarrifós i enigmàtic:
Fa bitlles, fa bitlles, fa bitlles
Anà a raure, a del tot esgotat, a una petita casa solitària i buida,
que trobà amb la porta oberta com oferint li acolliment. Va tancar se
i barrar se, i es va gitar damunt un llit rudimentari. Va sentir que
perdia el coneixement
L’Albert obrí els ulls i mirà al seu entorn. La llum del dia entrava
per una finestra reixada. On era Li semblà vagament de reconèixer
l’estan a, aquella estan a petita, amb les parets totes nues. Sota
d’ell hi havia el llit rudimentari.
Li vingueren a la memòria els esdeveniments de la nit passada i
tot ell s’estremí. Eren esgarrifosos i incomprensibles. n pesombre,
potser o Si hagués estat un somni, ell ho sabria, ara A més a
més, tot el seu estat llastimós verificava la realitat dels
esdeveniments de la nit. ogensmenys, com li havien pogut
esdevenir aquelles coses un estranyes Existien realment les
bruixes i el nan què volia dir aquell crit enigmàtic i horrible
Misteri
L’Albert sentí un soroll i tombà el cap. Per la reixeta de la porta,
dos ulls el miraven. La porta s’obrí i aparegué un home dins un
uniforme.
a estat una mala nit, veritat digué l’home.
Però l’Albert no respongué. L’uniforme li dava la solució de tots
els misteris. Es donà un cop al cap i exclamà:
é raó que sóc boig
El sol a bat el cim dels turons. Més avall hi ha una mica de boira,
fina i argentada, que separa els uns dels altres els arbres del camí i
fa remota i enorme la silueta del temple.
. . oi
arcelona 1 1

EAA TAT E
rrer conict arcelona 1

M’ha passat més d’un cop que, en arrencant el full del dia, del
calendari, per fer vistent el dia que som, ha aparegut un full estrany
al bloc, amb lletres d’un alfabet o d’alfabets que desconec i
arabescs i fullatges de totes colors. De vegades, és un paisatge
urbà amb balcons sense barana i finestres obertes que són
travessades, de cara al buit, per florasses alades i ocells espasa de
plomatge vermell; de vegades són vistes de mar amb crepuscles
allimonats i olivosos per on naveguen navilis de sarments
ressecades i fumalls benolents. uè passarà, doncs, avui Puix que
cada vegada que entre full i full de calendari n’apareix un d’insòlit
amb imatges que aparenten símbols o simulacres, sé que no
arribaré al vespre sense ésser testimoni i fins actor d’una aventura.
Avui, a de bon matí, feia un dia rfol, de vent fred, amb boires de sal
espesses i enfosquidores. o hi havia ning ni a la ribera, ni als
molls, ni embarcació en mar. alment com a les primeres hores de la
marinada d’un dia de festa. o havia pas tocat migdia, quan he vist
aturat al cap del moll de la imba un auto, o diria ostentosament
vell, amb un singular remolc més aviat matusser, al ras del qual
feien grup un home amb barba i cabellera canoses, una dona i una
noieta. M’hi he acostat per saludar los i excusar el mal temps.
L’home, en francès agasconat, m’ha dit que no era pas cap turista
ans bé un romeu, un delegat especial de Déu ací, a la terra.
stimat senor me sc n mdim de Dé am facltats recises
er sàviament limitades scric o e em dicten del Cel estant i
mo imrimeien a arsella . La dona i la donzella se’l miraven amb
infinita dolcesa, quan ell me parlava. M’ha acompanyat,
condescendent, al peu de l’atrotinat remolc, de l’interior del qual n’ha
tret n ’hi havia una pila un exemplar d’un periòdic de la mida del
butlletí d’Acció Catalana: Lu mière, i me n’ha donat un exemplar.
i havia, a primera plana, un editorial doctrinari, i, seguit, articles i
comunicats profètics, glosses bíbliques i evangèliques i notícies
fresques del Cel amb pronòstics encongidors. ’hi he demanat
alguns exemplars més per als qui creuen i diuen que tot és bòfia.
o i sc er res Dé dicta i oera i o arrac mà sc el més
sms dels creients. M’ha donat, humil i riallera la mà, talment com
el poeta Guerau de Liost, i he pres comiat de tots tres. Passades
quatre hores de migdia de tramuntana havíem passat a garbí he
fet cap al mateix indret on havia conegut abans el delegat celeste i
els seus. Delia per parlar hi de nou i més llarg; però cotxe, remolc i
triada ambulant i missionera se n’havien anat qui sap on. Al mateix
indret, hi havia aplegats, ub ilats o actius, els pescadors del poble.
Feien una vaga remor de ressaca pedrosa i, ara gesticulaven ardits i
drets estirats, com si calcessin coturn, ara s’acotaven, gairebé
s’aupien, com si preguessin, abstrets, per a tornar se a dre ar,
unànimes, i austaven les veus com si provessin de cantar salms
amb msica d’En Claver i lletra d’En Pi i Margall. M’hi he anat
acostant, gairebé de puntetes; però quan alguns s’han adonat de mi,
han callat tots i o diria que han rebufat. M’han mirat com un intrs,
malgrat que els conec tots, i d’anys. El més alt d’ells, tibat com un
abat dels temps carolingis, es decideix a dir me en ense
vs de tot ai Li demano on són els forasters i llur arnadissa
tartana motoritzada, i m’han mirat i s’han mirat estranyats. s
ematolle ara al ort fa molts de dies e oc i a ding . o,
ning no havia vist res; però un fortíssim deler els havia aplegats,
malgrat ells mateixos, a la punta precisa del moll que a migdia
ocupava l’oracle occità. , sorpresos o meravellats, s’han girat
d’esquena, i s’han austat, amb unció, de nou. Els pescadors, tan
incrèduls i donats a la blastomia, s’han aupit de nou com si
adoressin alguna cosa per a mi invisible, i han reprès el cant, afinats
com si tot l’any haguessin assaat en un oratori subterrani. Per fer el
pagès, he recollit quatre rodelles, de terra, i amb peu silenciós he
tornat voltat de meravelles, a casa. e arrencat el full del calendari;
per sort, era el i seguia, com és de llei, el .
Agust Esclasans
arcelona 1 1

’EAAA T EE A
istries de crn i de sn arcelona 1

A Carles ia

na ratxa d’aire fi va entreobrir la finestra. Clareava. Damunt la

paret grisa clapeada de taques d’humitat i esquerdada, la pallidesa
del sol ixent s’escorria amb dolcesa, com una carícia poruga.
L’Anton va fregar se els ulls amb els punys closos, s’estirà de bra os
i cos, mig cargolant se, i féu cruixir la cadira podrida. La realitat,
després de la nit feixuga de pesombres, tornava a dre ar se
impiadosa i rígida, al seu entorn i per dintre d’ell. Guaità el llit.
Pàllid, marmori, com esculpit amb una llum fosforescent, l’infant
somreia al més enllà. L’Anton havia vetllat, dormint, el seu fill mort.
Allargà la mà ossosa; va posar la damunt el front del cadàver i
agen à amb amor suau els cabells esbullats. La fredor mortal va
estremir lo i, mig inconscient, va portar l’altra mà damunt el seu front
que cremava. Coll endins li bombolleava tota una plua de sanglots
desesperats. S’assegué novament i recordà.
Feia un any ust que l’Emília era morta. uina benauran a, quan
la muller vivia uina tristesa, d’aleshores en à, i avui sobretot El
dol que duia per ella s’enlla aria amb el dol del fill. randà el cap
amb lassitud i s’arronsà d’espatlles. Calia pensar en l’enterrament.
no es veia amb cor de moure’s de lloc. Sabia de sobres que a casa
no hi havia ni un clau. o obstant, regirà un calaix, una caixa buida,
un fons de mitó, les pròpies butxaques. Res. , malgrat tot, calia
pensar en l’enterrament. L’Anton apagà l’espelma i cobrí la cara de
l’infant mort amb la gira del llen ol.
Obrí la porta i tancà. Va estar se dret una estona davant d’ella,
sense esma per a caminar. On aniria De qui podria refiar se
Potser els vens Els vens el coneixien prou. Sabien que era un
pobre home. o el coneixien pel nom d’Anton. Li deien l’Escarabat,
perquè sempre el veien vestit de negre. Caminà a la ventura, donant
voltes a l’entorn de les barraques, com un gos perdut. Diverses
vegades arribà fins al llindar de casa d’altri i una por indominable,
una por que l’estrenyia com una mà dominadora, el feia recular i
fugir com un boig. Va asseure’s al peu d’un garrofer i amb la gira de
la mànega s’eixugà la suor. Al à els ulls i pampallugueà. Era davant
del forn de cal . Arrencà a córrer, com si tingués por que la
llumeneta d’esperan a se li apagués tot ust encesa. rucà, i un
home enorme feia de segona porta quan la porta de fusta s’obrí. Era
el porter. Anton l’Escarabat li parlà de la mort del fillet, de la misèria
de gla , de que calia enterrar lo i no sabia com. L’home enorme es
fongué i al cap d’uns instants tornà. Ja no era un home, sinó una
dona, tan enorme com l’home. L’Escarabat reconegué la portera i li
féu el mateix prec. Galtes avall de la dona s’escorrien dos raolins de
plor; i l’Escarabat sentí uns bra os que l’estrenyien i uns llavis que li
humiteaven el front polsós. La portera intercedí per ell, commosa. Li
deixarien una carreta vella de mà. Li donarien fustes i claus, martell i
guix amb aigua. L’Escarabat caigué de genolls i beneí ostre
Senyor que té cura de nosaltres.
ornà prop del difunt i treballà. A migdia el bagulet era llest i tot
pintat de blanc. L’Escarabat besà el fill mort, als cabells, a la
boqueta, al pit, a les mans, als peus. Plorant i gemegant va tancar lo
dins la caixeta i amb mita dotzena de claus no gaire llargs, per por
de fer li mal, va deixar lo a punt d’ésser transportat al camp de
l’etern repòs. Ell mateix se n’encarregava.
L’Escarabat menà un crostó de pa dur i begué un glop d’aigua.
Va cal ar se amb bons lligams, nusos i nusos, les espellifades
espardenyes negres, s’enfonsà la gorra greixosa fins al clatell,
s’arremangà els punys del gec esfilagarsat, posà el bagulet blanc
damunt la carreta, obrí i tancà la porta, i comen à la dura caminada.
Vivia solitari, al peu d’una muntanya, vora una pedrera esgotada. El
cementiri era al peu d’una altra muntanya, davant mateix, però lluny,
en l’horitzó, perduda entre boira. Calia, doncs, travessar tota la ciutat
amb la càrrega mortuòria.
Després dels camins fangosos, els carrers del suburbi. Després,
el cor de la ciutat barrea da. L’Escarabat treia el pit enfora i
arrossegava a estrebades la carreta amb el fill mort. Passava la gent
pel seu costat i ell no la veia. Comptava els passos. Després va
cansar se’n. La cremor del sol, la monotonia de l’hora, la fadiga que
li mossegava bra os i peus i genolls, tot encenia dintre d’ell les
llànties dels records. caminant caminant, va recular de mica en
mica tot al llarg de la seva vida. omes, dones, cotxes, camions,
automòbils, en doble corrent policromat, s’escorrien entorn d’ell i la
càrrega, com dos rius d’aiges tenyides. L’Anton no veia res, no
sentia res, no escoltava res. Pensava i pensava. Perdut al mig del
gran tràfec contradictori, indiferent a les coses que el voltaven,
caminava i prou. Semblava, realment, un escarabat negre. n
escarabat negre arrossegant ne un altre de blanc, més petit; tots
dos perduts entre un bosc d’elefants vestits de llums i de clarors
canviants. Llampegaven cristalls, udolaven botzines, repicaven les
potes dels cavalls i cridaven les boques de la gent que parla.
L’Anton era clos a tot. Com més al mig dels sorolls es trobava, més
quietud sentia dintre d’ell. Era ben sol al món. Vivia, fins ara, pel fill.
Si el fill era mort, per a qui viuria arrossegava, tallant la ciutat pel
mig, la carreta funerària. Com un somnàmbul que no tingués altre
moviment que el de moure les cames a compàs repetit, en un oc
mecànic a oblidat de tan après. el pit li bullia de cansament i de
dolor callat. Era un tros de carn que arrossegava un altre tros de
carn; i de carn pròpia.
De sobte, un gran flam va cremar li l’enteniment. o tornaria mai
més a casa. On deixés el fill, seria casa seva. Viuria com pogués,
sota el sol i la serena, sota el vent i la plua. Però prop del fill
enterrat. va semblar li que a era més lliure que mai. ot el món a
era seu. Ell viu i el fill mort, tot era u. Viurien unts. El lloc, tant li feia.
 una gran for a que li brollava del cor va envigorir li pit i bra os i
cames. Estrenyia la fusta doble amb cada mà i arrossegava amb
braó multiplicat la trista dol a càrrega. Sentia que d’ell al mort i del
mort a ell s’establien lligams de sang calenta. Passava pel mig de la
gernació, i li semblava que caminava per un desert, amb el fill a la
mà. n moment cregué que la carreta s’alleugeria; però només fou
un moment. Va sentir se més aplomat, més enfortit, més de carn i
ossos que mai. auria urat que el fill no era a mort. ue tornava
dintre d’ell, que no havia nascut o que tornava a néixer, dintre d’ell,
després de morir Dintre d’ell, s’omplí un gran esvoranc, vell d’anys
i anys. o hi havia dubte: el fill entrava de nou dintre d’ell o sabia
com; però ho sentia la carreta es feia més lleugera. els bra os
l’estrebaven amb més virior.
Arribà al cementiri amb una braseta de goig i d’esperan a a les
nines. Fosqueava. Foradà com pogué la terra endurida del fossar
comunal. Guaità a l’entorn amb recel; i obrí la caixa. El bagul era
buit. Al à les mans i rigué de cara al cel. ing no el mirava. ing
no el sentia. Pobre Escarabat Va passar se les mans pel cos i clavà
els ulls meravellats en les vestidures esparracades que el mig
cobrien. o eren negres. Eren negres i blanques, a ratlles creuades i
entrecreuades. Semblava un escarabat amb uniforme. Semblava,
veritablement, un escapat de presidi.
erran an ameres
Terrassa 1 arcelona 1

E O O A A OT
os do ort arcelona 1

uan el tren deixà el vell atllori i el seu fill a Magrinyó, el sol tot ust
blanqueava un tros de cel. L’halo groguinós d’una llanterna de
petroli tacava la fa ana interior de l’estació. El rellotge virat marcava
tres quarts de sis.
Darrera una porta vidriera hi havia un home amb gorra
galoneada inclinat damunt una taula que un quinqué de pàmpol
verd inundava de llum. Els sortí al pas un mosso que els prengué el
bitllet i els orientà abans que li ho demanessin.
ireu via avall. Passat un aigual, trenqueu a la dreta per enfilar
un camí de pedrusca. Atalaiareu el tuc d’una muntanya: cal no
perdre’l de vista.
o trobarem cap masia
o, però un cop passada una riera veureu un rengle de
serreres de llenya. Feu un crit, i sortirà el oll, el carboner. s
indicarà la drecera.
Emprengueren la caminada, però encara no havien arribat al disc
quan el ferroviari els cridà:
Ahir va puar hi la parella de la guàrdia civil
Aquesta notícia els sobtà, però seguiren endavant sense
comentar la: el vell atllori, pel caminet que voreava el balast, i el
seu fill Andreu gambant per les travesses fins a arribar al pont per
damunt el qual passa una estreta carretera. En una banda aquesta
carretera es perd al bosc, i a l’altra serpentea entre vinyes
veremades de poc, en direcció als torniols de fum i al cant dels galls
del llogaret amagat a la fondalada.
Caminaven silenciosos. Adesiara una travessa cruixia amb un
soroll sec, com al xoc d’una pedra contra un pal. El dia anava
precisant el paisatge.
avien passat gairebé tota la nit al tren, en un vagó ple de
farcells, capses i cistelles entre els quals els havia mig sepultats un
ordinari. i l’un ni l’altre no havien clos els ulls. Ara la marxa que
portaven els desensopia. Com més clar es feia, més s’intensificava
el xerroteig dels ocells que volaven a bandades.
El ove insinuà:
V oleu dir que aquest home
El pare no va respondre. La seva vista anava d’un cantó a l’altre.
Aspirava amb for a, com si volgués gustar totes les substàncies de
l’aire matinal.
La fressa de llurs passos espantava l’ocellada dels fils del
telègraf. Pentagrama damunt un fons de cel de color aigualit. runzit
de filaments musicals subtilment acariciats pel zèfir. Sensació d’arpa
immensa, interminable.
En arribar a l’aigual deixaren la via ferrada; i quan el sol els
aparellà amb llur ombra a eren a la baldana d’una muntanya.
S’assegueren al peu d’una saiola, entre matolls. Mataren el cuc amb
un tall de botifarra negra, un mos de pa i un traguet de la botella
pegosa, per la xeremina de la qual sortia un vi rosat com fil de
brodar.
El vell atllori, després d’eixugar se els llavis amb el revés de la
mà venosa i descarnada, exclamà:
o comprenc per què un home com aquest viu encauat en un
racó de món
Potser en això radica el secret de les seves virtuts o bservà
el seu fill.
Passada una artiga, prop d’un torrent, tallaren una canya. Amb la
punta de la seva el noi atllo ri entortolligava, en passar, com en una
filosa, les teranyines llargues i fines que flotaven en l’aire.
 uan franquearen la riera, el sol a era molt alt. avien hagut de
fer una torta per a trobar un gual i, en efecte, tal com els havia
indicat el mosso d’estació, de seguida veieren el oll. En aquell
moment posava una capa de branquillons i d’emborrim en una pila
de carbó.
Sibaus, sàrries, rescaldius, una barraca de brancall i un gos que,
com el seu amo, no va dignar se ni aixecar la vista. Els pins, les
alzines, els arbo os, els matolls, tot estava empolsat de negre.
auria estat difícil d’endevinar de quin color era el gos. sense els
ribets sanguinosos dels ulls i la vermellor de la clepsa calba, ning
no hauria cregut que la figura del carboner fos de carn i ossos.
Se li aproparen. El vell atll ori li tocà l’espatlla, i el oll, sense
parar d’embrostar, preguntà:
Aneu allà dalt
Sí, però abans voldríem reposar una mica.
El carboner els assenyalà la barraca i tornà al seu treball. El sol
picava. S’assegueren al brusil, obriren altre cop el mocador de
quadres blancs i blaus i menotearen. Dalt d’un pinastre un esquirol
saltava de branca en branca. Damunt un socó hi havia mig pa dur
com una pedra i un pilot de figues seques i pinyons.
Aquest home és un ós féu el vell atllori.
Aquest home és un eremita frugívor. L’home lliure és aquell
que viu sol replicà el noi.
El seu pare expellí de la boca el fil de la botifarra, al à la botella
i, mentre bevia xerricant, contemplava amb els ulls ben oberts les
evolucions de l’esquirol.
En l’aire hi havia olor, color i melodia vegetal.
Es canviaren les espardenyes de peu i, vencent la nyonya que
comen ava a apoderar se d’ells, s’atansaren al carboner. o i
allargant li la botella li preguntaren cap on havien de tirar.
L’home no volgué beure. Amb un dit que semblava un tronc
carbonitzat indicà un càntir negre i fangós. Després, amb el mateix
dit va assenyalar los un camí esborrat sota la brolla, i digué:
Sempre amunt, amunt sempre, fins al peu del cinglerar.
Després tireu cap a la dreta i, en arribar en un camp de farrató,
atallareu el poble a quatre passes.
 uan foren un tros enllà sentiren la seva veu, aquest cop més
potent, que els deia, així com el ferroviari:
Ahir va puar hi la parella de la guàrdia civil.
Pare i fill es miraren. Era prudent de continuar el camí
indrien una sorpresa desagradable
uè rediantre féu el pare atllori. ing no pot privar nos
d’anar allà on ens plagui. o et sembla
o caldria sinó obectà el seu fill.
s’enfilaren bosc amunt un xic capficats, si més no, en pensar
que el pas de la parella de la guàrdia civil per aquell indret el dia
abans podia esbullar los el pla que portaven.
El pare arribà atarantat a la cinglera i s’assegué al relleix. El noi
restà una llarga estona embadalit en la contemplació de l’espectacle
de roques, de verdor, de cel blau i de silenci.
ing no diria que tot això forma part del món en què vivim
exclamà.
Per a retre’t a l’evidència n’hi ha prou que ahir va passar per
aquí la parella de la guàrdia civil féu, irònicament, el seu pare.
Continuaren la marxa per un camí amb roderes profundes, i a la
sortida del bosc els aparegué el camp de farrató. L’eco els portà els
cops de xapeta d’un pagès que no van veure fins a trobar se davant
un escampall de teulades de color terrós. El fum de les xemeneies
s’elevava mandrosament, compacte, sense un alè d’oratol per a
esvair lo.
Abans d’atènyer la primera casa toparen amb un comparet que
sortia d’un conreu amb el farcell a l’espatlla, enfilat al cim d’un bastó
nuós. Sense que li preguntessin res, els digué:
Seguiu el caminal. Viu a la primera casa que trobareu passada
l’esglesiola.
Era una casa baixa, amb un portal gairebé tan ample com la
fa ana, blanca, separada de l’església per una androna obstruda
per un bardisser. El balcó, amb barana de llistons de fusta, tocava el
ràfec de la teulada plena de consoldes. En un costat de la porta hi
havia una rastellera d’alfàbregues dintre d’olles i poals vells, i a
l’altre costat, una parra amb el brancam ple de panolles de moresc
rogenc.
 Cap senyal de vida. omés en passar per davant la rectoria els
semblà sentir el soroll d’una lleba mal untada. i el lladruc d’un gos,
ni la veu d’un infant, ni una gallina, res, absolutament res que els
tragues la impressió de trobar se en un poble abandonat.
El sol inundava gairebé tota l’entrada de la casa sense enraolar ,
al fons de la qual hi havia un home assegut. Els havia vistos vacillar
davant el portal, però no féu ni un gest. Els rebé amb un Déu sia
amb vosaltres, ensems que els indicava unes cadires de balca.
Continuà treballant: feia forquilles i culleres de boix i llampdol.
Li deien l’avi Lleixa. Era un home d’una seixantena d’anys, de
barba blanca i cabells grisos, pigallós i carrat d’espatlles. Portava un
vestit de vellut, garibaldina llistada i espardenyes amb brenys
negres.
uan el vell atllori es disposava a parlar se sentiren passos a
fora. Passà el rector amb balandram i un bastó a la mà. Aleshores
l’avi cullerer va aixecar se per austar les portes. L’entrada restà en
la penombra. Els féu puar una escaleta de graons de soldó.
Penetraren en una cambra del darrera de la casa que donava en
un camp d’alfals. L’avi s’assegué en un escó, i els atllori damunt
una gran arca pollada. El pare intentà de parlar, però un gest del
Lleixa va imposar li silenci.
Els dos visitants se sentien intimidats pels dos ullets amb
reflexos metàl lics que tenien al davant, pel mutisme d’aquell home
que no els deixava obrir la boca, pel misteri que tot ell respirava i
pels obectes estranys que penaven de les parets i emplenaven tots
els mobles i tots els racons.
De la mateixa manera que la gent que heu trobat sabia que em
veníeu a veure, o endevino els motius que us porten aquí féu l’avi
Lleixa, amb els ulls mig clucs, com en èxtasi.
El meu fill apuntà el vell atllori.
El teu fill sofreix un alterament de la seva personalitat. En ell hi
ha una fulgurant modificació del seu ésser en sentir se posset,
sense advertència, per una for a sobrenatural que el situa entre els
elegits de Déu.
El rostre del fill atllori s’emporprà, i el seu pare va gratar se el
clatell.
 uan tornaràs a ciutat caldrà tenir present que els llibres no et
diran res que tu no hagis preconcebut. La humanitat sofreix, i tu
sofreixes perquè no tens pit per a consagrar obertament la teva vida
a alleuar els seus sofriments. La teva mà posada damunt un
membre malalt té una virtut balsàmica, i els teus llavis són un cauteri
per als mals que perforen i podreixen la carn.
A terra caiguin no es pogué estar de dir el vell atllori.
o n’hi ha prou de donar allò que tens: cal donar també allò
que ets. Consola les misèries vinguin d’on vinguin, reconforta les
ànimes caigudes i, amb el do que Déu t’ha donat, foragita els mals
dels cossos que no tenen el dret de corrompre’s fins a l’hora de la
mort. Aquell qui estima el prosme pot demanar el que vulgui al
otpoderós, i el otpoderós l’exaudirà. Sigues humil. Prega pels
altres. Corre en auxili dels teus germans desvalguts. L’univers dels
nostres sentits només té una existència provisional, i aquesta
relativitat a no és una hipòtesi, sinó un fet ben palès. Jo t’iniciaré en
la ciència de Déu pels homes, per les bèsties i per les coses. Et faré
experimentar el caràcter il lusori i fràgil del món físic ordinari i
t’encararé amb l’nica realitat, que no és altra que l’amor diví.
Seràs sobri en el menar , en l’amor i en el parlar. Viuràs entre els
homes, però el teu món serà el món dels ungits per la gràcia del cel.
s que el meu noi insinuà altre cop el vell atllori.
El teu noi es deu a la humanitat i ha vingut cap a mi per dicteri
supraterrenal, amb l’esperit rentat del llot dels homes impurs. La
seva visita m’era anunciada. L’he sentit venir. Ara el sento en mi. La
meva vida declina. Ell és cridat a continuar la meva obra.
El fill del vell atllori tenia la vista clavada als llavis de l’avi Lleixa,
de l’home que tothom tenia per un sant, llevat d’aquells qui només
creuen en els sants dels altars. Les seves guaricions eren
prodigioses. Els diumenges el llogarret s’omplia d’una multitud
fanàtica en cerca de remei per als seus mals i d’agaliu per a les
seves penes. El seguien pels boscos, on el remeier collia les herbes,
que els dissortats consideraven miraculoses. Els mullava el front
amb l’aigua d’una font silvestre, premia el palmell de la mà damunt
la part dolorida o els besava les nafres, per repugnants que fossin.
La seva anomenada s’havia escampat per tot el país.
 El fill del vell atllori havia sentit parlar d’aquell home que
portava una vida d’anacoreta, i es migrà per anar al seu encontre.
Passada la pubertat s’havia produt en el noi un canvi estrany. Els
seus pares s’intranquillitzare n. Vivia un món irreal. Moltes nits, les
passava al mig del pati amb la vista clavada al firmament.
El seu ofici era paleta, i l’endemà, a l’obra, treballava com un
for at, feia la feina de tres. De tant en tant, però, romania amb la
vista fixa en un punt qualsevol, i més d’un cop hauria caigut de la
bastida si els seus companys no l’haguessin fet tornar a la realitat a
for a de sacsear lo. Passades aquestes crisis, era un ove com un
altre.
na vegada una vena de casa seva va debatre’s al llit contra un
mal de ronyons terrible. L’Andreu li agafà la mà, digué una oració
que se li acudí a l’instant, i els dolors de la pacient es calmaren de
seguida. n altre dia una seva cosina es queixava de migranya: li
besà el front, i la noia se sentí immediatament amb el cap esbargit.
Això fou prou perquè els coneguts de primer, i els estranys
després, aflussin a casa seva i perquè es registrés un fenomen en
la seva existència. Passava hores i hores lliurat a la lectura, però
encara en passava més amb la vista extraviada damunt una mateixa
pàgina, llegint en la seva ànima, esbalat de trobar en els textos dels
grans mestres la desclosa dels seus pensaments.
La seva família es preocupà per la seva salut. D’antuvi el
misticisme fou confós amb un inici de follia. Però el braó amb què es
lliurava al treball, el seu acien ament en tots els ordres normals de
la vida domèstica i de relació, les guaricions sorprenents que feia
amb una naturalitat corprenedora, el seu tracte afable i sempre
respectuós, l’angnia que li produen els elogis, tot, deixà la seva
família de primer a l’expectativa, i després la inclinà a la resignació.
Això no obstant, el pare, encarregat de la secció d’acabats d’una
fàbrica de teixits, en sentir moltes vegades els comentaris irònics
que els obrers a les seves ordres feien de les guaricions de
l’Andreu, havia tornat a casa decidit a posar fi a les anomalies del
seu fill, que alguns consideraven mòrbides; d’altres, d’una comicitat
revoltant, i, els més, d’una mala fe que voreava l’escàndol. dhuc el
seu amo, sota la pressió del degà dels metges de la localitat, li havia
parlat d’una manera que, més que no pas sufocar lo, l’avergonyí. Els
mots curandero i xarlatà li havien fet sentir la sensació del ridícul.
A més, al bon home sempre li havien inspirat compassió dos o
tres coneguts seus que pretenien de guarir amb oracions o bé
persignant. El més pintoresc d’aquests, i també el qui més gaudia de
la confian a del poble ignorant, era un llacer municipal, borni, que es
passeava pels carrers de la ciutat industrial davant el carretonet tirat
per un ruc.
Les mateixes comares que durant el dia l’havien esbroncat quan
empaitava els gossos, el vespre anaven a fer cua a la porta de casa
seva perquè estaven espatllades, perquè tenien la neulella
ensorrada, perquè s’havien dislocat un peu, perquè un part es
presentava malament o perquè un furóncol no acabava de madurar
mai. Gairebé totes portaven a la butxaca una ampolleta emplenada
subreptíciament d’aigua beneita a la pica de qualsevol església.
ota la infantesa i tota la oventut del vell atllori era plena de
persones que, al marge de la llei i del sentit com, s’enriquien a
expenses de la ignorància dels humils, i de les quals la seva mare,
molt supersticiosa, havia estat víctima. En servava un record amarg.
L’atmosfera que havia respirat fins a casar se féu que el vell
atllori sentís horror per tot allò que fou causa de la infelicitat de
casa seva. Per això s’espantà quan va veure l’increment que
prenien les massa particulars facultats de l’Andreu. aprofità que
l’empresa per la qual treballava el seu fill s’encarregués de la
construcció d’una torre en un poble llunyà per a treure’l de l’ambient
que no el deixava viure tranquil.
Fou debades. o solament alguns malalts anaren al seu
encontre allà on havia estat traslladat, sinó que s’hi auntaren els
d’una altra comarca. Aleshores el pare se sentí impotent. A més,
l’Andreu, que a era maor d’edat, es lliurava al pblic com un
illuminat, pel sol goig de prodigar el bé, sense voler cobrar mai i
esmer ant tots els seus lleures i tota la seva oventut a sacrificar se
bo i creient més en la fe que els altres tenien en ell que no pas en
les seves pròpies virtuts.
S’ensopegà a anar a casa seva una senyora de la capital per
demanar la presència del seu fill al costat d’una noia afectada de
mal de Pott. El vell atllori li digué que no volia intervenir hi, que, en
el fons, en tenia un sentiment, de veure com l’Andreu s’enlairava,
inconscient, en un camp que li era vedat. Aquella dama va
agenollar se li als peus i implorà tant, que el bon home acabà puant
a l’auto d’ella per partir a l’encontre del noi.
Allò que destarotà més el vell atllori fou que al cap de quatre
setmanes aquella malalta a caminava. Li parlaren de taumatrgia i
d’altres facultats d’acomplir miracles que el deixaren espalmat. Era
un home senzill, i només veia que el seu fill es marfonia precisament
perquè no era com els altres, que corria un perill que era hora
d’evitar.
na part de l’opinió pblica li era favorable, però l’altra
comen ava a exterioritzar la seva indignació. El collegi de metges
s’havia reunit per parlar del seu cas; un periòdic de la localitat va
ocupar se’n en termes despectius, i això fou un mal símptoma. Cada
vegada que n’havia parlat a l’Andreu, aquest l’havia esguardat amb
ulls d’home desitós de fer allò que li manen. Darrerament, però,
havia contestat al seu pare amb aquestes desconcertadores
paraules:
o és culpa meva si he esdevingut un instrument de la gent
que correrà cap a mi vagi allà on vagi. o insistiu. na for a
superior a tot em domina. Mai no sabré fer el sord als crits dels
germans que sofreixen: seria un crim. El que sento més és el
turment que us dono.
o hi havia res a fer: era el seu destí. La seva mare també
l’havia sermoneat, per bé que sentia per l’Andreu una devota
admiració. Li semblava impossible que aquell ésser excepcional
hagués sortit de les seves entranyes. Fou ella que aconsellà al seu
marit d’acompanyar lo a cal Lleixa. Confiaven que llur fill, en
contacte amb l’avi venerat a moltes llars, s’adonaria de la seva
insignifican a davant un home que, potser per la seva mentalitat
primitiva, es creia mestre d’un poder sobrenatural per a guarir els
mals al marge de la ciència i de tots els mètodes empírics.
Cal imaginar, doncs, l’astorament del vell atllori en sentir les
paraules amb què l’avi Lleixa acollia l’Andreu, les paraules que li
adre ava amb una clarividència que li feia mal, molt de mal. el
pare, amargat, s’adonava que havien fet un pas en fals, que a partir
d’aquell dia les coses es complicarien, que perdria el seu fill, el qual
un foc interior acabaria de consumir i a qui llevaria el goig de la vida
per salvar la dels altres.
Per a més dissort, l’avi Lleixa no el deixava parlar, no admetia el
seu egoisme de pare. enia ganes d’aixecar se i d’anar a bufetades
contra l’obstinació d’aquells dos allucinats que, en el fons, el devien
compadir perquè era un home a qui sempre havia agradat de tocar
de peus a terra. Se’n reia pla i bé, de la humanitat Pobre d’aquell
qui intenta salvar la
i hagué un moment que no sentia res. Va veure com el seu fill
s’aixecava per anar a encastar el front en un vidre de la finestra, al
precís moment que un cotoliu s’aturava a l’ampit. El vell atllori
comprengué que ell no hi era per a res, en aquella entrevista.
El millor camí per a aprendre a guarir és el que Déu ens ha
tra at. Cal, però, cercar la relació entre els processos interiors de
l’home i del món exterior. Les malalties es diferencien segons l’estat
del cel. La vida és harmonia; la malaltia és la ruptura d’aquesta
harmonia. Procura sempre de cercar el restabliment de l’harmonia
amb mitans naturals. L’amor a la humanitat és la base de tot
guariment. La flor del cor és allò que hi ha d’etern en l’home. L’home
que guareix ha de tenir a la mà les claus del reialme de Déu, el
perdó de les ofenses, la llum del món i el sentit social.
l’avi Lleixa seguia parlant, amb la vista fixa, com si mirés enllà
d’enllà de les parets; com si, camins amunt i camins avall, la seva
imaginació fugís a l’encal d’aquells llocs i d’aquells rostres entre els
quals la figura mística de l’Andreu s’havia esfumat del món real per
convertir se en un personatge de llegenda. Per què, si no, aquell
home deia amb veu profunda:
El camí que has emprès és ple d’espines, sí; però no dubtis
Aleshores el seu fill es girà vers l’avi Lleixa amb el cap alt. Les
llàgrimes li regalimaven per la cara, i exclamà:
Mai no he dubtat
El remeier va aixecar se, li féu el senyal de la creu al pit, el besà
al front i, com si sortís d’un somni, féu, adre ant se al vell atllori:
 s felicito. Podeu estar orgullós del vostre fill. a estat cridat a
fer grans obres. Déu no s’equivoca mai.
El vell atllori no sabia què dir. Se sentia desarmat. Mirà el seu
fill, i aquest abaixà el cap, arronsà les espatlles i digué:
s la voluntat de Déu.
o podent se contenir més, el pare argí, exaltat:
s que a ciutat també n’hi ha, de guàrdies civils
L’avi Lleixa replicà, ràpid:
Són homes com els altres. Ahir en van puar dos aquí. El ove
em consultà per un mal lleig atrapat en una casa de mal nom, i
l’altre, per la seva nena, que sofreix una paràlisi infantil.
aixaren a la cuina. El saludador despenà una llonganissa de la
garranxa i, després de llescar pa, omplí dos gots d’aigua. digué al
vell atllori:
Vós podeu tornar a ciutat avui mateix. El vostre fill restarà uns
quants dies aquí dalt.
si o m’hi oposo féu el pare.
o en trauríeu res: us en penediríeu abans de sortir del poble.
A més, no teniu cap dret a oposar vos als designis de Déu.
Déu Déu Déu Sempre Déu Em sembla que o, com a pare
que li sóc
o teniu dret a tor ar la seva voluntat digué amb fermesa
l’avi Lleixa, interrompent lo.
L’Andreu s’aixecà, posà les mans a les espatlles del seu genitor, i
gairebé murmurà:
o em vulgueu fer més infeli . ornaré aviat. o fareu el camí
sol: o us acompanyaré en esperit.
El vell atllori no volgué escoltar més. Sortí a fora encès de
ràbia. Li semblà veure dos caps de dona que s’amagaven darrera
una porta al moment de passar. En arribar a l’espadat s’assegué al
relleix, després mirà el paisatge que el seu fill havia contemplat
embadalit, i emprengué la davallada bo i eixugant se de tant en tant
els ulls amb el mocador de quadres blancs i blaus.
Passada la riera, un somriure trist es dibuixà als seus llavis
prims. Acabava de pensar en la seva mare. Recordà que un dia va
dir a una vena que, per a fer desaparèixer les berrugues que tenia
al clatell, calia fregar les amb un tros de cansalada rància, llegir una
oració del llibre de la Creu de Caravaca, i després colgar la cotna al
peu d’un ametller bord.
En tornar d’allà dalt l’Andreu era tot un altre. Seguí treballant de
paleta, però molts dies s’absentava de la feina per acudir al costat
d’un malalt. El seu amo no es queixava, potser perquè es tractava
d’un bon ornaler o perquè era tanta la popularitat de què aquest
gaudia, que tingué por de provocar un conflicte si li donava comiat.
A més: per ventura, no l’havia assistit també o l’havia guarit
d’aquells dolors al costat, dels quals cap metge no havia sabut
esbrinar la causa
A cal atllori van haver d’habilitar tots els baixos de la casa per a
encabir hi la gent que cada vespre i els diumenges i dies festius
acudien a consultar al déu, car és així com acabà anomenant lo
tothom. Els estius s’omplia el pati i tot. i anaven malalts de molt
lluny, alguns fins i tot portats a pes de bra os. L’Andreu els rebia a la
cambra de reixa, però moltes vegades els seleccionava i els reunia
al menador .
Els comminava al recolliment mentre ell es passeava pel mig, bo
i aturant se de tant en tant per posar la mà plana al cap de l’un o de
l’altre. Després desapareixia. Restava tancat a la seva cambra
mentre els pacients pregaven en veu alta. uan el guaridor tornava,
els ordenava:
Aixequeu vos.
A continuació els demanava d’invocar Déu. othom el seguia
amb la vista fixa. Diuen que si mai alg es barreà amb els creients
per curiositat o per riure se’n, ell en remarcava de seguida la
presència i el feia sortir sense dir li res i mirant lo d’una manera
estranya que cohibia el més desvergonyit.
Cada dia s’aturava davant dos o tres malalts, a vegades els que
tenia menys a la vora, i els deia, tot primsenyant los:
u pots guarir. Creu en mi. Auda’m. Prega.
Conten que molts d’aquests es guarien. D’altres vegades també
declarava:
Déu t’espera. Resigna’t. Prega.
 En aquest cas ning no gosava insistir. Els qui ell considerava
inguaribles sortien de la casa amb plors o amb dol al cor. El fet que
d’altres sortissin guarits donava fe als seus pronòstics. La maor part
estaven cansats de consultar metges i més metges. L’escepticisme
de molts s’esvaa en entrar a cal atllori. o cobrava res de ning ni
admetia obsequis. Si li feien portar quelcom sense donar el nom, en
la impossibilitat de tornar ho ho repartia entre famílies necessitades.
El seu pare contemplava tot aquest moviment assegut a
l’envidrat, en una cadira de bra os, la barba tremolosa. De la seva
boca tor ada sortien mots incomprensibles. Estava tolit. na tarda
l’havien portat de la fàbrica dalt d’un carro, aagut damunt un pilot de
peces d’estam sense decatir. uan el seu fill se li acostà, el vell
atllori va mirar lo amb ulls plens de malícia, com volent dir: Ara
veurem fins on arriba el teu do.
robant se encara en la plenitud de les seves forces havia evitat
tant com havia pogut que la gent envaís la casa. Ara no li era
possible d’expressar el seu descontent d’altra manera que amb un
cop de bastó a les raoles o deixant escapar de la gora un crit que
semblava el d’una bèstia ferida de mort.
L’Andreu tenia cura d’ell com d’una criatura rebeca.
Al vespre el prenia entre els seus bra os i el puava al llit. Moltes
vegades se li adormia per l’escala. Li feia un petó al front, i,
aleshores, el vell atllori obria els ulls i es posava a plorar. L’Andreu
acabà per creure que simulava dormir per tal que el besés. A
vegades, quan la casa era plena, el seu pare el cridava al seu
costat, el feia acotar com per dir li quelcom a l’orella i l’agafava
fortament per una solapa, tremolós, com per retenir lo prop seu, com
per impedir li de córrer cap aquella gent fanatitzada que trencava la
pau de la seva llar.
L’Andreu no havia intentat res per guarir lo. La seva mare llegí tot
seguit als ulls del seu fill que ell no podia fer hi res, que si li
haguessin posat al davant un altre home en idèntic estat, hauria dit:
Déu t’espera. Resigna’t. La pobra dona es movia dintre la casa
com una ànima errant i sortia poc de la cuina, on el seu fill entrava
sovint. Li posava una mà a l’espatlla, la mirava tendrament, somreia,
després abaixava les parpelles i tornava al costat dels seus malalts.
Cada vegada que ell la mirava així, la seva mare tenia la sensació
que li demanava perdó, i el cor se li fonia.
Allò no era viure. L’obra de misericòrdia a la qual l’Andreu s’havia
consagrat tenia un caràcter d’esdeveniment pblic presagiador de
dies penibles. Dues vegades el cap de policia l’havia cridat al seu
despatx.
o puc fer hi res havia contestat l’Andreu a les
amonestacions que li havien estat fetes.
La fantasia popular àdhuc exagerava les seves guaricions més
insignificants. om parlava de mirades. Això féu posar en guàrdia la
clerecia i el cos mèdic, molt pressionat pels nuclis forans,
especialment els de la capital, fins als quals havia arribat la fama
d’aquell déu creat pel poble, tan temible en els seus entusiasmes
com en les seves consternacions.
Contaven que una vetlla una dona amb un noi de deu anys, que
caminava amb l’auda d’una crossa, s’havien presentat en una de
les sessions collectives; que l’Andreu, el déu, havia agafat de
seguida aquesta crossa i l’havia conservada entre les seves mans
mentre la gent, que omplia el menador , pregava pel guariment de
l’infant; que en fer se el silenci l’havia besada abans d’anar la a
llen ar al pati, i que seguidament, prenent una mà del coixet,
l’auntava amb la de la seva mare i els acomiadava amb aquests
mots:
Podeu anar vos en: està guarit.
, segons diuen, el noi sortí sense coixear , al costat de la pobra
mare trasbalsada, que va obrir se pas entremig de la gent
agenollada àdhuc al carrer amb les mans untes.
Els pobres anaven obertament al seu encontre, i els rics,
d’amagat, després d’haver intentat d’atreure se’l a llurs cases. Era
difícil d’aconseguir ho: només acudia prop dels malalts que no
podien ésser traslladats. Als humils, els deia: Pregueu; i els qui
gaudien de bona posició, els exhortava així: Pregueu i no oblideu
els pobres.
Sembla que el dia que l’avi Lleixa morí a muntanya l’Andreu sofrí
un coll apse; que la seva mare, espantada, requerí els auxilis d’un
metge, i que aquest es negà a assistir lo. En assabentar se’n, quan
tornà en si, digué:
Déu era en mi. La ciència no té entranyes.
A l’entorn d’aquesta mena de teàndric va formar se una
atmosfera feixuga. La gentada, cada dia més nombrosa, que acudia
a casa seva, l’actitud dels qui el consideraven com un farsant o com
un especulador de la ignorància i de la dissort del poble, i també el
caràcter d’illíc ita competència que els metges atribuen a l’obra que
ell estimava de pietat infinita, el feren pensar més d’una vegada en
aquell poblet d’alta muntanya on l’avi Lleixa havia acabat d’inclinar
lo a una constant adoració de Déu.
Per a perdre’l, els seus detractors s’aprofitaren de la mort
sobtada d’un home que temps enrera havia assistit a les seves
vetllades. Dictaminaren que havia sucumbit després de beure una
poció preparada per aquell que ells consideraven com un sortiller.
Això era fals. L’Andreu coneixia les propietats de certes plantes i
determinades substàncies minerals gràcies a l’avi Lleixa i als llibres,
però mai no se n’havia servit.
Segons ell, els mals es guarien per la voluntat de Déu, per
transmissió del seu fluid en els òrgans afectats, per l’anhel de sanar
del malalt i pel seu de guarir lo, com també per la fe d’ambdós
expressada en oracions tan senzilles de mots com profundes de
sentiment i basades en les pràctiques de sant Gregori el aumaturg.
El seu sistema era diàfan: res de tenebrós, res d’esotèric no hi havia
en els seus procediments.
Els ànims es caldearen. Diverses nits empastifaren de quitrà, de
mangra o d’alguna matèria empudegadora la fa ana o la porta de la
casa. A la sortida de les fàbriques eren repartits fulls en defensa
seva, del déu de carn i ossos, el qual la plutocràcia semblava voler
anihilar. Això li féu més mal que bé, com també els articles que
publicà un diari local, en els quals abundaven els mots màgic,
demoníac, xarlatanisme, saludador, escàndol pblic, ultratge a Déu i
d’altres no menys arterosos.
L’Andreu semblava no adonar se de res de tot això, com tampoc
de les befes dels seus companys de treball als quals llurs idees
feien blasmar tot allò que hom pretenia de ustificar com una
intervenció divina. Vivia fora d’aquell món que ell havia posat en
convulsió. Res no el despertava a la realitat.
Les llàgrimes de la seva mare, els estremiments del cos colpit de
paràlisi del seu pare, els consells dels bons amics, els planys dels
qui li eren fervents i les insídies dels enemics no aconseguiren de
desvetllar lo a la cruesa de les coses fins que un algutzir li féu signar
la recepció d’una butlleta de l’autoritat competent en la qual li
ordenaven de posar terme a l’exercici illegal de la medicina per
considerar ho perillós per a la salut i per a la tranquillitat pbliques.
uan al vespre la gent trobà la porta tancada, l’afer prengué
proporcions alarmants. na comissió va entrevistar se amb l’alcalde.
Calgué posar dos guàrdies municipals davant de cal atllori. Alguns
agents provocadors es barrearen als grups i s’originaren disputes.
na pedra, que ning no va saber qui l’havia tirada, trencà un vidre
del balcó.
La casa romangué tancada. L’Andreu s’havia recollit en un
recambró de les golfes, entre llibres, imatges de sants, plantes
seques i flascons. La mare s’arraulí al costat del seu home tolit, que
no parava de picar les raoles amb el seu bastó, la barba tremolosa i
els ulls emboirats. Alg els cridà del pati veí estant, però ni l’Andreu
ni la seva mare no es van moure.
A la veu dels descontents s’afegí la dels plagues. S’havien reunit
allà més de cinc centes persones. Els balcons del venat eren plens
de curiosos. La taverna de més avall mai no s’havia vist tan
concorreguda. na mare cridava el seu fillet, que s’havia extraviat.
n coix trencà el seu gaiato a l’esquena d’un ovenet de la
congregació mariana. Al vigilant del barri li amagaren el fanaló. n
carro va haver de tombar de carrer perquè ning no volgué fer li
pas. El primer tinent d’alcalde va arriscar se fins al cantó de més
amunt, però cregué prudent de tornar se’n.
umult. Plors i rialles. Crits d’indignació i bromes de mal gust que
eren com els pròdroms d’una gran desgràcia. La noia de la
planxadora va trobar se amb un dels seus balladors habituals de la
Casa del Poble i li prometé tots els valsos per al diumenge segent.
A cal graner hagueren de tancar les portes perquè quatre ganàpies
s’ompliren les butxaques de fesols per llan ar los contra la gent.
na colla de galifardeus feren una rodona al dessota del fanal i
cantaren una can ó xarona. Els dos municipals es veieren impotents
per a restablir l’ordre. A un d’ells li tiraren a la cara un grapat de
fems plens de terra. El pobre home amena à amb telefonar
reclamant la presència de la guàrdia civil. othom va riure. Foren
molts els qui es van orinar al llindar de la porta de ca la llevadora,
segurament perquè era la casa més bonica del carrer. Fins prop de
mitanit la gent no comen à a desfilar. Diuen si a la matinada encara
hi havia una vintena de persones, entre homes i dones, assegudes a
la vorera o al pedrís del portal.
L’endemà les fa anes dels domicilis d’alguns metges
aparegueren enllefernades. othom en parlava. Va córrer també la
veu que el noi atllori, el déu escarnit, havia mort la nit passada i
que havia deixat uns mots escrits en els quals anunciava la seva
resurrecció per al cap de set dies. Això, a molts, els féu l’efecte
d’una bomba, i a d’altres, d’una facècia macabra.
A primeres hores del matí foren molts els qui l’anaren a veure.
Diuen que semblava mort com tots els morts. Alguns mancaren un
quart de ornal a la feina. Els qui pensaven trobar lo encara de cos
present al migdia o al vespre hagueren de quedar se amb les ganes.
Abans de sentir se el bram de les fàbriques de l’hora de dinar, una
ambulància, prèvia visita del metge forense, s’emportà l’Andreu,
èrtic, pàllid, embolicat amb un llen ol, ensems que un carret del
parc sanitari carregava tots els llibres, flascons i altres coses
trobades al recambró de les golfes i que havien estat considerades
suspectes. Va dir se també que en passar el carro de les
escombraries havien penat la galleda de cal atllori a la vara, sense
abocar ne el contingut.
Detingueren la pobra de la seva mare i dos o tres dels qui
visitaven amb més assiduta t la casa del déu, del paleta que, per
acabar d’enverinar l’opinió, abans de caure exànime havia predit la
seva resurrecció. Això era massa fort. El mateix governador ho
havia dit. Entretant el vell a tllori, a cura d’uns vens, no parava de
somicar.
avien deixat el cos de l’Andreu damunt la taula de marbre d’una
cambreta del cementiri, observat de dia i de nit pels metges, que,
malgrat no creure en la mort sobtada d’aquell home que els havia
preocupat tant i que consideraven en estat letàrgic, de catalèpsia, no
aconseguiren de trobar el rastre d’un narcòtic ni cap símptoma de
vida. Llur posició era delicadíssima. o gosaven certificar la
defunció. Per altra part, la ciutat continuava en efervescència. Al
casino els metges eren motiu de riota. Els adeptes del guaridor
reclamaven el cos de llur déu, no volien que fos enterrat.
La fantasia no té aturador. Els uns deien que si es procedia a la
inhumació en el termini establert per la llei, o sia abans dels set dies
fixats pel noi atllori, aquest es desvetllaria dintre el nínxol i
aleshores l’agonia seria espantosa. om recordava casos de gent
enterrada en vida, descoberts en ésser oberta llur tomba en ocasió
d’un altre òbit. Entre les fustes podrides del tat havien estat trobats
esquelets contorsionats que revelaven angoixes terribles. Eren
esmentats especialment alguns que, per la posició de les
mandíbules, havien fet creure que els dissortats havien provat de
rosegar la fusta que els oprimia. i havia qui estimava que les
agonies dels enterrats en vida eren curtes a causa de l’asfíxia, però
prevalia l’opinió dels qui afirmaven que llur agonia podia durar hores,
potser dies.
Els comentaris eren tan apassionats que fins i tot l’enterramorts,
no gens impressionable, s’acostà a l’Andreu, estès amb tota la seva
nuesa a la taula de marbre, i li clavà un llarg pessic. En enretirar el
polze i l’índex, constatà amb estupor que damunt la pell no hi havien
quedat les dues marques morades, en forma d’ales de papallona,
que són normals en un cos sense vida. Sentí formigó a les cames,
però no s’atreví a dir res. Desconcertat, en sortir al vestíbul es
pessigà amb for a el bra perquè dubtava si era en un cos viu que
quedaven aquelles empremtes. Però no, no: era en un cos mort, car
la pell del seu bra havia recobrat la seva blancor. En ficar se al llit
no es pogué estar de revelar el resultat inquietador del seu
experiment a la seva dona, i foren molts els esbroncs que l’endemà,
al mercat, ella recollí de les gallinaires davant la seva persistència a
pessigar l’aviram morta.
Davant el cementiri no es van formar grups perquè un guàrdia
municipal s’ocupava de dissoldre’ls, però de gent n’hi havia qui sap
la, sobretot al vespre, a la sortida de les fàbriques. Anaven d’una
banda a l’altra del planic frontaler, i alguns es van deixar caure a la
font que hi havia al peu del marge de darrera el cementiri, de l’aigua
de la qual molts havien fet escarafalls per allò que els faceciosos
contaven de la seva procedència.
om deia si el noi atllori seria traslladat a arcelona, però al
tercer dia fou de la Facultat de Medicina que van arribar dos metges
notables que, unt amb el forense de la localitat, van recórrer a tots
els sistemes científics per a aclarir el misteri de l’estat d’aquell cos
que, si per un cantó era el propi d’un difunt, per l’altre hi havia la
circumstància de no haver se manifestat encara la descomposició, i
això els impedí de dictaminar a consciència. La prova final consistí
en una inecció de fluorescena, colorant poderós, per bé que
inofensiu, que al cap d’una hora o dues tenyeix de groc el cos d’una
persona viva, coloració que no es produeix si es tracta d’un cadàver,
perquè la sang, no circulant dintre les artèries, no pot servir de
vehicle al colorant. El cos de l’Andreu es tenyí d’un color més aviat
blavenc, i això acabà de desorientar i de posar nerviosos els
metges.
Però calia decidir se, perquè el utge, pressionat, perduda la
paciència, volia acabar. El formulisme acostuma a alentir
l’engranatge udicial, però no fou així en aquell cas. A més, cal tenir
present que el fet s’escaigué en una època en què l’opinió pblica
no era tinguda en consideració; i, com fos que la reintegració del noi
atllori a la vida, un cop passat l’efecte del beuratge que hagués
pogut engolir, per a molts hauria significat una resurrecció, ni el cos
mèdic ni altres estaments no haurien quedat airosos. Perduts els
estreps, fou ordenada l’autòpsia, a que es tractava d’una mort
suspecta, i fou amb el bisturí que l’endemà el metge forense signà el
certificat de defunció del déu personificat en la persona del noi
atllori, el paleta.
uan el fosser encimentà el darrer maó que tancava el nínxol,
digué en veu baixa al seu audant:
Ara sí que no podran dir que ha estat enterrat en vida.
Aquella nit el seu gos udolà per primera vegada, tot i estar
familiaritzat amb la mort.
oan Oliver
abadell 1 1

AA E A
ernor antiago de ile 1 iori de ot i tres roses
arcelona 1

més ens ode dar en na altra vida

(Del Cant espiritual, Maragall).

L ’ordre, la bellesa, el misteri Res d’això no és possible

Feia temps que l’Oriol, enfastidit i fatigat, havia pres la decisió de
llan ar se a l’aventura de la mort. La seva fe en la immortalitat era
vacillant: així, sentia l’atracció viciosa de l’atzar. S’ho ugaria tot a
cara o creu. L’enigma del més enllà exacerbava la seva curiositat
fins al punt de fer li la vida encara més insuportable.
avia provat de viure en secret fora de les lleis i els costums;
però les situacions creades, sovint ben excitants i imprevistes, no
tardaven a marcir se o esbravar se.
Estava desesperat i tranquil. veia acostar se el dia del suprem
traspàs amb una voluptat trista i covarda.
Era la vigília de adal. Des de la seva cambra de treball, l’Oriol
percebia, a través de la porta, les remors de la vida familiar. Els
infants corrien i cridaven. Sonava la campana del cancell. La seva
muller parlava entre rialles.
L’Oriol va descórrer la cortina que tamisava la llum de la finestra i
va mirar el cel i el mar.
 La lluita per la gloria o la fortuna El gaudi i les gràcies pures o
impures de l’amor L ’amor de Déu, la benauran a eterna

l mar no tan llnà

la vena rima dna mà
i el cel inaastale

L’Oriol pensava que el blau havia de ser el color de la felicitat.

Era el color del no res.
Aleshores entrava la seva muller. Portava un vestit blau, i
somreia. Van besar se. En la mirada i la veu d’aquella bona dona hi
havia els senyals d’un entusiasme pervers.
Oriol, acaben de dur me el gall dindi Gairebé em fa basarda
Dóna unes estrebades Serà un crim, Oriol, un crim terrible Però
la teva mare i els teus cunyats són tan menaires Correrà molta
sang Sort que aquesta noia, la cuinera, no té consciència.
L’Oriol es va sucidar aquell mateix dia. Vigília de ada l, a les
cinc de la tarda. n bon dia i una hora escaient. Va engegar se un
tret a l’indret del cor, amb una pistola que havia heretat del seu pare.
El sucida, va sentir la detonació Sembla que sí. La sotragada
va ser violentíssima. Però el dolor de la punyida va arribar
endarrerit, com una nota indistinta i llunyana. El temps va deixar de
comptar per a l’Oriol.
La primera sensació, després de la de rompiment, va ser la de
qui es desperta d’un son sense somnis i desemboca en una nit
rigorosa. L’estranyesa de no retrobar se físicament amb prou feines
va fixar la seva atenció. Pensar, exercir la consciència sense òrgans
i en un medi abstracte, era d’una facilitat, d’una suavitat inefables.
mmediatament es va adonar que havia salvat, en certa manera, el
record de la vida corporal. Però la memòria del passat no era una
desfilada ni una barrea d’imatges i de pensaments, sinó una mena
de quadre sinòptic, estàtic i compacte, la percepció del qual no
desvetllava cap sentiment: ni enyoran a, ni penediments, ni frució,
ni fàstic.
 Semblava que al seu entorn el temps i l’espai s’haguessin fos per
formar una especial condició de vida, una vida que no passava ni es
consumia, que simplement era.
Abans d’anar endavant, hem de fer un advertiment, potser obvi.
El redactor d’aquest relat es veu constret a donar li l’aparen a d’una
història humana; el llenguatge hi és més convencional del que hom
es pugui imaginar. De fet, els esdeveniments que hi desfilen no són
esdeveniments ni desfilen. Purament fan estada i tenen presència
Simultanis, però distints; superposats, però sense gruix ni forma;
illimitats, però copsables.
L’Oriol, o allò que n’havia sobreviscut, seguia sentint se un
individu, però podia adonar se que en certa mesura i d’alguna
manera participava de la consciència dels éssers amb els quals
comen ava a conviure. L’absència d’òrgans havia determinat la
reunió o fusió de les essències dels cinc sentits, enriquides encara
amb innmeres virtuts i potències d’observació i de coneixement
que en la vida fungible no tenien nom, ni conducte particular, ni
funció comprovable. Però el cas era que els sentits així estilitzats
diríem no passaven de ser un sumptuós ornament, puix que el
sistema no podia funcionar per manca de camp i d’obect e. En rigor,
la comprensió s’exercia d’un sol cop i per sempre en al ària,
amplitud i profunditat i, a més, en altres dimensions que ning no
sabria explicar. Aquelles ànimes s’havien d’acontentar i de fet
s’acontentaven hem de creure ho amb la certesa de llur
perfecció, altrament inoperant i incomunicable. ncomunic able ui
ho sap Més aviat gosaríem aventurar la hipòtesi d’una espècie de
comunió total i permanent entre els esperits, en virtut de la qual
cadascun es sentia revestit de la presència de tots i cadascun dels
altres, com en un oc infinit de miralls de molts caires. Sembla que,
com hem insinuat més amunt, els benaurats compartien
solidàriament les excellèncie s del medi, i que el reflex de la gràcia
perfecta de cadascun envaa la personalitat dels seus semblants.
Era el règim de tot er a tots, aplicat en termes, de tan absoluts,
impensables.
Ja hem dit que l’Oriol havia anat a la mort ple de curiositat. no
hem d’amagar que en entrar al reialme dels esperits va
experimentar, fins a on el seu estat li ho permetia, un sentiment molt
semblant a la decepció. Per bé que en la nova existència no s’hauria
pogut parlar de llum ni d’obscuritat, la impressió mana del sucida
va ser la de submergir se en la tenebra incondicional, en un àmbit
sense fronteres on la llum no podia ser concebuda. Era depriment.
Admetem que l’Oriol havia emprès el gran viatge carregat de
preudicis gratuts. Però la llum, tanmateix Aquest element que
ning no hauria gosat dissociar de la idea de cel
Aviat es va adonar del seu error. La llum havia estat, per a ell, i
seguia sent per als mortals, un instrument servil, però també una
condició totpoderosa sense la qual els colors, la forma, els sentits i
la vida mateixa haurien caminat acceleradament cap a la inutilitat i la
confusió, fins a l’anorreament. La llum era alhora servidora i senyora
dels homes.
Com havien canviat les coses Ara l’Oriol es sentia una
consciència substantiva i autàrquica, que surava i romania
perfectament equilibrada, infinitament sadolla. La vida era tan
segura i tan plena L’ànima absorbia en levíssima aspiració les
delícies inapreciables i indefinibles de l’ambient: era com un bany
sublim. na immersió en les aiges incorruptibles de la beutat
metafísica.
D’altra banda es pot dir que no hi havia cap mena de moviment.
El més ínfim desig el somni només d’aquest desig, àdhuc en
l’estat immediatament anterior al moment inicial de la seva
generació, hauria pogut provocar la desintegració, altrament
estimada impossible, de la Causa nica, la causa que mantenia
amb un pensament d’alè és un dir aquell luxós univers
d’essències categòriques.
ambé hi havia el silenci. Aqueix silenci constitua gairebé l’estat
mateix de la benauran a. ntentar ne la definició dient que era
l’absència de sons, de remors, de veus i de msiques , fóra una
magallada. s clar que ning no hi parava esment, però la
necessitat del seu imperi era tan sobreentesa com ho és per a
nosaltres la de l’oxigen de l’aire. L’Oriol hauria pogut ironitzar
amargament sobre certes nocions humanes que parlen sense
reserves de msiques celestials o d’arpes angèliques.
 Així va ser com el nostre suc ida va aportar el seu matís singular
a la suma dels matisos regnants dels que l’havien precedit, i com va
prendre part en aquell indicible intercanvi de virtuts genunes i
definitives. Però en tot això, res de semblant a l’amistat o a l’amor.
Aquella felicitat era feta d’un sentiment universal de plenitud.
tanmateix anmateix hi havia una esquerda en la impecable
perfecció del món dels esperits alliberats. L’arribada successiva i
honradament inevitable de noves ànimes fugitives de llurs cossos
inerts, imposava fins a cert punt a l’eterna permanència i a
l’estabilitat immutable dels benaurats, el concepte terrenal del temps
i del moviment, de l’espai i del nombre.
Com era possible conug ar pràcticament i teòricament, en
aquest punt tan important, el món de la carn moridora amb el cel de
les essències espirituals i perdurables mplicava aquest fet una
claudicació o el reconeixement d’una certa impotència o podríem
pas dir si hom se les havia amb un misteri o amb un simple conflicte.
En el primer cas hem d’admetre que havia estat resolt amb un
miracle; en el segon cas, i vistos els alts interessos en oc, ens
decantem pel respecte i la discreta dissimulació.
Altrament, i deixant de banda l’aspecte tècnic del problema,
aquesta dependència o servitud del cel envers la terra, no era un
orgull i un honor per als qui, al capdavall, havien iniciat la seva
carrera afeixugats per l’embolcall de la carn i dels ossos
Així, doncs, les coses del món absolut o gairebé absolut dels
esperits, no rutllaven ben bé com les hem anades relatant. En la
consciència dels benaurats es filtraven de manera certament difusa i
naturalment sublimada, les nocions humanes del passat, del present
i de l’esdevenidor. Podem asseverar que les ànimes en estat de
puresa comptaven, si no les hores, els dies, els anys i els segles.
Llurs substàncies eren afectades pel record i l’espera.
així podien sentir i comunicar se impressions més o menys
equivalents a les frases: s en recordeu Avui fa tants segles que
va arribar l’ànima del General obies. O bé: Demà s’escau el cap
d’any de la irrupció en massa de les víctimes del terratrèmol de
Panxaguata.
 Coneguts aquests antecedents, ning no s’estranyarà que en el
reialme dels purs, en el cel de les ànimes estrictes, pogués reflectir
s’hi la commemoració de adal. Aquesta vegada, és veritat, no es
tractava d’un traspàs, sinó d’una naixen a Però tothom trobarà
escaient i plausible que el cel, aprofitant se de la seva ineludible
connexió amb la pàtria dels mortals de la qual en realitat es nodria
, celebrés, per excepció, una festa tan bella i un esdeveniment tan
generós, maridatge suprem diríem de l’humus amb l’èter. o
ho exigien, a més, altíssimes raons de Família
Ve’t aquí, doncs, com l’Oriol, tot ust arribat, podia gaudir de la
celebració nadalenca. Pels senyals subtilíssims que el penetraven
dol ament, procedents de les innumerables irradiacions dels
esperits germans, aviat va percebre la imminència de la novetat.
Cadascun dels benaurats activava en aquella avinentesa les
virtuts inenarrables de la seva natura puríssima, de la qual cosa
pervertia una més afinada disposició general per a acollir el quasi
inconcebible sobrepuig de felicitat que semblava anunciar se.
Per entendre’ns direm que els intersticis immesurables, els
intervals que separaven els esperits i llurs recíprocs requeriments o
missatges, s’estrenyien o s’escur aven fins a convertir se en
fraccions infinitesimals del zero absolut: tal era la prodigiosa
freqència i l’amplària abismal de les vibracions.
L’Oriol, com tots els altres, esperava el miracle del cel, que és en
rigor un miracle de miracles o un miracle miraculós.
Aquí el relator hauria de renunciar a donar un transsumpte de la
festa paradisíaca. Oh miserable i estantís llenguatge dels mortals
En un mot: el Senyor Déu es va fer present entre els benaurats.
uina bellesa, quina maestat més La Seva Voluntat va insinuar,
com d’amagat d’Ell mateix, un signe imperceptible en la direcció dels
Dons. encontinent es va obrar el prodigi
L’Oriol, l’ànima benaventurosa de l’Oriol, va sentir sobtadament
la pesantor a oblidada del cos, i la vigència de l’olfacte i del gust.
amb una precisió sobrehumana i cal dir ho sense massa delit,
va percebre en els seus narius, en la seva llengua, en el seu
paladar, transitòriament refets, l’olor i el sabor d’una cuixa
tendríssima de gall dindi farcit.
erc odoreda
arcelona 1 irona 1

A A E EA A
e ristin i tres contes arcelona 1

La albina va morir una nit tèbia, entre les ltimes estrelles i la boira
que puava del mar . Jo havia hagut d’obrir el balcó del menador , que
donava a l’eixida i feia corrent d’aire amb les finestres de la banda
del carrer, perquè la mort, de seguida d’haver se’m endut la albina,
em va omplir tota la casa amb la seva olor de flors podrides. Mentre
la albina se’m moria, o, assegut en una cadira baixa i a la claror de
l’espelma, la mirava sense parar. des del dia que havia caigut
malalta l’havia mirada així, cada nit, fins a la ratlla de la son.
M’estirava al costat de la seva febre i li veia els ulls tallats en ametlla
que em miraven sense mirar me i que brillaven com els ulls d’un gat
a les fosques. Em sentia acompanyat per l’escalfor d’aquella
malaltia llarga que de tant fer me tenir la casa tancada me l’havia
tornada humida i m’havia desenganxat el paper de les parets. La
albina, quan va morir, no tenia galtes, ni el damunt de les mans
carnós, ni els clotets als genolls que m’havien perdut. el seu ltim
alè me’l vaig beure, tot abocat al seu damunt, quan els ulls a li
sortien del cap, perquè s’anava ofegant, per robar li la mica de vida
que li quedava i que o volia per a mi. amb aquella vida acabada
dins la meva boca, vaig anar a obrir el balcó quan em vaig adonar
que la mort no se n’anava. A l’eixida hi havia una mena
d’encantament de sol i de boira i, entre aquell encantament i o, va
passar, giravoltant, una fulla de flor de gerani blanca. A la barana
que donava al carrer hi teníem els geranis vermells, que eren els
meus, i a la barana que donava a l’eixida, els geranis blancs, que
eren els de la albina. ot mirant aquella fulla de gerani vaig
recordar que havia esperat la mort de la albina mesos i mesos,
sempre espiant que els ulls se li tanquessin de son per despertar la:
perquè, per acabar la més de pressa, no la deixava dormir. Així que
sentia la seva respiració una mica més tranquilla, m’aixecava ben a
poc a poc, anava fins a l’armari, m’enfilava a la cadira mitana i
agafava la trompeta que hi tenia amagada a dalt de tot.
n matí, feia temps, mentre picava el marbre per fer els
tirabuixons de l’àngel, va entrar una senyora alta, molt prima, amb el
nas llarg i els llavis secs; al damunt dels cabells, mal posat, duia un
barret amb un ocell. Agafava la mà d’un nen vestit de mariner, que
estrenyia contra el pit una trompeta lluent i daurada, guarnida de
borles i de cordons vermells. Aquella senyora venia a encarregar
una làpida de marbre gris per a la tomba del seu marit; damunt el
nom i les paraules, hi volia tres crisantems de marbre blanc, drets i
l’un al costat de l’altre: el primer una mica més alt i el tercer una
mica més curt que el del mig. o volia de pressa. uan se’n va
haver anat, el meu amo, que li havia dit que deixaria l’àngel i li faria
la seva làpida de seguida, però no amb els crisantems sortint, com
si els haguessin deixats al damunt del marbre, sinó gravats i lligats
fent ram, em va dir que l’àngel corria pressa, que primer de tot
l’àngel. li vaig anar picant els tirabuixons. Cada vespre, quan
arribava a casa, deia a la albina que feia un àngel o sol perquè el
meu amo una vegada li va dir que o era un mal marbrista i que no
em podia encarregar una figura sencera. aquell dia de la senyora
dels crisantems, a l’hora de plegar, em vaig adonar que el nen
s’havia deixat la trompeta al peu d’una criatura agenollada, a mig fer.
me la vaig endur, per bonica, tota d’or i vermella. Perquè la albina
no em preguntés d’on l’havia treta, la vaig amagar a dalt de l’armari,
i no me’n vaig recordar més. Fins que una nit, mentre la albina
dormia, per castigar la dels seus pecats, vaig acostar la cadira a
l’armari, hi vaig puar , vaig agafar la trompeta a les fosques i vaig
bufar una mica, molt fluix. Vaig bufar més fort i aleshores va fer
aquell so mig gemec, mig crit de tristesa, mig msica de l’altre món.
Vaig sentir que la albina es movia, vaig tornar a deixar la trompeta
a dalt de l’armari i amb molt de compte em vaig ficar al llit. des
d’aquell dia, sempre més, quan la albina estava ben adormida, feia
gemegar la trompeta. La primera vegada que ho vaig fer, al matí,
esperava que la albina es despertés, mort de ganes de riure,
pensant que em parlaria d’aquell soroll estrany que a la nit l’havia
mig desvetllada. Però mai no em va dir que hagués sentit la
trompeta, i quan anava i venia del menador a la cuina o li mirava
l’esquena per veure si amb una mirada de punyal, espinada amunt,
li podia endevinar el més amagat del pensament, allà on el cervell té
un altre cervell petit que cull i guarda tots els secrets.
aleshores va comen ar la malaltia. Sempre al llit, sempre
estirada al llit, amb aquella veu prima que gemegava: Estic
cansada, estic cansada. una nit que o la mirava i la sentia
respirar amb molta calma, com deuen respirar els arbres, va obrir tot
d’una la boca, va treure una punta de llengua, i amb la llengua i els
llavis va fer el so de la trompeta. Li havia sortit per la boca el que
amb paciència o li havia anat ficant per les orelles. quan feia una
estona que s’havia mort va semblar que les galtes buides se li
tornaven a omplir i els llavis li van agafar forma de oventut i el cos
semblava que reposés ot aquest miracle abans que o anés a
obrir el balcó del menador que donava a l’eixida. mentre es feia
aquell canvi em vaig adonar del gat, estirat als peus del llit, i el gat
m’havia vist beure l’ltim alè de la albina, i el vaig agafar pel clatell
i el vaig llen ar lluny i al cap d’un moment a tornava a estar aagut
als peus del llit com si mai no se n’hagués mogut. De calent en
calent, la vaig vestir. Li vaig treure tota la roba, el vestit que duia
d’en à que havia comen at a estar malalta i que la feia lleta, però
que o no li deixava canviar ni per dormir, i tot d’una em vaig quedar
encantat davant la blancor de les cames de lliri. Li vaig passar una
mà per un genoll, la vaig fer rodar damunt l’os, i el gat es devia
pensar que ugava, perquè va estirar una pota i em va tocar els dits.
uan la vaig tenir vestida i pentinada li vaig tancar els ulls, li vaig
posar les mans creuades damunt el pit, una la hi vaig haver d’obrir
perquè estava tancada, però fort, i a l’ltim, amb molta pena, no sé
per què barreada amb una alegria de boig, li vaig tancar la boca a
poc a poc. Vaig sortir i em va semblar que el gat es quedava amb
ella, però devia seguir me perquè mentre la fulla de gerani baixava
es va aixecar dret per ca ar la abans que arribés a terra, però o era
més alt i la vaig ca ar al vol, i la fulla semblava una dent i feia olor
de dent de llet: la mateixa olor de la boca de la albina la primera
vegada que vam dormir unts . quan em vaig adonar del que estava
fent a tenia les tenalles a la mà, a era al costat de la albina i li
estava arrencant una dent del mig de la part de dalt, una dent tan
ben arrelada i tan dura que quan va seguir em vaig pensar que em
seguia la barra sencera. La vaig agafar; era neta i la vaig llepar per
treure el vermell que hi havia a l’arrel i me la vaig posar a la butxaca.
El gat ho va mirar tot i des d’aquell dia a no el vaig cridar mai més
pel seu nom, que es deia Mixu, i sempre més li vaig dir Cosme,
perquè Mixu era el nom amb què la albina l’havia bateat quan en
Cosme l’hi va regalar. quan vaig haver decidit que li diria Cosme,
vaig aixecar la faldilla de la albina morta, amb respecte, això sí,
molt, i li vaig passar el dit pel ventre moltes vegades, com si no
tingués altra feina, del melic a l’acabament; i quan em va semblar
que havia arribat l’hora que en Cosme sortia de casa seva per anar
a treballar, vaig tirar la faldilla de la albina avall i vaig sortir al
carrer, amb el gat que m’havia seguit, i vaig dir a en Cosme que la
albina era morta, i no es va poder tornar més blanc de desmai
perquè feia temps i temps que de tant pensar en la meva albina,
que mai no seria ni havia estat seva, la sang li havia perdut el color
vermell i se li havia tornat tota aigualida. Perquè en Cosme i la
albina s’estimaven. quan van venir els enterramorts i li van soldar
la tapadora de la caixa a flamarades, vaig pensar que allò era
l’infern i de tornada de l’enterrament vaig entrar a una taverna a
beure un vas de vi que fa sang, i quan vaig sortir de la taverna, tot o
ple de vi vermell i amb la dent de la albina a la butxaca, em va
comen ar a venir el somni blau. vaig entrar a casa seguit pel somni
blau. El gat em va fregar el costat del ventre per les cames i em va
fer entrebancar i li vaig clavar una bona puntada de peu. La lluna,
les estrelles, l’aigua que raava de l’aixeta, tot era blau, , ple del
somni, em vaig asseure davant la taula i vaig enraonar amb el gat i li
vaig explicar que la albina aviat seria només ossos, que tot el vestit
nou, de color de rosa, que li havia posat per enterrar la i que ella
s’havia fet per enamorar en Cosme, no trigaria un any a estar ple
d’ossos blancs de color de marbre d’àngel amb les ales esteses i els
tirabuixons ben pentinats. Li vaig ensenyar la dent. La va mirar, i va
tancar els ulls, i els bigotis se li van estirar; i tenia els ulls de color de
mel amb una ratlla negra al mig que li partia la mel, i al cap d’una
estona va tornar a mirar la dent, i o cada vespre li ensenyava la
dent, però un dia va estirar una pota perquè m’havia aupit per
ensenyar li la dent de la vora i va tirar la pota endavant tan de
pressa que la dent va anar per terra i es va amagar en un racó. Em
va costar de trobar la i vaig apallissar el gat, i per apallissar lo el
vaig ficar a dins d’una coixinera; i vaig foradar la dent i pel forat hi
vaig fer passar un fil gruixut, i sempre ugava amb el gat a ensenyar
li la dent i a tirar la enlaire quan ell acostava la pota per tocar la.
Jugant, ugant, un dia va obrir la boca i se la va empassar, però li va
quedar un tros de fil penant i o amb paraules dolces vaig procurar
calmar lo i quan el vaig tenir calmat vaig estirar el fil per fer sortir la
dent, fins que a l’ltim el fil, gastat i moll de saliva, es va trencar i la
dent es va quedar dins el gat que, quan era del néixer, en Cosme
havia regalat a la albina i que sempre seguia la albina per al
casa, per l’eixida i pel terrat. Vaig sortir al carrer a mirar les estrelles
blaves, desesperat d’haver perdut la dent, i el gat estava al meu
costat i mirava enlaire com o. El vaig ficar a casa i vaig tancar la
porta i em vaig posar a caminar i tot caminant anava dient: En
Cosme estimava la albina, en Cosme estimava la albi na, i ara la
albina és morta i, que sigui morta, m’agrada i m’agrada i
m’agrada. mai no s’havien pogut abra ar perquè entre l’un i l’altra
hi havia el marbrista que feia tirabuixons als àngels i tocava la
trompeta amagada per fer tornar boa la albina i anar la matant a
poc a poc i per poder la enterrar, sense dent, amb aquell vestit rosa
que s’havia fet una primavera perquè en Cosme tenia un gerani rosa
a la finestra del carrer. perquè la veiés passar per davant de la
seva finestra els diumenges al matí, tot anant a missa, amb un vel
dels més fins tacat i tacat de lluentines negres.
 Vaig comprar un peix cobert d’escata i me’l vaig menar fregit
amb tomàquet i ulivert. Vaig donar el cap al gat, i l’espina del mig,
ampla i dura, la hi vaig engorar a l’inrevés perquè les arestes el
punxessin si volia treure la fora. de seguida va comen ar a fer
sotragades i més sotragades per treure l’espina, i com més
sotragades feia més l’espina se li clavava a la carn rosa del coll, i al
cap d’uns quants dies, perquè tenia resistència, de tant voler treure
l’espina i de tant vomitar no res, va engegar l’ànima cap amunt i, de
calent en calent, tal com havia vestit la albina, el vaig obrir de dalt
a baix amb una fulla d’afaitar. , blanca com sempre, en un racó de
budell inflat hi vaig trobar la dent. La vaig rentar amb sabó i li vaig
passar moltes vegades els dits per damunt per tornar li tota la
lluentor, i a la nit vaig sortir a enterrar el gat, i vaig sortir cada nit per
veure quan s’acabaria allò de veure les estrelles blaves, i anava
carrer enllà fins que venien els camps i els fanals sense cases amb
la claror enlaire i els horts escanyolits amb les fulles de les cols
menades per les erugues i amb les rudes escanyades de pugó; i la
claror dels fanals sense cases també era blava. Vaig arribar a
pensar que tot era blau, no perquè o ho veiés blau, sinó perquè s’hi
havia tornat. preguntava als uns i als altres de quin color veien les
estrelles, i de quin color els semblava que era la lluna quan la veien
pelada i quan la veien amb el collaret. tots, després de mirar me
una estona com si els preguntés una cosa molt estranya, em deien
que les estrelles eren de color de bombeta i la lluna també. que
l’aigua que raava de les aixetes era de color d’aigua i prou. o
anava picant marbre. L’amo havia acabat l’àngel i o li havia acabat
els tirabuixons, i havia enllestit la làpida, i estava fent els plecs de la
faldilla d’una noia estirada morta, i els primers em van sortir mal
decantats i l’amo em va dir: d’en à que se’t va morir la dona encara
ho fas més malament La nit del dia que em va dir això vaig anar
més lluny que les altres, més enllà dels horts, més enllà d’on havia
enterrat el gat, més enllà de les cols i de les rudes. L’ltim fanal era
blau i li vaig tirar pedres sense parar, totes contra la claror blava, i la
nit era fosca, i quan feia hores que tirava pedres vaig ensopegar la
bombeta i la vaig fer caure a miques. aleshores em vaig asseure
d’esquena al fanal, sol i de cara a la nit fosca, i quan va sortir la
primera estrella i les finestres de les cases, lluny, a eren totes
apagades, de dins del negre de la nit i de l’olor dels ermots em va
arribar un miau, i un altre, i un altre, cada vegada més a prop, i de
dins d’un tou d’herbes altes va sortir l’ombra sense fer gens de
soroll. l’ombra que s’acostava era un gat molt gros, gros com tres
gats auntats, i les nines, quan a pensava que potser les hi veuria
blaves com les estrelles, les hi vaig veure de color de mel, de color
de mel vella, tota la mel separada de dalt a baix per una ratlla negra.
El gat em va passar pel costat i em va fregar el ventre pels genolls,
tres o quatre vegades perquè anava voltant el fanal. Em vaig aixecar
i vaig agafar el camí de tornada; ell em seguia, però quan vaig
arribar als primers horts em vaig girar i vaig adonar me que s’havia
fos. L’endemà, tot picant els plecs de la faldilla de la noia morta i
estirada, i escopint pols de marbre sense parar, a més a més de
pensar en la claror blava, pensava en el fanal sense bombeta i en
aquell gat. a la nit vaig tornar a anar fins a l’ltim fanal. Es sentia
cantar la tropa dels grills esparracats i boos. El gat gros va tornar.
o va venir de la terra perduda i de les herbes altes; me’l vaig trobar
al davant, amb els ulls de mel clavats en els meus, més negre que la
nit de les ànimes. cada nit va venir. Jo m’asseia contra el fanal,
esperava una estona mentre el vent s’enduia les fulles caigudes, i
tot d’una me’l trobava a tocar, quiet, com si fos de pedra. Em vaig
acostumar a ensenyar li la dent de la albina i, quan la veia, tot ell
se’m fregava contra les cames i feia rum rum sense parar i mirava la
dent amb aquells ulls de mel d’abella. l’ltima nit a el vaig trobar
que m’esperava. Em vaig treure la dent de la butxaca i la vaig fer
saltar sobre la mà plana, però ell, sense mirar la, va comen ar a
voltar el fanal i anava fent com una corda i a cada volta m’anava
lligant al fanal i, lligant i lligant, a cada volta em lligava més estret i o
sentia com si em lligués la vida per sempre, i el pensament se me
n’anava més enllà dels horts, camí del cementiri, i tornava i no
acabava de tornar entre els camps i el fanal sense bombeta, i o
mirava la nit al meu davant per veure si es feia blava, blava de
banda a banda i del darrera fins al davant; i amb el nus al coll i amb
un tros de llengua a fora vaig veure que es feia blava i tendra com
aquelles estrelles que la albina havia brodat en unes estovalles,
perquè la albina era brodadora i a més a més de brodar estrelles
blaves brodava lletres que semblaven flors i branques en coixineres
i llen ols, i el blau de la nit era blau com aquelles estrelles de fil.
lava; d’un blau com el blau dels ulls de la albina, que quan la vaig
conèixer li deia la noia dels ulls blaus i que mai més no m’havia
recordat que els hi tenia.
Pere alders
arcelona 11 1

AA TA E E
rnies de eritt oct arcelona 1

Poc després d’haver passat el coll d’Area, van venir me ganes de

contar la història de la casa i de la dona meva, i de tot allò que havia
perdut amb el miratge. Al meu costat seia un home vell; durant
quilòmetres i quilòmetres, havia conservat un mutisme gairebé
enemic dels qui l’acompanyàvem i tenia una mirada quieta, com si
els records de llum que conservava no es deixessin dominar per la
mobilitat del paisatge.
Vaig posar la mà damunt d’un dels seus genolls i em vingué un
calfred. Els sotracs de l’òmnibus s’havien aliat amb els seus ossos i
els vaig sentir sota el palmell, dansant al mateix ritme.
Escolteu: tinc ganes d’explicar vos un episodi Anava a dir un
fet de la vida real, però em fa por que a vós no us ho semblarà, com
als altres.
El vell girà el cap. ui sap si em va veure, perquè els seus ulls
seguien absents, malgrat que podia emmirallar m’hi.
Per què em va preguntar. afegí: Fa més de cinc anys
que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. uè hi podríem
guanyar
o ho sé. Potser consell vaig dir li.
(Això era fals, i la hipocresia, com sempre que en faig s,
m’envermellí les galtes. En realitat, el que cercava era referir aquella
cosa extraordinària, com ara).
El vell, que tenia les mans creuades damunt del puny d’un bastó
de nusos, va al ar ne una, per expressar n’estic segur que tant
li feia. n viatant de comer que seia davant nostre tingué un
desconcert ocasionat pels nervis. De primer, inicià el gest de treure’s
el mocador, però a mig fer ho es repensà, va encendre una cigarreta
i, després d’extreure’n dues glopades de fum, va llen ar la per la
finestra.
é, doncs; ho contaré sabia que a no podrien aturar me.
Jo sóc agrimensor. ing no m’ha preguntat mai, amb tantes
vegades d’explicar ho, per què tinc aquest ofici i, de bo de bo, si
alg es decidia a fer ho no sabria què contestar li. Potser és que
venim al món a cobrir vacants i cada un s’ha de resignar amb la que
li toca. i ha la vocació, és clar, però o hi crec d’una manera
limitada. Si, a l’edat de triar, la vocació decidís, hi hauria més
bombers i soldats de parada dels que fan falta.
V aig casar me així que es presentà l’avinentesa, i, com que en
aquell temps no tenia gaires maldecaps, el meu fou un casament
per amor. s cosa sabuda que la Providència vetlla en aquests
casos, i, tot ust acabava de prendre nou estat, un gran terratinent
contractà els meus serveis. na de les seves finques comprenia tres
muntanyes de prestigi europeu, i ell feia temps que tenia llogada una
brigada per a fer uns al aments, la naturalesa dels quals no
detallaré perquè he observat que això causa fatiga als profans.
s’esdevingué que la persona que dirigia els treballs va tenir
diferències, per una seva manera de fer, amb l’amo de les terres, i
aquest, que era un home irritable, va acomiadar lo. Aleshores, una
feli cadena de coneixences em relacionà amb el milionari.
Prenguérem acord i establírem un tracte mitan ant el qual o
m’obligava a viure, mentre durés la feina, en una casa enclavada en
la seva propietat.
La casa era de fusta, excepcionalment ben construda. n gust
despert havia tingut cura de fer la bonica, i ho era de veres; tot
l’exterior estava pintat de color roig indi, amb els marcs de les portes
i finestres blancs. La teulada Però no la descriuré tota perquè
cadasc podria treure de les meves paraules una impressió diferent,
i la casa en produa una de sola: vivint hi, els dies transcorrien com
una cinta d’amics. L’ambició per a les coses d’aquesta terra
s’esmortea i, en el seu lloc, una flama quieta mantenia quimeres
que no treien la son ni la gana.
La casa estava situada en una petita vall que servia de llit a un
riu com els que s’acudeixen a tots aquells que pensen en un lloc
ideal per a viure. El camí que hi portava feia solc en uns prats de
bon somni. Encara ara m’acluco d’ulls i ho veig tot com si ho tingués
parat damunt d’una taula meva, amb aquells colors i els moviments
que l’oreig donava a les fulles dels arbres i als trossos de cel en el
riu. encara ara, tot pensant hi, no em sé avenir que en un marc
com aquell pogués passar hi allò.
(El viatant de comer va al ar les espatlles i formulà una opinió
banal: o hi veig l’estranyesa, digué. n mateix escenari serveix
per al drama i per a la comèdia, o per a un repartiment de premis
escolars. Anava a explicar una experiència per illustrar nos, però
el vaig tallar amb la represa de la meva narració).
s curiós observar amb quina freqència la felicitat més
perfecta precedeix els mals moments. La meva esposa trobava
grats el lloc i la casa, i va adaptar se a una manera de fer domèstica
que servia tots els anhels; i així aconseguí que l’amor que li tenia
anés creixent.
V an passar uns mesos que no explico mai, perquè quan
s’estimula l’envea dels altres es comet una mala acció doble: fer
néixer un sentiment reprovable i, al mateix temps, trobar hi
complaen a.
V a venir un moment en què la feina em portava lluny de la casa.
Sortia de bon matí, a cavall, i recorria els quinze quilòmetres que em
separaven del campament de la brigada. , a desgrat que no podia
tornar fins al vespre, la reserva de benestar que m’havia
proporcionat, durant aquell temps, la vida de família m’acompanyava
a totes hores. s més (i heus aquí, per altra banda, un fenomen ben
conegut): després d’una orna da més llarga, les ganes de reveure la
meva llar i tot allò que significava em donaven una exaltació abans
desconeguda.
 Deixava la feina que encara era dia clar, i el cavall, no sé per
quin obscur instint, devia sentir necessitat de subratllar la meva
eufòria i emprenia un trot que a mi em semblava una collaboració
conscient a la meva impaciència.
A mi, la vista de la naturalesa i, en particular, els paisatges de
muntanya m’encomanen una barrea de lirisme i d’inquietuds
agràries, i al costat d’imatges que em semblen molt belles em vénen
idees de grans repartiments de terres. Feia camí alternant el
vaiverear d’aquests pensaments i omplint me els ulls amb la
gamma de verds que, seguint els corrents de l’estació, oferia canvis
subtils a una mirada experta. Cada vegada, abans de guanyar la
meitat del camí, m’aturava a contemplar la posta de sol i, després,
esperonava el cavall per vèncer les fites de la meva ruta: els tres
pins, la creu de terme, la caseta dels peons caminers, les runes de
la masia, la font i tots els heralds silenciosos dels meus retorns.
De lluny veia les finestres illuminades de la casa i la claror
rogenca que sortia de la xemeneia. A mesura que m’hi acostava
podia distingir la silueta de la meva dona en el marc de la porta; li
feia senyal amb un llum portàtil i ella al ava el bra per donar me la
benvinguda.
això cada dia. Enteneu Cal fer se càrrec de la vulgaritat
d’aquesta etapa per a comprendre la ustícia de la meva queixa i el
rigor amb què vaig rebre tracte de qui sap quins poders superiors.
o podia haver hi engany dels sentits perquè, per ofici, la gent de la
meva professió tenim l’habitud de mesurar la terra, i o sabia la
llargària del camí, llegia les seves corbes i desnivells i podria fer ne
el pla de memòria. quina explicació tindria, doncs, aquella cosa
fora d’s i costum que va passar m’hi Però a ho utareu
vosaltres
S’esdevingué després d’un dia particularment agitat. av íem fet
unes triangulacions que exigien grans despla aments; l’endemà
s’esqueia la festa d’un sant, i els poblets de les valls la celebraven
com la millor de l’any. Els homes de la brigada m’havien demanat
per assistir hi i els vaig respondre que no podien abandonar el
campament ni deixar la vigilància de les eines i dels instruments que
utilitzàvem. Però ho tenien tot previst: dos dels peons havien ofert
quedar se per establir unes guàrdies, i com que, de fet, la irradiació
de la festa abastava a una àrea molt extensa no podia fer hi
oposició.
A mi mateix va seduir me la idea d’aquell lleure i, aleshores, per
conciliar el concepte del meu poder de director amb allò que de
debò desitava, vaig dir los que si en el curs del dia acabàvem una
determinada tasca accediria a la petició.
reballàrem amb el delit del premi establert i vam aconseguir
allò proposat. Vaig mirar a les tendes mentre els peons i els
capatassos s’allunyaven cavalcant, i, després de donar unes
darreres instruccions als vigilants, vaig emprendre una tornada de la
qual em recordaré sempre.
Mai com llavors no havia sentit amb tanta for a la oia que
abans he intentat descriure. Era més tard de l’hora acostumada, i
una colla de circumstàncies contribuen a donar intensitat a les
meves ganes d’arribar. El dia anterior, la meva esposa se m’havia
planyut per primera vegada del temps que passava sola; me la
imaginava inquieta, recolzada al marc de la porta i fent un esfor per
albirar me. Em plaa intuir les paraules que ens diríem, el seu repte
per la meva tardan a i com o calmaria el seu enuig amb la nova de
la festa.
o sé si fou en virtut de la pressa que o li encomanava, potser
sense adonar me’n plenament, o bé degut a la seva capacitat de
comprendre’m, el cas és que el cavall comen à a galopar
insòlitament. Això fou l’nica causa lògica, amb una explicació
fàcilment compartible, d’alguna de les coses que van ocórrer: al cap
de poca estona de camí, en passar un revolt que voreava un
barranc molt profund, va esllavissar se un tros de marge i el cavall
perdé l’equilibri. Vaig tenir el temps ust d’arrapar me, no podria dir
on, herba o branca, i reguanyar el camí amb una contracció.
L’animal s’estimbà i no em quedava cap dubte sobre allò que li havia
esdevingut: coneixia prou bé el lloc, sabia que no podia sortir amb
vida de la caiguda i, a desgrat de tot, sovint em faig retrets per no
haver baixat fins al torrent a buscar el cavall, per tal d’acabar, si
s’esqueia, el seu sofriment.
 Però en aquells moments la contrarietat va fer me una ràbia
incontrolable i les meves preocupacions eren d’una altra mena. En
dia normal, hauria tornat al campament en recerca de nova
cavalcadura, però aleshores sabia que no n’hi havia cap i que
aconseguir els homes que les portaven em costaria gairebé tanta
feina com anar a peu fins a casa. Amb l’enfolliment que em donava
un despit que no sabia contra qui dirigir, vaig emprendre la marxa.
s estrany com un canvi, per petit que sigui, de vegades ens
presenta l’altra cara de les coses que ens són familiars. La terra que
trepitava, els marges i els arbres, sota la mita llum del capvespre
que tantes vegades els havia posats sota els meus ulls, em
semblaven diferents. no voldria que això que us dic donés la
impressió que, en virtut d’un estat d’esperit especial, pogués
explicar se el que succeí; tenia una noció ben clara del lloc on era,
de la distància que havia recorregut, de la que encara faltava i,
sobretot, amb una precisió que em donava el costum del treball, la
relació existent entre el ritme dels meus passos, els minuts que
transcorrien i cada metre que em calia fer.
De sobte vaig adonar me que tenia el turmell dret adolorit i que
això em destorbava la marxa. Veia que no havia sortit illès de
l’accident i només podia atribuir a l’excitació el fet de no haver me’n
adonat fins aleshores.
o podia explicar el meu neguit. s difícil fer se’n càrrec ara, tal
com estem, ben asseguts i acompanyats, amb la claror del sol que
ens vetlla. De vegades, algun interlocutor m’ha fet l’observació que
no era cosa per amonar s’hi, que, després de tot, seria raonable
sentir una satisfacció dominant pel fet d’haver me ben deslliurat d’un
pas que em podia reservar a mi la sort del meu cavall. Però o li he
preguntat i ho pregunto ara: s heu trobat mai a ple camí, amb la
nit a punt de cloure’s i el silenci de grans boscos que us espera,
amb l’obsessió que una persona estimada passarà una angnia que
no podeu aturar amb cap avís. tot això amb un sofriment físic que
em privava de seguir la pressa del meu anhel i un pressentiment
indefinible que tractava de posar alerta el meu esperit.
V a fer se fosc i o seguia amb la voluntat d’accelerar el pas
cada vegada més comptant les hores que em caldrien per a cobrir
les etapes conegudes: els tres pins, la creu de terme, la caseta dels
peons Vingué un moment en què clavava obstinadament la vista
en la foscor del cel, perquè la identificació de les ombres a banda i
banda del camí feia més persistent el record de la distància i del
temps.
així, amb la mirada alta i perduda, és quan vaig veure la ratlla
de la llum. Fou cosa d’un instant: la sorpresa de la ratlla, la revelació
immediata que es tractava de la caiguda d’una estrella i la
reminiscència supersticiosa que m’obligà a formular el desig de
trobar la casa i l’esposa esperant me després del primer tombant del
camí.
Per oc, gairebé tothom ha procedit d’una manera semblant a la
contemplació del fenomen. Per oc, després del vague impuls
respectuós que em féu aclucar els ulls per donar més for a a la
petició, vaig acordar que fingiria creure trobar realment el que havia
demanat al final d’aquella corba, que després concediria a una altra
corba una virtut semblant i així, escur ant les etapes encara que les
multipliqués, potser distrauria la meva inquietud.
Això és el que pensava. Però en el lloc assenyalat vaig veure
els rectangles illuminats de les finestres, la claror roa de la
xemeneia i, retallat a la porta, el perfil que o estimava tant.
na mena d’estupor em va impedir de meravellar me massa.
Amb el llum vaig fer el senyal de sempre i ella al à el bra amb el
gest acostumat. En atansar m’hi, recordo que vaig preguntar: uè
feu, en aquest lloc, tu i la casa.
o m’atrevia a passar la llinda; la meva esposa va donar a la
seva abra ada un aire més protector que mai i féu com si
comprengués qualsevol cosa que a mi pogués passar me. Volgué
saber si havia treballat gaire aquell dia, i, en respondre li que sí, va
dir me que em tranquillitzés , que aleshores no havia de tenir altra
preocupació que el descans.
Per tal d’aclarir de seguida una situació tan singular vaig dir li la
veritat: que el lloc on ens trobàvem era almenys vuit quilòmetres
lluny de casa nostra i que o havia desitat d’ésser hi més aviat en
veure caure una estrella.
 Casa nostra és aquí, contestà amb veu serena, on som tu, o
i la nostra llar. Per desenganyar la vaig mostrar li la banda de
ponent, on una levíssima claror retallava el perfil d’una muntanya.
L ’has vist mai, el coll d’Area, des del portal de casa.
Ella va mirar sense fer cap esfor i digué que l’endemà, amb
claror de dia, tindríem més elements per a discutir ho. ot seguit
s’interessà pel cavall i, quan li vaig haver explicat la desgràcia, em
passà la mà pel cap. ’has fet mal. o és el que et penses. ue
un cop qualsevol m’hagués afectat l’enteniment seria una explicació
massa fàcil.
Jo em resistia a entrar perquè una preocupació tota natural
m’anava dominant. Mira la taula parada, em digué ella. i ha un
sopar que t’és grat. Sents l’olor.
s clar que hi veia i hi sentia Però m’era impossible distreure’m
menant de gust i, després, anar a dormir i reprendre la cavillació
l’endemà. Perquè, si la realitat de la meva vida era allí, quina ficció
hi havia tan forta al capdavall dels vuit quilòmetres a la inversa: si
allà a baix hi havia la veritat i el bon curs de les coses, què
representava el miratge
V aig dir que no trobaria repòs fins després d’haver fet tot el
camí, deixant de banda els miracles, i que em calia prosseguir
sense entretenir me gens. Ella volgué acompanyar me, i m’hi vaig
negar: u queda’t aquí, vigila això’ i espera’m. Sigui el que sigui, a
et vindré a dir alguna cosa. Va posar se a plorar i va allargar me
una agulla amb un camafeu que o li havia regalat. é, va dir.
Porta aquesta penyora del meu amor; no te’n separis i que la
contemplació et recordi la meva espera.
(El viatant va demanar me, qui sap per què, detalls sobre
l’agulla. Vaig mostrar la hi i ell se la mirà breument. Allò que no
entenc, digué, és que si el vostre desig era trobar la casa allí no
us resignéssiu amb la seva satisfacció, tot derivant ne alegria. Vaig
dir li que tothom ha desitat de volar amb el propi impuls una vegada
o altra, però que si alg, batent els bra os, aconseguís elevar se
uns quants metres, voldria tornar a terra de seguida).
n frenesí inexplicable guiava els meus passos. A intervals
tombava el cap i veia les clarors de la casa que s’empetitien per
l’allunyament fins que un petit turó les féu desaparèixer. En aquell
moment, vaig alentir la marxa; un retorn del seny despert va donar
vida a les reflexions i vaig comen ar a creure que després de tot era
possible que un estat físic especial alterés d’aquella manera el meu
esperit. Sense deixar de caminar em passava la mà pels cabells, pel
front, pertot arreu on una lesió no descoberta em pogués lligar
l’enteniment, amb l’esperan a ben mesquina que, amb la
clarividència, em succeiria la mateixa cosa que amb el turmell:
localitzaria de sobte un punt dolorós i podria alliberar me del vel.
Però no hi ha ning que amb el simple oc del pensament alteri
el seu destí, i el meu havia entrat en un giravolt implacable. uan
m’anava auda nt amb més for a la idea d’un trastorn passatger
ocasionat per la caiguda, el feix de llum que em precedia dibuixà el
basament de la creu de terme. Vaig al ar el llum, vaig repassar el
contorn de pedra i, perquè no hi hagués engany dels ulls, vaig
repassar la mà pels relleus de la taula amb tanta insistència que els
palmells em quedaren adolorits molta estona.
Era important d’establir la veritat de la seva presència, perquè
la creu estava situada en el lloc més alt i gairebé a la meitat del meu
camí dels altres dies. Girant me m’havia d’ésser possible de veure
les finestres de la casa que acabava de deixar. Però es necessitava
coratge per a fer una comprovació el valor de la qual coneixia tan
bé, i van transcórrer uns quants minuts abans no vaig decidir me a
fer la. mireu si tenia raó o, i fins a quin punt no havia estat víctima
d’un engany dels sentits, que els punts de llum eren allí, marcant la
casa en un pla per sota el lloc on em trobava i en el qual ni aquell
matí ni mai no hi havia hagut sinó l’herba i la terra.
Em vingué un cansament total. Vaig asseure’m sota la creu, per
veure si podia ordenar les meves inquietuds; volia tornar a casa,
però on era el meu retorn: a l’est o a l’oest del camí Volia seguir
endavant, però això no em portaria el repòs de l’ànima, fos el que
fos allò que trobés al final de la ruta de cada dia. Si hi havia la casa
voldria tornar al lloc que acabava de deixar, i, si no hi era, quelcom
s’hauria trencat per sempre, perquè per a mi la vida de família
estava composta per esposa, casa i paisatge, i l’alteració d’un sol
d’aquests elements destruiria l’equilibri que em tenia enamorat. Em
veia fent i desfent per sempre aquell camí, trobant qui sap què a
cada extrem i sense poder fixar el valor de les troballes. ncapa
d’emprendre una lluita semblant, vaig anar me’n a ciutat amb
l’esperan a que algun amic o conegut em donaria consell. Però fins
ara ning no ha sabut fer ho, i o, de tant en tant, vinc aquí amb una
nova empenta, creient que podré aclarir ho tot, però es presenten
novament els dubtes i acabo per recórrer una vegada més, com a
fugida, al parer dels altres. uè creieu que podria fer
El viatant digué que era difícil: un cosí seu al qual havia passat
una cosa que, sense ésser igual, també creava dificultats, la família,
després de reunir se, l’havia enviat a Amèrica.
el vell, que durant tota la relació havia mantingut el seu
mutisme, va mirar me i digué:
Els oves viviu en una mena de plat de poc fons i tot va bé
perquè us hi ofegueu. Això que us sembla tan extraordinari ha
passat milers i milers de vegades i cadasc adopta la solució que va
més d’acord amb el seu temperament, com en totes les coses. n
poeta acceptaria allò demanat i obtingut de l’estrella, i la casa a mig
camí hauria estat casa seva, amb eliminació de tota altra. n home
de preparació científica, per exemple, sigui el que sigui allò que es
presenta mentre camina, troba la seva casa allà on sap que ha
d’ésser, al capdavall dels quilòmetres que calguin. D’acord amb
aquestes reflexions, podeu multiplicar exemples i triar
L’òmnibus arribà a la parada final. En acomiadar me, no vaig
poder reprimir l’efusió: vaig abra ar el vell i li vaig donar les gràcies
per les seves paraules.
Vaig llogar un cavall i, als defores del poble, a l’encreuament de
camins, em vaig aturar un instant davant l’indicador per llegir el rètol:
V all d’Area, mentre acaronava el camafeu. Ja anava a fuetear el
cavall quan tot de preguntes em turmentaren novament. Perquè, fins
a quin punt em sentia poeta o agrimensor O bé, quina altra cosa
podia ésser en el fons, que em pogués assegurar una tria
afortunada
alvador Esriu
anta oloma de arners 11 1

PE EOTE A AAA T
ridn erint rotesc 1 revisions 1 1 1 1 1
1

o és burla ni pedanteria. o és, sobretot, pedanteria,

assegurava el culte i sensible Miravitlles. Jo tampoc no sé hebreu i
espero que el nom desconegut no us espantarà: això és tan sols el
que pretenc. Com se us gla aria la rialleta indiferent, si ho sabíeu
Per contar vos la meva topada amb araat compto, però, amb la
vostra ignorància, una bona aliada.
ix, protestaven veus. El narrador prosseguia: Algun curiós,
estimulat, si consultava amb presses qualsevol diccionari, diria, tot
esgarrifant se: araat en aquests temps Mentida, no admetem
fantasies medievals. i ha espectres tan llunyans, tan aliens a les
nostres vides, que en desitgem fins a extrems morbosos el contacte,
la presència impossible: Jo, o mateix deleava des de sempre de
topar me amb araat, sentia la fascinació de la seva llegenda. vet
aquí que araat em parlava de sobte, des de la boca d’aquella dona.
araat, l’antiga, la bandeada , l’odiosa, que es rabea en podridures
infinites. Sí, també aleshores, latent, a un pas. De sobte, la revelació
crua, un sol d’horror que sortia de la boira d’una llàstima distreta.
araat, la goluda, a un pas, esperava de saltar contra mi des de la
boca d’una dona miserable, i o, esbal at en l’agonia de defugir la,
cridava en el meu auxili una flaca i intil ciència de pot. orror nu
davant el mirall de araat, des d’on ella celebrava, tot espiant me, el
triomf del seu prestigi millen ari. Cap emoció més sucada en el brou
de desferres literàries, us ho afirmo, que la de la meva topada amb
araat. Poesia forta, brutal, clara. araat, allí present, i o, al davant,
ert, sol, abandonat i bo. Secundina Llopart, que presenciava
l’escena sense endevinar ne significances, compadia efusivament,
físicament, la dissortada. Se li atansava, la petoneava, no sabia que
parlava amb araat. ue lluny l’Edat Mitana, que lluny la tria
blasfema de Joinville, que un sant va perdonar, una escollida que les
vostres orelles d’estètica d’anemone o de taparot no escoltarien.
araat, amb tot, a un pas, sortida sense motiu, sense lògica. Forta,
desvergonyida de putrefacció a l’esglaiadora llum del sol.
ou Ciceró, admiraven murmuris sorneguers.
L’orador continuava:
també, és clar, al meu davant, la víctima, una dona de veu
encara bonica, que araat no havia de respectar. na pobra
treballadora, mare de molts fills petits. Ja un procés de calvari, i ella,
enganyada, no en sabia la fi. La dona repassava els dies llargs de
misèria, contava i no acabava: un calvari i una vergonya social, amb
una excepció a favor meu, que us la denuncio. rista, plorosa, la
dona ignorava el seu lligam amb araat. Secundina Llopart la
consolava efusivament, físicament. Si li hagués tradut el nom El
secret, a punt de rodolar me de la gola: compte, aquí, araat. uin
bot que hauria fet Secundina uè s’esdevindria de la seva
compassió efusiva, física, sorollosa El crit, una boca, araat. Però
també una malaurada sola, plorosa, trista, humana.
Així, no vas revelar el secret li preguntava alg.
o, vaig preferir d’allargar la mà a araat, va respondre, molt
dintre el seu agrat paper , Miravitlles. Li vaig allargar la mà, tot i que
recordava les paraules de Joinville. eroisme, autodomini,
literatura Sigui el que es vulgui, que em serveixi, mentre m’arriba
l’hora de lloar santa Maria, d’equilibrar la balan ada de tantíssims
mancaments. Entretant, no vaig parar de rentar me, durant dos dies,
fins encetar me’l, el palmell contaminat. ansen deia que el primer
enemic de araat és el sabó.
 tant, el sabó, ponderaven uns quants conscients
incondiciosos.
Exageres, dramatitzes, desinflava, introdut de trascantó, el
doctor Robuster i ramusset, només llicenciat en Medicina. El perill
de contagi de l’autèntica araat (perquè no oblidis que és un mot
for a imprecís i ambigu i, a més, for a difícil de transcriure’l amb els
adequats diacrítics) ha estat en totes les èpoques molt relatiu.
D’altra banda, ara és un problema gairebé resolt del tot, ho pots ben
creure. Amb diaminodifenilsulfona o qualsevol altra substància
equivalent. La meditació s’ha d’ordenar, però, com és notori, amb
una extrema prudència.
s’administraran, si hi ha reaccions agudes o en casos rebels,
corticoides, va contestar, molest, l’enciclopèdic Miravitlles.
Accepto que les ltimes tècniques han canviat de socarel
l’assumpte. Però la meva anècdota és vella d’uns quants anys,
encara que ni avui no em faria cap gràcia que araat m’atrapés, va
afegir, amb un seny modèlic, mentre els llecs contertulians, divertits i
venats, exclosa en la curta i honorable controvèrsia tota
propaganda de laboratoris, s’adonaven amb cruel lucidesa que la
història edificant havia acabat en cua de peix.
anuel de Pedrolo
’Aran 11 arcelona 1

E TAO OT A
rdits ns arcelona 1

Ja era tard, potser una mica més de les deu. Però Jim Serat es
podia permetre aquest luxe: venia a ésser una mena d’institució
nacional. ell n’estava conven ut. Se sabia gairebé de memòria les
obres completes fins ara de Micey Spillane, Miey Roscoe i
Adam night, entre altres, cosa que donava, no cal dir ho, una gran
perspectiva al seu treball de private eye. ot això, però, aquell dia
no havia de servir li de res.
Dutxat i meticulosament afaitat, es va fer unes torrades, es bullí
un ou i, després de preparar unes tasses de cafè, esmorzà
tranquillament, mentre encenia la primera cigarreta del dia. s a dir:
la primera, se l’havia fumada cap allà a les tres, abans de ficar se al
llit. Però per a Jim Serat, amb molt bon sentit, el dia comen ava en
llevar se i s’acabava en el moment de capbussar se entre els
llen ols.
Per la finestra, sense finestrons, que donava a Right Street,
entrava la claror radiant d’un dia sense nvols, absolutament
primaveral. A l’altra banda de carrer es podien distingir tot d’altres
finestres obertes a través de les quals les habitacions s’amaraven
de l’hàlit vegetal que muntava dels arbres afilerats al llarg de les
voreres.
 Val a dir, però, que Serat no posava atenció ni en l’espectacle
visual, després de tot anodí, ni en les flaires acostumades. Mentre
esmorzava i fumava alhora, amb un dinamisme típicament americà,
tenia encara prou mans per a girar les pàgines del voluminós
periòdic. en entès: llegir lo, gairebé no el llegia: els titulars i prou.
Si alguna vegada parlaven d’ell, a era una altra cosa. La seva
vanitat, ben natural, aleshores l’obligava a no perdre’s ni una
paraula. Avui, però, el seu nom no es veia per enlloc i el periòdic
aviat va quedar enllestit. Serat s’aixecà, se n’anà fins a la cuineta i
es va vessar una altra tassa de cafè. Se’l va beure voluptuosament.
Després va donar un cop d’ull al rellotge i li va semblar que a era
hora de passar per l’oficina de rànsit Avenue. Abans, però, li calia
fer una visita professional i, per tal de no perdre temps, va agafar el
telèfon i marcà el nmero del despatx. Molly a devia fer estona que
era darrera la seva màquina d’escriure.
Però ning no va contestar a la seva crida. Aparentment, s’havia
equivocat: Molly encara no era a l’oficina, cosa sense precedents.
Refusà, però, de capficar s’hi, tornà a deixar l’auricular, es posà
l’americana i abandonà el petit departament, al cinquè pis.
Mai no tenia la paciència d’esperar l’ascensor, de manera que
com cada dia davallà les escales a peu, de dues en dues, perquè
encara era ove i desbordava de vitalitat.
Ja a baix, travessà el vestíbul, desert, i sortí al carrer. s a dir
o era el carrer
Es va aturar en sec, plantat dins d’una altra entrada molt
semblant a la que acabava d’abandonar, perquè totes les cases del
carrer eren gairebé iguals. nstintivament, es va girar i mirà a
qualsevol indret
Cosa curiosa: entre ell i el vestíbul de l’edifici on habitava, només
hi havia un llindar, el qual era al mateix temps el llindar de la casa on
acabava de penetrar. nexplicable.
Perquè ho era, es va treure el paquet de Camel de la butxaca i
es posà una cigarreta a la boca, sense encendre la, mentre tractava
de pensar desesperadament. Però no calia pensar hi gaire. La cosa
era ben clara: el carrer havia desaparegut
V eam, veam es va dir , per tranquillitzar se.
 Perquè, és clar, allò era impossible. o podia ésser que en haver
abandonat l’entrada de la casa que habitava es trobés directament a
l’entrada de la casa del davant. L’evidència, però, era l’evidència. , a
menys que tots els seus sentits el trassin
Va retrocedir algunes passes i tornà a posar se al seu propi
vestíbul. res, ni una sospita de carrer entre les dues entrades.
Però el carrer hi és, es va dir. ot i no haver ho observat
conscientment, sabia molt bé que, mentre esmorzava, a la seva
cambra hi entrava la llum del dia, fins i tot un petit raolí de sol. Allò
volia dir que més enllà de la finestra s’estenia un espai obert. n
espai verament obert, perquè l’edifici fronter era tan alt com aquell
on vivia. Doncs, si les dues cases haguessin estat tan untes com
ara semblaven estar, ell no hauria vist llum de cap manera: la seva
cambra hauria estat a les fosques
La perplexitat el tenia allí, indecís, mirant ara a una banda,
després a l’altra. el pitor és que estava sol, que allí no hi havia
ning, absolutament ning amb qui compartir aquell estrany estat de
coses, amb qui fer si més no un comentari, sempre reconfortador.
Estava sol, com si tothom hagués desaparegut. i el liftier no hi
havia, observà aleshores.
Me’n vull convèncer murmurà de sobte, prenent una decisió.
Entrà a l’ascensor i el posà en marxa. ns segons després
l’abandonava al seu propi replà i entrava com un cop de vent a la
seva cambra. no s’havia equivocat: l’habitació era plena de llum.
S’apropà a la finestra, l’obrí i va treure el cap. Perfectament: allí,
uns quants metres sota seu, hi havia el carrer, i a l’altra banda les
cases d’aquell costat, tot ordenat i normal com cada dia O no. o
ben bé. Perquè hi havia una cosa diferent: pel carrer no transitava
ning, ni vehicles ni vianants. Senzillament, estava pelat, cosa que
ell encara no havia vist mai, perquè Right Street era una artèria
important, animada de nit i de dia.
Però en fi, això tenia relativament poca importància. L’important
era que les coses essencials seguien existint en la forma
tranquillitzadora de sempre. La casa, el carrer i les cases del
davant.
uè li havia passat, doncs
 Llan à la cigarreta que duia a la boca, encara sense encendre, i
tornà a sortir de l’habitació. L’ascensor seguia al seu replà i aquesta
vegada l’utilitzà per baixar.
ns segons després, en travessar el vestíbul, per la foscor
relativa que venia de la banda de la porta, va comprendre que la
situació, aquí a baix, no havia pas canviat. ara observà una cosa
que de primer no havia remarcat: si l’entrada era illuminada, era
perquè hi cremava el llum elèctric.
ndecís, però segur del que passaria, avan à un cop més cap a
la porta. Allí s’aturà de nou, observant la noia que hi havia al vestíbul
de la casa frontera. o recordava haver la vista mai, però tot seguit
utà que era una noia plaent. Allò que no era tan plaent era la seva
expressió. Perquè també ella, segons li semblà, acabava de
descobrir l’absència de carrer entre les cases.
En sentir lo, s’havia girat i ara es contemplaven tots dos.
Després d’uns moments de silenci, ella preguntà:
Però què passa
Potser haurien calgut uns altres mots per a expressar
degudament l’insòlit d’aquella situació, però per altra banda la
mateixa enormitat de la cosa feia poc menys que impracticable de
reaccionar hi amb altres paraules que les usuals quan quelcom,
sense meravellar nos, ens estranya. ell va contestar amb la
mateixa simplicitat:
o ho sé.
ots dos van mirar al seu entorn, com si haguessin perdut alguna
cosa, fins que ella va dir:
el carrer
Ell s’arronsà d’espatlles.
Jo diria que el carrer segueix al mateix lloc explicà després
d’una pausa. Si més no, mirat des de la finestra
La noia se’l mirà com si no ho comprengués.
V oleu dir que
Sí, acabo de treure el cap per la finestra i he vist el carrer
Aleshores com s’explica
De cap manera.
era veritat.
 Però va tornar ella, si existeix des de dalt, també ha
d’existir des d’aquí a baix
ormalment, sí.
uè voleu dir , normalment
V ull dir que sí, que no pot pas existir i no existir al mateix
temps. Però
La clau de tot l’afer estava darrera d’aquell però. Ella no
semblava admetre ho de bona gana:
Coses d’aquestes va dir no poden passar .
Potser no va acceptar ell. El cas, però, és que, no podem
sortir n moment exclamà. i ha la porta de darrera
Sense necessitat de confabular se prèviament, tots dos s’hi van
encaminar. Van rodear la caixa de l’ascensor, seguiren el passadís
que s’enfonsava cap a les entranyes de la casa i, després de trencar
cap a la dreta, van arribar davant la porta. Com solia, estava
tancada, però podia obrir se fàcilment per la banda de dins.
A l’edifici que per aquella banda els feia front, ning no devia
encara haver pensat en aquest recurs, perquè aquella porta era
closa. Això sí, no deixava el més petit espai que permetés parlar de
carrer entre les dues cases. ambé per aquell costat els edificis
s’havien unit.
s curiós va dir Serat.
Com que ho va dir amb un posat molt reflexiu i no gens amonat
en aparen a, ella se’l va mirar:
s ho sembla preguntà.
Sí féu ell. Perquè, com podeu observar, aquí hi ha dues
portes, per bé que les cases siguin unides: la nostra porta, ara
oberta, i la de l’edifici fronter, tancada
bé.
bé: a l’altre costat i assenyalava cap a la porta principal
només n’hi ha una. s a dir: de porta, no n’hi ha; només un llindar, el
mateix per a tots dos edificis Em pregunto si això vol dir alguna
cosa
Però ella no tenia paciència ni humor per a aquestes
especulacions.
 Ah, i què importa això El que caldria és mirar de sortir d’aquí.
Això és com una trampa
Ell va reflexionar llargament amb el seu cervell entrenat a
descobrir sortides als laberints més complicats.
Com us he dit va fer al final, mirant des de la finestra he
vist el carrer. Ara em pregunto si pel sol fet que alg mira torna a
existir efectivament vull dir aquí a baix. Perquè, és clar, mentre
mirava per la finestra, era dalt i no sé el que passava aquí
Va callar, mentre la noia respirava sorollosament.
Escolteu v a reprendre ell tot seguit, podríem fer una cosa:
vós us quedeu aquí mentre o me’n vaig a mirar per la finestra
La noia no semblava gaire entusiasmada. Potser li feia una mica
de basarda, ara, quedar se sola en aquell edifici que semblava
desert.
o us agrada preguntà ell. Si el carrer reapareix, podreu
sortir
Sí va dir ella. Però i vós
Ell es mostrà a l’altura de les circumstàncies:
o us amoneu per mi; estic acostumat a tot. D’altra banda,
més val que surti un de nosaltres que cap Oh, i ara que hi penso,
potser també em podreu audar
Com
uan fa una estona he mirat per la finestra, he observat que al
carrer no hi havia ning
Ella badà la boca.
uè dieu
El que sentiu: no hi havia ning. ara se m’acudeix que si
aquest carrer reapareix mentre alg el mira també podria ésser que
seguís present mentre alg el trepita, compreneu
Ara la noia estava tota excitada.
Sí, sí, és veritat va dir. Voleu dir que o podria quedar me
al carrer per tal que aquest seguís existint quan vós baixéssiu
Exacte
L’entusiasme de la noia, però, cedí amb la mateixa rapidesa amb
què havia aparegut.
Però no pot ésser va dir. i una cosa ni l’altra.
 Però no costa res de provar ho replicà Serat.
enia tota la raó, i ella hi va convenir. Mentre s’adre ava altre cop
a la porta davantera, ell muntà novament a l’ascensor, fins a sortir al
seu pis. Com l’altra vegada, es precipità a la finestra: el carrer era
allí, sota seu, tan desanimat com abans.
n instant després, però, hi va distingir una persona: la noia.
Doncs era veritat El carrer era incapa de negar se mentre us el
miràveu
Ella aixecà el cap i estudià les finestres fins a descobrir lo. Ell es
va abocar enfora i aixecà el bra . Aleshores ella el va veure i
correspongué a la salutació. Per senyals, Serat va indicar li que
baixava, abandonà la finestra, sortí de la cambra i es posà altre cop
a l’ascensor.
A baix, però, l’esperava una amarga desillusió: el carrer havia
desaparegut de nou. Després de l’èxit de la primera part del
programa, estava tan conven ut que tot passaria tal com ho havia
imaginat, que el seu desencís fou veritablement aclaparador.
Durant llarga estona es va quedar tocant el llindar, sense saber
què fer ni què decidir. o es va tornar a moure fins que se li acudí
que la noia devia seguir al carrer, esperant lo.
Aleshores va refer el traecte fins a la seva cambra.
Potser se n’ha anat es va dir mentre s’encaminava a la
finestra.
Però no. Ella seguia fidelment a la vorera, ara mirant cap al
portal de la casa, aquell portal que des de dins no existia.
Per tal de cridar li l’atenció, Serat es posà a cridar, però la seva
veu no devia arribar a baix de tot, perquè ella no tornà a aixecar el
cap. Aleshores el xicot es retirà altre cop a la cambra i mirà al seu
voltant. Va agafar el primer obecte que li caigué sota els ulls: un
cendrer de cristall, bastant pesat per cert.
Amb aquest obecte a les mans, s’abocà altre cop a la finestra.
Després de comprovar que ella seguia atenta a la porta, el deixà
caure espai avall.
Va veure com la noia es sobresaltava pel soroll. Però l’obectiu
de la maniobra era atès: ella mirà cap a la finestra.
 Amb tot de senyals, va indicar li que no podia sortir, i ella devia
comprendre ho perfectament, perquè tot seguit la va veure adre ar
se a grans gambades cap a la porta de l’edifici.
o, no va cridar ell en comprendre la seva intenció.
Però la xicota a havia penetrat a l’entrada. Serat també s’hi va
precipitar. ns moments després, es trobaven tots dos al costat del
llindar.
uè ha passat preguntà ella.
o he pogut sortir . Però no havíeu d’haver tornat a entrar
Per què n de nosaltres sempre pot sortir digué ella,
plena de bon sentit.
Sí, és clar. Però ara Escolteu féu ell. uan heu tornat a
entrar, què ha passat
Com voleu dir , què ha passat
Sí. eu vist com el carrer desapareixia, com les cases
s’auntaven
Ella denegà amb la testa.
o he vist res. En el moment que he posat el peu aquí a dins,
tot ha quedat com abans, com si el carrer mai no hagués existit
Ell es va passar la mà pel front i es va treure una altra cigarreta.
’oferí una a la seva companya i tots dos van encendre.
o sé què pensar va dir a l’ltim.
L ’estrany féu aleshores ella és que es diria que estem sols
a l’edifici, potser fins i tot a la ciutat
Sí assentí ell. o hi havia pensat, però és veritat que
Però potser els passa alguna cosa es va interrompre.
Donà mita volta, sobtadament, i s’adre à a grans gambades cap
a la primera porta que es distingia dins la casa: el pis de l’encarregat
de l’edifici.
Va trucar i no li contestà ning. nsistí, amb el mateix resultat.
Aleshores féu girar el pom. La porta es va obrir, i Serat, seguit de la
noia, entrà al departament.
Miauhull cridà. Miauhull
Però Miauhull no hi era, com se’n va convèncer després
d’examinar les habitacions.
 Sense dir una paraula, van tornar a sortir i van emprendre una
recerca al llarg, a l’ample i a l’alt de l’edifici. Va resultar que ells dos
eren els nics vens que hi seguien.
o ho entenc va haver de tornar a exclamar Serat. A
menys
Es va mirar el rellotge, que ara a assenyalava quarts de dotze.
A menys digué ella.
s una mica tard explicà el xicot. ormalment, en aquesta
hora, què dic, a l’hora que m’he llevat, les deu tocades, a tothom és
a la feina
Però no tothom treballa li féu observar ella. Miauhull no
té per què sortir. el liftier
Sí, sí va convenir Serat. Ells hi haurien d’ésser , és clar
na contestació, d’altra banda, que no els audava en res a
l’aclariment del misteri.
Però o va deixar així, perquè ni sabia què volia dir .
Podríem mirar l’altra casa suggerí aleshores ella.
Sí.
uedava encara aquesta esperan a. s a dir, esperan a de
què Potser no d’esbrinar res, però sí de descobrir que no eren ells
les dues niques víctimes. Esperan a, en tot cas, que quedà
defraudada una hora després, quan tampoc en tota l’extensió de la
casa vena no van trobar rastres de ser vivent.
ara digué ella en acabar .
Ell estava tan exasperat que es va plantar a riure.
pensar que la meva feina és resoldre enigmes
Com que ella l’esguardava, va afegir:
Sóc investigador privat
Per què no fem una altra cosa suggerí aleshores la noia.
Jo miraré per la finestra i vós abandonareu l’edifici
de què servirà En aquest cas, vós en restareu presonera.
Però vós, a fora, podeu descobrir quelcom que expliqui aquest
misteri Sempre ho fareu millor que o
A ell, la idea el va seduir tot seguit.
Sí, per què no va fer . Molt bé, sortiré. Però no tindreu
por, sola
 Ella s’arronsà d’espatlles.
Me la passaré va dir .
Magnífica noia o us mogueu de la finestra li recomanà
aleshores i d’aquí a una hora, us va bé, retornaré hagi o no
descobert el perquè de tot això
Després, mentre ella puava cap a la seva habitació, al tercer pis,
ell es plantà davant la porta, disposat a no perdre’s ni un detall de la
transformació que s’esdevindria en abocar se ella a la finestra.
ot i la seva atenció, però, no va poder descobrir cap prodigi.
Potser perquè havia comès la ximpleria de quedar se a la banda de
dins de l’edifici. El fet és que el temps comen ava a passar i no
succea res. mpacient, va fer una passa endavant, franqueant el
llindar.
aleshores es va trobar al carrer , així, sense més ni més.
Es va tractar de tot, però el mal a estava fet. Després va aixecar
els ulls per tal de localitzar la noia. Com ell mateix havia fet, la xicota
el saludà amb la mà i ell hi correspongué. Aleshores se li va acudir
quelcom que no tenia res a veure amb tot aquell afer:
i sé com se diu reflexionà.
Va pensar que a li ho preguntaria després, en tornar, i comen à
a avan ar pel carrer. ’era l’nic transent. ampoc no va poder
distingir ning a cap finestra, llevat de la noia. Les botigues, per la
seva banda, eren tancades. Semblava una ciutat morta. Acabava de
morir, perquè encara no presentava cap senyal de descomposició.
uant a les portes dels edificis, n’hi havia d’obertes i de
tancades, capritxosament. Cap a mig carrer, s’aturà davant d’una de
les primeres, però no gosà entrar i es limità a mirar cap a l’interior
des de la vorera estant. Com havia esperat, no s’hi veia ning.
Però què redimoni se n’ha fet, de la gent
Això era potser el més admirable de tot, fins i tot en l’ordre dels
prodigis. Perquè si l’ordre natural de les coses s’havia trastocat i la
gent havia desaparegut, per quins set sous restaven ell i aquella
noia
Es va girar per comprovar si seguia a la finestra. i era, figura
consoladora en aquells moments.
Potser ens hem quedat sols al món va pensar .
 Es va tornar a aturar perquè havia arribat en un carrer lateral.
ambé es veia desert. ns segons, vacillà entre endinsar s’hi o
seguir endavant. Però quina importància tenia S’arronsà
d’espatlles.
En aquell moment va sentir un crit. nstantàniament excitat, mirà
amunt i avall. Res. ing. El crit es va repetir quan aixecava
l’esguard cap a les finestres.
Va haver de tor ar molt el coll per a acabar distingint, en un sisè
pis, el rostre inidentificable d’un home que s’abocava a la finestra, el
tors perillosament inclinat sobre el buit.
raceà per indicar li que l’havia vist. Però una vegada això fet,
què Com podia audar lo
L’altre, però, manifestament ple de confian a ara que havia
descobert que no estava sol, a havia abandonat la finestra, i Serat
va endevinar sense esfor que devia estar davallant cap a la porta.
Va localitzar l’entrada que corresponia a l’edifici i s’hi plantà al
davant. L’impuls era d’entrar hi, però el resistí, perquè després
potser no hi hauria manera de sortir ne. Es limità, doncs, a esperar
que l’altre es fes visible a l’altra banda.
omés que, és clar, no s’hi féu. Ell prou distingia el vestíbul i
l’interior de l’edifici, però l’home semblava haver se quedat pel camí.
Això no obstant, tenia gairebé el convenciment que no, que l’home
havia arribat a l’entrada i esperava, esperava com ell.
S’apropà més a la porta.
Sou aquí preguntà.
Sí, sí li van replicar, però la veu poderosa de l’home, que
s’havia fet sentir des d’un sisè pis encara no feia deu minuts, ara
semblava venir de molt lluny.
ui més hi ha, a l’edifici
ing més, o sol. Però on sou o us veig
ampoc o a vós. Passen coses rares va afegir puerilment,
com si l’altre no ho sabés per pròpia experiència.
En tot el matí no he vist ning digué l’home. D’on sortiu
s llarg d’explicar féu ell. Escolteu, provaré de treure us
d’aquí. Posaré una mà dins la casa. Agafeu vos hi
o va fer , però el temps passava i ning no se li hi agafava.
 uè feu preguntà.
Com, què faig Espero la vostra mà
Però si a és aquí
Doncs no la veig
Serat l’enretirà.
o us amoneu va dir; trobarem una altra manera
Escolteu, no us heu mogut
o digué la veu.
Davant vostre què hi ha
La casa del davant
Entreu hi
Es va fer un silenci.
Ja està preguntà aleshores Serat.
ing no li va contestar .
s veritat es va dir, si ha passat a l’altra casa
ravessà el carrer i s’hi encaminà precipitadament.
Sou aquí preguntà en arribar hi.
Sí, ho he fet tal com m’heu dit.
Serat estava meravellat. L’home havia travessat el carrer sense
que ni l’un ni l’altre s’adonessin de res. , això no obstant, el carrer
existia, ell el veia, el petava
o provarem d’una altra manera va dir. ancaré la porta
de l’altre edifici i aleshores vós intentareu sortir
Però com
o ho sé, com. ntenta reu sortir. Avan ant, simplement.
D’acord
é va dir l’altre, no massa conven ut.
Serat tornà a travessar el carrer i, allargant la mà amb cura de
no treure els peus del carrer, s’apoderà d’un dels barrots de la porta
i, treballosament, anà tancant la. Creuà de nou.
Ja està. o veieu
Sí.
Doncs apa, intenteu travessar .
Esperà, en tensió, gairebé angoixosament.
o puc va dir a l’ltim l’home. Com que la porta està
tancada
 Però hi ha el carrer
Des d’aquí no digué l’home llastimosament.
Ja ho veig
Però aleshores se li acudí una idea que l’excità oiosament.
Perquè havia travessat d’una casa a l’altra, ara l’home era al mateix
bloc de cases on vivien ell i la noia. Si podia reunir los fent los
passar per dins dels edificis
Escolteu v a dir li. Pugeu en un dels pisos i poseu vos a la
finestra. espereu me allí fins que torni. estió de deu minuts
Però
Feu ho com us ho dic.
Expliqueu me de què es tracta féu l’altre.
V eureu però es va aturar, perquè comprenia perfectament
que, si aquell era un mità de fer sortir la noia, l’home for osament
s’havia de quedar dins. o podien sortir tots dos al carrer. o puc
perdre temps explicant vos ho. Pugeu a la finestra i quedeu vos allí.
com sé que tornareu
o ha intentat fer vos sortir
Sí va reconèixer l’altre. Molt bé, d’acord.
o tardaré més de deu minuts repetí ell, i s’allunyà
velo ment.
La noia seguia on l’havia deixada, mirant el carrer. Ell va fer li un
gest alhora amical i alegre i, sense pensar s’hi, penetrà de nou a la
casa.
uan va abandonar l’ascensor , la trobà al replà.
Sembla que hi ha altres persones en la mateixa situació,
després de tot li va dir . tot seguit li explicà què intentava de fer .
Puges al terrat i vas travessant fins a la segona casa de Clorys
Street. s allí. aixes directament al carrer, no fos cosa que ell
Després a mirarem de treure’l.
La noia va comprendre immediatament la situació, sense
estranyar se del tuteig.
ns moments després, acomplerta la necessària maniobra de la
finestra, Serat era altre cop a l’exterior i ella s’enfilava cap al terrat.
Serat retornà al carrer lateral. L’home l’havia obet. En veure el
xicot, el seu rostre, fins en aquell moment crispat en una ganyota
d’angoixa, recobrà l’equilibri dels seus trets.
i deu minuts li cridà Serat.
L’altre era a la finestra d’un primer pis, de manera que el va
sentir perfectament.
ara què preguntà.
Cal que esperem una estona. o abandoneu la finestra.
Ja us és fàcil manar ho, a vós que sou fora protestà ell.
Faré el possible perquè sortiu va prometre Serat.
Però no veig per què hem de perdre Ei, ei cridà de cop,
interrompent se.
La noia, que havia corregut com una llebre, sortia pel portal de la
casa. El primer que féu fou posar se a riure.
Ah, que meravellós que és
Ei, ei tornà l’home. uè significa això Com és que ella
ha pogut sortir
Però sense esperar resposta abandonava a precipitadament la
finestra.
Espereu, espereu cridà el xicot.
Però no va servir de res. L’altre a no el devia sentir .
s capa de fer una ximpleria va dir Serat. ’ha vist sortir
i com que no sap res d’això de la finestra
o li ho havies explicat
Ja pots comprendre que no. De primer , volia que sortissis tu
é, de totes maneres, en veure que és impossible, a tornarà
Això si
La frase no arribà mai a completar se, perquè la remor pesada
d’un cos que s’esclafava contra un obecte sòlid el va interrompre.
uè ha estat això féu la noia.
Serat va córrer cap a la porta de l’edifici.
Ja ho he dit, que faria una bestiesa
Es va repensar, creuà el carrer, s’apropà a l’altra porta i la va
obrir. Però a no es va tornar a sentir cap soroll. ravessà de nou.
Ei cridà.
o van contestar .
Deu haver tornat a puar al pis digué la noia.
 Van esperar. Van esperar molta estona. Però, a la finestra, a no
hi va reaparèixer ning. ampoc no contestà ning als seus crits,
quan tornaren a abocar se a les dues portes, un a cada una.
uè deu haver li passat preguntà la noia.
o ho sé. Més valdrà que entri
o, no féu ella, precipitadament. si després no pots
sortir
Però pot estar malferit. S’ha tirat contra la porta tancada
Ella, que mirava portal endins, li agafà el bra i l’hi oprimí.
Mira va dir .
Serat obeí la indicació. aleshores va veure que l’home era
estès arran mateix de porta, immòbil.
Féu una passa, però la noia el va retenir.
o, no féu. o veus que és mort
Com ho saps preguntà ell.
De primer no el vèiem explicà simplement.
Ell assentí.
Dos minuts després, agafats de la mà, tots dos s’allunyaven de
la ciutat. Confiaven que hi hauria altres ciutats vives. Si no, encara
quedava el camp. ells, per recomen ar .
oan Peruco
arcelona 1

R
Roses dies i sorires arcelona 1

uedaren restes de les corones, alguna flor de sempreviva,

minscules deixalles de llustrina funerària. uan la porta del pis es
tancà, hi hagué cinc o sis minuts que, per primera vegada, la solitud
i el silenci foren subratllats per la vida sorda i distant del carrer. El
vidre d’alguna finestra trepidava lleument a l’impuls de la remor
apagada d’un cotxe; s’endevinava el tramvia, l’eco d’una veu. na
insòlita fulla d’arbre va ésser proectada, erta, al balcó, féu un
moviment circular i s’aturà a dos dits dels ferros de la barana.
mmediatament, uns brins d’aire abandonaren el diploma de
l’cole de Chartres, fixat al mur dins un marc de caoba, i
descendiren fins al cap al del llit. Flotava el silenci. Després, en una
fuga aparentment capriciosa, fregaren a penes el coixí i transitaren
per damunt de l’escriptori, tot despla ant ínfimes partícules de pols.
Llavors, resseguiren amb complaen a la fotografia de Gaston,
datada vint i set anys enrera a Senillers durant el viatge de noces.
Gaston era difunt. Somreia a l’obectiu amb cara optimista i duia
una gorra de viatge, un abric de pell de camell i una corbata de
llacet. Al seu costat Margarida, amb gest fredolic, s’austava la
carícia de la marta gibelina al coll, i feia adéu al fotògraf amb la mà.
La parella romania durament emmarcada per les altes muntanyes
cobertes de neu i un rierol gla at fugia sota els seus peus. Somreien
l’any que naixia. avien ven ut la resistència del abi, que
el volia a la foneria entre vagonetes automàtiques i xapa laminada, i
a la primavera anirien a París, on Gaston escriuria la novella. Eren
amics des del temps de la onanova, quan anaven al collegi dels
germans de la Doctrina Cristiana a mita pensió. Resultaren parents
per la banda materna, car els Freixes provenien de Vilafranca i,
concretament, abans d’establir s’hi l’avi del notari, de l’Arbo . L’oncle
Joan coneixia la mare de Gaston, cosina del marquès de Sallent, i
contava que un dia d’estiu, a Cadaqués, hom féu una recepció a
Alfons , i que Gaston estrenà en aquella ocasió una gorra de
capità de iot. Es ballaren sardanes davant del Casino, entre
gallardets virolats, en presència del rei. Gaston tingué un gran èxit.
Els brins d’aire oscillaren vers el retrat de Josefina, damunt del
tocador, entre els flascons de cortisona. i havia també la darrera
recepta del doctor Vendrell, la qual, impulsada per una for a
invisible, s’elevà uns centímetres, rarament ingràvida, i planeà
damunt de la catifa.
Pàllida i delicada des de la seva inexistència, Josefina inclinava
graciosament el cap, escoltant es e ave not ananas en el
gramòfon de trompa. avia mort l’any a Auberville. Els discs
decrèpits i ratllats, els guardaven a l’armari de lluna, en àlbums
monumentals, en companyia de les òperes del abi,
condemnades a l’oblit. Recordava agliacci , sèrie completa, i era
inevitable l’Aida de Verdi. L’armari exhalava una olor de naftalina,
pólvores de talc i perfum evaporat, molt característic, i a més dels
discs, Josefina guardava entre les robes una collecció de bastons
amb punys de vori i uns binocles de campanya que ning no sabia
d’on provenien. Els discs, els posaven al gramòfon els diumenges a
la tarda, quan venien els Dalmau, i organitzaven grans sessions de
dansa. Era moda ballar el simm i fer excursions en automòbil. Les
dones es pentinaven à la gar on i es vestien d’una manera folgada,
sense cintura, amb faldilles curtíssimes. Es cofaven amb uns capells
en forma de casc que els tapaven les orelles, i exhibien uns nassets
deliciosos. Els Dalmau tenien tres filles que ugaven amunt i avall del
passadís, fent gran terrabastall, i Matilde deia: Aquests nois,
aquests nois . Recordava que Josefina preparava, en tals
ocasions, una tisana a base de xampany i d’un licor que no podia
precisar de quina classe era. Resultava molt agradable i produa
eufòria. ot això s’esdevenia, exactament, a l’època del retrat de
Josefina.
Algun soroll arribava, sense consistència, espectre d’actes que
semblaven irreals. Des de la finestra del despatx, que donava al
replà de l’escala, se sentia l’ascensor i alg que, des d’un dels pisos,
picava amb un martell. El soroll es filtrava a través de les cortines de
gasa, de color crema, i moria a les tapisseries i als coixins del sofà.
De tant en tant sorollava una llàgrima del llum de cristall. Es feia de
nou el silenci.
El moviment invisible s’insinuà, altra volta, entre el serrell polsós
dels cortinatges, anà resseguint les borles de color granat i s’aturà
en un lloc imprecís però molt pròxim a l’escalfapanxes de marbre.
Damunt del relleix es destacava la reproducció, feta amb guix pintat,
de l’Arc de l’toile.
Era un record purament sentimental, sense cap valor. ’havien
comprats dos, i l’altre se l’havia quedat Gaston. Aquell dia havien fet
una disbauxa burgesa a la our d’Argent amb els francs arribats
d’improvís i era visible encara el matre que consignava, escrivint
vertiginosament amb un llapis minscul, la unanimitat d’aquells
clients que demanaven, amb obstinació, racions de salmó fumat i
unes botelles de Ch teauneuf du Pape. Gaston i Margarida vivien,
llavors, a Montmartre, tocant a la pla a Pigalle, mentre que ells
seguien a la vella mansarda de la rue de Seine, des d’on
contemplaven un panorama fascinant. Josefina havia arreglat amb
coqueteria aquell sotateulat decrèpit fins a convertir lo en quelcom
d’agradable i àdhuc de còmode. Gaston sempre ho retreia a
Margarida, tot elogiant l’habilitat de Josefina, mentre intentava fer
sonar l’aristó que havien trobat al marcé a ces . Era una cosa
realment còmica veure Gaston pronunciar orge de ararie . En
una ocasió havia enviat als Dalmau una fotografia de tots quatre en
actituds inversemblants i absurdes en què Gaston tocava l’orge de
ararie amb un punt de follia delirant, amb l’estil que després
imposaria Groucho Marx. Cada dissabte sopaven plegats i anaven a
tertlies literàries on es bevia absenta, es trafiqueava en cocana i
es lloava la bellesa equívoca de les tantes. Estaven de moda Max
Jacob, els les de Due Ellington, les novelles de Pierre Mac
Orlan i els erseis amb coll alt girat. Conegueren tipus d’un pintoresc
violent, com el ueu rosno, que volia pintar l’absolut i confeccionava
postals pornogràfiques que després hom venia pels voltants de
otre Dame. La vida era relativament fàcil i, com deia Odette, no
tothom podia comptar amb els ingressos d’unes foneries a
arcelona. En certa manera era una observació magnífica però
humiliant. stce moi i te lai donné ce droit e e nai as moi
mme El francès, al revés que el català, es caracteritza pel
circumloqui, deia Gaston. D’altra banda, la qestió de si llurs mullers
tenien un gust petitburgès era malèvola i, en el fons, proca . Odette
reia escandalosament. ota ella era matèria sexual, i provocava amb
impertinència. dhuc l’acte de dur als llavis una copa, en ella, prenia
una significació sexual i àvida. n dia, rosno, en entrar a l’estudi,
trobà Odette fornicant amb el negre de l’orquestra de Le Petit
Cheval. ros no féu una escena ridícula i Odette canvià d’amant
regular. Per altra banda, Josefina i Margarida, com dues bones
mullers burgeses, audaven llurs marits en treballs de traducció.
Colleccionaven idiotismes com aquests:

l a lair à la danse
n ge à son air
air il rit à tos

Odette reia escandalosament. i havia idiotismes en bas.

Josefina morí el a Auberville; Gaston, poc abans. e li arle
caea as . ot havia estat sempre molt divertit. Les llàgrimes
venien als ulls. othom havia rigut quan Odette plantà rosno i
Gaston tornà a arcelona. e as d ventre. París té, però, un color
indefinible i meravellós. De bon matí els empleats municipals
escombren, com arreu del món cal suposar ho, els carrers.
ettre as les armes. ocant la voravia, damunt de l’empedrat llisca
un filet d’aigua cristallina i remoreant. othom naturalment havia
mort. ais arlons dici as .
 Se sentí l’estrèpit de la pressió de l’aire de les canonades. Es
produa a batzegades i amb una intensitat eixordadora, des de la
cuina o la cambra de bany. Semblava com si la casa es migpartís
pels fonaments. nesperadament, però, cessà l’aldarull.
Aquell any fou atorgat a Gaston el premi Literatura. De sobte,
sense que ning ni ho preveiés, vingué el reconeixement oficial de la
vàlua de Gaston. Llavors les coses comen aren a canviar. Era com
si es tractés d’unes altres persones, vistes a la pantalla del cinema,
molt llunyanes, o com si l’aroma de l’aire fos un altre i sorprengués
per la seva novetat. nsensiblement es distanciaren. i havia alguna
cosa que s’interposava entre ells. ractà d’eliminar la, de vèncer la.
n dia a l’Ateneu, es trobà fent una frase insidiosa que
desacreditava Gaston. Això era a, naturalment, a arcelona, quan
ingressà en el Departament de Propaganda. na tarda es presentà
Gaston amb la fa trasmudada i li demanà compte d’uns articles que
havia publicat en un diari de la nit, no recordava quin. Déu meu,
quantes ganes de complicar les coses Ell havia parlat lliurement,
sense personalitzar, sense fer la més petita allusió a ning. Josefina
l’esguardà d’una manera estranya. Fou intil. Se separaren
fredament. Després de la ruptura, s’afirmà en les seves conviccions
que la literatura no era un simple oc per a estetes, sinó que havia
de servir els interessos del país. De la banda d’en à hi havia els
patriotes, enfront apareixia Gaston. Margarida i Josefina continuaren
veient se. Llavors, al cap d’uns anys, vingué la guerra. El guanyador
del premi Literatura Gaston, el formidable formà a l’altra
banda, amb l’adversari. Pogué escapar a urgos i s’enrolà en una
esquadrilla d’aviació. Més tard, trobà la mort en un accident a la
base de Palma de Mallorca. D’aleshores en à recordava la vida
grisa del petit funcionari intellectual, donant conferències polítiques,
pidolant a les nits una mica de te del paquet que l’Auda pro
guerra anglesa havia tramès al Sindicat d’escriptors.
Josefina morí a Auberville, durant l’exili. Res no valia a la pena.
Les coses són com són. Veia el retrat de Margarida i de Gaston.
Veia també l’àlbum d’homenatge del abi, els broquets d’ambre,
el mocador de seda d’tàlia de Josefina, les postals de quan eren
promesos, els discs ratllats de l’armari, les mil i una coses familiars,
intils i derrotades. Veia també les frases de francès. Gaston. e li
arle caea as . París. La vida és inconnexa.
S’havia fet fosc. Al carrer encengueren uns llums de neó,
rogencs i espectrals. uelcom féu un esfor per concretar se. i
hagué com una crispació invisible i malsana. Durà sols uns
moments. Després, desaparegué.
ordi arsanedas
arcelona 1

E O AP E A OAAA
c 1

En Vinyals entra a la cambra. En una mà porta una maleta i a l’altra

una cartera refor ada de corretges, molt plena. o deixa tot a terra.
reu del pany la clau, de la qual pena una grossa placa de llautó, i
tanca per dins, tornant la hi a posar. El balanceig de la placa grata la
fusta.
Assegut als peus del llit, en Vinyals es treu les sabates. Mentre
es desfà el nus de la corbata va cap a la cadira que hi ha entre el
lavabo i la finestra. i deixa la corbata, l’americana, la camisa.
A la pica es refresca repetidament els bra os, el pit i la cara.
uan s’ha eixugat, amb la tovallola de l’hotel, massa petita i massa
prima, es treu un mitó, el llan a cap a les sabates i posa el peu sota
el raig d’aigua freda.
o s’eixuga els peus. Deixa petades mullades a les raoles quan
va a recollir l’equipatge prop de la porta.
Posa la maleta damunt el llit i l’obre amb dos clecs secs. En treu
un impermeable, dues camises i un piama. Es posa l’americana del
piama. Després desplega, al ant lo, l’impermeable. La maleta hi ha
marcat unes arrugues.
Amb l’impermeable a la mà, va cap a l’armari. s un armari
enfonsat dins la paret oposada a la de la finestra, de la qual, amb les
dues fulles de la porta, ocupa una bona part. Amb la mà lliure, en
Vinyals en treu un pena robe s. i deixa l’impermeable. ambé posa
les dues camises dins un calaix.
Després travessa la cambra, al a la tauleta que hi ha sota la
finestra i la duu prop del llit. i posa el llum del cap al i l’encén.
Aleshores va a buscar la cadira en què no hi ha roba.
La finestra és oberta. En Vinyals deixa un moment la cadira per
al ar una mica més la persiana. Del carrer pua una remor de
conversa. En Vinyals mira, sota les fulles dels arbres, la vorera, ben
illuminada, amb les taules de cafè on brillen ampolles d’aigua.
Assegut vora la taula es posa la cartera als peus i n’obre el pany
i les dues sivelles. En treu un bloc de fulls grocs, amb un paper
carbó que surt pels marges, paper de carta i una llibreteta de tapes
negres. Fullea el bloc, obre la llibreteta. uan té els fulls de paper a
l’angle adient per escriure hi, s’al a i va a buscar l’estilogràfica a la
butxaca de l’americana. o torna a posar l’americana al respatller de
la cadira. La pena a l’armari, al costat de l’impermeable.
Comen a a escriure:
e visitat la casa AMASA . o he pogut parlar amb el senyor
Martorell. El senyor bar m’ha assegurat que la lletra que els va
ésser protestada.
En Vinyals al a un moment el cap i el tomba cap a la dreta. A
l’altra banda del carrer s’ha encès un llum darrera un balcó de ferro;
una dona hi rega uns testos. na veu d’home protesta, a baix: deu
haver caigut aigua a la voravia.
es proveiran a la nostra casa mentre els puguem garantir que
a no hi haurà irregularitats al.
Escriu amb una lletra regular, precisa, una mica florida,
complaent se a fer les bagues llargues, b, l, g, , f.
La vella es queda al balcó. A la mà encara té el pot d’alumini on
hi havia l’aigua. Alg que passa li crida bona nit. Dins el seu pis el
llum té un pàmpol de teixit estampat.
En Vinyals no ha tancat la porta de l’armari. s un armari gran. El
fons, que l’impermeable i l’americana no tapen pas, és invisible.
En Vinyals es frega amb un peu l’empenya de l’altre. Escriu:
Cal que totes les comandes siguin servides en un termini més
breu. La naturalesa mateixa de la nostra mercaderia desaconsella
als clients de fer ne reserves, raó per la qual.
A la dreta d’en Vinyals, la vella arrenca, de les clavellines,
algunes fulles seques.
A l’esquerra, l’impermeable és de color de fum, lluent i lleuger, i
té uns plecs molt aguts, amb una mànega sense gruix, com si fos
una senzilla tira de plàstic. L’americana ocupa més volum; les seves
mànegues serven bé la forma dels bra os. Americana i impermeable
són encarats, un a cada banda del negre del fons, com si fessin
guarda a l’esvoranc d’una foradada.
La vella es recolza al ferro del balcó amb les fulles seques al clot
de la mà.
En Vinyals escriu a batzegades, aturant se sovint: que no
hem de témer una lluita de preus perquè les condicions de la nostra
fabricació ens han de permetre d’igualar els que pugui oferir el
competidor més valent. Cal, però, evitar de precipitar nos a
modificar.
De sobte decanta els ulls cap a l’esquerra. s un xic estranya,
excessiva, la fosca que hi ha darrera l’impermeable i l’americana.
Per un moment li ha semblat que les tenebres s’enfonsaven enllà de
l’envà. El tranquillitza de poder veure, for ant una mica la vista, el
plafó del fons.
les nostres tarifes abans de tenir la seguretat absoluta que el
moviment de baixa ha estat realment iniciat pels nostres
competidors. Fóra un greu error que trenquéssim nosaltres mateixos
l’stat o amb una decisió prematura. s ben possible que les
informacions rebudes.
Ara escriu amb més rapidesa, amb una seguretat for ada: no vol
veure que la fosca de l’armari sembla estendre’s, ocupar
progressivament un espai dins la cambra.
o oblidem que les despeses de transport són considerables i
que ens caldrà preveure una modificació.
S’ha al at de cop, mirant a l’armari. a vist ben netament passar
per la fosca, molt endins, un aleteig blanc, com d’un gran ocell
feixuc. Amb dues passes fermes, decidit a acabar aquella baanada,
va a l’armari i posa la mà a la fusta del fons. s llisa i sòlida,
naturalment. i tusta amb els nusos de dos dits. Somriu. magina, a
l’altra banda de l’envà, una soltera vella, al llit, deixant damunt la gira
del llen ol la novella que llegia i al ant atemorida el nas amb
ulleres.
Darrera seu la dona del balcó deixa caure les fulles seques. El
manyoc giravolta i es desfà abans d’arribar a terra.
A més podem permetre’ns de renunciar a alguns clients si
aquesta renncia ens confirma el control.
Al fons de la cova, asseguda amb els genolls entre els bra os,
Lirsa ha vetllat tota la nit l’aigua que surt del peu de les roques i
torna a enfonsar s’hi, renovant se contínuament.
De primer havia estat fàcil. La son no era gaire feixuga i, a més,
la basarda no hauria pas permès a Lirsa d’abaltir se. uan Lirsa
havia apagat el llum i s’havia trobat sola amb els sorolls de l’aigua,
encara només sentia una mena d’estranyesa. Però la basarda havia
vingut aviat, quan Lirsa havia comen at a distingir dels sons clars,
inequívocs, que l’aigua feia a poques passes, dins l’àmbit que ella
havia vist, uns altres sons, més pregons, que havien de venir de
darrera les roques. De seguida aquells sorolls a no li havien deixat
sentir els primers. n instant més tard a havia de defensar se del
descobriment, repetit cent vegades, d’un nou so més feble i més
remot, d’un enfollidor progressiu afinament de la seva oda.
Endebades intentava de no donar a aquells sons, percebuts amb
una extraordinària claredat, un origen precís dins l’espai. Eren punts
lluminosos amb els quals la seva imaginació construa un riu
tenebrós que lliscava fins a la plata que ella coneixia, des d’un cel
que no podia ésser el que ella havia deixat fora de la caverna. Prou
havia intentat esborrar aquella imatge evocant la que tenia als ulls
quan apagava el llumet d’oli: la muralla llisa, vertical però bombada
en alguns indrets com per msculs poderosos, d’un roig de pell de
guineu i negrosa només en una estreta frana propera a l’aigua.
Endebades.
o hauria pogut dir quant de temps havia resistit, però finalment
havia hagut d’acceptar la imatge del riu, negre dins la fosca, que
venia cap als seus peus per una ampla foradada. Aleshores la
basarda s’havia fos en una mena de repòs, i el riu mateix s’havia
tornat silenciós, s’havia despullat dels sons que l’havien imposat a
l’esperit de Lirsa. omés havien quedat, com un bressoleig, els sons
a la plata propera. Així, ven uda al primer combat, Lirsa ha hagut
de menar ne un de ben diferent per mantenir, en aquella fosca, els
ulls oberts i fits cap a l’aigua, per no deixar de fer li companyia.
Ara a està. Fa un moment que Lirsa ha retrobat, gairebé amb
sorpresa, la muralla del fons de la cova. S’al a. Desplega el mantell
de llana crua que l’ha abrigada durant la nit i se’l torna a posar
damunt les espatlles. Aquest moviment la fa semblar, per un instant,
un gran ocell blanc i feixuc.
Recollint les puntes del mantell amb una mà, perquè no
s’embrutin, s’acosta a la petita plata molla, s’aup i allisa, amb la mà
lliure, uns pams d’argila. Molt dreta, mirant encara l’aigua, marca
curosament la peta dels seus peus nus en aquell fang.
Prop de la boca de la cova recull les sandàlies i se les posa. A
fora s’atura un moment al costat del plàtan gegant.
El sol a bat el cim dels turons. Més avall hi ha una mica de boira,
fina i argentada, que separa els uns dels altres els arbres del camí i
fa remota i enorme la silueta del temple.
AP

Emili Olcina

AE E PE A A P AOA E A
AA T A ATTA A TAAA

Exposo el material del qual s’ha decantat la selecció antològica, a fi

de deixar clar que els espècimens de narrativa fantàstica en català
són lluny de ser rareses; em limito al marge cronològic escollit (cf.
ota introductòria). o tinc ni la més mínima pretensió d’apropar me
a res que s’assembli a l’exhaustivitat.
Dels divuit autors de l’antologia, de tres: oan uc erran
an ameres i oan Oliver , no conec cap narració fantàstica fora de
la inclosa; això no vol pas dir per for a que no en tinguin cap altra.
Conec una segona narració amb s del fantàstic de . A.
ordana : La venan a del sol (atre venances , s.d.), i de art
ens i Aguilar Mare meva ( ecords i contes , s.d. c. ).
Els altres tretze autors de l’antologia són conreadors més o
menys assidus del fantàstic. o n’esmentaré ara les narracions
incloses.
 aimon asellas resol en clau fantàstica el desenlla de La
damisella santa (esta modernista de Ca errat , ); pertany
al fantàstic Rei desconegut (lire distries , ); hi ha
contacte dels personatges amb el sobrenatural, encara que pel
lector no hi ha dubte del caràcter irreal del contacte, a Deu nos
aigua, Maestat ( es mltitds , ) i el terror o l’horror funcionen
amb mecanismes anàlegs als del fantàstic en el relat Les veremes
de la por (es mltitds , ) i en passatges de la novella ls
sots feréstecs ( ).
oauim u ra té les narracions fantàstiques A vís misteriós,
Les senyoretes del mar, La xucladora (arines i oscatges ,
; ina de rosa, ), La fi del món a Girona, El
malcontent ( a arada i altres narracions , ).
iego ui (tan oblidat, però mereixedor dels elogis encesos de
Joan Maragall en el pròleg a Contes dn filsof , i de Josep Palau i
Fabre a aderns de lalimista ) explora sovint estats anòmals de
la consciència, de l’emotivitat i de la percepció; entre altres relats
fantàstics de Ruiz o destacaria na resurrecció a París, i també
n somni ben somniat i L ’ànima d’un vaixell (Contes dn
filsof , ); Ruiz empra també els gèneres afins del terror i de
l’horror: El boig Macbeth sacerdot (Contes dn filsof ), La dona
de l’Onze ( Contes de glria i dinfern , ), entre d’altres.
oan antamaria és un dels molt pocs autors catalans
reconeguts com a mestres del fantàstic, el qual abunda a les seves
arracions etraordinàries (tres volums: , , ; revisió
del primer volum: ): La meva mort, La sang de Crist, La
desconeguda fortuna, La forca més alta, Cinc boques El
premi que porta el seu nom, encara que no se cenyeix al fantàstic,
n’ha dinamitzat el conreu (la narració de Canyameres inclosa en
aquesta antologia n’és guanyadora ).
Ernest artne errando té els relats fantàstics En el
concert ( ida dinfant , ), El misteri de la catedral (istria i
fantasies, ); empra tocs del fantàstic a Maria eresa (es
llnanies sggestives , ); la fantasia macabra Remors de veus
al cementiri (istria i fantasia) escenifica entitats sobrenaturals. A
romes del diable (relat inspirat en El sistema del doctor uitrà i
del professor Ploma, d’Edgar Poe) escriu (encara que s’ha de tenir
present que el relat és còmic grotesc): Sóc un home temerós i ple
de respecte pel món sobrenatural . Mai de la vida no se m’ha
presentat cap ésser d’aqueix món i no obstant el meu desig més
ardent fóra veure’l amb aquests ulls mortals.
. . oi té els relats fantàstics rtu (rt , ; revisions:
, , ), La meva descoberta dels mobles hipnagògics
(Darrer comnicat , ), ocant a mà ( ocant a mà, ), i,
sense que s’hi formi cap entitat sobrenatural, analitza els
mecanismes mentals i emocionals que porten a l’experiència
fantàstica (i a l’experiència poètica) a Vós sentiu sempre veus
pertot i a u an han vist ( estrella dn erris , ; revisions:
, , ).
Agust Esclasans inclou diversos relats fantàstics a istries de
la carn i de la sang ( ): Les sagetes de fusta, Les dotze
venances, L ’home rellotge.
erc odoreda concentra la maor part dels seus relats
fantàstics en el recull a meva Cristina i altres contes ( ): na
carta, La sala de les nines, El riu i la barca, El senyor i la
lluna, La salamandra, La meva Cristina; empra pinzellades
fantàstiques a Cop de lluna ( intidos contes, ); resol en
clau fantàstica el desenlla (i diferents situacions prèvies) de la
novella irall trencat ( ), i fa funcionar els mecanismes del
fantàstic, sense arribar a la formació d’entitats que el lector percebi
com a sobrenaturals, a les novelles a la a del Diamant ( ) i
ard vora el mar ( ).
Pere alders empra el fantàstic a més de la meitat dels relats de
Crnies de la veritat oclta ( ); entre els relats fantàstics a
altres reculls figuren Reportatge del dia repetit (ent de lalta vall,
) i El batalló perdut (Demà a les tres de la matinada, ).
El component fantàstic és important a la novella onda naval sota
la oira ( ).
alvador Esriu inclou el fantàstic a Psyché, Pròleg al ballet
del diable (Ariadna al laerint grotesc, ; revisions: , ,
, , , ), Paulina (Asectes , ; revisions:
, , , ), i n’aplica pinzellades a la novella breu l
doctor i ( , refeta ) i a la novella aia ( ; revisions:
, ); deixo de banda l’s d’entitats sobrenaturals en el seu
teatre.
anuel de Pedrolo situa sovint l’acció de la seva narrativa en
àmbits externs a la realitat coneguda, i l’s freqent del fantàstic
n’és un resultat lògic; uns pocs exemples: Els vius i els morts (n
mn er a totom , ), eiss per la finestra (nternational
etting , escrit , publicat ), El cens total, n món distant
i veí, Cadàvers ( raecte final , ).
oan Peruco és l’autor català l’obra fantàstica del qual, iniciada
amb A mb la tècnica de Lovecraft ( ), és més reconeguda; té,
entre altres, els reculls oses diales i somrires ( ), Aaricions
i fantasmes ( ), otànica oclta (castellà, ; català, ),
istries secretes de alnearis (castellà, ; català, ). Amb
es istries natrals ( ) és l’autor de l’nica novella de vampirs
catalana.
ordi arsanedas empra copiosament el fantàstic a les
narracions de ites ( ); altres narracions fantàstiques: na
impertinència, El príncep magraner (n dimenge a Clarena i
altres narracions, ; revisió: ), Joc de mans (lo i fa sol,
), V aig perdre una bala, i aleshores van passar moltes coses
més (l alc , ); empra pinzellades del fantàstic a Ca ador
obac, Alg parla (n dim enge a Clarena i altres narracions),
Les bèsties de Capo d’Aschi ( l alc , ).

Esmento ara, per ordre cronològic, els escriptors dels quals he tingut
present en un moment o un altre alguna narració per a la seva
possible inclusió a l’antologia. L’excellent relat de aria de ell
loc (Pilar Maspons, ) La filla del mar (legendes
catalanes, ) inclou el fantàstic, però hi ha pistes suficients
perquè el lector disposi d’explicacions naturals abans de l’aparició
d’imatges i de situacions d’aparen a sobrenatural; en el mateix
recull hi ha alguns relats plenament fantàstics, entre els quals
emptació i La pla a de les bruixes. arcs Oller ( )
té el relat fantàstic n ugador (igra i aisatge , ) i fa un s
magistral de pinzellades del fantàstic, del terror i de l’horror a la
novella escanaores ( ). ngel uimerà ( )
empra una imatge fantàstica (figura de zombie) en el desenlla d’El
nen ue u, la millor de les seves tres obres de prosa narrativa.
Aelles estres ( ) té el relat fantàstic La verge
decapitada (De tots colors, s.d.) i usa la faula a les narracions de
its de llegenda (s.d.): it de San Silvestre, it de Reis, it
dels morts. o he localitzat cap edició en vida de l’autor del relat
d’Ale andre de iuer ( ) El rei dels àlbers (inclòs a
l’Antologia de contes catalans de Joaquim Molas). Prudenci
ertrana ( ) té la narració fantàstica En uimet o el
rebuig del diable (ls erois , ), i el seu s del fantàstic en les
situacions de desenlla de la novella osafat ( ) és, per dir ho
així, de manual. El relat de ctor atalà (Caterina Albert,
) L ’empès (Caires vis , ), amb un simple canvi de
minscula a mascula quan surt la paraula enemic, quedaria
encaixat sense cap dubte en el fantàstic; tal com està, encaixa millor
en el terror; hi ha pinzellades del fantàstic a En Met de les
Conques (Drames rrals , ). Pere oromines ( )
empra el fantàstic a Les oques, i a Per les boscries
tenebroses (A recés dels tamaris , ) analitza unes reaccions
intellectives i emocionals que porten el personatge al llindar mateix
de percebre alguna endut sobrenatural. El relat de eroni ann
( ) Scube (es metamorfosis dAfrodita , recull inèdit)
encaixa en el conte meravellós del noucentisme, però l’explicació
natural precedeix l’aparen a sobrenatural. alvador alms (
) combina els registres fantàstic, de terror, d’horror i d’aventura
a El garriguer d’nfern (El garriguer d’nfern, ). amon
in es ( ) té el relat fantàstic còmic L ’home de les quatre
ombres, i empra el fantàstic a L ’albí (A la oca dels nvols ,
). Alfons aseras ( ) té, com a pròpiament fantàstic,
L ’ombra del comte Arnau ( ete contes , ); empra els ressorts
del fantàstic a Metoposcòpia (Contes fatdics , ) i fa intervenir
éssers mitològics a El poeta en el desterro (Contes fatdics ).
Eudald uran i e nals ( ) estructura entorn d’un motiu
fantàstic la narració omes i esperits (atre roses , ). A
La casa parlant ( ome de les fires, ), lia uol ( )
atorga una credibilitat només poètica al fenomen sobrenatural. El
relat de avier enguerel ( ) La dama del parc i la meva
ombra ( l desaaregt , ) hauria encaixat a l’antologia si no fos
que he evitat la inclusió de qualsevol text susceptible de cap dubte
pel que fa al caràcter fantàstic. El mateix criteri excloa, d’Agust
artra ( ), el relat n ( estel sore el mr , ). lus
erran de Pol ( ) empra el fantàstic, gairebé sempre amb
tons llegendaris i mitològics, a diferents relats de rtic (premiat
, publicat ): El sàtir, El frare, Primera història,
L ’àvia oca, La pau impossible; posa en oc els mecanismes
del fantàstic a Els hereus de anta ( rtic ) i a Jungla (a citat
i el tric , ); Aans de lala ( ; revisió: ) és una
novellació dels mites de creació maies del ool .
na pentinada a fons de les obres d’altres autors catalans, i dels
a esmentats, donaria més noms i més títols; i n’hi hauria encara
molts més amb títols anteriors a o posteriors a ; no
pretenc en absolut haver portat a terme cap recerca sistemàtica: la
meva s’aturà en el moment que el material disponible donava el
marge suficient per muntar una selecció antològica àmplia i, espero,
en alguna mesura reveladora de tota una faceta de la creació
literària en català.
otes
 Aquí acaba la narració fantàstica inclosa en el capítol , titulat
La tarda del dia de Sant Esteve, de l’obra de la qual està extreta,
Els quatre amics, una novellació de tipus decameronià en la qual
quatre personatges reunits pels volts de adal s’expliquen històries
de les quals aquesta n’és una. La resta del capítol, si bé de tota
manera hauria quedat inclosa pel criteri de mantenir la integritat de
les unitats de text tal com foren concebudes pels autors, llan a una
llum retrospectiva sobre la història contada i recolza l’explicació
natural dels fets sobrenaturals: el personatge quedarà retratat com
un cínic seductor i es declararà amb el cor atrofiat: es fa altament
probable que es resistís a reconèixer el naixement en ell d’un amor
passional per una desconeguda durant el viatge en tren a Venècia i
que la inadmissió del sentiment, combinada amb el coneixement
(també inacceptat) que la noia havia mort, hagués donat peu a
fabulacions incontrolades entorn d’una relació rebutada
conscientment però desitada inconscientment. de l