Offe, Claus (2006), “Political Institutions and Social Power.

Conceptual explanations”,
a Ian Shapiro et al. (eds.), Rethinking Political Institution. The Art of the State, New
York University Press, New York, pp. 9-31.

Steinmo: "Las instituciones definen las reglas del juego político y, como tales, definen quién puede
jugar y cómo juega ... [las instituciones] pueden determinar quién gana y quién pierde".

Institucions sembla = a poder però no pot ser perque segons Offe els detentadors del poder social son
actors, mentre que les institucions no ho son.

Preposicions que refereixen a les característiques estructurals de totes les institucions (i)

a) Normes vs regularitats

- Les institucions son sistemes de normes que s’apliquen al comportament dels actors, els quals
constitueixen i prescriuen el seu àmbit i modus operandi. Existència de mecanismes sancionadors.

- Pel contrari les regularitats son preposicions basades en les observacions de pautes que per si
mateixes no son normes.

- Diferencia entre institucions i convencions. Les normes de les institucions son potencialment
impugnables.

b) Creació d'institucions vs acció intencionada o instrumental

La especulació de un patró institucional pot donar lloc a un resultat pot ser errónea ja que el
coneixement empíric existen pot no ser adequat a una política explícita de disseny institucional (?)

En segon lloc les institucions poden produir resultats desitjables en una dimensió avaluativa pero
indesitjables en un altra dimensió que pugui calcular la utilitat neta dels resultats

Seguidament l’autor postula que la utilitat que generen les institucions pot distribuir-se en un patró de
U invertida. Les institucions estatals repressives poden proporcionar una primera sensació de calma
però més tard poden arribar a un punt d’inflexió i desencadenar la rebel·lió

En quarta posició trobem un argument que dicta que la productivitat de les institucions pot ser
sensible al context; una institució pot no cedir el benefici que no es deu a la propia institució, sinó a
un conjunt d’efectes sinergics amb altres institucions.

Godin: mite del diseñador institucional; no sólo resta importancia al hecho de que las instituciones no
se deben a sí mismas, sino que dependen de los efectos sinérgicos con otras instituciones. que
"típicamente, no hay... diseñador", pero también sugiere que si lo hubiera este ingeniero social como
todos trabajaria con los mismos materiales inalterables.

Les institucions s’expliquen i es justifiquen en funcio dels problemes que es pretén resoldre o dels
valors al quals serveixen.

Per últim i mes important, els legisladors o altres agents representatius poder ser incapaços o
indisposats a adoptar institucions tot i que aquestes suposadament siguin capaces de fer front als seus
problemes interès. Analogia amb el pacient que pateix una malaltia que la incapacita per prendre's la
pildora que el curaría.
raonament constructivista en la creació de les institucions; L’origen de les institucions no ha de
buiscar-se en termes de objectius racionals sino en termes de resultats. “Las instituciones y los
cambios institucionales se explican de forma más coherente en términos del equilibrio de poder social
que reflejan que en términos de las metas y objetivos a los que pretenden servir.”

c) Institucions vs tradicions

Les institucions es diferencien de les tradicions o del habits en que aquells qui participen d’aquestes
mostren un grau de consciencia reflexiva de la presencia d’aquestes institucions i de la seva pretensió
de validesa. Exemple; Les institucions i el sistema de normas en que es basen estan codificats en
llibres de dret i altres, poden teoritzar-se i justificar la validesa i el caracter vincluant amb el qual
configuren les accions dels agents.

d) Teories implicites

Les institucions porten implicites una teoria sobre si mateixes que proporciona raons per la seva
argumentació i defensa. Per exempkle les institucions politiques democràtiques s’enmarquen en un
conjunt d’idees com la de la sobirania popular, la limitació dels poders de l’Estat i l’imparcialitat,
mentres que aquelles autoritaries incoquen a la seguretat colectiva, el paternalisme o alguna doctrina
promulgada per l’elit politica. Aquestes ultimes son tortalment incapaces de oferir raons ampliament
acceptades per a si mateixa pel que les fa mes vulnerables als reptes.

Aquestes teories implicites fan referencia a com es comporten i quin tipus d’objectius tenen.

e) Prioritat en el temps d’actuació

Les institucions procedeixen en el temps de l’acció dels actors, no es creen sobre la marxa com els
contractes, sino que vene ja donades en el sentit que s’aplica MENYS contingencia a les institucions
que a les accions. Al contrari els contractes, forma que regeix la majorpart de les interracions socials,
tene qualitat de guions es a dir, de excluir la oció de que es produeixi el canvi.

La qualitat de ser donades (les institucions) fou allò al que es referia Durkheim al parlar de les
caracteristiques no contractuals dels fets socials.

f) Anonimat d’origen

A diferencia de les organitzacions, les I no tenen fundadors ni autors. Mes que com a resultat de
decisions individuals o actes fundacionals, les I van evolucionar com a resultat de alguna manifestacio
colectiva de poder comunicatiu.

Com a pràctiques ampliament observades, sogeixen de manera anonima en determinades condicions i

contextos. La adscripció d’una I a un creador personal presenta el risc de poder ser potencialment
denunciada com a arbitraria o interesada.

L’anonimat per tant també es un element caracteristic de les institucions ja que es refereixen als actors
en termes de carrecs, normes i recursos i mai en termes de persones.
Institucions com l’escola, la familia, la empresa, el partit politic i l’Estat amb la seva burocracia deuen
la seva fortalessa i intemporalitat al fet de que no podem saber qui els va inventar. Segons les teories
contractualistes la propia rao humana es considerada la font de l’Estat com un tot.

g) Valors controversos

Les institucions regulen la distribució de valors l'accés i la distribució dels quals són objecte d'intensa
disputa. L'accés a la riquesa i els ingressos, el control de la violència física, el reconeixement dels
individus com a membres d'un grup, l'autoritat i la solidaritat dins del grup, les relacions sexuals, les
relacions generacionals, l'accés a la seguretat social i física, la salut, l'educació… són tots ells
elements d'una llista de conflictes potencials en els quals el que està en joc i, per tant, el potencial de
violència pertorbadora pot ser molt elevat.

La millor manera de concebre les institucions és com a règims que regulen la producció i distribució
d'aquests i altres valors, raó per la qual són objecte potencial de conflictes iniciats per actors que
desitgen un model diferent de distribució i accés a aquests valors.

h) Tipologia de institucions proposades pels teorics

Les tipologies d'institucions poden basar-se en àmbits institucionals i els seus respectius valors
fonamentals (religió/salvació, escoles/educació). També poden procedir al llarg de la divisió
formal/informal o legal/moral/ètica". O poden procedir segons una jerarquia d'institucions "bàsiques"
(com les constitucions), institucions intermèdies (lleis estatutàries) i institucions operatives (decrets
administratius). Aquestes jerarquies solen implicar també una jerarquia de solidesa, o resistència al
canvi, com en la jerarquia de comunitat política, forma de règim i legislació.

Funcions de les institucions (ii)

a) Impacte formatiu en els actors

Les institucions conformen les disposicions motivacionals dels agents; els objectius i procediments
son interioritzats pels agents que adopten objectius, procediments i interpretacions de la situació
congruents amb els patrons institucionals. Les institucions donen forma als actos per a que aquests
donguin legitimitat a aquestes i compleixin les seves normes.

Les insticions tenen un impacte formatiu, de motivació i de preferencies sobre els gustos i desitjos,
també pot promulgar normes de conducta. “Las instituciones forman parte del acervo de
"conocimiento común", incluso de quienes no están familiarizados con organizaciones concretas que
forman instancias de instituciones. Aunque nunca asista a una iglesia o a una bolsa de valores, sigo
teniendo una idea de para qué se cree que sirven estas instituciones y de cómo actúa la gente cuando
participa en ellas”.

b) Formació de preferencies congruents

En virtud d’aquest efecte formatiu, aixi com de la configuració de les expectatives dels actors, les
institucions poden aportar previsivilitat, regularitat, estabilitat, integració, disciplina i cooperació.
En ausencia de les institucions, els actors no podrien pendre decisions estrategiques perque el hi
manca informació sobre quin tious d’acció esperar dels demés, que necesiten els propis actors per
seguir el seu propi benefici.

- Las instituciones cumplen un requisito, como han argumentado los antropólogos filosóficos,
'que resulta de una deficiencia básica y constitutiva de la naturaleza humana: Los seres
humanos no sólo están desnudos en sentido literal (y, por tanto, necesitan ropa y cobijo);
también están "desnudos" en el sentido metafórico de que carecen de programas de
comportamiento basados en los instintos que les orienten a la hora de responder a los retos
del mundo físico y social. Como el comportamiento humano no se rige natural y plenamente
por mecanismos instintivos (como ocurre con todos los animales), los humanos, para hacer
frente al potencial destructivo de su "temible naturalidad'' necesitan normas (o "cultura")
para compensar esta deficiencia.

Referencia a la psicologia social freudiana on neix el concepte de repressió necesaria, una idea prou
questionada y coplementada per la idea de que les institucions també exerceixen una repressió sovint
innecesaria o excedent. Foucault en vigilar i castigar i en tota la teoria de les relacions de poders.

- La viabilidad y solidez de las instituciones dependen de la lealtad y el apoyo de los

ciudadanos hacia ellas, ya que ninguna institución es capaz de garantizar su durabilidad
únicamente mediante sanciones formales.

c) Economizar en costos de transacció

Les institucions augmenten la eficiencia de les transaccions, ja que ajuden a economitzar els costos de
la cerca, la negociació i l’aplicaccio de les interaccions comercials y no comercials. Son capaces de
cultivar els seus corresponents codis de normes i les seves respectives disposicions etiques.

- Las sociedades "modernas" ofrecen oportunidades e incentivos para interactuar con

"extraños" a los que no conocemos ni esperamos llegar a conocer como personas. En este
contexto postradicionalista, la única salvaguardia que pueden tener los agentes contra el
oportunismo y la deserción de otros agentes se basa en las instituciones, cuyo fracaso parece
ser un problema mucho más grave en las sociedades modernas que en las tradicionales.

d) Autocoordinació sense fricció

Les institucions moldejen la acció proporcionant oportunitats e incentius als agents, es produeix un
ordre espontani (kosmas vs taxis). Pautes espontanees d’autocoordinació. Les institucions centren
l’atenció dels agents en alló que es mes important per a ells.

Les institucions "actuen sobre la manera en què els individus regulen el seu propi comportament", per
la qual cosa la institucionalització de la llibertat a través del "liberalisme representa una racionalitat
específica del govern", que cultiva"hàbits adequats d'autoregulació".
 e) Continuïtat

En virtut de l’impacte formatiu sobre els individus aixi com de la seva contribució a l’ordre social, les
institucions poden autoperpetuar-se. Quant mes temps passen mes solides i immunes es tornen als
reptes. Es pot engendrar el conservadurisme.

f) Fracas i falliment de les institucions.

Una de les formes en que pot produïr-se el fracas institucional es a traves d’un cambi més o menys
accidental de les condicions del mon exterior que infereixin en la viabilitat dels models institucionals
o que limiti la seva capacitat de funcionament. En aquest cas, les normes i les relacions de poder
establertes es tornen insostenibles ja sigui per una discrepancia emergent e ntre un complexe
institucional o per una incompatibilitat.

- Un ejemplo de la economía política alemana es la suposición, integrada en el modelo

institucional de negociación salarial, de que la negociación multiempresarial
semicentralizada ("FlâChentarifvertra ") converge a largo plazo con los intereses tanto de los
trabajadores como de los empresarios y también mejora la productividad y la competitividad
de la economía en suconjunto, creando así las condiciones de su propia sostenibilidad. Sin
embargo, las crisis del mercado laboral, las disparidades regionales, la competencia
internacional y las consecuencias de la unificación alemana han echado por tierra esta
supuesta igualdad de intereses. Ejemplo de cómo las instituciones pueden perder su "ajuste"
a las condiciones del contexto externo del que dependen y, por tanto, su viabilidad.

g) Un altre cas de abandonament i colapse institucional

Otros casos de colapso institucional surgen del fracaso, o de la pérdida de plausibilidad moral, de la
teoría implícita de un orden social justo que acompaña a cualquier institución. Las instituciones
pueden implosionar debido a la escasez de recursos morales y lealtades necesarios para su
sostenimiento. Por ejemplo, la noción de una división justa del trabajo en función del género,
congelada en el modelo familiar del "sustentador masculino", se ha visto sometida a la presión de
ideas normativas individualistas e igualitarias. El mismo síndrome de ideas normativas ha hecho
fracasar el "consenso colectivista", en el que se basan las instituciones bismarckianas de pensiones de
vejez contributivas de reparto.

En este caso, observamos el desmoronamiento de las instituciones como resultado de su pérdida

interna de sentido de la "adecuación" y la justicia. En la jerga conceptual de los sociólogos, los dos
casos(f) y(g) pueden etiquetarse como "crisis" frente a "conflicto", o fracaso de la integración de
sistemas frente a fracaso de la integración social, respectivamente.

h) Transformació institucional i canvi de gestalt

Allò que abans es considerava i es donava per descomptat com un acord vàlid i que funcionava bé, ara
es veu i es qüestiona com un patró que representa una estructura de poder congelada heretada d'un
passat remot i ara obsolet. Per exemple, la posició privilegiada dels cinc membres permanents del
Consell de Seguretat de l'ONU es deu al fet que aquests cinc Estats són les potències vencedores de la
Segona Guerra Mundial i també comparteixen entre ells el monopoli de la possessió de armes
nuclears.

No obstant això, tant la configuració del sistema internacional posterior a la Segona Guerra Mundial
com la Guerra Freda han passat a la història, i aquest monopoli nuclear s'ha convertit en una cosa
totalment nominal i cada vegada més fictici. A més, un dels membres permanents pot permetre's ara,
gràcies al seu poder militar sense parangó, ignorar i passar per alt les decisions del Consell de
Seguretat. Per tant, tot l'acord pot desacreditar-se com una projecció injustificada de les relacions de
poder del passat sobre el present, consolidant així unes relacions de poder que ja no poden justificar-se
en les condicions actuals.

Pobresa social segons el disposat per les institucions i sistemes operatius que desafien a les
institucions. (iii)

El poder social es manifesta com una acció que te l’ efecte d’establir parametres per a l’acció de
d’altres actors socials, ja sigui de forma favorable o desfavorable. L’exercici de poder es conflictiu,
controvers e impugnat. En aquest conflicte, s’invoca a una norma legitimadora de la justica

Dada la naturaleza controvertida y esencialmente impugnada de estas normas, considero axiomático

que cualquier institución pueda ser criticada por no estar a la altura de alguna versión de la justicia.
La definició de poder exclou 2 fenonems -ficticis-. “El poder social s’evapora
quan les externalitats de l’acción son universals i inequivocament beneficioses o estan
totalmente ausents.”.

Deixant de banda aquest dos casos limits, qualsevol institució fomral implica tres tripus de poder. En
primer lloc, es basa en el poder dels agents de vigilancia i aplicacó, -o guardians- que inclouen els
agents de socialització, els mitjans etc. Aquests realitzes tasques de propagació educativa, dels
privilegis, del poder i del contorl. Aquests afavoreixen a alguns actors i perjudiquen a uns altres en el
camp institucional. En segon lloc

En tercer lloc trobem el poder d’aquells que poden tenir raons per a desertar, obstruir o desafiar els
fenomens de poder i substituir-los per altres de nous

Les institucions operen en un camp tripolar de conflictes de poder que es desenvolupen en

patrons institucionals, idees i teories implicites relacionades.

Aquests patrons son el que fa que les institucions preservin les relacions de poder…

Situacions i formes en les que les institucions afronten conflictes i reptes relacionats amb el poder.

a) Les institucions en les quals el biaix del privilegi no és obvi per als participants, però que dota
a alguns actors de beneficis a costa d'algun interès exclòs, discriminat o tergiversat, escaparan
a qualsevol desafiament seriós, especialment si els guardians poden assenyalar l’incidència
suposadament universal i no discriminatòria dels beneficis que emanen de la institució. "En
aquesta configuració, les implicacions de poder del model institucional només poden ser
percebudes per l'observador extern, amb raó o sense ella.
b) Fins i tot si es percep un cert biaix a favor dels beneficiaris del poder i es plantegen
objeccions sobre la justícia de l'acord, les normes i procediments institucionals poden ser tals
que no s'espera que un desafiament obert i prometedor del model institucional tingui cap
possibilitat d'èxit. Això pot deure's a la falta d'un conjunt d'idees i d'un projecte institucional
que serveixin de base per a la cristal·lització d'una aliança crítica d'opositors. Aquesta és la
 situació analitzada per les teories del poder que se centren en la seva "segona" cara (no
decisions i establiment excloent de l'agenda), així com en la seva "tercera" cara (interferència
manipuladora en la consciència dels interessos)". Desafiar els efectes (des)empoderadores de
la institució pot semblar poc prometedor, donada la feblesa dels oponents, o que "no val la
pena l'esforç", donades les sancions negatives que cal esperar dels guardians. A mesura que se
silencien i desorganitzen les possibles fonts de crítica, el poder dels privilegiats es fa invisible.
c) Algunes institucions són molt flexibles i estan obertes a l'autorevisió. Els pensadors polítics
dels segles XVIII i XIX creien convenient preveure un procés de "sincronització" radical i
contínua de les institucions per a neutralitzar eficaçment el llegat de patrons distributius
injustos inherent a les institucions heretades. Per exemple, segons Rousseau, cada vegada que
es reuneixi l'Assemblea, hauria d'afirmar la validesa de la Constitució i modificar-la si ja no
compta amb un suport unànime. Però aquesta solució és enganyosa, perquè la neutralització
de la injustícia heretada equivaldria a concedir còmodes oportunitats als actuals detentors del
poder social. Una institució en constant necessitat d'afirmació no és realment una institució,
perquè no aconsegueix donar forma a les preferències i expectatives dels ciutadans.

Un ejemplo de cómo una excesiva flexibilidad de las instituciones puede tener bastante
efectos dudosos es la manipulación oportunista de las leyes electorales ", es decir, leyes que
normalmente no tienen la rigidez que se concede a las normas constitucionales propiamente
dichas. Si cada partido gobernante pudiera utilizar su mayoría para imponer en el
parlamento la combinación de normas electorales que mejor sirviera a sus intereses de
reelección, esta estrategia de reformulación oportunista de las normas institucionales
difícilmente se consideraría una mejora de la equidad.

d) Una sortida a aquest dilema podria ser el recurs a mecanismes que permetin institucionalitzar
el canvi institucional, sotmetent-lo a restriccions de procediment. Totes les constitucions
contenen normes ("meta") que especifiquen els procediments segons els quals poden
esmenar-se i canviar-se.
e) Una altra opció per a apaivagar als desafiadors i neutralitzar qualsevol supòsit contingut de
poder de les formes institucionals és oferir la possibilitat de triar entre formes institucionals
paral·leles que s'apliquin al mateix camp d'acció (és a dir, la coexistència de mitjans de
comunicació i escoles públics i comercials, corporacions empresarials i cooperatives,
competències legislatives estatals i federals), així com l'opció liberal de no participar (per
exemple, del monopoli representatiu dels sindicats o les associacions empresarials). No
obstant això, l'efecte neutralitzador del poder d'aquestes opcions de pluralizació/liberalització
serà, en el millor dels casos, limitat, ja que les opcions disponibles s'utilitzaran probablement
de manera que reflecteixen l'estatus i els privilegis dels qui les prenen, com en l'oposició dels
sistemes sanitaris públics i les assegurances sanitàries privades

En comptades ocasions, les institucions demostren la seva capacitat per a adaptar-se als desafiaments
sense posar en dubte les seves normes i actors fonamentals. L'Església catòlica romana és potser
l'exemple més impressionant d'una institució que ha estat capaç de preservar tant la continuïtat del
nucli institucional de la run sancta com l'ajust i l'autorevisió continus. Un altre exemple del principi
de Lampedusa ("canviar les coses perquè tot continuï igual") és el de les monarquies europees
Pel que fa a les institucions polítiques, considerem l'exemple de les cinc alternatives bàsiques de
disseny de la democràcia constitucional:

1. Federalisme enfront d'una forma unitària d'Estat

2. Democràcia directa a través de referèndums enfront de democràcia representativa i legislativa
3. Votació per majoria enfront de representació proporcional
4. Presidencialisme parlamentari
5. Intergovernamentalisme versus federalisme supranacional (en el context de la integració
europea)

Levitsky, S. and D. ZIbblat (2018), Cómo mueren las democracias, Ariel, Barcelona (pag. 21-87).
(T2)

Cómo mueren las democracias

El libro empieza la introducción con históricas "alianzas fatídicas" que llevaron a líderes autoritarios
al poder: el ascenso de Benito Mussolini en Italia y Adolf Hitler en Alemania. En ambos casos,
políticos experimentados y respetados cometieron errores de juicio al buscar alianzas con estos líderes
carismáticos y populistas.

● En el caso de Mussolini, Italia estaba experimentando crisis económicas y sociales en la

década de 1920. Los partidos políticos tradicionales no podían formar mayorías
parlamentarias sólidas, lo que llevó al primer ministro Giovanni Giolitti a convocar elecciones
anticipadas en 1921. Giolitti intentó atraer a los fascistas de Mussolini a su grupo electoral,
pero su estrategia fracasó y el bloque Giolitti obtuvo menos del 20% de los votos. A pesar de
esto, la participación de Mussolini en las listas electorales le dio legitimidad y fama y
contribuyó a su ascenso al poder.

● En el caso de Hitler, Alemania estaba atravesando la Gran Depresión y el descontento público

crecía. Con la acción gubernamental bloqueada, el presidente Paul von Hindenburg nombró a
varios cancilleres no electos en un intento de restablecer el orden y evitar el crecimiento de
los radicales. Sin embargo, con el estancamiento político persistente, un grupo de
conservadores decidió colocar a Hitler como canciller debido a su popularidad y la creencia
de que podrían controlarlo (Hitler como marioneta). Von Papen, uno de los ideólogos de esta
estrategia, subestimó el poder de Hitler y creyó que podría tenerlo acorralado en poco tiempo.

Ambos casos ilustran cómo las élites políticas pueden verse tentadas a aliarse con figuras carismáticas
y populistas para mantener el control o aprovechar su popularidad, pero a menudo terminan cediendo
el poder a autócratas en ciernes. Estas "alianzas fatídicas" ocurren cuando los políticos establecidos
subestiman el potencial y la ambición de los líderes emergentes y esperan poder controlarlos, pero
finalmente son superados tácticamente y pierden el poder.

¿Quién protege a la democracia de las alianzas fatídicas?

● Los partidos políticos y sus líderes son los guardianes de la democracia

● Para mantener a los políticos autoritarios al margen del poder se debe llevar a cabo un cribado
● Nancy Bermeo: “distanciamiento”
 ○ Mantener a los líderes potencialmente autoritarios fuera de listas electorales en época
de elecciones (aunque puedan perder votos)
○ Los partidos pueden escardar de raíz a los extremistas que hay en las bases de sus
filas (Ej. Partido Conservador Sueco: en los años 30 sus Juventudes apoyaron a Hitler
y en 1933 fueron expulsados por el partido pese a que les costó votos)
○ Los partidos prodemocráticos pueden eludir toda alianza con partidos y candidatos
antidemocráticos
○ Los partidos prodemocráticos pueden adoptar medidas para aislar sistemáticamente a
los extremistas, en lugar de legitimarlos. Los políticos deben evitar actos que
contribuyen a “normalizar” o confieren respetabilidad pública a figuras autoritarias.
(Ej. Mítines de los conservadores alemanes con Hitler en los años 30 o el discurso de
Caldera que expresaba simpatía por Chávez)
○ Cuando los extremistas se postulan como serios contrincantes electorales, los partidos
generalistas deben formar un frente común para derrotarlos. (Linz: deben mostrar su
voluntad de unirse a grupos ideológicamente distantes pero comprometidos a salvar el
orden político democrático”). Un frente democrático unido puede impedir que un
extremista acceda al poder, cosa que, a su vez, puede comportar salvar la democracia.

● Ejemplos de países europeos que practicaron la estrategia de cribado y salvaguarda de la

democracia exitosa en el periodo de entreguerras:
○ Bélgica y Finlandia:
■ En las décadas del 1920 y 1930, ambos países experimentaron señal de
quiebra de la democracia por auge de grupos extremistas antisistema.
■ A diferencia de Italia y Alemania, se salvaron, ya que sus élites políticas
defendieron las instituciones democráticas.
○ Bélgica
■ Elecciones de 1936, fascismo sube por toda Europa, quedan dos partidos
autoritarios de extrema derecha disputando: El Partido Rexista (financiado
tanto por Hitler como por Mussolini) y el Partido Católico (centro-derecha de
toda la vida en Bélgica).
■ El Partido Católico tenía un gran dilema: Colaborar con sus adversarios de
siempre (cosa que no gustaría a sus votantes) o aliarse con el ala derechista
que incluía a los rexistas, que rechazaban el valor de la política democrática.
■ Finalmente, los dirigentes católicos belgas declararon que cualquier
colaboración con los rexistas era incompatible con la afiliación al partido y
además implementaron una estrategia doble para combatir el movimiento
○ A nivel interno: Escrutaron candidatos de su propio partido para echar a los que
tuviesen alguna simpatía con los rexistas. También se posicionaron vehemente en
contra de la colaboración con la extrema derecha.
○ A nivel externo: Adoptó nuevas tácticas de campaña, dirigidas a jóvenes católicos,
que habían sido atraídos por los rexistas. Se formó un nuevo Gobierno, aliándose con
los liberales y los socialistas, pese a que estos últimos desconfiaban de Van Zeeland
(líder Partico Católico) pusieron la democracia por delante de sus propios intereses y
apoyaron aquella gran coalición.
 ○ Finlandia, 1929:
■ Surge el movimiento de extrema derecha Lapua, amenazando la democracia
del país.
■ Buscaban destruir el comunismo por cualquier medio necesario.
■ Amenazaban con acciones violentas y atacaban a los políticos de los partidos
mayoritarios.
■ Al principio, los políticos de centroderecha flirtearon con el Movimiento
Lapua debido a su anticomunismo.
■ El movimiento secuestró a socialdemócratas y organizó una marcha y un
intento de golpe de Estado.
■ Los partidos conservadores rompieron enérgicamente con el Movimiento
Lapua.
■ Se forma el Frente de la Legalidad para defender la democracia frente a los
extremistas violentos.
■ El Movimiento Lapua queda aislado y el brote de fascismo en Finlandia es
abortado.

Cómo Estados Unidos se libra de esas “alianzas fatídicas”

● El capítulo empieza haciendo una referencia a la novela "La conjura contra América" en
donde Philip Roth imagina un escenario en el que el famoso aviador Charles Lindbergh,
simpatizante del nazismo, se convierte en presidente de Estados Unidos derrotando a
Roosevelt.
● Aunque esta historia es ficticia, se encuentran paralelismos con las elecciones presidenciales
de 2016, donde un candidato sorpresa con dudosas credenciales democráticas ascendió al
poder. (Trump)
● A lo largo de la historia de Estados Unidos, ha habido figuras extremistas y demagogas que
han obtenido un considerable apoyo popular, como el padre Charles Coughlin, Huey Long,
Joseph McCarthy y George Wallace.
● Estos líderes autoritarios lograron atraer a una minoría significativa de la población
estadounidense, lo que demuestra que la veta autoritaria en el país no es algo nuevo.
● La protección frente a figuras autoritarias no ha sido el firme compromiso de los
estadounidenses con la democracia, sino el papel de los partidos políticos como guardianes
de la misma.
● En un ejemplo de cómo protegieron la democracia, durante la convención republicana de
1920, líderes del partido se reunieron en una habitación del Hotel Blackstone para elegir al
candidato presidencial, dando como resultado la elección de Warren G. Harding.
● A pesar de que Harding no era considerado un candidato prometedor, la influencia de los
líderes del partido y las negociaciones a puerta cerrada llevaron a su selección como
candidato.
○ El proceso de selección de candidatos en EE. UU. solía ser realizado por un reducido
grupo de influyentes políticos en convenciones privadas.
○ Aunque este sistema no era democrático, tenía la función de cribar a candidatos
inadecuados.
○ La Constitución de Estados Unidos estableció el sistema de Colegio Electoral como
mecanismo de cribado.
 ○ Sin embargo, el sistema de Colegio Electoral fue perdiendo efectividad debido a los
cambios en el proceso de selección de candidatos y la influencia de los partidos
políticos.
○ Los partidos políticos se convirtieron en los guardianes de la democracia y la
responsabilidad de seleccionar candidatos.
○ El sistema de selección de candidatos a la presidencia en Estados Unidos ha
enfrentado siempre la tensión entre la voluntad del pueblo y la necesidad de cribar a
candidatos inadecuados

● Indicadores clave de comportamiento autoritario:

Fiotetos, Orfeo, Tulia G. Falleti i Adam Sheingate (2016), "Historical Institutionalism in
Political Science", in Fioretos, Falleti i Sheingate (eds.), The Oxford Handbook of
Historical Institutionalism, Oxford UNiversity Press, pp. 3-28.

THE EMERGENCE AND CRYSTALLISATION OF HISTORICAL

INSTITUTIONALISM

Critical Juncture and Path Dependence

A “Shaping the Political Arena” (Collier and Collier, 1991) es fa una contribució a la tradició
de l’institucionalisme històric que subratlla l’efecte causal de les (critical junctures, CJ)
situacions crítiques, definides com a períodes de canvi significant que passen de maneres
diferents a diversos països. La importància recau en la duració d’aquestes, en relacio amb
altres fets i si la relació amb altres esdeveniments és conseqüent o subseqüent.
Tot i els altres tipus de causes historiques, els autors insiteixen en que les CJ generen
“legados” que es poden reproduir sense necessitat d’un enduriment de les causes originals.
Les CJ marquen el començament del path dependence (PD)

Considerant els efectes d’agència de les CJ, Capoccia i Kelemen (2007, 348) argumenten que
les CJ s’entenen més en períodes de temps curt que PD i que s’ha de tenir més en compte el
rol d’agència que poden generar al crear o modificar noves institucions.
Soifer (2012) afegeix diferència entre les condicions permissives o productives de les CJ, ja
que les primeres són condició necessàries per afluixar les limitacions d’agència.
Segurament no hi ha cap altre concepte més associat al institucionalisme històric que el PD,
que s’entèn com un procés d’autoenfortiment que implica un feedbck positiu.
Un segon enfocament podria ser el de la contigència històrica, entesa com un procés en que
l’origen del PD no pot ser explicada en referència a teories disponibles, enteses que la
contigència proveeix una fonament per explorar com de random, accidental o esdeveniment
petit poden tenir unes majors consequències en el temps.

Mahoney (2000) sugereix que PD pot ser resultat de les seqüències caracteritzades per la
reacció i contra reacció que s’originen en un punt d'inflexió contingent.
L’extensiva atencio al PD i CJ han donat peu a interpretacions del institucionalisme històric
com a tradició que ha afevorit les explicacions de canvi que han donat al llarg de la història
processos d’equilibri institucional seguits de periodes d’estabilitat.
Intercurrence and Modes of Institucional Change
El canvi ha tingut un focus central en la tradició de l’institucionalisme històric. Orren i
Showronek (1994) introdueixen el terme intercurrència per explicar la creació, reproducci´i
canvi d’institucions, entenent a aquestes com a entitats que emergeixen en un moment
concret i operen segons la seva logica temporal. Des d’aquesta perspectiva la no simultanietat
de creació d’institucions genera “mosaics de diferents d’elles. La “intercurrence” descriu
l’acomulació d’institucions. Segons Lieberman per exemple, les institucions americanes
beuen d’aquí on el canvi sorgeix de la friccio entre institucions i les idees generen incentius i
oportunitats per l’acció política individual, per exemple: llei d’atur racista a USA VS Civil
Rights Act.

4 tipus de canvi institucional segons Hacker 2005 i Shickler 2001

- Displacement, l’eliminació de lleis existents i introducció de noves.
- layering: introducció de lleis noves per sobre de les ja existents
- drift: impacte que canvia les normes existents degut a canvis en el context.
- conversion: modificació de la promulgació de normes existents per la seva
redistribució estratègica

DEVELOPMENTS AND FRONTIERS IN HISTORICAL INSTITUTIONALISM

El seu creixent abst empiric, el pluralisme metodològic i les creixents eines analitiques han
ajudat al institucionalisme històric a posicionar-se com una de les tres tradicions d’analisi
institucional de la ciència política contemporània.
Hi ha un debat a l’acadèmia sobre el grau de dinamisme en les institucions, el rol dels actors
en els comptes institucionals i el pes relatiu dels interessos i idees en la formacio de
preferències i en l’explicació de resultats. Aquest debat s’enmarca en l’agenda de la recerca
dinamica i demostra que el desanvolupament del institucionalisme històric continua.

Conceptual Debates and Frontiers

Els autors de l’institucionalisme històric han insistit més enllà del nucli
estructural-materialista de la tradició per aportar noves idees sobre l'origen, evolució i
transformació de les institucions. S’han aferrat a pregunts sobre l’importància relativa de
l’agenda de les institucions.
La figura suggereix diversos punts de conexiço entre l’institucionalisme històric i altres
enfocaments. Els I.H tradicionalment han critcat als racionalistes per tractar les preferencies
com a exògenes de les institucions i amb enfocaments orientats a la sociologia confiant en
condicions macro estructurals. Per contra, emfatitzen la interacció entra estructura i acció.
L’IH esta també ben posicionat per afrontar més directament amb enfocaments sociològics
les institucions. La relacio tensa entre autors centrats en les dimensions materials i cognitives
de les institucions es poden reparar parcialment considerant com les idees fan llegibles les
consideracions materials en el procés de comunicació, coordinació i persuasió.
Com es veu a la figura, hi ha una area de considerable de solapament entre l’institucionalisme
històric i sociològic, una connexió multidisciplinar que comença amb els esforços per “portar
l’Estat” i continua amb l'anàlisis comparatiu històric.
La promesa d’estudiar solapaments entre historic i sociologic variants d’institucionalisme
s’extén més enllà de l’acadèmia americana i de la ciència política (RRII també el tracta) car
és primordial per tenir una mirada més completa i per entendre millor les institucions i les
diferents realitats complexes que defineixen la política nacional i internacionalment.

Methodological Developments
L’IH contemporani manté un fort convenciment de redifinició dels metodes de recerca de la
ciència política. Aixó ha sigut així per dos reptes. El primer consisteix en determinar quina de
les diferents teories és l’acurada per preveure els semblants resultats.
El segon repte ha deixat als IH refinar el seu us de métodoes qualitatius relatius a com
s’identifica els múltiples esdeveniments històrics potencials.
Mentre que l’IH ha tingut una afinitat particular pels métodes qualitatius associats a
historiografia i al process-tracing, els investigadors han anat expendint els nous metodes
combinant large data-sets i curós process-tracing per millorar els casos de selecció i
l’inferència causal. Això ha permès tenir estudis carecteritzats per ser d’un “pluralisme
desarticulat”. També han crescut els estudis que fan us d’enquestes i estudis qualitatius
etnogràfics.

Incorporar nous coneixaments teorics i redefinir els metodes en l’IH podria provocar
innovacions i ponts intel·lectuals adicionals. Per exemple, hi ha afinitat entre els enfocaments
centrats en els actors de l’IH i els basats en agents mitjançant simulacions per ordinador
d’actors que operen sota diverses limitacions i condicions per poder provar com les decisions
dels actors produeixen, reprodueixen i transformen ordres insttitucionals al llarg del temps.

Empirical Extensions
La gran majoria de treballs IH es centra en les institucions formals, enteses com les regles
escrites i exigibles. Tot i així, les informals també poden provocar unes conseqüències sobre
les preferències polítiques considerables, també en països que tenen unes institucions formals
débils i en canvi unes informals amb molt pes.

James C. Scott (2017), Against the Grain. A Deep History of Ancient states, Yale
University Press [Trad. Esp.: Contra el Estado, ed. Trotta, Madrid, 2022]. Introdución,
pp. 19-46.

Aquesta lectura planteja la idea que la història recent dels éssers humans des de les
societats mesopotàmiques només suposa un 5% de tota la història de l’homo sapiens. Així
com la història des de la primera revolució industrial (XVIII), només és l’1%.
Antropoceno: L'Antropocè és un terme proposat per descriure una nova època
geològica en què els éssers humans s'han convertit en una força geològica
significativa que afecta el planeta. La idea darrere del concepte d'Antropocè és que
els impactes de les activitats humanes, com la industrialització, l'urbanització,
l'agricultura intensiva i la combustió de combustibles fòssils, han generat canvis a
gran escala en els sistemes naturals de la Terra. Aquests canvis inclouen
l'escalfament global, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació ambiental i l'alteració
dels cicles biogeoquímics.
La lectura debat a partir de quan podem començar a parlar de l’antropocè (amb l’inici de la
primera revolució industrial) i també diu que quan l’ésser humà deixa de ser nòmada per
passar a ser sedentari i s’instauren les societats agrícoles i ramaderes, suposa un
antropocè més fi.
Un altre indicador d’aquesta era geològica que proposa la lectura és l’aparició de l’Estat i les
institucions fa 6.000 anys a Mesopotàmia.

Paradòxes de les narratives de l’Estat i les civilitzacions

● Els primers Estats reduïts , estratificats i recaptadors d’impostos i enmurallats
apareixen a la vall del Tigris i de l’Éufrates al voltant del 3100 aC. Això suposa quatre
milenis després de les primeres domesticacions de cultius i dels sedentarisme. Això
perturba la versió de la prehistòria tal i com la coneixem fins ara.
● El moment de canvi de vida nòmada a sedentària que es produeix a partir de
l’agricultura per damunt a qualsevol altra manera de subsistència, qüestiona que la
vida sedentària pugui ser més atractiva que la resta de formes de vida com ho era la
caçadora i recolectora.
● Aquest article qüestiona la idea de que l’ésser humà buscava assentar-se en un
territori i planteja que hi ha infinites proves que demostren que la resistència a
l’assentament dels pobles nòmades. La població caçadora i recol·lectora ha lluitat
contra l’assentament permanent perquè el relacionen amb l’enfermetat i el control de
l’Estat.
● Se suposa que cada pas representa un salt trascendental en el benestar de la
humanitat; i passar al sedentarisme promou les arts domèstiques i el
desenvolupament de la civilització. Segons l’article això no va ser així.
● Els caçadors i recol·lectors del paleolític mai van estar tant bé a nivell de dieta, salut
i temps lliure.
● Des de l’àmbit de la recerca i segons l’autor, s’ha assumit que el sedentarisme és
una conseqüència de la plantació de collites i que els cultius han permés que la
població és concentrés i així es proporcionessin les condicions necessàries per a la
formació de l’Estat.
● “Las primeras aldeas del Próximo Oriente domesticaban plantas y animales. Las
instituciones urbanas de Uruk, a su vez, domesticaban a los humanos.” Algaze.
Poner el Estado en su lugar
● Una història imparcial de l’ésser humà hauria de donar a l’Estat un paper molt més
discret. Pels humans, l’Estat és una constant de la nostra condició, que l’arqueologia
i la història estigui patrocinada per l’Estat és un exercici narcicista
d’autorepresentació segons l’autor. Els pobles caçadors-recol·lectors no han deixat
gaire rastre arqueològic.
● Costa determinar el moment precís en el que el panorama polític passa a ser
dominat pels Estats. Fins fa 400 anys, un terç del planeta estava ocupat per
caçadors i recol·lectors. Pel que fa als Estats clàssics del sudest asiàtic són
aproximadament contemporanis, és a dir, 6000 anys després de la invenció de
l’agricultura. Els pobles no administrats els coneixem com a tribus o bandes →
sense sobirania o una sobirania nominal molt dèbil.
● “Los estados en cuestión eran solo rara y muy brevemente los formidables
Leviatanes que tiende a transmitir la descripción de sus poderosos reinados. En la
mayoría de los casos, los interregnos, la fragmentación y las edades oscuras eran
más comunes que el gobierno consolidado y efectivo.”
● “La Edad Oscura de Grecia, de cuatro siglos de duración, cuando por lo que se sabe
se perdió la alfabetización, es casi una página en blanco en comparación con la
vasta literatura sobre las obras y la filosofía de la Edad Clásica. Esto es totalmente
comprensible si el propósito de una historia es examinar los logros culturales que
veneramos, pero pasa por alto la fragilidad y la debilidad de los estados. En buena
parte del mundo, el estado, incluso cuando era robusto, era una institución
estacional.”
● La malaltia va ser un factor important per la fragilitat dels Estats. “El alcance de la
esclavitud, la servidumbre y el reasentamiento forzoso resulta difícil de demostrar, ya
que, en ausencia de argollas al cuello, los restos de los esclavos y los de los
súbditos libres resultan indistinguibles.”

Itinerari en miniatura
● Abans de que esdevinguessin Estats, s’havien de reunir amb unes expectatives de
no morir de gana.
● La domesticació de les plantes i dels animals va conduïr a crear les condicions per
poder concentrar aliments i població. La lectura planteja que costa entendre com
algú no impulsat per la gana, el perill o la coacció pot renunciar voluntàriament a la
caça i a la recol·lecció, per quedar-se amb l’agricultura a temps complet. La
domesticació ha de ser entesa de manera expansiva, com l’esforç continu de l’Homo
Sapiens per moldejar tot l’entorn al seu propi gust.
● L’autor planteja si nosaltres també ens hem vist domesticat pel confinament, les
diferents pauses d’activitat física i organització social.
● Segons Ester Boserup, no hi ha raó per la que un recol·lector es dediqui a
l’agricultura a menys que es vegui obligat a això per la pressió demogràfica o alguna
altra forma de coacció.
● “Mi hipótesis es que solo los granos resultan perfectamente idóneos para la
producción concentrada, la liquidación de impuestos, la apropiación, las encuestas
catastrales, el almacenamiento y el racionamiento. En un suelo adecuado, el trigo
proporciona la agroecología necesaria para las densas concentraciones de súbditos
humanos.” La lectura diu que mentre la subsistència està repartida en diverses
 xarxes alimentàries, com és el cas dels caçadors-recol·lectors, els cultius itinerants,
els recol·lectors marins; en aquests casos és poc probable que surgeixi un Estat.
● Hi ha zones que degut a la seves condicions agroecològics, faciliten el cultiu de
cereals i per tant la construcció d’Estats. Per raons ecològiques, epidemiològiques o
polítiques, a vegades l’Estat no compleix amb l’objectiu d’apartir del cultiu del cereal,
mantenir a una població reclutada i preparada per a la producció.
● Estabilitat → entesa com un continuum institucional, un judici de més a menys. Un
sistema de govern amb un rei, personal administratiu especialitzat, jerarquia social,
un centre monumental, muralles, recaptació d’impostos i sistema de distribució.
● Abans hi van haver entitats polítiques però que no tenien les característiques
d’estatalitat. Les formes estatals mesopotàmiques, van influenciar les pràctiques
estatalitzadores d’Egipte.
● Les zones on hi ha molta diversitat en la natura, no són zones on els Estats puguin
arribar a tenir èxit degut a la seva diversitat. És la legibilitat de la plantació de
monocultius amb mà d’obra.
● “Si la formación de los estados más temprallos se mostró en gran medida como una
empresa coerciriva, debería reexaminarse esa visión del estado, tan apreciada por
los teóricos del contrato social, como Hobbes o Locke, como un imán de la paz civil,
del orden social y de la liberación de los temores”.
● L’Estat de les primeres civilitzacions era molt fràgil a nivell epidemiològic, ecològic o
polític i propens al col·lapse. En les primeres civilitzacions es va fer molt ús del
treball forçat i dels esclaus. Es posava atenció en l’economització de la població; i tal
i com deia Aristòteles, l’esclau era una eina de treball. L’esclavitud ha ajudat a
mantenir els Estats antics.
● Quan es destrueix un Estat, els escribas rarament es mantenen al lloc el temps
suficient com per a poder-ne fer un bon registre. Llavors la informació costa molt que
sigui clara sobre què ha passat al llarg de la història en referència als primers Estats.
● Les causes intrínseques diuen més sobre els aspectes autorrestrictius, tot i que les
causes extrínseques tenen un impacte més gran en el col·lapse dels Estats.
○ Els efectes de la malaltia en les concentracions sense precedents de cultius
o persones.
○ Els efectes ecològics de l’urbanisme.
○ L’agricultura de reg intensiu.
● El col·lapse també podia significar que es fragmenten els Estats per a tornar-se a
unir posteriorment.

Bàrbars → fora dels Estats, no estaven subjectes al control de l’Estat, no administrats.

● “Las civilizaciones nunca deberían ser confundidas con los Estados a los que
habitualmente sobreviven, ni tampoco deberíamos preferir irreflexivamente unidades
de orden político mayores a las más pequeñas.”
● El creixement dels assentaments agrícoles sedentaris dels Estats, va donar lloc als
saquejos per part dels bàrbars.
● Les terres baixes (sense Estat) representaven un mercat gran, on entre els bàrbars i
els Estats es produïen els intercanvis de productes. “Para hacerse una idea de sus
efectos, basta con recordar el impacto que tuvo en la caza de los nativos americanos
el mercado europeo de pieles de castor. La caza y la recolección se convir- tieron,
 con la expansión del comercio, más en una empresa comercial y empresarial que en
una mera actividad de subsistencia.”
● També cal destacar el fet de que els antics Estats, reposaven la seva població
mitjançant guerres de captura i comprant esclaus als bàrbars, fent-los els seus
presoners.

Przeworski, Adam (2010), Democracy and the limits of self-government, Cambridge

University Press, Cambridge. [Trad. Esp.: Que esperar de la democracia, Siglo XXI,
Buenos AIress, 2011] Capítol 2: “Breve historia de las instituciones representativas”.

Característiques de les institucions representatives modernes: cambra baixa de legislatures

elegides sobre la base del sufragi individual (encara que siguirestringida, però per individu,
diferent de la representació per estaments o corporativa), separació de les funcions executives
de les legislatives, el poder de les legislatures de convocar-se així mateixes (encara que
puguin ser dissoltes) i la col·locació del poder impositiu/fiscal en mans de la legislatura
(Anglaterra i Polonia primers països)
Les institucions representatives van ser establides per tot tipus de raons vinculades a cada
període i país, però tenien majors probabilitats de sobreviure en els països econòmicament
més desenvolupats.

Els conflictes al voltant del sufragi s'organitzaven en línies de classe (les classes més baixes
lluitaven per tindre'n). Quan els homes pobres va adquirir el dret per votar, la política va
passar a ser organitzada per partits, quan la majoria triomfant pensava que el vot de les dones
significaria un avantatge electoral, aleshores l'atorgaven.
Atorgar drets no significa concedir poder.
Quan es va permetre votar als pobres, la seva participació va estar regulada per mecanismes
institucionals, per exemple: sistemes electorals, vot obert, eleccions indirectes, etc.

El desenvolupament de les institucions representatives va seguir camins diferents depenent de

si els països havien conservat els monarques o no. El millor disseny de les institucions
representatives va ser evident pels fundadors originals.

Durant el s. XIX els principals temes de conflicte van ser l'extensió del sufragi i la relació
dels poders executiu i legislatiu, en aquells llocs on existien institucions representatives (de
qualsevol mena) tendien a permetre certa oposició (pluralisme polític).
L'any 1920 la principal línia de conflicte polític era la possibilitat de disputar el poder a
través de les eleccions.
En 19000 només 17 països concedien drets a tots els homes (només 1 país incloïa a les
dones), fins 1950 el sufragi universal no arribarà a ser una norma no resistida.

Algunes constitucions primerenques postulaven el sufragi quasi universal pels homes, durant
quasi tota la major part del s. XIX el dret a votar estava limitat a homes adults que tinguessin
alguna propietat, cert nivell d'ingressos o paguessin una quantitat d'ingressos (sufragi
censatari). Libèria (1839) i Grècia (1844) va estendre el dret universal masculí en les seves
primeres lleis sobre el sufragi.

A l'Amèrica Llatina utilitzaven

la paraula "veí": era
sencillamente alguien que tenía
una posición en una comunidad
local. Además, como la
elegibilidad para votar estaba
determinada por las
autoridades locales, la
aplicación de esos criterios era
informal y relajada. Como
relata Canedo (1998, pp.
188-189), si los miembros de la
mesa electoral local sabían que
Pedro era buena persona, ya
era un vecino.

Dels 19 països que en les primeres qualificacions atorgaven el dret a tots els homes, en 16
països el sufragi es limitava, Grècia i Mèxic va estendre el sufragi a tots els homes l'any
1847, i El Salvador va mantindre la categoria de "veí".
Amb excepció d'algunes terratinents de l'imperi austríac fins a 1883 cap dona podia votar en
les eleccions nacionals. Els conservadors van lluitar (repetidament) contra els lliberals pel
tema sufragi. França és l'exemple més conegut (sufragi universal pels homes, després sufragi
censatari, després sufragi censatari + alfabetització, un altre cop sufragi universal, cesantari, i
per acabar el 1945 sufragi universal pels 2 sexes).
Qualificacions pel sufragi organizat per categories:

La prevalença del règim censatari durant s. XIX és manifesta, entre els països i territoris
dependents, el sufragi censatari era el més freqüent al voltant del 1900 fins a la fi de la Gran
Guerra..
El primer país on les dones van poder votar amb les mateixes qualificacions que els homes va
ser Nova Zelanda (1893).
Seguint els diferents tipus de qualificacions del sufragi podem identificar algunes reformes,
distingir les extensions als grups que van adquirir els drets com a resultats d'elles (reformes),
les ampliacions en les quals només va augmentar el primer dígit són per classe, les del segon
dígit són per gènere, però les que provoquen els augments són per ambdues característiques.
185 extensions per classe (155 només per homes), 70 per gènere i 93 per gènere i classe a la
vegada. Fins a 1914, el sufragi s'expandeix en línies de classe (112 ocasions) mentre que en el
mateix període només 4 ocasions per dones i 2 ocasions per ambdós sexes. Després de 1914
el sufragi s'expandeix amb major freqüència per a dones i per dones i homes més pobres.
.

La majoria dels països que sorgeixen de la Primera Guerra Mundial havien escollit
legislatures durant el període d'entreguerres, on diversos territoris dependents celebraren les
primeres eleccions, a mesura que el temps transcorria, augmentava el número de persones
que votaven en eleccions legislatives.
 La figura 6 muestra la proporción de países y territorios dependientes que tuvieron
elecciones legislativas nacionales en cada año entre 1800 y 2000. La línea superior se basa en
la información disponible, la cual se encuentra sesgada hacia arriba para el primer período.
Esto se debe a que esa serie toma como base el número de países acerca de los cuales se
dispone de información, y lo más probable es que en aquellos de los que no hay información
no haya habido elecciones. La serie inferior, en cambio, está sesgada hacia abajo porque se
basa en el supuesto de que no hubo elecciones en los países de los que no hay datos. La serie
verdadera probablemente seguiría la inferior, con valores algo más altos antes de 1900. Esta
observación puede resultar sorprendente para los europeos etnocéntricos, pero vale la pena
señalar que los países latinoamericanos experimentaron con las elecciones antes que Europa.

Les guerres d'independència d'America Llatina s'havien dirigit al mateix temps contra el
govern monàrquic, mentre que en la majoria dels països europeus experimentaven un trasllat
gradual del poder dels monarques cap als parlaments.

Participació: proporció dels votats sobre el total de la població.

Elegibilitat: proporció del número de persones legalment qualificades per votar sobre el total
de la població.
Assistència: proporció de votats efectius sobre els elegibles.
participació = elegibilitat * assistència
Figura 8: la composició dels electorats no sembla tindre cap efecte sobre l'assistència; els
canvis en la participació es van donar principalment a l'ampliació de l'elegibilitat.
Els poders dels monarques (monarquia absoluta, fins a 1789 Revolució Francesa) estaven
limitats per condicions constitucionals només a Polònia (Pacta Conventa), després Anglaterra
a partir de 1688 i Suècia durant l'Era de la llibertat (1719-1772)
La Revolució Francesa va trobar ecos constitucionals a tot el continent, diverses monarquies
absolutes van passar a ser monarquies constitucionals, però les relacions entre l'executiu
encapçalat pels monarques i els parlaments que dominaven la borsa, però formalment no
tenia veu en la composició dels ministeris del rei, eren intrínsecament conflictives i
inestables.
El sorgiment de sistemes parlamentaris (monarquies parlamentàries) va ser un procés gradual
(per exemple Gran Bretanya) que va experimentar canvis i contratemps, en alguns països la
pràctica va sorgir abans de ser consagrada amb lleis i en altres va ser legalitzat però no
aplicat. "El rey reina, pero no gobierna"
Els països (com EUA) que es van alliberar dels monarques distants o locals va enfrontar el
problema sense precedents (no tenien idea de com fer-ho, exemples escassos i no gaire
inspiradors o plans teòrics (utopies)) de com organitzar un govern des de zero. Aquest van
acabar aplicant el "presidencialisme" per casualitat.
Tants francesos (havien derrocat al seu rei) com els estatunidencs (rebel·lar-se contra un
distant) no tenia idea de qui posar al seu lloc (al de rei o distant).
Els redactors de la Constitució dels EUA no distingeixen en forma analítica entre les funcions
cap d'Estat i cap de govern (funcions tradicionalment exercides per monarques).
Van haver de passar quasi 100 anys perquè la idea d'un president que no governa fos
constitucionalitat a França (1875) i encara més per la invenció de sistemes semipresidencials.

El monarca, l'executiu col·lectiu o el president eren els 3 exemples disponibles per la resta
d'americans(quan Haiú 1804 i Veneçuela 1811 es van proclamar independents). En varis
països la primera forma de l'executiu va ser la col·lectiva de manera simultània o amb rotació
en el càrrec. Pper exemple Argentina 1811-1814 va ser governada per triumvirats, o Paraguai
que va adoptar breument un suprem poder executiu rotatori. Com l'executiu col·lectiu francès
ja no existia aquella experiència no va servir de referència als països fundadors
llatinoamericans, el que tenien més present era Philadelphia: el intermediario fue el general
Francisco de Miranda, que participó en la guerra de independencia de Estados Unidos y
llegó a ser la figura central en la proclamación de la Constitución de las Provincias Unidas
de Venezuela en 1811.

A més a més, també recordaven la Constitucio de Cadiz (1812) que limitava els poders de la
monarquia seriosament, el sentiment favorable a un solució monàrquica sorgia de forma
intermitent en la majoria dels països llatinoamericans.
La raó segons Rippy (1965, p. 89), va ser que: "las realezas europeas y los monárquicos
americanos tuvieron dificultades para llegar a un acuerdo, Estados Unidos se oponía a tener
reyes en América, las princesas eran dificiles de encontrar y el pueblo no estaba dispuesto a
tolerarlos"

Segons Diniz (1984) el presidencialisme va prevaldre sobre Amèrica Llatina perquè estava
molt més a prop dels interessos oligàrquics que dels democràtics.
L'ambició monàrquica de Bolívar va provocar un temor als llatinoamericans que no
s'atenuaria fins a finals del s.XX i que va arribar a institucionalitzar en la limitació de
mandats. Aquestes solucions focals no excloïen la inventiva.

La majoria dels països que sorgeixen de les seves respectives potències colonials van heretar
les seves institucions, però en Àfrica després de la seva independència van aparèixer règims
de partit únic, molts d'ells passaren de sistemes parlamentaris a presidencials.
La separació de les funcions de cap d'Estat i cap de Govern van apareixent gradualment en
els països europeus que conservaren la monarquia, però la idea de distingir les funcions va
aparèixer per primer cop a la Constitució de Weimar (1919), els alemanys van optar per fer
una barreja del model presidencial dels EUA i el parlamentarisme francès: el gabinet i cada
un dels ministres dependria de la confiança del Reichstag, i el president era elegit pel poble i
ell anomenava al cap del govern. Durant les 2 guerres mundials països com Àustria o
Finlàndia o la República Espanyola van seguir el mateix camí.

Aquest experiment no va acabar bé, i cap al 1946 només quedaven 3 règims

mixtes/semipresidencials en el món (Àustria, Islàndia i Finlàndia que l'abandona en el 1999)

La figura 10 muestra las frecuencias relativas de esos ordenamientos en el tiempo. Nótese, sin
embargo, que la imagen es sólo aproximada, porque incluye como regímenes parlamentarios
todas las monarquías con legislaturas activas, independientemente de que operaran sobre el
principio de la responsabilidad del gobierno ante el Parlamento.

Alonso, J. A. y J.L. García Delgado (2014), “Acemoglu & Robinson: por qué se
empobrecen las naciones”, Revista de Libros, Madrid

En el passat l’economia s’analitzava desde una perspectiva analitzant el creixement

econòmic a partir de l'acumulació dels factors productius que un país havia acumulat i de
l'eficiència amb la qual aquests factors podien combinar-se d'acord amb el nivell tecnològic
disponible. Però se van adonar que països amb característiques molts similars, presentaven
resultats molt diferents, sense raó aparent.Van anar sortint teories, per exemple, que fos per
la geografía del propi país, o el clima, si el país teni accés al mar, o fins i tot la cultura del
país (com diria Max Weber, el weon). Però la que més va tenir ressò va ser la que es
centrava en en el marc institucional: “son las instituciones las que, finalmente, conforman
una especie de software para el funcionamiento de la sociedad, estableciendo el sistema de
penalizaciones y estímulos que orientan la conducta de los agentes.”

Així doncs, s’assumeix que dues societats amb factors econòmics similars, però amb marcs
institucionals diferents, poden presentar trajectòries de desenvolupament diferents. “Les
institucions són un factor durador, perquè posseeixen alta inèrcia i solen canviar molt
gradualment, i tenen, a més, un alt impacte en la conducta social, ja que determinen els
escenaris d'opció socialment preferents d'entre els tecnològicament disponibles.”.

Un dels autors d'aquesta teoria que analitza les institucions, va analitzar i explicar sobretot
l’ordre social espontani (kosmos), que dona forma a l’acció humana i que es genera de
manera cega i tendencial, a partir de la interacció autònoma dels agents socials (institucions
informals); li importava això molt més que reparar en l'ordre organitzat (taxis) que és fruit de
les decisions humanes conscients i deliberades (institucions formals).

L’altre li va interessar conèixer com uns certs valors, normes i regles socials condicionaven
el comportament dels individus i la resultant agregada de la interacció social, afectant de
manera seriosa a les possibilitats de desenvolupament del país. El seu escrutini sobre les
causes de la pobresa en el món en desenvolupament de l'època, li va portar a subratllar el
paper que aquests factors no materials tenien en la conducta dels agents i en els resultats
de l'economia en el seu conjunt. En definitiva, “ les actituds i institucions són més importants
que els nivells d'ingrés per si sols”. Però tots dos autors van renunciar a convertir la seva
visió de les institucions en un concepte operatiu, susceptible de ser traslladat a models
econòmics consistents

Seguidament, s'esmenta que les institucions són tant el resultat de les accions individuals
com productes socials determinats històricament. Es planteja la pregunta de com determinar
l'impacte net de les institucions en el desenvolupament, tenint en compte la interacció entre
totes dues variables.

Després, s'esmenta la contribució dels autors Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A.
Robinson, els qui van proposar una estratègia per a abordar el problema de la endogeneitat
(ns q vol dir xd) en la relació entre institucions i desenvolupament. Van utilitzar la taxa de
mortalitat dels colons als països colonitzats com a variable instrumental per a estimar
l'efecte de les institucions en el desenvolupament. Van argumentar que en països amb baixa
mortalitat, es van establir institucions incloents que van fomentar el desenvolupament,
mentre que en països amb alta mortalitat es van establir institucions extractives que van
impedir el desenvolupament. Diuen altres hipòtesis que també expliquen les diferents
trajectòries econòmiques dels països, com el paper de la tradició jurídica del colonitzador o
les formes de domini del colonitzador. Així i tot, es considera que la hipòtesi de Acemoglu,
Johnson i Robinson és la més consistent i recolzada empíricament.

Fins i tot que la hipòtesi va rebre crítiques pel seu limitat escrutini de l'experiència històrica,
en general ha estat recolzada per molts especialistes i s'ajusta als casos d'Amèrica del Nord
i Amèrica del Sud en termes de desenvolupament econòmic.

Per respondre a la crítica que els van fer, van fer el famós llibre que ens han 40 cops a
classe, Por qué fracasan los países?, i en què fan un relat històric, amb arguments sobretot
històrics, i no es una publicació purament científica. No és un producte intelectual perfecte,
es fa ús de la història, i els arguments molts cops són forçats per tal de fer-les entrar en el
seu anàlisi. “ Un libro que merece la pena leer, aun cuando haya razones para considerarlo
como una construcción intelectual parcialmente fallida. ¿Cuáles son los motivos de este
juicio? En un esfuerzo de síntesis, los comentarios críticos se centrarán en tres aspectos
básicos de la oferta argumental que ofrece la obra: el recuento histórico, la hipótesis central
del estudio y algunas implicaciones derivadas.”

La lectura critica la forma en què els autors desenvolupen el seu argument en relació amb la
hipòtesi de les institucions extractives i el seu impacte en el desenvolupament econòmic.
S'assenyala que un dels grans problemes del llibre, és que gran part del llibre es basa en
una crònica descriptiva de casos històrics sense aportar materials originals i que a vegades
es força la interpretació per a confirmar la hipòtesi. Agafen el cas d'Amèrica Llatina com a
exemple, on s'ometen aspectes que no s'ajusten a la hipòtesi, com els esforços per establir
drets per a la població nativa i l'existència de formes d'explotació orientades al mercat. A
més, es qüestiona la capacitat de la hipòtesi per a explicar la diversitat de nivells de
desenvolupament a la regió. Es compara l'aproximació de Acemoglu i Robinson amb la
d'altres autors i es critica la falta d'anàlisi comparativa i de models sòlids en el llibre en
qüestió. Diuen que el llibre ofereix anècdotes històriques més que una fonamentació
històrica sòlida de la hipòtesi proposada.

El segon problema ve donat per la hipòtesi que plantejen: hi han tres crítiques. En primer
lloc, es diu que la dicotomia entre institucions extractives i incloents és insuficient per
explicar la diversitat d'experiències de desenvolupament econòmic. S'assenyala que la
definició d'institucions incloents es basa en el sistema capitalista liberal avançat, la qual
cosa pot portar a una tautologia (Repetició amb una altra forma, sovint innecessària, d'un
pensament o d'un concepte ja expressat, definició DIEC) en l'argumentació. En segon lloc,
es critica que els autors es centrin en les institucions formals i s’obliden totalment del paper
de les institucions informals, que són clau en els processos de desenvolupament i
modernització econòmica. S'esmenta que la relació entre tots dos tipus d'institucions és
crucial i que el conflicte entre elles en el context colonial pot tenir un impacte significatiu.
Però suda perquè aquesta perspectiva no surt en el llibre. En tercer lloc, es qüestiona la
visió dels autors sobre el canvi institucional, basada en les "conjuntures crítiques".
S'argumenta que si bé aquests esdeveniments excepcionals poden tenir un impacte en les
institucions d'un país, el canvi institucional més comú passa de manera gradual i casi
perceptible, tant en les institucions formals com en les informals. S'utilitza l'exemple del
canvi en la concepció de la família per a il·lustrar aquest tipus de transformació gradual. En
general, se diuen que els autors no consideren adequadament la complexitat i diversitat dels
processos de canvi institucional.

Bnu i fins i tot, les conclusions del llibre, segons el tiu que ho analitza tampoc “son
especialmente iluminadoras” xd. El seu enfocament en les institucions incloents, basades en
la defensa dels drets de propietat i les normes de les democràcies liberals, no explica la
funcionalitat d'institucions menys perfectes però més adaptades a les necessitats de canvi
durant les etapes de transició i desenvolupament d'una societat. S'esmenta el cas de la Xina
com un exemple d'èxit econòmic basat en un marc normatiu diferent del de les institucions
incloents. Es qüestiona l'afirmació de Acemoglu i Robinson que les institucions extractives
poden tenir èxit sol temporalment i suggereixen que es necessita una fonamentació més
sòlida per a recolzar aquesta afirmació. A més, s'argumenta que l'èxit econòmic de la Xina
desafia la idea que les institucions incloents són un patró universal aplicable a tots els
països, sense tenir en compte el seu nivell de desenvolupament i circumstàncies. Les
institucions imperfectes però funcionals per al canvi social poden ser necessàries en unes
certes condicions i que el procés de desenvolupament institucional és més complex del que
suggereixen els autors. En resum, es planteja la idea que la Xina proporciona un exemple
de la complexitat del desenvolupament institucional i desafia la concepció massa simple
dels autors.

Ja per acabar, puto coñazo de lectura macho. En resum, es reconeix que el llibre de
Acemoglu i Robinson continua sent interessant i capaç de generar debats importants sobre
el progrés. Però diuen que la seva interpretació és a vegades massa simplista per a captar
la complexitat de la realitat social i el procés de canvi. S'emfatitza la importància de llegir el
llibre de manera crítica i sense caure en la complaença. Són molt crítics amb aquells que
intenten aplicar tal qual les idees de Acemoglu i Robinson a diferents contextos sense
realitzar una anàlisi pròpia i creativa. Es destaca el valor de la recerca històrica i recalcan
abordar la interpretació del canvi social amb modèstia, reconeixent que els processos són
massa complexos per a ser explicats per una única causa o categories binàries simplistes.
En lloc de buscar una única causa universal del desenvolupament, es proposa identificar els
diversos factors que expliquen les diferents trajectòries de progrés seguides pels països
reeixits de manera parcial.

Pérez, Caldentey, Esteban (2008), “The Concept and Evolution of the Developmental
State”, International Journal of Political Economy, vol. 37, no. 3.

INTRO: La lectura analiza el concepto y la evolución del estado de desarrollo* desde una
visión neoinstitucionalista, que está asociado con el papel principal desempeñado por los
gobiernos en la promoción de la industrialización en América Latina después de la Segunda
Guerra Mundial.

*Qué es el Estado de desarrollo? Fa referència a un estat que intervé i guia la

direcció i el ritme del desenvolupament econòmic. Està principalment associat al tipus
de polítiques econòmiques seguides pels governs de l'Àsia Oriental durant la segona
meitat del segle XX (Japó). El que a Història econòmica eren els ISI (Industrialització
per substitució d’importacions), primer van ser-ho a Àsia, després a Amèrica Llatina.

No implica que fes un ús intensiu de la propietat pública, sinó que intentava

assolir els seus objectius mitjançant un conjunt d'instruments com crèdits fiscals,
incentius, subvencions, controls d'importació, promoció d'exportacions i polítiques
financeres i de crèdit dirigides i directes.

INSTITUCIONES: Las instituciones son importantes para el funcionamiento de una

economía y pueden tener un impacto significativo en el crecimiento económico y el bienestar
social (en forma de políticas públicas, programas de asistencia social y regulaciones). Se
destaca que algunos países latinoamericanos han creado instituciones gubernamentales
específicas para supervisar y administrar sus esfuerzos de desarrollo económico. Pueden estar
influenciadas por factores históricos y culturales, lo que puede afectar su eficacia en el
fomento del desarrollo económico.
ESTADO: reconoce la importancia del papel del Estado en el desarrollo económico: ha sido
un actor clave en el desarrollo económico de la región, y que ha desempeñado un papel
importante en la construcción de infraestructura y en la promoción de políticas industriales.
PERO señala que el modelo de Estado desarrollista ha sido cuestionado debido a los desafíos
económicos y políticos que enfrenta América Latina, como la crisis de la deuda y la
globalización. Sugiere que es necesario encontrar un equilibrio adecuado entre la
intervención estatal y las fuerzas del mercado para lograr un crecimiento económico
sostenible y equitativo. La creación de una alianza entre el gobierno y el sector privado fue
crucial para el éxito del modelo del estado de desarrollo.

POLÍTICAS PROMOCIÓN INDUSTRIALIZACIÓN:

● Protección arancelaria: fue una herramienta utilizada por muchos países

latinoamericanos (Chile y Colombia) para aumentar las tasas de impuestos sobre
productos terminados y reducir las tasas sobre materias primas y maquinarias (que
necesitaban para la industrialización).

Se promovió la sustitución de importaciones mediante la imposición de aranceles a las

importaciones de bienes de inversión y exenciones fiscales para los productores nacionales.

Se usaba para fomentar el crecimiento económico y proteger a las empresas nacionales contra
la competencia extranjera. Sin embargo, también se señala que esta estrategia ha sido objeto
de debate entre economistas y políticos debido a sus posibles efectos negativos en la
eficiencia económica y en la asignación de recursos.

● Subsidios: son una herramienta importante para el desarrollo económico, pero deben
utilizarse con precaución y de manera selectiva para evitar efectos negativos en la
eficiencia económica y la asignación de recursos.

Se han utilizado para apoyar el desarrollo de sectores productivos seleccionados,

proporcionando financiación y otros tipos de incentivos a las empresas nacionales. La
efectividad de esta política ha sido objeto de debate entre economistas y políticos debido a
sus posibles efectos negativos en la eficiencia económica y en la asignación de recursos.
PUEDEN SER SELECTIVOS, PARA RESPALDAR AQUELLOS SECTORES QUE
CONSIDERE MÁS RELEVANTES PARA SU DESARROLLO ECONÓMICO.

Ejemplo: los subsidios fueron utilizados por el gobierno chileno para apoyar el desarrollo de
sectores productivos como la agricultura y la silvicultura. Estos subsidios consistían en
proporcionar financiamiento y otros tipos de incentivos a las empresas nacionales para
fomentar la producción y el crecimiento económico.

Pros y contras: posibles efectos negativos en la eficiencia económica y en la asignación de

recursos. Algunos argumentan que los subsidios pueden distorsionar los precios del mercado
y crear ineficiencias económicas al proteger a las empresas menos eficientes. Otros
argumentan que los subsidios pueden ser necesarios para apoyar el desarrollo económico en
países en desarrollo o para proteger a las empresas nacionales contra la competencia
extranjera desleal.

● Otras políticas: algunos gobiernos latinoamericanos aumentaron el gasto público en

áreas como la educación y la salud (inversión en capital humano) como parte de sus
políticas de desarrollo económico, pero no ofrecen una evaluación detallada de cómo
estas políticas específicas afectaron directamente al crecimiento económico.

CONCLUSIONES: El Consenso de Washington (conjunto de políticas económicas

recomendadas por instituciones internacionales como el FMI, liberalización comercial,
década de los 90). Fue aplicado en varios países de América Latina, tuvieron impactos
significativos en la región, aunque también generaron controversia y críticas debido a sus
efectos sociales y económicos.

Mahoney, James i Kathleen Thelen (2010), “A Theory of Gradual Institutional Change”,

a J. Mahoney i K. Thelen (eds.), Explaining Institutional Change. Ambiguity, Agency
and Power, Cambridge University Press, Cambridge, pp. 1-37.

L'article s'enfoca a l'estudi dels canvis institucionals graduals, és a dir, els canvis que
ocorren de manera progressiva al llarg del temps en lloc de canvis abruptes o
revolucionaris. Argumenten que aquests canvis graduals són més comuns i tenen
implicacions significatives per a la teoria i la investigació en ciències socials.

Els autors proposen un marc teòric per comprendre els canvis institucionals graduals basat
en tres conceptes clau: l'estructura d'oportunitats institucionals, els processos de selecció i
els processos de feedback.

● L'estructura d'oportunitats institucionals: fa referència al conjunt de regles, normes i

pràctiques existents en una determinada societat o context. Aquestes estructures
proporcionen oportunitats i restriccions per a l'acció i donen forma als possibles
canvis institucionals.

● Els processos de selecció: es refereixen a com se seleccionen i incorporen noves

pràctiques i idees a les estructures existents. Mahoney i Thelen destaquen que els
canvis graduals sovint impliquen la incorporació selectiva d'elements nous o
innovadors a les estructures institucionals existents, en lloc d'una adopció completa i
abrupta de noves regles o normes.

● Els processos de feedback: són mecanismes a través dels quals els canvis graduals
es reforcen i es retroalimenten a ells mateixos. Aquests processos poden incloure la
creació de noves coalicions o aliances, la formació de nous interessos o la
consolidació de pràctiques institucionals.

L'agència humana en el canvi institucional: s'argumenta que si bé les estructures

institucionals brinden oportunitats i restriccions, els actors individuals i col·lectius també
tenen un paper important en el procés de canvi. Els actors poden aprofitar les oportunitats
de canvi, negociar noves regles o desafiar les restriccions existents.