Neus Vallés Rodríguez

1r Magisteri Infantil
Universitat de València

LA ESCUELA O EL VACÍO COMPLETO?

Aquest docuement comença explicant-nos que la pandèmia d’aquest 2020 no pot ser
considerada un cigne negre ja que les pandèmia s’han donat periòdicament al llarg de la
història i aquesta s’havera pogut evitar amb més control en la vigilància alimentària i més
eficàcia en la comunicació sanitària en Xina que, sorprenentment, ha segut el focus d’aquesta
gran pandèmia. Xina, un país amb un règim socioeconòmic autoritàri, ha segut el punt d’inici
d’aquesta pandemia mundial, i ha segut per falta de control.

A causa d’aquesta pandèmia en molts llocs del món s’han hagut de cancel·lar les classes
presencials i s’ha passat a la docència online. Aquesta docència online s’ha basat en classes per
videocònferència, en les que el mestre impartia una classe teòrica i després manava deures als
alumnes que li’ls haurien d’entregar online.

Aquesta pandèmia també ha afectat a exàmens com per exemple les proves d’accés a la
Universitat. En el moment que va ser escrit aquest article encara no es sabia que anaven a fer
amb aquestes proves, però els autors de l’article apostaven per que aquestes anaven a ser
cancel·lades definitivament i que s’aprofitaria aquesta situació per buscar un nou procés
d’accés a la Universitat.

Al produïr-se el canvi en el tipus d’ensenyament, és a dir, passar d’un ensenyament presencial

a un ensenyament online, ens hem adonat de que molts alumnes no disposen dels mitjans
necessaris per seguir aquest model educatiu en les seues cases. Això ens ha fet vore que abans
del confinament aquesta desigualtat també existia, però no se li donava importància.

En l’article es presenten taules per comparar els resultats PISA, en les matèries de
matemàtiques i ciències, d’alumnes que disposen d’ordinadors i conexió a internet en casa i els
que no. La diferència dels resultats dels alumnes amb ordinadors i internet a casa i els alumnes
que no disposen d’aquests es bastant alta. La diferencia dels resultats és equivalent a la
diferencia entre els països amb millors i pijors rendiments de la Unió Europea.

El títol d’aquest article “el vacío completo” fa referencia a un article de Hans Magnus
Enzensberger. Enzensberger va titular “el vació completo o pleno” al seu anàlisi sobre la
televisió. El subtítol d’aquest article de Enzensberger és bastant clau: “Por qué todas las quejas
sobre la televisión son irrelevantes?”. Es presenten les queixes des de tres tesis: la manipulació
ideológica, els resultats morals i la sospita epistemológica sobre el seu efecte per identificar
l’autèntica realitat.

La crítica que fa Enzensberger a la televisió es pot comparar amb la crítica a l’escola.

Enzensberger critica la televisió diguent que no és un mitjà de comunicación, que la televisió
no fa res. A això aludeix el quadre inicial d’aquest article. “¿No será la escuela también un
medio cero o nulo?”.

El primer paràgraf de l’obra de Bordieu i Passeron es titula “Du double arbitraire de l’action
pédagogique”. El dobre arbitraire es referix a les vegades que apareix aquest terme en les dues
proposicions. En l’article es centra en la primera proposició:
1: Toda acción pedagógica es objetivamente una violencia simbólica en tanto que imposición,
por un poder arbitrario de una arbitrariedad cultural. (Bordieu & Passeron, 2001: 19)

La hipòtesi A es centra en el primer arbitraire, l’adjectiu de poder, la influè ncia perversa. En

canvi, la hipòtesi B es centra en el segon arbitraire, el sustantiu, que s’interpreta com una
trivialitat o banalitat.

Llavors, si seguim el pensament de Bourdieu i Passeron podriem dir que el sistema educatiu és
banal, que no fa res, i que si no altera les desigualtats és perquè és un mitjà nul, una pèrdua de
temps per als alumnes, sotmesos a una “autoritat pedagógica” que imposa un “arbitrari
cultural”.

Si l’escola neutralitzara les distincions socials no existirien tantes diferencies respecte al

rendiment dels alumnes de diferents clases socials, però no és així. Els alumnes que disposen
en les seues cases de més dispositius i millor conexión a internet tenen més oportunitats per
obtener un millor rendiment acadèmic que aquells que no disposen d’aquests. Aquesta
situació en la que ens trobem, una pandemia mundial, ha tret a la llum problemas del sistema
educatiu com és aquest, que ja existía abans de la pandemia però ningún se n’adonava.

Per finalitzar es plantegen unes preguntes per reflexionar sobre aquest tema molt interesants,
son aquestes: “¿Qué sucedería si después de esta experiencia docente sobrevenida (las
autoridades educativas de alguna comunidad autónoma han afirmado, por ejemplo, que el
tercer trimestre tenía que ser de refuerzo de los contenidos de los dos primeros) se
constatara un mejor rendimiento académico? ¿Qué sucedería si, con una proyección
estadística a partir de los resultados de los centros educativos, se pudiera predecir la nota
de acceso a la universidad, incluso corrigiendo la demostrable inflación en las notas
medias de centros privados y privados concertados en favor del estudiantado de los
centros públicos? ¿Qué pasaría, incluso, si se prescindiera de los exámenes presenciales?”

Després d’haver llegit aquest document me n’he adonat de que el problema de les
diferències socials en l’educació és molt més important del que pensava. Després del
confinament si que he sentit parlar molt de la injustícia que plantejava que els alumnes
que no tinguen els recursos necessaris per seguir una educació online no pugueren seguir
el seu curs educatiu, però mai m’havia plantejat que això era un problema que afectava
tant abans del confinament també. No pensava que els resultats pogueren ser tan
diferents entre alumnes que disposen de recursos TIC en les seues cases i els que no. Crec
que és un problema bastant greu i del que es parla poc.

Des de la meua experiència amb les clases online siguent alumna de 2n de batxillerat
opine que aquesta no és la millor forma de continuar el curs en cas de confinament, a part
de perque no tot el mon s’ho pot permitir, perquè pense que no és eficaç. En el meu cas
els mestres van posar tot de la seua part per que disposarem del material necessari per
presentar-nos a les PAU en cas de que es feren, però crec que un curs no es basa solament
en que disposem dels documents necessaris per memoritzar-los i després abocar-los en un
exàmen. Aquest sistema pot estar be per allò que vulgarment diguem “empollar temari” i
després “vomitar-ho tot en l’exàmen”, però no ensenya a l’alumne. A part crec que ni els
alumnes ni els mestres estaven preparats per seguir el curs online, alguns mestres no
tenien els coneixements necessaris per fer això i molts dels alumnes tampoc, encara que
parega que si. No hi havien plataformes preparades per l’institut que foren suficientment
eficaces per a una docència online i al final acabavem parlant amb els mestres per correu i
enviant les coses per correu, estava tot prou desorganintzat. Crec que si es tornara a donar
la situació tot aniria millor, entenc que era una situació que ningú s’esperava viure.

En el cas d’alguns instituts dels pobles d’alrededor se que l’institut es va encarregar de

repartir tablets o targetes d’internet a aquells alumnes que no disposaven dels mitjans
necessaris, però crec que això sols tapa el problema real, perquè al tornar a les classes
presencials les tablets i les targetes es retornaren al centre i aquestes persones seguiren
amb la mateixa situació en casa que abans del confinament.

Ha estat una lectura molt interesant perquè me n’he adonat d’un problema real molt gran
que parcialment desconeixia.