Josep Carner: (1884 - 1970).

Josep Carner va néixer a Barcelona, fill únic de pare

farmacèutic inclinat pel periodisme i mare profundament devota i lectora constant.
Freqüenta el teatre i l’art dramàtic es veurà reflectit en les seves obres. De fet, en un
principi, combinarà la creació de dramatúrgia i poesia. El 1910 guanya la Flor Natural dels
Jocs Florals de Barcelona, en els quals ja havia participat amb anterioritat.

El 1914 Carner es pot ja considerar com a realment un poeta i poc a poc esdevé un dels
poetes europeus més rellevants del segle XX. La qualitat de les seves poesies li va valdre el
títol de “Príncep dels poetes”. Sempre va escriure i publicar i es caracteritza per la revisió
constant de les seves obres. Carner «era estricte a l’hora de triar els poemes que havien de
formar part d’un llibre, i era escrupolós a l’hora d’enviar-los a la impremta [···]. No solament
per corregir les errates advertides sinó per fer retocs d’última hora en el text: sempre hi
trobava coses per a millorar» (Coll, Jaume. Preliminars d’El cor quiet. 2018).

Va viure a Catalunya fins el 1921, quan, degut a necessitats econòmiques, accepta un

càrrec al consulat i és enviat a l’estranger, estada que s’allargarà amb la Guerra Civil
espanyola i que acabarà sent un exili. L’any 1925, molt prolífic per a la seva creació en
llengua catalana, publica Cor Quiet i, finalment, el 1957, surt a la llum la selecció definitiva
dels seus poemes sota el títol de Poesia.

El cor quiet: 1925. El cor quiet es situa lluny de la ciutat, en un escenari rural (els afores, el
poble, la muntanya, la marina, etc.) i està dividit en cinc parts relacionades entre elles en
forma de cicle; el llibre s’inicia des de la inquietud per acabar assolint la calma a través d’un
procés basat en símbols i metàfores que acompanyen el poeta en el seu propi viatge de
descoberta interior. Amb tot, cada poema compta en sí mateix, com a una unitat
independent a l’argument del recull. De fet, els poemes no van ser pensats per a ser
publicats en un mateix llibre sinó que foren recopilats de poesies publicades entre 1913 i
1925. Les diferents seccions del poema són les següents:

- «Les nits»: contenen la part més enigmàtica i introspectiva.

- «Els arbres»: trasllada a la vida humana la realitat vegetal i parla del component
efímer de la bellesa i de la felicitat.

- «Les estampes»: plasma en els poemes el pas de les estacions i parla d’estampes
com d’imatges.

- «Les adreces»: cada poema fa referència a una persona coneguda per l’autor.

- «L’assenyament»: el títol és una paraula inventada per Carner i derivada de “seny”.

«Instal·la el lector en el seny del cor quiet, final d’un recorregut iniciat en el cor
inquiet de la primera secció» (Coll, Jaume. Preliminars d’El cor quiet. 2018).
La poesia de Josep Carner:

Josep Carner era molt precís a l’hora d’elaborar els seus poemesi empra nombrosos
recursos estilístics, mètrics, lingÜístics i retòrics per donar als versos el to exacte que ell
volia transmetre. Els seus versos són canònics i pràcticament tots els poemes consten
d’estrofes ben iorganitzades, responen a una ferme estructura formal. La rima acostuma a
ser consonant i els poemes adquireixen un ritme i una musicalitat que es veu acompanyada
pels mots triats a l’hora d’escriure’ls. L’estil de Carner és molt clàssic, sense sotracs,
persegueix una perfecció formal que s’allunya de l’experimentació vana i fa ús d’estructures
que, tot i no ser recollides en el que es podria anomenar com a comunicació estàndard, són
pròpies de la seva poesia i s’integren en tots els poemes com un llaç d’unió.

La poesia de Carner es troba dins del moviment cultural del noucentisme. Nascut com una
contraposició el modernisme entre els anys 1906 i 1923, torna a emmirallar-se en les formes
clàssiques i en la bellesa del paisatge català i mediterrani. Es correspon amb la catalanitat i
amb certs ideals de la Renaixença. En aquest context es situa la poesia com l’art més elevat
i es resta importància als altres gèneres. Una de les característiques principals del
moviment és el classisme implícit en les obres que en deriven, plenes de voluntat de seny,
harmonia i noblesa així com la presència d’un cert component cristià i la rigidesa de forma i
tècnica. És, a més, una poesia militant compromesa amb la política mitjançant els artificis
del llenguatge i una obra íntima i humil.

Tanmateix, entre els anys 20 i 30 va aparèixer un nou moviment a Catalunya: el

postsimbolisme. Basat en el simbolisme francès va implicar una major complexitat en la
poesia per dur-la cap a un terreny més metafísic i emocional, de caire espiritual. «La
postsimbolista s’havia plantejat com una poesia que parlava per tota la col·lectivitat que el
franquisme pretenia exterminar» (Marrugat Domènech, Jordi. Josep Carner i el
Postsimbolisme. 2014)

El cor quiet barreja ambdós corrents- malgrat considerar-se noucentista - i hi trobem tradició
i introspecció en un viatge personal emmarcat determinat per la Guerra Civil.
Corrandes d’una pluja a la nit:
I La primera estrofa mostra la bellesa de
L’aigua magníficament a
dringa, degota i regala; b
la pluja dona entenent a
que cau amb el cor content; a
dementre el meu cor la sent a
no té por de cosa mala. b
II
Si jo sentir-la no vull c
un llibre me’n distrauria; d
llegint, no es sent l’aldarull; c
mes, si cansat o curull c
paro al tombant d’un full, c
la pluja em fa companyia. d
III
Tothom reposa en son llit
sinó jo, que vetllo encara
mentre la pluja amb delit
puny a tot arreu la nit;
quin goig!, el mal esperit
s’ennuega d’aigua clara1.
IV
Plou dolç, passant el rosari2,
o fort, amb vent i sotracs;
plora un fanal en desvari,
i al gran carrer solitari
la pluja va a pessigar-hi,
en terra, miralls opacs3.
V
Ma vida se n’era anada
de les joies i els perills:
ara el cor de nou es bada;
cada fil d’aigua argentada
planta en la fosca sagrada
primaveres per mos fills.
1
Paradoxa: aigua clara bona, t’ennuega.
2
Metàfora: lentament, monòtonament
3
Metàfora: bassals
l’aigua, com sobresurt respecte els altres
elements i la pau que li transmet al poeta el
degoteig constant. Amb la pluja ell desgrana
els pensaments.
La segona estrofa continua amb l’exaltació de
la pluja en parlar sobre la companyia que
aquesta li brinda al poeta. En llegir, si sent la
pluja, es distreu i deleita amb el seu so. No
vol deixar de sentir-la doncs li calma aquest
cor inquiet, li regala pau.
La tercera estrofa fa esment a l’insomni de
Carner. “Tothom reposa en son llit sinó jo que
vetllo encara”. Continua parlant de la pluja
però aquí denota una altra vessant: com “la
pluja amb delit puny a tot arreu la nit”,
expressant ja no tant aquell degoteix calmat
sinó la fúria de l’aigua que ofega tot allò
dolent. Podriem dir que el soroll de l’aigua i la
força de la tempesta eviten el pensament i, en
conseqüència, neutralitzen el dolor del poeta.
La quarta estrofa fa una metàfora amb el
degoteig i el passar del rosari, calmat i
monòton. Ara la pluja “pessiga” ja no ofega
amb tanta força. El plorar del fanal fa
referència a com la pluja es reflecteix amb la
llum, com que és de nit, no és possible
veure-la en la foscor.
En la darrera estrofa el poeta parla de sí
mateix a mode de conclusió i narra com la
vida no li pertany si no pensa en res més que
en el distreure’s amb la pluja. L’aigua aquí és
vida: “cada fil d’aigua argentada planta en la
fosca sagrada primaveres per mos fills”.
Potser no és només l’aigua que dota el món
de vida sinó l’evasió del so que evita el
patiment, sent altre cop primavera pel poeta.
Aquest poema es troba dins de «Les nits», la primera secció del recull d’«El cor quiet».
Aquesta, marcada per la cerca de respostes, es situa en l’àmbit d’un cor inquiet, del misteri i
el dubte. Els poemes compresos en aquesta secció doten de gran valor simbòlic la foscor i
l’obscuritat i el secret que s’hi amaga així com la bogerial, la incertesa i la por o la mort; tal
com indica l’últim vers: «perquè la nit és, com la mort, viventa» (Coll, Jaume. Preliminars
d’El cor quiet. 2018).

«Carner no és un romàntic, ni un avantguardista; no sols fer els versos a partir d'una

introspecció personal, sinó de la realitat. Una realitat objectiva que el poeta observa, una
escena de la vida quotidiana, del camp, de la ciutat, d'on extreu alguna lliçó que comparteix
amb el lector. N'extreu algun aspecte vital que ens comunica. Sovint, doncs, trobareu una
petita història explicada darrere la qual es formula una lliçó personal o un element sobre
l'existència mateixa. A diferència de la poesia que havia fet anteriorment (12 llibres de
poemes) de base noucentista, a El cor quiet desapareix la preocupació cívica i col·lectiva. El
poeta se centra en ell mateix i s'analitza com a individu».

Mètrica: El poema consta de 5 estrofes de 6 versos cadascuna. La rima és consonant i es

correspon amb abaaab, tal com indica el seu nom es tracta d’una corranda (cançó breu). Els
versos són heptasíl·labs.

Figures retòriques: Un dels recursos retòrics utilitzats per Carner és l’al·literació, el joc sonor
es repeteix en totes les estrofes en menor o major mesura, aportant musicalitat i lleugeresa
a la composició tal com es pot veure en la segona estrofa amb la repetició de la "ll". També
fa ús de l'hipèrbaton i de l’encadenament. Trobem també una exclamació (III) i nombroses
metàfores, a part d’una evident personificació de la pluja, el fanal.