Pensament Filosòfic Antic i Medieval

Universitat Autònoma de Barcelona

2021-2022

Anàlisi i Comentari crític de l’obra

De l’Ànima d’Aristòtil
Mar Peñarroja Paz
NIU 1597669
De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

1
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

1. Breu contextualització de l’obra i de l’autor

De Anima, Περὶ Ψυχῆς en grec, és una obra escrita cap al 350 a.C1 pel notable filòsof grec
Aristòtil. El text, emmarcat en l’àmbit de la psicologia aristotèlica, és també un tractat sobre
biologia i gnoseologia doncs ambdues disciplines es troben estretament relacionades amb
les descripcions i pensaments d’índole psicològica. De fet, per a Aristòtil - i per tots aquells
filòsofs previs a Descartes2 - la psique formava part de la propia natura, és a dir, s’havia
d’entendre com a un element natural, en certa manera físic. Per això molts estudiosos han
denotat com resulta difícil parlar sobre De l’Ànima com d’un llibre psicològic, igualment que
és qüestionada la idea que existeixi realment aquesta disciplina de manera independent en
la filosofia del pensador grec.

Sigui com sigui, és indubtable que De l’Ànima és una de les obres més importants del filòsof
d’Estagira i la que més estudiada i traduïda ha estat doncs les idees presentades i la
manera en com hi són exposades, emfatitzant aspectes com la imaginació i superant
algunes opinions d’autors tradicionals purament materialistes, han dotat aquesta obra
d’ànima pròpia.

En primer lloc, però, cal situar el tractat en el seu context històric. Per entendre la concepció
de l’estat i del món que tenia Aristòtil cal retrocedir fins el segle V a.C., concretament entre
els anys 431 i 404 a.C., quan tingué lloc la Guerra del Peloponès. El conflicte, que enfrontà
Atenes i Esparta, va acabar amb l’hegemonia marítima de la primera i amb la victòria de la
darrera. «Con el fin de la guerra del Peloponeso termina la hegemonía marítima ateniense,
y como consecuencia, el historiador Claude Mossé señala que se rompe el equilibrio que
existía en el siglo quinto, lo que se reflejaría, entre otras cosas, en la miseria del mundo
rural, la descomposición de los valores tradicionales y la aparición de un nuevo estado de
ánimo, además de las evidentes destrucciones materiales y de los cambios políticos.»3
Aquests canvis, que s’anirien succeint al llarg del segle IV, commocionarien Grècia i
promourien l’aparició de nous paradigmes i pensadors, com seria Aristòtil.

Tanmateix, la victòria Espartana aniria acompanyada d’un gran ressentiment per totes
aquelles polis que havien recolzat Atenes i aquesta tensió culminaria amb l’aparició del rei
de Persia, el qual, inicialment aliat amb Atenes i Tebes, formalitzà un acord amb Esparta
l’any 386 a.C que rep el nom de la “pau d’Antàlcides”4. Aquest fet inaugurà un període

1
Stevenson, Daniel C.
2
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 9.
3
Muñoz Giadrosic , Rodrigo p. 15.
4
Ibídem p. 18.

2
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

d'alternança entre períodes de pau i petits conflictes que caracteritzaria tota l’època
hel·lenística. Dos anys més tard, el 384, naixeria a Estagira, Macedònia, el nostre pensador.

Fill de Festies, una llevadora d’Ecubea i de Nicòmac, el metge del rei persa Amnites III de
Macedònia, fou educat com un membre de l’aristocràcia. El 367 a.C., amb l’edat de divuit
anys i orfe, es traslladà a Atenes i ingressà a l’Acadèmia de Plató. Aquests primers anys
s’inclouen en l’anomenat període d’aprenentatge i és quan Aristòtil escriu diàlegs de
temàtica platònica. Allà va romandre fins a la mort del seu mestre, l’any 347 a.C., data d’inici
la segona etapa del pensament del filòsof, l’anomenada època dels viatges. És en aquest
període quan Aristòtil comença a experimentar i es distancia de Plató de manera
progressiva. És en aquest moment quan Aristòtil funda la seva pròpia escola, situada prop
del temple d’Apolo Liceu, del qual n’adopta el nom. Gaudint del suport del rei Alexandre el
Magne, Aristòtil es dedica plenament a l’escola i comença a elaborar un pensament de
caure científic amb la voluntat d’organitzar la ciència coneguda fins al moment. És
precisament per la introducció d’aquesta nova tendència que l’obra de De Anima s’inclou en
els tractats escrits ja en la maduresa doncs hi trobem una clara voluntat ordenadora i amb
fonamentació biològica. És clarament un llibre sobre la filosofia natural.

Finalment, el 335 a.C., es decideix a tornar a Atenes, ja amb un pensament sòlid i

consolidat. Finalment, el grec moriria exiliat a Calcidia després de ser acusat d’impietat l’any
323 a.C., a l’edat de 62 anys5.

Per últim, cal situar l’obra dins del corpus aristotelicum. Les disciplines estudiades per
Aristòtil són dividides entre ciències teorètiques (lògica, la filosofia natural i metafísica);
pràctiques, que inclouen l’ètica i la política i, finalment ciències poietikà o de creació, amb
les obres Retòrica, Poètica i les Constitucions d’Atenes. De Anima, per tant, s’inclou en les
ciències teorètiques de la filosofia natural doncs la psique és entesa per Aristòtil com una
ciència de caràcter teòric que es troba, a més, relacionada amb l’estudi físic i biològic (i per
tant natural) de la ment humana.

Per a realitzar aquest breu anàlisi de l’obra s’ha emprat l’edició de De l’Ànima publicada
l’any 2015 a Barcelona per la Fundació Bernat Metge. Tanmateix, les obres conservades del
pensador grec són esotèriques, és a dir, son tractats, esquemes, “apunts” que ell feia servir
per ensenyar als seus alumnes. Els textos, lluny d’oferir un ensenyament positiu potencien
que el lector pensi i provi de trobar les seves pròpies respostes. La traducció, tot i ser el
màxim fidedigna a l’original, pot contenir matisos no del tot clars doncs, tal com bé indica
Miguel Candel en la introducció, «la terminologia aristotèlica estava lluny, quan era emprada

5
Muñoz Giadrosic , Rodrigo, p. 39.

3
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

per l’estagirita, de ser un sistema tancat i perfectament definit»6. Però és també aquesta
ambigüitat i el caràcter temptatiu de les màximes aristotèliques un dels seus trets més
característics i que hauria de poder ser conservat.

2. Anàlisi de l’obra.

Un cop contextualitzada l’obra cal presentar-ne les idees principals. De l’Ànima està
estructurada en tres apartats: el llibre primer, que exposa la importància del tema mitjançant
la crítica i presentació de les opinions d’autors precedents; el llibre segon, que proposa els
diferents tipus i facultats de les ànimes tot fent una breu anotació dels sentits; i el llibre
tercer, on es reafirma el dit amb anterioritat i s’argumenta l'hilemorfisme de l’ànima doncs la
concepció d'ànima d’Aristòtil és resultat de la superació del hiat ontològic platònic i de la
negació de la dimensió purament subjectiva de la psique (teoria que s’establiria a partir del
racionalisme i l’empirisme moderns).7

a) Definició d’ànima.

Abans d’entrar en matèria però, l’autor prova de fer una definició acurada del concepte que
ocuparà tota la seva reflexió al llarg del relat i es pregunta què és realment l’Ànima. Aristòtil
entén el concepte d’ànima o de psique (ψυχή) com a un sinònim de vida, com a una espècie
de matèria que es troba intrínsecament unida al cos però difícilment assimilable a un sol
tipus de realitat material. En efecte, «la superació del dualisme ontològic és un fonament
necessari per a una concepció unitària de la psique que la faci inmune al dualisme
gnoseològic modern.»8 Conseqüentment, si existeixen diferents cossos també existiran
diferents tipus d’ànimes:

«És palès, doncs, que la definició d’ànima és una de la mateixa manera que ho és la
definició de figura. En efecte, ni aquí existeix la figura al marge del triangle i els seus
derivats ni allà existeix l’ànima al marge de les esmentades. [···] En conseqüència,
cal investigar en cada cas quina és l’ànima pròpia de cadascun [dels éssers vius],
com ara quina és la de la planta i quina la de l’home o de la bèstia.»9

Es pot afirmar, per tant, que l’hilemorfisme (unió ànima-cos) «es horizonte fundamental para
el “De Anima”, porque el viviente y el hombre, al igual que el resto de las sustancias
corpóreas, son interpretadas por Aristóteles hilemórficamente: son sustancias
10
“com-puestas”.»

6
Aristòtil, p. 44.
7
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 9.
8
Ídem.
9
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 11.
10
Calvo Martínez, T., p.11

4
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

Un cop acceptada aquesta naturalesa de la psique, cal definir-la a ella mateixa. És un tot o
és divisible? És causa del moviment o n’és simple receptora? És mortal o és eterna?
Enfront d’aquestes preguntes Aristòtil ens planteja un greu problema: la pròpia definició en
sí. Pel filòsof sols podem conèixer una cosa quan tenim constància de llurs propietats: «en
efecte, quan estem en condicions de donar comptes de les propietats [···], llavors estem
també en condicions òptimes per a tractar de l’entitat»11, fet que ens impossibilita la definició
acurada fins que no s’hagin respost totes les preguntes que sorgeixen en el moment de
donar la definició doncs, del contrari, totes les definicions serien «dialèctiques i buides»12.

A continuació, Aristòtil fa esment a les principals teories establertes per altres pensadors
sobre l’ànima. En primer terme es discuteix si ànima i intel·lecte són sinònims, com afirma
Demòcrit; si es tracta de dues entitats separades que comparteixen una única natura, com
postulà Anaxàgoras; o bé si l’ànima és un element, ja sigui aire per Diògenes o bé foc, com
afirma Heràclit. Aristòtil també es planteja la possibilitat de que l’ànima sigui principi de
moviment i de coneixement i que, en conseqüència, es mogui per si sola o si, per
simplement compartir qualitats amb quelcom immortal, ho sigui per semblança doncs molts
d’aquests filòsofs sostenen que «el semblant coneix el semblant i, puix que l’ànima coneix
totes les coses, la fan composta de tots els principis.»13

Però quins són aquests principis? És realment l’ànima una entitat composta o una unitat?
Per a respondre aquesta qüestió, el filòsof planteja si l’ànima és o no una harmonia.
Aquesta teoria, fàcilment refutada, sosté que una harmonia consisteix en una combinació de
contraris i l’ànima no pot ser composta d’aquesta manera si s’entén ànima com a sinònim de
vida; seria impossible que contingués en ella la no-vida. A més a més, segurament influït
per la medicina hipocràtica i per les teories de Demòcrit, Aristòtil exposa que l’harmonia és
un tret més propi del cos que de l’ànima. L’harmonia és sols entesa com a sinònima de
salut, sent aquesta «un fin natural ligado a la misma estructura material de los cuerpos,»14
teoria que el pensador exposa en els seus comentaris i tractats de medicina i que provenen
de la seva concepció del cos humà com un compost, com el resultat d’una «agregació
successiva d’elements.»15

Sigui com sigui, l’estagirita arriba a la conclusió que l’ànima és indivisible però encara ha de
desenvolupar aquelles altres qualitats que els seus predecessors havien atribuït a l'ànima i
que són els atributs de moviment, sensació i incorporeïtat.

11
Aristòtil p. 58.
12
Ídem.
13
Aristòtil p. 69.
14
Crespo Saumell, Jordi.
15
Ídem.

5
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

b) L’ànima com a principi del moviment.

El primer que discutirà serà la capacitat de moviment i ho farà mitjançant una al·legoria
naval. Aristòtil sosté que «no necessàriament allò que mou ha de moure’s»16 com succeeix
amb els mariners que es troben dalt d’un vaixell, els quals es mouen no per sí mateixos sinó
pel moviment de l’embarcació. Seguint amb aquest exemple s’arriba a una segona
conclusió: tot moviment té un fi, un destí o “lloc natural” i, per tant, «si [l’ànima] no es mou
accidentalment, el moviment es donarà en ella per natura; i, si és així, també li serà propi el
lloc, ja que tots els moviments esmentats17 es produeixen en algun lloc. [···] De la mateixa
manera pel que fa al repòs: efectivament, el lloc cap a on quelcom es mou per natura és
també on reposa per natura»18. En resum, si l’ànima realment té moviment, a part d’haver-lo
d’identificar, també té cabuda en el món natural.

Això no obstant, Aristòtil presenta encara un altre problema per aquesta definició tradicional
d’ànima i és que si ser mòbil és entès com experimentar un canvi constant i,
conseqüentment, una pèrdua de l’essència reiterada, és impossible entendre l’ànima com a
immutable si li és atribuïda aquesta característica i encara més si es postula - tal com farà
Aristòtil - l’ànima com a principi vital. De fet, Aristòtil ja parla del canvi en el seu tractat de
Física i, tal com afirma Calvo Martínez, «es en el estudio del cambio ——cuyo núcleo
fundamental se encuentra en la Física, L. 1.— donde el hilemorfismo se desarrolla como
teoría capaz de aclarar y resolver las aporías del movimiento»19 i Aristòtil negarà el caràcter
automotriu de l’ànima basant-se en la unitat que aquesta forma juntament amb el cos:

«¿Com és possible que una cosa contínua i homogènia es mogui a sí mateixa?

Perquè en la mesura que fos una i contínua, i no una per contacte, seria impossible;
[···]. Per consegüent, cap d’aquestes coses es mou a si mateixa (perquè son
homogènies), ni tampoc cap altra que sigui contínua, sinó que necessàriament hi
haurà en cada cas una divisió entre el que mou i el que és mogut.»20

Nogensmenys, Aristòtil no nega un possible moviment en l’ànima relacionat amb el

coneixement. Si entenem que el món es mou en cercle “per accident”, podem assumir que
el moviment de l’Intel·lecte, és a dir, de l’ànima, és la intel·lecció, el procés de l’enteniment.
Malgrat tot, Aristòtil abandona en aquest tractat el debat del moviment rotacional i conclou
afirmant que di l’ànima és mou dins d’un cercle infinit és perquè déu ha estipulat que «per a
ella és millor moure’s que estar en repòs i millor moure’s d’aquesta manera que no pas

16
Aristòtil p. 70.
17
El moviment per Aristòtil és dividit entre translació, alteració, corrupció i creixement.
18
Aristòtil p. 71,
19
Calvo Martínez, T., p. 13.
20
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 29.

6
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

d’una altra.»21 L’única cosa que Aristòtil afirma rotundament és que en tant que l’ànima és
unida al cos, cal que faci ús d’aquest com «cal que l’art faci ús dels seus instruments.»22

c) Classificació de les ànimes.

Aristòtil retorna a la pregunta originària a l’inici d’aquest llibre segon i proposa seguir
buscant una definició pel concepte d’ànima. Pel filòsof resulta obvi que l’ànima només es
troba en el gènere dels éssers, és a dir, el gènere suprem23. Però, de què és format un
ésser?

Matèria i forma són, segons Aristòtil, els dos elements que, en combinar-se, donen lloc a
l’ésser. Per un costat la matèria, «que per si mateixa no és quelcom determinat»24 i que és
considerada sinònima de potència. Per l’altre, l’estructura i forma, «la qual ja és considerada
quelcom determinat»25 i que és, també, realitat acabada. Per Aristòtil, aquestes dues entitats
formen tot el món natural però entre els naturals n’hi ha que tenen vida i n’hi ha que no i, en
paraules de Ciro E. Schmidt, «un cuerpo animado se compone del cuerpo propiamente
dicho y de una cualidad que es la posesión de la vida: No se puede pues confundir el
cuerpo y el alma (o la vida, puesto que vida es idéntico a alma).»26

L’estagirita anomena vida a la «capacitat de nodrir-se per si mateix, el creixement i la

consumpció»27 i, per tant, «tot aquell cos natural que participi de la vida serà una entitat,
entesa com a una entitat composta»28. D’aquesta argumentació en resulta que l’ànima ha de
ser també una entitat però ho serà de la forma d’un cos. I tal com s’ha dit abans, la forma és
ja una realitat acabada. L’ànima serà, doncs, «la realitat acabada d’un cos»29 o, en una
definició potser més acurada, «la realitat acabada primera d’un cos que té vida en
potència»30 i, si es vol donar èmfasi al caràcter harmònic del cos esmentat anteriorment,
l’ànima serà «realitat acabada primera d’un cos organitzat.»31

Entenent que l’ànima es troba només en aquells cossos animats, cal discernir entre quines
són les facultats intrínsecament lligades a la vida i quines poden trobar-s’hi o no. Rebutjant
la definició tradicional d’ànima feta per filòsofs com els presocràtics o com Plató que li

21
Aristòtil p. 78.
22
Ídem.
23
anotació pàgina 91.
24
Aristòtil p. 91.
25
Ídem.
26
Schmidt Andrade, C. E.,p. 259.
27
Aristòtil p. 92.
28
Ídem.
29
Ídem.
30
Ídem.
31
Aristòtil p. 93.

7
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

atribuïen la immortalitat com a característica primera, Aristòtil diu que l’ànima es troba en
aquells cossos capaços de moviment, sensació o intel·lecte, sent qualsevol d’aquestes
facultats suficient per a ser considerat animat i existint també la possibilitat de que un cos en
posseeixi més d’una o, fins i tot, les tres. D’aquesta manera, l’ànima és el principi de les
potències esmentades i es defineix per les capacitats nutritiva, sensitiva, intel·lectiva i
motriu. La qüestió de si aquestes es troben unides o separades és el que es discutirà a
continuació.

Aristòtil veu com certes plantes segueixen vives tot i ser faltes d’alguna de les seves parts
com igualment succeeïx amb certs insectes, cosa que deriva en que cada part deu tenir
sensació i moviment pel que fa al lloc i, si hi ha sensació, hi ha d’haver la sensació de plaer i
de dolor i, per tant, hi ha d’haver també desig i imaginació, que no és altra cosa que la
capacitat de sentir quelcom ja experimentat quan no s’està experimentant. Tanmateix,
l’ànima és realitat acabada d’un cert cos, és a dir, que cada cos disposarà d’una ànima
capaç d’una o més d’una d’aquestes capacitats i, lluny d’existir un únic model d’ànima com
havia estat anteriorment postulat, Aristòtil n’estipularà una pertanyent a les plantes, una als
animals i, finalment, una als éssers racionals, és a dir, als humans.

Si entenem que «tots els cossos son instruments de l’ànima»32 i que tot cos busca satisfer
un fi o necessitat concreta i que el fi és doble en tant que és fi en si mateix i per aquell per a
qui ho és, s’afirma que cada ànima busca satisfer el fi natural del seu cos. Així se’ns
descobreixen els tres tipus d’ànima aristotèliques: la vegetativa, la sensitiva i la intel·lectiva.

L’ànima vegetativa és pròpia de les plantes i els vegetals. Té capacitat motriu local i és
capaç de creixement (tot i que en el cas de les plantes, tal com afirma Empèdocles citat per
Aristòtil33 sigui cap avall), d’alteració i de consumpció; té capacitat nutritiva, en tant que
l’aliment nodreix i el nodrir-se fa créixer, i, finalment, compta amb la facultat generativa, sent
aquesta el fi de l’ànima vegetativa i de tot ésser animat.

L’ànima sensitiva: pròpia dels animals és definida per la facultat de la sensació, que no és
més que el fet de «moure’s i ser afectat» i que ve donada pels sentits. A més a més,
aquesta capacitat sensitiva no és en acte sinó en potència, és a dir, no és entesa com el
raonament posterior a la percepció de la sensació sinó com el simple fet d’experimentar-la:
la facultat sensitiva és només la capacitat de posseïr sentits. Aquesta, a més, «fa possible
les apetències, els desitjos, les percepcions sensibles i el moviment locatiu.»34

32
Aristòtil p. 104.
33
Ídem,
34
Martí i Montllau, Jordi.

8
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

d) Els sentits i les sensacions.

A propòsit d’aquesta segona ànima, Aristòtil elaborà una breu dissertació de cadascun dels
sentits des d’una perspectiva empírica i especialment lligada a la biologia doncs el filòsof,
que amb el seu hilemorfisme havia unit l’ànima al cos, havia rebutjat també les idees
transcendentals del platonisme i per tant sostenia que «la font de tot el coneixement està en
les sensacions»35, sent de vital importància la funció de cadascun dels sensibles.

En primera instància Aristòtil parla de la vista, que es relaciona amb el visible i l’invisible, i
afirma que «allò de que hi ha visió, doncs, és visible»36 i que «el visible, en efecte, és el
color».37 La seva tesi sosté que els colors es fan visibles quan hi ha llum, la qual és la
realitat acabada d’aquests, i que el fet de veure-hi es produeix quan «l’òrgan sensorial és
afectat»38, fet que prova que el color es percep en un medi diàfan i que el buit, consistent en
l’absència de llum i color, no permet la visió.

En segon lloc Aristòtil parla del so i de l’oïda, i la seva teoria exposa principalment que el so
es produeix «a partir de quelcom, respecte de quelcom i dins de quelcom»39, és a dir, que
consisteix en un xoc. Argumenta, a més, que aquest es transmet per l’aire - quan un so pot
moure l’aire fins a l’oïda és quan hi sentim - i que té a veure amb el silenci.

A continuació, ens parla de l’olor i l’olfacte, sentit que té una sensibilitat molt diferent entre
les diverses espècies, i l’atribueix a «allò que és sec»40. En troba el contrari en el sabor i el
gust que són allò humit en potència i que tenen a veure amb «allò que és gustós i allò que
és insípid»41.

Finalment, Aristòtil esmenta el tacte, que serà per ell el sentit més important donat que es
relaciona amb la sensació i amb el tangible en sí. Segons el filòsof, «el tangible es
diferencia de les coses visibles i de les sonores en el fet que aquestes les percebem perquè
el medi produeix algun efecte en nosaltres, en canvi, les tangibles les percebem no per
efecte del medi, sinó al mateix temps que el medi [···] Per això és obvi que l’òrgan sensorial
d’allò que és tangible es troba a l’interior [del cos] [···]; per tant, la carn és el medi de la
capacitat tàctil.»42 Percebem així allò que es diferencia del nostra propi cos, sent aquestes
diferències «aquelles que defineixen els elements», és a dir, calent o fred i sec o humit. I

35
Mirbal.
36
Aristòtil p. 113.
37
Ídem.
38
ànima p. 116
39
ànima p. 117
40
ànima p. 124
41
ànima p. 126
42
ànima p. 129 i 130

9
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

d’aquesta afirmació en deriva que «sentir és ser afectat per alguna cosa, de manera que
allò que és capaç en acte de fer-ho dóna les propietats esmentades a aquell [sentit], [···].
Per això no percebem el que és igual de calent o de fred, de dur o de tou [que el nostre
òrgan], sinó els excesssos, atès que el sentit és una mena de terme mitjà en les oposicions
entre sensibles.»43

Aristòtil dona molta importància a l’equilibri dels sentits perquè per ell el sentit és la
proporció i el sentir en excés (un so molt agut, un tall a la pell, un sabor amarg, etc.) fa
malbé el sentit en sí o bé l’anul·la. En aquest punt del llibre hem de parar especial atenció a
la paraula afectar perquè és polisèmica. El filòsof diu que la facultat sensitiva és afectada
quan entra en contacte amb la matèria, amb la forma dels altres cossos. Ser afectat és
canviar i aquest canvi pot ser o bé destructor de la potència (el sentit) o bé simplement
transformador d’aquesta però conservant-la.

Amb aquesta explicació Aristòtil vol fer entendre que quan un cos animat experimenta una
sensació, aquesta passa a formar part del cos i podrà reproduir-se a partir del record que hi
deixa i, a la vegada, no anul·la tota la resta de sensacions viscudes amb anterioritat. En
paraules de Schmidt, «en el acto sensitivo el término padecer hay que tomarlo como una
conservación del ser en potencia [···]. El sentido es el receptáculo de las formas sensibles
sin la materia. Cada sentido padece bajo la acción de lo que posee color, sabor, sonido,
etc., en tanto que cada uno de estos objetos tiene una cualidad determinada.»44

e) L’ànima intel·lectiva i la percepció.

Arran d’aquesta conclusió, Aristòtil s’endinsa en la facultat intel·lectiva i introdueix en el seu

discurs l’última fase del procés de cognició. «Per a Aristòtil, el procés de conèixer segueix
un camí invers al que segueix en Plató, per a qui primer coneixem allò general (les idees) i,
després, en base a elles, comprenem i coneixem allò particular. Per a l’Estagirita, per
contra, coneixem abans allò particular i concret, i serà sols a partir d’això singular que
arribarem a conèixer allò general [···]. Així, el coneixement partirà de les dades que ens
proporcionen els sentits (Aristòtil, per tant, al contrari del que passava amb Plató ―i amb
Parmènides―, és un empirista): tot coneixement arranca d’una percepció sensible,
obtinguda a partir d’alguna realitat física»45.

En resum, la percepció, que és el conjunt de dades que recullen els sentits, és més o menys
verídica segons d’on provingui. El mínim error quan ve de cadascun dels sentits perceben

43
ànima p. 130.
44
Schmidt Andrade, C. E., p. 262.
45
Martí i Montllau, Jordi.

10
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

allò que és en potència individualment; en segona instància ve la percepció de les propietats

de l’objecte o cos que és percebut en tant que la percepció ja és indirecta; en tercer lloc la
percepció del que ell anomena sensibles comuns, que consisteix en la percepció d’entitats
que requereixen de tots els sentits per ser captades, com ara el moviment.

«Ara bé», argumenta el filòsof, «resulta evident que no és el mateix percebre i pensar»46
doncs el primer es dóna en animals - ergo en l’ànima sensitiva - i el segon és propi de
l’ésser humà - ergo de l’ànima intel·lectiva -. Tanmateix, hi ha un pas previ a l’enteniment
comú en ambdues ànimes: la imaginació, que és generada a partir de la percepció, al seu
torn provinent d’una determinada sensació:

«La imaginació, certament, és diferent tant de la sensació com del pensament

discursiu: ara bé, no sorgeix sense la sensació, i sense la imaginació no hi ha judici.
Resulta evident que no és intel·lecció ni judici.»47

Per entendre aquest fragment cal que analitzem primer el vocabulari. Per Aristòtil el
pensament discursiu és aquell que remet a la capacitat de raonar, el qual, si mirem en
direcció a la filosofia platònica, forma part del món de les idees i és font de coneixement. El
pensament discursiu s’obté a partir de causes i principis, és a dir, d’evidències que són,
segons Aristòtil, les percepcions derivades de la sensació. A més, l’estagirita creu que la
sensació duu implícita la imaginació, perquè és només amb l’ajuda de la darrera que som
capaços de recordar sensacions. Per aquest motiu afirma que «sense la imaginació no hi ha
judici» doncs aquí judici significa “suposició”, és a dir, una imatge i/o el record d’una
sensació. La imaginació és lligada a la visió puix que evoca imatges d’allò vist.

Finalment, conclou dient que la imaginació no és ni intel·lecció (coneixement vertader) ni

judici (expressió d’aquest coneixement). Així doncs, mentre que la sensació és sempre
present i involuntària, la imaginació pot o no donar-se i no copsa sempre la veritat.
«Imaginar és opinar sobre allò que es percep, no de manera accidental»48, sinó evocant el
record d’una sensació.

I és en aquest punt del llibre on se’ns presenta la última ànima: la intel·lectiva o racional.
Pròpia dels humans confereix la capacitat d’entendre i de pensar. L’intel·lecte és
independent del cos i avança inductivament Aristòtil, que rep molta influència de Plató,
adopta d’aquest la teoria que el fi de l’home és conèixer (en Plató les idees i en Aristòtil els
conceptes) discrepa en el mètode. Si per Plató primer es coneix l’universal i només
aleshores s’entén el concret, per Aristòtil el mètode serà comprendre el simple per arribar al

46
Aristòtil p. 144.
47
Ibídem p. 145.
48
Aristòtil p. 147.

11
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

complex. Igualment refuta la teoria d’Anaxàgores de que l’intel·lecte sigui simple i no tingui
«res en comú amb cap altra cosa»49 doncs si coneix ha de ser, per força afectat per alguna
cosa que li sigui comuna; «l’intel·lecte és, d’alguna manera, en potència els intel·ligibles [···]
i ell mateix és intel·ligible com les coses intel·ligibles.»50

S’afirma, com a definició general, que la raó i/o pensament (l’intel·lecte) és una entitat que
ha de poder ser entesa (qualitat d’intel·ligible) però Aristòtil en distingirà dos tipus:
l’intel·lecte productiu i el pràctic. El primer, també anomenat passiu o pacient consisteix en
la raó en potència, en «la facultat de l’enteniment entesa com a facultat potencial»51 i
funciona com a receptacle del coneixement, de la memòria, de les sensacions, etcètera. El
segon, en canvi, és el que entén pròpiament i dona forma a les sensacions i les relaciona
entre sí, quedant-se amb el més essencial de cada substància. Aquest procés, que rep el
nom d’abstracció, és el mètode mitjançant el qual els humans coneixem allò universal i som
capaços de distingir l’essencial de les substàncies percebudes. «L’enteniment agent fa que
l’enteniment passiu passi a estar en acte, és a dir, que s’actualitzi la nostra capacitat de
saber, [···] de manera que se separi ―en la nostra ment― la forma de la matèria.»52

f) El desig com a motor.

Aristòtil recupera en última instància el problema del moviment i de la seva causa primera.
Si és cert que l’intel·lecte abstreu la matèria de la forma i adquireix així el coneixement a
partir de les percepcions, no és també aquest procés una transformació de la mateixa
ànima? I no és el canvi en essència moviment? Per aquest motiu Aristòtil retorna a la
qüestió inicial: l’ànima es mou o és moguda?

Per a poder oferir una resposta hem de centrar-nos en el desig i en com es relaciona aquest
amb les diferents parts de l’ànima: la nutritiva, la sensitiva i la intel·lectiva. El desig, present
en totes les parts, és irracional quan neix de l’apetit i l’impuls però és també innegable que
«la volició neix en la part racional»53. Igual que l’intel·lecte busca un fi i raona per conèixer,
tot desig té també una finalitat: «allò de que hi ha desig és el principi de l’intel·lecte pràctic,
mentre que l’últim és el principi de l’acció.»54 Si s’assumeix que principi és igual a origen del
moviment de l’intel·lecte, i que la imaginació «quan mou, no ho fa sense desig»55, es

49
Ibídem p. 152.
50
Ibídem p. 153.
51
Martí i Montllau, Jordi.
52
Martí i Montllau, Jordi.
53
Aristòtil p. 163.
54
Ibídem p. 165.
55
Ídem.

12
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

conclou que allò que és desitjable és, doncs, el primer motor. I encara més, doncs allò
plaent, en ser principi i finalitat, ha de ser bo per antonomasia.

A mode de conclusió, Aristòtil postula que «el motor, doncs, serà un en espècie, la capacitat
desiderativa com a tal i, el primer de tot, allò que és desitjable» i la causa del moviment serà
sempre desig, tant en l’ànima vegetativa com en la sensitiva o intel·lectiva puix que
cadascuna conté l’anterior i la vida és, en potència, el desig de viure.

3. Influència de l’obra i principals interpretacions.

Tal com s’ha dit a l’inici d’aquest breu estudi, De Anima ha estat un llibre llargament estudiat
i comentat que ha influït en la filosofia posterior de manera notable. Nogensmenys, tal com
afirma Miguel Candel en la seva traducció De l’Ànima, «entre totes les qüestions que es
tracten en De l’Ànima, la que més reflexions, comentaris i desenvolupaments - alguns de
gran agudesa i originalitat - va propiciar és tot allò que té a veure amb les facultats
cognitives superiors, és a dir, la capacitat intel·lectiva i, en estreta relació amb aquesta, el
paper “mitjancer” de la φαντασία o imaginació.»56

No obstant, Aristòtil fou oblidat a l’Occident llatí durant segles arran del tancament, l’any 529
de l’última escola d’Atenes57 i sols es conservà a Bizanci i el món musulmà. De l'Antiguitat
tardana han arribat nombrosos comentaris, especialment de l’obra de De Anima i de la mà
de filòsofs com Filopò o Simplici, el qual realitzà una labor de conservació del pensament
grec i de lluita contra la imposició del cristianisme de gran rellevància al segle VI d.C.

Un dels primers en recuperar i comentar els textos d’Aristòtil fou Alexandre d’Afrodísias,
entre finals del segle II i principis del III d.C., que parla sobre el concepte i la
conceptualització, fent especial èmfasi en que aquesta darrera és derivada del concepte i té
sovint una representació simbòlica d’aquest (per exemple en el llenguatge) i que el concepte
és, al seu torn origen de la primera. En contraposició amb Aristòtil, Alexandre sosté que
«l’intel·ligible és intel·lecte»58 i que per aquest motiu és etern i extern a nosaltres. De la seva
teoria se n’extreu que el coneixement, és a dir, la realitat, es troba a l’exterior i «posseeix
una estructura intrínsecamente intel·ligible»59.

A partir dels segles IX i X Aristòtil fou traduït del grec a l’àrab. Amb la recuperació de les
seves obres el filòsof es donà a conèixer principalment al món islàmic on les traduccions del
en van permetre la divulgació. A partir d’aquí, mitjançant el mètode de traducció conegut

56
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 33.
57
Villaverde, Guillermo.
58
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 39.
59
Ídem.

13
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

com a mètode a quatre mans, que consistia en el treball en comú entre un traductor àrab i
un llatinista, s’anaren expandint fins a arribar al món cristià. De fet, la tradició aristotèlica
cristiana prové d’aquesta primera lectura islàmica, especialment de la lectura que en féu
Avicenna entre els segles X i XI.

Avicenna es centrà sobretot en l’intel·lecte i considerava el pacient com la major facultat de

l’ànima humana, allò que n’era essència. Això no obstant, en rellegir l’estagirita, sorgí un
problema en l’activitat de l’intel·lecte. Aristòtil afirma que l’intel·lecte agent està sempre actiu
mentre que el pacient no té la potestat de realitzar cap activitat. En conseqüència, Avicenna
s’adonà que en aquesta màxima existia una contradicció: com és possible que els humans
no pensem constantment si se suposa que l’intel·lecte està en moviment permanent?

Un altre pensador de nom Averrois - aquest cop andalusí i ja deutor de les traduccions de
Toledo del segle XII - postulà que, en realitat, l’adquisició de coneixement es donava a partir
de la imaginació. A propòsit d’aquest acte “mitjancer” entre la percepció i la intel·lecció,
Averrois sostingué que, en ser la imaginació humana «discuntínua i aleatòria»60 havia de ser
aquesta la que en entrar en contacte amb l’intel·lecte desencadenés el procés de cognició
que és també discontinu i aleatori.

Més tard, ja al segle XIII, Tomàs d’Aquino esdevindria un dels principals defensors de l’obra
aristotèlica. La seva defensa del mètode aristotèlic per adquirir coneixement es veu
reflectida en el següent proemi:

«1.3 Por otra parte, hay un determinado género para todas las realidades animadas,
y, por tanto, en la consideración de las realidades animadas es necesario examinar
primero aquellas cosas que son comunes a todos los animados, después,
ciertamente, aquellas que son propias de cada realidad animada. Ahora, lo que
es común a todas las realidades animadas convienen entre sí.

1.4 Por consiguiente, para hacer ciencia de las realidades animadas, fue necesario
primero hacer ciencia del alma corno de lo que es común a ellas. Así, Aristóteles,
cuando quiere hacer ciencia de las mismas realidades animadas, primero hace
ciencia del alma, y después determina, en libros siguientes, lo propio de los
animados en particular.»61

És evident que Aristòtil és i sempre serà un pensador molt influent i que seria impossible
anomenar tots aquells que han begut de la seva filosofia. La seva importància ha esdevingut
tal que fins i tot avui en dia es segueixen llegint els seus tractats i són estudiats en instituts i
universitats, i són llegits i traduïts fent que encara ara en sorgeixen noves interpretacions.
La seva lectura sembla ser que no serà mai abandonada.

60
Candel, Miguel. Introducció De l’ànima p. 34.
61
C., J. M.

14
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

4. A mode de conclusió.

En el llibre que ens ha ocupat en aquestes pàgines trobem un Aristòtil que prova de resoldre
una qüestió fonamental i que encara busca resposta actualment: què és l’ànima? Existeix
realment com a entitat? I l’intel·lecte, és l’essència de l’ésser humà? És la raó el que ens
diferencia i ens permet gaudir d’aquesta superioritat? Totes aquestes qüestions existencials
segueixen vigents avui en dia i no sembla pas que puguin ser resoltes.

Des del meu punt de vista, tot i que el llibre de De Anima sigui una obra densa i a voltes
feixuga d’entendre, és una narració sense igual que permet al lector gaudir del no saber i
del no entendre, que planteja la possibilitat de dubtar d’allò que donem sempre per suposat i
fer-ho de manera que, tot i arribar a certes conclusions, el dubte persisteixi.

I la filosofia no és res més que la cerca incansable d'una sortida per a les preguntes sense
resposta.

15
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

5. Referències bibliogràfiques.

- Aristòtil. (2015). De l’Ànima. Introducció, text revisat, traducció i notes de Miguel

Candel. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

- Boeri, Marcelo D. (2020). “El alma es, en cierto modo, todas las cosas existentes”
(Aristóteles, De anima 431b21): una discusión crítica del de anima a propósito de
una edición y traducción reciente. Exemplaria Classica Journal of Classical Philology
24, 2020, 207-213. issn 1699-3225 Disponible a:
http://dx.doi.org/10.33776/ec.v24i0.5028

- Calvo Martínez, T. (1968). La teoría hilemórfica de Aristóteles y su proyección en el

"De Anima". Logos. Anales del Seminario de Metafísica, 3, 11. Recuperat de:
https://revistas.ucm.es/index.php/ASEM/article/view/ASEM6868110011A

- Candel, Miguel. (2015). Introducció en Aristòtil De l’Ànima (p.p. 7-44).

- C., J. M. (2013). Aristoteles: De Anima. Tópicos, 2(1), 187–187.

https://doi.org/10.21555/top.v2i1.573

- Crespo Saumell, Jordi (2017), "Aristóteles y la medicina", Asclepio, 69 (1): p169.

Disponible a: http://dx.doi.org/10.3989/asclepio.2017.01

- Martí i Montllau, Jordi. (2020). Aristòtil. Antropologia i epistemologia aristotèliques.

Filosofia i vida. Disponible a:
https://stoacatalana.wordpress.com/2020/05/12/antropologia-i-epistemologia-aristotel
iques/

- Mirbal. [Consultat: 9 de maig de 2022]. Les tres ànimes. Enteniment agent i

enteniment pacient. Mirbal. Filosofia i ciutadania. Disponible a:
http://filosofia.mirbal.net/historia-de-la-filosofia/unitat-5-la-sintesis-aristotelica/les-tres-
animes-enteniment-agent-i-enteniment-pacient

- Muñoz Giadrosic, Rodrigo. (2006). “El desarrollo de la idea del alma en Aristóteles”
(Tesis para optar al Grado de Magíster en Filosofía con Mención en Metafísica).
Universidad de Chile. Recuperat de:
https://repositorio.uchile.cl/bitstream/handle/2250/108912/El-desarrollo-de-la-idea-del
-alma-en-Aristoteles.pdf?sequence=4&isAllowed=y

- Schmidt Andrade, C. E. (1992). El De Anima de Aristóteles [en línea]. Sapientia. 47

(186). Disponible en: https://repositorio.uca.edu.ar/handle/123456789/13073

16
 De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

- Stevenson, Daniel C. (1994-2000). On the Soul. The Internet Classics Archive by

Daniel C. Stevenson, Web Atomics. Disponoble a:
http://classics.mit.edu/Aristotle/soul.html

- Villaverde, Guillermo. [Consultat: 10 de maig de 2022]. Tomás de Aquino.

Filosofia.net. Disponible a:
https://www.filosofia.net/materiales/sofiafilia/hf/soff_em_7.html

- Viquipèdia. (2011). Aristòtil.Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til#Infantesa

- Wikisofia. (2019). Ànima. Wikisofia: Encilcopèdia de filosofia: autors, cocneptes,

textos. Disponible a: https://www.wikisofia.cat/wiki/%C3%80nima

17
De l’Ànima. Mar Peñarroja Paz

18