David Hume.

L’empirisme
1. Vida i obra de Hume

Filòsof empirista escocès, figura màxima de la Il·lustració anglesa i de l'empirisme

britànic, i un dels pensadors de major influència en la filosofia posterior. Va néixer a
Edimburg (Escòcia), i va estudiar a la universitat d'aquesta mateixa ciutat, més interessat
per la literatura i la història que per l'advocacia, professió a la qual va voler dedicar-li la
seva família. Després d'un intent frustrat d'emprar-se en un comerç en Bristol, a 18 anys
decideix anar-se'n a França per a dedicar-se als estudis literaris i filosòfics, creient que
havia de donar un canvi radical a la seva vida. Durant els anys que va passar a França,
primer en Reims i després en La Flèche (1734-1737), va escriure el Tractat sobre la
naturalesa humana, publicat en dos volums (1739), que va passar totalment inadvertit,
i que, segons la seva mateixa opinió, va ser una obra prematura que «va sortir morta de
les premses». En 1740 va intentar publicar una recensió d'aquest llibre que va acabar
sent un Compendi d'aquest, publicat amb el títol de Abstract. Va refondre després la
primera part del Tractat, publicant-la amb el títol d'Investigació sobre l'enteniment
humà (1751), així com la tercera amb el títol d'Investigació sobre els principis de la
moral (1752). Cap d'aquestes obres li va donar la fama literària que anhelava, que només
va començar a arribar amb la publicació dels seus Discursos polítics (1752). Nomenat
bibliotecari de la facultat de dret d'Edimburg, va començar a publicar una Història
d'Anglaterra (1754) que va suscitar polèmica i que, segons el seu propi autor, va resultar
un èxit rendible.
Va viatjar a París (1763-1766) com a secretari privat de Lord Hertford, ambaixador a
França. Va tornar de França amb el seu amic Jean-Jacques Rousseau, l'obra del
qual Emili li causava problemes. Va ocupar el càrrec de sotssecretari d'Estat (1767-1768)
i es va retirar finalment a Edimburg, on va morir de càncer, acceptant la seva malaltia
amb un sentit totalment epicuri de la vida. En la seva autobiografia, editada pel seu
amic Adam Smith, es va definir com a home de disposició cordial, amb sentit de l'humor,
jovial i social, el caràcter del qual no van aconseguir agrir els revessos de fortuna contra
el seu desig de fama literària. Els seus Diàlegs sobre religió natural, obra considerada
clàssica en filosofia de la religió, escrits cap a 1752, es van publicar pòstumament en
1779.
 2. Teoria del coneixement: l’empirisme radical.

2.1 Rebuig del dubte metòdic

Hume rebutja el dubte sobre els sentits que formula Descartes a les Meditacions
Metafísiques. Al contrari, veurem que Hume confia radicalment i principalment en els
sentits com a font de coneixement, perquè dubtar-ne, segons ell, equival a negar la
possibilitat de conèixer.
2.2 Conèixer és percebre. Les impressions i les idees
Definim “percepció” com a contingut mental. I Hume ens dirà que hi ha dos tipus de
continguts mentals: un tipus són les impressions i l’altre tipus són les idees.
Com podem distingir una impressió d’una idea? Hume ens dirà que només pel grau
d’intensitat o de força amb què es presenten a la ment. Les impressions són fortes i les
idees tenen una intensitat més baixa, són febles.
Podem dir que tenen prioritat les impressions, que es presenten amb anterioritat a la
ment (ex: un color quan l’estem veient)
2.3 El principi de la còpia
El principi de la còpia diu que cal que primer hi hagi la impressió perquè després hi hagi
la idea.
Idea: emprempta que deixa en la nostra ment una impressió quan aquesta ja no és
present.
La nostra ment és com un full en blanc (tabula rasa) quan naixem i es va omplint de
continguts a partir de les impressions que anem tenint, segons el principi de la còpia que
diu que totes les nostres idees són còpies de les impressions.
L’àmbit de les idees, per tant, només és un reflex pàl·lid de l’àmbit de les impressions,
les idees són imatges afeblides de les impressions.
2.4 Les idees complexes. El coneixement com a pura receptivitat
Les idees (còpies de les impressions), seguint lleis associatives, es combinen entre si i
formen idees complexes.
El que coneix té un paper totalment passiu, les idees es combinen espontàniament
seguint unes lleis associatives (lleis que segueixen per a unir-se i arribar a ser idees
complexes). No som pas nosaltres que amb el nostre enteniment combinem les idees
simples, sinó que s’associen elles i nosaltres som mers receptors. Les idees són com
àtoms de coneixement que es combinen per si sols (de la mateixa manera que passa
en l’univers material que descriu Newton).
Per tant, segons Hume, només hi ha coneixement quan ens limitem a rebre el que se’ns
dona a través dels sentits: el coneixement és receptivitat pura.
 2.5 Les lleis associatives
En l’univers mental governen unes lleis associatives, igual que la llei de la gravetat en
l’univers material. Aquestes lleis, que expliquen com s’uneixen les idees simples, són les
següents:
Llei de semblança: dues idees que s’assemblen tendeixen a ajuntar-se en la nostra ment.
Ex: color de la neu, paper, marc de la porta
Llei de contigüitat en l’espai i el temps: dues idees que es donen una al costat de l’altra
o una després de l’altra (successivament) tendeixen a ajuntar-se en la nostra ment. Ex:
taula i cadira; forquilla i ganivet; timbre i pati...
Llei de causa i efecte: dues idees que se succeeixen tendeixen a ajuntar-se en la nostra
ment. És a dir una idea que sempre es dona després d’una altra idea. Ex: foc i fum
2.6 El principi de certesa o discriminació d’idees
Com distingim una idea certa de la que no és certa? Quin és el criteri que ens permet dir
que unes idees són certes i que d’altres són falses?
Hem vist que totes les idees (simples o compostes formades per les lleis d’associació)
deriven directa o indirectament d’impressions.
El principi de certesa diu que per veure si una paraula fa referència a un autèntic
coneixement caldrà preguntar-se de quina impressió deriva. Si no deriva d’una
impressió, hauríem de dir que és una falsa idea o una pseudo-idea.
Li podríem plantejar un problema a Hume: les matemàtiques, aleshores, són
coneixement autèntic, si no provenen de les impressions?
2.7 Qüestions de fet i relacions d’idees
2.7.1 Qüestions de fet
Les qüestions de fet són afirmacions que estableixen continguts i relacions realment
existents de les quals tenim notícia en virtut de l’experiència.
Són sempre contingents, això vol dir que ens informen de com són les coses de fet però
no de com han de ser. Per exemple: “Avui ha sortit el sol” és una qüestió de fet perquè
ho puc afirmar gràcies a l’experiència. Puc tenir experiència del futur? No, per tant si dic
“demà no sortirà el sol” només puc contrastar si és veritat o no quan sigui demà.
Mentre no en tingui experiència no puc dir que en tingui coneixement.
Característiques de les qüestions de fet:
- Fan referència al món
- La seva validesa es basa en l’experiència: són a posteriori
- Només poden derivar d’impressions (no de principis lògics); el seu contrari
sempre és lògicament possible: són contingents
- Només les qüestions de fet aporten coneixement o són coneixement
pròpiament dit.
Si no hi ha experiència possible dels fets futurs, com és possible que les ciències facin
prediccions sobre el que passarà? Caldrà examinar la noció de causa-efecte, en la qual
es basen les ciències empíriques.
2.7.2 Relacions d’idees
Les relacions d’idees, al contrari de les qüestions de fet, són afirmacions que es
refereixen a continguts ideals enlloc de referir-se a impressions o a res que existeixi.
Només despleguen el que ja conté la definició del subjecte. Es deriven del principi de no
contradicció.
Ex: “Els elefants voladors volen”; “la suma dels angles d’un triangle és igual a dos angles
rectes”. No em cal mirar el món per dir que és certa o falsa una relació d’idees.
Ex: En la proposició "Un tot és més que cada part", n'hi ha prou amb saber el significat
de "tot" i "part" per saber que la frase és veritat sense necessitat de l'experiència.
Les veritats matemàtiques són d’aquest tipus.
Característiques de les relacions d’idees:
- No fan referència al món
- La seva validesa és independent de l’experiència: són a priori (no cal observar el
món per dir si són certes o falses)
- S’obtenen del principi de no contradicció: el seu contrari és lògicament
impossible: això vol dir que són necessàries.
- No aporten cap coneixement, ja que consisteixen en l’explicitació dels
continguts que una definició ja té (en l’exemple de “els elefants voladors volen”
ens adonem que no aporta coneixement)

2.8 Crítica de la noció d’universal: el nominalisme

Les idees han de ser particulars (i no universals, com deia Plató per exemple) perquè
són còpies d’impressions (que sempre són particulars). Que les impressions són
particulars vol dir que remeten a l’aquí-i-ara del que conec pels sentits. Això que sento
aquí i ara.
No hi ha idees universals: només hi ha conjunts d’idees que tendeixen a ajuntar-se per
la llei de semblança i que etiquetem amb un nom. D’aquesta postura que diu que no hi
ha idees universals sinó que simplement posem l’etiqueta d’un nom al conjunt de les
idees semblants, en diem nominalisme.
És a dir, no hi ha una idea universal de “color blanc” gràcies a la qual reconec tots els
blancs diferents que es troben en el món: neu, paper, arròs.... Hume pensa al contrari.
Com que hi ha impressions semblants, les seves còpies, les idees, s’agrupen totes elles
en la meva ment, per la llei de semblança i a tot aquest grup d’idees semblants les
anomeno amb el nom de “blanc”. I això per a qualsevol de les idees que tinc.
 2.9 Crítica de la noció de causa-efecte
La crítica al concepte de causa és una conseqüència necessària del criteri humeà de
veritat (principi de la còpia). En classificar els elements del coneixement en impressions
i idees, Hume estava fonamentant l'Empirisme més radical. Si volem saber si una idea és
veritable el que hem de saber és de quina impressió prové. El límit del nostre
coneixement són les impressions (és a dir, el fet que una idea derivi d’una impressió és
el que ens diu que la idea és coneixement i si no prové de cap impressió, no puc dir que
sigui coneixement.)
Aplicant aquest criteri als fets resulta que el nostre coneixement queda limitat a dues
coses:
1.-Les nostres impressions actuals (el que veiem o sentim...)
2.-Els nostres records que provenen d'impressions passades.
Per tant, no podem tenir cap coneixement sobre el futur, perquè no tenim impressions
sobre el futur.
Amb tot, sovint, en la vida quotidiana, fem previsions sobre coses que succeiran en el
futur. Ex: Posem la llet al foc i preveig que la llet bullirà.
Per què puc suposar (però no pas saber amb certesa absoluta) la causa de coses que
encara no han succeït? La resposta és que tinc una experiència interior que afirma que
cada vegada que ha succeït A ha succeït també B (i ho universalitzo, penso que sempre
serà així).

Què entenem per causa? Vulgarment hom creu que la causa és la connexió necessària
entre A i B. Cada vegada que poso la llet al foc, bull. Hume critica, però, la idea de
"connexió necessària": la connexió no és evident a priori. El que coneixem a través dels
sentits és que, fins ara, A ha succeït abans que B, i que B ha succeït a continuació d' A.
Però que hi hagi "connexió necessària" (que sempre que passi A passarà B) és
incomprovable. Senzillament, ens hem acostumat a "creure-ho", pel mecanisme
psicològic de la repetició, però creure no és saber, sinó suposar.
Hume nega que hi hagi causalitat. En la idea de A no està inclosa amb caràcter necessari
la idea de B.
El que hi ha simplement és belief (creença), un hàbit. Jo he vist moltes vegades que poso
la llet al foc i bull i per tant tinc la creença que aquesta associació tornarà a succeir. Per
tant, el coneixement causal dels fets, no és en rigor més que una suposició o creença,
que prové de l'hàbit o el costum però no tinc cap garantia que, per exemple, el Sol sortirà
demà.
En realitat entre A i B podria no existir cap relació d'antecedent i conseqüent. L'exemple
predilecte de Hume és el de la bola de billar. Que dues boles xoquen és un fet que hem
vist sovint, però veient la successió de moviments no podem endevinar com es produirà
la jugada, en tot cas puc tenir-ne una creença, o un sentiment més o menys vague. No
podem adduir cap raó per estendre cap el futur la nostra experiència del passat, tot i
que ho fem per costum. Com dirà Hume a l'Abstract: "La creença sorgeix en totes les
qüestions de fet només del costum".
La causalitat no és cap llei interna de les coses, prové de l'hàbit i el costum acumulat; no
hi ha causalitat necessària, hi ha simplement successió temporal.
2.10 El paper del costum en les ciències de fets
Per tant, no tinc motius per a suposar que un efecte es derivarà d’una causa, d’acord
amb l’experiència passada. Només em baso en el costum per a suposar-ho. Aquest és
un coneixement que només és probable però no necessari. Segons els empiristes, és
l’únic grau de coneixement del món al qual podem aspirar.
El problema de la inducció.
Criticant l'idea de "causa", necessàriament ha de desmuntar-se també la inducció com
a mètode científic. Senzillament, si no pot mostrar-se cap connexió necessària entre dos
fenòmens no té sentit emprar la inducció. Si totes les connexions entre fenòmens són
contingents (han succeït així, però podrien haver succeït d'una altra manera) llavors les
generalitzacions que fem a partir d'aquestes connexions seran igualment contingents.
La inducció es un procés de mera enumeració, sense força lògica. No pot decidir la
veritat d'una teoria perquè això seria extrapolar a partir d'uns pocs casos per a totes les
observacions possibles (que poden ser infinites...).
Aquesta idea humeana fou recollida per Popper al segle XX amb un famós exemple: els
cignes sempre havien estat blancs, però això només va ser veritat fins que a Austràlia es
van descobrir cignes negres. Si féssim la inducció "tots els cignes són blancs",
senzillament ens equivocaríem.
2.11 Crítica de la idea de substància
Recordem que Hume es manté sempre fidel al seu criteri de veritat: la còpia. Afirma que
la nostra certesa en el coneixement dels fets prové d'una creença (belief). El mecanisme
psicològic de l'hàbit i el costum és l'únic que ens permet respondre a la pregunta sobre
la causalitat i és també la clau que ens permet analitzar el concepte de substància.
Hume afirma que podem passar d'una impressió sensible a una altra, però que mai no
podem passar d'una impressió a alguna cosa de la qual mai no hem tingut impressió o
experiència. No hem tingut mai, per exemple, impressió o experiència de les Idees
innates cartesianes o del concepte de substància, per tant aquestes idees no existeixen.
Si la intel•ligència pot arribar a creure que hi ha substància, és simplement per errors
en les associacions de idees.
Descartes i els Racionalistes havien defensat, a més, que en les Idees Innates i la
substància pensant hi ha les causes de les coses.
Hume, que ja ha demostrat que la idea de causa està mal fonamentada, critica també la
idea de substància per expressar que només podem fiar-nos dels sentits malgrat que
això ens porti a una actitud escèptica. Com en el cas de la causalitat, allò que ens fa
creure en substàncies és el fet que hi ha mecanismes psicològics que ens porten a
apreciar constàncies en les coses, però això no implica una necessitat lògica. Només a
través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies (eternes,
perfectes...) quan la percepció ens indica un món fet de canvis.
Les tres substàncies cartesianes(Jo, Déu, Món), eren considerades la causa del
coneixement; però Hume ha demostrat que arreu en les coses del món no hi ha
causalitat sinó casualitat.
Crítica del concepte de "Jo".
La crítica al concepte de Jo i les Idees Innates cartesianes serveix per desenvolupar
l'Escepticisme humeà. L'existència del Jo com a substància cognoscent, diferent dels
seus actes, havia estat considerada indubtable, no tan sols per Descartes, sinó també
per Locke i Berkeley. Semblava que el Jo fos una intuïció coneguda de manera
immediata: "Jo penso i així sóc".
Hume, però, critica també el "Jo" com a realitat diferent de les impressions i les idees.
L'existència del Jo com a subjecte permanent dels actes psíquics, Hume la descarta
perquè la identitat personal seria quelcom del tipus "identitat de la ment" i és obvi que
això no existeix. No hi ha cap impressió sensible que sigui permanent, sinó que el Jo
està constantment en canvi, transformació.
Cal entendre aquesta negació del "Jo" d'una manera coherent. No es tracta que Hume
proclami la inexistència d'en Pere, en Lluís o la Mariona sinó de quelcom més subtil: per
a ell, el Jo no té la identitat d'un subjecte singular i immutable, sinó que està constituït
per una relació entre percepcions i, en conseqüència, canvia quan les percepcions
canvien.
Mai no puc conèixer el "Jo" desprovist de percepcions (sempre és un "jo parlo", un "jo
menjo", un "jo jugo"...), per tant, del jo no en conec la substància sinó el conjunt o feix
de percepcions
El Jo està constantment en transformació. No hi ha un criteri unitari o únic d'identitat
personal que transcendeixi el temps (el que forma el jo són les percepcions distintes del
pensament i la imaginació). Per ex: el Jo del nen petit apareix com un conjunt
d'impressions i sensacions diferents a les del Jo d'un adult. Si, malgrat tot, hi ha
autoconsciència és per la memòria i la imaginació
La definició de "Jo" en Hume és:
"Un feix d'impressions i sensacions diferents".
No existeix el Jo com a substància diferent de les impressions i idees. Cada ésser humà
es reconeix ell mateix canviant, transformant-se a mesura que canvien les seves
impressions i idees.
Però hi ha un problema: Tots posseïm consciència de la nostra identitat personal;
malgrat que canviem cada ésser humà es reconeix ell mateix a través de les seves
successives impressions i idees. ¿Com és possible això?
Per explicar la consciència de la pròpia identitat, Hume ha de recórrer a la memòria.
Gràcies a ella reconeixem la connexió que existeix entre les diferents impressions que
se succeeixen. L'error consisteix en què confonem successió i identitat. Hume es va
adonar que aquesta resposta no era del tot satisfactòria però una conseqüència
necessària del seu concepte de veritat i per això afirma que cal una actitud escèptica i
de tolerància.
Crítica al concepte de "Déu".
Hume nega també que Déu pugui ser considerat causa del món perquè, com ja hem
analitzat abans, el concepte de "causa" per a ell no té sentit.
Només són legítimes les idees que provenen d'impressions. No tenim, però, cap
impressió sobre Déu i, en conseqüència, respondre a la pregunta si Déu existeix és
impossible, perquè les impressions constitueixen el límit del coneixement.
Creure en un Déu que ha dissenyat el món seria simplement caure en una analogia
respecte a l'activitat humana. Que en el món hi hagi regularitats, ordre i disseny no passa
de ser una suposició o un pietós desig.
Tenim impressions però no sabem d'on provenen. El simple fet de saber que les tenim
ens basta per a viure, sense necessitat d'una idea que, com la de Déu, podria ser una
ficció interessada. Hi ha bones raons per suposar que Hume era ateu (com a mínim els
seus escrits sobre la religió natural així ho donen a entendre) però, en tot cas, és obvi
que la idea de Déu no serveix per a justificar l'origen de les nostres impressions.
Crítica al concepte de "món extern".
En Locke l'existència del món extern s'havia justificat a partir de la idea de causa. Tenim
coneixement del món extern perquè ell (la realitat extramental) és la causa de les
nostres impressions.
Hume, però, no accepta la idea de causa perquè podem passar d'una impressió a una
altra impressió però no podem anar des de les impressions a una suposada causa o
origen de les impressions.
Només coneixem impressions, però no sabem -ni podem saber- d'on han sortit les
impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent a
les nostres impressions i idees.
Per a un resum de la teoria del coneixement de Hume: fenomenisme i escepticisme.
Els principis de la teoria del coneixement de Hume porten necessàriament al
fenomenisme i a l'escepticisme.
Hume creu que les impressions són el punt de partida absolut del coneixement. Més
enllà de les impressions no es pot anar. Només coneixem fenòmens (allò que apareix a
la nostra ment: impressions i idees, segons si són més o menys intenses). Tota la realitat
es limita només a percepció, i no és possible trobar un fonament real de la connexió
entre percepcions.
No és legítim anar més enllà del fenomen, entenent la paraula fenomen en el seu sentit
etimològic grec de Fainomenon: "El que apareix", "El que es mostra".
El fenomenisme duu aparellat l'escepticisme. No podem estar mai absolutament segurs
de les nostres impressions perquè el contrari d'una qüestió de fet sempre és possible.
D'aquí que calgui una actitud de tolerància social i política; perquè ens cal acceptar que
el nostre coneixement del món sempre és limitat.
No hi ha principis indubtables, sinó creences. La creença és un sentiment provocat per
la conjunció d'una sèrie de fets que estem acostumats a veure l'un darrera l'altre. La
imaginació, per la inèrcia del costum, avança esdeveniments. Però res no prova que
l'experiència de demà confirmarà l'experiència d'avui.
El principi de causalitat, doncs, queda reduït a una successió d'impressions que formen
un hàbit en l'home i això ens fa suposar que hi ha influència d'una cosa sobre l'altra.
A partir d'ara, però, apareix un problema: si la ciència no pot usar el concepte de
"causalitat" i, a més, el mètode inductiu resulta invàlid, llavors la ciència sembla que
queda desautoritzada per formular lleis necessàries i universals. Precisament per això
Hume va ser molt discutit a la seva època i, en canvi, va recuperar influència al segle XX
entre els qui defensen que tota activitat científica ha de ser "escepticisme organitzat".
 3. L’ètica de Hume: l’emotivisme moral.
Del que és (is) al que hauria de ser (ought)

El punt de partida de l’ètica de Hume és una crítica a la moral que es basa en el coneixement del
bé des de la raó, o dit d’altra manera, en el coneixement racional del bé (ideal racionalista).

Segons l’ideal racionalista, actuar bé vol dir ser capaços d’orientar o de guiar l’acció a partir de
la raó. I com podem orientar l’acció? Per poder guiar l’acció des de l’ideal del bé, caldria conèixer
com han de ser les coses i no només com són. Si som capaços d’actuar de tal manera que la
nostra acció contribueixi a que les coses siguin el que han de ser, aleshores direm que actuem
bé. Només cal pensar què són les normes o les regles morals per adonar-nos que ens diuen com
han de ser les coses i no com són: “no mataràs”, “no robaràs”, etc. (Les normes no ens diuen
com és el món, sinó com ha de ser). Així doncs, quan la nostra raó dicta què hem de fer, tenint
present el coneixement del que ha de ser, està fent un judici de valor (afirmació sobre com han
de ser les coses) i no un judici de fet (afirmació de com són les coses).

La crítica que fa Hume a l’ètica que es basa en el coneixement racional del bé o del que ha de
ser (ideal racionalista) és la següent i es basa en la seva teoria empirista del coneixement (aquella
que diu que només són veritables idees aquelles que provenen d’impressions). La raó coneix
només fets, és a dir, només coneix coses que passen, les quals coneixem a través de
l’experiència. No podem conèixer com han de ser les coses perquè de l’haver de ser no en tenim
experiència i per tant no en podem tenir un coneixement cert. No podem fer judicis de valor, no
podem fer afirmacions de com han de ser les coses perquè no tenim coneixement vàlid del que
ha de ser i no ho puc deduir de com són les coses. Dels fets no se segueixen les normes (no puc
passar de l’is a l’ought). Si l´únic que puc conèixer són els fets i dels fets no en puc extreure les
normes, caldrà fer una revisió crítica a la moral que es basava en la confiança en la raó com a
guia de l’acció.

Les passions com a fonament de la moral

Si la raó no pot ser la guia o el fonament de la nostra acció, en què ens basem els humans per
actuar d’una manera o d’una altra? Hume ens dirà que és la passió el que guia la nostra acció, o
la nostra voluntat:

“La raó mai no pot contraposar-se a la passió en el guiatge de la voluntat”

“La raó és, i únicament ha de ser, esclava de les passions, i no pot reivindicar en cap cas una
funció distinta de la de servir i obeir aquestes.”

Quan defenso un amic perquè l’estan atacant ho faig perquè m’hi empenyen el sentiment de
fidelitat i de coratge alhora (de la mateixa manera que quan em cremo aparto la mà perquè em
fa mal i no pas perquè la raó em digui que l’he d’apartar).

D’aquesta afirmació es deriva que:

- No hi ha raó pràctica: la raó sempre és teòrica i no pràctica perquè no té la capacitat de

guiar l’acció (que seria la funció de la raó pràctica si n’hi hagués).
- No hi ha llibertat entesa com a lliure albir. Realment no puc escollir el que faci, perquè
són les passions les que em portaran a fer una determinada acció (no em puc oposar a
les meves passions).
 Apel·lant a les emocions:

Creus que una campanya publicitària de

sensibilització davant d’una situació
d’injustícia tindria la mateixa força si es fes
només amb arguments racionals?

La llibertat com a absència de coacció

Si bé no podem dir que hi hagi llibertat com a lliure albir (com a capacitat d’escollir què fer
davant d’una situació), Hume sí que parlarà de llibertat en un altre sentit. L’autor escocès ens
dirà que la llibertat només es pot entendre com a absència de coacció: llibertat d’actuar sense
impediments segons el que les passions em manen. La vida humana és més passional que
racional.

La llibertat de què pot gaudir l’ésser humà seria com la del lleó que viu en llibertat a la selva, el
qual no té cap coacció en comparació amb el lleó que viu engabiat. Ser lliure, doncs, és poder
actuar sense coacció, poder fer el que em diuen les meves passions. No és lliure el que troba
impediments a actuar segons el sentiment que l’empeny.

Ara bé, com podem distingir quines accions són bones de quines són dolentes, si no podem tenir
coneixement racional del bé?

El fonament irracional de la moral: l’emotivisme moral

Hume nega que la raó pugui saber quines accions són bones o dolentes perquè el bé o el mal no
és quelcom del qual pugui tenir una impressió. Per més que examinem una acció, mai no podrem
demostrar que sigui dolenta. La seva maldat o bondat no és res objectiu ni racional.

Només podem dir que una acció és dolenta pel sentiment de repugnància que sentim en
contemplar-la. El bé i el mal són sentiments d’aprovació o de rebuig que acompanyen la
impressió o la idea de les diferents accions.

Així doncs, el fonament de la moral resulta ser el sentiment (feeling). La moralitat se sent i no es
jutja; el seu fonament és subjectiu i passional.

El sentiment que ens permet distingir una acció com a moralment bona és un plaer
desinteressat, en el sentit que el que satisfà no és el benestar individual, sinó el benestar dels
altres, el benestar col·lectiu. La utilitat que l’acció té per a la col·lectivitat és el que em fa sentir
bé: l’altruisme i l’egoisme es troben. (Soc altruista perquè faig el que és útil per als altres, i soc
egoista perquè faig el que em fa sentir bé. En aquest cas una cosa i una altra coincideixen).

Podem dir que l’ètica de Hume és emotivista perquè es fonamenta en les emocions o sentiments
i utilitarista perquè les accions bones moralment són les que són útils per a la col·lectivitat i
tenen la particularitat de fer-me sentir un plaer desinteressat que m’empeny a actuar.