TEMA 1. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?

1. INTRODUCCIÓ

La significació etimològica de “filosofia” és amor a la saviesa.

És bastant corrent considerar que Pitàgores fou el primer a anomenar-se a
si mateix filòsof, en tant que amant de la saviesa, diferenciant-se així del
que ja es considera savi.
Sòcrates es convertirà en un exemple paradigmàtic d’aquesta forma
d’entendre la filosofia. Sòcrates parteix de la consciència de la seva pròpia
ignorància i el que desitja és assolir un coneixement que sap que no
posseeix. L’acceptació de la ignorància per part de Sòcrates i els seus
seguidors ens ofereix una dimensió de la filosofia com a saber no posseït,
com a saber cercat. La ignorància es constitueix així, no només en un estat,
sinó en un mètode.

2. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA

- La filosofia és reflexió racional: encara que els grecs la van definir com a
ciència, la paraula “ciència” té per a nosaltres unes connotacions que ens
aconsellen deixar de considerar la filosofia com una ciència. Però això no
vol dir que la filosofia sigui un conjunt d’opinions infundades i vagues; la
filosofia és una empresa racional compromesa a no admetre cap suposició o
creença de les quals no tinguem una raó adequada i pertinent per
admetre-les.
- La filosofia es caracteritza per la seva universalitat i per la seva
radicalitat: aquests dos aspectes ja van ser indicats pels filòsofs grecs en
definir la filosofia com a ciència universal i primera (radical). Aquests
aspectes encara són vàlids per definir la reflexió filosòfica: és universal
perquè, com hem vist, s’interessa per tots els aspectes i àmbits de
l’experiència humana; és radical perquè la seva tasca consisteix a
plantejar-se les qüestions últimes que afecten l’experiència humana.
- La filosofia exerceix tres funcions pel que fa a les nostres experiències i
coneixements:
a. Funció clarificadora, tant de les nostres idees i conceptes (sovint
incongruents i confusos) com de l’experiència relativa a aquests conceptes.
b. Funció crítica respecte als supòsits en què es basa la nostra cultura, i
molt especialment en l’àmbit social, moral i polític.
D’acord amb aquestes funcions, la filosofia es pot entendre com la
consciència que tenen d’elles mateixes una època i una societat,
entenent que correspon a la filosofia no “complaure’s” en la seva situació
sociocultural, sinó sotmetre-la a una anàlisi crítica, anticipant noves
formes de societat, de convivència i de cultura.
c. Funció sistemàtica, en tant que li correspon ordenar i sistematitzar
l’experiència humana, així com la pluralitat i la diversitat dels
coneixements parcials i fragmentaris que ens ofereixen les diferents
ciències i sabers.

3. L’EXPERIÈNCIA DE L’ADMIRACIÓ COM ORIGEN DE LA

FILOSOFIA

Una de les experiències més bàsiques que origina tota la reflexió filosòfica
és l’admiració, la sorpresa, l’acceptació de realitats aparentment
sorprenents i inexplicables. “Això que anomenem admiració és molt
característic del filòsof, i és aquest i no un altre, efectivament l’origen de la
saviesa”. (Plató, Teeteto, 155d) L’admiració és presenta així com l’actitud
corresponent al que ignora el que veu. I és precisament aquesta ignorància
la que pressuposa Aristòtil als primers filòsofs, “que varen començar
sempre a filosofar moguts per aquesta admiració”. (Metafísica, 982b)
L’admiració és l‘actitud que presideix la investigació de Tales i el desig de
saber d’ Anaximandre. És l’admiració que mai acaba i la que situa al filòsof
en la necessitat de conèixer més, d’investigar a fons, d’oferir millors
explicacions...
És l’admiració, en definitiva, la que fa que els sabers particulars i les
ciències particulars ofereixin respostes que no sacien de cap manera el
desig perpetu de saber més; l’admiració és la que presideix la recerca
permanent de la filosofia, la que fa que s’aboqui cap al més universal i
necessari; és l’admiració la que declara insuficients les respostes concretes
a problemes concrets, i la que duu al filòsof a situar aquestes respostes en
un marc més general i universal del saber.

4. L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA

4.1 CONDICIONS FILOSÒFIQUES DEL MÓN GREC

Un conjunt de circumstàncies afavoreixen el naixement de la filosofia a

Grècia:
a. La situació geogràfica: com a cruïlla entre dos mons, Grècia fa del mar
la seva pàtria, de manera que en determinats moments a totes les costes del
Mediterrani se sent parlar grec.
b. La religió grega, tant la pública com les religions mistèriques, no
presenta un quadre dogmàtic com a resultat d’una revelació divina. Aquesta
circumstància afavoreix la circulació d’idees, la llibertat intel·lectual, la
proliferació de les escoles i l’exercici incessant de la crítica.
c. L’art grec es presenta des dels seus inicis estructurat segons un sentit de
l’harmonia, la proporció, el límit i la mesura. L’art grec defuig tot el que és
monstruós i deforme.
Els poetes no expliquen només uns fets, sinó que en cerquen també les
causes. I es preocupen de la realitat de les coses en un sentit total.
Hi ha també unes condicions sòcio-político-econòmiques:
d. No hi havia opressió exercida per monarquies immobilistes, castes
dominants o sacerdotals com a Egipte. Els grecs no tenien llibres sagrats,
ni sistema educatiu que s’hi basés. Els dogmes i les creences eren poc fixats
i no existien les nocions d’ortodòxia i heterodòxia.
e. La condició política majoritària era la de ciutats-Estat independents i
autònomes, ben diferents dels grans imperis d’Orient. L’absència d’un Estat
central prepotent dóna més llibertat de pensament, més flexibilitat d’opinió.

4.2 EL PAS DEL MITE AL LOGOS (Pensament racional)

Entre el segle VII i el VI a C. En el món grec apareix una nova forma de

tractar l’àmbit de la Physis, natura. Aquesta nova visió s’ha considerat
com l’origen de la filosofia i sorgeix com a crítica del mite.
Són els anomenats filòsofs presocràtics els qui es varen encarregar de dur
a terme aquesta transformació.
L’esforç dels presocràtics consisteix en reinterpretar les visions mítiques
que existien de la naturalesa a un nivell de pensament més abstracte i més
racional.
Les preguntes que es farà la filosofia seran les mateixes que es fan en el
Mite. La diferència es troba en el tipus de respostes que ens ofereixen els
filòsofs presocràtics. És en la seva intenció de donar una explicació
racional on es troba la seva importància i originalitat.

4.2.1 L’EXPLICACIÓ MÍTICA

La naturalesa s’explicava fent referència als déus. Els fenòmens de la

naturalesa estan en relació de dependència absoluta respecte a la voluntat
dels déus. D’aquesta forma queden sotmesos, els fenòmens de la
naturalesa, a la imprevisibilidad i arbitrarietat fent, amb això, impossible
el coneixement científic de la naturalesa.
Els fenòmens se sotmeten a una explicació sobrenatural. El resultat es que
són a la vegada una cosa natural i una cosa divina. Són realitats físiques,
però també constitueixen la manifestació de poders divins. D’aquesta forma
la realitat es concep sota una dualitat divino-natural.
Apareix una espècie de narració de les accions dels déus on es presenta el
que és natural sota formes antropomòrfiques. Es tracta de personificar i
divinitzar les forces de la naturalesa.
Se’ns ofereix una explicació total dels esdeveniments. Per això, ens trobem
davant un saber absolut, encara que irracional, perquè es fonamenta
únicament en l’autoritat de la tradició i en el consens social.

4.2.2 L’explicació racional

Es suprimeix la dualitat divino-natural de la realitat i els elements de la

naturalesa queden així deslliurats de qualsevol interpretació sobrenatural.
Els elements de la naturalesa són només naturals.
La naturalesa és l’únic objecte de reflexió, perquè no existeix cap altre
realitat. Tots els problemes que surtin han de trobar la seva explicació en
les pròpies lleis de la naturalesa, sense sortir de ella. La naturalesa es
constitueix en el principi de totes les coses. Té en ella mateixa la causa de
la seva existència i l’únic que s’ha de fer és trobar-la. Això és el que
intentarà fer l’explicació racional.
La causa dels esdeveniments es troba en la mateixa naturalesa, mai fora
d’ella. Ens fem enfora de l’especulació sobre els déus i ens centrem en
l’univers mateix. Els deixen d’estar a la base de l’explicació de l’origen de
l’univers i ara és la naturalesa la que s’explica per si mateixa.
Les coses ja no estan sotmeses a la voluntat dels déus. La raó és la que ho
explica tot i mai la tradició o el consens social.
A l’explicació racional dels filòsofs presocràtics es produeix una
progressiva desvinculació dels elements mitològics. Si fem un estudi des
dels primers fins els darrers, els atomistes, podem comprovar la desaparició
progressiva dels elements mítics.

4.3 ELS PRIMERS FILÒSOFS: ELS PRESOCRÀTICS

Als primers filòsofs se’ls ha anomenat físics perquè es varen centrar en

l’estudi de la naturalesa i la recerca del seu principi natural. Per a un grec,
el principi o arkhé és:
a. La font i el principi de totes les coses.
b. L’estadi terminal de totes les coses.g
c. Aquella realitat que no canvia mai mentre les coses van naixent i
morint.
El principi, doncs, és el començament de totes les coses, el seu límit i
també allò gràcies al qual totes són i subsisteixen. Indagar el principi és el
mateix que indagar la natura.

4.3.1 TALES

La filosofia es considera tradicionalment nascuda amb Tales de Milet.

Tales va identificar el principi de les coses amb l’aigua, és a dir, amb
l’element humit del món.
4.3.2 ANAXIMANDRE

Fa un pas més enllà del punt d’arribada de Tales, i es demana com i per què
tot procedeix del principi. La pregunta el porta d’entrada a pensar el
principi d’una manera universal. A l’origen de les coses hi ha la natura en
estat d’indeterminació, to àpeiron, en estat infinit, indestructible, etern i
permanent.

4.3.3 ANAXÍMENES

El principi infinit és una substància aèria il·limitada. És el buf originari que

sosté tota vida.

5. EN QUÈ CONSISTEIX LA FILOSOFIA

5.1 LA CONCEPCIÓ PRÀCTICA DE LA FILOSOFIA

Segons aquesta concepció, la filosofia no és un cos de coneixements sinó

una activitat o forma de vida. Des d’aquest punt de vista l’ètica serà la
part fonamental de la filosofia. Aquesta concepció es remonta almenys fins
a Pitàgores (segle V a. d. C.). A la comunitat pitagòrica anaven juntes l’
ensenyament de determinades doctrines –matemàtiques, musicals,
religioses, etc.- amb l’adquisició de certs hàbits i comportaments que
s’anaven adquirint a mesura que s’anaven superant els distints nivells
d’aprenentatge. Per a ells eren inseparables l’adquisició dels coneixements i
el desenvolupament d’una conducta que estigués en consonància amb
aquests.
Totes les escoles que han entès la filosofia com una manera de viure, a
més de transmetre certes doctrines, han transmès sobretot actituds. Això és,
per exemple, el que va fer l’escola cínica, ja que la seva forma de vida
consistia en el rebuig de tota norma i convenció social.
Ja sigui una ètica de renúncia i ascetisme o de recerca del plaer, el
característic d’aquestes postures és entendre que això constitueix una
filosofia, encara més, que la filosofia consisteix en tenir una actitud
adequada davant la realitat de la vida humana.
Una altra forma de concebre la filosofia com activitat és el marxisme.
Quan Marx diu que els filòsofs s’han limitat a entendre el món però que el
que fa falta és transformar-lo està dient que la vertadera filosofia ha de ser
una activitat pràctico-crítica.
Així entesa, l’activitat del filòsof consistirà en canviar el món, però sempre
en consonància amb les idees a les que ha arribat quan realitzava la seva
especulació filosòfica: justícia social, igualtat entre classes, llibertat ...

5.2 Història de la filosofia antiga . Estudiar eix cronològic del quadern i

Sòcrates, Plató i Epicur

6. LA FILOSOFIA I ELS ALTRES SABERS

Durant molt de temps “filosofia” i “ciència” varen ser sinònims, per la qual
cosa la filosofia comprenia la totalitat dels sabers. Però a partir del
renaixement les ciències es varen anar separant de forma progressiva de la
filosofia.
Les concepcions holístiques han dominat la seva història. Quasi tots els
grans filòsofs han construït sistemes que pretenien explicar tota la realitat.
Però, en el segle XX s’ha pres consciència del fet que tals sistemes són
inviables i els filòsofs s’han dedicat o bé a ser especialistes en una àrea
determinada, o bé a estudiar els fragments dels sistemes.
Així, doncs, el filòsof actual o bé estudia el que queda dels grans sistemes o
es converteix en un especialista d’una disciplina molt concreta: filosofia de
la lògica, filosofia de la religió, filosofia moral, filosofia de la ciència ...

6.1 FILOSOFIA I LITERATURA

La diferència fonamental entre la filosofia i la literatura es troba en els seus
objectius. La filosofia cerca la veritat mentre que la literatura pretén
deleitar, provocar un plaer estètic, i, fins i tot, denunciar la realitat social,
descriure determinats esdeveniments.
La filosofia es destaca per l’argumentació i la discusió racional.
Darrerament la frontera entre filosofia i literatura s’ha anat difuminant.
Alguns autors, com per exemple Nietzsche, han substituït els arguments per
evocacions, suggestions o simplement afirmacions.

6.2 FILOSOFIA I RELIGIÓ

Una religió és una forma de vida, una manera de concebre tota la realitat i
actuar en conseqüència. La finalitat de la religió és la salvació. I per
aconseguir aquesta salvació s’hauran de seguir unes determinades pautes de
conducta, rituals ...
En canvi, la filosofia pretén conèixer la realitat no la salvació. La filosofia
es basa en la raó no en la fe.

6.3 FILOSOFIA I CIÈNCIA

Durant uns dos mil anys la filosofia i la ciència varen anar juntes. A partir
del renaixement les ciències es varen anar separant de la filosofia. Primer la
física gràcies a l’obra de Galileu i de Newton. Més tard la química. I ja en
el segle XIX la biologia. A finals del segle XIX passa el mateix amb les
ciències humanes, com la sociologia, la lingüística, l’antropologia i la
psicologia.
Però, totes les ciències tenen pressupòsits que podem considerar filosòfics.
Per exemple, que existeix un món extern, que les coses i les seves
propietats perduren cert temps, que la realitat és racional...
Així com alguns dels pressupòsits de les ciències són filosòfics, també ho
són algunes de les seves conclusions, o més bé els interrogants que deixen,
especialment les ciències que estudien realitats límit, com la microfísica,
l’astrofísica, o les ciències de la ment.
Per exemple, quan es vol arribar a una explicació definitiva sobre l’univers,
sempre s’ha d’anar més enllà de les dades i les hipòtesis contrastades.