Mòdul 1. Psico de La Percepció

Introducció a la
psicologia de la
percepció
PID_00274925
Elena Muñoz Marrón
Temps mínim de dedicació recomanat: 5 hores

© FUOC • PID_00274925 Introducció a la psicologia de la percepció
Elena Muñoz Marrón
Doctora en Psicologia per la Univer-

sitat Complutense de Madrid i pro-
fessora de l'Àrea de Psicologia Bàsi-
ca de la Universitat Oberta de Cata-
lunya. Està especialitzada en l'estudi
de les alteracions cerebrals i la seva
repercussió a nivell cognitiu.
La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

per la professora: Belén Jiménez Alonso
Cinquena edició: setembre 2020

© d’aquesta edició, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Autoria: Elena Muñoz Marrón
Producció: FUOC
Tots els drets reservats
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia
per escrit del titular dels drets.
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 7
1. Concepte i definició de sensació i percepció.............................. 9

1.1. Definició de sensació .................................................................. 9
1.2. Definició de percepció ................................................................ 10
2. Sistemes i modalitats sensorials..................................................... 12

2.1. Sistemes sensorials interoceptius ................................................ 12
2.2. Sistemes sensorials propioceptius ............................................... 12
2.3. Sistemes sensorials exteroceptius ................................................ 13
3. Procés perceptiu................................................................................. 15
3.1. Definició i mesurament d'estímuls ............................................. 15
3.2. Procés perceptiu .......................................................................... 19
3.2.1. Efectes del coneixement i les expectatives .................... 22
3.2.2. Processament de baix a dalt i de dalt a baix ................. 23
3.2.3. Predisposició perceptiva ................................................ 23
4. Descripció anatomicofuncional dels sistemes sensorials

humans: del receptor sensorial al cervell................................... 26
4.1. Receptors sensorials ..................................................................... 27
4.2. Vies nervioses .............................................................................. 28
4.3. Còrtex cerebral ............................................................................ 29
5. Nivells d'anàlisi en l'estudi del procés perceptiu....................... 31

5.1. Psicofísica ..................................................................................... 31
5.1.1. Mètodes psicofísics clàssics: mesurament del llindar
absolut ............................................................................ 32
5.1.2. Llindar diferencial ......................................................... 34
5.1.3. Ernst Heinrich Weber i Gustav Fechner: dues figures
fonamentals en el desenvolupament de la psicofísica ... 34
5.1.4. Percepció de magnituds ................................................. 35
5.1.5. Teoria de la detecció de senyals (TDS) ........................... 38
6. Posicions teòriques en l'estudi de la percepció.......................... 43

6.1. Funcionalisme i estructuralisme ................................................. 43
6.2. Conductisme ............................................................................... 44
6.3. Escola de la Gestalt ..................................................................... 45
6.4. Teoria ecològica o de la percepció directa de Gibson ................. 46
6.5. Enfocament del processament de la informació ......................... 47

6.6. Teoria computacional .................................................................. 48
6.7. Constructivisme .......................................................................... 49
Exercicis d'autoavaluació........................................................................ 51
Solucionari.................................................................................................. 53
Glossari......................................................................................................... 54
Què hauríeu de saber?............................................................................. 55
Bibliografia................................................................................................. 56
© FUOC • PID_00274925 5 Introducció a la psicologia de la percepció
Introducció
Tanqueu els ulls i imagineu que no hi veieu mai. Ara tapeu-vos les orelles i
demaneu a algú que intenti parlar amb vosaltres. Imagineu quin gust tindria
el menjar que us agrada més sense el sentit del gust, o quina olor faria el vostre
perfum preferit sense l'olfacte. I què notaríeu quan algú acariciés suaument el
vostre braç sense el sentit del tacte? Potser, sense els sentits, la vida, tal com
la coneixem, no existiria. Estaríem aïllats; les nostres experiències serien molt
limitades i la supervivència de l'espècie quedaria exposada a l'atzar.
La percepció constitueix un dels processos cognitius fonamentals perquè cada

un de nosaltres ens adaptem a l'ambient en el qual ens desenvolupem: permet
que ens formem una representació de la realitat en la qual vivim, informant
sobre les propietats de l'entorn que són importants per a la supervivència,
i ajudar-nos en la nostra interacció amb l'ambient. Qualsevol activitat que
realitzem necessita la percepció per tal que es pugui dur a terme. De quina
manera podries llegir aquest material, altrament? Com reconeixeríeu la vostra
parella entre un grup de gent? Com arribaríeu a casa teva quan sortíssiu de la
feina? Com sabríeu que el que esteu menjant és caldo i no llenties? Hem de ser
capaços, en qualsevol moment, de veure el que tenim davant, de sentir el que
està succeint, d'olorar el que es troba en l'ambient, d'assaborir el que tenim
a la boca, de sentir qualsevol petit frec. Els diferents sistemes perceptius que
posseïm són capaços de crear una imatge (visual, auditiva, tàctil...) de l'entorn
en la nostra ment, creant una consciència de l'entorn, la qual cosa ens permet
actuar-hi adequadament. Per aquest motiu, un dels objectius de la psicologia
de la percepció és conèixer què fa el subjecte per a extreure informació del
medi en què es troba a partir de l'energia física que incideix en els receptors
sensorials, com la capta, com la transforma per tal que pugui ser tractada pel
cervell, i com arriba a la interpretació de l'esmentada informació fins que la
converteix en coneixement i experiència.
Però, tot i que els sentits ens ofereixen una visió i representació bastant fidel
del món, no sempre són capaços de transmetre'ns una imatge exacta de la re-
alitat, ja que la percepció està influïda per l'experiència prèvia, i a més mostra
una sèrie de dèficits no patològics, com els que constitueixen les il·lusions òp-
tiques (vegeu l'apartat "Il·lusions òptiques" en el mòdul de "Percepció visual").
La percepció constitueix una funció cognitiva especial, ja que, tal com asse-
nyalen Munar, Roselló i Sánchez-Cabaco (2008) és l'únic procés superior que
té el seu origen en la interacció física, amb una o una altra forma d'energia
física, produïda entre el medi i l'organisme a través dels sentits, per la qual
cosa constitueix el punt de trobada entre el que és físic i el que és mental. Però
no hem d'oblidar que l'experiència perceptiva es produeix al cervell, no en un
òrgan sensorial determinat. Quan sentim un pessic no el sentim a la pell, sinó
al cervell, de la mateixa manera que quan tastem una fabulosa truita de pata-
tes la nostra experiència del gust es produeix al cervell, no a la llengua. Aquest
fet explica l'interès que té la psicologia de la percepció, en el seu vessant més
fisiològic, per l'estudi del funcionament cerebral.
Finalment, no hem d'oblidar una de les aplicacions més rellevants de la psi-

cologia de la percepció. Comprendre aquest procés és fonamental a l'hora de
desenvolupar dispositius que puguin restaurar el procés o maximitzar el seu
rendiment en aquelles persones que hagin perdut parcialment o totalment
alguns dels sentits, fonamentalment la vista i l'oïda (ja que són els que més
utilitzem els humans en la nostra interacció amb el medi natural i social), i
també per a dissenyar tractaments encaminats a resoldre altres problemes de
caràcter perceptiu, com ara la incapacitat per a reconèixer objectes (agnòsia),
el dolor crònic o la dislèxia. A més, comprendre el procés perceptiu també és
fonamental per tal de fixar i avaluar els requisits perceptius que s'han de tenir a
l'hora de realitzar tasques com és ara conduir un cotxe (tots els que tenim car-
net de conduir recordem les proves psicotècniques que vam haver de superar)
o pilotar un avió (que requereix altes capacitats perceptives de reconeixement
de la forma, profunditat i moviment).
La gran majoria de les activitats que realitzem impliquen el funcionament de

diversos sentits alhora, però per qüestions pràctiques, en aquesta assignatura,
abordarem cada un dels sentits separadament.
Objectius
1. Dominar els conceptes, procediments i formes d'estudi rellevants en psi-

cologia de la percepció.
2. Conèixer la diferència entre sensació i percepció i tenir clars els aspectes

fonamentals associats a ambdós processos.
3. Conèixer en profunditat en què consisteix el procés perceptiu i quines

són les bases fisiològiques que el sustenten, des dels receptors sensorials
fins a l'escorça cerebral, passant per les vies nervioses.
4. Saber quines són les característiques especials de cada sistema sensorial i

de la modalitat que processen.
5. Comprendre com influeixen en la percepció aspectes com el coneixement

previ, les expectatives o la predisposició perceptiva.
6. Tenir clara la diferència que hi ha entre processament de dalt a baix i

processament de baix a dalt.
7. Conèixer els dos nivells d'anàlisis ben diferenciats en l'estudi de la per-

cepció: el fisiològic i el psicofísic, dels quals és necessari dominar tant
l'objecte com el mètode d'estudi que empren.
8. Entendre i aprendre, en el marc de la psicofísica, conceptes tan fonamen-

tals per a la percepció com llindar absolut o llindar relatiu, així com di-
ferents mètodes de mesurament dels estímuls sensorials i diverses lleis i
teories.
9. Estudiar la teoria de la detecció de senyals (TDS).
10. Adquirir un coneixement bàsic de les característiques principals de les di-

ferents posicions teòriques en psicologia i conèixer quina és la seva posi-
ció en l'estudi de la percepció.
1. Concepte i definició de sensació i percepció
(1)
Al llarg dels anys, la percepció1 s'ha abordat des de diferents disciplines, i ha Procés d'organitzar i interpretar
la informació rebuda del món ex-
estat un dels temes d'estudi prioritaris tant en la psicologia com en la biologia. terior i interior.
Totes elles coincideixen a distingir entre la sensació2 i la percepció.
(2)
Procés de rebre, traduir i trans-
metre missatges del món exterior
Des de la psicologia es considera que les sensacions són experiències imme- al cervell.
diates i pures, provocades directament pels estímuls, mentre que la percep-
ció constitueix un procés més complex que fa referència a la integració i
interpretació de les esmentades experiències sensorials a les quals es dota
d'organització i significació en funció de l'experiència i els coneixements pre-
vis. Per la seva part, la biologia considera que les sensacions estan sustentades
pels òrgans i receptors sensorials i les vies neuronals implicades en les primeres
fases de l'adquisició d'informació sensorial, mentre que en la percepció hi es-
tan implicats nivells superiors de processament cerebral, sobretot mitjançant
el còrtex, relacionats amb la dotació de significat a la informació adquirida.
Segons aquestes concepcions, s'entén que la definició dels termes sensació i

percepció es fa atenent una complexitat creixent, però sense que hi hagi una
delimitació clara entre els dos processos. La distinció és, en certa manera, arbi-
trària, ja que els processos, tant psicològics com biològics, que s'esdevenen en
les etapes inicials del processament dels estímuls, afecten amb freqüència la in-
terpretació que el subjecte realitza d'aquests estímuls, i viceversa, l'experiència
prèvia que el subjecte tingui amb estímuls com el que es presenta o amb altres
de diferents influirà en les primeres etapes de processament. Aquesta absència
de delimitació a nivell psicològic està recolzada a nivell biològic, ja que no
existeix un límit ben definit en el sistema nerviós entre la captació inicial de
l'estimulació per part dels òrgans sensorials i el processament ulterior que el
cervell realitza de l'esmentada estimulació. A més, el cervell, a través de projec-
cions retrògrades, envia constantment informació des dels centres superiors
de processament cap als primers nivells d'anàlisi; les esmentades projeccions
retrògrades modifiquen la manera en la qual es processen els inputs sensorials
(per exemple, Rolls, 2000; Zeki, 1993).
1.1. Definició de sensació
Tal com hem comentat, les sensacions es relacionen fisiològicament amb

l'activitat dels receptors sensorials. Les sensacions les experimentem com a
resposta a la informació que rebem a través dels nostres òrgans sensorials, i
consisteixen en la detecció d'un estímul sense que encara hagi estat elaborat
o hagi estat dotat de significat.
(3)
Quan el receptor�sensorial3 d'algun òrgan és estimulat per una energia física Neurona sensible a l'energia am-
biental que converteix l'esmentada
determinada, s'origina la sensació, i depenent de quina sigui l'energia que es energia en senyals elèctrics del sis-
produeixi s'activarà un o un altre òrgan receptor, i donarà lloc a la sensació tema nerviós.
corresponent. Per exemple, si es tracta d'energia lluminosa l'activació es pro-

duirà en el sistema visual, mentre que si l'energia és una ona sonora, es pro-
duirà una sensació d'audició.
(4)
Però el procés que inclou el que anomenem sensació no acaba en la mera re- Procés produït en els receptors
4 sensorials consistent en la transfor-
cepció de l'estimulació, sinó que inclou la transducció de l'esmentada esti- mació d'energia física en energia
mulació i la seva transmissió al cervell. Per tant, la sensació és el procés mit- elèctrica.
jançant el qual els receptors sensorials capten informació, la transdueixen i la

transmeten al cervell. Aquest procés, amb l'organització i interpretació que el
cervell fa de la informació rebuda, l'estudiareu més en profunditat en l'apartat
"Descripció anatomicofuncional de la percepció: del receptor sensorial al cer-
vell" d'aquest mateix mòdul, i en els apartat equivalents en cada un dels mò-
duls dedicats a les diferents modalitats sensorials.
1.2. Definició de percepció
La percepció és el procés cognitiu que ens permet interpretar i comprendre el

nostre entorn. És el resultat de processos de caràcter superior relacionats amb
la manera com el nostre cervell organitza, integra i interpreta les sensacions,
és a dir amb la manera com organitza la informació que prové dels sentits i la
dota de significat fins que arriba al reconeixement dels objectes, fets o esdeve-
niments. Mitjançant la percepció la informació bàsica aportada pels sentits es
processa, s'organitza, s'elabora i s'interpreta, i així s'hi atorga sentit, de manera
que s'arriba al reconeixement dels estímuls. A partir d'aquest reconeixement
som capaços de determinar de quin objecte es tracta i podem atribuir-hi una
sèrie de qualitats a partir del que ja coneixem de l'objecte. La percepció cons-
titueix un procés d'adaptació a l'ambient, ja que l'objectiu de la percepció és
dotar la realitat en la qual vivim de sentit, proporcionar-nos informació sobre
el món que ens envolta i facilitar-hi la nostra adaptació.
Aquesta integració de sensacions, aquest procés constructiu que és la percep-

ció, implica diferents processos cognitius com ara la memòria, ja que està afec-
tat per experiències i aprenentatges previs (tal com ja hem assenyalat en refe-
rir-nos a les sensacions). La percepció no és la mera suma dels estímuls captats
pels receptors sensorials, sinó que el cervell organitza la informació rebuda en
funció de la nostra experiència, de les nostres necessitats, dels nostres desitjos
i objectius. Cada un de nosaltres tenim una manera diferent d'interpretar els
estímuls sensorials que rebem, i arribem a interpretacions diferents i produïm
respostes diverses, ja siguin manifestes en accions o encobertes en forma de
motivació, actituds o sentiments. Aquestes diferències en la manera de per-
cebre l'entorn ens ajuden a comprendre per què, en el cas de dues persones
que es troben en una mateixa situació estimular, el que estan percebent pot
tenir un significat completament diferent, i quin és el motiu que els porta a
comportar-se de manera tan diferent en una mateixa situació. Sovint diferents

persones percebem les mateixes coses d'una manera molt divergent, i el nostre
comportament en gran manera en depèn.
A més, els éssers humans tenim la capacitat d'anticipar esdeveniments i aques-

ta capacitat influirà en la nostra percepció, ja que abans d'enfrontar-nos a una
determinada estimulació, en moltes ocasions, ja hi hem atribuït un valor i un
significat, i únicament percebrem i retindrem allò que s'ajusti a les nostres ex-
pectatives. Aquesta "prepercepció" és present en tot procés perceptiu, ja que
no som una tabula rasa. Per tant, la percepció és un procés de caràcter cons-
tructiu, que depèn tant de les característiques estimulars com de l'experiència
prèvia de l'observador.
A més, la percepció implica un procés de selecció, ja que la informació que ens

arriba és excessiva (constantment ens veiem bombardejats per una gran quan-
titat d'estímuls) i la capacitat del nostre sistema cognitiu limitada. Per aquest
motiu fem una selecció, a través de l'atenció, i percebem allò que és rellevant
per a nosaltres en cada moment i en cada situació a fi d'obtenir experiències
significatives i rellevants per a nosaltres mateixos.
Des d'un punt de vista biològic, la percepció comporta activitat fisiològica del
cervell, mentre que les sensacions únicament impliquen activitat dels recep-
tors sensorials. El cervell selecciona, organitza i integra la informació provi-
nent dels receptors sensorials i genera una imatge o model del món: trans-
forma els missatges sensorials en percepcions conscients. Alexander R. Luria,
neuropsicòleg rus de gran rellevància, sosté que les percepcions, i no així les
sensacions, són el resultat d'un complex treball d'anàlisi i síntesi, tenen un
caràcter actiu i es troben intervingudes pels coneixements i les experiències
prèvies del subjecte.
La percepció és el resultat final d'una sèrie de processos de gran complexitat,

dels quals ni tan sols no som conscients en la major part de les ocasions. La
complexitat dels mecanismes que subjeuen a la percepció és tan gran que cal
que es produeixin dèficits molt evidents en aquest procés perquè hi parem
atenció.
2. Sistemes i modalitats sensorials
Els sentits constitueixen el sistema d'entrada d'informació dels organismes,

són les vies fisiològiques que possibiliten la nostra interacció amb l'ambient
en el qual vivim.
(5)
Conjunt de mètodes per a rea-
Tal com assenyalen Munar, Roselló i Sánchez-Cabaco (2008), "para iden- litzar un mesurament quantitatiu
de la relació entre les propietats de
tificar un sistema sensorial como tal, y como distinto de otros, hay que l'estímul i l'experiència perceptiva
de l'observador.
recurrir a la evidencia tanto neurofisiológica como psicofísica5 y con-
ductual que nos permita comprobar al menos tres cosas:
• Que se da un tipo específico de energía al que responde un tipo

particular de receptores.
• Que dichos receptores se integran en una estructura neuronal de-
terminada.
• Que la interacción física de esa energía estimular con el supuesto
sistema sensorial tiene consecuencias perceptivas".
En funció de quina és l'energia física que provoca l'estimulació i de quin ti-

pus de receptors sensorials hi estan implicats, podem classificar els sistemes
sensorials en tres grans grups: interoreceptius, propioceptius i exteroreceptius.
Els dos primers codifiquen informació que prové de l'interior de l'organisme,
mentre que els exteroceptius recullen informació d'origen extern.
2.1. Sistemes sensorials interoceptius
Els receptors sensorials d'aquests sistemes estan situats en l'interior del cos, en
vísceres, glàndules, etc., i estan relacionats amb òrgans de gran importància
per a les funcions vitals de l'organisme, com és ara el cor, el ronyó o la bufeta.
Els sistemes interoceptius aporten informació sobre l'estat d'els esmentats òr-
gans, que està relacionada, principalment, amb el dolor i el plaer, la qual cosa
els converteix en rellevants sistemes d'alerta que informen dels canvis interns
que s'esdevenen a l'organisme.
2.2. Sistemes sensorials propioceptius
Els sistemes propioceptius també tenen disposats els seus receptors interna-
ment, en les articulacions i els músculs, i proporcionen informació relaciona-
da amb la posició en l'espai i el moviment de les diferents parts del cos. Gràcies
a aquests sistemes sabem que tenim les cames creuades sota la taula encara
que no puguem veure-les.
Dins dels sistemes propioceptius podem distingir, al seu torn, dos sistemes:
• Sistema� cinestèsic: aquest sistema aporta informació relativa a

l'estructura, localització i moviment del nostre cos, per la qual cosa és de
gran rellevància en la coordinació sensorial i motora. A més, aporta infor-
mació sobre la tensió muscular, la qual cosa ajuda a regular-la.
• Sistema�vestibular: els receptors d'aquest sistema (cèl·lules ciliars) es tro-

ben en un lloc específic i ben localitzat: els canals semicirculars del vestíbul
de l'orella interna. Es tracta d'una estructura propera a la còclea que no té
cap implicació en l'audició i que té vies aferents pròpies, el nervi vestibular.
Aquest sistema facilita informació dels moviments rotatoris i l'orientació
del cap i el cos, intervenint en el control dels esmentats moviments així
com en l'ajust i coordinació amb els moviments oculars. Estretament rela-
cionat amb aquests moviments hi ha l'equilibri, per la qual cosa el sistema
vestibular és el que ens ajuda a mantenir el sentit de l'equilibri.
Estructures vestibulars ubicades a l'orella interna
2.3. Sistemes sensorials exteroceptius
Els sistemes exteroceptius corresponen als cinc sentits coneguts per tothom i
són els que ens permeten relacionar-nos amb el món exterior. A continuació
veurem breument les característiques i funcions bàsiques de cada un d'aquests
sistemes.
• Sistema�visual: en els éssers humans constitueix, junt amb el sistema au-

ditiu, el sentit a partir del qual obtenim major quantitat d'informació ex-
terior, per la qual cosa l'àrea cerebral dedicada a la visió és sorprenentment
àmplia en comparació amb la dels altres sentits. L'estímul per a la visió és
la llum, energia electromagnètica en forma d'ones lluminoses.
• Sistema�auditiu: com la visió, és fonamental per a la nostra relació amb

l'entorn, ja que constitueix la base per a la principal forma de comunicació
humana: el llenguatge. L'estímul per a l'audició són les ones sonores, ones
que reflecteixen vibracions d'aire.
• Sistema� gustatiu: aquest sistema i el sistema olfactiu constitueixen els

anomenats sentits químics. L'estímul del sistema gustatiu és una substàn-
cia soluble a la saliva que activa els botons gustatius distribuïts per tota
la llengua, i ens permet percebre quatre gustos bàsics: dolç, salat, àcid i
amarg; la resta de gustos s'obtenen a partir de la seva combinació.
• Sistema� olfactiu: aquest sistema és fonamental per a un gran nom-

bre d'espècies, ja que en depèn, en gran manera, la seva supervivència.
L'estímul són molècules volatilitzades en l'aire que exciten els receptors
olfactius situats a les fosses nasals. Aquest sentit i el del gust estan estreta-
ment relacionats, ja que s'influeixen mútuament.
• Sistema�tàctil: aquest sistema proporciona informació sobre la tempera-

tura (termocepció), la pressió i el dolor (nocicepció), per la qual cosa els
estímuls que l'exciten poden ser d'aquests tres tipus.
Aquests cinc sistemes exteroceptius són els que estudiarem en profunditat al

llarg de l'assignatura de Psicologia de la percepció.
3. Procés perceptiu
Abans d'intentar comprendre en què consisteix el procés perceptiu, és impres-

cindible que definim l'element que posa en marxa un procés d'aquestes carac-
terístiques: l'estímul.
3.1. Definició i mesurament d'estímuls
Un estímul és qualsevol forma d'energia, qualsevol aspecte del món ex-

tern o intern que proporciona informació del medi, a la qual podem
respondre (com a mínim amb una resposta perceptiva) i que influeix en
la nostra experiència conscient i en el nostre comportament.
Una part de la informació que extraiem de l'estímul és aportada pel medi,

però el subjecte que el percep aporta informació addicional, de manera que
es realitza una "construcció" de l'estímul. Tot estímul té un caràcter espacial i
temporal, es produeix en un lloc determinat i en un moment concret.
Tal com assenyalen Smith, Nolen-Hoeksema, Fredrickson i Loftus (2003), dos

propietats fonamentals de l'estímul són la seva intensitat o força i la seva qua-
litat, és a dir, com és l'estímul. Tant els receptors com les vies neurals que con-
dueixen al cervell han de codificar les dues propietats: intensitat i qualitat.
(6)
Un dels mètodes existents per a codificar la intensitat d'un estímul és el que es Instrument de mesurament elec-
trònic que ofereix una representa-
fa a través del nombre d'impulsos nerviosos que genera per unitat de temps,
ció gràfica dels senyals elèctrics.
és a dir, la taxa d'impulsos nerviosos que provoca, i un dels mètodes més fia-
bles és el mesurament de l'activitat d'una única neurona. Un experiment típic
és el realitzat per a la visió amb micos com a subjectes, encara que el proce-
diment és similar per a la resta dels sentits. Mitjançant una intervenció qui-
rúrgica, s'implanten al mico uns microelèctrodes, aïllats totalment excepte en
els extrems, que registren l'activitat elèctrica de les neurones amb què es tro-
ben en contacte. Una vegada realitzat això, es presenten al subjecte, projec-
tant-los en una pantalla, una sèrie d'estímuls visuals, que solen consistir en
feixos de llum parpellejants o en moviment. Els microelèctrodes implantats
en el sistema visual registren l'activitat neuronal, que apareix amplificada en
un oscil·loscopi6.
Mètode per a la codificació de la intensitat d'un estímul, consistent en el registre d'activitat de cèl·lules individuals
Oscil·loscopi
L'oscil·loscopi és un dispositiu de mesurament electrònic que permet la visualització grà-

fica de senyals elèctrics que varien en el temps. Presenta els valors dels senyals elèctrics
en forma de coordenades en una pantalla, en la qual normalment l'eix X (horitzontal)
representa el temps, i l'eix Y (vertical) representa el voltatge. A través d'aquest instrument
podem determinar el període i el voltatge d'un senyal, la seva freqüència, i la fase entre
dos senyals, entre altres coses. Els oscil·loscopis poden ser analògics o digitals, els pri-
mers treballen directament amb el senyal aplicat, mentre que els segons han d'emprar
prèviament un convertidor analògico-digital per a emmagatzemar digitalment el senyal
d'entrada, i posteriorment reconstruir aquesta informació a la pantalla. La imatge obtin-
guda per mitjà d'aquest aparell s'anomena oscil·lograma.
Esquema del funcionament de l'oscil·loscopi

Oscil·loscopi Hameg HM205-3
Un mètode alternatiu al registre de l'activitat neuronal en termes de taxa

d'impulsos nerviosos per a mesurar la intensitat de l'estímul és el que es fa mit-
jançant el registre del patró temporal, o seqüència d'espaiament dels impulsos
elèctrics provocats. Quan la intensitat d'un estímul és baixa, els impulsos ner-
viosos apareixen més espaiats en el temps, i a més l'interval entre impulsos
és variable. Al contrari, quan la intensitat de l'estímul és alta, els impulsos es
presenten amb més freqüència i de manera regular.
Codificació de la intensitat d'un estímul a través del registre del patró temporal o seqüència d'espaiament dels impulsos
elèctrics provocats. Exemples gràfics de diferents nivells d'intensitat. Noteu que a mesura queaugmenta la intensitat de l'estímul
augmenten tant la freqüència com la regularitat dels impulsos nerviosos (modificada de Smith et al., 2003).
Finalment, un altre mètode alternatiu per al mesurament de la intensitat esti-

mular consisteix a codificar el nombre de neurones que s'activen davant de la
presència d'un estímul, ja que, en principi, com més intens és un estímul més
quantitat de neurones s'activaran. Aquesta activació pot veure's amb l'ajuda
de diferents tècniques de neuroimatge.
Més problemes ens trobem quan el que pretenem codificar és la qualitat d'un
estímul, la qual es basa en l'especificitat i el patró neuronal. Una de les idees
fonamentals per al mesurament de la qualitat la va proposar Johannes Müller
fa més de vuitanta anys. Aquest psicòleg alemany va sostenir que el cervell té
la capacitat de diferenciar la informació que prové de les diferents modalitats
sensorials perquè en cada una de les esmentades modalitats hi estan involu-
crats nervis sensorials diferents (especificitat).
Des del moment en què Müller va formular aquesta hipòtesi, hi ha hagut un

gran nombre d'investigadors que han demostrat que les vies neurals originades
en els diferents receptors sensorials efectivament acaben el seu recorregut en
àrees cerebrals diferents. La idea de Müller es manté en l'actualitat, ja que es Johannes Müller (1801-1858)
Aquest psicòleg alemany va ser professor a la
considera que el cervell és capaç de codificar les diferències qualitatives entre Universitat de Berlín.
modalitats sensorials en la mesura que hi estiguin implicades les vies neurals.

El dilema principal de la codificació de la qualitat és descriure per què som

capaços de distingir diverses qualitats dins d'una mateix modalitat sensorial;
és a dir, per què podem diferenciar la veu del nostre fill de la de qualsevol
altre nen, per què distingim el color blau de la nostra samarreta preferida del
vermell d'una samarreta que tenim exactament igual, o per què sabem si la
tonyina que estem tastant és salada o hi manca sal. De nou, l'explicació la
trobem en les neurones específiques implicades. Les neurones que responen
en sentir la veu del nostre fill són diferents que les que responen en escoltar
la veu de qualsevol altre nen; les que s'activen amb el blau són diferents de
les que ho fan amb el vermell; i la tonyina salada activa cèl·lules diferents
que la tonyina insípida. Cada qualitat específica dins d'una mateixa modalitat
sensorial involucra fibres nervioses diferents.
Però, tal com hem assenyalat, l'especificitat no és l'única manera de codificar

la qualitat, ja que una mateixa fibra nerviosa pot estar implicada en la codifi-
cació de diverses sensacions. Per exemple, les vies que possibiliten que assabo-
rim un menjar dolç poden veure's també involucrades en la degustació d'altres
gustos (salat, amarg, etc.), encara que en diferent grau, per la qual cosa el gust
dolç tindrà un patró d'activació neuronal determinat, en el qual algunes fi-
bres presentaran una gran activitat, d'altres una mica menys i unes terceres
fins i tot encara menys. Per tant, una activitat nerviosa amb un patró concret
d'activació constituiria el patró per al gust dolç, i aquest seria diferent del patró
d'activació per al gust salat, i aquest diferent, al seu torn, dels patrons de la
resta dels gustos. En definitiva, el patró d'activació sensorial ens ajuda, també,
a codificar una qualitat sensorial determinada.
3.2. Procés perceptiu
El procés perceptiu està compost per una sèrie de fases, que podrien agrupar-se
en quatre:
1)�Detecció�de�l'estímul: l'estímul provinent de l'entorn assoleix el receptor Detecció de l'estímul

sensorial específic per a cada sentit.
Per tal de completar infor-
mació sobre la detecció de
2)�Transducció: consisteix en la conversió d'un tipus d'energia en un altre. Els l'estímul consulteu la unitat 2
d'aquest mòdul.
receptors sensorials transformen l'energia física de l'estímul en energia elèctri-
ca per tal que la informació pugui ser enviada a través d'impulsos nerviosos
fins al cervell. Aquest procés l'estudiareu en profunditat en l'apartat "Descrip-
ció anatòmico-funcional" d'aquest mòdul i dels mòduls de l'assignatura dedi-
cats a cada una de les modalitats sensorials.
c)�Transmissió�de�la�informació: una vegada que l'energia s'ha convertit en

energia elèctrica i assoleix prou nivell d'intensitat, es desencadenen impulsos
nerviosos que transmeten la informació codificada des dels receptors fins al
cervell.
d)�Processament�de�la�informació: el cervell processa la informació que li

arriba des dels receptors sensorials, l'organitza, la interpreta i li atorga signifi-
cat, i així es produeix l'experiència conscient.
Goldstein (2006) manté que el procés perceptiu constitueix un procés dinàmic,

en continu canvi, per la qual cosa considera adequat representar-ho de manera
circular.
Representació gràfica del procés de percepció amb totes les seves fases i components. Modificat de Goldstein (2006)
• Estímul�ambiental�i�estímul�atès: una gran varietat d'estímuls ens envolta

contínuament, i tots ells són estímuls susceptibles de ser atesos i percebuts.
Però és impossible (i poc adaptatiu) atendre tots els estímuls ambientals a
cada moment, per la qual cosa ens hem de centrar únicament en aquells
que ens interessin. Per exemple, quan aneu al cinema a veure una pel·lícula
hi ha una gran quantitat d'estímuls envoltant-vos: la gent, les butaques
disposades en diferents files, el número de les esmentades butaques, les
làmpades, els altaveus, alguna o altra paperera, les bombetes del terra que
assenyalen el passadís... i la pantalla. Tots els estímuls ambientals que no
són la pantalla deixen de ser atesos (i percebuts) per vosaltres quan decidiu
centrar-vos a veure la pel·lícula (si no és així, és que la pel·lícula no és tan
bona com esperàveu), i així es converteix en l'estímul atès.
Sala de cinema amb tots els estímuls ambientals que la formen
• Estímul�en�els�receptors�sensorials: quan atenem un estímul, per exemple

visual, com en el cas anterior, el mirem i els nostres receptors sensorials en
formen una imatge a la retina. Una vegada captada pels receptors, l'energia
generada per l'estímul es transformarà en senyals elèctrics a través dels
quals s'enviarà la informació al cervell.
Projecció d'una imatge visual a la retina
• Transducció: la transducció és un procés consistent en la transformació

d'una forma d'energia en una altra, de l'energia física de l'estímul en ener-
gia elèctrica amb la qual treballa en sistema nerviós.
• Processament�neuronal: una vegada finalitzat el procés de transducció,

els senyals elèctrics es transmeten de neurona en neurona, i es creen vies
neurals interconnectades, les quals generen un mapa neuronal complex.
En cada un dels mòduls que componen aquesta assignatura es descriurà

de manera específica com es produeixen la transducció i el processament
neuronal en cada sistema sensorial.
• Percepció: quan la informació arriba al cervell es produeix l'experiència

sensorial conscient d'haver vist, sentit, olorat.... És el moment en què el
subjecte sap que ha vist alguna cosa, ha sentit alguna cosa o ha sentit l'olor
alguna cosa.
• Reconeixement: una vegada percebut l'estímul, hem de ser capaços de

reconèixer-lo, la qual cosa es produeix gràcies a la nostra capacitat per a
classificar els objectes en categories concretes que ens ajuden a atorgar-los
significat.
• Acció: alguns autors mantenen la idea que el procés perceptiu no acaba

amb el reconeixement, sinó que ha d'incloure les accions que realitza el
subjecte.
3.2.1. Efectes del coneixement i les expectatives
En el procés perceptiu hi ha un element fonamental que no ha estat reflectit

en la seva representació circular: el coneixement, l'experiència prèvia i les ex-
pectatives del subjecte. Com ja s'ha vist, en la percepció l'observador no és
un subjecte passiu, sinó que exerceix un paper actiu, aportant informació a
la situació estimular, la qual cosa modela les nostres percepcions i ajuda al
reconeixement de l'estímul. Aquesta informació aportada pel subjecte fa refe-
rència al coneixement que ha adquirit l'individu al llarg de la seva vida, la se-
va experiència perceptiva que ha anat acumulant en la seva memòria. Seríem
capaços de reconèixer un cotxe quan veiéssim una taca vermella movent-se
a gran velocitat per una carretera si no tinguéssim el coneixement de què és
i com és un cotxe? Sense coneixement previ, això seria impossible. Cal que
tinguem el concepte de cotxe, quins són les característiques que el defineixen,
cal que sapiguem quina paraula el designa, etc., a fi de poder dir "és un cotxe".
Però no solament el coneixement influeix en la percepció, sinó que les expec-

tatives del subjecte són una font important d'influència perceptiva. El que es-
perem que succeeixi predisposarà la nostra actitud perceptiva en un sentit de-
terminat. Imagineu la situació següent: esteu prenent un cafè amb un amic i
de sobte entra a la cafeteria un company vostre del col·legi del que recordeu
que era envanit, prepotent, dèspota, esquerp i un reguitzell de qualitats més
aviat poc desitjables. S'apropa a la vostra taula per tal de saludar-vos i fa una
broma qualsevol. L'amic amb el qual esteu riu a gust, però a tu no et fa gens
de gràcia, perquè consideres que la broma ha estat de mal gust, pròpia d'una
persona envanida, prepotent, dèspota i esquerpa. Vosaltres heu percebut el

que esperàveu percebre, mentre que el vostre amic, que no tenia expectatives
respecte a l'esmentada persona, ha percebut una cosa totalment diferent.
3.2.2. Processament de baix a dalt i de dalt a baix
(7)
El fet que el coneixement i les expectatives influeixin de manera tan decisiva Dit del processament en el qual
es construeix una percepció a par-
en el procés perceptiu s'explica a partir de la diferenciació entre dos tipus de
tir de l'anàlisi de la informació en-
processament: el processament de�baix�a�dalt�(bottom-up)7 i el processament trant i que no implica expectatives
o coneixements previs del subjec-
de�dalt�a�baix�(top-down)8. Quan el processament està guiat per les dades, te. També es coneix com a proces-
sament guiat per les dades.
és a dir, comença amb la informació captada pels receptors sensorials, parlem
de processament de baix a dalt. El procés, llavors, comença amb l'estimulació (8)
Dit del processament que s'inicia
en els receptors, continua amb la transducció, el processament neuronal, etc. a partir dels coneixements previs
i expectatives del subjecte. Tam-
Al contrari, el processament de dalt a baix es refereix a aquell que parteix del bé es coneix com a processament
coneixement del subjecte i és aquest el que determina el procés perceptiu; per guiat per conceptes.
aquest motiu, també és conegut com a processament guiat per conceptes. En la

major part de les ocasions, per no dir en totes, percebre implica els dos tipus de
processament, i la informació sensorial és modulada per processos cognitius
superiors. La importància relativa d'aquests dos tipus de processament depen-
drà de diversos factors, entre els quals destaquen les condicions ambientals,
ja que quan aquestes siguin òptimes (claredat dels estímuls, temps prolongat
de la seva presentació, absència d'ambigüitat de l'estimulació, etc.) serà més
probable que es posin en marxa processos guiats per les dades, mentre que
quan les condicions no siguin adequades serà més factible que es desencade-
nin processos guiats per conceptes.
3.2.3. Predisposició perceptiva
Finalment, veurem la influència de la predisposició perceptiva, estretament

relacionada amb les expectatives i amb el processament de dalt a baix (de fet,
és impossible establir un límit entre aquests conceptes). Aquest concepte fa
referència al fet que amb molta freqüència sentim el que esperem sentir veiem
el que esperem veure, o sentim a la pell el que esperem sentir, en funció del
nostre coneixement i de les idees preconcebudes que posseïm sobre el que és
possible o encaixa amb el nostre esquema del món.
Què veieu en aquesta imatge?

Imatge ambigua que ajuda a explicar la predisposició perceptiva
Veieu únicament una persona o en podeu veure dues? Un exemple clàssic de predisposi-
ció perceptiva és el mostrat per la imatge coneguda com "la jove i la vella". Intenteu ara
veure la persona que no heu vist anteriorment. Aquesta imatge té un caràcter ambigu,
però el que hàgim experimentat abans de veure-la determinarà la nostra predisposició
perceptiva. Per exemple, si abans de veure aquesta imatge ens han mostrat un dibuix o
una fotografia d'una persona jove serà més probable que vegem la noia jove, ja que hi
estem predisposats perceptivament; al contrari, si l'estímul que ens mostren prèviament
és una imatge d'una vella, o hem estat dinant amb la nostra àvia, serà més factible que
la percebem en primer lloc.
Aquí teniu un altre exemple. Què veieu en aquesta imatge? Penseu quina experiència
prèvia podria fer-vos estar més predisposats a percebre un element de la imatge o un altre.
Aquesta imatge també us ajudarà a comprendre l'organització figura-fons en el mòdul
de "Percepció visual".
Una altra imatge ambigua que ajuda a explicar la

predisposició perceptiva
Un exemple de predisposició perceptiva molt freqüent en la vida quotidiana el trobem

quan ens sona el telèfon mòbil i no el sentim, i quan ens pensem que ha sonat i en canvi
no ha estat així. Per què ens succeeix això? Imagineu que heu fet una entrevista de treball
i l'entrevistador us ha dit que aquesta mateixa tarda, entre les 17 i les 18 hores us cridaran
per comunicar-vos la decisió que ha pres l'equip de recursos humans. No és probable que
en l'interval d'aquella hora us pensareu que sentiu el mòbil quan en realitat no ha sonat?
La vostra predisposició perceptiva us inclina a sentir el timbre del telèfon, ja que espereu
que aquest es produeixi. Al contrari, quan no esperem cap trucada, el telèfon pot estar
sonant molta estona i, si el senyal no és gaire clar o gaire intens podríem ni sentir-lo.
Activitat
Penseu en situacions quotidianes que reflecteixin la predisposició perceptiva. És un fe-

nomen curiós i present en molts moments de la nostra vida diària, per la qual cosa el
fet de tenir-lo present us ajudarà a entendre una gran quantitat de coses que us passen
al llarg del dia.
4. Descripció anatomicofuncional dels sistemes

sensorials humans: del receptor sensorial al cervell
Després d'estudiar en l'apartat anterior les diferents fases que componen el pro-
cés perceptiu, explicarem amb deteniment els correlats fisiològics d'aquestes
etapes. Des del punt de vista fisiològic es pretén determinar quina és la rela-
ció que hi ha entre els estímuls i els senyals elèctrics que es processen a ni-
vell cerebral, així com la relació entre aquests senyals (o impulsos nerviosos) i
l'experiència perceptiva que es produeix (Goldstein, 2006).
(9)
Tots els sistemes sensorials tenen tres components fisiològics ben diferenciats Capa prima de neurones que
inclou la superfície cerebral i
i vitals per al procés perceptiu: receptors sensorials, vies de transmissió nervi-
s'encarrega de les funcions cogniti-
osa i àrees de projecció cortical (Munar, Roselló i Sánchez-Cabaco, 2008). El ves superiors.
primer component, els receptors, estan formats o bé per estructures cel·lulars

diferenciades o bé per terminacions nervioses lliures. El segon, les vies nervio-
ses, estan compostes per les ramificacions de les neurones que des dels recep-
tors es projecten fins al còrtex�cerebral9 (amb diferents estacions intermèdies,
com és ara el tàlem). Últim dels components. El còrtex cerebral consisteix en
agrupacions neuronals altament interconnectades entre elles i amb la resta de
l'encèfal i que estan connectades de manera més o menys directa amb les vies
nervioses aferents de cada una de les modalitats sensorials (Munar, Roselló i
Sánchez-Cabaco, 2008).
En relació amb les funcions de cada un d'aquests components hem

d'assenyalar que la codificació sensorial, realitzada pels receptors sensorials,
és el primer pas del procés perceptiu. Els receptors han de captar els estímuls
que provenen de l'entorn i transformar la seva energia física en energia elèc-
trica (transducció), cosa que possibilita que la informació viatgi a través de
les vies nervioses, específiques per a cada un dels sistemes sensorials, fins al
cervell. És en el cervell, concretament en el còrtex cerebral, on es produirà el
processament final i la integració de la informació provinent de les diferents
modalitats sensorials.
Esquema simplificat de les diferents etapes del procés perceptiu i els seus correlats anatomicofuncionals. Adaptada de Munar,
Roselló i Sánchez-Cabaco (2008)
4.1. Receptors sensorials
Una vegada que l'estímul ha arribat als òrgans sensorials s'ha de dur a terme la
transducció d'energia física a energia elèctrica amb què opera el sistema nervi-
ós. Això, com ja s'ha assenyalat anteriorment, es produeix gràcies a les cèl·lules
nervioses (anomenades receptors sensorials) que es troben en cada un dels sen-
tits i que estan altament especialitzades a respondre selectivament a propietats
d'estimulació concretes (com la llum, el so, la pressió, la temperatura, etc.).
Una vegada realitzada la transducció la neurona receptora contacta amb les

neurones veïnes, i transmet la informació relativa a l'estímul, la qual viatjarà
des d'aquí fins al còrtex cerebral a través de les vies nervioses.
Els receptors sensorials capten l'estimulació ambiental, la transdueixen i envien la informació a les neurones veïnes per mitjà de
senyals elèctrics.
4.2. Vies nervioses
La funció bàsica de les vies nervioses implicades en la percepció és la transmis-

sió de la informació, codificada en impulsos nerviosos a partir de la transduc-
ció, des dels receptors sensorials fins al còrtex cerebral. Aquesta transmissió
d'informació es du a terme gràcies a la sinapsi entre neurones, procés que es-
tudiareu en profunditat en l'assignatura de Psicofisiologia. En termes generals,
les sinapsis es produeixen a partir de la segregació, per part de les vesícules
de l'àxon de la neurona presinàptica, de substàncies químiques (anomenades
neurotransmissors) que actuen de manera selectiva a la neurona postsinàptica, i
produeixen en aquesta última efectes excitatoris o inhibitoris (Munar, Roselló
i Sánchez-Cabaco, 2008).
Una de les característiques principals de les vies nervioses perceptives és que

tendeixen a seguir, almenys en part, una disposició topogràfica contralateral,
és a dir, la major part de les fibres que componen la via en un moment determi-
nat del recorregut es dirigeixen cap a l'hemisferi cerebral contrari a l'hemicamp
en el qual s'ha produït l'estimulació, i, per tant, a l'hemisferi contrari a aquell
en el qual es troben els receptors sensorials responsables de la captació dels
estímuls.
Aquesta disposició topogràfica contralateral es pot veure clarament en

l'exemple de les vies visuals que teniu a continuació. En el cas concret de la
visió la contralateralització es produeix a l'altura de l'anomenat quiasma òptic.
La disposició topogràfica contralateral pot observar-se clarament en el cas de la visió.

4.3. Còrtex cerebral
Finalment, la informació sensorial arriba al còrtex cerebral, on serà interpre- Lectura recomanada
tada i estarà dotada de significat, és a dir, on es produirà l'experiència percep-
Una bona revisió de les àrees
tiva. Tal com sabeu, el còrtex està format per diferents lòbuls cerebrals dins cerebrals implicades en cada
dels quals es localitzen àrees de projecció específiques per als diferents sentits. una de les modalitats sensori-
als podeu trobar-la a Tirapu,
Aquestes àrees, conegudes com a àrees de projecció primàries, són les primeres Rios i Maestú (2008).
de rebre la informació enviada pels receptors. L'àrea receptora primària de la
visió està situada al lòbul occipital, concretament en l'àrea 17 de Brodmann,
i les àrees secundàries l'envolten (àrees 18 i 19 de Brodmann). L'audició es lo-
calitza en el lòbul temporal (àrea 41 de Brodmann) i també l'envolten les àrees
auditives secundàries. L'àrea primària de l'olfacte es troba en el lòbul temporal
(i pot observar-se en una visió de la part inferior del cervell; vegeu el mòdul
de "Sentits químics"), i la del gust es troba en l'illa del lòbul temporal (àrea 43
de Brodmann). Finalment, l'àrea primària per al tacte (còrtex somatosensorial
primari) es troba en el lòbul parietal (àrees 1, 2 i 3 de Brodmann).
A més, aquestes àrees de projecció primària estan profusament connectades

unes amb altres, la qual cosa possibilita la integració de la informació proce-
dent de les diferents modalitats sensorials, la qual cosa succeeix en les àrees
d'associació esmentades.
Àrees de Brodmann del còrtex cerebral humà

5. Nivells d'anàlisi en l'estudi del procés perceptiu
En l'estudi del procés perceptiu podem trobar dos nivells d'anàlisi clarament
diferenciats: el nivell fisiològic i el nivell psicofísic. El primer se centra a estu-
diar els mecanismes fisiològics, interns, dels sistemes perceptius, la forma en la
qual la percepció de l'observador està relacionada amb els processos fisiològics
que s'estan produint en el seu cos. S'interessa pel vincle existent entre l'estímul
i la fisiologia, i també la relació que hi ha entre la fisiologia i la percepció. En
el sentit contrari, la psicofísica estudia la relació que hi ha entre l'estímul i la
seva percepció, sense tenir en compte la intervenció de processos fisiològics.
Nivells Tipus d'informació Relacions que estudien Mètode d'estudi

d'estudi amb què treballen
Fisiològic Processos fisio- Estímul→ Fisiologia Fisiològic: presenta-

lògics corporals ció d'estímuls i mesu-
rament de la respos-
ta del sistema nerviós
Fisiologia→ Percepció Fisiològic i psicofísic: pre-

sentació d'estímuls i me-
surament de les respos-
tes fisiològiques i per-
ceptives del subjecte
Psicofísic Estímuls ambientals Estímul→ Percepció Psicofísic: presentació

d'estímuls i determinació
de la resposta del subjecte
Resum de les característiques principals dels mètodes fisiològic i psicofísic de l'estudi de la percepció
Tots dos mètodes són abordats de manera separada per qüestions pràctiques,
però estan íntimament relacionats i en la realitat són inseparables. L'aspecte
fisiològic de cada un dels sistemes sensorials serà tractat en profunditat en cada
un dels mòduls corresponents a cada sentit, per la qual cosa en aquest apartat
ens centrarem únicament en el nivell psicofísic de l'estudi de la percepció.
5.1. Psicofísica
(10)
La psicofísica, tal com hem comentat, centra el seu interès a establir la con- Conjunt de mètodes per a rea-
litzar un mesurament quantitatiu
nexió entre el món físic i el món psicològic, entre les propietats físiques de
de la relació entre les propietats de
l'estímul i les respostes perceptives de l'observador davant de l'esmentat estí- l'estímul i l'experiència perceptiva
de l'observador.
mul, per la qual cosa examina la sensibilitat dels humans als estímuls i la for-
ma en la qual les variacions que s'hi produeixen afecten la nostra manera de
percebre'ls (Papalia, 1988). Va ser Gustav Fechner qui va introduir el terme
psicofísica10, amb el qual es referia a les tècniques experimentals que possibi-
litaven quantificar amb gran precisió les relacions entre els aspectes físics dels
estímuls i la resposta psicològica resultant, és a dir, la percepció.
Detecció�d'estímuls
Dins de la psicofísica, un dels aspectes més estudiats en la percepció és la de-

tecció d'estímuls. Per a això s'han emprat els mètodes anomenats psicofísics
clàssics (descrits per Fechner en el seu llibre Elements of psicophysics), mètodes
que s'usen per a mesurar la relació quantitativa entre un estímul i la percepció
que genera. Fechner descriu tres mètodes:
1) Mètode dels límits.
2) Mètode d'ajust.
3) Mètode dels estímuls constants.
Tots tres són mètodes encaminats a mesurar el llindar�anomenat�absolut, i

són coneguts com a mètodes�psicofísics�clàssics.
(11)
Energia mínima de l'estímul ne-
11
El llindar�absolut és definit com la menor quantitat d'energia que per- cessària per a la seva detecció.
met detectar la presència d'un estímul, és a dir, la magnitud o intensitat

mínima d'un estímul que pot arribar a detectar-se i que permet discri-
minar la presència o l'absència de l'estímul. Aquest llindar no és el ma-
teix per a cada un de nosaltres, sinó que diferim considerablement en
la sensibilitat que tenim a l'hora de percebre estímuls d'intensitat lleu,
de la mateixa manera que aquesta sensibilitat pot variar d'un moment
a l'altre en una mateixa persona, per diferents motius.
Us sorprendria saber com són de sensibles els sistemes sensorials humans, i

com a mostra d'això podeu veure els exemples proposats per Galanter (1962).
Els sentits humans són extremadament sensibles.
5.1.1. Mètodes psicofísics clàssics: mesurament del llindar

absolut
Mètode�dels�límits
En aquest mètode, es presenten al subjecte una sèrie d'estímuls amb intensi-

tat ascendent o descendent, i l'experimentador va registrant les respostes de
l'observador fins al moment en el qual detecta l'estímul (quan la intensitat
és creixent) o deixa de detectar-lo (en cas que la intensitat sigui decreixent).
El punt en què l'observador informa que sí que percep l'estímul o l'ha deixat
de percebre (punt d'encreuament) és el punt en el qual queda fixat el llindar
absolut. Però per tal que el mesurament sigui més precís, es repeteix el pro-
cediment diverses vegades, començant les sèries en la meitat de les ocasions
en ordre ascendent i en l'altra meitat en ordre descendent, i es fixa el llindar
absolut a la mitjana dels punts d'encreuament de cada un dels assajos.
Mètode�d'ajust
En aquest mètode l'experimentador, o el subjecte experimental, va modificant

lentament la intensitat d'un estímul determinat presentat de forma contínua
fins que l'observador indiqui que comença a detectar l'estímul o que deixa
de detectar-lo. Aquesta intensitat, fixada per l'observador, és presa com una
primera aproximació al llindar absolut. El procediment, igual que en el mètode
dels límits, es repeteix diverses vegades, i es fixa el llindar en la mitjana dels
ajustos de tots els assajos. El mètode d'ajust és el que menor temps requereix,
però porta aparellat que és el mètode més imprecís.
Mètode�dels�estímuls�constants
L'experimentador presenta un estímul amb 5, 6, 7, 8 o 9 intensitats estimulars

diferents i la intensitat menor ès imperceptible. La presentació dels estímuls es
realitza de manera aleatòria. Posteriorment, calcula el percentatge de vegades
que l'observador ha anat informant que detectava l'estímul en cada un dels
nivells d'intensitat. En aquest mètode, el llindar queda fixat en la intensitat
en la qual el subjecte ha detectat correctament l'estímul el 50% de les ocasi-
ons. El mètode dels estímuls constants es diferencia del mètode dels límits en
l'aleatorietat de la presentació, ja que en el primer les sèries estimulars no te-
nen per què ser de caràcter ascendent o descendent. Aquest mètode és el més
precís dels tres, però també és el que demana més temps d'experimentació.
Com hem vist, no tots els mètodes assoleixen el mateix grau de precisió ni
consumeixen els mateixos recursos temporals, i per això l'elecció del mètode
es durà a terme en funció de la precisió necessària i de la quantitat de temps
de què es disposi.
(12)
A més dels mètodes psicofísics clàssics per a determinar el llindar absolut, Fech- Diferència mínima entre dos es-
tímuls que una persona és capaç
ner va descriure el treball d'Ernst Weber, psicòleg, que va centrar el seu estudi
d'apreciar.
en un altre tipus de llindar: el llindar�diferencial12.
5.1.2. Llindar diferencial
El llindar diferencial, també anomenat diferència�amb�prou�feines�per-

ceptible (DAP) o diferència�mínima�perceptible (DMP), és definit com
la diferència mínima de la intensitat entre dos estímuls que un observa-
dor és capaç d'apreciar; o dit d'una altra manera, és la diferència mínima
necessària en la magnitud d'un estímul per tal que la puguem considerar
diferent de l'estímul inicial sobre el qual es va realitzar aquesta variació.
(13)
La relació entre l'estímul original o inicial i la variació de la intensitat (ja si- Llei que estableix que la quanti-
13 tat de canvi necessària per a detec-
gui augment o disminució) és coneguda com la llei�de�Weber (o llei de We- tar una diferència en un estímul es-
ber-Fechner), ja que aquest psicòleg alemany va ser el primer a descobrir que tà en proporció directa a la intensi-
tat de l'estímul original.
com més gran és la magnitud de l'estímul original, més gran ha de ser la va-
riació que es produeixi per tal que el canvi pugui ser percebut. Per exemple,
imagineu que us n'aneu d'excursió a la muntanya el cap de setmana amb uns
amics i prepareu la motxilla la nit anterior. Quan comenceu a omplir la mot-
xilla anireu notant molt de pressa l'augment de pes (pesa molt més quan teniu
posades únicament dues samarretes i de sobte introduïu una jaqueta de llana
ben gruixuda per tal de no passar fred a la muntanya), però quan ja hi heu
posat tot el que cal, notareu si la vostra parella posa el seu necesser a la vostra
motxilla perquè no li cap a la seva?
5.1.3. Ernst Heinrich Weber i Gustav Fechner: dues figures

fonamentals en el desenvolupament de la psicofísica
Ernst Heinrich Weber i Gustav Fechner van ser els pioners, al segle XIX, a l'hora
d'estudiar com es detecten els canvis d'intensitat dels estímuls.
Com ja hem comentat, la troballa més important d'aquests autors va ser que a
mesura que la magnitud d'un estímul és més gran menys sensible és el sistema
sensorial als canvis en intensitat que es produeixin, per la qual cosa fa falta una
quantitat de variació més gran si volem que es pugui percebre la diferència.
Més concretament, la variació que s'ha de donar en un estímul perquè sigui
perceptible és proporcional a la intensitat de l'estímul inicial. Per exemple (i
es tracta d'una proporció hipotètica), si tenim a sobre de la taula deu monedes
Ernst Heinrich Weber (1795-1878) va ser
i podem detectar que se n'hi afegeix una més (10% de variació), si tinguéssim professor d'anatomia i fisiologia a Leipzig.
vint monedes necessitaríem afegir-ne dos perquè es pogués veure la diferèn-

cia (10% de variació). Aquesta relació proporcional constitueix la llei de We-
ber-Fechner, i la constant de proporcionalitat (l'10%, en l'exemple anterior) es
coneix com a fracció�de�Weber.
La fórmula matemàtica de la llei de Weber-Fechner, és la següent:
DAP / E = K
On DAP és la diferència amb prou feines perceptible (és a dir, el llindar

diferencial), K és la fracció de Weber, i és una constant, i E és el valor
de l'estímul original o model. Per tant, segons aquesta llei, el llindar
diferencial dividit per la intensitat de l'estímul original és igual a una
constant: la fracció de Weber. Conseqüentment, així que augmenta la
intensitat de l'estímul model, més gran serà la variació necessària per
a produir una diferència amb prou feines perceptible. Aquesta llei ha
resultat ser certa en la gran majoria de les situacions, sempre que la
Gustav Fechner (1801-1887). Psicòleg
intensitat de l'estímul no es trobi gaire pròxima al llindar absolut. experimental alemany.
A la taula següent podeu comprovar que la nostra sensibilitat als canvis no

és la mateixa en les diferents modalitats sensorials. Per exemple, per tal de
distingir canvis en la intensitat d'un so s'ha de produir una variació del 5%
en el so original.
modalitat sensorial (Qualitat estimular) Proporció (en termes de %)
Vista (intensitat lluminosa) 8
Oïda (intensitat sonora) 5
Oïda (freqüència del so) 1
Olfacte (concentració d'aroma) 15
Gust (concentració de sal) 20
Tacte (elevació de pes) 2
Tacte (corrent elèctric) 1
Diferències mínimes perceptibles per a diferents modalitats sensorials, expressades en canvis percentuals requerits per a detectar
els canvis (modificat de Smith, 2003)
El coneixement d'aquests valors té moltes aplicacions pràctiques. Per exemple,

un tècnic d'il·luminació d'una productora cinematogràfica sap quant ha de
modificar la intensitat de la llum per tal que l'espectador pugui percebre aquest
canvi (perquè així ho vol el director de la pel·lícula) o fins on pot variar la
il·luminació sense que l'espectador en sigui conscient (perquè també és així
com ho vol el director).
5.1.4. Percepció de magnituds
Llei�potencial�de�Stevens
Penseu ara un moment en el següent: Si es duplica la concentració de sucre en

aigua percebem la solució el doble de dolça? Si la intensitat física d'una llum
es triplica la percebem el triple de brillant? Si multipliquem per cinc el fred
aplicat a la pell percebrem el fred quintuplicat? La relació entre la magnitud
de l'estímul i la percepció d'aquesta magnitud es mesura a través de la tècnica
d'estimació de magnituds proposada per S. S. Stevens el 1957.
Aquesta tècnica consisteix en el següent. L'experimentador presenta un estí-

mul model (per exemple un to) i li assigna un valor determinat, per exemple
10. Una vegada fet això, continua mostrant diferents estímuls (tons) de dife-
rents intensitats, i demana a l'observador que assigni un valor a cada un d'ells
en funció de la seva relació amb l'estímul model, el qual tenia un valor de 10,
Stanley Smith Stevens (1906-1973)
de manera que si el to li sembla al subjecte el doble d'intens haurà d'assignar-
li un valor de 20, i si li sembla la meitat d'intens el seu valor serà de 5.
(14)
Llei que manté que la magnitud
Gràcies als resultats que li va reportar aquesta tècnica, Stevens va enun- psicològica percebuda és una fun-
ció de potència de la magnitud fí-
ciar la llei que porta el seu nom (llei�potencial�de�Stevens14), la qual sica.
manté que la magnitud psicològica percebuda (Ψ) és una funció de po-
tència de la magnitud física (Φ). Per tant, la relació entre la magnitud
percebuda i la magnitud física Ψ és senzillament que la primera és igual
a la segona elevada a un exponent determinat (r), una xifra únic que
determina la funció de cada una de les modalitats sensorials. La fórmula
de la llei és la següent:
r
Ψ= Φ
Totes les modalitats sensorials tenen la seva funció potencial, però, per què
la multiplicació de la intensitat en determinades modalitats es tradueix en
un augment en la magnitud de la percepció més gran, mentre que en altres
modalitats la percepció és pràcticament la mateixa? Això s'explica a través del
valor de l'exponent de la potència (r), i del fet que sigui superior o inferior a
la unitat.
Tal com podeu veure en la figura següent, quan l'exponent de la funció de

potència és inferior a 1, la representació gràfica de la funció és convexa i cap
avall, cosa que vol dir que els augments d'intensitat en l'estímul comporten
augments progressivament més petits en la percepció subjectiva. En canvi,
quan l'exponent de la funció és superior a 1, la representació gràfica és còncava
i cap amunt, i per tant l'augment en la percepció subjectiva de l'estímul és
progressivament més gran.
Dades hipotètiques d'un experiment d'estimació de magnitud. Els diferents exponents de les fórmules potencials donen lloc a
representacions gràfiques diferents (per a l'explicació completa, vegeu el text).
Quan l'exponent és inferior a 1, es produeix l'anomenat efecte�de�compressió

de� la� resposta, dit així pel fet que un augment determinat en la intensitat
de l'estímul provoca un canvi en la seva percepció subjectiva més petit que la
variació produïda en l'estímul (per exemple, si dupliquem la intensitat d'una
llum, aquesta no es veurà el doble de brillant, sinó una mica més brillant); és a
dir, quan s'incrementa la intensitat, la resposta perceptiva també s'incrementa,
però amb menys rapidesa que la intensitat. Però també existeixen determina-
des circumstàncies en les quals es produeix l'efecte contrari: l'expansió�de�la
resposta (quan l'exponent de la funció és superior a 1); és a dir, que a mesu-
ra que la intensitat física de l'estímul augmenta, la magnitud percebuda aug-
menta en major proporció. Per exemple, si rebem una descàrrega elèctrica a la
pell, i aquesta descàrrega es duplica, nosaltres no sentirem el doble de dolor,
sinó molt més. Finalment, l'exponent de la funció potencial pot ser igual a
1, la qual cosa provoca que la relació entre l'augment d'intensitat de l'estímul
i la percepció subjectiva sigui lineal, de manera que si multipliquem per dos
la intensitat de l'estímul, la magnitud que en percebrem serà el doble, i si la
tripliquem serà el triple. Aquest fet s'exemplifica amb el fenomen de les líni-
es rectes. A l'hora de calcular la longitud d'una sèrie de línies rectes, quan la
longitud física es duplica, la longitud percebuda per l'observador també es du-
plica, de manera que la relació entre intensitat física i magnitud percebuda és
gairebé perfecta.
Encara que no es coneix del cert el motiu pel qual l'exponent varia d'unes
modalitats sensorials a les altres, una bona explicació és que obeeix a criteris
adaptatius.
5.1.5. Teoria de la detecció de senyals (TDS)
La teoria de la detecció de senyals, adaptada a la percepció des de l'estadística

i l'enginyeria elèctrica, constitueix una estandardització dels errors que come-
tem en determinades situacions perceptives.
La TDS considera que la conceptualització de llindar emprada en els

mètodes psicofísics clàssics no és adequada, ja que els llindars obtin-
guts a través d'aquests mètodes inclouen dos processos ben diferenci-
ats: la�sensibilitat�de�l'observador (habilitat perceptiva) i el�criteri�de
l'observador (en què basa la seva presa de decisions) (per exemple, Gesc-
heider, 1985). La TDS ofereix la possibilitat de discernir els dos proces-
sos, i per a això dissenya la tasca que s'explica a continuació.
En un nombre determinat d'assajos, apareix únicament remor de fons (sense

que hi sigui present l'estímul que el subjecte ha de detectar), mentre que en
d'altres es presenta l'estímul senyal acompanyat del soroll. El subjecte experi-
mental ha de dir a cada un dels assajos si ha detectat l'estímul senyal o no, és a
dir, si considera que l'estímul hi era present o no. Les possibilitats de respostes,
en combinació amb la seva correcció, donen lloc a quatre possibles resultats:
RESPOSTA DEL SUBJECTE(detecció de l'estímul)
Sí No
ESTÍMUL Present ENCERT (correcte) ERROR (incorrecte)
Absent FALSA ALAR- REBUIG COR-

MA (incorrecte) RECTE (correcte)
Possibles resultats en un experiment de detecció de senyals amb la TDS
• Encert: es produeix quan l'observador ha detectat un estímul que realment

s'ha presentat.
• Falsa�alarma: el subjecte afirma haver detectat l'estímul quan en realitat

només ha aparegut soroll.
• Error: l'estímul ha estat present, però l'observador no ho ha detectat.
• Rebuig�correcte: l'observador afirma que l'estímul no s'ha presentat i és

cert; només hi havia soroll.
A partir dels resultats d'aquest tipus d'experiments, es poden conèixer tant la

sensibilitat del subjecte per a detectar un determinat senyal com el criteri que
empra per a contestar afirmativament o negativament.
Sensibilitat i criteri
La possibilitat de diferenciar entre la sensibilitat (d) i el criteri (β) té una gran

importància, ja que, per exemple, dues persones amb la mateixa sensibilitat
poden comportar-se de manera molt diferent en funció del criteri que tinguin;
fins i tot una mateixa persona, depenent de factors de personalitat, de les seves
expectatives i de les conseqüències de les seves respostes, pot presentar un
perfil de resposta o un altre de molt diferent. Els subjectes són lliures de decidir
quina volen que sigui la seva taxa de falses alarmes, de manera que poden
tenir un criteri conservador, és a dir, que els indicis que el senyal és present
han de ser molt clars perquè l'observador digui que l'ha detectat (baixa taxa de
falses alarmes, la qual cosa el portarà a un nombre baix d'encerts) o, al contrari,
un criteri liberal, en el qual al més mínim indici que l'estímul és present el
subjecte respon afirmativament (alta taxa de falses alarmes, però també un
nombre elevat d'encerts).
Penseu en un controlador aeri. Què considereu més probable, que tingui un criteri liberal
o conservador? És a dir, un controlador aeri es pot permetre una taxa baixa d'encerts
(detectar que s'apropa un avió quan realment ho fa) o no? Què serà millor, que tingui
una alta taxa d'encerts encara que aquesta s'acompanyi d'una alta taxa de falses alarmes
(dir que s'apropa un avió quan això no passa en realitat) o que presenti una taxa baixa
de falses alarmes i baixos encerts? En aquest cas concret, crec que tots estarem d'acord
que l'adequat seria encertar sempre que s'aproxima un avió, encara que això generi falsos
avisos d'aproximació d'avions.
O imagineu que sou metges, què serà millor, detectar totes les malalties que es produeixin
en els vostres pacients, encara que alguna vegada en diagnostiquis alguna que després no
resulti ser certa, o que se us passin per alt les malalties reals per a no tenir falses alarmes?
En definitiva, el criteri és de l'observador. En la vostra decisió de resposta, el

criteri és vostre.
Activitat
Penseu en diferents aplicacions pràctiques de la TDS en la vostra vida quotidiana, inten-

tant diferenciar entre els aspectes que estan determinats per la sensibilitat i aquells que
ho estan pel criteri. Hi ha la mateixa probabilitat que escolteu el timbre de la porta de casa
vostra, en un entorn en el qual hi ha soroll (per exemple, esteu cuinant), si esteu esperant
que passi a buscar-vos un amic o si no espereu ningú? Penseu en les vostres expectatives.
El fet de poder separar aquests dos processos possibilita conèixer quan

el resultat d'un assaig de caràcter perceptiu es deu a la sensibilitat del
sistema perceptiu implicat (o a un canvi que s'hi pugui produir), al cri-
teri de l'observador (o a la seva modificació) o a tots dos casos alhora.
Vegem ara la representació gràfica de tots els conceptes tractats fins ara. La
TDS defensa que els efectes que provoquen el soroll i la presència d'un estímul
varien amb molta freqüència i que posseeixen una distribució normal. Tal com
s'observa en el gràfic, la magnitud sensorial augmenta si presentem l'estímul
sumat-hi el soroll, però continua mantenint la mateixa distribució normal.
Distribucions hipotètiques d'esdeveniments perceptius segons la TDS. En l'eix horitzontal hi ha representada la magnitud
sensorial, i en l'eix vertical es representa la percepció subjectiva. La distribució dels efectes del soroll (R) es presenten en la part
esquerra, i la dels efectes del soroll més el senyal (SR) a la dreta.
La sensibilitat (d') és la distància que existeix entre els pics de les dues distribu-
cions (i serà més gran en la mesura que sigui més gran la claredat de l'estímul
en relació amb el soroll), i el criteri (β) representa la decisió del subjecte de
respondre afirmativament a la presència de l'estímul (si la intensitat es troba
per sobre de β) o negativament (quan la intensitat és per sota de β). Per tal de
determinar els dos paràmetres (d' i β) es tenen en compte la proporció d'encerts
i falses alarmes del subjecte, però no aprofundirem en el seu càlcul.
Corbes ROC: corbes característiques d'operació del receptor
Les corbes ROC (també conegudes com a corbes�COR) representen grà-

ficament els resultats de qualsevol experiment de TDS. Aquesta repre-
sentació és una corba que mostra la relació que existeix entre la probabi-
litat d'un encert (eix vertical) i la d'una falsa alarma (eix horitzontal) do-
nat un nivell fix de sensibilitat (el que varia és el criteri de l'observador).
Per tant, quan dues persones (per exemple, en Carles i l'Elena) cauen en la
mateixa corba ROC és perquè tenen la mateixa sensibilitat; però en Carles és
més conservador que l'Elena, necessita un nombre d'indicis més gran per a
afirmar que ha detectat el senyal, té un criteri de resposta més estricte. Com
podeu observar en la figura següent, com més a l'esquerra de la corba estigui
situat l'observador, més conservador és el criteri de resposta, i com més a la

dreta sigui una persona dins de la corba, més liberal serà el seu criteri. És a dir,
l'Elena tindrà més encerts que el Carles, però també cometrà més errors.
Representació d'una corba característica d'operació del receptor (corba ROC)
Aquesta corba pot tenir diferent grau de concavitat en funció del nivell de
sensibilitat que mostri: a més sensibilitat, més concavitat. Per la seva part,
l'absència de concavitat (és a dir, la diagonal) representa una sensibilitat en la
qual l'observador no és capaç de distingir entre el senyal i el soroll (d = 0); és
la representació gràfica d'un patró de resposta a l'atzar.
Com que la corba ROC mostra els canvis en el criteri de resposta del subjecte,
mentre que la sensibilitat es manté estable, aquesta corba també és coneguda
com a corba�d'isosensibilitat.
Representació de corbes ROC amb diferent grau de sensibilitat. Com més gran és la sensibilitat del subjecte, més s'allunya la
corba de la diagonal.
6. Posicions teòriques en l'estudi de la percepció
Donada la gran quantitat de posicions teòriques dins de la psicologia clàssica

i l'actual, únicament ens centrarem, en aquest apartat, en aquelles que han
tingut i tenen un major impacte en l'estudi dels processos perceptius. Per tal
de tenir una idea completa de les teories que s'han formulat al llarg dels anys
sobre la percepció, hauríem de remuntar-nos als filòsofs grecs de fa més de
2000 anys, però ens conformarem a abordar breument alguns dels corrents
més destacats del passat més recent.
6.1. Funcionalisme i estructuralisme
El funcionalisme posa l'èmfasi en l'estudi de la dimensió funcional i instru-

mental dels processos psicològics, és a dir, els estudia com a instruments que
posseïm per tal de poder-nos adaptar al medi de manera adequada. El seu
principal representant, William James (1842-1910), es va interessar pel fet que
molts dels estímuls que són presents en una situació determinada queden fora
del procés perceptiu, i va intentar explicar-ho apel·lant a factors motivacionals
i d'interès personal que estan presents en la percepció. Per tant, per als funci-
onalistes, la percepció, com la resta dels processos psicològics, es regeix per
principis instrumentals; la seva funció és fer que ens desenvolupem en l'entorn
de la manera més eficaç possible i això, des d'un punt de vista perceptiu, in-
clou la selecció dels estímuls que són d'especial rellevància per a nosaltres.
William James (1842-1910)
Seguint una altra línia de pensament diferent, l'estructuralisme defensa que

la percepció, com la resta dels processos mentals complexos, pot reduir-se
als seus components elementals; és a dir, els processos mentals estan formats
per la combinació de diversos elements simples i, per tant, l'objecte d'estudi
d'aquesta escola és descobrir quins són aquests elements últims, quins són els
seus atributs i les seves estructures, i quines són les lleis de combinació dels
elements simples per a formar elements complexos. En el cas de la percepció,
aquests elements simples són les sensacions produïdes quan els estímuls arri-
ben als receptors sensorials, i la percepció no és més que el resultat de la síntesi
de sensacions a partir de l'experiència prèvia del subjecte, per la qual cosa la
percepció no té un caràcter innat, sinó que és fruit de l'experiència.
Wilhelm Wundt (1832-1920)
La percepció segons l'estructuralisme
Per l'estructuralisme, la percepció d'aquesta figura en la qual es representa un genet mun-

tant a cavall és el resultat de la síntesi de les sensacions elementals produïdes per cada
una de les parts que componen la imatge.
Els màxims representants de l'estructuralisme són Wilhelm Wundt

(1832-1920), Edward B. Titchener (1867-1927) i G. E. Müller (1850-1934), i
serà l'escola predominant en la psicologia de les últimes dècades del segle XIX
i principi del XX, fins que l'escola de la Gestalt aparegui com a enfocament
alternatiu.
6.2. Conductisme
El conductisme, per la seva part, sosté que les tècniques d'investigació i estudi
emprades pel funcionalisme i l'estructuralisme (introspecció, autoobservació,
observació guiada per la intuïció, etc.) no eren objectives ni científiques, per la
qual cosa John B. Watson (1878-1958), fundador d'aquesta escola, va defensar
que a la psicologia també s'haurien d'aplicar els mètodes d'estudi de les cièn-
cies naturals, la investigació a través de l'experimentació objectiva a partir de
l'observació sistemàtica, atenent únicament als estímuls i respostes observa-
bles que siguin controlables per part de l'experimentador. Així, la conducta ob-
servable es va convertir en l'objecte d'estudi de la psicologia, i l'objectiu prin-
cipal seria la descripció i l'explicació objectiva del comportament, així com el
coneixement de les tècniques de control, el seu canvi i el seu ajustament.
Com que la percepció no és una àrea de la psicologia que es pugui reduir fàcil- John B. Watson (1878-1958), fundador del
conductisme
ment a estímuls i respostes observables, la majoria dels seguidors del conduc-
tisme no es van sentir còmodes en el seu estudi, per la qual cosa durant les
dècades en què el conductisme va ser la perspectiva predominant dins de la
psicologia (gran part de la primera meitat del segle XX), l'estudi de la percepció
va quedar relegat a un segon pla. La psicofísica, en emprar mètodes d'estudi

quantitatius i objectius, durant l'època conductista va ser l'única àrea en què
es van continuar fent alguns avenços.
6.3. Escola de la Gestalt
A final del segle XIX i principi del XX, sorgeix a Alemanya un corrent de pen-
sament que s'oposava a la concepció estructuralista i conductista de la psico-
logia; aquest moviment va viure la seva època daurada entre els anys 20 i
30 del segle passat amb autors com Max Wertheimer (1880-1943), W. Kölher
(1887-1967), Kart Koffka (1886-1941), Kurt Lewin (1890-1947).
El pressupost fonamental de la psicologia de la Gestalt és la naturalesa

holística, unitària i global de tots els fenòmens mentals. Al contrari que
l'estructuralisme, que defensava l'anàlisi dels elements simples i la seva com-
binació per tal d'explicar els processos mentals complexos, els gestalistes sos-
tenen que cap fenomen mental no es pot explicar a partir d'una anàlisi com
aquesta, ja que l'essència fonamental de l'experiència no podem trobar-la en
els elements simples, sinó en les totalitats. En el cas de la percepció, aquesta
escola defensa que percebem els objectes com a estructures completes, confi-
guracions o "tots organitzats" (gestalten, en alemany) més que com a parts aï-
llades i separades. No percebem les coses com un conjunt d'elements o parts
separades, sinó que les formes que percebem són entitats ben organitzades que
tenen propietats emergents; el que percebem, el tot, és més que la suma de les
parts, i descompondre la totalitat en els seus elements constituents destrueix
el seu significat essencial, per la qual cosa analitzar les parts no constitueix un
mètode d'estudi adequat per tal d'arribar a conèixer el tot.
Exemple
El dibuix que apareix a continuació és percebut per tots nosaltres com una taula, no com
una suma de línies verticals i horitzontals.
Aquest exemple serveix per a il·lustrar la idea

principal de la psicologia de la Gestalt: "el tot és
més que la suma de les parts".
A l'hora d'explicar el procés perceptiu, conjuntament amb les característiques

o atributs propis de les parts constituents d'una forma, per tal de conèixer la
totalitat són essencials les relacions entre les parts que la componen; per tant,
les relacions, tant espacials com temporals, són essencials a l'hora d'explicar
de quina manera percebem. A més, la percepció d'aquests "tots organitzats"

o gestalten es produeix gràcies a mecanismes innats, no és pas el resultat de
l'experiència, ja que el cervell està preparat per tal que això sigui així.
Els psicòlegs de la Gestalt es van interessar per l'estudi de l'organització inhe-

rent a les coses, a les propietats de configuració de les totalitats perceptives, i
van postular una gran quantitat de diversos principis o lleis perceptives a partir
de les quals explicaven com s'organitzen els "tots perceptius". Un dels principis
més rellevants és la llei de la pregnància o de la bona figura, que manté que
tendim a veure les coses de manera regular, i el que és imperfecte o inacabat
com a perfecte i acabat. Les principals lleis d'organització perceptiva proposa-
des per aquesta perspectiva les estudiareu en el mòdul de "Percepció visual".
6.4. Teoria ecològica o de la percepció directa de Gibson
L'interès de Gibson per la percepció es va gestar durant la Segona Guerra

Mundial, ja que li van encarregar l'entrenament dels pilots per tal de millorar
les estratègies perceptives per portar a terme de manera eficaç les maniobres
d'enlairament i aterratge. Algunes de les comprovacions que va realitzar du-
rant aquest temps, el van conduir a canviar la concepció que tenia de la per-
cepció visual.
La idea fonamental de la teoria ecològica de Gibson és que la riquesa de la

percepció es deu al fet que l'ambient que ens envolta és extremadament ric, i
no als processos de pensament que l'elaboren. Tota la informació que necessi- James J. Gibson (1904-1979) va ser professor a
la Universitat de Cornell.
tem per a moure'ns i interactuar amb l'ambient la trobem en l'ambient, en els
estímuls que ens envolten. Aquest autor considera que no necessitem apel·lar
a processos mentals interns ni a l'existència de representacions mentals per
tal de conèixer l'ambient, sinó que podem percebre l'entorn directament, i de
forma immediata i verídica, a partir de la informació proporcionada pels estí-
muls; per aquest motiu aquest enfocament també és conegut com a teoria�de
la�percepció�directa. Al contrari, les teories�de�percepció�indirecta defensen
que els estímuls proporcionen una informació incompleta i poc precisa, de
manera que s'ha d'estructurar i elaborar en profunditat després de la que hagi
estat captada pels sentits. En altres termes, diríem que la teoria de la percepció
directa és una teoria basada en el processament guiat per les dades (processa-
ment de baix a dalt o bottom-up; recordeu el que hem tractat en l'apartat "Pro-
cés perceptiu"), ja que defensa que la percepció és guiada per la informació
estimular disponible en l'ambient.
Per tant, l'element fonamental per tal que es produeixi la percepció és

l'estímul; tota la informació que necessitem està en l'estímul mateix, de mane-
ra que si podem descriure les seves característiques no caldrà postular teories
complexes i elaborades que expliquin el procés perceptiu.
El 1979, Gibson va encunyar el terme affordances i va aprofundir-hi dos anys

més tard en el seu llibre The Ecological Approach to Visual Perception. D'acord
amb la seva idea de percepció com a procés directe, aquest enfocament rebut-
ja, com ja s'ha comentat, que necessitéssim tenir experiència prèvia per tal de
poder percebre un entorn significatiu; al contrari, manté que els objectes que
ens envolten tenen un determinat nombre d'usos potencials (les affordances)
els quals es perceben directament, sense necessitat d'experiència ni altres pro-
cessos mentals.
"La majoria dels objectes pot donar lloc a més d'una affordance, de manera que aquella
que influeixi en el comportament dependrà de l'espècie a la qual pertanyi l'observador
i del seu estat psicològic. Així, una persona famolenca percebrà l'affordance de «comes-
tible» quan li presentem una taronja i per això se la menjarà, mentre que una persona
enfurismada pot percebre el seu ús potencial com a projectil i pot ser que la llanci a algú."
Eysenck i Keane (1995, p. 78).
D'aquest fragment pot desprendre's el fet que són les necessitats biològiques,
socials i personals les que determinen la percepció de les affordances, per la
qual cosa encara que els nadons en percebin algunes, la gran majoria seran
possibles en avançar en el desenvolupament, cosa que multiplica el nombre
d'affordances en la vida adulta.
El terme affordance prové de l'anglès to afford, la traducció del qual és 'propor-

cionar'; però la paraula affordance no existeix en anglès, ja que es tracta d'un
neologisme creat per Gibson. Alguns autors han traduït el terme com a ofertes
(Fernández Trespalacios, 1992) o propietats funcionals (García-Albea, 1986).
6.5. Enfocament del processament de la informació
L'enfocament del processament de la informació és el predominant en

l'actualitat. La idea principal d'aquesta perspectiva és la identificació i descrip-
ció dels diferents processos cognitius, i la connexió entre ells a través de pa-
trons específics de flux d'informació, per la qual cosa defensen que la sen-
sació i la percepció, igual que altres processos cognitius, com ara l'atenció o
la memòria, no siguin tractats i estudiats de manera independent, sinó que
s'abordin des de la concepció que formen part d'un sistema únic i integrat, ja
que tots els processos depenen de la resta. Per tant, l'activitat mental de l'ésser
humà està formada per un conjunt de processos interconnectats que perme-
ten l'elaboració, emmagatzemament i transformació d'informació.
Segons aquest enfocament, tots els processos cognitius poden ser explicats
en termes d'etapes o fases, i a més tenen una capacitat limitada. Aplicats a
la percepció, aquests postulats es tradueixen en la consideració que la percep-
ció és un sistema de capacitat limitada (la qual cosa obliga a fer una selecció
d'estímuls) que processa informació provinent dels sentits en termes de se-
qüències d'operacions que es duen a terme en fases diferents (entrada, trans-
ducció, activitat intercurrent i sortida o experiència perceptiva), i posen èmfasi

en la forma en la qual els estímuls són codificats, emmagatzemats, elaborats,
integrats i utilitzats pel subjecte.
L'estat actual d'aquest enfocament es recolza en la investigació pionera realit-

zada per autors com Broadbent, Garner, Neisser o Simon.
L'enfocament del processament de la informació és la concepció de la percep-

ció que ha guiat l'elaboració d'aquest material, encara que sempre tenint en
compte els aspectes rellevants i les idees encertades de la resta de les escoles,
moltes de les quals estableixen les seves bases teòriques en la noció de percep-
ció proposada per aquest enfocament.
6.6. Teoria computacional
La teoria computacional va ser postulada per David Marr (1982) i coincideix

amb l'enfocament ecològic que considera que els estímuls tenen una gran ri-
quesa, encara que és l'observador qui computa els atributs dels estímuls en re-
presentacions internes, postulat que es troba més en el línia de la perspectiva
de la percepció indirecta. Marr sosté que els sistemes perceptius humans (va
estudiar en profunditat els que es refereixen a la percepció visual) es basen en
models matemàtics a l'hora de processar la informació i que, encara que els es-
tímuls són prou rics i proporcionen una gran quantitat d'informació, els pro-
cessos cognitius superiors són també necessaris per tal de percebre, encara que
les dades sensorials tinguin més importància (processament de baix a dalt).
Aquesta teoria, nascuda dins de la versió forta de l'analogia entre el funciona-

ment d'un ordinador i la ment humana, pretén simular processos cognitius
que puguin ser implementats a l'ordinador, en el cas concret que ens ocupa,
la percepció.
Marr (1982) proposa tres nivells d'anàlisi en la percepció visual que pot dur
a terme qualsevol sistema de processament natural o artificial: el computaci-
onal, l'algorítmic i l'instrumental.
• Nivell�computacional: és el nivell més elevat, i està centrat en la causa

de la percepció i en les estratègies lògiques necessàries per tal que aquesta
es produeixi. En aquest nivell es produeixen les transformacions que es
donen en l'entrada d'informació, és a dir, les operacions que fan que el
feix de llum que capten els receptors es converteixi en informació sobre
l'entorn, de manera que es creen una sèrie de representacions de l'objecte
de complexitat creixent. Existeixen tres tipus de representacions:
a)�Esbós�primari: format per una representació en dues dimensions amb
informació sobre els trets bàsics (vores, línies, etc.) de l'objecte (nivell 2D).
b)�Esbós�en�2,5D: incorpora una descripció de la profunditat i l'orientació.
c)�Representació�en�3D: que descriu tridimensionalmente l'objecte, així

com la seva posició relativa en l'espai.
• Nivell�algorítmic: en aquest nivell es detallen els algoritmes o regles que

s'apliquen per a transformar les representacions del nivell anterior.
• Nivell�instrumental: respon a la manera com poden donar-se físicament

les representacions i els algoritmes, i si l'ordinador o el cervell poden portar
a terme les operacions del nivell algorítmic.
6.7. Constructivisme
El constructivisme, sorgit en les últimes dècades del segle XX, defensa que és
l'observador qui construeix les percepcions basant-se, això sí, en la informació
que extreu de l'ambient. Per tant, no són els estímuls els que determinen la
percepció que aquesta es dóna gràcies al paper de construcció actiu, encara
que en gran manera inconscient, de l'observador. Aquesta capacitat de cons-
trucció perceptiva està recolzada en aspectes innats, i consisteix en la realit-
zació d'una sèrie d'inferències que ens porten a construir les percepcions de
manera que siguin congruents amb l'entorn que ens envolta. Aquest procés
actiu de construcció no és perfecte, per la qual cosa hi poden aparèixer errors,
les anomenades il·lusions�perceptives.
Al contrari del que mantenen les teories que s'emmarquen dins de la concep-
ció de la percepció directa, el constructivisme atorga un paper fonamental als
processos guiats per conceptes, és a dir, al processament de dalt a baix o top-
down.
Una de les principals figures del constructivisme, Hermann von Helmholtz

(1821-1894), proposa la teoria�de�la�inferència�inconscient (Von Helmholtz,
1911) en la qual manté que la percepció té un caràcter inferencial i constructiu,
per la qual cosa el subjecte crea una representació mental del món recolzant-se
no solament en les sensacions que produeixen els estímuls, sinó també en les
dades que posseeix gràcies a la seva experiència prèvia i que empra en el procés
perceptiu de manera inconscient.
Per la seva part, O. Neisser (1976, 1981) proposa que la percepció es produeix
com un "cicle perceptual", que inclou tres elements fonamentals: els esquemes
anticipatoris (els quals incorpora per donar cabuda en el procés perceptiu als
processaments de baix a dalt i de dalt a baix), l'exploració perceptual i els
estímuls ambientals.
Esquema del cicle perceptual proposat per Neisser (1976, 1981)
El cicle perceptual de Neisser explica com els humans no ens limitem a rebre
informació de forma passiva, sinó que els esquemes anticipatoris dirigeixen
l'exploració que fem del medi (processament top-down), és a dir, guien el nostre
pla perceptiu. Però al seu torn, els esquemes són modificats per la informació
que prové de l'estimulació. Quan la informació que extraiem de l'ambient no
encaixa o contradiu l'esquema anticipador que hem posat en marxa, aquest
esquema ha de ser reformulat, la qual cosa influeix en la decisió de quines
hauran de ser les exploracions que realitzarem a continuació.
Exercicis d'autoavaluació
Preguntes�de�resposta�oberta
1. Imagineu com seria la vostra vida si el llindar auditiu de l'ésser humà fos més baix del que
és. Exposeu diversos exemples de la vida diària que s'hi veurien alterats.
2. Quines diferències hi ha entre la sensació i la percepció? Podria donar-se percepció sense

sensació?
3. Descriviu breument en què consisteixen cada un dels enfocaments de la percepció que

has estudiat en aquest mòdul.
4. Penseu en situacions quotidianes que reflecteixin el fenomen de la predisposició percep-

tiva.
5. Citeu i expliqueu breument cada una de les fases que componen el procés perceptiu.
6. Poseu un exemple de la vida diària basant-te en l'esquema circular del procés perceptiu.
7. Definiu i poseu un exemple del processament de dalt a baix i del processament de baix
a dalt.
8. Poseu cinc exemples de la vida diària en els quals quedi patent la importància de conèixer
el llindar diferencial.
9. Expliqueu en què consisteix la llei potencial de Stevens.
10. Definiu què són per a la TDS la sensibilitat i el criteri.
Preguntes�breus
11. La magnitud mínima d'un estímul que pot detectar-se el 50% de les vegades que es pre-
senta s'anomena _________________________.
12. Segons quina llei la quantitat de canvi necessària que s'ha de produir en un estímul per
tal que sigui detectat la meitat de les vegades està gairebé sempre en proporció directa a la
intensitat de l'estímul original..
13. Els tres mètodes fisiològics principals per a mesurar la intensitat d'un estímul són
_________________________________________________________________________.
14. En una corba ROC, la persona que se situa més a l'esquerra de la gràfica té un criteri de
resposta més _______________________________.
15. A partir del que heu estudiat sobre els nivells d'estudi de la percepció, completeu la se-
güent taula:
Nivells d'estudi Tipus d'informació Relacions Mètode

amb què treballen que estudien d'estudi
Fisiològic
Psicofísic
Preguntes�de�diverses�alternatives
16. Els sistemes sensorials que proporcionen informació sobre la posició i el moviment de
les diferents parts del cos són els...
a) sistemes sensorials interoceptius.

b) sistemes sensorials propioceptius.
c) sistemes sensorials exteroceptius.
17. La percepció del dolor també es coneix amb el terme...
a) termocepció.
b) interocepció.
c) nociocepció
18. El procés de transducció es du a terme en...
a) els receptors sensorials.

b) les vies nervioses.
c) el còrtex cerebral.
19. L'àrea de projecció primària de la visió es troba en el lòbul cerebral...
a) temporal.
b) occipital.
c) parietal.
20. El mètode psicofísic clàssic més precís per a determinar el llindar absolut és...
a) el mètode dels límits.

b) el mètode d'ajust.
c) el mètode dels estímuls constants.
Solucionari
Exercicis d'autoavaluació
1.�Consulteu tot el mòdul.
2.�Consulteu l'apartat 1.1 del mòdul.
3.�Consulteu l'apartat 5 del mòdul.
4.�Consulteu l'apartat 3.2.3 del mòdul.
5.�Consulteu l'apartat 3.2 del mòdul.
11.�Llindar absolut.
12.�La llei de Weber.
13.�Nombre d'impulsos nerviosos, patró temporal o seqüència d'espaiament, nombre de neu-

rones activades.
14.�Conservador.
15.
Nivells Tipus d'informació Relacions que estudien Mètode d'estudi

d'estudi amb què treballen
Fisiològic Processos fisio- Estímul→ Fisiologia Fisiològic: presenta-

lògics corporals ció d'estímuls i mesu-
rament de la respos-
ta del sistema nerviós
Fisiologia→ Percepció Fisiològic i psicofísic: pre-

sentació d'estímuls i me-
surament de les respos-
tes fisiològiques i per-
ceptives del subjecte
Psicofísic Estímuls ambientals Estímul→ Percepció Psicofísic: presentació

d'estímuls i determinació
de la resposta del subjecte
16.�b
17.�c
18.�a
19.�b
20.�c
Glossari
bottom-up loc adj Vegeu de�baix�a�dalt.
còrtex cerebral m Capa prima de neurones que inclou la superfície cerebral i s'encarrega
de les funcions cognitives superiors.
de baix a dalt loc adj Dit del processament en el qual es construeix una percepció a partir
de l'anàlisi de la informació entrant i que no implica expectatives o coneixements previs del
subjecte. També es coneix com a processament guiat per les dades.
en bottom-up
de dalt a baix loc adj Dit del processament que s'inicia a partir dels coneixements previs
i expectatives del subjecte. També es coneix com a processament guiat per conceptes.
en top-down
llei de Weber f Llei que estableix que la quantitat de canvi necessària per a detectar una
diferència en un estímul està en proporció directa a la intensitat de l'estímul original.
llei potencial de Stevens f Llei que manté que la magnitud psicològica percebuda és una
funció de potència de la magnitud física.
llindar absolut m Energia mínima de l'estímul necessària per a la seva detecció.
llindar diferencial (diferència amb prou feines perceptible) m Diferència mínima

entre dos estímuls que una persona és capaç d'apreciar.
oscil·loscopi m Instrument de mesurament electrònic que ofereix una representació grà-

fica dels senyals elèctrics.
percepció f Procés d'organitzar i interpretar la informació rebuda del món exterior i inte-
rior.
psicofísica f Conjunt de mètodes per a realitzar una mesurament quantitatiu de la relació

entre les propietats de l'estímul i l'experiència perceptiva de l'observador.
receptor sensorial m Neurona sensible a l'energia ambiental que converteix l'esmentada

energia en senyals elèctrics del sistema nerviós.
sensació f Procés de rebre, traduir i transmetre missatges del món exterior al cervell.
sistema sensorial interoceptiu m Sistema que proporciona informació sobre l'estat

d'òrgans interns.
sistema sensorial propioceptiu m Sistema que proporciona informació sobre la posició

i moviment de les diferents parts del cos.
sistema sensorial exteroceptiu m Sistema que proporciona informació sobre el món

exterior.
top-down loc adj Vegeu de�dalt�a�baix.
transducció f Procés produït en els receptors sensorials consistent en la transformació

d'energia física en energia elèctrica.
Què hauríeu de saber?
Després d'estudiar en profunditat aquest mòdul hauríeu de conèixer perfecta-

ment quins són les diferències fonamentals entre la sensació i la percepció, i
serà fonamental que conegueu en què consisteix el procés perceptiu i quines
són les bases fisiològiques que el sustenten, i haureu de saber quines són les
funcions i les característiques físiques i cognitives de cada una de les "estaci-
ons" de l'esmentat procés (receptors sensorials, vies nervioses i còrtex cerebral).
La creença general que els humans tenim cinc sentits no és del tot certa, ja
que, n'hi ha alguns d'altres amb funcions molt rellevants en la vida d'un ésser
humà. Heu de conèixer tots aquests sistemes sensorials i les seves característi-
ques peculiars. A més, en tots ells poden influir-hi el coneixement previ del
subjecte, les expectatives que aquest tingui respecte a la percepció i la predis-
posició perceptiva. Per a comprendre aquesta influència heu de tenir clara la
diferència existent entre processament de dalt a baix (processament guiat per
conceptes) i processament de baix a dalt (processament guiat per les dades).
És fonamental que conegueu els dos principals nivells d'anàlisis de l'estudi

de la percepció (fisiològic i psicofísic), dels quals caldrà que domineu tant
l'objecte com el mètode d'estudi que empren. En el marc de la psicofísica, con-
ceptes com els de llindar absolut o llindar relatiu no us han de generar cap
dubte. A més, és fonamental que sapigueu en què consisteixen els diferents
mètodes de mesurament dels estímuls sensorials i les lleis i teories desenvo-
lupades dins d'aquest àmbit. És imprescindible, dins de la psicofísica, l'estudi
en profunditat de la teoria de la detecció de senyals (TDS), ja que constitueix
una sistematització dels errors i biaixos que presentem els humans en tasques
perceptives, i posa de manifest que el procés perceptiu no només depèn de la
sensibilitat del subjecte a fi de percebre, sinó que també hi té una gran influ-
ència el criteri subjectiu de l'observador.
Finalment, serà imprescindible que conegueu les diferents posicions teòriques

en l'estudi de la percepció, les seves característiques principals i la seva posició
davant l'estudi de la percepció.
Bibliografia
Bibliografia recomanada
Goldstein, E. B. (2006). Sensación y percepción. Madrid: International Thomson Editores Spain.
Munar, E., Rosselló, J. i Sánchez-Cabaco, A. (coord.). (1999). Atención y percepción. Madrid:

Alianza.
Lillo, J. (1994). Psicología de la percepción. Madrid: Debate.
Luria, A. (1984). Sensación y percepción. Barcelona: Martínez-Roca.
Tirapu, J., Rios, M., i Maestú, F. (2008). Manual de Neuropsicologia. Barcelona: Viguera.
Referències bibliogràfiques
Dember, W. N. i Warm, J. S. (1979). Psicología de la percepción. Madrid: Alianza Editorial.
Eysenck, M. W. i Keane, M. T. (1995). Cognitive Psychology. Hove: Psychology Press.
Fernández Trespalacios, J. L. i Tudela, P. (1992). Atención y percepción. Madrid: Alhambra.
Galanter, E. (1962). Contemporary psychophysics. A R. Brown, E. Galanter, E. H. Hess, G.

Mandler (Eds.), New directions in psychology. Nova York: Holt, Rinehart & Winston.
García-Albea, J. E. (1986). Percepción y computación. Madrid: Pirámide.
García-Albea, J. E. (1999). Algunas notas introductorias al estudio de la percepción. A E. J.

Munar, Rosselló i A. Sánchez-Cabaco (coord.). Atención y percepción. Madrid: Alianza.
Gescheider, G. A. (1985). Psychophysics Method, Theory and Application. Hillsdale, NJ: Lawrence
Erlbaum Associates.
Gibson, J. J. (1979). The Ecological Approach to Visual Perception. Boston: Houghton Mifflin.
Goldstein, E. B. (2006). Sensación y percepción. Madrid: International Thomson Editores Spain.
Held, R. i Richards, W. (1972). Perception: Mechanisms and models. San Francisco: W. H. Fre-
eman.
Hochberg, J. (1988). Visual perception. A R. C. Atkinson, R. J. Hernstein, G. Lindzey i R. D. Luce

(Eds.), Steven's handbook of experimental psychology. Vol. 1. Perception and motivation. Nueva
York: Wiley-Interscience.
Lahey, B. B. (1999). Introducción a la Psicología. Madrid: McGraw-Hill / Interamericana de

España.
Lillo, J. (1994). Psicología de la percepción. Madrid: Debate.
Marr, D. (1982). Vision. San Francisco: Freeman.
Marr, D. (1985). La visión. Madrid: Alianza.
Munar, E., Rosselló, J., i Sánchez-Cabaco, A. (coord.). (1999). Atención y percepción. Madrid:
Alianza.
Neisser, U. (1967). Cognitive psychology. Englewood Cliffs, NJ: Prentice-Hall.
Neisser, U. (1976). Psicología cognoscitiva. Mèxic: Trillas.
Neisser, U. (1981). Procesos cognitivos y realidad. Madrid: Marova.
Neisser, U. (1985). Procesos cognitivos y realidad. Madrid: Moraviana.
Papalia, D. E. i Wendkos, S. (1988). Psicología. Naucalpan de Juarez: McGraw-Hill / Interame-

ricana de México.
Rolls, E. T. (2000). The orbitofrontal cortex and reward. Cerebral Cortex, 10, 284-294.
Smith, E. E., Nolen-Hoeksema, S., Fredrickson, B., i Loftus, G. R. (2003). Introducción a la

Psicología (14a. edició). Madrid: International Thomson Editores Spain.
Stevens, S. S. (1957). On the psychological law. Psychological Review, 64, 80-86.
Tirapu, J., Rios, M., i Maestú, F. (2008). Manual de Neuropsicologia. Barcelona: Viguera.
Von Helmholtz, H. (1911). Handbuch der Physiologischen Optik. Voss, Hamburg, Germany.
Zeki, S. (1993). A vision of the brain. Oxford, RU: Blackwell Science.

Mòdul 1. Psico de La Percepció

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Mòdul 1. Psico de La Percepció

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Mòdul 1. Psico de La Percepció

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Introducció a la

Elena Muñoz Marrón

Temps mínim de dedicació recomanat: 5 hores

Elena Muñoz Marrón

Doctora en Psicologia per la Univer-

La revisió d'aquest recurs d'aprenentatge UOC ha estat coordinada

Cinquena edició: setembre 2020

1. Concepte i definició de sensació i percepció.............................. 9

2. Sistemes i modalitats sensorials..................................................... 12

4. Descripció anatomicofuncional dels sistemes sensorials

5. Nivells d'anàlisi en l'estudi del procés perceptiu....................... 31

6. Posicions teòriques en l'estudi de la percepció.......................... 43

6.5. Enfocament del processament de la informació ......................... 47

Què hauríeu de saber?............................................................................. 55

La percepció constitueix un dels processos cognitius fonamentals perquè cada

Finalment, no hem d'oblidar una de les aplicacions més rellevants de la psi-

La gran majoria de les activitats que realitzem impliquen el funcionament de

1. Dominar els conceptes, procediments i formes d'estudi rellevants en psi-

2. Conèixer la diferència entre sensació i percepció i tenir clars els aspectes

3. Conèixer en profunditat en què consisteix el procés perceptiu i quines

4. Saber quines són les característiques especials de cada sistema sensorial i

5. Comprendre com influeixen en la percepció aspectes com el coneixement

6. Tenir clara la diferència que hi ha entre processament de dalt a baix i

7. Conèixer els dos nivells d'anàlisis ben diferenciats en l'estudi de la per-

8. Entendre i aprendre, en el marc de la psicofísica, conceptes tan fonamen-

9. Estudiar la teoria de la detecció de senyals (TDS).

10. Adquirir un coneixement bàsic de les característiques principals de les di-

1. Concepte i definició de sensació i percepció

Segons aquestes concepcions, s'entén que la definició dels termes sensació i

1.1. Definició de sensació

Tal com hem comentat, les sensacions es relacionen fisiològicament amb

corresponent. Per exemple, si es tracta d'energia lluminosa l'activació es pro-

jançant el qual els receptors sensorials capten informació, la transdueixen i la

1.2. Definició de percepció

La percepció és el procés cognitiu que ens permet interpretar i comprendre el

Aquesta integració de sensacions, aquest procés constructiu que és la percep-

comportar-se de manera tan diferent en una mateixa situació. Sovint diferents

A més, els éssers humans tenim la capacitat d'anticipar esdeveniments i aques-

A més, la percepció implica un procés de selecció, ja que la informació que ens

La percepció és el resultat final d'una sèrie de processos de gran complexitat,

2. Sistemes i modalitats sensorials

Els sentits constitueixen el sistema d'entrada d'informació dels organismes,

• Que se da un tipo específico de energía al que responde un tipo

En funció de quina és l'energia física que provoca l'estimulació i de quin ti-

2.1. Sistemes sensorials interoceptius

2.2. Sistemes sensorials propioceptius

• Sistema� cinestèsic: aquest sistema aporta informació relativa a

• Sistema�vestibular: els receptors d'aquest sistema (cèl·lules ciliars) es tro-

Estructures vestibulars ubicades a l'orella interna

2.3. Sistemes sensorials exteroceptius

• Sistema�visual: en els éssers humans constitueix, junt amb el sistema au-

• Sistema�auditiu: com la visió, és fonamental per a la nostra relació amb

• Sistema� gustatiu: aquest sistema i el sistema olfactiu constitueixen els

• Sistema� olfactiu: aquest sistema és fonamental per a un gran nom-

• Sistema�tàctil: aquest sistema proporciona informació sobre la tempera-

Aquests cinc sistemes exteroceptius són els que estudiarem en profunditat al

Abans d'intentar comprendre en què consisteix el procés perceptiu, és impres-

3.1. Definició i mesurament d'estímuls