FILOSOFIA: APUNTS SELECTIVITAT

Grup A:
Plató

Grup B:
B1. Descartes
B2. Locke
B3. Hume
B4. Kant

Grup C:
C1. Mill
C2. Nietzsche

COMPARACIONS
PLATÓ I LA FILOSOFIA GREGA
1. FILOSOFIA PRE-SOCRÀTICA
1.1 La tasca de l’historiador
1.2. El pas del mite al logos?
1.3. Presocràtics i el principi (*)
1.4. Físics jònics (*)
a) Tales de Milet (c. 624 – c. 546 a.C.)
b) Anaxímenes de Milet (c. 590 - 528/525 a.C.)
c) Anaximandre de Milet (c. 610 - c. 545 a.C.)
1.5. Pitàgores i els pitagòrics
1.6. Heràclit d’Efes
1.7. Parmènides d’Elea
1.8. Els pluralistes (*)
a) Empèdocles d’Agrigent (490 - 430 a.C.)
b) Anaxàgores de Clazòmenes (500 - 428 a.C.)
c) Atomistes clàssics: Leucip i Demòcrit (s. V a.C.)

2. ELS SOFISTES I L’ATENES CLÀSSICA

2.1. Context polític d’Atenes
2.2. La sofística
a) Physis – nómos
b) Els sofistes com a educadors: llenguatge i retòrica
c) Els sofistes i la virtut
d) Característiques generals de la sofística

3. SÒCRATES
3.1.Què sabem de Sòcrates?
3.2. Biografia
a) Dades conegudes
b) Recorregut intel·lectual de Sòcrates
3.3. La filosofia de Sòcrates
a) El mètode socràtic: la maièutica
b) L’intel·lectualisme moral
3.4. Condemna i mort de Sòcrates

4. PLATÓ
4.1. Introducció a Plató (428/426 - 348/347 a.C.)
a) Biografia
b) El sistema filosòfic de Plató
c) El corpus platònic
d) Elements característics dels Diàlegs
4.2. Ontologia platònica
a) Justificació
b) Els dos nivells de realitat
c) La participació
d) El concepte de idea
4.3. Epistemologia platònica
a) Al·legoria de la línia
b) Dialèctica
c) L’al·legoria de la caverna
d) La teoria de la reminiscència
4.4. Psicologia platònica
a) La dualitat antropològica
b) La teoria de la transmigració
c) L’ànima tripartita
 d) Escatologia platònica
e) La filosofia com a preparació per a la mort
4.5. Política platònica
La polis
a) Isomorfisme de l’ànima i la polis
b) Els tres tipus de ciutadans
c) Característiques del sistema platònic
d) La justícia
e) El rei – filòsof
f) L’educació
g) L’origen de la ciutat: la necessitat
1. FILOSOFIA PRE-SOCRÀTICA

1.1 LA TASCA DE L’HISTORIADOR

«En el desarrollo de la filosofía (y de la ciencia) intervienen dos factores diferentes. Uno es el que puede
considerarse su elemento científico específico, la combinación de observación y pensamiento racional
consciente, que se supone que es lo que el filósofo como tal debe usar y que, con frecuencia, es el único
factor que tiene en cuenta el historiador. Pero, verdaderamente, ningún ser humano se limita
exclusivamente a hacer uso del pensamiento racional y de la observación. El segundo factor lo constituyen
las presuposiciones inconscientes que están en su espíritu antes de que empiece a filosofar y que pueden
ejercer un influjo, incluso más poderoso que el otro factor, sobre el sistema que acabará por producir.»

W.K.C. Guthrie

No només es rescaten teories antigues per les teories, també per entendre el pensament que tenien i que hi
havia darrere la teoria.

Quan s’explica una teoria hem d’entendre que té valor perquè està intentant resoldre una problemàtica.
La manera en la que resol la problemàtica ens demostra perquè pensa com pensa i que està solucionant
encara que la solució no sigui la correcte.

En la teoria es fan referencia a una serie d'elements que desconeixem i que estan subjectivament en nosaltres
(hem de descobrir que signifiquen i que representen) pero presents en l’autor (moltes coses no les explica
perquè l’autor ho dóna per fet).

No ens hem de quedar només amb la part racional i objectiva, també hi ha una forma de pensar inherent que
es subjectiu i que l’autor dóna per fet i que nosaltres hem d’interpretar.

Per entendre la fiolosifa hem d’entendre que hi ha un factor racional (la teoria que s’explica) i el factor
subjectiu (el que ve inherent en cada persona com la forma de pensar).
La part objectiva serà aquella científica i racional i la subjectiva serà la manera que té cada persona
d’interpretar el text.

1.2. EL PAS DEL MITE AL LOGOS?

Homer (circa ss. IX - VIII a.C.) i Hesíode (c. ss. VII a.C.)

Abans de la filosofia hi havia mites.

La cultura grega es fonamenta de mites on a partir de dues figures i de contes s’expliquen teories.

Quan comencen a haver-hi filosofs el que hi ha es mitologia.

Aquest pas de la mitologia a la fiolosofia no existeix com a tal, és simplista pensar que passem a una
explicació de contes a la filosofia.

Un autor filòsof com Plató està parlant tot el rato d’elements mitològics, plató no està tan lluny del que
pensem.

Per entendre la filosofia grega i entendre a plató em d’entendre aquesta mitologia

Tenim dues maneres de llegir un mite:

 - superficial: la història que s’explica amb els personatges
- literal: el que hi ha més endins

No es un pas brusc del mite al logos ja que potser en el mite ja hi ha una part de racionalitat.

Hem d’intentar comprendre realment el que ens està explicant en els contes ja que potser amb el mite ens
està donant una primera explicació racional utilitzant una forma poètica (en forme de mite).

En els contes s’agafen conceptes de la physis com a elements per explicar diferents parts de la naturalesa.
el seu element primordial de la naturalesa per explicar el seu arkhé.

Per tant, si en el mite ja hi ha racionalitat, en la filosofia racional també hi ha bastant mite.

Els grecs utilitzen el mite com una eina per explicar teories.

Per tant, podem concluir que no hi ha un salt del mite al logos: és una continuïtat perquè es continua
utilitzant el mite (elements que no són purament racionals) per explicar coses racionals.

1.3. PRESOCRÀTICS I EL PRINCIPI

Abans de Sòcrates (s.IV abans de Crist)
terme històric: V-VI abans de Crist
menyspreatiu: perquè considerem que sòcrates va ser el primer en fer la filosofia i els autors d’abans feien
una cosa que no era ben bé la filosofia, donen una resposta a la realitat que no passa per Déu.
tot el que queda dels presocràtics és a través d’autors cristians que els critiquen, la filosofia ha fet una
reconstrucció del que volien dir realment
temàtiques: arjé i canvi

arkhé (arjé) → principi

- nosaltres tenim un esquema lineal de com funciona el temps, té un inici i un final, és una inda:
judeocristià

- grecs: no pensen en principi com una cosa temporal ja que per ells el temps és circular i no té un
inici ni un fi (és etern)

↳ per ells la paraula “principi” → allò més bàsic i necessari i que causa tota la resta de coses (no ho
causa temporalment), el principi és el més fonamenta il és el que causa la resta de coses, allò que
permet donar raó a tota la realitat i allò més fonamental perquè existeixi la realitat, allò que és
necessari per explicar tota la resta de la realitat, sosté tota la resta de la realitat

problema → el principi necessari (arjé) dona lloc a altres coses contingents però que aquestes coses
contingents són diferents respecte al que les causa (arjé) i són diferents entre elles però estan originades per
el mateix
↴
però ha d’haver-hi un procés per explicar que d’una cosa em sorgeixin coses completament diferents
1.4. FÍSICS JÒNICS
a) Tales de Milet (c. 624 – c. 546 a.C.)
Primer físic jònic, és el primer que és considerat filòsof.

Plató (de la imatge de Tales): Tales es dedicava a l’astronomia/cosmos/realitat, i pensant en totes aquestes
coses mentres mirava els núvols es va caure en un pou on hi havia una dona. El pou significava les persones
tontes i de baixa classe i coneixement. La dona li va dir que anava tan distret amb el que hi havia als núvols
que no es donava compte del que tenia al davant.

Arkhé de Tales:
El fonament de la realitat és l'aigua i tota la resta de coses estan causades per l’aigua.
L’aigua: material
Reflecteix el fet de provenir d’un espai rural ja que va observar la seva realitat i per tant la naturalesa i la
causa de la naturalesa és l’aigua.

Si el foc i l’aigua son elements contraris i l'aigua és el principi de tot, per tant també causa el foc.
Tales diu que on fa més calor és als tropics/Equador i la humitat i que per tant va lligat amb l’aigua.

b) Anaxímenes de Milet (c. 590 - 528/525 a.C.)

Anaxímenes de Milet va ser deixeble de Tales.

Arkhé Anaxímenes:
Considera que l’arjé és l’aire i és necessari
Observa el món material i determina que l’aire és material
L’arjé és l’aire i tota la resta és producte d’aquest i d’aquest prové la realitat i els Déus.
Raonaments similars als de Tales, els dos són monistes

Com tot pot ser causa de l’aire? La qüestió del canvi: de com es passa de l’aire a tota la resta de coses
És invisible quan està esparcit però és fa visible a causa del calor, fred…
Pot adoptar formes visibles segons estigui condensat: canvis en la densitat són els mecanismes que intenta
justificar per explicar com de l’aire es pot arribar a una cosa sòlida
Quan es dispersa es converteix en foc i gràcies a l’aire es fa més gran.
Els vents ens pot colpejar perquè està en procés de condensació i quan es condensen formen núvols i més
tard pluja (podem agafar un aire, comprimir-lo i convertir-lo en aigua)
Si agafem l’aigua i la condensem encara més es forma terra
Més condensació → més fermesa
- Ex. diuen que per exemple la pedra / metall: són condensacions extremes de l’aire després d’un
procés
Aire → aigua → terra
Quan es rarifica la fusta i es converteix en pedra

c) Anaximandre de Milet (c. 610 - c. 545 a.C.)

És anterior a anaxímenes
És un físic jònic però està en dubte si és materialista
És monista
Considerada la primera teoria metafísica
Considerat primer autor espiritualista

l’arjé → to apeiron (allò indeterminat)

pensa que no es pot passar de l’aire a una cosa sòlida

hem de buscar una cosa que no comparteixi cap característica a les coses material (de l’aire no es pot passar

és un error agafar com a arjé una cosa que coincideixi amb una cosa que tenim al nostre abast

si vols explicar la realitat com un producte d’una altre cosa hem d’agafar una cosa que estigui fora de la
realitat i que no li podem atribuir cap característica a la resta de coses

ha de ser una cosa que no sigui cap de les que estan a la nostra realitat i com que no té cap característica de
les coses és indeterminat, però alhora pot passar a ser qualsevol cosa de la realitat

1.5. PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

Apunts primer
«En tiempo de éstos, e incluso antes, los llamados pitagóricos, que fueron los primeros en cultivar las
Matemáticas, no sólo hicieron avanzar a éstas, sino que, nutridos de ellas, creyeron que sus principios eran
los principios de todos los entes.»

ARISTÒTIL, Metafísica I, 5, 985b 23-36

- apareix al Sud d’Itàlia: Magna Grècia

- es van dedicar com a la política, Pitàgores va arribar a ser dirigent de Samos però la gent va
començar a perseguir-lo

Pitàgores de Samos
● genera una escola religiosa amb característiques comunes
- secretisme (els coneixements que s’expliquen a la escola no es poden explicar si no es forma
part de l’escola per tant ens falta informació perquè era secreta)
- Pitàgores diví, en aquesta escola: els hi expliquen i comparteixen el seu pensament, quan
mor Pitàgores la gent de l’escola l’anomena com un déu
- és una secta
- tenia un caràcter religiós, el que més li importa a Pitàgores és a desenvolupar una bona
forma de vida, determinar com ha de ser la manera de viure, genera una teoria filosòfica per
donar suport a aquesta manera de viure

Objectiu pitagòric → modus vivendi: filosofia subeditada a la manera de viure

Ell seu arkhé són els números : creuen que la realitat és matemàtica i que tot surt a partir de relacions
matemàtiques que consideren que expliquen com és la naturalesa
Són pluralistes.

1.6. HERÀCLIT D’EFES

● A Turquia
● “L’obscur” només conservem unes frases sueltas (aforismes) que formen un pensament

Tema principal → canvi

- Afirma que el canvi és una realitat que existeix i que afecta a tota la realitat
- Tot està subjecte a constant canvi
 - Panta rei: expressió “tot flueix” resumeix que totes les coses que estan a la realitat estan en constant
canvi
- Metàfora: “No puedes sumergirte dos veces en el mismo río” però com que tot està en constant canvi
i l’aigua flueix per tant canvia el riu en el que t’has banyat

➔ Com és que jo veig les coses iguals tot i que sempre estiguin canviant?
- La realitat està subjecta a tendències o forces contràries, qualsevol element de la realitat està
subjectat a estar en constant moviment però subject a forces contràries
- ex. L’univers tendeix al desordre però hi ha coses en les que hi ha ordre
- En aquesta lluita entre contraris les coses s’equilibren

- ex. Heràclit: en un arc quan l’estirem hi ha dues forces estàtiques i en la que hi hagi una
mica de canvi, varia
- hi ha un equilibri precari entre aquestes forces contràries en les que estan sotmeses
aquestes coses en constant canvi de la realitat
- harmonia entre contraris: la realitat és aquest equilibri que es dóna entre forces oposades
ex. ni fem sempre el mal ni fem sempre el bé, hi ha un equilibri

Arjé: Logos
- logos: raó → l’ordre de l’univers, és el punt d’equilibri en el canvi constant, l’harmonia entre
contraris. Sense l’equilibri la realitat seria un caos i no existiria perquè es colapsaria
- quan es materialitza el logos es presenta com a foc
- Heràclit d’Efes no és materialista, perquè existeix aquest logos que és immaterial

1.7. PARMÈNIDES D’ELEA

Només ens ha arribat un Poema (hexàmetres).
Problema central: el canvi. Passa del ser al no-ser i del no-ser al ser. No existeix el canvi.

Dues vies (fragment B2):

- via de la veritat “el que és, és”
- via de l’opinió: “el que no és, no és” (no es pot ni pensar)

arkhé → realitat
no arkhé → realitat X

ha d’haver-hi un principi / arkhé

si tenim coses vol dir que hi havia un principi. si no hi havia res no pot aparèixer una cosa.

si hem passat de l’arkhé a la resta de coses:

arkhé → no arkhé
no taula → taula

si la taula ha vingut de l’arkhé és perquè la taula és l’arkhé.

Tota la realitat és una que coincideix amb l’arkhé i no s’ha produït cap canvi (és un canvi aparent que jo veig
amb els meus sentits). Tot és el mateix.

Aplicació del principi de no-contradicció.

Hi ha dos nivell de relalitat: el real i l’aparent.

 ● Només ens ha arribat un poema (hexàmetres): en el qual ens parla del canvi
● Problema central: el canvi, que implica passar del ser al no-ser i del no-ser al ser
- ex. canvi: adolescent - adult
- podem analitzar-lo com el pas de ser adolescents a no ser adolescents o com passar de no ser
adult a ser adult (són contraris)
- són canvis relatius perquè sempre hi ha una cosa que es manté constant en el canvi: en
aquest cas la persona

● Dues vies (fragment B2) - podem dir que l’arkhé és o no és

- Via de la veritat: “el que és, és” partida de la idea de l’arkhé és
- Via de l’opinió: “el que no és, no és” partida de la idea de l’arkhé no és

a) si pensem basant-nos en el que l’arkhé no és, osigui que abans no hi havia res
- avui en dia existeixen coses per tant hem passat de una situació no no hi havia res a que existeixin
coses
- per tant aquest canvi no es pot entendre ja que no hi ha res que es pugui mantenir constant ja que
l’inici és l’arkhé i la realitat sorgeixen a partir d’un arkhé per tan és impossible
- aquest canvi és lògicament impossible i per tant aquesta via és impossible

b) si pensem basant-nos en el que hi ha arkhé

- hi ha un moment en el que a partir de l’arkhé sorgeixen la resta de coses
- ex. arkhé - taula, podem dir que podem passar de ser arkhé a no ser a arkhé i de no ser taula a ser
taula, però no hi ha res constant i per tant també és lògicament impossible

Conclusió
1) ha d’haver-hi arkhé
2) el canvi no existeix, és impossible i no es pot explicar
3) i per tant tot el que existeix és l’arkhé i aquest arkhé que mai ha pogut canviar vol dir que tot el que
existeix és igual entre si i que la realitat és una sola cosa i el mateix, per tant l’arkhé és
immutable, perfecte, etern i infinit

➔ però això xoca amb la meva experiència, però nosaltres veiem coses diferents perquè estem sotmesos
a l’engany dels meus sentits

Dos nivell de la realitat:

a) el real: una massa esfèrica tota igual sense diferències
b) l’aparent: les diferències estan aparentment, però tot és una cosa sola

1.8. ELS PLURALISTES

a) Empèdocles d’Agrigent (490 - 430 a.C.)
Recull la proposta de Parmènides, però hi va en contra.

El canvi no es pot explicar a partir d’un sol arkhé → solució: hi ha múltiples arkhés.

Existeixen quatre elements primordials: aire, aigua, terra i foc.

Hi ha dues “forces espirituals” que els mouen: Amor i Odi.

● recull la proposta de Parmènides, però hi va en contra

 ● el canvi no es pot explicar a partir d’un sol arkhé → solució: hi ha múltiples arkhés
● diu que és impossible que a partir d’una cosa poguem explicar tota la resta
● plantejant una teoria pluralista evitem el problema del canvi perquè no hi ha canvi (de Parmènides)
ja que no els podem explicar

● quatre elements primordials (4 arkhes) → aigua, aire, terra i foc

● no hi ha hagut canvi i segueixen sent aigua, aire, terra i foc, si no que les coses són el resultat de les
combinacions d’aquests elements
● no hi ha canvi, sino variació en les proporcions de la barreja

● hi ha dues “forces espirituals” el que fa que variin les proporcions, dues tendències oposades entre si:
Amor i Odi, dos extrems que van estirant d’un costat i de l’altre

b) Anaxàgores de Clazòmenes (500 - 428 a.C.)

c) Reelabora la teoria d’Empèdocles
d) Principi fonamental: tot és en tot (evita el problema del canvi) → el cosmos està format per petites partícules
que ja ho contenen tot; llavors (spérmata) o homeomeries (conjunt d’arkhés, petites partícules que contenen
tot el que existeix a la realitat, totes els diferents tipus de coses que hi ha a la realitat), totes les homeomeries
són iguals, poden fer el paper de qualsevol cosa.
e) És pluralista.

ex. llavor → arbre

perquè una llavor sigui un arbre, ha de mostrar la façana d’arbre, però ja ho era simplement mostra aquella part

● necessitem la causa de que les coses siguin com són, la causa que fa que les coses siguin coses diferents →
ment o intel·ligència, ordena el món donant funció a cada una de les homeories, però no les crea.

f) Atomistes clàssics: Leucip i Demòcrit (s. V a.C.)

Leucip de Milet (s. V a.C.) i Demòcrit d'Abdera (460 - 370 a.C.)
● Tenen un punt de vista similar a Anaxàgore, però diferent
● Creuen que l’univers està format de partícules indivisibles anomenades àtoms → aquests àtoms es mouen
atzarosament en el buit i xocant en el buit entre ells, quan els àtoms es separen deixar de ser aquella cosa
● els diferents tipus de matèries estan formats per diferents tipus d’àtoms
● són pluralistes (tots els àtoms són arkhé) i materialistes (no necessiten res no material per explicar l’Univers)
● el canvi: variació en la quantitat d’àtoms en una cosa à (“no”) - tom (“part”)

2. ELS SOFISTES I L’ATENES CLÀSSICA

2.1. CONTEXT POLÍTIC D’ATENES
Situació política:
- Democràcia → la democràcia a Atenes és directa.
- Àgora → plaça central, on podem expressar la nostra opinió, discutim tots plegats que fem com a ciutat.
- Importància de la paraula → al haver-hi moltes persones i moltes opinions pren molta importància la manera
d’expressar una opinió política i per tant l’habilitat per convèncer.

Ambient urbà. En les ciutats hi havia molta més gent i el que pren més importància ja no és la physis, pren importància
el fet de com sobrevivim i la preocupació per allò social.

La figura dels sofistes com a educadors → filòsofs que es dedicaven a donar classes a gent rica que volia participar en
política i ensenyen a parlar.
La figura dels sofistes eren molt mal vistos pels altres filòsofs. Teoricament no podies tenir interès i els sofistes
cobraven per ensenyar i els altres filòsofs no cobraven. Semblava que els bons filòsofs no necessitaven cobrar. Els altres
filòsofs veien els sofistes com un insult i els filòsofs pensaven que estaven prostituent l’art filòsof.
2.2. LA SOFÍSTICA
a) Physis – nómos
La distinció physis-nómos:
- Physis remet a allò natural, allò que és així perquè si. Allò fonamentat de forma natural i, per tant, universal.
- Nómos, en canvi, fa referència a allò convencional. A convenció, ho hem acordat que una cosa sigui com és.

Els sofistes es preguntes: tot allò que té a veure amb l'ésser humà amb quin terreny pertany?
La seva posició és negar la naturalitat de la llei i la producció humanes. Hem acordat que sigui així. També neguen la
naturalitat de la política. Són fills de la democràcia i no accepte les antigues formes aristocràtiques (on hi ha una
espècies de dret natural).

Són plenament democràtics i per tant la convencionalitat de tot allò que ens envolta.

Eren persones itinerants i viatgers. La gent estava molt poc acostumada a veure diferents maneres de fer ja que casi no
es viatjava i molta gent no sortia de fora.
Un sofista era molt conscient de que les lleis i les tradicions i les costums eren molt diferents segons on anessis.

la filosofia ha de girar entorn a l’ésser humà perquè en realitat només podem entendre el món d’acord a com són els
éssers humans.
No podem entendre el món tal com és, entendràs en les mesures de les teves possibilitats. No tenim un accès natural a
totes les coses, la nostra visió sempre estarà mediada per la nostra visió com a éssers humans.
Tota la resta de la realitat s'entén d’una manera o d’una altra i per tant com que mai l’entendrem sense la visió com a
ésser humà ens hem de centrar a estudiar l’ésser humà.

És l’ésser humà el que determina què és de determinada manera i què altra; no hi ha res més, no hi ha una veritat
ulterior d’origen natural.

b) Els sofistes com a educadors: llenguatge i retòrica

Si no hi ha un accés real a com son le coses comença a prendre molta importància a com expressem el nostre punt de
vista.
Farem cas a com són les coses a les persones que s’expressin millor el seu punt de vista per poder-nos convencer millor

Tendeixen a ensenyar mitjançant discursos elaborats o a partir d’exercicis de debat “tancats”, en els que volen merament
ensenyar tècniques útils.

Ensenyen a demostrar una tesi i la contrària:

No només hi ha dos arguments, també és bo que aprenguem a convencer amb dos arguments contraris

Aquesta concepció es fonamenta en el que podem anomenar convencionalisme de la paraula: creuen que la paraula és
un producte purament convencional i, per tant, no hi ha significats establerts universals. Tot depèn de com es digui.

● Gòrgies de Leontini
- Encomi d’Helena
Intenta demostrar que helena de troia és una victima, estic convencent-vos del contrari del que pensaveu.
És igual el que pensi realment d’Helena. El que guanya és aquell que aconsegueix convèncer.
 - Sobre la naturalesa
no es pot parlar de la naturalesa en si mateixa. En si mateixa no és res. No té cap significat universal. Si existís una cosa
com la naturalesa no la podem conèixer, no tenim accés a aquesta naturalesa. No la podem transmetre ja que estariem
transmetent una experiència personal.
Tot és convencional
o no existeix una realitat universal, si existeix no hi podem accedir
existeix i la puc accedir pero no la puc transmetre

c) Els sofistes i la virtut

Concepte de virtut (areté) → excel·lència de l’individu. Ser excel·lent com a ésser humà.
Concepció de virtut en l’època previa a la democracia (presocràtic i previ a la sofistica): el virtuós és millor de forma
natural.
Ells diuen que la virtut és convencional. En realitat tots som igual.

Virtuós és una paraula buida. No és una cosa donada per naturalesa ja que nosaltres acordem que significa ser virtuós.
El concepte natural no existeix.
Com aconseguim ser més virtuosos que els altres? imposant-nos per sobre dels altres.
Acabarà sent virtuós el que convenci als altres que ser virtuós és ser ell.
El més virtuós és el que imposat el seu concepte de virtut i haurà convençut als altres que ho és. El que és virtuós serà
perquè ha convençut a tots que el seu concepte de ser virtuós és ser virtuós.
A la virtut s’hi arriba convencent als altres.
Per arribar a una definició de la virtut hem de passar per convèncer a la resta. Ser virtuós no vol dir convèncer als altres,
ja que no hi ha una definició de virtut.

L’excel·lència ha de ser quelcom diferent: ser un bon ciutadà. Però què és bo i què no depèn de què s’acordi. Per tant, la
clau està en poder defensar i imposar la pròpia opinió.

La virtut va lligada al saber convèncer, per tant la virtut per els sofistes es pot ensenyar.
En els presocràtics els que són virtuosos son els que neixen virtuosos.

d) Característiques generals de la sofística

● Gir antropològic → gir cap a temes humans i no els interessa la recerca de la veritat, sinó que prefereixen
centrar-se en la vida humana.

● Escepticisme → el punt anterior fa que desconfiïn (sigui escèptics) de teories que no tenen aplicació pràctica.
No creuen que, en cas que existeixi, puguem arribar a LA veritat. No creuen que hi hagi una veritat natural i
encara que hi fos, no la podríem saber.

● Relativisme → no existeix una única veritat, contrari a l’absolutisme (hi ha una sola veritat) *

● Subjectivisme → no hi ha una única veritat. les veritats son generades per el propi subjecte que es el que jo puc
conèixer. aquestes veritats estan fonamentades en l’ésser humà. La veritat no té fonament natural i només
arriba a aquesta categoria per imposició

● Indiferència moral i religiosa → és una conseqüència del relativisme en certs camps.

3. SÒCRATES
3.1.QUÈ SABEM DE SÒCRATES?
Sòcrates deia que l’únic que volia era que les veritat emergeixin de cada un de nosaltres i no volia fama, ni diners, ni res
i per això anava del millor i la gent el seguia.

No escriu mai res.

Fonts de referència:
● Plató → Sòcrates és l’anti-sofista
● Xenofont → punt de vista més històric
● Aristòfanes → Els núvol
El mestre més directe de Plató.
Neix al segle V però toca el segle IV a.C.
No sabem que pensa de primera ma ja que no va escriure res. Hem hagut d’anar a altres personatges que ens expliquen
com pensa Sòcrates.
La informació més abundant de Sòcrates és Plató (ell s’anomena com el deixeble de Sòcrates). No ens ho podem creure
del tot ja que potser Plató modifica la manera de pensar de sócrates per beneficiar la seva teoria.
Sòcrates era antisofista.

Sòcrates-sòcrates → el que pensem que deia sòcrates

Sòcrates → Plató → el que deia Plató de Sòcrates

Xenofont → ens explica coses de com era com a persona Sòcrates, no tant del pensament, i coincideix en gran mesura
amb el que diu Plató.

Aristòfanes → dramaturg: es dedica a fer obres de teatre, dos tipus: tragèdia i comèdia, Aristofanes fa comèdia
En l’obra “els núvols” Sòcrates com un personatge, Aristòfanes el caracteritza com un sofista.
En la comedia era molt comú el canvi de rol i les maneres de ser per generar situacions còmiques. El més segur és que
Aristòfanes el carateritzés just el contrari de com era ell i com que tothom el coneix era una burla cap a Sòcrates perquè
tothom sabia que Sócrates era antisofista.

3.2. BIOGRAFIA
a) Dades conegudes
Totes les descripcions que hi ha en la història tenen en comú és que era molt lleig. L’equiparen amb la figura de silè →
mig home mig cabra.

És fill de Sofronisc (escultor) i Fenaretes (llevadora, partera, comadrona). Les persones que feien de comadrones
generalment eren estèrils o dones més grans que ja no podien tenir més fills.

b) Recorregut intel·lectual de Sòcrates

ell en un inici l'atreien molt les teories de la filosofia presocràtica (les preguntes per la realitat i la naturalesa, el principi
i el canvi).
És altament irònic ja que alaba a la filosofia natural però en conclusió no té ni idea de res i que no està fet per això. Ja
que aquesta filosofia el que et porta és anar en contra del sentit comú. Amb aquesta idea irònica vol dir que l’estudi de
la naturalesa no l’interessa ni aporta res però li desperta la curiositat que és un llibre de Anaxàgores de Clazòmenes.
Parlava de les homeomeries i de les partícules que ho són tot i una ment que ordena les homeomeries per ordenar el
món.
Si hi ha ordenació per part d’una ment divina, hi ha un fonament objectiu per sostenir una teoria naturalista. Si existeix
una ment que ordena el ment pero esta ordenat d’una certa manera, per tant hi ha unes coses que són millors i unes que
són pitjors.

Surt l’objectiu filosòfic de Sòcrates, va en contra del sofisme i relativisme sofistics (hi ha una veritat absoluta) i és
absolutista (que hi ha una veritat absoluta), però creu que aquestes veritats (ell li diu definicions de les coses) es poden
assolir.
Al que hem de fer és assolir aquesta veritat absoluta que diu que està al interior.
És subjectivista i per tant creu que les veritats sorgeixen del propi individu i està en tots nosaltres per igual, tots tenim
les veritats absolutes que són de caire moral.

Perquè Sòcrates és lleig, perquè l’important en una persona és l’interior. Les veritats més profundes i el coneixement
més pur el tenim a dintre.

Amb això espera aconseguir un fonament de la moralitat. Un fonament que digui que és el bé i que és el mal, ens
assegurem de que actuin bé.

3.3. LA FILO DE SÒCRATES

a) El mètode socràtic: la maièutica
1. Destrucció (ironia): contradicció
Es dedicava a passejar-se per la ciutat amb els seus deixebles i criticar als sofistes ja que deia que ells com que sabien
tant doncs que l’ensenyessin.
des de la ironia de no ser res intenta que l’interlocutor caigui en la contradicció i si no funciona bé i falla es que no es
correcte.
la primera fase es destruir la teoria de l’altre.

2. Reconeixement de la ignorancia
Volia que els sofistes es donessin compte que no tenien ni idea del que estaven parlant.

La seva missió era que les veritats i les idees sorgien de l’interior dels demes.
Una dona no es pot quedar embarassada si ja ho està.
primer hem de fer espai i treure la teoria perquè el concepte verdader pugui emergir.

3. Construcció

És un mètode inductiu → anem ascendint des d'allò poc segur fins arribar al principi del raonament, la veritat
fonamental. Perquè el que fem és eliminar el pensament que ens han imposat per fer treure el vertader que tenim dins.

Deia que era estèril en coneixement i no podia ensenyar a ningú i ningú el pot acusar d’imposar la seva opinió. L’únic
que pot fer és intentar que les veritats sorgeixin d’un mateix.
Alguns no van acceptar la seva ignorància i per tant ell ja no té res a fer, la seva ànima ja està tan plena que és
impossible instaurar un nou coneixement.
Els que tinguin relació amb ell l’aprenentatge ha de passar per dolor, el patiment i l’esforç i per això Sòcrates no escriu,
si els hi diu directament la definició no hi ha un aprenentatge (o relaciona amb el part i el dolor de parir).
En el fons diu que amb els sofistes no estan aprenent ja que els hi diuen directament i no hi ha realment un aprenentatge.
En canvi, amb ell ho passaràs malament però aprendràs de veritat.

Perquè no ho escriu Sòcrates? Perquè si ho explicava ho estava inculcant i ensenyant i no hi ha un procés d’esforç
intern.
Es una teoria subjectivista pero no relativista

b) L’intel·lectualisme moral
Virtut = saber (coneixement i conèixer el bé)→ diferència amb la virtut sofística (parlar bé per convèncer)
Considera que per actuar bé cal conèixer el bé. L’actuar i el conèixer van de la mà. Si tu coneixes el bé actues bé. Saber
implica actuar bé.
Si tu coneixes el bé no pots actuar malament → una actuació dolenta implica un desconeixement.

Els que no saben potser actuen malament. Quan una persona actua malament és perquè no sap. El que fa el mal ho fa
per desconeixement. No ho fa perquè és mala persona, ho fa des de la ignorància i per tant s’ha d’ensenyar als dolents i
no castigar-los.
La presó avui en dia és un mecanisme que tenim avui en dia per reeducar a una persona que ha fet el mal per fer el bé.

L’acció d’una persona que fa el bé sense saber no es tan merescuda.

El saber implica el fer, però no al revés.

3.4. CONDEMNA I MORT DE SÒCRATES

Sòcrates va molestar a gent amb poder a Atenes i el van denunciar per dos motius:
- no creu en els déus (impietat) → la religió era civil, es podien apropiar d’altres déus d’altres regions per ser
acceptats i tothom havia de creure en ells
- corromp els joves → introduir males idees als joves que feien que fossin males persones

Desenvolupament del judici.

- Apologia de Sòcrates → el judici que se li va fer a Sòcrates

L'assemblea vota a condemnar-lo, queden molt propers però decideixen salvar-lo i posar-li una multa.
Sòcrates diu que ell mereix tot i ajuda als joves i que tenen gràcies de tenir-lo. Sòcrates diu que tornin a votar però
aquesta vegada per molt el condemnen però no el poden matar, t’acompanyaven a suicidar-te i t’aconsellaven a
suicidar-te.
És engarjolat i se’l condemna a morir. Té l’opció d’escapar, però prefereix no fer-ho.

Fedó: últimes hores de vida de Sòcrates narrades per Plató i en aquell moment tenia visites abans de morir.
Un amic seu li diu que pot sobornar al guàrdia perquè sorti, Sòcrates es nega perquè Sòcrates sap què és el bé i fugir és
el mal. Si fugia no es mantenia fidel a les seves idees i preferia morir per demostrar que havia mort injustament fent el
bé.
4. PLATÓ

4.1. INTRODUCCIÓ A PLATÓ

a) Biografia
El seu nom veritable és Aristocles (“ample d’espatlles”). Plató és un sobrenom que no sabem d’on ve.
És ric i ve d’una família aristocràtica.

Carta VII → es creu que es de Plató o d’algú molt proper a Plató.

El seu tier Càrmides i el tiet de la seva mare, Critias, formen part dels 30 tirans → Guerra del Peloponès, govern dels 30
tirans (404 - 403 a.C.) i retorn a Democràcia
30 persones que fan un consell tirànic i dos d’aquests eren familiars de Plató. Plató participa una mica en la vida política
i vol portar la justícia a Atenes però veurà que no és possible.
Aquest sistema cau i s’estableix una democràcia.

Tots els demòcrates que van venir després dels tirans ho estaven fent bé. Aquesta democràcia semblava que tot anava bé
però no ja que van agafar a la millor persona d’Atenes (referint-se al judici de Sòcrates). Plató odiava la democràcia per
el que li van fer a Sòcrates.
Diu que s’han perdut els valors moral de la ciutadania amb la democràcia i ja no es pot confiar en ningú.
Diu que cap forma de govern funciona i el que cal fer és inventar-se un altre que si que funcioni.
Plató construeix un govern polític nou en els que els filòsofs són els caps.

Coneix a Sòcrates cap el 407 a.C., quan té 20 anys i es queda amb ell fins la seva mort.

Viatja fins a tres vegades a la Magna Grècia i allà estaven els pitagòrics i va aprendre d’ells.
Plató era pitagòric i per tant va poder aprendre d’ells.
Allà coneix a Arquites, el qual li present a Dionís I de Siracusa, un tirà. Plató parla amb ell i els comença a ensenyar la
seva filosofia i la seva filosofia política buscant instaurar aquest nou sistema polític i que creu que serà el millor.
Hi viatja molt per intentar instaurar aquest sistema polític. Plató va a Siracusa per instaurar el seu sistema polític però
fracasa i hi ha una revolta i el governador l’empresona i el ven com un esclau en un mercat i el troba un conegut, el
compra i l’allibera.

Torna a Atenes i forma l’acadèmia → l’escola en la que Plató ensenyarà la seva filosofia. Dura des del 300 a.C - 529
d.c. El cristianisme aixafa totes les escoles de la filosofia.

b) El sistema filosòfic de Plató

Intenció política → sistema de govern just
Necessitat de generar d’una fonamentació filosòfica-

Com ha de ser la persona que governi? Qui ha de governar per a que el sistema polític sigui just?

política → psicologia → epistemologia → ontologia

Diu que han de governar els filòsofs perquè són els que saben, que és la veritat i com funciona el món?

c) El corpus platònic
Ens han arribat obres en forma de diàleg.

Sòcrates sempre hi apareix com a interlocutor → la seva presència varia amb el temps.
No estan ordenats els textos i ens guiem per la presència de Sòcrates. En un inici Plató és molt socràtic i amb el temps ja
no. Els ordenem segons el pes que té Sòcrates en els diàlegs i va parlant menys.

Diferenciem entre:
 ● Diàlegs de joventut o socràtics → segueix a Sòcrates. Molt més de Sòcrates i no de Plató. Sòcrates és el
protagonista.
● Diàlegs de transició → desenvolupa doctrina
● Diàlegs de maduresa → doctrina ja establerta
● Diàlegs de vellesa → auto-crítica o precisions a la seva pròpia teoria. Sòcrates està com a espectador.

Període de maduresa → El banquet, Fedó, República (II - X), Fedre

↪ considerem que són els textos on Plató està explicant més la seva teoria.

d) Elements característics dels Diàlegs

Per què diàlegs?

Influència de Sòcrates: no escriu mai perquè considera que només la paraula viva és capaç d’arribar a la veritat
(personalització del missatge). Plató escriu però vol reproduir la forma del seu mestre que és parlant. Ens ensenya un
procés perquè vol que els lectors el fem amb el diàleg.

Com que vol arribar al màxim nombre de persones i tots partim d’un punt diferent: presenta un discurs que com a lector
et pots enganxar segons el teu interés per captar la teva atenció. Vol, amb la manera d’escriure, personalitzar el
missatge per acabar convèncer al lector perquè se senti identificat i s’enganxi.

Agraphata dogmata (doctrines no escrites)? → neoplatonisme, Konrad Gaiser, Hans-Joachim Kramer, Giovanni Reale,
Thomas Alexander Szelák.
Plató era un Pitagòric: hi ha teories que no s’expliquen si no estàs a dins. Pot ser que la seva acadèmia fos una secta i
només a aquells que arribessin a un cert nivell se’ls hi explicava noves teories que no podien explicar. Si això fos així
tindriem diàlegs parcials que no es podien explicar.
Però tot el que sabem de Plató és el que sabem dels diàlegs.

Mite de Teuth i Thamos (Fedre, 274c - 275c) → memòria

Déu Teuth→ déu mitològic d’egipte
Thamos → faraó egipci
Teuth crea moltes invecions i Thamos li dona experiments.
Teuth ha inventat les lletres i assegura que això farà que no hagin de recaure en la memòria però Thamos li diu que amb
les paraules no tindrem necessitat de fer ús de la memòria i caurem en l'oblit total. No els estàs fent més savis, sinó al
contrari.
Si ens ho deixa per escrit no hi ha un exercici intern ni un aprenentatge o un esforç i per tant no ho podem deixar escrit
com a tal.
Hem d’escriure en forma de diàleg (com una obra de teatre).
Fàrmac → comparació amb que és una cosa sana fins que es dona en excés i es converteix e un verí: les paraules s’han
de deixar escrites fins un punt.

Fa ús constant dels mites.

Utilitza el mite com un exemple per poder entendre una teoria més abstracta. Explica de manera molt senzilla teories
complicades.
Propedèutic: prepara per l’aprenentatge.

4.2. ONTOLOGIA PLATÒNICA

a) Justificació
Ontologia → com és el món i la realitat Platònica, com ho defineix ell.
Influències en l’ontologia:
- Parmènides → allò que és ha de ser immutable
- Heràclit → la realitat sensible està en constant canvi

Pregunta inicial: d’on podem obtenir el coneixement?

Anem a allò que veiem: Què és una taula?
El coneixement que podem obtenir veient la taula no serveix perquè està en constant canvi i per tant quan la definim i
canvia la nostra definició ja no està correcte.
Si tot és així tindriem un coneixement parcial i relatiu (relatiu al moment en què ho veiem).

Plató odia als sofistes i per acabar amb ells vol fonamentar un coneixement objectiu. Si el món és variable com el
d’Heràclit no podem definir un coneixement.
En Parmènides: el món i la realitat no canvien.

Diu que en certa manera el món si que varia aleshores barreja una mica les teories. Vol fer una teoria que tingui el millor
de les dues però evitant les crítiques de les dues. Vol coneixement absolut però en un món que vagi canviant

Objectiu: combatre el relativisme i fonamentar i un coneixement

b) Els dos nivells de realitat

Dualisme ontològic: hi ha dues realitats (o categories d’allò real) simultànies.

● Un món o realitat sensible → un món tipus Heràclic: tot està en constant canvi
● Un món o realitat intel·ligible → el món que només podem captar per la raó i la ment. Un món tipus
Parmènides. Puc obtenir coneixement vertader.

Plató diu que si només tinguéssim el món sensible veig coses del món ens hauriem de preguntar: com sabem que això o
allò altre són o no taules?

Plató diu que si podem diferenciar dues taules és que hi ha més que allò sensible que podem tocar. Si puc fer-ho és
perquè totes aquestes taules tenen un mateix referent: una taula ideal, no és sensible, com un concepte que és
intel·ligible i reuneix totes les característiques necessàries per reconèixer una taula (és tot el que implica ser taula).
La perfecció només és intel·ligible, no puc representar una taula com a model ideal ja que estic fent una representació
sensible i tot el del món sensible és imperfecte.

Aquestes idees estan fora de nosaltres, són realitats extramentals, estan en un lloc no físic i existeixen independentment
de nosaltres.
La idea que tenim a la ment és una còpia de LA idea que està en aquest món intel·ligible, però la percepció és sensible.

Això és el que coneixem com Teoria de les idees.

Món sensible Món intel·ligible

Múltiple: hi ha moltes taules Unitat: provenen d’una única idea de taula

Mutabilitat i canvi: sotmès al canvi constant. Pot Immutabilitat: la idea sempre serà igual i és eterna.
canviar ja que és imperfecte. És perfecte i no pot canviar.

Dependència ontològica: si es carrega la idea de Independència ontològica: és igual si canvien o

cantimplora, també desapareix la idea de cantimplora destrueixen totes les taules ja que la idea es
al món sensible. No poden haver-hi còpies si no hi mantindrà allà.
ha model.

Imperfecció Perfecció

Corrupció (no eternitat): les coses es moren i es Eternitat

destrueixen en el món sensible

Sensible: són realitats materials Inesgotabilitat ontològica: mai s’esgota la idea

d’una cosa
 Contingent: el món podria no haver sigut així Suprasensible: no té una existència material

c) La participació
El mecanisme per el qual el món sensible són còpies del món intel·ligible és la participació.
La realitat autèntica és la Idea. El món sensible és realitat “de segona categoria”, degradada.

La relació entre móns: la participació (methexis).

El món sensible és una còpia degradada d’un model, la Idea. La taula sensible participa (s’assembla, és còpia) de la
Taula. És un ser i un no-ser.
Ser en part. La taula del món sensible és en part la taula del món intel·ligible. S’assembla a la idea de taula sense arribar
a ser-la al 100%.
Té en part l’ésser, però per altra part no. és un ser i no-ser.

Les idees són plenament, les coses són en part plenament.

La realitat autèntica és la idea. El món sensible és realitat “de segona categoria”, degradada.
La relació entre móns: la participació (methexis).

El món sensible és una còpia degradada d’un model, La Idea. La taula sensible participa (s'assembla, és còpia) de la
Taula.
És un ser i un no-ser.

És una participació ontològica: “Què és una taula?” → la Taula. El món intel·ligible és raó de ser i sentit del sensible.

Les idees són l’essència de les realitats sensibles.

Les essències de les coses sensibles són les idees.
Les coses no són 100% les seves idees.

El mite del Demiürg

Plató explica l’origen del món sensible → un déu ordenador: el Demiürg.
Per explicar perquè el món sensible és una còpia del món intel·ligible.
És un mite i per tant no és real. però ens permet entendre quina relació hi ha entre els dos mons.

Timeu 27d - 30a: parteix del dualisme ontològic i està fent una diferència entre ells.
Tot el que existeix necessita una causa. el món sensible necessita una causa, aquesta causa serà una divinitat →
Demiürg.
Quan el Demiürg va generar el mon sensible, quin model va seguir?
- pot utilitza el ser immutable com a model, i el fet serà necesariament bonic
- el generat i no serà bonic → l’obtenim copiant el model

original: món intel·ligible

còpia: món sensible

Pregunta: ho va fer mirant directament les idees o ho va fer mirant una còpia de les idees?

Ell diu que ho va fer mirant les idees. Si no haguéssim anat a mirar directament les idees no les podriem reconèixer
El món sensible és còpia del món intel·ligible.

Demiürg pot formar el món perquè té les idees al cap.

Perquè el món no és perfecte?

A l'inici quan ho crea ja existia alguna cosa, no ho crea del no res. No va partir de res. Ja hi havia alguna cosa material.
Es va trobar les idees i un caos de matèria i la va ordenar.
Mira les idees i les tradueix al món sensible. La matèria està allà des del principi, la matèria el limita. Per poder arribar a
aquest perfecte no has de tenir matèria. La matèria no és res ni té cap forma. El Demiürg posa ordre a les idees.

Ordena la matèria ja preexistent i posa ordre observant el món de les idees.

d) El concepte de idea
En quins sentits parlem de “Idea”?
1. Fonament del concepte universal o definició d’una cosa (Sòcrates): perquè al final existeix un referent extern
objectiu i cada persona en algun moment l’ha hagut de percebre i se li ha quedat el concepte real d’una cosa.
En algun moment tots hem tingut accés a la idea externa de la idea de bellesa.
2. L’essència d’una cosa: la resposta a la pregunta “Què és això? → remet a la participació
3. L’ideal, el model, l’arquetipus d’una cosa: allò de que la cosa n’és imatge
4. La causa d’una cosa: el perquè una cosa és com és
5. La finalitat: allò a què està dirigit quelcom → les coses sensibles intenten representar allò intel·ligible.

4.3. EPISTEMOLOGIA PLATÒNICA

Objectiu: com podem conèixer?

Món sensible: relativisme inicial. Allò que captem pels sentits = no coneixement perfecte. Perquè? Els sentits no
enganyen.
Estatut ontològic dubtós.

Món intel·ligible: coneixement immutable.

a) Al·legoria de la línia
La identitat entre l’ésser i el conèixer.

En el pensament grec, molt influit per a Parmènides, hi ha una consideració bàsica que hem de tenir en compte: existeix
una correlació entre el ser d’una cosa i la possibilitat de coneixement que ofereix.

És a dir, la naturalesa ontològica de cada cosa (el seu grau de ser) té associada un cert gran de coneixement.

Graus del ser → graus de conèixer

Idea o esquema mental que ens permet ordenar els diferents nivells d’essència de les idees i el grau de coneixement que
tenen.
Graus de coneixement:
● Opinió (doxa): coneixement vinculat al món sensible ja que està en constant canvi. No et permet conèixer el
coneixement absolut, coneixement un relatiu i parcial. No hi ha estrictament veritat, sinó mera opinió que pot
ser-ho o no.

- Imaginació (eikasía): lligat a les imatges de les coses

- Creença (pístis): lligat als cossos sensibles. Perquè com què veiem les meres coses no entenem d’on
venen, creiem en la seva existència i ja està.

● Ciència (episteme): coneixement que abarca tot el món intel·ligible. coneixement vertader i universal. Ens
desvinculem de la sensibilitat i passem als conceptes

- Coneixement discursiu (diánoia): realitats matemàtiques, quantitatives. Pensament que implica un

desenvolupament mental. Per exemple els arguments per desplegar una argumentació o una operació
matemàtica. Considera que el que està més aprop de les idees són les teories matemàtiques ja que és
pitagòric (arkhé números).
- Coneixement intuïtiu (nóesis: de la ment / intel·ligència): coneix, intuïtiu de les Idees. “Fer el clic”,
ho entens per intuïció i no hi ha un procés per arribar aquí. No hi ha manera d’explicar-ho. No hi ha
un mètode per assolir tot el coneixement intuïtiu, tu pots anar assolint tota la resta de coneixements
però això no t’assegura que arribaràs a assolir el coneixement intuïtiu.

Els nivells superiors permeten explicar els nivells inferiors. Si entenc els superiors entenc també els inferiors. Si entenc
la idea ho entenc tot.

La perfecció seria el concepte de circularitat → lloc geomètric en el que tots els punts distren un punt central. Quan
entens això ets capaç d’entendre tota la resta de coses.

b) Dialèctica
Ciència que ens permet arribar a les idees. L’art d’anar ascendint o descendint a les idees.

Per nosaltres anteriorment una cosa és un principi i és així i punt. En algún moment algú ens ho explica i entenem
perquè una cosa és com és. Et dones compte que una cosa és un supòsit, una cosa és com és però té una explicació.

Cada vegada que arribes a un principi et dones compte que realment és un supòsit i et serveix per continuar pujant els
nivells fins arribar al nivell més alt i l’últim que és la idea (l’explicació última).

Hi ha dos modus de la dialèctica;

● Ascendent (inductiu): recorre la línia cap amunt, és a dir, partint d’allò que ofereix un menor grau de
coneixement fins allò que n’ofereix més.

● Descendent (deductiu): va justament al revés: és el coneixement comprensiu de tot a partir del coneixement
intuïtiu d’allò millor, de les idees. Un cop entenc la idea sóc capaç de comprendre tot el que hi ha per sota i no
merament com un principi, li puc donar una explicació a tot
 c) L’al·legoria de la caverna

Uns homes estan encadenats en una cova i tenen davant un mur

Uns homes passen unes figures amb ocells i ninots i van fent sorolls.
Hi ha un foc una mica més enfora i més adalt i els fa les ombres a la paret, les persones només poden veure les ombres i
sorolls.
Som esclaus de les imatges, és important que no podem girar el coll perquè si no podriem girar el cap i veure els altres
presoners
A fora hi ha arbres, sol i aigua, on es reflexen els arbres.
Els homes de les figures el deslliguen i l’arrosseguen a fora. Veurà els presoners, la paret, les persones amb els ninots i
l’obliguen a sortir.
Quan arriba adalt es cega per el sol ja que ve d’un lloc fosc.
A mesura que se li va acostumant la vista, el primer que veu són els reflexos de l’aigua, les ombres etc.
Al final de tot mira el sol i torna però amb els que l’han fet fora.
Quan arriba abaix els hi explica el que ha vist i no s’ho creuen i casi l’intenten matar.

● El món sensible: dins de la cova

- les ombres: la imatge de la idea → primer nivell (imaginació

Ontologia Epistemologia

MON INTEL·LIGIBLE Exterior: arbres, sol, aigua Idees Coneixement intuïtiu

Primeres ombres i reflexos Conceptes matemàtics Coneixement discursius

que veiem a l’exterior

MÓN SENSIBLE Estàtues coses sensibles / cossos Creença

materials

Ombres imaginació Imaginació

No ésser ignorància

homes encadenats: nosaltres

al·legoria de la línia i al·legoria de la caverna: narracions complementàries ja que diuen el mateix però el segon es una
explicació

➢ Lectura ontològica: com es la realitat i quins nivells te

➢ Lectura epistemològica: el procés de la persona a la que alliberem i la portem cap amunt representa el procés
d’aprenentatge d’una persona

Representa que el pugen cap a fora del colli obligant-lo encara que no vulgui, representant que l’educació ve una mica
obligada i representa que és un procés difícil i implica patiment i esforç. El que no genera patiment és quedar-se abaix i
no sortir de la teva zona de confort.
L’últim que mira és el sol. El sol representa la idea del bé.
Una idea de bé que no està posada al mateix nivell que les altres
- la idea de bé és una de bé que està per sobre de les idees de la bellesa, de la igualtat… Per tant existeix una
jerarquia d’idees.

També l’obliguem a baixar i l’intenten matar quan explica el que ha vist adalt. Aquesta persona que ja ha sortit i torna a
baixar: filòsof
A la persona a la que ha obligat baixar està fent referència a Sòcrates ja que l’intenten matar.
Sòcrates ha vist les idees i quan ho explica li diuen que està boig i per això intenta ajudar a que ho vegin ells.
El que veuen ells és la degradació última de les idees però no el creuen i el tracten com a boig.
Per tant Plató justifica lo de Sòcrates.

Quan baixa l’heu de disculpar ja que porta molt de temps veient les idees.
Igual que quan entres amb el canvi amb els ulls no veus res, l’heu de disculpar fins que estigui acostumat al món
sensible.

L’obligació de fer-lo baixar: la tasca política. Qui ha de governar és el que ha estat adalt i sap com són les idees i com és
la veritat per tant ha de baixar i ajudar als altres governant. No li agrada però sap com s’ha de governar adequadament.

La idea de bé
- Punt de vista epistemològic
Està equiparada amb el sol.
Podem veure els reflexos i les ombres gràcies al sol: ho puc veure tot gràcies a la llum del sol.
Si jo veig gràcies a la llum del sol, conec gràcies al bé.
Fonamentació de l’intel·lectualisme moral.
Per conèixer qualsevol cosa necessito llum que sempre remet al sol.
La idea del bé és font de coneixement i em permet conèixer la resta de coses
Font de la veritat

- Punt de vista ontològic

L’arbre creix gràcies al sol, sense el sol l’arbre no existiria i no hi hauria vida.
El bé també es causa de l’ésser i de que existeixin les idees.
El bé és el que causa tot el que té per sota.
Causa de tota la resta de coses.
El bé és l’última idea que coneixes.

- Punt de vista polític: s’identifica amb la idea de Justícia

- Punt de vista ètic: intel·lectualisme socràtic

d) La teoria de la reminiscència
El problema de conèixer: com és possible que coneguem les idees? Com puc conèixer que alguna cosa és una taula si no
he vist mai la idea de Taula?

Per resoldra-ho, Plató recorre a la psicologia.

Dos elements fonamentals:

- Immortalitat de l’ànima: preexisteix i sobreviu al cos
- Teoria de la reminiscència (anámnesi)
4.4. PSICOLOGIA PLATÒNICA
a) La dualitat antropològica

L’ésser humà està format està format per dos elements: ànima i cos (dualista)
COS ÀNIMA

- material - immaterial
- sensible - inmortal
- corruptible / mortal

Idea del microcosmos: que en els éssers humans estan representats els dos nivells de realitat (material i immaterial)

Concepció negativa del cos

Per Plató el cos té una versió negativa perquè és una degradació de l’ànima, que és allò positiu.
Relació entre l’ànima i el cos: el cos és una presó per l’ànima.

Entenem el moment de la mort per la separació d’aquestes i el cos que queda està fet de terra i se’n va allò racional.
Quan et mors la teva ànima lliure de la presó que és el cos i la limita i l’embruteix (la fa menys pura), un cop
desvinculada de la materialitat és lliure d’estar en aquest lloc “donde no hay más trabajos nu vez”, fent referència al
mon intel·ligible.

L’ànima pot arribar a aquest món intel·ligible però quan estàs mort. Per tant, segueixo sense poder explicar que puc
identificar totes les taules, ja que teoricament no tinc les idees ja que només les assoliré quan em moro.

En la religió cristiana si que es segueix aquest esquema, fins l’altra vida no arribem a aquest paradís no terrenal.

Proposa recuperar la transmigració per solventar el problema.

b) La teoria de la transmigració
Diu que hi ha altra vida després de la mort. La recupera de Pitàgores.
Viatge de l’ànima: la nostra ànima ha estat en infinits cossos, per tant està en un cicle etern de repeticions.
No només la meva ànima és immortal, sinó que també ha viscut des de sempre (distinció de la religió que diu que hem
estat creats).

L’ànima ens permet apropar-nos al mon de les idees.

Si les ànimes sempre passen de cossos que moren i que neixen, l’ànima no ha pogut assolir les idees.
Diu que hi ha un procés entre vides on hi ha accés a les idees → el mite d’Er.
Transmigració i reminiscència
les idees en l’ésser humà són innates → ja les tenim quan neixem
quan l’ànima s’uneix a un cos s’oblida de les idees perquè el cos embruta l’ànima i limita el cos i es degrada l’ànima.

Conèixer per Plató vol dir recordar → teoria de la anamnesi.

Recordar les idees que tinc en mi que però que no recordo.

El que feia Sòcrates per treure les idees de si mateix (subjectivista), Plató diu que era el procés de recordar aquestes
idees.

A mesura que jo vaig vivint en el món sensible començo a ser conscient que hi ha coses diferents. L’educació em porta
a entendre les classificacions de les coses que hi ha.
Anem recordant aquestes idees que tenia l’ànima.

Com és que no tothom coneix les idees i són filòsofs? Hi ha gent que no té cap interés en la seva educació.
Anteriorment Sòcrates havia dit que el malvat no se’l pot culpar perquè no sap, però si té les eines (educació) i no vol
fer l’esforç per recordar les idees, sí que està fent el mal.

Perquè uns arriben i uns no? Plató diu que és així.

c) L’ànima tripartita
Què és l’ànima?
Per Plató l’ànima està formada per tres funcions, nivells, àmbits:

● Ànima racional / intel·ligible → permet conèixer i em permet arribar a les idees. Funcions lògiques i
d’’argumentació que puc fer. Part de pensar. Quan funciona de forma òptima: saviesa. Situada al cap
● Ànima irascible / sentimental → conclou els sentiments positius: tot aquells impulsos nobles: ambició,
noblesa, valentia… Quan funciona de forma òptima: fortalesa. Situada al pit.
● Ànima concupiscible / passional → inclou tot aquells sentiments i passions baixos, lligats amb la
corporalitats (possessió i plaer). Quan funciona de forma òptima. Part més vinculada amb el cos. vinculat al
dolor. La meva ànima no pot sentir dolor, la part concupiscible és aquesta connexió entre els dos. Situada al
ventre.

El que caracteritza a un filòsof: per Plató allò millor mai és l’excés, l’ànima virtuosa és aquella en què les parts estan
equilibrades.
L’equilibri per Plató és un equilibri proporcional. Quan domina la part racional sobre la irascible i tenim per
concupiscible però en menor mesura.

Imatge de l’ànima: el mite del carro alat

- l'auriga és l’ànima racional → la qual controla els altres dues i ajudar al cavall blanc per controlar el negre que
tendeix a voler anar per lliure.
- el cavall blanc és l’ànima irascible
- el cavall negre és l’ànima concupiscible

Si una de les part no fa la funció que li pertoca: l’ànima ja no serà virtuosa.

Perquè alguns arriben abans a les idees o alguns directament no arriben? Hi ha un procés durant la mort quan l’ànima no
està en cap cos en que observa les idees però no totes les ànimes les observen igual.

El mite del carro alat

La teoria de l’ànima tripartita no ens diu com és realment l’ànima, no és del tot així, s’assembla a l’ànima, és la forma
humana que tenim nosaltres d’entendre l’ànima.
Si es pogués representar l’ànima dels déus, ho faria de carro alat, en ells tot és bo i en nosaltres no del tot perfecte.

Caiguda de l’ànima en un cos:

L'ànima per Plató té ales que la permeten ascendir al món de les idees un cop es mor. La salut de les teves ales depèn de
com hagis viscut. Les ales més fortes et permeten arribar més lluny i
les ànimes que es reencarnen són les que no han arribat al món de les idees i han tornat a caure. Quan cauen, van
“aleteando” fins que enganxen alguna cosa sòlida i s’enganxen a aquell cos.

Els déus van molt ràpid i nosaltres que els intentem seguir no podem. La part concupiscible és la que ens fa caure. Els
déus son racionals i no estan lligats a la matèria i per això no cauen.
Van tirant fins que et trobes un mur i si el pots passar arribes al món de les idees.
Aquest món és: immaterial i supraceleste. L’ànima nostra puja adalt i si pot s’aproxima a les idees fins que acaba caient
(totes les ànimes acaben caient i estan adalt més o menys temps).
Si arriben tenen accés a la idea de justicia, la sensatez, la ciència…
La vida després dels déus: l’ànima que millor ha seguit al déu (el que tingui l’ànima més pura), arribarà a veure un
moment ràpid les idees. Arribarà a veure una mica per sobre el mur i després caurà.
Hi ha algunes ànimes que donen petits salts per intentar arribar a veure les idees però cada vegada aniran baixant. Fan el
possible per arribar però no arriben.
Les que no han arribat a veure les idees no tenen ciència, només tenen opinió (relacionat amb el món sensible).

Si una ànima està donant voltes en el món de les idees i en un gir aconsegueix veure una mica les idees, pot tornar a
girar, però si fa un gir que no veu res torna a baixar.

Perquè no coneixem per igual?

Les ànimes que han anat donant voltes i sempre veien idees, són més pures que unes que han donat dues voltes i ja no
han vist res. Si quan dones una volta veus idees, pots continuar donant voltes, però si en un gir no veus idees, caus cap
abaix.
Uns coneixen més que els altres perquè han estat més temps adalt i se’n recorden més fàcilment.

Totes les que cauen on s’implanten: hi ha un sistema de càstig (no ens hem de saber tots els nivells).
Les millors ànimes: caure en el cos d’un filòsof (l’ànima que s’ha quedat més temps)
Segon lloc: caure en un rei, guerrer
Tercer lloc: polític, home de negocis
Quart lloc: gimnasta
Cinquè lloc: persona que es dedica a l’art divinari
Sisè lloc: poeta
Setè lloc: artesà i camperol

Depèn de la vida que hagis portat, la teva ànima serà d’una manera o d’una altra. Si et dediques a la filosofia i segueixes
el procés socràtic, arribaràs més fàcilment a veure les idees i més temps.
La meva ànima serà bruta i com que no pujarà, anirà a un cos pèssim.
Tu pots millorar la teva ànima, però al llarg de diverses vides. Hem d’intentar sempre donar el millor de mi i intentar ser
filòsof. Has de viure la teva vida i vivint filosòficament de manera que quan arribis a la teva mort puguis intentar que
les següents vides siguin millors.
Si perjudiques la teva ànima l’estàs condemnant a tenir vides pèssimes.

La vida filosòfica és morir amb vida i la preparació per la mort. Quan et prepares filosòficament et prepares per tenir la
millor de les morts possibles.
Un filòsof que es dona compte que la part concupiscible és una càrrega (ja que quan l'ànima és lliure és quan no està en
cap cos) l’està purificant. El que s’ha apartat del seu cos perquè la seva ànima sigui més lliure quan surti del cos i no li
té por a la mort.
Si et suicides, s’escurça la vida i no et dóna temps de millorar i fer que la teva ànima duri molt temps a les idees.

d) Escatologia platònica
En el Fedó podem llegir una explicació de què els ocorre a les ànimes quan el cos mor.

Hi ha una gradació del temps que passa l’ànima d’una persona contemplant les Idees abans de caure en un altre cos.
Depèn del tipus de vida que hagi portat quan vivia en un cos.

L’ànima dels filòsofs és la que té el millor premi, mentre que aquelles ànimes molt lligades al cos cauen més
ràpidament.

e) La filosofia com a preparació per a la mort

4.5. POLÍTICA PLATÒNICA

La polis
Ara que sabem com són les persones hem de saber com s’organitzen.
Objectiu fonamental de Plató: construir un sistema perfecte, és a dir, just.
Hem de proposar un bon estat
- idea de bé → justícia

Proposta de Plató → República

Per ells república és la manera de parlar de la res publica → la cosa de tots =estat
Definir com ha de ser aquest estat just.

Per entendre la política de Plató: la ciutat, la polis (=ciutat), és un conjunt de persones.

Hem de mirar el model de l’ànima per entendre el model de la ciutat.
L’estat s’ha d’implementar a un nivell de ciutat, tot és apte per una ciutat i com s’organitza aquesta.

L’origen de la ciutat: la necessitat

L’origen que plantejara no pot ser un origen temporal, és com l’estat de naturalesa, presenta una situació i origen que va
donar lloc a les ciutats. Història per entendre’ns però no hi ha un inici.

Vol saber allò més fonamental de les ciutat, el perquè tenim ciutat i quina funció fa.
Allò que fonamenta totes les ciutats és la necessitat.

Una persona pot satisfer les seves necessitats més bàsiques però no totes, ens agrupem perquè ens donem compte que la
cooperació ens ajuda a satisfer les nostres necessitats.

Tipus de necessitats bàsiques que planteja:

- provisió d’aliments: per menjar una dieta equilibrada
- allotjament: tenir un sostre
- vestimenta
L’estat que neix cobrint aquestes necessitats és un estat ideal, perfecte i just → l’estat sa.
Situació utòpica i idealitzadíssima que l’únic que ens interessa és cobrir aquestes necessitats.
Viuen amb poques coses, dormen al terra, no viuen en cases…

Ens planteja una societat d’animals, però aquesta ciutat que està descrivint es contradiu a les ciutats del moment i a la
manera de viure. Pensen que aquesta manera de vida és insuficient.

Sòcrates diu que què més volen? Diuen que volen menjar bé, dormir en llits, i tenir el que ja tenen.
Sòcrates els hi diu que no volen l’estat ideal, volen l’estat luxós. L’estat ideal no t’agrada? Parlem d’un altre ideal però
aquest no és perfecte i és injust.

Plató diu que el seu estat polític no és l’estat ideal.

a) Isomorfisme de l’ànima i la polis

Com és aquest altre estat luxós i injust:
Si implantem aquest estat sa, ens hem de preguntar qui està radera d’aquest estat sa? Doncs una persona perfecte.
Perquè tothom sigui perfecte hem d’educar de petis als nens perquè neixin perfectes i poder muntar aquest estat i
carregar-se amb els altres. Implica un coneixement des de 0 i això no és factible.

El segon no és perfecte però és realitzable. Partir de 0 és impossible, per tant hem de ser realistes i hem de mirar que
tenim i pensar que és el millor que podem arribar a fer partint de la base que ja tenim. Que sigui el millor que podem fer
no significa que sigui perfecte, però si és millor que el que ja tenim val la pena.

Hem de mirar el que ja tenim, les persones que formaran la ciutat. Hem de saber com són les persones hem d’instaurar
el millor sistema polític possible.

La millor manera per construir un estat depenent de quina part de l’ànima predomini (racional o concupiscible) tindrem
un tipus de persona diferent i la ciutat ha de reflectir tot això i ser una imatge de l’ànima

Ha d’haver-hi un isoformisme entre l'ànima i la ciutat:

- isom: igual
- fisme: forma

b) Els tres tipus de ciutadans

La ciutat serà bona quan hi hagi un equilibri entre les diferents parts que la formen, al igual que l’ànima.

ciutat ⟷ ànima

Si tinc un lloc amb lletres més petites o em lletres més grans aniré a mirar les grans per no equivocar-me.
Això que té a veure amb la ciutat i l’ànima?
Si sabem que l’ànima i la ciutat són imatges ens serà més fàcil anar a veure la ciutat. Hem de fer una traducció de quan
la ciutat és justa segons l’ànima.
Isoformisme de l’ànima i la ciutat → l’estat és una micro-ànima o l’ànima és un macro-estat.
Sabent com és l’ànima, mirem com és la ciutat

Hem de definir el tipus de ciutadans i de funcions en la ciutat. em de mirar quina funció predomina en la seva ànima per
determinar quina funció ha de fer o quina part de la seva ànima predomina:
- Governants → racional: grup que hi ha menys, filòsofs, en ells la part més desenvolupada és la racional, els
més virtuosos de tots. Indiquen com han de ser les coses a la ciutat i prenen les decisions. Els que arriben a les
idees han de baixar perquè han de governar.
- Guerrers / guardians → irascible: protegeixen la ciutat i s’asseguren que es compleixin les normes dels
governants.
- Comerciants i artesans → concuspicible: són els que hi ha més i els menys virtuosos. El millor al que poden
arribar és a ser moderats. Es dediquen a abastir la ciutat a tots els recursos materials que necessita la ciutat. Fan
la part material i sensible.

Els esclaus no són persones per tant no formen part de la ciutat.

Aquesta isonomia entre ànima i ciutat es pot fer en el cas de l’estat sa, però reclamaria el tipus d’ànima que requeriria
ser perfecte, només els que tenen l’ànima perfecte són els déus.

c) Característiques del sistema platònic

- Sistema elitista → tot i que siguis filla de comerciants artesans no tens perquè estar vinculat a aquesta classe.
Hi ha una certa meritocràcia: al final governa qui té més mèrits i s’ho mereix més.
- Els ciutadans no estan lligats a una classe de naixement (mentida dels metalls nobles).
- Plató no diferència per gènere.
- Planteja un principi comunitarista entre les dues classes superiors i proposa la compartició de béns: que no hi
hagi propietat privada entre governants i guerrers. Amb la finalitat d’intentar evitar a corrupció en el sistema
polític, quan la gent que governa té propietat privada, pot actuar per beneficiar la seva propietat privada. Als
comerciants i artesans els hi permet la propietat privada perquè els motiven a treballar ja que els interessa que
els seus negocis prosperin i s’asseguren els seus béns materials. Plató pensa que per els que es volen beneficiar
no és suficient amb no tenir propietat privada, també volen beneficiar als seus familiars, per evitar-ho dissol el
concepte de família, no hi ha el concepte de parella i els relacions són totalment lliures i per sorteig. No és un
sorteig realment.
- Plató defensa l’eugenèsia → entre guerrers i governants, quan junto a dues persones curiosament junto a dues
persones que tenen molta afinitat a nivell intel·lectual. Per intentar que sorgeixi una persona intel·ligent.
Defensa la millora de l’espècie de manera artificial. Quan surt un fill l’agafen i el crien juntament però no
identifiquen al seu fill i no l'acaben de veure com el seu fill.
- Les relacions sexuals són assignades per “atzar” (tejemaneje de l’Estat)
- Plató deixa fora els músics de la polis → concretament, a aquells que toquen instruments. Ja que ho veu com
còpies.
- Els governants són rotatius

Vol instaurar un sistema polític a costa de coses que nosaltres emocionalment no volem pagar.
Limita la corrupció i es mira per la comunitats.

d) La justícia
la justícia o virtut en la ciutat serà la mateixa justícia o virtut que en l’ànima.
La ciutat serà virtuosa quan cadascú faci la funció que té assignada i tots siguin molt conscients que qui governa és
perquè ha de governar. S’han de deixar governar ja que com que tots han passat per la mateixa educació, tothom enten
que aquella persona hagi de governar perquè enten que no li toca.

e) El rei – filòsof
Un dels governants està per sobre de la resta → el rei filòsof: un governant que és qui pren les decisions últimes de la
ciutat. Serà aquell que ha arribat a la idea de bé i les coneix tots.
Aquest paper també és rotatori.
Una persona escull d’una manera molt més eficient que un grup de persones que no es posen d’acord.
Qui governarà bé és qui coneixerà el bé.

f) L’educació
És la mateixa per tots i és molt llarga.
Només pots arribar a ser governant després de 50 anys d’educació, no pots ser filòsof abans d’aquests anys.

Educació: etapes
● Fins el 20 anys: fonaments de la matemàtica i gimnàstica
● Dels 20 als 30 anys: Els que després d’aquests anys no destaquen són comerciants i artesans. Primera selecció.
Els que més han destacat passen a estudiar les ciències matemàtiques aplicades a la realitat:
- Aritmètica (nombres, càlcul)
- Geometria (espai, formes)
- Estereometria (mesura dels sòlids)
- Astronomia (geometria celest)
- Harmonia (matemàtica aplicada al so)
● Dels 30 als 35 anys: segona selecció, els que arriben fins aquí però no continuen són guerrers. Els millors
passen a estudiar la dialèctica.
● Dels 35 als 50 anys: servei militar i polític (baixada a la caverna). Com unes pràctiques on no tindràs el poder
absolut.
● Als 50 anys: als millors de tots se’ls permet tornar a la dialèctica i arribar al Bé. Aleshores governen com a reis
filòsofs.

g) L’origen de la ciutat: la necessitat

DESCARTES I L’INICI DE LA MODERNITAT
1. CONTEXT HISTÒRIC
1.1. Filosofia del Renaixement
1.2. Reforma protestant
1.3. Revolució científica

2. VIDA I OBRA
2.1. Vida de Descartes
2.2. Llistat de les obres més importants

3. DESCARTES: EL PARE DE LA MODERNITAT

3.1. El gir antropocèntric de la Filosofia: la pregunta pel coneixement
3.2. El Discurs del mètode
a) Descripció i intenció de l’obra
b) Destrucció del saber anterior: el dubte metòdic
c) Necessitat de fonamentar un nou coneixement
d) El mètode
- Les matemàtiques com a model
- Regles del mètode: evidència, anàlisi, síntesi i comprovació.
- Mètode i ciència únics (mathesis universalis)
e) Moral per provisió o provisional
3.3. El racionalisme
a) Definició: l’autosuficiència de la raó.
- Definició negativa
- Definició positiva
b) Tesis bàsiques del racionalisme
- Confiança en la raó
- Infravaloració del coneixement sensible
- Innatisme
- Matemàtiques com a model
- Centralitat del mètode
- Lluita contra l’escepticisme
- Racionalitat del cosmos

4. LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES

4.1. El paper de les Meditacions
4.2. Primera meditació
a) Dubte dels sentits
b) Dubte del món sensible:
- Argument de la bogeria
- Argument del somni
c) Es pot dubtar de les matemàtiques?
d) El geni maligne: el dubte hiperbòlic i radical
4.3. Segona meditació
a) Continuació de la 1a
b) Cogito ergo sum
c) Què soc jo?
d) Fragment del tros de cera
4.4. Tercera meditació
a) Els tres tipus d’idees: innates, adventícies i factícies
b) Realitat formal i objectiva
c) Primera prova de l’existència de Déu: la idea d’infinit
d) Segona prova de l’existència de Déu: la causa de la meva existència
e) La res infinita: el Déu bondadós i perfecte
f) 3a veritat indubtable
4.5.Quarta meditació
a) Déu garant de la veritat
b) Primera explicació sobre l’origen de l’error: la imperfecció
c) Segona explicació sobre l’origen de l’error: enteniment vs. voluntat
4.6. Cinquena meditació
a) Continuació de la 3a
b) Les matemàtiques
c) Tercera prova de l’existència de Déu: l’argument ontològic
d) Déu com a garantia de l’evidència
4.7. Sisena meditació
a) Esquema de la sisena meditació
b) De les matemàtiques als cossos sensibles
c) De la imaginació als cossos sensibles
d) Anàlisi dels sentits
e) Déu com a garant del coneixement extern
f) Recuperació dels sentits
g) La possibilitat de l’error

5. LES TRES SUBSTÀNCIES CARTESIANES I L’ANTROPOLOGIA

5.1. Les tres substàncies
5.2. La realitat sensible: el mecanicisme
5.3. Antropologia
1. CONTEXT HISTÒRIC
1.1. FILO DEL RENAIXEMENT
A la ciutat de Florència i al nord d’Itàlia (ss. XIV - XVI [1600 d.C.])
Es desenvolupen els temes que es van desenvolupar a la filosofia antiga però de formes diferents.
Fins ara que al renaixement canvia. Temes: antropologia (quin és el lloc de l’home en aquest nou món), ètica, política.

Suposa recuperar certes tradicions que s’havien perdut.

s’ha diluït la cultura grega i llatina originals i proposen recuperarles, van a autors clàssics i tradueixen les seves teories
corregint-les. Elements de connexió entre la filosofia antiga i la renaixentista. Però se’n fan unes noves lectures.

A diferència de l’edat mitjana, el que té més sentit és preocupar-se per l’ésser humà.

El renaixement neix perquè:

- caiguda de constantinoble i el descobriment d'Amèrica → provoquen un trencament en la forma tradicional a
l’edat medieval, la biblia diu que només hi ha tres continents i a la que es descobreix un nou continent es
comença a dubtar a l’església ja que s’ha vist que s’ha equivocat. “Si s’han equivocat en altres coses en que
més es poden haver equivocat”. Surten moviments que surten dels paràmetres que havia dictat l’església.
- Recuperació dels textos platònics del món bizantí → es comença a poder tornar a llegir el grec i el recuperen
textos.

Plató → interpretació de Plató com a model a seguir.

Marsilio Ficcino → un dels grans traductors.

1.2. REFORMA PROTESTANT

Guerres de religió → hi havia diverses religions però Europa era cristiana. El catolicisme es va trencar per el
descobriment d’Amèrica. etc, apareixen una sèrie de reformadors per tornar l’església a les seves arrels.

Tots fallen menys Martí Luter → penja Les 95 tesis de Wittenberg. Consisteix en 95 denúncies a l'església de coses
que creuen que l’església està fent malament com: que la jerarquia eclesiàstica es queden amb els diners dels pobres,
s'està construint el vaticà amb bules papals…

Va fer una reforma de l’església amb l’ajut de prínceps alemanys. El luteranisme (protestants) passa a ser una religió.
La divisió entre protestants i catòlics estan enfrontats perquè els dos volen ser la religió predominant. Es va iniciar una
guerra.

Acaba al 1600, que s’estableix la pau religiosa.

Descartes neix una mica abans de que es firmi la pau.

1.3. REVOLUCIÓ CIENTÍFICA

Una nova ciència basada en les matemàtiques.
Neix la ciència moderna.Descartes és un dels pares de la ciència moderna.

Comença el 1453 amb la publicació del De revolutionibus orbium coelestium de Nicolau Copèrnic (1475 - 1453).
Acaba amb Isaac Newton (1642 - 1727) i la publicació dels Philosophiae naturalis principia mathematica (1687).
Desenvolupen el pensament natural desvinculats del pensament religiós que determinava que deia com s’havien de fer
les coses en tots els àmbits (també el científic).

Personatges que defineixen aquesta nova ciència: Giordano Bruno (1548-1600), Johannes Kepler (1571-1630), Galileo
Galilei (1564-1642), René Descartes (1596) i Gottfried Leibniz (1646-1716).

Copèrnic introdueix el model heliocèntric → canvi en la concepció del cosmos.

Les idees heliocentriques de Giordano Bruno el duen a la foguera (Roma, 1600) i Galileu es salva per poc i és
condemnat a retractar-se de les seves idees al 1630.
En conclusió, el model escolàstic de l’Edat Mitjana, on la religió catòlica era predominant, ha caigut.

S’obra la porta a nous plantejaments. La reacció de l’Església és hostil i prohibeix la majoria dels llibres i obres dels
pensadors moderns, però a la llarga no ho podrà evitar.

En aquesta situació neix Descartes, un pensador que marcarà una època.

2. VIDA I OBRA
2.1. VIDA DE DESCARTES
1596: Neix a La Haye
1606 - 1614: Estudia a la Flèche, jesuïta (encarregats de l’educació en aquella època). Són bastant progressistes i no
rebutjaven certes noves ciències que l'església rebutjava. Descartes estudiava noves teories i revolucions científiques per
estudiar amb els jesuïtes. És un pensador molt tradicional però comença a introduir uns temes que ja s’estaven parlant
des de fa poc en el món.

1616: Llicenciat en Dret però es dedica a la filosofia.

1618: És soldat per guanyar diners i lluita a la guerra dels 30 anys

1619: Es queda atrapat dins de la neu i escriu les meditacions metafísiques

1629: va a Holanda el qual és un país protestant i hi havia llibertat religiosa. Allà viu fins el 1649 i publica moltes obres.

1633: Condemna de Galileu: Descartes renuncia a publicar el seu llibre El món, atura la seva publicació del seu lliber

1637: Publica el discurs del mètode

1640: Publica les Meditacions metafísiques, el publica en llatí i en francès el que fa que arribi a molta més gent.

1649: rep moltes crítiques i polèmiques, Cristina, reiina de Suècia, el va acollir com el seu professor de matemàtiques
de la reina

1650: Mor d’una pulmonia.

2.2. LLISTAT OBRES MÉS IMPORTANTS

- Regles per la direcció de l’esperit
- El món. Tractat de la llum
- L’home
- Discurs del mètode
- Diòptrica, meteors i
3. DESCARTES: EL PARE DE LA MODERNITAT
3.1. EL GIR ANTROPOCÈNTRIC DE LA FILO: PREGUNTA PEL CONEIXEMENT
Filosofia antiga i medieval → pregunta per l’ésser:
- “Què és l’ésser? E.Antiga
- “Què és l’ésser diví?” E. Mitjana

Descartes: hi ha una pregunta més fonamental i important → “Com podem arribar a conèixer l’ésser?”

La gnoseologia (la teoria del coneixement) està per davant de tot. L’important és veure que hi ha un jo (una entitat
personal que és cadascú de nosaltres) que pot conèixer. Aquesta és la primera pregunta de totes.
- “Qui coneix” i “Com coneix” per sobre del “Què”

3.2. EL DISCURS DEL MÈTODE

a) Descripció i intenció de l’obra
Descartes → filòsof natural.

Discurs del mètode: és el procés que va escriure per un conjunt de llibres de física → Diòptrica, Meteors i Geometria.
És una introducció filosòfica per uns llibres de ciència, per tant és una preparació per poder arribar a fer ciència
(filosofia: fonamentació per poder fer ciència).

El discurs del mètode es pot entendre de tres maneres:

1. Quin és el mètode millor per poder conèixer. agafa aquest mètode i l’aplica al seu procés científic
2. Autobiografia intel·lectual → com ha arribat a aquestes conclusions, d’on venia, perquè fa el que fa i com ho
fa.
3. Resum de la seva trajectòria en filosofia metafísica, que desenvoluparà més extensament en les meditacions
metafísiques.

Meditacions resumides: esquema breu del que seran les meditacions metafísiques

Obra que permetrà fonamentar el coneixement

b) Destrucció del saber anterior: el dubte metòdic

Destrucció del saber anterior: el dubte metòdic.

Descartes posa en dubte tot el saber anterior (propi de l’Edat Mitjana) i que ha après de forma excel·lent a la Flèche
perquè no serveix per a res o és contraproduent.

Aquest dubte serà anomenat dubte metòdic: anirà dubtant de tot com a metodologia, buscant allò que resisteix el dubte
i, per tant, podem considerar com a veritat.

Posa en dubte tot el que sap i diferents àmbits, si pot trobar motiu de dubte ho elimina
Mètode per destribar que és el que està bé i malament del seu pensament → és metòdic.

- No és un dubte escèptic: no dubta per dubtar, sense més, té una finalitat molt clara
- Serà un dubte epistemològic: només sobre el coneixement

Les lletres:
fábulas: novelas
Fa referència de Quijote.
Alonso de Quijano: dedica tota la seva vida llegint novel·les de cavalleria i agafa un cavaller.
Va ser traduït bastant d’hora en francès, Descartes sabia de la seva existència i en va parlar d’ell.

La filosofia: no cal parlar massa perquè portem molts segles parlant d’ella i només hi ha persones discutint.

Les ciències:
Tenen uns fonaments molt febles.
Es basa en la aristotèlica, una ciència que es basa en la essència.

c) Necessitat de fonamentar un nou coneixement

Busca una veritat absoluta i vàlida. És un coneixement sobre el que edificar el coneixement.
D’allà pots començar a produir-ne més coneixement i per tant, si aquella és certa tota la resta ho serà.

No només vol trobar un coneixement completamente cert, també trobar una eina que et permet construir coneixement
vàlida → mètode de coneixement.

d) El mètode
Busca un mètode que
- garanteix un coneixement segur i veritable
- permeti conèixer-ho tot: coneixement universal

Es concreta en 4 normes bàsiques que has de seguir quan estiguis investigant per desenvolupar un coneixement.

El mètode ha de dirigir la raó. Un fonament sòlid no garanteix que allò que deduïm sigui cert.

FONAMENT VERTADER + MÈTODE FIABLE

● Les matemàtiques com a model

Vol trobar un mètode, com a les mates per resoldre les equacions, per resoldre tot el coneixement.

● Regles del mètode: evidència, anàlisi, síntesi i comprovació.

1. Evidència: Només podem acceptar allò que es presenta de manera
- clara: vívid i present, presència o manifestació d’un coneixement a la ment.
- distinta: separació d’un coneixement respecte els altres, de forma que un coneixement no contingui
res que pertanyi als altres.
- Les idees clares i distintes → naturaleses simples.

2. Anàlisi: És el procés per arribar a les naturaleses simples. Consisteix en anar descomposar o dividint una
qüestió o problema en parts cada com més simples fins arribar a les més bàsiques que podem avaluar fàcilment
si són evidents (clares i distintes).
- que ens costi derivar un funció a simple vista no significa que no la podem derivar.
 3. Síntesi: Es tracta ara de construir el coneixement partint des de les naturaleses simples (evidents) fins a
conceptes més complexos.
- El procés pel qual ha de dur-se a termes és la deducció, que és una inferència (conclusió) necessària i
vertadera que obtenim a partir d’un fets coneguts amb certesa.

4. Comprovació: S’ha de comprovar l’anàlisi, per mitjà de l’enumeració de les diferents parts, per veure si es
poden descomposar en més petites o no, i la síntesi, revisant que el procediment sigui correcte.

● Mètode i ciència únics (mathesis universalis)

El mètode cartesià ha de ser universal, és a dir, ha de permetre que arribem a la totalitat del coneixement.

Descartes concep les ciències com una única ciència, ja que comparteix un únic mètode.

Mathesis universalis: el nom d’aquesta ciència que ho inclou tot.

e) Moral per provisió o provisional

Sabem que és un dubte no es escèptic i metòdic. Només els conceptes. És un dubte epistemològic.
Si ho poso en dubte tot podria posar en dubte els meus valors,
Descartes vol salvaguardar la resta de coses. No dubta dels valors moral: si es queda sense criteris o valors morals, no
pot seguir vivint mentre dura el dubte.

Crea una moral que anomenem:

- per provisió: doncs és un element que Descartes prepara abans d’embarcar-se en el viatge del dubte.
- provisional: perquè, en teoria, només ha de ser vàlida durant el dubte

Hi ha tres màximes en aquesta moral:

1. Obediència a les lleis i a les costums del propi país i a la religió en la que ens hem criat.
2. Resolució i fermesa a l’hora de prendre decisions. Un cop decidit quelcom de forma màximament racional,
cal actuar com si allò fos el més segur i no dubtar-ne. Passi el que passi si prens una decisió en l’exercici del
dubte segueixes fins el final.
3. Autodomini: No adaptis el món als teus desitjos, no llegeixis el món segons les teves necessitats.

3.3. EL RACIONALISME
a) Definició: l’autosuficiència de la raó.
Defensa l’autosuficiència de la raó com a font de coneixement.
Com ho podem entendre:

- Negativament: la raó no es pot veure limitada per res superior. Trencament amb el món medieval, en que la
raó tenia per sobre la fe. Només ens fa falta la racionalitat per entendre el món, no està limitada ni ens fa falta
res.
- Positivament: la raó és l’única que pot jutjar la veritat. Tota veritat ha de ser racional. És l’única font capaç de
jutjar i validar la resta de coneixements.

b) Tesis bàsiques del racionalisme

Tesis bàsiques per del racionalisme
- Confiança en la raó
- Infravaloració del coneixement sensible: els sentits ens poden enganyar i,per tant, el coneixement que em
donen no és fiable.
- Innatisme: el racionalisme defensa l’existència d’idees innates, és a dir, que ka estan en l'ésser humà al néixer.
- Màtiques com a model de ciència
- Centralitat del mètode: el pensament ha de fonamentar-se en un mètode, en un ordre de raonament que ens
condueixi a la veritat
 - Lluita contra l’escepticisme: la raó sempre pot superar el dubte i, per tant, l’escepticisme no és vàlid. Si ho
fos, no hi hauria veritat o coneixement racional. Escepticisme considera que la raó no es capaç d’assolir
veritats absolutes.
- Racionalitat del cosmos: l’home pot utilitzar la raó per entendre el món perquè aquest és racional, és a dir,
funciona amb unes lleis i regles que la raó pot assolir (normalment, matemàtiques!!). El món és matemàtic.

4. LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES

4.1. EL PAPER DE LES MEDITACIONS
4.2. PRIMERA MEDITACIÓ
a) Dubte dels sentits
Posa en dubte el que sabem.
Dubte epistemològic → de les nostres fonts de coneixements.
El primer del que dubta són els sentits, ja que són una forma de coneixement. Tot el coneixement adquirit per els sentits
no és vàlid.

Estructura repetitiva que segueix quan dubta:

Què tenim → argument de dubte → el que ha perviscut el dubte
↘el que marxa

Dubtem de la realitat utilitzant l’argument dels sentits.

Ens enganyen segur quan hi ha coses llunyanes.

b) Dubte del món sensible:

● Argument de la bogeria
Podem estar bojos i no saber-ho.
Si una persona amb esquizofrenia es pensa que hi ha realment coses què ens fa pensar que nosaltres també ens estem
imaginant coses?
Rebutja aquest argument: acceptar l’argument de la bogeria suposaria acceptar que l’argument de la raó i racionalitat, és
incorrecte. Com que ell creu que l’argument de la raó és correcte ho deixa anar.

● Argument del somni

No sabem si estem desperts o dormint.
Com sabem que no estem somiant si no ens adonem que estem somiant fins que ens despertem.
Com sabem que d’aquí poc no ens despertarem i veurem que allò que veiem era un somni.
No hi ha arguments suficients per saber si estem en un somni o no.
Jo no somio amb coses que jo no he vist prèviament. Alterem una mica la realitat que ja coneixem.
Si veig una realitat, tot i que sigui un somni, no nega el fet que existeixen objectes externs i realitats externes.

c) Es pot dubtar de les matemàtiques?

Difícilment puc dubtar de les propietats matemàtiques.
Les propietats matemàtiques de les coses són indubtables per l'argument del somni i de la imaginació, i per tant es
mantenen.

Si les propietats matemàtiques són indubtables, per tant podem pensar que les matemàtiques són indubtables. Podem
estar segurs que les matemàtiques són indubtables.
Com puc dubtar de els mates? déu enganyador.

Argument del Déu enganyador:

El déu cristià ens pot enganyar.
Ens pot haver estat enganyant sistemàticament.
Aquest argument no l’accepta i el rebutja:
La veritat que suposa que Déu és enganyador qüestiona la veritat de les idees clares i distintes que resulten ser també
dubtoses. Claredat i distinció no poden ser un criteri de veritat.
Primera norma de la moral per provisió: en el dubte epistemològic → no vagis en contra de les lleis i la religió del país
en el que et trobes. Anar per aquesta via implicaria anar en contra de la religió.
Comença a qüestionar el món però: segona regla per provisió → un cop prens una decisió has d’anar fins al final.

d) El geni maligne: el dubte hiperbòlic i radical

Dubte hiperbòlic: Si trobo una cosa que resisteix aquest dubte, significa que he trobat una veritat absoluta → Exagera
el dubte: dubta exageradament perquè si hi ha alguna cosa que resisteix un dubte exagerat t’assegures molt més que és
una veritat absoluta.
Tot allò que ho he pogut apartar per dubtós podria ser que no ho sigués: ara tot el que he apartat per dubtós direm que és
fals.
Només han quedat les matemàtiques.

Geni maligne: criatura capaç de fer que cada cosa que penso m’hagi enganyat. Si després de tot això hi ha quelcom és
la veritat absoluta, però fins i tot allò pot haver estat enganyat per aquest geni maligne.
Fins i tot les matemàtiques poden ser falses, per tant acaba la meditació dient que no hi ha res.

4.3. SEGONA MEDITACIÓ

a) Continuació de la 1a
Descartes comença la segona meditació tal i com ha acabat la primera: amb vigència del dubte i el fet que no sembla
haver-hi cap veritat indubtable.

b) Cogito ergo sum

Ha d’haver-hi alguna cosa que dubti: un jo del que no sabem res però podem afirmar que penso i per tant existeixo.
Descartes aquí surt del dubte trobant una primera veritat indubtable, el fonament de tot el seu sistema.

El raonament és el següent: si hi ha un geni maligne que m’enganya, si jo dubto, això pressuposa necessàriament
l’existència del subjecte. De fet, per molt que m'enganyi, jo he d’existir.

Posem el centre d’atenció en nosaltres mateixos i només estem segurs de la nostra existència.

Compte! Perquè aquí cal deixar molt clara una cosa: Descartes no és escèptic. És a dir, no només no dubtava per dubtar,
sinó que no es queda en el pur dubte.
El coneixement existeix i, de fet, és molt més pur del que podríem haver pensat abans, perquè ara som conscients del fet
que hi ha una veritat absoluta i completament veritable.
Descartes, al final, és un racionalista que lluita contra l’escepticisme.

c) Què soc jo?

Se que existeixo però no diu res de com som. “Sé que soc, però no sé què soc”: no puc afirmar res més de mi mateix
que la meva existència.
El problema ara és que Descartes, amb aquesta veritat, poc pot fer. Fixem-nos que ara es troba en un punt en el que
només pot afirmar: sé que soc, però no sé què soc.

Per tant, el següent pas serà descobrir què és. És a dir, la reconstrucció de la realitat comença per reconstruir què sap
segur sobre el jo.

Per fer-ho, intenta veure si hi ha alguna cosa de les que ja sabia que es correspongui amb el concepte de jo al que ha
arribat. La teoria bàsica sobre l’ésser humà és que està compost de cos i ànima.

Mira com creia que era abans i ho compara amb la visió d’ara:
1a possibilitat → soc un cos?
Descartes pregunta ara si aquest jo pot posseir alguna de les característiques pròpies del cos.

Però resulta que tot això, diu Descartes, no puc estar segur que formi part de mi, doncs cau sota el dubte de la primera
meditació. Fins i tot sembla que el cos i el que jo soc són totalment diferents.

2a possibilitat → soc una ànima? Descartes rebutja identificar en si tot allò que tradicionalment se li ha associat a
l’ànima, com és el moviment (caminar, menjar…) ja que sense el cos no tenen sentit. Però sí que cal acceptar que el
pensar, la facultat racional, li pertany pròpiament a això que soc.

Hi ha una cosa que no requereix del cos i que normalment hem considerat que tenen les ànimes: la raó → el pensar
sempre li hem assignat a les ànimes.

Sé què soc? Sí → soc una cosa que pensa.

Com penso existeixo per tant com a mínim puc dir que soc una cosa que pensa.

Cal apuntar aquí que el fet de definir el jo com una cosa que pensa implica que és quelcom immaterial; o més aviat, que
pot existir separat de la materialitat.

Descartes, com veurem al final de la unitat, està deixant ben clar que té una teoria semblant a la de Plató en aquest
sentit: la ment (l’ànima, el jo) i el cos són dues coses separades. Més endavant caldrà veure si realment també som cos o
no, perquè a hores d’ara no és indubtable.

En aquest moment Descartes acaba d'entendre de forma evident que soc una cosa que pensa sense soc.

Si puc entendre de forma evident que soc una cosa que pensa, tot allo evident (clar i distint)

Aquest jo immaterial que pensa és totalment independent del cos. Si el jo reclames la necessitat d’un cos no serien coses
independents. Com que puc percebre de forma evident que soc una cosa que pensa independentment del cos les coses
que pensen no necessiten un cos → l’ànima i el cos poden existir de forma separada. Hi ha cossos i hi ha ànimes i hi ha
coses on s'ajunten els dos.

d) Fragment del tros de cera

Demostrarà que 1 és més evident que 2.
1) Sóc una cosa que pensa
2) Què és un cos material

Demostrarà que tot i existint el món real, seguirà sent més evident l’1 que 2.

Experiment:
(1) analitza un tros de cera, després
(2) l’apropem al foc i després
(3) el tornem a analitzar
 1. Estudi del tros de cera

Conec el tros de cera pels sentits.

Diem conèixer el tros de cera per un conjunt de propietats que són totes físiques (sabor, olor, color,
figura, dimensions, textura, duresa…).

2. Apropar la cera al foc

El que captava abans pels sentits ha variat.

3. Com conec realment aquest tros de cera?

Ara l’obsessió de Descartes serà intentar descobrir com coneixem el tros de cera… perquè està clar que
no és per les propietats físiques.
Fixem-nos que, de fet, el propi Descartes reconeix que ningú dirà mai que ja no tenim el mateix tros de
cera. El reconeixem, sabem que és el mateix, però tot allò físic ha variat… com pot ser, això?
Si els sentits no em permeten conèixer el tros de cera, serà, potser, la imaginació?

A la meva imaginació necessito tenir totes les formes i maneres possibles de la cera, per tant, tot i que la
passi pel foc, la podré reconéixer.

No pot ser la meva imaginació, ja que necessitaria infinit temps per conèixer totes les formes d’aquella
cera.
Què fa Descartes? Doncs intenta treure totes les propietats que han variat del tros de cera, les que ja no em
permeten conèixer-la, i busca si hi ha alguna propietat diferent que es mantingui. L’únic al que arriba és
al fet que és una cosa extensa, flexible i mutable (OJO! Ha rebutjat les propietats secundàries i ha deixat
les primàries!)
Potser és la imaginació, doncs, la que permet conèixer el tros de cera, perquè sent una cosa mutable i
extensa, la meva imaginació pot considerar totes les formes possibles que pot prendre i, per tant,
reconèixer-la com el mateix tros de cera.

Però no; la imaginació no pot ser el que em permet conèixer el tros de cera… Per què? Doncs perquè el
tros de cera, un cop fos, pot prendre infinitat de formes diferents, no només un nombre limitat (aquí
estem suposant que hi ha infinits decimals entre dos punts, sí). La meva imaginació, però, no pot
imaginar la infinitud.
Per tant, hi ha d’haver una altra facultat amb la que coneixem el tros de cera… quina?

És a dir, si no són els sentits ni la imaginació, només pot ser la propietat que li és pròpia al jo:
l’enteniment, el pensar.
Ara, haver determinat això, li permet a Descartes fer un salt molt important per acabar demostrant allò que
buscava al principi (i que ja se’ns ha oblidat).

4. L’estudi del tros de cera reafirma el fet que soc una cosa que pensa

Per això és més evident que sóc una cosa que pensa, abans que què és un cos material. Jo que intento
conèixer això, tinc pensament. Cada vegada que vulgui examinar qualsevol objecte extern, acabo
concloent primer que jo penso abans que l’objecte en si.

Si realment conec algo, és perquè jo penso, llavors abans de conèixer algo sabré que jo penso.

Descartes està extraient de tot aquest “experiment” dues conclusions, que són la reafirmació de les dues
veritats indubtables.
- En primer lloc, cada vegada que toco alguna cosa, cada vegada que la veig, cada vegada que dic
conèixer quelcom, sigui de la manera que sigui, he de pressuposar que existeixo, perquè algú
és el que està duent a terme aquesta acció: el jo. Per tant, la primera veritat indubtable és
 evidentíssima.
- Però, en segon lloc, si acabo concloent que realment conec el tros de cera per l’enteniment, per
el pensar, aleshores hem de concloure que ‘soc una cosa que pensa’ és una veritat evident que
he de pressuposar sempre (i, per tant, és anterior) a dir ‘conec aquesta cosa’.
En conclusió: és més evident el fet que soc una cosa que pensa que no pas que hi ha quelcom
material davant meu.

4.4. TERCERA MEDITACIÓ

Objectiu: carregar-se la primera meditació.
Si no la destrueix, caurà en l’escepticisme.

Comença afirmant allò que acaba dient a la 2a meditació: sé de forma clara i distinta que sóc una cosa que
pensa.
Puc anar més enllà amb el criteri d’evidència? → No, perquè segueix sent vàlida la hipòtesi del geni
maligne i, per tant, em pot enganyar en el contingut de l’evidència.
Què ha de fer? Investigar si Déu existeix i si és enganyador. Si pot trobar que existeix Déu i que no ens
enganya, aleshores ja pot deixar enrere la hipòtesi del geni maligne.

Els tres tipus d’idees

Per fer-ho, analitza les idees que són presents a la seva ment.
Idea: representació mental d’un objecte. Les idees no van més enllà de continguts propis de la
ment.
No són ni veritat ni mentida! Només els judicis poden ser-ho, però no són idees.
Judici: posar en relació una idea amb objectes exteriors.
Com només existeix el pensament, només pot analitzar les idees.

Tres tipus d’idees segons l’origen:

● Idees innates: les tinc ja al nèixer.
● Adventícies: poden estar causades per un objecte exterior. En aquest moment no es pot afirmar,
perquè encara no tenim seguretat del món exterior.
● Factícies/fictícies: són purament inventades per mi. La idea d’un unicorn.

Descartes distingeix entre:

● Realitat formal: el grau de realitat que té quelcom. Exemple: Don Quixot té menys realitat formal
que un ésser humà real, perquè, justament, un és un personatge de ficció i l’altre, no.
● Realitat objectiva: el grau de realitat que té allò a que es refereix la idea. Exemple: la idea d’un
unicorn té menys realitat objectiva que la idea d’una taula, perquè la taula existeix a la realitat i
l’unicorn, no.

Principi: la causa d’una idea ha de tenir, com a mínim, la mateixa realitat formal que realitat objectiva té la
idea.
Exemple: la idea d’una pedra pot provenir de la mateixa pedra o de quelcom que sigui més real que una
pedra.

Descartes vol veure si ell mateix pot ser la causa de totes les seves idees.

Idees factícies
Una idea factícia refereix a quelcom no-real!! Jo, en canvi, sóc una cosa que pensa (real).
Estic segur que jo puc ser la causa de les meves idees factícies, perquè la realitat objectiva d’aquestes
idees és menor que la meva pròpia realitat formal.

Idees adventícies
En la meva ment només hi ha idees adventícies que representen coses externes, característiques o Déu.
Totes les meves idees adventícies poden provenir de mi, perquè la meva realitat formal és:
● Igual que la realitat objectiva d’una cosa (jo sóc una cosa que pensa).
● Més gran que la realitat objectiva d’una característica.
Només hi ha una excepció: la idea de Déu. Aquesta idea no pot provenir de mi!

a) Primera prova de l’existència de Déu: la idea d’infinit

Déu és una cosa (substància) infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent → Res infinita.
“infinit” = “infinitament perfecte”

Jo no he creat la idea d’infinitud → qui ha creat aquesta idea ha de ser infinit.

La realitat objectiva de la idea de Déu és major que la meva realitat formal, perquè Déu és una substància (res)
infinitament perfecte i jo, en canvi, sóc finitament perfecte!

Per tant, alguna substància infinita ha d’haver posat aquesta idea en mi → Déu existeix.

b) Segona prova de l’existència de Déu: la causa de la meva existència

Puc ser jo la causa de la meva existència?
No! Perquè si jo m’hagués creat a mi mateix, m’hauria atorgar totes les perfeccions que atribuïm a Déu i, en conclusió,
jo seria Déu mateix.
Però això no és així… Per tant, no sóc la causa de la meva existència. Ho és un ésser més perfecte que jo: Déu.

c) La res infinita: el Déu bondadós i perfecte

Origen de la idea d’infinit

Déu és la causa de la meva existència i de la idees d’infinit que hi ha en mi.

Com? Argument de la petjada / argument de la marca del creador. Déu, que em crea, deixa en mi una petjada de la seva
pròpia presència: la idea d’infinit. Al crear-me deixa la idea d’infinit en mi.

Si la idea de perfecció i infinit està en mi quan neixo, la idea de perfecció és una idea innata.

Déu per tant existeix i és perfecte → Déu és perfectament bo! → Déu no és enganyador!

Ara ja podem eliminar la hipòtesi del geni maligne.

Ara tot allò que percebo de forma clara i distinta ja tinc clar que ha de ser veritat, perquè no pot haver-hi ningú que
m’enganyi.
Deu no permetria que jo tingués una idea evident al cap i que correspongués a una cosa concreta i que fos mentida.

Déu li permetrà a Descartes recuperar l’existència del món extern i tota la resta de coses.

d) 3a veritat indubtable
Tres veritats indubtables:
1. Penso, per tant existeixo
2. Sóc una cosa que pensa
3. Déu existeix i és bo

Però encara segueixen vigents tots els dubtes de la primera meditació, a excepció de l’argument del Geni Maligne.
Fixem-nos que ontològicament primer va Déu i després el jo, però epistemològicament primer va el jo i després Déu.

Ontològicament Epistemològicament

Déu Jo
Jo Idees
Coses Déu
Idees Coses

4.5. QUARTA MEDITACIÓ

a) Déu garant de la veritat
La quarta meditació s’inicia afirmant la bondat en Déu, que ja havia trobat a la 3a.

En aquesta meditació, un cop recuperat Déu, vol veure si és possible seguir generant coneixement indubtable.

Consideracions sobre el coneixement → meditació epistemològica

Abans el problema era el geni maligne però ha desaparegut i estic segur q no hi ha ningú enganyant-me però em puc
equivocar jo. La meva capacitat de jutjar si una cosa és certa o falsa funciona bé sempre?

La resposta és positiva perquè els dos possibles problemes que presenta el coneixement estan anul·lats:
- el geni maligne
- la meva pròpia capacitat de jutjar

Analitza si les seves facultats del judici funciona o no:

- El geni maligne: si Déu és perfecte i bo, aleshores, no pot enganyar-me. La hipòtesi del Déu enganyador, per
tant, cau.
- La capacitat de jutjar: Pot ser que la eina (racionalitat) que jo utilitzo per pensar estigui malament. La meva
raó no pot estar malament perquè me l’ha donat Déu.

b) Primera explicació sobre l’origen de l’error: la imperfecció

Problema: de fet, m’equivoco. Cal trobar una explicació a l’error!

Descartes donarà dues explicacions possibles per l’error, més o menys satisfactòries.

Si m’equivoco és perquè no soc perfecte → Però si Déu ho és i Ell m’ha creat, aleshores… per què no m’ha fet
perfecte?

Resposta: no podem comprendre els designis divins.

c) Segona explicació sobre l’origen de l’error: enteniment vs. voluntat

Una explicació de l'error humà a partir de les interaccions entre les seves facultats.

L'ésser humà té dues facultats bàsiques de coneixement:

- Enteniment: aquella faculta que concep idees, sense més
- Voluntat: capacitat de dir si aquestes idees es corresponen o no amb l’exterior: la capacitat de jutjar. Jutjar una
cosa implica escollir lliurament entre dues opcions.

Descartes ens diu que l’enteniment = finit. És a dir, només puc conèixer una part de la realitat, no la seva totalitat. Però
en aquesta regió que puc conèixer, l’enteniment no s’equivoca.
Entendra-ho de forma evident. L’enteniment només pot arribar a l’evidència en una regió molt determinada.
Fora d’aquesta regió es pot equivocar.

La voluntat és infinita. No té límits a l’hora d’elegir, afirmar o negar. Però ella tampoc s’equivoca.

D’on prové l’error?

L’error prové d’aplicar la voluntat que es infinita sobre aquelles regions en que l’enteniment no funciona.
Per tant, l’error és un desajustament entre el meu enteniment finit i la meva voluntat infinita.

Solució: per tal d’evitar l’error, he de limitar-me a jutjar quelcom que:

1. quedi dins del meu enteniment finit
2. sigui clar i distint

Si no compleix aquestes condicions, aleshores cal abstenir-se de donar un judici → Aquí Descartes està fent al·lusió a
l’escepticisme i l’epokhé o indiferencia.

Només podem jutjar allò que per l'enteniment és evident.

4.6. CINQUENA MEDITACIÓ

a) Continuació de la 3a
Amb la 4a meditació, per tant, sabem com hem de procedir. Ara per tant, necessitem continuar buscant més veritats
indubtables per mitjà de l’aplicació del mètode i partint de les anteriors, com he fet amb la 3a.

Per fer-ho, el que farà serà revisar les idees de la seva ment per veure si en pot treure alguna altra conclusió.

b) Les matemàtiques
Amb el geni maligne s’havien descartat les matemàtiques i ara les intenta recuperar.
Característiques matemàtiques → propietats primàries que són objectives.
La seva intenció serà, per tant, intentar anar més enllà de si mateix i de Déu i provar de recuperar les coses externes, el
món extern a mi mateix.

Precisament, ara comença per desfer els dubtes de la primera meditació. Si el Geni Maligne ja no és operatiu, ara el
primer que es pot rescatar són les matemàtiques.

Fixem-nos que, precisament, Descartes comença plantejant-se que les característiques matemàtiques de les coses (que
ara veiem que es corresponen amb les propietats primàries) són evidents, és a dir, clares i distintes.
La gràcia de les matemàtiques és que tenen una particularitat que no té cap altra idea de la meva ment: poden ser veritat
sense necessitat de recórrer al criteri de la correspondència. És a dir, no em cal anar a la realitat per veure si són
veritat.

Són vertaderes independent del món extern.

Són veritat o no en el seu propi concepte. Les matemàtiques són veritat ja en el seu concepte. Estem davant de veritats
que són analítiques. És a dir, no es poden pensar com a falses.

c) Tercera prova de l’existència de Déu: l’argument ontològic

1) Agafem les cosa en la que podem pensar i aquella serà la definició de Déu → Déu és allò més perfecte que pots
arribar a pensar.
- pensar que és existent en la realitat
- pensar que no és existent en la realitat

Una cosa és millor (més perfecte) quan existeix que quan no existeix.
Per tant Déu només pot existir. Si no existís podríem pensar una cosa més perfecte que Déu.
Si diem que creiem que no existeix ens estem contradient perquè com que podem pensar una cosa més perfecte Déu
existeix si o si. El concepte de Déu implica la seva existència.

2) Si acceptem aquesta definició (és difícil no fer-ho) aleshores tenim dues opcions:
a) Concebre que aquest Déu existeix només en la nostra ment com a concepte.
b) Concebre que aquest Déu existeix en la nostra ment com a concepte i també en la realitat.

3) Ara cal acceptar el següent: que allò que existeix en la realitat és més perfecte que allò que només existeix com
a concepte. Perquè, al final, dir que només existeix en la ment és limitar-lo, és treure-li una característica.

4) Per tant, considerar que aquest Déu (allò per sobre del qual no es pot concebre res més perfecte) no existeix en la
realitat és caure en una contradicció, doncs podem concebre una cosa més perfecte (Déu existint en la realitat).

5) En conclusió, no tenim més remei que acceptar que Déu existeix.

d) Déu com a garantia de l’evidència

La bondat de déu fa que si una cosa ha sigut evident per nosaltres és que és certa.
Un cop tornat a demostrar que Déu existeix, ara Descartes extreu una conseqüència fonamental per continuar
investigant.

Hem dit a la segona meditació que jo estic segur que existeixo mentre penso, però què passa quan no hi penso? Deixo
d’existir? Això passa també amb les altres veritats: són veritats evidents mentre faig tot el raonament que m’ho justifica,
però què passa després? Segueixen sent veritats evidents?

Descartes utilitza la bondat suprema de Déu per dir que ell garanteix precisament que això sigui així: que les coses que
he percebut clares i distintes alguna vegada, sempre ho seran.
4.7. SISENA MEDITACIÓ
a) Esquema de la sisena meditació
Objectiu: demostrar l’existència dels cossos externs (res extensa) i rebutjar el dubte.

Per fer-ho, Descartes es recolzarà en l’existència de Déu, que ja ha demostrat en les anteriors meditacions

Intenta demostrar l’existència de cossos externs a partir de les matemàtiques i la imaginació.

fara dos intents que, indicis que ens porten a pensar en l'existència d’una realitat externa

El fil conductor és el següent: mostra que és possible i probable que existeixin fent referència a les matemàtiques i a la
facultat d’imaginar. Després fa una anàlisi de la sensació, en la que introdueix a Déu, i acaba superant el dubte.
Addicionalment, sembla explicar també la possibilitat de l’error.

b) De les matemàtiques als cossos sensibles

Les matemàtiques són clares i distintes, però, les propietats matemàtiques ho eren de cossos (de fet, només en podíem
dubtar amb el Geni Maligne, que ja ha caigut).

Per tant, sembla que si les matemàtiques són veritables de forma segura, és possible que existeixin els cossos materials.
Però això no és suficient, perquè només justifica la possibilitat.

No puc dubtar del fet que si hi ha objectes aquests tenen propietats matemàtiques. És bastant possible que existeixin
elements externs ja que els tinc a la meva ment de forma clara i distinta. No tinc l’existència de l’objecte, tinc
l’evidència de la propietats d’aquests objectes per tant és un indici que existeixen.

c) De la imaginació als cossos sensibles

El fet que tinguem una facultat d’imaginar també ens duu a pensar que existeixen els cossos externs..

Per fer-ho, distingeix entre:

● Enteniment: modus de pensament en el que la ment està girada sobre si mateixa i les seves idees.
● Imaginació: modus de pensament en el que la ment està girada cap allò corpori.

El que em defineix és el pensament, no la imaginació. Aquesta imaginació ha sortit de l’observació de cossos externs.
La imaginació sí que necessita una justificació.

És a dir, que, de fet, la imaginació no és la facultat essencial de l’ànima (ja ho sabíem: és res cogitans), de manera que
ha d’estar “generada” per alguna cosa diferent.
Si tinc la imaginació en mi: és perquè existeixen
Si la imaginació està limitada a les tres dimensions, està formada a partir de l’observació dels cossos externs i ens porta
a pensar que poden existir cossos externs. No és una demostració, cap la possibilitat de que existeixin.

d) Anàlisi dels sentits

Però això no és una demostració suficient i, per tant, prova un altre camí: l’anàlisi dels sentits.

Descartes fa un llarg repàs a les diferents concepcions que tenia abans del dubte i també dels diferents dubtes que ja ha
mostrat (distància, somni, Geni Maligne…). Conclou:

Per tant, Descartes passa a demostrar l’existència dels cossos. Per fer-ho, segueix el següent raonament:

1. La sensibilitat (els sentits) són la via per la que m’arriben idees de coses externes (o sensibles). Són les idees
adventícies.
2. Aquestes idees no provenen de mi mateix, perquè:

Aquestes idees si depenguesisn de mi, dependrien de mi 100%. Però no és veritat.

Jo no tinc control sobre l’aparició d’aquestes idees, per tant aquestes idees no poden proveir de mi. No tenen perquè
provenir del món extern, poden provenir de Déu.

3. Aplicant el principi de la realitat (que havíem vist en la 3a meditació), conclou que l’origen només pot ser
Déu o els cossos externs. Cada vegada que tinc la sensació d’estar veient una cosa, és Déu que ha vingut i
m’ha posat aquesta cosa al cap.
4. Però, si Déu creés les idees adventícies per fer-me creure que existeixen els cossos externs, quan no
existeixen, aleshores seria un Déu enganyador.
 5. Però Déu, ja ho hem demostrat, no és enganyador. Déu m’està fent creure que una cosa que ha creat ell, ve de
fora. Això és que Déu m’està enganyant però ell mai m’enganya.
6. Per tant, Déu no crea les idees.
7. En conclusió: existeixen cossos externs i són la font de les idees adventícies! Si tinc la sensació que les coses,
és perquè venen de fora i per tant existeix un món extern.

e) Déu com a garant del coneixement extern

De fet, Descartes torna a afirmar una cosa que ja havia dit en la 3a meditació: tot allò que se’m presenti com clar i
distint serà veritat, ja que Déu no m’enganya.

f) Recuperació dels sentits

Única i exclusivament percebo de forma clara i distinta les propietats primàries. Pel que fa a aquestes, per tant, no em
puc equivocar. Les secundàries, en canvi, són obscures i, per tant, em puc equivocar amb elles: són subjectives.

Descartes finalitza la sisena meditació desfent de cop tots els dubtes que havia introduït a la primera meditació i que,
recordem, seguien vigents, a excepció del geni maligne.
El primer dubte dels sentits, el que deia que els sentits ens enganyen a vegades, ja el puc retirar. En el cas dels enganys
als que em sotmeten, si coneixem com produeixen, aleshores podem desfer-los i determinar com és la realitat.
Exemple: imaginem l’efecte òptic d’un pal que, introduït en un got d’aigua, sembla trencar-se. Si determinem la llei
òptica que hi ha al darrera, la refracció, i entenem com funciona, podem desfer l’engany dels sentits i entendre que el
pal no està trencat.

g) La possibilitat de l’error
L’error humà sorgeix d’un mal ús de les facultats i voler treure conclusions de forma massa ràpida. Si estudiem les
coses amb temps estem possibilitats per no equivocar-nos.
Tècnicament som un bon instrument ben afinat però ens hem de donar temps i hem de fer les coses bé segons les
meditacions.

5. LES TRES SUBSTÀNCIES CARTESIANES I L’ANTROPOLOGIA

5.1. LES TRES SUBSTÀNCIES
Descartes, al llarg de les meditacions, va definint els tipus de coses que podem trobar a la realitat. A aquests tipus els
anomena substàncies o coses (emprant un terme molt genèric).

Anem traient una idea de la realitat cartesiana: formada per un cert tipus de coses → món extern: res extensa. Ús del
terme de cosa: res = cosa. Res extensa = cossos sensibles. Propietat bàsica de tenir extensió. Res infinita. Res cogitans:
coses que pensen.

Res = substància.

Podem definir substància o cosa com una realitat que existeix sense dependre de cap altra o que es pot pensar
separadament de qualsevol altra. És a dir, les substàncies han de ser clares i distintes, és a dir, s’han de poder diferenciar
entre sí.

Cada substància, cada tipus de realitat, ve caracteritzada per un tret essencial o atribut que ha de ser exclusiu (distint)
d’aquesta i, per tant, no compartida amb les altres substàncies.

Venen caracteritzades per un element molt concret = atribut. Característica exclusiva de cada substància.

Res cogitans = substància pensant: allò que la defineix és el pensament, si es defineix com a pensant vol dir que el
pensament només ho pot tenir una cosa d’aquesta categoria. Els altres no poden ser pensant.

Les tres substàncies són:

● La res infinita: és Déu. El seu atribut és la infinitat (però entesa, sobretot, com infinitament perfecta).
Posseeix totes les característiques del Déu cristià.
● La res cogitans: és la substància pensant. El seu atribut és, precisament, tenir pensament. No és material i, per
tant, no té parts. Es regeix per la llibertat, segons els principis cristians. En tant que no té extensió tampoc té
parts (no ho podem comparar amb plató).
● La res extensa: són les coses materials, sensibles. Estan caracteritzades per tenir extensió. En tant que té
extensió, es pot parlar de parts físiques. Si que ho podem separar i dividir.

El modus de pensament de Déu no és que pensi com nosaltres, té un altre tipus d’intel·ligència infinita molt millor que
el nostre.

Implica que si es poden concebre de forma separada,, si les puc concebre com a evidents de forma separada és que
poden existir.

Ontològicament: que és cada cosa (estem fent ontologia)

Epistemològicament: Tenim idees de cada cosa

- idees innates: donades de déu

- idees fictícies que les creo jo
- les altres: que em venen donades
5.2. LA REALITAT SENSIBLE: EL MECANICISME
Aturem-nos un moment en el cas de la res extensa. Com que l’atribut de cada substància és exclusiu d’aquesta, a les
coses materials els està totalment vedat el pensament.

Descartes entén la llibertat a la voluntat i capacitat de decisió. És una facultat de la res cogitans, per tant és una que no
poden tenir les altres. La res extensa no té voluntat i no es pot moure com vol, això és una innovació històrica ja que és
un dels primers en dir que allò immaterial no té voluntat. Negant-li la voluntat a una cosa immaterial, l’està convertint
en una cosa completament passiva.

Això, tot i que pot semblar naïf, té conseqüències importants. Bàsicament, se li nega a allò material la possibilitat de
tenir voluntat, és a dir, de decidir. És a dir, allò material és purament passiu, sense rastre d’activitat.

La matèria està subjecte sempre a que algú la mogui. Quina concepció pot defensar aleshores Descartes sobre el món?
El que coneixem com a teoria mecanicista.

El mecanicisme és la teoria que defensa que el món sensible funciona com una màquina, com un conjunt
d’engranatges, subjectes a un funcionament purament mecànic. El món es converteix en una màquina que ha de ser
moguda però el món no té voluntat. El cosmos, al ser una màquina ha de funcionar d’una certa manera i el científic pot
descobrir aquestes lleis de funcionament (lleis de la naturalesa).

És a dir, hi ha un conjunt de lleis bàsiques que defineixen com interactuen els cossos entre ells que són sempre vàlides,
perquè, al final, no hi pot haver activitat que trenqui amb la regularitat.

El cosmos s’entén, per tant, com una gran màquina de la qual se’n pot descobrir el funcionament. Fixem-nos, doncs,
que aquesta concepció permet i fonamenta que es desenvolupi una ciència, que, recordem, és l’objectiu de Descartes.

5.3. ANTROPOLOGIA
Què passa amb l’ésser humà? Com sempre, es troba en un terreny intermedi, perquè, com hem vist, està format per
ànima i cos. És a dir, és en part res cogitans i, en part, res extensa.

Per a Descartes, la resta d’éssers vius no tenen ànima i, per tant, són merament coses materials. Aquesta és la categoria
que tenen, per exemple, els animals. Segueix la tradició cristiana que afirma que aquests no pensen.
En ser coses materials, els animals poden ser concebuts com autòmats, és a dir, com a robots formats per engranatges.

El cas de l’ésser humà, però, implica problemàtiques.

L’ésser humà no pot ser passiu perquè pensa.

A la sisena meditació, Descartes introdueix un cert argument per mostrar la separació entre ambdós elements: com els
puc pensar de forma distinta, tenint en compte que Déu no m’enganya, aquestes coses han de poder existir
separadament. Això implica que l’ànima pot existir sense el cos i, per tant, són dos elements completament diferents.

Per Descartes, l’ésser humà és la conjunció entre res cogitans i res extensa. Ànima i cos estan juntes però no barrejades.
Dues entitats radicalment diferents que estan en connexió.
Ànima i cos, per tant, són substàncies totalment diferents. Una, el cos, com hem vist, és com una màquina purament
passiva. Per tant, li pertoca a l’ànima el paper actiu.

Aquí ve el problema principal: com pot ser que dues substàncies que Descartes ha procurat separar tan netament puguin
ara interactuar entre elles? Fixem-nos que la solució no pot passar per un contacte físic entre ànima i cos, perquè, en ser
l’ànima totalment immaterial, no pot tocar res.

Com potser que l’ànima que és inextensa mogui una cosa que té extensió.

Ex.: com pot ser que pugui moure la mà quan penso que vull moure la mà? La ment no hi és físicament i, per tant, no
pot fer una força sobre la mà!!

La resposta de Descartes, que no apareix directament explicitada en les Meditacions, serà dir que existeix una part del
cervell (que és real) anomenada glàndula pineal que serveix com a pont entre l’ànima i el cos.

Aquesta glàndula recolliria els moviments interns del cos, que són com entén Descartes les sensacions, i les transferiria
a l’ànima.

Al revés, l’ànima sembla que podria moure aquesta glàndula pineal per generar respostes del cos.

Totes less sensacions acaben anant a la glàndula pineal i quan l'ànima es vol comunicar amb el cos ella ho emet cap els
músculs.

Si es immaterial com es comunica amb el cos?

Però això presenta exactament els mateixos problemes que té dir que, senzillament, interaccionen entre elles sense més.
Al cap i a la fi, la glàndula també és material i l’ànima segueix sent immaterial. La resposta no és satisfactòria. Hi
haurà altres intents de resoldre el problema per part de cartesians, però tampoc són satisfactoris.

De fet, és una qüestió que avui encara és irresoluble per als dualistes.
PARAULES A DEFINIR

Setembre 2020, Sèrie 4

a) omnipotència: la capacitat per a fer que passi allò que es vulgui, sense cap límit (exceptuant, clar, allò
que seria contradictori). (Alternativament: que no hi ha cap límit a allò que s’és capaç de fer).
b) no és extensa: no està situada en l’espai, no ocupa espai.

Setembre 2019, Sèrie 4

a) enteniment: la capacitat de raonar

 b) repugni: que estigui en contradicció

Setembre 2019, Sèrie 5

a) naturalesa corporal: la forma d’existir d’aquelles coses que ocupen espai i que es poden percebre amb els
sentits.
b) necessàriament vertader: que no és possible que sigui fals.

Setembre 2018, Sèrie 3

a) extenses: que ocupen espai

b) dividir fàcilment en parts el pensament: es pot concebre sense dificultat, i sense caure en contradicció,
que diferents parts d’aquella cosa, que ara estan juntes, estiguessin (espacialment) separades.

Juny 2017, Sèrie 5

 a) hiperbòlic: quelcom que és molt exagerat, que es porta fins l’extrem
b) contradicció: quan es fan dues afirmacions que no poden ser totes dues veritat alhora.

Juny 2016, Sèrie 5

a) extensa: que ocupa espai

b) distinta: que es concep de manera separada, sense confondre-la amb altres coses.
JOHN LOCKE I LA FILOSOFIA POLÍTICA
1. ANTECEDENTS: INICIS DE LA FILOSOFIA POLÍTICA
1.1 Introducció
1.2 Inicis de la filosofia política
a) Filosofia política clàssica
b) Grècia clàssica
c) Plató (427-347 a.C.)
d) Aristòtil (384-322 a.C.)
- L’animal polític
- Els sistemes polítics
1.3 Sorgiment de la filosofia política moderna: Maquiavel (1469-1527)
a) El canvi de mentalitat
b) Niccolò Machiavelli (1469-1527)
c) Antropologia de Maquiavel
d) El concepte de política
e) Maquiavel: republicà o monàrquic
f) La verità effetuale: realisme polític
g) Els factors polítics: virtù i fortuna
h) El bon príncep (efectivitat política)

2. JOHN LOCKE I EL CONTRACTUALISME POLÍTIC

2.1 Context de les illes Britàniques (s.XVI)
2.2 Antecedents a Locke
a) Thomas Hobbes
b) Robert Filmer

3. JOHN LOCKE
3.1 El poder polític i la seva formació
3.2 Característiques poder polític
3.3 L’estat de naturalesa
3.4 La llei natural
a) Dret natural al càstig
b) Dret natural a la reparació
3.5 La propietat
a) Tipus de propietats
b) Propietat privada i treball
c) La limitació de la propietat privada
d) Intercanvi, diners i riquesa
3.6 L’estat de guerra
3.7 El pacte social
a) Consentiment tàcit i exprés
b) 2a objecció
3.8 El poder polític: la divisió de poders
3.9 El poder polític: dissolució, rebel·lió i revolta
a) Causes internes: alteració del poder legislatiu
b) Causes internes: trencament del pacte
c) La revolta justa
d) Concepte de rebel·lió

4. JEAN-JACQUES ROUSSEAU (1712 - 1788)

1. ANTECEDENTS: INICIS DE LA FILOSOFIA POLÍTICA
1.1 INTRODUCCIÓ

Pensament polític necessari per entendre en què consisteix la política.

Treballa conceptes que pertanyen a la política però no parlem de ciència política.

Treballa coses com: com es generen els partits polítics i perquè són com són, on resideix el poder…

Conceptes com democràcia molt mediats per la càrrega històrica que se li dona.
Història i política són dos elements que no es poden separar.

Conèixer els processos polítics anteriors en serveixen per avaluar els que tenim avui en dia.

1.2 INICIS DE LA FILO POLÍTICA

a) Filosofia política clàssica

Primer període: Grècia antiga (s. IV a.C.) a Maquiavel (ss. XV-XVI d.C.).
Els referents polítics que s’utilitzen en aquest període són els mateixos.

Concepte de política vinculat a l’ètica: objectiu fonamental és el de trobar quina és l’organització sociopolítica que
permet el millor desenvolupament de l’individu.
Com ha de ser l'organització estatal que permeti un desenvolupament òptims dels individus que el formen.
En quin tipus de model polític l’individu pot ser moralment millor, un estat ben fet ve de la mà amb una moralitat dels
individus òptima.

La política és vista com una ètica col·lectiva.

b) Grècia clàssica
Model polític democràtic que avui dia atribuïm als grecs és el que es pot trobar en l’Atenes de Pericles (495-429 a.C.)
i que, de fet, té molt poca durada.

Aquest model democràtic es pot resumir en un concepte: la isonomia, és a dir, la igualtat de tots els ciutadans davant
la llei (isos + nomos = igual + llei, vol dir igualtat davant la llei).
Tot ciutadà tenia igualtat de drets davant la llei, la llei s'aplica igual davant de tots els ciutadans.

Apareix també: la isegoria, la igualtat de possibilitats de tot ciutadà de pronunciar un discurs de la seva opinió i
les seves creences polítiques. Té el dret de parlar davant de l’òrgan legislatiu i davant del consell. I la isocracia, el
mateix dret a ocupar un càrrec, qualsevol persona té igualtat de probabilitats de presentar-se a un càrrec. I els càrrecs
poden ser ocupats per persones que no són especialistes, qualsevol persona és capaç d’arribar a governar.

La realització de la pràctica de la isonomia es concretava en:

● El sorteig com a mètode per a l’elecció de les magistratures
● El fet que els magistrats estiguin sotmesos al control efectiu del demos, el poble, mitjançant el procés de
renovació (10 vegades l’any, aproximadament).
● L'assemblea (és a dir, la reunió dels ciutadans) com a fonament per a dirimir les qüestions polítiques. Aquí es
pren importància a la isegoria.

Isonomia, sentit molt més primari i bàsic: el fet que la qüestió política, els repartiments dels drets i deures socials, és
quelcom que pertany per igual a tot membre del sistema polític.Tots tenim una responsabilitat política.
Allò polític com allò comú, tota persona que gaudeix d’uns dret polítics té uns deures, impliquen que tota persona que
pertany a la ciutat pot tenir deures polítics.
Allò polític ens pertany a tots.
Avui en dia podem eludir els deures polítics sense problemes, podem allunyar-nos dels nostres “deures” ja que no veiem
el nostres drets com a deures polítics.
La concepció que tenim nosaltres és diferent ja que ens allunyem i ens diferenciem dels que fan els polítics i nosaltres.
Ara tenim una idea que fa que l’interès per la política de les noves generacions no sigui el mateix, ja no ens reconeixem
com a entes polítics.

Els primers autors que comencen a fer filosofia política: Plató i Aristòtil

c) Plató (427-347 a.C.)

Davant del caos polític d’aquell moment decideix començar de 0 i muntar un sistema polític ideal, tant ideal que no el
podem aplicar.
Era un autor molt idealista.

d) Aristòtil (384-322 a.C.)

L’animal polític
Qui desenvolupa i encarna els principis polítics clàssics de Grècia és, segurament, Aristòtil.

Porta la política comuna a la metafísica i defineix l’ésser humà com una animal polític (zoon politikon): l’ésser humà
està fet per viure en una comunitat i per viure en una comunitat necessita una política, l’ésser humà per essència
té política i la necessita.

L’ésser humà sense la comunitat i la política no pot ser ésser humà.

El pitjor càstig que es podia donar era l’exili, perquè en la concepció clàssica que l’ésser humà necessita la comunitat,
l’exili era terrible.

Utilitza a la política com a mecanisme per aconseguir la realització màxima de l’ésser humà.
Busca la millor forma que l’ésser humà visqui en comunitat i que pugui ser plenament ell.

Idea de ser feliç en comunitat (=koinonia)

Koinonia → la comunitat essencial en la que l’ésser humà necessita estar, la defineix com: comunitat definida com
aquells que tenen els mateixos drets i deures.

En aquesta societat l’ésser humà pot ser feliç, ja que viure en societat implica la virtud.
La virtud: la manera de ser que fa que quelcom sigui bo i que realitza adequadament la seva funció pròpia.

La virtud política: del que sap actuar millor en societat, el que sap quina és la millor manera d’actuar.
Virtut política, es concreta com:

Es, por tanto, la virtud un modo de ser selectivo, siendo un término medio relativo a nosotros, determinado
por la razón y por aquello por lo que decidiría el hombre prudente. [Arist., Ética a Nicómaco, II, 6]

Aquella persona que sap actuar de la millor manera possible en cada situació, saber-se ajustar en cada situació en
un terme mitjà, en la millor manera.
La millor actuació és aquella que és prudent en cada situació.

Aquesta virtud és la millor manera de viure en societat.

La política es podria resumir en actuar de forma prudent.
Si sóc amic de tots em preocupo per com la meva acció afecta als demés i per tant sóc virtuós.
Si tots el individus fossins bons i virtuosos no ens caldria política.
Sent bones persones ja seriem bons polítics i no ens caldrien lleis per regular-nos.

El sistemes polítics
El millor sistema polític que realitzarà la felicitat comuna, ja que no tothom actua bé es forma un sistema polític que ho
reguli.
Analitza un a un tots els sistemes polítics per determinar quin és el que ens produeix felicitat.

Sistemes rectes i purs: aquells sistemes millors i que funcionen adequadament i proposen un degenerat, formes en les
que pot derivar cada sistema polític si hi ha corrupció.

Governa un Governen uns pocs Governen molts

Busquen el bé comú Monarquia Aristocràcia República

Busquen el bé particular Tirania Oligarquia Demagògia (o democràcia)

La finalitat d’aquests sistemes és el bé comú, els millors sistemes polítics són aquells que miren per la comunitat sent
virtuosos.
La degeneració passarà quan el bé que es busca és el individual. Si els que governen manen per buscar el seu bé es
convertiran en la degeneració. Si cauen en corrupció.
Terme aristocracia: millors / força, governen els millors i els més forts

● República: és el govern de molts en vistes al bé de la totalitat, incloent a les minories. governa la minoria però
tenint en compte la majoria.
● Demagògia: govern de majoria que només mira per als interessos d’aquest grup i no dels altres. Aristòtil en
diu el govern dels pobres (que eren majoria).
● Aristocràcia: Aristòtil diu que la millor forma és l’aristocràcia, que la que més fàcilment pot evitar la
corrupció és la república. Si trobem la persona adequada la millor és la monarquia però aquesta és la que més
fàcilment podem caure en la corrupció.

Aquests són els sistemes polítics que tenim avui en dia (deixant de banda l’anarquisme). Són la manera amb la que
entenem la política i apliquem la política.

1.3 SORGIMENT DE LA FILO POLÍTICA MODERNA: MAQUIAVEL (1469 - 1527)

a) El canvi de mentalitat
Anteriorment: Va molt relacionat amb l’ètica i que busca és el bon individu.
El qui et diu com has d’actuar en societat i com has de ser per ser bona persona era una persona (el que governava era el
papa ja que era el que més vinculat estava amb Deu i per tant millor persona era).
Aquesta concepció tradicional varia. Alguna causa és el canvi model social, millores en l’agricultura que fa que
augmenti la demografia.
El descobriment d’Amèrica també és una causa, el valor de l’església disminueix ja que la biblia deia que només hi
havia tres continents.

Quan veuen que el poder polític i moral es pot equivocar comencen a qüestionar-se.
Apareix el renaixement i comencen a sortir persones amb teories noves.

El concepte de política es basarà: desvinculament de la política i la moral. Fer política no vol dir ser bona persona
com abans.
El pensament religiós decau i per tant se li desvincula la política.
Separació entre el poder celestial i el terrenal (el nostre dia a dia).

Característiques noves teories de Maquiavel i altres:

1) La teoria política ha de partir dels fets reals, de les coses tal com són. A l’hora de fer política hem d’anar a com
són les coses i no com haurien de ser, enlloc d’una prescriptiva des d’una perspectiva descriptiva. Hem de
partir de com és l’ésser humà per fer un sistema polític
 2) En la política el mal juga un gran paper i va molt vinculada a la política. El mal és un aspecte necessari per la
política.
Cal acceptar els aspectes negatius

b) Niccolò Machiavelli (1469 - 1527)

1469: Neix a Florència. Puja al poder de la ciutat de Lorenzo ‘Il magnifico’, de la família Medici, estaran molt temps al
poder.
Fill d’una família de classe mitjana.
Imperi bizantí: es va mantenir el grec, la llengua i el pensament
El renaixement: quan torna el grec
A orient hi havia el cristianisme ortodox i els catòlics i intenten tornar a unir els dos a Florència. Hi ha gent reunida
d’Orient i d’Occident i l’imperi cau. Els d’occident s’han de quedar a Itàlia i per això neix .Comencen a reintroduir
moltes obres del món grec i aquesta cultura que havíem perdut. Qui dóna lloc a que es faci aquest congrés i posa molts
diners per que s’ensenyés el grec i es tradueixin els texts és Lorenzo.
Aquí neix Maquiavel.

1478: Pazzi intenten assassinar a Lorenzo

1498: execució de Savonarola per part de la ciutat de Florència, promoguda pel Papa Alexandre VI, Rodrigo Borgia.
Maquiavel critica el model polític del frare.
Maquiavel (29 anys) és nomenat secretari de la Segona Cancelleria de la República de Florència, amb atribucions de
llegat (una espècie d’ambaixador), és l’enviat de florència per parlar amb altres estats. Té un paper en la política.
1512: tornen el Medici a Florència. Aparten a Maquiavel de la política però ells escriu “El príncep” per tornar a la
política.
1513: Maquiavel és torturat per els Medici
1520: Maquiavel torna a la política i li donen un càrrec polític.
1527: Poc després l’emperador espanyol (Carles I) entra a Florència i cauen els Medici
Ara Maquiavel torna a caure ja que se’l considera Medici.

c) Antropologia de Maquiavel
La teoria de Maquiavel diu que el primer que cal és conèixer com és l’ésser humà, com considera Maquiavel sobre com
és l’ésser humà

Investigació històrica: l’ésser humà és d’una determinada manera i no ha variat, la història es converteix en un element
essencial, conjunt d’exemples reals sobre el comportament humà. No es pot desvincular la política de la història o, dit
d’altra manera, el bon polític serà aquell que utilitza els fets històrics com a exemple per aprendre.
Maquiavel comenta la història Romana. Considera que analitzant la història de Roma escrita per un romà podem
entendre el seu comportament.
Podem imitar el que van fer al passat perquè està ben fet i té validesa avui en dia.

Quina és aquesta naturalesa humana?

Maquiavel diu que l’ésser humà ni és bo ni és dolent per naturalesa. Diu què és capaç de fer el bé i el mal.
L’essència humana és sobreviure, l’ésser humà està disposat a fer el que sigui per sobreviure i això el portarà a fer el
mal (fa aquest mal per necessitat).

La visió maquiavèl·lica de la naturalesa és, doncs, realitat.

L’ésser humà, però, tendirà a ser ambiciós i a fer ús del pitjor i, per tant, malvat. Sobre aquesta base caldrà establir la
política.

L'ésser humà és egoista, ambiciós i que per tant quan les coses van bé pot ser pacífic però quan hi ha una mala situació
és capaç de fer el mal per sobreviure.
Maquiavel diu que no té lògica canviar les persones (que no tenen perquè ser bones ja que faran el que sigui per
sobreviure )per fer política amb persones bones, diu que hem de fer polítiques amb el que tenim.

d) El concepte de política
Reflexió de Maquiavel dins d’un sistema sociopolític europeu complex.
Itàlia estava molt separada i fragmentada en territoris diferents, envaïts per grans potències Europees.

El que vol aconseguir Maquiavel: fer política per aquell moment concret i diu que si itàlia segueix així caurà perquè
seran envaïts.
Diu que si volem sobreviure hem de unificar Itàlia per lluitar contra aquestes potències (França o Espanya).

Diu que el més important en la política no és fer-ho de la millor manera, ens cal gent que sàpiga mantenir-se en el
poder, el bon polític és aquell amb la capacitat de continuar governant passi el que passi: art de mantenir-se en el
poder.
Art de fer que les passions humanes, que moltes vegades acaben en el pitjor, estiguin sota control mentre tothom,
de fet, aconsegueix el que vol. Han de saber controlar les persones que estan a sota i per tant han de conèixer la
naturalesa humana per saber-la controlar.

Aquí es separa la moral de la política, tot i que ser un bon polític significa mantenir-se al poder no significa ser bona
persona.

e) Maquiavel: republicà o monàrquic

Creu que el govern necessari és republicà. Sempla contradient amb el seu llibre El príncep on defineix com ha de ser el
governant únic.
Escriu en El príncipe el que sap que agradarà als no republicans i a la família Medici.

Per ell un príncep és el principal, una persona que acomula el poder. Itàlia estava molt fragmentada i Maquiavel els
volia juntar per fer un estat fort.

Maquiavel és conscient que una cosa és aconseguir que un estat s’unifiqui i l’altre és com es governa aquest estat.
Potser el que està plantejant és que quan està en fragments la unificació l’ha de dur a terme una persona. Però el govern
que governa aquest únic estat ha d’estar compost per altres persones i ha de ser republicà.
Per juntar-ho: un únic líder
Per governar l’estat juntat: república

Per tant, una de les respostes possibles és que probablement diu que ha de governar un en el procés d’unificació però
més endavant ha d’haver una república.

La figura del dictador: persona que rep el poder temporalment sabent que després el tornarà per aportar estabilitat (ex.
en una guerra una persona pren tot el poder com a dictador per aportar estabilitat i prendre decisions ràpides).

f) La verità effettuale: realisme polític

Maquiavel representa un canvi de mentalitat en la manera de tractar la filosofia política

La política no pot ser prescriptiva ja que no és útil i és una pèrdua de temps pensant com haurien de ser les coses. En la
lògica grega es centraven en això i Maquiavel ho canvia.

Maquiavel descriu la situació que tenim i amb això de quina manera ho podem aprofitar millor i basar la política en la
veritat de les coses (la verità effettuale: la veritat dels fets).
Històricament la gent ha dit com hauria de ser el govern però de manera no realista. Maquiavel diu que hem
d’agafar el que tenim i amb això intentar desenvolupar el millor govern.

Maquiavel parla de matèria i forma polítiques. Agafa termes de metafísica i els aplica a la política.
1. La forma política és el tipus de govern, de sistema polític, que es dissenya i es projecta i que pot ser ideal,
perquè només és teoria.

2. Però tota forma s’ha d’aplica a una matèria política, a un lloc concret, amb unes persones particulars, una
situació determinada i, al cap i a la fi, unes circumstàncies variables en cada cas.

Són els condicionants concrets de la situació determinada en la que jo vull instaurar un sistema polític
S’ha de materialitzar, s’ha d’aplica a una societat determinada i a un conjunt de persones.

L’aplicació de la forma no és perfecte ni exacta a com l’hem dissenyat ja que sempre dependrà del que tenim com a
matèria.
Hem de conèixer la matèria en la que has d’aplicar aquestes coses i saber adaptar la forma a la matèria que tenim.
El millor polític és el que troba la millor manera d’adaptar la forma, el que té més habilitat per ferla funcionar en cada
matèria diferent, no per reproduir exactament la forma. El millor polític és el que se sap mantenir al poder i per tant se
sap adaptar millor en cada matèria i no el que l’aplica més exactament, la canvia per adaptar-la i que encaixi millor en
cada matèria.

g) Els factors polítics: virtù i fortuna

El governant que vulgui exercir com a tal haurà necessàriament d’actuar per conservar el poder. I, en aquesta tasca, hi
ha dos components o factors a tenir en compte: la fortuna i la virtù.
Aquests termes els empra Maquiavel al llarg de la seva obra i són, en el millor dels casos, difosos i polisèmics (hi ha
diferents significats dins de la teoria de Maquiavel). Cal entendre’ls per veure quin paper juga cadascun en la
política.

Fortuna
Primer ús en la teoria de Maquiavel: refereix a l’atzar.
Tenir bona o mala fortuna, en part, remet a la idea de que les coses van a vegades d’una
manera i, en altres, d’altra totalment diferent.
Relacionat amb la sort (tenir sort = tenir fortuna), però ni en positiu ni en negatiu.

També és el destí.
El que passarà de forma determinada, quin destí m’espera que està fixat. Senzillament havia de passar i punt.
Allò que m’espera que és inevitable. Concepte passiu, allò sobre el que jo puc influir.
Les causes externes que determinen el meu futur i l’acció de Déu.
No és una causa totalment aliena a l’ésser humà i al polític.
Buscar-se la bona fortuna.
Hi ha una vessant del terme fortuna que és activa: el polític té la capacitat de buscar-se o fer-se. Fa per tenir bona sort.
Això ens duu al concepte d’aquell que es fabrica la seva pròpia sort mitjançant el treball, l’esforç…
El que pots fer tu per aprofitar el què passarà amb el teu benefici i influir tu amb el que passarà, perquè així un cop es
presenti no ens perjudiqui. Tenim cert control sobre ell, de forma positiva o negativa, per això és activa. És més
probable que et passi una cosa bona si intentes prendre les precaucions perquè passi.

Segons Maquiavel, el que fa contrapès amb la fortuna és la virtù del governant: es contraposen i, per tant, van molt
relacionades.
Part de la fortuna queda a la part de l'actuació del polític, si la nostra acció pot afectar al que passarà apareix el concepte
de bon polític.

La ocasi´o un canvi en les circumstàncies materials que es pot utilitzar en el propi benefici.
Apareix directament l’acció de les persones, si no actuem amb aquesta oportunitat l’acció passa a ser inútil, per tant
hem d’aprofitar les ocasions.

L'ocasió és un Déu: Kayrós: el temps adequat.

Es converteix en la deesa Occasio.
Es presenta de dues maneres:
● Sobre una roda de carro: creien que l'ocasió és cíclica, la teva sort va pujant i baixant, ningú pot mantenir la
sort de forma eterna. La matèria canvia i les ocasions es van succeint.
● Amb un floc (mechón): l'ocasió es una cosa que et ve de cara, o la pilles de davant o se’t envà i per radera no la
pots agafar, ja que és molt difícil enganxar-la. El polític ha de saber aprofitar aquestes ocasions just en el
moment en que es presenten.
La fortuna només s’aprofita per aquells que són actius, les persones passives no se’ls presentarà la fortuna.
Audentes fortuna iuvat: la fortuna ajuda als atrevits

Virtù
L’astúcia de saber actuar sempre de la manera adequada per a les circumstàncies per tal d’aconseguir allò que vol a
nivell polític
El saber actuar sempre de la manera que ho requereix la situació per assolir els propis fins.
Vull arribar a un cert fi polític i per tant haig de saber aprofitar les circumstàncies per mantenir-me al poder i ser un bon
polític.
El més virtuós és el que més sap actuar.
Amb comparació amb el concepte aristotèlic:
● Rebutja totalment el concepte del virtuós com aquell que és excel·lent, que actua de la millor manera, en un
sentit moral.
Rebutja el concepte moral, queden barrejades la moral i la política
● Però segueix sent un concepte propi de la saviesa pràctica i que és pura actuació.

El concepte de virtù implica la possibilitat de ser bo i dolent.

A vegades podem fer com a polítics actuacions nobles (tot allò que considerem adequat), però el polític també ha de ser
dolent.
El hombre representa els actes bons, la bèstia: allò que es comporta com un animal, que vol dir fer accions que no
considerem pròpies del bon ésser humà.

Aquesta part més animal consisteix en tot allò que podem considerar tot allò no bèstia.
Reuneix les característiques: intel·ligència i força.

No ser noble no és només utilitzar la força (lleó), també l’astúcia (guineu), el que sap enganyar i fer les trampes per
aconseguir allò que vol.

En Maquiavel l’ús de la força és necessària per a governar

Força = saber utilitzar les armes.
Critica a polítics que han governat sense la possibilitat d’utilitzar les armes.
Critica a Savonarola (li diu “profeta desarmado”): pren el poder però predica tot el dia. Fins que arriba Alexandre VI
(circusmtàncies materials) i va dir que que el matessin. Com que Savonarola no havia pres precaucions (tenir un exèrcit
a disposició) i va voler governar sense estar disposat a utilitzar la força, va ser un mal polític.

h) El bon príncep (efectivitat política)

Quines són les característiques que ha tenir un bon príncep?
Que sembli tenir qualitats bones (o les tingui), però sigui capaç de fer allò necessari i, per contrari a l’anterior: ha de ser
capaç de fer el mal.

Un polític casi millor que sigui dolent, ja que si és bo les coses aniran malament.
Ha de ser dolent però aparentar bo.

Si sembles ser bona persona, la majoria de gent es creurà el teu missatge perquè no és intel·ligent. Algunes persones
veuran que és mentira, ja que són més intel·ligents però serà una minoria contraposada amb una majoria.
Els tontos són la majoria per tant si ets capaç d’aparentar ja aconseguiràs ser bon polític.

Llegir texts diapos.: 55, 56, 57 (“El bon príncep”).

Efectivitat política
Clement vs. cruel: sempre és millor se clement si es pot però la crueltat és l'únic que et permet mantenir l'ordre quan hi
ha un descontrol.

Estimat vs. temut: el milor és un barreja i la pràctica és millor ser temut. Ser estimat és cosa de dues persones, jo no
puc controlar que m’estimin per tant m’estic basant-me en una cosa que no depen de mi. Ser temut no depèn de les dues
parts, sinó que només depèn del polític

La paraula donada: el príncep no té perquè guardar la paraula, si la pots mantenir bé, però si les circumstàncies ho
requereixen és millor trencar-la si guardar-la posa en perill la teva posició com a polític.

Idea que governar a partir de l’estima que té el poble pot ser un error ja que és molt fàcil de trencar-se ja que ve de dues
parts, en canvi, el temor mai t’abandona. És millor ser temut.

Exemple realisme maquiavelo.

La virtud política inclou ser bo i ser dolents segons ho requereixin les circumstàncies.
Entendre que has de fer per mantenir-te al poder

2. JOHN LOCKE I EL CONTRACTUALISME POLÍTIC

2.1 CONTEXT DE LES ILLES BRITÀNIQUES
Context britànic en el segle XVII: El poder està a Anglaterra, on neix tota la filosofia política.
Amb la figura de John Locke, naixerà el liberalisme modern tal i com el coneixem avui en dia.

S.XVI Anglaterra: Enric VIII

1517 es trenca l’església en dos: catolicisme i luteranisme (primera forma de protestantisme).
En aquell moment Enric està casat amb Catalina d’Aragó, no li dona cap descendent mascle a Enric VIII (només Maria
Tudor). Enric VIII, es vol casar amb una noble Ana Bolena però el papa no el va deixar divorciar-se.
Enric es fa cap de la seva pròpia església Anglicana i es dona el seu propi divorci.
Anglaterra té una església diferent de la resta de països d’Europa.
A Europa el papa tenia molta importància i poder, els reis modificaven la seva conducta per la excomunió papal (els
podia fer fora de l’església). El papa tenia una autoritat sobre la resta i sobre els reis.

Ara Anglaterra era autònoma d’aquesta autoritat papal i comença a fer la seva pròpia política.

Tres etapes d’Anglaterra

Etapa Isabèlica: època de gran esplendor d’anglaterra (shakespeare, pensadors..)
Època victoriana: s. IX
Època Isabèlica II: s.XX i XXI

Acaba regnant la filla d'Anna Bolena i Enric VIII: Isabel I.

Mor sense descendència i arriba al poder el seu cosí escocés.
Quan arriba al poder Jaume IV d’Escòcia és el primer moment en que s’unifica escòcia i anglaterra i comença la família
dels Stuart.
Família Stuart: tendencia absolutista.

El fill de Jaume IV (D'escòcia): Carles I

Hereta la tendencia absolutista i filocatòlic i és odiat per el poble.

El parlament s’enfronten al rei, li posen moltes dificultats. Carles dissol el parlament.

Carles I viola alguns principis del parlament i no pot entrar, però entra i fa detenir a algunes persones.
Acaba desencadenant en una guerra civil: rei ei i tropes monàrquiques lluiten contra les tropes parlamentàries.

Carles I és derrotat, jutjat i condemnat a mort per part del Parlament, primer llei que perd el cap (1649) a l’era moderna.
Cau la monarquia i s'instaura una república: la Commonwealth d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda.
Oliver Cromwell → puritá: protestants extremadament radicals, necessitat de ser purs com si fossin sants. Es va
excedir ens molts moment i quan mor es dissol la república i torna la monarquia.

Torna la monarquia (Carles II): li van dir que no podia tornar a governar com ho feia el seu pare (Carles II).
Faran una monarquia però el seu poder queda reduït.
S’estableix un contracte entre le poble i el rei, cap dels dos el podrà trencar.
Se Instaura una monarquia democràtica.

S’alia amb frança per combatre els holandesos i va motivar a una revolució: Revolució gloriosa.

La gloriosa va comportar que Guillem d'Orange, fos coronat com a rei d’Anglaterra.
Va arribar la nova forma política liberal: Bill of Rights (1688), avui considerem una constitució britànica,

L’ideòleg de la Gloriosa i de les idees que es van implantar posteriorment va ser, John Locke. Destinat a deixar molt
clares les coses sobre que pot fer el rei i quan el poble està legitimat a desfer-se del rei: contractualisme (limitació en el
poder del governant mitjançant un acord amb el poble).

2.2 ANTECEDENTS A LOCKE

Filosofia política prèvia a Locke.

Es discutien coses com quina és la fonamentació del poder polític.

Una cosa és que ha de fer una persona per ser un bon polític i l’altre: sota quina autoritat s’empara aquest polític.

La majoria de respostes del moment són de caire de: que hi ha una naturalitat que defineix que ha de ser així, com Déu.

Locke i altres proposen que la legitimació del poder descansa sobre un pacte social: el poder és legítim perquè el poble
ha pactat amb un governant el seu poder. Un acord firmat voluntàriament per el rei i per el poble.

Mecanisme per pensar: existència de l’estat de naturalesa.

Volen explicar perquè el poder polític és com és: imaginen una època prèvia al poder polític (no vol dir que hagi existit),
suposen com seria un estat sense polític. Si pensem en aquest estat de naturalesa trobem la necessitat d’instaurar el seu
estat polític.
No vol dir que existís aquest moment, mentalment imagines aquest estat (imagines un estat hipotètic) per mostrar
perquè el estat polític que s’havia de generar és com és.

a) Thomas Hobbes (1588-1679)

És un anglès que va ser mestre del futur Carles II (d’Anglaterra).
És monàrquic de la cort dels Stuart (abosolutista), la seva teoria és per justificar la monarquia absolutista.
Quan cau la monarquia fuig a França i torna quan s’acaba la república de Cromwell.
Defensa el sistema monàrquic absolutista des d’un punt de vista: busca una nova fonamentació de la monarquia
absolutista des d’un punt de vista modern. Defensa un sistema antic des d’un punt de vista modern.

Leviatan o la matèria, forma i poder d’un estat eclesiàstic i civil (1651)

L’autoritat com un monstre compost per moltes parts.
pensa des d’una base que ja no és aristotèlica.

La natura humana
Hobbes distingeix entre dos moments:
- Estat de natura (hipotètic): com és l’ésser humà en si mateix fora de tota construcció política
- Estat polític: com és l’ésser humà amb i sense política és diferent. Contranatura, allò que ve afegit, no natural

Per Hobbes l’ésser humà és profundament egoista per naturalesa, és a dir que ho vol tot per ell (poder, possessions (fins
i tot persones)).
Els éssers humans tendeixen a fer el mal sempre que sigui necessari per aconseguir el que volen encara que hagin de
passar per sobre dels altres. Només ho és en virtut del seu egoisme fonamental.
Expressió: homo homini lupus → l’home és un llop per l’home: l’ésser humà és un perill per els altres.

L’ésser humà és profundament igual entre si (és igual a la resta), tots som iguals en quant a capacitats
intel·lectuals,físiques.., tots som igualment egoistes i tenim els mateixos drets (tots tenim els mateixos drets a posseir les
coses).
Necessàriament el fet que acabarem sent tots enemics els uns als altres, competirem per les coses.
Estat de guerra, ens condemna a la enemistat mútua perquè tothom ho vol tot per si mateixos i així és impossible que
estiguem en pau.
El que vol és remarcar el caràcter bèl·lic que tenim per naturalesa perquè naixerà un sentiment de por que justificarà
tot el sistema polític.

Aquest estat queda caracteritzat com un estat de guerra: bellum omnium contra omnes → tots estem en guerra entre
tots.

Només tenim un dret a posseir qualsevol cosa i tinc dret a la supervivència (tinc dret a exercir la violència per la
meva pròpia supervivència, aquest és el dret al que haurem de renunciar per fer política).

En aquest estat de naturalesa hi ha una por intrínseca (qualsevol persona pot passar per sobre meu per aconseguir el
que vol), la por ens motiva a voler entrar en un estat polític, en una societat.
No és esencial a nosaltres, no té perquè viure de forma natural, però ens apareix la necessitat d’entrar en aquesta etapa.
S’estableix un contracte on s’imposa un sistema polític que posi solució a aquest estat de guerra, buscar la pau i la
seguretat a partir d’un tercer (tot i que sigui artificial).

El contracte social
Tot pacte és artificial i renunciem al dret d’exercir la violència i li donem aquest dret a una persona.
Tenim una persona (sobirà) que en el cas que intenti exercir violència, té el dret de castigar-la i exercir-li violència. Ells
no ho poden fer perquè han renunciat a aquest dret.
Només ho podrà fer en el cas que els altres vulguin exercir la violència i incumplir la part del pacte.

El sobirà queda vinculat en el pacte, pot fer el que vulgui però només té una limitació: ha de garantir la seguretat
interna i externa dels seus ciutadans. Si no ho fa podem fer fora a aquest sobirà.
Aquí s’està sostentant una monarquia absoluta fonamentada de forma contractualista.

El sobirà ho fa en nom dels que li han cedit el dret. No pot ser acusat ja que li han cedit voluntàriament els seus drets,
excepte quan no garanteix la seguretat interna.

En la teoria de Hobbes l’únic motor de la política és la por.

b) Robert Filmer (1588-1653)

Agafa idees de Hobbes, defensa l’absolutisme.
Defensa una monarquia absolutua.
Patriarcha (1653)
El poder polític de una fonamentació divina (fonamentat en deu).

El principi déu li va donar a Adán el poder de governar, poder familiar. El poder polític actual és aquest poder familiar
traslladat en el temps. El governador governa als seus fills des d’una figura familiar (figura de pare).

2n tractat sobre el govern civil.

3. JOHN LOCKE (1632-1704)

3.1 EL PODER POLÍTIC I LA SEVA FONAMENTACIÓ
Locke critica a Robert Filmer sobre la fonamentació del govern de forma absolutista.
Si agafem una teoria eterna, a que arribare? a trobar un motiu just per pensar que tots els governs del mon son tan sols el
producte de la força i de la violència, i que

Si no ens agraden les conseqüències hem de rebutjar la fonamentació, si no ens agrada com hem acabat hem de rebutjar
la fonamentació. Cal tornar a fomentar el poder polític

Filmer poder polític i familiar: mateix (paternofilial)

Hem de parlar del poder polític independent del familiar.

3.2 CARACTERÍSTIQUES PODER POLÍTIC

Força amb les següents característiques
● Pot dictar lleis amb l’objectiu de:
- regular i preservar la propietat
- fer ús de la força de la comunitat (força estatal) per a assegurar el compliment de les lleis
- defensar l’estat i els seus ciutadans dels atacs externs
- preocupació per la propietat en un lloc central

● La intenció ha de ser aconseguir el bé públic, és a dir, el comú.

3.3 L’ESTAT DE NATURALESA

Com a contractualista, planteja un estat de naturalesa que donarà pas a un estat polític.
Ésser humà en aquest estat de naturalesa:
- lliure, independent dels altres
- igual a la resta
- té una sèrie de drets naturals
3.4 LA LLEI NATURAL
Si tot és igual i igualment lliure tothom ha de tenir els mateixos drets, és difícil arribar aquí.
En aquest estat de naturalesa Locke ens parla d’una llei natural que prové de Déu (no l’hem creat nosaltres, és així i
punt), aquesta regula les nostres interaccions.
El que jo puc fer en aquest estat de naturalesa queda limitat per la llibertat dels altres.
Tinc la obligació de respectar els drets dels altres, inclosa la seva llibertat. Hem de respectar la llibertat dels altres o
ingerir sobre la seva propietat privada (que són els seus drets naturals).

Apareix la raó en un lloc centrat

En l’estat de naturalesa: La raó és l’unica eina que tenim a la nostra disposició.
La raó ens permet entendre aquesta llei de la naturalesa.

Aquesta llei racional també actua en un mateix.

Té un caràcter natural, basada en el fet que tot és creació divina i, per tant, no li pertany a l’individu allò que prové de
Déu. Només tenim dret a fer ús de la vida que ens ha donat Déu i no a destruir-la.

FIlmer: Déu fonamenta el poder política

Locke: Déu ens dona un estat de naturalesa, podem fer el que vulguem menys ingerir en els altres i destruirnos a
nosaltres mateixos

Si violo aquesta llei natural: emergeixen dos drets naturals més

- Dret natural al càstig
Quan una persona transgredeix aquesta llei apareix la necessitat de ser castigat.
com tots som iguals, no hi ha una persona que pugui castigar als altres (una policia o un govern), algu qualsevol pot
castigar a aquella persona, tots tenim el mateix dret a castigar (dret que ens pertany a tots).

Si una persona viola la llei: ha renunciat temporalment a ser persona, ha de rebre un càstig per compensar.

Aquest càstig ha de ser proporcionat, esta limitat. Hem de castigar al agressor proporcionalment a la seva acció.
Aquesta proporcionalitat sorgeix de la racionalitat, tots els ésser humans són capaços de racionalitzar quin càstig
pertoca.
És una racionalitzat natural que li pertoca a tothom i per tant ens podriem posar d’acord.

El catig pot arribar a implicar la mort del transgressor, si és proporcional.

No sempre cal matar a la gent.

- Dret natural a la reparació

El dret que té l’agredit a que li compensi allò que ha fet.
Dret a ser compensat que té aquell que ha estat agredit, només al que ha estat agredit.
El dret a la reparació és particular.
Ex. haig de ser castigat per haver robat un estoig pero la persona la que li he robat té dret a que li torni l’estoig.

3.5 LA PROPIETAT
És un dret natural en l’estat de naturalesa.
Hem de distingir entre dos tipus de propietats: la comuna i la privada.
- Comuna: el que ens pertany a tots
- Privada: el que ens pertany a cada un de nosaltres (distincions: teu / meu)

a) Tipus de propietats
- Propietat comunitària
Allò que ofereix la naturalesa en si mateixa, sense la intervenció humana.
Seguim en l’estat de naturalesa: aquest món en el que vivim és una propietat comuna (déu ens ho ha donat a tot perquè
ho gaudim tots). les matèries primers son propietat comuna
ex. una abre
 - Propietat privada
Propietat comuna a la que s’ha intervingut, algú li ha fet alguna cosa.
Ex. si faig un arbre que surtin fruits; aquest fruits passaran a ser meus.

propietat privada = propietat comuna + treball

➔ el treball: activitat humana que fa que allò treballat passi a ser meu

b) Propietat privada i treball

Aquest treball, és també el que dona valor als recursos.
El que ens trobem a la natura no tenen valor perquè estan ja a la nostra disposició.
Si treballem una cosa li estem donant valor, el que es valora no es el recurs, es el treball que se li ha posat a aquest
recurs.

c) La limitació de la propietat privada

La propietat privada té limitacions.
Si m’ho quedo tot per mi, generaria un desequilibri en l’estat natural que trencaria la llibertat natural.
Només pot ser considerat meu allò que jo puc utilizar, és a dir, allò del que jo en puc fer ús.
Allò que podré utilitzar per la meva supervivència.

Només es pot incloure allò que no sobrepassa el que pot aprofitar aquella persona. Tot allò que no es faci malbé
(recursos bàsics).
Si algú em pren una cosa que tinc jo pero pot demostrar que no es un recurs bàsic, no estaria infringint la llei de la
propietat (no seria ilegal robar-me la propietat ja que és comuna).

d) Intercanvi, diners i riquesa

Mecanisme per transgredir legalment aquesta limitació: intercanvi
Considera que part d’aquest ús que jo puc fer també està al comerç.
Locke afirma que intercanviar excedents treballats (i que es podrien perdre) considera que si jo estic fent comerç, li
estic donant un ús i per tant em pertany.

Al principi, aquest intercanvi es feia amb altres productes de poca durada equivalents en valor (és a dir, en treball).
Així, ningú es quedava amb coses que es poguessin fer malbé i, per tant, complien amb la llei de la propietat privada.

El comerç no varia les condicions que jo havia establert, segueixos tenint coses que no em podré acabar i segueixo
tenint el problema.

En un primer moment hi ha un intercanvi de béns primaris que es fan malbé → cada cop busquem coses que no es
facin malbé tant ràpid perquè segueixen sent de la meva propietat. Estic guardant el valor del meu treball que puc
utilitzar abans de que es faci malbé i no deixarà de ser propietat privada meva fins que es faci malbé.

L’últim pas és la moneda perquè no es fa malbé mai i no es degrada i manté el seu valor.
Es comencen a intercanviar metalls.

Com no caduquen mai els puc guardar sempre.

Locke quan parla de diners diu que a l'edat moderna, la peça val el valor del pes del material. Cada pesa tenia el valor
que tocava, els diners moderns no tenen valor real, són virtuals.

Els diners no són necessaris i per tant el seu valor es convencional, ve com a representació del valor del treball per la
cosa que has intercanviat.
Com es poden acumular els diners, es possibilita l’aparició de les desigualtats profundes (uns es fan més rics que els
altres).
Es comença a fracturar la igualtat bàsica.
En una situació d'igualtat absoluta, si he de violar la llei natural, no tinc la necessitat, no tinc una preferencia cap a
ningú perquè tothom té el mateix.
Quan emergeixen desigualtats (persones que poden acumular molts diners) ja no més igual a qui robar, tindré una
tendencia d’anar cap a qui més.
Es desequilibra la balança i pot fer que els rics puguin començar a tenir por dels que tenen menys per ser robats.

Apareix la por que va aparèixer en Hobbes.

La por no neix de forma necessària en l’estat de naturalesa, la por neix amb l’inici dels diners els quals no són
necessaris.
Si no s’haguèssin creat els diners (que no era un estat necessari) no hi hauria aquesta por.
Aquest estat no es corrupteix necessàriament, en Hobbes la por i la corrupció d’aquest estat de naturalesa és
necessari.

Hobbes diu que l'estat polític neix per la por, Locke ho vol rebutjar.
Locke diu que la por neix perquè apareixen aquestes desigualtats, però que no era una cosa necessària en aquest
estat.

3.6 L’ESTAT DE GUERRA

L’estat de naturalesa, segons Locke, pot decaure fàcilment en un estat de guerra.
Això es deu al fet que, en l’estat de naturalesa, com hem vist no hi ha cap altre tipus de mecanisme per a obligar al
compliment de la llei natural que el dret natural a càstig.

Però clar, això implica necessàriament que ens podem trobar amb una situació en la que decideix voluntàriament
transgredir la llei natural (per exemple, robar la propietat de l’altre) i s’estableixi un estat en el que l’altre s’haurà de
defensar.

És fonamental que distingim l’estat de naturalesa amb l’estat de guerra.

L’única solució a aquest estat de guerra és el pacte social.

3.7 EL PACTE SOCIAL

Les mateixes característiques que en Hobbes:
- voluntari
- hem d’acceptar tots: si algú no vol, renuncia a viure en societat i torna a l’estat de naturalesa

El pacte mitjançant el qual es forma el poder polític i la societat civil és un pacte voluntari entre iguals que ha
d’oferir la seguretat dels individus que pacten.
Quan accepto al pacte implica una renuncia als drets naturals, alguns els cediré a l’autoritat del poder polític. També
renuncio la meva llibertat, quan entrem en societat, pactem uns drets socials. L’individu renuncia a la seva llibertat
natural, que queda substituïda per una llibertat civil, i el seu dret a càstig. Com a dret social, no sóc igualment lliure
que quan estàvem en l’estat de naturalesa i teniem uns drets naturals.

A partir d’aleshores, s’institueix un poder polític que farà jutge davant els casos de violació de la llei i que governarà
gràcies al consens de la majoria.
Aquest poder és democràtic.
Aquesta majoria, especifica Locke, no té perquè ser absoluta (no unànime).

L’estat no em pot castigar-me per matar a algú fora de l’estat (a algú que estigui en l’estat de naturalesa), ja que estic
respectant els drets dels que estan dins del pacte social.

a) Consentiment tàcit i exprés

De quina manera estem donant el nostre consentiment a sotmetre'ns al poder polític?
Locke distingeix dues formes de consentiment, que tenen conseqüències diferents:

b) El consentiment exprés / explícit

Per a Locke, l’única forma de ser súbdit d’un poder polític és dur a terme un pacte en el qual es dona el consentiment
exprés, un consentiment explícit, anunciat i formal. Faig de forma manifesta una acceptació d'aquest sistema polític.

No podré sortir mai del poder polític, només podré sortir si:
- em moro
- com una forma de càstig: si has comès un crim, el govern et pot exiliar (estàs en estat de naturalesa)
- quan es dissol el poder polític passem a ser un estat de naturalesa: quan els que governen trenquen el pacte

- El consentiment tàcit / implícit

Aquell que no es fa de forma manifesta i explícita (no es signa res, no es jura res).
Aquest és temporalment i circumstancialment.

Quan considerem que un individu està donant el consentiment tàcit? Quan fa ús de les possessions d’un Estat, encara
que sigui temporalment. A la pràctica, si un individu està dins del territori d’un Estat, està obligat a complir les seves
lleis.

Quan finalitza la possessió o utilització dels territoris que pertanyen a l’Estat, aquesta persona deixa d’estar sotmesa al
poder polític.

En canvi, una persona que ha donat consentiment exprés a sotmetre’s, serà sempre súbdit.

Amb això, Locke explica i defineix les característiques del súbdit en contraposició a les de l’estranger, tot mantenint
sempre al legitimitat i el poder del govern polític contractualista.

2a Objecció
La segona objecció diu que tots els individus neixen ja sota un poder i, per tant, no poden donar el seu
consentiment voluntari.

En tant que voluntari, cada individu cal que accepti voluntàriament el pacte i es sotmeti a l’autoritat del poder polític.

Locke rebutja la idea que, pel fet que els pares hagin acceptat el pacte, els fills hi estiguin vinculats també
obligatòriament.

Per tant, això duu a Locke a afirmar que ningú neix mai ja sotmès a un poder polític concret, sinó que gaudeix de la
seva llibertat i pot fer-ne l’ús que vulgui; si vol entrar a formar part d’un pacte, ho podrà fer.
Quan fem 18 anys, entrem a l’estat de naturalesa i podem escollir si estar en aquell poder polític.
3.8 EL PODER POLÍTIC: LA DIVISIÓ DE PODERS
El pacte que proposa Locke i al que els individus donen el seu consentiment exprés és doble:
- pacte entre els membres que formaran la societat
- pacte entre el conjunt de la societat, del poble, i el o els governants

Cedirem el nostres poder a una institució que haurà de complir unes condicions i el poble unes altres. La persona que
governa s’haurà de sotmetre al pacte, no té perquè ser algú en concret, hi haurà una institució amb el poder polític que
haurà de complir el pacte entre el poder polític i el poble.

Característiques que ha de tenir el poder polític, vàlid per qualsevol poder polític (que sigui democràtic):

➔ Sistema format per una democràcia representativa:

No votem que fer, votem els que han de decidir què fer: representants.
Aquesta democràcia és restringida: només poden votar o ser candidats aquells que són propietaris. Els altres tenen
l’obligació de complir amb els seus deures socials i les lleis. Només haurien de votar els homes propietaris de terres:
perquè estem en una lògica liberal, han de decidir aquells que estan vinculats a la terra.
És el contrari d’una democràcia participativa o directa: tots participem en la decisió directament.

➔ Divisió de poders
- El poder legislatiu → és l’encarregat de crear les lleis
- El poder executiu → el que vetlla per l’execució i l’aplicació de les lleis. Té la capacitat de dissoldre el poder
legislatiu. Inclouria el que nosaltres entenem com a poder judicial. Poder executiu i judicial
- El poder federatiu → el que s’encarrega de les relacions internacionals, de fer aliances o de declarar la guerra i
firmar la pau.

1) Locke diu que el poder legislatiu és el que ha d’estar per sobre dels altres. El que es vol és que el rei estigui
controlat per el parlament, venint d’una monarquia absolutista, busca una monarquia parlamentària. Però sota
unes circumstàncies concretes el executiu pot posar fi al legislatiu, no quan vulgui. Això és el que fa que no hi
hagi una vertadera separació i independència dels poders.
2) Les lleis que elabora el poder legislatiu han de ser conegudes per tota la població i han d’aplicar-se sempre de
la mateixa manera, sense que sigui possible fer-ne excepcions ad hoc (és a dir, depenent del cas). Aquestes
lleis, a més a més, cal que mirin sempre pel bé comú. Garantir que qualsevol ciutadà pugui conèixer les lleis, té
dret que tot ciutadà sàpiga sota quines lleis està sotmès. Perquè en una monarquia absolutista s’inventaven les
lleis i no es coneixien.

El sistema legislatiu és bicameral, amb un príncep hereditari que tingui el poder executiu:
El poder legislatiu el conformen tres coses
- un rei: persona individual, amb caràcter hereditari, que té el poder executiu sencer i amb part del poder
legislatiu
- assemblea de la noblesa hereditària
- assemblea de representants que canvien en el temps (pro tempore) i ques es trien per poble, coneguda com la
cambra dels comuns

Parlament separat en dues cambres: cambra dels comuns (congrés) i dels lores (senat).

Locke proposa la formació d’una cambra de gent triada pel rei i que té títols nobiliaris: cambra de los lores
- El que es posa és donar-li una representació de la noblesa perquè són els que estan vinculats a la terra al
posseïr-ne. Persones que han heretat grans territoris i que estan nomenats per el rei.
- És una cambra territorial.
- El senat: herència llunyana de la cambra dels lores, té funcions territorials.
- No té tant poder com la cambra dels comuns (congrés).

3.9 EL PODER POLÍTIC: DISSOLUCIÓ, REBEL·LIÓ I REVOLTA

Locke contempla situacions en les que aquest poder polític es pot dissoldre de forma legítima.

Hi ha diverses formes, que anem a organitzar i classificar:

Quan es pot dissoldre aquest pacte social?

● Causa externa
- Atac d’una força estrangera: ingerència bèl·lica estrangera.

● Causes internes
- Alteració del poder legislatiu
- El poder legislatiu o l’executiu trenquen el pacte

a) Causa externa
Locke indica que la dissolució de la societat implica necessàriament la dissolució del poder polític (tot i que al revés no
és necessàriament així).

De forma externa, una societat i, per tant, el poder polític, es dissoldrà quan hi hagi una invasió estrangera que pretengui
imposar-se.

En aquest cas, es considera que el poder polític deixa de ser el mateix i, per tant, el pacte queda trencat i tornem a l’estat
de naturalesa. En aquest estat, si ens intenten envair i governar és una violació de la llei natural perquè està intentant
treure’ns la llibertat i tenim dret a rebel·lar-nos.

Quan es dona invasió estrangera com que s’ha donat un canvi i una invasió externa el poder es considera dissolt,
nosaltres tenim dret a fer-lo fora.
 b) Causa interna
A part d’això, hi ha un conjunt de causes internes dins del poder polític.

És a dir, hi ha la possibilitat que el poder polític es desfaci sense necessitat de que es desfaci la societat. Aquí distingim
entre dos tipus de causes:

1) Alteració del poder legislatiu

Hi ha una ingerència en el poder legislatiu respecte el que s’havia definit en el pacte.

És a dir, quan les condicions o estructures que s’havien definit a l’hora d’establir el poder polític i que els individus
havien acceptat voluntàriament varien (sigui la causa que sigui), el pacte s’ha de considerar invàlid.

Exemple: quan el rei decideix anar parlament i detenir a alguns congressistes, es pot trencar el pacte per fer fora el llei
(mirar exemples però no cal que ens els sapiguem)

2) El poder legislatiu o l’executiu trenquen el pacte

Quan fan quelcom que no poden fer.
Quan hi ha un trencament del pacte per part o bé del poder legislatiu o bé per part del poder executiu, el príncep.

príncep: persona que governa (en aquest cas el rei)

➢ Locke contempla el cas en el que el poder legislatiu:

● Intenta destruir o quedar-se la propietat privada dels seus súbdits
● Intenta imposar un poder absolut.

➢ En el cas del poder executiu, del príncep, Locke assenyala les següents transgressions:
● Quan intenta destruir o quedar-se la propietat privada dels seus súbdits
● Quan intenta imposar un poder absolut
● Quan intenta corrompre els candidats que es presenten a les eleccions per tornar-los en el seu favor
● Quan coacciona els electors en el procés democràtic.

c) La revolta justa
Busquen un terme que legitimiti la revolta. Quan podem revoltar-nos?
Quan alguna d’aquestes coses passa, considerem que el pacte queda trencat i entrem en un estat de naturalesa, els
súbdits tenen el dret de revoltar-se i resistir-se al poder polític corromput → revolta justa, quan passi això la revolta serà
legítima.
La manera de trencar totalment amb un poder absolutista arbitrari com el que defensaven Thomas Hobbes i Roert
Filmer.

En Hobbes no hi ha legitimitació a revolta perquè ho has pactat prèviament.

En Locke la revolta és legítima si es trenca amb aquest pacte.

En la teoria de tots els absolutistes:

- el poder ha de buscar el bé comú pero si el poder polític mata a algú o mira per si mateix t’has d’aguantar?
locke diu que això es contradiu i no té lògica.

Locke diu que: el poder polític mira per el bé comú i si ho deixa de fer tenim dret a revoltar-nos, això és la cosa justa.

d) Concepte de rebel·lió
El concepte de rebel aquell que trenquen amb el pacte de forma il·legítima. No són rebels, per tant, els súbdits d’un
poder polític que ha incomplert amb el pacte, perquè, de fet, això implica que ja no en són súbdits.

revolta: moviment que fa el poble contra el governant que ha trencat el pacte

rebel: el que trenca el pacte.

rebel: el que trenca el pacte polític i ens torna a l’estat polític

4. JEAN-JACQUES ROSSEAU
Influït per Locke i Hobbes.
Té una història contractualista, hi ha un estat de naturalesa, un pacte social i això desenvolupa en un estat polític.

Proposa un estat de naturalesa molt diferent del de Hobbes. La seva concepció fonamental sobre l’ésser humà es pot
resumir en l’expressió “l’home és bo per naturalesa”, que representa una radical contraposició a la teoria de Hobbes.
L'essència humana darrera d’aquest estat de naturalesa: l’home és bo per naturalesa: contrasta amb l'afirmació de
Hobbes (l'home és un llop per l'home).
Estat de naturalesa: estat de felicitat, si som alguna cosa som animals relaxats.
Considera que els éssers humans són éssers individualistes pero no negativament, senzillament miren per si mateixos i
volen tenir el bàsic per sobreviure. Volen viure de la vida ja que viuen despreocupats.

Rousseau afirma en l’estat de naturalesa no hi ha famílies, no hi ha la concepció de familia.

En el regne animal les mares cuiden dels fills fins q es volen viure per si mateixos.

En aquest estat de naturalesa els ésser humans no són plenament racionals.

No tenen la racionalitat plenament desenvolupada.

Considera que els recursos són suficients per tothom i no em d'entrar en conflicte per aquests recursos.

Diu que aquest estat de naturalesa és la pura essència humana, un estat perfecte. El que ve després es una degeneració.
Situa el punt més perfecte al principi de tot, on casi érem perfectes.
Essencialment (en la nostra essència) som allò que érem en aquell estat, el que som nosaltres avui en dia és una
degeneració
Per mi sol hi ha certes coses que no puc aconseguir, si amb junto amb algú puc aconseguir més coses, gràcies a la
cooperació establim vincles.
Les ganes de tenir més i facilitar-me les coses es el que fa que ens unim.

Apart de beneficiar-nos ens perjudica, entrem en interacció.

En l'estat de naturalesa el que ens uneix és la paraula donada (com un pacte oralment), l'única cosa que genera vincles
és la voluntat que està enfocada a aconseguir coses per un mateix, això genera tensions i apareixen conflictes.

Aquests conflictes no són necessaris.

Poc a poc apareix la propietat, quan comencem a cooperar hem de distingir el que és meu i el que és teu.

En Rousseau la propietat emergeix després

En Locke la propietat és un dret natural.

El que guanyem en el procés de degeneració és que com que la situació perfecte va decaient i ens enfrontem a més
dificultats, permet que anem desenvolupant la racionalitat.
És una cosa que desenvolupem davant de la competència i les dificultats, realment érem més feliços quan no érem tan
racionals.

Tots aquests conflictes acaben desenvolupant en un pacte polític.

El pacte polític i la degeneració no ens milloren, son una situació degenerada respecte un paradís. Vol evitar una
degeneració major.
L’ésser humà és bo per naturalesa, el fet de conviure amb els altres es el que pot fer que fem el mal.
Viure en societat és el que podria fer que deixem de ser bons.
quan ens ajuntem per fer més i voler més és quan tendim a fer el mal, el mal ve com a conseqüència de la socialització.

El bon salvatge: redescobrint els indígenes americans i sud est asiàtic, moment en el que apareix el relat de tarzan.
reflecteix l'interès de la societat per conèixer a persones que no s'han socialitzat. Diu que aquestes persones que no
s’han socialitzat són bones persones.

Vol evitar degradar-se encara més.

HUME I L’EMPIRISME ANGLÈS
1. L’EMPIRISME ANGLÈS
1.1. Principals autors empiristes
a) Locke
b) Berkeley
c) Hume

1.2. Sentits del terme ‘empirisme’

a) Sentit comú
b) Teoria filosòfica

1.3. Postulats fonamentals

a) Experiència i raó
- Evidència de l’experiència sensible
b) Coneixement de la realitat: fenomenisme / psicologisme
c) Negació de les idees innates: tabula rasa
d) El caràcter del coneixement: particular i temporal

1.4. Racionalisme i empirisme

a) Punts en comú
b) Discrepàncies

2. VIDA I OBRA DE HUME

2.1. Vida de Hume
2.2. Obres més importants
2.3. Caràcter i intenció de l’Abstract

3. EPISTEMOLOGIA: EMPIRISME I ESCEPTICISME

3.1. Les bases de l’epistemologia humeana
a) Els continguts del coneixement
- Percepcions
- Impressions
- Idees
- El principi de la còpia
b) Els modes de coneixement
- Relacions d’idees (relations of ideas)
- Qüestions de fet (matters of fact)

3.2. Crítica al concepte de ‘causa’

a) El concepte causa-efecte
b) La inferència i el costum
c) La creença
d) Destrucció del saber científic
3.3. Crítica al concepte de ‘substància’
3.4. Crítica al concepte de ‘món extern’
3.5. Crítica al concepte de ‘Déu’
3.6. Crítica al concepte de ‘jo’
3.7. El lliure albir
3.8. Escepticisme humeà
1. L’EMPIRISME ANGLÈS
1.1. PRINCIPALS AUTORS EMPIRISTES
a) Locke (1632 - 1704)
Metge i filòsof anglès. Estableix els fonaments de la teoria empirista que després seran desenvolupats per
altres autors. És conegut també per la seva teoria política liberal.

b) Berkeley (1685 - 1753)

Filòsof irlandès i bisbe anglicà. Porta a un extrem les tesis empiristes. És el pare de l’idealisme subjectiu, en
el que afirma que no existeix la substància material i tot allò existent és merament mental.

c) Hume (1711 - 1776)

1.2. SENTITS DEL TERME ‘EMPIRISME’

a) Sentit comú: una actitud que posa la pràctica experiencial com a quelcom fonamental en el
coneixement. En àmbits com la física. Fer experimentació: pràctica empírica.
b) Teoria filosòfica: és una teoria del coneixement (epistemologia, gnoseologia) i un intent d’explicar
la relació entre ment i el món extern. Com coneixemen nosaltres i quina relació hi ha entre els
coneixements de la ment i el món exterior.

Podem trobar elements empírics en altres autors anteriors, però l’empirisme com a tal neix a Anglaterra a
finals de l’Edat Mitjana i, sobretot, a l’Edat Moderna.

1.3. POSTULATS FONAMENTALS

a) Experiència i raó
Empirisme defensa que l’experiència sensible és l’única font possible de coneixement.
La veritable informació la obtinc pels sentits.

La font de coneixement són els sentits i la raó és un molt bon mecanisme per treballar-la.
Això no vol dir que la raó ja no sigui vàlida, com s’ha volgut veure → sense raó no pot haver-hi
coneixement, però aquesta raó ve formada a partir de l’experiència sensible i està limitada per aquesta.

La raó no és res sense les dades dels sentits. No existeix la raó prèviament a l'obtenció de la informació. Es
forma a partir de les dades dels sentits. Els sentits són l’origen i el límit de la raó.

Els empiristes consideren l’experiència com a evident, intuïtiva. Allò que percebem pels sentits és evident.

Locke diferencia entre dos tipus de percepcions:

- Sensació: experiència externa (sentits: oïda, vista, tacte, olfacte, gust).
- Reflexió: experiència interna (percebre, pensar, dubtar, creure, voler…)

b) Coneixement de la realitat: fenomenisme / psicologisme

El fet que el nostre coneixement només sigui a partir de les percepcions introdueixi un fet que no podem
deixar de banda: l’únic coneixement que podem tenir de la realitat són les nostres percepcions, no hi ha un
coneixement de la realitat en si mateixa.

És a dir, que jo puc dir que conec una taula, però, estrictament, l’únic que conec és el conjunt de percepcions
que jo tinc. Els autors posaran més o menys en dubte el fet que hi hagi o no una realitat externa. Berkeley, en
aquest cas, serà el més radical.
Aquest tipus de teoria se l’anomena fenomenisme o psicologisme.

Quan diem fenomenisme ens referim al fet que la realitat queda reduïda a fenomen, és a dir, al que a mi
m’apareix. Realitat = allò que jo percebo.

Quan diem psicologisme ens referim al fet que el coneixement, aleshores, no té a veure tant amb una
suposada “realitat externa”, sinó que la teoria epistemològica empirista es basa en l’estudi dels mecanismes
psicològics d’associació i combinació de percepcions. Al final, aquest coneixement que jo construiré té molt
més a veure amb mi que no amb la realitat externa. Si estic construint el coneixement estic posant de la meva
banda. Si jo vull entendre com funciona el coneixement he d’entendre com funciono jo (quina tendència tinc
per juntar conceptes per entendre com està format el coneixement).

Els empiristes diuen que tot el coneixement que jo tinc, és un coneixement que pot no tenir correspondència
amb la realitat.

No estan dient que la realitat és com ells la veuen. Sinó que simplement comuniquen la seva realitat i per tant
és certa. És un fenomenisme: el que jo conec.

Un exemple en Locke:
● Idees simples: són les que ens subministra l’experiència, la sensació externa i la reflexió interna. Un
exemple d’idea simple és ‘blanc’ o ‘dolç’.
○ Idees simples de sensació: provenen de l’experiència externa
○ Idees simples de reflexió: provenen de l’experiència interna (percebre, pensar, dubtar,
creure, voler...)
● Idees complexes: són les que elabora la ment prenent com a material i fonament les idees simples.
Qualsevol cosa que no em vingui donada pels sentits és una cosa complexa.

c) Negació de les idees innates: tabula rasa

Per els empiristes no poden haver-hi idees innates. Som un full en blanc.
Tenim coneixement a partir de l’experiència.
L’empirisme nega l’existència de les idees innates. No hi ha, segons això, cap contingut que preexisteixi a la
ment abans de l’experiència sensible.

Apareix el concepte de tabula rasa (“full en blanc” o “tauleta [de cera] llisa) → origen aristotèlic!

Segons això, la ment no té una estructura preexistent o inherent, sinó que es construeix i se li dona forma a
partir de l’experiència. Això té conseqüències polítiques i educatives: demòcrates i liberals defensen aquest
concepte → la humanitat es pot millorar educant-la, perquè no hi ha una predeterminació que ens limiti.

Estem en un moment en que la democràcia està retornant. La teoria de Plató en la que ens podem ordenar per
la nostra condició de naixement. No es una teoria que quadri massa amb el moviment cultural i social del
moment. Aquesta teoria empirista si que ho és. En ser una ànima buida apareix com a element important
l’educació. Qualsevol persona pot arribar a qualsevol cosa i s’enriqueix la seva racionalitat. El pensament
que hi haurà radera serà democràtic.
 d) El caràcter del coneixement: particular i temporal
Tot el coneixement parteix del sensible; però el sensible, com ja afirmaven Plató i Descartes, varia. Per tant,
el coneixement que podem obtenir a partir de l’experiència és variable i no té validesa universal. Això no és
un problema per als empiristes.

És un coneixement provisional. Tot el coneixement que podem tenir és de coses particulars: aquesta taula,
aquella cadira… No hi ha res que sigui ‘la taula’ o ‘la cadira’.

L’únic coneixement que no sembla tenir aquesta naturalesa és el lògico-matemàtic.

Les matemàtiques, com ja havia vist bé Descartes, permeten un coneixement universal i segur. Però, i aquí la
diferència, aquest tipus de coneixement només val en el camp matemàtic i no es extensible a cap altre. No
pot anar més enllà de les pròpies matemàtiques. No podem explicar tot el món amb les matemàtiques.

1.4. RACIONALISME I EMPIRISME

c) Punts en comú
- Són pensaments centrats en el subjecte. L’empirisme gira entorn al subjecte que coneix, a la ment del
subjecte.
- El tema central és el de la teoria del coneixement. L’epistemologia és condició de possibilitat de la
resta.
- El criteri de veritat és l’evidència. Ara bé, uns la situen en la intel·lectualitat (racionalistes) i els
altres en la sensibilitat (empiristes).
- Tinc percepcions.

d) Discrepàncies
● El paper dels sentits:
- els racionalistes neguen la validesa dels sentits, com a mínim com a font fiable de
coneixement.
- els empiristes consideren que els sentits ofereixen aquell coneixement més evident, intuïtiu i
fiable.
● El coneixement matemàtic:
- els racionalistes consideren les matemàtiques com el coneixement perfecte i el model per a
tota la resta.
- els empiristes consideren les matemàtiques com a coneixement veritable i segur, però no és
extensible.
● El caràcter del coneixement:
- els racionalistes busquen un coneixement immutable i universal.
- els empiristes només poden trobar un coneixement provisional, tret de les matemàtiques.
● La seva actitud davant de l’escepticisme:
- els racionalistes lluiten contra l’escepticisme i busquen sempre una sortida.
- els empiristes obren la porta a un cert escepticisme moderat a causa de la limitació del
coneixement.
2. VIDA I OBRA DE HUME

2.1. VIDA DE HUME

1711 - 1776 (Edimburg, Escòcia)

Antiga família escocesa, el seu pare mor quan ell té 3 anys. El seu oncle era pastor anglicà.
Estudia Dret però mai s’hi dedica.
Li diagnostiquen depressió i li prescriuen un règim a còpia de cervesa: una pinta anglesa de vi claret cada dia
i passejades a cavall.

Era molt gras. Quan va estar com a secretari de l’ambaixada de París.

De jove treballa com a secretari.
Té una obsessió amb Descartes però l’odiava. Estava convençut que existien textos que demostraven que
Descartes s’equivocava, amagats pels jesuïtes.

Torna a Regne Unit i intenta ser professor d’Universitat. No el deixen. Acabat fent de secretari de persones
estrambòtiques o mal vistes.
Esdevé també bibliotecari a la Universitat d’Edimburg i escriu la Història d’Anglaterra.
Va tenir accés a fonts històriques que estaven perdudes per la biblioteca i que ningú havia trobat. Això li va
donar molta fama tot i que ell volia ser reconegut com a filòsof.

Hume és un il·lustrat per contactes. Coneix a Rousseau.

Està molt ben connectat amb gent molt important a la història, el més important és Adam Smith, el teòric del
capitalisme, i de Black, el primer teòric de les màquines termodinàmiques.
Vivia en un ambient molt progre i estava vinculat amb idees molt noves. A Escòcia neix la revolució
industrial i Hume representa en la filosofia la revolució que s’està donant a Europa.

Adam Smith li publica textos molt revolucionaris que mai s’havia atrevit a publicar que són molt forts i
polèmics amb temes com el suïcidi.

2.2. Obres més importants

● (1739-40) Un tractat de la naturalesa humana: un intent d’introduir el mètode de raonament
experimental en les qüestions morals
- Llibre I: “De l’enteniment”
- Llibre II: “De les passions”
- Llibre III: “De la moral”

● (1740) Resum (abstract) d’un llibre publicat recentment i titulat “Un tractat de la naturalesa humana,
etc” → un resum del seu llibre. Va publicar anònimament aquest llibre com si no fos ell.
● (1748) Investigació sobre l’enteniment humà
● (1751) Investigació sobre els principis de la moral.
- Versions rescrites del llibre de l’enteniment i el llibre de les passions i la moral.

2.3. CARÀCTER I INTENCIÓ DE L’ABSTRACT

Intenta resumir o condensar un Tractat sobre la naturalesa humana, seguint els arguments principals i els
resultats més importants.
L’escriu després que el seu llibre no hagi triumfat. Ho fa en tercera persona com si no fos ell l’autor, també
ho publica anònimament.
Versió accessible de les idees de Hume, que després estendrà també de forma senzilla en les Investigacions.
Obra → dues parts fonamentals:
a) epistemologia - lògica
b) ètica

3. EPISTEMOLOGIA: EMPIRISME I ESCEPTICISME

3.1. LES BASES DE L’EPISTEMOLOGIA HUMEANA
a) Els continguts del coneixement
En la nostra ment tenim, bàsicament, percepcions (qualsevols continguts de la ment).

Percepció és un terme genèric per referir-se a tot contingut de la ment. Fixem-nos que poden ser tant les
percepcions sensibles, com les intel·lectuals.

Dos tipus de percepcions:

● Impressions:

Són les percepcions immediates, les més bàsiques. Constitueixen els elements fonamentals del coneixement.
Són com els àtoms irreductibles. És elq que constitueix l’experiència. Són allò que ens transmeten els sentits
externs o que percebem interiorment (por).
Són evidents per si mateixes (ex. estic veient vermell).

● Idees:

Són percepcions que es generen a partir de les impressions, per mitjà de la reflexió o la memòria. Una altra
manera de veura-ho: són imatges difuminades, esvaïdes, de les impressions. Són un record d’impressions.
Són el record o el pensament sobre impressions. Han perdut el seu caràcter d’estar present en el moment. No
són evidents, en tant que estan esvaïdes han perdut la seva claredat. És el que ens permet distingir entre
impressions i idees.
Ex. No hem vist la pissarra de 2nA però tenim al cap la pissarra ja que l’hem vist en un moment.

● El principi de la còpia:
El criteri que ens permet dir si una idea és certa o no.
Les impressions són certes ja que són evidents però les idees en tant que estan esvaïdes no ho són.
Una idea serà certa si jo tinc clar la impressió de la qual ve.
No podem afirma que sigui certa tota idea de la qual no en podem detectar el seu origen. per tant, és dubtosa.
Si tenim clar el seu origen aleshores és evident i certa.
Aquest principi de la còpia és totalment incompatible amb les idees innates, que Hume nega totalment.

Justificació perquè no hi ha idees innates:

Aquest principi de la còpia és totalment incompatible amb les idees innates, que Hume nega totalment.

b) Els modes de coneixement

Dos tipus de coneixements que podem tenir i que es diferencien pel criteri de veritat que permeten obtenir:
- Relacions d’idees (relations of ideas)
Són tots aquells coneixements que poden ser validats sense necessitat d’anar a l’experiència. Per a Hume,
només les afirmacions matemàtiques i lògiques poden caure dins d’aquest grup.
Són afirmacions en les que coneixent els significats dels termes que hi intervenen ja podem saber el seu valor
de veritat (si són veritat o falses). Són afirmacions tautològiques (és a dir, sempre són veritat) i el seu
contrari és una contradicció (fals).

Són 100% veritables, són certes independentment de com sigui el món.

El seu contrari és impossible.

Ex. “2+2=4” o “El tot més gran que cada una de les seves parts”.

- Qüestions de fet (matters of fact)

Són coneixements que necessàriament han de ser validats amb l’experiència. No podem saber si són certes o
no abans de recórrer a l’experiència.
Afirmacions la veritat de les quals haig de comprovar a partir de l’experiència.

Ex. “Avui és dijous” o “Si deixa caure una pedra, aquesta caurà” o “Si salto per la finestra em mato”.

Aquestes afirmacions, encara que es comprovin, són contingents: els seu contrari és possible. És a dir,
podria haver-se donat també el contrari.

Si comparem el dos modes de coneixement, veiem que només les qüestions de fet poden aportar un
coneixement veritable i nou sobre la realitat.

Les relacions d’idees no aporten coneixement nou, veritablement, perquè el predicat està contingut en el
subjecte. Això no passa amb les matters of fact.
La gran majoria de les afirmacions que fem són qüestions de fet.

Hume no admet cap altre tipus de coneixement. De fet, arriba a afirmar que qualsevol altra cosa és pura
fantasia.

3.2. CRÍTICA AL CONCEPTE DE ‘CAUSA’

a) El concepte causa-efecte
Hume passa ara a treballar el que considera que és el concepte fonamental que regeix les qüestions de fet: la
causalitat, és a dir, la relació causa-efecte.

Per a Hume, aquest és l’únic mecanisme que ens permet anar més enllà de la nostra psicologia (sensibilitat i
memòria). Per exemple, de les impressions que tenim inferim que hi ha una taula, perquè aquesta taula ha de
ser la causa de les nostres impressions.

Veure Investigación sobre el conocimiento humano, 4, 26-27.

Imaginem que tenim una bola de billar que es mou en direcció a una altra que està parada. Impacten i la
segona es posa en moviment. Diem que la primera bola és la causa del moviment de la segona, que n’és
l’efecte.

Anem a analitzar què hi percebem des del punt de vista empirista.

Realment, l’únic que veiem en el xoc són les següents tres coses:
● Que hi ha contigüitat espacio-temporal entre la causa i l’efecte. És a dir, que tenim les dues boles
en instants de temps consecutius i en posicions de l’espai annexes quan es produeix la causa-efecte.
● Que hi ha prioritat de la causa respecte l’efecte, perquè la primera bola s’ha d’estar movent per a
produir l’efecte.
● Que en altres situacions similars el moviment de la primera bola causa el moviment de la segona. I
això ha passat sempre. És a dir, hi ha una conjunció constant de la causa i l’efecte.

Això és tot el que jo puc percebre d’aquesta relació causa-efecte. No hi ha res més!

Per tant, no sembla que puguem tenir impressió d’això que diem causalitat. No és, per tant, un concepte que
sigui vàlid, perquè no es pot reduir a una impressió.

b) La inferència i el costum
Suposem ara que veiem que una bola es mou en direcció cap a una altra bola que està parada. Què passarà?

Això és una inferència de la causa a l’efecte. Però, quin tipus de coneixement és aquesta inferència?
No és una relació d’idees. Si ho fos, necessàriament veient la primera bola en moviment hauríem de
concloure que necessàriament la segona bola haurà de moure’s. Però, recordem, que una relació d’idees
exclou qualsevol altra possibilitat, que és una contradicció. Passa això aquí?

No. Podem concebre o imaginar que passen moltes coses i que, finalment, la segona bola no es posa en
moviment. Si podem concebre altres possibilitats, aleshores la inferència a partir de la relació causa-efecte és
una qüestió de fet.

Per tant, hem de recòrrer a l’experiència per saber si és certa o no la nostra inferència.

Problema: no podem tenir experiència de quelcom que no ha succeït, que succeirà en el futur. En què es basa,
doncs, la nostra inferència?

En la suposició que el futur es comportarà igual que el passat. Però això és només una suposició. Aquesta,
segons Hume, sorgeix del costum, de l’hàbit.

c) La creença

Si la inferència és una qüestió de fet, implica que d’entre diferents opcions possibles ens inclinem a concebre
una com a efecte. Què és el que causa que optem per una per sobre de l’altra?

Entre les opcions en si mateixes no hi ha cap tipus de diferència. No sabem a priori (amb anterioritat) si les
possibilitats són certes o falses, de manera que no pot ser la raó, la racionalitat, la que ens dugui a triar.

El tret distintiu entre les possibilitats és la creença:

«Per tant, com que la creença implica una concepció 一tot i ser alguna cosa més一, i com que no afegeix
cap idea nova a la concepció, se’n segueix que és una manera diferent de concebre l’objecte; quelcom que
es pot diferenciar del sentiment i que no depèn de la nostra voluntat com en depenen totes les nostres
idees.» [Hume, Abstract, 26]

La raó no pot jutjar a priori de l’experiència entre dues possibilitats. És el sentiment-creença el que
mana.

d) Destrucció del saber científic

Això té unes implicacions terribles per al sistema científic que s’estava generant en aquell moment.

Hume conclou que no existeix quelcom que puguem dir que és la causalitat. Per tant, l’únic suport que tenen
les afirmacions com ‘Tot cos es veu atret cap a un altre amb una força que depèn directament del producte de
les masses i inversament del quadrat de la distància’ és el costum, l’hàbit i la creença.

No hi ha realment veritat en les afirmacions científiques que es basen en la inferència i que pretenen dir
coses sobre el futur.

3.3. CRÍTICA AL CONCEPTE DE ‘SUBSTÀNCIA’

Hume, que era un anti-cartesià, critica ara el concepte de substància.
El fet de pressuposar que existeixen entitats independents a nosaltres, materials o no immaterials. I que és
l’origen de les impressions que nosaltres tenim. Jo com se que realment les coses que jo percebo es
corresponen a coses fora de mi?

Critica el fet que existeixin aquestes coses, no podem estar segurs que existeixin. Crítica al principi de la
còpia.

Amb aquest concepte, Hume vol criticar el fet que considerem que existeixen coses, materials o immaterials,
que són les que tenen en si les diferents qualitats que nosaltres percebem com a impressions. Això no pot ser,
ja que:

Hume arremetrà ara contra els conceptes de jo, Déu i els cossos externs, les tres substàncies cartesianes.

Tot allò al que tinc accés és ja la impressió que hi ha en mi, no puc anar més enllà de mi, només tenim accés
a una cosa que ja està en mi. No tinc la manera de generar una correspondència entre el que jo percebo i el
que hi ha fora de mi. No puc justificar mai que una cosa es correspongui a un objecte real. Per tant, no puc
afirmar la seva existència.

3.4. CRÍTICA AL CONCEPTE DE ‘MÓN EXTERN’

En el cas dels objectes externs, hi ha la mateixa concepció:

L’existència dels cossos externs materials és una qüestió de creença i hàbit.

Pel que fa la idea de cos que tinc en realitat no podem parlar d’idea pròpiament, és només una impressió.
Que realment aquests impressions formin una cosa, és un procés fet per mi. Qui ha construit aquesta idea he
estat jo a partir d’aquestes impressions.

3.5. CRÍTICA AL CONCEPTE DE ‘DÉU’

De la mateixa manera que ha fet anteriorment, nega la possibilitat de respondre si Déu existeix o no, perquè
no tenim una impressió d’ell.

D’on sorgeix, doncs, la idea de Déu que tenim?

És a dir, l’únic que fem és fer una analogia entre com som nosaltres i aquest ésser diví, res més. Divinitzem
els trets humans.

No podem estar segurs que existeix Déu perquè ningú ha tingut mai impressió de Déu. Les proves sobre
l'existència de Déu no són vàlides. La idea de Déu és una idea equivocada. La idea de Déu és una creació
nostre a partir de portar a l’extrem les nostres capacitats.

Hume no és ateu. La religió és una creença. No sabem si Hume és religiós. No podem demostrar que existeix
ni que no existeix. Déu no pots utilitzar-lo com una garantia de la veritat ja que no podem assegurar-nos que
existeix, no tenim certesa epistemològica de la seva existència. En tot cas tenim certesa que hi creiem, de la
creença.

3.6. CRÍTICA AL CONCEPTE DE ‘JO’

En el cas del jo, Hume vol negar l’existència d’una cosa com aquesta identitat immutable que suposem que
tenim. No hi ha una identitat que perdura en el temps i a que ens podem reduir nosaltres mateixos.

Descartes considera que és una substància que es manté constant en el temps i que té experiències i li passen
coses.

Hume diu que no tenim percepció del jo, estem pensant però tenim una percepció d’un pensament però no
afirma l’existència d’un jo.

Proposa una teoria que està d’acord amb les bases empíriques que ell ha donat.

En la teoria tradicional i pre-hume: som la mateixa persona tot i que passi el temps.

P. ex.: no és vàlid dir que jo sóc el mateix que fa 15 anys perquè la meva ànima és la mateixa. No tenim
experiència d’aquesta part constant que s’ha mantingut constant.

Trenca així amb la concepció que afirma que les coses ‘em passen a mi’, com si les coses que em passen i jo
fòssim una cosa diferent i aquest jo fos una cosa clara i definida.

En paraules de Hume:

l jo, aquest feix d’impressions i sensacions diferents, per tant, està en constant canvi i transformació, ja que
les impressions també són constantment diferents.
El que jo puc tenir son el conjunt d’experiències que tinc. Jo puc estar segur que soc el mateix que jo era fa
un temps? No, perquè el jo d’ara té una llista d’experiències diferents a les que tenia el meu jo de fa un temps
i implica que jo he canviat. Som Conjunt de sensacions i percepcions que tinc

Ànima → enumeració de totes les experiències que té una cosa. No pot haver-hi cap tipus d’estabilitat en
l’ànima. Aquest està constantment canviant i per això varia.

No existeix el concepte d’identitat en el temps. Som un conjunt d’experiències i percepcions.

Com explica, aleshores, la consciència que tenim tots de ser una mateixa cosa?

Senzillament el que fem és recordar (memòria) un conjunt d’impressions que se succeeixen i, per tant, tenim
una certa idea del fet que aquestes impressions són contínues.

Però això no implica una identitat.

Perquè penso que continuo sent el mateix en temps? Tinc la percepció de ser el mateix ja que el que tinc és
una successió d’estats puntuals que puc enllaçar a partir de la memòria. En cada instant tinc una foto de
l’estat en el que em trobo, jo tinc en la memòria totes aquestes fotos ordenades per tant jo li poso una
continuïtat i una integritat en el meu cap. La memòria és el registre d’aquests fets que em permet introduir
continuïtat.

Situa la memòria com la base de la identitat.

Ex.: si veiem com canvia amb el temps una persona a partir de fotografies fixes, potser en algun moment han
canviat la persona i han posat una altra que s’hi assembla molt. Però nosaltres creurem que segueix sent el
mateix perquè hi ha una successió.

3.7. EL LLIURE ALBIR

Finalment, Hume treballa breument la temàtica del lliure albir i del determinisme.

En un primer moment, sembla afirmar que l’ésser humà cau també dins de la lògica de la causalitat i, per
tant, que no es pot parlar de llibertat en el terreny humà.

Creiem normalment en el determinisme però ho fan perquè és una creença necessària per poder analitzar el
moment, però aquest no té un fonament i per tant no el podem afirmar. És la creença que el futur funcionarà
com el passat. Considera que tothom és lliure i per tant mai podem afirmar com aniran les coses. Però no ho
podem afirmar.

Però, en tant que ja ha mostrat que el concepte de causalitat no és res real, sinó quelcom fruit del costum i
l’hàbit, el determinisme sembla ser merament una projecció de l’experiència del passat cap al futur. No hi
ha, doncs, un determinisme i les nostres accions són lliures, en tant que poden produir efectes particulars i
imprevistos.

3.8. ESCEPTICISME HUMEÀ

La concepció de Hume porta inevitablement a l’escepticisme. El nostre coneixement està limitat només a allò
percebut (fenomenisme) i no podem anar més lluny. A més a més, amb la causalitat cau també la seguretat.
No hi ha res indubtable, sinó mera creença i costum.

La teoria de Hume es esceptica, les coses son com creiem que son. No tenim certesa sobre elles i no les
podem afirmar.
KANT I ELS DOS MONS
1. VIDA I OBRA D’IMMANUEL KANT (1724-1804)
1.1 Vida
1.2 Obres principals

2. PROGRAMA FILOSÒFIC KANTIÀ

2.1 Objectiu
2.2 Criticisme i apriorisme
2.3 Les quatre preguntes directrius
2.4 Els tres àmbits / dos mons

3. RAÓ PURA TEÒRICA I EL MÓN NATURAL; TEORIA DEL CONEIXEMENT

3.1 Judicis sintètics a priori
3.2 Els tres usos de la raó
3.3 Sensibilitat
a) Descartes
b) Hume
c) Kant: estètica transcendental
3.4 Enteniment
a) Analítica transcendental
b) La categoria de causa
3.5 Raó

4. RAÓ PURA PRÀCTICA I EL MÓN RURAL: ÈTICA

4.1 Fonamentació de la metafísica dels costums
4.2 Vocabulari
4.3 Voluntat
a) Definició
b) Bona voluntat
c) Com sabem que és bona?
d) Classificació d’ètiques
4.4 Deure
a) Què vol dir ‘intenció’?
b) Bo vs agradable
c) Llei i deure
d) Actuar per deure
4.5 Imperatiu
a) Llei, manament, imperatiu
b) Classificació dels imperatius
- Imperatius hipotètics
- Imperatius categòrics
4.6 L’imperatiu categòric
a) 1a formulació de l’imperatiu categòric
b) 2a formulació de l’imperatiu categòric
c) 3a formulació de l’imperatiu categòric
 U.4 KANT I ELS DOS MONS

1. VIDA I OBRA D’IMMANUEL KANT (1724 - 1804)

1.1. VIDA
Neix el 1724 a Königsberg (l’antiga Prússia; des del 1946 es correspon amb la ciutat de Kaliningrad, Rússia).
● La seva família pertany a la burgesia alemanya. Ve d’una família protestant i pietista.
● Els seus pares eren pietistes: moviment luterà que es basa en l’experiència religiosa, la lectura
personal de la Bíblia i la humilitat. Ell també serà pietista: són radicals i tenen una vessant molt
espiritual i defensen la humilitat (virtud cristiana per excel·lència). Crist és el model de mida. No és
una ètica catòlica (no trobem la confessió i el perdó).
● Estudia la filosofia racionalista de Leibniz-Wolff i la física newtoniana. Forta influència filosofia
cartesiana.
● Treballa de professor particular fins que el 1755 obté una plaça de lector a la Universitat de
Königsberg. El 1770 obté plaça de professor titular.
● Durant els anys de professor ensenya metafísica, física, lògica, matemàtiques, geografia, dret, ètica i
antropologia.
● Formula diferents teories físiques; la més famosa: una explicació sobre la formació del Sistema Solar
a partir de la condensació d’una nebulosa (actualment acceptat).
● Entre 1770 i 1781 no publica res, s’aïlla de la societat i es dedica a escriure la seva primera gran
obra.
● El 1781 publica la Crítica de la Raó Pura. Crea una nova forma de fer filosofia i es va fer famós amb
aquest llibre.
● No s’allunya mai més de 150 km de la seva ciutat natal.
● Mor el 1804 a Königsberg.

1.2. OBRES PRINCIPALS

● 1747 - 1770] PERÍODE PRE-CRÍTIC
● [1781, 2ª ed. 1787] Crítica de la Raó Pura (KrV, Kritik der reinen Vernunft)
● [1783] Prolegòmens a tota metafísica futura que es pugui presentar com a ciència
● [1785] Fonamentació de la metafísica dels costums
● [1788] Crítica de la Raó Pràctica (KpV, Kritik der praktischen Vernunft)
● [1790] Crítica de la capacitat de jutjar (KU, Kritik der Urteilskraft)

2. PROGRAMA FILOSÒFIC KANTIÀ

2.1 OBJECTIU
Les seves influències ens ajuden a entendre el que vol dir Kant. A l’inici és racionalista, prové de Descartes.
Es troba en un moment post-Hume, es dona compte que no pot seguir fent ciència després de Hume. Hume
s’ha carregat unes bases cartesianes amb les que Kant no pot fer ciència. El seu objectiu serà restaurar-les, és
a dir, treure-li la raó a Hume. Diu que ha dit que té coses amb les que té raó i l’accepta però que li ha faltat
alguna cosa. Hume va fer que no poguéssim fer ciència.

Estudia amb el racionalisme dogmàtic que prové de Descartes. Creu en la possibilitat d’adquirir
coneixement cert, segur i veritable.
Durant molts anys segueix amb aquest pensament. Però la lectura de David Hume, al voltant de 1770, el fa
canviar d’opinió.

Kant intentarà agafar el millor de les dues perspectives:

- Ha d’existir la possibilitat d’un coneixement segur, universal i necessari, és a dir, una ciència
(recordem que era newtonià) → no pot ser que ens quedem en un escepticisme banal.
- La raó no és infal·lible i, fonamentalment, sorgeix de l’experiència.

Per tant, cal fer una síntesi de racionalisme i empirisme per aconseguir obtenir una perspectiva universalista
i, a la vegada, depenent de l’experiència, en la que, a més a més, puguem considerar l’ésser humà com a
lliure.

Li dona la raó a Hume en què prové de l’experiència però ho modifica dient que és universal. Si afirmes el
determinisme perdem la llibertat de l’ésser humà.

2.2. CRITICISME I APRIORISME

Crea una nova manera de fer filosofia. No és racionalista ni empirista. La seva filosofia té uns adjectius que
només serveixen per la seva.
La concepció de Kant que intenta respondre a aquestes qüestions és un:

● Criticisme: es tracta de veure els límits de la raó, què pot assolir i què no. La crítica és una mena de
cribratge entre allò que és vàlid i allò que no. En això la base és l’experiència. Significat original
crítica: separar / distingir. No vol dir que estigui criticant la raó pura, sinó que diu fins on pot arribar
la raó, estableix els límits de la racionalitat. El seu varem serà l’experiència.
● Apriorisme: hi ha elements que no depenen de l’experiència, sinó que són previs a l’experiència. En
la seva teoria ha d’haver-hi coses que no depenen de l’experiència.
● Transcendentalisme: es tracta de trobar allò transcendental, que aquí significa ‘allò que és condició
de possibilitat del coneixement’.

Aquesta teoria, anomenada també idealisme transcendental, fa ús constant del següents conceptes, que cal
tenir clars:

● A priori: previ a l’experiència (i, per tant, universal i necessari). Ex. les relacions de fet de Hume, no
necessito anar a veure el món per veure si una cosa és certa.
● A posteriori: posterior a l’experiència (que limita la raó). Ex. les qüestions de fet de Hume són a
posteriori perquè necessito anar a l’experiència per comprovar-ho.

Al llarg de tota la teoria el que hem de veure és quins elements posa Kant que són a priori per tal de
fonamentar un coneixement universal.

Hume vol un coneixement universal i Kant vol un coneixement universal que es basi en l’experiència, és a
dir, basar el coneixement en la unió del A priori i del A posteriori.

2.3. LES QUATRE PREGUNTES DIRECTRIUS

Kant resumeix el seu programa filosòfic crític en tres preguntes:

a) Què puc saber? → límits del coneixement (crítica de la raó pura)

 b) Què he de fer? → límits de la moral (crítica de la raó pràctica)
c) Què m’és permés d’esperar? → límits de la història i la religió (crítica de la capacitat de jutjar)

Hi ha una quarta pregunta que resumeix les altres:

Què és l’home?

Kant el que vol fer és entendre com funciona la raó humana en tots els seus àmbits. Com a ésser humà que
puc saber, com em puc comportar, com soc…?

És una filosofia antropocèntrica, igual que Descartes i Hume. L’objectiu és entendre l’ésser humà. El món
serà com jo l’entenc que és.

2.4. ELS TRES ÀMBITS / DOS MONS

El preu a pagar per aconseguir una concepció que mantingui totes les característiques esmentades és una
divisió de la realitat en dos mons que no permeten una unitat real:
● Món natural (raó pura teòrica, Crítica de la raó pura): té com a objectiu el coneixement científic
de la realitat → necessitat i universalitat (he de trobar determinisme).
● Món moral (raó pura pràctica, Crítica de la raó pràctica): té com a objectiu l’actuació humana →
llibertat
● Transició de les dues (Crítica del judici): teoria del gust + teleologia (art, història i religió) → No
forma un món, pròpiament. Només ens indica com passar d’una a l’altra.
●
- Pots entendre el món amb la necessitat: entendre el món fent ciència, entendre’l determinísticament.
- Entendre el món mitjançant la raó pura pràctica però és lliure.
No podem fer a la vegada ciència i ètica, no les podem unir. Mentres que estiguin separats els dos funcionen
en els seus àmbits però junts no.
- Passar de l’un a l’altre no vol dir unir-los: el preu que hem de pagar és veure’ns com a dues parts
separades.
Per poder tenir ciència has de separar en l’ésser humà en dues imatges:
- ésser humà determinat en el món natural
- ésser humà lliure en el món moral
Separa clarament raó (moralitat) i ciència (coneixement)i diu que mai més es poden unir: no ens serveix Déu
per explicar el món. Pots ser un savi i actuar malament i ser un ignorant i actuar bé (no és exactament així,
més endavant ho desenvolupa).
Com em puc entendre com a lliure i com a determinat a la vegada?

3. RAÓ PURA TEÒRICA I EL MÓN NATURAL: TEORIA DEL CONEIXEMENT

3.1. JUDICIS SINTÈTICS A PRIORI
Kant analitza els tipus diferents de judicis. Un judici és un acte mental que posa en relació un subjecte
amb un predicat. És afirmar que al subjecte li pertany el predicat.
Tradicionalment, en la nomenclatura de Kant, tenim:
● Judici analític: el predicat ja està contingut en el subjecte. Es correspon amb les relacions d’idees de
Hume. Són vertaders, universals i necessaris. Són, per tant, a priori. No amplien el coneixement. El
predicat no em dona informació nova del subjecte, és explicatiu. Tots els judicis analítics són a
priori, per saber que una cosa és certa no em cal anar a mirar el món.
 ● Judici sintètic: el predicat no està contingut en el subjecte. Són les qüestions de fet, que es basen en
l’experiència. Són a posteriori. Amplien el coneixement. El predicat no estava implícit en el
subjecte. Són les qüestions de fet de Hume: necessito l’experiència per saber si són certes o no. No
són universals (quan ha de ser així de forma necessària) perquè pots imaginar que el seu contrari és
cert.
●
- Judicis analítics: tradicionalment eren a priori, mai pot ser a posteriori
- Judicis sintètics: tradicionalment eren a posteriori

Hi ha judicis sintètics però què són a priori, és a dir previs a l’experiència. Si ho podem demostrar podem
demostrar que la ciència és un coneixement universal i vertader.

De quin tipus han de ser els de la ciència matemàtica? Si són analítics, no parla del món de l’experiència.
Però si són purament sintètics, no poden ser en cap cas universals i no hi pot haver ciència com a tal.

La ciència ha de consistir en judicis sintètics (depenents de l’experiència) a priori.

El que fa Kant és mostrar com, en realitat, les matemàtiques i la física contenen judicis sintètics a priori.

Però caldrà justificar això a partir dels usos de la raó.

3.2. ELS TRES USOS DE LA RAÓ

Pel que fa al coneixement, Kant ens parla de la raó pura teòrica (teoria que em fa entendre el món com a
realitat). La seva teoria reflecteix aspectes empiristes, però amb l’afegit dels a priori.

La raó teòrica té tres usos bàsics a l’hora de conèixer:

● Sensibilitat (estètica transcendental): és la raó en el moment de percebre. Les sensacions que jo

rebo.
● Enteniment (analítica transcendental): és la raó en el moment de conceptualitzar, de conèixer
pròpiament. Quan entenc les coses i poso concepte a les coses.
● Raó (dialèctica transcendental): sense més, és la raó sense restriccions. Quan la raó es troba
desvinculada de l’experiència.

3.3. SENSIBILITAT
Kant proposa una concepció totalment diferent de les anteriors. Comparem la seva teoria de la
sensibilitat/percepció amb la de Descartes i Hume.

Hi ha un capgirament entre l’objecte i el subjecte:

- Plató: quan anem al món i mirem un objecte per saber una informació el subjecte està limitat per
l’objecte. Si és una còpia degradada d’un objecte trobaré menys informació i si és la idea d’aquell
objecte obtindré un coneixement millor.
- Hume: l’objecte no em limita, soc jo el que coneix millor o pitjor aquell objecte

De forma general, hi ha una inversió de la relació entre l’objecte conegut i el subjecte cognoscent.
Aquesta inversió ja l’havia anat establint Hume, i Kant n’agafarà alguns elements.

La idea és que no percebem l’objecte de coneixement de forma passiva, és a dir, com si fòssim una
càmera fotogràfica, sinó que hi ha un procés actiu. És la ment la que construeix l’objecte.

a) Descartes
En Descartes les idees són imatges dels objectes externs, sense més. Puc conèixer, de fet, el món extern tal
com és.

b) Hume
En Hume tenim una reconstrucció d’un objecte que no sabem ben bé si és causada per un objecte en si
mateix o no. El que percebo són les seves qualitats, rebo impressions (qualitats) a través dels sentits. En la
meva ment tinc aquestes impressions i un mateix recreem la idea ii la imatge de taula. No podem estar segurs
que la idea que jo he format en el meu cap sigui realment la que hi ha a la realitat.

Això presenta problemes: no hi ha possibilitat de coneixement universal i necessari.

Tracta de l’escepticisme

c) Kant: estètica transcendental

En Kant hi ha, com ja havíem dit, una barreja de components a priori i a posteriori.

Els objectes fora del que jo percep, les coses en si del món: noümen. A l’objecte en si mateix (cosa-en-si)
Kant l’anomena noümen. Aquest noümen no es pot conèixer, no hi tenim mai accés. El que tinc en mi són
dades sensibles desordenades i que, encara, no podem qualificar. Aquests són els components a posteriori.
Mai tenim accés a comprovar que el que jo percebo d’un objecte és realment el que és a la realitat.

A més a més, en la nostra ment ja hi ha quelcom: els absoluts espai i temps. Aquestes són coordenades en
les que la nostra sensibilitat situa i des d’on llegeix les dades sensibles.

La nostra sensibilitat passa necessàriament per un espai i un temps. Les meves impressions sempre estan
situades amb un espai i un temps i no estan en les dades de la sensibilitat, sinó que ve amb nosaltres.

Per tant, l’objecte de coneixement és construït per la ment a partir de les estructures a priori.

Això és l’únic que podem captar. La nostra ment és incapaç de separar la dada sensible de l’espai i temps. Els
materials més bàsics són els fenòmens.

3.4. Enteniment

a) Analítica transcendental
Però encara no podem parlar pròpiament de coneixement. Hi ha un altre pas actiu que fa, ara, l’enteniment,
que és la facultat de conèixer.

L’esquema és el mateix: la ment pren els fenòmens i els organitza de determinada manera per formar
conceptes (vindrien a ser les idees de Hume). Reconstruim a partir dels fenòmens el concepte d’un objecte i
de forma espontània i sense pensar-ho.

Aquestes maneres o aquests esquemes d’organització són les anomenades categories que són a priori. Les
categories són les següents: unitat, pluralitat, totalitat; realitat, negació, limitació; substància, causalitat,
reciprocitat; possibilitat, existència, necessitat (no ens les hem de saber).
Hume: Associem les coses com a causa i efecte.
Kant: Captem dues impressions i deforma natural els associem per generar conceptes, moltes vegades ho fem
amb la categoria de causalitat.
Tots els éssers humans agrupem la informació amb aquestes teories, podem veure que hi ha una base
universal en la forma que tenim de coneixer.

Fenòmens + categoroes = conceptes (coneixement)

Depenen de l’experiència.

b) La categoria de causa
És interessant comparar la causalitat en Hume i en Kant. En Hume la causalitat no existeix, sinó que és mer
costum o hàbit. En Kant sí que hi és, però aquesta no està pròpiament en l’objecte, sinó que la introduïm
nosaltres i no la podem separar d’allò conegut.

Quan jo veig les dues boles de billar, organitzo els fenòmens d’acord amb la categoria de causalitat, de
manera que, si analitzo el concepte obtingut, evidentment que hi podem veure la causa i l’efecte.

És un concepte pur que no pot venir de l’experiència. No pot venir donat per l’impressió ja que és una cosa
que li donem nosaltres.

3.5. RAÓ
La raó és l’enteniment quan ja no opera sobre cap tipus d’experiència. Es tracta de la raó actuant
lliurement, sense restriccions.

Això, per Kant, és un ús de la raó teòrica pura que ja no pot portar associat coneixement segur, perquè cau
sota la crítica de Hume.

Quan el meu enteniment funciona sense fer referència a l’experiència allò ja no és vàlid.

Aquesta és la crítica que Kant duu a terme contra la metafísica passada: es basava en un ús de la raó que
treballa sense l’experiència i, per tant, que no pot ser considerat coneixement.

Els continguts habituals d’aquesta raó són, de fet, Déu, el món, l’ànima i la llibertat. Aquests ideals, en tant
que no són coneixement, sinó meres idees sense experiència, no poden tenir un ús cognitiu.

Però Kant no diu que no existeixin. De fet, el que ve a dir és que no es pot demostrar ni la seva existència
ni la seva no-existència.

Però accepta que, per tant, puguem creure en la seva existència. I, de fet, són útils a l’hora d’unificar els
conceptes de l’enteniment, encara que no es puguin demostrar. Tenen, per tant, un ús regulatiu.

Assenyalen, per tant, els límits de l’enteniment humà

4. RAÓ PURA PRÀCTICA I EL MÓN MORAL: ÈTICA

4.1. FONAMENTACIÓ DE LA METAFÍSICA DELS COSTUMS

L’ètica kantiana segueix la mateixa estructura que la seva teoria del coneixement: la intenció és generar una
teoria ètica que serveixi per a tothom en qualsevol situació, però que sigui aplicable, òbviament, a la realitat.
Per tant, ha de ser sintètica a priori.

En la Fonamentació de la metafísica dels costums, l’obra que hem de treballar, Kant introdueix una versió
resumida de la seva ètica, que després desenvoluparà en la Crítica de la Raó Pràctica (1788).

Els conceptes fonamentals són els de bona voluntat, deure i imperatiu categòric.

4.2. VOCABULARI
Cal tenir present el següent vocabulari general:

● Objectiu: vàlid per a tot ésser racional com a tal; universal. Fruit de la raó. Només és assolible
objectivament, el que compartim universalment és que som racionals.
● Subjectiu: no vàlid per a tothom, subjecte a altres inclinacions que no les universals. Queda subjecte
a uns factors individuals. Allò individual s’oposa a allò universal que tenim tots.

En conseqüència, podem distingir entre:

● Formal: que es limita només a l’objectivitat. Podem casi equiparar objectiu i formal.
● Material: que inclou elements subjectius. Aspectes vinculats a la subjectivitat.

Això ens permet una primera classificació de les ètiques, en termes kantians:

● Ètica formal: és una ètica vàlida per a tot ésser racional en qualsevol circumstància i que no inclou
cap element subjectiu.
● Ètica material: inclou elements subjectius, de manera que no pot ser totalment universal.

L’ètica que vol fer Kant serà una ètica formal.

4.3. VOLUNTAT
a) Definició
Així doncs, si volem respondre a la pregunta de ‘Què he de fer?’, primer cal analitzar el subjecte que ha
d’actuar, que no és altre que l’ésser humà racional, que té una voluntat.

L’ésser humà també té una raó pura pràctica: voluntat. Què vol dir que l’ésser humà tingui voluntat?

La voluntat, doncs, és la facultat humana d’autodeterminar-se, d’actuar lliurement. Recordem que la

llibertat, en la teoria del coneixement, no podia ser concebuda. Ara apareix aquí com un supòsit.

La voluntat apareix definida en termes d’autodeterminació, l’ésser humà és lliure de determinar-se a si

mateix, és a dir, escollir el que em passarà.
Voluntat = capacitat d’escollir lliurament
La llibertat l’hem de donar per feta, en el món moral suposem que ja la tenim.

b) Bona voluntat
Si jo no puc decidir lliurament no té sentit preguntar-me sobre l’ètica. És el punt de partida de l’ètica: és
aquell principi el qual no podem anar més enllà a l’hora d’explicar l’ètica. Aquesta voluntat és el fonament
de qualsevol actuació humana i, de fet, és l’únic que pot ser considerat com absolutament bo, sense
restriccions.
O és bona o ho és dolenta, si és una cosa o l’altre ho és per si mateix i sense una explicació prèvia. Tota les
característiques humanes seran bones o dolentes en relació amb la voluntat (bona voluntat o mala voluntat).

Què passa amb la resta de coses que posseeix l’ésser humà?

- Caràcter: coratge, decisió, perseverança…
- Talents de l’esperit: intel·ligència, agudesa, judici…
- Dons de la fortuna: poder, riquesa, salut, benestar…

Que aquestes característiques siguin bones o dolentes depenent de la voluntat però, la voluntat, no és bona o
dolenta en relació amb altres sinó que ho és en si mateixa.

No són bones aquestes coses? Sembla que, si no és una bona voluntat qui les posseeix, poden ser dolentes.

La voluntat variarà depenent de les accions que faci.

c) Com sabem que és bona?
Com podem determinar que aquesta voluntat és una bona quan actua?
Prenem una acció concreta i analitzem-la:
intenció → acció → conseqüències

Podem jutjar una acció depepent de la intenció: si vull una ètica a priori hauré d’anar a la intenció.
l’ètica kantiana mai es basarà en les conseqüències.

Tenim dues maneres de jutjar una acció: per la seva intenció o per les seves conseqüències. Si volem que
l’ètica sigui a priori, no podem basar-nos en les conseqüències, que mai podrem determinar fins que no
passin (a posteriori).

Només tu saps les intencions que tens, per tant, només tu pots ser el jutge de les teves accions. No estas mai
segur de ser bona persona. Però ens hem de jutjar des de les intencions.

Si ho fem així tindrem una ètica a priori.

d) Classificació d’ètiques
Apareix una nova classificació entre ètiques:
● Ètica de la intenció: l’acció és bona o no únicament tenint en compte la intenció que han general
aquesta acció, encara que les conseqüències no siguin les desitjades.
● Ètiques de les conseqüències: l’acció o bona o no segons les conseqüències que es desenvolupen.
L’ètica kantiana és una ètica de la intenció. La voluntat és bona perquè ho té o vol fer el bé.
4.4. DEURE
a) Què vol dir ‘intenció’?
Quan Kant parla de la intenció bona o la intenció dolenta, es refereix a en base a què es determina (es guia,
actua) la voluntat:

La intenció bona (que és com dir ‘l’acció bona’), aleshores, és aquella que actua seguint els dictats de la
raó, és a dir, per principis objectius.

En què es basa la voluntat a l’hora d’actuar. Una bona voluntat que es guia d’acord a les representacions de
la raó: una que es guia a partir dels principis racionals. Es basa en la racionalitat per aconseguir una ètica
objectiva. Una bona voluntat és la que es guia per allò que creiem que és racionalment millor.

Una acció objectiva real és una en la que tots podríem estar d’acord amb la valoració moral. No seria bona si
està subjecte a un factor subjectiu.

b) Bo vs agradable
Per tant, en terminologia de Kant, bo és només allò que es basa en uns principis objectius (universals,
racionals…).

- Bo ho podríem dir com → objectivament bo

- una cosa sobre la qual tenim preferència per factors subjectius → agradable: no tothom ho valora
igual

I la resta de coses que normalment diem que són bones, com ser ric o tenir coratge?

Aquestes coses són totalment subjectives, ja que no tothom les valora com a bones. En tant que subjectives,
no poden ser bones; Kant les anomena merament agradables.

c) Llei i deure
Fixem-nos que quan definíem ‘voluntat’, Kant ens deia que la voluntat es determina per representacions de
lleis.

Per llei, en Kant, hem d’entendre els principis racionals objectius per mitjà dels quals hem d’actuar. Les
lleis morals són lleis que han de ser vàlides per tothom i per tant, objectives i racionals, i han de permetra’m
autoavaluar-me,.

Em permet autodeterminar-me en base a la representació de certes lleis. Representació de les lleis: lectura el
màximament objectiva. Hem d’aconseguir una llei objectiva i universal que sigui prou clara.

L’ètica ha de mostrar i justificar quines són aquestes lleis.

L’ètica kantiana es basa, de fet, en el respecte a aquestes lleis. I això és el que entenem per deure. L’ètica
kantiana, per tant, és una ètica deontològica.

d) Actuar per deure

La bona actuació és, doncs, la que té una bona intenció, que no és altra que està guiada a partir de lleis. O, en
formulat d’una altra manera, la que es fa per deure, és a dir, per respecte a aquestes lleis.

Això implica que allò moral és allò que està fet només per deure, sense altres inclinacions o
independentment d’aquestes.

El deure per Kant: el respecte a la llei → hem de complir les lleis només per respecte a la llei moral = per
deure.

Deontologia → es refereix al deure. Codi deontològic: marca el conjunt de bones pràctiques i el conjunt de
coses que s’han de fer en un camp (com un jurament hipocràtic en la medicina).
El deure és el que hauria de fer i és un respecte a la llei moral.

Però com la voluntat humana no està obligada a actuar per deure, perquè és lliure, apareix una
classificació de les accions.

Si actuem per deure els actes bons són aquells per respecte a la llei i els dolents per no respecte a la llei.
només podem considerar un acte moral quan està fet per respecte a la llei sense cap altre tipus
d’inclinació. La considerem bona quan el que em porta a fer una acció era el respecte a la llei.
Tot i que fem una cosa i casualment respectem la llei però ho hem fet subjecte a altres factors subjectius, no
serà una acció bona.
L’únic que sap les intencions soc un mateix.

Distingim entre accions:

a) Contrària al deure: van totalment en contra de la llei racional objectiva que marca l’ètica. Ex.
matar.
b) Conformes al deure, és a dir, d’acord amb la llei, però motivades per altres factors que no el
propi deure. Ex. Ajudo als altres, però ho faig perquè em fa sentir bé.
c) Conformes al deure, però amb una inclinació immediata cap a aquest. Ex. Preservar la pròpia
vida. Estem inclinats a fer-ho. Hi ha un instinct natural que et fa seguir aquesta llei, no és racional, és
instinctiva. L’instinct no és natural per tant no pot ser per deure.
d) Per deure: conformes al deure, però sense cap inclinació al mateix. Ex. Ajudo als altres, tot i que
odio fer-ho. O, millor, ajudo els altres perquè sí, perquè és el meu deure.

4.5. IMPERATIU
a) Llei, manament, imperatiu
Anem ara a analitzar les lleis (principis racionals objectius per respecte als quals hem d’actuar).

Com som lliures, podem actuar o no d’acord a aquestes lleis. Per tant, com en certa mesura, si volem
seguir aquestes lleis, la nostra llibertat queda constrenyida, és a dir, limitada. Constrenyiment de la
llibertat: si vols ser bo t’estàs limitant la llibertat. Tot i així som lliures ja que estem escollint actuar
d’aquesta manera.
La llei la podem entendre, aleshores com un manament, és a dir, com quelcom que ens mana, que ens limita
en contra de les nostres possibilitats.

L’enunciat en el que s’expressa aquest manament és el que anomenem imperatiu.

b) Classificació dels imperatius

Però aquestes lleis de l’ètica poden estar expressades de moltes formes diverses. Trobem, per tant, diferents
tipus d’imperatius:

● Imperatius hipotètics
Imperatius hipotètics: expressen la necessitat de fer una acció per tal d’aconseguir una altra cosa (un mitjà
per un fi). L’acció és bona només com a mitjà per un altre fi.

Tenen la forma ‘Si vols X, fes Y’. Són proposicions analítiques, ja que en X ja està contingut Y.

Ex.: ‘Si vols aprimar-te, fes exercici’.

Els imperatius hipotètics es classifiquen en:

- Problematicopràctics o d’habilitat o tècnics: el fi que determina els mitjans és possible (pot ser un
objectiu possible per un ésser humà, però no ho és per a tots).
- Asertoricopràctics o consells de prudència o imperatius pragmàtics: el fi és un objectiu real, que
tots els éssers humans tenen necessàriament. Aquí l’únic fi que admet Kant és la felicitat, però com
ens obliga a escollir mitjans per aconseguir-la, segueix sent hipotètic.

● Imperatius categòrics

Expressen la necessitat de fer quelcom per si mateix; una acció és necessària per si mateixa, sense un fi
més enllà.

L’acció, per tant, és considerada un fi en si mateixa.

Quin tipus de proposicions són els imperatius categòrics? Ha de ser vàlid per a tothom i per a tot cas, però ha
de contenir una prescripció vàlida per a l’experiència. Són proposicions sinteticopràctiques a priori.
4.6. L’IMPERATIU CATEGÒRIC

a) 1a formulació de l’imperatiu categòric

Aquesta primera formulació fa èmfasi en el fet de la universalitat i introdueix una característica important:
has de poder voler que sigui universal. Però potser no és prou explicativa i Kant en proposa una altra
seguidament a la primera.

b) 2a formulació de l’imperatiu categòric

Per ‘naturalesa’ no hem d’entendre aquí el món natural, que és objecte de la raó teòrica. Es refereix a
‘natural’ de forma metafòrica, en el sentit de intrínsec a la manera moral de ser pròpia dels humans.

TEXT: Exemples sobre l’imperatiu categòric

D’acord amb aquest imperatiu, proposa que hi ha tres tipus d’accions:

a) Les que no poden ser pensades
b) Les que poden ser pensades com a lleis naturals, però no podem voler que ho siguin.
c) Les que poden ser pensades com a lleis naturals i volem que ho siguin.
Kant, de fet, ve a dir que fins i tot els que transgredeixen el deure veuen la llei moral que incompleixen com
a desitjable.

La nostra actuació, contrària a la llei, la veiem nosaltres mateixos com una excepció aplicable només en
aquest cas. Però no desitgem, de fet, que tothom actui com nosaltres.

Això ens condueix a una contradicció.

c) 3a formulació de l’imperatiu categòric

En primer lloc, cal recuperar la idea de l’imperatiu categòric com aquell en el que l’acció i el fi coincideixen:

Per tant, només allò que és un fi en si mateix pot fonamentar un imperatiu categòric.

Aquest fi és l’ésser humà:

De fet, hi ha una diferència entre allò que és irracional (‘cosa’) i allò que és racional (‘persona’):
El que ens està dient Kant és que la persona té una dignitat pel fet de ser un fi en si mateix. No podem
restar-li aquesta dignitat tractant una persona com a un mitjà.

Per tant, agafant la persona (ésser racional), podem establir una llei o principi objectiu:

Per tant, podem concloure amb una nova formulació de l’imperatiu categòric:

TEXT: Exemples sobre l’imperatiu categòric.

D’acord amb aquest imperatiu, proposa que hi ha tres tipus d’accions:

a) Les que són en contra de l’ésser humà com a fi.

b) Les que no són en contra de l’ésser humà com a fi, però no promouen el desenvolupament del fi.
c) Les que consideren l’ésser humà com a fi i que el promouen.
JOHN STUART MILL
1. CONTEXT DEL S. XIX

2. JOHN STUART MILL (1806-1873)

2.1. Vida
2.2. Obra
3. EL PRINCIPI D’UTILITAT
3.1. L’utilitarisme
3.2. Utilitat = felicitat
3.3. Felicitat
a) Definició de ‘felicitat’
b) La felicitat com a únic fi de l’ésser humà
c) La felicitat com a conjunt
d) Plaer i absència de dolor com a fins
3.4. La major felicitat possible
a) Harmonia entre l’interès de l’individu i el bé general
b) Desig i hàbit

4. CARACTERÍSTIQUES DE L’ÈTICA UTILITARISTA

4.1. Ètica hedonista
4.2. Ètica teleològica
4.3. Ètica de les conseqüències
4.4. Ètica de mínims
4.5. Ètica agregativa
4.6. Ètica objectiva

5. EL CÀLCUL UTILITARISTA
5.1. La influència de Jeremy Bentham
5.2. Diferències entre plaers: qualitat i quantitat
5.3. El càlcul i les creences
5.4. La regla sobre el cas concret

6. CRÍTIQUES I RESPOSTES A L’UTILITARISME

6.1. Ia crítica: la felicitat no és perfecta
6.2. IIa crítica: la renúncia a la felicitat

7. DEMOSTRACIÓ DEL PRINCIPI D’UTILITAT

1. EL PRINCIPI D’UTILITAT
1.1 L’UTILITARISME
Utilitarisme = ètica molt bàsica que afirma que és bo allò que ens és útil per ser feliços. Una cosa serà bona
quan ens aporti felicitat i dolenta quan no ens aporti felicitat.

Respon a una lògica democràtica i republicana, ja que busca sempre un acord comú que ens porti a la
felicitat general.

La màxima que ho resumeix / basada en: Principi d’utilitat o Principi de major felicitat possible.

1.2. UTILITAT = FELICITAT

El principi bàsic de l’utilitarisme de Mill identifica allò ‘bo’ amb allò ‘útil’ i amb l’augment de la felicitat:

Per tant, aquell acte que podem considerar bo és aquell que porta a augmentar la felicitat. I a l’inrevés.

Bo = útil = felicitat
Dolent = inútil = no felicitat

1.3. FELICITAT
a) Definició de ‘felicitat’
Què entenem per felicitat?

Si no estic tenint un plaer vol dir que no estic feliç? La teoria no és simplement una recerca del plaer pur i
dur. Hi ha dos elements que entren en joc: plaer i absència de dolor.
La felicitat també pot ser entesa d’una manera “negativa”, és a dir, com a manca d’una cosa dolenta.

L’Utilitarisme es tracta d’una ètica material on es busca un mitjà per aconseguir un fi (la felicitat), actues bé
perquè t'apropes a la felicitat.

b) La felicitat com a únic fi de l’ésser humà

Mill vol demostrar que la felicitat no és només un fi, és l’únic fi real de l’ésser humà. Tot ésser humà quan
actua ho fa per l’assoliment de la felicitat:

Segons ell, l’únic que realment desitja l’ésser humà en si mateix és la felicitat. Tota la resta de coses que
puguem imagina són mers mitjans.
c) La felicitat com a conjunt
Mil expressa en el seu llibre que moltes persones poden dir que tenen diferents desitjos com a objectiu de
l’ésser humà.
Sí que és cert que hi ha altres coses que són desitjables com a fi. Diu que la felicitat són aquestes coses.
La felicitat és un conjunt. La felicitat és un tot que engloba coses variades, com: la salut, el saber, la virtut,
l’honor…
Mil diu que si ho desitges com a fi en si mateix és perquè forma part de la teva felicitat.

Si dius que tenir diners et dona la felicitat ho estàs utilitzant com a mitjà per obtenir la felicitat.
Si vols els diners com a fi, Mill diu que si realment tenir diners és un fi, està dins de la teva felicitat.

La característica de totes les coses que composen la felicitat és que han de ser fins en si mateixos i no
mitjans.

Hi ha un punt subjectiu en la felicitat ja que pot ser que per una persona els diners (per exemple) no formin
part de la seva felicitat. La felicitat de cada un està composada per coses diferents els quals són fins.

L’únic fi de l’ésser humà és la felicitat, la resta, si els desitges com a fi, coincideixen amb la felicitat i són la
felicitat en si mateixa.

Quan desitjo una cosa desinteressadament ho desitjo com a fi i no com un mitjà per aconseguir una cosa. És
a dir una cosa que desitjo per si mateixa.

d) Plaer i absència de dolor com a fins

Tot allò que signifiqui un augment efectiu del plaer o una absència del dolor és desitjable com a fi. És la
distinció entre:

- Coses que em donen plaer o una absència de dolor inherent en si mateixes = fins (tot allò que
conforma la felicitat, pròpiament).

- Coses que només poden aportar un plaer o una absència de dolor en segon terme = mitjans (una cosa
que en si mateixa no m’aporta absència de dolor o plaer, sinó que em vindrà després i serà un mitjà).
1.4 LA MAJOR FELICITAT POSSIBLE
a) Harmonia entre l’interès de l’individu i el bé general
Fins ara hem parlat del meu plaer i de la meva felicitat i semblava una ètica individualista.

La felicitat serà la que m’aporti cap al plaer i en l’absència del dolor però aquesta, ha de ser tot el conjunt de
la felicitat per tota la societat.

L’ètica de Mill és una ètica col·lectiva.

L’hora de buscar la felicitat no és a un mateix, sinó la totalitat de la població. O, més aviat, hem d’entendre
que buscant la felicitat general som també nosaltres feliços.

Quan maximitzes la felicitat del conjunt també maximitzes la teva. Si tothom identifiqués la seva felicitat en
la mesura que la seva actuació afavoreixi la dels demés, tindríem una situació plenament altruista. Hem
d’aconseguir que tothom entengui que entre el bé comú i l’interès personal hi ha harmonia.

Mill diu que això no és quelcom que sigui evident o que tothom vegi directament. Diu que cal buscar uns
mecanismes que afavoreixen aquesta situació.

1) Fent que les lleis i els acords socials posin aquests dos elements d’acord. És a dir, que allò que
jurídicament és bo sigui allò que socialment és bo.
2) Mitjançant el poder de l’educació i l’opinió pública (premsa), que identifiqui de forma pública
aquests dos elements. És a dir, que fem allò que sigui desitjable per a l’individu sigui allò que aporta
felicitat a la societat.

b) Desig i hàbit
Mill diu que la gent desitja la felicitat, però que hi ha molts factors que poden fer que algú es desviï d’aquest
desig.

Hem d’aconseguir que la gent vulgui la felicitat encara que no la desitgi, és a dir, que decideixi fer les
accions que augmenten la felicitat col·lectiva encara que ja no senti el desig de fer-ho.

Com pot ser això? Creant un hàbit en les persones. És a dir, aconseguint que de forma inconscient ho
vulguin.
Si acostumem a la gent a actuar per la felicitat general, quan estiguin en un moment on no vulgui la felicitat,
seguiran actuant de manera bona encara que no sigui per felicitat ja que estarà habituat a actua bé.
2. CARACTERÍSTIQUES DE L’ÈTICA UTILITARISTA
Característiques bàsiques de l’ètica utilitarista.
Aquestes característiques fonamentals venen donades pels següents trets:
- Hedonista - Ètica de mínims
- Teleològica - Agregativa
- Conseqüencialista - Objectiva

2.1. ÈTICA HEDONISTA

Ètica hedonista → ens referim a que identifica el bé amb el plaer.
Segueix el referent d’Epicur, l’autor grec hel·lenístic, però les dues teories, tot i que similars, diferiran en
certs punts.

En tot cas, està clar que l’ètica de Mill no busca el plaer sensual, sinó, l’intel·lectual.

2.2. ÈTICA TELEOLÒGICA

Es basa en fer uns mitjans per aconseguir un fi.
És una ètica material que es basa en els imperatius categòrics Kantians.
No és una ètica formal.
És teleològica ja que les accions bones han de tenir un interès que ens aportin a un objectiu, és a dir que són
les que enss porten cap a una direcció concreta.
Les accions són bones en tant que promouen un fi: la felicitat.
Les accions no han de ser merament útils, sinó que són útils si augmenten la felicitat.

2.3. ÈTICA DE LES CONSEQÜÈNCIES

L’utilitarisme afirma que s’han de valorar els actes únicament i exclusivament per les conseqüències que
tenen. En certa mesura, ja ho hem vist. L’acte bo si augmenta la felicitat col·lectiva, independentment de
quin sigui el motiu que ens porta fer-ho.

De fet, contradiu directament a Kant dient que no és lògic pensar que les accions es fan només per deure o
respecte a la llei.

Els motius de les persones ens diu molt del motiu de l’acció, però no em donen informació moral i per tant
no ens diuen si són morals o no. No importa si ho fas pel deure o conforme el deure mentre les
conseqüències siguin morals.
2.4. ÈTICA DE MÍNIMS
És un sistema moral que no requereix de qui el segueix grans coses.
L’únic compromís al que hem d’arribar per tal de seguir la moral utilitarista és la voluntat explícita de
prendre en consideració la felicitat dels altres. No cal accepta un gran sistema de normes.

Actua com t’agradaria que actuessin amb tu.

No et fa canviar la teva forma de pensar, simplement justifica que el que has fet està bé.¡

2.5. ÈTICA AGREGATIVA

Els utilitaristes consideren que els plaers es poden sumar entre sí, és a dir, que podem fer una espècie de
càlcul de felicitat.
Aquest fi que volem aconseguir, és a dir la felicitat (plaer i absència de dolor), el podem sumar entre si.
Podem tenir una dimensió quantitativa del plaer.

2.6. ÈTICA OBJECTIVA

Mill està proposant un principi que ha de servir per determinar quina actuació és la millor.

És a dir, vol ser una mesura de quines accions són bones i quines dolentes per evitar tot conflicte, aportant
una base objectiva i racional.

El seu principi és universal i és un recurs que sempre tens i et serveix per saber quan una cosa és bona o
dolenta.
Consisteix en un mecanisme que permet destria entre ètiques la qual és màximent objectiva i que és la
definitiva.

3. EL CÀLCUL UTILITARISTA
Ètica utilitarista: “la major felicitat per al major nombre de persones”

Com valoro la quantitat de felicitat?

Cal calcular la quantitat de felicitat que aporta cada opció.

Cal fer una espècie de càlcul, és a dir, una mena de balanç on intentem establir quin grau de felicitat aportarà
al col·lectiu la nostra acció.

L’acció per la que ens haurem d’inclinar és aquella que maximitzi el plaer i l’absència de dolor generals.
3.1. LA INFLUÈNCIA DE JEREMY BENTHAM
Aquesta idea del càlcul és un concepte que hereta Mill de Jeremy Bentham.

Bentham planteja un càlcul en el que tots els plaers són igualment vàlids i en el que el criteri bàsic és la
quantitat: com més plaer i més absència de dolor, millor.

Valora coses com la intensitat, l’extensió, la durada…

Bentham deia que tots els plaers valen per igual i en el que t’has de fixa en fer el càlcul és en la quantitat de
plaer.

3.2. DIFERÈNCIES ENTRE PLAERS: QUALITAT I QUANTITAT

Mill se separa de Bentham en aquest punt. No es tracta merament de la quantitat, sinó que admet que hi ha
diferències qualitatives entre plaers.

Hi ha plaers, per tant, millors que altres, i això és un factor a tenir en compte.
Hi ha tipus de plaers i alguns són millors que altres:

- Plaers intel·lectuals: són aquells que es basen en la intel·ligència, els sentiments morals, la
sensibilitat estètica… Són els plaers més elevats, qualitativament superiors.
- Plaers sensuals: són els plaers físics, que podrien ser propis d’animals. Són també els més baixos,
qualitativament inferiors.

Són inferiors perquè són a curt termini, en canvi, els intel·lectuals tenen una permanència en la teva memòria
més elevada i per això són de més valor.

Mill justifica aquesta classificació (posant els intel·lectuals per sobre) en el fet que les persones capaces
d’experimentar els dos tipus de plaers, de fet, sempre escullen els intel·lectuals abans que els físics.
Mill considera que pràcticament sempre, escollim els plaers intel·lectuals per sobre dels físics.

Pot haver-hi dos motius pels quals algú pot fer-ho al revés:
- O bé perquè no coneix els dos, i aleshores no pot jutjar.
- O bé perquè els plaers inferiors són immediats i addictius, però, a llarg termini, són pitjors.

Ambdós motius, diu Mill, es poden solucionar per mitjà de l’educació, que ha de promoure els plaers
intel·lectuals.
3.3. EL CÀLCUL I LES CREENCES
Mill diu que no és necessari fer un càlcul cada vegada.

La humanitat s’ha format amb el temps una sèrie de creences sobre què és millor i què pijtor per la felicitat
col·lectiva i, per tant, a nivell pràctic ens podem guiar per aquestes creences.

És cert que, mitjançant aquestes creences no estarem prenent les decisions de forma tan acurada com amb un
càlcul, però, diu Mill, això cal anar-ho perfeccionant amb el temps, ajustant aquestes creences el màxim
possible.

3.4. LA REGLA SOBRE EL CAS CONCRET

Però aquest càlcul, segons com l’entenguem, pot portar a situacions estranyes.

Si ens prenem el càlcul aplicant-lo en concret a cada acte (utilitarisme de l’acte), diu Mill, aquest ens porta a
conclusions desitjables.

Cal que prenguem el càlcul fent referència a la regla general (utilitarisme de la regla) que hi podem veure,
més enllà d’aquesta situació concreta. El que cal mirar és si la norma general que podem treure del fet és
quelcom desitjable, és a dir, que porti la felicitat general si s’aplica sistemàticament.

Exemple: situem-nos a l’antiga Roma i anem a un amfiteatre en el que un gladiador mor per tal de donar
espectacle a 100.000 persones a la vegada.

Si analitzem la situació des de l’utilitarisme de l’acte, sembla que el fet de matar un gladiador és bo, doncs
un gladiador mor, però 100.000 persones obtenen plaer.

Però des de l’utilitarisme de la regla, en canvi, es veu que si convertim en norma general “la gent ha de morir
per donar espectacle”, això porta a la infelicitat col·lectiva.

4. CRÍTIQUES I RESPOSTES A L’UTILITARISME

En la seva obra, el capítol II, Mill considera dues crítiques que els seus contraris poden fer-li:

- La felicitat és irrealitzable: és a dir, la felicitat no es pot aconseguir, en realitat i, per tant, posar la
felicitat com a finalitat de l’ésser humà és absurd.
- La felicitat no és necessària per a la vida i cal renunciar-hi moltes vegades.

4.1. Ia CRÍTICA: LA FELICITAT NO ÉS PERFECTA

Si és cert, diu Mill, que la felicitat completa i total és molt difícil d’aconseguir. Però, si ens fixem millor en la
seva definició de felicitat, veurem que no és tant complicat tenir una vida feliç.
Mill defineix la felicitat com a plaer i absència de dolor. Si bé és cert que aconseguir el màxim plaer
imaginable és complex o pràcticament impossible, en canvi, una vida que eviti els dolor no és tant
irrealitzable.
Potser quan algú no és feliç és perquè té una concepció irrealitzable de la felicitat. Per tant, baixa els
estàndards de la felicitat.
Mentre tinguem una vida amb més plaers que dolors i aquests siguin pocs, ja podem dir que som feliços, com
a mínim en un grau acceptable.
Si aquesta felicitat parcial que acaba de descriure no s’aconsegueix, no és perquè no es pugui aconseguir,
sinó perquè la gent no ha après a gaudir de la vida.

Assenyala dos causes de la insatisfacció de la vida:

- L’egoisme: per a aquells que només miren per si mateixos, arribats a un punt de la vida, aquesta
deixa de tenir sentit, perquè es veu propera la mort.
- La falta d’educació en els plaers intel·lectuals: els que no aprenen a gaudir d’allò veritablement
elevat ràpidament perden l’interès per la vida.

Tot i això, és cert, accepta Mill, que en la vida hi ha problemes que són, fins a cert punt, inevitables:
malalties, pobresa…

Però la perspectiva de Mill és optimista:

- Aquests mals, amb el temps, són eliminables. Individualment no es arribarà la solució, però
col·lectivament, amb moltes generacions, sí.
- Individualment, si tenim en ment el principi utilitarista, valorem el bé de la col·lectivitat i participar
d’alguna manera a solucionar aquests problemes és també un plaer.

Per tant, li dona la volta a la situació: fins i tot aquestes situacions poden ser una certa font de plaer.
4.2. IIa CRÍTICA: LA RENÚNCIA A LA FELICITAT
La segona crítica afirma que, de fet, la felicitat no és necessària i en moltes ocasions ens veiem obligats a
renunciar-hi.

Mill no veu que això sigui un problema per a l’utilitarisme. Les persones tendim a renunciar a la felicitat
perquè busquem evitar un dolor a un altre. És a dir, seguim el criteri utilitarista: augmentar la felicitat global,
per molt que això condueixi a una disminució de la meva pròpia felicitat individual.

Tot i això, només accepta les renúncies a la felicitat per aquest motiu: per qualsevol altra causa, creu que la
renúncia cal rebutjar-la.

Si hi ha alguna situació on l’acció bona es renuncii a la felicitat ya no és certa la primera frase.

Mill diu que sí que és veritat que a vegades hem de renunciar a la felicitat, però no significa que estiguem
renunciant a la felicitat com a objectiu, ja que aquesta acció on hem renunciat a la felicitat, permetrà un
augment de felicitat general, per tant fa bona l’acció.

No hi ha cap acció que sigui bona bona quan es renuncïi a la felicitat i aquesta no implica un augment de la
felicitat general.

5. DEMOSTRACIÓ DEL PRINCIPI D’UTILITAT

Mill es pregunta si existeix, de fet, una demostració d’aquests principis.

En un inici, afirma que, com tot principi, és a dir, com tot punt de partida fonamental a partir del qual raonar,
no tenen pròpiament una demostració racional.

Això és quelcom molt acceptat en altres disciplines. Exemples: la llei de la Gravitació Universal o el principi
de no contradicció.

Perquè hem d’acceptar que allò bo és allò que ens aporta felicitat? Vol donar una justificació racional al
principi de utilitat perquè tota la teoria sigui certa.

Mill diu que no hi ha demostració possible ja que quan parlem de principis com a tal, no necessiten
justificació. Al màxim al que arribarem és a una prova, la qual no té el mateix pes que una justificació.
Per això no vol dir que no puguem donar-ne algun tipus de prova o que no puguem mostrar que, de fet,
funcionen.

Com ho fa? De la següent manera:

(1) Si la societat és el conjunt de persones, la felicitat general és el conjunt de les felicitats individuals.
(2) A desitja la felicitat, B desitja la felicitat, C desitja la felicitat…
(3) Per tant, si cada persona desitja la felicitat, el conjunt de persones desitja la felicitat general.
(4) Per tant, si el conjunt desitja la felicitat, la felicitat general és desitjable com a fi últim de la societat.

L’única prova que la felicitat general és desitjable com a fi últim és que hi ha persones que la desitgen.

Aquesta argumentació ha estat molt criticada en dos punts.

En primer lloc, en fer el pas de (2) a (3), podríem dir-li a Mill que està fent un inducció i que, per tant, potser
no tothom desitja la felicitat. Està fent una generalització ja que no ha preguntat a tothom sinó que a un
nombre gran de persones.

En segon lloc, en el pas (4) Mill està duent a terme el que s’ha anomenat una fal·làcia naturalista: està
passamt del fet que una cosa és desitjable a que ho hagi de ser.
Això és tan absurd com dir que, pel fet tothom es tira per un pont, és necessari tirar-se per un pont.
NIETZSCHE I LA CONTEMPORANEÏTAT
U.6 - NIETZSCHE I LA CONTEMPORANEÏTAT
1. CONTEXT I PRECEDENTS
1.1. L’irracionalisme del s.XIX
1.2. La ‘filosofia de la sospita’

2. FRIEDRICH WILHELM NIETZSCHE (1844-1900)

2.1. Vida
2.2. Obra
2.3. Nietzsche nazi?

3. INFLUÈNCIES DE NIETZSCHE
3.1. Influències que accepta
a) Arthur Schopenhauer (1788-1860)
3.2. Influències que critica

4. SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL: LLENGUATGE

4.1. Sobre veritat i mentida
4.2. Llenguatge: recurs del dèbil
4.3. Les coses en si
4.4. La metàfora: paraules
4.5. Concepte: universalització
4.6. La veritat del llenguatge
4.7. El món humà
4.8. Moral i extramoral
4.9. Perspectivisme
4.10. El mentider

5. EL NAIXEMENT DE LA TRAGÈDIA: APOL·LO I DIONÍS

5.1. El naixement de la tragèdia
5.2. Apol·lo vs. Dionís
5.3. La decadència de Grècia: Apol·lo
5.4. Nietzsche i Dionís

6. LES DUES MORALS I LA TRANSVALORACIÓ

6.1. La crítica moral al seu temps
6.2. Genealogia de la moral
6.3. Les dues morals
a) La moral de senyors o moral noble
b) La moral d’esclaus o moral dèbil
6.4. Transvaloració
6.5. La crítica al cristianisme
6.6. Filosofar a martellades

7. NIHILISME I MORT DE DÉU

7.1. Nihilisme
7.2. La mort de Déu

8. SUPERHOME, VOLUNTAT DE PODER I VITALISME

8.1. La voluntat de poder
8.2. Superhome

9. ETERN RETORN
1. CONTEXT I PRECEDENTS
1.1. L’IRRACIONALISME DEL S.XIX
A principis del s. XIX el moviment romàntic deriva, en la figura de Hegel, sobretot, en un idealisme absolut.
La concepció kantiana es pren com a punt de partida, però es va molt més enllà. Georg Wilhelm Friedrich
Hegel (1770-1831) pren el noümen kantià, que era incognoscible, i el converteix en quelcom absolutament
racional. La filosofia, aleshores, queda vinculada íntimament a una concepció racionalista en la que tota la
història es pot entendre com el desenvolupament d’una ment o esperit universals.
Aquest idealisme-racionalista marca l’esdevenir de la filosofia, ja sigui per a establir-hi una continuació com
per a rebutjar aquesta tendència.

Aquest rebuig a la teoria hegeliana apareix en una forma de irracionalisme, és a dir, un tipus de filosofia en la
que es posa en relleu aquells aspectes no racionals de l’ésser humà.
Aquesta tendència tindrà molta importància durant el s. XX, on hi trobem una gran continuïtat i una
influència molt gran.
En aquesta situació hi trobem autors com Arthur Schopenhauer (1788-1860), Søren Kierkegaard
(1813-1855), Karl Marx (1818-1883), Sigmund Freud (1856-1939) i Friedrich Nietzsche (1844-1900).
La perspectiva de Schopenhauer i de Nietzsche és l’anomenat vitalisme.

1.1 LA ‘FILOSOFIA DE LA SOSPITA’

D’entre aquests filòsofs, tradicionalment s’han destacat a Marx, Freud i Nietzsche com a cabdals per
entendre aquest pas a la no racionalitat. Els tres són anomenats mestres de la sospita, un terme que va
encunyar el filòsof Paul Ricoeur (1913-2005; Freud: una interpretación de la cultura, 1965). Posen en dubte
la racionalitat humana, diuen que hi ha altres coses que ens mouen, antiracionalisme.
Aquests tres comparteixen una crítica ferotge a la suposada consciència racional que dominava el món en el
s. XIX. La consciència, en realitat, defensen, emmascara unes causes de caire no racional.
Marx parlarà de la lluita de classes i l’economia, Freud de l’inconscient i Nietzsche del ressentiment.

2. FRIEDRICH WILHELM NIETZSCHE (1844-1900)

2.1. VIDA
Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) neix a Röcken (Saxònia, Alemanya). És fill d’un pastor
protestant, Karl Ludwig, i de Francesca Oehler, fills ambdós de pastors protestants. Nietzsche, per tant, va
viure una infància plena de religiositat, que el va marcar molt.

El pare patia de problemes psicològics i mor als 36 anys, deixant dos fills més, una noia i un noi. La relació
de Nietzsche amb la seva germana sempre va ser molt obscura.
Als 20 anys (1864) es matricula a la Universitat de Bonn per estudiar teologia i filologia clàssica, però es
centra en la filologia, que acaba a Leipzig.

A Leipzig coneix Schopenhauer, que l’influirà molt, i traba amistat amb Richard Wagner i Còsima, la seva
dona, que serà un dels amors platònics de Nietzsche.
Amb 24 anys (1869) passa a ocupar el càrrec de professor de Filologia Clàssica a Basilea.

La influència de Wagner serà molt important en les seves primeres obres. La més destacada és El naixement
de la tragèdia segons l’esperit de la música (1872), on fa una anàlisi molt acurada del món grec que vol servir
com una defensa i enaltiment de la música wagneriana. El llibre té molt males crítiques per part dels seus
companys, que deixen a Nietzsche aïllat.
La dècada dels anys 80 és la més productiva, en la que publica la majoria de les seves obres cabdals. També
és el moment en el que coneix a una de les persones més influents en ell: Lou Andreas-Salomé
(1861-1937), de la que Nietzsche va dir que era l’única persona que el podia entendre.

El 1889 té el brot psicològic més important, a resultat de la sífilis o l’esquizofrènia, a Torí (Itàlia) en el que
abraça plorant a un cavall mig mort que estava sent fuetejat pel seu amo. A partir d’aleshores, Nietzsche no
escriurà més i restarà la seva vida en manicomis sense parlar. Mor el 25 d’agost del 1900.

2.2. OBRA
Les obres més importants de Nietzsche són:
● [1872] El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música: pretén mostrar com el teatre arcaic
(Esquil i Sòfocles) són el fonament autèntic de la polis grega, negant la contribució socràtica
racionalista. Vol posar de relleu l’art per sobre de la raó.
● [1873] Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: fa una crítica a l’universalisme i al llenguatge
sorgits de la tradició platònica.
● [1878] Humà, massa humà: trenca amb els seus ídols, Wagner i Schopenhauer, als que veu
insuficients.
● [1881] Aurora
● [1882] La gaia ciència: presenta la filosofia com a lliure i vital.
● [1883] Així parlà Zaratustra: és un poema moral, escrit en paràboles. Pretén ser una paròdia dels
Evangelis centrant-se en la figura de Zoroastre, el reformador moral del s. VI a.C.
● [1886] Més enllà del bé i del mal: és una presentació més sistemàtica de les idees de Zaratustra, en
la que denuncia l’acceptació acrítica de la moral cristiana.
● [1887] La genealogia de la moral: és una obra sistemàtica en la que intenta mostrar l’origen de la
moral judeocristiana imperant i la seva maldad intrínseca.
● [1888] L’Anticrist: és una crítica poc raonada del cristianisme, més basada en l’invectiva que en una
altra cosa.
● [1889] El crepuscle dels ídols o com es filosofa a martellades
● [1889] Ecce homo. Com s’arriba a ser el que és: una autobiografia en la que es mostra com
l’encarnació dels valors nous vertaders i el missatger d’un canvi cabdal en la filosofia.
● [1901] La voluntat de poder: és un llibre projectat, però inacabat. Tenim el recull dels fragments que
va deixar escrits i que es publicaran pòstumament.

2.3. NIETZSCHE NAZI?

L’obra de Nietzsche es va considerar, durant molt de temps, com un suport teòric per al totalitarisme nazi. És
cert que sosté moltes tesis que podrien ser compatibles amb el nazisme, però també en té moltes d’altres que
són contràries.
Aquesta lectura va venir donada pels responsables de l’obra de Nietzsche, la seva germana Elizabeth i el seu
marit, el Dr. Foster, nacionalista alemany. En molts casos, sabem que van dur a terme alteracions i seleccions
dels fragments per mostrar un Nietzsche molt més afí a les idees supremacistes àries.

3. INFLUÈNCIES DE NIETZSCHE
3.1. INFLUÈNCIES QUE ACCEPTA
Nietzsche té moltes influències, que elabora a la seva manera:
● Presocràtics i sofistes: com a filòleg clàssic, Nietzsche recupera les fonts presocràtiques. Troba en
la filosofia prèvia a Sòcrates i en els sofistes una mentalitat no embrutada per tot allò que denunciarà a la
seva obra.
 ● Esquerra hegeliana: agafa de Ludwig Feuerbach (1804-1872) i David Friedrich Strauss
(1808-1874) la crítica a la religió. L’enunciat de la mort de Déu el pren d’ells, però el desenvolupa en
una nova direcció.
● Richard Wagner (1813-1883): se sentirà molt atret per la figura del compositor i, sobretot, la seva
definició de l’òpera com a obra d’art total.

a) Arthur Schopenhauer (1788-1860)

Arthur Schopenhauer (1788-1860) neix a Danzig (Polònia) i mor a Frankfurt.
Fill de pares rics i benestants, no li cal treballar mai realment per viure còmodament. Estudia Medicina i
Filosofia. Acaba sent professor de filosofia breument a la Universitat de Berlín.
El seu pensament barreja el platonisme i el kantisme amb influències orientals (hinduisme i budisme).
Les seves obres més importants són: El món com a voluntat i representació (1819) i Sobre la voluntat en la
natura (1836).
Schopenhauer pren el noümen kantià i el considera cognoscible. Per a ell, el noümen és pura voluntat.
Aquesta l’hem d’entendre com a voluntat d’existir.
Aquesta voluntat es predica de tot l’univers i de tot allò existent que, precisament, en tant que només
existeix, mostra aquesta voluntat i res més.
No hi ha, per tant, cap finalitat concreta, sinó que la voluntat és cega. No hi ha, doncs, un sentit en
l’existència.
Una altra cosa és la representació que nosaltres ens en fem: el fenomen, que està subjecte a la causalitat,
però totalment inserida per l’ésser humà.

Per tant, la vida humana, en si mateixa, no té cap tipus de sentit, més enllà de la simple reproducció. La
felicitat no està, doncs, assegurada, sinó que l’únic que podem tenir per cert és el patiment.
Schopenhauer és, precisament per això, el creador del terme pessimisme.
La mort és, doncs, l’alliberament del patiment, però no és una sortida vàlida perquè representa anar contra la
voluntat d’existir, que és l’essència de la vida.

Per poder sortir d’això, Schopenhauer proposa tres vies o camins de salvació que ens poden permetre trobar
pau en el patiment. Les tres són de caire irracional.
● Via estètica: l’art fa que ens evadim del nostre destí i ens permet gaudir del sentiment artístic.
● Via ètica: donar-se als altres éssers humans. Es basa en la compassió, un concepte budista. Ajudant
als altres ens aïllem del nostre destí.
● Via ascètica: la religió permet donar un sentit a la vida i a l’Univers que es resumeix en Déu.
Concretament, per a Schopenhauer, el budisme és la millor opció.

3.2. INFLUÈNCIES QUE CRITICA

Però també hi ha una llarga tradició que li arriba i que ell rebutja i crítica obertament:
● Tradició socràtica i platònica
● Cristianisme
● Descartes i la tradició racionalista
● L’imperatiu categòric kantià
● L’utilitarisme

Anirem veient aquestes crítiques al desenvolupar les seves concepcions, perquè en molts casos ambdues són
connaturals.
4. SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL: LLENGUATGE
4.1. SOBRE VERITAT I MENTIDA
Per entendre tot el que farà després Nietzsche, és útil veure la seva filosofia del llenguatge, és a dir, el paper
que juga aquest i com és origen de problemes.
Això ho elabora a Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, un escrit breu en que es planteja el paper de la
metàfora i dels conceptes universals.
Anem a resseguir els seus temes més importants.

4.2. LLENGUATGE: RECURS DEL DÈBIL

Nietzsche vol reflexionar sobre què implica el llenguatge, què representa.
La seva consideració és clarament negativa des d’un inici: el llenguatge no és més que el recurs d’una
espècie, la humana, que és molt més dèbil que les altres. El llenguatge té un paper negatiu però l’ésser humà
el necessita. El llenguatge és l’eina del dèbil, l'ésser humà ha desenvolupat el llenguatge com una adaptació
al medi ja que físicament no som suficientment forts.
Qualsevol animal ens pot matar i l’únic que ens diferencia és la racionalitat, la qual va molt lligada amb el
llenguatge.
Aquesta debilitat la compensa amb l’enteniment i la paraula, amb les que intenta sobreviure deformant la
realitat i controlant-la.
Té una concepció d’allò natural com allò bo. Som capaços de canviar la realitat a la nostra manera ja que
naturalment som dèbils. Tot allò on de manera natural no arribem, el llenguatge (entès com a racionalitat) ho
supleix.

4.3. LES COSES EN SI

D’on prové, però, aquest llenguatge?
En el món hi trobem les coses, però ens és impossible conèixer què són exactament i molt menys
expressar-ho:

Les paraules, per tant, no poden reflectir què són les coses, pròpiament. Les paraules originalment descriuen
sensacions subjectives dels individus. Quan dic una paraula estic parlant d’un estat intern individual, ja que
no em puc referir al món en si mateix, m’estic referint a una sensació que tinc jo davant el món que jo veig.
En el món hi ha coses però no les podem conèixer.
El món en si mateix no el podem captar i és inintel·ligible per nosaltres.

4.4. LA METÀFORA: PARAULES

Què descriuen, doncs, les paraules? Originalment, sensacions individuals subjectives que ens provoquen les
coses. L’objecte del llenguatge, per tant, i el seu origen, són totalment individuals.
Però l’ésser humà intenta fer un procés d’abstracció:
Les paraules, per tant, els sons, no són més que metàfores. En quin sentit? En tant que són elements sonors (i
escrits, més tard) que volen designar coses no cognoscibles, no intel·ligibles (les coses mateixes) però ho fan
de forma totalment indirecta. Són formes més o menys artístiques de referir a una cosa, tot i que som
conscients que no les reflecteixen, realment. Constitueixen, així, un accés estètic al món, no racional.

Intento fer referència a algo mitjançant una imatge particular i un so. La paraula és la referència a la
referència d’un cosa totalment particular.
La paraula és la traducció a so d’aquesta imatge que fa referència a una cosa particular.

El llenguatge és una metàfora: parlar d’una cosa utilitzant un altre element.

Volem parlar directament de la sensació però no podem per tant agafem un altre element per explicar-ho. Són
referència indirecta d’elements individuals.

El llenguatge té més a veure amb l’art que amb una altra cosa ja que és poesia. Ja que és tot metafòric.

4.5. CONCEPTE: UNIVERSALITZACIÓ

Aquesta abstracció gradual culmina amb la formació del concepte.
Els conceptes, que són la base del nostre llenguatge (el que designem amb paraules ja no són les coses
mateixes, sinó els conceptes), són les formes d’abstracció més elevades.
Una paraula, que és pura metàfora que designa quelcom absolutament individual, pretenem que serveixi per
a diferents objectes.
Nietzsche, aquí, s’oposa a la tradició platònica: les coses són totalment diferents individualment, no hi ha
similitud real entre elles, sinó que nosaltres la introduïm forçadament.

El grau més elevat d’abstracció és el concepte, el que nosaltres de forma comuna designem amb les paraules.
Són formes que s’han establert al llarg del temps, hem acabat generalitzant tatn que s’ha convertit en un
concepte.
Aquesta és totalment desvinculada de la realitat.

Anteriorment hem pensat que el llenguatge reflecteix el món però Nietzsche diu que no i que està totalment
desvinculat ja que és una metàfora que va per lliure.
S’oposa a la tradicionalitat Platònica.
Plató: essència de les coses.
Amb Nietzsche no tenim el problema de definir essències ja que li donem nosaltres una metàfora amb un
significat.

L’ésser humà no pot no fer-ho.

4.6. LA VERITAT DEL LLENGUATGE

Per tant, el llenguatge és purament arbitrari i allunyat de les coses. La següent pregunta que ens podem fer és,
per tant, què és allò que anomenem veritat?
La veritat, per a Nietzsche, serà una convenció social arbitraria basada en l’oblit del vertader origen dels
termes.
La crítica de Nietzsche és que ens hem oblidat que les paraules són metàfores. Ja no som conscients que el
llenguatge és una metàfora i ho diem com si fossin veritats.
Creiem, diu Nietzsche, que quelcom és veritat per si mateix, però, en realitat, allò que considerem veritat no
és més que una metàfora fossilitzada que ens resulta adequada a nosaltres.

4.7. EL MÓN HUMÀ

El llenguatge i la veritat, per tant, són purament antropomòrfics: són creació de l’ésser humà i no tenen res a
veure amb les coses mateixes.
Són una forma de configurar un món que és humà, en el que aquesta espècie dèbil se sent bé, perquè l’hem
creat nosaltres. Aquest món humà és, segons Nietzsche, moral, perquè està ja mediatitzat per allò que li
convé a l’ésser humà i allò que no (veritat/mentida, bo/dolent…).
El llenguatge, per tant, ens impedeix copsar el món tal com és: és una certa presó limitant. Tot i això, el
llenguatge és inevitable i és una creació humana molt important.
4.8. MORAL I EXTRAMORAL
El llenguatge, aleshores, és una convenció social que determina què és veritat, entesa com a la utilitat que té
quelcom per a l’ésser humà o per a un determinat grup. Un grup de gent crea un llenguatge que respon a les
necessitats d’aquell grup de gent. Les paraules bo i dolent representen allò que és útil i inútil, respectivament.

El llenguatge, per tant, fixa què és allò bo i què és allò dolent i, per tant, no pot escapar al sentit moral.
A què es refereix Nietzsche amb el títol de l’obra? Quan parla de sentit extramoral, es refereix al significat
vertader de les coses, a la seva veritat no mediada per allò que és bo o dolent per a l’ésser humà. Les coses,
per si mateixes, no són ni bones ni dolentes; només són veritat, la seva veritat. La mentida, ja moral, apareix
amb el llenguatge.
El llenguatge és una convenció i ho hem de tenir present. Si intenes treure aquesta capa de moralitat del
llenguatge t’estàs intentant apropar més al món.

A l’inici les paraules eren metàfores per descriure el món i amb el temps les paraules han obtingut significats
fixos → això ha sigut degut a la moralització.

Paraules metàfores → moralització → paraules amb significats fixos útils que passen a descriure el món.

4.9. PERSPECTIVISME
Però, aleshores, diu Nietzsche, el llenguatge, que determina la manera de veure el món, és qüestió de
perspectiva. Nietzsche defensa així el perspectivisme: tot és pura perspectiva i no podem conèixer de forma
absoluta el món. Ens dona perspectives d’aquest món. Hi ha perspectives que poden ser certes i altres que
són falses.
Això constitueix també una crítica al llenguatge científic, que s’ha erigit en garant de la veritat absoluta. De
fet, Nietzsche la fa explícita: fins i tot les lleis naturals, que es basen en la matematització, no són més que
elements que la nostra pròpia subjectivitat (i perspectiva, per tant) han introduït en el món mateix. Segueix
aquí una mica els postulats kantians, afirmant que el temps i l’espai són elements que aporta la subjectivitat.

Aquest perspectivisme va lligat a un altre concepte que anirem trobant en totes les reflexions nietzscheanes:
el vitalisme.
El perspectivisme al que fa referència Nietzsche no és un conjunt de perspectives humanes creades a
voluntat: això torna a ser caure en el llenguatge moralitzat.
És el món caòtic, que no es deixa governar pel llenguatge i per l’ordre, el que es va mostrant cada vegada
diferent. És la vida mateixa la que mai és igual i, per tant, unes vegades es mostra d’una manera i, altres
d’una altra. Però, per a Nietzsche, sempre és la vida el valor suprem i, per tant, qui marca les perspectives.

El món és pura voluntat i és un caos que no podem entendre però de vitalitat.

L’única manera que tenim de reflectir aquest món és necessàriament per mitjà de diverses perspectives, mai
el podrem explicar amb un sol llenguatge i una sola veritat.
Algunes cares ens mostraran algunes cares del món i algunes altres, totes ens poden estar mostrant parts i
cares reals del món.
El vitalisme afirma que la realitat és vida en desenvolupament.

4.10. EL MENTIDER
És cabdal també, per entendre què vindrà després, atendre a què diu Nietzsche sobre el mentider:

Fixem-nos en que el mentider és el que capgira els significats de les paraules. Per a Nietzsche, el món actual
és una gran mentida, com veurem.
En aquesta moralització li hem donat significat a les paraules segons el que ens és útil.
El moralitzador (=el mentider) és el que ha agafat les paraules i les ha capgirat segons com li ha convingut.
5. EL NAIXEMENT DE LA TRAGÈDIA: APOL·LO I DIONÍS
5.1. EL NAIXEMENT DE LA TRAGÈDIA
En El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música, Nietzsche està duent a terme una anàlisi filològica i
filosòfica de la Grècia clàssica. És, de fet, un llibre en el que podríem dir que domina la filologia, però on es
comencen a establir els fonaments de la seva posterior crítica filosòfica.

La tesi fonamental de l’obra és mostrar com la tragèdia grega és el resultat de dues forces contraposades
(l’esperit dionisíac i l’esperit apol·lini) i com queden separats pel racionalisme filosòfic grec, introduint un
greu desequilibri en la història.

Nietzsche s’oposa a la consideració tradicional (en el s.XIX) sobre les etapes gregues. Definim habitualment
que la periodització de Grècia abans de crist es pot dividir en: l’època arcaica (ss. VII-VI a.C), l’època
clàssica (ss. V-IV a.C) i l’època hel·lenística (ss. III-I a.C.).

Tradicionalment, es considerava que l’esplendor grega es trobava en l’època clàssica, amb personatges com
Pericles, Sòcrates i Plató. Nietzsche, en canvi, sosté que la millor de les èpoques és l’arcaica, perquè és on
neix la tragèdia, una eina de comunió del poble.

5.2. APOL·LO VS DIONÍS

Aquestes dues forces que s'uneixen en la tragèdia són, en realitat, dos principis que estan actuant en la realitat
i que són contraposats. Nietzsche els identifica fent menció a dos déus, Apol·lo i Dionís.

● Apol·lo: representa la racionalitat i l’ordre. Es manifesta com a mesura, proporció, equilibri. El seu
esperit es manifesta en l’obra bella, harmoniosa i perfecta.
● Dionís: representa la pura força vital. És desmesurada, irracional, instintiva i passional. Emergeix
sense control. Es manifesta en l’harmonia amb allò natural.

Apol·lo i Dionís
A El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música, Nietzsche proposa dos models o duesforces o
principis que es contraposen i es complementen a la vegada. Aquestes dues tendències venen
exemplificades i identificades amb dues divinitats de caràcters molt diferents. A continuació,
resumim algunes de les seves característiques:
De forma resumida, i seguint a Schopenhauer, Nietzsche contraposa aquests dos déus de la següent manera:

La tragèdia, per a Nietzsche, té origen en l’esperit dionisíac, sobretot en el cor, que té un gran paper en les
primeres produccions tràgiques. Però, tot i això, també hi ha un element apol·lini personificat en els
personatges, que són els qui encarnen i representen els diferents caràcters o comportaments. Els personatges
són, doncs, imatges, aparences.

La intenció de la tragèdia era generar uns llaços i un sentir comú entre els habitants de l’Hèl·lade amb uns
mateixos valors. La tragèdia era catàrquica (Aristòtil, Poètica) i pretenia fer desaparèixer la individualitat fins
a una unitat comuna.

5.3. LA DECADÈNCIA DE GRÈCIA: APOL·LO

Aquesta distinció entre principis que Nietzsche situa a la tragèdia l’estén al llarg de la història.
En l’època arcaica hi ha una presència dels dos principis. Això es veu no només en la tragèdia, sinó també en
la filosofia presocràtica, sobretot, per a Nietzsche, en Heràclit, filòsof al que admirava (equilibri entre
contraris).
Però en època clàssica, Sòcrates i Plató, creadors del racionalisme filosòfic, desequilibren la balança i
suprimeixen allò dionisíac en front d’allò apol·lini. Això es perpetua en filosofia i s’estén al llarg de la
història.

5.4. Nietzsche i Dionís

La intenció declarada de Nietzsche és denunciar i corregir aquesta situació actual que va originar Sòcrates.
El seu pensament té una doble vessant:
● Denunciar les manifestacions d’aquesta tendència racionalista en la cultura occidental.
● Reintroduir l’element dionisíac en el pensament i en la cultura per tal d’equilibrar (no deixa molt
clar si cal reequilibrar o caure de la banda de Dionís).

6. LES DUES MORALS I LA TRANSVALORACIÓ

6.1. LA CRÍTICA MORAL AL SEU TEMPS
Aquestes dues tendències, l’apol·línia i la dionisíaca, es manifesten en un altre punt de la teoria nietzscheana:
la crítica a la moral.
Aquesta concepció, que constitueix el nucli de la seva teoria filosòfica, es troba en diferents obres, que hem
de tractar:
● Aurora (1881)
● Més enllà del bé i del mal (1886)
● La genealogia de la moral (1887)

Referència al moral premoral.

Anem a veure’n les línies generals.

6.2. GENEALOGIA DE LA MORAL
La intenció de Nietzsche és mostrar quina és la gènesi de la moral, és a dir, quin ha estat el procés (un
dinamisme) que ha dut a la moralitat al punt en que es troba en el moment que viu Nietzsche. De nou, el que
fa és sustentar-se en unes bases filològiques.
Nietzsche prendrà els conceptes de bo i dolent, els termes més moralitzats, perquè són l’expressió de la
mateixa moral, i mostrarà com han anat evolucionant amb el temps fins arribar a capgirar-se completament i
s’han intercanviat. I, amb ells, s’ha capgirat també la moral mateixa (és el que coneixem com la
transvaloració).
I aquest capgirament, per a Nietzsche, ha estat fet a propòsit.

Nietzsche es basa en l’anàlisi filològica per mostrar com en un inici les llengües tenien un significat molt
concret dels termes ‘bo’ i ‘dolent’:
● ‘Bo’ significava ‘noble’, ‘aristocràtic’, ‘senyor’, ‘amo’
 ● ‘Dolent’ significava ‘simple’, ‘vulgar’, ‘plebeu’, ‘esclau’

Són, doncs, sentits no morals dels termes bo i dolent (ens tornem a situar en aquest llenguatge no moralitzat
primigeni que mostra en Sobre veritat i mentida).
El terme ‘dolent’, així, només descriu la contraposició a allò noble, simplement.

6.3. LES DUES MORALS

Aquestes figures del senyor i de l’esclau, sense voler ser expressament morals, defineixen unes maneres de
ser molt diferents (que poden ser considerades com morals, en el sentit de consideracions sobre què és
correcte).
Com diu en La genealogia, és a partir d’aquestes categories que expressen merament una classificació
quasi-natural, política, que es genera una concepció de preeminència moral.
A Més enllà del bé i del mal exposa aquestes dues morals.

a) La moral de senyors o moral noble

És aquell fort, guerrer, l’ésser veritable, el poderós, el superior. És aquell que governa i que, per tant, dicta
com han de ser les coses. És una moral que crea els seus propis valors. És una moral activa.
És el que pren allò que vol sense tenir en compte els més dèbils; és egoista i individualista, tot i que respecta
als seus iguals. És el valent, el que no té por de què ha de passar i que tira endavant tot i les penalitats. És,
per tant, feliç.
La moral de senyors representa els elements dionisíacs de la vida, que prenen tal i com ve, sense voler-la
modificar.
b) La moral d’esclaus o moral dèbil
És la del que s’humilia, és la del que serveix als altres, la dels dèbils. Són els governats en les societats
primitives, els que defugen la guerra i tenen por del què passarà. És una moral passiva.
No creen valors, sinó que fan el què se’ls diu. És una moral basada en la compassió, en considerar que és
millor actuar cap als altres, encara que siguin inferiors.
La moral d’esclaus és, precisament, la representació d’allò apol·lini. La raó, eina dels dèbils, és el seu mitjà
per crear un món que és menys terrorífic que el real, en el que ells són merament els dèbils.

La manera de ser dels esclaus sempre està en contraposició dels senyors.

Jo soc el que ell no és i viceversa.
Acata ordenes i s’humilia davant dels altres. I no actua d’acord als seus principis si no al que els hi ha aportat
els altres.
Hi ha una jerarquia natural i no pots escollir ser el que ets, els esclaus no creen valors, viuen d’acord als dels
altres.
L’únic valor que tenen és la compassió i la empatia, i els esclaus com a dèbils reconeixen als altres també
com a dèbils.
Els dèbils són els que necessiten aquest artifici que és la intel·ligència per sobreviure.

6.4. TRANSVALORACIÓ
Pero en la història s’ha donat un capgirament, que coincideix, precisament, amb la moralització dels termes.
Quan ‘bo’ i ‘dolent’ passen a tenir un significat moral, aleshores inverteixen el seu significat i allò que abans
era tingut per l’esclau, per el dèbil, és ara el que s’anomena moralment bo, mentre que el senyor, el noble, és
considerat allò dolent.
Aquest capgirament ha estat efectuat, sobretot, per la tradició jueva i el seu continuador, el cristianisme. Aquí
radica una de les crítiques més importants a la religió cristiana que durà a terme Nietzsche.

Com explica Nietzsche aquesta transvaloració?

La moral dels esclaus està caracteritzada per un odi cap als nobles; així és com es construeix: és mera reacció
a la moral dels senyors. El concepte clau, per a Nietzsche, és el ressentiment: els esclaus senten enveja i odi,
creat per la seva pròpia condició. Els senyors, en canvi, no odien els esclaus: aquests, senzillament, són
inferiors.
Tenen un sentiment que els tendeix a juntar en comunitat.
Un altre sentiment és la consciència de ser inferiors i tenen un punt de ràbia de dir que la culpa de la seva
condició és la dels senyors. Hi ha una culpa cap als senyors de la seva condició.
Els esclaus tenen la intel·ligència i si s'ajunten molts esclaus poden contra els senyors per venjar-se.
Hi ha un moment en que aquest ressentiment es converteix en creador de valors: el moment en que el
ressentiment acumulat es torna cap a la moral dels nobles, aleshores és quan aquesta pren el poder. Perquè els
dèbils són més que els forts.

El ressentiment és l’origen de la transvaloració.

La moral esclava és pasiva i la del senyor és activa
El ressentiment esdevé creador de valors des de la reacció.
Fins i tot quan s'està creant valors ho fa amb la finalitat de venjar-se dels altres. Aquesta acció que fan és una
conseqüència dels senyors. Per tant, seguiran en funció dels senyors i continuaran en un segon pla dels
senyors.
Fins i tot quan està creant valors sempre depèn de l’altre.

Precisament, la moral d’esclaus és, per a Nietzsche, una moral de ramat. Els dèbils se senten com a tals en
igualtat numèrica amb els nobles i això els porta a generar una moral basada en la comunitat, en la que són
més forts.
Aquests són, precisament, els valors cristians, per a Nietzsche:
Per això, la moral dels esclaus es basa en els sentiments de comunitat mal entesa. Per a Nietzsche, la
pervivència en la seva època d’aquesta moral és l’utilitarisme:

Mill diu que el seu principi és l’únic principi d’utilitat.

6.5. LA CRÍTICA AL CRISTIANISME

El cristianisme, per a Nietzsche, no és més que el símbol de tota una cultura occidental que s’inicia,
precisament, amb Sòcrates i, sobretot, Plató.
La crítica al cristianisme té dues vessants, principalment:
● Incapaç d’agafar el món tal com és, imposa un altre món com el vertader, com l’important, un món
racional i ideal. Això, que ho pren del platonisme, implica la segona crítica. El cristianisme posa un
món irreal per sobre del món real. Situen tot lo bo en un món que no és el nostre. Per ell el
cristianisme és una mala perspectiva, ja que pose aquest transmón per sobre i la vida queda en segon
terme.
● Els ideals cristians impliquen una negació de la vida real, de la vida mundana. Té casos clars de
negació de la vida.

Aquest món és un món racionalitzable i implica posar la raó per sobre d’altres perspectives humanes com la
sensibilitat. Apol·lo està per sobre de Dionís en la nostra cultura occidental.
El cristianisme, per tant, representa el triomf d’Apol·lo sobre Dionís.

El segon punt es subdivideix en dos.

En primer lloc, el cristianisme és, segons ha mostrat Nietzsche, la negació de tots els valors de la moral noble
(cal precisar: el cristianisme de Sant Pau, perquè Jesucrist mateix sembla ser més proper a un noble que una
altra cosa). Per tant, és la negació del vitalisme, de l’acceptació de la vida mateixa. Aquesta vida queda en
segon pla i és només entesa com una manera d’accedir a una altra, més plena i ideal.

Jesús era un jueu que estava introduint una nova religiositat. Qui ho transforma en el que coneixem avui com
la religió cristiana és Sant Pau.
El cristianisme és una moral d’esclaus.
Nietzsche odia a Sant Pau. Quan agafa la vida de Jesús per determinar la seva doctrina la racionalitza molt.
En el cristianisme hi ha una negació de la vida per viure una millor després d’aquesta. Hi ha un valor dels
nobles que és acceptar la vida tal i com és.
El cristianisme ha girat la truita.

Abans de la transvaloració:
bo = senyor
dolent = esclau
aquests termes no eren morals, eren descriptius

Després de la transvaloració
bo = esclau
dolent = senyor
ara són termes prescriptius i morals, es dona la moralització: a partir d’aquesta sotmets als senyors. Els
inculques la consciència que són dolents.

El que fa la moral d’esclaus en moralitzar el llenguatge és fer que els senyors que neixin es sentin dolents i
que ells mateixos es castiguin i obtenen mala consciència.
Són conscients que la culpa dels seus actes es culpa seva i han de solucionar-ho ells.

En segon lloc, Nietzsche explica com aquesta moral esclava acaba generant un sentiment de mala
consciència.

La moral d’esclaus, en tant que és anti-natural, no sorgeix de l’afirmació de les coses tal i com són, de la vida
en si mateixa, és una negació dels instints del propi ésser humà, que poden ser dionisíacs.
La moralització és el producte que senten els esclaus cap als senyors.
Per això, quan els propis individus situats en la moral d’esclaus tenen aquests instints, se’ls crea una mala
consciència: la culpa és completament seva. El cristianisme ofega aquests instints dionisíacs-nobles
culpabilitzant als qui ho tenen i representant-los com perversos, amb aquest to que va més enllà del mer mal.
I això condueix a l’autocàstig i al model ascètic. L’ascetisme és, per a ell, la representació última d’aquests
ideals antivitalistes.

Si els castigues es genera un sentiment de repressió, d’aquesta manera són ells mateixos els que es castiguen
i es reprimeixen a ells mateixos.

Bo = esclau
Dolent = senyor → mala consciència → Ascetisme

6.6. FILOSOFAR A MARTELLADES

Tota aquesta crítica a la moral i, en definitiva, a la cultura occidental del seu moment suposa destrossar-la.
Nietzsche denomina a la seva manera de fer filosofia filosofar a martellades, és a dir, colpejar fortament les
idees errònies per fer-les caure al terra.

7. NIHILISME I MORT DE DÉU

7.1. NIHILISME
On ens porta, doncs, tota aquesta tradició?
Fixem-nos que el cristianisme ens duu, en les seves successives passes antivitalistes, a la total negació:
1) El ressentiment: la no acceptació de l’estat natural, de l’afirmació de com és la vida. El món és
inacceptable.
 2) La mala consciència: la interiorització de la culpa. L’ésser humà és el pecador i el que no es pot
acceptar a si mateix.
3) L’ideal ascètic: la sublimació → implica la negació de la vida, sí, però fins i tot la negació de la
pròpia raó i els principis dels dèbils. És ja contradictòria
Cada cop més es va exagerant aquesta aplicació de la raó. Introduïm la raó com un dels valors imperants en
la cultura, cada vegada és més important i més pura, una racionalitat que existeix més i es va imposant més
fins arribar a aquest ideal ascètic.

En el cas que agafem a un persona que ja està en aquest nivell ascètic i li preguntem en quin pensament està
diu que en anar contra el cos.

En Plató la idea del bé està per sobre i és millor que la resta d’idees. Ell considera que hi ha alguna cosa que
ja no és racional i que s’assembla a la idea del bé però que és superior.
Aquests ideals de la raó que estem posant s’exageren tant que ja no són racional i on la raó ja no pot arribar.
Nietzsche diu que l’extrema racionalitat s’acaba destruint a si mateixa.

Nietzsche veu que hem exagerat tant uns ideals racionals que es converteixen coses que ja no podem assolir i
per tant perden el sentit i es desvinculen de la humanitat.
Si algú et diu que aquest és el nou estàndard i que abans em movia, ara aquest és tant alt que no és assolible
que ja no em mou i no té sentit. La raó es converteix en insuficient per assolir els ideals que havíem establert.

Estem en un punt que com a valor natural comú la raó ja no ens serveix i per tant ja no hi ha res.
El nihilisme és la conseqüència de la transvaloració → absència total de valors i que no hi ha res.

Això ens duu a una situació, la contemporània, que Nietzsche anomena nihilista. És la destrucció total dels
valors que s’havien anat imposant, perquè, a la fi, són contradictoris.
El terme nihilisme prové del llatí nihil, que vol dir ‘no res’. El nihilisme, doncs, és la constatació del fet que
s’ha arribat a un punt on no hi ha cap valor. És una situació que Nietzsche tracta com una malaltia: la de la
pròpia transvaloració, que s’ha acabat imposant.

Arribem, doncs, a un moment en el que, pròpiament, no hi ha cap valor superior, un moment en el que no
tenim cap punt de referència, cap orientació.

També és el gran problema de la cultura contemporània i el símptoma més greu de tot el que ha estat passant.
La malaltia és la transvaloració i el nihilisme és un símptoma.
Hi ha un caos moral on ja no sabem que està bé i que està malament o si avancem o no.
7.2. LA MORT DE DÉU
Nietzsche és ateu però quan anuncia la mort de déu no ho fa per expressar el seu ateisme, sinó que explica
que és exemplificació clara del nihilisme. Representa el valor suprem que havíem estat aguantant tota la
història.
Déu ja no és vàlid per valors morals i socials. Actuem per el que hem après i no per respecte a la divinitat.
Déu ja no serveix com a valor.
Té un referent històric: en la revolució francesa la imposició de la racionalitat. La destrucció de l’església i
els interessa que puc entendre com a ésser humà amb la racionalitat i l’església ja no juga el paper que té
abans.
No només es refereix al cristianisme sinó que amb els valors en si.
Situa a la raó mateixa com a deessa. Substitueix a déu per coses que segueixen per la mateixa tendència d’on
venia déu. Ell diu que creu en la ciència i que creu en unes lleis racionals que expliquen el món, però
segueixen sense tenir validesa.

El nihilisme, vist així, és la culminació de l’absurd de la tradició iniciada amb Sòcrates i que ens condueix a
una situació de desesperació, en el que no som res, l’existència perd el sentit i no significa absolutament res.
Aquest tipus de pensament és el que duu a Nietzsche a afirmar «Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem mort»
[Nietzsche, La gaia ciència]. La mort de Déu significa que ha caigut el que era el gran valor superior a la
vida que, precisament, havia creat el nihilisme. És, per tant, la culminació absurda del nihilisme:
l’autodestrucció.
Però això no és merament una afirmació de l’ateisme.

La mort de Déu representa la caiguda de tots els valors supravitals. De fet, considerar només la mort del Déu
monoteista cristià és un error: seria un engany i representaria creure en falsos ídols que han pres el paper de
valor suprem.

És, doncs, la culminació de tota desesperança.

TEXT: L’home boig, la gaia ciència
Hi ha un senyor que va amb un fanal en meitat del dia que ens pot donar a entendre que està boig i diu que
està buscant a Déu en un mercat amb gent que no creu en Déu. Una persona que està buscant a Déu amb gent
que no creu amb Déu i per tant es riuen d’ell.
El text diu que Déu no hi és perquè l’hem matat.
Anuncia la mort de Déu com la part final d’aquest nihilisme.
Els altres ja no riuen i tenen por.

El senyor diu que ha vingut massa d’hora i els ha posat al davant la mort de Déu i no ha sigut capaç
d’aguantar-ho.
Segueixen creient en les seves esglésies i amb el cadàver de Déu i tots els falsos ídols. Són gent que creu que
han deixat enrere a Déu.
Aquesta gent que encara no ha assumit tot el que implica la mort de Déu.

Nietzsche s’està representant a si mateix com a l’home boig. La llum del dia és la llum de la racionalitat.
Ell és el que ve a anunciar al nihilisme i ens sobrepassa i ens deixa quiets.
Quan sigui el seu moment serà quan el nihilisme estigui molt exagerat i encara hi ha la il·lusió que hi ha uns
valors.
El boig és el que més s’enganya de tots. És boig per percepció dels altres però realment els bojos són els
altres.

7.3 NIHILISME
El nihilisme, però, suposa també un canvi total de la situació. Implica, com hem dit, la caiguda de tota la
tradició anterior que era negativa i s’obre un període de desconcert total.
La caiguda dels grans valors supravitals, de tots ells, els de la religió i els del racionalisme filosòfic, suposen
també la possibilitat de deixar aflorar coses noves.
Nietzsche s’adona d’aquest fet i veu en el nihilisme una part positiva: destruir activament per tal de fer
emergir allò que és originari, és a dir, la vida.

Aquest nihilisme que ja hi és encara que la gent no en sigui conscient és negatiu i aquest no era necessari i es
podria haver evitat.
Aquest és una realitat i ha passat doncs fa una lectura positiva.
Quan hi ha uns valors morals molt clars encara que siguin falsos, no dona espai a que surtin de nous.
Després d’aquesta destrucció hi haura l’oportunitat que en surtin de nous ja que elimina tot el que impedia
arribar a Dionís.
Quan caiguin del tot arribarà l’època de Nietzsche i podrà tornar.

En realitat, per tant, hi ha dos sentits d’aquest terme:

● Nihilisme passiu: és el nihilisme negatiu, és el pessimisme que s’ha instaurat en la cultura com a
resultat de la tradició socràtico-platònica. Desesperança de no saber que estic fent i la pèrdua total de
valors.
● Nihilisme actiu: és el nihilisme buscat com a instrument. És l'encarnació i culminació de la filosofia
del martell nietzscheana. El adonar-se’n que el nihilisme pot ser una eina (no necessària) per
aconseguir una cosa bona. Aprofitar-lo per acabar amb la cultura i trencar amb el mur (aquests valors
erronis que no permeten sorgir de nous) que ens impedeix reintroduir a Dionís en la cultura.b

Per tant, el nihilisme pot tenir una doble sortida: o bé quedar-se immersos en el nihilisme passiu de la
desesperança o bé començar a destruir-ho tot per tal de començar de nou, però ara adequadament.

8. SUPERHOME, VOLUNTAT DE PODER I VITALISME

8.1. LA VOLUNTAT DE PODER
La sortida del nihilisme és possible, per a Nietzsche. Com? Amb l’afirmació de la vida mateixa i la imposició
dels seus valors.
El que encarna tot aquest valor vital en la teoria nietzscheana és una expressió metafòrica anomenada
voluntat de poder.
La voluntat de poder vindria a ser el poder mateix de la vida, que vol créixer. És una força vital que recorre
tot l’univers i que tendeix a l’expansió, a la colonització d’allò buit, desèrtic.
La voluntat de poder no és voler tenir “poder”; és voler que el poder de la vida augmenti.

Representa, al cap i a la fi, l’afirmació de la vida com a l’únic, gran i veritable valor directriu de la realitat.
És la consagració del vitalisme.
Aquesta voluntat és la que caracteritza, precisament, la moral dels senyors. Aquells que accepten la vida tal i
com es presenta i la viuen joiosament. És l’esperit dionisíac.
És també l’esperit de l’artista o l’aventurer: l’un vol crear per a que hi hagi més; l’altre, desitja que el món
sigui més gran, s’expandeixi. L’aparició de l’artista no és casual: representa l’únic accés al món a partir del
llenguatge metafòric que refereix a la vida.

8.2. SUPERHOME
En relació al nihilisme, abraçar aquesta voluntat de poder implica un nou començament per a l’ésser humà.
L’home com a tal, l’home històric que cau en el nihilisme, ha de morir per deixar pas a un nou tipus d’ésser:
el superhome.
El terme superhome és la traducció del terme alemany Übermensch, que significa ‘el que hi ha més enllà de
l’home’ o ‘el que hi ha per sobre de l’home’.
El superhome, per a Nietzsche, encarna l’esperit dionisíac, és a dir, el sorgiment de tot allò contrari a la
tradició que ens ha dut al nihilisme. El superhome encarna la voluntat de poder.

El superhome crea valors, accepta la vida tal i com és i viu d’acord a aquesta.
Però seria un error pensar que el superhome, de fet, ha d’esdevenir el Déu que sorgirà del nihilisme. Si no hi
ha cap valor, el superhome esdevé el més gran? No.
Pensar així seria caure en els errors passats. Considerar el superhome com un Déu implicaria fer-lo un ésser
transcendent al món i a la vida. Però els nous valors no poden estar allunyats de la vida, no poden jutjar-la
des de fora. Al contrari, han de ser immanents a ella.

Nietzsche defineix tres fases o figures que exemplifiquen l’aparició del superhome des del nihilisme:
● L’ésser humà immers en el nihilisme passiu el representa Nietzsche com un camell, que transporta la
seva càrrega imposada per la moralitat esclava. És el que Nietzsche anomena com l’últim home.
● El lleó, en canvi, representa l’ésser humà motivat pel nihilisme actiu. És l’ésser que es revolta contra
els valors imperants i els destrueix d’arrel. Però, en realitat, només és un ésser destructiu, que es
capgira cap allò imposat. Aquesta figura l’anomena també l’home que vol morir.
● El superhome s’identifica amb el nen, amb el nadó. Aquell que és expressió de la vida més pura, no
embrutada per la cultura anterior. És el que juga, merament, i abraça la vida.

El superhome, per tant, per esdevenir tal, necessita passar per la fase nihilista. Necessita tenir consciència de
cada un dels passos per adonar-se de la necessitat de tornar a començar. Només així evitarà caure en tot allò
passat i buscar un altre ídol al que sotmetre’s.

9. ETERN RETORN
La teoria del superhome en contraposició a l’últim home, el nihilista, es pot explicar també a partir d’una
metàfora (ho és realment?) que proposa Nietzsche: l’etern retorn.
Es tracta d’un concepte que pren del món grec (curiosament, que sostindran fins molt endavant) i que
s’oposa al concepte judeocristià sobre el temps.
El temps, pel judaisme i el cristianisme, té la forma d’una línia recta, una fletxa que avança en una direcció
concreta amb una finalitat determinada. En el cristianisme, el temps comença amb la Creació i acaba amb el
Judici Final: Déu és l’alfa (A) i l’omega (Ω).

Nietzsche, en canvi, afirma que el temps és circular… o, com a mínim, diu que hauríem de voler viure com si
ho fos. La concepció del temps circular se sosté sobre la visió dels cicles de la natura. Autors com Heràclit
podrien haver sostingut teories filosòfiques similars (no està clar).
En principi, es poden fer diferents lectures d’aquest etern retorn:
- Les coses no tenen una direccionalitat, un progrés, sinó que succeeixen perquè sí. És la negació de la
finalitat cristiana.
- L’únic que hi ha és aquest món, el sensible, que es repetirà eternament. No hi ha cap altre món ni una
altra vida, com ja havia criticat.

Aquesta teoria permet distingir l’home del superhome.

Només aquell que accepta la vida tal com és pot suportar el fet que tots i cada un dels moments d’aquesta es
repeteixin eternament, fins i tot els “dolents”.
El dèbil, el que no està preparat, no pot acceptar-ho.
És per això que l’etern retorn pot ser entés també com una mena d’imperatiu moral: viu de manera que
vulguis que aquest instant es repeteixi eternament. Només el veritable superhome és capaç de mantenir això.

L’etern retorn és, doncs, una apologia de l’instant mateix, el present, sobre els desenvolupaments futurs del
cristianisme i del racionalisme. El que importa és l’aquí i l’ara.
No es tracta d’una afirmació com el carpe diem; no es tracta de viure el moment perquè s’acaba, sinó de
viure el moment com si fos una eternitat en si mateix, gaudint-lo amb joia. Es tracta, de nou, de la veritable
afirmació de la vida.
Aquest etern retorn està molt vinculat amb el concepte de l’amor fati, és a dir, l’amor al destí, viure i desitjar
l’existència terrenal tal i com és, sense cap sentit concret, ja que es repetirà eternament.

Així ho expressa Nietzsche:

COMPARACIONS
 NIETZSCHE PLATÓ

Tendència filosòfica Vitalista Racionalista (idealista).

Sòcrates El culpable de la moral occidental. El seu mestre, admirat per ell, tant que li
dedica tota la seva obra.

Concepció de la realitat Única, el món de la vida, i canviant. Dualista: món de les idees i món sensible.

Coneixement La veritat és una il·lusió, només la podem La raó ens condueix al món de les idees, i
captar mitjançant metàfores. per tant, a la idea de bé i al coneixement.
Podem confiar en els sentits.

Déu No existeix Déu ni tot el que derivi. Déu és la idea de bé.

Ètica Ètica occidental ha domesticat els El coneixement de les idees ètiques és

impulsos vitals, és la moral dels esclaus. virtud. S’han de reprimir els desitjos i
impulsos sensibles.

Ésser superior Superhome amb voluntat de poder lliure, Mite de la caverna: el que coneix la veritat
creadora i no sotmesa a cap valor aliè a la perquè veu el sol.
vida.

Política Defensa l’individualisme, rebutja l’Estat. El més important és aconseguir el bé comú,

cadascú ha de limitar-se al que li pertoca:
artesans, guardians i governants.

DESCARTES HUME

Tendència filosòfica Racionalisme Empirisme

Coneixement Intenció de crear un mètode universal basat en la L’experiència com a font i límit dels
raó. nostres coneixements (impressions).

Punt de partida Parteix de l’escepticisme per trobar alguna veritat
de la que no puguem dubtar: Jo, Déu i el Món.
No ens podem fiar de l’experiència sensible.
Arriba a l’escepticisme analitzant les
creences ja establertes, però és necessari
creure en algunes veritats per sobreviure.
No ens podem fiar de la raó perquè el
coneixement no traspassa els límit de
l’experiència.

Criteri de veritat Tot allò que percebem de forma clara i distinta. Tota idea que provingui d’una impressió.

Innatisme Existeixen les idees innates, li serveixen per No existeixen les idees innates, som un
demostrar la segona veritat: l’existència de Déu. full en blanc (com deia Locke).

Conceptes metafísics Prova l’existència de tres substàncies: el Jo, Déu i Critica els conceptes jo, Déu i món; i la
el món idea de substància.
 KANT
Noció de llibertat És la condició de possibilitat de l’Imperatiu
categòric i es troba implícita en la idea de deure.
Llibertat positiva: lligada a la raó.
Humanitat Imperatiu categòric (llei moral) diu: tracta a la
humanitat, tant en la teva persona com en el altres,
empre com un fi i mai com un mitjà.
Teoria ètica Deontologisme ètic: no és un principi extern sinó
que és autònoma i la finalitat és el compliment del
deure moral, és la raó que mana.
Felicitat La felicitat no és un ideal de la raó sinó de la
imaginació i per això no pot ser una felicitat moral.
LOCKE
Realitat metafísica Pressuposa l’existència d’un món exterior a
nosaltres en tant que causa les nostres idees.
Idea Procedeixen de l’experiència i són continguts
mentals (no d’un altre món).
Quan naixem som un full en blanc.
Classificació idees - Simples: rebudes de forma passiva des de
l’exterior o de l’experiència interna.
- Complexes: l’enteniment és actiu creant
substàncies, relacions o modes.
Coneixement L’experiència és el substrat del coneixement:
- Intuïtiu: coneixement evident, més alt grau
de certesa.
- Demostratiu: precisa d’idees secundàries
- Sensible: no és evident, és probable.
Psicologia El jo és la consciència, no puc demostrar
l’existència de l’ànima. La consciència és
dinàmica i canvia per l’experiència.
Estat ideal La societat civil/política, s’hi arriba mitjançant
un pacte per atorgar el poder.
En contra d’una autoritat fonamentada en el
dret diví.
Formes de govern El millor règim polític és l’artistocràcia però
també la monarquia constitueix una de les
formes justes de govern.
MILL
Pressuposa la idea de llibertat quan proposa la
regla utilitarista.
Llibertat negativa: soc lliure de fer el que
vulgui fins on no interfereixi.
Utilitarisme (llei moral): ha de contemplar la
dignitat humana i tenir en compte que cap
situació que ens afavoreixi pot ser bona si
malmet a un altre.
Utilitarisme ètic: principi extern, la recerca de
la felicitat, les conductes bones són mitjans. Es
fonamenta en les accions concretes i els seus
resultats.
La felicitat és la pauta a partir de la qual hem de
guiar el nostres actes morals.
PLATÓ
Dos mons: l’intel·ligible i el sensible, que és
una còpia del primer.
Realitat extramental, immaterial, eterna i
invariable. Són dins l’ànima pertanyent al món
intel·ligible, per tant, són innates.
- Idea del bé, la causa de la resta d’idees.
- Idees dels valors.
. Idees de les matemàtiques
- Idees de les coses.
La raó ens condueix al món vertader:
- Noesis: intuïció de les idees.
- Dianoia: raonament a partir d’elles.
- Pistis: creença raonable.
- Eikasia: representació, conjectura.
L’home és una unió antinatural entre l’ànima i
el cas. Coneixem a través de l’ànima que pot
recordar Ies Idees.
La República, els filòsofs han de ser els
governant perquè tenen coneixement d’allò
diví (el Bé).
El millor règim polític és aquell que es basa en
la voluntat dels seus ciutadans (més semblant a
la democràcia.
Monarquia bona si el poder el té el parlament.