Capítol 9 Reflexió i refracció de la llum 1

CAPÍTOL 9 REFLEXIÓ I REFRACCIÓ DE LA LLUM

9.1 Naturalesa de la llum

9.2 Propagació de la llum: principis de Huygens i de Fermat
9.3 Índex de refracció
9.4 Reflexió i refracció: lleis de Snell
9.5 Reflexió total i miratges
9.6 Dispersió

9.1 NATURALESA DE LA LLUM

Durant molts segles es va creure que la llum consistia en corrents de corpuscles
(partícules) emesos per les fonts de llum. Al segle XVII van començar a trobar-se indicis de
que la llum podia tenia un caràcter ondulatori, però Newton* rebutjà aquesta idea. Degut al
seu gran prestigi la idea corpuscular va persistir fins a 1800 quan un experiment de Young†
demostrà la interferència de la llum i per tant la seva naturalesa ondulatòria. La llum era una
ona, però una ona de què, de quina magnitud física?. Maxwell va apuntar la possibilitat de
que la llum fos una ona electromagnètica, i això es confirmà al 1887 quan l’experiment de
Hertz demostrà la propagació d’ones electromagnètiques (apartat 8.1). Ja en el segle XX,
l’efecte fotoelèctric posà de manifest un comportament corpuscular de la llum i s’introduí el
concepte de fotó com a partícula de llum. La mecànica quàntica establí llavors la dualitat
partícula-ona per conciliar els aspectes ondulatoris i corpusculars de la llum. La propagació de
la llum es descriu adequadament considerant el seu aspecte ondulatori, però l’emissió i
l’absorció de la llum requereix considerar el seu aspecte corpuscular.
Per descriure la propagació de les ones s’utilitza el concepte de front d’ona. El front d’ona
és una superfície en els punts de la qual la magnitud de l’ona té la mateixa fase de vibració, és
a dir és màxima o mínima simultàniament en tots els punts. Per exemple, quan una petita font
radia llum, els fronts d’ona són superfícies esfèriques concèntriques amb la font. En canvi, per
a punts molt allunyats de la font, els radis de les esferes són tan grans que les superfícies
poden ser considerades planes, i les ones són llavors planes. La propagació de les ones pot ser
també descrita mitjançant raigs que indiquen la direcció de propagació i són perpendiculars
als fronts d’ona (Figura 9.1). En la teoria corpuscular de la llum els raigs són les trajectòries
de les partícules i van ser utilitzats per descriure les propietats de la llum abans de que fou
establert el seu caràcter ondulatori. En medis homogenis la propagació d’una ona entre dos
punts es fa en línia recta i els raigs són doncs línies rectes.
Hi ha propietats de la llum (reflexió, refracció) que poden ser descrites adequadament
mitjançant la consideració dels raigs. El seu estudi constitueix l’òptica geomètrica. En canvi

*
Isaac Newton (1642-1727)
†
Thomas Young (1773-1829)
 2

hi ha propietats (interferència, difracció) que no poden ser descrites mitjançant raigs,

requereixen la consideració explícita de les ones. El seu estudi constitueix l’òptica
ondulatòria, que quan incorpora les equacions de Maxwell és l’òptica electromagnètica. Les
propietats corresponents a l’emissió de la llum i la seva absorció pels materials són l’objecte
de l’òptica quàntica. En aquest capítol i en el proper s’estudiarà l’òptica geomètrica.

Figura 9.1

9.2 PROPAGACIÓ DE LA LLUM: PRINCIPIS DE HUYGENS I DE FERMAT

El principi de Huygens* va ser formulat al 1678 en una època en la qual dominava la idea
corpuscular de la llum. És un mètode geomètric senzill per construir a partir d’un front d’ona
el front d’ona en un instant posterior. Huygens va suposar que cada punt d’un front d’ona es
pot considerar l’emissor d’unes ones secundàries que es propaguen en totes les direccions i
avancen amb la velocitat de propagació. El nou front d’ones es construeix considerant
l’envoltant de totes les ones secundàries (Figura 9.2).

Figura 9.2

El principi de Fermat† estableix que els raigs de llum que viatgen entre dos punts, d’entre
tots els possibles camins segueixen aquell per al qual el temps del recorregut és mínim. En el
cas en què els raigs viatgen en un medi homogeni, el temps mínim implica una distància
mínima, i els raigs són doncs línies rectes.

*
Christiaan Huygens (1629-1695)
†
Pierre de Fermat (1601-1665)
Capítol 9 Reflexió i refracció de la llum 3

9.3 ÍNDEX DE REFRACCIÓ

El paràmetre que caracteritza la propagació de la llum en un medi és la velocitat de
propagació, però a l’òptica s’utilitza habitualment l’índex de refracció que és el quocient de la
velocitat de propagació de la llum en el buit, c, i la velocitat de propagació en el medi, v,
c
n
v
Com que v  c , és n  1 . A l’aire com que v  c es considera n=1.
Per a una ona d’una determinada freqüència, f, la longitud d’ona en un medi, λ, serà
llavors
v c λo
λ  
f nf n
sent λo la longitud d’ona al buit o a l’aire*.
Al capítol anterior s’ha vist que la velocitat de propagació de les ones electromagnètiques
està determinada per la permitivitat i la permeabilitat del medi,
1 1 c
v  
εμ ε oμ o ε r μ r ε rμ r

i per tant: n  ε rμ r
Com que la permitivitat i la permeabilitat són funcions de la freqüència, l’índex de
refracció varia en general amb la freqüència. L’efecte s’anomena dispersió i els materials que
la presenten es diu que són dispersius. Per a la llum visible l’índex de refracció augmenta amb
la freqüència. En un vidre d’índex de refracció 1,50 en el roig, l’índex és 1,53 en el violat.†
El temps t que tarda la llum en recórrer una determinada distància a, en un medi d’índex
de refracció n, és
a a n a op
 t  , sent a op  a n  c t
v c c
Llavors, s’anomena camí òptic al producte de la distància per l’índex de refracció del medi, i
representa la distància que recorreria la llum a l’aire en el temps que tarda en recórrer la
distància.

9.4 REFLEXIÓ I REFRACCIÓ: LLEIS DE SNELL

Quan una ona lluminosa que es propaga en un medi incideix sobre la superfície d’un altre
medi, part de l’ona (i de la seva energia) és reflectida i segueix propagant-se en el primer
medi amb la mateixa freqüència, i part de l’ona és transmesa, o refractada, i es propaga en el
segon medi amb la mateixa freqüència.

*
La freqüència d’una ona electromagnètica queda determinada per la forma com es genera. Llavors la longitud
d’ona, per a una determinada freqüència, depèn de la velocitat de propagació i per tant del medi material en què
es propaga l’ona.
†
A l’òptica s’utilitza habitualment la longitud d’ona en comptes de la freqüència, i quan es donen les propietats
d’un material en funció de la longitud d’ona, aquesta sol ser la longitud d’ona de la llum a l’aire, i no al material.
 4

Les ones incident, reflectida i transmesa poden ser representades mitjançant els
corresponents raigs. Quan la superfície és perfectament llisa els raigs que incideixen paral·lels
són reflectits i surten paral·lels, es parla llavors de reflexió especular (com la dels miralls),
però quan la superfície és rugosa els raigs reflectits surten en direccions diferents i es parla de
reflexió difusa (Figura 9.3). En el text que segueix es considerarà sempre que la reflexió és
especular.

Figura 9.3
Les relacions entre les direccions dels raigs incidents, reflectits i refractats constitueixen
les lleis de Snell* de la reflexió i refracció de la llum (Figura 9.4):
 El raig incident, el raig reflectit, el raig transmès i la normal a la superfície de separació
dels dos medis són coplanaris.
 L’angle d’incidència (angle que forma el raig incident amb la normal a la superfície) i
l’angle de reflexió (angle que forma el raig reflectit amb la normal a la superfície) són
iguals.
1  1'
 L’angle d’incidència i l’angle de refracció (angle que forma el raig transmès amb la
normal a la superfície) es relacionen mitjançant
n1 sin θ1  n 2 sin θ 2
sent n1 i n2 els índexs de refracció del medis del raig incident i del raig transmès,
respectivament.

Figura 9.4
A l’exemple de la Figura 9.4, n2>n1 i per tant 2<1. Quan la llum passa d’un medi de
menor índex de refracció a un de major índex, el raig transmès està més a prop de la normal a
la superfície que el raig incident. En canvi, si passa d’un medi de major índex de refracció a
un de menor índex, el raig transmès està més lluny de la normal que el raig incident.

*
Willebrord Snell (1580-1626)
Capítol 9 Reflexió i refracció de la llum 5

Les lleis de la reflexió i refracció de la llum poden ser deduïdes aplicant el principi de
Huygens i també el principi de Fermat.
Les relacions entre les intensitats de l’ona incident, l’ona reflectida i l’ona transmesa no
poden ser establertes en el marc de l’òptica geomètrica, per determinar-les cal recórrer a les
equacions de Maxwell. En el cas d’incidència normal des de l’aire sobre vidre (n=1,52), la
intensitat de l’ona reflectida és el 4,3% de la intensitat de l’ona incident, i augmenta quan
augmenta l’angle d’incidència.

9.5 REFLEXIÓ TOTAL I MIRATGES

Quan la llum que es propaga en un medi d’índex de refracció n1 incideix sobre la
superfície d’un altre medi que té un índex de refracció n2 sent n2<n1, existeix un angle
d’incidència θc per al qual l’angle de refracció és π/2 i el raig transmès és paral·lel a la
superfície (Figura 9.5). Aquest angle d’incidència és l’anomenat angle crític i ve donat per
n2
sin θ c 
n1
Per als raigs que incideixen amb un angle superior a l’angle crític no hi ha raig transmès i tota
la llum és reflectida, es diu que hi ha reflexió total. En el cas del sistema vidre (n=1,52) – aire,
l’angle crític és 41,1º. Si la llum que es propaga al vidre incideix sobre la superfície de l’aire
amb un angle superior a 41,1º, serà totalment reflectida i no sortirà del vidre.

Figura 9.5
Les fibres òptiques són una importat aplicació de la reflexió total. Quan la llum entra per
un extrem d’un fil transparent d’índex de refracció superior al del material que l’envolta
(Figura 9.6), es reflecteix totalment a la superfície lateral si l’angle d’incidència és superior a
l’angle crític. Després de múltiples reflexions complint aquesta condició la llum pot sortir per
l’altre extrem sense pèrdua d’intensitat. El fil canalitza la llum i permet la transmissió, fins i
tot quan no és recte si presenta curvatures amb radis no massa petits. Les fibres òptiques
s’utilitzen en les comunicacions i en els endoscopis mèdics.

Figura 9.6
 6

Una altra aplicació de la reflexió total són els prismes de Porro* utilitzats en els
binoculars i les càmeres rèflex. A la Figura 9.7 es mostren dos exemples de reflexió total en
un prisma de 45-45-90º de vidre d’índex de refracció n = 1.52, que a l’aire té un angle crític de
41,1º. En el primer, considerant una secció transversal del prisma, el raig de llum incideix
normalment a un dels catets i és transmès sense desviar-se. L’angle d’incidència sobre la
segona superfície és 45º, més gran que l’angle crític. Tota la llum és doncs reflectida i surt
travessant l’altre catet formant un angle de 90º amb la direcció del raig incident al prisma. En
el segon exemple el raig de llum incideix normalment a la hipotenusa, experimenta dues
vegades la reflexió total als catets i surt del prisma en la direcció i sentit oposat del raig
incident al prisma.

Figura 9.7

Quan la llum es propaga en un medi no homogeni en el qual l’índex de refracció varia al

llarg d’una coordenada (en capes o contínuament), els raigs no són rectes i presenten una
curvatura com l’esquematitzada a la Figura 9.8a,b que correspon a la situació en què es
produeixen els miratges. En efecte, a l’estiu la superfície de la Terra és més calenta que l’aire

Figura 9.8
que té a sobre, i la densitat de l’aire proper a la superfície augmenta amb l’altura. Com que
l’índex de refracció de l’aire és proporcional a la densitat, l’índex augmenta també amb
l’altura. Llavors si alguns dels raigs emesos des d’un punt assoleixen la curvatura que es
mostra a la Figura 9.8c i arriben a un observador, com que ell considera que els raigs es

*
Ignazio Porro (1801-1875)
Capítol 9 Reflexió i refracció de la llum 7

propaguen en línia recta, interpretarà que els raigs procedeixen d’un punt situat per sota de la
superfície de la Terra. Si a més li arriben des del punt raigs directes rectilinis, percebrà una
doble imatge, i creurà que la superfície és un mirall i que té doncs aigua. Anàlogament, en cas
que la superfície sigui més freda que l’aire, es pot produir el miratge en la forma que es
mostra a la Figura 9.8d.

9.6 DISPERSIÓ
Quan un raig de llum blanca com la del sol incideix sobre un prisma de vidre es produeix
la dispersió de la llum (Figura 9.9). Això posa de manifest que la llum blanca té múltiples
components amb longituds d’ona diferents. Com que l’índex de refracció del vidre és diferent
per a cadascuna de les components, les refraccions que aquestes experimenten a les dues
superfícies del prisma són diferents, i el raig és descompon mostrant els colors de l’espectre
que van del roig al violat. L’índex de refracció més gran és per al violat i el més petit per al
roig. Per això el violat és el que més es desvia i el roig és el que menys es desvia.

Figura 9.9

L’efecte de la dispersió en una làmina de vidre de cares planes i paral·lels és molt petit i
no és fàcilment observable.
Un altre fenomen interessant conseqüència de la dispersió és l’arc de Sant Martí.
L’observem quan ens arriben els raigs de llum del sol després d’incidir sobre les gotes de
pluja i experimentar en elles fenòmens de refracció, reflexió i dispersió.