Fonaments de la Psicobiologia

XÈNIA SALLENT PUIGNERÓ UVIC

DRA. SONIA QUIÑONES 26/09/2023
TEMA 1
QUÈ ESTUDIA LA PSICOLOGIA? La conducta o comportament humà.
I LA PSICOBIOLOGIA?
És una disciplina científica que estudia el comportament humà a partir dels
processos biològics. Per exemple, quan hem dormit poc i tenim un comportament
irritable, es pot explicar desde la biologia del son. O en el cas de les dones, quan
estem hormonant, podem veure canvis en el nostre comportament els quals també
s’estudien en la psicobiologia.

Què estudia?

Per exemple quan ens enfadem molt: suem, se’ns posen

els pèls de punta, etc. Aquests canvis en el cos i cervell son estudi de la
psicobiologia.

La Psicobiologia incorpora aportacions de diferents disciplines, com:

Neurociència, Psicologia Científica, Genètica de la conducta, Biologia i Medicina.
ANTECEDENTS

1. FILOSOFIA

Partim de la fiosofia: DUALISME entre cos i ment (ànima) aquesta és tot allò que
produeix el cervell, el producte: emoció, sentiment...
El cos era vist com algo tangible, algo que no es pot entendre sense l’ànima en
canvi la ment l’atribuien amb propietats màgico-religioses i sí que es podia entendre
sense el cos. S’entén el cos com a presó de l’ànima.

Plató concep al cos com a sepulcre de l’anima i com a obstacle, concep l’ésser
humà com una unitat accidental de cos i ànima. Per a ell, l’home és essencialment
la seva ànima, que preexisteix al cos, mentre que el cos, fruit d’una caiguda (mite de
l’auriga) és només una presó per a aquella.

Aristòtil, d’acord amb la seva doctrina d’hilemorfisme, va fer de l’ànima la forma del
cos (<< la forma d’un cos natural que té en potència la vida>>), i d’acord amb
aquesta teoria, l’ànima no pot existir separada del cos. Ell considerava l’ésser humà
com una unitat substancial (no merament accidental) entre cos i ànima.

Descartes va accentuar novament el dualisme de distingir radicalment la substància

pensant de la substància extensa, distinció que provoca el greu problema de la
relació entre el cos i l’ànima.

2. S. XlX. MÈTODE CIENTÍFIC APLICAT A LA PSICOLOGIA

- Apareixen les primeres aportacions del mètode científic (en base a una
pregunta vol demostrar algo i establir una teoria) en psicologia.
- Demostració empírica de les teories psicològiques i de la relació entre els
processos psicològics i el seu substrat fisiològic.

→ Karl Popper (filòsof)

3. S. XlX. TEORIA DE L’EVOLUCIÓ. CHARLES DARWIN

En la seva teoria de l’evolució, Darwin va dir que les qualitats mentals de l’home
difereixen de les dels animals només en grau, no en classe. Ell deia que l’espècie
humana és una evolució superior de tots els éssers vius i, per tan, som més
intel·ligents i millors.
Ho va relacionar amb la filogenètica1.

3.1 RÈPLICA A DARWIN. 1970. MARTIN E.P. SELIGMAN

Més tard van aparèixer altres autors que van refutar la teoria de Darwin i van dir que
tenim més capacitats que els animals, però no som millors. Martin Seligman diu:
<<S’ha de ser cautelós amb els descobriments realitzats en altres espècies i la seva
generalització>>.

4. S. XlX. TEORIA NEURONAL. SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL

Ramón y Cajal planteja l’existència de les

neurones (es van fer famosos els seus dibuixos
de les neurones, que ell mateix veia amb el
micriscopi, gràcies a la seva exactitut). També va
descobrir que el sistema nervión (SN) central, que
està constituït per cèl·lules, les NEURONES,
connectades entre si per contigüitat, no per
continuitat.

Va fer la primera explicació sobre el funcionament i organització del SN: va dir que
les arboritzacions (la seva definició de neurona com a arbre) perifèriques
s’encarreguen de rebre senyals d’altres neurones, que després de passar pel cos
neuronal, seran transmeses pel cilindreeix a d’altres neurones i als òrgans efectors.
→ Teoria de la polarització dinàmica

1 f. Parteix de la biologia que s’ocupa de les relacions de parentesc entre els diferents grups d’éssers
vius. Estudia la historia evolutiva de un grupo biológico (especie), buscando establecer el grado de
parentesco entre las distintas especies, tanto actuales como extintas
5. S. XX. FISIOLOGIA

Sabem com funciona i què fa la neurona: Capta un estímol, el cervell ho reconeix,

ho processa i es crea una resposta.

6. S. XlX - XX. FUNCIONALISME AMERICÀ. WILLIAM JAMES

William James és dels primers en utilitzar el mètode científic i un dels pares de la

psicologia. Va instaurar el concepte de PLASTICITAT NEURONAL, la qual ell diu
que fa referència a com l’aprenentatge, l’adquisició d’habilitats, les influències
interpersonals i socials i altres variables del context poden exercir un efecte en
l’estructura física del cervell, modificant-lo i establint noves relacions i circuits
neuronals que a la vegada alteren el seu funcionament.
Es pot estudiar, per exemple en el canvi d’infantesa, a adolescència i maduresa.
També en l’abús d’alohol, la qual pot provocar el deteriorament de xarxes neuronals.

L’estimulació de les xarxes neuronals pot servir per ajudar en les seqüeles que
hagin pogut quedar després d’haver patit alguna malaltia. Per exemple quan algú ha
patit un Iptus i perd la parla, s’utilitza l’estimulació (terapia) per fer que pugui tornar a
parlar.

→ El cervell és més plàstic (moldejable) quan un hom és més jove.

7. S. XX. HIPÒTESI IÒNICA

Apareix el concepte de SINAPSI → aquells punts especialitzats que serveixen de contacte

entre dues cèl·lules nervioses. Aquests punts son espais que separen les dues cèl·lules i a
través d’aquests espais els neurotransmisors passen de cèl·Lula en cèl·lula transportant
l’impuls nerviós.
→ Neurotransmisors → substàncies químiques que fan que l’impuls nerviós passi de les
dendrites del final de l’axó d’una neurona a les dendrites del principi de la seguent (soma).
Llavors, la SINAPSI NEURONAL és el procés que fan aquests neurotransmisors.

8. S. XlX - XX. CONDUCTISME

L’objecte d’estudi és la CONDUCTA (Gossos de Paulo). El conductisme va influir en

el mètode d’estudi de la Psicobiologia i ens porta a pensar: què ha passat desde un
estímol a una resposta. La conducta humana està relacionada amb els animals i la
nostre evolució (filogènia), dit d’una altra manera, la naturalesa humana (pensar,
percebre, interactuar amb l’entorn) és conceqüència de la filogènia i de l’activitat del
nostre SN.
Quan nosaltres responem a un estímol ho fem per dues causes:
- Causes llunyanes de la conducta
- Causes pròximes de la conducta
Aquestes son conductes molt iguals que les dels animals.

Hi ha conductes com menjar, dormir o cortejar que evolucionen de quan som petits
a grans. La resposta a un estímol és igual.

Causes llunyanes d’una conducta:

- L’objectiu final (per exemple, en el cas del corteig seria reproduir-se)
- Filogenètica → estudi de la història evolutiva de l’espècie en relació a d’altres. Els
processos que ens han diferenciat dels animals (ex. la parla).
Producte de la GENÈTICA

Causes pròximes d’una conducta (ex. l’amistat):

- Ontogenètica → estudi de l’evolució d’un mateix individu. La maduració del SN de
cada individu.
Producte de la GENÈTICA + AMBIENT
- Factors biològics immediats → processos de sensació i percepció. Processos de
motivació, emoció i aprenentatge.
- Epigenètica:
- Estudi dels factors ambientals que actuen modulant l’expressió de la
informació recollida en el genotip.
- Major reversibilitat: plasticitat neuronal (adaptació als canvis).
- Menor reversibilitat: períodes crítics (etapes perientals)
9. MÈTODE CIENTÍFIC EN PSICOBIOLOGIA

Passos:
1. Observació (obtenir MOLTA informació observant)
2. Pregunta → es genera una pregunta sobre el problema.
3. Hipotesi
4. Resultats → es fa un experiment per comprovar-ho.
5. Conclusions

9.1. MÈTODE CIENTÍFIC EN PSICOBIOLOGIA: MÈTODE EXPERIMENTAL

Manipulació de variables al laboratori:
CONDUCTUAL
Manipulació de l’ambient per intentar produir un canvi en la conducta. S’avalua
l’efecte que té sobre l’organisme.
Exemple: l’entrenament en una conducta acaba provocant canvis en els
neurontransmissors.

SOMÀTICA
Manipulació del SN (lesions, fàrmacs) i avaluació dels canvis en la conducta del
subjecte. Ex. l’administració prenatal de testosterona en cobaies masculinitza el
comportament de les femelles adultes.

9.2. MÈTODE CIENTÍFIC EN PSICOBIOLOGIA: MÈTODE

CORRELACIONAL
No manipulació de variables. Observació:
Observació de covariacions entre mesures biològiques i conductuals. Té com a
objectiu explicar la conducta i els processos psicològics com a resultat de l’activitat
del SN.

ANATOMOTOPOGRÀFIC
Lesió cerebral que provoca un canvi conductual (casos clínics).

DE CONTRASTACIÓ CORRELACIONAL
Neuroimatge (EEG, PE, TEP, RMf, MEG,...)

TEMA 7

1. ORGANITZACIÓ I DIVISIONS DEL SISTEMA NERVIÓS

Organització en base al NEUROEIX (el que divideix el SN):

Anterior (davant) / Posterior (darrera)

Rostral (rostre) / Caudal (cua)
Dorsal (dors) / Ventral (ventre)
Medial (línea mitja) / Lateral (extrem)
 IPSILATERAL
Estructures del mateix costat del cos (per
exemple: bulb olfactori esquerre → axons a
l'hemisferi esquerre)

CONTRALATERAL
Estructures del costat contrari del cos (per
exemple: regió de l’àrea motora de l’hemisferi
dret → controla els moviments de la mà
esquerra)

Organització general: PLANS del Sistema Nerviós:

Hi ha diferents maneres de visualitzar les parts del cervell depenent del tall que fem:
Secció Transversal o coronal: (secció frontal) talls de davant a darrera.
Secció Horitzontal: (paral·lel al terra) talls de dalt a baix.
Secció Sagital, Pla Sagital Medial: (perpendicular al terra/paral·lel al neuroeix) talls
de dreta a esquerra.
Parts generals del cervell*:
*El cervell no és l’encèfal, és una part de l’encèfal.
Divisions del sistema nerviós:

2. EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL (SNC)

Substància gris
Teixit de color més fosc (marró).
- Es compon de: cossos neuronals, dendrites, axons curts d’interneurones i
terminals dels axons llargs.
- S’organitzen en: làmines (capes del còrtex cerebral) o de nuclis (de manera
compacta)

Substància blanca
Teixit de color blanquinós (beix clar) degut a la mielina que recobreix l’axó.
“Carreteres on circula l'informació”
- Es compon: dels axons de les neurones de projecció i dels axons llargs de les
interneurones de la mèdul.la espinal.
- S’organitzen: en forma de commissures (feixos iterhemisfèrics), fascicles
(feixos intrahemisfèrics) o peduncles (masses o cordons).

Cavitats
Formades pels Ventricles i els Conductes ependimals. Contenen liquid cefalorraquidi
(LCR).
Els ventricles han de fer sortir i entrar aigua i liquid cefalorraquidi (estructura de
transvasament de liquids).
Característiques i funcions del sistema nerviós central:
- Funciona per jerarquies: cada estructura o regió controla les que estàn a un
nivell inferior que, a la vegada, són controlades per les de nivell superior. (El
lòbul frontal és el més superior, i el que ho dirigeix tot)
- S’encarrega de: la coordinació, l’organització, la integració i el control de les
diferents parts de l’organisme: aparell circulatori, respiratori, motor, sentits..
- Mitjançant el següent procediment: Rep informació tant externa (sentits)
com interna (òrgans), processa la informació i elabora una resposta.

3. SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC (SNP)

Està format per NERVIS CRANIALS i NERVIS ESPINALS.

Característiques i funcions del sistema nerviós perifèric:

Funcions:
SN Somàtic: ( voluntario) transmet la informació sensorial al SNC i envía missatges
del SNC als músculs i les glàndules de la resta de l’organisme.
SN Autònom: (involuntario) regular la musculatura llisa, la cardíaca i les glàndules.
Regula els processos vegetatius.
Característiques:
- Els nervis son els feixos d’axons de les neurons.
- Envia informació sensorial al SNC.
- Envia missatge del SNC als músculs i glàndules.
- Conecta SNC amb organs, extremitats i pell.
Els nervis transmeten informació de dins cap a fora, com de fora cap a dins.
 ➔ NERVIS CRANIALS:
Característiques bàsiques:
- Hi ha 12 parells de nervis craneals.
- Surten pels fenòmens de la base del crani.
- Son sensitius, motors o mixtes.
- S’enumeren de l’I al XII en números romans segons la disposició rostral-
caudal del neuroeix.
- L’únic que surt per la part posterior és el nervi troclear.

Funcions:
1. OLFACTIU: olfacte
2. ÒPTIC: vista
3. MOTOR OCULAR COMÚ: moviments oculars
4. PATÈTIC: moviments oculars
5. TRIGEMIN: musculatura de la mandíbula / tacte i dolor
6. MOTOR OCULAR EXTERN: moviments oculars
 7. FACIAL: musculatura facial / gust
8. AUDITIU: audició i equilibri
9. GLOSSOFARINGI: musculatura de la gola i la laringe / gust
10.VAGUE: òrgans interns / òrgansinterns
11.ACCESSORI O ESPINAL: musculatura del coll
12.HIPOGLÒS: moviments de la llengua
(FALTA CANVIAR ELS COLORS!!! → POWER)

➔ NERVIS ESPINALS:
Característiques bàsiques:
- Neixen de la unió de les arrels dorsals i ventrals de la medul·la espinal
- Solen seguir la trajectòria dels vasos sanguinis
- Surten de la columna i van fins als músculs i els receptors sensorials
- Nervis que entren informació: ganglis de l’arrel dorsal: axons aferents:
sensorials (capta l’informació de fora (ex: notar com et cremes))
- Nervis que treuen informació: ganglis de l’arrel ventral: axons eferents:
motors (reacció davant de l’informació de fora (ex: apartar la mà si et cremes)
3.1 SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC

SOMÀTIC, de la paraula grega “soma” = cos

Transmet la informació sensorial i del moviment voluntari. Així com també l’acte
reflex. És l’indicador de que al cos li passa algo o de que esta bé. És el quee ens fa
sentir dolor.
Les neurones sensorials (aferents)
porten informació sensorial dels nervis al SNC (dolor, temperatura, tacte i sentit de
posició o propioceptiu). Els estímols els podem captar tant de fora cap endins com
de dins cap enfora.

Per exemple: quan hem d’anar al lavabo, el cos ens avisa amb doloa o com sigui.
Això ho nota el Sistema Nerviós Sensorial (gràcies a les terminacions nervioses que
capten l’estímol).

Les neurones motores (eferents)

Envien informació del SNC a les fibres musculars de tot el cos.

3.2 SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM

SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM O VEGETATIU

És imprescindible per la vida i regula les funcions corporals involuntàries i els

processos vegetatius: digestió, ritme cardíac, etc. No el podem controlar.

Regula la musculatura llisa, els músculs cardíacs i les glàndules.

Està compost per dos sistemes:

El Sistema Nerviós Simpàtic i el Sistema Nerviós Parasimpàtic que intervenen

en els òrgans corporals exercint un efecte diferent.

- DIVISIÓ SIMPÀTICA

Sistema toràcic-lumbar. (És simpàtic perquè activa les coses que ens fan estar
millor).

- Participa en la mobilització de l’organisme i per tant en activitats que fan

augmentar la seva despesa energètica.
• Per exemple, quan un organisme està nerviós el SN Simpàtic augmenta el flux
sanguini als músculs, dilata pupil·les, estimula la secreció d’adrenalina (augment de
la glucosa en sang)... Es segreguen neurotransmisors.

O, quan correm i s’acelera el cor; quan tenim por i se’ns posa la pell de gallina.

- Controla la medul·la suprarenal: encarregada de secretar Adrenalina i

Noradrenalina
- Sinapsis: Acetilcolina (pre) i Noradrenalina (pos)

- DIVISIÓ PARASIMPÀTICA

Sistema crani-sacral (estat de relaxació)

- Aquesta divisió articipa en la relaxació de l’organisme i per tant redueix la

freqüència cardíaca, incrementa el flux sanguini al sistema gastrointestinal,
contrau les pupil·les, incrementa la salivació…
Per exemple, quan patim una taquicàrdia ell contrasta perquè no morim. Quan
estem molt excitats ell posa un fre. (posa tot e que s’ha excitat en el nivell normal).

- Sinàpsis: Acetilcolina

SNA
TEMA 8 PROTECCIÓ I
VASCULARITZACIÓ DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

1. MENINGES A L’ENCÈFAL

Làmines protectores que envolten el cervell i la medul·la espinal. Tenen funció

protectora i de suport al teixit neural del SNC.

Es componen de tres capes: Duramàter, Aracnoides i Piamàter

DURAMÀTER

És la capa més externa.

És la més gruixuda, dura i flexible (no mal·leable).

En algunes zones el sistema venós (circulacio de sang) la divideix en capa interna i

externa.

Estructura

Capa periòstica

part externa de la duramàter que s’adhereix a la part interna del crani (calota).
Només existeix a nivell cranial, no medul·lar.

Capa meníngea

part interna de la duramàter que s’adhereix a l’aracnoides.

Des de la capa meníngea es formen uns tabics que donen forma al cervell. Per
exemple la falç del cervell que en la part medial del crani divideix en dos la fossa
cerebral.
ARACNOIDES

És la membrana intermitja entre la duramàter i la piamàter. És tova i esponjosa.

Se separa de la duramàter per l’espai subdural.
Se separa de la piamàter per l’espai subaracnoidal.

ESPAI SUBARACNOIDAL

L’espai subaracnoidal conté el líquid

cefalorraquidi (LCR) i les cisternes on
s’acumula aquest líquid.

Aquest espai es comunica amb el

sistema venós de la duramàter per
eliminar residus de l’activitat cerebral.

EL LCR és essencial pel manteniment de

les neurones i per protegir el cervell ja que el
manté en una espècie de flotació.

Mante neurones, protegeix el cervell i el

manté en flotació
PIAMATER

És la membrana interna. És fina i flexible.

Està adherida al SNC. Adopta la forma dels solcs i les cisures del còrtex cerebral
que recobreix.

2. LES MENINGES A LA MÈDUL·la espinal

 3. LES MENINGES AL SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Dues capes: duramàter i piamàter (formen l’Epineuro)

Fora del SNC es fusionen i formen una làmina que cobreix els nervis espinals i
cranials i els ganglis perifèrics.
 4. SISTEMA VENTRICULAR I LÍQUID CEFALORAQUIDI (LDR) O
CEREBROSPINAL (CSF)

El cervell és una massa gelatinosa i tova que pesa al voltant de 1.400g
aproximadament.

Flota en el LCR, fet que fa que el pes i la pressió disminueixin considerablement

assolint uns 80 g.

El Sistema Ventricular és un conjunt de cavitats o forats interconnectats que

contenen el LCR

ESTRUCTURES

Ventricles laterals (hemisferis)

Forat de Monro o forat interventricular

Tercer ventricle (línia mitja, massa intermitja)

Aqüeducte cerebral o de Silvio

Quart ventricle

Forats de Luschka (laterals) i forat de Magendie (central)

Cisterna magna o bulbocerebel·losa

LÍQUID CEFALORRAQUIDI

● Composició similar al plasma sanguini

● És molt important per el manteniment del SN
● Plexe coroideu: teixit especial que s’encarrega de la formació del LCR. Està
format per cèl·lules ependimàries.
● VolumtotaldeLCR:125ml
● Vida mitja:3h
● Es forma de manera contínua. Es renova entre 3 i 4 vegades al dia.
● Està format per proteÏnes i altres coses.

PRODUCCIÓ, CIRCULACIÓ I ABSORCIÓ DEL LCR

El LCR es produeix al plexe coroidal dels ventricles laterals, 3r i 4t ventricles.

La circulació comença als ventricles laterals, continua cap al 3r ventricle pels forats
interventriculars (de Monro) i transcórrer per l’aqüeducte cerebral (de Silvi o del
mesencèfal) cap al 4t ventricle.Des del 4t ventricle flueix pel forat de Magendie
(central) i els forats de Luschka (laterals) cap a la cisterna magna i des d’allàal’espai
subaracnoidal que envolta tot el cervell i la medul·la espinal. Circula per tot l’espai
subaracnoidal.

S’absorbeix a través de les granulacions aracnoidals que es projecten als sinus

venosos des d’on passa al torrent sanguini.
5. IRRIGACIÓ/VASCULARITZACIÓ DE L’ENCÈFAL
Circulació sanguínia corporal

COR - ARTÈRIES - ARTERIOLES I CAPIL·LARS (vermell arterial)

CAPIL·LARS - DRENATGEVÈNULES -VENES - COR (blau venosa)

El cervell rep el 20% del flux sanguini (el qual és moltíssim).

La Irrigació és contínua (hi ha un sistema circulatori tota l’estona). Si falla es pot
produir estat d’inconsciència i/o dany cerebral (iptus).

Existeixen dos conjunts principals d’artèries que irriguen el cervell:

Artèries vertebrals (van per la part dorsal del cos)

Artèries caròtides (van per la part rostral del cos)

→ Aquestes dues son la causa de molts problemes circulatoris. Son molt grosses.

PRINCIPALS ARTÈRIES

Artèries caròtides

Artèries vertebrals

Artèria basilar

Artèries comunicants:
anterior i posterior

Artèries cerebrals: anterior,

posterior i mitja

Artèria espinal

Polígon de Willis
 6. BARRERA HEMATOENCEFÀLICA (BHE) (barrera entre la sang i
l’encèfal situada als capilars)

COMPONENTS

Els vasos capliars cerebrals estan constituits per:

- una capa de cèl·lules endotelials = BHE

- membranes basals
- pericits o cèl·lules mural
- prolongacions pediculars dels astròcits

És una barrera que fa de filtre, és un sistema que evita que entrin tòxics al cervell.
Tot i així hi ha psicotròpics que traspassen.
La barrera hematoencefàlica és una estructura histològica i funcional que protegeix
el SNC.

Està situada entre la sang i el fluid del SNC.

Contribueix al manteniment de la homeostasi de les neurones i les cèl·lulesglials i al
bloqueig de l’accés de substàncies tòxiques endògenes i exògenes.

Està formada per cèl·lules endotelials que recobreixen el sistemavascular cerebral.

És selectivament permeable (deixa passar oxigen i nutrients especialment la
glucosa).
TEMA 9

ORGANITZACIÓ ANATOMOFUNCIONAL DEL SISTEMANERVIÓS

part I

ORGANITZACIÓ ANATOMOFUNCIONAL DEL SISTEMA NERVIÓS. PART I

MEDUL·LA ESPINAL

ESTRUCTURA

Estructura llarga i cònica (té el gruix del dit petit)

Protegida per la columna vertebral (cervical, toràcica, lumbar, sacra i coccígia) i les
meninges.

LOC ALI TZ ACIÓ

Travessa el forat de cada vertebra: FORAT ESPINAL

Ocupa els 2/3 de la columna vertebral. La part final està formada per la“cauda
equina” i el “filum terminale”.

SUBSTÀNCIA GRIS

Té forma de papallona o de H.

Està formada per somes o cossos neuronals, glia, axons terminals i capil·lars
adoptant
forma de columnes: Columnes ventral, dorsal i lateral (toràcica i lumbar). A la part
central hi ha el canal central o ependimari

SUBSTÀNCIA BLANCA

Envolta la substància gris. Està formada per fibres (axons) ascendents i

descendents recobertes de mielina i agrupades en cordons: cordó dorsal, lateral i
medial

MENINGES

Duramàter /Espai epidural per sota L2

SOLCS I FISSURES (la mèdul·la tre la forma com d’una nou; amb rogusitats i amb
una forma amb solcs (els bultos) i fisures (el que baixa, les valls))

Fissura mediana ventral

Solcs ventrals laterals

Solc mitjà dorsal

Solcs dorsolaterals
SUBSTÀNCIA GRIS

Columna zona dorsal

Neurones receptores d’estímuls sensitius: unipolars Nuclis I,II,III i IV: dolor,

temperatura, tacte i pressió Nuclis V iVI: propiocepció (posició, moviment, equilibri)
Nucli X: informació visceral
Columna zona ventral

Neurones amb funcions motores: multipolars Nuclis VII, VIII i IX: músculs flexors i
extensors

SUBSTÀNCIA BLANCA

Cordó anterior (ventral)

Entre fissura mediana ventral i solcs ventrolaterals

Tractes d’axons motors: moviments voluntaris

Cordó lateral

Entre solcs ventrolaterals i dorsolaterals

Tractes d’axons motors (mov. voluntari) i sensitius

Cordó posterior (dorsal)

Entre solc mitjà dorsal i solcs dorsolaterals

Tractes d’axons sensitius: propiocepció conscient (consciència de la postura)

TRONC DE L’ENCÈFAL
Una lesió en aquesta zona vol dir casi sempre la mort de la persona.
→ manca de conciència: el coma.

MIELENCÈFAL: BULB RAQUIDI (medul.la oblongata)

ES TRUC TUR A

Conté part de la Formació Reticular i nuclis. Comunica el cervell i la medul·la

espinal. Està formada per Piràmides i Olives Bulbars
A les piràmides es produeix la Decusació (contralateral) d’algunes fibres nervioses

FUNCIONS

Control autònom de les funcions viscerals (sistema cardiovascular, respiratori i

digestiu) To de músculs esquelètics. Entre d’altres.

METECÈFAL: PROTUBERÀNCIA O PONT (Pons de Varolio)

LOCALITZACIÓ

Situada just per sota del mesencèfal i sobre el bulb raquidi A la cara posterior del
Pont es troba el cereb el

ESTRUCTURA

Inclou part de la Formacio Reticular Nuclis Pontins (del Pont)

FUNCIONS

Nuclis Pontins envien informació des del còrtex cerebral al cerebel

Intervé en el control de la respiració, la transició entre les fases del son i la regulació
del nivell de consciència
CEREBEL (Cervell petit)

LOCALITZACIÓ

Part posterior de la protuberància o pont

ES TRUC TUR A

Format pel còrtex cerebel·lós i els nuclis cerebel·losos profunds Conté dos
hemisferis units per un vèrmis

Els nuclis reben projeccions del còrtex i projecten a altres regions del cervell
Unit al Pont pels Peduncles Cerebel·losos (feixos d’axons: superior,mig i inferior)

FUNCIONS

Rep informació visual,auditiva,vestibular,somatosensorial i de moviments musculars

Integra, coordina i suavitza els moviments

Lesió al cerebel: moviments bruscs,exagerats i poc coordinats

El MESENCÈFAL és fromat pel TÈCTUM i el TEGMENTUM. Envolta el 4t ventricle.
TÈCTUM

Zona dorsal del mesencèfal

Col·licles inferiors

sistema auditiu

Col·licles superiors

sistema visual (reflexes visualsi reacció davant d’estímuls en moviment

TEGMENTUM

Es localitza a sota del tèctum, zones rostral i caudal. Inclou les següents estructures:

Formació Reticular

Xarxa de més de 90 nuclis. Projecta axons a l’escorça, el tàlem i la medul·la

Funcions: son i arousal, atenció, to muscular, moviment i diversos reflexes vitals

Substància gris periaqüeductal

controlen seqüències de moviments típiques de cada espècie (p.ex. Lluita)

Nucli vermell

Origen d’un dels principals sistemes de fibres que porta informació motora des del
còrtex cerebral i el cerebel fins la medul·la espinal.

Substància negra

Neurones que projecten als nuclis caudat i putamen (ganglis basals). La

degeneració d’aquestes neurones: Malaltia de Parkinson